«La calavera de Connemara», de Martin McDonagh. Traducció i adaptació de Pau Gener, sobre una idea d'Iván Morales. Intèrprets: Pol López, Marta Millà, Oriol Pla i Xavi Sáez. Escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Pau Matas. Caracterització: Toni Santos. Moviment: David Climent, Los Corderos. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Estudiant en pràctiques vestuari: David Valero. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Germans Óscar i Carles Hernández Pol (Ou i Xarli), Laura Galofré i Raquel Ibor. Escultura calaveres: David Abrodos. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Iván Morales. La Villarroel, Barcelona, 29 setembre 2017.

No guanyaran prou per pagar les calaveres que esmicolen en cada funció a cops de maça. Forma part del joc teatral. Si no has pogut revenjar-te del veïnat en vida, fes-ho quan ja fan malves. Set anys després de ser enterrats, les restes dels vilatans del llogarret de Connemara —som a les terres verdes de Galway a Irlanda— s'han d'exhumar (per dir-ho finament) i fer espai per als altres vilatans que vagin fent l'últim badall. Feina de mal executar. L'enterramorts oficial és Mick Dowd, vidu, solitari, borratxo, apartat del món i potser també amb un passat fosc. La feina d'exhumació se li tira al damunt i el mossèn de Connemara, que és qui el paga, li envia un ajudant, el bala perduda del poble, el jove Mairtin Hanlon, que provocarà que la història es converteixi en una peça d'humor negre tintada de thriller però també en un espatarrant entremès de clown. Amb una proposta així, incrementada amb algun excés que els espectadors aplaudeixen pel director Iván Morales, l'atractiu del muntatge és innegable. I més encara si el que hi ha de rerefons és el text de l'autor d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970), dramaturg i guionista internacional, del qual, quan gairebé ni se'n parlava, es va veure aquí, el 1998, tot just a la mateixa sala de l'antic Villarroel, el director Mario Gas va muntar una versió tan memorable com «La reina de bellesa de Leenane» amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla a la ficció i a la vida real, de protagonistes... [+ crítica]

El Teatre Gaudí Barcelona obre la temporada familiar amb la reposició de l'espectacle musical «Singing Talent Show»

«Singing Talent Show». Guió de Lluís Grifé, Marta Torras i Benjamí Conesa. Coreografia: Hugo Riveros i Maria Torras. Intèrprets: Benjamí Conesa, Maria Torras, Hugo Riveros, Marta Torras, Dani Claramunt, Josep Gámez, Cristina Anchuela, Claudia Gregorio. Veu en off: Roger Pera. Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari i caracterització: Cristina Anchuela i Rafató Teatre. Disseny so: Roger Blasco. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció musical: Juan Diego Fidalgo. Ajudanta direcció: Maria Torras. Direcció: Benjamí Conesa. Producció: Namar Teatre Musical. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 28 maig 2017. Reposició: 23 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

Ens movem entre els xous temàtics de Disneylàndia i Port Aventura passant per les bandes sonores de les produccions cinematogràfiques de ca n'Ànec Donald dels últims temps. Es tracta d'un espectacle familiar eminentment musical que recrea els temes principals dels personatges de ficció de l'imaginari infantil, des de Tarzan o Hèrcules a la Ventafocs o Pocahontas. Tots ells, prínceps, princeses, herois, malvats o bons jans participen, quan ja estan gairebé a l'atur de les seves ocupacions, en un concurs televisiu estil càsting per optar a formar part d'una pròxima producció de dibuixos animats. Qui guia el xou és un locutor que té la veu en off de l'actor Roger Pera i que recorda el to solemne olímpic del desaparegut Constantino Romero. El guió marca les pautes de tota la trama, però de fet no hi ha una trama que plantegi, anusi i desenllaci en la línia convencional sinó que només serveix perquè cadascun dels personatges, individualment, en parella o amb l'ajut coral, faci el seu do de pit i demostri les seves aptituds com a cantant... [+ crítica]

El Teatre Romea recupera en espai off el muntatge «Xarnegos» estrenat fa dues temporades a l'Almeria Teatre

«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Camilo García, Albert Eguizábal, Marta Arán i Alzira Gómez. Intèrprets 2016: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez. Intèrprets 2017: Roser Batalla, Camilo García, Alicia Puertas, Albert Eguiazábal i Alzira Gómez. Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: 11 maig 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 22 setembre 2017.

Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut... [+ crítica]

«Desconcerto». Autoria de Jordi Purtí. Intèrprets / músics de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà: Naeon Kim, Nacho Lezcano, Natalia Klymyshyn / Cecilia Burguera, David Sanmartí, Tamara Caño / Sergi Ruiz, Queralt Garcia, Carles Coll Bardés, Tigran Yeritsyan, Mónica Cruzata i Dmitry Yaroslavtsev. Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Naeon Kim i David Sanmartí. Disseny il·luminació: Àngel Puertas i Jordi Purtí. Cap tècnic teatre: Sergi Gracia. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció artística: Jordi Purtí. Teatre Condal, Barcelona, 20 setembre 2017.

Desconcertant. Mai més ben dit. Desconcertant perquè la troupe de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la batuta de Carles Coll, amb la complicitat de la trapelleria escènica de Jordi Purtí són capaços de fer veure que estan disposats a fer un concert “seriós” i de seguida, després de les primeres notes de cada peça, trenquen l'esquema i enganyen els espectadors amb un espectacle sense paraules i molta corda... molta corda, vull dir, per temps. Hi ha precedents. Només cal recordar l'anterior espectacle, «Concerto a tempo d'umore», des de fa dos anys en gira internacional, una targeta de presentació que ben segur els obrirà novament les portes de «Desconcerto». En només una hora i quart, el repertori de les peces escollides és extens i variat. Una introducció serveix perquè els músics, encara sense el “maestro” al davant i amb roba d'assaig, facin i toquin allò que més els agrada. Però quan el “maestro” es presenta, toca canviar d'uniforme, negre de rigor, i posar-se a la feina... [+ crítica]

La versió de «Don Joan» de la companyia La Brutal amb Julio Manrique de protagonista es reposa al Teatre Goya

«Don Joan», de Molière. Traducció de Cristina Genebat. Adaptació de Sergi Pompermayer, Cristina Genebat, Sandra Monclús i David Selvas. Intèrprets 2016: Anna Azcona, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat, Julio Manrique, Lluís Marco, Xavi Ricart i Manel Sans. Intèrprets 2017: Anna Azcona, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín, Jordi Collet, Julio Manrique, Lluís Marco, Sandra Monclús i Manel Sans. Veus en off: Montse Llussà i Fiona Rycroft. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia. Jacqueline Netter i Josep Iglesias. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernández "Ou". Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Realització vestuari: Nene Fernández i Dress Art. Audiovisuals i espai sonor: Mar Orfila. Disseny so: Lucas Ariel Vallejo. Disseny audiovisuals: Alfons Ferri. Realització efectes especials: Zero SFX. Caracterització: Paula Ayuso. Moviment: Nuria Legarda. Cap tècnic: Carles Hernández "Xarli". Alumnes en pràctiques: Marina Soteras (escenografia), Aina Bergés (il·luminació) i Raquel Ibort (escenografia i vestuari). Col·laboració: Marco Pascali, Punto Blanco i Òptica Sanabre. Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: Focus, Companyia La Brutal i TNC. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 març 2016. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 19 setembre 2017.

El món és ple de desgraciats que enganyen les dones. Ho diu Don Joan a Carlota, una cambrera d'hotel que festeja i té compromès el casori amb el grum i guarda de seguretat i que acabarà sent una de les dones víctimes de la seducció joanesca. Per tant, situem-nos. I allunyem-nos sense por a perdre'ns de l'època de Molière quan, a mitjan segle XVII, París bullia i volia compensar amb la imatge del llibertinatge, el cinisme i la hipocresia de Don Joan la plaga social dels matrimonis de conveniència. La versió actual de la companyia La Brutal —que han elaborat a vuit mans i diria que algunes més la gent de l'equip— s'ambienta en un saló menjador d'un hotel que deu tenir, a jutjar per les aparences més aviat clàssiques, entre quatre i cinc estrelles. De la taverna de tercer ordre de Molière i el seu «Dom Juan ou le Festin de Pierre» saltem a la barra de bar del saló menjador de l'hotel modern on —atenció espectadors que ja han esgotat les entrades de totes les funcions— hi ha mitja dotzena de taules ocupades amb alguns dels espontanis sisplau per força mentre dura l'escena introductòria quan, Sganarelle, el criat convertit aquí en un dels sicaris de Don Joan, ronda a primera hora pel bufet lliure per picar alguna cosa per esmorzar al qual s'afegirà també de seguida Don Joan fent equilibris sobre cadires i butaques de braços, una imatge que es retrobarà en la penombra del final —després d'uns cent minuts— quan l'estàtua de pedra de Don Joan entri en escena. Amb una considerable esporgada del text original de Molière i una adaptació ambiental que gairebé confegeix una obra de nova creació, la versió combina el realisme d'acció a l'estil James Bond 007 amb el simbolisme que conté de fons el mite de Don Joan... [+ crítica]

La història de la pionera doctora Dolors Aleu es reposa a la sala El Maldà en un espectacle íntim i entranyable

«Barbes de balena (o de què estan fetes les cotilles)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Composició musical: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López / Cinte Moreno, Anna Romaní / Anna Rosell. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia i vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Estudiant en pràctiques: Laura Solé. Producció: Marina Marcos. Direcció: Mònica Bofill. El Maldà, Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 19 setembre 2017.

Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina. Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall. La jove Dolors Aleu va haver d'esperar quatre anys, un cop acabats els estudis, per aconseguir fer l'examen final, que va aprovar amb excel·lent i, des d'aleshores es va especialitzar en ginecologia i medicina infantil (allò que ara se'n diria popularment «Dexeus Salut de la Dona») i va exercir durant 25 anys amb consulta pròpia a la Rambla de Canaletes. Juntament amb la filla d'Idelfons Cerdà, Clotilde Cerdà, una altra dona liberal, van fundar l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, un projecte que va durar poc per falta d'ajuts. En el camp social relacionat amb la medicina, Dolors Aleu i Riera va ser qui va lluitar per fer desaparèixer la vella cotilla del cos de les dones perquè va demostrar que els dificultava la circulació sanguínia i els provocava desmais... [+ crítica]

El Jove Teatre Regina recupera l'espectacle familiar «El llibre de la selva» basat en el relat de Rudyard Kipling

«El llibre de la selva». Sobre el relat de Rudyard Kipling. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maria Berenguer, Mariona Campos, Gerard Flores, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny escenografia i vestuari: Lleo Quintana. Construcció escenografia: Tero Guzmán. Confecció vestuari : Lleo Quintana. Disseny llums i so : Francesc Campos. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Olga Fañanàs. Producció executiva: Maria Agustina Solé. Direcció de Gerard Nicasi. Companyia La Trepa, Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 febrer 2017. Reposició: 16 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

 L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual? La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva. També ho fa convertint les bèsties en éssers humanitzats sense que es noti la conversió i fent que, a manera que avança l'espectacle, es fusionin sense trencaments la personalitat humana i la del bestiari... [+ crítica]

«Nit de reis (o el que vulguis)», de William Shakespeare. Versió de Pau Carrió. Música d'Arnau Vallvé. Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula, Lluís Marquès, Joan Solé, Júlia Truyol. Músic: Arnau Vallvè / Pau Carrió. Espai escènic: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Jorba Miró. LED Control Technology: ProtoPixel. Vestuari: Silvia Delagneau. Ajudanta vestuari: Adriana Parra. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. Vídeo i tatuatges: Alejo Levis. So: Igor Pinto. Moviment: Anna Rubirola. Alumna Col·legi del Teatre: Lola López. Ajudanta direcció: Anna Serrano. Direcció: Pau Carrió. Cia. La Kompanyia Lliure. Coproducció Teatre Lliure i Festival Grec 2017. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 14 setembre 2017.

De versions de «Nit de reis» n'hi ha hagut, n'hi ha i sembla que n'hi haurà per a tots els gustos. D'entre les més recents, se'n troben dues —n'hi ha hagut alguna altra—, que contrasten per les seves dimensions escèniques: la del TNC, el 2010, dirigida per Josep Maria Mestres, i la del Maldà el 2014, dirigida per Adrià Aubert. Les esmento per constatar la capacitat versàtil que té l'obra i el joc que permet, tant si la companyia és més veterana, com era el cas del TNC, com si és més jove, com era el cas d'El Maldà, i com és ara també el cas de La Kompanyia Lliure. La trama és la mateixa, però la mirada i la concepció escènica és el que les diferencia i el que les dota d'una singularitat que fa que «Nit de reis (o el que vulguis)» sigui rebuda pels espectadors com una obra nova... i diferent. Aquí, Pau Carrió (Barcelona, 1981), autor de la versió i també director, ha posat l'èmfasi en la juguesca romàntica que té l'obra i el to de comèdia d'alguns dels seus personatges. És a dir, ha explotat a fons allò que cadascun dels integrants de La Kompanyia Lliure —i els que s'hi han afegit temporalment per a l'ocasió— podien donar d'ells mateixos. I el recital es converteix en una passarel·la de virtuts escèniques que mostren les aptituds de cadascú... [+ informació]

La Sala Beckett reprèn les representacions de l'obra «Un tret al cap», de Pau Miró, amb Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins, substituïda per Vicky Luengo en les representacions finals

«Un tret al cap», de Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins / Vicky Luengo (en la reposició i gira des del 27 de setembre). Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Berta Riera. Disseny il·luminació: David Bofarull. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Xarli. Espai sonor: Marta Folch. Vídeo: Taller Estampa. Alumna en pràctiques: Gerard Jaurena. Ajudant direcció: Alícia Gorina. Direcció: Pau Miró. Grec 2017. Sala Beckett, Barcelona, 13 juliol 2017. Reposició: 13 setembre 2017... [+ crítica]

La Perla 29 reprèn les representacions de l'obra «Bodas de sangre» a la Biblioteca de Catalunya amb les entrades exhaurides

«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Creació musical: Joan Garriga. Intèrprets: Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i el cavall Juguetón. Músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra. Espai escènic: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Llums: Pep Barcons. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Confecció vestuari: Irene Fernández. Suport tècnic muntatge: Irene Ferrer, Jordi Larrea, Dani Pino i Arnau Planchart. Estudiant en pràctiques Estudis Teatrals IT: Carles Algué. Atenció al públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Ajudant direcció i suport regidoria: Anna Castells. Regidora: Anna Cuscó. Tècnic llums: Juan Boné. Tècnic so: Òscar Villar. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 juny 2017. Reposició: 6 setembre 2017.

Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere. És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyant la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», torna a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic... [+ crítica]