XORIÇ AMB PATATES A VITÒRIA

«Els Buonaparte», de Ramon Madaula. Intèrprets: David Bagés, Oriol Guinart i Pau Roca. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Vestuari: Carlota Ricart. Ajudantia de direcció: Concha Milla. Coach Vocal: Jordi Vidal. Construcció d’escenografia: Art Coolers. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Bibiana Guzmán. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Fotografies: Silvia Poch. Agraïments: Montse Amenós i Julián Brun. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Sílvia Munt. Teatre Akadèmia, Barcelona, 22 desembre 2023.
 

Es podria dir que Napoleó Bonaparte —o millor dit, Buonaparte perquè la nissaga eren de Còrsega— està de moda. Com si fos una mena d'influencer vingut del segle XIX, per atzar, han coincidit a la cartellera una versió cinematogràfica èpica de Ridley Scott protagonitzada per Joaquin Phoenix, una biografia de Maria Antonieta d'Àustria en la qual s'especula sobre si Napoleó va ser present quan la guillotina li va tallar el coll reial, i encara més calent, la polèmica de la retirada d'una subhasta de Sotheby's a Nova York d'un quadre de Diego de Velázquez amb un retrat d'Isabel de Borbó, esposa de Felip IV, que va desaparèixer d'Espanya amb la fugida de Josep I, germà de Napoleó, i que va estar exposat al Museu del Louvre fins a la caiguda de Napoleó per passar després a mans privades de venda en venda. A tot això, sense proposar-s'ho, el dramaturg i actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ha estrenat l'obra «Els Buonaparte», una especulació de ficció literària sobre la trobada que Napoleó Bonaparte i el monarca Josep I tenen en una masia pairal de Vitòria quan l'any 1808, el rei napoleònic Josep I, anomenat de renom “Pepe Botella”, germà de Napoleó Bonaparte, després de la revolta del 2 de Maig i la derrota de la batalla de Bailèn, fuig de la cort de Madrid amb la cua entre cames amb la por al cos de ser abatut pels contraris al poder invasor de l'imperi de l'època aconseguit amb la Guerra del Francès, una guerra a partir de la qual Catalunya passa temporalment a ser de domini francès per art i gràcia del mateix Napoleó i, paradoxes de la història, sense fer cap referèndum... [+ crítica]

ESCAPADA AMB PELL DE BANANA

«Escape Room 2», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joel Joan / Xavi Mira, Paula Vives / Marta Codina, Borja Espinosa / Roger Batalla, Agnès Busquets / Mónica Pérez i Irene Jódar / Marta Codina. Amb la col·laboració especial en off de: Lluís Soler. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Darío Diaz. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Nuria Costas, Joel Joan i Hèctor Claramunt. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz Ajudanta de direcció: Marta Albert. Ajudanta d’escenografia: Elisabet Rovira. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Regidoria: Chiara Palladino. Maquinistes: Samu Schlechter i Xavier Llombart. Tècnic especialista In Extremis: Mario Rubio. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé . Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé . Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, In Extremis Film Services. Supervisió Efectes: Pep Claret. Producció Efectes: Miriam Giménez. Muntatge de vídeo: Felipe Bravo i Jordi Arañó, Cubica. Estudiant en practiques d’escenografia: Cèlia Pujol (LCI Barcelona). Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Munich Sports, Zen Eyewear. Agraïments: Mag Lari i Toni Cruanyes. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. És una producció d’Arriska, Nakatomi i Focus. Direcció de l'espectacle: Hèctor Claramunt. Teatre Condal, Barcelona, 21 desembre 2023.
 

Hi ha un avantatge. Els espectadors ja saben què van a veure. Com si participessin de debò en un “escape room”, però des de la butaca, que és menys arriscat. El títol no enganya. Hi diu 2 i al final de la trama, amenaça amb un 3. Tothom queda avisat. D'aquests fenòmens se'n diu “normalitat teatral”. És a dir: hi ha espectacles pensats per a un públic que, sense ser-ne estrictament fan, n'és seguidor. I hi ha companyies, intèrprets o directors i directores que, com si fossin un compte d'Instagram, de Facebook, Tik Tok, Threads o Twitter, en tenen molts, de seguidors. I d'això també se'n diu “normalitat teatral”. Una “normalitat” que hauria de ser “normal” i no sorprendre ningú si l'ecosistema cultural en el qual es mou ho fos, de “normal”. Però com que vivim en l'ecosistema cultural que vivim i som part de l'ecosistema cultural del qual som part, la proesa dels autors i emprenedors Joel Joel i Hèctor Claramunt encara té més mèrit perquè tots dos sols fan de l'excepció la cobejada “normalitat teatral”. «Escape Room 2» és la continuïtat d'aquell «Escape Room» que ja fa més de cinc anys va congregar espectadors a manta, va repetir temporades i fins i tot va arribar a convertir-se en una versió cinematogràfica. Els personatges són els mateixos, l'Edu, la Marina, el Rai i la Vicky —tot i que dos d'ells els representin ara intèrprets diferents— i, a més, en aquesta nova aposta, hi ha doble repartiment, com a les millors companyies: Joel Joan alterna algunes funcions amb Xavi Mira; Paula Vives n'alterna d'altres amb Marta Codina; Borja Espinosa n'alterna amb Roger Batalla; Agnès Busquets, amb Mònica Pérez; i Irene Jódar, també amb Marta Codina. Una opció variada i democràtica que demostra que el guió, la trama i l'aventura d'«Escape Room» no té perquè identificar-se amb uns intèrprets determinats sinó que s'adapta a aquells que s'hi incorporin... [+ crítica]

A LA TAULA I AL LLIT, TOT LLISCANT AL PRIMER CRIT!

«Una taula». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Performers: Arnau Boces, David Climent, Oriol Genís, Carlota Grau, Claudi Laudo, Julià Laudo, Núria Lloansi, Andrea Marinel·lo, Shorlady Preciado. Escenografia i disseny de llums: Cube.bz. Vestuari: Nuria Manzano. Utilleria: Camille Latron. Concepció audiovisual: FRAU recerques visuals. Operadors de càmera: Bibiana Gispert, Marc Costa. Direcció, producció i composició musical: Cristina López i Jack Tarradellas. Coordinació tècnica Taller de Músics: Àlex Serra. Producció Tècnica Taller de Músics: Lluís Vidal. Músics i veus: Cristina López. Jack Tarradellas, Selma Bruna, David Mauricio, Lidia Mora, Carmen Cortés, Núria Duran, Miranda Fernández, Abraham Lojo, Tomàs Pujol, Álvaro López. Direcció tècnica: David Muñiz. Direcció de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Management: Art Republic. Companyia Agrupación Señor Serrano. Ajudant de direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Àlex Serrano i Pau Palacios. Festival de Nadal, Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona, 16 a 29 desembre 2023.

Que el centre de Catalunya, amb el massís d'esquena del president i Avi Francesc Macià i els estols de coloms espaordits entre el brancam sigui, en caure el vespre, l'escenari, des de fa uns anys per festes de Nadal, d'una de les millors mostres de les anomenades arts de carrer és un símptoma de bona tradició i, sobretot, de retre un homenatge a aquells que fa mig segle van creure que el carrer sí que podia ser d'ells si s'hi feia teatre, dansa, performance, circ, música i xerinola. De tot una mica és el que hi ha en aquest espectacle efímer encarregat en aquesta edició a la companyia Agrupación Señor Serrano per fer una al·legoria del que hi ha en el fons de les festes nadalenques, al marge de l'especulació comercial i de consum que les converteix en l'esplendor de la hipocresia social moderna, que es diverteix tant com pot mentre molt a prop seu dues guerres genocides recorden que la humanitat no té memòria. «Una taula» dels Señor Serrano és un espectacle breu, a tot estirar 35 minuts, sense paraules, amb expressió corporal, música en directe en col·laboració amb Taller de Músics i moviment coreogràfic, a vegades gairebé acrobàtic per sortejar el pendent de la tarima, i l'ús imprescindible del vídeo en directe amb una gran pantalla de fons que permet que els espectadors de les grades de la Plaça de Catalunya de Barcelona tinguin una visió general de l'escenari i els primers plans essencials de cada moment que no pot passar per alt i que configuren una trama, si es vol dir així, nostàlgica, que difícilment fuig de la memòria personal de cadascú... [+ crítica]

PER AMOR A L'ART

«La forma de les coses (The Shape of Things)», de Neil LaBute. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Jordi Andújar, Francesc Marginet, Laura Porta i Rafaela Rivas. Vestuari: Marta Pell. Disseny de so: Roger Blasco. Escenografia: Paula Font. Disseny de llums: Daniel Gener. Fotografia i disseny del cartell: Sergi Panizo. Vídeos promocionals: Jofre Blesa. Producció: Apunta Teatre. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Agraïments: MEAM (Museu Europeu d’Art Modern). Ajudant de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 desembre 2023.
 

Han passat quinze anys des que Julio Manrique portés aquesta obra de Neil LaBute al Teatre Lliure —amb una imponent escultura blanca a l'entrada de l'Espai Lliure—, i l'actual versió que ha traduït i dirigit Marc Rosich. Però, pel que hi exposa el dramaturg nord-americà Neil LaBute (Detroit, Michigan, EUA, 1963) sembla que el temps no hagi passat. Neil LaBute l'havia estrenada el 2001 i, dos anys després, ell mateix en va fer el guió i la direcció de la versió cinematogràfica que aquí es va dir «Per amor a l'art». A la Sala Versus Glòries no hi ha la imponent escultura blanca que hi havia al Teatre Lliure. Però sí que tot l'utillatge escènic és blanc. Amb la intenció de crear un espai minimalista on l'invisible art exposat, més que veure'l, s'ha d'imaginar. El quartet d'intèrprets —dues parelles— mantenen el perfil que l'autor els imprimeix d'entrada. I el director Marc Rosich no s'ha deixat temptar pel salt del temps i no ha inclòs, per exemple, mòbils, entre altres coses perquè el guió no li permetria desenvolupar segons quina de les escenes. Dic això perquè Neil LaBute va estrenar «La forma de les coses» quan el mòbil just existia com el coneixem ara —artefacte sagrat en qualsevol trama actual!— i, en canvi, ell ja en prescindeix, probablement per una opció o una mirada més aviat romàntica, clàssica, sense artilugis que la sofistiquin, al voltant de la relació de parella, o de parelles, vaja... [+ crítica]

ELS FANTASMES DE PICASSO

«Picasso, rey, monstruo y payaso», de María Folguera i Rhum&Cia. Dramatúrgia: María Folguera. Intèrprets: Queralt Albinyana, Lluc Armengol, Joan Arqué, Xavi Lozano, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Piero Steiner. Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Nidia Tusal. Composició musical i disseny de retroprojeccions: Mauro Paganini. Arranjaments musicals: Xavier Lozano. So: Marc Santa. Construcció de màscares i banyes: Glòria Arrufat i Carrasco. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Dibuix: David Marín. Direcció tècnica: Àngel Puertas i Xavier Xipell “Xipi”. Ajudantia de direcció i direcció de moviment: Carla Tovías. Producció executiva: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudantia de producció i regidoria: Lluc Armengol. Una producció de Velvet Events S.L. i Teatro Circo Price. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i el Ministerio de Cultura y Deporte – INAEM. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma i l’Ajuntament de Tiana. Direcció: Joan Arqué. Rhum&Cia. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 13 desembre 2023.
 

La fanfara dels Rhum treu a ventilar els fantasmes de Picasso. I la troupe dels Rhum&Cia fan el salt des del clown pur a la dramatúrgia clàssica textual, però sense prescindir mai del joc de la pista amb els instruments musicals de rigor, el nas vermell quan convé i les patacades imprescindibles, aquesta vegada patacades de caire tràgic, però tot al voltant de la vida i miracles del pintor malagueny que, en aquest muntatge, tant festiu com revisionista i crític del personatge, interpreta l'actor Jordi Martínez, sortit d'un bagul que vol ser un sarcòfag perquè, en el fons, la cosa va de treure la pols al vell geni del cinquantenari i a les velles glòries que l'envolten com l'escriptor i cronista de circ Ramón Gómez de la Serna o les diverses dones de la vida de Picasso: Jacqueline (Roque), Marie-Thérèse (Walter), Dora (Maar), Françoise (Gilot)... i Tal i Tal Altra, o el pintor Juan Gris o el poeta Guillaume Apollinaire. I sempre, això sí, a l'ombra de Montmartre i per damunt del París mític de la revolta de les lletres i les arts. L'espectacle és un seguit de retaules que van i vénen per les imatges icòniques que es poden tenir a la memòria del pintor: l'arlequí, els acròbates de circ, la colombina, el laberint del minotaure... Els Rhum recorren a recursos escènics que tenen sempre la música de pista com a banda sonora de fons, amb les sorprenents interpretacions que cal remarcar de Xavi Lozano que, com els catalans que de les pedres en fan pans, extreu sons de tota mena d'objectes quotidians, tant hi fa si és la pota d'una cadira o el mànec d'un paraigua, amb el simple gest de la bufera que pot semblar tan senzill com bufar i fer ampolles, però que porta darrere moltes hores d'ofici de músic. Les projeccions i les fugaces ombres xineses acompanyen algunes de les escenes i Pablo Ruiz Picasso fins i tot es multiplica per quatre amb la típica samarreta de ratlles en una sessió terapèutica conduïda per Mauro Paganini, d'origen argentí, ni que estigui establert a Catalunya, amb el “mate” a la butxaca i el rotllo menjacocos de la felicitat enganxat a la pell, en una de les escenes més originals que fuig tant de la convenció dramatúrgica com de la pista i que aconsegueix el que es proposa: enganxar els espectadors de tota mena, si és que no hi estaven prou enganxats... [+ crítica]

MISSA DOBLE AMB TEIERES DE MORESC TORRAT

«Extinció». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Intèrprets: Marcel Borràs, Carlota Grau, David Muñiz i Àlex Serrano. Ensemble vocal i instrumental: Cor Cererols. Cantants del cor: Andrea Martí, Brenda Sara, Evelyn Johnson i Marta Esteban (sopranos); Diana Martins, Helen Tajadura i Marta Cordomí (contralts); Carles Prat, Joan Mas i Matthew Tohomson (tenors); Ferran Albrich, Joan Climent i Oriol Mallart (baixos). Músics: Amat Santacana (cello); Oriol Martí (violone); Marc Sumsi (orgue positiu). Disseny il·luminació: Cube.bz. Vestuari: Lola Belles. Vídeo-programació: David Muñiz. Grafisme: Vicenç Vilaplana. Ambientació sonora: Roger Costa Vendrell. Suport coreogràfic: Núria Guiu. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Distribució: Jordi Tort. Coproducció: Teatro Real (Madrid) i Teatro de la Abadía. Amb la col·laboració del Festival Internacional de Arte Sacro(FIAS 2022) i Fabra i Coats Fàbrica de Creació de Barcelona. Agraïments: Román Torre, Taller Estampa, Anna Pérez Moya, Marc Cartanyà i Pablo Acosta-García. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció musical: Marc Díaz. Ajudanta de dramatúrgia i direcció: Carlota Grau. Direcció de l'espectacle: Àlex Serrano i Pau Palacios. Companyia Agrupación Señor Serrano. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 desembre 2023.
 

A la companyia Agrupación Señor Serrano els agrada experimentar sempre nous camps, tot i que ho facin sempre mantenint la línia que els ha caracteritzat: la interacció entre la interpretació humana i la manipulació digital de la imatge en directe. En aquest espectacle no hi falten cap de les dues disciplines al servei d'una mirada distòpica que ells enllacen, en clau d'òpera o, si voleu, de concert de música antiga del segle XVII, amb l'explotació inicial de l'Amazones el segle XVI pel conqueridor de l'imperi Inca i primer navegador amazònic, Francisco de Orellana, el del casc i l'armadura, i l'explotació moderna del subsòl en diferents parts del planeta —el Brasil i l'Amazònia també— per extreure'n el mineral del coltan, la cobejada matèria primera per fabricar els aparells mòbils, les tauletes o els ordinadors. Tot això, la companyia Agrupación Señor Serrano ho embolcalla amb dues peces de la composició catalana antiga, la «Missa pro Defunctis» i la «Missa de Batalla», obres del músic, compositor i monjo benedictí Joan Cererols (Martorell, 1618 - Abadia de Montserrat, 1680), interpretades per un cor amb una dotzena de cantants (sopranos, tenors, contralts i baixos) i tres músics en directe. Tot un cor Cererols que, irònicament, segueix la lletra de les partitures de les dues misses amb una tauleta a les mans cadascú, potser per contrastar amb la denúncia que s'hi fa de l'esmentada explotació del coltan... [+ crítica]

SOMNIS CREUATS A LA CASA BLANCA

«Un concert a la Casa Blanca», de Jordi Roigé. Intèrprets: Roc Esquius, Mercè Pons, Mingo Ràfols. Música violoncel: Francesc Minguella. Escenografia: Jordi Bulbena. Vestuari: Elena Ballester. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny de so: Ernest Peral. Disseny audiovisual: Jordi Roigé. Producció: Laura Bono Gabarró. Direcció de producció: Laia Roigé Feixas. Producció executiva: Jordi Roigé. La Drecera Produccions. Comunicació i premsa: Animaset Media i Comunicació. Fotografia: Jordi Boixareu. Premsa Teatre Gaudí: Àlex Sánchez Aragón. Ajudant de direcció: Ferran Julià. Direcció de l'espectacle: Llorenç Rafecas. Companyia La Drecera. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 30 novembre 2023.
 

La recreació del concert que el músic Pau Casals va fer a la Casa Blanca l'any 1961 i també la recepció que el president John Fitzgerald Kennedy li va oferir a la seva residència són vivències prou suggerents per recrear una ficció basada en fets reals sobre què van parlar les dues personalitats. Un des de la seva òptica politica, l'altre des de la seva òptica d'intel·lectual. Són la cara i la creu d'un mateix somni que els dos intenten aconseguir ni que sigui per vies diferents. El dramaturg, periodista i productor audiovisual Jordi Roigé (Barcelona, 1964) ho aprofita per fer un document teatralitzat i històric sobre un període que, per variar, era tan convuls com tants altres períodes passats i presents de les relacions internacionals. Un període tràgic, en aquest cas, que acaba amb l'assassinat l'any 1963 a Dallas del jove president dels Estats Units, un crim encara avui sense aclarir mentre que els que en podrien saber alguna cosa, com per exemple el centenari Henry Kissinger, mort recentment, s'emporten el secret a la tomba. L'obra «Un concert a la Casa Blanca» ha fet una extensa gira dins del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i l'acaba ara en una limitada temporada convencional al Teatre Gaudí Barcelona, en un moment en què tot just coincideixen diferents efemèrides: la del cinquantenari de la mort de Pau Casals, el 22 d'octubre del 1973; la de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, el 22 de novembre del 1963; i, com a anècdota afegida, la descoberta d'una pel·lícula d'afeccionat, inèdita fins ara, que mostra imatges del trasllat i l'enterrament de les despulles de Pau Casals al Vendrell, el 9 de novembre del 1979... [+ crítica]

CINEMA AMB CRISPETES I PARÀBOLA DE TARANTINO

«El cine (The Flick)», d'Annie Baker. Traducció de Neus Bonilla Benages. Intèrprets: Sara Diego Boladeras, David Marcé Tarradas, Roger Torns i Ton Vieira Poblet. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Imma Capell. Il·luminació: Ganecha Gil. Disseny audiovisual: Guillem Rodríguez. Moviment: Bea Vergés. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez. Alumna en pràctiques de direcció: Mar Cortilla Ribas (Col·legi del Teatre). Alumna en pràctiques d'escenografia: Celeste Alcázar Huapaya (Elisava). Assistents en pràctiques internacionals: Nuha AlYamani i Abdullaziz Mokhlis (Ministeri de Cultura de l'Aràbia Saudí). Producció: Teatre Lliure. Acord especial amb United Talent Agency. Agraïments: Filmoteca de Catalunya, Espai Texas i Victoria Szpunberg. Ajudanta de direcció: Muguet Franc. Direcció de l'espectacle: Marilia Samper. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 novembre 2023.


Allò que diuen de si una imatge val més que mil paraules, es podria aplicar aquí, però amb un retoc: un silenci val més que mil paraules. La dramaturga nord-americana Annie Baker (Cambridge, Massachussets, EUA, 1981), guanyadora del premi Pulitzer del 2013 per aquesta obra, titulada originalment «The Flick» (La pel·lícula), és conscient que vol incidir sobre la importància del silenci, del temps pausat, del temps aturat. ¿I quin espai millor per aturar el temps i per explotar el silenci que una sala de cinema? La sala de cinema d'Annie Baker és una sala especial, romàntica, nostàlgica, enyorada segurament pels més cinèfils que han vist com desapareixia a poc a poc tot un món de ficció materialitzat pel recanvi dels projectors de 35 mm i les velles bobines i els carbonets per millorar la il·luminació per suports digitals accionats simplement amb un play... i, si cal, per WiFi a través del mòbil. El muntatge que ha dirigit respectuosament amb la decisió de l'autora, la també dramaturga Marilia Samper, amb una excel·lent i rigorosa traducció de l'anglès al català de Neus Bonilla, compta amb un suggerent espai escènic d'una cinquantena de velles butaques de cinema vermelles encarades als espectadors. Al fons, una antiga estructura de sala envellida pel temps analògic —és en un lloc qualsevol de Massachussets, però podria ser en qualsevol lloc de Catalunya— i, damunt, la cabina de projecció, d'aquelles cabines que va mitificar com un llegat el film «Cinema Paradiso». La gran pantalla són els espectadors. I quan comença la projecció, són ells els que reflecteixen les imatges dels fotogrames ni que sigui a la cua dels títols de crèdit. Els tres protagonistes d'«El cine» —hi ha un quart personatge que fa d'extra—, es miren en el mirall dels espectadors perquè el que ells tres senten, el que ells tres viuen, el que ells tres pateixen, podria ser també el que senten, el que viuen i el que pateixen molts dels qui fan el paper d'espectadors... [+ crítica]

LA GÈNESI D'UN TEMPS DE FOSCOR

«La madre de Frankenstein», d'Almudena Grandes. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Ferran Carvajal, Jordi Collet, Pablo Derqui, David Fernández “Fabu”, Gabriela Flores, Belén Pince de León, Blanca Portillo, Macarena Sanz, José Troncoso. Espai escènic: Paco Azorín i Alessandro Arcangeli. Il·luminació: David Picazo (AAI). Vestuari: Carlota Ferrer. Coreografia i moviment: Ferran Carvajal. Música i espai sonor: Jordi Collet. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. So: Carles Gómez. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Ajudant d'il·luminació: Daniel Checa. Ajudanta de vestuari: María García Concha. Fotografia: Geraldine Leloutre. Vídeo: Bárbara Sànchez Palomero. Equips tècnics i de gestió del TNC. Editorial d'Almudena Grandes: Tusquets Editores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Centro Dramático Nacional. Direcció de l'espectacle: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 novembre 2023.
 

Que la ideologia, la política o la religió integristes han volgut i volen encara tutelar la ciència és un fet evident al llarg de la història. La més recent, el negacionisme de la pandèmia moderna del coronavirus o el negacionisme dels efectes perversos del canvi climàtic. Si en un temps en què la informació, la divulgació i el coneixement han trobat el punt màxim d'excel·lència també broten aquests col·lectius manipuladors i populistes amb el suport sempre d'unes veus que consideren autoritzades per a les seves tesis, no ha d'estranyar que en plena postguerra civil espanyola i postguerra mundial, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, aquesta tendència negacionista trobés el terra adobat per la ferum que escampava la dictadura franquista heretada del nazisme. Va ser precisament el doctor Antonio Vallejo Nájera, cap dels serveis psiquiàrics del règim franquista —un dels personatges que apareix en la trama d'aquesta adaptació de l'obra «La madre de Frankenstein» de la malaguanyada escriptora Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021)— el que va intentar implantar la seva teoria eugenèsica, format com estava en els inicis del nazisme a Alemanya, aplicada als col·lectius anomenats “rojos”, a més dels gitanos o els homosexuals, com els nazis havien portat a la pràctica durant la Segona Guerra Mundial en els països europeus que van aconseguir envair abans de ser derrotats pels aliats. Almudena Grandes es basa en part en aquest moment històric viscut per la medecina psiquiàtrica quan els experts debatien arreu d'Europa i als Estats Units sobre diversos mètodes experimentals sobre el tractament amb els malalts mentals en els centres psiquiàtrics, anomenats, aleshores i encara ara, manicomis... [+ crítica]

LO MAL MAMAT (Història apòcrifa del rei Jaume I)

«Conqueridors», de Ramon Madaula. Intèrprets: Moha Amazian, Xavier Bertran, Roger Coma, Tilda Espluga, Mònica Glaenzel, Ramon Madaula, Vanessa Segura. Escenografia i il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Ajudantia de direcció i regidoria: Carol Ibarz. Ajudantia d’escenografia i assistent de direcció: Cesc Colomina. Ajudantia de vestuari: Marta Pell. Sastreria: Patrícia Carrión. Assessorament lingüístic: Andríi Batocnhik. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnics: Enric Alarcón i Òscar Villar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Munich, Zen Eyewear, Isaac Morera, Joan Bonany, Panko i Associació Vilamagore Medieval. Una producció de Bitò i Focus. Direcció de l'espetacle: Josep Maria Mestres. Teatre Goya, Barcelona, 22 novembre 2023.

Les estadístiques més recents revelen que a Catalunya hi ha més criatures que es diuen Muhàmmad que Arnau. Si el rei Jaume I aixequés de debò el cap, li cauria la corona per terra. A qui no li cau la corona per terrra és a l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) que persevera en la seva línia creadora de comèdia teatral casolana, tan fumejant com ho és l'escudella i la carn d'olla. Ramon Madaula s'ha posat en la pell del rei Jaume I el Conqueridor i ho ha fet amb una trama que beu de les fonts de la cinematografia per fascicles, és a dir, de la sèrie televisiva, en un plató de rodatge sobre la vida i miracles del rei, mal anomenat, diu ell mateix, per raons maternes que no vénen a tomb, “lo mal mamat”. La comèdia és d'aquelles que va pujant de to a manera que avança. I sembla com si Ramon Madaula no s'hagués deixat res al disc dur de l'ordinador a l'hora de tancar el guió: hi ha la directora, hi ha la regidora, hi ha el productor, hi ha la netejadora, hi ha un assistent de plató d'origen marroquí i hi ha els intèrprets dels papers més importants de la sèrie. Però que ningú es pensi que els faran un curs intensiu en noranta minuts de la vida i miracles del rei Jaume I. Ben al contrari. El rei Jaume I fuig d'academicismes i és, ni més ni menys, que un esperit que torna del regne del Purgatori. Un Purgatori, per cert, on reposen, per mèrits propis, tots els espectadors de cada funció... [+ crítica]

EDUCACIÓ SEXUAL AMB AURICULARS

«La festa», de Daniela Feixas. Dramatúrgia: Daniela Feixas i Ricard Soler Mallol. Intèrprets: Laura Gaja, Eloi Jaume, Abril Julien, Júlia Mascort, Ravina Raventós i Biel Rossell. Escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Giulia Grumi. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor i música: Lucas Ariel Vallejos. Disseny de moviment: Ariadna Montfort. Disseny de vídeo: Joan Rodón, Martín Elena i Adrià Salazar. Coach actoral: Queralt Casasayas. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell.lloch. Cap tècnic: Arnau Planchart. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa. Ajudanta de direcció: Inés García Partierra. Direcció: Ricard Soler Mallol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 novembre 2023.

L'actriu, guionista, dramaturga i directora Daniela Feixas (Torrelavit, Alt Penedès, 1973) va fer un treball de camp previ a l'espectacle «La festa» amb diverses converses amb adolescents d'entre 14 i 20 anys per extreure'n la percepció que tenien del coneixement —o la ignorància— de les relacions sexuals. D'aquestes converses sorgeix la trama i el gruix discursiu de «La festa», un recull de sis històries personals amb quatre noies i dos nois de protagonistes que desgranen la seva experiència en relació al sexe, els seus primers contactes sexuals, les seves relacions romàntiques o no, les fonts de coneixement esbiaixat a través del porno a la xarxa, les seves frustracions o, perquè també n'hi ha, el seus primers èxits sexuals aconseguits. Tota la trama té un fil de continuïtat: la barrera que s'estableix entre el poder i la submissió, el plaer i l'agressió, el desig i l'apatia, l'amor i l'odi. Un fil de continuïtat que l'autora i la dramatúrgia a quatre mans amb el director Ricard Soler Mallol —que ha dirigit recentment el celebrat espectacle «La gata perduda»—, arriba clar i sense subterfugis als espectadors i aconsegueix en una hora oferir una sessió lúdica d'educació sexual embolcallada de ficció que tothom sap que, en aquests moments, és extremadament realista... [+ crítica]

BRILLA COM UN DIAMANT

«Pols de diamant», de Pau Coya. Intèrprets: Dafnis Balduz i Albert Salazar.  Disseny d’escenografia i vestuari: Paula Font. Construcció: Nuno Art Construction i Samuel H. Ramírez. Disseny de llums: Dani Gener. Espai sonor: Roger Blasco. Assessoria de moviment: Bea Vergés. Fotografia i disseny cartell: Sergi Panizo. Tècnica de sala: Duna Climent. Auxiliar tècnica: Melani Ledesma. Taquilla: Carmen Verdugo. Comunicacií i premsa: Rafaela Rivas. Producció executiva: Jofre Blesa / Ramón Godino. Producció Apunta Teatre. Ajudantia de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 novembre 2023.

L'impacte mediàtic que tenen segons quines notícies de violència ha aconseguit que en determinats moments de crisi personal, una víctima d'una agressió de carrer es converteixi en una víctima doble per amagar amb una mentida la veracitat d'una altra agressió. En això es basa aquest espectacle —caldria dir potser de caràcter sociològic— que el dramaturg Pau Coya (Palma, 1990) ha pogut estrenar aquí després de guanyar el Torneig de Dramatúrgia de les Illes. El tàndem dels intèrprets Dafnis Balduz i Albert Salazar —amb dos currículums que vessen de reconeixements— i la conjunció de la direcció de Nelson Valente ha propiciat que la Sala Versus Glòries s'hagi vist plena cada dia durant un mes i que ara, amb una fugaç pròrroga de cinc dies —arran de la cancel·lació inesperada de l'obra «Assange. El poder de la informació»— ha pogut donar opció a un nou lot d'espectadors tot i que probablement encara en quedaran en espera d'una nova oportunitat. La sinopsi no és cap secret: el 2021, a Madrid, un jove d'una vintena d'anys va denunciar que havia estat víctima d'una agressió homòfoba a la portalada de casa seva, al barri de Malasaña. Segons ell, un grup d'encaputxats l'havia immobilitzat i fins i tot li havien tatuat a les natges l'insult homòfob de "maricón". Com que a A Coruña hi havia hagut un homicidi uns mesos abans amb una agressió semblant, l'atac relatat pel jove de Madrid va fer saltar totes les alarmes públiques. Però l'incident va ser una ficció sisplau per força de la presumpta víctima que en realitat havia patit una agressió en una sessió masoquista consentida com a treballador sexual que, si hagués fet pública, no només hauria estat assenyalat per la seva conducta sinó que hauria provocat també les conseqüències d'infidelitat amb el seu company de parella... [+ crítica]

L'ALAMBÍ DE L'IRLANDÈS

«Els ossos de l'irlandès», de Víctor Borràs Gasch. Intèrprets: Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Pep Barcons. Espai sonor: Joan Camprodon. Vestuari: Núria Llunell. Producció i distribució: Maria Hervàs. Ajudantia de producció i distribució: Míriam Millet. Administració: Montse Valentí. Gestió de públics: Mireia Arenós. Tècnica en gira: Paula Crespo. Assistència tècnica: Daniel Roda. Premsa: Míriam Salazar Fotografies: Silvia Poch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Xavi Ricart. Companyia Teatre Nu. Teatre Akadèmia, Barcelona, 15 novembre 2023.

Scraschhh! Un llampec, un tro i una tempesta de mil dimonis. Aquest fenomen meteorològic és el punt d'arrencada de la comèdia negra «Els ossos de l'irlandès» del dramaturg Víctor Borràs Gasch (Barcelona, 1977), guardonada amb els Premis Quim Masó i Frederic Roda del 2022 i un dels èxits estrenats en el Festival Temporada Alta abans de fer estada al Teatre Akadèmia de Barcelona. «Els ossos de l'irlandès» és d'aquelles obres que t'ho posa difícil perquè t'obliga a mossegar-te la llengua i no desvelar gairebé res del que hi passa perquè el seu joc dramatúrgic és precisament el d'enganxar els espectadors com ho faria la trama d'una novel·la negra sense fer trampes i sense mirar abans el desenllaç que el planteig i el nus. Només algunes pistes: hi ha molta cervesa, molta. Cervesa artesana, no sé si elaborada amb llúpol —com per exemple la de Prades— o no, però sí que és aromatitzada amb un ingredient únic, secret i exclusiu —que em guardaré prou de desvelar— i que és obra del seu productor, un petit artesà que, a més, té feina fixa a La Caixa i que, gràcies a uns firaires de cervesa de Vilanova que han d'anar a la Fira de Glasgow, aconsegueix que la seva cervesa rebi el premi a la millor “birra”, com ell l'anomena, d'elaboració pròpia. Hi ha també una masia rural. Tot passa  en un indret de muntanya. Però podria passar a Galway, per exemple, i no es notaria la diferència. Hi ha un bidó. Hi ha una portalada que té el pany esbotzat. I hi ha un tornavís. I final de pistes: han passat gairebé vint anys d'uns fets que van unir i encadenar els tres joves d'un poble, el Llorenç (el més rural dels tres), l'Hèctor (propietari d'un magatzem) i el Xevi (l'artesà de la cervesa)... [+ crítica]
   

UNA TEMPESTA AMB PEDREGADA DE COLORS INCLOSA

«La tempesta». Versió de Roberto García a partir de William Shakespeare. Intèrprets: Marina Alegre, Álvaro Báguena, Paula García Sabio, Nelo Gómez, Jaume Ibáñez, Jacobo Julio Roger, Jaime Linares, Teresa Lozano, Manuel Maestro. Escenografia: Eduardo Moreno. Vestuari: Susa Martínez (IVC) i Esther Estrella. Il·luminació: Miquel Llop (IVC) i Marc Gonzalo (AAI). Il·luminació decorativa - leds: Ramón Jiménez (IVC) i Iluminale S.L., Composició musical: Carles Salvador. Caracterització: Imma Fuentes. So: Santiago Fuentes (IVC). Assessorament lingüístic: Nelo Gómez i Càrol Ferrer. Coreografia trampolí: Lucas Juan Ruiz Molina. Imatge: Assad Kassab. Fotografia: Vicente A. Jiménez. Grvació vídeo de l'espectacle: Senina Moreno. Mediació social Habitem el Rialto: Sílvia Clavel (IVC), Anna Albadalejo i Maribel Bayona. Veus en off: Paula García Sabio, Darío Torrent, Teresa Lozano i Victòria Mínguez. Realització escenografia: Priamo Estudio. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica IVC: Tito Beltrán, Juan Gallego, Carmen Huerta, Alberto Suesta, Francisco González, Miquel Llop. Producció executiva: Esther Moreno (IVC). Direcció adjunta arts escènniques IVC: Roberto García. Producció: Institut Valencià de Cultura. Agraïments: A Darío Torrent i Victòria Mínguez. Equips tècnics de gestió del TNC. Auxiliars de direcció: Isabel Puig, Victòria Mínguez. Ajudanta de direcció: Lucía Sáez.  Direcció: Roberto García. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 novembre 2023.

Quan una companyia t'anuncia una versió de «La tempesta» de William Shakespeare, cal anar amb compte. Només cal recordar, els que ja tenen una edat, la versió que en va fer La Cubana fa gairebé quaranta anys, el 1986, i quina juguesca es van empescar amb tot allò dels impermeables i la ruixada d'aigua al final de l'espectacle. O la versió explosiva que es va veure el 2011 al Teatre Lliure de Montjuïc amb la companyia Cheek by Jowl. I encara més cap aquí, el 2018, la que en va fer al seu aire la companyia Projecte Ingenu, dirigida per Marc Chornet a l'antiga La Seca de l'Espai Brossa. És evident que la que és considera l'última obra, o el testament teatral de William Shakespeare, ha fet honor al seu títol i s'ha revisat i versionat anys i panys no només en clau de tempesta sinó també de calamarsada, de pedregada, d'arrissada i fins i tot de tsunami. La versió del director i dramaturg Roberto García i l'Institut Valencià de Cultura —per cert un dels organismes recentment víctimes de la censura d'un conseller de cultura ultra format a les places de toros— va per aquí. Roberto García situa l'acció de la trama de «La tempesta» en una mena de parc aquàtic, «Prospero's  Island», com molts dels que poblen la costa turística amb el seu tobogan, piscina d'aigua —ep!, que hi ha sequera, amb pilotes toves de ludoteca— i una llitera elàstica circular per botre-hi a gust. Molts neons de colors i el personatge d'Ariel convertit en una mena de Siri, Alexa, Jasper o qualsevol altre assistent virtual dels que ens assetgen, amb poders celestials i, sobretot, màgics, com mana el mateix Shakespeare que el fa servidor de Pròsper per haver-lo alliberat del seu empresonament. Tots els favors s'acaben pagant... [+ crítica]

TREURE L'HÀBIT DE LA MARE TERESA DE CALCUTA

«Miracle», d'Enis Maci. Traducció de Maria Bosom. Dramatúrgia de Mazlum Nergiz. Intèrprets: Constanza Aguirre, María García Vera, Virginia Rovira, Iris Becher, Tina Keserovic (Ensemble Schauspielhaus Wien). Escenografia i vestuari: Larissa Kramarek. Il·luminació: Elisabet Castells Negre. So: Paula Montecinos Oliva. Espai sonor: Víctor Bassedas. Veus en off: Laura Monedero i Petra Zwingmann. Disseny audiovisual: Aurembiaix Montardit. Programació de vídeo i mapping: Eloi Costilludo. Coach vocal: Xuel Díaz. Producció executiva: Guillem Gefaell. Producció: Maria Garcia Rovelló. Una producció de Schauspielhaus Wien i Despiece amb el suport de la Sala Beckett. Traducció amb el suport del Goethe Institut i la Generalitat de Catalunya. Ajudantia de direcció: Aurembiaix Montardit. Direcció: Juan Miranda. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 2 novembre 2023.

 
¿Què tenen en comú la mare Teresa de Calcuta, la vedet del porno Sexy Cora, o la dervix de la confraria sufí Hatixhe i algunes influencers digitals de l'estètica femenina? Ho heu endevinat: no tenen res en comú. Més val dir-ho d'entrada i callar-ho per sempre. Però totes juntes i ben barrejades acaben fent l'efecte que l'autora alemanya Enis Maci (Gelsenkirchen, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya, 1993) vol aconseguir segurament amb una proposta escènica que es presenta amb l'aval que després de Barcelona es representarà a Viena, arran de la coproducció amb el teatre Schauspielhaus Wien. Si les dames que he esmentat abans no tenen res en comú, també és justificable que l'obra —amb aires de performance— jugui amb un discurs multilingüe: alemany, català, espanyol i em sembla que una mica de turc, ¿pot ser? De fet, el títol original en alemany, segons la mateixa autora, ja juga amb la confusió entre “miracle” (wunder) i “ferida” (wunde), cosa que la fonètica alemanya permet que passi però que en la catalana no lliga gens, tot i que Josep Maria de Sagarra, potser sense saber-ho, ja s'hi va acostar fa setanta anys quan va titular una de les seves obres «La ferida lluminosa», un títol que fusiona els dos termes i que, posats a buscar relacions impossibles, s'hauria pogut agafar prestat. En aquesta versió catalana, la peça d'Enis Maci s'ha deixat amb un senzill «Miracle», per no embolicar la troca, segurament. «Miracle», doncs, és un muntatge contemporani —el gènere de la dansa en va ple i ningú no ho qüestiona— que cal acceptar tal com te'l serveixen. Tothom sap el risc que es corre quan es demana un Glovo i arriba a casa una hora després de sortir dels fogons. A «Miracle» li passa una cosa semblant. I quan obres la carmanyola per tastar-lo, costa trobar-hi el gust amb què l'equip dramatúrgic l'ha volgut servir... [+ crítica]

DE QUAN ELS RODOREDA ANAVEN A MATAR LLOPS

«El dia que vam matar els llops». Dramatúrgia de Lucía Miranda. Creacors i intèrprets: Ona Borràs Roselló, Agnès Casals Visús, Marta Figueras Alsius, Pau Jimfer, Francesc Marginet Sensada, Eduard Mauri Vilar, Anna Roy Boixader i Lia Sampai. Amb la col·laboració dels infants: Nil Alegria Beltran, Marina Alós Carretero, Adrià Calaf i Lascata, Candela Cavestany Imaña, Queralt Chouciño Gonçalves, Erika de Los Santos Castello, Lucía Espinosa Del Toro, Gabriella Figuerola Parra, Lua Florensa Carujo, Isabella Gamiz Madrid, Martina Giménez Boltà, Ferran Iñigo Cazorla, Aina Martínez Montoya, Carla Navarro Garcia-Moreno, Emma Padrol Nisa, Pol Prades Canals, Naiara Repiso Orellana, Beth Ropero Díaz, Gael Salvi Bierge i Julio Sánchez Garcia. Utillatge: Vilma López Muñoz i Eduard Mauri. Vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Sergi Flores. Música original: Nacho Bilbao. Assessorament coreogràfic: Esther Sabaté. Producció executiva: Gisela Juanet. Direcció de producció: Raül Perales. Construcció escenografia: M-30 Antonio García. Construcció dels capgrossos: Eudald Ferré Serra. Confecció del vestuari: Goretti Puente, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheno. Agraïments: Teatre Nacional de Catlunya, Viu el Teatre, Espai Texas, famílies de l'alumnat del CPD INS Quatre Cantons i La Casa dels Entremesos. Coproducció: Institut del Teatre i Teatre Lliure. Amb la col·laoració del Conservatori Professional de Dansa de l'Institut del Teatre (CPD). Espai escènic i coordinador del projecte: Ramon Simó. Ajudanta de direcció: Gisela Saló Vallespín. Direcció: Lucía Miranda. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. 1 novembre 2023.

Els pares de Mercè Rodoreda, quan l'escriptora era una nena, li deien que els vespres que la deixaven amb el seu avi anaven a matar llops perquè el barri de Sant Gervasi n'anava ple. En realitat, la parella dels Rodoreda anava a fer classes de teatre i a la futura escriptora no li agradava quedar-se a casa. Al barri de Sant Gervasi de Barcelona, a principis del segle XX, no ho sé, però a la serralada de Marina, dins el terme de Santa Coloma de Gramenet, fa quatre dies, s'hi ha vist el primer llop que s'ha atrevit a baixar fins al litoral. Si els Rodoreda aixequessin el cap, no es podrien creure en què s'ha convertit la seva mentida fantasiosa! La dramaturga i directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) ha partit de l'univers literari de l'autora de «La plaça del Diamant» per crear, amb la participació dels joves intèrprets acabats de graduar de l'Institut del Teatre, una obra inclassificable que barreja diferents registres: el text, la música, la coreografia, el fregolisme, el surrealisme, el cabaret light, la tradició de referents catalans i, sobretot, el divertimento. L'espectacle «El dia que vam matar els llops» podria ser una recreació del conte «Carnaval», del recull «Vint-i-dos contes» de Mercè Rodoreda, però no ho és del tot. Podria ser una recreació del conte «Viatge al poble de les nenes perdudes» o del conte «Flor cavaller», del recull «Viatgers i flors», però no ho és del tot. Podria ser una recreació, però no ho és, d'alguns dels pocs contes per a infants que Mercè Rodoreda va escriure i publicar, setze només, per ser exactes, escrits entre els anys 1935 i 1936, publicats al diari La Publicitat, en una secció que dirigia Avel·lí Artís Gener “Tísner”, contes que Mercè Rodoreda va dedicar tant a col·legues de lletres, Josep Carner per exemple, com també al seu fill Jordi Gurgui —no cal recordar la mala relació que després van tenir mare i fill—  o també a Ira Nin, una de les filles bessones del traductor i polític Andreu Nin, de qui es va parlar no només d'admiració per part de Mercè Rodoreda sinó d'una certa relació sentimental... [+ crítica]

PARÍS TEXAS I AUSTRÀLIA

«Austràlia», d'Israel Solà. Intèrprets: Ester Cort, Meritxell Huertas, Brian Lehane i Carme Poll. Escenografia i vestuari: Clàudia Vila. Ajudantia d’escenografia i vestuari: Lydia Cornillet. Disseny d’il·luminació: Xavi Gardés. Composició musical: Guillem Rodríguez. Equip Flyhard: Imatge i vídeo: Juanjo Marín. Disseny gràfic: Laia Alsina Astorga. Comunicació: Elisenda Riera Rovira. Premsa: Clara Cols Torras. Cap tècnic Sala Flyhard: Xavi Gardés. Cap tècnic gires: Fernando Portillo. Administració: Josep Maria Milla i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Producció executiva: Clara Cols Torras i Sergio Matamala. Una producció de Flyhard Produccions SL. Amb el suport de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Amb la col·laboració del Teatre de Cal Bolet de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Ajudant de direcció: Adrià Masbernat.. Direcció: Israel Solà. Sala Flyhard, Barcelona, 2022-2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona. Del 28 d'octubre 2023 al 28 de gener 2024.
 

A una nova sala com l'Espai Texas li va bé un subtil homenatge pels seus orígens cinematogràfics. I ni que la mítica pel·lícula «París Texas» de Wim Wenders no tingui res a veure amb el muntatge teatral «Austràlia» d'Israel Solà (Vallirana, Baix Llobregat, 1982) sí que tenen de fons una  lleugera relació pels substrat familiar que contenen les dues obres. Avanti Texas!, doncs, en una nova iniciativa en un espai que n'ha passat de tots colors des que es va inaugurar com a Cinema Bailén l'any 1912. Allà s'han retallat els fotogrames més emblemàtics del cinema dels últims cent anys. S'hi manté també el record d'haver estat un menjador infantil en temps de la Guerra Civil, confiscat per la República. Lliurat de nou als seus propietaris el 1947 amb l'entrada del règim franquista, es va batejar com a Cinema Texas i es va reobrir amb el film «Els tres mosqueters» —«Los tres mosqueteros», vaja!— quan per Barcelona encara s'estenien impunement pancartes i banderoles nazis. Ja a finals del segle XX i entrants del segle XXI, després de passar a ser els Cinemes Lauren de Gràcia i, posteriorment, viure l'agosarada i admirable aventura del cineasta Ventura Pons per reforçar el cinema català, feia tres anys que havia tornat a abaixar la persiana. Fins que una altra aventura, aquesta vegada amb Flyhard Produccions i la Cooperativa Cultural Barc, a més de diverses institucions i particulars que hi han posat el coll i la butxaca, l'ha multiplicat per dos convertint-lo en cinema i teatre. El nou Espai Texas, doncs, ha arrencat amb dos espectacles totalment oposats: per una banda «Pongo», improvisació d'humor amb Judit Martín, Alba Florejachs i Mònica Ballesteros. I per l'altra, «Austràlia», un dels èxits de la temporada 2022-2023 a la Sala Flyhard que té el mèrit, a més, de ser la primera obra com a dramaturg d'Israel Solà —conegut per ser habitualment el director i un dels impulsors de la companyia La Calòrica i la majoria dels seus celebrats espectacles, l'últim «Le congrés ne marche pas», amb aforament totalment esgotat abans de començar al Lliure de Gràcia... [+ crítica]

VIATGE AL TÚNEL DEL TEMPS PASSANT PEL WEST END DE LONDRES

«The Rocky Horror Show», de Richard O'Brien. Intèrprets: Stephen Webb, Haley Flaherty, Richard Meek, Joe Allen, Darcy Finden, Kristian Lavercombe, Suzie Mcadam, Ben Wetshead, Reece Budin, Fionán O'Carroll, Beth Woodcock, Stefania Du Toit, Tyla Dee Nurden, Ryan Carter Wilson. Banda: Liam Spencer-Smith, Dan Humphreys, Allan Cox, Dave Webb. Narradors: Philip Franks, Joe McFadden, Alex Morgan. Supervisor musical: Greg Arrowsmith. Il·luminació: Nick Richings. So: Gareth Owen. Vestuari: Sue Blane. Adjunt vestuari: Christoper Porter. Coreografia: Nathan M. Wright. Disseny escenografia: Hugh Durrant. Perruqueria i caracterització: Darren Ware. Adjunt coreografia: Andrew Ahern. Adjunt so: Russell Godwin. Gerència orquestra: Andy Barnwell. Supervisor dialectes: Martin McKellan. Producció i tècnics: Mike Mansfield, Simon Holmes, Rebecca Spiller, Charlie Bennett, Beth Manicom, Rachael Gaunt, Tom Darlington, Helen Russell, Callum Lucas, Oliver Wareham, James Cusker, Abbi Clarke, Daniel Higgins. Productors: Howard Panter, Meryl Faiers, Daniel Brodie, Matt Parritt, Jeffrey Brady, Alice Lloyd-Davies. Direcció musical i arranjaments: Charlie Ingles. Direcció: Christopher Luscombe. Gira internacional. Teatre Coliseum, Barcelona. Del 24 d'octubre al 5 de novembre del 2023.

Cinquanta anys no se celebren cada dia. Per això la companyia del musical «The Rocky Horror Show» han decidit que els celebrarien fent una gira europea que ha començat precisament a Barcelona i que continuarà a Torí, Nàpols, Roma, Milà, Pàdua, Ljubljana, Dublín, Manchester, Glasgow o Paris. Una gira que dóna l'oportunitat als espectadors catalans de veure en versió original anglesa la interpretació de la companyia que ha estat actuant al West End de Londres i que es pot seguir, a més, amb un sobretitulat en espanyol amb dues grans pantalles amb còmode cos de lletra gegant a banda i banda de l'escenari, tant pel que fa a les escenes dialogades com a la transcripció de les lletres de cadascuna de les peces del musical. «The Rocky Horror Show» va arrencar el 1973 al Theatre Upstairs de Londres, un espai amb només una seixantena de localitats. De seguida es va constatar que requeria un aforament més gran fins a arribar al Comedy Theatre, un espai del West End de Londres amb capacitat per a uns 800 espectadors. Després de les primeres 3.000 funcions, a la dècada dels anys vuitanta l'espectacle va obrir una reposició que va ser el punt de partida per a una programació, des d'aleshores, pràcticament permanent al Regne Unit. Tan permanent que el mateix llibret de «The Rocky Horror Show» inclou unes intervencions previstes de rèpliques concretes que es poden fer des de la mateixa platea per part dels espectadors, cosa que en la meva funció del Teatre Coliseum de Barcelona es va poder comprovar que n'hi havia de prou coneixedors per llençar les seves rèpliques i contrarèpliques, sobretot en les escenes del narrador, de la mateixa manera que també es va complir la tradició de veure-hi alguns espectadors, fans del musical, amb disfresses idònies per a l'ambientació kitsch de l'espectacle... [+ crítica]

EL SECRET DE LA CARTA REBREGADA

«L'amic retrobat». Basat en la novel·la de Fred Uhlman (Títol original: «Reunion»). Traducció de Dolors Udina. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrprets 2023: Quim Àvila, Max Grosse Majench i Jordi Martínez. Intèrprets 2019: Joan Amargós, Quim Àvila i Jordi Martínez. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Rafel Roca i Jordi Domènec. Espai sonor: Pep Pascual. Projeccions: Erol Lleri. Moviment: Carles Tovías. Direcció de producció: Òscar Balcells. Producció executiva: Judit Codina. Ajudant de direcció i assessorament dramatúrgic: Núria Ramis. Assessoria de direcció: Carles Tovías. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Administració: Mònica Cardús. Disseny tècnic: Xavier Xipell ”Xipi”. Cap tècnic: Jordi Domènec. Tècnic en gira: Marc Jódar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció d'escenografia: Jorba-Miró i Martí Doy. Comunicació: Núria Olivé i Marta Camrubí (La Tremenda). Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: Lander Larrañaga (White Horse), Aureli Sendra i Marta Garcia Cardellach. Disseny gràfic: Aureli Sendra. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Amb la col·laboració de Velvet Events. Agraïments: Bau Ivanov i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals. Mitjançant un acord amb The Random House Group Limited, companyia de Penguin Random House. Distribució: Marta Riera. Estrena: Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona, 6 desembre 2019. Direcció de l'espectacle: Joan Arqué. Producció de Teatre de l'Aurora. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 octubre 2023.

L'escriptor Fred Uhlman (Sttutgart, Alemanya, 1901 - Londres, Regne Unit, 1985) va escriure la trilogia del nazisme viscut i patit en pròpia pell amb tres novel·les: «L'amic retrobat», «L'ànima valenta» i «El retorn», les tres traduïdes per Dolors Udina i publicades aquí entre els anys 1996 i 1997 a Columna Edicions. La dramatúrgia de Josep Maria Miró se centra en la primera de les novel·les, «L'amic retrobat», amb els dos adolescents de protagonistes, un de família jueva, afortunadament exiliat als Estats Units, i l'altre de família aristòcrata, simpatizant de Hitler, alemanys els dos, esclar, que es troben immmersos en l'ascens i la consolidació del nazisme a partir del 1933. Només com a informació complementària i per recomanar la lectura de la trilogia arran de l'adaptació teatral de la primera novel·la estrenada al Teatre Nacional de Catalunya a tocar de la pandèmia el 2019, cosa que la va mig estroncar, i recuperada encertadament ara al Teatre Goya, afegim que la segona novel·la d'Uhlman dóna una visió del que relata a la primera, però des del punt de vista del jove adolescent de família aristòcrata. A la tercera novel·la, Uhlman fa tornar el jove personatge jueu a Alemanya i reflecteix la visió i la necessària cicatrització del tot el que havia succeït amb el genocidi nazi contra la comunitat a la qual pertanyia. És per l'atzar de la nova tragèdia que viu ara el conflicte reobert entre Israel i Palestina que a «L'amic retrobat» es parla del poble jueu i del poble palestí. Un atzar, esclar, que fa que «L'amic retrobat» ressoni encara més com a oportú i actual, tot i que lamentablement, des que Fred Uhlman la va escriure i publicar el 1971, no havia perdut aquest plus d'identifiació amb la realitat, mal que sigui com a testimoni d'un temps que equivocadament tothom donava ja  per superat i impossible que es tornés a repetir... [+ crítica]
    
    
    
    

POTSER SÍ QUE TOT EL QUE NECESSITEN, ENCARA, ÉS AMOR

«Love, Love, Love», de Mike Bartlett. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Marc Bosch, Clara de Ramon, Laia Marull i David Selvas. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Ajudant de direcció: Esteve Gorina i Andreu. Ajudant d’escenografia: Laura Martínez Pi. Cap tècnic: Enric Alarcón. Regidoria: Marc Berraondo i Esteve Gorina i Andreu. Sastreria i perruqueria: Gloria Royo. Cap tècnic del teatre: Marta Pérez. Construcció de l’escenografia: Xarli Hernández, Ou Hernández i Pilar Albaladejo. Confecció del vestuari: Goretti Puente. Alumna en pràctiques d'Eòlia (direcció): Gemma Ribalta. Alumna en pràctiques d'Elisava (escenografia): Celeste Alcázar. Imatge del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Fotos d’escena i xarxes socials: Marc Mampel. Distribució: Teresa Parés. Producció: La Brutal. Amb el suport de l'ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals). Agraïments: Bitò, La Perla 29, Moi Cuenca i David Ruiz. Direcció: Julio Manrique. Companyia La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 19 octubre 2023.

Amb l'obra «Love, Love, Love», el dramaturg i guionista Mike Bartlett (Oxford, Regne Unit, 1980) reflecteix la caiguda en picat de tota una generació, molt centrada en el seu país d'origen, però també amb una visió global del món de l'últim mig segle: la que creix amb l'idealisme dels anys seixanta per canviar el món, passant per la primera pantoflada servida per la Dama de Ferro, fins a les conseqüències del poc anomenat crac del 2008 que encara s'arrossega. La mirada del dramaturg Mike Bartlett és tan punyent com irònica i té la capacitat de llençar els dards a la diana del cor i a la vegada provocar un somriure permanent. Poques vegades, una “repassada” tan autocrítica és rebuda amb una certa cuirassa d'autodefensa maquillada amb el somriure. És com si Bartlett preparés els espectadors perquè fesssin com si la cosa no anés amb ells. I el cert és que, sigui quina sigui la generació de cada espectador, pocs se'n salvaran, ni els més veterans ni els més joves, de sentir-se interpel·lats sobre allò que han contruït, allò que han heretat i allò que pensen deixar en herència. L'obra ha trobat una de les millors companyies per estrenar-la en català, La Brutal. Un equip que ha dirigit Julio Manrique i un repartiment de quatre intèrprets d'upa que tenen l'immens repte de caracteritzar-se d'acord amb les diferents èpoques en les quals se subdivideix la trama: la inicial dels anys seixanta, quan la BBC, el 1967, retransmet via satèl·lit en directe a tot el món per primera vegada el programa que permet que tothom escolti el grup musical dels Beatles i l'emblemàtica peça «All you need is love», és a dir, «Tot el que necessites és amor»... [+ crítica]

UN PARAIGUA DE BARRETS

«Victorina», d'Eva Hibernia. Intèrprets: Sílvia Marsó i Gracia Fernandez. Músics en directe: Gustavo Llull (piano) i Laia Martí Torné (viola) / Patrícia Torres Parada (viola). Escenografia, vestuari i il·luminació: Jordi Bulbena, Quim Algora i Jessica Sibina. Caracterització: Sergio Satanassa. Espai sonor: Ferran Peig. Creació de moviment i dramatúrgia d'objectes: Teresa G. Valenzuela i Marta Asamar Garcia. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Fotografies: Júlia Simó Puyo i Jordi Oset. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tènic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community manager: Eladi Bonastre. Coproducció de l'espetacle: Cassandra Projectes Artístics, La Barni i Lamarsó Producte.  Ajudantia de direcció: Mara Fernández. Composició, arranjaments i direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Companyia La Barni. Teatre Akademia, Barcelona, 18 octubre 2023.
 

Situem-nos: Victorina Durán Cebrián va ser una escenògrafa, figurinista i pintora avantguardista alineada amb el surrealisme. Nascuda a Madrid el 12 de desembre del 1899 (a tocar de l'entrada del segle XX), es va exiliar a l'Argentina, a causa de la guerra civil, acompanyant l'actriu Margarida Xirgu el 1937. Allà, Victorina va arribar a dirigir el Teatro Colón i el Cervantes de Buenos Aires. Va morir el 1993, després que a la dècada dels anys vuitanta havia tornat a Madrid. Tenia 94 anys. Entremig, una vida i una trajectòria artística internacional tan intensa com sepultada per la ignorància que el país ha dedicat a la iniciativa femenina de l'últim segle. Victorina, filla d'una família burgesa i conservadora, de mare ballarina del Teatro Real de Madrid i d'un pare militar, no va obtenir el permís dels pares per dedicar-se a la seva vocació autèntica, la d'actriu. Aquesta negativa va fer que excel·lís en la pintura i la creació artística. A l'Academia de San Fernando, Victorina va coincidir amb el jove Salvador Dalí, va poder treballar ja com a escenògrafa amb Margarida Xirgu i Federico García Lorca i va ser una veu rebel i feminista avançada a l'època que només la Dictadura, primer la de Primo de Rivera i després la franquista, van provar de trencar. A partir d'aquí, un cop situats pel que fa al personatge, els espectadors poden entrar en el món lúdic, fantasiós, poètic, musical i imaginari que recrea les inquietuds artístiques i creatives de Victorina. En un espai escenogràfic que, sense que sembli pejoratiu, es podria qualificar com «el Rastro de Victorina», els espetadors s'hi troben ja, quan entren, amb un personatge que després sabran que és un querubí que quan rep la visita de l'ànima en pena —gens en pena sinó molt alegre, per cert— de la Victorina, es veu obligat a fer tots els papers de l'auca, segons els records i la memòria que la Victorina rescata del fons del temps... [+ crítica]

SER O NO SER... SI POT SER

«Hamlet.01», de Sergi Belbel. Intèrpret: Enric Cambray. Fotografia: David Ruano. Producció executiva i Distribució: Roser Soler. Agraïments: Kiko Planas, Roc Esquius, Jordi Bonet, Teatre Auditori Cardedeu, Sala Beckett. Amb el suport de Cardedeu Inspirant Cultura (suport a la creació de l’Ajuntament de Cardedeu). Direcció: Sergi Belbel. Dau al Sec, 2 a 13 març 2022. Gira diversos escenaris, juliol 2022, Fresc Festival 2022, Festival de l'Empordà 2022, Festival Temporada Alta 2022. Reposició: Teatre La Biblioteca (La Perla 29), Barcelona, 13 a 29 octubre 2023.
 

Diuen que en faran cinc. Cinc peces que intenten desestructurar o esbrinar que hi ha en l'interior del personatge de «Hamlet» de William Shakespeare, a través de la mirada, la interrogació, les incognites, la incredulitat i la fascinació del dramaturg i director Sergi Belbel, compartides per Enric Cambray, actor i ara també codirector amb Àngel Llàcer del musical «The Producers», de Mel Brooks. «Hamlet.01» és el primer lliurament dels cinc previstos. Un per cada acte de l'obra «Hamlet». Anuncien el segon probablement per a la tardor del 2024. Ja fa dues temporades que ronden pel món amb el primer —Belbel i Cambray en són els únics productors—, per diversos escenaris i festivals. Amb aquesta reposició al Teatre La Biblioteca, comparteixen dates i horaris alternatius amb «Papers de la guerra», que interpreta Pau Vinyals, sobre el llegat dels germans escenògrafs Castells. Un doblet que sembla que porti “denominació d'origen” perquè els dos muntatges han comptat en un moment o altre del seu procés de creació amb el suport o la col·laboració de les institucions de cultura de la població de Cardedeu (Vallès Oriental). Enric Cambray, tot sol, fins i tot sense suport de regidor d'escena o tècnic de llums i so, s'enfronta a aquesta revisió de «Hamlet» per aconseguir entendre cadascuna de les rèpliques del personatge de Shakespeare i capgirar-lo, si cal, del dret i del revés... [+ crítica]

PERDUTS A LA NOSTRA CIUTAT

«La nostra ciutat (Our Town)», de Thorton Wilder. Traducció de l'anglès: Víctor Muñoz Calafell. Dramatúrgia de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Guillem Balart, Jenny Beacraft, Rosa Boladeras, Tai Fati, Oriol Genís, Paula Malia, Carles Martínez, Biel Montoro, Lluís Oliver, Mercè Pons, Rosa Renom, Xavier Ripoll, Isabel Rocatti, Josep Sobrevals i Albert Triola. Espai escènic: Josep Iglesias. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Guillem Rodríguez. Direcció musical: Carles Pedragosa. Moviment: Marta Gorchs. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudanta de vestuari: Raquel Bonillo. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Mònica Molins. Direcció Ferran Utzet. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 octubre 2023.
 

De l'autor Thorton Wilder (Madison, Wisconsin, EUA, 1897 - Hamden, Connecticut, EUA, 1975), els espectadors coneixeran segurament un espectacle tan celebrat i suggerent com «El llarg dinar de Nadal» que la companyia La Ruta 40 va estrenar al Maldà el 2014 i que es va anar reposant fins al 2021, al mateix Maldà i també al Teatre La Biblioteca de La Perla 29. Només per aquesta referència i per l'estrena absoluta en català de la que és també una obra emblemàtica seva, «La nostra ciutat», premi Pulitzer del 1938, però ambientada a principis del segle XX, ja era prou garantia per córrer a poteta coixa a veure-la. Si, a més, el repartiment esclatant en la versió catalana hi convida, amb l'actriu Rosa Renom al capdavant com a narradora o mestra de cerimònies de la quinzena de personatges de la població rural —o ciutat, que encara hi ha classes!— imaginària dels Estats Units, i per ser la primera direcció de Ferran Utzet a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, redoblaven el motiu. Però totes les expectatives excessives corren risc. I una cosa són aquestes referències que acabo d'esmentar i una altra topar amb l'obra «La nostra ciutat» un cop posada en escena. D'entrada, que els espectadors s'oblidin d'«El llarg dinar de Nadal». Pot semblar que s'hi acosti pel seu registre èpic, brechtià, però si allà hi ha un enfilall de captivadores històries personals d'una nissaga familiar de gairebé un segle, noranta dinars nadalencs per ser exactes!, aquí, després de dues hores, pot ser que els espectadors surtin del teatre esperant encara que els expliquin alguna història... [+ crítica]

SECRETS DE PORTAPLOMA I PLOMÍ ESCRITS AMB TINTA NEGRA

«Papers de la guerra». Idea de Lluc Castells. Textos de Pepe Castells i Pubill, amb fragments de Núria Castells (pròleg de «Papers de la guerra») i Marina Garcés («Males companyies»). Dramatúrgia de Pau Vinyals. Intèrpret: Pau Vinyals, amb la col·laboració de Jordi Castells i Josep Castells. Veu en off: Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Il·luminació: Judit Colomer Mascaró. Espai sonor i música: Arnau Vallvé. Producció executiva: Marta Márquez i Júlia Simó Puyo. Distribució: Cassandra Projectes Artístics. Elements escenogràfics: Taller d’escenografia Castells. Modificacions estructura:  Pascualín estructures. Vestuari històric: Època Barcelona. Fx maquilatge: Eva Fernàndez. Foto cartell: Sílvia Poch. Fotos: Roc Pont. Regidor: Marc Serra. Tècnic: Pau Montull. Atenció al públic: Guim Izquierdo i Núria Ubiergo. Una producció de la Família Castells. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i Cardedeu_INSPIRANTCULTURA. Direcció Pau Vinyals i Rita Molina Vallicrosa. Teatre La Biblioteca (La Perla 29), Barcelona, 9 octubre 2023.

Ara que la societat moderna es troba novament atrapada entre dues guerres de final incert que la toquen de prop —la de Rússia i Ucraïna i la d'Israel i Palestina—, escoltar la veu d'un jove de dinou anys de Cardedeu que parla del 1937 com a testimoni de primera línia de la Guerra Civil és un atzar tràgic que no permet oblidar que aleshores mateix estan caient obusos a la línia de front del Donbàs, plovent bombes sobre poblacions de la franja de Gaza, esclatant coets de llarg abast sobre les urbs d'Israel, comptant morts civils dels uns i dels altres per centenars, assumint amb impotència imatges domèstiques de la guerra, com totes les guerres, salvatge i terrorista. El protagonista d'aquesta peça de cambra, «Papers de la guerra», va ser enviat al front d'Aragó, ferit lleument i hospitalitzat prop de València i destinat novament a Madrid. La seva veu de fa més de 85 anys ressona com un crit més feridor ara del que ressonaria si quan es desembolica el feix de “papers de la guerra” de l'avi Castells es pretengués fer només un exercici de Memòria Històrica. El muntatge «Papers de la guerra» és una altra aproximació que l'actor Pau Vinyals fa al moll de l'os de la història que tenim més pròxima —perquè no ha estat ben tancada i perquè hi ha els últims supervivents— després que fa dues temporades colpís també els espectadors amb la seva autoficció «El gegant del Pi», primer en un relat radiofònic i després en teatre, on destapava el passat franquista del seu avi i on reflexionava sobre el gen feixista que hi ha impregnat en la societat moderna... [+ crítica]

EL YIN I EL YANG DE LA FECUNDACIÓ DE L'EGO

La cosa ja va començar a la roda de premsa. Marcel Borràs arriba tard. Nao Albet comença a explicar de què va la que presumptament ha de ser la seva última obra plegats. Se saluden fredament. Enmig dels dos, la directora del TNC, Carme Portaceli, es lamenta que ni tan sols ella ha pogut entrar a cap dels assajos i remarca que la fitxa artística té només dos noms: Nao Albet i Marcel Borràs. El diàleg es reprèn amb dificultats i s'entreveu una tensió entre els dos protagonistes. Com si tinguessin ganes de treure's els drapets al sol. La tensió va en augment fins a arribar a insults personals i retrets que toquen la fibra. En un moment donat, quan li parla de la seva filla petita, Marcel Borràs s'aixeca, agafa el got d'aigua i llença el líquid que ara és or a la cara de Nao Albet (al cinema s'aboquen el whisky i no l'aigua) i abandona la sala. Entremig, fins i tot en surt esquitxada Carme Portaceli. Nao Albet fa cara de circumstàncies i demana acabar. Fi de la roda de premsa. La performance, que va deixar en la incògnita la majoria dels periodistes, podria haver format part d'una de les peces del trencaclosques del muntatge «De Nao Albet a Marcel Borràs». No hi hauria fet cap nosa, tot i que, a l'escenari, la relació entre els dos protagonistes sembla, d'entrada, més cordial, gairebé com la que han tingut sempre des del 2007 quan van fer plegats el primer espectacle. Han passat setze anys i ara diuen que no en faran cap més junts. Que pleguen. No hi ha tovallola per escenificar-ho. Els seus interessos s'han diversificat. Tenir parella, tenir una filla, fer-se grans... els ha passat factura. Mentrestant, però, resistiran un mes al Teatre Nacional de Catalunya, compliran amb la gira que tinguin compromesa amb aquest muntatge i fins i tot exportaran el seu punt i final a Espanya. El futur, chi lo sa... [+ crítica]

LA COLOMETA DEL SEGLE XXI

«La plaça del Diamant», de Mercè Rodoreda. Adaptació: Ferran Dordal i Carlota Subirós. Dramaturgista: Ferran Dordal. Música: Clara Aguilar. Intèrprets: Clara Aguilar, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marta Rafa Serra. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Damien Bazin. Concepció sonora: Damien Bazin i Clara Aguilar. Moviment: Cecilia Colacrai. Caracterització: Imma Capell. Ajudanta d’escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Alba Paituví. Ajudanta d'il·luminació: Laura Clos “Closca”. Alumna en pràctiques del MUET (Màster Universitari d’Estudis Teatrals) Mariona Hauf. Alumna en pràctiques d’escenografia de l’ESAD (l’Escola Superior d’Art Dramàtic): Elisabet Rovira. Fotografia: David Ruano. Producció del Teatre Nacional de Catalunya i el Grec 2023 Festival de Barcelona. Equips tècnis i de gestió del TNC. Agraïments: Fundació Mercè Rodoreda - Institut d'Estudis Catalans, Maria Campillo i Maria Rosa Birulés - bpdisseny. Ajudantia de direcció: Erik Forsberg. Direcció: Carlota Subirós. Grec'23. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 13 i 16 juliol 2023. Reposició: Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 setembre a 5 novembre 2023.


Qualsevol aproximació que es fa a «La plaça del Diamant» de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) porta al background que els espectadors puguin tenir de l'obra. Un background que procedeix de diferents referències. Pot ser de la lectura de la novel·la, que l'autora va escriure el 1960, quan ja era a Ginebra, i que va publicar el 1962 gràcies a la decisió amb visió de futur de Joan Sales, després de ser rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi del 1960, on hi havia, entre altres, Josep Pla, rescatada per Joan Fuster i recomanada també per Joan Triadú. De les discussions de correcció d'estil entre l'editor Joan Sales i Mercè Rodoreda se n'ha parlat prou (Sales era un editor en la línia del corrector d'estil anglès). I també de la caiguda proposada per Joan Sales del títol original de «La Colometa» al suggeriment de dir-ne toponímicament «La plaça del Diamant», decisió de la qual ja s'ha vist prou l'encert, un criteri que en certa manera ha manllevat ara Carlota Subirós deixant la Colometa en un segon terme i recuperant el nom de Natàlia per dotar de més força i personalitat pròpia el personatge. Cal recordar que el sobrenom de Colometa li venia imposat pel Quimet... [+ crítica]

MESTRESSES FANTASMA QUE INVOQUEN LA XIRGU

«La dona fantasma», de Mariano Tenconi Blanco. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca. Músics: Joan Palet i Rafel Plana. Veu en off: Elisabet Casanovas. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Música original i direcció musical: Ian Shifres. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Eva Fernández. Dramaturgista: Carolina Castro. Moviment coreografies: Vero Cendoya. Ajudantia de direcció: Anna Llopart. Producció executiva: Daniel López-Orós. Direcció tècnica: Jordi Thomàs. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de so: Roger Ábalos. Tècnic d'il·luminació: Manel Melguizo. Maquinistes: Joan Bonany i Roman Ogg. Perruquer: Lucho Soriano. Realització escenografia: May, Sol Curiel, Gerriets, Joan Viscasillas i María Calderón. Realització vestuari: Maribel Rodríguez. Realització perruqueria: Fent i Desfent. Ajudanta de vídeo: Elsa Romero. Cap de premsa: Marta Suriol. Comunicació i màrqueting: Roberta Romero. Administració i finances: Irene Vila. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografies: David Ruano i Kiku Piñol. Vídeo promocional: Mar Orfila. Equip Teatre Romea: Comunicació i màrqueting. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Coproducció: T de Teatre, Centro Drmático Nacional i Teatre Romea, amb el suport de l'ICEC (Generalitat de Catalunya), la participació de Crea SGR i la col·laboració de Compañía Teatro Futuro i Teatre La Sala de Rubí (Ajuntament de Rubí). Agraïments: Dagoll Dagom, Focus, Javier Braier, Òptica Sanabre, Punto Blanco i Xavier Blanch. Direcció: Mariano Tenconi Blanco. Teatre Romea, Barcelona, 2 octubre 2023.


 A la dècada dels anys setanta del segle XX, després de la Dictadura franquista, l'escola va començar a remoure's per fer un canvi i recuperar la pedagogia moderna de l'etapa de la Segona República, escapçada a causa de la guerra civil. Moltes de les mestres de mitjana edat d'aquella època, havien viscut la formació obligatòria com a ensenyants amb cursets de la Secció Femenina de la Falange Española, la influència opressora de l'església en l'ensenyament i l'adoctrinament del que el feixisme anomenava Espíritu Nacional. L'escola pública, hereva de la mal anomenada “escuela nacional” es va reivindicar com un espai de valors i humanisme i es va anar forjant el que s'anomenaria després “escola catalana en llengua i continguts” amb algunes iniciatives privades de mestres i pares, coopertives escolars i associacions públiques com per exemple Rosa Sensat. De tota aquesta efervescència educativa procedeix l'escola actual. Els qui van tenir l'oportunitat de viure aquella primera etapa des de dins, són testimonis que hi havia mestres —mestresses, vaja, per dir-ho en argot antic— que practicaven els principis de la vella escola moderna catalana. I n'hi havia d'altres que eren la viva imatge del passat gris i amb fortor de naftalina del feixisme... [+ crítica]
      

REBENTAR LA CAIXA FORTA AMB LA CLAU SUECA

«The Producers». Lletres de Mel Brooks i Thomas Meehan. Música de Mel Brooks. Intèrprets: Armando Pita, Ricky Mata, Àngel Llàcer, Oriol Burés, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Bittor Fernández, Clara Lanzani, Alexandre Ars. Cos de ball: Pol Roselló, Adrià García, Enric Marimon, Raúl Maro, Jordi Garcia, Guillem Gamell, Empar Esteve, Ana Micó, Tamara Suárez, Julia Saura, Paula Pérez, Chema Zamora, Pablo López, Clara Casals i Marta Manotas. Coreografia i direcció original: Susan Stroman. Traducció i adaptació: Marc Gómez. Director resident i ajudant de direcció: Joâo Duarte Costa. Resident: Gerard Alonso. Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Marc Udina. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Roc Mateu. Disseny caracterització: Helena Fenoy. Coreografia i claqué: Maria Bossy. Direcció musical: Manu Guix i Gerard Alonso. Coreografia: Miryam Benedited. Direcció: Àngel Llàcer i Enric Cambray. En col·laboració amb Music Theatre International. Producció: Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona. A partir del 15 setembre 2023.

          

Embarcar-se amb un musical com «The Producers» de Mel Brooks requereix dues coses: no oblidar que és una obra cinematogràfica premiada dels anys seixanta —ha plogut molt des del 1967—, repescada a entrants del segle XXI, el 2001, com a teatre, també multipremiada, i portada novament al cinema el 2005 arran de l'èxit del musical. Cal tampoc no obidar que jugar amb la figura del genocida Hitler sempre afegeix un plus de risc, que és més elevat ara per la situació social i política internacional que es viu, que fa uns anys. La línia entre l'humor i el blanqueig és molt fina. Els responsables de la versió de «The Producers» que la productora catalana Nostromo Live ha estrenat —que ve avalada per un Oscar, una dotzena de Tony's, 1 Grammy, 8 Premis de la Crítica i 3 Laurence Olivier—, després de «La jaula de las locas», «La tienda de los horrores» i «Cantando bajo la lluvia», musicals també premiats aquí i que han tingut al seu darrere la iniciativa i mà directiva d'Àngel Llàcer (premi de la crítica catalana com a millor actor de musical per «La jaula de las locas») i Manu Guix, amb la incorporació aquesta vegada d'Enric Cambray en la direccio escènica i Gerard Alonso en la musical, diuen que «The Producers» és la producció més ambiciosa fins ara de Nostromo Live, no només en pressupost (2,7 milions d'euros) sinó també en condicions de muntatge, d'intèrprets i de maquinària escènica. No hi ha dubte que teatres centenaris com el noble Teatre Tívoli de Barcelona (que llueix orgullós el “1919”) resisteixen el pas del temps amb dignitat i encaixen les noves tècniques escèniques com si fossin acabats de contruir i, tot sigui dit, amb certa resignació que atorga la vellesa. A «The Producers» hi ha un moment de guspires de bengales que posen els pèls de punta als espectadors més temerosos pensant que només una guspira d'un simple bufador va deixar l'antic Gran Teatre del Liceu fet cendres. Però, que campi la tranquil·litat: no és guspira tot el que crema... [+ crítica]

EL LLEGIR NO SEMPRE FA PERDRE L'ESCRIURE

«El lector por horas», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Pep Cruz, Pere Ponce i Mar Ulldemolins. Escenografia: Carles Alfaro i Luis Crespo. Il·luminació: Carles Alfaro. Vestuari: Nídia Tusal. So: Oscar Villar. Composició musical: Joan Cerveró. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Fotografia d’equip: Nani Pujol. Agraïments: ONCE Catalunya. Coproducció Sala Beckett, Teatro de La Abadía i l’Institut Valencià de Cultura. Amb la col·laboració del Festival de Otoño de Madrid. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Carles Alfaro. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 27 setembre 2023.

Un dels clàssics de José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és «El lector por horas», que l'autor va estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el gener del 1999, en l'etapa de direcció de Domènec Reixach, en coproducció amb el Centro Dramático Nacional, una estrena singular perquè, sota la direcció de José Luís García Sánchez, la protagonitzaven l'actor Juan Diego, la filla del mateix autor, Clara Sanchis, i el ja desaparegut actor Jordi Dauder, un dels intèrprets de capçalera de Sanchis Sinisterra. Per a qui va ser fundador de la Sala Beckett el 1989 i ara homenatjat amb el cicle «Tardor Sanchis», aquesta obra té un pes sentimental perquè sembla que la va escriure pensant en un regal per a la seva filla. El triangle protagonista del pare empresari col·leccionista d'obres literàries, la filla cega i el lector té alguna cosa de ressò familiar, tot i que afortunadament la ficció, en aquest cas, no té res a veure amb la realitat autobiogràfica dels Sanchis Sinisterra. Sí, però, que la relació entre literatura i vida que plana sobre l'obra durant les dues hores del diàleg —un diàleg sovint no diàleg perquè Harold Pinter hi és sempre com una ombra subtil en moltes de les obres de Sanchis Sinisterra— es podria acostar a la inquietud que qualsevol pare pot sentir per la seva filla amb el desig de transmetre-li el pòsit cultural que ell ha anat acumulant al llarg del temps. Hi ha herències, com aquesta, que no cal que passin per cal notari i, a més, no paguen l'impost de successions... [+ crítica]

EL MIRATGE DE LA IMATGE

«Bèsties», de Monica Dolan. Traducció: Adriana Nadal. Intèrpret: Marta Marco. Disseny d’escenografia: Paula Bosch. Disseny d’il·luminació: Manoly Rubio Garcia. Disseny de so: Edu Alves. Disseny de vestuari: Pol Cornudella. Producció: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Community Manager: Eladi Bonastre. Fotografia del cartell: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció de Sixto Paz Produccions estrenada dins el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudant de direcció: Cintia Ballbé. Direcció: Pau Roca. La Muriel. Del 3 al 13 de juliol.  Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona. Del 16 de setembre al 8 d'octubre.


Cada vegada més, l'adolescència s'avança biològicament en un procés fictici per influència de la potència desbordada de l'apologia que se'n fa a través de les xarxes. Unes xarxes, esclar, cada vegada també, més a l'abast descontrolat de l'etapa infantil. La societat fa temps que en busca els culpables o, com a mínim, els que se'n fan culpables permetent-ho: ¿L'escola? ¿La família? ¿Els germans o germanes més grans? ¿El salt prematur dels infants d'11 o 12 anys de l'escola primària a l'institut per mor de la llei d'educació que ja torna a ser qüestionada? Al voltant d'aquesta qüestió que apel·la tots els sectors de la societat —des dels tutors familiars, als educadors i als mitjans de comunicació— és quan la dramaturga i actriu de cinema i televisió Monica Dolan (Middlesbrough, North Yorkshire, Regne Unit, 1969) escriu i interpreta «The B*easts», sota la direcció de John Hoggarth, al Bush Theatre, dins l'Edinburgh Festival Fringe del 2017. Des de l'estrena d'aquesta obra, o conferència o reflexió —em resisteixo a dir-ne monòleg o soliloqui— fins a avui, han passat sis anys, el fenomen de la sexualització prematura no ha disminuit sinó que, ben al contrari, ha augmentat. I l'impacte de l'obra... [+ crítica]

DEL BLANC I NEGRE AL COLOR

«The Party», de Sally Potter. Adaptació de Sergi Belbel. Intèrprets:  Queralt Casasayas, Jordi Diaz, Biel Duran, Àngels Gonyalons, Montse Guallar, Marta Ribera i Lluís Soler. Disseny i construcció d'escenografia: Jorba Miró. Disseny de vestuari: Marc Udina Duran. Ajudant de vestuari: Marta Pell. Disseny de caracterització: Júlia Ramírez. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Banda sonora: David Solans. Disseny de so: Rai Segura. Instrumentació: Ignasi Caballé. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia i cartell: Daniel Escalé. Aplicacions d'imatge: Marc Nogué. Agraïments: Rita Payés. Producció: ANEXA. Acord amb Concord Theatricals en representació de Samuel French Inc. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 21 setembre 2023.


M'imagino el dilema de Sergi Belbel, adaptador i director de la versió teatral de «The Party», un film de culte, rodat i estrenat el 2017 en blanc i negre, de la cineasta Charlotte Sally Potter (Londres, 1949), a l'hora de reflectir a l'escenari el gruix de conflictes personals que envolten els protagonistes de la història que vol remarcar la crisi social i personal ambientada al Regne Unit. El dilema, esclar, consisteix en triar entre mantenir l'espai, l'embolcall sociopolític i l'ambientació geogràfica dels personatges o adaptar-los a la societat on es cou la versió teatral. Sergi Belbel ha optat per respectar l'original de Sally Potter, que n'és també la guionista, diria que amb el 99,99% de la trama i els diàlegs que es mantenen en uns escassos setanta minuts entre les diferents parelles de personatges.... [+ crítica]

PAS A PAS... VOLTA, VOLTA... NO HI HA ALTERNATIVA

La Calòrica ha sabut guardar molt bé el secret, la perla de l'espectacle «Le congrès ne marche pas» que s'amaga fins després dels noranta minuts clavats que dura l'obra. I la perla té nom propi: la veterana actriu Roser Batalla, una de les convidades en aquesta ocasió a la companyia, com ja van fer amb Mònica López en el seu anterior muntatge. Roser Batalla es marca un extens i polític discurs ideològic en anglès sobretitulat extret de la intervenció de la Dama de Ferro, la controvertida primera ministra Margaret Thatcher, quan el 1990 va haver de sortejar una moció de censura que va guanyar i que va portar el Regne Unit a una de les crisis més demolidores de finals del segle XX. Enrigueu-vos-en de Meryl Streep quan es va posar en la pell de la mateixa Dama de Ferro a la pel·lícula «The Iron Lady» de fa deu anys. Roser Batalla fa una conversió gairebé tan espectacular com aquella, després d'haver batallat —mai més ben dit pel cognom— amb vestit d'època en la trama anterior de la comèdia que La Calòrica situa a la Viena del 1814, quan la decadència de l'Ancien Régime esclata del tot amb un congrés que, entre pastetes, sexe i licors, havia de refer la vella Europa després de fer recular Napoleó, i que els mandataris de França, Prússia, Rússia, Àustria, Gran Bretanya, fins i tot la picaresca Espanya i alguns nouvinguts de més, van fer durar des de l'1 d'octubre del 1814 fins al 9 de juny del 1815 sense resoldre res ni adonar-se que el món ja no era el que era, i el que ells encara mantenien tancats en la seva bombolla de disbauxa i d'ulls clucs davant les revoltes socials ja havia fet figa... [+ informació]

A L'OMBRA DEL BESAVI EN UN MAGNETÒFON DELS ENCANTS

«Las guerras de nuestros antepasados», de Miguel Delibes. Adaptació teatral d'Eduardo Galán. Intèrprets: Carmelo Gómez i Miguel Hermoso. Escenografia: Monica Boromello. Vestuari: Yaiza Pinillos. il·luminació: Juan Gómez Cornejos. Espai sonor: Manu Solís. Productor: Jesús Cimarro. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Javier Naval. Distribució: Pentación Espectáculos. Producció: Pentación Espectáculos i Secuencia 3. Ajudanta de direcció: María García de Oteyza. Direcció: Claudio Tolcachir. Teatre Goya, Barcelona, 14 setembre 2023.
 

Fa més de vint anys que el mateix escriptor Miguel Delibes (Valladolid, 1920 - 2010) va adaptar en coautoria una versió del seu relat «Las guerras de nuestros antepasados». Es va poder veure aleshores, el 2002, al Teatre Condal, dirigida per José Sámano. La versió actual guanya en distància. En distància del temps que narra i en distància de l'autor, que ja no hi és. Es podria dir, doncs, que la versió és més lliure i, en conseqüència, també més teatral, més pròpia tant de l'adaptador, Eduardo Galán, com del director, Claudio Tolcachir, com, per descomptat, dels dos intèrprets: Miguel Hermoso, en el paper del metge que escolta i enregistra tot el que escolta en un antic magnetòfon i l'autèntic protagonista de la peça, l'actor Carmelo Gómez, en el paper de Pacífico Pérez, l'intern en un sanatori penitenciari que aboca els seus records, que en part són la justificació dels fets que el van portar a la cel·la per assassinat. L'actor Carmelo Gómez fuig de caracteritzar un personatge tenebrós, macabre, delinqüent, com podria ser la temptació d'algun altre intèrpret o algun altre director, tractant-se com es tracta d'un assassí. El que fa és fer-se seves les paraules, la ironia, l'humor encobert de Miguel Delibes i també el perfil del personatge... [+ crítica]

SUPERVIVÈNCIA EN CLAU DE TRÀVELING

«300 el x 50 el x 30 el». Creació de FC Bergman. Creadors i intèrprets: Stef Aerts, Joé Agemans, Bart Hollanders, Matteo Simoni, Thomas Verstraeten i Marie Vinc. Intèrprets convidats (entre altres): John Bogaerts, Yorrith de Bakker, Mattis Devoldere Contesse, Ruud Gielens, Herwig Ilegems, Dominic Geentjens, Felix Meyer, Gert Portael, Greg Timmermans, Shana Van Looveren, Oscar Van Rompay, Karin Vanparys, Celine Verbeeck, Ramona Verkerk i Gert Winckelmans. Participació de 80 intèrprets voluntaris de Barcelona. Direcció de fotografia: Thomas Verstraeten. Espai escènic: FC Bergman i Matthjis Kuyer. Vestuari: Judith Van Herck. Espai sonor i vídeo: Maarten Meeussen. Cançó final: Gregory Frateur (+ veu), Hannes D'Hoine i Tijs Delbeke. Direcció tècnica: Diederik Suykens. Direcció de llums: Dominic Geentjens. Maquinistes i utilleria: Kobi Gruyaert, Friedemann Koch i Ward Van Den Bossche. Direcció de producció i utilleria: Celine van der Poel. Producció executiva: Toonelhuis. Producció: Tonnelhuis i FC Bergman. Companyia FC Bergman. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 13 i 14 setembre 2023.

En cinema en diuen tràveling. I la tècnica de posar la càmera sobre un carretó damunt de rails portada al camp del teatre en directe fa una sensació d'assistir com a convidats a un plató de rodatge on tothom treballa a preu fet, ara que la vaga de guionistes i companyia fa trontollar la indústria. En una hora i quart, filmació enllestida, amb efectes de so inclosos, banda sonora enregistrada, efectes decoratius de fons i seqüències enllaçades de cinema mut en colors. La proposta de la companyia belga FC Bergman, una companyia distingida aquest any a la Biennal de Venècia amb el Lleó de Plata per la seva trajectòria, fa dotze anys que passeja aquest espectacle pel món i sembla que ha decidit de posar-hi punt i final a Barcelona, o no. El muntatge recorre a la mitologia bíblica per situar en el seu espai escènic els protagonistes d'una narrativa visual que malden per sobreviure com a comunitat en una societat cada vegada més individualista. El títol de l'espectacle ja és tot un agosarament i una incògnita a la vegada: les mides en colzes de la llegendària Arca de Noè, tal com la defineix la mateixa Bíblia i com diuen que Déu nostru sinyó la va encarregar a Noè perquè construís: 300 colzes de profunditat per 50 colzes d'ample per 30 colzes d'alçada. I ho fa amb una quinzena de professionals a l'escenari entre intèrprets i maquinistes de la càmera en tràveling, més una vuitantena de voluntaris, que en aquest cas procedeixen d'associacions veïnes del Teatre Lliure de Montjuïc, al Poble Sec, i el Col·legi del Teatre, i que tenen una fugaç intervenció final en l'escena més impactant i biblica de tota la trama... [+ crítica]

DEL “POLS” AMB MERCÈ RODOREDA AL “POLS” AMB RAFFAELLA CARRÀ

L'edició del 2023 del Festival Grec ha tancat amb un dels millors balanços dels últims anys, cosa que fa que el seu director, Francesc Casadesús, encari el que serà el seu últim any com a director del certamen amb la tranquil·litat de la feina ben feta —la que no té fronteres, com s'ha vist en els seus criteris internacionals adoptats— i amb el fet d'haver superat en els últims vuit anys —un cas de llarga durada excepcional en el càrrec— la ressaca de la crisi financera amb la caiguda generalitzada d'espectadors en el sector i la clatellada de les restriccions sanitàries arran del coronavirus. Tot va començar amb «El Pols» («The Pulse»), que va marcar un Grec amb una mirada més extensa que mai cap al circ, i el “pols” pres a la recuperació de Mercè Rodoreda, amb la revisió de «La plaça del Diamant» que es recuperarà en l'obertura de temporada del Teatre Naciona de Catalunya, i el “pols” pres a Raffaella Carrà amb l'excusa d'Evita Perón i el músical «For Evita. Una astranacanada musical», de Jordi Prat i Coll amb Andreu Gallén a la direcció de la banda i amb tres pilars del musical català: Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal, a més d'altres intèrprets de ball i cant, així com la Coral de Joves de Ciutat Vella... [+ crítica]

VERDURA MUSICAL SALTEJADA AMB MONGETA PERONA

«For Evita. Una astracanada musical». Dramatúrgia: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Andreu Gallén, Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal. Cos de ball: Sol Carner, Guillem Fole, Aleix Lladó, Ingrid Machuca, Andreu Mauri, Júlia Pérez, Marta Pérez i Òscar Planells. Músics: Albert Carrique, Laia Ferrer, Raul Gil, Dusan Jevtovic, Eloi López, Vicent Pérez i Xavi Sánchez. Cor: Musicals’ Choir. Coreografia: Aixa Guerra. Direcció del cor: Cristina Colomer. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: David Bofarull a.a.i. So: Jordi i Albert Ballbé. Caracterització i assistència de vestuari: Alba Quintós i Núria Llunell. Confecció de vestuari: Núria Monfort. Construcció de l’escenografia: Nuno Art Construction. Ajudant de direcció i adaptació lletres: David Pintó i Codinasaltas. Fotografia: May Zircus. Cap tècnic i regidoria funcions: Enric Alarcón. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Regidoria assajos: Marc Berraondo. Producció executiva: Marta Colell. Comunicació i distribució: Bitò. Estudiant de direcció i dramatúrgia en pràctiques (Institut del Teatre): Mireia Claramunt. Meritoratge de direcció: Pau Serés. Agraïments: Judit Farrés, Escola Eòlia, La Brutal. Una producció del Grec 2023 Festival de Barcelona i Bitò. Amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals del Departament de Cultura. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Grec'23. Teatre Grec Montjuïc. Barcelona, 27 i 28 juliol 2023.

La cosa —o l'astracanada musical, com la subtitulen els seus creadors— ve de «Rèquiem for Evita», un espectacle estrenat dins el Festival Temporada Alta del 2016 i que es va veure el 2018 a La Seca del Born —en argot ara La Brossa—, en petit format, espectacle convertit ara, excepcionalment pel nombre d'intèrprets, músics, ballarins i coralistes, en un espectacle de gran format. Fi de festa del Grec'23. Esplendor i lluentons. Grades a rebentar i aplaudiments a fons. Tant de bo es pogués recuperar en temporada, cosa que sembla una mica difícil tenint en compte el nombre inusual de participants a l'escenari i els compromisos dels tres intèrprets principals. Però de més verdes en maduren. El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) ho ha tornat a fer, ell sí. Burxa i fa esclatar el musical perquè diu que no sap com fer un musical. L'escarxa ben escarxat com qui escarxa una síndria —que no sigui de les marroquines enverinades amb el pesticida de metomil, sisplau!— i hi barreja una verdura musical teatral saltejada farcida de mongeta perona. Si som fidels a la definició del DEIEC, “astracadana” és exactament una “peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”. Alça, Manela! O, atès el cas, diguem: Alça, Perona! Però, alerta, perquè “astracanada” també podria ser en una segona accepció acadèmica: “Un disbarat dit d'una manera intencionada”. Doncs, mira, no sé si, en aquest cas, va ser primer l'ou o la gallina, però les dues definicions del diccionari català tenen alguna cosa a veure amb aquest espectacle festiu de Jordi Prat i Coll en el qual s'han sumat còmplices cocreadors com els tres brillants intèrprets Ivan Labanda, Anna Moliner, Jordi Vidal i el compositor, excepcionalment convertit també en intèrpret, Andreu Gallén... [+ crítica]

A L'OMBRA DEL LLAC LÉMAN

«Mercè Rodoreda en el triangle de París». Textos de Mercè Rodoreda i Mercè Ibarz. Dramatúrgia: Ever Blanchet. Intèrprets: Òscar Castellví, Maria Clausó i Joan Marmaneu. Assistent de moviment: Èlia Genís. Pintures ampliades de Mercè Rodoreda: Eva Fernández. Il·luminació: Sophya Acosta. Escenografia i disseny gràfic: Neus Vallespí. Fotografia i premsa: Àlex Sánchez. Producció: Versus Teatre. Producció executiva: Roxana Díaz. Direcció: Maria Casellas. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 22 juliol 2023.
 

Han coincidit a la cartellera teatral catalana tres espectacles a partir de l'obra no teatral, que també en té, sinó narrativa de l'escriptora Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Una,  la versió de «La plaça del Diamant», de Carlota Subirós i Ferran Dordal, del Teatre Grec i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC); dues, el muntatge sensorial «Viatges i flors», de Cabosanroque, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el Grec'23; i ara, durant el que queda d'estiu, amb l'agost inclòs, la mirada dramatúrgica que Ever Blanchet —com ja va fer fa uns trenta anys amb el muntatge «En veu baixa»—, ha creat sota el títol «Mercè Rodoreda en el triangle de París», amb dos dels contes de l'autora, «Nit i boira» i «Paràlisi», amb una breu introducció de l'assaig novel·lístic «Retrat de Mercè Rodoreda», de Mercè Ibarz, una de les escriptores que ha documentat i ha fet un seguiment a fons de la vida i l'obra de l'autora de novel·les immenses com «Quanta, quanta guerra», «Mirall trencat», «La mort i la primavera», «El carrer de les Camèlies», «Jardí vora el mar»... Inesgotable! Com més temps passa de la seva mort —aquest any se'n commemora el quarantè aniversari—, més es revaloritza l'obra de Mercè Rodoreda, ni que encara sigui només «La plaça del Diamant» la que es manté com a la seva targeta de presentació. La peça breu d'Ever Blanchet —setanta minuts— és una peça de cambra que reposa absolutament en la paraula tant densa com accessible de Mercè Rodoreda. ¿Per què “el triangle”, inclòs en el títol d'aquest muntatge? Doncs perquè l'obra encaixa en un temps que va des de l'exili a Bordeus, l'any 1946, pensant en l'ideal de la Barcelona deixada enrere, passant després per París, on més aviat escriu poesia i es dedica a la pintura, i finalment Ginebra, on reprèn l'escriptura de contes curts, sempre a l'ombra del Llac Léman... [+ crítica]