DEL “POLS” AMB MERCÈ RODOREDA AL “POLS” AMB RAFFAELLA CARRÀ

L'edició del 2023 del Festival Grec ha tancat amb un dels millors balanços dels últims anys, cosa que fa que el seu director, Francesc Casadesús, encari el que serà el seu últim any com a director del certamen amb la tranquil·litat de la feina ben feta —la que no té fronteres, com s'ha vist en els seus criteris internacionals adoptats— i amb el fet d'haver superat en els últims vuit anys —un cas de llarga durada excepcional en el càrrec— la ressaca de la crisi financera amb la caiguda generalitzada d'espectadors en el sector i la clatellada de les restriccions sanitàries arran del coronavirus. Tot va començar amb «El Pols» («The Pulse»), que va marcar un Grec amb una mirada més extensa que mai cap al circ, i el “pols” pres a la recuperació de Mercè Rodoreda, amb la revisió de «La plaça del Diamant» que es recuperarà en l'obertura de temporada del Teatre Naciona de Catalunya, i el “pols” pres a Raffaella Carrà amb l'excusa d'Evita Perón i el músical «For Evita. Una astranacanada musical», de Jordi Prat i Coll amb Andreu Gallén a la direcció de la banda i amb tres pilars del musical català: Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal, a més d'altres intèrprets de ball i cant, així com la Coral de Joves de Ciutat Vella... [+ crítica]

VERDURA MUSICAL SALTEJADA AMB MONGETA PERONA

«For Evita. Una astracanada musical». Dramatúrgia: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Andreu Gallén, Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal. Cos de ball: Sol Carner, Guillem Fole, Aleix Lladó, Ingrid Machuca, Andreu Mauri, Júlia Pérez, Marta Pérez i Òscar Planells. Músics: Albert Carrique, Laia Ferrer, Raul Gil, Dusan Jevtovic, Eloi López, Vicent Pérez i Xavi Sánchez. Cor: Musicals’ Choir. Coreografia: Aixa Guerra. Direcció del cor: Cristina Colomer. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: David Bofarull a.a.i. So: Jordi i Albert Ballbé. Caracterització i assistència de vestuari: Alba Quintós i Núria Llunell. Confecció de vestuari: Núria Monfort. Construcció de l’escenografia: Nuno Art Construction. Ajudant de direcció i adaptació lletres: David Pintó i Codinasaltas. Fotografia: May Zircus. Cap tècnic i regidoria funcions: Enric Alarcón. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Regidoria assajos: Marc Berraondo. Producció executiva: Marta Colell. Comunicació i distribució: Bitò. Estudiant de direcció i dramatúrgia en pràctiques (Institut del Teatre): Mireia Claramunt. Meritoratge de direcció: Pau Serés. Agraïments: Judit Farrés, Escola Eòlia, La Brutal. Una producció del Grec 2023 Festival de Barcelona i Bitò. Amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals del Departament de Cultura. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Grec'23. Teatre Grec Montjuïc. Barcelona, 27 i 28 juliol 2023.

La cosa —o l'astracanada musical, com la subtitulen els seus creadors— ve de «Rèquiem for Evita», un espectacle estrenat dins el Festival Temporada Alta del 2016 i que es va veure el 2018 a La Seca del Born —en argot ara La Brossa—, en petit format, espectacle convertit ara, excepcionalment pel nombre d'intèrprets, músics, ballarins i coralistes, en un espectacle de gran format. Fi de festa del Grec'23. Esplendor i lluentons. Grades a rebentar i aplaudiments a fons. Tant de bo es pogués recuperar en temporada, cosa que sembla una mica difícil tenint en compte el nombre inusual de participants a l'escenari i els compromisos dels tres intèrprets principals. Però de més verdes en maduren. El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) ho ha tornat a fer, ell sí. Burxa i fa esclatar el musical perquè diu que no sap com fer un musical. L'escarxa ben escarxat com qui escarxa una síndria —que no sigui de les marroquines enverinades amb el pesticida de metomil, sisplau!— i hi barreja una verdura musical teatral saltejada farcida de mongeta perona. Si som fidels a la definició del DEIEC, “astracadana” és exactament una “peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”. Alça, Manela! O, atès el cas, diguem: Alça, Perona! Però, alerta, perquè “astracanada” també podria ser en una segona accepció acadèmica: “Un disbarat dit d'una manera intencionada”. Doncs, mira, no sé si, en aquest cas, va ser primer l'ou o la gallina, però les dues definicions del diccionari català tenen alguna cosa a veure amb aquest espectacle festiu de Jordi Prat i Coll en el qual s'han sumat còmplices cocreadors com els tres brillants intèrprets Ivan Labanda, Anna Moliner, Jordi Vidal i el compositor, excepcionalment convertit també en intèrpret, Andreu Gallén... [+ crítica]

A L'OMBRA DEL LLAC LÉMAN

«Mercè Rodoreda en el triangle de París». Textos de Mercè Rodoreda i Mercè Ibarz. Dramatúrgia: Ever Blanchet. Intèrprets: Òscar Castellví, Maria Clausó i Joan Marmaneu. Assistent de moviment: Èlia Genís. Pintures ampliades de Mercè Rodoreda: Eva Fernández. Il·luminació: Sophya Acosta. Escenografia i disseny gràfic: Neus Vallespí. Fotografia i premsa: Àlex Sánchez. Producció: Versus Teatre. Producció executiva: Roxana Díaz. Direcció: Maria Casellas. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 22 juliol 2023.
 

Han coincidit a la cartellera teatral catalana tres espectacles a partir de l'obra no teatral, que també en té, sinó narrativa de l'escriptora Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Una,  la versió de «La plaça del Diamant», de Carlota Subirós i Ferran Dordal, del Teatre Grec i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC); dues, el muntatge sensorial «Viatges i flors», de Cabosanroque, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el Grec'23; i ara, durant el que queda d'estiu, amb l'agost inclòs, la mirada dramatúrgica que Ever Blanchet —com ja va fer fa uns trenta anys amb el muntatge «En veu baixa»—, ha creat sota el títol «Mercè Rodoreda en el triangle de París», amb dos dels contes de l'autora, «Nit i boira» i «Paràlisi», amb una breu introducció de l'assaig novel·lístic «Retrat de Mercè Rodoreda», de Mercè Ibarz, una de les escriptores que ha documentat i ha fet un seguiment a fons de la vida i l'obra de l'autora de novel·les immenses com «Quanta, quanta guerra», «Mirall trencat», «La mort i la primavera», «El carrer de les Camèlies», «Jardí vora el mar»... Inesgotable! Com més temps passa de la seva mort —aquest any se'n commemora el quarantè aniversari—, més es revaloritza l'obra de Mercè Rodoreda, ni que encara sigui només «La plaça del Diamant» la que es manté com a la seva targeta de presentació. La peça breu d'Ever Blanchet —setanta minuts— és una peça de cambra que reposa absolutament en la paraula tant densa com accessible de Mercè Rodoreda. ¿Per què “el triangle”, inclòs en el títol d'aquest muntatge? Doncs perquè l'obra encaixa en un temps que va des de l'exili a Bordeus, l'any 1946, pensant en l'ideal de la Barcelona deixada enrere, passant després per París, on més aviat escriu poesia i es dedica a la pintura, i finalment Ginebra, on reprèn l'escriptura de contes curts, sempre a l'ombra del Llac Léman... [+ crítica]

AMOR DE RAVAL AMB OU FERRAT

«Un amor particular». Text i lletres: Jumon Erra i Daniela Feixas. Música: Miquel Tejada. Intèrprets: Mara Jiménez i Xavi Navarro.  Músics: Andrea Mir / Ariana Abecasis i Albert Solà / Roger Mir. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Paula Costas. So: Jordi Ballbé. Moviment escènic: Gara Roda. Direcció de producció: Maite Pijuan. Productor executiu: Àlvar Rovira i Mireia Farrarons. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció: Gara Roda. Ajudantia de producció: Sira Castells. Regidoria i sastreria: Ana López. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Amb el suport de ICEC (Generalitat de Catalunya). Distribució: Sergi Calleja. Producció de Focus i Grec 2023 Festival de Barcelona. Direcció musical: Albert Solà, Andrea Mir i Miquel Tejada. Direcció: Jumon Erra. Teatre Condal, Barcelona. 21 juliol a 6 agost 2023.
 

«Un amor particular» entra al catàleg del teatre musical català amb una comèdia romàntica que esquiva el final feliç tirant de les convencions socials del segle XXI. Però això no vol dir que no miri enrere i s'enorgulleixi de la tradició perquè situa l'acció al Raval de Barcelona i la relació —ja sigui per atzar o no, ja ho sabran els espectadors— entre un marit en crisi de classe alta, benestant, conservador, de tortell i missa els diumenges, i una actriu que ha de fer mans i mànigues per sobreviure enmig de la precarietat del gremi, ni que sigui inventant-se l'especialitat de coach amb publicitat de fulletons inclosa que arriben fins i tot a les primeres files de platea. ¿I per què deia que l'obra mira enrere i s'enorgulleix de la tradició? Doncs perquè no hi ha gaire diferència entre la relació del Xavi i l'Ada amb la relació que tenien els seus avantpassats del temps del Paral·lel d'or, quan tenir una “querida” no era només ben vist sinó que era gairebé imprescindible. Hi ha aquesta picada d'ullet al passat quan en Xavi vol ajudar l'Ada econòmicament o facilitant-li l'emprenedoria amb les seves influències i amistats. I hi ha una raspallada contemporània quan l'Ada, ben al contrari del que potser admetien la majoria de vedets del Paral·lel d'or, rebutja aquesta ajuda que considera interessada: una dona i fills a la part alta de la Diagonal i una amant a temps lliure al Raval. El musical de Jumon Erra i Daniela Feixas també juga amb la influència que han exercit les moralitats dels contes populars al llarg del temps i fa una altra picada d'ullet al conte de la Ventafocs, aquí amb un retrovisor enyorat pel Xavi perquè era d'una motocicleta reciclada del seu avi, i allà amb una sabateta que, segons les versions occidentals, el príncep intenta desesperadament que encaixi en el peu de la noia de la nit... [+ crítica]

GINECOLOGIA POÈTICA EN PRÀCTIQUES

«La Núvia i el Bona Nit Ventafocs». Capítol 1 de la trilogia «Cadela Força». Concepció, text, dramatúrgia i direcció: Carolina Bianchi. Intèrprets: Carolina Bianchi i col·lectiu Cara de Cavalo. Dramaturga i associada en el procés de recerca contínua: Carolina Mendonça. Intèrprets: Blackyva, Carolina Bianchi, Chico Lima, Fernanda Libman, Joana Ferraz, José Artur Campos, Larissa Ballarotti, Marina Matheus i Rafael Limongelli. Direcció tècnica, disseny del so i música original: Miguel Caldas. Disseny de l’escenografia i art: Luisa Callegari. Disseny de la il·luminació: João Rios. Vídeos i projeccions: Montserrat Fonseca Llach. Vídeo karaoke: Thany Sanches. Vestuari: Tomás Decina, Luisa Callegari i Carolina Bianchi. Ajudantia d’art i col·laboració artística general: Tomás Decina. Diàleg sobre teoria i dramatúrgia: Silvia Bottiroli. Col·laboració artística: Edit Kaldor (tutor al DAS Theatre). Traduccions del text a la versió anglesa i revisió: Luisa Dalgalarrondo, Marina Matheus, Joana Ferraz i Larissa Ballarotti. Col·laboracions en l’entrenament de cos i veu: Pat Fudyda i Yantó. Construcció del cotxe: Xavier Rhame, Lionel Petit, Philippe Bercot, Mathieu Audejean, Pierre Dumas, Miguel Caldas, Luisa Callegari i João Rios. Regidoria i ajudantia de producció: AnaCris Medina. Producció delegada: Carlota Guivernau. Direcció de producció i mànager en gira: Carla Estefan. Gestió internacional i difusió: Metro Gestão Cultural (BR). Una producció de Metro Gestão Cultural (el Brasil) i Carolina Bianchi i Cara de Cavalo. Coproduït pel Festival d’Avinyó, KVS (Brussel·les), Maillon, Théâtre de Strasbourg - Scène européenne i Frascati Producties (Amsterdam). Residència per acabar la peça i construcció de l’escenografia: La FabricA, Festival d’Avinyó. Residències: Frascati Theater, DAS Theatre (Amsterdam), Festival Próximamente/KVS (Brussel·les), Festival 21 Voltz/Central Elétrica (Porto), Pride Festival (Belgrad), Greta Galpão (São Paulo) i Espaço Desterro (Rio de Janeiro). Hi donen suport: Fundació Ammodo, DAS Theatre Master Program, 3 Package Deal of the AFK - Amsterdams Fonds voor de Kunst / Coalition: DAS Theatre, NDSM and Over ’t IJ Festival, Theater Der Welt i Kaaitheater. Espectacle estrenat el 6 de juliol de 2023 al Festival d’Avinyó. Grec'23. Direcció: Carolina Bianchi. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. 20 i 21 juliol 2023.

Als múltiples noms que ha rebut el personatge de la Ventafocs al llarg del temps com l'Aspirafocs, la Bufafocs, la Cendrellosa, la Pelleringa, la Cacigalla, la Fregallots, la Pedaçots o la Fustots, cal afegir-hi ara el malnom de “Bona Nit Ventafocs” —en portuguès “Boa Noite Cinderella”—, l'argot amb què es coneix fora d'aquí una les drogues que adormen les víctimes amb males arts, sense que ella —remarco el d'“ella”— en sigui conscient, per poder-ne abusar sexualment. Per això també se la coneix com “la droga del violador”. Com que per aquí, en aquest sentit, es parla molt de “burundanga” —que per cert ja va protagonitzar una obra de teatre del dramaturg Jordi Galceran—, qui sap si un dia no gaire llunyà alguns creadors com els The Tyets —jo en diria “Els Tiets”, però ells es volen dir The Tyets—, que han reviscolat la sardana, no reviscolaran també la “burundanga” però amb nom autòcton, emprant un dels esmentats abans de sinònim de la Ventafocs. No hi ha dubte que, parlant de drogues o elixirs de males arts com aquestes, dir-ne Bufafocs, Pelleringa, Cacigalla, Fregallots, Pedaçots o Fustots de seguida tindria la difusió i l'èxit assegurats en el ram. La dramaturga i performer brasilera, establerta actualment en residència als Països Baixos, Carolina Bianchi, debuta aquí amb la primera part d'una trilogia sobre les violacions i els abusos sexuals. Espectacle encara calent, acabat d'estrenar al Festival d'Avinyó, on ha generat una certa consternació, i de pas cap una gira europea que ha aixecat molta expectació. L'espectacle, que s'acosta a la performance, és lent i llarg, dues hores i mitja. Cal advertir-ho perquè no són cent cinquanta minuts d'un ritme trepidant. Ben al contrari. Carolina Bianchi introdueix la trama amb una conferència de gairebe tres quarts d'hora sobre el seu estudi sobre els feminicidis des dels temps més reculats... [+ crítica]

UNA CALAIXERA DE CALAIXOS FEIXISTES

«Instruccions per fer-se feixista», de Michela Murgia. Traducció de Mercè Ubach. Adaptació i dramatúrgia: Sergi Pompermayer. Intèrpret: Mercè Aránega. Disseny d’espai: Yaiza Ares. Disseny de vestuari: Hernán Montiel. Disseny d’il·luminació: Jordi Fusté. Caracterització: Núria Llunell. Producció executiva: Anna Rius. Ajudantia de direcció: Pablo Macho Otero. Regidoria: Rita Molina, Pablo Macho. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Miquel Santiveri. Disseny gràfic: Nexe disseny gràfic. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Una coproducció de Mola Produccions, Festival Temporada Alta i Grec 2023 Festival de Barcelona. Amb el suport de l’ICEC-Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM-Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura y Deporte). Amb la col·laboració de l’Estruch-Ajuntament de Sabadell. Espectacle finançat per Unió Europea (fons Next Generation), Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Beca Barcelona Crea de l'ICUB. Concepte i direcció: Miquel Gorriz. Grec'23. La Villarroel, Barcelona. Del 19 de juliol fins al 13 d'agost 2023.

 L'actriu Mercè Aránega s'ha fet seu el discurs de la dramaturga sarda Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) i és un dels encerts i atractius del seu monòleg breu —una hora justa— perquè el minicurset en seixanta minuts per fer-se feixista requereix que qui l'imparteix se'l cregui i les instruccions li surtin de l'ànima. De l'ànima... o de la calaixera, una calaixera d'Ikea que Mercè Aránega diu que encara té per muntar i que es va quedar a mitges amb els cargols i els calaixos escampats perquè la va agafar amb les mans al fullet d'instruccions de muntatge quan la ultradreta espanyola, el 28M, va començar a ocupar poltrones de moltes de les autonomies de l'Estat espanyol. Tothom té un petit feixista dins seu, diuen Murgia i Aránega. Només cal activar el botó vermell per constatar que, de tant tant, es dispara: ja sigui per l'emigració, per la crisi econòmica, per l'atur, per la pèrdua de valors propis, pels costums, per la religió... I tot això es converteix en vots a l'hora de les urnes. Però ja se sap que, com diuen elles dues, Murgia i Aránega, el sufragi universal té forats i és el mal menor de tots els mals i molts, molts dels votants, queda clar que, votant el que voten, “no toquen vores”. Mercè Aránega és una de les actrius del teatre català actual amb l'etiqueta de “gran". No és hora de fer llista de la seva trajectòria, que és intensa i extensa. Que és “gran” ho corroboren espectacles com aquesta adaptació de l'assaig «Instruccions per fer-se feixista», de Michela Murgia, publicat el 2019 en català per l'Editorial Empúries - Grup 62 (tant en paper com en suport e-book). Durant tota la interpretació, Mercè Aránega manté la línia del text original: és provocadora, és contradictòria, és irònica, és alertadora del que s'acosta, és descarada i és també el mirall del fons més fosc de l'ésser humà... [+ crítica]

SOMNIAR AMB ELS FAUNES DEL GREC

«La vida es sueño», de Pedro Calderón de la Barca. Adaptació: Declan Donnellan, Nick Ormerod. Intèrprets: Ernesto Arias, Prince Ezeanyim, David Luque, Rebeca Matellán, Manuel Moya, Alfredo Noval, Goizalde Núñez, Antonio Prieto, Irene Serrano. Disseny escenografia i vestuari: Nick Ormerod. Disseny il·luminació: Ganecha Gil. Disseny so i composició: Fernando Epelde. Assessorament dramatúrgia: Pedro Villora. Moviment: Amaya Galeote. Ajudantia escenografia: Alessio Meloni. Ajudantia vestuari: Elena Colmenar. Ajudantia so: Gastón Horischnik. Ajudantia il·luminació: Javier Hernández. Interpretació: Juan Ollero. Disseny gràfic i fotografia: Javier Naval. Direcció tècnica: Oscar Sainz. Regidoria: Alex Stanciu. Maquinista: Sira González. Producció executiva i gerència: Elisa Fernández. Ajudantia producció: Jair Souza-Ferreira. Direcció producció: Miguel Cuerdo.  Comunicació i distribució: Julio Municio. Direcció executiva Cheek by Jowl: Niamh O´Flaherty. Direcció general Cheek by Jowl: Harrison Collett. Administració i ajudantia de direcció Cheek by Jowl: Harry McDonald. Coproducció Compañía Nacional de Teatro Clásico, Cheek by Jowl i LAZONA. Amb la col·laboració de Barbican (Londres) i Scène Nationale d’Albi (França). Ajudantia de direcció: Josete Corral. Direcció: Declan Donnellan. Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 22 i 23 octubre 2022. Festival Grec'23. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 9 i 10 juliol 2023.

En el sector de les arts escèniques s'ha recuperat l'hàbit de xiular, picar de peus o “buuuejar” alguns directors com Calixto Bieito o Àlex Ollé quan gosen “épater les bourgeois” al Gran Teatre del Liceu. El cas més recent el tenim amb l'estrena de «L'incoronazione di Poppea» de Claudio Monteverdi, amb un Bieito absent per altres compromisos operístics i amb el venerable director musical Jordi Savall manifestament en desacord amb la posada en escena, com si la versió de Bieito no tingués res a veure amb ell i la seva funció fos només posar-hi música al seu aire. En el teatre, aquest hàbit, potser perquè és més popular i, per tant, més feble, no existeix. No hi ha cap estrena teatral que sigui rebuda amb xiulets, cops de peus o buuus!, ni que a vegades se'ls mereixi, quan l'equip directiu surt a saludar. Ben al contrari, l'auditori es desfà en aplaudiments fervorosos i no es conforma a fer-los sortir una o dues vegades a saludar sinó que a vegades els reclama un parell de vegades més. És el que ha passat amb les funcions de «La vida es sueño» de Pedro Calderón de la Barca, insígnia del Segle d'Or espanyol, en una versió, per primera vegada en ell, del prestigiós director Declan Donnellan, ànima de la companyia anglesa Cheek by Jowl, en cooperació amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), que té com a director artístic l'actor català Lluís Homar. L'obra, que es va estrenar a l'últim Festival Temporada Alta, ha passat només dues nits per l'amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d'Estiu de Barcelona, i els prop de quatre mil espectadors, almenys els dos mil primers, han rebut amb eufòria i alguns dempeus i tot la proposta de Declan Donnellan... [+ crítica]

D'ILLA EN ILLA I TIRO PERQUÈ EM PILLA

«Una illa». Dramatúrgia: Àlex Serrano, Pau Palacios. Assistència dramatúrgia i direcció: Carlota Grau. Intèrprets: Lia Coelho Vohlgemuth, Sara Montalvão, Bartosz Ostrowski, Carlota Grau. Intèrprets locals: Aina Lanas, Nuria Lloansi, Shorlady Preciado, Mario G. Sáez, Raquel Gualtero, Ignacio Jiménez, Arnau Boces, Mabel Olea, Claudi Laudo. Performer hologràfica: Eva de Torróntegui. Coreografia: Núria Guiu. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Disseny llums: Cube.bz. Música: Nico Roig. Creació vídeos hologràfics: David Negrão. Vídeo morphing: Boris Ramírez. Programació vídeo: David Muñiz. Regidora i performer: Camille Latron. Alumna pràctiques escenografa: Helena Mateos-Serna. ntel·ligències artificials utilitzades durant el procés de creació: GPT-3, Bloom, ChatGPT, DALL·E, Stable Diffusion, Midjourne, FILM. Coordinació producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Management: Art Republic. Agraïments: Josep Marimon, Inês Oliveira, The Algorithmic Bridge, Román Torre, Ventura Kalász, Eva de Torróntegui, Marc Sansalvadó, Chloe Sansalvadó, Teo Sansalvadó, Blanca García Lladó, Alexandra Laudo, Julià Laudo, Claudi Laudo, Rosa Pozuelo, Emilio Palacios, Ayesha Gul. Fotografia: Agrupación Señor Serrano, Midjourney. Una coproducció del Grec 2023 Festival de Barcelona, Câmara Municipal de Setúbal, Rota Clandestina, Festival Internacional de Teatro de Expressão Iberica (FITEI), Centro Cultural CondeDuque, Laboratorio de las Artes de Valladolid (LAVA), CSS Teatro Stabile di Innovazione del Friuli-Venezia Giulia, Festival delle Colline Torinesi, Feikes Huis, SPRING Festival, Departament de Cultura de la Generalitat. Direcció: Àlex Serrano, Pau Palacios. Grec'23. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 7, 8 i 9 juliol 2023.
 

Davant de la nova proposta de la companyia Agrupación Señor Serrano hi ha el perill de passar per “retrògrad” si se t'acut dir que no t'acaba de convèncer això de posar el teatre a les mans de la Senyora Intel·ligència Artificial. Però el fet és que els Señor Serrano i la Senyora Intel·ligència Artificial acaben fent una bona parella, no sé si avançada al temps, però almenys sense caure, ells sí que no, en l'etiqueta de “retrògrads”. I dic això perquè els Señor Serrano han estat dos anys, abans que ningú hi somniés, treballant amb el que ara ja és pràcticament plat de menú de barres de bar, l'anomenada Intel·ligència Artificial (IA) que ho té tot menys la intel·ligència i l'artifici. I ho han fet no amb la popular ChatGPT sinó amb altres plataformes de pagament que ja fa temps que assagen quin negoci en poden treure del nou invent. I d'aquesta nova experiència dels Señor Serrano n'ha sortit «Una illa», un espectacle que canvia o remodela el llenguatge que fins ara havia fet la companyia en una evolució natural i d'experimentació tornant a un registre més original. «Una illa» s'ha elaborat a base de diferents converses amb aquestes plataformes d'IA partint d'una qüestió tan bàsica com preguntar-li “com hauria de ser un espectacle” i a partir d'aquí, rebent propostes, rebutjant-les, demanant més opcions i escollint al final d'un diàleg i d'un acord aquella proposta que potser no era la més acceptable però si la més consensuada, entre cometes, amb la senyora IA... [+ crítica]

HUMANITZAR ELS GINYS I RIURE-SE'N DELS ROBOTS

«No em va fer Joan Brossa». Concepte, creació, dramatúrgia, direcció, disseny de so, composició i escenografia: Cabosanroque (Laia Torrents Carulla, Roger Aixut Sampietro). Veus enregistrades de: COIET de Banyoles (Servei d’atenció especialitzada per a persones adultes amb discapacitat de la comarca del Pla de l’Estany): M. Àngels Verge Mata, Pau Fernández Pujol, Eduard Martí Vergé, Alex Alba, Jonathan Perasa, Carmelita Puigdemont i Jordi Saubí Gironès. Fotografia: José Hevia. Una coproducció de: Cabosanroque, Teatre Nacional de Catalunya, Festival Temporada Alta 2016, Institució de les Lletres Catalanes, Fundació Brossa i Fundació Lluís Coromina. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Cabosanroque. Grec'23. Sala Raval, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 9 juliol 2023.

«Dimonis». Concepte, creació, dramatúrgia, direcció, disseny de so, composició i escenografia: Cabosanroque (Laia Torrents Carulla, Roger Aixut Sampietro). Text: Jacint Verdaguer, Maya Deren. Traducció del text de Maya Deren: Martí Sales. Música original: Cabosanroque i versions de Cabosanroque sobre el «Veni creator» de Raban Maur i «The Unanswered Question» de Charles Ives. Instal·lacions sonores: Cabosanroque. Disseny de la il·luminació: Cube.bz, Cabosanroque. Vídeo: Frau recerques visuals, Cabosanroque. Construcció de l’escenografia: Kike Blanco, Cabosanroque. Producció executiva i distribució: Helena Febrés Fraylich. Participació enregistrada: Niño de Elche (cantaor), Rocío Molina (bailaora), Enric Casasses (poeta), Manuel Delgado (antropòleg), Gerard Horta (antropòleg), Ricard Torrents (especialista en Verdaguer), Carme Torrents (museòloga), Lourdes Porquet (viròloga), Xavier Rebodosa (viròleg), Helena Pielias i Vicenç Viaplana (videoartistes), Laia Torrents i Roger Aixut (Cabosanroque). Interpretació dels versos de Jacint Verdaguer: Núria Martínez Vernis (poeta), Jordina Boix (directora de la Fundació Verdaguer). Interpretació del pare A. F. (exorcista): Joan Solana. Fotografia: José Hevia. Agraïments: Casa Museu Verdaguer, MUHBA (Museu d’Història de Barcelona), Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i Enric Casasses, perquè sense els seus «Dimonis» (Verdaguer Edicions, 2014) no existirien els de Cabosanroque. Una coproducció de Cabosanroque, Grec20 Festival de Barcelona, Temporada Alta19, La Filature Scène nationale de Mulhouse i Fundació Lluís Coromina. Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Fundació Verdaguer i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Direcció: Cabosanroque. Grec'23. Sala Raval. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 9 juliol 2023.

«Flors i viatges». Concepció, creació, construcció, dramatúrgia i direcció: Cabosanroque. Text original: Mercè Rodoreda, Svetlana Aleksiévitx. Adaptació: Cabosanroque. Amb la participació enregistrada de: Rocío Molina, Mónica López, Núria Martínez Vernis i refugiades ucraïneses a Catalunya (Mariia Kashpurenko, Nadiia Rusanova, Olena Radko, Hanna Hrechana, Alexandra Hrechana, Maria Hrechana, Hanna Rei, Barbara Sokilovska i Mariia Sokolovska). Traduccions del rus al català: Miquel Cabal. Traduccions del català a l’ucraïnès: Olena Velykodna. Música original: Cabosanroque; versió de «Strange Fruit» de Billie Holiday, interpretada per Núria Graham; «Lux Aeterna», de György Ligeti, interpretada per Cor de Teatre (Mariona Callís, Sara Gómez, Nuri Hernández, Ànnia Pons) i dirigida per David Costa. Enregistraments d’Alan Lomax: Laments de dones russes en la mort del seu pare. Disseny de la il·luminació: Cabosanroque, Cube.bz. Vídeo: Frau recerques visuals. Assistència tecnològica: Julià Carboneras. Ceràmica: Toni Cumella i Cabosanroque. Fotografia: José Hevia. Agraïments: Enric Masgrau, David Costa, Alba Codina, Xevi Gibert, Panxi Badi, Maria Bohigas i Alejandro Dardik, Glòria Bordons, Martí Sales, Oriol Sauleda, Pere Sarquella, Ricard i Rosa Carnissers, Can Pericus, Centre d’acollida de refugiats ucraïnesos del barri de Sant Narcís, Cesc Feixas i Carme Torrents, Lluís Coromina, Ceràmiques Cumella. Dedicat als pares de Cabosanroque. Una coproducció de Cabosanroque, Grec'23 Festival de Barcelona, Temporada Alta 2022, Naves del Español en Matadero 2023, Teatre Nacional de Catalunya 2023, Théâtre Garonne – Scène européenne 2024 i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Fundació Lluís Coromina, Alumilux, Teatre Municipal de Girona, Cultura Banyoles i Fundació Mercè Rodoreda. Direcció: Cabosanroque. Grec'23. Sala Raval, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), 15 juliol 2023.
         

 La companyia Cabosanroque experimenta amb propostes escèniques o performatives que sempre aporten una visió nova del concepte de la il·lusió. Parlo d'il·lusió perquè era un dels termes que encantava Joan Brossa, que és un dels autors de la trilogia que ara s'ha recuperat íntegra dins la programació del Grec'23 i que, en diferents passis d'entre trenta i quaranta minuts cadascun, s'ha instal·lat en dos dels espais de la Sala Raval del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) durant tot el mes de juliol. Cabosanroque ha preparat una presentació global al CCCB sota el lema «Tres maneres d'entrar: Rodoreda, Verdaguer, Brossa» i les tres tenen el nexe comú de la robotització dels elements poètics, de la paraula, del so, de la il·luminació, dels efectes escènics que aquí tenen més aviat un caràcter d'instal·lació expositiva —tan pròpia de les instal·lacions del mateix CCCB— en la qual els protagonistes són absolutament els ginys mecànics, els digitals, els electrònics, els reconstruïts o reaprofitats, com si fossin restes d'una parada dels Encants (sobretot en aquest cas els de «No em va fer Joan Brossa») i sempre amb l'absència de l'element humà dels Cabosanroque, cosa que fa que els espectadors o visitants entrin en una experiència immersiva, personal i lliure i que circulin al seu aire, enclaustrats a la sala entre penombres, foscors, llums de pilot, flaixos, veus misterioses, veus estrafetes, càntics o sons de diferents registres. Diu el poeta Enric Cassasses, un dels protagonistes del muntatge dedicat a Jacint Verdaguer, que la instal·lació no es pot fotografiar o enregistrar en vídeo perquè s'ha de viure i retenir a la memòria. En un sentit similar també es pot dir que cap de les tres instal·lacions de la trilogia no es pot explicar en paraules perquè s'ha de viure... [+ crítica]

TORNAR ALS ORÍGENS DE LA GENT DE LA TERRA

«Guardianes del corazón de la tierra». Creació i interpretació: Txana Bane Huni Kuin, Carles Fernández Giua, Gabriela Olivera i Eugenio Szwarcer. Espai i audiovisuals: Eugenio Szwarcer. Maquinària i desenvolupament tècnic: Luis Martí. Espai sonor: Damien Bazin. Música: Txana Bane Huni Kuin. Il·luminació: Natalia Ramos. Moviment: Roser López Espinosa. Producció executiva: Irene Vicente. Assistència a la producció: Rut Girona. Tècnic de so: Roger Giménez. Alumna en pràctiques MUET: Sara Navio. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Contractació internacional i relacions públiques: Lidia Giménez. Fotografies d’escena: Berta Vicente. Vídeo Making Of: Omen. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Santi&Kco. Traducció i subtitulació realitzada amb el suport de l'Institut Ramon Llull. Agraïments: Al poble Huni Kuin, Kathy Makuani, Living Bridge, Gonzalo Mora, Josep Maria Fericgla, Jeremy Narby, María Victoria Reyes i els activistes del bosc de Hambach. Coproducció de La Conquesta del Pol Sud, La Villarroel, Teatro Español, Grec 2023 Festival de Barcelona i KVS Brussels. Amb el suport de l’ICEC - Institut Català de les Empreses Culturals, i la col·laboració de l’Ajuntament de Terrassa i la Nau lvanow.   Direcció: Carles Fernández Giua. Cia. La Conquesta del Pol Sud. Grec'23. La Villarroel, Barcelona, 7 juliol 2023.

La companyia La Conquesta del Pol Sud continua vinculant una mirada escènicament poètica sobre situacions d'alt voltatge d'emergència, ja sigui humana o climàtica. Ho va fer amb «Nadia», sobre els talibans afganesos; «Claudia», sobre els nens robats de l'Argentina; o «Raphäelle», sobre el canvi de gènere. En clau de documental, La Conquesta del Pol Sud es distancia del que seria el gènere estàndard que es pot trobar als canals de televisió o a les plataformes de la xarxa i s'empara en el recurs de l'oralitat, de la narració, fins i tot del conte explicat a cau d'orella. En aquesta ocasió, els integrants de la companyia viatgen fins a l'Amazònia i els acompanya Txana Bane Huni Kuin, un descendent, nét i fill, dels que van lluitar pels drets dels indígenes, nascut ell mateix a les profunditats de la selva amazònica, tot i que establert després a Alemanya d'on és originària la seva companya. Huni Kuin o gent de la terra, en la llengua de Txana Bane, un patronímic que té el significat de “guaridor” mitjançant la música i les cançons ancestrals. Al costat dels dos creadors de l'espectacle, Carles Fernández i Eugenio Szwarcer, hi ha també aquesta vegada Gabriela Olivera, ballarina i artista amb formació de circ, nascuda al Perú, establerta ara a Barcelona on fa estudis de teatre, després de compaginar la seva residència actual amb estades en diferents països i que és qui reivindica els orígens que li van amagar amb una infància i una adolescència destinades a una educació elitista i convencional... [+ crítica]

TINC TANTA SANG QUE A LES CINC TINC SON

«Nessun dorma», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Anna Barrachina, Pepo Blasco, Queralt Casasayas, Tai Fati i Júlia Truyol. Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i composició musical: Guillem Rodríguez. Veu cançó “Nessun dorma”: Júlia Colom. Assessoria de moviment: Vero Cendoya. Caracterització: Núria Llunell. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Estudiant en pràctiques de direcció (MUET): Nicolás Fuentes. Una producció de la Sala Beckett i el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudantia de direcció: Denise Duncan. Direcció: Eu Manzanares. Grec'23. Sala Baix. Sala Beckett, Barcelona, 6 juliol 2023.
 

“Que no dormi ningú”, diu l'ària de «Turandot» coneguda com a «Nessun dorma», de Giacomo Puccini, que la dramaturga resident aquesta temporada de la Sala Beckett, Eu Manzanares (Barcelona, 1985), ha adoptat per retre un homenatge a la seva àvia i, de retruc, també a la seva mare, dues dones de classe obrera que van patir les conseqüències d'una postguerra, la primera, i les d'un presumpte benestar social, la segona. És la tercera obra de la programació del Grec'23 que, ja sigui intencionadament o per atzar, parla de les progenitores dels seus autors: la d'Alexander Zeldi, «The confessions»; la de Sergi Belbel i Emma Vilarasau, «Lali Symon»; i la d'Eu Manzanares que, a més, es mou també, com la de la Vilarasau, en el triangle familiar d'àvia, mare i néta. La història de l'àvia d'Eu Manzanares és de les que glaça la sang, mal m'està el dir-ho perquè és de sang del que parla. De les donacions que moltes persones humils de la postguerra espanyola feien de la seva sang a canvi d'un cistell de queviures. L'àvia d'Eu Manzanares feia un llarg recorregut des de Santa Coloma de Gramenet fins a la part alta de Barcelona on en uns laboratoris clínics feien les extraccions. A Eu Manzanares, se li dispara molts anys després la guspira quan veu entre els patrocinadors del Gran Teatre del Liceu el nom de la farmacèutica —el nom de la qual no és cap secret perquè consta en els crèdits del teatre i es diu Grífols— a la qual anava la seva àvia. I d'aquí ve que relacioni aquella pràctica del tot reprovable avui —i també aleshores— amb el món de l'òpera i les elits que hi donen suport. ¿Quantes violacions flagrants de la dignitat humana es descobriran encara després de més de mig segle d'haver ocorregut? ¿Com es pot parlar teatralment d'aquest cas sense fer-hi mala sang, i tornem-hi amb l'element que en el fons és el protagonista subtil de «Nessun dorma»?... [+ crítica]

LA VILARASAU ES DESPENTINA

«Lali Symon», de Sergi Belbel. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Mont Plans i Emma Vilarasau. Veus en off: Anna Carreño i Joan Carles Gustems. Escenografia: Max Glaenzel i Josep Iglésias. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Joan Bonet. Caracterització: Helena Fenoy. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Dvid Ruiz. Ajudantia de direcció i regodiria: Anna Carreño. Perruqueria i maquillatge: Noelia López i Alicia Osete. Tècnics de so: Albert Ballbé i Genís Morral. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi - Taller d'escenografia. Confecció del vestuari: Goretti i Menchén Tomàs. Confecció dels telons: Peroni. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Agraïments: Berto Romero i Creu Roja Catalunya. Direcció: Sergi Belbel. Grec'23. Teatre Romea, Barcelona, 5 juliol 2023.

Si algú havia d'aconseguir que la veterana actriu Emma Vilarasau, la Vilarasau, vaja, es presentés als espectadors, els de sempre i els novells, amb un paper poc habitual en ella era, sens dubte, el dramaturg i director Sergi Belbel. La Vilarasau es despentina fent de Lali Symon, una monologuista mordaç i sense pèls a la llengua que té un espai fix en una televisió i que brilla amb els seus vestits de lluentons i una caracterització kitsch sota un neó lluminós que pregona el seu nom artístic i que presideix l'escenari del Teatre Romea. Però darrere del personatge de Lali Symon hi ha la Joana, filla de l'Aurora, amb una filla a la ratlla dels vint, Violeta. Tres dones, tres generacions: àvia, mare, néta. Tres maneres de viure i veure el món i la vida, però les tres arrossegant a les seves motxilles alguns dels conflictes que no tenen data de caducitat: amors frustrats, una relació inestable entre mare i filla, la Joana i l'Aurora, que es repeteix cíclicament entre la Violeta i la Joana, i la lluita per mantenir la cuirassa de l'aparença pública sense que es desveli l'ànima íntima. Deixem per als espectadors els intríngulis de cadascuna d'elles i les petites sorpreses que el guió amaga. Sergi Belbel ha aprofitat la idea proposada per la mateixa actriu Emma Vilarasau, que volia fer un homenatge a la seva pròpia mare, amb qui va haver de viure deu anys d'assistència i acompanyament a l'hora de la vellesa. Amb aquesta realitat tan quotidiana, no li costa gaire posar-se els espectadors a la butxaca i fer que el que és la seva pròpia experiència trobi el referent en moltes de les espectadores, i dic expressament “espectadores” perquè Lali Symon és una feminista radical des del tupè blanc a les ulleres grosses, els lluentons i les sabates de taló, tot molt rosa, i repta l'auditori que interactuï i l'ajudi a elaborar l'estadística: ¿Quantes dones s'han trobat en el mateix cas que ella? ¿Quants homes en canvi han hagut de tenir cura dels seus pares?... [+ crítica]

¿JUTJAR PER CODI PENAL O JUTJAR PER CODI POSTAL?

«Altsasu». Dramatúrgia de María Goiricelaya. Intèrprets: Nagore González, Egoitz Sánchez, Aitor Borobia, Ane Pikaza. Escenografia: Eider Ibarrondo, Isabel Acosta. Moviment: Alberto Ferrero. Vestuari: Betitxe Saitua. Disseny il·luminació: David Alkorta. Música: Adrián García de los Ojos. Espai sonor: Ibon Aguirre. Producció: La Dramática Errante. Distribució: Portal 71. Ajudanta direcció: Eider Zaballa. Direcció: María Goiricelaya. Grec'23. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 4 i 5 juliol 2023.

 
La directora de la companyia basca La Dramática Errante, María Goricelaya, ho té clar: a vegades la justícia espanyola sentencia a partir del codi postal i no a partir del codi penal, diu. Una frase per a la posteritat que val la pena emmarcar. A partir d'aquesta sentència, i per encàrrec del Nuevo Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra i Carlos José Reyes i el cicle «Cicatritzar», neix «Altsasu», un espectacle entre el documental i la denúncia que vol ser el mirall d'uns fets reals que van ocórrer el 2016 en una festa de Carnaval del bar Koxka, de la localitat navarresa d'Altsasu, i que va enfrontar en una baralla dos guàrdies civils de paisà i les seves parelles i vuit joves del poble. Allò que hauria d'haver estat considerat un cas d'aldarulls de carrer es va convertir per obra i gràcia de l'Audiència Nacional espanyola en un cas de terrorisme. Presó per als joves. Absolució total per als agents de la benemèrita. Desestimació de proves. Presentació de proves falses. Codi postal versus codi penal. El cas d'Altsasu, que es va convertir en mediàtic, sobretot per la pressió de les mares dels joves empresonats —sempre les mares acaben sent les que treuen la cara—, ja va ser motiu d'una sèrie de quatre capítols l'any 2020, creada per Idurre Cajaraville i Ana Cermeño, una sèrie que va tenir un ressò impactant (es troba encara a Filmin o a TV3 a la carta en versió original) i que segurament va ajudar poc o molt al procés de la revisió de les sentències tot i que el cas encara està obert i, com afirmen també les creadores de la companyia, amb una ferida mal cicatritzada... [+ crítica]

ALICIA BURNS, DITA ALTRAMENT ALEXANDER ZELDIN

La que serà la protagonista durant gairebé tres hores —depèn de com el director i dramaturg Alexander Zeldin tingui el dia perquè entre la primera i segona funció va decidir escurçar un quart d'hora i no fer l'intermedi— es passeja per la platea com fan a vegades tants espectadors buscant la seva localitat. Les llums de la sala es van esmorteint però no s'acaben d'apagar mai, potser perquè els espectadors es fonguin amb els personatges. Finalment, queda clar que la protagonista, de somriure murri, no és una espectadora mig despistada sinó que és l'actriu, el personatge, que dóna el tret de sortida a l'obra «The confessions» pujant a l'escenari... [+ crítica]

EL GREC A LA CORDA FLUIXA

«Les Traceurs». Concepció: Rachid Ouramdane. Música: Jean-Baptiste Julien. Funambulista: Nathan Paulin. Fotografia Bertrand Delapierre. Producció: Chaillot - Théâtre national de la Danse de París. Festival Grec'23. Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia, Barcelona, 2 juliol.
 

El pintor bielorús d'origen jueu, Marc Chagall —que va acabar abandoant Rússia i es va exiliar a París i que als anys trenta va fer una estada catalana a Tossa de Mar— si aixequés el cap s'ho hauria passat pipa durant els quaranta minuts —38 minuts per ser exactes— en què el funambulista francès Nathan Paulin va recórrer la distància de 350 metres, a 70 metres d'altura, entre la cúpula del Centre Movistar, al Portal de l'Àngel-Plaça de Catalunya i el terrat de l'Assicurazioni Generali, al Passeig de Gràcia-Gran Via de les Corts Catalanes. El funambulisme, art ancestral del circ de carrer, té avui en dia un aire romàntic que posa els espectadors del segle XXI al límit d'allò que l'ésser humà era i encara és capaç de fer. Marc Chagall feia volar en la imaginació de les teles els seus violinistes i alguns dels seus personatges de la nostàlgia de la Rússia d'infància perduda del pintor. El circ del segle passat tenia el concepte del risc entre un dels seus reptes. Sense risc no hi havia espectacle. Havíem vist funambulistes jugant-se la pell a cos nu, sense cable de seguretat i —experiència personal viscuda a mitjan segle passat— fins i tot travessant un cable damunt d'una motocicleta nana entre dos punts d'una llarga avinguda. La protecció no existia. La prudència no havia arribat com a exigència per donar el permís. La seguretat es deixava a l'abast de l'artista. El resultat final de l'espectacle, a la seva destresa i, sobretot, a la bona sort... [+ crítica]

AMB UN ANIMAL A L'ESQUENA DE SEIXANTA ANYS

«Double Infinite. The Bluebird Call», de Mal Pelo. Intèrprets: María Muñoz i Pep Ramis. Textos: Mal Pelo amb extractes de John Berger, Charles Bukowski, Blaise Pascal i Pier Paolo Pasolini. Espai sonor: Fanny Thollot. Col·laboració musical i interpretació en directe: Quiteria Muñoz (soprano), Joel Bardolet (violí), Bruno Hurtado (violó). Cap tècnic i il·luminació: Lluís Martí. Il·luminació: August Viladomat i Lluís Martí. Tècnic de so: Andreu Bramon. Escenografia: Pep Ramis, Adrià Miserachs. Vestuari: Carme Puigdevalli Plantés. Producció: Mamen Juan-Torres. Vídeo: Leo Castro. Coproducció: Mal Pelo; Teatre Nacional de Catalunya; Grec Festival de Barcelona; Théâtre de la Ville, Paris; Festival Temporada Alta, Girona; Teatre Principal de Palma; Diputació de Girona; EL CANAL Centre de Creació d’Arts Escèniques Salt / Girona; ICEC Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb el suport de Festival de Otoño; Théâtre Garonne, Toulouse. Amb la col·laboració de L'Animal a l'Esquena (Celrà, Gironès). Gestió i administració: Gemma Massó. Distribució: AnSó. Raybaut-Pèrés / Agente129 Fotografia: Tristán Pérez-Martín. Col·laboració en la direcció: Leo Castro. Direcció: María Muñoz, Pep Ramis. Companyia Mal Pelo. Grec'23. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 juliol 2023.

Els Mal Pelo són molts quan es reuneixen al Centre de Creació L'Animal a l'Esquena de Celrà, al Gironès, però, de fet, l'ànima només són dos: els coreògrafs i ballarins María Muñoz i Pep Ramis. Es van trobar i van fundar la companyia fa 35 anys. Des d'aleshores, els seus espectacles han guanyat progressivament l'acceptació del sector de les arts escèniques i, especialment, de la dansa contemporània. Després d'aquest impasse breu pel Teatre Nacional de Catalunya dins el Festival Grec es preparen per presentar al Festival d'Avinyó l'espectacle «Inventions», que també es va estrenar el 2020 dins el Grec d'aquell any. Els Mal Pelo han sortit d'un temps immmersos en Johann Sebastian Bach i s'han adonat que els dos havien trepitjat la ratlla dels seixanta anys. ¿Es pot fer dansa quan s'han fet seixanta anys?, es pregunten. Alguns dels coreògrafs més reconeguts ho han demostrat i María Muñoz i Pep Ramis també volen superar el repte. Els seus dos personatges de ficció, Calamity i Billy, no es pot amagar que tenen nom d'herois de “roadmovie” o fins i tot amb ressò de la segona part d'«El paradís perdut», de John Milton, o, si anem més enllà, amb ressons fins i tot de «Calamity Jane». Potser no hi té res a veure, m'excuso, i tot és fruit de l'atzar, però hi ha projecció cinematogràfica en blanc i negre i a la pantalla hi ha cavalls silvestres que fiten els espectadors amb un primer pla d'un ull vigilant. I per reblar el clau hi ha dues cadires de director amb els noms dels dos personatges ben gravades de cara als espectadors. Com si encara fóssim al cinema mut amb música en directe. I hi ha també una soprano i els dos músics amb violí i violó. Només hi faltaria la claqueta, dir “acció!” i fer clec!... [+ crítica]

UN POLS DE SACS DE GEMECS ELÀSTICS

«The Pulse (El pols)», Gravity & Other Myths i Cor de Noies de l’Orfeó Català. Intèrprets de la companyia: Alyssa Moore, Andre Augustus, Annalise Moore, Axl Osborne, Dylan Phillips, Emily Gare, Jackson Manson, Jacob Randell, Jascha Boyce, Joanne Curry, Jordan Hart, Joren Dawson, Joshua Strachan, Kevin Beverley, Lachlan Binns, Lachlan Harper, Lewis Rankin, Louis Gift, Lyndon Johnson, Martin Schreiber, Maya Tregonning, Megan Giesbrecht, Shani Stephens, Simon McClure. Intèrprets del Cor de Noies de l'Orfeó Català. Creació de l'espectacle: Direcció: Darcy Grant. Il·luminació i disseny del decorat: Geoff Cobham. Composició musical: Ekrem Eli Phoenix. Director i solista: Christie Anderson. Disseny del sistema de so: Mik Lavage. Producció de la companyia: Jascha Boyce, Jacob Randell, Darcy Grant. Producció executiva: Torben Brookman. Disseny del so: Mik Lavage. Producció: Belinda Respondeck. Direcció tècnica: Marko Respondeck. Una producció de Gravity & Other Myths. Espectacle guanyador del premi a la millor producció, millor disseny i millor circografia als Premis Internacionals de Circ 2021. En aquest projecte hi han col·laborat: The Australian Government's Major Festivals Initiative, gestionada per l'Australia Council, its arts funding and advisory body, en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals Inc. Espectacle encarregat per l'Adelaide Festival, Sydney Festival, Darwin Festival i GWB Entertainment Pty Ltd. El Govern australià a través de l'Australia Council for the Arts, its arts funding and advisory body. MM Electrical Merchandising. House of Oz. El Govern del sud d'Austràlia, Department of Planning, Transport and Infrastructure through Arts South Australia. Direcció del cor de noies de l'Orfeo Català: Buia Reixach i Feixes. Direcció de la companyia: Darcy Grant. Festival Grec'23. Teatre Grec, Barcelona, 29, 30 juny i 1 juliol.

L'espectacle «The Pulse (El pols)» és una de les icones que quedarà en la memòria històrica del Festival Grec i ja en van quaranta-set edicions. Tot i que la companyia australiana Gravity & Other Myths ja havia passat per Barcelona en anteriors ocasions, el 2019 al mateix amfiteatre Grec amb l'espectacle «Backbone», i tres anys abans, el 2016, dins les Festes de la Mercè, el seu paper ara en la inauguració oficial del Grec'23 ha marcat una línia d'aquelles que defineixen clarament què ha de ser, o què hauria de ser, un festival amb vocació internacional. I això no només perquè la companyia australiana sigui la convidada d'honor sinó perquè la seva fusió artística amb el Cor de Noies de l'Orfeó Català —preparada almenys durant quinze dies abans de l'estrena en sessions d'assaig— compleix amb una de les assignatures sempre pendents: la internacionalització dels valors artístics catalans fora de casa, com en aquesta ocasió passa amb la gira que la companyia íntegra —australians i catalanes— faran tot el juliol primer al Canadà, al Circus Arts City de Montreal; després al Twon Hall Center de Galway, a Irlanda; i finalment a la Graz Opera House d'Àustria. És una llàstima que els assistents a l'estrena oficial només poguessin viure els primers 40 minuts de l'espectacle, gairebé la meitat, per mor de la pluja. Ja ho cantava i encara canta en Raimon: “Al meu país / la pluja no sap ploure. / O plou poc o plou massa. / Si plou poc és la sequera. / Si plou massa és la catàstrofe.” Immersos com estem en un període de sequera, és grotesc que la pluja faci un boicot en una nit inaugural. Ja es veu que fins i tot la pluja s'ha tornat ultradretana, negativista, totalitària i barroera. La segona nit de «The Pulse» ha donat el do de pit complet esperat. Les grades de l'amfiteatre Grec exhaurides han esclatat al cap dels vuitanta minuts de circ i d'acrobàcia d'alta volada, d'exercici gimnàstic, de moviment, de dansa, de coreografia, de cant coral, de sons vocals, de risc i d'aiiis! tan propis de la pista... [+ crítica]