CINEMA AMB CRISPETES I PARÀBOLA DE TARANTINO

«El cine (The Flick)», d'Annie Baker. Traducció de Neus Bonilla Benages. Intèrprets: Sara Diego Boladeras, David Marcé Tarradas, Roger Torns i Ton Vieira Poblet. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Imma Capell. Il·luminació: Ganecha Gil. Disseny audiovisual: Guillem Rodríguez. Moviment: Bea Vergés. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez. Alumna en pràctiques de direcció: Mar Cortilla Ribas (Col·legi del Teatre). Alumna en pràctiques d'escenografia: Celeste Alcázar Huapaya (Elisava). Assistents en pràctiques internacionals: Nuha AlYamani i Abdullaziz Mokhlis (Ministeri de Cultura de l'Aràbia Saudí). Producció: Teatre Lliure. Acord especial amb United Talent Agency. Agraïments: Filmoteca de Catalunya, Espai Texas i Victoria Szpunberg. Ajudanta de direcció: Muguet Franc. Direcció de l'espectacle: Marilia Samper. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 novembre 2023.


Allò que diuen de si una imatge val més que mil paraules, es podria aplicar aquí, però amb un retoc: un silenci val més que mil paraules. La dramaturga nord-americana Annie Baker (Cambridge, Massachussets, EUA, 1981), guanyadora del premi Pulitzer del 2013 per aquesta obra, titulada originalment «The Flick» (La pel·lícula), és conscient que vol incidir sobre la importància del silenci, del temps pausat, del temps aturat. ¿I quin espai millor per aturar el temps i per explotar el silenci que una sala de cinema? La sala de cinema d'Annie Baker és una sala especial, romàntica, nostàlgica, enyorada segurament pels més cinèfils que han vist com desapareixia a poc a poc tot un món de ficció materialitzat pel recanvi dels projectors de 35 mm i les velles bobines i els carbonets per millorar la il·luminació per suports digitals accionats simplement amb un play... i, si cal, per WiFi a través del mòbil. El muntatge que ha dirigit respectuosament amb la decisió de l'autora, la també dramaturga Marilia Samper, amb una excel·lent i rigorosa traducció de l'anglès al català de Neus Bonilla, compta amb un suggerent espai escènic d'una cinquantena de velles butaques de cinema vermelles encarades als espectadors. Al fons, una antiga estructura de sala envellida pel temps analògic —és en un lloc qualsevol de Massachussets, però podria ser en qualsevol lloc de Catalunya— i, damunt, la cabina de projecció, d'aquelles cabines que va mitificar com un llegat el film «Cinema Paradiso». La gran pantalla són els espectadors. I quan comença la projecció, són ells els que reflecteixen les imatges dels fotogrames ni que sigui a la cua dels títols de crèdit. Els tres protagonistes d'«El cine» —hi ha un quart personatge que fa d'extra—, es miren en el mirall dels espectadors perquè el que ells tres senten, el que ells tres viuen, el que ells tres pateixen, podria ser també el que senten, el que viuen i el que pateixen molts dels qui fan el paper d'espectadors... [+ crítica]

LA GÈNESI D'UN TEMPS DE FOSCOR

«La madre de Frankenstein», d'Almudena Grandes. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina. Intèrprets: Ferran Carvajal, Jordi Collet, Pablo Derqui, David Fernández “Fabu”, Gabriela Flores, Belén Pince de León, Blanca Portillo, Macarena Sanz, José Troncoso. Espai escènic: Paco Azorín i Alessandro Arcangeli. Il·luminació: David Picazo (AAI). Vestuari: Carlota Ferrer. Coreografia i moviment: Ferran Carvajal. Música i espai sonor: Jordi Collet. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. So: Carles Gómez. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Ajudant d'il·luminació: Daniel Checa. Ajudanta de vestuari: María García Concha. Fotografia: Geraldine Leloutre. Vídeo: Bárbara Sànchez Palomero. Equips tècnics i de gestió del TNC. Editorial d'Almudena Grandes: Tusquets Editores. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Centro Dramático Nacional. Direcció de l'espectacle: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 novembre 2023.
 

Que la ideologia, la política o la religió integristes han volgut i volen encara tutelar la ciència és un fet evident al llarg de la història. La més recent, el negacionisme de la pandèmia moderna del coronavirus o el negacionisme dels efectes perversos del canvi climàtic. Si en un temps en què la informació, la divulgació i el coneixement han trobat el punt màxim d'excel·lència també broten aquests col·lectius manipuladors i populistes amb el suport sempre d'unes veus que consideren autoritzades per a les seves tesis, no ha d'estranyar que en plena postguerra civil espanyola i postguerra mundial, a la dècada dels anys cinquanta del segle passat, aquesta tendència negacionista trobés el terra adobat per la ferum que escampava la dictadura franquista heretada del nazisme. Va ser precisament el doctor Antonio Vallejo Nájera, cap dels serveis psiquiàrics del règim franquista —un dels personatges que apareix en la trama d'aquesta adaptació de l'obra «La madre de Frankenstein» de la malaguanyada escriptora Almudena Grandes (Madrid, 1960 - 2021)— el que va intentar implantar la seva teoria eugenèsica, format com estava en els inicis del nazisme a Alemanya, aplicada als col·lectius anomenats “rojos”, a més dels gitanos o els homosexuals, com els nazis havien portat a la pràctica durant la Segona Guerra Mundial en els països europeus que van aconseguir envair abans de ser derrotats pels aliats. Almudena Grandes es basa en part en aquest moment històric viscut per la medecina psiquiàtrica quan els experts debatien arreu d'Europa i als Estats Units sobre diversos mètodes experimentals sobre el tractament amb els malalts mentals en els centres psiquiàtrics, anomenats, aleshores i encara ara, manicomis... [+ crítica]

LO MAL MAMAT (Història apòcrifa del rei Jaume I)

«Conqueridors», de Ramon Madaula. Intèrprets: Moha Amazian, Xavier Bertran, Roger Coma, Tilda Espluga, Mònica Glaenzel, Ramon Madaula, Vanessa Segura. Escenografia i il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Ajudantia de direcció i regidoria: Carol Ibarz. Ajudantia d’escenografia i assistent de direcció: Cesc Colomina. Ajudantia de vestuari: Marta Pell. Sastreria: Patrícia Carrión. Assessorament lingüístic: Andríi Batocnhik. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnics: Enric Alarcón i Òscar Villar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Munich, Zen Eyewear, Isaac Morera, Joan Bonany, Panko i Associació Vilamagore Medieval. Una producció de Bitò i Focus. Direcció de l'espetacle: Josep Maria Mestres. Teatre Goya, Barcelona, 22 novembre 2023.

Les estadístiques més recents revelen que a Catalunya hi ha més criatures que es diuen Muhàmmad que Arnau. Si el rei Jaume I aixequés de debò el cap, li cauria la corona per terra. A qui no li cau la corona per terrra és a l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) que persevera en la seva línia creadora de comèdia teatral casolana, tan fumejant com ho és l'escudella i la carn d'olla. Ramon Madaula s'ha posat en la pell del rei Jaume I el Conqueridor i ho ha fet amb una trama que beu de les fonts de la cinematografia per fascicles, és a dir, de la sèrie televisiva, en un plató de rodatge sobre la vida i miracles del rei, mal anomenat, diu ell mateix, per raons maternes que no vénen a tomb, “lo mal mamat”. La comèdia és d'aquelles que va pujant de to a manera que avança. I sembla com si Ramon Madaula no s'hagués deixat res al disc dur de l'ordinador a l'hora de tancar el guió: hi ha la directora, hi ha la regidora, hi ha el productor, hi ha la netejadora, hi ha un assistent de plató d'origen marroquí i hi ha els intèrprets dels papers més importants de la sèrie. Però que ningú es pensi que els faran un curs intensiu en noranta minuts de la vida i miracles del rei Jaume I. Ben al contrari. El rei Jaume I fuig d'academicismes i és, ni més ni menys, que un esperit que torna del regne del Purgatori. Un Purgatori, per cert, on reposen, per mèrits propis, tots els espectadors de cada funció... [+ crítica]

EDUCACIÓ SEXUAL AMB AURICULARS

«La festa», de Daniela Feixas. Dramatúrgia: Daniela Feixas i Ricard Soler Mallol. Intèrprets: Laura Gaja, Eloi Jaume, Abril Julien, Júlia Mascort, Ravina Raventós i Biel Rossell. Escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Giulia Grumi. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor i música: Lucas Ariel Vallejos. Disseny de moviment: Ariadna Montfort. Disseny de vídeo: Joan Rodón, Martín Elena i Adrià Salazar. Coach actoral: Queralt Casasayas. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell.lloch. Cap tècnic: Arnau Planchart. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa. Ajudanta de direcció: Inés García Partierra. Direcció: Ricard Soler Mallol. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 novembre 2023.

L'actriu, guionista, dramaturga i directora Daniela Feixas (Torrelavit, Alt Penedès, 1973) va fer un treball de camp previ a l'espectacle «La festa» amb diverses converses amb adolescents d'entre 14 i 20 anys per extreure'n la percepció que tenien del coneixement —o la ignorància— de les relacions sexuals. D'aquestes converses sorgeix la trama i el gruix discursiu de «La festa», un recull de sis històries personals amb quatre noies i dos nois de protagonistes que desgranen la seva experiència en relació al sexe, els seus primers contactes sexuals, les seves relacions romàntiques o no, les fonts de coneixement esbiaixat a través del porno a la xarxa, les seves frustracions o, perquè també n'hi ha, el seus primers èxits sexuals aconseguits. Tota la trama té un fil de continuïtat: la barrera que s'estableix entre el poder i la submissió, el plaer i l'agressió, el desig i l'apatia, l'amor i l'odi. Un fil de continuïtat que l'autora i la dramatúrgia a quatre mans amb el director Ricard Soler Mallol —que ha dirigit recentment el celebrat espectacle «La gata perduda»—, arriba clar i sense subterfugis als espectadors i aconsegueix en una hora oferir una sessió lúdica d'educació sexual embolcallada de ficció que tothom sap que, en aquests moments, és extremadament realista... [+ crítica]

BRILLA COM UN DIAMANT

«Pols de diamant», de Pau Coya. Intèrprets: Dafnis Balduz i Albert Salazar.  Disseny d’escenografia i vestuari: Paula Font. Construcció: Nuno Art Construction i Samuel H. Ramírez. Disseny de llums: Dani Gener. Espai sonor: Roger Blasco. Assessoria de moviment: Bea Vergés. Fotografia i disseny cartell: Sergi Panizo. Tècnica de sala: Duna Climent. Auxiliar tècnica: Melani Ledesma. Taquilla: Carmen Verdugo. Comunicacií i premsa: Rafaela Rivas. Producció executiva: Jofre Blesa / Ramón Godino. Producció Apunta Teatre. Ajudantia de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 novembre 2023.

L'impacte mediàtic que tenen segons quines notícies de violència ha aconseguit que en determinats moments de crisi personal, una víctima d'una agressió de carrer es converteixi en una víctima doble per amagar amb una mentida la veracitat d'una altra agressió. En això es basa aquest espectacle —caldria dir potser de caràcter sociològic— que el dramaturg Pau Coya (Palma, 1990) ha pogut estrenar aquí després de guanyar el Torneig de Dramatúrgia de les Illes. El tàndem dels intèrprets Dafnis Balduz i Albert Salazar —amb dos currículums que vessen de reconeixements— i la conjunció de la direcció de Nelson Valente ha propiciat que la Sala Versus Glòries s'hagi vist plena cada dia durant un mes i que ara, amb una fugaç pròrroga de cinc dies —arran de la cancel·lació inesperada de l'obra «Assange. El poder de la informació»— ha pogut donar opció a un nou lot d'espectadors tot i que probablement encara en quedaran en espera d'una nova oportunitat. La sinopsi no és cap secret: el 2021, a Madrid, un jove d'una vintena d'anys va denunciar que havia estat víctima d'una agressió homòfoba a la portalada de casa seva, al barri de Malasaña. Segons ell, un grup d'encaputxats l'havia immobilitzat i fins i tot li havien tatuat a les natges l'insult homòfob de "maricón". Com que a A Coruña hi havia hagut un homicidi uns mesos abans amb una agressió semblant, l'atac relatat pel jove de Madrid va fer saltar totes les alarmes públiques. Però l'incident va ser una ficció sisplau per força de la presumpta víctima que en realitat havia patit una agressió en una sessió masoquista consentida com a treballador sexual que, si hagués fet pública, no només hauria estat assenyalat per la seva conducta sinó que hauria provocat també les conseqüències d'infidelitat amb el seu company de parella... [+ crítica]

L'ALAMBÍ DE L'IRLANDÈS

«Els ossos de l'irlandès», de Víctor Borràs Gasch. Intèrprets: Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Pep Barcons. Espai sonor: Joan Camprodon. Vestuari: Núria Llunell. Producció i distribució: Maria Hervàs. Ajudantia de producció i distribució: Míriam Millet. Administració: Montse Valentí. Gestió de públics: Mireia Arenós. Tècnica en gira: Paula Crespo. Assistència tècnica: Daniel Roda. Premsa: Míriam Salazar Fotografies: Silvia Poch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Xavi Ricart. Companyia Teatre Nu. Teatre Akadèmia, Barcelona, 15 novembre 2023.

Scraschhh! Un llampec, un tro i una tempesta de mil dimonis. Aquest fenomen meteorològic és el punt d'arrencada de la comèdia negra «Els ossos de l'irlandès» del dramaturg Víctor Borràs Gasch (Barcelona, 1977), guardonada amb els Premis Quim Masó i Frederic Roda del 2022 i un dels èxits estrenats en el Festival Temporada Alta abans de fer estada al Teatre Akadèmia de Barcelona. «Els ossos de l'irlandès» és d'aquelles obres que t'ho posa difícil perquè t'obliga a mossegar-te la llengua i no desvelar gairebé res del que hi passa perquè el seu joc dramatúrgic és precisament el d'enganxar els espectadors com ho faria la trama d'una novel·la negra sense fer trampes i sense mirar abans el desenllaç que el planteig i el nus. Només algunes pistes: hi ha molta cervesa, molta. Cervesa artesana, no sé si elaborada amb llúpol —com per exemple la de Prades— o no, però sí que és aromatitzada amb un ingredient únic, secret i exclusiu —que em guardaré prou de desvelar— i que és obra del seu productor, un petit artesà que, a més, té feina fixa a La Caixa i que, gràcies a uns firaires de cervesa de Vilanova que han d'anar a la Fira de Glasgow, aconsegueix que la seva cervesa rebi el premi a la millor “birra”, com ell l'anomena, d'elaboració pròpia. Hi ha també una masia rural. Tot passa  en un indret de muntanya. Però podria passar a Galway, per exemple, i no es notaria la diferència. Hi ha un bidó. Hi ha una portalada que té el pany esbotzat. I hi ha un tornavís. I final de pistes: han passat gairebé vint anys d'uns fets que van unir i encadenar els tres joves d'un poble, el Llorenç (el més rural dels tres), l'Hèctor (propietari d'un magatzem) i el Xevi (l'artesà de la cervesa)... [+ crítica]
   

UNA TEMPESTA AMB PEDREGADA DE COLORS INCLOSA

«La tempesta». Versió de Roberto García a partir de William Shakespeare. Intèrprets: Marina Alegre, Álvaro Báguena, Paula García Sabio, Nelo Gómez, Jaume Ibáñez, Jacobo Julio Roger, Jaime Linares, Teresa Lozano, Manuel Maestro. Escenografia: Eduardo Moreno. Vestuari: Susa Martínez (IVC) i Esther Estrella. Il·luminació: Miquel Llop (IVC) i Marc Gonzalo (AAI). Il·luminació decorativa - leds: Ramón Jiménez (IVC) i Iluminale S.L., Composició musical: Carles Salvador. Caracterització: Imma Fuentes. So: Santiago Fuentes (IVC). Assessorament lingüístic: Nelo Gómez i Càrol Ferrer. Coreografia trampolí: Lucas Juan Ruiz Molina. Imatge: Assad Kassab. Fotografia: Vicente A. Jiménez. Grvació vídeo de l'espectacle: Senina Moreno. Mediació social Habitem el Rialto: Sílvia Clavel (IVC), Anna Albadalejo i Maribel Bayona. Veus en off: Paula García Sabio, Darío Torrent, Teresa Lozano i Victòria Mínguez. Realització escenografia: Priamo Estudio. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica IVC: Tito Beltrán, Juan Gallego, Carmen Huerta, Alberto Suesta, Francisco González, Miquel Llop. Producció executiva: Esther Moreno (IVC). Direcció adjunta arts escènniques IVC: Roberto García. Producció: Institut Valencià de Cultura. Agraïments: A Darío Torrent i Victòria Mínguez. Equips tècnics de gestió del TNC. Auxiliars de direcció: Isabel Puig, Victòria Mínguez. Ajudanta de direcció: Lucía Sáez.  Direcció: Roberto García. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 novembre 2023.

Quan una companyia t'anuncia una versió de «La tempesta» de William Shakespeare, cal anar amb compte. Només cal recordar, els que ja tenen una edat, la versió que en va fer La Cubana fa gairebé quaranta anys, el 1986, i quina juguesca es van empescar amb tot allò dels impermeables i la ruixada d'aigua al final de l'espectacle. O la versió explosiva que es va veure el 2011 al Teatre Lliure de Montjuïc amb la companyia Cheek by Jowl. I encara més cap aquí, el 2018, la que en va fer al seu aire la companyia Projecte Ingenu, dirigida per Marc Chornet a l'antiga La Seca de l'Espai Brossa. És evident que la que és considera l'última obra, o el testament teatral de William Shakespeare, ha fet honor al seu títol i s'ha revisat i versionat anys i panys no només en clau de tempesta sinó també de calamarsada, de pedregada, d'arrissada i fins i tot de tsunami. La versió del director i dramaturg Roberto García i l'Institut Valencià de Cultura —per cert un dels organismes recentment víctimes de la censura d'un conseller de cultura ultra format a les places de toros— va per aquí. Roberto García situa l'acció de la trama de «La tempesta» en una mena de parc aquàtic, «Prospero's  Island», com molts dels que poblen la costa turística amb el seu tobogan, piscina d'aigua —ep!, que hi ha sequera, amb pilotes toves de ludoteca— i una llitera elàstica circular per botre-hi a gust. Molts neons de colors i el personatge d'Ariel convertit en una mena de Siri, Alexa, Jasper o qualsevol altre assistent virtual dels que ens assetgen, amb poders celestials i, sobretot, màgics, com mana el mateix Shakespeare que el fa servidor de Pròsper per haver-lo alliberat del seu empresonament. Tots els favors s'acaben pagant... [+ crítica]

TREURE L'HÀBIT DE LA MARE TERESA DE CALCUTA

«Miracle», d'Enis Maci. Traducció de Maria Bosom. Dramatúrgia de Mazlum Nergiz. Intèrprets: Constanza Aguirre, María García Vera, Virginia Rovira, Iris Becher, Tina Keserovic (Ensemble Schauspielhaus Wien). Escenografia i vestuari: Larissa Kramarek. Il·luminació: Elisabet Castells Negre. So: Paula Montecinos Oliva. Espai sonor: Víctor Bassedas. Veus en off: Laura Monedero i Petra Zwingmann. Disseny audiovisual: Aurembiaix Montardit. Programació de vídeo i mapping: Eloi Costilludo. Coach vocal: Xuel Díaz. Producció executiva: Guillem Gefaell. Producció: Maria Garcia Rovelló. Una producció de Schauspielhaus Wien i Despiece amb el suport de la Sala Beckett. Traducció amb el suport del Goethe Institut i la Generalitat de Catalunya. Ajudantia de direcció: Aurembiaix Montardit. Direcció: Juan Miranda. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 2 novembre 2023.

 
¿Què tenen en comú la mare Teresa de Calcuta, la vedet del porno Sexy Cora, o la dervix de la confraria sufí Hatixhe i algunes influencers digitals de l'estètica femenina? Ho heu endevinat: no tenen res en comú. Més val dir-ho d'entrada i callar-ho per sempre. Però totes juntes i ben barrejades acaben fent l'efecte que l'autora alemanya Enis Maci (Gelsenkirchen, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya, 1993) vol aconseguir segurament amb una proposta escènica que es presenta amb l'aval que després de Barcelona es representarà a Viena, arran de la coproducció amb el teatre Schauspielhaus Wien. Si les dames que he esmentat abans no tenen res en comú, també és justificable que l'obra —amb aires de performance— jugui amb un discurs multilingüe: alemany, català, espanyol i em sembla que una mica de turc, ¿pot ser? De fet, el títol original en alemany, segons la mateixa autora, ja juga amb la confusió entre “miracle” (wunder) i “ferida” (wunde), cosa que la fonètica alemanya permet que passi però que en la catalana no lliga gens, tot i que Josep Maria de Sagarra, potser sense saber-ho, ja s'hi va acostar fa setanta anys quan va titular una de les seves obres «La ferida lluminosa», un títol que fusiona els dos termes i que, posats a buscar relacions impossibles, s'hauria pogut agafar prestat. En aquesta versió catalana, la peça d'Enis Maci s'ha deixat amb un senzill «Miracle», per no embolicar la troca, segurament. «Miracle», doncs, és un muntatge contemporani —el gènere de la dansa en va ple i ningú no ho qüestiona— que cal acceptar tal com te'l serveixen. Tothom sap el risc que es corre quan es demana un Glovo i arriba a casa una hora després de sortir dels fogons. A «Miracle» li passa una cosa semblant. I quan obres la carmanyola per tastar-lo, costa trobar-hi el gust amb què l'equip dramatúrgic l'ha volgut servir... [+ crítica]

DE QUAN ELS RODOREDA ANAVEN A MATAR LLOPS

«El dia que vam matar els llops». Dramatúrgia de Lucía Miranda. Creacors i intèrprets: Ona Borràs Roselló, Agnès Casals Visús, Marta Figueras Alsius, Pau Jimfer, Francesc Marginet Sensada, Eduard Mauri Vilar, Anna Roy Boixader i Lia Sampai. Amb la col·laboració dels infants: Nil Alegria Beltran, Marina Alós Carretero, Adrià Calaf i Lascata, Candela Cavestany Imaña, Queralt Chouciño Gonçalves, Erika de Los Santos Castello, Lucía Espinosa Del Toro, Gabriella Figuerola Parra, Lua Florensa Carujo, Isabella Gamiz Madrid, Martina Giménez Boltà, Ferran Iñigo Cazorla, Aina Martínez Montoya, Carla Navarro Garcia-Moreno, Emma Padrol Nisa, Pol Prades Canals, Naiara Repiso Orellana, Beth Ropero Díaz, Gael Salvi Bierge i Julio Sánchez Garcia. Utillatge: Vilma López Muñoz i Eduard Mauri. Vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Sergi Flores. Música original: Nacho Bilbao. Assessorament coreogràfic: Esther Sabaté. Producció executiva: Gisela Juanet. Direcció de producció: Raül Perales. Construcció escenografia: M-30 Antonio García. Construcció dels capgrossos: Eudald Ferré Serra. Confecció del vestuari: Goretti Puente, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheno. Agraïments: Teatre Nacional de Catlunya, Viu el Teatre, Espai Texas, famílies de l'alumnat del CPD INS Quatre Cantons i La Casa dels Entremesos. Coproducció: Institut del Teatre i Teatre Lliure. Amb la col·laoració del Conservatori Professional de Dansa de l'Institut del Teatre (CPD). Espai escènic i coordinador del projecte: Ramon Simó. Ajudanta de direcció: Gisela Saló Vallespín. Direcció: Lucía Miranda. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona. 1 novembre 2023.

Els pares de Mercè Rodoreda, quan l'escriptora era una nena, li deien que els vespres que la deixaven amb el seu avi anaven a matar llops perquè el barri de Sant Gervasi n'anava ple. En realitat, la parella dels Rodoreda anava a fer classes de teatre i a la futura escriptora no li agradava quedar-se a casa. Al barri de Sant Gervasi de Barcelona, a principis del segle XX, no ho sé, però a la serralada de Marina, dins el terme de Santa Coloma de Gramenet, fa quatre dies, s'hi ha vist el primer llop que s'ha atrevit a baixar fins al litoral. Si els Rodoreda aixequessin el cap, no es podrien creure en què s'ha convertit la seva mentida fantasiosa! La dramaturga i directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) ha partit de l'univers literari de l'autora de «La plaça del Diamant» per crear, amb la participació dels joves intèrprets acabats de graduar de l'Institut del Teatre, una obra inclassificable que barreja diferents registres: el text, la música, la coreografia, el fregolisme, el surrealisme, el cabaret light, la tradició de referents catalans i, sobretot, el divertimento. L'espectacle «El dia que vam matar els llops» podria ser una recreació del conte «Carnaval», del recull «Vint-i-dos contes» de Mercè Rodoreda, però no ho és del tot. Podria ser una recreació del conte «Viatge al poble de les nenes perdudes» o del conte «Flor cavaller», del recull «Viatgers i flors», però no ho és del tot. Podria ser una recreació, però no ho és, d'alguns dels pocs contes per a infants que Mercè Rodoreda va escriure i publicar, setze només, per ser exactes, escrits entre els anys 1935 i 1936, publicats al diari La Publicitat, en una secció que dirigia Avel·lí Artís Gener “Tísner”, contes que Mercè Rodoreda va dedicar tant a col·legues de lletres, Josep Carner per exemple, com també al seu fill Jordi Gurgui —no cal recordar la mala relació que després van tenir mare i fill—  o també a Ira Nin, una de les filles bessones del traductor i polític Andreu Nin, de qui es va parlar no només d'admiració per part de Mercè Rodoreda sinó d'una certa relació sentimental... [+ crítica]