30 de març 2016

Finalistes dels XIX Premis Max de les Arts Escèniques 2016

La SGAE fa públics els finalistes d'entre tots els candidats als Premis Max de les Arts Escèniques 2016 amb poca presència del teatre català, tret de Lluís Pasqual (adaptació i versió 'El rei Lear') i Gelabert Azzopardi ('Foot-ball') o Max Glaenzel ('El Público'), i bona presència del País Valencià amb Sol Picó (dansa 'We Women'), Ananda Dansa (dansa, familiar i musical amb diverses nominacions per 'Pinoxxio') i Albena Teatre (espectacle familiar per 'L'aneguet lleig'). [+ informació]

23 de març 2016

«Les tres germanes (Deconstructing Txèkhov)», de José Sanchis Sinisterra. Traducció de Raimon Molins. Intèrprets: Tilda Espluga, Mireia Trias i Patricia Mendoza. Escenografia: Atrium. Espai sonor: Raimon Molins. Il·luminació: Raimon Rius. Assessorament vestuari: Glòria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 5 febrer 2012. Reposició: 5 desembre 2012. Reposició: 23 març 2016.

La deconstrucció —un terme que de la filosofia va saltar a l'arquitectura i de l'arquitectura a la gastronomia— sembla que també ha arribat al teatre. Deconstruir una obra clàssica per obtenir-ne, doncs, un significat diferent, pot servir perquè aquells que han sentit a parlar o han vist l'obra en qüestió, acabin d'entendre'n els intríngulis. Però la deconstrucció també pot servir per fer-ne un exercici d'experimentació que acabi sent tant o potser més interessant que el mateix clàssic deconstruït. Diria que el dramaturg José Sanchis Sinisterra aconsegueix els dos objectius alhora perquè la seva proposta —elaborada per un encàrrec de la mateixa Sala Atrium— entra en les interioritats, les il·lusions i les angoixes de les tres protagonistes principals de l'obra d'Anton Txèkhov: Olga, la més gran, amb 28 anys; Maixa, la mitjana amb 25 anys; i Irina, la més jove, amb 20 anys... [+ crítica]

21 de març 2016

«El recanvi», de Roger Peña. Intèrprets: Mia Esteve i Iván Morales. Disseny vestuari: Eulàlia Miralles. Disseny escenografia: Albert Ventura. Disseny il·luminació: Carlos Lucena. Espai sonor: Roger Peña i Àlex Polls. Realització vídeo: Put de Gir. Cap tècnic: Marc Lloret. Cap sala: Susana Giménez. Tècnic teatre: Susana Abella. Ajudant direcció: Aleix Peña Miralles. Direcció: Mario Gas. Companyia Entresòl de Produccions. Teatre Borràs. Barcelona, 20 març 2016.

¿Com es crea un líder polític? Ho intenta explicar aquesta obra breu de Roger Peña (Barcelona, 1959) que és fruit del IV Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta del 2014 i que, sense aixecar cap ombra de dubte sobre el jurat popular que el va guardonar aleshores, fa la impressió que no es tracti del mateix guió perquè probablement s'ha allargassat com un acordió i ha errat l'escenari perquè no és el mateix fer un muntatge de cambra en una sala reduïda i a tocar d'un auditori convençut i en un clima de festival, que en temporada estable i en un teatre convencional que crea una cortina de fredor entre els dos intèrprets i els espectadors del dia a dia. Ni la direcció de Mario Gas ni el bon treball dels dos intèrprets hi poden fer gaire cosa més perquè tots plegats es troben encotillats per un discurs que s'aproxima als setanta-cinc minuts, però que engega lentament i repetidor ben bé durant els trenta primers minuts. Una mitja hora que es fa eterna mentre una entrenadora enèrgica (Mia Esteve) convenç un tímid candidat a l'atur (Iván Morales) que ha estat seleccionat per a una feina tan especial que fins i tot està ben pagada. ... [+ crítica]

20 de març 2016

«Tots som Anna Allen». Text de Pau Olivé. Música: SPLAC. Arranjaments: Ernest Fuster. Intèrprets: Mònica Macfer, Noèlia Pérez, Sergi Cervera i Ernest Fuster. Escenografia: Maria Roser Ferrer. Llums: Sergio Gracia Gutiérrez i Justo Gallego. So: Joan Olivé. Direcció: Joan Olivé. Companyia Tes Tistos Tigues. Almeria Teatre. Barcelona, 19 març 2016.

Els musicals de nova creació —com es diu dels catalans—, sembla que, de les pedres, en treguin pans. Vull dir que, crear una trama basada en un fet tan anecdòtic com el de les recents falsedats de l'actriu catalana Anna Allen és gairebé com aconseguir fer un pa de pagès en forn de llenya ben cruixent d'un simple còdol de riu. Anna Allen (Girona, 1977) havia obtingut una certa popularitat arran d'un paper televisiu dins de la sèrie espanyola «Cuéntame cómo pasó» i havia treballat en altres sèries com «Acusados» o la catalana «La Riera». Però, de cop i volta, s'inventa una falsa participació com a actriu en la sèrie «The Big Bang Theory» o en una producció francesa sobre Versalles, o en treballs per a la BBC, invitacions falses als Oscar i relacions inexistents amb personatges del món artístic de Los Angeles. La xarxa, el mitjà que havia servit perquè ella mateixa difongués la seva falsa personalitat, va ser també el botxí que va acabar amb la seva fantasia d'èxit. Per cert, parlant d'«Èxit», el títol d'una obra d'autoria pròpia —se suposa— que mai va vendre, com havia afirmat, a uns coneguts productors nord-americans perquè fos adaptada a Broadway... [+ crítica]

19 de març 2016

«Punt de fuga o la moral de l'herbicida». Dramatúrgia de María Porras. Intèrprets: Laia Alberch, Georgina Latre i Javier López. Assessoria de moviment: Xavier Torra. Escenografia i vestuari: Jordi Rovira. Disseny de llums: Core Rodríguez Vilaplana. Producció: Cristina Ferrer. Direcció: Eduard Tudela. Companyia ÉsGrata. Teatre Eòlia, Barcelona, 18 març 2016.

No enganyarem els espectadors. Aquesta proposta de la companyia ÉsGrata, que va néixer dins del programa Croquis del 2015 de la Sala Beckett i que ha anat evolucionant i fins i tot canviant de contingut, requereix una predisposició a entrar en el gènere de la ciència-ficció —que és menys ciència-ficció quan juga amb els sentiments, la vida i la mort de l'ésser humà o, posats a ser apocalíptics, la desaparició definitiva de la civilització que hem conegut— i admetre durant setanta minuts que sí, que el món en el qual vivim està fent figa, tal com afirma la presentació de l'espectacle, i que qualsevol experiment per conservar i salvar la repoblació de la Terra pot ser benvingut i acceptat. Tot transcorre en un centre d'embarassades —les dues protagonistes llueixen ventres de ficció prou avançats— on un encarregat té al seu càrrec les dues últimes futures mares de la Terra: una que fa cinc mesos que dorm en una butaca de braços i una altra que ja està robotitzada. Dues mares que, gràcies al seu estat, permeten alguns moments d'humor com ho són sempre els que parodien els exercicis prenadons pels quals han passat, passen o passaran moltes de les —i potser "els" també— espectadores... [+ crítica]

18 de març 2016

«Don Joan», de Molière. Traducció de Cristina Genebat. Adaptació de Sergi Pompermayer, Cristina Genebat, Sandra Monclús i David Selvas. Intèrprets: Anna Azcona, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat, Julio Manrique, Lluís Marco, Xavi Ricart i Manel Sans. Veus en off: Montse Llussà i Fiona Rycroft. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia. Jacqueline Netter i Josep Iglesias. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernández "Ou". Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Realització vestuari: Nene Fernández i Dress Art. Audiovisuals i espai sonor: Mar Orfila. Disseny so: Lucas Ariel Vallejo. Disseny audiovisuals: Alfons Ferri. Realització efectes especials: Zero SFX. Caracterització: Paula Ayuso. Moviment: Nuria Legarda. Cap tècnic: Carles Hernández "Xarli". Alumnes en pràctiques: Marina Soteras (escenografia), Aina Bergés (il·luminació) i Raquel Ibort (escenografia i vestuari). Col·laboració: Marco Pascali, Punto Blanco i Òptica Sanabre. Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: Companyia La Brutal i TNC. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 març 2016.

El món és ple de desgraciats que enganyen les dones. Ho diu Don Joan a Carlota, una cambrera d'hotel que festeja i té compromès el casori amb el grum i guarda de seguretat i que acabarà sent una de les dones víctimes de la seducció joanesca. Per tant, situem-nos. I allunyem-nos sense por a perdre'ns de l'època de Molière quan, a mitjan segle XVII, París bullia i volia compensar amb la imatge del llibertinatge, el cinisme i la hipocresia de Don Joan la plaga social dels matrimonis de conveniència. La versió actual de la companyia La Brutal —que han elaborat a vuit mans i diria que algunes més la gent de l'equip— s'ambienta en un saló menjador d'un hotel que deu tenir, a jutjar per les aparences més aviat clàssiques, entre quatre i cinc estrelles. De la taverna de tercer ordre de Molière i el seu «Dom Juan ou le Festin de Pierre» saltem a la barra de bar del saló menjador de l'hotel modern on —atenció espectadors que ja han esgotat les entrades de totes les funcions— hi ha mitja dotzena de taules ocupades amb alguns dels espontanis sisplau per força mentre dura l'escena introductòria quan, Sganarelle, el criat convertit aquí en un dels sicaris de Don Joan, ronda a primera hora pel bufet lliure per picar alguna cosa per esmorzar al qual s'afegirà també de seguida Don Joan fent equilibris sobre cadires i butaques de braços, una imatge que es retrobarà en la penombra del final —després d'uns cent minuts— quan l'estàtua de pedra de Don Joan entri en escena... [+ crítica]

«Hamlet», de William Shakespeare. Versió de Pau Carrió. Intèrprets: Eduard Farelo, Pol López, Xicu Masó, Rosa Renom, Marc Rius, Maria Rodríguez i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Construcció escenografia: Jorba-Miró, estudi-taller d'escenografia. Vestuari i objectes: Silvia Delagneau. Ajudant escenografia i vestuari: Laura Clos Closca. Alumne en pràctiques: Carles Molero. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assessoria de moviment: Anna Rubirola. Mestre d'esgrima esportiva: Xavi Padilla. Ajudant direcció: Bernat Pons. Direcció: Pau Carrió. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 16 març 2016

Cada nova versió de «Hamlet» que cíclicament apareix als escenaris aporta a les velles i noves fornades d'espectadors una nova visió del mite, una visió que gairebé sempre està condicionada pel moment històric, social i polític que viu el món i pels ulls com se'l miren els coetanis. Partir d'una obra com «Hamlet» que té en el seu original una durada de prop de sis hores —la més llarga de l'autor— i reduir-la a dues hores i mitja —hi ha vint minuts de mitja part— requereix d'entrada una disposició a la concessió i la netedat sense que es perdi el fil ni del discurs ni de la trama. La versió de Pau Carrió (Barcelona, 1981), que torna a Shakespeare després de la posada en escena de «Victòria d'Enric V», al mateix Teatre Lliure, el 2014, tensa aquest fil perquè als espectadors no se'ls escapi res del que passa sobre la maroma. I ho fa, com l'equilibrista, passant silenciosament i de puntetes sobre cadascun dels moments més essencials de la tragèdia, deixant que cada personatge tingui el seu moment i permetent-se la trapelleria de trencar el glaç entre els intèrprets i els espectadors amb escenes que no només serveixen perquè els uns i els altres prenguin alè sinó també per fer adonar de la identificació que hi pot haver entre els espectadors d'avui mateix i la ficció de la pretesa llegenda danesa recollida per Saxo Grammaticus, autor de la primera història que es coneix de Dinamarca, i l'especulació literària i històrica posterior que en fa Shakespeare, mirant al moment anglès de l'època... [+ crítica]

15 de març 2016

«Balneari Maldà 2: L'Educació». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart, Xavi Morató i Adrià Aubert. Música: Llorenç González. Intèrprets: Laia Alsina, Ariadna Cabiró, Queralt Casasayas, Maria Cirici i Bernat Cot. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia i moviment: Anna Romaní. Moviment: Robert González. Escenografia: Enric Romaní. Figurinisme: Maria Albadalejo. Tècnic: Jorge Mur. Producció: Marina Marcos Aixalà. Direcció musical: Ariadna Cabiró. Ajudant direcció: Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 14 març 2016.

A primer cop d'ull, podria semblar una mena de remake d'«El florido pensil 2», però els espectadors de seguida tindran clar que no hi té res a veure. Els Pirates Teatre tracten el gremi de l'educació i les seves conseqüències partint de l'experiència que encara en conserva la seva generació, que és la que va començar a tenir, al llarg de l'últim quart de segle passat, una escola amb principis d'ensenyament actiu, voluntat pública de qualitat i emmirallament en els sistemes educatius nòrdics. Per això, Finlàndia hi té un paper important, en una proposta original que no cau en els tòpics que ens podrien semblar més propis a l'hora d'ironitzar o satiritzar l'escola sinó que reiventa tot un món al voltant de l'educació canviant sovint els papers dels adults pel dels infants i el dels infants pel dels adults. Com que es tracta de cabaret —aquesta és la segona part després de «La identitat» i abans de «El poder», la trilogia que Els Pirates Teatre ofereixen amb comptagotes a El Maldà i només en sessions de dilluns— no hi falten alguns dels registres del gènere: humor, música, coreografia, caracterització, moviment, paraula i un cert aire absurd que és el que endolceix el resultat. No els cal una gran escenografia ni cap atrezzo sofisticat. Només amb alguns canvis de vestuari, una taula que va i ve i un piano són capaços de crear l'ambient que l'espectacle requereix... [+ crítica]

14 de març 2016

«Abans». Dramatúrgia de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Laia Pellejà i Marc Pociello. Direcció: Daniel J. Meyer. Companyia Descartable Teatre. El Maldà, Barcelona, 13 març 2016.

Les antigues i a la vegada renovades Galeries Maldà, quan abaixen la persiana es converteixen en una mena de carrer solitari per on no hi circula ningú. És un bon lloc perquè els estadants teatrals d'El Maldà hi adaptin —com ja van fer amb «La nit just abans dels boscos»— un dels muntatges de Descartable Teatre, companyia que entén les arts escèniques com un corcó de la consciència, tot i que corren el risc que no tothom els entengui perquè trencar les convencions establertes requereix, sí, alguns guanys,però també algunes pèrdues. En aquest cas, la companyia ha comptat amb la col·laboració de l'oenagé Roba Amiga i els espectadors són convidats a portar alguna peça de roba per deixar al contenidor de cartró que servirà després de motiu per a l'arrencada de la història de dos germans de la franja dels trenta, la Laia i el Marc, amb un passat familiar tèrbol i dramàtic, un present inestable i un futur incert... [+ crítica]

«Kohlhaas, una discussió festiva sobre la idea de revolució». Creació de Eduard Autonell, Marina Congost, Pau Masaló i Júlia Rodon. Amb la col·laboració de Carles Marqués-Marcet. Intèrprets: Eduard Autonell, Marina Congost i Júlia Rodon. Disseny de llums: Irene Dobon. Construcció escenografia: Jordi Rodon. Direcció: Pau Masaló. Companyia Ignífuga. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 13 març 2016.

¿Documental, cinema, teatre, doblatge, conferència històrica, consciència social, anàlisi psicològica, lluita per la justícia...? Rescatar teatralment un personatge èpic i real del segle XVI com Michael Kohlhaas, portat a la literatura de ficció històrica per Heinrich von Kleist a inicis del segle XIX i traslladat al cinema en dues versions diferents (1969 i 2013) i no morir en l'intent... té tot el mèrit del món. Ho ha fet la companyia Ignífuga («Fam oculta» i «La norma de l'extinció»), dinc El Cicló, programa que acull aquesta temporada cinc companyies independents en residència al Teatre Tantarantana (La Calòrica, Casa Real, Ignífuga, Dara i La Santa) amb espectacles de nova creació, un programa que neix en una sala privada i que sorprèn que no tingui un model paral·lel en algun dels dos grans teatres públics del país... [+ crítica]

13 de març 2016

«Cambuyón». Posada en escena de Carlos Belda. Intèrprets: Jep Meléndez, Nèstor Busquets. Raúl Cabrera, Rubén Sánchez, Berta Pons, Clara Pons i Jonatan Rodríguez. Escenografia: María Toledo. Construcció escenografia: Carlos Cadenas. Teló: José Luis Santos. Vestuari: Raquel Rodríguez. Confecció vestuari: Rosario González. Il·luminació: Dimas Cedrés. So: Ubaldo Pérez Conde. Regidor: César Suárez. Directora producció: Josefa Suárez. Direcció: Carlos Belda i Jep Melèndez. Sala BARTS, Barcelona, 12 març 2016.

Després d'una gira que els ha portat del Festival d'Edimburg al Festival del Ruhr d'Alemanya i al The New Victory Theater de Broadway, la companyia catalanocànària —4 catalans i 3 canaris— ha fet una fugaç estada a la Sala BARTS del Paral·lel amb el seu espectacle que barreja la dansa, la percussió, el cant, el ball, la veu i fins i tot el teatre perquè la trama s'ambienta en un antic vaixell que viatja en el temps i que s'inspira en els Cambuyon, vaixells de càrrega del segle XIX, que navegaven per l'Atlàntic i que, a cada port, feien una funció de magatzem d'avituallament per als comerciants locals. Amb una treballada il·luminació, algunes projeccions i un teló de fons que sembla que sigui una de les intervencions pictòriques que Miquel Barceló acaba de fer sobre les vidrieres de la Biblioteca Nacional de França i que esborrarà a finals d'agost, i una potent banda sonora, l'estructura de l'espectacle combina intervencions solistes amb altres de corals dels set intèrprets, des de les danses que poden semblar més tribals i a les urbanes actuals passant pel claqué, el hip-hop, la percussió del cos i les modulacions de la veu... [+ crítica]

«Els 3 óssos». A partir del conte popular «Rínxols d'or», de Charles Perrault. Creació de la companyia L'Estaquirot Teatre. Música original de Ferran Martínez. Intèrprets i manipuladors: Albert Albà, Núria Benedicto i Olga Jiménez. Escenografia: Alfred Casas. Construcció escenografia: Companyia L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas i Pedro Jiménez. Direcció i realització: L'Estaquirot Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 13 març 2016. A partir de 3 anys.

Fa més de quaranta anys que L'Estaquirot Teatre es va fundar, primer com a companyia de carrer, per especialitzar-se després en el gènere dels titelles. I és en aquest àmbit en el qual ha excel·lit, amb un repertori considerable d'espectacles, tallers i altres activitats en el seu catàleg. Una mostra d'això és «Els 3 óssos», que partint del conte «Rínxols d'or», en fa una creació lliure donant més pes a la intervenció de la família dels óssos i deixant que la petita Rínxols aparegui quan s'entra ja en el nus i desenllaç de la història i estableixi una connexió més personificada amb els petits espectadors que, fins aleshores, estava més centrada en la personificació de l'ós pare, l'óssa mare i l'ós petit de la casa. L'espectacle de titelles de taula, objectes i manipulació és un cant a la natura sense caure en falsos idil·lis i amb una mirada positiva dels recursos naturals i amb la intenció de remarcar també que no hi ha diferències entre els éssers que trepitgen la Terra ni que la Rínxols tingui un Galaxy d'última generació i el petit ós no sàpiga encara què és un mòbil... [+ crítica]

«Ningú et coneix com jo», de Roger Peña Carulla. Intèrprets: Míriam Marcet i Xavi Sáez. Disseny vestuari: Eulàlia Miralles. Disseny escenografia: Albert Ventura. Disseny llum: Marc Lloret. Cap tècnic: Marc Lloret. Ajudant direcció: Aleix Peña Miralles. Direcció: Roger Peña. Entresòl de Produccions. Teatre Borràs, Barcelona, 12 març 2016.

Sembla que l'anatomia forense està a l'ordre del dia, pel que fa a la ficció. I, si no, vegem la coincidència ambiental entre aquesta obra de Roger Peña (Barcelona, 1959), autor també de «Cremats», «Iaia!» o «El recanvi» —que ja fa temps que ha rondat pels escenaris de fora en una versió en espanyol com el Miami Dade County Auditorium, a més de la previsió d'una gira per les Amèriques i el circuit hispà dels EUA— i la sèrie televisiva de TV3 «Nit i dia» que, ben al contrari del que podia semblar, no ha allunyat els espectadors de a pantalla pel temor a la seva presumpta escabrositat. Però de la ficció cinematogràfica a la ficció teatral, l'atmosfera del bisturí, les bates verdes, els llums freds fluorescents i la llitera que fa la funció de l'antiga "pedra", com s'anomenava popularment quan els tanatoris no eren un negoci com ara, hi ha un impediment entre la cuirassa protectora de la distància del fotograma i el realisme directe dels cossos en viu... [+ crítica]

12 de març 2016

«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol es reposa per tercera vegada al Jove Teatre Regina

«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets (2016): Anna Ferran, Jordi González, Anna Ventura, Laura Ventura, Edgar Martínez i Ariadna Suñé. (Repartiments anteriors: Roser Colillas, Jordi González, Anna Ventura, Sílvia López, Marc Ribera i Ariadna Suñé.) Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Assessorament tècnic de beisbol: Javier Sevilla. Ajudant de direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Teatre Victòria, desembre 2011/ gener 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 8 setembre 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 març 2016. A partir de 4 anys.

Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre. L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys. L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues... [+ crítica]

«Dansa d'agost (Dancing at Lughnasa)», de Brian Friel. Traducció de Ferran Utzet. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Mònica López, Marta Marco, Òscar Muñoz, Nora Navas, Carlota Olcina, Albert Triola i Ramon Vila. Espai escènic: Sebastià Brosa i Elisenda Pérez. So: Damien Bazin. Vestuari: Annita Ribera. Il·luminació: Guillem Gelabert. Construcció d’escenografia: Xarli. Caracterització: Àngels Salinas. Dansa irlandesa: Betlem Burcet. Assessorament moviment: Marta Filella. Tècnics assajos: Marc Serra i Guillem Gelabert. Tècnic funcions: Cesc Pastor. Regidora: Anna Cuscó. Regidoria en pràctiques: Núria Frias. Ajudant de direcció: Marc Serra. Direcció: Ferran Utzet. Producció: La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 11 març 2016.

El que li passa a l'antic —modern per l'època— aparell de ràdio Marconi, nom de l'inventor, és el que ara els passa a segons quines connexions d'internet. Si allà fallava l'antena, penjada d'una figuera, o la vàlvula amagada dins la tapa de fullola-cartró, aquí falla la velocitat en megues o el coure, si l'han pispat. Són dues èpoques diferents, la dels anys trenta del segle passat i les d'ara. Però no tant allunyades si es fan algunes comparacions. El neguit i l'estrés per aconseguir escoltar, ni que sigui amb dificultats, una cançó radiada i de moda d'aleshores és el neguit o l'estrés d'ara per trobar cobertura amb el mòbil i dominar el món. El neguit o l'estrés per anar al ball de la collita d'aleshores és el neguit o l'estrés per ser a tot arreu al mateix temps d'ara. Els temps no han canviat tant, doncs. I l'autor d'aquesta «Dansa d'agost», considerat el txèkhov irlandès, sap que, en fer memòria històrica de la seva gent, situada al llogarret de Baly Beg, no recula al passat sinó que remou les consciències del present. Brian Friel, en realitat, Bernard Patrick Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 – Greencastle, Comtat de Donegal, 2015) és un dels autors de la companyia de La Perla 29 i, més concretament, del director Ferran Utzet, que ja va visitar el teatre irlandès amb l'obra «La presa», de Conor McPherson, el 2011, i amb «Translations / Traduccions», del mateix Brian Friel, el 2014, tancant ara amb «Dansa d'agost» una trilogia irlandesa que no ha decebut mai els espectadors... [+ crítica]

11 de març 2016

«Taxi», de Ray Cooney. Versió de Josema Yuste i Alberto Papa-Fragomén. Intèrprets: Josema Yuste, Alfredo Cernuda, Felisuco, Esther del Prado, Amparo Bravo i Javier Losán. Escenografia: Ana Garay. Il·luminació: Carlos Alzueta. Regidoria: Jorge Abad. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Direcció: Josema Yuste i Alberto Papa-Fregomén. Producció: Cobre Producciones, Olympia Metropolitana i Nearco produccions. Teatre Condal, Barcelona, 10 març 2016.

És dura la vida del taxista. I la d'aquest protagonista de Ray Cooney encara més. Però pobre Ray Cooney! Nascut a Londres el 1932 està a punt de fer 84 anys. I amb la seva llarga trajectòria i el seu pedigrí com a autor de comèdia, potser un dels autors anglesos més reconeguts en aquest camp, si pogués veure, i sobretot traduir i entendre, en què es converteix, en aquesta versió espanyola, la seva obra «Run for your five», estrenada el 1983 i retitulada fa més de trenta anys «Sálvase quien pueda» i ara «Taxi», potser sí que agafaria el primer taxi que passés pel Paral·lel i fugiria corrents. De l'obra original, i sort d'això, només en queda la fusteria interna, l'embolic que s'embolica i s'embolica cada vegada més i que fa que l'espectador es pregunti internament: "A veure com se'n surt ara d'aquest daltabaix..." I Ray Cooney se'n surt, esclar que sí. I els intèrprets d'aquest «Taxi», també, val a dir-ho. Hi suen la cansalada i alguna cosa més. Però el llast és el contingut de l'adaptació que, per molt que sigui espanyola, cau en una mena de sornegueria més pròpia de la teleporqueria, de la brometa fàcil i casposa i de naftalina, lluny del que s'espera de la ironia i de l'humor si es vol fer una comèdia còmica i de bulevard... [+ crítica]

La Kompanyia Lliure integra vuit joves intèrprets seleccionats després d'unes setmanes de treball amb professionals

Quatre actors i quatre actrius d'entre 20 i 30 anys han estat seleccionats a partir d'una convocatòria oberta i tres setmanes de sessions de treball impartides per professionals per formar part de la nova etapa de la Kompanyia Lliure. Es tracta de Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. Tots vuit han estat escollits d'entre els trenta primers seleccionats d'entre prop de 400 sol·licituds rebudes. Els escollits han superat tres setmanes de sessions de treball i una audició final. Durant el mes de febrer, els trenta primers seleccionats van treballar diverses disciplines: treball corporal amb Joan Font, dansa amb Montse Colomé, cant amb Xavier Mestres, interpretació amb Josep Maria Mestres, Xicu Masó i Txiki Berraondo, i lectura amb Míriam Iscla, Pau Carrió i David Selvas. Aquests professionals i pedagogs han format el jurat encarregat de la tria final juntament amb Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, i Aurora Rosales, adjunta a la direcció artística del teatre.La creació de La Kompanyia Lliure respon a la nostra voluntat, com a teatre públic, de formar una companyia estable de joves en procés de professionalització. La primera fase d'aquet programa es va iniciar la temporada 2013/14 amb Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera i David Verdaguer. La nova Kompanyia Lliure s'estrenarà la temporada vinent del Teatre Lliure i s’hi mantindrà durant tres anys. El projecte compta amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell i d'Estrella Damm.

09 de març 2016

El triangle amorós i la tragèdia d'Anna Karenina es reposa al Versus Teatre amb Lara Díez de protagonista

«Anna Karenina», d'Lev Tolstoi. Versió d'Ivan Padilla. Música de Cels Campos. Intèrprets: Lara Díez, Dani Ledesma i Ivan Padilla. Pianista: Cels Campos. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Tècnic sala: Andriy Kravchyk. Ajudant direcció: Ramon Bonvehí. Direcció: Ivan Padilla. Companyia Retret Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 19 gener 2016. Reposició: 10 març 2016.

Quan el pes de l'obra ve de lluny, es fa difícil prescindir dels prejudicis i les etiquetes que la mateixa obra ha imprès al llarg dels anys. Des de la novel·la tràgico-romàntica de Lev Tolstoi ha plogut molt i, entremig, hi ha hagut versions cinematogràfiques que han posat cara i ulls als personatges de ficció. En català, Andreu Nin la va traduir directament del rus el 1933. L'any 1967, la col·lecció de clàssics de l'Editorial Proa la va reeditar revisada. La reedició més recent, del 2014, es troba a la col·lecció La Butxaca, del Grup 62. Però és el cinema, esclar, el que ha marcat més el mite Karenina, una de les heroïnes de ficció —o potser extretes per Tolstoi de la realitat— que en un temps on la dona no havia conquerit encara la seva llibertat, trenca amb el que era convencional, sobretot dins de la classe benestant de Karenina... [+ crítica]

05 de març 2016

El cicle «Viu el Teatre» recupera els espectacles familiars «El petit Dalí» al Teatre Poliorama i «Pintamúsica» al CCCB

Els dos espectacles d'Únics Produccions tornen a la cartellera familiar aquest mes de març del 2016. «El petit Dalí», novament al Teatre Poliorama, dins de «Viu el Teatre», i «Pintamúsica», al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), dins del cicle «Babies».

«El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera, (2016: Rubèn Ferrer i Xavier Flores). Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Reposició: 3 març 2013. Reposició: 1 març 2014. Reposició: 1 febrer 2015. Reposició: 6 març 2016.


L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama... [+ crítica]


«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.

Quan ja es compleix la tercera temporada d'aquest cicle d'Únics Produccions al Teatre del CCCB, un té la sensació que s'ho passen tan bé els petits "babies" de 6 mesos a 2 o 3 anys, als quals van adreçats els miniespectacles (no més de mitja hora de durada) com els pares i les mares que els acompanyen. L'espectacle 'Pintamúsica!' es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre 'Dona i ocell en la nit', de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano... [+ crítica]

04 de març 2016

L'actriu Rosa Galindo recupera al Teatre Eòlia la història de «La maternitat d'Elna»

«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Eòlia, 4 març 2016.

¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola? Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà... [+ crítica]

El TGB reposa per quarta vegada la comèdia «T'estimo però no tant» de José Luís Alonso de Santos en versió catalana de Miquel Murga.

«T'estimo però no tant», de José Luís Alonso de Santos. Versió catalana de Miquel Murga. Intèrprets: Josep Linuesa, Ferran Castells i Mònica Corral. Espai escènic: Armand Tarragó. Construcció escenografia: Gordon Svaboda Craig. Vestuari: Albert Borrell. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Tècnic: Albert Giner. Regidor: Adrià Ricó. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 23 novembre 2014. Reposició: 6 febrer 2015. Reposició: 13 agost 2015. Reposició: 4 març 2016.

De parelles estranyes n'hi ha de tots colors i de tota mena. Aquesta n'és una. La del Fede i el Robert, un informàtic i un professor d'institut que comparteixen pis marcats per un passat romàntic difícil d'explicar, però no tan insòlit. Per això, de tant en tant, parlen de "la nostra dona" quan es refereixen a la tal Carmeta (Carmela, en l'original castellà), un personatge absent, ex i ex, és a dir, ex de l'un i ex de l'altre. A vegades, els personatges absents mouen més els fils que els que en realitat apareixen en escena. Els espectadors d'aquesta comèdia podran comprovar com també és així. I descobriran algunes de les sorpreses que amaga la trama, ni que la més evident i gairebé previsible estigui amagada sota d'un dels coixins del sofà. Comèdia d'embolics, doncs, però sense gaires cops de porta. L'embolic sura en l'ambient i es va cabdellant i descabdellant a manera que es va coneixent quina és la relació i la situació dels dos principals personatges. Només de resquitlló es fa inevitable pensar en dos altres cèlebres protagonistes de parella masculina com ho són els de Neil Simon a 'The Old Couple' ('La extraña pareja')... [+ crítica]

«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó. Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins. Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla"... [+ crítica]

02 de març 2016

Es fan públics els nominats finalistes als Premis de la Crítica de Barcelona 2015 que s'atorgaran el 21 de març a l'antiga Fàbrica Damm

L'associació que gestiona el portal Recomana, que aglutina, els crítics de teatre i dansa, ha fet públics els nominats finalistes dels Premis de la Crítica de Barcelona d'entre tots els espectacles estrenats durant l'any natural 2015. En aquest enllaç podeu consultar els nominats de cadascuna de les categories. La XVIII edició d'aquests premis ha ampliat algunes categories en l'àmbit de la dansa, ha introduït la categoria d'espectacles de carrer i ha ampliat també el Premi de Teatre Familiar amb la categoria Teatre per a Joves. El lliurament dels Premis de la Crítica de Barcelona tindrà lloc el 21 de març al vespre a l'Antiga Fàbrica Damm i es preveu que hi assisteixen la majoria dels nominats, d'entre els quals sortiran els guanyadors. L'únic Premi que ja s'ha fet públic abans és el Premi Especial a l'actriu Núria Espert per la seva trajectòria, i el Premi Gonzalo Pérez de Olaguer al fotògraf Ros Ribas per la seva llarga trajectòria dedicada sobretot al món del teatre.

01 de març 2016

Marc Rosich i Clara Peya adaptaran en clau de comèdia musical el «Llibre de les bèsties» de Ramon Llull per al programa familiar del Teatre Lliure la temporada 2016-2017

«Renard o el Llibre de les bèsties», de Marc Rosich i Clara Peya (Teatre Obligatori), ha estat el projecte guanyador del concurs per adaptar el «Llibre de les bèsties» de Ramon Llull per al programa familiar convocat pel Teatre Lliure. El jurat —format pel director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual; l'artista pintor Frederic Amat; el dramaturg i director Sergi Belbel; el catedràtic d'estètica de la Universitat Pompeu Fabra i especialista en l'obra de Llull, Amador Vega; l'adjunta a la direcció artística del Teatre Lliure, Aurora Rosales; l'ajudant de direcció artística del Teatre Lliure, Juan Carlos Martel Bayod; i la responsable del servei educatiu del Teatre Lliure, Mariona Montaña— ha seleccionat el projecte de Teatre Obligatori d'entre tres projectes finalistes (els altres dos han estat «Bèsties», de Joan Arqué i «Llibre de les bèsties» de La Calòrica) entre quinze projectes presentats. «Renard o el Llibre de les bèsties» de Teatre Obligatori és una comèdia musical per a tots els públics que, en paraules dels seus creadors, Marc Rosich i Clara Peya, beu de les fonts del cabaret i del teatre de l’absurd per apropar el geni de Llull al públic més jove a través del filtre deformador de la música i l’humor. Dirigit per Marc Rosich, autor de l'adaptació, aquest espectacle comptarà amb la música en directe de la compositora Clara Peya al piano. El Teatre Lliure preveu estrenar aquest espectacle dins de la temporada 2016-2017, dins del cicle «El Lliure dels nens».

Els Pallapupas convoquen una altra «Nit de bojos» al Teatre Romea a benefici de les persones amb transtorn mental

En ocasió del Dia Internacional del Teatre, el dilluns, 14 de març, el Teatre Romea acull la 3a edició de l’espectacle solidari «Una nit de bojos», un espectacle d’humor que té com a objectiu sensibilitzar l’espectador sobre els sentiments extrems i contradictoris que viuen les persones amb trastorn mental, i mostrar com milloren la seva salut emocional i la vivència de la seva malaltia gràcies al teatre.

«Una nit de bojos» combina actuacions d'artistes de l’escena catalana amb les companyies de teatre de l'entitat, integrades per persones amb trastorn mental. En l'edició d'enguany compta amb el músic i presentador Ramon Gener (This is Opera i Òpera en Texans); el grup vocal Veuscomsí (Oh Happy Day); el youtuber Loulogio; la veu de la cantant de jazz nordamericana Violetta Curry, acompanyada al piano per Jaume Vilaseca; el ballarí de claqué Guillem Alonso, entre altres. L'actor i exmembre de La Cubana, Josep Ferré, condueix l'espectacle.

Els beneficis de la «Nit de bojos» entrades solidàries [aquí] o [aquí] es destinaran a ajudar les persones diagnosticades amb trastorn mental, a millorar la seva salut emocional mitjançant els grups de teatre de Pallapupas. A més dels coneguts pallassos d’hospital, que fan més humana la medicalització dels infants gràcies a l’humor, l’oenagé Pallapupas també treballa per millorar la salut emocional de diferents col·lectius en els seus processos de malaltia, com la gent gran, els adults diagnosticats amb càncer o les persones amb trastorn mental.