SI EN EL MÉS ENLLÀ HI HA FUNCIONARIS ÉS QUE SÓN A L'INFERN

Si en el més enllà hi ha funcionaris és que són a l'infern. Crítica teatral de l'obra «Pares normals». Autoria: Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta. Intèrprets: Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot, Víctor Gómez i les nenes en funcions alternes: Rafaella de Assis, Laia Pérez, Ona Mas i Emma Alegret. Banda: Joan Martorell (piano), Vicens Martín (guitarra), Anna Fusté (baix) i Laia Fortià (bateria). Coreografia: Marta Tomasa. Disseny d'escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de vestuari: Marc Udina. Ajudant de vestuari: Guillem Martí. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny de so: Marc Sardà. Producció executiva: David Felani, Eva Mor, Rita Peré i Jordi Sellas. Producció: Isaac Vila. Ajudant de producció: Ester Naranjo. Auxiliars de producció: Paula Cornet i Martina Tauber. Direcció tècnica: Mar Amigó. Comunicació i premsa: Maria Permanyer (Comedia) i Anna Pujol (Minoria Absoluta). Xarxes socials: Carlos Aguilar. Disseny gràfic: Marina Velasco. Assessorament musical: Andreu Gallén. Drecció musical adjunta: Joan Martorell. Direcció musical: Els Amics de les Arts. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció escènica: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 novembre 2022.

Atenció pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, nens i nenes...! Els Amics de les Arts són tan amics de tots vosaltres que després de quinze anys d'haver-s'ho proposat mig en broma mig de debò han complert una de les seves promeses: crear un espectacle de teatre musical. Però no ho han fet sols. I l'equip en conjunt ha quedat tan rodó que qualsevol cargol que s'hi desacolli pot fer trontollar la resta. «Pares normals» és un dels esdeveniments teatrals d'aquesta temporada que s'uneix a la ratxa recent de la represa de la creació de musicals en català de mitjà o gran format, després de «La filla del mar», «T'estimo si he begut» i fent parella ara amb «Golfus de Roma» i amb la mirada posada en la futura estrena de «L'alegria que passa». Sabut és que, al marge dels remarcables musicals de petit format que han aguantat l'embat, propostes com «Pares normals» havien quedat engolides per les grans produccions importades de la Gran Via madrilenya, a excepció del celebrat «Cantando bajo la lluvia» que ha equilibrat excepcionalment a l'inrevés la balança amb l'exportació. A «Pares normals» tot flueix amb una perfecta sincronització mil·limètrica. Quina destresa, la del director Sergi Belbel, capaç de posar en escena un text clàssic, un text contemporani o un musical com aquest que requereix que tots els elements sumin des de l'inici a la perla final. Quina llàstima que el cronista no en pugui desvelar el secret! Només es pot dir que hi ha una cita inevitable per al públic teatral perquè es deixi emportar pels girs de guió de tot l'espectacle —darrere hi ha la mà dramatúrgica de Marc Artigau— fins al bombó final. Queda dit... [+ crítica]

UN PÒTOL MÍSTIC CONTEMPORANI

 «Bonobo», de Josep Julien. Interprets: Moha Amazian i Neus Ballbé. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Neus Ballbé. Narrativa audiovisual: Ivó Vinuesa. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Fotografia: Xavi Buxeda i Josep Julien. Cap tènic: Àngel Puertas. Producció: Anna Güell / Q-ARS Teatre. En coproducció amb Temporada Alta i Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laoració de L'Estruch, Fàbrica de Creació de les Arts en Viu. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Fundació La Plana, Íntims Produccions, Desguace Rollín, Maria Alaix, Xavier Pérez Fromzero, Ajuntament de Pontós, Joan Solana, Josep Font, Aida Llop. «Bonobo» va ser el projecte guanyador del Premi Quim Masó del 2021 i va rebre el Premi SGAE Jardiel Poncela del 2020. Ajudant de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Josep Julien. Festival Temporada Alta, Teatre El Canal, 11 novembre 2022. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 novembre 2022.

«Bonobo» és una “road movie” com ho és la novel·la mare de totes les “road movies” escrita per Jack Kerouac a mitjan segle passat i coneguda com a «On the road». El protagonista de l'obra «Bonobo», de l'actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), no és un “beat” del segle passat, però sí que és un “beat” d'aquest segle. A «Bonobo» no hi ni sexe, ni drogues ni “rock and roll”, però sí que hi ha un monòleg introspectiu com a la novel·la «On de road» i una altra mena de droga tan o més perillosa que la droga dura: la febre del terrorisme. Josep Julien, que amb aquesta obra va guanyar el premi de text Jardiel Poncela de l'SGAE i el premi Quim Masó a projectes escènics, parteix dels tràgics fets de l'agost del 2017, després dels atemptats de la Rambla de Barcelona i el Port de Cambrils, quan un dels joves ripollencs, Younes Abouyaqoub, de 22 anys, conductor de la furgoneta que va deixar l'estesa de víctimes a la Rambla abans de frenar a tocar del mosaic del Pla de l'Ós de Joan Miró, va fugir per les porxades del Mercat de la Boqueria i, quatre dies després d'haver deixat un altre mort a la Diagonal en el robatori d'un cotxe, va ser abatut per la policia catalana en unes vinyes del terme de Subirats, a l'Alt Penedès.  Per atzar, el dramaturg Josep Julien, que resideix prop d'aquell terme, en va ser indirectament testimoni per proximitat. La idea que un jove d'origen marroquí, però crescut i educat a Ripoll, fos un dels autors d'aquells fets el va portar a crear l'obra «Bonobo» que, més que un “thriller”, és una autoconfessió en veu alta del personatge, convençut per la influència religiosa de l'imam que l'espera el Paradís amb les verges promeses... [+ crítica]

ELS MECANO EN CLAU DE VINYETES

«Cruz de navajas, el último Mecano». Idea de Gonzalo Pérez Pastor. Cantants: Lieta Molinet, Mikel Herzog Jr, Mireia Orrit, Lucía Bentabol, Laura Alcoba, Sofía Rangone, Aser León, Tania Simón, Clara Sánchez i Joan Liaño. Cos de ball: Sergio Melantuche, Sara Garijo, Carlos Vela, Cristina Burgos, Cristian Giraldo, Ender Bonilla, Alba Rubira i Vicky Gómez. Músics: Dani Hdz (guitarrista), Artashes Aslanyan / Sabas Yagüe (teclat), Andoni Narváez (guitarra), Cabo Olórtiga (baix), Marc Pinyol / Guillem Arnau (bateria), Javier Campos (saxo). Equip: Carla Graells (company manager), Sergio Melantuche (coreògraf), Pau Fullana (disseny d'il·luminació), Ángel Verde (producció tècnica), Adrián Miranda (ajudant de direcció), Dani Hdz (direcció musical), Príamo (oficina i gestió tècnica), Eloy Sanson (disseny de so), Laura Rodríguez (disseny de vestuari i cap de sastreria), Eva Boucherite (directora resident), Lieta Molinet (direcció vocal), Eduardo Moreno (disseny d'escenografia), Arsenio Fernández (cap de so), Sara García (sastreria). Coreògrafs convidats: Lucía López, Andoni García, Alejandro Díaz. Vídeos: Adrián Miranda, Eduardo Monreal (The Market Productions), Miguel Padilla, Jose Álvarez (Frames Alive), Valentina Zertuche, Héctor López, Gema Pato. Col·laboradors: Rompeolas Locales, Proyect-Arte i Ajuntament de Coslada. Equip Vértigo 360: Gonzalo Pérez Pastor (CEO i intendent), Adrián Miranda (director tècnic i d'audiovisuals), John Varo (manager general), Gema Pato (directora d'art gràfic), Joana Pascual (gerent), Núria García (cap de comunicació i premsa), Carmen González (ajudanta de producció), María Presentación (comunicació digital). Prensa BCN: Sandra Araquistain. Producció: Gonzalo Pérez Pastor, Diego Rodríguez (Lacharito Films) i Vértigo 360. Col·laboració: Cúpula Events. Direcció de l'espectacle: Gonzalo Perez Pastor. Cúpula de Las Arenas, Barcelona, 18 novembre 2022.

Després d'onze anys del primer intent, era el llunyà novembre del 2011, amb l'estrena d'una versió del musical «Grease» —cal recordar ara més que mai que aquella producció era en català—, la cúpula de Las Arenas torna a renéixer com a auditori teatral de gran format, amb 1.300 localitats —una bona notícia per al sector escènic— i la suficient capacitat de ser transformada en una pista o elevada amb diversos pisos de grades amb l'escenari a la italiana, segons les necessitats i característiques de cada espectacle. La nova aposta ha estat la recuperació d'un altre musical de gran producció que ja es va estrenar a València, que va passar per Bilbao i per Madrid i que ara ha estat revisat i ampliat, en alguns casos, amb la incorporació d'intèrprets locals com per exemple els joves cantants Clara Sánchez i Joan Liaño, provinents del popular programa «Eufòria», de TV3. «Cruz de navajas» és el títol manllevat d'una de les cançons del grup Mecano, que forma part del disc «Entre el cielo y el suelo», publicat el 1986. Recórrer a Mecano, és homenatjar un dels grups musicals amb més èxit aquí i a fora, amb milions de discos venuts —quan els discos encara es venien abans que arribés Internet i les plataformes musicals— i amb un repertori que forma part d'allò que en diuen la banda sonora d'una o de més generacions... [+ crítica]

UNA YERMA ORGÀNICA QUE REMOU ELS SENTITS

«Yerma», de Federico García Lorca. Intèrprets: Joan Amargós, María Hervás, David Menéndez, Bàrbara Mestanza, Isabel Rocatti, Yolanda Sey i Camila Viyuela. Espai escènic: Frederic Amat. Música original: Raül Refree. Vestuari: Frederic Amat i Rosa Esteva. So: Roc Mateu i Raül Refree. Il·luminació: Maria Domènech. Assessora de moviment: Lali Ayguadé. Caracterització: Ignasi Ruiz. Ajudant d'escenografia: Roger Orra. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Alumna en pràctiques: Clara Cabutí (EDIDP - UPC). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures i Big Imatge. Construcció del titella: Martí Doy. Construcció de màscares: Frederic Amat i Martí Doy. Confecció de vestuari: Cortana i Goretti Puente. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Toni Rumbau.  Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 18 novembre 2022.

Aviat farà 90 anys de la primera estrena del poema tràgic «Yerma» de Federico García Lorca. Era el desembre del 1934, en plena eufòria del període republicà i un any i mig abans que el feixisme acabés amb la vida del poeta. «Yerma» forma part de l'anomenada “trilogia lorquiana” amb «La casa de Bernarda Alba» i «Bodas de sangre», i és, per la proximitat amb la seva mort tràgica, una mena de testament de l'autor avançat en el temps. ¿Drama rural? Sí, en el seu origen, esclar. Però plenament universal i encara intemporal i sense etiquetes en el seu contingut. La jove casada Yerma es troba atrapada en l'estigma social de l'espai del temps —llar, marit i fills—, un estigma que, ben mirat i en el fons, no ha canviat tant en cent anys. Yerma vol tenir un fill, però el marit sembla que no en vol saber res —¿esterilitat, poca vocació de pare, alter ego de l'autor?—, i es reclou en la feina de la pastura i la muntanya. Al costat de Yerma hi ha l'amic d'infància que és per a Yerma el que seria l'home ideal per a la seva maternitat cobejada. Però l'estigma social i la xafarderia de bugadera encén una altra vegada les enraonies i el conflicte de parella entre les parets de la masia. La jove Yerma —no és cap secret desvelar-ho després de 90 anys de coneixement del clàssic— acaba matant Juan, el marit —si no és violència de gènere contemporània que baixi el mateix Frederico i ho expliqui— i el poeta dramaturg rebla la seva tragèdia amb un remordiment intern de Yerma: matant el futur pare ha matat també el futur fill, que com a  vídua ja no pot tenir amb ningú més... [+ crítica]

AMB EL COR ESTRET COM UN PUNY

«Moriu-vos». Creació: Cultura i Conflicte. Dramatúrgia: Anna M. Ricart Codina. Intèrprets: Imma Colomer, Montse Colomer, Oriol Genís, Arthur Rosenfeld, Magda Puig, Erol Ileri i Piero Steiner / Enric Ases. Figurants: Gemma Masip, Elisa Muixí, Maribel Sabaté, Pilar Sala, Rosa Serra. Escenografia: Judit Colomer. Assistent d’escenografia: Mariona Signes. Vestuari: Rosa Lugo Fàbregas. Il·luminació: Jou Serra. Música: Pepino Pascual. Espai sonor: Pepino Pascual i Marc Jodar. Vídeo: Erol Ileri Llordella. Ajudanta de direcció i de coreografia: Carla Tovias. Direcció de producció: Òscar Balcells. Producció executiva: Judit Codina Serra. Cap tècnic: Xavier Amat. Tècnics de gira: Marc Jodar i Jordi Domènech. Administració: Mònica Cardús. Comunicació i premsa: Núria Olivé. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà i Marissa Paituví. Fotografia: Marta García Cardellach i Oriol Casanovas Puigjané. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l’Aurora. Coproducció: TNC i Temporada Alta. Distribució: Roser Soler. Amb el suport de: Institut de les Empreses Culturals i Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural. Amb la col·laboració de: Ajuntament d’Igualada i Teatre La Passió d’Esparreguera. Direcció coreogràfica: Sol Picó. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 17 novembre 2022.

Qui avisa no és traïdor: la vellesa sempre arriba, ni que els que la consumiran no en siguin, de joves, per sort, gaire conscients. Aquesta nova proposta del col·lectiu de creadors multidisciplinars “Cultura i Conflicte” dóna visibilitat a la cara oculta de la vellesa, la que passa els dies en una residència de gent gran. Una “maison de repos” en diuen els francesos, que queda més fi, o un “geriàtric”, en diuen a vegades per aquí, que espanta només de sentir-ne paladejar els fonemes. La residència de ficció de l'obra «Moriu-vos» és una residència especial, però no tan allunyada de la realitat. No té res a veure amb aquella altra residència de «Forever Young» on els residents, gent de les arts, hi esgoten les seves últimes possibilitats en un cau d'humor. O en aquella altra del dramaturg Oriol Tarrasón, «Un dia qualsevol», que per cert ja va comptar amb l'actriu Imma Colomer, com ara, i que era un cant a la vida, ni que fos al final de la vida. Aquí, l'humor i el cant a la vida, si n'hi ha, són tan subtils que vénen amarats d'un to agredolç i transiten irremeiablement cap a la tristesa. Ja ho adverteix, d'entrada, el personatge, en clau de geganta, de la presumpta Verge Maria. No sé per què em sembla una mena de verge fallera, a saber si per influència d'una de les creadores de l'espectacle, Sol Picó. Per donar-li un aire eteri, la  Verge circula vaporosament sobre un d'aquests vehicles personals de dues rodes elèctriques, amagat sota el mantell, mentre llança l'amenaça que l'espècie humana està arribant al final del que s'ha conegut com a civilització... [+ crítica]

TOCAR MARE NI QUE NO ES JUGUI A FET I AMAGAR

«Tocar mare», de Marta Barceló. Intèrprets: Lluïsa Castell i Georgina Latre. Escenografia i vestuari: José Novoa. Il·luminació: David Bofarull. Caracterització: Maru Errando. Banda Sonora: Anna Roig. Disseny de so: Òscar Villar. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional: Lluís Arbós-Dolma Studio. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Agraïments: Marilia Samper. Una producció de Velvet Events S.L. i Temporada Alta. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – Departament de Cultura – ICEC. Ajudant de direcció: Cristina Arenas. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Baix. Sala Beckett. Barcelona, 11 novembre 2022.         

 Encara cueja l'última estrena aquí de la dramaturga Marta Barceló (Palma, 1973) amb l'obra «Zona inundable» (TNC) quan ja torna a intrigar els espectadors amb «Tocar mare», ara a la Sala Beckett, fins a tal punt que la trama de fons no permet que se'n pugui desvelar ni mica del moll de l'os que, conjuntament amb la vena també intrigant del director Jordi Casanovas, fan que rellueixin tots els vessants d'aquesta mare i aquesta filla que l'autora posa davant del mirall perquè, a píndoles, vagin representant i deixant anar tots els papers de tantes tipologies de mares i de tantes tipologies de filles. Mares que volen ser mares, mares que no poden ser mares, mares que no volen ser mares, filles que volen tenir mares, filles que volen ser mares, filles que no són filles biològiques, filles que són filles adoptades, mares que adopten filles i mares que fan de mares biològiques d'altres filles i altres mares... i així podríem continuar fent tantes combinacions com volguéssim fins a l'infinit. Marta Barceló ha fet una peça de cambra que s'engrandeix escènicament per la seva temàtica i també per la força expressiva de l'actriu Lluïsa Castell (la mare, prejubilada, feliç i optimista) i de l'actriu Georgina Latre (la filla, jove directora d'una productora audiovisual). Les dues mostren l'equilibri d'un contrast evident: la fredor d'un contracte signat en contraprestació a l'escalfor d'una abraçada. Mare i filla mantenen també aquesta dualitat en un tempo que comença pel desenllaç, sense destapar el secret, en el moment que la filla intenta parlar amb la mare quan ja no sap si la pot escoltar, però els metges li han recomanat que no deixi de parlar-hi mentre encara tingui alè de vida... [+ crítica]

GUANYAR-SE LA GRALLA AMB LA SUOR DEL COS

«Concurso de malos talentos». Creació de José y sus Hermanas. Intèrprets: Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. Dramaturgista: Ignacio de Antonio Antón. Espai escènic/vestuari: Patricia Albizu. Il·luminació:Cube.bz. Audiovisuals: José y sus Hermanas. So: Alejandro Da Rocha. Confecció de vestuari: Javi Navas. Producció executiva: Marta Díez i Pia Mazuela. Producció: Alejandro Curiel i Carolina Manero. Assistent de producció: Gerard Sancho. Comunicació: Gemma Polo i Glòria Ribera. Distribució: Palosanto Projects. Agraïments: Raul Bescos, Tanya Beyeler, Neus Casellas, Luciana Chieregati, Adrià Grau, Nuri Heras, Alexandra Laudo, Mainline Magic Orchestra, Carlos Manero, Enric Magoo i Sol Picó. Coproducció: Teatre Lliure i José y sus Hermanas. Amb l'ajut del Grec'22 Festival de Barcelona, Teatro Calderón de Valladolid, Ma Scène Nationale du Montbéliard, Teatros del Canal de Madrid i ICEC. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de Creació, La Piconera, Festival Temporada Alta de Girona / Salt i Nau Ivanow. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 novembre 2022.
 

Més que un concurs de talents dolents, que és el que promet el títol, aquest nou espectacle de José y sus Hermanas és una suggerent performance teatral inclassificable de bon talent. La companyia ha aparcat per a una millor ocasió les projeccions de vídeo que va experimentar a «Explore el jardín de los Cárpatos» i ha posat tota la carn a la graella, mai més ben dit, ni que la carn, en una de les accions del muntatge més sonades sigui uns espectaculars músculs i unes espectaculars pitreres de silicona que transformen tota la troupe en cinc exemplars humanoides de culturisme. Aquest és el quart espectacle de la companyia que va arrencar amb èxit fa cinc anys i es va donar a conèixer a l'escenari del Tantarantana. Els espectadors recordaran els espectacles «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», «Arma de construcción masiva» i l'esmentat «El jardín de los Cárpatos». A l'actual «Concurso de malos talentos», l'experimentació continua i el trencament de totes les barreres possibles, també. Combinat, amb referències teatrals clàssiques i fins i tot allunyades en el temps. Fora pantalles, les pantalles són mortes, visca els telons! Fora guitarres electròniques, morin les guitarres electròniques, visca la gralla! Fora tablets, mòbils i lectors digitals. Mortes les tablets, els mòbils i els lectors digitals, visca el llibre de paper... i si el llibre fa foc i treu fum, quan parla de García Lorca, encara més... [+ crítica]

EL TITÀNIC DE PEEPING TOM

«Triptych». Espectacle amb les peces «The missing door», «The lost room» i «The hidden floor». Concepte: Gabriela Carrizo i Franck Chartier. Intèrprets: Konan Dayot, Fons Dhossche, Lauren Langlois, Panos Malactos, Alejandro Moya, Fanny Sage, Eliana Stragapede/Chloé Albaret, Wan-Lun Yu. Assistència artística: Thomas Michaux. Sound dramaturgy: Raphaëlle Latini. So, composició i arranjaments: Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Annalena Fröhlich, Louis-Clément Da Costa, Eurudike De Beul. Il·luminació: Tom Wiser. Escenografia: Gabriela Carrizo i Justine Bougerol. Vestuari: Seoljin Kim, Yi-chun Liu, Louis-Clément Da Costa. Confecció vestuari: Sara van Meer, Lulu Tikovsky, Wu Bingyan (assisent). Coordinació tècnica: Giuliana Rienzi. Enginyers tècnics: Bram Geldhof, Ilias Johri (llum), Tim Thielemans / Jonas Castelijns (so). Regidoria escènica: Thomas Dobruszkes (regidor), Clement Michaux, Kato Stevens (ajudants de regidoria). Assistents de producció: Lisa Gunstone, Robin Appels. Espectacle basat en Adrift, creada amb els ballarins del Nederland Dans Theater I (NDT): Chloé Albaret, Lydia Bustinduy, César Faria Fernandes, Fernando Hernando Magadan/Spencer Dickhaus, Anna Hermann, Anne Jung, Marne van Opstal, Roger van der Poel, Meng-ke Wu, Ema Yuasa/Rena Narumi, amb l’assistència artística de Louis-Clément Da Costa, Seoljin Kim i Yi-Chun Liu. Distribució: Frans Brood Productions. Coproducció: Opéra National de Paris, Opéra de Lille, Tanz Köln, Göteborg Dance i Theatre Festival, Théâtre National Wallonie-Bruxelles, de Singel Antwerp, GREC Festival de Barcelona, Festival Aperto / Fondazione I Teatri (Reggio Emilia), Torinodanza Festival / Teatro Stabile di Torino – Teatro Nazionale (Turin), Dampfzentrale Bern, Oriente Occidente Dance Festival (Rovereto). Espectacle creat amb el suport del Tax Shelter del Govern Federal de Bèlgica. Direcció: Gabriela Carrizo i Franck Chartier. Companyia Peeping Tom. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 novembre 2022.

Els creadors i directors d'aquest espectacle tripartit, de la companyia belga Peeping Tom fundada per ells dos, l'argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier, diuen que fan dansa o dansa-teatre o teatre-dansa, però en realitat diria que el seu cuquet amagat i no confessat obertament és que volen fer cinema revestit de teatre i, si es vol, de dansa. Un cinema de culte, esclar. D'aquell que encaterina els cinèfils més empedreïts. Cinema sense paraules. Buscant l'origen del fotograma a fotograma. La diferència, esclar, és que en aquell cinema iniciàtic hi havia, almenys, un pianista i un sobretitulat que situava els espectadors acció per acció, per compensar el llast d'aquell romàntic mut en blanc i negre. Aquí, no. Aquí cal entrar en el joc narratiu i caminar de bracet amb els Peeping Tom per seguir el fil interpretatiu i anar confegint una història tràgica. L'espectacle «Triptych» és un collage format per dues peces creades fa prop de deu anys, un «Díptic» de les quals ja s'havia vist a Barcelona dins el Grec del 2020 («The missing door» i «The lost room») a les quals s'ha afegit ara la tercera («The hidden floor»). «Triptych» és un d'aquells espectacles que justifiquen la raó de ser d'un Teatre Nacional com el de Catalunya. Enlluerna per la capacitat dels intèrprets. Inquieta per l'agosarament de la trama. Fascina per la bellesa de la teatralització. Il·lumina per la capacitat de suggerir tant sense dir ni una paraula. Sorprèn per la capacitat de reinventar moments de pur surrealisme amb un llenguatge contemporani, extremament actual i sense fer cap concessió... [+ crítica]

UNA POR QUE FA BASARDA

«En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Joan Olivé, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Marta Espinosa. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Ingenia Creatius. Maquillatge: Dèlia Benito i Alan Jornet. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. Cia. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 6 novembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
 

La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por. El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món. L'adaptació als primers espectadors —no oblidem que el temps corre que vola i ja són els nascuts a les acaballes del primer quart de segle XXI— no estalvia les referències més actuals, tant en l'aspecte musical com coreogràfic —clips de TikTok, una picada d'ullet cap al popular programa Eufòria o dansa de plomalls i tutú kitsch d'animadores— i, sobretot, en una de les opcions d'oci familiar que està tenint més seguiment a hores d'ara com és reptar el terror amb rutes de cases encantades, passadissos terrorífics, parcs temàtics de l'horror i multitud d'escapes rooms que en alguns casos han promogut celebrats espectacles teatrals com l'«Escape room» de Joel Joan i Hèctor Claramunt i fins i tot versions cinematogràfiques... [+ crítica]

UN MÓN MILLOR NO SEMPRE ÉS UN MÓN FELIÇ

«Intempèrie». Idea de Clara Matas i Jordi Pérez Solé. Dramatúrgia: Aleix Aguilà i Jordi Pérez Solé. Text: Aleix Aguilà. Intèrprets: Rita Baliarda, Óscar Bujía, Laura de Frutos, Jana Lafuente, Ares Llucià, Berta Rabascall, Mireia Ruíz. Espai escènic i vestuari: Sergi Corbera i Paula Font. Disseny il·luminació: Ganecha Gil i Ivan Chamorro. Música original: Tomàs Peire-Serrate. Espai sonor: Marc Urrutia i Bernat Villà. Producció música original: Lucas Peire. Col·laboració musical: Birch. Moviment: Laura Calvet. Audiovisuals: Ivan Chamorro. Producció i comunicació: Téntol. Suport producció: Carmen Queró i Maria Vidal. Una coproducció de Téntol amb Mostra Igualada i Teatre Nacional de Catalunya. Projecte seleccionat pel Programa de Suport a la Producció i Exhibició de la Mostra Igualada. Amb el suport del Teatre Tantarantana, Nau Ivanow, Beca de Creació i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Fàtima Campos, Marta Salarich, 973 Events, INS Milà i Fontanals, INS Ramon Berenguer IV, Xarxa de Valors de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i Teatre Sagarra. Direcció: Jordi Pérez Solé. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 novembre 2022.

Al cor d'Europa, diuen les protagonistes d'aquest espectacle —només hi ha un noi entre sis noies—, la terra “és plana i el cel és blanc”. Que ve a ser el mateix del que ja deia Salvador Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple quan afirmava amb exclamació poètica que li agradria allunyar-se d'aquí “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. Per a les joves i el jove del grup de l'espectacle «Intempèrie», el nord enllà és més pragmàtic i menys poètic. Potser fins i tot més materialista. Per a tots set, el cor d'Europa avui és “on es prenen les grans decisions” i on, si tens una bona idea, nomes una, “ho pots dinamitar tot”. A «Intempèrie» hi ha una rafegada molt fugaç d'aquell cèlebre «Europa Bull», sense la ironia, esclar, però, almenys, amb l'estol de banderes europees. També es podria parlar de la sèrie de les plataformes «Parliament» que estripa amb sarcasme les interioritats de la burocràcia de la Unió Europea. A «Intempèrie» no hi ha sarcasme ni ironia, però hi ha molta rebel·lia juvenil, a causa de la incertesa de futur de la generació del mil·lenni, però poca estripada que reboti contra el poder, com si sortís més a compte anar-hi de bracet que no pas posar-s'hi de gairell... [+ crítica]