¿VOLS VENIR, TU, RABADÀ...? VULL HERETAR!

«Ovelles», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets diferents temporades: Sara Espígul / Gemma Martínez / Clara Cols, Biel Duran, Albert Triola / Eduard Buch. Escenografia: Elisenda Pérez. Vestuari: Carlotaoms. Disseny il·luminació i espai sonor: Xavi Gardés. Adaptació tècnica gira: Fernando Portillo. Fotografia: Roser Blanch. Cartell 2022: Manera Estudi. Premsa: Barc Comunicació. Producció executiva: Sergio Matamala i Clara Cols. Comunicació: Clara Cols. Xarxes socials i distribució: Elisenda Riera. Coproducció: Flyhard i El Ramat Produccions. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Sala Flyhard, Barcelona, 31 maig 2018. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 15 setembre 2021. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 30 juny 2022.

La involució que pateix la societat del primer quart de segle XXI no passa només per l'amenaça climàtica, l'amenaça de la guerra nuclear o primitiva com la d'Ucraïna o l'amenaça de la pobresa energètica sinó també pel retorn a aquelles mesures naturals de fa cent anys que mantenien un cert equilibri ecològic i vetllaven el planeta en un estat de mínima conservació sense que criatures com Greta Thunberg haguessin de voltar pel món com una mena de nova mare Teresa de Calcuta per salvar la humanitat. Sense anar més lluny, aquesta mateixa primavera, un ramat de més de tres-centes cabres i ovelles ha pasturat per Collserola per remugar l'herbei i evitar així un dels perills d'incendi que assetgen els boscos amb la vegetació resseca per l'onada de calor. Les ovelles —com les cabres, els cavalls o les vaques— són una part essencial per fer aquesta neteja natural i els neopastors de Collserola n'estan tan contents que diuen que hi tornaran a portar el ramat quan hagi passat el perill eixordador dels petards, les tronades, les traques i els focs d'artifici que els posen la pell de gallina. Als tres germans urbanites de la comèdia de Carmen Marfà i Yago Alonso l'herència de 512 ovelles d'un tiet avi de la muntanya els hauria anat com l'anell al dit si la tendència neorural aplicada a Collserola hagués estat de moda quan els va caure el llegat familiar al damunt... [+ crítica]

LA PEIXERA D'EUROPA

«El jardí», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Màrcia Cisteró i Antònia Jaume. Espai escènic i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Marc Salicrú. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Noemí Jiménez. Director tècnic: Xavi Feliu. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Ajudanta de direcció: Eva Vilar. Ajudanta de caracterització: Coral Peña. Comunicació: Bernat Reher. Fotografies: Pere Cots. Agraïments: Albert Prat, La Perla 29, Sala Beckett, Punt de Fuga i Teatre Nacional de Catalunya. Espectacle de Centaure Produccions creat amb el suport de la Sala Beckett durant una residència artística la temporada 2020-2021. Direcció: Albert Arribas. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 12  gener 2021. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 22 juny 2022.

Hi ha una peixera al centre de l'escenari que fa glu-glu. La peixera és com un jardí ple d'aigua. El so i la il·luminació hi reblen l'efecte que la metàfora exigeix. Que Europa fa aigües, no és cap descoberta. Només cal observar les cares de pasqua dels qui els ha tocat anar davant intentant aturar cadascun dels flagells —més que de les crisis— que assoten el vell continent des de que va dir adéu al segle XX: el crac immobiliari, el crac climàtic, el crac dels refugiats, el crac energètic que ha desbocat la fera ferotge de l'imperialisme de la miggammada Z de Vladímir Putin... Per això, la recuperació de l'obra «El jardí», de Lluïsa Cunillé (Badalona, Barcelonès, 1961) —que es va estrenar a principis del 2021 en una residència de Centaure Produccions a la Sala Beckett— ressona ara, recuperada a l'antiga Seca, encara amb més inquietud, amb més neguit i amb més vivesa que fa un any mig quan Europa encara reposava en un jardí endormiscat, assotat aleshores pel moment més àlgid de la plaga del coronavirus. El teatre de Lluïsa Cunillé no dóna mai ni les claus ni la contrassenya per obrir el cadenat de tot el que amaga en el seu interior. Cal forçar el pany, com un serraller d'urgències, per trobar el punt en el qual el bombí cedeix. I un cop obert l'enigma, el ventall d'interpretacions, per descomptat, pot ser múltiple... [+ crítica]

WELCOME TO THE PARTY

«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció: Yannick Garcia Porres. Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Emma Arquillué, Nil Cardoner, Guillem Balart, Anna Barrachina, Albert Baró, Pau Escobar, Adrian Grösser, Xavi Ricart i Andrew Tarbet. Escenografia: Alejandro Andújar. Disseny de vestuari: Maria Armengol. Disseny de so: Damien Bazin. Disseny de llums: Jaume Ventura. Disseny de vídeo: Mar Orfila. Caracterització: Claudia de Anta. Composició Musical: Paula Jornet / Adrià Jornet. Coreografia i Moviment: Ana Pérez. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidora: Teresa Navarro. Operador de so Efrén Bellostes. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció de vestuari: Época Barcelona. Premsa: Rubén García – BARC Comunicació. Suport en Comunicació: Sem Pons – BARC Comunicació. Xarxes socials: Marc Mampel – BARC Comunicació. Fotografia: Lander Larrañaga . Disseny gràfic: Eduard Buch. Vídeo promocional: Mar Orfila (direcció), Anna Molins (direcció fotografia), vestuari: Lara Iserte amb la col·laboració de Victor von Schwarz (VVS), caracterització: Claudia de Anta. Alumna en pràctiques del Muet: Ana Yanini . Alumna en pràctiques d’Elisava: Jordina Ribó. Alumna en pràctiques de l’Escola d’Art Llotja: Lara Gómez. Agraïments Moi Cuenca, Marina Vilardell, Roger Parés, Jordi Martínez, Sala Beckett, Dagoll Dagom, T de Teatre. Una producció de La Brutal amb el suport de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya i amb la col·laboració del Teatre L’Artesà de El Prat de Llobregat. Direcció: David Selvas. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 juny 2022.

Doncs, això, passeu, passeu i sigueu benvinguts a la festa. Perquè on hi ha amor hi ha alegria, ni que sigui emmascarada per l'antifaç daurat de l'odi. La companyia La Brutal i el director David Selvas s'han proposat desmitificar la llegenda feta història de la ciutat de Verona i adaptar-la a la lluita postadolescent del segle XXI sense defugir l'origen de la tragèdia que William Shakespeare ja va predir el 1597 quan va publicar per primera vegada «Romeu i Julieta». Quan es revisa un clàssic com aquest, que ha passat per tota mena d'adaptacions i de registres, el repte és tan arriscat com majúscul. ¿Com cal fer-ho per no caure en la simple imitació de les referències acumulades al llarg del temps? El teatre, el cinema, l'òpera... Cada disciplina artística hi ha dit i hi ha fet la seva. ¿Però encara hi ha alguna altra manera d'arribar al The End sense que s'assembli a cap altra? David Selvas s'ha envoltat d'una nova versió traduïda, la de Yannick Garcia i una renovada i desinhibida dramatúrgia de Joan Yago (cap i casal de La Calòrica). En això consisteix el procés de creació. I l'últim acte de «Romeu i Julieta» tan esperat de tan conegut com és trenca tòpics i desmunta clixés i entra en el que podríem anomenar la “dimensió teatral desconeguda”. Escolteu la veu melangiosa de Nina Simone interpretant «Everything must change», la peça de Benard Ighner, que va llençar al món a mitja dècada dels setanta del segle passat Quincy Jones i que ha estat repiulada des d'aleshores per desenes de grans veus de la música. Tot ha de canviar, diu. Tothom ha de canviar, assegura. Els joves es fan vells. L'hivern es converteix en primavera. Res ni ningú s'escapa dels canvis, tret de la pluja que ve dels núvols i el sol que il·lumina el cel. I els colibrís volen... [+ crítica]

IMMERSIÓ B N T J R N T

«Apunts sobre la bellesa del temps. Homenatge a Josep Maria Benet i Jornet». Mostra del Laboratori Peripècies. Obres breus: «A la clínica», «La fageda», «Dos camerinos», «Petit regal a un pare», «Tovalloles de platja» i «Angúnia». Text de Josep Maria Benet i Jornet. Dramatúrgia: Sergi Belbel, Roc Esquius, Mar Esteban, Laura Fité, Martí Gallén, Rosa Molina, Lourdes Noguera i Núria Sanmartí. Intèrprets: Agnès Busquets, Marta Codina, Lara Díez Quintanilla, Roc Esquius, Mar Esteban, Laura Fité, Martí Gallén, Oscar Jarque, Maria Victòria Llena, Joan Martínez Vidal, Rosa Molina, Míriam Monlleó, Edgar Moreno, Lourdes Noguera, Xavier Pàmies, Laura Porta, Rafaela Rivas, Eloi Sánchez, Núria Sanmartí, Carlos Solsona, Daniel Ventosa i Nan Vidal. Coordinació: Sergi Belbel. Vestuari: Agnès Busquets. Espai sonor i audiovisual: Martí Gallén. Producció: Sergi Belbel, Roc Esquius, Martí Gallén, Mar Esteban i Rafaela Rivas. Diversos espais. Sala Beckett, Barcelona, 11 juny 2022.
 

El títol no és la proposta d'un enigmista. «Immersió B N T J R N T». Es tracta del fals  anagrama de Benet i Jornet, sense les vocals. La vocalització és a l'esquena de les samarretes de cadascun dels intèrprets. I també en els seus diàlegs. Impecables tots. Al pit, les consonants. Poètic. El Laboratori Peripècies fa cada temporada una mena de fi de curs amb graduació d'alta volada. Després de cinc temporades, aquest 2022 s'ha dedicat com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020) i l'ha coordinat, com és habitual, el dramaturg i escriptor Sergi Belbel —diguem-ho així ara que ja l'ha batejat Sant Jordi!—, al voltant de la figura de qui es considera la baula de connexió entre el teatre clàssic català, sobretot Àngel Guimerà, i també Rusiñol o Pitarra i, ¿per què no?, Josep Maria de Sagarra, entre altres, i la nova dramatúrgia catalana multiplicada amb els anys i que emplenaria a hores d'ara totes les lletres de l'alfabet d'un Qui és Qui teatral. Els espectadors que han pogut assistir a alguna de les úniques quatre representacions d'«Apunts sobre la bellesa del temps» hauran viscut una d'aquelles experiències úniques. I no diguem res dels que hagin fins i tot optat per assistir a les quatre. Sergi Belbel i l'equip de dramatúrgia han escollit sis peces breus inèdites de Josep Maria Benet i Jornet. I, com en alguna altra ocasió, han distribuït cadascun dels escenaris per diversos espais de la Sala Beckett, des de la sala gran de Baix a una de les aules, la sala de Dalt, el taller, els camerinos o la terrassa interior... [+ crítica]

LA BELLESA D'UN TRÍPTIC SIMFÒNIC

«El cos més bonic que s'haurà trobar mai en aquest lloc», de Josep Maria Miró. Intèrpret: Pere Arquillué. Músics: Quim Reixach i Sergi Llopart. Disseny de llums, escenografia i composició musical: Xavier Albertí. Cap tècnic i tècnic de llums: Toni Ubach. Tècnic de so: Uriel Ireland. Producció executiva i regidoria: Nunu Santaló i Marta Colell. Cap tècnic del teatre Romea: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Distribució: Bitò. Direcció producció: Josep Domènech.  Coproducció Festival Temporada Alta  i Teatre Romea. Ajudant de direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Teatre de Salt, 10 desembre 2021. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 5 juny 2022.
 

L'ombra és allargada. La de l'actor Pere Arquillué, vull dir. S'allarga sobre el feix de lluna de l'escenari en un efecte del disseny d'il·luminació com si fos una extensió del seu cos. L'ambientació és tenebrosa. Perquè la història també és tenebrosa. I el protagonista hi és dempeus, immòbil, a punt per clonar-se durant gairebé dues hores ininterrompudes en almenys set veus de set personatges: el noi de 17 anys aparegut mort i mutilat en un racó de bosc, la seva mare, el seu pare mort anys abans, la seva mestra d'institut, un dels amics, el propietari del taller de serrar fusta, el transvestit que fuig... Els espectadors no els veuran mai físicament, però sí que els aniran creant en la imaginació gràcies només a la força de la paraula, a com es diu que vesteixen, a com es diu de quina manera es mouen, a com es diu de quina manera pensen, a la manera de dir-ho, al gest, a la flexió, a l'entonació, al registre, a les modulacions, als alts i baixos, als moments més aguts i als moments més greus, als silencis, a la invisible lletra menuda del text que hi és i no es nota i que sembla que llisqui entre punts suspensius. Si qui parla és, com passa aquí, una ànima en pena, la força encara és més punyent. Si el paisatge que s'imagina és rural, la imaginació agafa aires de gènere negre de novel·la o sèrie nòrdica. O potser també d'aquell «Dogville» que encara ressona avui com un guió inquietant. Si els fets són tràgics, la manera de donar-los a conèixer toca de puntetes amb el registre de veu greu de la sèrie «Crims» sense que segurament l'autor Josep Maria Miró (Prat de Lluçanès, 1977) ni tan sols hi hagi pensat o potser ni n'hagi escoltat o vist cap episodi. Hi ha moments en la creació artística d'una època que s'estableixen coincidències inexplicables més atribuïbles a l'airada dels temps que no pas a una connexió real entre elles... [+ crítica]

METACRÍTICA D'UN METAESPECTACLE

«Internacional». Idea d'Anna Karasińska. Intèrprets: Avo Buchaca, Amàlia Cillero, Magí Coma, María Moralo i Alba Tortras. Assessoria de continguts: Magda Kerestey. Espai escènic i il·luminació: Cube.bz. Traducció: Martí Sales. Ajudant de direcció: Luis Peset. Direcció: Anna Karasińska. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 4 juny 2022.

Si la dramaturga polonesa Anna Karasińska (Łódź, Polònia, 1978), convidada pel Teatre Lliure per tancar la commemoració del 30è aniversari de la mort de Fabià Puigserver i artista debutant aquí, es permet el luxe d'advertir els presumptes espectadors dient-los que en les seves posades en escena no hi ha guió, no hi ha text, no hi ha trama, no hi ha dramatúrgia, no hi ha escenografia i no hi ha protagonistes ni res que s'hi assembli, un també es pot permetre el luxe d'advertir que això és una no crítica d'un espectacle no vist, afirmació que, agafant-la com el rave per les fulles, podria voler dir que és una metacrítica d'un metaespectacle. «Internacional» tenia tots els ingredients per ser un espectacle rebel si no fos que els “enfants terribles” estan de baixa i de rebaixa. Dies abans de començar les funcions, «Internacional» ja es va situar al cim de la polèmica de les xarxes perquè una de les aspirants a assistents de la direcció —escollida per càsting— va denunciar males praxis o presumptes desacords en el mètode dels assajos de creació i se'n va anar de l'equip amb la cua entre tuits... [+ crítica]

FER UN PA COM UNES HÒSTIES

«Una teràpia integral», de Marc Angelet i Cristina Clemente. Intèrprets: Roger Coma, Abel Folk, Àngels Gonyalons i Andrea Ros. Amb la col·laboració en off de Jordi Martínez. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Àngel Puertas. Caracterització: Maru Errando. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Coordinador tècnic en gira: Àngel Puertas. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció artística de producció: Jordi Casanovas (Hause&Richman). Ajudants de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional: Lluís Arbós (Dolma Studio). Màrqueting i comunicació: Focus. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Òscar Jarque, Forn de Cabrianes. Producció de Velvet Events. Direcció: Marc Angelet i Cristina Clemente. La Villarroel, Barcelona, 2 juny 2022.

Qui podia imaginar que darrere dels ingredients ancestrals de la farina, l'aigua i la sal, el llevat fresc i la massa mare, s'hi pogués amassar, deixar-ho reposar i enfornar... no pas, no, el pa cruixent i saborós de tota la vida sinó, al revés, tota una vida que acaba fent, com popularment es diu, i m'excuso per la redundància panarra, un pa com unes hòsties. Els quatre intèrprets d'«Una teràpia integral», una comèdia que no arriba a tragèdia però que s'hi acosta, es posen en la pell i el davantal d'un obrador de forner. El tal forner és en Toni Roca, un manetes del pa que fa cursets selectius amb cua d'espera i que tria els seus alumnes amb la precisió d'un artesà i la finesa investigadora sobre la personalitat de cadascú com si fos un luthier en psicologia. Hi ha obres com aquesta que posen a prova qui les interpreta. Ni Abel Folk ni Àngels Gonyalons, els dos més veterans, ni Roger Coma ni Andrea Ros, els dos no tan veterans, fan en aquest cas de Folk, de Gonyalons, de Coma o de Ros, tal com els espectadors els poden tenir encasellats, sinó que fugen dels seus clixés interpretatius i es transformen escènicament com si fossin engolits per la massa mare de la trama fins al punt que són quatre intèrprets nous de trinca, com acabats de sortir del forn... [+ crítica]

QUEIXALADES DE SANG I FORCS D'ALLS

«Les històries naturals».Text: Sílvia Navarro. Música: Marc Sambola. Lletres: Miquel Agell. Intèrprets: Albeni Aranda, Ester Bartomeu, Clàudia Codony, Xavi Duch, Eloi Gómez, Anna Herebia, Eduardo Hidalgo, Carla Pueyo, Gerard Rodríguez i Ferran Rull. Músics: Gerard Alonso, Jordi Costa i Monchu López. Coreografia: Montse Colomé. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Núria Milà. Confecció vestuari: Leo Quintana. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Daniel Gener. So: Jaume Edo. Animacions vídeo: Miquel Teixidor. Dialectòleg: Pere Navarro. Il·lustració cartell: Ignasi Blanch. Producció executiva: Línia Linuesa. Ajudant de producció: Marta Fíguls. Estudiants en pràctiques: Louis Sela i Guillem Moseguí (producció); Jana Pessi, O Pesce i Beatriz Riobo (vestuari); en col·laboració amb l'Institut Poeta Maragall i l'Institut Anna Gironella de Mundet. Col·laboració: Teatre Plaza de Castelldefels. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant de direcció: Omar Bañón. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Teatre Condal, Barcelona, 1 juny 2022.


L'adaptació de la novel·la «Les històries naturals», de Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003), de qui fa dos anys, en plena crisi sanitària, es va commemorar el centenari del seu naixement, hauria de ser un esdeveniment en una cultura normalitzada. L'atreviment de la companyia Lazzigags —diguem-ne Miquel Agell per ser més exactes— d'enfrontar-se a una aventura com aquesta també hauria de ser valorada com una actitud cultural, de respecte cap a la literatura i de lligam amb la tradició. No és per atzar que «Les històries naturals» fos una de les novel·les catalanes més traduïdes a la segona meitat del segle passat, quan només campaven per fora les traduccions de Mercè Rodoreda amb «La plaça del Diamant» i alguna altra, a tot estirar. No és per atzar que el crític Harold Bloom, amant dels cànons, la inclogués en una de les seves catalogacions. Però, durant anys, el “gènere” que feia servir Joan Perucho no era el que les elits pseudoliteràries del moment tenien entre les seves oracions. Fins que el resultat, tant de «Les històries naturals» com d'alguna altra de les seves prop de quaranta novel·les es va fer evident i qui l'havia ignorat va haver d'acceptar-lo com un mestre del mal anomenat “gènere fantàstic i de ciència-ficció”. Faig aquest parèntesi inicial perquè en el moment que els de la companyia Lazzigags han aportat Joan Perucho al teatre, sobta que hagi hagut de ser la iniciativa privada —la mateixa companyia i en aquest cas el Teatre Condal— la que hagi agafat el toro —o el vampir de Pratdip!— per les banyes. Una iniciativa com aquesta, en una cultura normalitzada, hauria de ser aplaudida pel sector educatiu i literari, hauria de ser aprofitada per rellegir Joan Perucho, per fer-ne una versió, si voleu, accessible als lectors adolescents —l'inici de la novel·la exigeix confiança en l'autor i la història i no hi sobraria una esporgada— i per fomentar una campanya que finalment portés estudiants d'institut al teatre —com en els millors temps— i es tanqués el cercle entre literatura, tradició i cultura... [+ crítica]

 

ELS PIRATES ESTAN “FRESQUIBIRIS”

«Els secundaris». Dramatúrgia: Laura Aubert i Bernat Cot. Intèrprets: Laura Aubert i Bernat Cot. Intèrprets enregistraments: David Anguera, Adrià Aubert, Laura Aubert, Joan Cid, Bernat Cot, Montse Farrarons, Gemma López, Esteve Nadal, Laura Pau, Lluna Pindado, Elsa Quintana i Elna Roca. Escenografia: Enric Romaní. Il·luminació: Adrià Aubert. Figurinisme i caracterització: Maria Albadalejo. Coreografies: Anna Romaní. Assessoria de moviment: Robert González. Disseny de so: Damià Duran. Enregistrament i bases musicals: Pere Gual. Estudiant en pràctiques d’escenografia: Teresa González. Confecció vestuari: Maria Albadalejo, Carlota Ricart i Eva Szwarcer. Perruqueria: Alba Quintos i Cinta Moreno. Producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Comunicació i premsa: Anna Castillo. Fotografia: Sergi Panizo. Maquillatge i perruqueria imatge promocional: Inma Bono. Vídeos promocionals: Ariadna Monleón (tràiler) i Mateu Tur (teaser). Agraïments: Associació Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià, Mercè Fantova (SGAE), Família Hernandez Montse Palomar, Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció: Elna Roca. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 31 maig 2022.
 

El Teatre Còmic —o “Cómico”, en argot de l'època— va fer de les seves en els temps daurats del Paral·lel a l'avinguda més popular de Barcelona de principis del segle XX, a tocar entre els carrers Tapioles i Poeta Cabanyes. El 2025, que gairebé ja hi som, farà cent vint anys de la seva obertura, un mes de juny del 1905, i aquest any n'ha fet seixanta de la seva caiguda en desgràcia el maig del 1962. Però com que tots els teatres, com els sants, tenen vuitada, el “Cómico” ha ressuscitat ara en clau de peça de miniatura a la sala El Maldà. I ho ha fet amb una ambientació romàntica, suggerent i de flaire de teatre de darrere les bambolines on es cou, es menja i es paeix l'autèntica realitat de l'ofici. L'actriu Laura Aubert i l'actor Bernat Cot han elaborat com a dramaturgs a quatre mans un vodevil hilarant, suculent, ple de sorpreses, escènicament excitant i carregat d'un humor “sense parió”, de tall fi, que tots els espectadors que vulguin passar una estona “fresquibiris” tenen l'oportunitat de veure, de moment, a la sala del Pi, tot i que l'espectacle es mereix una temporada molt més llarga i —atenció productors i dinamitzadors de fires i festes!—, també una gira extensa pels teatres de la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra. Laura Aubert i Bernat Cot fan els papers principals de dos intèrprets secundaris que només aspiren a tenir el plat calent cada dia gràcies als seus breus papers de tota mena. Els espectadors, com deia, els veuen des de les bambolines del que seria el Cómico. A fora, a l'escenari, es representa una obra que l'empresari ha venut amb un excés d'expectatives —com si fos una estrena d'en Guimerà!— i que no és altra cosa sinó una revista de “varietés”, perquè el públic s'ho passi bé i prou... [+ crítica]