30 d’octubre 2017

«Incendios», de Wajdi Mouawad. Traducció d'Eladio de Pablo. Intèrprets: Ramón Barea, Álex García, Candela Serrat, Alberto Iglesias, Laia Marull, Núria Espert, Lucía Barrado, Germán Torres. Escenografia: Carl Fillion. Escenògrafa associada: Anna Tusell. Realització escenografia: Mambo Decorados. Vestuari: Antonio Belart. Ajudant vestuari: Cristina Martínez. Realització vestuari: Sastreria Cornejo. Realizació atrezzo: Luis Rosillo. Vídeo escena: Álvaro Luna. Audiovisuals i espai sonor: Orestes Gas. Il·luminació: Felipe Ramos. Cap tènic teatre: Roger Muñoz. Direcció tècnica: Iñigo Benítez. Gerent en gira: Eloisa Díaz. Regidoria: Eloisa Díaz i Montse Tixé. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Producció d'Ysarca. Coproducció Teatro de la Abadía i Teatro del Invernadero. Teatre Goya, Barcelona, 29 octubre 2017.

En poques ocasions, veure una obra per segona vegada continua produint el mateix efecte impressionant, com passa amb aquesta versió d'«Incendios», de Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968), de la qual no podem parlar sense recordar els pioners «Incendis» d'Oriol Broggi, al Teatre Romea, el 2012. Ara aquí, la direcció de Mario Gas demostra que és possible una altra manera d'entrar en el món intens i complex de Mouawad i ho fa amb una posada en escena austera —només una mola negra escenogràfica que ofereix diferents possibilitats ambientals amb l'ajut d'alguna projecció videogràfica i dos terraplens per banda, jo diria que dos rings, també de sorra —no només de sorra viu Oriol Broggi!— i deixant-ho tot a la paraula i als intèrprets. Una companyia compacta amb perles brillants: la força emotiva de Núria Espert en el triple paper de l'àvia Nazira, la mare Jihane i la filla Nawal, amb uns solos «Gran Reserva» d'aquells que es destapen per a les grans ocasions; també Laia Marull juga fort i no trontolla en cap moment en les diferents franges d'edat de Nawal, entre els 14 i els 40 anys; i s'hi constata la consolidació de Candela Serrat —torna a ser obligatori recordar que és la filla de Joan Manuel Serrat— com a actriu en el paper Jeanne, la filla i néta de Nawal, un paper que en l'arrencada de l'obra a Madrid havia interpretat Carlota Olcina; atenció, a més, al veterà Ramón Barea, el notari, el vell de les llegendes, el metge, el tutor...; i encara la resta d'intèrprets que tenen moments de tensió, ja sigui a la boxa, amb el fusell de repetició o a l'hora de repescar John Lennon i la profunditat de la cançó «Mother»... [+ crítica]

29 d’octubre 2017

«El vestit pop de l'emperador». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text de Dani Cherta. Música original i lletres: Keco Pujol. Intèrprets: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Victor Gómez i Jordi Gonzàlez. Escenografia: La Roda Produccions. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Ariadna Suñé / Meri Bonet. Il·luminació: Ramsés Moraleda i Fran Agramunt. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre, Barcelona, 29 octubre 2017. Recomanat per als espectadors a partir de 3 anys

Una de les interpretacions que es fa del conte popular de Hans Christian Andersen, «El vestit nou de l'emperador», és que mostra que el poble en un ambient hostil és més llest que els monarques que el regeixen. Si en aquests temps que corren a algú li xiulen les orelles, que s'hi posi taps. Però les lectures més modernes s'han quedat amb el missatge subtil del conte que fa un toc d'alerta contra la vanitat i la hipocresia que impedeix que s'admetin les veritats més evidents. I només la innocència dels infants no contaminada pels prejudicis fa que siguin ells els que acabin dient a crits el que de debò veuen: que l'emperador va nu. La versió d'aquest muntatge musical de La Roda Produccions no passa per alt aquesta interpretació del conte i per això es permet una mena de moralitat final en la qual els protagonistes expliquen quina és la lliçó que se n'ha tret de l'espectacle. Cal tenir en compte, però, que el muntatge en fa una versió molt lliure, actualitzada, adaptada als nous mitjans que reben els espectadors més joves i caracteritzada per l'acoloriment de l'escenografia i el vestuari, molt d'acord amb la influència de l'audiovisual, i marcat per la banda sonora que té un paper important dins de la trama... [+ crítica]

«El laberinto mágico», Max Aub. Versió de José Ramón Fernández. Intèrprets: Javier Carramiñana, Paco Celdrán, Bruno Ciordia, Karina Garantivá, Ione Irazabal, Jorge Kent, Jorge Machín, Paco Ochoa, Paloma de Pablo, Marisol Rolandi, Macarena Sanz, Juan Carlos Talavera, Alfonso Torregrosa, María José del Valle, Pepa Zaragoza, Músics: Javier Coble i Pau Martínez. Escenografia i vestuari: Mónica Boromello. Il·luminació: Ion Aníbal. Música i espai sonor: Javier Coble. Caps tècnics teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Direcció: Ernesto Caballero. Centro Dramático Nacional (CDN). Teatre Romea, Barcelona, 28 octubre 2017.

Deu hores. No, no... que no s'espanti ningú. Deu hores és el que durava una de les primeres versions del camp de treball sobre el cicle de sis novel·les de Max Aub (París, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1972). El muntatge s'ha hagut de limitar a la durada convencional de dues hores. L'obra parteix de la mirada que Max Aub fa sobre la guerra civil entre el 1936 i el 1939 amb «Campo cerrado» (1943), «Campo de sangre» (1945), «Campo abierto» (1951), «Campo del Moro» (1963), «Campo francés» (1965) i «Campo de los almendros» (1968). Una feinada de síntesi i clarificació meritòria. La versió de José Ramón Fernández i la direcció d'Ernesto Caballero amb el Centro Dramático Nacional (CDN) ha portat la companyia de la quinzena d'intèrprets a la recreació d'un fresc sobre els vençuts de la guerra civil amb un recurs dramatúrgic que situa els personatges en espais diferents. Primer es presenten, diuen qui són, d'on vénen, què fan enmig del conflicte bèl·lic i avancen quan cauen abatuts i per què. Després es van recreant algunes de les circumstàncies i accions que cadascun d'ells ha avançat en una mena de pròleg de situació. I el resultat és una contenció dramàtica i plastica d'una gran efectivitat i una interpretació coral digna, respectuosa amb les víctimes i que defuig «l'espectacle frívol» d'un «conflicte bèl·lic».... [+ crítica]

28 d’octubre 2017

«El metge de Lampedusa». A partir de «Llàgrimes de sal», de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo. Traducció de l'italià i dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrpret: Xicu Masó. Escenografia: Lluís Nadal (Koko). Construcció escenografia: Punt de Fuga. Vestuari: CarmePuigdevalliPlantéS. Il·luminació: Ángel Puertas i August Viladomat. Espai sonor: Marc Paneque. Vídeo: Fronzero. Producció executiva: Arnau Nadal. Ajudant direcció: Esteve Mulero. Direcció: Miquel Górriz. Coproducció: Teatre Lliure, Festival Temporada Alta i Punt Produccions Teatrals. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 27 octubre 2017.

La Unió Europea —que no vol dir la gent d'Europa— sempre ha fet els ulls clucs a l'evidència. Es va retratar amb les guerres dels Balcans de finals dels anys noranta; s'ha posat ulleres fosques amb la repressió «erdogànica» de Turquia; ha fet l'orni amb la lluita d'Ucraïna; xiula i beu a galet quan li arriben les imatges més recents de Catalunya; i ha permès que les promeses fetes als refugiats se les endugués l'onada del mar, com molts dels cadàvers dels immigrants que engoleix. Per això no ha d'estranyar que, a la Unió Europea, el testimoni del doctor Pietro Bartolo, que fa un quart de segle llarg que lluita a l'illa siciliana de Lampedusa intentant posar remei a la tragèdia dels refugiats que des de finals del segle passat arriben a l'illa, en ruta des de Tunísia, i amb un acord actual de retorn a Líbia, els soni a música de sirenes. Pietro Bartolo, juntament amb la periodista Lidia Tilotta, va escriure la seva autobiografia («Llàgrimes de sal», Ara Llibres, 2017) basada en les experiències viscudes dia a dia en el seu ambulatori de Lampedusa. Això li ha permès explicar-se al món i fer-ho també a través del documental «Fuocoammare», dirigit per Gianfranco Rosi, i que va guanyar en la seva categoria l'Ós d'Or del Festival de Berlín... [+ crítica]

26 d’octubre 2017

«Obabakoak», de Bernardo Atxaga. Versió de Calixto Bieito. Intèrprets: Joseba Apaolaza, Ylenia Baglietto, Gurutze Beitia, Ainhoa Etxebarria, Miren Gaztañaga, Iñake Irastorza, Karmele Larrinaga, Itziar Lazkano, Koldo Olabarri, Lander Otaola, Eneko Sagardoy. Escenografia: Susanne Gschwender. Vestuari: Sophia Schneider. Il·luminació: Michael Bauer. Vídeo: Sarah Derendinger. Arranjaments musicals i vocals: Carlos Imaz. Ajudants direcció: Tim Jentzen i Lucía Astigarraga. Direcció: Calixto Bieito. Companyia Teatro Arriaga Antzokia. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 25 octubre 2017.

Quan s'espera que una adaptació cinematogràfica o teatral reflecteixi fil per randa l'obra literària original, el resultat acostuma a ser, per als fans d'una novel·la o d'un autor, decebedor. Amb «Obabakoak», de Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia - Asteasu, Guipúscoa, 1951) els pot passar el mateix a alguns espectadors nostàlgics de la lectura. Tot i així, Calixto Bieito (Miranda de Ebro, Brugos, 1963) ha aconseguit reflectir els principals trets de l'esperit de la narrativa de l'autor i hi ha afegit la seva lectura particular, com si en realitat hagués fet, com en el seu dia el 1988 va fer Bernardo Atxaga, el seu viatge personal a Obaba. Crec que d'entrada cal aplaudir amb força que Calixto Bieito no hagi traït l'essència de l'obra i l'hagi presentada en la llengua que va ser creada, en eusquera. Qualsevol traducció, al català o a l'espanyol, hauria desvirtuat la poètica de la proposta i la força expressiva dels intèrprets... [+ crítica]

24 d’octubre 2017

«L'alegria», de Marilia Samper. Intèrprets: Lluïsa Castell, Montse Guallar, Andrés Herrera i Alejandro Bordanove. Escenografia: Enric Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Noemí Jiménez i Coral Peña. Ajudant direcció: Roger Torns. Assessorament argot: Marc Rosich. Direcció: Marilia Samper. Sala Beckett, Barcelona, 22 octubre 2017.

Teatre social i realisme brut semblen termes que han passat a la història. Però no. Ara tornen a ser més vius que mai com a reacció a l'estesa de pobresa que ha deixat la crisi i que s'ha encrostonat en moltes capes socials que abans havien aconseguit un mínim de benestar. «L'alegria» de Marilia Samper (Brasil, 1974), dramaturga establerta a Catalunya amb una trajectòria ja força notable, es podria inscriure en aquests corrents. Teatre social perquè té la sensibilitat de crear un personatge de vint anys amb paràlisi cerebral, en cadira de rodes, amb una mare amb una feina precària que amb prou feines arriba a final de mes i en un barri de tercer ordre, en un edifici amb barreres arquitectòniques i amb un veïnat angoixat per les pròpies dificultats econòmiques. Realisme brut perquè perfila un ambient degradat a través del personatge de la veïna que abans malvivia de traduir rus i que acaba practicant el rus al carrer com a dona de la vida. Denúncia social perquè les dificultats, per falta d'una rampa, per sortir de casa amb la cadira de rodes del fill amb paràlisi cerebral no troben cap porta oberta tret de la del propietari del pis on viuen llogats, que li transmet l'alegria de fora quan el ve a veure... [+ crítica]

«Prime Time», de Núria Casado. Intèrprets: Imma Colomer, Dafnis Balduz i Núria Casado. Espai escènic: Espai A47. Vestuari: Aggelo's (vestuari d'Imma Colomer) i Nurosfera. Sintonies «Gent de Sort»: Jordi Cano. Direcció: Òscar Sánchez. Producció de Nurosfera per a SiforAGE. Sala Muntaner, Barcelona, 21 octubre 2017.

Que una telenovel·la —ara en diuen «sèrie»— duri quaranta anys en antena i en horari de sobretaula deu ser un rècord de ficció que totes les productores voldrien. Però que la protagonista de la mateixa sèrie s'hi aguanti també quaranta anys, encara és més matèria de rècord. Això és el que li passa a l'actriu de ficció Glòria Aran, que interpreta el paper principal de la sèrie «Gent de Sort» i que no només s'ha guanyat la popularitat al llarg dels quaranta anys sinó que tampoc no té cap intenció de deixar-ho. Però la seva nova productora, filla del productor original, no ho veu igual i creu que ha arribat el moment de fer un salt en la sèrie i passar-la a una audiència de màxims —la del vespre-nit— cosa que comporta, esclar, el remodelatge o desaparició del personatge de la Glòria Aran i un gir en la filosofia de la trama... [+ crítica]

23 d’octubre 2017

«Paradise», d'Oriol Vila i Raquel Salvador. Intèrprets: Albert Baró, Artur Busquets, Elisabet Casanovas, Adrian Grösser i Albert Salazar. Disseny il·luminació i cap tècnic: Damian Edery. Disseny escenografia, atrezzo i regidoria: Astrid Caballero. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'Escenografia. Disseny vestuari: Raquel Salvador. Disseny so i concepció sonora: David Solans. Disseny vídeos promocionals: David Solans i Raquel Salvador. Producció executiva: Ariadna Castedo. Direcció: Oriol Vila i Raquel Savador. Producció de Nico&Sunset, El Terrat i Tricicle. Teatre Poliorama, Barcelona, 21 octubre 2017.

¿Voleu saber on era un dels amagatalls d'una de les urnes del Referèndum de l'1-O? Ho descobrireu en una dels moments d'aquest espectacle, «Paradise», que té al seu darrere la marca de la casa descarada i desinhibida de la websèrie «Nico&Sunset». El de l'urna és, si es vol dir així, el «pinyol» de la comèdia «Paradise», un «pinyol» que s'ha afegit per connectar amb el moment puntual que viu el país i que connecta a la primera, esclar, amb l'auditori. L'urna en qüestió —el cubell de plàstic amb el logo de la Generalitat de Catalunya pertanyent al lot que del fabricant de la Xina va saltar a la població d'Elna de la Catalunya Nord i d'allà va baixar en clandestinitat a un dels col·legis electorals— estava amagada en un racó del prostíbul de carretera que gestiona una noia de l'Europa de l'Est, Veroshka, i que li descobreix un dels joves assidus al prostíbul, un lúcid adolescent disminuït psíquic que la sap més llarga que els seus dos germans... [+ crítica]

«Desig sota els oms», d'Eugene O'Neill. Versió d'Iban Beltran i Joan Ollé. Adaptació lingüística i dicció: Pere Navarro. Intèrprets: Pep Cruz, Laura Conejero, Ivan Benet, Pepo Blasco, Santi Ricart, Àngela Jové, Carles Arquimbau, Eduard Muntada, Laura Pujolàs, Gal·la Sabaté, Noël Olivé, Àngel Cerdanya "El Sueco", Iban Beltran / Carol Duran (músic) i Lluís Gómez (músic). Moviment: Andrés Corchero i Ana Pérez. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudants escenografia: Sergi Corbera i Josep Iglesias. Construcció escenografia: Tallers Escenografia Castells, S.L. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura Garcia. Confecció vestuari: Goretti. Il·luminació: Lionel Spycher i Ganecha Gil Gracia. So: Damien Bazin. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Selecció musical: Lluís Gómez i Iban Beltran. Alumnes en pràctiques: Paula Font i Elisabet Rovira (escenografia), Susana Giraldo (audiovisuals) i Glòria Vilaseca (vestuari). Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 octubre 2017.

Basant-se en el mite d'Eurípides —a casa dels déus no els busquis més realisme que el de la vida tal com raja— el dramaturg Eugene O'Neill (Nova York, 1888 - Boston, 1953), Premi Nobel de Literatura i repetidor de diversos premis Pulitzer, va estrenar el 1924 l'obra «Desig sota els oms» dins la línia que li va atorgar la consideració de ser un dels fundadors del teatre nord-americà modern i l'introductor als EUA del realisme dramàtic, que ja feia temps que corria per Europa. També es va distingir per incloure en els diàlegs dels seus personatges les variants dialectals segons els seus orígens, en aquest cas, una mena d'angloirlandès. Tot això, en part, és el que ha volgut recollir la versió que Iban Beltran i Joan Ollé presenten al Teatre Nacional de Catalunya que, per adaptar-se encara més a les intencions originals de l'autor, ha comptat amb l'assessorament del lingüísta Pere Navarro amb la introducció d'expressions d'un català de ressò entre camperol i dialectal que és un risc afegit de la representació per a oïdes «sensibles» i «intoxicades» pel «catanyol» d'avui en dia... [+ crítica]

20 d’octubre 2017

«Los bancos regalan sandwicheras y chorizos». Creació col·lectiva de José y sus Hermanas. Textos de Sílvia Ferrando, El Conde Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca i Angélica Lidell. Dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. Assessorament espai i il·luminació: Roger Orra i Patricia Albizu. Assessorament vestuari: Alejandra Lorenzo. Peça escènica adscrita al programa Talent It de l'Institut del Teatre de Barcelona. Direcció: Sílvia Ferrando. Companyia José y sus Hermanas. Sala Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 19 octubre 2017.

Si es dóna un cop d'ull als currículums de la majoria dels integrants de la nova companyia José y sus Hermanas, les dates de naixement de tots ells fan feredat: 1992, 1993, 1994... Tots van arribar en aquest món quan ja semblava que no hi havia rastre del que havia estat el franquisme i la Dictadura durant quaranta anys fins al 1975. No és estrany, doncs, que els esdeveniments més recents els hagin transportat amb perplexitat i com un tornado al passat i que el grafit que apareix ara en segons quines parets del carrer amb la imatge del dictador dient «Soy Franco. He vuelto» presagiïn un mal averany. És per això, segurament, que la companyia grata en el passat no viscut per ells per intentar entendre el present que viuen. I ho fan, esclar, amb els recursos artístics que han perfilat a l'Institut del Teatre o altres escoles i que van des del trencament de la quarta paret, al text, la cançó, el moviment, la coreografia, la sàtira, l'humor, el desvergonyiment amb una certa influència de muntatges —micro, músics, llums de sala, interconnectivat...— que encara anomenem «contemporanis» quan, en realitat, porten recorrent escenaris gairebé els mateixos anys que tenen tots ells... [+ crítica]

19 d’octubre 2017

La companyia Lazzigags recupera l'espectacle per a joves «Tom Sawyer, detectiu» al Jove Teatre Regina

«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. A partir 5 anys.

 En la novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha, a partir d'ara, aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és també com un diamant en brut que promet i hauria de tenir una llarga trajectòria. L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes... [+ crítica]

«Islàndia», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez i Àurea Márquez. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: María Araujo i Marian García. Confecció vestuari: Sombrereria Mil i I.T. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Àngels Palomar. Alumnes en pràctiques: Diana Sofia Muñoz, Elodie Chiper i Anna Gil. Vídeos: Maria Andreu, Júlia Genís i Max Glaenzel. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2017.

«Islàndia» és una estrella de cinc puntes. Vull dir que pots agafar l'obra per cadascuna de les puntes i treure'n conclusions diferents. Fins i tot es podria estirar cadascuna d'aquestes puntes i construir mitja dotzena d'històries diferents. És una de les característiques de l'escriptura dramàtica de Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), que deixa tantes portes obertes com possibilitats d'interpretació. Però això no vol dir que «Islàndia» sigui una obra críptica, en tot cas, diria que és una obra misteriosa pel que fa als personatges, perquè tots van apareixent per separat, al llarg de dues hores, en diferents escenes, principalment totes de parella, sense que acabin d'exposar quina és la història personal de cadascun d'ells. ¿Avantatge o desavantatge? Les dues opcions alhora. Avantatge perquè els espectadors poden recrear en el seu imaginari allò que no es diu de cadascun dels individus. Desavantatge perquè els espectadors corren el risc de fer un retrat de cadascun d'ells que no s'ajusti a la intenció de la trama i de l'autora... [+ crítica]

11 d’octubre 2017

«Els veïns de dalt» de Cesc Gay torna al Teatre Condal però en versió espanyola i repartiment diferent

«Los vecinos de arriba (El veïns de dalt)», de Cesc Gay. Intèrprets versió espanyola 2017: Eva Hache, María Lanau, Andrew Tarbet i Josep Julien. Intèrprets versió catalana 2015: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas (Carme Pla, desembre-gener 2015) i Jordi Rico. Escenografia: Alejandro Andújar. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells i Pascualin. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. Operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador de so: Roger Àbalos. Maquinista: Román Ogg. Regidora: Carmen Álvarez. Ajudanta direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Coproducció d'Elefant, Romea i Mola Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 25 març 2015. Reposició: 11 novembre 2015. Versió espanyola: Teatre Condal, Barcelona, 11 octubre 2017.

¿Ara ens n'explicaran una altra de parelles...?, pot pensar algú. Doncs, sí, una altra de parelles. Però la clau de l'encert de la història 'Els veïns de dalt' rau no en l'embolcall sinó en la manera com es destapa la capsa i acaba saltant la sorpresa. En aquesta comèdia del cineasta Cesc Gay —la seva primera incursió teatral com a autor i director— tot sembla fet a mida per als quatre intèrprets. Des del primer moment, a un se li fa difícil pensar que, sense cap d'ells quatre, la impressió que se'n treu seria la mateixa. Hi ha, doncs, una bona dosi d'espontaneïtat en la interpretació, de ser ells mateixos, de dotar cadascú el seu personatge amb la personalitat que els quatre porten adquirida com a actors i actrius de llarga trajectòria. I un cop feta la diana amb el càsting al quadrat, el guió s'emporta la resta i bona part dels mèrits. Vuitanta minuts —breu, breu— en què els espectadors difícilment podran deixar de fer-se còmplices del que hi passa amb les rialles permanents de cada rèplica, de cada frase, de cada sortida, de cada expressió, de cada tret de cinisme, de cada manera de dominar el ping pong amb què un rebat els arguments de l'altre... [+ crítica]

07 d’octubre 2017

«Cabaret» es representa al Teatre Victòria amb Elena Gadel i Ivan Labanda entre els principals protagonistes

«Cabaret». Llibret de Joe Masteroff. Música de John Kander. Lletres de les cançons: Fred Ebb. Intèrprets: Elena Gadel, Ivan Labanda, Bernat Mestre / Alejandro Tous, Amparo Saizar, Enrique R. del Portal, Víctor Díaz-Janeiro, Teresa Abarca, Anna Coll, José Carlos Campos, Miguel Ángel Collado, Gerard Mínguez, Alejandro Fernández, Xabi Nogales, Evangelina Esteves, Maite Fernández, Julia Pérez, Marina Martín i Maria Reina / Olga Moral. Músics: Raúl Patiño, Marc Garcia / Andreu Gallén, Marta Muñoz, Ivó Oller / Josep Gomariz, Jorge Pastor / Miguel Moisés, Miguel Ángel Royo / Albert Carrique, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach, Ara Vaquero / Ariadna Gabarrell, Xavier Sánchez / Guillermo Prats, Eloi López / Martí Soler / Salvador Suau. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny so: Gaston Briski. Maquillatge: Antonio Belart i Laura Rodríguez. Disseny vestuari: Antonio Belart. Disseny maquillatge i caracterització: Antonio Belart i Laura Rodríguez. Col·laboracions de perruqueria i maquillatge: Toni Santos; de vestuari: Goretti Puente; de compres de vestuari: Raquel Ibort; sponsor de pantys i mitges: Cecilia de Rafael; de llum i so: Proyect Arte; de barrets: Nina Pawlowski; de cortinatges: Pilar Albadalejo; de motors elevadors: Pro-Rigging. Direcció tècnica teatre: Ignasi Morros. Regidoria: Maria Laporta. Vestuari: Fernando Juárez i Laura Casellas. Perruqueria i maquillatge: Rut Fulgado i Míriam Torres. Operador de so: Jordi Ballbè. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Microfonista: Pepe Bel. Elèctric i canons: Sergio Santafé i Miki Esteban. Cap de maquinària: Joan Bonany. Maquinista: Fèlix Mendoza "Piraña" i Bernat Salvà. Maquinista i utillatge teatral: Ema G. Blanco. Gerent companyia: Teresa Navarro. Cap de sala: Sara Ribalaygue / Raquel Vílchez. Equi de sala: Miguel Vílchez i Òscar Espinosa. Producció: 3XTR3S (Tricicle, Dagoll Dagom, Anexa, i Artistic Events) amb l'acord de SOM Produce. Productors associats: Robin de Levita i B2B. Ajudants producció: Cristina Aragay i Ona Albadalejo. Producció original: SOM Produce. Producció executiva: Anexa. Coreografia: Federico Barrios. Assistent coreografies: José Félix Romero. Direcció tècnica: Guillermo Cuenca i Javier Ortiz. Disseny coreografia i director associat: Federico Barrios. Arranjaments i orquestracions: Raúl Patiño i Tomàs Peire. Assistent de direcció musical: Marc Garcia i Andreu Gallén. Direcció musical: Raul Patiño. Ajudant direcció: Maximiliano Levia. Ajudant direcció Barcelona: David Pintó. Direcció: Jaime Azpilicueta. Teatre Victòria, Barcelona, 4 octubre 2017.

Han passat cinquanta anys des de l'estrena de la primera versió de «Cabaret», el 1966 a Broadway, i l'adaptació cinematogràfica el 1972, de Bob Fosse amb Liza Minnelli. Des d'aleshores, els «revivals» s'han anat succeint cíclicament i el nombre d'espectadors ha augmentat progressivament fins a convertir-se en un dels musicals més vistos de la història amb la xifra astronòmica de més de 30 milions d'espectadors. I tot a partir de l'adaptació d'una novel·la del 1951, «Goodbye to Berlin», de Christopher Isherwood, ambientada el 1931 a Alemanya, en el moment que el nazisme comença el seu ascens cap al poder que es convertiria en tragèdia. L'espai ambiental és el Kit Kat Club. I els seus protagonistes principals: una vedet, Sally Bowles; un jove escriptor nord-americà que arriba a Berlín per trobar la inspiració per a una novel·la, Cliff Bradshaw; i el Mestre de Cerimònies de l'espectacle del cabaret, Emcee. «Cabaret» excel·leix per les seves peces musicals que permeten moments tan especials com compromesos en actuacions solistes dels dos personatges emblemàtics de l'obra: Sally Bowles i el Mestre de Cerimònies. Aquí, la responsabilitat del pes d'aquest duet que aguanta encara avui «Cabaret», mig segle després, recau en la qualitat i la matisada dolcesa musical d'Elena Gadel —cal recordar que va ser en aquest mateix escenari del Teatre Victòria on l'actriu, que ara s'ha incorporat a la sèrie «Com is fos ahir», de TV3, va créixer en el paper de Blanca de «Mar i cel» de Dagoll Dagom— i en aquest autèntic mestre de tota mena de cerimònies, de transvestisme, de caracterització i de multiplicitat de registres teatrals i televisius (és una de les ànimes de «Polònia» de TV3) que coincideixen en les qualitats escèniques d'Ivan Labanda... [+ crítica]

04 d’octubre 2017

L'actor Ernest Villegas es torna a posar a la pell del personatge de l'obra «Un obús al cor», de Wajdi Mouawad a la Biblioteca de Catalunya

«Un obús al cor», de Wajdi Mouawad. Traducció de Ramon Vila. Intèrpret: Ernest Villegas. Il·luminació: Quim Blancafort. Vestuari: Berta Riera. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Col·laboració audiovisual: Francesc Isern. Tècnic de funció: Juan Boné. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet. Producció de La Perla 29 i Festival Temporada Alta, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 25 novembre 2016.

Als qui han fet un seguiment de Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Beirut, Líban, 1968) a través de les versions teatrals de la tetralogia «La sang de les promeses», la veu de l'autor els portarà un ressò del que els espectadors han vist i sentit en les últimes temporades en aquelles altres obres («Litoral», «Cels», «Incendis»), totes de La Perla 29, i encara falta «Boscos», tan diferents del monòleg «Soeurs», amb rastre d'humor, vist al Teatre Lliure de Montjuïc. «Un obús al cor» és també un monòleg, adaptat de la primera incursió en novel·lística de l'autor, sobretot de la part final de l'obra («Visage retrouvé», Actes Sud, 2002). Aquí hi torna a haver l'infant tocat per la guerra i l'exili (recordem que Wajdi Mouawad deixa el Líban amb la família, viu a França i acaba al Canadà) i les imatges sagnants del terrorisme (l'explosió i incendi d'un autobús). No és gens estrany, doncs, relacionar el protagonista de ficció del monòleg, a qui anomena Wahab, amb el mateix autor, amb la distància que li permet la ficció de caire realista... [+ crítica]

«La visita inesperada (The Unexpected Guest)», d'Agatha Christie. Traducció i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Jordi Corominas, Empar López, Lluís Altés, Manel Solàs, Muntsa Tur, Gerard Clavell, Carme Capdet, Àngel Amazares i Bernat Muñoz. Escenografia: Pablo Paz. Disseny llums: Xavier Costas. Vestuari: Rafató Teatre. Tècnic: Raül Beldarrain. Ajudant direcció: Enric Cervera. Direcció: Pau Guix. Teatre del Raval, Barcelona, 30 setembre 2017.

La intriga està servida. Com en totes les obres d'Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1890 - Winterbrook, Regne Unit, 1976), el culpable tant pot ser un com en podrien ser deu. Precisament una versió íntegra de «Diez negritos», camuflada sota el títol «Y no quedará ninguno», es representa també actualment al Teatre Apolo de Barcelona. No és la primera vegada que la companyia del Teatre del Raval recorre a Agatha Christie. Un dels èxits de la sala va ser la recent «Testimoni de càrrec», que es va mantenir una temporada llarga en cartellera amb l'oportunitat que alguns espectadors hi fessin de membres del jurat. En el cas de «La visita inesperada», una obra del 1958, l'estructura segueix la marca del gènere de l'autora: hi ha el mort de rigor i, al seu voltant, en un espai tancat i allunyat de l'urbs, una sèrie de personatges que de seguida es converteixen en aspirants a culpables d'assassinat. Per fer-ho encara més evident, el Teatre del Raval reparteix una plantilla amb el «fotomatón» dels nou personatges —amb llapis carbó inclòs— perquè cada espectador marqui a l'avançada qui creu que pot ser el culpable i, si l'encerta, té opció d'entrar en un sorteig per obtenir noves localitats... [+ crítica]

02 d’octubre 2017

La singular versió de «Les dones sàvies» amb Enric Cambray i Ricard Farré es reposa a El Maldà

«Les dones sàvies». A partir de l'obra de Molière. Dramatúrgia de Lluís Hansen. Intèrprets: Enric Cambray i Ricard Farré. Composició musical: Gerard Sesé. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia: Júlia Bonjoch. Assessoria escènica: Júlia Barceló. Ajudant de direcció: Júlia Bonjoch. Direcció: Enric Cambray i Ricard Farré. El Maldà, Barcelona, 10 octubre 2016. Reposició: 2 octubre 2017.

Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta)... [+ crítica]