16 de maig 2017

«Al i Oli (The Sunshine Boys)», de Neil Simon. Versió de Josep Minguell. Intèrprets: Josep Minguell, Mingo Ràfols, Oriol Casals, Àngela Jové i Thais Buforn / Bernat Muñoz. Veus en off: Frank Capdet i Xavi Martín. Escenografia: Ramon de los Heros. Construcció escenografia: Daniel G. Blanco. Vestuari: Jordi Bulbena. Ajudanta vestuari: Mariela Sernagoras. Construcció vestuari: Carmen González. Il·luminació: Lluís Serra. So: Ramon Olesti. Tècnic llum i so: Guillem Pol. Cap tècnic: Rafael Tomico. Regidors: Thais Buforn / Bernat Muñoz. Estudi gravació: Kaliope Studio. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudants producció: Àlex Verdú i Stasik Biel. Ajudanta direcció: Thais Buforn. Direcció: Josep Minguell. Producció de Bohèmia's. Teatre del Raval, Barcelona, 14 maig 2017.

L'allioli és una salsa espessa, grogosa o verdosa, depèn de l'oli d'oliva, que s'elabora al morter picant i remenant amb la mà de morter, triturant alls barrejats amb l'oli, amb una mica de sal i, segons els gustos, amb un raig de suc de llimona. Es fa difícil, pel títol escollit per a aquesta versió catalana, «Al i Oli», no pensar fonèticament en aquest ingredient de cuina. I posats a picar i remenar amb la mà de morter teatral, un diria que Josep Minguell ha tret tota la salsa possible de la comèdia de Neil Simon (Bronx, Nova York, EUA, 1927) que va escriure el 1972 i que, tres anys després, el 1975, amb guió d'ell mateix, va portar al cinema, amb la pel·lícula «The Sunshine Boys», dirigida per Herbert Ross, protagonitzada per Walter Matthau i George Burns. La trama és tan temptadora per a la gent de l'espectacle que Woody Allen i Peter Falk, el 1995, en van fer una versió per a televisió. Josep Minguell i Mingo Ràfols no són, precisament, dos actors que portin penjada l'etiqueta de còmics, com la duien en el seu moment Joan Pera i el desaparegut Paco Morán, arran del boom de «La extraña pareja», del mateix Neil Simon. Per això, aquesta juguesca que han organitzat té el doble atractiu de refrescar la popular comèdia de Neil Simon i de trobar els dos actors catalans en un registre al qual els espectadors no hi estan acostumats... [+ crítica]

14 de maig 2017

«Ciutat de vidre (City of Glass)». Basada en la novel·la gràfica de Paul Auster (text), David Mazzucchelli i Paul Karasik (adaptació i dibuixants). Traducció: Joan Sellent. Dramatúrgia: Mònica Bofill i Ricard Soler i Mallol. Intèrprets Grec 2016: Joan Arqué, Francesc Ferrer i Nuri Santaló. Intèrprets Sala Beckett 2017: Joan Arqué, Pepo Blasco i Nuri Santaló. Veu de Daniel: Gabriel Bofill. Escenografia: Josep Carreras. Il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Carlota Ricart. So: Ariane Lamarre. Tècnic: Víctor Peralta. Projeccions: Adrià Pinar i Mònica Bofill. Assessorament moviment: Andreu Martínez. Ajudanta direcció: Mònica Bofill. Direcció: Ricard Soler i Mallol. Coproducció Companyia Obskené i Grec 2016 - Festival d'Estiu de Barcelona. Premi Adrià Gual 2015 projecte escenificació de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Estrena: Grec 2016. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 27 juliol 2016. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 13 maig 2017.

De la novel·la a la novel·la gràfica i de la novel·la gràfica al teatre (¿gràfic?). I el recorregut fins aquí ha durat trenta anys. Però sembla com si pel camí s'hagués perdut alguna cosa. En l'estrena molt fugaç —només dos dies— al Mercat de les Flors, dins el Festival Grec del 2016, ja es va apuntar que aquesta adaptació de «Ciutat de vidre» de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, EUA, 1947) —la primera novel·la de la «Trilogia de Nova York» que va rellançar l'escriptor internacionalment— necessitava alguns ajustos. El primer ajust, la sala. I aprofitant ara que la companyia Obskené —que va obtenir el premi Adrià Gual 2015 amb aquest projecte— és la resident de la nova Beckett, el muntatge s'ha resituat en un espai més idoni perquè els espectadors estan més a tocar de l'escenografia (¿gràfica?) —obra molt original de Joan Carreras, que ocupa el pla de l'escenari i les làmines del fons per a la projecció de les vinyetes, muntatge molt treballat d'Adrià Pinar i Mònica Bofill—, i gairebé se senten inclosos dins les pàgines de la novel·la gràfica, que els amants del gènere anomenen també còmic... [+ crítica]

13 de maig 2017

«Esquerdes Parracs Enderrocs», de Carles Santos i Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa. (Títol inicial del projecte: «Collar de cranis»). Intèrprets (graduats en Arts Escèniques de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de l'Institut del Teatre): Arnau Armengol, Anna Berenguer, Ferran Echegaray, Jordi Font, Blanca Garcia-Lladó, Berta Graells, Mirena Nafarrete, Ireneu Tranis i Berta Vidal. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Guillem Llotje. Escenografia i vestuari: Clàudia Vilà i Joana Martí. Coordinació escenografia i vestuari: Montse Amenós. Direcció i dramatúrgia IT Teatre: Daniel Monterroso. Coordinació IT Teatre: Ramon Simó i Pepelú Guardiola. Coordinació interpretació: Muntsa Alcañiz. Servei graduats Institut del Teatre: Mireia Siles. Composició (esgudiants de l'ESMUC): Bernat Giribet Sellart i José Mora González. Músics: Clara Canimas Furcarà (fagot), Álvar Rosell Martín (clarinet) i Julia Real Babí (oboé). Coordinació (professors ESMUC): Fèlix Pastor i Ramon Torramilans. Alumnes en pràctiques (Escola Superior de les Arts de l'Espectacle, ESTAE): Esther Porcel, Javier M. Castrillón, Carlos Álvarez, Dídac Mariné i Pablo Gómez. Tutors ESTAE: Guillem Llotje i Laura Gutiérrez. Coordinació tècnica ESTAE: Laura Gutiérrez. Ajudanta direcció de l'espectacle: Anna Llopart. Direcció de l'espectacle: Carles Santos i Jordi Oriol. Producció: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i TNC, amb la col·laboració de l'ESMUC. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 maig 2017.

L'espectacle respira Brossa, sí, però és marca Carles Santos en estat pur. L'única diferència és que el músic de Vinaròs, acompanyat en l'autoria i la direccció per l'actor Jordi Oriol, ha canviat el típic piano i els habituals intèrprets veterans dels seus muntatges per nou joves intèrprets, escollits mitjançant una convocatòria oberta, recentment graduats de l'Institut del Teatre. Una bona feina, en col·laboració amb el TNC, per fer el salt de la teoria acadèmica a la realitat teatral. Durant noranta minuts, Carles Santos esprem al màxim les possibilitats "energètiques" dels nou intèrprets: esgarips, xiscles, veus agudes, veus greus, jeroglífics lingüístics, gest, acrobàcia, algun impromperi verbal i picades d'ullet a Brossa i al mateix Santos, com si tot el que ocorre a l'escenari fos fruit de la creació dels mateixos joves i no d'una pauta marcada i conduïda pel músic. I alguna cosa hi ha d'això perquè fa la impressió que moltes de les accions que s'hi executen s'han acabat d'arrodonir a partir del treball d'improvisació dels intèrprets, seguint certes pautes i intencions del mestre, polides finalment per l'ampli quadre de coordinació i direcció de l'espectacle que ha passat de titular-se «Collar de cranis», segons el projecte inicial, a «Esquerdes Parracs Enderrocs», que probablement defineix més el resultat plàstic i vocal de la, diguem-ne, performance escènica... [+ crítica]

12 de maig 2017

«Ven a Fraguel Rock». Dramatúrgia de Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan i Laura Vila Kremer. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Gerard Orobitg. Disseny vestuari: Cinta Moreno. Confecció vestuari: SaraLo Serra Nilsson. Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Companyia Casa Real. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 maig 2017.

Com que qualsevol temps passat de la infància va ser millor que el que toca viure d'adult, no és estrany que la generació nascuda o influïda per les sèries televisives de la dècada dels vuitanta del segle passat recorri a l'enyorança d'alguns dels personatges d'aleshores per fer-ne una lectura des d'avui. Això és el que passa amb aquest espectacle que beu de les fonts de la sèrie infantil «Fraggle Rock», protagonitzada per titelles de drap anomenats «fraggles», que amb gairebé un centenar d'episodis, 96 exactament, es va emetre arreu del món entre els 1983 i el 1987 (aquí a partir del 1985). Els capítols es van recuperar després, a l'època del DVD, es va clonar més endavant amb un remake amb dibuixos animats i fa un parell d'anys es va anunciar el projecte d'una pel·lícula protagonitzada per l'actor Joseph Gordon-Levit... [+ crítica]

L'obra «Xarnegos» es reposa a l'Almeria Teatre amb recanvis en el repartiment i en funcions de dijous i divendres

«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Camilo García, Albert Eguizábal, Marta Arán i Alzira Gómez. (Intèrprets 2016: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez). Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: 11 maig 2017.

Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut. Marc González de la Varga és fill de mare lleonesa i pare madrileny. Els seus dos progenitors van venir a establir-se a Catalunya des de petits. L'obra 'Xarnegos', doncs, beu clarament de la font de viure entre dues cultures, la dels seus avis i els seus pares i la seva pròpia arrelada ja a Catalunya. Per això, el mateix autor i director introdueix l'obra amb una dedicatòria als seus avantpassats. Però l'obra va més enllà d'aquesta relació dual i s'endinsa en els fantasmes personals dels protagonistes, tots assistents en unes sessions de psicodrama conduïdes, tan bé com pot i sap, per un aspirant a professor argentí (Albert Eguizábal), assidu al mate com la majoria d'argentins... [+ crítica]

11 de maig 2017

«Els tres aniversaris», de Rebekka Kricheldorf. Títol original: «Villa Dolorosa». Traducció de Joan Negrié. Revisió text: Montse Sardà. Intèrprets: Anna Alarcón, Rosa Boladeras, Miranda Gas, Joan Negrié, Victòria Pagès i Albert Triola. Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Confecció vestuari: Nené Fernández. Disseny llums: David Bofarull. Disseny so: Guillem Rodríguez i Joan Solé Martí.Cap tècnic: Ramon Beneito. Cap tènic La Villarroel: Jaume Feixas. Producció: Eloi Isern i Paloma Arza. Ajudanta direcció i regidoria: Montse Tixé. Direcció: Jordi Prat i Coll. Coproducció: Sala Trono, La Villarroel, Teatre Metropol de Tarragona, Teatre Bartrina de Reus i Teatre Principal de Valls, amb la col·laboració del Teatre de Salt. La Villarroel, Barcelona, 10 maig 2017.

«Les tres germanes», d'Anton Txékhov, que vénen del 1900, donen per molt. Diferents versions han ocupat els escenaris catalans dels primers anys d'aquest segle com la dirigida per Ariel García Valdés al TNC, el 2005, la de Carlota Subirós al Teatre Lliure el 2010, la deconstrucció de José Sanchis Sinisterra a la Sala Atrium, el 2012 (revisada el 2016), i encara la versió androide del japonès Oriza Hirata, del Mercat de les Flors, el 2013. Però totes aquestes posades en escena, tret de la robòtica japonesa, no s'apartaven gens de la línia marcada per Txékhov com ho fa ara la versió «Villa Dolorosa», de l'autora Rebekka Kricheldorf (Friburg de Brisgòvia, Alemanya, 1974) que, per no despistar ningú i crear també una similitud amb «Les tres germanes», l'adaptació catalana retitula «Els tres aniversaris». I és que sí, són realment tres, els aniversaris. En tempo teatral, tres actes. Però tres aniversaris d'una sola de les germanes, Irina, que en plena crisi de maduresa ja en fa 38, 39 i 40 (més gran per qüestions de guió que l'edat a la ratlla de la vintena de les germanes de l'original de Txékhov). Els espectadors assisteixen, doncs, a tres salts temporals, durant dues hores clavades de representació que passen tan volant com si fossin una peça breu, de tanta energia actoral, i que demostren que el pas dels anys no canvia res en la família vinguda a menys dels quatre germans —Serguéievna Prózorov en l'original— que en l'adaptació catalana de Joan Negrié (un dels pilars de la recentment tancada Sala Trono de Tarragona d'on procedeix el muntatge), són quatre fills orfes de pare i mare a causa d'un accident de trànsit, dos progenitors que, moguts per l'especialitat intel·lectual i la devoció que tenien per la la literatura russa, van batejar els seus quatre fills amb els noms txékhovians: Olga, Maixa, Irina i Andrei, a més d'introduir-los en les lectures clàssiques de més alta volada del segle XX des que tenien ús de raó, escatimant-los així les lectures de primera formació com tenien les altres criatures de la seva edat... [+ crítica]

10 de maig 2017

«La autora de “Las Meninas”», d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Carmen Machi, Mireia Aixalà i Francisco Reyes. Escenografia i il·luminació: Paco Azorín. Ajudanta escenografia: Isabel Sáiz. Vídeo i ajudant d'i·luminació: Pedro Chamizo. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Sant Cugat. Vestuari: Ikerne Giménez. Espai sonor: Luis Miguel Cobo. Regidor / maquinista: Ronco. Tècnic so / vídeo: Enric Vinyeta. Sastressa: Silvia Domingo. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Producció executiva: Maite Pijuan. Ajudant producció: Vanessa Tejero. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Assessor dramatúrgia i adjudant direcció: Ramón Paso. Direcció: Ernesto Caballero. Coproducció: Focus i Centro Dramático Nacional (CDN) - INAEM. Teatre Goya, Barcelona, 9 maig 2017.

Una cosa és clara: el 2037 —que és l'any on se situa aquesta sàtira reflexiva sobre l'art i la política— encara hi haurà internet com avui el coneixem, la gent es farà selfies, hi haurà televisions tradicionals... i encara quedarà alguna monja, com Sor Ángela, la monja copista que representa aquesta actriu mestressa del drama, la comèdia i el clown, Carmen Machi. De fet, a vint anys vista, que és com qui diu a un cop de pedra, segons l'autor i director d'aquesta obra i director actual del Centro Dramático Nacional (CDN), Ernesto Caballero (Madrid, 1958), tot continuarà més o menys igual. Bé, tot, no. La política haurà canviat bastant: la Unió Europea ja haurà fet figa, l'enèsima crisi econòmica haurà acabat amb qualsevol guardiola i els avantatges de l'estat del benestar, Espanya haurà tornat a l'enyorada pesseta —per als més joveníssims, la moneda que hi havia fins fa disset anys—, els catalans, després d'haver aconseguit aferrissadament i en referèndum la independència dita desconnexió, malden per tornar a festejar i formar part d'Espanya —un moment d'hilaritat a la platea rebuda amb aplaudiments perquè la síndrome «Polònia» no només ha fet escola sinó que ha educat els espectadors a riure's d'ells mateixos— i malgrat que hi haurà residus dels partits majoritaris actuals, el PP i el PSOE, qui portarà les regnes del govern espanyol serà un partit nou, de tendència populista, Pueblo En Pie, nascut des i per al poble, capaç de vendre's el gegantí quadre «Las Meninas» del pintor Diego Velázquez —avui, toquem fusta, encara en dipòsit al Museu del Prado— per fer front a les necessitats socials, mal que sigui triturant la cultura... [+ crítica]

09 de maig 2017

«Mrs. Brownie». Idea original de Laura Guiteras. Dramatúrgia de Víctor Borràs. Música original: Laura Guiteras i Abel Boquera. Intèrprets: Laura Guiteras (actriu, cantant) i Abel Boquera (actor, pianista). Escenografia i construcció titelles: Martí Doy. Vestuari: Nídia Tusal. Confecció vestuari: Ester Moreno. Ajudant direcció: Francesc Mas. Direcció: Víctor Borràs. Producció: Teatre Nu. El Maldà, Barcelona, 8 maig 2017.

L'actriu Laura Guiteras és, dins de la professió actual, una mena de cul d'en Jaumet. Inquieta i experimental, fa la impressió que sempre busca un camí nou. De la universitat a la ràdio, de la ràdio a la televisió i la telenovel·la («El cor de la ciutat»), de la telenovel·la al cinema («La princesa del polígon», el 2007, entre altres títols), del cinema al teatre (Abel Folk la va dirigir a «Pels pèls» el 2007, i Joan Ollé, «A la ville de Barcelona» el 2012), del teatre a la música (amb l'aventura de la formació d'un grup i els concerts), i ara, de la música al teatre musical amb titelles en aquest espectacle, «Mrs. Brownie», en complicitat amb la companyia Teatre Nu, estrenat en gira ja fa dos anys i reposat ara en la recta final de temporada d'El Maldà. En un país on els musicals de tota mena són a l'ordre del dia, sorprèn que Laura Guiteras no hi hagi tingut més tirada. La seva capacitat vocal no hauria de passar desapercebuda de qualsevol càsting, tot i que la diversitat de registres de l'actriu i cantant dóna a entendre també que probablement li agrada anar per lliure... [+ crítica]

08 de maig 2017

«Ricard III», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Adaptació de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi. Escenografia: Lluc Castells i Jose Novoa. Disseny de vídeo 3D: Franc Aleu. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar (Caracterizaciones escénicas SL). Moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta vestuari: Marian García. Ajudant so: Iker Rañé. Ajudanta caracterització: Cristina Repullo. Alumna en pràctiques de l’Institut del Teatre: Clara Manyós. Construcció escenografia: Pascualín i Equip tècnic TNC. Infografies 3D: Surreal Lab - Nil Estany, Adam Alsina, Marc Falgàs, Nacha Delpiano (producció). Construcció màscares: Zero SFX-Aleix. Construcció mobiliari: Toni Fernàndez Espais Escènics. Vestuari dones: I.T. Cotilla i bitutors ortopèdics (Lluís Homar): Labortec Ortopèdia. Camises (fetes a mida): Xancó Camisas. Barrets i gorres: Sombrereria Mil. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 maig 2017.

«Un cavall! Un cavall! El meu reialme per un cavall!». Com ja va passar en el seu dia amb la traducció de «Hamlet» i l'expressió més coneguda de Shakespeare que deia: «Ser o no ser, aquesta és la qüestió», i que es va escoltar renovada per «Ser o no ser, aquest és el dilema», el traductor al català del teatre shakesperià per excel·lència, Joan Sellent, ha fet ara el mateix amb l'expressió que més es recorda de «Ricard III», a banda del plec d'aforismes que conté l'obra, i ha canviat el conegut «El meu regne per un cavall!» per «El meu reialme per un cavall!». Trencar la rutina lingüística també forma part del joc escènic. Són tres hores i deu minuts —hi ha un generós entreacte— per arribar a aquesta escena final. Però advertim ja d'entrada que l'espera no és en va perquè és en el monòleg de l'epíleg quan l'actor Lluís Homar fa esclatar l'emoció i deixa l'ambient, fins aleshores més aviat volgudament fred i atmosfèricament estàtic, en el punt més àlgid de tota la representació. Ep!, no hi ha pinyol! Hi ha actuació magistral. I els espectadors accepten comprensius haver passat durant tres hores per la densitat del text de l'obra «Ricard III» —dolçament i rigorosament servida per la versió de Joan Sellent, la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé, la paraula de Lluís Homar i la direcció de Xavier Albertí— per aplaudir, molts d'ells dempeus, l'homenatge a la paraula que «Ricard III» amaga darrere de la mirada hàbilment manipulada i especulada literàriament per Shakespeare sobre qui va ser només els dos últims anys de la seva vida (1483 a 1485), el darrer rei de la Casa de York... [+ crítica]

07 de maig 2017

«Nina (Trilogia de la imperfecció)». Dramatúrgia de Raimon Molins, a partir de «La gavina» d'Anton Txékhov. Intèrprets: Gal·la Sabaté i Jordi Llordella. Escenografia: Clàudia Vilà. Il·luminació: Maria Domènech. Vídeo: Joan Rodón. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Producció: Sol Blasi i Xènia Massó. Estudiant en pràctiques: Marian Rodés. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 6 maig 2017.

Nina i Kostia són els dos únics personatges en escena que el dramaturg Raimon Molins ha salvat de l'extens repartiment de l'obra per fer la seva mirada particular a «La gavina», amb la peça breu (70 minuts) que tanca el cicle que s'ha anomenat «Trilogia de la imperfecció» i que ha aprofundit aquest 2017 en l'ànima de tres mites femenins del teatre universal: Nora («Casa de nines», de Henrik Ibsen), Júlia («La senyoreta Júlia», d'August Strindberg) i Nina («La gavina», d'Anton Txékhov). Les tres peces han estat marcades per la combinació de la interpretació dels protagonistes i les projeccions videogràfiques o fins i tot amb càmera en directe. En aquest cas, aquesta opció es limita a unas mena d'ombres digitals (creació de Joan Rodón) que representen els fantasmes que envolten el personatge de Nina, quan és a Moscou, un dels dos espais geogràfics representats amb el de la mansió "de províncies". És a dir, l'urbs utòpica convertida en frustració per a Nina i la casa modesta i feliç oposada a l'ideal que opressiona Kostia... [+ crítica]

06 de maig 2017

La companyia Dreams Teatre reposa el seu espectacle familiar «Pinotxo» amb música de Manu Guix al Sant Andreu Teatre (SaT)

«Pinotxo». Basat en el conte de Carlo Collodi. Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé i Anna Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Julià Farràs / Marc García. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografia: Gemma Egea / Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 gener 2013. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 6 maig 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Al conte «Antaviana», Pere Calders va batejar amb el nom d'Abel el nen protagonista del seu conte que s'inventa la paraula que ha fet tanta fortuna. El protagonista d'aquesta adaptació de «Pinotxo» es diu també Abel. I el planteig inicial de la posada en escena, per la caracterització dels personatges, els pares i els avis d'Abel, recorden també la posada en escena de l'adatpació d'«Antaviana». No és un retret, sinó ben al contrari. La tradició es fa amb aquestes coincidències, volgudes o no. I el que compta és el resultat. L'adaptació de Dreams Teatre té una estructura que funciona perquè no es tanca en el típic taller de Gepetto que construeix el titella de fusta que acaba tenint vida pròpia, sinó que comença en una família més o menys actual, caracteritzada una mica amb look de La Cubana, i que celebra una festa al terrat per commemorar el desè aniversari del fill únic de la parella... [+ crítica]

«Ivànov», d'Anton Txékhov. Versió lliure d'Àlex Rigola. Intèrprets: Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca i Pau Roca. Dramaturgista: Ferran Dordal. Espai escènic: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Disseny de personatge i màscara: Sílvia Delagneau. Contrucció de la màscara: Juan Carlos Valdiviezo. Vestuari: armari personal dels intèrprets. Ajudanta vestuari: Laura Garcia. Il·luminació: Carlos Marquerie. Composició musical i espai sonor: Nao Albet. So: Igor Pinto. Preparació en tècnica i viewpoints (punts de vista escènics): Carlota Subirós. Ajudanta direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 maig 2017.

Àlex Rigola, exdirector del Teatre Lliure (2003 - 2011), exdirector teatral de la Bienal de Venècia (2010 - 2016) i actualment a punt d'entrar, des de la tardor del 2017, com a codirector dels Teatros del Canal de Madrid, amb contracte previ fins al 2021, s'enfronta mentrestant, per anar fent boca, al seu primer Txékhov i sembla que no serà l'últim perquè avisa que en té un altre en cartera per a ben aviat. El director Àlex Rigola confessa que viu un moment semblant al protagonista de la primera obra llarga que un jove Anton Txékhov (Taganroc, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure per encàrrec del propietari del Teatro Korsh de Moscou el 1887, tot i que, insatisfet del resultat, en va deixar una versió definitiva i més polida pel que fa als persoantges, dos anys després, estrenada a Sant Petersburg. El director i autor de la versió lliure estrenada ara a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc afirma que tot i que no se sent deprimit com el personatge d'Ivànov sí que té un sentiment de desconnexió de la tendència del teatre que es fa a Catalunya i d'allò que sembla que més plagui els espectadors majoritaris i, de rebot —diu també— la crítica. Glups! Ja veig alguns dels col·legues i soferts crítics que pul·lulen per les sales catalanes llibreteta en mà, autoflagel·lant-se a ventallots i cops de puny com a penitència, tal com fa el pobre Ivànov sobre el cap gros de màscara que en alguns moments de l'obra es posa Ivànov, interpretat per un Joan Carreras tan afinadament contingut en l'actuació com esplendorós en el discurs, que no només protagonitza la versió txékhoviana passada per l'alambí rigolià sinó que se n'acaba fent amo i senyor... [+ crítica]

05 de maig 2017

«Ignots», de Ramon Madaula. Intèrprets: Josep Julien i Marc Rodríguez. Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció escènica: Ramon Madaula. Producció de Hause & Richman i Intent Produccions. El Maldà, 4 maig 2017.

L'actor Ramon Madaula, des del seu nou paper de dramaturg amb tres obres fins ara fetes públiques («Coses nostres», «L'electe» i «Ignots»), convida els espectadors a espiar o més aviat a xafardejar el que parlen els dos comensals d'aquesta peça breu d'una hora justa, com si fossin en un restaurant i tinguessin l'orella parada sobre els dos amics de tota la vida i de feina, casats amb dues dones que els fan la vida més feliç i amb plançons els dos. La conversa en qüestió és tan d'estil naturalista que els dos intèrprets tenen moments de mitges frases dites i d'algun secret en veu baixa o en gairebé mutis que es pot dir que ells sí que ballen i s'entenen sols, cosa que fa que els espectadors hagin de parar de debò i físicament l'orella si volen copsar bé tot el que diuen, malgrat que la peça diria que està concebuda perquè es vagi intuint el que tramen els dos galifardeus més que entenent el que diuen mentre ho tramen... [+ crítica]