«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019.
[Crítica corresponent a l'estrena del 2018]
El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres... Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge... [+ crítica]
18 de desembre 2019
17 de desembre 2019
L'exposició «Llach. Com un arbre nu» fa un repàs dels cinquanta anys de la carrera com a cantant de Lluís Llach i convida a viure una experiència en 3D amb el mateix protagonista en un «directe virtual»
L'exposició «Lluís Llach. Com un arbre nu» fa una mirada artística i multisensorial pels paisatges personals que el músic ha desgranat en la seva obra. Dividida en vuit àmbits amb títols de cançons, la mostra commemora els 50 anys que fa que Lluís Llach va començar a cantar. L'exposició, comissariada per Lluís Danés, es pot veure a l'Arts Santa Mònica de Barcelona fins al 26 d'abril del 2020. La revista digital Clip de Teatre ha elaborat un vídeoreportatge (14'27") on es mostra el muntatge escenogràfic, en un ambient teatral i màgic, acompanyat de llum i de so. Finalment, una experiència en 3D permet el visitant a entrar en un món especial i veure Lluís Llach en una realitat virtual al piano que interpreta per a cadascú la peça que dóna nom a l'exposició, «Com un arbre nu», amb sorpres final. Els vuit àmbits de l'exposició, es poden resseguir en el vídeoreportatge: 1) Jo i sóc si tu vols ser-hi; 2) Amor particular; 3) Alè; 4) L'estaca; 5) El Cafè Antic; 6) Viatge a Ítaca; 7) Rar; 8) Com dibuix fet al vent. [Veure vídeoreportatge]
16 de desembre 2019
El trencaclosques del viatger
«Reiseführer». Creació de Ferran Dordal Lalueza i la companyia La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla. Dramatúrgia: Ferran Dordal Lalueza. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Imatge espai: Pol Rebaque. Il·luminació: Mingo Albir. So: Pau Matas. Música original: Clara Aguilar. Ajudanta de direcció: Carlota Grau. Ajudant d'escenografia: Oriol Corral. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudanta de producció: Anna Castillo. Realització i escenografia: EGM i Llorenç Balaguer. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: Teatre Lliure i La Ruta 40. Direcció: Ferran Dordal Lalueza. Espai Lliure. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 desembre 2019.
«Reiseführer» és un espectacle que es debat entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text. I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 —actual programadora de l'Espai Lliure de Montjuïc— ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici. La metàfora escenogràfica que utilitza la companyia és un trencaclosques gegant que es va construint mentre dura l'espectacle, que té una durada aproximada entre una hora i tres quarts o dues hores, segons com evoluciona la construcció de les desenes de peces i l'ajuda que, al final, si volen, poden oferir els mateixos espectadors voluntaris per completar el quadre, que salten com espontanis del toreig a l'escenari (prèvia protecció de les sabates o a peu de mitjó)... [+ crítica]
«Reiseführer» és un espectacle que es debat entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text. I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 —actual programadora de l'Espai Lliure de Montjuïc— ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici. La metàfora escenogràfica que utilitza la companyia és un trencaclosques gegant que es va construint mentre dura l'espectacle, que té una durada aproximada entre una hora i tres quarts o dues hores, segons com evoluciona la construcció de les desenes de peces i l'ajuda que, al final, si volen, poden oferir els mateixos espectadors voluntaris per completar el quadre, que salten com espontanis del toreig a l'escenari (prèvia protecció de les sabates o a peu de mitjó)... [+ crítica]
15 de desembre 2019
Immersió contra l'oblit
«La petita Capmany». Guió i intèrprets: Elsa Lluch i Ariadna Matas. Música: Lluís Cartes. Vestuari: Rosa Crehuet. Escenografia: Thomas Pellizzari. Titella català: Arnau Colom. Altres titelles: Tanaka Teatre. Capgròs, gegants, bestiari, màscares: Manuel Oporto (Dracs Bruts). Vestuari gegants i titella català: Laura Botey. Coreografies: Norma Ros. Disseny de llums: Anna Espunya. Veus en off: Carles Gilabert i Ester Cort. Ajudant de producció: Marina Fita. Producció: Fundació La Roda i Tanaka Teatre. Direcció: Adrià Aubert. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 desembre 2019.
Al segle passat, entre els anys 1967 i 1987, els cicles de Teatre Cavall Fort, que van tenir com a seu principal el Teatre Romea malgrat que es van estendre per tot el país, van marcar tota una generació d'infants que avui són pares, segurament, dels que assisteixen a les moltísimes representacions de teatre familiar que es fan a la gran majoria de teatres catalans. «La petita Capmany», amb totes les diferències i els avantatges del pòsit teatral que ha fet fruit en els últims cinquanta anys, recorda la intenció inicial d'aquells cicles. Ho esmento perquè «La petita Capmany», creat per les seves dues autores de la companyia Tanaka Teatre coincidint amb els 100 anys, el 2008, del naixement de Maria Aurèlia Capmany i els 150 anys del naixement del seu pare, el folcklorista Aureli Capmany —fundador el 1904 de la primera revista «En Patufet»—, recull tot allò que calia recuperar fa cinquanta anys i tot allò que ara mateix encara cal preservar perquè no ho engoleixi el monstre de l'oblit, un personatge tètric i maligne que apareix a la cua de l'espectacle i que marca el contrapunt de «La petita Capmany»: de la bondat del Patufet a la maldat de l'Oblit... [+ crítica]
Al segle passat, entre els anys 1967 i 1987, els cicles de Teatre Cavall Fort, que van tenir com a seu principal el Teatre Romea malgrat que es van estendre per tot el país, van marcar tota una generació d'infants que avui són pares, segurament, dels que assisteixen a les moltísimes representacions de teatre familiar que es fan a la gran majoria de teatres catalans. «La petita Capmany», amb totes les diferències i els avantatges del pòsit teatral que ha fet fruit en els últims cinquanta anys, recorda la intenció inicial d'aquells cicles. Ho esmento perquè «La petita Capmany», creat per les seves dues autores de la companyia Tanaka Teatre coincidint amb els 100 anys, el 2008, del naixement de Maria Aurèlia Capmany i els 150 anys del naixement del seu pare, el folcklorista Aureli Capmany —fundador el 1904 de la primera revista «En Patufet»—, recull tot allò que calia recuperar fa cinquanta anys i tot allò que ara mateix encara cal preservar perquè no ho engoleixi el monstre de l'oblit, un personatge tètric i maligne que apareix a la cua de l'espectacle i que marca el contrapunt de «La petita Capmany»: de la bondat del Patufet a la maldat de l'Oblit... [+ crítica]
L'òpera... amb humor entra!
«Dos divas y un destino». Intèrprets: Alba Martínez (soprano), Angela Lorite (mezzosoprano) i Akiko Nomoto (pianista). Disseny de vestuari: Ángeles Cáceres. Fotografia: Martí Fradera. Direcció: Angela Lorite. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 14 desembre 2019.
L'òpera sempre ha estat un repte per als intèrprets quan surt dels seus espais habituals. I fer-la arribar a un públic no especialment melòman és un repte afegit. El trio de l'espectacle «Dos divas y un destino» els encara amb bon resultat, fent el sa exercici de riure's d'un mateix sense caure en el desprestigi del gènere que toquen, amb humor, amb un guió dramatúrgic sense gaires complicacions i amb el recurs de la gestualitat i els gags sense paraules, cosa que els acosta al teatre. Elles en diuen “Xou Líric Còmic i Interactiu”, una definició força intuïtiva del que durant una hora i mitja —amb deu minuts de descans inclosos— mostren als espectadors: hi fan comèdia, hi fan lírica —dues veus esplèndides— hi fan humor relacionat amb el contingut de cadascuna de les àries i entren el joc de pista —no goso dir de clown— fent que alguns espectadors intervinguin en un parell o tres de les accions. Al costat d'una interpretació de veu i de piano d'alta qualitat musical —que no decebrà els més exigents operístics— hi ha la voluntat de fer una mena d'aturada en el camí —és a dir en la trajectòria de cadascuna d'elles, que és extensa— per fer allò que els ve de gust o, dit més descaradament, el que els dóna la gana després d'anys de carreres tant aquí com en escenaris internacionals amb formacions de primera línia... [+ crítica]
L'òpera sempre ha estat un repte per als intèrprets quan surt dels seus espais habituals. I fer-la arribar a un públic no especialment melòman és un repte afegit. El trio de l'espectacle «Dos divas y un destino» els encara amb bon resultat, fent el sa exercici de riure's d'un mateix sense caure en el desprestigi del gènere que toquen, amb humor, amb un guió dramatúrgic sense gaires complicacions i amb el recurs de la gestualitat i els gags sense paraules, cosa que els acosta al teatre. Elles en diuen “Xou Líric Còmic i Interactiu”, una definició força intuïtiva del que durant una hora i mitja —amb deu minuts de descans inclosos— mostren als espectadors: hi fan comèdia, hi fan lírica —dues veus esplèndides— hi fan humor relacionat amb el contingut de cadascuna de les àries i entren el joc de pista —no goso dir de clown— fent que alguns espectadors intervinguin en un parell o tres de les accions. Al costat d'una interpretació de veu i de piano d'alta qualitat musical —que no decebrà els més exigents operístics— hi ha la voluntat de fer una mena d'aturada en el camí —és a dir en la trajectòria de cadascuna d'elles, que és extensa— per fer allò que els ve de gust o, dit més descaradament, el que els dóna la gana després d'anys de carreres tant aquí com en escenaris internacionals amb formacions de primera línia... [+ crítica]
14 de desembre 2019
«Mrs. Dalloway» a la whatsapp
«Mrs. Dalloway», de Virginia Woolf. Versió de Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli. Intèrprets: Jimmy Castro, Jordi Collet, Inma Cuevas, Nelson Dante, Gabriela Flores, Zaira Montes, Blanca Portillo i Raquel Varela. Escenografia: Anna Alcubierre. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: David Picazo. So: Jordi Collet. Vídeo: Miquel Àngel Raió. Coreografia: Ferran Carvajal. Direcció tècnica i il·luminació: Maribel Carballo. Audiovisuals: Quique Blay. Sastreria i attrezzo: Chus Martínez. Maquinària: José Miguel Jiménez i Miguel Velasco. Equips tècnics i gestió TNC. Producció executiva: Chusa Martín. Producció de la gira: Abance Producciones Teatrales, S.L. i Entrecajas. Producció: Teatro Español i KVS Brussel·les. Ajudanta de direcció: Eva Redondo. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 desembre 2019.
La representació d'aquesta versió teatral de «Mrs. Dalloway» ja fa una bona estona que està en marxa, potser més de trenta minuts llargs, i fa la impressió que no s'hagi mogut encara de la primera quarta part de la novel·la original. Només això ja reflecteix la dificultat que porta implícita qualsevol adaptació al teatre —el cinema sempre se'n surt millor— d'una novel·la com «Mrs. Dalloway» que és un monòleg interior al llarg d'unes hores, a l'estil «Ulisses» de James Joyce, malgrat que és molt més breu que la de l'autor irlandès. L'autora Virginia Woolf ja volia titular «Mrs. Dalloway» precisament així, «Les hores», perquè hi relata el pas del temps d'una jornada en què la protagonista, Clarissa Dalloway, es disposa a organitzar una festa d'amics, una de les seves sortides per fugir d'un matrimoni rutinari, equivocat i carregat de frustració.La versió tripartita —sis mans— de «Mrs. Dalloway» i la posada en escena que dirigeix Carme Portaceli tendeix a un cert estilisme tant en el retrat dels personatges com en el de l'espai escenogràfic —enorme cortinatge de tires— i l'attrezzo —taules, cadires i vaixella... i tovallons, esclar, que cal doblegar prèviament per col·locar-los com un plomall a l'interior de cada copa, ni que fer-ho, com diu la filla de Clarissa, no tingui cap sentit... [+ crítica]
La representació d'aquesta versió teatral de «Mrs. Dalloway» ja fa una bona estona que està en marxa, potser més de trenta minuts llargs, i fa la impressió que no s'hagi mogut encara de la primera quarta part de la novel·la original. Només això ja reflecteix la dificultat que porta implícita qualsevol adaptació al teatre —el cinema sempre se'n surt millor— d'una novel·la com «Mrs. Dalloway» que és un monòleg interior al llarg d'unes hores, a l'estil «Ulisses» de James Joyce, malgrat que és molt més breu que la de l'autor irlandès. L'autora Virginia Woolf ja volia titular «Mrs. Dalloway» precisament així, «Les hores», perquè hi relata el pas del temps d'una jornada en què la protagonista, Clarissa Dalloway, es disposa a organitzar una festa d'amics, una de les seves sortides per fugir d'un matrimoni rutinari, equivocat i carregat de frustració.La versió tripartita —sis mans— de «Mrs. Dalloway» i la posada en escena que dirigeix Carme Portaceli tendeix a un cert estilisme tant en el retrat dels personatges com en el de l'espai escenogràfic —enorme cortinatge de tires— i l'attrezzo —taules, cadires i vaixella... i tovallons, esclar, que cal doblegar prèviament per col·locar-los com un plomall a l'interior de cada copa, ni que fer-ho, com diu la filla de Clarissa, no tingui cap sentit... [+ crítica]
13 de desembre 2019
Circ i clown de cambra
«Desvariacions d'Otel·lo». Creació, interpretació i direcció: Alba Sarraute. Mirada externa: Anna Pascual. Creació tècnica: Benet Jofre, Ton Montfruit i Jaume Perera. Coproducció: Ajuntament d'Argentona, Ajuntament de Mataró, Mamaproductions i Eugèneproduccions. Producció: Camaleònica Produccions. El Maldà, Barcelona, 12 desembre 2019.
Hi ha espectacles de cambra, sí. Però aquest va més enllà perquè es pot dir que és un espectacle de “cambríssima”. Alba Sarraute (Argentona, Maresme, 1982) és una de les pallasses catalanes de la generació que ha hagut de reivindicar encara el paper de la dona en el món del clown. Ella, i també Pepa Plana, per esmentar una altra veterana del gènere, han situat el clown femení a la pista i a l'escenari. El cant, el teatre i el circ són els tres registres en el quals es mou Alba Sarraute, a partir de les escoles internacionals que ha freqüentat. I en aquest espectacle de circ dramatúrgic, que s'empara de Shakespeare i d'un dels seus relats clàssics, «Otel·lo», els barreja els tres i els amplia amb una concepció multidisciplinar: teatre d'ombres, titelles, màscares, vídeo, ukelele, petits objectes autòmats, joguines musicals, acrobàcies domèstiques —les característiques de la sala no permeten gaires alegries en aquest aspecte però deunidó el profit que en treu d'una escala de cordes de trapezi!— i poètica interactiva amb els espectadors... [+ crítica]
Hi ha espectacles de cambra, sí. Però aquest va més enllà perquè es pot dir que és un espectacle de “cambríssima”. Alba Sarraute (Argentona, Maresme, 1982) és una de les pallasses catalanes de la generació que ha hagut de reivindicar encara el paper de la dona en el món del clown. Ella, i també Pepa Plana, per esmentar una altra veterana del gènere, han situat el clown femení a la pista i a l'escenari. El cant, el teatre i el circ són els tres registres en el quals es mou Alba Sarraute, a partir de les escoles internacionals que ha freqüentat. I en aquest espectacle de circ dramatúrgic, que s'empara de Shakespeare i d'un dels seus relats clàssics, «Otel·lo», els barreja els tres i els amplia amb una concepció multidisciplinar: teatre d'ombres, titelles, màscares, vídeo, ukelele, petits objectes autòmats, joguines musicals, acrobàcies domèstiques —les característiques de la sala no permeten gaires alegries en aquest aspecte però deunidó el profit que en treu d'una escala de cordes de trapezi!— i poètica interactiva amb els espectadors... [+ crítica]
12 de desembre 2019
L'espectacle «This is Real Love», una creació d'Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata, estrenat a la Sala Beckett, es reposa ara al Teatre Lliure de Gràcia
«This is Real Love». Creació i intèrprets: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Col·laboració especial d'Isaki Lacuesta i Isa Campo. Música i espai sonor: Clara Aguilar. Disseny d'espai i llums: Marc Salicrú. Vestuari: CLAN (disseny i confecció de samarretes) i Noemí Galí. Ausiovisuals: Rita Molina. Fotografia: Irene Moray. Videoclips: Laura Weissmahr, Laura Subirats i Arnau Coll. Assessorament de dramatúrgia: Jordi Oriol. Assessorament de moviment: Alba Sáez. Disseny del merchandising: Sofia Gallarate i Alessia Arcuri (SAGA). Ajudant d'escenografia: Sergi Cerdán. Producció: Clara Aguilar i Clara Mata. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Cicle: «Res no és Mentida. Joves i ficció en temps digitals». Producció del Col·lectiu VVAA, amb el suport de la Sala Beckett i la companyia La Brutal. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 23 febrer 2019. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 desembre 2019.
Si mai s'han barrejat, sense que es noti, diferents disciplines en un mateix espectacle, la proposta que el col·lectiu VVAA ha fet amb «This is Real Love», les supera ben bé totes. Des de la música en directe, al videoclip, l'audiovisual, els efectes de llum i so, el teatre, la performance, el disseny, la interactivitat amb els espectadors, el merchandising, els mitjans de comunicació, els reality show, i... malgrat tot!, el discurs a través del text. Situem-nos. L'espectacle és a peu dret (90 minuts amb dret a cervesa gentilesa de la casa i opció d'alguna tarima per repenjar-se o alguna cadira plegable per a qui vulgui reposar). Guarda-roba obligatòria per a tothom perquè la temperatura puja a poc a poc de nivell. La sala s'ha recobert absolutament d'un ambient blanc immaculat, gèlid, propi d'una altra dimensió més enllà del segle XXI. A l'entrada, els espectadors cal que es cobreixen les sabates amb peücs de plàstic per no fer malbé la moqueta. Si, a més, es repartissin casquets de bany, podria semblar que es tracta d'una d'aquelles visites a un centre mèdic o una fàbrica d'embotits. Hi ha pantalles gegants a quatre bandes on s'hi projectaran textos cèlebres, preguntes a l'auditori per respondre's en veu baixa o imatges des de la prehistòria fins a l'actualitat. Una tauleta amb opció de compra de samarretes, pins i encenedors, marca SAGA, una de les implicades en el projecte escènic. I una acció interactiva amb repartiment de bitllets d'euro, si s'explica una història breu (havia vist repartir bitllets en el ritual d'espectacles indis o balcànics, però encara no en espectacles catalans... anem millorant). Els intèrprets deambulen d'un costat a l'altre de la sala (també ho poden fer els espectadors que no tenen vetat l'ús del mòbil) i sempre fan les seves intervencions damunt d'una de les tarimes. És des d'allà dalt des d'on pren forma la història... [+ crítica]
Si mai s'han barrejat, sense que es noti, diferents disciplines en un mateix espectacle, la proposta que el col·lectiu VVAA ha fet amb «This is Real Love», les supera ben bé totes. Des de la música en directe, al videoclip, l'audiovisual, els efectes de llum i so, el teatre, la performance, el disseny, la interactivitat amb els espectadors, el merchandising, els mitjans de comunicació, els reality show, i... malgrat tot!, el discurs a través del text. Situem-nos. L'espectacle és a peu dret (90 minuts amb dret a cervesa gentilesa de la casa i opció d'alguna tarima per repenjar-se o alguna cadira plegable per a qui vulgui reposar). Guarda-roba obligatòria per a tothom perquè la temperatura puja a poc a poc de nivell. La sala s'ha recobert absolutament d'un ambient blanc immaculat, gèlid, propi d'una altra dimensió més enllà del segle XXI. A l'entrada, els espectadors cal que es cobreixen les sabates amb peücs de plàstic per no fer malbé la moqueta. Si, a més, es repartissin casquets de bany, podria semblar que es tracta d'una d'aquelles visites a un centre mèdic o una fàbrica d'embotits. Hi ha pantalles gegants a quatre bandes on s'hi projectaran textos cèlebres, preguntes a l'auditori per respondre's en veu baixa o imatges des de la prehistòria fins a l'actualitat. Una tauleta amb opció de compra de samarretes, pins i encenedors, marca SAGA, una de les implicades en el projecte escènic. I una acció interactiva amb repartiment de bitllets d'euro, si s'explica una història breu (havia vist repartir bitllets en el ritual d'espectacles indis o balcànics, però encara no en espectacles catalans... anem millorant). Els intèrprets deambulen d'un costat a l'altre de la sala (també ho poden fer els espectadors que no tenen vetat l'ús del mòbil) i sempre fan les seves intervencions damunt d'una de les tarimes. És des d'allà dalt des d'on pren forma la història... [+ crítica]
Oda al contenidor groc de residus
«Posaré el meu cor en una safata». Creació de Carla Rovira. Dramatúrgia a partir d'una creació col·lectiva de Carla Rovira Pitarch. Intèrprets: Marta Aran Flores, Laura Blanch Bigas, Ramon Bonvehí Rosich, Marc Domingo Carulla, Erol Lleri Llordella i Carla Rovira Pitarch. Escenografia: Manoly Rubio Garcia. Interacció i mapping: “www.mapping.cat”. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Roger Arjona Loscos. Banda sonora i audiovisuals: Erol Lleri Llordella. So: Cesc Mojica Latorre. Ajudanta de direcció: Marta Aran Flores. Producció executiva: Aina Bujosa Díaz. Equips del Teatre Lliure. Coproducció de Carla Rovira i Teatre Lliure. Direcció: Carla Rovira. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 desembre 2019.
Faust, Mefistòfil, bany de leds, filosofia, moviment, gest, càmera, projeccions, urgències i protocols d'hospital amb bata blanca, ritual de tanatori, contenidor de residus groc i gnoms amb barba blanca a l'estil d'aquells aibou!, aibou! Tot per reflexionar sobre l'únic fet de la vida que cap ésser humà pot controlar: la mort. «Posaré el meu cor en una safata» és una creació de la dramaturga, en aquest cas també actriu, i creadora, professora i educadora social Carla Rovira (Barcelona, 1982) que en realitat consta de dues parts: l'espectacle que ara ens ocupa i el “work in progress” anomenat «Turba», de la companyia Mos Maiorum, al qual els espectadors tenen accés en els horaris establerts a banda, si volen, amb les mateixes localitats de l'espectacle. La proposta també s'inclou dins el Programa de Residències del Teatre Lliure que porta el nom de l'actriu Carlota Soldevila amb motiu i memòria de qui va ser un dels fars del primer Lliure i del centenari del seu naixement (al vestíbul del teatre un dels seus autos més significatius rep els espectadors en la línia expositiva del Macba perquè es preguntin: ¿què hi fa?, ¿què significa?, ¿vol competir amb l'esclat de «La dona del 600» que ha mobilitzat els fans del popular utilitari dels anys seixanta al Teatre Goya? Sense resposta. Fa bonic. I si algú s'atreveix a xafardejar dins, es pot emportar una sorpresa d'àudio... [+ crítica]
Faust, Mefistòfil, bany de leds, filosofia, moviment, gest, càmera, projeccions, urgències i protocols d'hospital amb bata blanca, ritual de tanatori, contenidor de residus groc i gnoms amb barba blanca a l'estil d'aquells aibou!, aibou! Tot per reflexionar sobre l'únic fet de la vida que cap ésser humà pot controlar: la mort. «Posaré el meu cor en una safata» és una creació de la dramaturga, en aquest cas també actriu, i creadora, professora i educadora social Carla Rovira (Barcelona, 1982) que en realitat consta de dues parts: l'espectacle que ara ens ocupa i el “work in progress” anomenat «Turba», de la companyia Mos Maiorum, al qual els espectadors tenen accés en els horaris establerts a banda, si volen, amb les mateixes localitats de l'espectacle. La proposta també s'inclou dins el Programa de Residències del Teatre Lliure que porta el nom de l'actriu Carlota Soldevila amb motiu i memòria de qui va ser un dels fars del primer Lliure i del centenari del seu naixement (al vestíbul del teatre un dels seus autos més significatius rep els espectadors en la línia expositiva del Macba perquè es preguntin: ¿què hi fa?, ¿què significa?, ¿vol competir amb l'esclat de «La dona del 600» que ha mobilitzat els fans del popular utilitari dels anys seixanta al Teatre Goya? Sense resposta. Fa bonic. I si algú s'atreveix a xafardejar dins, es pot emportar una sorpresa d'àudio... [+ crítica]
05 de desembre 2019
El musical «EL Petit Príncep» de La Perla 29 dirigit per Àngel Llàcer torna a la Sala Barts del Paral·lel fidel a la cita de Nadal i Reis des de fa sis temporades i havent acumulat més de 250.000 espectadors
«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedo Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019.
Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]
Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]
02 de desembre 2019
De l'Empordanet a l'Empordabrut passant per Godotlàndia
«Esperant Godot», de Samuel Beckett. Traducció de Josep Pedrals. Intèrprets: Nao Albet, Aitor Galisteo-Rocher, Blai Juanet Sangustín, Pol López i Martí Moreno / Eric Seijo. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Paula Miranda. Disseny de vestuari i caracterització: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny de moviment: Marta Gorchs. Regidoria: Francisco Sánchez. Estudiants en pràctiques d'escenografia: Marta Garcia (Elisava), Joan Griset i Josep Pijoan (Institut del Teatre). Estudiant en pràctiques d'il·luminació: Yaiza Ares. Ajudanta direcció: Mònica Molina Duran. Direcció: Ferran Utzet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 1 desembre 2019.
De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també. Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més. Josep Pedrals s'ha encarregat d'una nova traducció. És un dels avantatges de repescar clàssics: el “refresh” imprescindible del llenguatge. Es podia recórrer a versions anteriors, esclar. Per exemple, el Teatre Lliure, fa vint anys, el 1999, encara a la seu de Gràcia, va recuperar la versió de Pere Quart / Joan Oliver. Va ser un dels èxits de la direcció de Lluís Pasqual... amb Anna Lizaran fent de Vladimir! Una altra de les negatives de Beckett —i els seus hereus— que deia que cap dona podia fer el paper perquè no patia de pròstata! Pobre Beckett... aleshores encara no s'havia inventat el fenomen del Me Too! El que sí que s'havia inventat és el quitrà. I l'escenografia ennegrida de l'artista Frederic Amat feia que l'obra es representés, com aquell qui diu, en blanc i negre... [+ crítica]
De «Tot esperant Godot / En attendant Godot» a «Esperant Godot». I de l'Empordanet a l'Empordabrut. M'explico. Deia Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) que entre el 1948 i el 1949 es va posar a escriure aquesta obra simplement perquè necessitava airejar-se després de la complexa narrativa dramàtica de l'obra teatral «Eleutheria». No oblidem també que només feia dos o tres anys de l'horror nazi de la Segona Guerra Mundial. Per tant, les raons per airejar-se eren moltes. I per conrear l'absurd, també. Beckett no va publicar i estrenar «En attendant Godot» fins al 1953. I malgrat que el que havia dit l'autor irlandès d'airejar-se potser només va ser una “boutade”, tothom en va fer elucubracions filosòfiques i intel·lectuals. I encara en fa. Per això l'invisible i desconegut Godot es mereix que no se'n faci ni una més. Josep Pedrals s'ha encarregat d'una nova traducció. És un dels avantatges de repescar clàssics: el “refresh” imprescindible del llenguatge. Es podia recórrer a versions anteriors, esclar. Per exemple, el Teatre Lliure, fa vint anys, el 1999, encara a la seu de Gràcia, va recuperar la versió de Pere Quart / Joan Oliver. Va ser un dels èxits de la direcció de Lluís Pasqual... amb Anna Lizaran fent de Vladimir! Una altra de les negatives de Beckett —i els seus hereus— que deia que cap dona podia fer el paper perquè no patia de pròstata! Pobre Beckett... aleshores encara no s'havia inventat el fenomen del Me Too! El que sí que s'havia inventat és el quitrà. I l'escenografia ennegrida de l'artista Frederic Amat feia que l'obra es representés, com aquell qui diu, en blanc i negre... [+ crítica]
«Show must go one! / Que continuï l'espectacle!»
«Un viatge en el temps». Artistes: Jessy, Sandro Roque, Loreta Hantal, Ugo Togni, Willy Colombaioni, Saulo Roque, Francis 'Billin' Raluy, Sandro Raluy, Enrico Robinson, ballarines, músic, tècnics i la nena Raluy, entre altres. Companyia Circ Històric Raluy. Idea original de Carlos Raluy (in memoriam). Direcció: Francis Raluy. Carpa del Circ Històric Raluy, Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona, 1 desembre 2019.
Aquesta vegada, la pista del Circ Històric Raluy és com una gran plaça de poble on la caravana dels artistes arriba per fer-hi els seus números i quan acaba se'n va. L'espectacle, gestat en els últims mesos de vida de Carlos Raluy i estrenat a Barcelona en homenatge seu, just una setmana després de la seva mort, és presentat com un viatge en el temps, amb lleugeres ressonàncies de l'època de la Belle Époque i del Modernisme. Però a can Raluy tot és auster i familiar —gairebé com si fos de microteatre al menjador de casa— i la parefarnàlia es queda fora de la carpa per no destorbar l'essència de ser del gruix humà del circ Raluy, una nissaga que a hores d'ara ja s'ha dispersat en tres circs en actiu: el Raluy Legacy, que dirigeix el germà Lluís Raluy; el Raluy Històric, del qual, amb la mort de Carlos Raluy, ha agafat el relleu el germà Francis Raluy; i el Raluy Teatre Circ Rosa Raluy, filla de Carlos i emparentada amb els Garibaldi, creat de nou aquest mateix any. De fet, caldria parlar d'una trajectòria de quatre circs Raluys perquè encara hi falta el del germà Eduardo, que ja havia creat el circ Williams juntament amb l'actual director de l'Històric, Francis Raluy. La nissaga s'estén des d'avis a pares —aquí cal recordar l'espai físic del Bar London de la Barcelona antiga, que recentment havia heretat Carlos Raluy i que és on va començar el seu avi amb l'home bala— i continua fins a avui amb fills, néts i nebots. Tothom hi troba el seu paper des de la recepció, al bar dels carros de fusta o els assistents de pista. A pesar de les desavinences —com passa a les millors famílies— que han portat a la dispersió de carpes, és impossible trobar un dels circs Raluy que no tingui com a base el pes de la família... [+ crítica]
Aquesta vegada, la pista del Circ Històric Raluy és com una gran plaça de poble on la caravana dels artistes arriba per fer-hi els seus números i quan acaba se'n va. L'espectacle, gestat en els últims mesos de vida de Carlos Raluy i estrenat a Barcelona en homenatge seu, just una setmana després de la seva mort, és presentat com un viatge en el temps, amb lleugeres ressonàncies de l'època de la Belle Époque i del Modernisme. Però a can Raluy tot és auster i familiar —gairebé com si fos de microteatre al menjador de casa— i la parefarnàlia es queda fora de la carpa per no destorbar l'essència de ser del gruix humà del circ Raluy, una nissaga que a hores d'ara ja s'ha dispersat en tres circs en actiu: el Raluy Legacy, que dirigeix el germà Lluís Raluy; el Raluy Històric, del qual, amb la mort de Carlos Raluy, ha agafat el relleu el germà Francis Raluy; i el Raluy Teatre Circ Rosa Raluy, filla de Carlos i emparentada amb els Garibaldi, creat de nou aquest mateix any. De fet, caldria parlar d'una trajectòria de quatre circs Raluys perquè encara hi falta el del germà Eduardo, que ja havia creat el circ Williams juntament amb l'actual director de l'Històric, Francis Raluy. La nissaga s'estén des d'avis a pares —aquí cal recordar l'espai físic del Bar London de la Barcelona antiga, que recentment havia heretat Carlos Raluy i que és on va començar el seu avi amb l'home bala— i continua fins a avui amb fills, néts i nebots. Tothom hi troba el seu paper des de la recepció, al bar dels carros de fusta o els assistents de pista. A pesar de les desavinences —com passa a les millors famílies— que han portat a la dispersió de carpes, és impossible trobar un dels circs Raluy que no tingui com a base el pes de la família... [+ crítica]
01 de desembre 2019
«Llibertat, Amnistia... i Reposició cada dia!»
«Europa Bull». Dramatúrgia de Jordi Oriol. Música de Carles Pedragosa, Sasha Agranov i Kalr Stets. Intèrprets: Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Hierro, Olga Onrubia, Carles Pedragosa i Karl Stets. Espai i vestuari: Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. Il·luminació: Marc Salicrú. Projeccions: Marc Permanyer. Espai sonor: Jordi Salvadó. Ajudanta d'espai i vestuari: Adriana Parra. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre: Gabi Jiménez. Construcció d'escenografia: Xarli. Confecció de vestuari: Begoña Simón, Rosa Barbero i Inés i Trini. Cap tècnic: Albert Glas. Regidora en gira: Olalla Calvo. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció executiva: Helena Font. Producció: Indi Gest, Premi Quim Masó 2018 i TNC. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: Jordi Oriol. Estrena: El Canal, Salt, Festival Temporda Alta, 15 novembre 2019. Reestrena: Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 novembre 2019.
Oh, sorpresa! ¿Pot ser que el joglar Albert Boadella hagi aparcat l'autoodi catalanofòbic i la mania persecutòria que atribueix als seus coetanis i que hagi tornat al teatre català amb un nou espectacle? No! És Jordi Oriol, actor, músic i director teatral, que amb un equip que ho fa rodó del tot ha posat en solfa i alguna cosa més l'espectacle «Europa Bull», guanyador del Premi Quim Masó de l'any anterior i estrenat ara, primer al Festival Temporada Alta d'aquest any i, com un enllaç, al Teatre Nacional de Catalunya. El teatre català actual, tocat per l'autocensura, va curt d'autocrítica i de paròdia sobre el moment social i polític que s'està vivint. I Jordi Oriol (Barcelona, 1979) trenca aquest silenci i omple el buit esplendorosament i amb un farciment de gran volada amb un espectacle que no es conforma a prendre's amb bon humor la decadència i la crisi que pateix l'Europa de la Unió —la unió dels estats perquè ja fa temps que desconeix la de les regions— sinó que empeny els espectadors a barrinar durant una hora i tres quarts, esquetx a esquetx —i ho dic així perquè malgrat la unitat de la trama sembla confeccionada amb píndoles— sobre el que està veient, a través de la «lletra menuda» que l'autor va esquitxant aquí i allà amb una fina ironia que no traspassa cap línia vermella però que tampoc no s'està de trepitjar l'ull de poll quan cal... [+ crítica]
Oh, sorpresa! ¿Pot ser que el joglar Albert Boadella hagi aparcat l'autoodi catalanofòbic i la mania persecutòria que atribueix als seus coetanis i que hagi tornat al teatre català amb un nou espectacle? No! És Jordi Oriol, actor, músic i director teatral, que amb un equip que ho fa rodó del tot ha posat en solfa i alguna cosa més l'espectacle «Europa Bull», guanyador del Premi Quim Masó de l'any anterior i estrenat ara, primer al Festival Temporada Alta d'aquest any i, com un enllaç, al Teatre Nacional de Catalunya. El teatre català actual, tocat per l'autocensura, va curt d'autocrítica i de paròdia sobre el moment social i polític que s'està vivint. I Jordi Oriol (Barcelona, 1979) trenca aquest silenci i omple el buit esplendorosament i amb un farciment de gran volada amb un espectacle que no es conforma a prendre's amb bon humor la decadència i la crisi que pateix l'Europa de la Unió —la unió dels estats perquè ja fa temps que desconeix la de les regions— sinó que empeny els espectadors a barrinar durant una hora i tres quarts, esquetx a esquetx —i ho dic així perquè malgrat la unitat de la trama sembla confeccionada amb píndoles— sobre el que està veient, a través de la «lletra menuda» que l'autor va esquitxant aquí i allà amb una fina ironia que no traspassa cap línia vermella però que tampoc no s'està de trepitjar l'ull de poll quan cal... [+ crítica]
26 de novembre 2019
La companyia Cor de Maguey reposa a l'Escenari Joan Brossa el seu espectacle «Mexicatas» sobre la vella amistat entre Mèxic i Catalunya dirigit per Sergi Belbel
«Mexicatas». Dramatúrgia de Sergi Belbel. Intèrprets: Merlene Avendaño, Lupe Cano, Esmeralda Elizalde, Ariadna Ferreira, Mónica Mar, Thania Paulinni, Marisol Salcedo i Nàdia Zúñiga. Disseny so: Jordi Bonet. Disseny llums: Kiko Planas. Construcció estructura de l'altar: Miquel Ruiz.Tècnic en gira: Guillem Rodríguez. Producció i distribució: Arnau Vinós. Direcció: Antonio Calvo. Companyia Cor de Maguey. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 10 novembre 2018. Reposició: 27 novembre 2019.
D'un treball col·lectiu a partir de l'enyorança dels orígens i de l'amor a primera vista del lloc d'acollida sorgeix un espectacle ple d'humor i de tendresa que, potser sense proposar-s'ho, enllaça amb l'antiga relació d'amistat que Mèxic i Catalunya han tingut des de sempre, però d'una manera especial des de després de la guerra civil i l'exili forçat de personatges catalans que han estimat Mèxic i s'han deixat influir culturalment pel seu solatge com per exemple Pere Calders o Avel·lí Artís “Tísner” i la seva literatura amarada de l'esperit mexicà arran del seu llarg exili de més de vint-i-cinc anys. Amb les vuit integrants de la companyia Cor de Maguey passa una cosa semblant però a la inversa. Elles vuit són actrius formades a l'escola artística mexicana que han buscat una nova manera de viure i d'exercir la seva professió a Catalunya. S'han trobat i s'han retrobat amb casa seva. Això els dóna una visió que ni es compra ni es ven i que es té a dins implícitament per la condició de trobar-se en terra de ningú, amb el cor a una banda i l'altra. Aquesta estimació la reflecteixen molt bé passada per l'alambí de la distància, l'humor, la frescor, la crítica i la ironia. Estimen tant Mèxic que no poden estar-se de criticar els que l'embruteixen amb política corrupta. I ja estimen també tant Catalunya que tampoc no es poden estar, com la troupe d'«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol, de «riure-la»... [+ crítica]
D'un treball col·lectiu a partir de l'enyorança dels orígens i de l'amor a primera vista del lloc d'acollida sorgeix un espectacle ple d'humor i de tendresa que, potser sense proposar-s'ho, enllaça amb l'antiga relació d'amistat que Mèxic i Catalunya han tingut des de sempre, però d'una manera especial des de després de la guerra civil i l'exili forçat de personatges catalans que han estimat Mèxic i s'han deixat influir culturalment pel seu solatge com per exemple Pere Calders o Avel·lí Artís “Tísner” i la seva literatura amarada de l'esperit mexicà arran del seu llarg exili de més de vint-i-cinc anys. Amb les vuit integrants de la companyia Cor de Maguey passa una cosa semblant però a la inversa. Elles vuit són actrius formades a l'escola artística mexicana que han buscat una nova manera de viure i d'exercir la seva professió a Catalunya. S'han trobat i s'han retrobat amb casa seva. Això els dóna una visió que ni es compra ni es ven i que es té a dins implícitament per la condició de trobar-se en terra de ningú, amb el cor a una banda i l'altra. Aquesta estimació la reflecteixen molt bé passada per l'alambí de la distància, l'humor, la frescor, la crítica i la ironia. Estimen tant Mèxic que no poden estar-se de criticar els que l'embruteixen amb política corrupta. I ja estimen també tant Catalunya que tampoc no es poden estar, com la troupe d'«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol, de «riure-la»... [+ crítica]
23 de novembre 2019
Cria corbs... i et sortiran ultres!
«Una història real», de Pau Miró. Intèrprets: Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Marta Folch. Caracterització: Alicia Machin. Direcció producció: Maite Pijuan. Cap producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Maria Muntané. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Ajudanta direcció: Tilda Espluga. Regidor: Rubèn Homar. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Comunicació: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: La Villarroel, Verteatro i Bitò. Direcció escènica: Pau Miró. La Villarroel, Barcelona, 22 novembre 2019.
El creixement del sentiment «ultra» entre les generacions més joves sovint es produeix sense que es noti, progressivament i amb subtilesa. I quan surt a la llum, la frustració dels més grans, que se senten fracassats per l'educació transmesa, es converteix en actitud reaccionària. En aquest clima tan contemporani hi influeixen el goteig de segons quins discursos des de tribunes polítiques, els tuits insolents sense control, els vídeos a la xarxa com a model heroic sobre fets racistes emesos en bucle i altres elements ambientals que, a l'hora de les urnes, s'acaben traduint en vots protesta que alimenten els reduïts nuclis totalitaris que ja existien amb un resultat que deixa bocabadats els que es pensaven que tenien el monopoli del poder i de la presumpta justícia i igualtat de drets per a tothom. El dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) parteix d'aquest fenomen que ha anat creixent amb força a tot el món més desenvolupat —primer als EUA i després a Europa— en aquest primer quart de segle XXI, arran sobretot de la crisi financera que ha trasbalsat el promès estat del benestar —qui l'ha vist i qui el veu!— i que ha deixat la generació més jove, que és a la franja dels vint, sense una escletxa de llum al final del túnel. I el que és pitjor: sense previ avís. L'autor Pau Miró posa entre les cordes la relació entre un pare, escriptor d'ofici i d'audiència bestseller, de tendència social oberta i progressista, i el seu fill, estudiant brillant, amb un coeficient d'intel·ligència superior al de la mitjana, amb idees pragmàtiques i tan conservadores que el pare el compara en una ocasió com si fos un «becari de Donald Trump», sense que calgui afegir res més perquè la doble etiqueta «Donald&Trump» tothom sap què amaga i què representa... [+ crítica]
El creixement del sentiment «ultra» entre les generacions més joves sovint es produeix sense que es noti, progressivament i amb subtilesa. I quan surt a la llum, la frustració dels més grans, que se senten fracassats per l'educació transmesa, es converteix en actitud reaccionària. En aquest clima tan contemporani hi influeixen el goteig de segons quins discursos des de tribunes polítiques, els tuits insolents sense control, els vídeos a la xarxa com a model heroic sobre fets racistes emesos en bucle i altres elements ambientals que, a l'hora de les urnes, s'acaben traduint en vots protesta que alimenten els reduïts nuclis totalitaris que ja existien amb un resultat que deixa bocabadats els que es pensaven que tenien el monopoli del poder i de la presumpta justícia i igualtat de drets per a tothom. El dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) parteix d'aquest fenomen que ha anat creixent amb força a tot el món més desenvolupat —primer als EUA i després a Europa— en aquest primer quart de segle XXI, arran sobretot de la crisi financera que ha trasbalsat el promès estat del benestar —qui l'ha vist i qui el veu!— i que ha deixat la generació més jove, que és a la franja dels vint, sense una escletxa de llum al final del túnel. I el que és pitjor: sense previ avís. L'autor Pau Miró posa entre les cordes la relació entre un pare, escriptor d'ofici i d'audiència bestseller, de tendència social oberta i progressista, i el seu fill, estudiant brillant, amb un coeficient d'intel·ligència superior al de la mitjana, amb idees pragmàtiques i tan conservadores que el pare el compara en una ocasió com si fos un «becari de Donald Trump», sense que calgui afegir res més perquè la doble etiqueta «Donald&Trump» tothom sap què amaga i què representa... [+ crítica]
22 de novembre 2019
Sang de gitano i fortor de terra cremada
«Jerusalem», de Jez Butterworth. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Adrián Grösser, Guillem Balart, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta, Jan Gavilan / Max Sampietro. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Moviment: Nathalie Labiano. Assessorament musical: Carles Pedragosa. Ajudant de direcció: Xavi Ricart. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Ajudant de vestuari i confecció: Marta Pell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció: Mireia Farrarons. Direcció d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Ainhoa Bernaola. Sastressa: Esther Ciércoles. Maquilladora: Anna Pitarch. Tècnic de so: Roger Giménez. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco i Raul Martínez. Construcció escenografia: Pascualín estructures, Marc Martí, David Ruano i Irene "Nené" Fernández. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Marqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció escènica: Julio Manrique. Producció: Teatre Romea, Centro Dramático Nacional i Grec 2019 Festival de Barcelona. Teatre Romea, Barcelona, 21 novembre 2019.
Hi ha qui es ven l'ànima al diable i hi ha qui es ven la sang gitana, de grup sanguini excepcional, a un altre mena de diable, per sobreviure i reinvertir en... ¿drogues, sexe i... rock and roll? No!, per invertir en vida llibertària i llibertina entre el romanticisme dels boscos d'atmosfera shakesperiana, però també en un espai que podria ser el d'un eixample modern urbanitzable fruit de l'explotació del capitalisme immobiliari. Mig litre de sang gitana a 600 dels grossos! Així és el Gall, malnom venerat per tots els que l'envolten que porta al damunt el barroer Johnny Byron, l'últim, més aviat el penúltim de la nissaga dels Byron, una nissaga ancestral, arrelada a la terra, en contacte amb la tradició rural i les llegendes més creïbles de tan increïbles com són. El personatge del Gall de l'autor Jez Butterworth (Londres, 1969) a «Jerusalem» reuneix tots aquests ingredients: una mica de Faust, per la seva amistat amb el diable; una mica de Falstaff, per la seva ressonància amb el personatge de Shakespeare, presumit, bevedor, emparentat amb delinqüents de baixa escola; i una mica de Lord Byron, personatge extravagant, escandalós, amb amants i deutes que es va guanyar alguns qualificatius com el de boig, malapeça i perillós i, a més, nascut amb una lleu deformació al peu que li va provocar una coixera, com la del Gall, per a tota la vida... [+ crítica]
Hi ha qui es ven l'ànima al diable i hi ha qui es ven la sang gitana, de grup sanguini excepcional, a un altre mena de diable, per sobreviure i reinvertir en... ¿drogues, sexe i... rock and roll? No!, per invertir en vida llibertària i llibertina entre el romanticisme dels boscos d'atmosfera shakesperiana, però també en un espai que podria ser el d'un eixample modern urbanitzable fruit de l'explotació del capitalisme immobiliari. Mig litre de sang gitana a 600 dels grossos! Així és el Gall, malnom venerat per tots els que l'envolten que porta al damunt el barroer Johnny Byron, l'últim, més aviat el penúltim de la nissaga dels Byron, una nissaga ancestral, arrelada a la terra, en contacte amb la tradició rural i les llegendes més creïbles de tan increïbles com són. El personatge del Gall de l'autor Jez Butterworth (Londres, 1969) a «Jerusalem» reuneix tots aquests ingredients: una mica de Faust, per la seva amistat amb el diable; una mica de Falstaff, per la seva ressonància amb el personatge de Shakespeare, presumit, bevedor, emparentat amb delinqüents de baixa escola; i una mica de Lord Byron, personatge extravagant, escandalós, amb amants i deutes que es va guanyar alguns qualificatius com el de boig, malapeça i perillós i, a més, nascut amb una lleu deformació al peu que li va provocar una coixera, com la del Gall, per a tota la vida... [+ crítica]
20 de novembre 2019
La companyia Projecte Ingenu tanca el seu cicle antològic al Teatre Akadèmia amb la recuperació de l'obra «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta»
«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta». Creació original a partir de «La Tempesta» de William Shakespeare, a càrrec de Projecte Ingenu. Intèrprets: Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Víctor Rodrigo, Martí Salvat, Roser Tàpias i Xavier Torra. Música original i arranjaments vocals: Neus Pàmies. Espai sonor: Pol Queralt. Disseny espai i il·luminació: Laura Clos (Closca). Disseny vestuari: Marta Rafa. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Assessoria moviment: Víctor Rodrigo. Ajudant direcció: Jaume Viñas. assistent artística: Rosa Serra. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 abril 2018. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 20 novembre 2019.
William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món. Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar». Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria... [+ crítica]
William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món. Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar». Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria... [+ crítica]
13 de novembre 2019
La incombustible «Pel davant... i pel darrere» torna al Teatre Borràs amb molts pocs canvis en el repartiment en relació a la temporada passada
«Pel davant... i pel darrera (Noises Off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets 2019: Lloll Bertran Agnès Busquets, Jordi Díaz, Mireia Portas, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Ramó i Laia Alsina. Intèrprets 2018: Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina. Equip artístic 2018: Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Susana Abella. Disseny gràfic: Quim Boix/bbcr – 20cm, Fotografia: Daniel Escalé. Ajudant de producció: Virginia Fernández. Producció: ANEXA. Premsa: Sandra Araquistain / Betina Pons. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Alexander Herold. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011. Reposició: 22 novembre 2018. Reposició: 13 novembre 2019.
Per vuitena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-set, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic. L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure. I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere. En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa... [+ crítica]
Per vuitena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-set, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic. L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure. I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere. En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa... [+ crítica]
11 de novembre 2019
Dominar el futur per entendre el passat
«Una habitació buida». Text i lletres: Marc Artigau. Música: Clara Peya. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Intèrprets: Carla Pueyo, Eric Oloz, Cristina Vallribera, Ferran Enfedaque, Núria Llausí, Ariadna Colomer, Marc Arias, Marc P. Balasch. Pianista: Miquel González. Escenografia: Lola Belles. Disseny il·luminació: Conchita Pons. Muntatge i adaptació il·luminació: Èric Rufo. Disseny i confecció vestuari: Aida Almacellas, Paula Arenas, Alex Navarro i Carlota Pérez Mouriño. Fotografia: Laia Serra Pou. Disseny gràfic: Alex Navarro. Tècnic de so directe: Marcel Basté. Tècnic de llums: Èric Rufo. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Companyia Llançat. El Maldà, Barcelona, 10 març 2019.
El naixement de Llançat, una nova companyia que surt de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia, on ja va presentar aquest espectacle com a treball de fi de grau dins la Mostra de Creadors Emergents el 2018, recorda en part el naixement, a l'últim quart del segle passat, d'aquella altra companyia anomenada El Musical Més Petit, al Versus Teatre, i després el salt al TNC, de la mà de Josep Maria Flotats. Amb una diferència, El Musical Més Petit eren autònoms i novells des de la direcció a la interpretació. Els impulsors de la companyia Llançat en canvi —els temps han canviat!—, tenen un suport experimentat a la capçalera: Marc Artigau, com a autor del text i les lletres; Clara Peya com a compositora; Miquel Tejada, com a director musical; i Joan Maria Segura Bernadas com a director escènic. El musical «Una habitació buida» entra en el gènere distòpic. No hi ha temps ni espai. O més ben dit, hi ha el temps que vols que hi hagi i l'espai que més et convé. I aquesta mirada futurista i de gènere fantàstic no sempre bufa a favor del benestar dels personatges de la història i sovint els descobreix fets amagats que a la vida real desconeixien... [+ crítica]
El naixement de Llançat, una nova companyia que surt de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia, on ja va presentar aquest espectacle com a treball de fi de grau dins la Mostra de Creadors Emergents el 2018, recorda en part el naixement, a l'últim quart del segle passat, d'aquella altra companyia anomenada El Musical Més Petit, al Versus Teatre, i després el salt al TNC, de la mà de Josep Maria Flotats. Amb una diferència, El Musical Més Petit eren autònoms i novells des de la direcció a la interpretació. Els impulsors de la companyia Llançat en canvi —els temps han canviat!—, tenen un suport experimentat a la capçalera: Marc Artigau, com a autor del text i les lletres; Clara Peya com a compositora; Miquel Tejada, com a director musical; i Joan Maria Segura Bernadas com a director escènic. El musical «Una habitació buida» entra en el gènere distòpic. No hi ha temps ni espai. O més ben dit, hi ha el temps que vols que hi hagi i l'espai que més et convé. I aquesta mirada futurista i de gènere fantàstic no sempre bufa a favor del benestar dels personatges de la història i sovint els descobreix fets amagats que a la vida real desconeixien... [+ crítica]
10 de novembre 2019
Un préstec pot costar un ronyó
«El mercader de Venècia. L'inici del capitalisme», de William Shakespeare. Versió de Konrad Zschiendrich. Traducció de Miquel Desclot. Intèrprets: Mercè Managuerra, Sílvia Forns, Damià Plensa i Àlvar Triay / Lolo Herrero. Disseny d'il·luminació: Alberto Rodríguez. Vestuari: Georgina Viñolo. Espai escènic: Damià Plensa. Espai sonor: Juanjo Rubio i Mingo Ràfols. Fotografia cartell: Guillem Medina. Fotografia espectacle: Maria Alzamora. Cap de producció: Sylvie Lorente. Comunicació: Laia Roigé. Direcció artística Dau al Sec: Mercè Managuerra. Producció: Eix 49, S.L. Companyia Dau al Sec Arts Escèniques. Direcció: Konrad Zschiendrich i Mingo Ràfols. Sala Versus Glòries, Barcelona, 27 febrer 2019. Reposició: 9 novembre 2019.
Amb una riquesa lingüística que és un regal per a l'oïda, aquesta versió de l'obra «El mercader de Venècia», de William Shakespeare, traduïda de cap i de nou per Miquel Desclot i esporgada amb mestratge dramatúrgic per Konrad Zschiendrich, és una petita perla enmig del batibull “comercial” i de “reposicions per sortir del pas” que ha caracteritzat l'arrencada de temporada, accidentada per factors ambientals externs. També la producció de la companyia de Mercè Managuerra és una reposició que prové de la temporada passada, a la mateixa sala, i que a l'estiu va valdre a l'actriu el premi Margarida Xirgu precisament per la interpretació que hi fa del jueu Shylock. Però, en tot cas, és una reposició gairebé obligada pel seu valor perquè el muntatge se centra en allò més essencial de l'obra de Shakespeare i en 90 minuts fa un recorregut entre romàntic i capitalista —una combinació explosiva!— que Shakespeare sap sintetitzar de manera efectista en la clàusula del contracte de préstec que Shylock fa a Antonio amb la clàusula que, si no compleix amb el seu deure de 3.000 ducats, li exigirà només una lliura de la seva carn... [+ crítica]
Amb una riquesa lingüística que és un regal per a l'oïda, aquesta versió de l'obra «El mercader de Venècia», de William Shakespeare, traduïda de cap i de nou per Miquel Desclot i esporgada amb mestratge dramatúrgic per Konrad Zschiendrich, és una petita perla enmig del batibull “comercial” i de “reposicions per sortir del pas” que ha caracteritzat l'arrencada de temporada, accidentada per factors ambientals externs. També la producció de la companyia de Mercè Managuerra és una reposició que prové de la temporada passada, a la mateixa sala, i que a l'estiu va valdre a l'actriu el premi Margarida Xirgu precisament per la interpretació que hi fa del jueu Shylock. Però, en tot cas, és una reposició gairebé obligada pel seu valor perquè el muntatge se centra en allò més essencial de l'obra de Shakespeare i en 90 minuts fa un recorregut entre romàntic i capitalista —una combinació explosiva!— que Shakespeare sap sintetitzar de manera efectista en la clàusula del contracte de préstec que Shylock fa a Antonio amb la clàusula que, si no compleix amb el seu deure de 3.000 ducats, li exigirà només una lliura de la seva carn... [+ crítica]
Crit adolescent contra la intolerància
«Paisajes para no colorear». Dramatúrgia de Carolina de la Maza i Marco Layera, basada en més de 100 testimonis d'adolescents xilenes. Intèrprets: Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez i Arwen Vásquez. Escenografia i il·luminació: Pablo de la Fuente. Vestuari: Daniel Bagnara. Música: Tomás González. So: Alonso Orrego. Assessorament dramatúrgic: Anita Fuentes i Francisca Ortiz. Psicòloga: Soledad Gutiérrez. Ajudanta de direcció: Carolina de la Maza. Ajudanta d'escena: Soledad Escobar. Cap tècnic: Karl Heinz Sateler. Producció delegada i distribució a Espanya: Carlota Guivernau. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: GAM - Centro Cultural Gabriela Mistral i Companyia de Teatro La Re-Sentida, amb el suport del Ministeri de Cultura de Xile. Direcció: Marco Layera. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 novembre 2019.
Al final d'aquest singular espectacle, les nou joveníssimes actrius de la companyia mostren una pancarta on diu amb lletres grosses: «A Xile es vulneren els drets humans». A Xile i en molts altres llocs, esclar. I no cal mirar ni cap al nord ni cap al sud perquè a hores d'ara no se'n lliura gairebé ningú. Els espectadors, que estan passant actualment per una etapa de sensibilització social especial, aplaudeixen dempeus. No és estrany perquè «Paisajes para no colorear» és un xiscle de valentia i de denúncia a la vegada en veu d'una generació que de cop i volta ha decidit no conformar-se amb el seu paper de víctimes anomenades sovint “innocents”. La història d'històries de «Paisajes para no colorear» està basada en una fusió d'un centenar de casos de noies adolescents xilenes que han patit la humiliació i la violència del patriarcat. Però no només això perquè alguna d'elles exposa davant els espectadors la seva pròpia experiència o fa servir l'alambí del teatre per expulsar el seu fantasma personal i alliberar-se'n per sempre, com és el cas de l'adolescent que confessa la seva condició de lesbiana, condició que va amagar als seus pares fins que no ho van descobrir en veure-la actuar... [+ crítica]
Al final d'aquest singular espectacle, les nou joveníssimes actrius de la companyia mostren una pancarta on diu amb lletres grosses: «A Xile es vulneren els drets humans». A Xile i en molts altres llocs, esclar. I no cal mirar ni cap al nord ni cap al sud perquè a hores d'ara no se'n lliura gairebé ningú. Els espectadors, que estan passant actualment per una etapa de sensibilització social especial, aplaudeixen dempeus. No és estrany perquè «Paisajes para no colorear» és un xiscle de valentia i de denúncia a la vegada en veu d'una generació que de cop i volta ha decidit no conformar-se amb el seu paper de víctimes anomenades sovint “innocents”. La història d'històries de «Paisajes para no colorear» està basada en una fusió d'un centenar de casos de noies adolescents xilenes que han patit la humiliació i la violència del patriarcat. Però no només això perquè alguna d'elles exposa davant els espectadors la seva pròpia experiència o fa servir l'alambí del teatre per expulsar el seu fantasma personal i alliberar-se'n per sempre, com és el cas de l'adolescent que confessa la seva condició de lesbiana, condició que va amagar als seus pares fins que no ho van descobrir en veure-la actuar... [+ crítica]
09 de novembre 2019
L'actor Eduard Farelo reposa la imponent versió d'«Una Ilíada» a l'OffLaVillarroel després d'haver-la estrenat a la Biblioteca de Catalunya
«Una Ilíada», de Lisa Peterson i Denis O'Hare, a partir de «La Ilíada», d'Homer. Traducció anglesa de Robert Fangles. Traducció catalana de Neus Bonilla. Revisió del text: Marc Artigau. Intèrpret: Eduard Farelo. Músic: Juan Pablo Balcázar (contrabaix). Espai i vestuari: Xesca Salvà. Llums: Marc Lleixà. So: Clara Aguilar. Assessora moviment: Carlotta Bruni. Tècnic de llums: Jordi Baldo. Tècnic del teatre: Emili Vallejo. Cap de sala: Marta Garolera. Atenció al públic: Núria Ubiergo. Fotografia: David Ruano. Disseny: Andrea Gusi. Producció executiva: Saarah Zebede. Premsa: Neus Masferrer. Ajudant direcció i regidor: Marc de Lanuza. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Coproducció de Martel Produccions i Temporada Alta. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2018. Reposició: L'OffLaVillarroel, La Villarroel, Barcelona, 10 novembre 2019.
Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va. L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau. Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W... [+ crítica]
Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va. L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau. Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W... [+ crítica]
08 de novembre 2019
Les veritats no sempre fan perdre les amistats
«Juguem a la veritat», d'Eric Assous. Traducció: Iraida Sardà. Intèrprets: Iraida Sardà, Lolo Herrero i Màrius Hernàndez. Espai escènic: Ricard Borràs. Disseny d'il·luminació: Dani Gener. Tècnic de llums: Andriy Kravchyk. Vestuari: Joir, S.L. Fotografia i cartell: Adrià Goula. Ajudant de direcció: Liza Frediani. Direcció: Ricard Borràs. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 7 novembre 2019.
Les cartes s'estenen des de bon començament sobre la taula. Però això no vol dir que totes estiguin tirades. Dos dels protagonistes d'aquesta obra en tenen una d'amagada a la màniga cadascú. La parella és un matrimoni que ha arribat a la maduresa sabent que no sempre la veritat és la millor consellera perquè es mantingui l'estabilitat conjugal. I per això s'han amagat durant anys les seves respectives infidelitats. Les d'ell, en nombre, a la ratlla de la dotzena. Les d'ella, només una... i mitja, a jutjar pel que es desvela. I posats a buscar la del tercer personatge, un amic de tota la vida de la parella, ara separat, sense feina, la que tenia zelosament guardada com un secret que els altres faran esclatar volgudament. El dramaturg i guionista Eric Assous (Tunis, Tunísia, 1953) planteja un conflicte de parella en clau de triangle —una estructura típica del gènere— i en la línia del registre dramàtic que, tot i el seu origen de bulevard francès, l'acosta a Harold Pinter. Hi ha diàlegs tallants, frases inacabades, expressions a mitges i moltes insinuacions en lletra menuda. És, en part, l'atractiu del muntatge, molt breu, només uns setanta minuts. I és també el que fa que els espectadors es vegin obligats a anar elaborant i amassant les pistes que l'autor els va deixant i endevinant què vindrà darrere de cada embestida entre marit i muller o entre marit i amic o entre amic i muller... [+ crítica]
Les cartes s'estenen des de bon començament sobre la taula. Però això no vol dir que totes estiguin tirades. Dos dels protagonistes d'aquesta obra en tenen una d'amagada a la màniga cadascú. La parella és un matrimoni que ha arribat a la maduresa sabent que no sempre la veritat és la millor consellera perquè es mantingui l'estabilitat conjugal. I per això s'han amagat durant anys les seves respectives infidelitats. Les d'ell, en nombre, a la ratlla de la dotzena. Les d'ella, només una... i mitja, a jutjar pel que es desvela. I posats a buscar la del tercer personatge, un amic de tota la vida de la parella, ara separat, sense feina, la que tenia zelosament guardada com un secret que els altres faran esclatar volgudament. El dramaturg i guionista Eric Assous (Tunis, Tunísia, 1953) planteja un conflicte de parella en clau de triangle —una estructura típica del gènere— i en la línia del registre dramàtic que, tot i el seu origen de bulevard francès, l'acosta a Harold Pinter. Hi ha diàlegs tallants, frases inacabades, expressions a mitges i moltes insinuacions en lletra menuda. És, en part, l'atractiu del muntatge, molt breu, només uns setanta minuts. I és també el que fa que els espectadors es vegin obligats a anar elaborant i amassant les pistes que l'autor els va deixant i endevinant què vindrà darrere de cada embestida entre marit i muller o entre marit i amic o entre amic i muller... [+ crítica]
Confidències de llitera a llitera
«Bollywood, Bombay, Barcelona». Idea original de Juanjo Cuesta-Dueñas, Marc Tarrida Aribau, Albert Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Dramatúrgia de Marc Rosich. Intèrprets: Marc Tarrida Aribau, Abel Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Escenografia: Jairo Fuentes i Violeta Ollauri. Vestuari: Fran de Benito. Vídeo espectacle: Wasp Studio. Coreògraf: Palwinder Nijar i Esther Sabaté. Ajudant de so: Guillem Fernández. Disseny de llums: Antoni Font. Fotografia: Jordi Parera. Producció: Líquido Teatro en col·laboració amb Caja de Burgos. Producció i distribució: Blanca Pascual Arànega. Direcció: Juanjo Cuesta-Dueñas. Companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 14 novembre 2018. Reposició: Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 8 novembre 2019.
En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres. Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest. Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle... [+ crítica]
En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres. Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest. Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle... [+ crítica]
07 de novembre 2019
Dagoll Dagom reposa al Teatre Poliorama el seu espectacle «Maremar» inspirat en la música i lletres de Lluís Llach en una nova temporada nadalenca fins després de Reis i amb alguns canvis en el repartiment
«Maremar». Adaptació de l'obra «Pèricles, príncep de Tir», de William Shakespeare. A partir de la traducció de Salvador Oliva. Inspirat en la música i lletres de Lluís Llach. Dramatúrgia de Jofre Borràs, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Miquel Periel i Ariadna Peya. Intèrprets 2019: Cisco Cruz, Helena Gispert, Júlia Jové, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Albert Triola i Marc Vilajuana. Intèrprets 2018: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Disseny il·luminació: David Bofarull A.A.I. Disseny so i efectes sonors: Roger Ábalos. Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (deLux.pro). Disseny gràfic: Jordi Rins. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Direcció producció i cap adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Auxiliar producció: José Luis Segador. Director tècnic: Arnau Recio. Operador so i aavv: Cristian Nadal. Assistent disseny il·luminació: Jordi González. Operadora llums: Elena Acerete. Regidoria i vestuari: Teresa Navarro. Cap de maquinària: Joan Bonany. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Elèctric: Sergio Santafé. Vídeos promocionals: Mar Orfila. Xarxes socials: Albert Martí. Fotografia: David Ruano. Il·lustració: Marc Sardà. Ajudant escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Assessoria percussions: Toni Pagès. Confecció vestuari: Maribel Rodríguez, María Calderón. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells, Pascualín, Pro-escena. Posticeria i perruqueria: Fent i Desfent. Premsa: Comedianet. Disseny web: Eventis. Operadors càmera: Oriol Roig, Anna Molins, David Cañadell. Operador vídeo assajos: Martín Elena. Ballarines càsting: Tatiana Monells i Anna Sagrera. Guia didàctica: Xavier Blanch, Laura Espot. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Arranjaments, noves creacions i direcció musical: Andreu Gallén. Ajudantia direcció: Jofre Borràs. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 setembre 2018. Reposició: 8 novembre 2019.
«Maremar» és una troballa. La companyia Dagoll Dagom —44 anys al peu del timó, 40 d'«Antaviana» i 30 de «Mar i cel»— ha optat per deixar de banda el que havia fet fins ara i ha experimentat amb una troballa d'aquelles que es poden fer només una vegada i que no es poden repetir. Per això «Maremar» és un espectacle únic, singular, inclassificable, interdisciplinar, amb salabror mediterrània... i fortament compromès per testimoniar una de les vergonyes de la societat del primer quart de segle XXI: el drama dels refugiats. Mare, mar... maremar... un joc de paraules que té el seu origen en el títol de la cançó del 1985 de Lluís Llach i que simbolitza la presència del mar Mediterrani i la mare absent que el cantant havia perdut un any abans. I això és el que passa també dins del muntatge «Maremar» de Dagoll Dagom. Fa la impressió que William Shakespeare amb el seu «Pèricles, príncep de Tir», una obra popular a l'època però poc repescada posteriorment, i Lluís Llach amb el seu «Maremar» haguessin estat esperant el moment que algú descobrís que es complementaven. I la descoberta ha estat de l'equip de dramatúrgia de l'espectacle, encapçalat per Joan Lluís Bozzo, que també el dirigeix, en un treball que s'endevina d'equip amb la conjunció de la vena musical d'Andreu Gallén i la vena coreogràfica d'Ariadna Peya. Dansa, música, teatre dins el teatre, conte clàssic, drama... Una barreja que transporta imaginativament els espectadors —per cert, tota mena d'espectadors a partir dels dotze anys— des de la ficció teatral a la crueltat de la realitat d'avui mateix, des de les terres de la Mediterrània clàssica: Antioquia, Tarsi, Pentàpolis... a la Grècia del segle XXI tacada de mort. Del naufragi de Pèricles i la seva odissea èpica al naufragi anònim de pasteres i la seva odissea fugitiva de les guerres i la fam... [+ crítica]
«Maremar» és una troballa. La companyia Dagoll Dagom —44 anys al peu del timó, 40 d'«Antaviana» i 30 de «Mar i cel»— ha optat per deixar de banda el que havia fet fins ara i ha experimentat amb una troballa d'aquelles que es poden fer només una vegada i que no es poden repetir. Per això «Maremar» és un espectacle únic, singular, inclassificable, interdisciplinar, amb salabror mediterrània... i fortament compromès per testimoniar una de les vergonyes de la societat del primer quart de segle XXI: el drama dels refugiats. Mare, mar... maremar... un joc de paraules que té el seu origen en el títol de la cançó del 1985 de Lluís Llach i que simbolitza la presència del mar Mediterrani i la mare absent que el cantant havia perdut un any abans. I això és el que passa també dins del muntatge «Maremar» de Dagoll Dagom. Fa la impressió que William Shakespeare amb el seu «Pèricles, príncep de Tir», una obra popular a l'època però poc repescada posteriorment, i Lluís Llach amb el seu «Maremar» haguessin estat esperant el moment que algú descobrís que es complementaven. I la descoberta ha estat de l'equip de dramatúrgia de l'espectacle, encapçalat per Joan Lluís Bozzo, que també el dirigeix, en un treball que s'endevina d'equip amb la conjunció de la vena musical d'Andreu Gallén i la vena coreogràfica d'Ariadna Peya. Dansa, música, teatre dins el teatre, conte clàssic, drama... Una barreja que transporta imaginativament els espectadors —per cert, tota mena d'espectadors a partir dels dotze anys— des de la ficció teatral a la crueltat de la realitat d'avui mateix, des de les terres de la Mediterrània clàssica: Antioquia, Tarsi, Pentàpolis... a la Grècia del segle XXI tacada de mort. Del naufragi de Pèricles i la seva odissea èpica al naufragi anònim de pasteres i la seva odissea fugitiva de les guerres i la fam... [+ crítica]
06 de novembre 2019
La companyia Projecte Ingenu recupera el seu «Romeu i Julieta» en el cicle que presenta al Teatre Akadèmia
«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Marc Chornet i Anna Maria Ricart. Intèrprets 2019: Martí Salvat, Clàudia Benito, Cristina López, Cristina Arenas, Rosa Serra, Neus Pàmies, Joan Codina, Xavier Torra i Toni Guillemat. Intèrprets estrena: Carlos Cuevas, Clàudia Benito, Roser Tapias, Alba José, Rosa Serra, Neus Pàmies, Jordi Llordella, Martí Salvat i Toni Guillemat. Intèrprets reposició: Martí Salvat, Clàudia Benito / Roser Tapias, Jordi Llordella, Xavier Torra, Ricard Farré, Ariadna Fígols, Rosa Serra, Alba José i Cristina López / Roser Tapias. Escenografia: Laura Clos (Closca). Il·luminació: Justo Gallego. Vestuari: Laura Clos (Closca) i Teresa del Junco. Caracterització: Txus González. Moviment: Víctor Rodrigo. Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra. Companyia Projecte Ingenu, resident de la Nau Ivanow. Ajudanta direcció: Cristina López. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 maig 2016. Reposició: 7 desembre 2016. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 6 novembre 2019.
¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...? Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes... [+ crítica]
¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...? Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes... [+ crítica]
Meritxell, mon amour!
«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019.
Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat. Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar. Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llisa i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla. I per això la comèdia funciona. Per això i perquè Joel Joan i Hèctor Claramunt, els autors —Joel Joan la dirigeix— han elaborat el guió, sí, amb algunes pinzellades de brotxa grossa, però també amb moments de canvi de tensió i, en conseqüència, d'equilibri entre les claus de la comèdia sense deixar de banda un toc de romanticisme... [+ crítica]
Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat. Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar. Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llisa i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla. I per això la comèdia funciona. Per això i perquè Joel Joan i Hèctor Claramunt, els autors —Joel Joan la dirigeix— han elaborat el guió, sí, amb algunes pinzellades de brotxa grossa, però també amb moments de canvi de tensió i, en conseqüència, d'equilibri entre les claus de la comèdia sense deixar de banda un toc de romanticisme... [+ crítica]
04 de novembre 2019
Una Rita i dues vides
«Rita», de Marta Buchaca. Intèrprets: David Bagés i Anna Moliner. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Míriam Compte. So: Carles Bernal. Fotografia: David Ruano. Ajudantia de direcció: José Pérez i Xavi Buixeda. Assistència a la direcció: Anna Bofill. Ajudantia de producció: Anna Vilella. Comunicació: Marc Comes. Publicitat: Chârles. Producció executiva: Fixentia, S.L. Producció de La Pocket. Direcció: Marta Buchaca. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 3 novembre 2019.
Coincidint amb la representació en sala tancada de l'obra «Rita», de Marta Buchaca, el jurat del premi Frederic Roda li ha atorgat el d'aquesta edició. El muntatge «Rita» va tenir unes prèvies d'estiu dins del cicle Terrats en Cultura i ara, revisat i adaptat a les característiques d'una sala més convencional, ha tingut una estrena definitiva amb l'actor David Bagés i l'actriu Anna Moliner. Ell ja hi era a l'estiu. Ella ha substituït l'actriu Sara Espígul que va donar el tret de sortida aleshores en les representacions a cel obert de Terrats en Cultura. El Toni i la Júlia són germans. Però això no vol dir que tinguin ni els mateixos interessos ni que pensin en tot igual. I en el rerefons de «Rita» —patronímic del nom de la gossa del Toni i, a la vegada també el nom de la mare de la parella de germans, uf!—, hi ha una àvia absent a l'obra, però imaginàriament present, malalta d'Alzheimer des de fa molt de temps i ingressada en una residència en estat pràcticament vegetatiu... [+ crítica]
Coincidint amb la representació en sala tancada de l'obra «Rita», de Marta Buchaca, el jurat del premi Frederic Roda li ha atorgat el d'aquesta edició. El muntatge «Rita» va tenir unes prèvies d'estiu dins del cicle Terrats en Cultura i ara, revisat i adaptat a les característiques d'una sala més convencional, ha tingut una estrena definitiva amb l'actor David Bagés i l'actriu Anna Moliner. Ell ja hi era a l'estiu. Ella ha substituït l'actriu Sara Espígul que va donar el tret de sortida aleshores en les representacions a cel obert de Terrats en Cultura. El Toni i la Júlia són germans. Però això no vol dir que tinguin ni els mateixos interessos ni que pensin en tot igual. I en el rerefons de «Rita» —patronímic del nom de la gossa del Toni i, a la vegada també el nom de la mare de la parella de germans, uf!—, hi ha una àvia absent a l'obra, però imaginàriament present, malalta d'Alzheimer des de fa molt de temps i ingressada en una residència en estat pràcticament vegetatiu... [+ crítica]
03 de novembre 2019
Animals racionals al servei del poder
«Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Josep Maria Pou, Bernat Quintana i Miranda Gas. Imatges en vídeo: José Luís Alcobendas, Ivan Benet, Aleix Peña, Xavier Ripoll i David Vert. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Juanjo Llorens. Vestuari: Antonio Belart. Espai sonor: Orestes Gas. Vídeoescena: Álvaro Luna. Ajudant il·luminació: Rodrigo Ortega. Ajudant escenografia: Paula Font. Direcció producció: Maite Pijuan. Cap producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Montse Tixé. Sastressa: Rosario Macias. Cap tècnic teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Tècnic so: Dani Seoane. Construcció escenografia: Arts-cenics i Taller d'escenografia Joan Jorba. Confecció vestuari: Època i Goretti. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Coproducció: Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Ajudanta direcció: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 2 novembre 2019.
Mentre l'actor Josep Maria Pou fa de Ciceró al Romea —des d'aquesta temporada també director artístic de la programació del teatre—, un comença a témer a poc a poc mentre avança la trama que els molt honorables membres de l'«autoanomenada» Junta Electoral Central no deuen anar gaire al teatre. Si hi anessin potser se'ls acudiria la “boutade” que el discurs de l'obra «Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero, hauria de ser suspesa en campanya electoral perquè es pot considerar «perillosa» i «tendenciosa». Si el mateix organisme controlador central veta pancartes inofensives i reivindicatives, fa tancar exposicions amb urnes, imposa maneres d'informar als mitjans públics, prohibeix paraules que són als diccionaris de totes les llengües i condemna concentracions ni que només pretenguin “reflexionar” la vigília de les votacions, no seria gens estrany que quan el personatge de Marc Tuli Ciceró —o el vell usuari de la noble biblioteca amb pinta de professor d'època que es fa dir Marc Tuli Ciceró— dialoga i discuteix amb un jove estudiós (l'actor Bernat Quintana) a qui encoloma el paper de l'esclau Tiró, i la seva jove parella també estudiosa (l'actriu Miranda Gas), a qui pren per la seva filla Tulia, que preparen un treball sobre Ciceró en una de les àrees de la mateixa biblioteca —immensa escenografia que sembla vinguda d'un altre temps—, a l'esmentada Junta Electoral se li disparessin totes les sospites quan Ciceró diu, per exemple: «O l'espasa o la toga», o quan rebla el seu discurs reptant l'auditori a «dialogar tots plegats»... [+ crítica]
Mentre l'actor Josep Maria Pou fa de Ciceró al Romea —des d'aquesta temporada també director artístic de la programació del teatre—, un comença a témer a poc a poc mentre avança la trama que els molt honorables membres de l'«autoanomenada» Junta Electoral Central no deuen anar gaire al teatre. Si hi anessin potser se'ls acudiria la “boutade” que el discurs de l'obra «Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero, hauria de ser suspesa en campanya electoral perquè es pot considerar «perillosa» i «tendenciosa». Si el mateix organisme controlador central veta pancartes inofensives i reivindicatives, fa tancar exposicions amb urnes, imposa maneres d'informar als mitjans públics, prohibeix paraules que són als diccionaris de totes les llengües i condemna concentracions ni que només pretenguin “reflexionar” la vigília de les votacions, no seria gens estrany que quan el personatge de Marc Tuli Ciceró —o el vell usuari de la noble biblioteca amb pinta de professor d'època que es fa dir Marc Tuli Ciceró— dialoga i discuteix amb un jove estudiós (l'actor Bernat Quintana) a qui encoloma el paper de l'esclau Tiró, i la seva jove parella també estudiosa (l'actriu Miranda Gas), a qui pren per la seva filla Tulia, que preparen un treball sobre Ciceró en una de les àrees de la mateixa biblioteca —immensa escenografia que sembla vinguda d'un altre temps—, a l'esmentada Junta Electoral se li disparessin totes les sospites quan Ciceró diu, per exemple: «O l'espasa o la toga», o quan rebla el seu discurs reptant l'auditori a «dialogar tots plegats»... [+ crítica]
02 de novembre 2019
Un “Confit” de color verd pàl·lid
«La dona del 600», de Pere Riera. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Àngels Gonyalons, Pep Planas, Rosa Vila i Mercè Sampietro. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Raquel Bonillo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Jordi Bonet. Vídeo: Francesc Isern. Ajudanta escenografia: Paula González. Assessorament de maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Ajudanta escenografia en pràctiques màster Elisava: Núria Mallofré. Direcció de producció: Josep Domènech i Jordi Sellas. Cap de producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap tècnic: Joan Segura. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Marqueting: Publiespec, Bitò i Minoria Absoluta. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Distribució: Bitò. Ajudanta direcció: Ota Vallès. Direcció: Pere Riera. Coproducció de Bitò i Minoria Absoluta. Teatre Goya, Barcelona, 1 novembre 2019.
Es podria titular «La dona del “Confit”» perquè el “Seat 600” color verd pàl·lid de la família protagonista era com un d'aquells confits farcits d'ametlla llargueta i ensucrat per fora amb colors de primera comunió. Faran bé els espectadors —per arribar amb coneixement de causa al desenllaç— de quedar-se amb aquesta imatge simbòlica de l'auto d'època de la factoria Seat més popular de la segona meitat del segle passat, un auto tan protagonista d'aquesta obra de Pere Riera (Canet de Mar, Maresme, 1974) com ho són els altres cinc personatges que ronden al voltant del model de 600, matrícula B-451473, que en Tomàs, un pare vidu de fa tres anys, d'uns 70 anys, exempleat primer de la Seat i després de la Pegaso, ha construït peça a peça —no sense complicitats veïnals— en un lloc tan poc habitual com és el menjador de casa. Plantejar aquesta història als espectadors ja és motiu d'una arrencada d'aires mig calderians perquè no hi ha més realisme màgic que pretendre construir un vehicle al pis sense que ningú del veïnat de l'escala sospiti res i lliurant-se de qualsevol denúncia dels més rodinaires i envejosos. Si algú es pensa que amb la plaga dels pisos turístics il·legals ja ho havia vist tot entre comunitats de veïns, que s'esperi quan ensopegui amb un veí jubilat que, en comptes de baixar al parc a jugar a petanca, s'entretingui a construir un utilitari a dins de casa... o un camió amb tràiler i tot!... [+ crítica]
Es podria titular «La dona del “Confit”» perquè el “Seat 600” color verd pàl·lid de la família protagonista era com un d'aquells confits farcits d'ametlla llargueta i ensucrat per fora amb colors de primera comunió. Faran bé els espectadors —per arribar amb coneixement de causa al desenllaç— de quedar-se amb aquesta imatge simbòlica de l'auto d'època de la factoria Seat més popular de la segona meitat del segle passat, un auto tan protagonista d'aquesta obra de Pere Riera (Canet de Mar, Maresme, 1974) com ho són els altres cinc personatges que ronden al voltant del model de 600, matrícula B-451473, que en Tomàs, un pare vidu de fa tres anys, d'uns 70 anys, exempleat primer de la Seat i després de la Pegaso, ha construït peça a peça —no sense complicitats veïnals— en un lloc tan poc habitual com és el menjador de casa. Plantejar aquesta història als espectadors ja és motiu d'una arrencada d'aires mig calderians perquè no hi ha més realisme màgic que pretendre construir un vehicle al pis sense que ningú del veïnat de l'escala sospiti res i lliurant-se de qualsevol denúncia dels més rodinaires i envejosos. Si algú es pensa que amb la plaga dels pisos turístics il·legals ja ho havia vist tot entre comunitats de veïns, que s'esperi quan ensopegui amb un veí jubilat que, en comptes de baixar al parc a jugar a petanca, s'entretingui a construir un utilitari a dins de casa... o un camió amb tràiler i tot!... [+ crítica]
01 de novembre 2019
Una història de zombies
«La mort i la primavera», de Mercè Rodoreda. Adaptació de Joan Ollé. Intèrprets: Joan Anguera, Pepo Blasco, Francesc Colomer, Sara Morera, Rosa Renom, i Roger Vilà. Veus de dones velles: Àngela Jové i Lola Sans. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte i Nídia Tusal. Il·luminació: Lionel Spycher. Espai sonor: Damien Bazin, Ramon Muntaner i Adrià Muntaner. Disseny de so: Damien Bazin. Moviment: Andrés Corchero i Ana Pérez. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Ajudanta escenografia: Paula Font. Ajudanta de continguts de projeccions: Susana Giraldo. Direcció tècnica: Ignasi Bosch. Equip de rodatge: Damià Haro i Anna Cuscó. Producció executiva: Macarena García. Direcció producció: Bitò. Alumna en pràctiques Màster escenografia: Núria Mallofré. Construcció escenografia: Andreu Mateu i Taller Escenografia Castells. Realització de la nina: Raquel Bonillo. Confecció vestuari: Goretti Puente. Coproducció: TNC i Festival Temporada Alta. Adjunt direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 31 octubre 2019.
A Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) l'escriptura de la novel·la «La mort i la primavera» se li va resistir durant anys i panys. Una vintena llarga, com a mínim. La va començar a escriure quan també escrivia «La plaça del Diamant», la cèlebre novel·la que el “selecte” jurat del Premi Sant Jordi del 1960, en el qual es trobava Josep Pla —diuen que va dir que no es podia premiar un original amb nom de “sardana”—, va deixar passar per alt amb un elevat grau de miopia, excepció feta de Joan Fuster i Joan Petit que la van salvar de les cendres. Va ser Joan Fuster qui la va recomanar després a Joan Sales, ànima del Club d'Editors. Joan Sales, amb bon ull mediàtic d'editor, li va canviar el títol inicial, «Colometa», pel de «La plaça del Diamant», i així es va refermar una fructífera relació de Mercè Rodoreda —fins al 1966 l'autora no guanyaria el Sant Jordi amb «El carrer de les camèlies»— amb Joan Sales que va desembocar també en un estira-i-arronsa sobre «La mort i la primavera», un original que després de la miopia de «La plaça del Diamant» també va concórrer al Sant Jordi del 1961, una altra vegada sense guanyar, tot i que la mateixa Rodoreda li diu a Joan Sales en una de les seves cartes (època sense e-mails i epistolar en paper per excel·lència): “És molt bona. Terriblement poètica. Terriblement negra. (...) Serà una novel·la d'amor i de soledat infinita”... [+ crítica]
A Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) l'escriptura de la novel·la «La mort i la primavera» se li va resistir durant anys i panys. Una vintena llarga, com a mínim. La va començar a escriure quan també escrivia «La plaça del Diamant», la cèlebre novel·la que el “selecte” jurat del Premi Sant Jordi del 1960, en el qual es trobava Josep Pla —diuen que va dir que no es podia premiar un original amb nom de “sardana”—, va deixar passar per alt amb un elevat grau de miopia, excepció feta de Joan Fuster i Joan Petit que la van salvar de les cendres. Va ser Joan Fuster qui la va recomanar després a Joan Sales, ànima del Club d'Editors. Joan Sales, amb bon ull mediàtic d'editor, li va canviar el títol inicial, «Colometa», pel de «La plaça del Diamant», i així es va refermar una fructífera relació de Mercè Rodoreda —fins al 1966 l'autora no guanyaria el Sant Jordi amb «El carrer de les camèlies»— amb Joan Sales que va desembocar també en un estira-i-arronsa sobre «La mort i la primavera», un original que després de la miopia de «La plaça del Diamant» també va concórrer al Sant Jordi del 1961, una altra vegada sense guanyar, tot i que la mateixa Rodoreda li diu a Joan Sales en una de les seves cartes (època sense e-mails i epistolar en paper per excel·lència): “És molt bona. Terriblement poètica. Terriblement negra. (...) Serà una novel·la d'amor i de soledat infinita”... [+ crítica]
26 d’octubre 2019
L'espectacle per a tots els públics «La nena dels pardals» de la companyia Teatre al Detall es reposa al Teatre Nacional de Catalunya després d'una llarga trajectòria i uns quants premis
«La nena dels pardals». Text de Jordi Palet a partir del conte de Sarah Pennypacker. Música original del grup La Tresca i la Verdesca. Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet (La Tresca i la Verdesca). Il·lustracions: Noemí Villamuza. Tractament digital il·lustracions: Jorge Caballero. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Disseny gràfic i il·lustracions: Sergi Cugat. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 13 gener 2018. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 octubre 2019. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte? Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas. ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte... [+ crítica]
¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte? Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas. ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte... [+ crítica]
23 d’octubre 2019
Toni Gomila reposa fugaçment el seu espectacle «Acorar» sobre el ritual de la matança del porc al Teatre Biblioteca de Catalunya
«Acorar», de Toni Gomila. Intèrpret: Toni Gomila. Espai escènic i vestuari: Rafel Lladó. Il·luminació i so: Rafel Febrer. Ajudant direcció: Antònia Jaume. Direcció: Rafel Duran. Companyia Produccions de Ferro. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 2 novembre 2012. Reposició: 13 octubre 2013. Reposició: 25 febrer 2015. Reposició: 15 juny 2016. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 23 octubre 2019.
I un dia va arribar 'Acorar'. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar. El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca. 'Acorar' és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin conscieència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble... [+ crítica]
I un dia va arribar 'Acorar'. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar. El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca. 'Acorar' és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin conscieència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble... [+ crítica]
21 d’octubre 2019
L'amor que no es veu
«El temps que no tindrem». Llibret i lletres: Alícia Serrat. Música: Dani Campos. Intèrprets: Mariona Castillo i Eloi Gómez (2019) / Joan Mas. Teclats: Dani Campos / Miguel González. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Disseny d’il·luminació: Adrià Rico. Producció executiva: Eduard Autonell. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Dani Campos. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 13 octubre 2019.
Tancar una trilogia dóna l'oportunitat de fer balanç. En el cas d'aquesta proposta triple de l'autora i directora Alícia Serrat, l'amor ha estat l'eix central. I l'encert ha estat dotar d'un argument i una estructura escènica diferent cadascun dels tres espectacles musicals. I probablement, per fer-ho encara més plural, amb tres compositors diferents: Marc Sambola, Miquel Tejada i, finalment, Dani Campos. Del primer «Per si no ens tornem a veure», basat en l'amor que fa mal, va passar a «Tot el que no ens vam dir», amb aires més romàntics i adolescents, amb una colla d'estudiants de Filosofia. Ara, amb aquesta reposició d'«El temps que no tindrem» torna a la parella, però per parlar de l'amor entre una mare i el seu fill, o a l'inrevés, segons des quina òptica s'ho vulgui mirar l'espectador. L'estructura, en aquest cas, és narrativa, tan narrativa que no s'està de dividir cada escena en un pròleg i una sèrie de capítols numerats —no en va el fill aspira a ser escriptor—, com si passés les pàgines d'un llibre. I dins d'aquesta estructura narrativa hi ha també el canvi d'edats i diferents personatges secundaris que fan cadascun dels dos intèrprets... [+ crítica]
Tancar una trilogia dóna l'oportunitat de fer balanç. En el cas d'aquesta proposta triple de l'autora i directora Alícia Serrat, l'amor ha estat l'eix central. I l'encert ha estat dotar d'un argument i una estructura escènica diferent cadascun dels tres espectacles musicals. I probablement, per fer-ho encara més plural, amb tres compositors diferents: Marc Sambola, Miquel Tejada i, finalment, Dani Campos. Del primer «Per si no ens tornem a veure», basat en l'amor que fa mal, va passar a «Tot el que no ens vam dir», amb aires més romàntics i adolescents, amb una colla d'estudiants de Filosofia. Ara, amb aquesta reposició d'«El temps que no tindrem» torna a la parella, però per parlar de l'amor entre una mare i el seu fill, o a l'inrevés, segons des quina òptica s'ho vulgui mirar l'espectador. L'estructura, en aquest cas, és narrativa, tan narrativa que no s'està de dividir cada escena en un pròleg i una sèrie de capítols numerats —no en va el fill aspira a ser escriptor—, com si passés les pàgines d'un llibre. I dins d'aquesta estructura narrativa hi ha també el canvi d'edats i diferents personatges secundaris que fan cadascun dels dos intèrprets... [+ crítica]
17 d’octubre 2019
A la Trono manxen i a El Maldà enganxen!
«Una altra nit». Idea de Pau Ferran. Creació de Pau Ferran i Bàrbara Roig. Intèrprets: Bàrbara Roig i Pau Ferran. Vídeo i imatge gràfica: Anna Turellols. Vestuari: Bàrbara Roig. Text “Primer monòleg”: Berta Giraut. Direcció: Pau Ferran. Producció: Sala Trono. El Maldà, Barcelona, 13 octubre 2019.
Tot comença amb una de les moltes expropiacions forçoses d'antics camps de conreu o masos estiuencs del segle passat per construir el macrocomplex de Port Aventura i l'especulació posterior, entre nuclears terrorífiques i endimoniats fums de petroquímica, i acaba amb el retruny complet dels masclets de la Tronada que a Reus —la ciutat emoticona de l'obra de Pau Ferran i Bàrbara Roig— s'encén per cada Festa Major per fer honor al títol que té de Festa Patrimonial d'Interès Cultural. De rerefons d'«Una altra nit» hi ha la «Nit» del dramaturg Harold Pinter, una obra del 1969 que, després d'un primer esbós del febrer, el 4 d'abril d'aquell any es va estrenar al Comedy Theatre de Londres, dirigida per Alexander Doré, amb Vivien Merchant i Nigel Stock. Però atenció, perquè aquells dos intèrprets representaven una parella ja d'edat madura i aquí la parella és encara jove, a la frontera d'edat entre començar a fer balanç dels records acumulats i amb la mirada endavant just quan la mirada enrere comença a estar esbiaixada per la influència de la ficció sobre la realitat entre allò que Harold Pinter situava entre el que és fals i el que és veritat i les falses aparences entre el que sembla veritat i en canvi és fals... [+ crítica]
Tot comença amb una de les moltes expropiacions forçoses d'antics camps de conreu o masos estiuencs del segle passat per construir el macrocomplex de Port Aventura i l'especulació posterior, entre nuclears terrorífiques i endimoniats fums de petroquímica, i acaba amb el retruny complet dels masclets de la Tronada que a Reus —la ciutat emoticona de l'obra de Pau Ferran i Bàrbara Roig— s'encén per cada Festa Major per fer honor al títol que té de Festa Patrimonial d'Interès Cultural. De rerefons d'«Una altra nit» hi ha la «Nit» del dramaturg Harold Pinter, una obra del 1969 que, després d'un primer esbós del febrer, el 4 d'abril d'aquell any es va estrenar al Comedy Theatre de Londres, dirigida per Alexander Doré, amb Vivien Merchant i Nigel Stock. Però atenció, perquè aquells dos intèrprets representaven una parella ja d'edat madura i aquí la parella és encara jove, a la frontera d'edat entre començar a fer balanç dels records acumulats i amb la mirada endavant just quan la mirada enrere comença a estar esbiaixada per la influència de la ficció sobre la realitat entre allò que Harold Pinter situava entre el que és fals i el que és veritat i les falses aparences entre el que sembla veritat i en canvi és fals... [+ crítica]
16 d’octubre 2019
Quàntic, quàntic Facebook!
«#Lifespoiler», de Marc Angelet i Alejo Levis. Banda sonora original: Àlex Torío. Intèrprets: Alba Ribas, Cintia Ballbé i Sergio Matamala (2017, Sala Flyhard: Vicky Luengo, Bruna Cusí i Sergio Matamala). Escenografia: Laura Clos "Closca" i Sergi Corbera. Vestuari: Iztok Hrga. Disseny de llums: Xavi Gardés. Assessorament de màgia: Sergi Armentano. Assessorament de moviment: Michalis Aristidou. Construcció cotxe: Oriol Duran i Xavi Bonastre. Estudiant en pràctiques: Toni Rejano. Imatge cartell i teaser: Alejo Levis. Fotografia espectacle: Roser Blanch. Producció executiva: Roser Blanch, Sergio Matamala i Mario Berlinches. Distribució: Eli Riera. Cap tècnic de sala: Xavi Gardés. Cap tècnic gira: Fernando Portillo. Producció: Flyhard Produccions / Sala Flyhard. Direcció: Marc Angelet i Alejo Levis. Sala Versus Glòries, Barcelona, 12 octubre 2019.
Imaginem-mos que molt abans de començar a escriure aquesta crítica, ja sabés quin títol li posaria, què en diria, on la publicaria i també quants visitants de la revista la llegirien. Si a algú li passa això o alguna cosa similar és que ha fet un «#Lifespoiler» com els personatges del muntatge de Marc Angelet i Alejo Levis, que, gràcies a un mecanisme futurista a través del servidor Facebook, ja saben què és el que els tocarà viure en els pròxims anys. Els entesos ho qualifiquen amb el nom de física quàntica. Per als espectadors de carrer, diguem-ne només ciència-ficció. I un advertiment d'entrada: qui no s'entengui amb les claus del gènere, que no pretengui treure'n l'aigua clara. «#Lifespoiler» exigeix no només que els espectadors estiguin alerta a la successió de canvis de direcció i la repetició de situacions amb desenllaços diversos sinó que es disposi a tenir fe en les regles i coordenades del gènere. Al marge d'això, «#Lifeespoiler» ja va causar un cert impacte —amb premi posterior a l'espectacle inclòs del BBVA— quan es va estrenar el 2017 a la sala que n'és productora, la Flyhard, aleshores amb el mateix actor que ara, Sergi Matamala, però amb les actrius Vicky Luengo i Bruna Cusí. A les dues les han substituït ara les actrius Alba Ribas i Cintia Ballbé i perquè en quedi constància de les pioneres de l'obra, en un moment donat, una de les dues deixa anar que es diu «Sara Luengo»... [+ crítica]
Imaginem-mos que molt abans de començar a escriure aquesta crítica, ja sabés quin títol li posaria, què en diria, on la publicaria i també quants visitants de la revista la llegirien. Si a algú li passa això o alguna cosa similar és que ha fet un «#Lifespoiler» com els personatges del muntatge de Marc Angelet i Alejo Levis, que, gràcies a un mecanisme futurista a través del servidor Facebook, ja saben què és el que els tocarà viure en els pròxims anys. Els entesos ho qualifiquen amb el nom de física quàntica. Per als espectadors de carrer, diguem-ne només ciència-ficció. I un advertiment d'entrada: qui no s'entengui amb les claus del gènere, que no pretengui treure'n l'aigua clara. «#Lifespoiler» exigeix no només que els espectadors estiguin alerta a la successió de canvis de direcció i la repetició de situacions amb desenllaços diversos sinó que es disposi a tenir fe en les regles i coordenades del gènere. Al marge d'això, «#Lifeespoiler» ja va causar un cert impacte —amb premi posterior a l'espectacle inclòs del BBVA— quan es va estrenar el 2017 a la sala que n'és productora, la Flyhard, aleshores amb el mateix actor que ara, Sergi Matamala, però amb les actrius Vicky Luengo i Bruna Cusí. A les dues les han substituït ara les actrius Alba Ribas i Cintia Ballbé i perquè en quedi constància de les pioneres de l'obra, en un moment donat, una de les dues deixa anar que es diu «Sara Luengo»... [+ crítica]
12 d’octubre 2019
A la Rambla hi ha una Rosa que es diu Boladeras
«La Rambla de les Floristes», de Josep Maria de Sagarra. Intèrprets: Clara Altarriba, David Anguera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras, Marina Gatell, Berta Giraut, Antònia Jaume, Davo Marín, Carme Milán, Albert Mora, Carol Muakuku, Albert Pérez, Xavier Ripoll i Jacob Torres. Moviment coreogràfic: Montse Colomé. Escenografia: Laura Clos "Closca". Vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Caracterització: Eva Fernández. Ajudanta de direcció: Ester Villamor. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera Gaju. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumnes en pràctiques: Enric Palau (direcció i dramatúrgia), Felipe Cifuentes (escenografia), Míriam Alemany (escenografia i il·luminació), Eva Enríquez (vestuari). Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells. Confecció vestuari: Goretti Puente. Composició i direcció musical: Dani Espasa. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 octubre 2019.
Quan arriben els últims deu minuts de la posada en escena de «La Rambla de les Floristes» esclata tot. Ha transcorregut una hora i mitja per arribar-hi. I pel camí fa la impressió que s'ha perdut l'oportunitat de rellegir amb una mirada molt més contemporània el clàssic de Josep Maria de Sagarra. Potser no cal. Potser no es pot fer. Potser més val imaginar-s'ho que veure-ho. El vell dilema sobre si cal respectar o desobeir el cànon establert es torna a fer evident en aquesta recuperació, sens dubte meritòria, d'una obra del millor teatre popular català, estrenada el març de l'any 1935, just mig any després dels Fets del 6 d'Octubre quan el govern català del president Lluís Companys ja era a la presó per «insurrecció» en un judici sentenciat paradoxalment en temps del govern de la República espanyola. «La Rambla de les Floristes» és una peça radicalment en vers, un registre en el qual Josep Maria de Sagarra se sentia còmode per fer teatre i per això és una obra que no amaga gens la musicalitat espontània i enganxadissa que caracteritza tota l'obra estrictament poètica de l'autor. En aquesta nova posada en escena de Jordi Prat i Coll, després dels celebrats i exhuberants «Jocs Florals de Canprosa» de Santiago Rusiñol, el director juga ara amb una estètica més minimalista i simbolista per cedir segurament tot el protagonisme a la paraula. Se'n pot extreure, en tot cas, la capacitat de rebel·lia de la protagonista, l'Antònia, la florista que rebutja tots els homes de la Rambla perquè són uns cràpules i uns faldillers que només utilitzen la dona com a objecte de canvi —«cal tenir una “querida” si es vol ser un bon regidor!»— i que no vol renunciar a la seva essència com a dona lliure de tot i de tothom perquè ella és, diu, tan lliure com la Rambla de les Flors... [+ crítica]
Quan arriben els últims deu minuts de la posada en escena de «La Rambla de les Floristes» esclata tot. Ha transcorregut una hora i mitja per arribar-hi. I pel camí fa la impressió que s'ha perdut l'oportunitat de rellegir amb una mirada molt més contemporània el clàssic de Josep Maria de Sagarra. Potser no cal. Potser no es pot fer. Potser més val imaginar-s'ho que veure-ho. El vell dilema sobre si cal respectar o desobeir el cànon establert es torna a fer evident en aquesta recuperació, sens dubte meritòria, d'una obra del millor teatre popular català, estrenada el març de l'any 1935, just mig any després dels Fets del 6 d'Octubre quan el govern català del president Lluís Companys ja era a la presó per «insurrecció» en un judici sentenciat paradoxalment en temps del govern de la República espanyola. «La Rambla de les Floristes» és una peça radicalment en vers, un registre en el qual Josep Maria de Sagarra se sentia còmode per fer teatre i per això és una obra que no amaga gens la musicalitat espontània i enganxadissa que caracteritza tota l'obra estrictament poètica de l'autor. En aquesta nova posada en escena de Jordi Prat i Coll, després dels celebrats i exhuberants «Jocs Florals de Canprosa» de Santiago Rusiñol, el director juga ara amb una estètica més minimalista i simbolista per cedir segurament tot el protagonisme a la paraula. Se'n pot extreure, en tot cas, la capacitat de rebel·lia de la protagonista, l'Antònia, la florista que rebutja tots els homes de la Rambla perquè són uns cràpules i uns faldillers que només utilitzen la dona com a objecte de canvi —«cal tenir una “querida” si es vol ser un bon regidor!»— i que no vol renunciar a la seva essència com a dona lliure de tot i de tothom perquè ella és, diu, tan lliure com la Rambla de les Flors... [+ crítica]
10 d’octubre 2019
Viatge d'anada i tornada al CosmoCaixa
«Abans que es faci fosc», de Hattie Naylor. Intèrpret: Míriam Iscla. Vens en off: Rosa Cadafalch, Daniela Lucas, Lluís Soler i Toni Ubach. Una proposta escènica de Míriam Iscla. Traducció de l'anglès: Neus Bonilla i Carme Camacho. Espai sonor: Toni Ubach. Espai escènic: Xavi Erra. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Joana Serra. Vídeo: Vicenç Vilaplana. So: Toni Ubach. Assessora de moviment: Joana Serra. Ajudanta de direccció i regidora: Irene Ferrer. Cap tècnic: Xavier Xipell 'Xipi'. Cap de producció: Carles Manrique. Distribució: Elena Blanco-Magneticam. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Grec 2019 Festival de Barcelona, Velvet Events i CAET - Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, amb la col·laboració del Teatre Auditori de Sant Cugat. Direcció: Pep Pla. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 octubre 2019.
El relat de l'autora londinenca Hattie Naylor està integrat per dos blocs que s'interrelacionen però que mantenen un discurs paral·lel que s'ha d'acabar trobant en un espai llunyà del firmament, de la mateixa manera que un punter imaginari, en nits serenes mirant el cel, fa que la ment dibuixi, per exemple, el Carro Gros o Óssa Major, o localitzi, solitària, l'estrella polar. Les estrelles neixen i moren en un equilibri constant enmig de cent o dos-cents mil milions de punts de llum. Les veiem a anys llumy de distància. I perden la seva lluminositat quan al cap de milions d'anys han perdut la seva energia. Aquest és el lligam del relat que interpreta en solitari l'actriu Míriam Iscla —acompanyada de diversos personatges amb veu en off—, representant una astrònoma mare d'una filla petita d'uns 5 o 6 anys —encara cal que es justifiqui socialment que és mare soltera— que rep el diagnòstic d'una malaltia degenerativa que acabarà deixant-la cega en molt poc temps. El contrast entre la foscor de l'univers i la foscor que l'assetja marca tot el tempo del relat que passa de l'eufòria dels jocs il·lusionats amb la seva filla petita —d'un nivell gairebé superdotat pel que fa al coneixement dels estels tal com s'expressa en off— a la seva impotència per la progressiva disminució de la vista... [+ crítica]
El relat de l'autora londinenca Hattie Naylor està integrat per dos blocs que s'interrelacionen però que mantenen un discurs paral·lel que s'ha d'acabar trobant en un espai llunyà del firmament, de la mateixa manera que un punter imaginari, en nits serenes mirant el cel, fa que la ment dibuixi, per exemple, el Carro Gros o Óssa Major, o localitzi, solitària, l'estrella polar. Les estrelles neixen i moren en un equilibri constant enmig de cent o dos-cents mil milions de punts de llum. Les veiem a anys llumy de distància. I perden la seva lluminositat quan al cap de milions d'anys han perdut la seva energia. Aquest és el lligam del relat que interpreta en solitari l'actriu Míriam Iscla —acompanyada de diversos personatges amb veu en off—, representant una astrònoma mare d'una filla petita d'uns 5 o 6 anys —encara cal que es justifiqui socialment que és mare soltera— que rep el diagnòstic d'una malaltia degenerativa que acabarà deixant-la cega en molt poc temps. El contrast entre la foscor de l'univers i la foscor que l'assetja marca tot el tempo del relat que passa de l'eufòria dels jocs il·lusionats amb la seva filla petita —d'un nivell gairebé superdotat pel que fa al coneixement dels estels tal com s'expressa en off— a la seva impotència per la progressiva disminució de la vista... [+ crítica]
07 d’octubre 2019
Recuperar l'adolescència perduda
«Càsting Giulietta». Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Dramatúrgia de Marc Artigau. Un procés creatiu amb Rosó Amades, Genovega Garriga, Isabel Linares, Maria Dolores López, Clara Manyós, Àurea Márquez, Mariona Mayolas, Alícia Pueyo, Maria Salvador i Paquita Soler. Dramaturgista: Georgina Oliva. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Joan Rodon. Ajudanta de direcció i entrenament actoral: Clara Manyós. Continguts i assessorament: Mireia Estrada. Fotografies del procés: Juan Lemus. Equips del Teatre Lliure. Coproducció del Teatre Lliure i Grec 2019 Festival de Barcelona, amb la col·laboració de la Fundació Amics de la Gent Gran i de la Fundació Privada Avismón Catalunya. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 6 octubre 2019.
La memòria és el valor més preuat de l'ésser humà. «Càsting Giulietta» és un homenatge a la memòria a través de vuit àvies que, com aquell qui no diu res, expliquen cadascuna la seva història personal i la seva relació amb l'amor —el romàntic i el real— emparades en el mite shakesperià de la parella Julieta i Romeu de Verona. L'opció de Juan Carlos Martel Bayod per analitzar i retratar diferents col·lectius socials o generacionals va tenir el seu primer “round” amb l'espectacle «Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Si aquell ja era prou punyent, aquest encara és més familiar, més entranyable, més quotidià. Qui més qui menys ha viscut, viu o viurà el procés d'envelliment dels seus avis o pares. Qui més qui menys, doncs, veu a l'escenari de «Càsting Giulietta» el mirall del seu passat, el seu present o el seu futur. La clau de convertir aquesta mirada —¿en podríem dir psicològica?— en material escènic rau en el fet de mesurar, calibrar, resituar i fer accessible dramatúrgicament l'expressivitat de les vuit àvies escollides i convertides en actrius per una vegada a la vida d'una única obra, amb el filtre dramatúrgic de l'autor Marc Artigau i l'acompanyament escènic de l'actriu Àurea Márquez i la també actriu i directora Clara Manyós... [+ crítica]
La memòria és el valor més preuat de l'ésser humà. «Càsting Giulietta» és un homenatge a la memòria a través de vuit àvies que, com aquell qui no diu res, expliquen cadascuna la seva història personal i la seva relació amb l'amor —el romàntic i el real— emparades en el mite shakesperià de la parella Julieta i Romeu de Verona. L'opció de Juan Carlos Martel Bayod per analitzar i retratar diferents col·lectius socials o generacionals va tenir el seu primer “round” amb l'espectacle «Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Si aquell ja era prou punyent, aquest encara és més familiar, més entranyable, més quotidià. Qui més qui menys ha viscut, viu o viurà el procés d'envelliment dels seus avis o pares. Qui més qui menys, doncs, veu a l'escenari de «Càsting Giulietta» el mirall del seu passat, el seu present o el seu futur. La clau de convertir aquesta mirada —¿en podríem dir psicològica?— en material escènic rau en el fet de mesurar, calibrar, resituar i fer accessible dramatúrgicament l'expressivitat de les vuit àvies escollides i convertides en actrius per una vegada a la vida d'una única obra, amb el filtre dramatúrgic de l'autor Marc Artigau i l'acompanyament escènic de l'actriu Àurea Márquez i la també actriu i directora Clara Manyós... [+ crítica]
06 d’octubre 2019
L'altra cara del blanc
«Falaise». Creació de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Intèrprets: Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Claire Lamothe, Blaï Mateu Trias, Oriol Pla, Julian Sicard, Marti Soler, Guillermo Weickert, un cavall i uns coloms. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Céline Sathal. Il·luminació: Adéle Grépinet. Col·laboració musical i so: Fred Bühl. Música enregistrada: Joel Bardolet. Cap tècnic: Cyril Monteil. Regidor: Flavien Renaudon. Accessoris: Lydie Tarragon. Gestió dels animals: Nadine Nay. Ajudant de producció: Pierre Compayré. Producció executiva i difusió: Laurent Ballay i Marie Bataillon. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Cia. Baró d'Evel amb Grec 2019 i Teatre Lliure, entre altres. Col·laboració en la dramatúrgia: Barbara Métais-Chastainer. Col·laboració en la direcció: Maria Muñoz i Pep Ramis - Mal Pelo. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Companyia Baró d'Evel. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 octubre 2019.
Si l'escenari es pogués desplegar físicament, com si fos un autèntic díptic artesà d'art gràfiques, els espectadors seguidors de la companyia Baró d'Evel veurien el blanc de «Là» en un costat i el negre de «Falaise» a l'altre. La creació de la parella franco-catalana —¿pallassos, còmics, ballarins, mims, intèrprets tràgics...?—, Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, és un díptic i «Falaise» es presenta com la segona part d'aquell «Là» que es presentava, amb falsa modèstia, com un “work in progress”. Aquí tot és fosc quan comença. I el repicar de les sabates de taló de Camille Decourtye baixant per la grada de la sala trenca el silenci, saludant alguns espectadors: «Ho tornarem a provar», els diu. «Sortirà bé». I que tothom entengui el que vulgui. Queda clar que cal vestir elegantment, ni que sigui per anar a la fi del món... o a l'inici d'un altre món. I tant ella, com els altres set intèrprets, vesteixen de disseny perquè, pel que sembla, hi ha un casament, o com a mínim, hi ha una núvia vestida de blanc i un nuvi que s'hi aparella penjats de les acrobàcies amb escala inclosa. Tot és tan poètic, tan surrealista i tan epidèrmic que és fa molt difícil classificar el registre escènic de «Falaise». Hi ha qui hi veu més dansa que teatre i hi ha qui hi veu més circ que dansa i hi ha qui hi veu un trencaclosques de teatre, dansa, circ i moviment... ah! i també música, tan clàssica com amb guitarres elèctriques, gràcies a la incorporació d'Oriol Pla... [+ crítica]
Si l'escenari es pogués desplegar físicament, com si fos un autèntic díptic artesà d'art gràfiques, els espectadors seguidors de la companyia Baró d'Evel veurien el blanc de «Là» en un costat i el negre de «Falaise» a l'altre. La creació de la parella franco-catalana —¿pallassos, còmics, ballarins, mims, intèrprets tràgics...?—, Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, és un díptic i «Falaise» es presenta com la segona part d'aquell «Là» que es presentava, amb falsa modèstia, com un “work in progress”. Aquí tot és fosc quan comença. I el repicar de les sabates de taló de Camille Decourtye baixant per la grada de la sala trenca el silenci, saludant alguns espectadors: «Ho tornarem a provar», els diu. «Sortirà bé». I que tothom entengui el que vulgui. Queda clar que cal vestir elegantment, ni que sigui per anar a la fi del món... o a l'inici d'un altre món. I tant ella, com els altres set intèrprets, vesteixen de disseny perquè, pel que sembla, hi ha un casament, o com a mínim, hi ha una núvia vestida de blanc i un nuvi que s'hi aparella penjats de les acrobàcies amb escala inclosa. Tot és tan poètic, tan surrealista i tan epidèrmic que és fa molt difícil classificar el registre escènic de «Falaise». Hi ha qui hi veu més dansa que teatre i hi ha qui hi veu més circ que dansa i hi ha qui hi veu un trencaclosques de teatre, dansa, circ i moviment... ah! i també música, tan clàssica com amb guitarres elèctriques, gràcies a la incorporació d'Oriol Pla... [+ crítica]
05 d’octubre 2019
Si em punxen, no em treuen sang!
«La tienda de los horrores (Little Shop of Horrors)». Basada en la pel·lícula homònima de Roger Corman amb guió de Charles Griffith. Llibret i lletres: Howard Ashman. Música: Alan Menken. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets: Manu Guix, Marc Pociello, Diana Roig, Ferran Rañé, José Corbacho, The Sey Sisters (Edna, Yolanda i Kathy), Víctor Gómez, Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado, Raquel Jezequel. Músics: Manu Guix / Gerard Alonso (piano), Oriol Cusó / Miguel Royo (saxo), Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta), Jordi Franco / Clodulfo Núñez (baix), Jordi Roquer 'Richi' / David Txes (guitarra), Toni Pagès / Eloi López (bateria). Coreografia: Miryam Benedited. Disseny d'escenografia: Enric Planas i Carles Piera. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny de caracterització: Helena Fenoy. Caracterització i perruqueria: Marta Ferrer. Ajudant disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Ajudant disseny de vestuari: Nídia Tusal. Ajudant disseny d'il·luminació: Manel Melguizo. Arranjaments de vents: Pere Miró. Direcció tècnica: Titín Custey. Regidora: Ariadna Castedo. Cap de so: Ferran Puértolas. Cap d'il·luminació: Juli González. Maquinista Audrey II: Quim Molina. Maquinista: Gonzalo López. Enginyer mecànic Audrey II: Pedro Alonso Márquez. Utillatge: Enric Boixadera. Microfonistes: Iker Rañé i Victoria Iglesias. Canoners: Brendam López i Laia Coca. Sastresses: Montse Ricart i Airam Padilla. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Marcheño. Confecció de lligadura de llum: Aina Vela. Estudiants en pràctiques: Daniel Quintero, Jordi Sánchez, Laia Corominas, Gemma Miracle, María Alejandra Ramírez. Col·laboracions: zazo&brull. Equip Nostromo: Dani Gaya, Iván Pérez, Lola Pozo, Isolda Barba, Natalia Peña, Meritxell Abad i José Milàn. Comunicació i promoció: Grup Balañá, Clàudia Coll, Teffy Ramírez Cerón. Producció: Carmen Álvarez. Direcció de producció: Lola Davó. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas. Director resident i ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer i Manu Guix. Producció de Nostromo Live. Teatre Coliseum, Barcelona, 4 octubre 2019.
He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats. És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó. La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt!... [+ crítica]
He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats. És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó. La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt!... [+ crítica]
28 de setembre 2019
I un dia... va fer teatre! L'actriu Greta Fernàndez es corona a Sant Sebastià amb la Concha de Plata a la millor actriu en la pel·lícula «La hija de un ladrón»
L'actriu Greta Fernández (Barcelona, 1995), filla del també actor Eduard Fernández, ja fa temps que té una extensa trajectòria en cinema i televisió. Però un dia també va fer teatre. Ara ha estat coronada amb la Concha de Plata del Festival a la millor actriu de Sant Sebastià pel seu paper a la pel·lícula «La hija de un ladrón», també amb el seu pare com a protagonista. Greta Fernández va ser present als escenaris catalans en els últims tres anys amb una obra colpidora, «Amanda Todd», amb dramatúrgia d'Àlex Mañas. Es va estrenar primer a la Sala Àtrium de Barcelona, el 2016, i es va reposar el 2018 (en aquest cas amb l'actriu Laia Manzanares), a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Recuperem aquí la crítica d'estrena d'aquell espectacle, testimoni d'uns fets reals d'una adolescent canadenca, Amanda Todd:
«Amanda Todd». Dramatúrgia d'Àlex Mañas. Intèrprets: Greta Fernández (2016) / Laia Manzanares (2018) i Xavi Sàez / Isak Férriz (2018). Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Ajudanta direcció: Sarah Lena Martínez. Direcció: Àlex Mañas. Producció d'Àlex Mañas. Sala Atrium, Barcelona, 9 novembre 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 gener 2018.
Si l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1996 - 2012) buscava la difusió i la popularitat de la seva persona —tan comprensible en edats en formació—, la seva dissortada decisió d'optar pel suïcidi com a protesta per l'assetjament que patia arran d'una feblesa i imprudència en fer cas d'un desconegut de la xarxa i penjar unes imatges, quan tenia 13 anys, amb els pits al descobert, utilitzades després com a arma de xantatge personal, li han concedit el trist capritx de la pretesa fama. Cliqueu, si voleu, «Amanda Todd» al cercador del Google i, incomprensiblement fora de les lleis de protecció de menors, hi trobareu encara tota mena d'informació i de detalls —amb imatges incloses— sobre la seva vida, les seves circumstàncies i el ressò social que va aixecar el 2012 la seva mort, anunciada prèviament a la xarxa. Amanda Todd s'ha convertit en una icona i un advertiment per als adolescents que encara confien cegament en la cara fosca que també hi ha darrere la pantalla i les possibilitats de caure-hi arran dels canals de comunicació sense fronteres actuals... [+ crítica]
«Amanda Todd». Dramatúrgia d'Àlex Mañas. Intèrprets: Greta Fernández (2016) / Laia Manzanares (2018) i Xavi Sàez / Isak Férriz (2018). Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Ajudanta direcció: Sarah Lena Martínez. Direcció: Àlex Mañas. Producció d'Àlex Mañas. Sala Atrium, Barcelona, 9 novembre 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 gener 2018.
Si l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1996 - 2012) buscava la difusió i la popularitat de la seva persona —tan comprensible en edats en formació—, la seva dissortada decisió d'optar pel suïcidi com a protesta per l'assetjament que patia arran d'una feblesa i imprudència en fer cas d'un desconegut de la xarxa i penjar unes imatges, quan tenia 13 anys, amb els pits al descobert, utilitzades després com a arma de xantatge personal, li han concedit el trist capritx de la pretesa fama. Cliqueu, si voleu, «Amanda Todd» al cercador del Google i, incomprensiblement fora de les lleis de protecció de menors, hi trobareu encara tota mena d'informació i de detalls —amb imatges incloses— sobre la seva vida, les seves circumstàncies i el ressò social que va aixecar el 2012 la seva mort, anunciada prèviament a la xarxa. Amanda Todd s'ha convertit en una icona i un advertiment per als adolescents que encara confien cegament en la cara fosca que també hi ha darrere la pantalla i les possibilitats de caure-hi arran dels canals de comunicació sense fronteres actuals... [+ crítica]
24 de setembre 2019
El realisme màgic de Joan Yago
«El futur». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet, Uri Callau i Xènia Sellarés. Veu: Marina Monràs. Coreografies: Xènia Sellarés. Audiovisuals: Berta Bähr. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Fotografies: Genia Badano. Direcció: Joan Yago. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa Barcelona, 22 setembre 2019.
Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari. A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre... [+ crítica]
Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari. A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
