26 d’octubre 2015

«La col·lecció», de Harold Pinter. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Òscar Intente, Alberto Díaz, Laura Pujolàs i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Joan Solé. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Ignasi Guasch. Direcció: Albert Prat. Producció: Maria G. Rovelló. Col·laboració en la producció: Grec 2015, Fira Tàrrega, Temporada Alta i Institut del Teatre IT Emergents 2015. Companyia La Ruta 40. Sala Beckett, Barcelona, 25 octubre 2015.

¿En què devia pensar Harold Pinter quan el 1961 va titular amb un senzill «La col·lecció», una de les seves deu primeres obres, pensada primer per a la televisió i estrenada després al teatre? Per despistar, potser Pinter pensava en una minicol·lecció de gerros xinesos, que en aquest muntatge també apareixen i que només s'esmenten de passada. I per situar l'àmbit dels personatges en una "col·lecció" de dissenyadors de moda els protagonistes d'una trobada adúltera que Pinter manté en la incògnita de si va tenir lloc o no va tenir lloc, jugant des del primer moment amb el doble mirall de la veritat i la mentida, la realitat i la ficció. Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008) ha estat un habitual en la cartellera teatral catalana. El recordo discretament com a espectador, en una fila del darrere —una temporada del segle passat!—, precisament de la Sala Beckett, en la representació d'una de les seves obres, que li va permetre, per sorpresa, sortir a saludar... [+ crítica]

25 d’octubre 2015

«El largo viaje del día hacia la noche», d'Eugene O'Neill. Versió espanyola de Borja Ortiz de Gondra. Intèrprets: Mario Gas, Vicky Peña, Alberto Iglesias, Juan Díaz i María Miguel. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo Sánchez. Vídeo: Eduardo Moreno. Ajudant direcció: Laura Ortega. Direcció: Juan José Afonso. Producció: Teatros Grupo Marquina. Teatre Romea, Barcelona, 24 octubre 2015.

Si el dramaturg Eugene O'Neill (Nova York, 1888 - Boston, 1953) hagués viscut més enllà dels 65 anys, en comptes d'acabar tocat per l'alcoholisme i la malaltia del Parkinson que li va impedir escriure en els últims deu anys de vida, potser l'obra 'Long Day's Journey Into Night' ('Llarg viatge cap a la nit') (1941) no hauria arribat tan aviat al públic, com ho va fer, el 1956. De fet, el mateix Eugene O'Neill havia deixat dit en el seu testament que no volia que es conegués la seva obra fins a un quart de segle després de la seva mort. Però la seva vídua, tercera dona del matrimoni, es va saltar les últimes voluntats del dramaturg i va abocar Eugene O'Neill a ser considerat definitivament l'autor nord-americà modern amb la introducció del realisme dramàtic, gènere que ja era habitual a Europa des d'Anton Txèkhov, Henrik Ibsen o August Strindberg. S'entén que Eugene O'Neill no volgués veure en vida la seva obra a l'abast de tothom perquè, en realitat, la família Tyrone que retrata a 'El largo viaje del día hacia la noche' és la seva pròpia família i ell mateix hi apareix en el personatge del fill petit dels Tyrone, Edmund, malalt de tubercolosi... [+ crítica]

24 d’octubre 2015

«La mel», de Tonino Guerra. Traducció de Lluís Massanet. Interpretació: Xicu Masó. Espai i vestuari: Enric Romaní i Maria Albadalejo. Il·luminació: Agustí Viladomat. Assistent direcció: Josep Sala. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gòrriz i Xicu Masó. El Maldà, Barcelona, 23 octubre 2015.

Hi ha intèrprets que amb una taula d'escriptori, un faristol, una cadira de braços i un parell de cadires de boga, groc llampant, ja en tenen prou per crear un clima que transporti els espectadors a qualsevol indret, ni que no l'hagin trepitjat mai. L'actor Xicu Masó és un d'aquests intèrprets. Si les seves actuacions en muntatges de companyia no passen mai desapercebudes i impregna l'escenari d'un aire molt singular —sempre m'ha semblat que Xicu Masó porta un clown amagat dins el cos— diria que, quan es troba més còmode, és en aquestes interpretacions en solitari, gairebé de tu a tu, cara a cara amb els espectadors, transformant-se, de la llum a la penombra, en el personatge que evoca. En aquesta peça breu, uns 70 minuts a tot estirar, depèn del ritme de cada funció, el personatge recordat és l'escriptor, poeta i guionista Tonino Guerra —amb la pronúncia de la u, sisplau, matisa l'actor, com si portés dièresi, perquè ve del dialecte romanyès—, un autor que, malgrat la seva obra literària, ha passat a la història, sobretot, com a oscaritzat guionista al costat de directors de la força de Federico Fellini, Michelangelo Antonioni o Theo Angelópulos... [+ crítica]

23 d’octubre 2015

«Olivia y Eugenio», de Herbert Morote. Música original de Mariano Díaz. Intèrprets: Concha Velasco i Hugo Aritmendiz / Rodrigo Raimondi. Escenografia i il·luminació: Francisco Leal. Vestuari: Lorenzo Caprile. Sastreria: Rosa Castellanos. Cap tècnic: David P. Arnedo. Cap tènic teatre: Moi Cuenca. Producció: Focus i Pentación. Direcció: José Carlos Plaza. Teatre Goya. Barcelona, 22 octubre 2015.

L'obra de l'autor Herbert Morote (Pimentel, Perú, 1935) té un caràcter marcadament social, de sensibilització sobre fets tan delicats com la síndrome de Down o l'eutanàsia. No és el mateix posar en escena actors que caracteritzen personatges amb síndrome de Down que posar-hi directament "actors Down" —com els anomena la mateixa protagonista de l'obra, l'actriu Concha Velasco, en una intervenció ja fora de guió, després dels aplaudiments. I no és el mateix perquè, en el moment que Hugo Aritmendiz —o Rodrigo Raimondi, actor altern— intervenen en escena, automàticament doten d'un plus d'autenticitat el que la ficció està explicant. I el que explica 'Olivia y Eugenio' és la relació que estableix al llarg de la seva vida una mare de classe benestant, hereva d'una galeria d'art, ja viuda, després d'un matrimoni no gaire encertat, amb el seu fill petit, Eugenio, amb síndrome de Down, amb un avantatge, diu la mare, que ni que es faci gran, Eugenio sempre és igual. Afable, alegre, ingenu, trapella... [+ crítica]

22 d’octubre 2015

«La distància entre el llamp i el tro», de Jumon Erra. Dramatúrgia de Jumon Erra i Elena Fortuny. Intèrprets: Jordi Brunet, Eva Cartañà, Elena Fortuny i Nesa Vidaurrázaga. Espai escènic, il·luminació i vestuari: Aina Vergés. Espai sonor: Roger Julià. Direcció: Jumon Erra i Elena Fortuny. Companyia La Danesa. Sala Baixos 22. Teatre Tantarantana. Barcelona, 21 octubre 2015.

Deia l'avi: "Voluntari... ni per un plat de fesols!". Havia passat la guerra d'Àfrica, la Gran Guerra i la Segona Guerra Mundial. M'ho recorda el punt de partida d'aquest espectacle que s'ambienta en la protecció dels boscos contra els incendis i de la recapta de voluntaris per fer de vigilants des del refugi de la torre de guaita com a metàfora de l'esforç que es demana a la societat per què sigui solidària davant els desastres que els que remenen les cireres no saben o no volen resoldre. Però darrere d'aquest espectacle, darrere de la distància que hi ha entre el llamp i el tro —i que permet saber fins a quin punt llunyà hi ha la tempesta que s'acosta—, l'obra de Jumon Erra reflecteix també la fragilitat dels personatges que fugen dels seus fracassos personals per embolcallar-se en la neteja de consciència que representa treballar per al bé comú, sense acabar de sortir-se'n tampoc del tot... [+ crítica]

21 d’octubre 2015

«Balneari Maldà (La identitat, 1a part)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart, Xavi Morató i Adrià Aubert. Composició musical: Llorenç González. Intèrprets: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Jordi Llovet i Laura Pau. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografies i moviment: Anna Romaní. Escenografia: Enric Romaní. Figurinisme: Maria Albadalejo. Tècnic: Jorge Mur. Ajudant producció: Lea Arlet Jelinek. Producció: Marina Marcos Aixalà. Direcció musical: Ariadna Cabiró. Direcció escènica: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 19 octubre 2015.

L'espectacle s'ha programat només en funcions de dilluns, potser perquè en el pot petit hi ha la bona confitura. Però la seva consistència el fa recomanable perquè ocupi, en un altre moment, un calendari de temporada estable. El projecte consta de tres parts: 'La identitat' (la que ara s'ha estrenat), 'L'educació' i 'El poder'. Cada part es representarà durant un trimestre, amb repartiments diferents, i el guió l'han elaborat a sis mans, Adrià Aubert, Xavi Morató i Anna Maria Ricart. La companyia Els Pirates Teatre parla d'haver-se inspirat en la línia de la sèrie anglesa de televisió, 'Monty Python’s Flying Circus', creada pels Monty Python, que es va emetre entre el 1969 i el 1974 i que tenia una estructura de gags, peces breus, humor i absurd, amb punxades de crítica social. Si tenim en compte que la majoria d'integrants d'Els Pirates Teatre, en aquella època del segle passat, o bé no hi eren o, a tot estirar, encara eren al bressol, admetem el mite històric però advertim que aquest 'Balneari Maldà' té personalitat pròpia, identitat —com el títol índica— encara més pròpia i que s'inscriu de ple en una creació que beu de les fonts, diria jo, d'un altre mite molt més personal: el de la infància perduda i l'adolescència deixada enrere... [+ crítica]

19 d’octubre 2015

«F.A.M.Y.L.I.A. (Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo)». Creació de The Mamzelles Teatre. Dramatúrgia de Paula Ribó. Intèrprets: Enric Auquer, Xavi Torra, David Menéndez, Eduard Tudela, Eric Balbàs i Meritxell Termes. Il·luminació: Rubèn Homar. Escenografia i vestuari: The Mamzelles Teatre. Direcció musical: Paula Malia. Direcció: Bàrbara Mestanza. Sala Leopoldo Fregoli. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 octubre 2015.

Hi ha moltes maneres d'explicar una història familiar. Maneres convencionals i maneres simbòliques. El títol no enganya. El que enganya és el subtítol, que ve a ser com una mena d'epitafi en clau de declaració apocaliptica de principis. ¿Com és la família del segle XXI? ¿La societat actual és prou conscient de la diversitat de tipologies familiars que hi ha al seu voltant? Des de les tradicionals a les monoparentals, des de les de parella estable a les de parella separada, des de les de custòdia compartida de les criatures a custòdia maleïda per les dues parts, des de les famílies en mans d'avis i àvies a les famílies en mans d'oncles i ties, des de les famílies amb descendència biològica a les famílies amb descendència adoptada, des de famílies amb dos pares a famílies amb dues mares... Però, en el fons de tot, el que The Mamzelles Teatre volen posar de manifest és el paper de la dona i com la veuen i com elles encaren els encerts i els errors del concepte de la família... [+ crítica]

18 d’octubre 2015

«Molt soroll per no res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Dramatúrgia i adaptació cançons de Marc Artigau i Àngel Llàcer. Músiques de Cole Porter, Irving Berlin i Herb Brown. Intèrprets: Jordi Coll, Albert Triola, Marc Pociello, David Verdaguer, Victòria Pagès, Oriol Burés, Enric Cambray, Òscar Muñoz, Aida Oset, Bea Segura, Lloll Bertran, Clara Altarriba, Bernat Cot, Albert Mora, Oriol Burés i Àngel Llàcer. Músics orquestra: Anna Fernández / Carlota Amargós (baix); Úrsula Amargós / Carlota Amargós (viola); Marçal Ayats / Edgar Casellas (violoncel); Jordi Franco / Bernat Hernández (baix); Jordi Roquer / Joan Vinyals (guitarra); Oriol Cusó / Miguel Ángel Royo (saxo); Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta); Josep Tutusaus / David Darío García (trombó); Toni Pagès / Pere Foved (bateria); Manu Guix / Joan Jesús Caro (piano i direcció). Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells, Pascualin i TNC. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Realització vestuari: Taller Goretti, Sastreria Caireta, Dress Art i Confeccions Joaquim Sospedra Roca. Il·luminació: Albert Faura i David Bofarull. So: Roc Mateu. Caracterització: Txus González i Àngels Salinas. Coreografia: Aixa Guerra. Col·laboració: ITNC Jove Companyia. Veu: Xavi Duch. Arranjaments musicals: Bernat Hernández i Manu Guix. Patinatge: Elena Fernández. Alumna en pràctiques direcció: Victòria Boixadera. Assistent direcció: Jaume Viñas. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, 17 octubre 2015.

Shakespeare és com un camaleó. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat esbojarrada d'un espectacle musical-musical revestit del Hollywood daurat, entremig dels quaranta i cinquanta del segle passat, creat pel trident Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau. I a Shakespeare, tot i aquest risc de caure en mans de tres creadors contemporanis, no li passa res malgrat haver de compartir parella de ball amb Cole Porter, amb qui ja s'havien trobat de fet al cinema, amb Kenneth Branagh ('Treballs d'amor perduts', 2000). Ben al contrari, Shakespeare aguanta l'embat i resisteix i en surt reforçat perquè guanya espectadors i no crea fronteres d'edat entre ells. I la troupe, tan camaleònica com ell, s'hi aboca amb la paraula ben dita i ben entesa, amb la coreografia de lluentons, amb la cançó molt eficaç en les intervencions corals i amb moments brillants en solos, com si fos a Broadway, sota l'aura protectora de tretze peces de Cole Porter, un parell de manllevades d'Irving Berlin i una de Herb Brown. ¡Ai, però, que la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya trontolla i aviat serà acusada de traïdora, frívola i cabaretera pels més puristes del sector! Però la taquilla, que no entén d'aquestes petites i ridícules enveges, dringarà... [+ crítica]

17 d’octubre 2015

El Jove Teatre Regina reposa per tercera vegada «El somni d'una nit d'estiu», un musical de Ferran Gonzàlez i La Trepa

«El somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia de Tero Guzmán. Disseny arbres: Pep Carol. Vestuari i ambientació: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 20 setembre 2008. Reposició: 4 juliol 2013. Reposició: 17 octubre 2015. A partir 6 anys.

Una de les millors maneres d'entrar en l'obra de William Shakespeare és fer-ho a través dels intríngulis d''El somni d'una nit d'estiu'. El joc constant entre la realitat i la fantasia, entre Atenes i el bosc encantat, les picabaralles de la jovenalla atenenca i el rerefons romàntic de les relacions que s'estableixen entre ells i elles porten els espectadors de totes les edats a l'estadi de la fragilitat que hi ha entre l'amor i l'odi. No és en va que l'obra ha estat representada, adaptada i capgirada en multitud d'ocasions i en tots els registres possibles. La versió musical de la companyia La Trepa, estrenada a l'estiu al Festival de Peralada i que el 2008 va obrir la programació del 20è aniversari del Jove Teatre Regina com a espai dedicat en cos i ànima al teatre familiar, és una altra de les moltes possibilitats que ofereix la dramatúrgia de Shakespeare per crear un espectacle de qualitat accessible a tots els públics... [+ crítica]

«Vis a vis a Hawaii», de José Luís Alonso de Santos. Versió catalana de Miquel Murga. Intèrprets: Pep Vidal, Màrius Hernàndez i Marta Codina. Espai escènic: Gordon Svaboda Craig. Vestuari: Albert Borrell. Disseny il·luminació: Dani Gener. Tècnic sala: Albert Giner. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 octubre 2015.

Amb aquesta comèdia de més de trenta anys de José Luís Alonso de Santos (Valladolid, 1942), el director Miquel Murga tanca una trilogia versionada en català per ell mateix i considerada la més representativa de l'autor vallisoletà, format teatralment a Madrid. Abans hi ha hagut les versions de 'Pares y Nines (amb el títol 'T'estimo, però no tant)' i 'Bajarse al moro'. En aquesta ocasió, tot l'exotisme que pot fer endevinar el títol de 'Vis a vis a Hawaii' és simplement imaginació perquè Hawaii no és altra cosa sinó una de les sales d'una presó habilitades per a trobades mensuals d'alguns dels interns amb les seves parelles. D'entrada, doncs, es crea un espai insòlit per passar del clima opressiu d'entre reixes a l'eclosió d'una comèdia romàntica que, ves per on, sense ànim d'avançar res, fins i tot té un The End feliç... [+ crítica]

16 d’octubre 2015

«Blam!». Creació de Kristján Ingimarsson. Guió de Kristján Ingimarsson i Jesper Pedersen. Intèrprets: Kristján Janus Elsig, Lars Gregersen, Anders Skat, Kasper Ravnhøj i Joen Højerslev. Escenografia: Kristian Knudsen. Il·luminació: Lee Curran. So: Svend I Kristensen. So i il·luminació tècnica: George Cort. Vestuari: Hanne Morup. Codirecció de Simon K. Boberg. Direcció escènica: Sigurvald Helgason. Producció de Kristján Ingimarsson Company. Sala BARTS, Barcelona, 15 octubre 2015.

No pot fallar res durant vuitanta minuts d'un ritme trepidant. Un clec!, un garranyec!, un patam!, un plof!, un bum!, un scrash!... L'espectacle físic 'Blam!' està fet d'onomatopeies, de sons digitals, de moviment, malabarisme, contorsió, falsa lluita lliure i exercici de cos a tot gas, a més d'una treballada il·luminació ambiental i una escenografia, inicialment enganyosament estàtica i una mica ofegadissa entre mòduls d'oficina, però finalment espectacular, canviant i bellugadissa com un pont elevat. Tots els elements de l'attrezzo de 'Blam!' tenen el seu paper: els llapis, els bolígrafs, els llums de taula, les pantalles d'ordinador, la fotocopiadora, les impressores, el penja-robes, la planta amb torreta, les grapadores, les papereres, el bidó d'aigua, els gots de plàstic, les carpetes, els papers... [+ crítica]

15 d’octubre 2015

«Només són dones», de Carmen Domingo. Intèrprets: Míriam Iscla, Maika Makovski i Sol Picó / Xaro Campo. Coreografia: Sol Picó. Música original: Maika Makovski. Espai escènic: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Taller de Goretti. Il·luminació: Miguel Muñoz. So: Efrén Bellostes. Caracterització: Toni Santos. Realització audiovisuals: Laia Gomà. Edició audiovisuals: Lucia Albano. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Producció Factoria Escènica Internacional (FEI). Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 octubre 2015.

Paraula, música i coreografia. 'Només són dones' podrien ser tres propostes independents i cadascuna d'elles tindria bona part de la mateixa força que desprèn en aplegar-les en una: podria haver estat un monòleg, podria haver estat un solo de dansa o podria haver estar un recital. És precisament aquesta visió triangular conjunta el que fa que la malmesa Memòria Històrica prengui forma en cos de dona, l'oblidada, la silenciada, la víctima innocent, la que el franquisme i els seus seguidors volien redimir ni que fos amb tortures, segrestos de criatures en braços o afusellaments no considerats polítics i perduts entre les xifres mai tancades del tot. Els testimonis que escull l'assagista i ara dramaturga Carmen Domingo (Barcelona, 1970) podrien també ser molts més. Però el sol fet de desvelar-ne només uns quants ja desperta la història amagada des de fa gairebé vuitanta anys: per por, per desig d'oblit, per no escampar la taca amb què van ser marcades les famílies durant la Dictadura franquista... [+ crítica]

14 d’octubre 2015

L'Almeria Teatre reposa per tercera vegada «¡Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra, amb Savina Figueras i Frank Capdet.

«¡Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Savina Figueras i Frank Capdet. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament flamenc: Marta Robelló. Intèrpret música indicental: Júlia Bonjoch. Ajudant de direcció: Helena Font. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 3 desembre 2011. Reposició: 16 octubre 2012. Reposició: 14 octubre 2015.

Pronuncieu Belchite i sembla com si pronunciéssiu una paraula màgica. De seguida es dispara el mite. Un mite que el cinema i el teatre han fet seu. De la població aragonesa de Belchite n'era, per naixença, la mare de Joan Manuel Serrat, immigrada després al Poble Sec de Barcelona. I a Belchite és on es va rodar als anys vuitanta la sèrie televisiva basada en la novel·la 'El mecanoscrit del segon origen', de Manuel de Pedrolo, època en què el director Terry Gilliam hi va ambientar també la pel·lícula 'Les aventures del baró de Munchausen'; o el 2005, Guillermo del Toro hi va fer 'El laberint del faune'. Gent de teatre que ha passat per Belchite també n'hi ha. Albert Boadella i els Joglars hi van rodar el 2003, 'Buen viaje, excelencia'. I José Sanchis Sinisterra crea el 1987 un Belchite imaginari en plena Guerra Civil, quan el 1937 el poble ja havia estat fet runes per la pressió tant del bàndol republicà com del bàndol feixista... [+ crítica]

Tots els nominats per a la XXI edició dels Premis Butaca 2015

Els Premis Butaca 2015 ha fet públics els nominats per a aquesta edició. La festa dels Premis Butaca està prevista per al 23 de novembre, al Teatre Principal de Barcelona [+ llistat dels nominats en PDF]

06 d’octubre 2015

«Bluf», de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo Richer, Júlia Truyol / Alba Florejachs, Esther López, Marc Rius / Ricard Farré. Disseny escenografia i vestuari: Albert Pascual. Construcció escenografia: La Calòrica i Forja del Vallès. Disseny il·luminació: Elisenda Rodríguez. Disseny de so: Josep Sánchez-Rico. Caracterització: Lucho Soriano. Direcció: Israel Solà. Coproducció Grec 2015 i Companyia La Calòrica. Sala Beckett, Barcelona, 4 octubre 2015.

Una dotzena de personatges. Una sèrie d'accions que s'entrecreuen. Estructura teatral en píndoles. Sensació de vinyetes. Són ingredients del còmic, de la novel·la gràfica, del curt i de l'animació. I són els ingredients d'aquest espectacle espaterrant i surrealista, però que, quan té atrapats els espectadors, sempre mira de tocar de nou de peus a terra amb una dosi de realisme brut. L'autor Joan Yago (Barcelona, 1987) viu una temporada de glòria. Repassi's, si no, la cartellera més recent: 'Sobre el fenomen de les feines de merda', 'La nau dels bojos', 'Editto Bulgaro', 'You say Tomato'... A més d'haver obtingut el premi Ciutat d'Alzira l'any passat, els premis Adrià Gual i Quim Masó, aquest precisament per l'obra 'Bluf'. El desencant, la frustració, la recerca de la felicitat, la utopia, la frontera entre la moralitat i la immoralitat són elements que planen en les obres de Joan Yago, adaptador també de... [+ crítica]

«You say Tomato», de Joan Yago. Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié. Coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Disseny de llums: Marc Salicrú. Disseny espai i vestuari: Albert Pascual. Ajudant vestuari: Paloma Arza. Assessorament caracterització: Àngels Salinas. Arranjaments i direcció musicals: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Sala Trono de Tarragona. Sala Muntaner, Barcelona, 3 octubre 2015.

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó. El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó 'Let's Call the Whole Thing Off', escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula 'Shall We Dance' (la del 1937, doblada aquí com a 'Ritme boig'), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers. I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure's les butxaques plenes... [+ crítica]

05 d’octubre 2015

«Amor & Shakespeare». Espectacle basat en les obres de William Shakespeare: 'Els dos cavallers de Verona', 'Molt soroll per no res' i 'Treballs d'amor perduts'. Traducció de Joan Sellent. Dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells. Intèrprets: Aleix Albareda, Laura Aubert, Sílvia Bel, Jordi Boixaderas, Àlex Casanovas, Ariadna Gil, Joel Joan, Mercè Pons i Rosa Renom. Acompanyament musical: Núria Andorrà. Espai escènic: Pep Duran. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Joan Gil. Moviment: Montse Colomé. Sastra: Ana Pardo. Perruqueria: Alicia Dvorska. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidora: Olga Fibla. Tècnics teatre: Ignasi Morros i Elena Acerete. Direcció musical: Jordi Domènech. Ajudant direcció: Ota Vallès. Direcció: Josep Maria Mestres. Coproducció Festival Grec 2015 i Anexa. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, 16 juliol 2015. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 3 octubre 2015.

Això que diuen que hi ha espectacles ideals per fer a l'aire lliure és un tòpic d'estiu de quan qui més qui menys pensa en les vacances amb la camisa xopa de suor. I, si no, només cal recordar les xafogoses funcions que diu que va patir aquest muntatge a l'Amfiteatre de Montjuïc en ple juliol —cal plànyer els soferts intèrprets del Grec i les seves vestimentes i perruques clàssiques!— i comparar-les amb les aclimatades i còmodes representacions de la reposició del Teatre Poliorama d'aquesta tardor. La vegetació, la pedra viva i els estels —malgrat els avions del Prat— poden ser molt romàntics però, on brolli la paraula —i si és de Shakespeare encara més—, que es faci l'acústica. I això només s'aconsegueix en un espai tancat i preparat per a propostes tan lluminoses, fresques, alegres, brillants i enjogassades com aquesta. No sabria dir si el que més captiva del muntatge és la barrija-barreja de les tres obres de William Shakespeare o l'estol d'actors i actrius de primera fila que ha reunit l'espectacle en una mena de torneig actoral que, en comptes de mirar de fer K.O. els uns contra els altres, el que fa és reforçar la competència coral... [+ crítica]

Mor l'escriptor de novel·la negra i dramaturg Henning Mankell als 67 anys a causa d'un càncer

Henning Mankell, creador de la sèrie de novel·les protagonitzades per l'inspector Wallander, ha mort a Göteborg, als 67, anys a conseqüència d'un càncer. Henning Mankell (Estocolm, Suècia, 1948 - Göteborg, Suècia, 2015) estava casat amb Eva Bergman, filla d'Ingmar Bergman. Tot i que era més popular pel seu vessant de narrador de novel·la negra, un dels més importants de la literatura europea contemporània, també la faceta de dramaturg el va donar a conèixer. En català, la directora Magda Puyo va portar  el març del 2009, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, l'obra 'Antílops', traduïda per Feliu Formosa amb Carolina Moreno. HI van treballar Jordi Martínez, Muntsa Alcañiz i Ferran Carvajal [+ crítica obra 'Antílops']

04 d’octubre 2015

«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.

Tothom coneix el conte que forma part del recull de 'Les mil i una nits' dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica. El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca... [+ crítica]

Mor el dramaturg Brian Friel, autor de l'obra 'Translations', un dels èxits de La Perla 29

Brian Friel, que va néixer a la localitat irlandesa d'Ornagh el 1929, ha mort a Greencastle després d'una llarga malaltia als 86 anys i acompanyat de les seves filles. Va ser considerat un dels més grans dramaturgs en llengua anglesa, aclamat pel circuit anglosaxó com el Txékhov irlandès. A Catalunya, la seva obra més coneguda i de més èxit va ser la versió que Ferran Utzet i la companyia La Perla 29 van fer de 'Translations'. Després de l'èxit a la Biblioteca de Catalunya van fer gira per tot el país. 'Translations' contraposa la defensa de la llengua a la del territori. També l'actriu Imma Colomer va dirigir l'obra 'Afterplay' (Sala Atrium i Espai Lliure de Montjuïc, 2013). [+ crítica de l'estrena de 'Translations'] [+ crítica de l'estrena d''Afterplay']

03 d’octubre 2015

«Woyzeck caducat». Dramatúrgia i cançons: Roger Torns. Intèrprets: Arnau Comas, Paula Malia, Marc Ribera i Roger Torns. Caracterització i disseny vestuari: Helena Lucas. Construcció titelles: Albert Ventura i Alejandro Lorenzo. Producció musical i espai sonor: Jaume Cervera Colleuil. Espai escènic i disseny llums: Roger Torns. Ajudant direcció: Eduard Tudela. Direcció: Roger Torns. El Maldà, 15 abril 2015. Reposició: Teatre Tantarantana, Barcelona, 2 octubre 2015.

L'autor alemany Georg Büchner (Goddelau, Hesse-Darmstad, 1813 - Zuric, 1837) va tenir dues xambes tràgiques en la seva curta vida: haver deixat inacabada l'obra 'Woyzeck', la primera de la literatura alemanya que dóna veu a la classe treballadora, i haver mort jove, als 23 anys, amb una prometedora carrera tan precoç com intel·lectual. No és estrany, doncs, que s'hi hagin emmirallat successives generacions perquè no hi ha res més intrigant i atractiu que imaginar el que hauria pogut donar encara de bo un jovencell com era Büchner quan va morir amb el currículum que havia acumulat i a qui s'ha considerat precursos de l'expressionisme. La seva obra 'Leonci i Lena' és probablement una de les que ha tingut més versions. Però 'Woyzeck' no es queda enrera. El que ha fet l'encara jove autor i actor Roger Torns (Barcelona, 1988) és agafar com a mite el referent marginat que va llegar Büchner a la literatura dramàtica i crear un ambient i uns personatges que —amb Büchner o sense ell— també haurien tingut sentit per si sols... [+ crítica]

02 d’octubre 2015

«Premis i càstigs». Dramatúrgia de Ciro Zorzoli. Intèrprets: Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca i Marc Rodríguez. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: May, Roman Ogg i Sol Curiel. Confecció vestuari: Luis Espinosa i Ángel Domingo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Roger Ábalos. Assessor artístic i entrenament corporal: Juan Manuel Branca. Assistent direcció: Carolina Morro. Direcció: Ciro Zorzoli. Companyia T de Teatre. Coproducció Teatre Lliure, T de Teatre i Grec 2015. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 juliol 2015. Reposició: 1 octubre 2015.

Rectificar és de savis, diuen. I això és el que han fet la companyia T de Teatre i el director argentí Ciro Zorzoli. Com que 'Premis i càstigs', en la ficció, és un treball d'assaig, convertir la proposta en un work in progress no ha estat traumàtic. Els que van assistir a l'estrena d'estiu d'aquest espectacle dins el Grec 2015 diu que en van sortir amb una impressió agredolça. En l'actual reposició de tardor, el ritme s'ha accelerat amb un cert escurçament del temps (ara amb 80 minuts en tenen prou) i han recuperat l'origen lingüístic del considerat drama rural inserit en la trama, 'Barranca abajo', una peça de l'uruguaià Florencio Sánchez, estrenada el 1905 a Buenos Aires. En la versió d'estiu, la companyia va considerar que calia versionar el drama en català, cosa que segurament li donava un aire postís. En realitat, el problema, si n'hi havia, no era la llengua, sinó de tradició cultural, cosa que s'hauria resolt repescant un drama rural autòcton del bagul de Guimerà, per exemple. Optant, però, per 'Barranca abajo' (segurament que el director Ciro Zorzoli hi té un lligam artísitico-sentimental) la caricaturització en llengua original no desentona tant... [+ crítica]