El Cirque du Soleil s'instal·la al Palau Sant Jordi de BCN amb el seu espectacle «Varekai»

«Varekai». Dramatúrgia de Dominic Champagne. Compositora banda sonora: Violaine Corradi. Músics: Brigitte Larochelle, Denise Rachel, Paul Bannerman, Luke Notary, Laurent Gaudais, Chris Rua i Vuk Krakovic. Germans Santos (acròbates), Germans Bello (acròbates), Irina Naumengo (contorsionista), Octavio Alegría (malabarista), Dergin Tokman (dansa sobre crosses), Mercedes Hernández (pallassa), Steven Bishop (clown) fins a uns cinquanta artistes, acròbates, trapezistes, malabaristes i ajudants de pista. Disseny so: François Bergeron. Escenografia: Stèphane Roy. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Disseny maquillatge: Nathalie Gagné. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Coreografia: Michael Montanaro i Bill Shannon. Disseny il·luminació: Nol Val Genuchten. Dissenyador números aeris: Andreé Simard. Creador números pallassos: Cahal McCrystal. Dissenyador de rigging: Jaque Paquin. Disseny projeccions: Francis Laporte. Director de creació: Andrew Watson. Director d'escena: Dominic Champagne. Creació i guia de Guy Laliberté. Cirque du Soleil. Grand Chapiteau, Barcelona, 11 novembre 2010 (data de la crítica). Reposició: Palau Sant Jordi, Barcelona, 1 gener 2016.

Els espectacles del Cirque du Soleil es basen en un argument de fons que uneix tots els números dels artistes que hi participen i que converteix cadascuna de les actuacions en escenes d'una dramatúrgia sense paraules on els gestos, el ball, la dansa, la música, l'humor, els efectes teatrals, el multicolor i la il·luminació s'erigeixen també en coprotagonistes. Això continua passant a 'Varekai', un dels espectacles que té en gira des de fa vuit anys la companyia canadenca creada el 1984 per Guy Laliberté i Daniel Gauthier i que, després d'aquesta minitemporada a Barcelona, quatre setmanes, instal·lat encara a la futura plataforma del zoo marítim, espai mirant al mar veí del Fòrum, tanca la seva ruta europea per iniciar la d'Àsia. En el cas de Varekai —paraula d'origen romaní que vol dir aproxidament "en qualsevol lloc" en relació a l'esperit nòmada gitano— el protagonista és un jove Ícar que cau, un cop s'ha envolat en el seu desig de ser com un ocell, en un món desconegut, ple de criatures fantàstiques, on l'esperen tot un seguit d'aventures representades amb els números de circ, i on també canviarà la seva manera de viure i de veure's en el món perquè hi trobarà l'amor. La fusió del desig i la frustració, el bé i el mal, la guerra i la pau, el cel i l'infern, l'Orient i l'Occident, circulen per la trama de dues hores —hi ha una mitja hora d'intermedi per visitar tranquil·lament la zona de merchandising i restauració— que manté alguns dels elements característics del registre filosòfic dels creadors del Cirque du Soleil... [+ crítica]

La companyia Brodas Bros commemora el desè aniversari de la seva fundació amb un espectacle antològic al Teatre Coliseum

«Brodas Bros / Concierto concepto». Idea original de la companyia Brodas. Creació musical de Jean Philippe Barrios, Kapi (Camilo Sampayo) i El Pulcro (Lucas Cervantes). Ballarins: Pol Fruitós, Clara Pons, Berta Pons, Lluc Fruitós, Carlos Carmona (cover). Bboy Kadoer: Àngel Patiño; Bboy Plastik: Quim Marín; Bboy Gravity: Albert Mendoza. Músics: Jean Philippe Barrios (percussió), Kapi DJ i Flowtizta (beat box, flauta i saxo). Coreografia: Brodas. Il·luminació: Ignasi Morros. Assessorament escenogràfic: Mònica Quintana. Construcció escenografia: Gege, Patuleco i Facundo. Construcció capgrossos: Jordi Grau. Grafits: Kapi. Coproducció: 3xtr3s i Companyia Brodas. Direcció artística: Lluc Fruitós. Direcció escènica: Joan Gràcia (Tricicle). Teatre Victòria, Barcelona, 21 gener 2010 (data de la crítica). Revisió i reposició: Teatre Coliseum, Barcelona, 25 febrer 2015. Reposició: 1 gener 2016.

Els integrants d'aquest espectacle coreogràfic i musical formen part d'una companyia, la Brodas —una interpretació fonètica de l'anglès brothers— que si bé ja fa prop de deu anys que ha estat creada amb intervencions diverses —no van fer la seva presentació oficial al teatre Victòria fins al 2010— amb un muntatge que té com a base el hip hop però que aleshores ja es va deixar harmonitzar escènicament sota la direcció de Joan Gràcia, un dels tres membres del Tricicle, amb la qual cosa, a la bona tècnica, l'energia i el domini del moviment que reflecteixen els ballarins i músics, cal afegir el lligam, si no estrictament dramatúrgic, sí que tendint a explicar una sèrie de microhistòries breus dins d'una història conjunta. L'espectacle de Brodas Bros es pot considerar idoni per a adolescents i fans del gènere, però no deixa indiferents tampoc els que ja no tenen les condicions físiques per moure l'esquelet com el mouen la desena de ballarins. És un espectacle també que serveix per situar en un espai com el teatre allò que, fins ara, podia semblar patrimoni del carrer, la matèria prima, de fet, d'on beuen els Brodas, amb la incorporació de gèneres i subgèneres, a més del grafit i l'aproximació al rap... [+ crítica]

L'espectacle «Rhum» prorroga fins al 16 de gener al Lliure de Gràcia en un any que el Teatre Lliure tanca amb més espectadors que mai i prop d'un 82% d'ocupació

El Teatre Lliure tanca el 2015 amb 124.000 espectadors i un 81,7% d’ocupació en el total de les tres sales, segons dades fetes públiques en tancar l'any. Aquesta xifra suposa un augment de més de 20.000 espectadors respecte de l’any 2014, que ja va ser el millor de la història del Lliure. La recaptació total serà de gairebé 1.600.000€ (sense IVA), 300.000€ més que l’any 2014. Per espais, el Lliure de Montjuïc tancarà amb prop de 90.000 espectadors i un 78% d’ocupació, mentre que el Lliure de Gràcia arribarà als 34.200 espectadors i un 93,5% d’ocupació. A Montjuïc, l’espectacle més vist durant l’any 2015 haurà estat 'El rei Lear', amb més de 28.000 espectadors i un 98,5% d’ocupació. A Gràcia, 'El curiós incident del gos a mitjanit', amb 7.747 espectadors i un 100% d’ocupació. Pel que fa als abonaments, s’han superat les 25.000 entrades (5.000 més que la temporada anterior). L'espectacle 'Rhum', la reposició de l’homenatge pòstum a Joan Montanyès 'Monti', prorroga fins al 16 de gener al Teatre Lliure de Gràcia.

«Shaking Shakespeare». Concepció de Josep Fadó, Sheila Garcia i Moisès Maicas. Dramatúrgia d'Anna Soler Horta. Arranjaments musicals de Sheila Garcia. Intèrprets: Bernat Cot, Josep Fadó, Juan Bertrand, Jordi Forcadell, Gener Salicrú, Adrià Sivilla (The Hanfris Quartet), Núria Cuyàs, Laura Pau, Lluna Pindado (The Sing Song Sisters) i Paul Perera (pianista). Vestuari: Moon Vives. Coreografia: Maria Garriga. Il·luminació: Daniel Gener. Producció: Marina Marcos. Ajudant direcció i regidor: Albert Massanas. Direcció musical: Sheila Garcia. Direcció escènica: Moisès Maicas. El Maldà, Barcelona, 23 desembre 2015.

Un còctel és una barreja d'alcohols i de sucs de fruites que proporcionen una beguda de gust agradable. El còctel que se serveix a la sala El Maldà es diu «Shaking Shakespeare», és a dir, en versió casolana, «Sacsejant Shakespeare» o, per als amics de confiança, «Sacsejant el Gran Willy». Aquest còctel, l'han sacsejat darrere la barra, dos grups musicals, un tenor, una directora musical i un director escènic. El Maresme de Mataró de fons. Alguns d'ells, fa dos anys, al CCCB i dins del Grec 2014, ja van fer pessigolles a William Shakespeare, el Gran Willy, amb un espectacle juvenil i postadolescent, «Shakespeare on the beat», basat en el «Somni d'una nit d'estiu». I ara hi tornen, però en una versió més variada que es mou entre el teatre de petit format, el concert de cambra i el cabaret en versió light... [+ crítica]

«Ozom», de Josep Maria Lari i Miquel Setó. Idea i text de Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Albert Obach, Dani Corrales i Oscar Soto. Veu en off: Pere Arquillué. Moviment escènic: Oscar Soto i Dani Corrales. Escenografia: Miquel Setó i Francesc Moreno. Construcció escenografia: Efímer, Rodrigo Ángel Belaunzaran, Agnès Pla, Impossible, Speedream, Tornabou, Juan Mayoral i Alexis Magic. Il·luminació: David Pujol. Vestuari: Míriam Compte. Confecció vestuari: Época. Banda sonora: Elástica. Espai sonor: Tarek Ryan. Caracterització: Toni Santos. Assessorament de màgia: Sergi Ayet i Mag Selvin. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell i Maria Basora. Responsable tècnic: Txema Orriols. Tècnic de so i llum: Oriol Rufach. Maquinista i tècnic assistent: Jordi Serrano. Sastreria: Pepa Mojedo. Alumne en pràctiques: Borja Pérez. Cap tècnic del teatre: Jordi Romero. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Producció: Focus i Verteatro. Teatre Condal, Barcelona, 22 desembre 2015. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

Temps era temps, hi havia un mag que es deia OZ. Temps era temps, hi havia també un cantant que es deia Raphael i que tot ho trobava «maravillOZO». De la fusió dels dos, o vés a saber si només d'un joc de lletres espontani, en surt l'enigmàtica paraula OZOM que, com en el seu dia l'ANTAVIANA de Calders, pot quedar inclosa des d'ara en el diccionari popular. El nou macroespectacle del Mag Lari és una mena d'olla barrejada de cinc mags, el mateix Mag Lari i quatre mags més vinguts del més enllà —del més enllà de les bambolines, vull dir—: Gin Klark, Wenceslao Padró, Cirici Pasqual i Goretti. Unes estrelles de Hollywood els anuncien al terra del vestíbul, trepitjades pels espectadors quan entren al teatre. Un dels mags és vingut de Las Vegas, kitsch-kitsch, com si el segle no hagués canviat; l'altre, circula en una cadira de rodes elèctrica nostàlgic del seu passat cèlebre; l'altre, casolà, amb sotana i una monja d'ajudant, es presenta amb un armari-carruatge que sembla tret del segle XIX; i l'últim, vingut del món gore, amenaça amb la sang als llavis i les puntes de les ungles i amb destrals capaces de deixar en ridícul l'invent diabòlic francès de la guillotina... [+ crítica]

«Testimoni de càrrec», d'Agatha Christie. Adaptació i traducció de Marga Parrilla. Intèrprets: Jordi Coromina, Empar López, Pep Martínez, Muntsa Tur, Lluís Altès, Enric Cervera, Xavier Serrat, Montse Miralles, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Roser Ràfols / Aida Qui. Il·luminació: Xavi Costas. So: Omar Campo. Escenografia: Gala Garriga. Construcció escenografia: Xavi Porcar. Vestuari: Rafató Teatre. Equip de caracterització: Carmen Mayor i Sara Rigola. Música original: Peter Delphinich. Interpretació musical: Peter Delphinich (saxo / baríton alt) i Dick Them (contrabaix). Enregistrament musical: Jaume Agramunt. Ajudanta direcció: Marga Parrilla. Direcció: Pepa Calvo. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre 2015.

Al cap d'una estona de l'inici de la representació de 'Testimoni de càrrec', a un li fa l'efecte que l'escenari del Teatre del Raval ha tornat als orígens de sala de cinema de barri i que s'hi projecta la pel·lícula 'Witness for the Prosecution', l'original de Billy Wilder, que el 1957 van protagonitzar Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power. El blanc i negre continua dominant la posada en escena. L'adaptació del muntatge parteix d'una obra teatral d'Agatha Christie estrenada el 1953. La pel·lícula, que en el seu dia també va ser doblada al català, compta ara amb aquest retorn a l'origen teatral en una nova traducció de Marga Parrilla molt afinada que fa que cadascun dels personatges adquireixi una notable personalitat, a manera que avança l'acció. D'entre aquests personatges, esclar, qui té la veu cantant és Sir Wilfrid (un potent Jordi Coromina), l'advocat criminalista que surt de la convalescència d'un atac de cor i que, no fent cas de la recomanació mèdica, accepta la defensa d'un cas d'assassinat d'una dona gran i folrada de milions amb qui un home més jove matenia una sospitosa amistat... [+ crítica]

«Boges», de José Pascual Abellán. Intèrprets: Muntsa Rius i Roser Batalla / Àurea Màrquez. Veu enregistrada: Muntsa Rius. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Olalla Calvo i Maria Albadalejo. Espai sonor: Xavier Mestres. Cap tècnic: Eudald Gili. Regidoria: Olalla Calvo. Tècnic teatre: Xavi Garcia. Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas. Producció: Vània. Sala Muntaner, Barcelona, 19 desembre 2015.

Ho diuen: n'hi ha més fora que a dins. De gent tocada per la bogeria, vull dir. A aquesta peça breu —una hora justa— se li pot aplicar la dita. Perquè la sorpresa, que no desvelaré, salta a l'últim moment. Però els espectadors faran bé de recordar el que he dit d'entrada. Només dues actrius per als dos personatges de l'obra. Hi ha qui, per generació, potser només les ha vistes principalment en teatre musical. La seva trajectòria és llarga i variada. De gran escola, la de les taules. Tenen al darrere una formació teatral que aquí es posa de manifest sense que trontolli gens ni mica sinó que controlen i perfilen, cadascuna en el seu punt just, la impressió que han de transmetre als espectadors, amb una força de sinceritat que finalment es transforma en engany... [+ crítica]

«El pequeño Pinocho». Basat en el conte 'Les aventures de Pinotxo', de Carlo Collodi. Adaptació i llibret de Miguel Ribagorda. Composició musical d'Alexis Heath. Intèrprets de la companyia Opera Divertimento i una coral d'infants (no consten els noms). Direcció: Miguel Ribagorda. Companyia Opera Divertimento. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.

«Es busca dramaturg!» Si Carlo Collodi aixequés el cap, potser se'n penediria d'haver escrit el conte de Pinotxo que, per la seva influència universal, ha propiciat tota mena d'adaptacions teatrals, cinematogràfiques i editorials. Per això, quan se n'anuncia una altra, un espera que aporti alguna novetat al repertori. Cas fallit. Ja fa quinze anys que la companyia basca Opera Divertimento es va crear amb la intenció d'acostar l'òpera al públic familiar. Cal reconèixer el seu mèrit. Però els quinze anys, almenys a jutjar per aquest espectacle i per la funció que em va tocar, sembla que hagin passat en va. Per això he començat dient: "Es busca dramaturg!", perquè el ritme de l'espectacle, el guió dels fragments parlats i la interpretació teatral de conjunt queda molt lluny del que s'espera d'una proposta inclosa en la programació familiar estable. I, pel que fa al seu objectiu, es limita a les escasses peces operístiques que canten tant els intèrprets de Pinotxo, com la Fada, Gepetto o l'Honrat Joan (un embaucador caçacriatures) mentre el mestre de cerimònies (Pepito Grillo), que en català ha estat batejat amb noms tan diversos com el Grill Parlant, Pep el Grill o Jepet Grill, fa el simple paper d'engrescar l'auditori per fer cridar les criatures a cor què vols... [+ crítica]

«La millor carta als Reis», de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Esther Pérez-Ferrer, Gerard Flores, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Xavi Soler, Mariona Campos i Maria Agustina Solé. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Tero Guzman i Jove Teatre, S.L. Coreografies: Esther Pérez. Il·luminació i so: Francesc Campos. Tècnics: Juan Azor i Pau Palau. Direcció musical: Olga Fañanàs. Direcció: Gerard Nicasi i Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.

Després de la llarga trajectòria de la companyia La Trepa, semblava difícil que els seus integrants fossin capaços de practicar una nova metamorfosi i, tot i ser gairebé els mateixos, reaparèixer rejovenits i en un espectacle de factura molt actual on són capaços de fer els papers més diversos, des dels infants —creïbles i sense caure en el risc de l'infantilisme— fins als més espavilats que ja saben com s'ha de fer perquè les cartes als reis no caiguin en un sac buit —mai més ben dit—, per fer encara més salts de caracterització com a pares, com a avis o com a extres d'anuncis publicitaris de joguines. 'La millor carta als Reis' és un d'aquells espectacles que La Trepa podrà tenir en cartera, perquè no caducarà durant molt de temps, per quan arribin les dates de Nadal i Reis, i que podrà anar reposant tenint en compte que els espectadors als quals s'adreça es renoven constantment per llei natural... [+ crítica]

«El gran llibre màgic». Guió d'Albert Gràcia. Música de David Ávila. Intèrprets: Albert Gràcia, Mariona Ginés, Cristina Murillo, Enrique Pérez Mata i Antonio del Valle. So: Alejandro Aparicio. Il·luminació: Rafel Gràcia. Màgia: Gabriel Buitrago. Producció tècnica: Cristina Ferrer. Direcció: Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.

De virus n'hi ha de moltes menes. Però si abans només es coneixien els que produïen infeccions corporals, ara són capaços de capgirar el món i complicar la vida dels terrícoles des de les entranyes dels ordinadors, els smartphones o les tauletes digitals. Per això, en aquesta aventura de gènere fantàstic de la companyia T-Gràcia, hi ha una fusió volguda del concepte "virus" perquè els espectadors als quals s'adreça de segur que els relacionen més amb els que se'ls colen als ordinadors que no pas amb els que els provoquen mocs i febre. L'espectacle té un aire de pista de circ tot i que està pensat per a un escenari convencional. D'entrada, dos xarlatans amb capa i barret de copa sorgits del segle XIX són els encarregats de crear l'escalfor entre la tarima i la platea. Hi ha aquestes i altres interrelacions entre escenari i públic. Com se sap, els xarlatans són —o eren— aquells que anaven amb carruatges per places de pobles i ciutats oferint els seus elixirs més extraordinaris, els més populars dels quals eren els que feien créixer el cabell, amb l'afegitó que si se'n compraven dos flascons et regalaven una pinta de garantia... [+ crítica]

«El público», de Federico García Lorca. Intèrprets per ordre d'aparició: Nacho Vera, Pep Tosar, Nao Albet, Guillermo Weickert, Laia Duran, David Boceta, Jesús Barranco, Pau Roca, María Herranz, Jorge Varandela, Jaime Lorente, David Luque, Irene Escolar, Juan Codina. Veu de l'Emperador: José Luis Torrijo. Banda de músics en el cap de Federico: Nao Albet, David Boceta, David Luque, Pep Tosar i Nacho Vera. Espai escènic: Max Glaenzel. Construcció escenografia: Scenik i La Abadía. Il·luminació: Carlos Marquerie. Ajudant d'il·luminació: Eduardo Vizuete. Vestuari: Silvia Delagneau. Realització vestuari: Ángeles Marín i La Abadía. Màscares: Ricardo Vergne. Espai sonor: Nao Albet. Coreografia del Pastor Bobo: Laia Duran. Realització vídeo: Eduardo López. Dramaturgista: Eleonora Herder. Estudiant en pràctiques: Ana de Vera. Ajudanta de direcció: Carlota Ferrer. Direcció: Àlex Rigola. Producció del TNC i el Teatro de la Abadía. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2015.

Deia Federico García Lorca, quan va escriure 'El público', l'any 1930, i se la va guardar al calaix, que l'obra no es podia representar perquè el públic del moment no estava preparat per rebre'n l'impacte. No s'hi van atrevir, fins 56 anys després, Fabià Puigserver, a l'escenografia, i Lluís Pasqual, a la direcció, amb les col·laboracions dels coreògrafs Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi i del pintor Frederic Amat, el 1986, per primera vegada, precisament en unes dates semblants a les d'ara, en estrena absoluta el 12 de desembre del 1986, al Teatre Forssati de Milà, per passar després, el gener del 1987, al Teatro María Guerrero de Madrid, i el maig del 1988, al Mercat de les Flors de Barcelona. ¿I allò que deia Federico García Lorca no era encara vigent a finals del segle passat...? ¿El públic estava preparat aleshores...? ¿I el d'ara, sí...? [+ crítica]

«El rei Lear» protagonitzat per Núria Espert i dirigit per Lluís Pasqual es reposa al Teatre Lliure de Montjuïc

«El rei Lear», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès: Joan Sellent. Versió de Lluís Pasqual. Intèrprets: Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Rafa Delgado, Núria Espert, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros, David Selvas, Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela / Òscar Fabrés. Organista: Juan de la Rubia. Escenografia: Lluís Pasqual i Alejandro Andújar. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació Pascal Mérat. So: Roc Mateu. Vídeo: Franc Aleu. Esgrima i coreografies: Isaac Morera. Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Leo Castaldi. Assistent de direcció: Samuel Viyuela. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 gener 2015. Reposició: 17 desembre 2015.

Tota la potència que té l'obra 'El rei Lear' demana una resposta també potent dels intèrprets. Sense aquesta resposta, almenys pel que fa als que tenen els papers principals, no s'hi valen sofisticacions estranyes ni modernors imposades. En aquest muntatge dirigit per Lluís Pasqual els intèrprets hi són i, al llarg de les gairebé tres hores de l'obra —amb entreacte inclòs— molts d'ells tenen l'oportunitat d'aixecar i defensar el seu personatge. Ho fa l'actriu Núria Espert, en el paper protagonista del rei Lear, amb una saviesa de veterania que, precisament perquè sembla que estigui de tornada de tot, encara guanya més força, que és com es deu veure el teatre quan s'arriba a la ratlla dels 80 anys havent-ne passat 60 trepitjant els escenaris. Ho fa també l'actor Ramon Madaula, en un moment de la seva llarga trajectòria d'una maduresa excel·lent, aquí en el paper del comte de Kent, tant en la seva primera faceta, encara gaudint del favor del poder, com quan s'amaga darrere d'un parlar dialectal, amb gorra i vestimenta de pòtol i descurat en l'endreça, amb cabell que no ha vist el barber durant mesos... [+ crítica]

«Absurds i singulars (Absurd Person Singular)», d'Alan Ayckbourn. Adaptació i traducció de Lluïsa Mallol. Intèrprets: Eduard Farelo, Maria Lanau, Lluïsa Mallol, Marta Millà, Pere Ponce i Toni Sevilla. Escenografia: Hermínia Carulla. Construcció escenografia: Moià, S.L. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: Antonio Belart. Confecció vestuari: Goretti, Cornejo. Espai sonor: Francisco Grande. Caracterització: Toni Santos. Mestra de ball: Montse Colomé. Arranjaments musicals: Lluís Pérez Cansell. Coordinació tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Maria Miralda. Maquinària: Erin Bassa. Tècnic llums i so: Susana Abella. Ajudant direcció: Anna Ullibarri. Direcció: Joan Peris. Producció: Bitò Produccions. Coproducció: Focus. Una idea de la Cia. Airbuss. Teatre Borràs, Barcelona, 16 desembre 2015.

Tres cuines i tres nits de Nadal diferents. Tres actes en continuïtat. Però ni rastre de canelons, ni pollastre rostit, ni torrons. Ni tan sols un detall nadalenc kitsch d'un Muy Mucho. Tòniques i ginebra. Patates fregides i ambientador. I a fora, pluja a doll. I és que són tres nadals anglesos. I el que realment interessa i el que segurament també interessava l'autor Alan Ayckbourn (Hamsptead, Anglaterra, 1939) quan la va estrenar —fa quarenta-tres anys!— era retratar l'ascens i la caiguda, o la caiguda i l'ascens, de les tres parelles protagonistes —n'hi ha una quarta d'absent que, com el gos de males puces d'una de les parelles, no entren mai en escena— en un clima de negocis a mitges entre un banquer, un arquitecte i un menestral botiguer i manetes amb ganes de menjar-se el món. Així com l'any olímpic del 1992, la directora anglesa establerta aleshores a Catalunya, Tamzin Townsend —que va donar entrada a Alan Ayckbourn en català— va situar, amb la seva adaptació que va titular 'Bones festes', les tres parelles (interpretades per Alfred Lucchetti, Mingo Ràfols, Asun Planas, Aracel·li Bruch, Pilar Orgillés i Norbert Ibero) en unes cuines convencionals i una caracterització dels personatges clàssica i adequada al moment de l'estrena que va fer a l'antic Teatreneu, l'actual versió del Teatre Borràs, que ha adaptat i traduït l'actriu Lluïsa Mallol, sofistica molt més el paper escenogràfic de les cuines —de la més pràctica i moderna dels setanta del segle passat a la més rònega, bruta i plena d'avaries i, d'aquesta, a la més freda i aristocràtica. I també força l'exageració en la caracterització dels personatges que semblen sortits del túnel del temps de la primera televisió en colors del segle passat, cosa que, d'entrada, prepara els espectadors per a una comèdia amb aires esperpèntics... [+ crítica]

La companyia Dei Furbi reposa la seva «Trilogia Mozart» a La Seca Espai Brossa

«Trilogia Mozart». Dramatúrgia de Gemma Beltran. Arranjaments musicals de Paco Viciana. Intèrprets: Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia, David Marcé, Albert Mora / Marc Pujol / Jordi Llordella (desembre 2015). Coaching veus: David Costa i Armand Gràbol. Il·luminació: David Bofarull. Espai escènic i vestuari: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Realització vestuari: Marcià Garcias i Oscar Merino. Coordinació del projecte i de producció: Marta Riera i Laia Zanon. Cap tènic: David Bofarull i Javier Muñoz. Ajudant direcció: Boris Daussà. Direcció: Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Producció: Baubo SCCL. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 11 desembre 2014. Reposició: 16 desembre 2015.

Aquesta vegada la Companyia Dei Furbi, fundada i dirigida per Gemma Beltran i guanyadora d'un Max en l'última edició, no s'ha conformat amb la seva barreja actoral de veu instrumental, cant, pantomima, gest, moviment i una bona dosi d'humor refinat sinó que ha anat més enllà i ha revestit aquesta fusió lliure i molt lliure de tres de les òperes més cèlebres de Wolfgang Amadeus Mozart (Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte) en un espectacle breu, una hora, molt visual, que va pujant de to a manera que el registre a cappella pren volada i que, tenint en compte que està presidit per un espectacular vestit gegant amb cèrcols d'època, un pensa que ben bé podria ser la icona d'entrada per als visitants que aquesta mateixa setmana i fins a finals de gener inaugurin amb cues de portes obertes el nou Museu del Disseny de Barcelona, àlies La Grapadora, al replà de les Glòries, un museu que acollirà precisament el fons de l'antic Museu Tèxtil i de la Indumentària, desterrat del carrer Montcada. Dei Furbi s'acosta amb tan de rigor al gènere operístic que es pot permetre el luxe de tergiversar el llibret, prendre'n el moll de l'os, ensucrar-lo, donar-li la volta i fer veure als espectadors l'altra cara, potser amagada, de la intenció original del mateix Mozart... [+ crítica]

«Da Capo». Idea de Vol-Ras. intèrprets: Joan Segalés i Joan Faneca. Vestuari: Pilar Albadalejo. Escenografia: Pilar Albadalejo i Joan Jorba. Música i espai sonor: Pau de Nut. Caracterització: Toni Santos. Producció i direcció de Vol-Ras. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 i 15 desembre 2015.

Hi ha tants «pallassos» aquests dies d'eleccions a les televisions, les ràdios els mitjans de comunicació en general, en els palaus d'esports, places de toros i teatres mal rellogats que costa destriar quins són els pallassos de debò. N'hi ha dos, però, que sense dir ni piu —bé, algun piu d'exclamació i para de comptar!— no ofereixen cap dubte perquè porten la sang del clown a dins i no només volen ras sinó que volen alt. Trenca-cinc anys de la companyia Vol-Ras i punt i final. Van començar essent tres Joans (Segalés, Faneca i Cusó) —i amb la boca petita alguns els deien que eren com el Tricicle— i han acabat sent dos. Però quins dos! Joan Segalés i Joan Faneca —63 anys i sense intencions de jubilar-se malgrat que es vegin obligats a tancar la companyia— fan amb aquest espectacle de comiat, 'De Capo', una de les seves millors interpretacions de parella... [+ crítica]

«Bèsties». Concepte de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Col·laboració de Maria Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo) i Bonnefrite. Interprets: Lali Ayguadé, Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Taïs Mateu Decourtye, Blaï Mateu Trias, Julian Sicard, Piero Steiner, Ricardo Martell, Martí Soler Gimbernat i Mado & Tino. Cavalls: Bonito i Shengo. Ocells: Gus Zou, Midinette, Farouche, Blanche i Albert. Treball amb els animals: Camille Decourtye, Nadine Nay i Laurent Jacquin. So: Fanny Thollot. Il·luminació: Adèle Grépinet. Vestuari: Céline Sathal. Producció i difusió: Marie Bataillon i Stéphanie Brun. Direcció tècnica: Marc Boudier. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Copproducció: Temporada Alta 2015, Mercat de les Flors, Les Nuits de Fourvière, Grand Lyon Métropole, Pronomade(s) en Haute-Garonne, La Villette París, Festival La Stada Graz, Théâtre national de Toulouse, La Verrerie d’Alès, Carré magique Lannion Trégor, CIRCa, Auch, Gers, L’Usine, Tournefeuille, EPCC-Le Quai, Angers, Théâtre Firmin Gémier, La Piscine, Theater op de Markt, La Fête du chapiteau bleu, L’Estive, scène nationale de Foix, Centre de développement chorégraphique Toulouse i Midi-Pyrénées, Le CREAC de Bègles. Plaça Margarida Xirgú, Carpa de Baró d’Evel Cirk Cie, La Copa, Temporada Alta, 19 novembre 2015 i Mercat de les Flors, Barcelona, 11 desembre 2015. A partir de 8 anys

Els espectadors que es van submergir en l'espectacle 'Le sort du dedans', un dels espectacles en carpa —anterior a l'espectacle 'Mazút', també vist aquí— de la Baró d'Evel Cirk Cie —aquesta companyia franco-catalana gràcies a la parella a la vida real de Blaï Mateu (fill de Tortell Poltrona) i l'artista francesa i especialista en el tracte amb el cavall, Camille Decourtye—, recordaran la sensació intensa d'un espectacle que, del circ tradicional, només en conservava la carpa i la pista perquè la concepció de la resta de l'espectacle fugien de qualsevol estereotip sobre el gènere. Ja aleshores, el cavall Bonito era l'autèntic protagonista de l'espectacle. Han passat unes quantes temporades des del 2009 d'aquell espectacle vist també a l'exterior del Mercat de les Flors, però les imatges de segur que queden enregistrades com si fos el primer dia. En l'actual espectacle, 'Bèsties', la troupe ha crescut, tant en bèsties com en persones. A Bonito li han fet parella amb Shengo. I a tots dos, els han distret amb cinc ocells, corbs i periquitos, amb noms de fonts, com els dos cavalls: Gus Zou, Midinette, Farouche, Blanche i Albert. És així perquè a can Baró d'Evel, les bèsties, en realitat, és com si fossin persones i, com diuen els dos promotors de la companyia, mentre molts els porten a l'escorxador i se'ls cruspeixen, ells els ajuden a viure en companyia... [+ crítica]

La companyia La Ruta 40 torna a parar taula amb «El llarg dinar de Nadal» a la sala El Maldà

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

L'espectacle «Rhum» en homenatge a Monti es reposa al Teatre Lliure de Gràcia

«Rhum», de Joan Montanyès 'Monti'. Dramatúrgia: Martí Torras Mayneris, Joan Montanyès i Monti&Cia. Música original: Pep Pascual i Monti&cia. Intèrprets: Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez i Pep Pascual. Veu en off: Joan Montanyès 'Monti'. Escenografia: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Ajudant escenografia: Jordi Larrea. Ajudant vestuari: Mireia Farré. Assessorament coreogràfic: Montse Colomé. Cap tècnic: Xavier Xipell 'Xipi'. Direcció musical: Pep Pascual. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Coproducció: Velvet Events i Grec 2014. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 17 desembre 2014.

Si algú es podia pensar que un espectacle de pallassos ja ho tenia tot dit i explicat, a can Rhum salta la sorpresa. 'Rhum', l'espectacle inacabat del malaguanyat Joan Montanyès 'Monti' (Barcelona, 1965 - 2013), es pot considerar el seu testament de pista i també és tota una declaració de principis del que per a ell era l'art del pallasso i com l'entenia. 'Rhum' no és només un espectacle de números solts i enganxats sinó que aquests tenen una trama narrativa i per això l'acosta del tot al gènere teatral. No és en va, que justament el dia abans de l'estrena al Lliure de Gràcia —de fet es va presentar fugaçment dins de l'últim Festiva Grec— els Premis Zirkòlika del circ català li atorguessin el premi al millor espectacle de pallassos de la temporada. A Rhum & Cia. els ofereixen un bolo quan ja es pensaven que mai més no tocarien pista, i no és un bolo qualsevol perquè es tracta d'ocupar el Teatre Lliure. La troupe s'esvera perquè enfrontar-se a un bolo "de treballar de treballar" de debò no és precisament el seu fort. Sort en tenen del carablanca (Joan Arqué), que respon el telèfon, sap llegir el contracte de treball i és qui fa els tractes. Llàstima que la competència encara és més pronunciada si sorgeix en un magatzem polsós ple de baguls de la compayia i hi ha dos caresblanques (Martínez i Arqué). El conflicte, doncs, està servit. Dos caresblanques en una pista són com dos galls en un galliner. Però perquè el bolo surti bé, hi falta l'autèntic Rhum —en realitat Enrico Jacinto Sprocani, àlies Rhum (1904-1953), considerat el millor pallasso august de principi de segle passat, que va morir sol en un hospital de París —està enterrat al cementiri de Saint-Ouen de la ciutat del Sena—, i que Monti volia homenatjar... [+ crítica]

«Àltius». Creació companyia Circ Raluy. Artistes: Jean-Christophe de Beauchamp i Kerry Raluy, Emily, Pave Voladas "pasha", Rosa Raluy, Louisa Raluy, Bobylev, Kimberley Raluy i Jillian Raluy, Lluís Raluy, Globó, Jurek i Francis, William Giribaldi, grup Alexandros. Direcció artística: Carlos Raluy. Carpa del Circ Raluy. Port Vell - Moll de la Fusta, Barcelona, 8 desembre 2015. Funcions del 4 de desembre del 2015 al 14 de febrer del 2016. A partir de 3 anys.

Una cita més que fidel des de fa molts hiverns i sempre quan arriba Nadal amb pròrroga fins a mitjan febrer, al Moll de la Fusta de Barcelona. El Circ Raluy, integrat en la seva major part pels membres de la família que ara encapçalen el pallasso Lluís Raluy i el mestre de cerimònies Carlos Raluy, ha anunciat que, a partir d'ara, atenció!, s'eixamplarà —no en diguem "dividirà" que causa mala impressió— en dues companyies: la que capitanejarà Lluís Raluy amb les seves nebodes i la que continuarà dirigint Carlos Raluy amb la seva filla Rosa. Una expansió que, a la llarga, pot acabar generant dues línies d'entendre el circ diferents però que, de moment, es presenta com una possibilitat de poder fer front a més compromisos de gira arreu del país. En el nou espectacle 'Àltius', la companyia d'artistes es manté íntegra, a més dels convidats aliens a la família que formen part d'un espectacle de línia de pista clàssica que, com sempre, té l'atractiu d'esdevenir-se sota una de les carpes més romàntiques que es coneixen en el món del circ i al voltant dels antics carruatges que encara mantenen l'esperit nòmada de la gent de circ i que fa que el Raluy s'identifiqui també com un museu... [+crítica]

El musical «Somriures i llàgrimes» basat en la història de la família Von Trapp es reposa al Teatre Poliorama dins de la programació «Viu el Teatre»

«Somriures i llàgrimes». Basada en la història de la família Von Trapp. Lletra d'Oscar Hammertein II. Música de Richard Rodgers. Adaptació de Juli Rodríguez i Maria Torras. Traducció cançons: Maria Torras. Traducció text: Juli Rodríguez. Intèrprets 2015: Maria Torras, Albert Montanyola, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Mar Puig, Eric Esclusa, Raquel Martín, Claudia Gregorio, Eduard Giró, Izel Serra, Laura, Esther Béjar, Raquel López, Carles Pulido, Cristina Anchuela, Irene Santos, Patricia Vaca, Clara Beacco, Txell Olivar, Andrea Montalbán, Lydia Montero, Jan Luca Forbiccia i Marc Guzmán. (Intèrprets 2014: Maria Torras, Albert Muntanyola / Jesús Fernández, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Naiomi Weiler / Cristina Anchuela, Andreu Soley, Gemma Tomàs / Raquel Martín, Mar Puig / Claudia Gregorio, Enric Esclusa, Izel Serra, Itziar Pérez de Acha Fitera / Laura López, Ester Béjar / Patricia Vaca, Cales Pulido / Ivan Arévalo, Cristina Anchuela, Judit Colera, Irene Santos, Clara Beacco, Andrea Montalbán, Jan Luca Forbicia, Marc Guzmán, Paula Escoda.) Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Flauta: Iulian Gogu. Coreografies: Maria Torras. Escenografia i il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Cristina Anchuela. Regidoria: Jan Luca Forbicia i Marc Guzmán. Direcció: Juli Rodríguez i Maria Torras. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 12 desembre 2014. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 6 desembre 2015.

La història de la família Trapp ve de tan de lluny que ha arribat un moment que sembla que la ficció del teatre i del cinema hagi esborrat l'origen de la realitat. Però cal recordar que Maria Augusta Trapp (de nom Maria Augusta Kutschera, 1905 - 1987), nascuda en un viatge en tren entre el Tirol i Viena, va quedar òrfena als set anys i, després dels primers estudis, va entrar com a novícia al monestir de Nonnberg, un convent de benedictines de Salzburg. Encara novícia, se la va enviar com a institutriu a la residència del capità retirat de l'exèrcit, Georg Ludwig von Trapp, que havia quedat vidu feia poc, amb set fills. Després de conviure amb la família nombrosa, Maria Augusta es va casar amb el capità, el 1927. Arruïnada la família per una bancarrota bancària, van haver de fer fora tots els servents de la casa i anar a viure en un pis modest per rellogar la residència per sobreviure. Gràcies a la vena musical de Maria von Trapp, la família va començar participant en petits festivals de cant locals fins que el 1938, ja amb el poder nazi a les portes de la Segona Guerra Mundial i l'annexió d'Àustria al Tercer Reich, els Trapp es van haver d'exiliar, primer a Itàlia i després als EUA, mentre la seva residència passava a ser ocupada pels nazis. Coneguts primer com els Trapp Family Choir, van enrolar-se en una primera gira, mentre la família augmentava a la llarga amb tres fills més i el nom artístic del grup canviava finalment per The Trapp Family Singers... [+ crítica]

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015), Josep Palau (2015), Elena Gadel, Marc Pociello i Xavi Duch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015.

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]

«Animals de companyia». Idea original, autoria, dramatúrgia i desenvolupament del projecte: Estel Solé. Intèrprets: Eduard Buch, (Mercè Martínez, estrena), Jacob Torres, (Míriam Tortosa), Sara Espígul (reposició), Estel Solé (reposició) i Martina Tresserra. Escenografia: Ramon B. Ivars. Construcció escenografia: Ricardo Alcaide. Il·luminació i so: Bernat Tresserra. Vestuari: Maria Armengol. Regidoria: Clàudia Flores. Direcció: Estel Solé. Producció de Vània i Bitó. Club Capitol, Barcelona, 4 febrer 2015. Reposició: 3 desembre 2015.

Us diran que és una comèdia, però, alerta!, prengueu-vos-ho amb precaució perquè 'Animals de companyia' sap com collar els espectadors quan els té engrapats en un remolí d'humor que es contagia. I és aleshores quan tot esclata, quan la comèdia amaga una amargor que apunta cap a una tragèdia, això sí, una tragèdia personal, interna, d'hipocresia sobre el concepte de l'autèntica amistat, de pèrdua de sinceritat, d'enganys i frustracions que exploten i s'expandeixen com si sortissin disparats d'un d'aquells tubs automàtics de paperets de colors. Plaf! 'Animals de companyia' ja fa gairebé dos anys que va pel món. I literalment és així perquè els que van sentir a parlar d'una companyia jove que representava una obra de teatre en cases particulars han de saber que és aquesta. I també el seu ressò va traspassar l'oceà i va arribar a diversos escenaris d'Amèrica del Sud. 'Animals de companyia' és la primera obra d'Estel Solé, una altra de les autores de l'última fornada que surt de l'Obrador de la Sala Beckett, en el seu cas, basant-se en experiències de treball amb dramaturgs com Alfredo Sanzol i Rafael Spregelburd... [+ crítica]

«Soliloquejar amb algú». Dramatúrgia de Roger Torns. Intèrprets: Eric Balbàs, Maria Hernández, Mar Pawlowsky, Marc Ribera, Òscar Castellví, Míriam Marcet i Alex Marteen. Assessorament vestuari: Carlota Ricart. Assessorament moviment: Javier Cárcel. Disseny de llums: Marc Salicrú. Composició musical i espai sonor: Alex Marteen. Direcció: Roger Torns. Producció: Companyia El Eje. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 29 novembre 2015.

¿Qui és l'Algú del títol d'aquest espectacle? L'Algú rep els espectadors ajagut a terra. És un pòtol. No sé si místic o representant dels centenars de pòtols que omplen els parcs i els ravals de les ciutats del segle XXI. Més aviat és un pòtol silenciós, observador... l'alter ego d'algú altre. Potser l'alter ego del guionista. Potser l'alter ego dels mateixos espectadors. I al seu volant els protagonistes de l'acció de soliloquejar actuen davant d'ell —davant d'ells— en un parc que un banc i una paperera que donen per treure a l'exterior les misèries urbanes d'una colla de personatges —mitja dotzena— perduts en l'abisme de la nit, del suburbi de la discoteca, del refugi de casa, de les flames que potser ho destrueixen tot però que també ho purifiquen tot... [+ crítica]

«Capas». Idea original de la Companyia de circ "eia". Intèrprets: Francesca Lissia, Armando Rabanera Muro, Celso Pereira Alizaga, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica. Ajuda a la composició escènica: Roberto Magro. Composició musical: Cristiano Della Monica. Massimiliano Sacchi i Le Ficufresche. Coreografia: Michelle Man. Disseny de llums: Sarah Sankey. Escenografia: Jaume Serrat Laboratori de Creació. Vestuari: Fanny Fredoeulle, Rosa Crehuet i Olga Arizaga. Direcció: Companyia de Circ "eia" i Jordi Aspa amb la col·laboració de Luke Wilson. Coproducció: Companyia de Circ "eia", CAER, Circ que o!, Pyrénées de Cirque, Flic Scuola di Circo di Torino, Konstnärsnemndem i Festival Trapezi de Reus. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2015.

Si els de la multinacional IKEA sabessin com és de fàcil desmuntar un armari, de segur que llogarien els de la Companyia "eia" de Circ perquè fessin serveis a domicili. Perquè l'important d'un armari, i del circ, no és com es munta sense que sobri cap peça, sinó com es desmunta per arribar a la síntesi de l'esperit tradicional de la pista. I això és el que fan els cinc integrants de la Companyia de Circ "eia" amb aquest espectacle que ha girat per una dotzena de països des de fa quatre anys i que, després de rebre premis de casa com el Ciutat de Barcelona i el Zirkòlika, acaben el seu recorregut al Teatre Nacional de Catalunya en programació familiar... [+ crítica]

«La nit de Helver», d'Ingmar Villquist. Traducció de Xavier Farré. Música de Michal Pavlicek. Intèrprets: Alba Florejachs i Sergi Torrecilla. Escenografia: Xesca Salvà i Pavel Bsonek. Construcció escenografia: Xesca Salvà i Gustavo de Laforé. Il·luminació: Frantisek Fabián. Direcció: Pavel Bsonek. Sala Atrium, Barcelona, 27 novembre 2015.

Per als espectadors que dins de l'últim Festival Grec 2015 van veure al Teatre Romea, en versió original bosniana, amb la resistent companyia Kamerni Teatar de Sarajevo, l'obra 'La nit d'Helver', ara tenen l'oportunitat de respescar la mateixa obra, però en versió catalana de Xavier Farré, espluguí expert en literatura polonesa, i en una proposta més de cambra a la Sala Atrium que fa encara més humans els dos personatges del drama. El director txec Pavel Bsonek ha reunit l'actor Sergi Torrecilla i l'actriu Alba Florejachs per representar 'La nit de Helver' —en aquest cas amb h aspirada— i s'ha desmarcat, en certa manera, de la intenció original de l'autor polonès Ingmar Villquist, pseudònim de Jarosław Świerszcz (Chorzówie, Polònia, 1960), que aparentment la situa durant la Nit dels Vidres Trencats (9 de novembre del 1938) i amb el rerefons de l'ascens militarista i dictatorial del règim nazi. Pavel Bsonek especula que la Nit dels Vidres Trencats pugui tornar a ser, com diu la cançó, qualsevol nit, i malgrat que l'ambientació, el vestuari i la caracterització encara respirin anys trenta, obre una escletxa perquè sembli també actual... [+ crítica]

«Digue'm la veritat», de Pablo Ley. Intèrprets: Tasio Acezat, Cristina Blanco, Rai Borrell, Sònia Espinosa, Eugènia Manzanares, Kathy Sey i Toni Soldevila. Escenografia i vestuari: Projecte Galilei. I·luminació: Galilei. Il·luminació: Anna Espunya. Concepció sonora: Javi Gamazo. Regidoria: Isaac Alarcón. Ajudanta direcció: Anna Serrano. Direcció: Josep Galindo. Companyia Eòlia. Coproducció Eòlia i+d, Projecte Galilei i Festival Estiu Barcelona Grec 2015. Teatre Eòlia, Barcelona, 26 novembre 2015.

El nou Teatre Eòlia ha convertit la seva sala en el plató del Museu d'Arqueologia de Catalunya —la imaginació fa miracles i els espectadors en saben molt d'això— on, davant per davant del Teatre Lliure de Montjuïc, l'estiu passat, dins el Festival Grec, va estrenar aquesta obra de la companyia formada arran de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia. El temps i els esdeveniments internacionals van tan de pressa actualment que, de l'estiu ençà, la dramatúrgia de Pablo Ley ha pogut fins i tot ser revisada i ampliada, per exemple, quan es parla dels atemptats d'Estat Islàmic —un punt calent ara mateix— i s'hi afegeix la recent tragèdia de París. Una taula ben parada, en teatre, sempre fa goig. I encara més si els ingredients que hi apareixen fan la boca aigua. Set personatges es troben al voltant d'aquesta taula. Quatre d'ells, uns anys enrere, van tenir una experiència que els va marcar per sempre. Tres de les seves parelles assisteixen al sopar i descobreixen allò que no sabien del tot. Falta una de les parelles: la sorpresa final de l'obra que agafa un desenllaç mig de ciència-ficció... [+ crítica]

«73 raons per deixar-te». Llibret de Guillem Clua. Música de Jordi Cornudella. Intèrprets: Abel Folk, Mercè Martínez, Marc Pujol i Mone Teruel. Músics: Andreu Gallén (piano) i Víctor Pérez / Jan Omedes (violí). Escenografia: Ricard Prat i Coll. Construcció escenografia: Estudi-Taller Jorba-Miró. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Raimon Segura i Jordi Agut. Operador taula so: Jordi Agut. Tècnic microfonista: David Garcia. Caracterització: Toni Santos. Regidora i satressa: Ainhoa Bernaola. Alumnes en pràctiques regidoria: Meritxell Daura i Laura Sánchez. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció i moviment: David Pintó Codisaltas. Direcció d'escena: Elisenda Roca. Coproducció de Focus i Bitò Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 25 novembre 2015.

Un musical es pot fer suggerent per la història que explica o per la manera d'explicar-la cantant. Però, abans de parlar d'això, cal remarcar que «73 raons per deixar-te» és un espectacle musical que defuig la importació i la influència anglosaxona i fa protagonista la societat d'ara i aquí. I quan dic ara i aquí, vull dir que els espectadors se sentiran transportats tant a les acampades dels indignats de la Plaça de Catalunya com als enfrontaments amb els Mossos d'Esquadra a l'hora del desallotjament, o a la picada d'ullet al món del teatre i la precarietat dels que comencen, o els joves de casa bona i els joves idealistes, o a convertir el musical 'Mar i cel' en un espectacle internacional, com si el Paral·lel fos Broadway, o en un recorregut de cap a cap de la Línia 3 del metro, entre altres referències d'ús que converteixen l'espectacle en un retrat urbà, contemporani, fresc, costumista i local, sense complexos, cosa que el fa també universal. Les comèdies, a vegades, tenen cops amagats. I l'espectacle «73 raons per deixar-te» és un musical tintat de comèdia que, en un moment donat, canvia de color i clava un parell de ventallots als espectadors, que segurament que enganyats per una trama inicial més aviat romàntica, potser no se'ls esperaven... [+ crítica]

«Patetisme il·lustrat». Creació i composició de Carles Santos. Intèrprets: Carlos Santos, Mònica López, Núria Andorrà i Dory Sánchez. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Confecció vestuari: Goretti. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Alumne en pràctiques escenografia: Marc Salicrú. Construcció escenografia: Pascualín, Escenografia Moià, S.L. i Montse Garre. Il·luminació: Samantha Lee. So: Damien Bazin. Coreografia: Dory Sánchez. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Carles Santos. Producció del TNC i Temporada Alta 2015 Festival de Tardor de Catalunya. Sala Tallers, Barcelona, 22 novembre 2015.

Si no fos que els finals del segle XIX ja cauen molt lluny, un diria que, amb una mica de sort, a l'espectacle 'Patetisme il·lustrat', se li podria aplicar aquella dita dels simbolistes francesos que ha fet fortuna fins als nostres dies i que, davant d'un espectacle que trenca totes les convencions possibles, aquest i el seu autor són distingits o maltractats amb la floreta o l'escarni, segons com es miri, pronunciat, esclar, en francès, que queda més fi, i que diu: Épater le bourgeois! El compositor i artista multifacètic Carles Santos (Vinaròs, Baix Maestrat, 1940) no té cap necessitat d'épater ni le bourgeois ni épater ningú, però el fet és que, malgrat que de burgesos en queden pocs, i si en queden, no se'ls veu gaire, un diria que a la rastellera de crits que l'actriu Mònica López llença davant de l'escenari, només començar, hi podria afegir un bon Épater le bourgeois! amb la mateixa trapelleria que, en nom del compositor, s'autoinsulta amb exclamacions com: "Santos, cabró!" o, per si ningú no ho ha entès encara: "Santos, músic!"... [+ crítica]

L'espectacle «Camargate» sobre les escoltes de La Camarga es reposa a l'Almeria Teatre després d'haver-se estrenat la temporada passada al Teatre Tantarantana

«Camargate». Dramatúrgia de Jorge-Yaman Serrano. Intèrprets: Cristina Gàmiz, Anna Sabaté i Pep Duran. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Eugenia Gusmerini. Audiovisuals: La Rueda Films. Ajudant direcció: Nico Aguerre. Direcció: Jorge Yaman-Serrano. Coproducció TeatredeCERCA, La Rueda i Tantarantana. Cicle Companyies Independents. Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 21 març 2015. Reposició: Almeria Teatre, 18 novembre 2015.

Ara que el cedé amb la gravació íntegra, via gerro de flors, del dinar del Restaurant La Camarga que el fill gran de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol Ferrusola, va lliurar a la presidència de la maratoniana comissió d'investigació sobre el frau fiscal del Parlament de Catalunya —un vodevil per a amants dels diàlegs de sords— servirà perquè els il·lustríssims parlamentaris facin una sessió d'auriculars compartida, com autèntics espies, per escoltar allò que el poble ja sap del dret i el revés, tots plegats podrien estalviar-se les hores d'escolta i substituir-les per una de les representacions de la versió teatral que el muntatge de ficció documental presenta en clau d'humor. La llibertat d'expressió, però, encara té escletxes, o més aviat frontisses. I potser per això, la companyia anomena prudentment els seus personatges "Antonia S. Cemacha" i "Bibi Alves", en substitució dels noms autèntics de la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, i l'exparella sentimental de Jordi Pujol Ferrusola, la mediàtica Victoria Álvarez. No fos cas que la broma els costés més cara del que podria arribar a cobrir un Verkami solidari, com el que ha propiciat la creació de 'Camargate'... [+ crítica]

«Canta’m un conte». Idea original de Xuel Díaz. Dramatúrgia i composició musical de David Anguera. Intèrprets: David Anguera i Xuel Díaz. Escenografia: Jaume Ballarda i Juanjo Marín. Construcció escenografia: L’Avalot. Il·luminació: Sergio Roca i Juanjo Marín. Direcció: Juanjo Marín. Companyia del Nyiguit. A partir de 3 anys. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 novembre 2015. A partir de 3 anys.

Tres contes en un. I a més, musicats. Un espectacle, doncs, musical al cent per cent, que arriba fàcilment als petits espectadors perquè coneixen els detalls de cadascuna de les històries, cosa que permet als intèrprets de fer-ne una adaptació lliure, amb unes lletres divertides i iròniques i fins i tot amb un gir en les trames i els desenllaços del que donarien les versions més clàssiques. Els tres contes populars escollits són 'La rateta que escombrava l'escaleta', 'Les set cabretes i el llop' i 'Patufet'. Tot i que podria semblar que la companyia necessitaria un regiment d'intèrprets, el fet és que ho resol exclusivament amb dos: actor i músic (David Anguera) i actriu i cantant (Xuel Díaz). Amb una escenografia minimalista —que en el cas del Teatre Romea s'amplia i enriqueix ara amb una part de l'habitatge de ficció que utilitzen 'Els veïns de dalt'— l'estructura de l'espectacle manté els eixos bàsics de cadascun dels contes, però en fa una versió singular a través de les cançons... [+ crítica]

«La Berta i el seu robot». Basat en el conte «En Ricard i el seu robot», d’Esteban Martín. Dramatúrgia i lletres cançons: Lídia Linuesa. Composició musical: Marc Sambola. Intèrprets: Marta Fíguls i Lluís Garrido. Intèrpret de les cançons en off: Anna Extremera. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografia: Lluís Garrido. Il·luminació: Roger Blasco. Il·lustracions: Purificación Hernández. Animacions: Miquel Teixidor. Tècnic: Daniel Seoane. Cartell: Marta Carbó. Proposta pedagògica: Karmen Montané. Direcció: Lídia Linuesa. Producció de Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 novembre 2015. A partir de 3 anys.

La companyia Lazzigags ha elaborat un muntatge que, d'acord amb els interessos actuals dels espectadors als quals s'adreça, combina la interpretació, la música, la coreografia, l'animació, les projeccions i els elements d'atrezzo que —ara que s'acosten novament els Reis— recorden una d'aquelles joguines que qualsevol criatura voldria tenir ni que no l'hagués demanada a la carta. En un moment que els robots, segons diuen, ja gairebé estan a punt de conviure amb tots nosaltres, la fantasia del conte, que el seu autor, Esteban Martín (Barcelona, 1956) va publicar ja fa uns anys a l'Editorial Edebé amb el títol 'En Ricard i el seu robot' i amb il·lustracions de Violeta Monreal, pot semblar que ja no sigui tan fantàstica com les regles del gènere ens han transmès de generació en generació... [+ crítica]

«Humor humà». Textos de Pere Calders, Santiago Rusiñol, Jesús Moncada, Josep Carner i Joan Fuster. Intèrpret: Carme Pla. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Aleix Quaresma. Vestuari: Mamen Duch. Elements escenogràfics: Elena Feliu. Tècnic: Lluís Adell. Direcció: Marta Pérez. Producció de LaPla & T de Teatre. El Maldà, Barcelona, 13 novembre 2015.

L'escriptor Pere Calders és inesgotable. Després de vaticinar durant la represa cultural del segle passat, als de Dagoll Dagom, que portar la seva literatura al teatre seria un fracàs —una predicció que va resultar del tot equivocada— esporgar l'humor subtil que amaguen els seus contes breus i relats no té límit perquè l'obra de Calders es mou entre el realisme màgic i l'absurditat del realisme més quotidià. Una de les actrius de T de Teatre, amb la complicitat de la resta de la companyia —la dirigeix Marta Pérez— ha baixat al terreny del teatre de cambra i ha presentat a la sala El Maldà una peça breu, encara no una hora, que es nodreix sobretot de contes de Pere Calders, amb l'afegitó de sentenciar-los amb un dels molts aforismes de Joan Fuster, a més d'alternar-los amb un conte de Jesús Moncada —deixeble natural de Pere Calders i company de fatigues seu a l'Editorial Montaner i Simon, l'actual Fundació Tàpies—, amb un altre de Santiago Rusiñol i encara un relat breu de Josep Carner. L'humor subtil de tots ells —humor d'una generació castigada per les circumstàncies que fa la impressió que espantava els mals de l'època amb el seu estil murri— s'ha convertit, en aquest muntatge, en 'Humor humà' potser perquè la subtilesa és un atribut inseparable de la naturalesa de la humanitat... [+ crítica]

«Paraules d'amor», de Joan Ollé. Intèrprets: Cristina Arenas, Blanca García-Lladó i Laura Pujolàs. Direcció: Joan Ollé i Iban Beltran. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 novembre 2015.

Buenas. Aquesta nit abarrotaran el teiatru de L'Eixuta. I serà perquè tres actrisses de cupo i un director que li resbala la llengua els lijarà un remendo llinguístic que els farà caure de cul del susto. Si vostès tenen a bé abutxear la companyia durant l'hora i picu —no gaire picu— que dura l'espectàcul, no s'amodorrin als seus assientus i aixequin l'os del respaldu. El derrotxe d'aplausos cura els juanetes si piquen de peus i reforça la munyeca si piquen de mans. Un ruego: retxassin qualsevol trucada que rebin al telefonu mòbil i, desde luego, siguin testics del jaleo i del lio que la companyia ha preparat tan en serio que ha sudat fins al sobaco. I si ha sigut del seu agrat, no tanquin la mui i no tinguin cap reparo a fer-hi anar també en sutano i en mangano i, si volen, algun fulano. Per part de la companyia, es donen el lujo de rissar el rissu i rematxen el llavero ni que per quatre quartos que els paguen no puguin ni posar el lletreru.
No, aquest no és, ni de bon tros, un fragment de l'espectacle 'Paraules d'amor' sinó la boutade que es permet ara i aquí un servidor que ha seguit amb fruïció, durant l'hora i alguns minuts, l'espectacle creat pel director Joan Ollé i que té reminiscències de la seva llarga trajectòria radiofònica al costat del desaparegut Joan Barril. Sentències enginyoses, aforismes irònics, humor lingüístic que només pot copsar qui ha viscut i ha fet la transició d'una llengua com la catalana, tocada per la incertesa prefabriana, fruit de la decadència, i castigada per la influència veïna, imposada sisplau per força, fins a arribar a la normalització de finals del segle XX i principis del segle XXI, amb el rastre i la plaga d'algunes excepcions exòtiques i aïllades que encara es troben en boca d'alguns polítics, periodistes i comunicadors en general... [+ crítica]

«Conillet». A partir d'«El conejito del tambor de Duracell», de Marta Galán Sala. Traducció i adaptació de Marc Martínez. Intèrpret: Clara Segura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Àlex Polls. Edició musical: Fluren Ferrer. Ajudanta producció: Lorena López. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Marc Martínez. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò Produccions. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 novembre 2015.

Quan l'actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1974) i l'autora Marta Galán (Barcelona, 1973) van néixer, també naixia en un anunci televisiu nord-americà el famós conillet del tambor de Duracell, la mascota de color rosa accionada amb piles gairebé inesgotables (alcalines Duracell, esclar!) que li permetien tocar el timbal sense parar mentre altres conills menys afortunats que ell s'esllanguien perdent l'energia de les bateries. Ara, un exemplar d'aquell conillet del tambor de Duracell rep els espectadors discretament en un pedestal a l'entrada de l'Espai Lliure de Montjuïc on, a dins, l'actriu —vestit fosc i bombí— a ritme de música gimnàstica, ja es mou frenèticament amb uns exercicis coreogràfics força anàrquics de preescalfament davant d'un plafó amb un gegantí tub pneumàtic d'expulsió que permet a l'actriu enfilar-s'hi, entrar-hi, sortir-ne i fer que proporcioni alguna sorpresa mecànica. Hi ha també una certa sentor de cuina recent en l'ambient. Però això no desvelaré de què es tracta i els espectadors ho descobriran al final... [+ crítica]

«Al nostre gust». Creació d'Oriol Broggi. Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi. Intèrprets: Laura Aubert, Jordi Figueras, Toni Gomila, Montse Vellvehí, Ramon Vila i Ernest Villegas. Col·laboració de Guillem Gelabert i Cesc Pastor. Veu en off: Pablo Derqui. Coreografia: Xavi Duch. Audovisual: Francesc Isern. Espai escènic: Oriol Broggi. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vestuari: Berta Riera. Confecció vestuari: Nene Fernández i Imma Porta. Il·luminació: Oriol Broggi. Caracterització: Àngels Salinas. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Ajudant direcció en pràctiques Institut del Teatre: Álvaro Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 11 novembre 2015.

La cosa va començar preparant 'Al vostre gust', de William Shakespeare. Però, un cop difunt el Festival Shakespeare, els mateixos intèrprets que feien els primers passos del muntatge 'Al vostre gust', amb Oriol Broggi al capdavant, van canviar la proposta per un 'Al nostre gust'. I com que el títol no enganya, el resultat és indubtablement "al seu gust", cosa que fa que la impressió inicial sigui d'exercici teatral, un exercici teatral que arrenca a poc a poc i que, quan s'envola del tot, fa uns quants giravolts abans no troba l'essència i la intenció de la companyia: parlar de la vida, de la mort —sobretot de la mort—, del dia a dia, del teatre, del paper dels comediants tancats sota unes voltes d'una nau gòtica i aliens a la realitat que hi ha a l'exterior, més enllà de la porta. Aposta arriscada, difícil, fins i tot perillosa —sobretot de cara a la crida als espectadors en general— perquè d'aquesta mena de teatre que aquesta vegada presenta La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya no se'n fa cada dia, i quan algú, abans de decidir anar al teatre, vol saber si li ofereixen una tragèdia, una comèdia, un vodevil, un teatre mal anomenat de text o un altre encara més mal anomenat comercial, la resposta, en aquest cas, no admet etiquetes perquè 'Al nostre gust' és d'aquells espectacles inclassificables i on la paraula mana, la interpretació decideix, els efectes de so o d'il·luminació suggereixen i el clima i l'atmosfera de les sensacions esborronen o no, segons quin sigui l'estat d'ànim de cadascun dels espectadors... [+ crítica]

«Els veïns de dalt», de Cesc Gay, tornen al Teatre Romea fins al 31 de gener

«El veïns de dalt», de Cesc Gay. Intèrprets: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas i Jordi Rico. Escenografia: Alejandro Andújar. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells i Pascualin. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. Operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador de so: Roger Àbalos. Maquinista: Román Ogg. Regidora: Carmen Álvarez. Ajudanta direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Coproducció d'Elefant, Romea i Mola Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 25 març 2015.

¿Ara ens n'explicaran una altra de parelles...?, pot pensar algú. Doncs, sí, una altra de parelles. Però la clau de l'encert de la història 'Els veïns de dalt' rau no en l'embolcall sinó en la manera com es destapa la capsa i acaba saltant la sorpresa. En aquesta comèdia del cineasta Cesc Gay —la seva primera incursió teatral com a autor i director— tot sembla fet a mida per als quatre intèrprets. Des del primer moment, a un se li fa difícil pensar que, sense cap d'ells quatre, la impressió que se'n treu seria la mateixa. Hi ha, doncs, una bona dosi d'espontaneïtat en la interpretació, de ser ells mateixos, de dotar cadascú el seu personatge amb la personalitat que els quatre porten adquirida com a actors i actrius de llarga trajectòria. I un cop feta la diana amb el càsting al quadrat, el guió s'emporta la resta i bona part dels mèrits. Vuitanta minuts —breu, breu— en què els espectadors difícilment podran deixar de fer-se còmplices del que hi passa amb les rialles permanents de cada rèplica, de cada frase, de cada sortida, de cada expressió, de cada tret de cinisme, de cada manera de dominar el ping pong amb què un rebat els arguments de l'altre... [+ crítica]

«Zona Franca», de David Desola. Traducció de l'espanyol de Jordi Casanovas. Intèrprets: Lluís Marco i Pau Vinyals. Disseny so: Josep Sánchez-Rico. Disseny il·luminació: Elisenda Rodríguez. Espai i vestuari: Marta Soto. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant producció: Júlia Simó. Cap tècnic: Xavier Xipoll. Teaser i vídeo rellotge: Joan Rodón. Ajudant direcció: Txell Aixendri. Direcció: Israel Solà. Sala Muntaner, Barcelona, 8 novembre 2015.

Tot esperant el camió. Una mena de Godot que provoca que dues generacions de treballadors, el veterà (l'encarregat senyor Mañé), amb un llarg historial d'anys i d'hores a l'esquena, a cinc dies vista de jubilar-se, i el jove nouvingut (en Nin, ¿per què aquest nom tan curt?) per ocupar la plaça vacant d'encarregat, es trobin durant cinc dies en un magatzem dels afores, buit —només poblat per uns nius de formigues—, de l'empresa "Astes i Màstils Salvaleón, S.A.", exactament així: "astes i màstils" (ni que els "màstils", com remarca el personatge jove, en català, siguin "pals", però la tradició és la tradició i l'empresa és l'empresa). La comparació amb Godot no és gratuïta. L'absurd es va fent present mentre avança la situació insòlita dels dos personatges, emmagatzemats com si fossin presoners. Però l'absurd s'hi fa amb un humor afinadíssim, en clau de comèdia, on el rellotge —que marca les hores i els dies, és a dir, les diferents escenes— la màquina de marcar la fitxa laboral del magatzem d'entrada i sortida —que marca el tempo diari— i les granotes de feina —que marquen l'esclavatge del treball que ho fa tot menys dignificar— són els únics elements que es mouen i canvien, excepció feta del trescar imparable de les formigues, esclar... [+ crítica]

«Patufet, el musical». Basat en el conte popular recopilat pels Germans Grimm. Dramatúrgia i música de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez. Intèrprets: Aina Quiñones / Aina Ros, Pol Nubiala, Pau Doz, Xènia Reguant, Jofre Borràs i Miquel Malirach. Audiovisuals i fotografia: Daniel Escalé. Direcció d'art i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny il·luminació: Lluís Martí. Disseny so: Joan Gil. Coreografia: Cristina Miralles. Caracterització: Teresa Alonso. Il·lustracions: Briguitte Chinchilla. Disseny cartell: Frankie de Leonardis i Luis Gaspardo. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué - 20 cmStudio. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidor: Teresa Navarro. Tècnic teatre: Juanma Labrado. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció: Alícia Serrat. Producció: Anexa. Teatre Coliseum, Barcelona, 7 novembre 2015. A partir de 3 anys.

¿Patufet... o cabaret? La llarga experiència del compositor i actor Ferran Gonzàlez i la col·laboració escènica d'Alícia Serrat en espectacles familiars de caire més convencional els ha portat a estripar les partitures —no pas les vestidures!— i a convertir un espectacle que, pel títol, pot semblar que sigui una adaptació típica d'un conte popular com és el del 'Patufet', dels Germans Grimm, i no pas un espectacle de música, coreografia, cant i mitjans audiovisuals aplicats a l'acció amb un resultat enriquidor i digne. Però, a més, la companyia s'ha instal·lat en un espai com el Teatre Coliseum que està habilitat a hores d'ara com a platea amb tauletes de cafè-concert amb dret a consumició i que converteix aquest musical en una mena de petit cabaret per a espectadors primerencs, però amb nombroses picades d'ullet als adults que ja entenen, per la lletra menuda, la picaresca light que de tant en tant s'hi deixa anar. Perquè el cabaret ho sigui del tot, un dels personatges, en Marieta —amb el nom ja està tot dit!— fa de mestre de cerimònies, només que, en comptes de ser al club berlinès, la Marieta és a l'hort on cada dia passa cantant el minúscul Patufet... [+ crítica]

«Tut-turutut... la princesa!». Creació d'Helena Escobar, Jordi Palet i Pere Hosta. Dramatúrgia de Jordi Palet. Intèrpret: Helena Escobar. Escenografia i atrezzo: Martí Doy. Música: Pep Pascual. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Companyia La Bleda. Direcció: Pere Hosta. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 8 novembre 2015. A partir de 3 anys.

Siguem clars: les princeses, avui en dia, han caigut força en desgràcia. ¿Qui vol ser princesa si s'arrisca a veure's asseguda en un banc dels acusats per haver allargat més el braç que la màniga...? Per això, potser, les úniques princeses que se salven del naufragi reial són les de mentida, les de disfressa —ni que les disfresses siguin d'un basar xinès—, les de col·leccions i sèries d'aventures rosa i les dels contes més clàssics. Aquí, l'actriu-pallassa Helena Escobar fa una paròdia del món de les princeses de color rosa i munta un viatge imaginari per trobar un tresor que ha perdut o que li han pispat i que es pensava que tenia ben guardat en un bagul. En la línia de l'espectacle de clown en solitari, Helena Escobar no necessita gaire parafernàlia per crear el món fantàstic en el qual fa entrar els petits espectadors: un armari noble amb calaixos, el bagul en qüestió, una capsa de cartró, uns quants vestits, una trompeta de pregoner i alguns altres petits artilugis que aniran apareixent durant l'hora de la seva història... [+ crítica]

«Vilafranca. Un dinar de festa major», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Lluís Soriano. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Banda sonora: Anna Roig i L'ombre de ton chien. Cap tècnic: David Pascual. Tècnic so: Óscar Villar. Tècnic llums: Bernat Jansà. Ajudant producció: Júlia Simó. Cap de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 novembre 2015.

El dia que estava veient la representació de l'obra 'Vilafranca. Un dinar de festa major', la colla castellera dels verds estava descarregant un 3 de 9 amb folre... però a Xangai! No és la primera vegada que els de Vilafranca se'n van a la Xina a vendre els castells catalans i embaladeixen i acoquinen el poble xinès amb les seves torres sense límit, si tenim en compte les peripècies aconseguides de castells com els 4 de 10 amb folre i manilles, i embolica pujant que fa fort. Parlo de castells perquè l'obra 'Vilafranca' hi convida. Sobretot perquè hi ha un dels personatges que és casteller, dels de pinya, camisa verda, i que compareix al dinar de festa major familiar una mica tard, amb el braç en cabestrell... després d'haver-li caigut el castell al damunt. Aquest és només un dels trets anecdòtics locals que alimenten el costumisme que hi ha darrere de 'Vilafranca. Un dinar de festa major', del dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que tanca així la seva trilogia sobre la identitat catalana després de les obres anteriors: 'Una història catalana' (2011) i 'Pàtria' (2012)... [+ crítica]

«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Míriam Puntí (Sara Sansuán, 2010). Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori i Matias Marcè. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i María Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Barcelona, 6 març 2010. Reposició: Teatre Poliorama, Viu el Teatre, Barcelona, 8 novembre 2015.

El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït. Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar... [+ crítica]

«Una altra pel·lícula (Speed-the-Plow)», de David Mamet. Traducció de Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Mireia Aixalà, Julio Manrique i David Selvas. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Elisenda Pérez. Construcció escenografia: Moià, S.L. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Espai sonor: Roc Mateu. Vídeo: Andrew Tarbet i Martín Elena. Col·laboració curtmetratge: Laia Albert, Pere Arquillué, Laura Bruy, Babou Cham, Eduard Farelo, Camilo García, Jean Kerby, Samuel Manrique, Marta Marco, Àlex Monner, Alba Pedreira, Roger Pera, Anna Puig, Eva. R. Fontela, Adrià Salazar, Julián Santos i Yolanda Soley, sota la direcció d'Andrew Tarbet. Assessorament caracterització: Paula Ayuso. Coordinació tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Bàrbara Glaenzel. Maquinaria: Xarli. Tècnic so: Jordi Clemente. Ajudant direcció: Norbert Martínez. Direcció: Julio Manrique. Producció de Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, en coproducció amb la Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 6 novembre 2015.

Ha plogut tant des del 1988 que, vista la situació actual, un comença a dubtar que quedi algun rastre de la crítica al capitalisme i la indústria cinematogràfica que el dramaturg i guionista David Mamet (Chicago, 1947) va voler fer aleshores amb aquesta obra que ara el mateixos traductors troben, comprensiblement, de títol intraduïble (¿Aniria bé potser «Ratllar la droga» —ni que soni una mica macarrònic—, si entenem «droga» com a metàfora del cinema de consum?). El cas és que l'opció triada per al títol de la versió catalana, 'Una altra pel·lícula', situa de ple els espectadors en l'ambient en què es mouen els tres personatges de la trama: un cap de producció d'uns estudis de cinema, en Bob Gould (David Selvas), el seu vell amic Charlie Fox (Julio Manrique) no tan afortunat en la feina, que acaba de descobrir un projecte que els farà rics, i una secretària temporal de l'oficina d'en Bob, la Karen (Mireia Aixalà) que, sota la seva aparença d'ingenuïtat, passa de la funció de fer encàrrecs telefònics i portar cafès a remenar-los com vol sense sucre i gairebé amb una bona dosi de cianur... [+ crítica]

«Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestio jueva», de Jean-Claude Grumberg. Traducció del francès («L'être ou pas. Pour en finir avec la question juive») de Salvador Oliva. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Arnau Puig. Escenografia: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: Neo Escenografia, S.L. Disseny abric: Goretti. Perruqueria: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. Interpretació musical en off: Dani Espasa. Direcció: Josep Maria Flotats. Coproducció Teatre Lliure i Taller 75. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 5 novembre 2015.

El fanatisme, de qualsevol mena, es fabrica. Aquesta és, em sembla, una de les conclusions amagades que es poden extreure i que hi ha darrere d'aquesta obra breu de l'autor francès, escriptor i guionista, Jean-Claude Grumberg (París, 1939), molt conegut i reconegut a França però, fins ara, inèdit aquí i, casualment o no, de la mateixa generació de Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939). Totes les funcions exhaurides només començar. De moment fins al 6 de desembre. Espectadors a la cua d'espera. Espectacle que demana pròrroga o, si més no, com en altres casos, reposició més endavant. Jean-Claude Grumberg, francès d'origen jueu víctimes de l'Holocaust, troba la manera de parlar de la tragèdia de la comunitat jueva amb ironia, humor afinadíssim i burxada emocional. I Josep Maria Flotats, com a intèrpret i director, ha sabut copsar aquesta intenció de Jean-Claude Grumberg disseccionant no tot un discurs —9 escenes de diàleg a dos i un breu monòleg d'epíleg— sinó cada frase, cada paraula, gairebé cada monosíl·lab, per dotar-los de tota la força expressiva del to en la manera de dir... [+ crítica]

«La col·lecció», de Harold Pinter. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Òscar Intente, Alberto Díaz, Laura Pujolàs i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Joan Solé. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Ignasi Guasch. Direcció: Albert Prat. Producció: Maria G. Rovelló. Col·laboració en la producció: Grec 2015, Fira Tàrrega, Temporada Alta i Institut del Teatre IT Emergents 2015. Companyia La Ruta 40. Sala Beckett, Barcelona, 25 octubre 2015.

¿En què devia pensar Harold Pinter quan el 1961 va titular amb un senzill «La col·lecció», una de les seves deu primeres obres, pensada primer per a la televisió i estrenada després al teatre? Per despistar, potser Pinter pensava en una minicol·lecció de gerros xinesos, que en aquest muntatge també apareixen i que només s'esmenten de passada. I per situar l'àmbit dels personatges en una "col·lecció" de dissenyadors de moda els protagonistes d'una trobada adúltera que Pinter manté en la incògnita de si va tenir lloc o no va tenir lloc, jugant des del primer moment amb el doble mirall de la veritat i la mentida, la realitat i la ficció. Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008) ha estat un habitual en la cartellera teatral catalana. El recordo discretament com a espectador, en una fila del darrere —una temporada del segle passat!—, precisament de la Sala Beckett, en la representació d'una de les seves obres, que li va permetre, per sorpresa, sortir a saludar... [+ crítica]

«El largo viaje del día hacia la noche», d'Eugene O'Neill. Versió espanyola de Borja Ortiz de Gondra. Intèrprets: Mario Gas, Vicky Peña, Alberto Iglesias, Juan Díaz i María Miguel. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Juan Gómez Cornejo Sánchez. Vídeo: Eduardo Moreno. Ajudant direcció: Laura Ortega. Direcció: Juan José Afonso. Producció: Teatros Grupo Marquina. Teatre Romea, Barcelona, 24 octubre 2015.

Si el dramaturg Eugene O'Neill (Nova York, 1888 - Boston, 1953) hagués viscut més enllà dels 65 anys, en comptes d'acabar tocat per l'alcoholisme i la malaltia del Parkinson que li va impedir escriure en els últims deu anys de vida, potser l'obra 'Long Day's Journey Into Night' ('Llarg viatge cap a la nit') (1941) no hauria arribat tan aviat al públic, com ho va fer, el 1956. De fet, el mateix Eugene O'Neill havia deixat dit en el seu testament que no volia que es conegués la seva obra fins a un quart de segle després de la seva mort. Però la seva vídua, tercera dona del matrimoni, es va saltar les últimes voluntats del dramaturg i va abocar Eugene O'Neill a ser considerat definitivament l'autor nord-americà modern amb la introducció del realisme dramàtic, gènere que ja era habitual a Europa des d'Anton Txèkhov, Henrik Ibsen o August Strindberg. S'entén que Eugene O'Neill no volgués veure en vida la seva obra a l'abast de tothom perquè, en realitat, la família Tyrone que retrata a 'El largo viaje del día hacia la noche' és la seva pròpia família i ell mateix hi apareix en el personatge del fill petit dels Tyrone, Edmund, malalt de tubercolosi... [+ crítica]

«La mel», de Tonino Guerra. Traducció de Lluís Massanet. Interpretació: Xicu Masó. Espai i vestuari: Enric Romaní i Maria Albadalejo. Il·luminació: Agustí Viladomat. Assistent direcció: Josep Sala. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gòrriz i Xicu Masó. El Maldà, Barcelona, 23 octubre 2015.

Hi ha intèrprets que amb una taula d'escriptori, un faristol, una cadira de braços i un parell de cadires de boga, groc llampant, ja en tenen prou per crear un clima que transporti els espectadors a qualsevol indret, ni que no l'hagin trepitjat mai. L'actor Xicu Masó és un d'aquests intèrprets. Si les seves actuacions en muntatges de companyia no passen mai desapercebudes i impregna l'escenari d'un aire molt singular —sempre m'ha semblat que Xicu Masó porta un clown amagat dins el cos— diria que, quan es troba més còmode, és en aquestes interpretacions en solitari, gairebé de tu a tu, cara a cara amb els espectadors, transformant-se, de la llum a la penombra, en el personatge que evoca. En aquesta peça breu, uns 70 minuts a tot estirar, depèn del ritme de cada funció, el personatge recordat és l'escriptor, poeta i guionista Tonino Guerra —amb la pronúncia de la u, sisplau, matisa l'actor, com si portés dièresi, perquè ve del dialecte romanyès—, un autor que, malgrat la seva obra literària, ha passat a la història, sobretot, com a oscaritzat guionista al costat de directors de la força de Federico Fellini, Michelangelo Antonioni o Theo Angelópulos... [+ crítica]

«Olivia y Eugenio», de Herbert Morote. Música original de Mariano Díaz. Intèrprets: Concha Velasco i Hugo Aritmendiz / Rodrigo Raimondi. Escenografia i il·luminació: Francisco Leal. Vestuari: Lorenzo Caprile. Sastreria: Rosa Castellanos. Cap tècnic: David P. Arnedo. Cap tènic teatre: Moi Cuenca. Producció: Focus i Pentación. Direcció: José Carlos Plaza. Teatre Goya. Barcelona, 22 octubre 2015.

L'obra de l'autor Herbert Morote (Pimentel, Perú, 1935) té un caràcter marcadament social, de sensibilització sobre fets tan delicats com la síndrome de Down o l'eutanàsia. No és el mateix posar en escena actors que caracteritzen personatges amb síndrome de Down que posar-hi directament "actors Down" —com els anomena la mateixa protagonista de l'obra, l'actriu Concha Velasco, en una intervenció ja fora de guió, després dels aplaudiments. I no és el mateix perquè, en el moment que Hugo Aritmendiz —o Rodrigo Raimondi, actor altern— intervenen en escena, automàticament doten d'un plus d'autenticitat el que la ficció està explicant. I el que explica 'Olivia y Eugenio' és la relació que estableix al llarg de la seva vida una mare de classe benestant, hereva d'una galeria d'art, ja viuda, després d'un matrimoni no gaire encertat, amb el seu fill petit, Eugenio, amb síndrome de Down, amb un avantatge, diu la mare, que ni que es faci gran, Eugenio sempre és igual. Afable, alegre, ingenu, trapella... [+ crítica]

«La distància entre el llamp i el tro», de Jumon Erra. Dramatúrgia de Jumon Erra i Elena Fortuny. Intèrprets: Jordi Brunet, Eva Cartañà, Elena Fortuny i Nesa Vidaurrázaga. Espai escènic, il·luminació i vestuari: Aina Vergés. Espai sonor: Roger Julià. Direcció: Jumon Erra i Elena Fortuny. Companyia La Danesa. Sala Baixos 22. Teatre Tantarantana. Barcelona, 21 octubre 2015.

Deia l'avi: "Voluntari... ni per un plat de fesols!". Havia passat la guerra d'Àfrica, la Gran Guerra i la Segona Guerra Mundial. M'ho recorda el punt de partida d'aquest espectacle que s'ambienta en la protecció dels boscos contra els incendis i de la recapta de voluntaris per fer de vigilants des del refugi de la torre de guaita com a metàfora de l'esforç que es demana a la societat per què sigui solidària davant els desastres que els que remenen les cireres no saben o no volen resoldre. Però darrere d'aquest espectacle, darrere de la distància que hi ha entre el llamp i el tro —i que permet saber fins a quin punt llunyà hi ha la tempesta que s'acosta—, l'obra de Jumon Erra reflecteix també la fragilitat dels personatges que fugen dels seus fracassos personals per embolcallar-se en la neteja de consciència que representa treballar per al bé comú, sense acabar de sortir-se'n tampoc del tot... [+ crítica]

«Balneari Maldà (La identitat, 1a part)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart, Xavi Morató i Adrià Aubert. Composició musical: Llorenç González. Intèrprets: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Jordi Llovet i Laura Pau. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografies i moviment: Anna Romaní. Escenografia: Enric Romaní. Figurinisme: Maria Albadalejo. Tècnic: Jorge Mur. Ajudant producció: Lea Arlet Jelinek. Producció: Marina Marcos Aixalà. Direcció musical: Ariadna Cabiró. Direcció escènica: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 19 octubre 2015.

L'espectacle s'ha programat només en funcions de dilluns, potser perquè en el pot petit hi ha la bona confitura. Però la seva consistència el fa recomanable perquè ocupi, en un altre moment, un calendari de temporada estable. El projecte consta de tres parts: 'La identitat' (la que ara s'ha estrenat), 'L'educació' i 'El poder'. Cada part es representarà durant un trimestre, amb repartiments diferents, i el guió l'han elaborat a sis mans, Adrià Aubert, Xavi Morató i Anna Maria Ricart. La companyia Els Pirates Teatre parla d'haver-se inspirat en la línia de la sèrie anglesa de televisió, 'Monty Python’s Flying Circus', creada pels Monty Python, que es va emetre entre el 1969 i el 1974 i que tenia una estructura de gags, peces breus, humor i absurd, amb punxades de crítica social. Si tenim en compte que la majoria d'integrants d'Els Pirates Teatre, en aquella època del segle passat, o bé no hi eren o, a tot estirar, encara eren al bressol, admetem el mite històric però advertim que aquest 'Balneari Maldà' té personalitat pròpia, identitat —com el títol índica— encara més pròpia i que s'inscriu de ple en una creació que beu de les fonts, diria jo, d'un altre mite molt més personal: el de la infància perduda i l'adolescència deixada enrere... [+ crítica]

«F.A.M.Y.L.I.A. (Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo)». Creació de The Mamzelles Teatre. Dramatúrgia de Paula Ribó. Intèrprets: Enric Auquer, Xavi Torra, David Menéndez, Eduard Tudela, Eric Balbàs i Meritxell Termes. Il·luminació: Rubèn Homar. Escenografia i vestuari: The Mamzelles Teatre. Direcció musical: Paula Malia. Direcció: Bàrbara Mestanza. Sala Leopoldo Fregoli. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 octubre 2015.

Hi ha moltes maneres d'explicar una història familiar. Maneres convencionals i maneres simbòliques. El títol no enganya. El que enganya és el subtítol, que ve a ser com una mena d'epitafi en clau de declaració apocaliptica de principis. ¿Com és la família del segle XXI? ¿La societat actual és prou conscient de la diversitat de tipologies familiars que hi ha al seu voltant? Des de les tradicionals a les monoparentals, des de les de parella estable a les de parella separada, des de les de custòdia compartida de les criatures a custòdia maleïda per les dues parts, des de les famílies en mans d'avis i àvies a les famílies en mans d'oncles i ties, des de les famílies amb descendència biològica a les famílies amb descendència adoptada, des de famílies amb dos pares a famílies amb dues mares... Però, en el fons de tot, el que The Mamzelles Teatre volen posar de manifest és el paper de la dona i com la veuen i com elles encaren els encerts i els errors del concepte de la família... [+ crítica]

«Molt soroll per no res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Dramatúrgia i adaptació cançons de Marc Artigau i Àngel Llàcer. Músiques de Cole Porter, Irving Berlin i Herb Brown. Intèrprets: Jordi Coll, Albert Triola, Marc Pociello, David Verdaguer, Victòria Pagès, Oriol Burés, Enric Cambray, Òscar Muñoz, Aida Oset, Bea Segura, Lloll Bertran, Clara Altarriba, Bernat Cot, Albert Mora, Oriol Burés i Àngel Llàcer. Músics orquestra: Anna Fernández / Carlota Amargós (baix); Úrsula Amargós / Carlota Amargós (viola); Marçal Ayats / Edgar Casellas (violoncel); Jordi Franco / Bernat Hernández (baix); Jordi Roquer / Joan Vinyals (guitarra); Oriol Cusó / Miguel Ángel Royo (saxo); Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta); Josep Tutusaus / David Darío García (trombó); Toni Pagès / Pere Foved (bateria); Manu Guix / Joan Jesús Caro (piano i direcció). Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells, Pascualin i TNC. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Realització vestuari: Taller Goretti, Sastreria Caireta, Dress Art i Confeccions Joaquim Sospedra Roca. Il·luminació: Albert Faura i David Bofarull. So: Roc Mateu. Caracterització: Txus González i Àngels Salinas. Coreografia: Aixa Guerra. Col·laboració: ITNC Jove Companyia. Veu: Xavi Duch. Arranjaments musicals: Bernat Hernández i Manu Guix. Patinatge: Elena Fernández. Alumna en pràctiques direcció: Victòria Boixadera. Assistent direcció: Jaume Viñas. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, 17 octubre 2015.

Shakespeare és com un camaleó. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat esbojarrada d'un espectacle musical-musical revestit del Hollywood daurat, entremig dels quaranta i cinquanta del segle passat, creat pel trident Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau. I a Shakespeare, tot i aquest risc de caure en mans de tres creadors contemporanis, no li passa res malgrat haver de compartir parella de ball amb Cole Porter, amb qui ja s'havien trobat de fet al cinema, amb Kenneth Branagh ('Treballs d'amor perduts', 2000). Ben al contrari, Shakespeare aguanta l'embat i resisteix i en surt reforçat perquè guanya espectadors i no crea fronteres d'edat entre ells. I la troupe, tan camaleònica com ell, s'hi aboca amb la paraula ben dita i ben entesa, amb la coreografia de lluentons, amb la cançó molt eficaç en les intervencions corals i amb moments brillants en solos, com si fos a Broadway, sota l'aura protectora de tretze peces de Cole Porter, un parell de manllevades d'Irving Berlin i una de Herb Brown. ¡Ai, però, que la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya trontolla i aviat serà acusada de traïdora, frívola i cabaretera pels més puristes del sector! Però la taquilla, que no entén d'aquestes petites i ridícules enveges, dringarà... [+ crítica]

El Jove Teatre Regina reposa per tercera vegada «El somni d'una nit d'estiu», un musical de Ferran Gonzàlez i La Trepa

«El somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia de Tero Guzmán. Disseny arbres: Pep Carol. Vestuari i ambientació: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 20 setembre 2008. Reposició: 4 juliol 2013. Reposició: 17 octubre 2015. A partir 6 anys.

Una de les millors maneres d'entrar en l'obra de William Shakespeare és fer-ho a través dels intríngulis d''El somni d'una nit d'estiu'. El joc constant entre la realitat i la fantasia, entre Atenes i el bosc encantat, les picabaralles de la jovenalla atenenca i el rerefons romàntic de les relacions que s'estableixen entre ells i elles porten els espectadors de totes les edats a l'estadi de la fragilitat que hi ha entre l'amor i l'odi. No és en va que l'obra ha estat representada, adaptada i capgirada en multitud d'ocasions i en tots els registres possibles. La versió musical de la companyia La Trepa, estrenada a l'estiu al Festival de Peralada i que el 2008 va obrir la programació del 20è aniversari del Jove Teatre Regina com a espai dedicat en cos i ànima al teatre familiar, és una altra de les moltes possibilitats que ofereix la dramatúrgia de Shakespeare per crear un espectacle de qualitat accessible a tots els públics... [+ crítica]

«Vis a vis a Hawaii», de José Luís Alonso de Santos. Versió catalana de Miquel Murga. Intèrprets: Pep Vidal, Màrius Hernàndez i Marta Codina. Espai escènic: Gordon Svaboda Craig. Vestuari: Albert Borrell. Disseny il·luminació: Dani Gener. Tècnic sala: Albert Giner. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 octubre 2015.

Amb aquesta comèdia de més de trenta anys de José Luís Alonso de Santos (Valladolid, 1942), el director Miquel Murga tanca una trilogia versionada en català per ell mateix i considerada la més representativa de l'autor vallisoletà, format teatralment a Madrid. Abans hi ha hagut les versions de 'Pares y Nines (amb el títol 'T'estimo, però no tant)' i 'Bajarse al moro'. En aquesta ocasió, tot l'exotisme que pot fer endevinar el títol de 'Vis a vis a Hawaii' és simplement imaginació perquè Hawaii no és altra cosa sinó una de les sales d'una presó habilitades per a trobades mensuals d'alguns dels interns amb les seves parelles. D'entrada, doncs, es crea un espai insòlit per passar del clima opressiu d'entre reixes a l'eclosió d'una comèdia romàntica que, ves per on, sense ànim d'avançar res, fins i tot té un The End feliç... [+ crítica]

«Blam!». Creació de Kristján Ingimarsson. Guió de Kristján Ingimarsson i Jesper Pedersen. Intèrprets: Kristján Janus Elsig, Lars Gregersen, Anders Skat, Kasper Ravnhøj i Joen Højerslev. Escenografia: Kristian Knudsen. Il·luminació: Lee Curran. So: Svend I Kristensen. So i il·luminació tècnica: George Cort. Vestuari: Hanne Morup. Codirecció de Simon K. Boberg. Direcció escènica: Sigurvald Helgason. Producció de Kristján Ingimarsson Company. Sala BARTS, Barcelona, 15 octubre 2015.

No pot fallar res durant vuitanta minuts d'un ritme trepidant. Un clec!, un garranyec!, un patam!, un plof!, un bum!, un scrash!... L'espectacle físic 'Blam!' està fet d'onomatopeies, de sons digitals, de moviment, malabarisme, contorsió, falsa lluita lliure i exercici de cos a tot gas, a més d'una treballada il·luminació ambiental i una escenografia, inicialment enganyosament estàtica i una mica ofegadissa entre mòduls d'oficina, però finalment espectacular, canviant i bellugadissa com un pont elevat. Tots els elements de l'attrezzo de 'Blam!' tenen el seu paper: els llapis, els bolígrafs, els llums de taula, les pantalles d'ordinador, la fotocopiadora, les impressores, el penja-robes, la planta amb torreta, les grapadores, les papereres, el bidó d'aigua, els gots de plàstic, les carpetes, els papers... [+ crítica]

«Només són dones», de Carmen Domingo. Intèrprets: Míriam Iscla, Maika Makovski i Sol Picó / Xaro Campo. Coreografia: Sol Picó. Música original: Maika Makovski. Espai escènic: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Taller de Goretti. Il·luminació: Miguel Muñoz. So: Efrén Bellostes. Caracterització: Toni Santos. Realització audiovisuals: Laia Gomà. Edició audiovisuals: Lucia Albano. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Producció Factoria Escènica Internacional (FEI). Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 octubre 2015.

Paraula, música i coreografia. 'Només són dones' podrien ser tres propostes independents i cadascuna d'elles tindria bona part de la mateixa força que desprèn en aplegar-les en una: podria haver estat un monòleg, podria haver estat un solo de dansa o podria haver estar un recital. És precisament aquesta visió triangular conjunta el que fa que la malmesa Memòria Històrica prengui forma en cos de dona, l'oblidada, la silenciada, la víctima innocent, la que el franquisme i els seus seguidors volien redimir ni que fos amb tortures, segrestos de criatures en braços o afusellaments no considerats polítics i perduts entre les xifres mai tancades del tot. Els testimonis que escull l'assagista i ara dramaturga Carmen Domingo (Barcelona, 1970) podrien també ser molts més. Però el sol fet de desvelar-ne només uns quants ja desperta la història amagada des de fa gairebé vuitanta anys: per por, per desig d'oblit, per no escampar la taca amb què van ser marcades les famílies durant la Dictadura franquista... [+ crítica]

L'Almeria Teatre reposa per tercera vegada «¡Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra, amb Savina Figueras i Frank Capdet.

«¡Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Savina Figueras i Frank Capdet. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament flamenc: Marta Robelló. Intèrpret música indicental: Júlia Bonjoch. Ajudant de direcció: Helena Font. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 3 desembre 2011. Reposició: 16 octubre 2012. Reposició: 14 octubre 2015.

Pronuncieu Belchite i sembla com si pronunciéssiu una paraula màgica. De seguida es dispara el mite. Un mite que el cinema i el teatre han fet seu. De la població aragonesa de Belchite n'era, per naixença, la mare de Joan Manuel Serrat, immigrada després al Poble Sec de Barcelona. I a Belchite és on es va rodar als anys vuitanta la sèrie televisiva basada en la novel·la 'El mecanoscrit del segon origen', de Manuel de Pedrolo, època en què el director Terry Gilliam hi va ambientar també la pel·lícula 'Les aventures del baró de Munchausen'; o el 2005, Guillermo del Toro hi va fer 'El laberint del faune'. Gent de teatre que ha passat per Belchite també n'hi ha. Albert Boadella i els Joglars hi van rodar el 2003, 'Buen viaje, excelencia'. I José Sanchis Sinisterra crea el 1987 un Belchite imaginari en plena Guerra Civil, quan el 1937 el poble ja havia estat fet runes per la pressió tant del bàndol republicà com del bàndol feixista... [+ crítica]

Tots els nominats per a la XXI edició dels Premis Butaca 2015

Els Premis Butaca 2015 ha fet públics els nominats per a aquesta edició. La festa dels Premis Butaca està prevista per al 23 de novembre, al Teatre Principal de Barcelona [+ llistat dels nominats en PDF]

«Bluf», de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo Richer, Júlia Truyol / Alba Florejachs, Esther López, Marc Rius / Ricard Farré. Disseny escenografia i vestuari: Albert Pascual. Construcció escenografia: La Calòrica i Forja del Vallès. Disseny il·luminació: Elisenda Rodríguez. Disseny de so: Josep Sánchez-Rico. Caracterització: Lucho Soriano. Direcció: Israel Solà. Coproducció Grec 2015 i Companyia La Calòrica. Sala Beckett, Barcelona, 4 octubre 2015.

Una dotzena de personatges. Una sèrie d'accions que s'entrecreuen. Estructura teatral en píndoles. Sensació de vinyetes. Són ingredients del còmic, de la novel·la gràfica, del curt i de l'animació. I són els ingredients d'aquest espectacle espaterrant i surrealista, però que, quan té atrapats els espectadors, sempre mira de tocar de nou de peus a terra amb una dosi de realisme brut. L'autor Joan Yago (Barcelona, 1987) viu una temporada de glòria. Repassi's, si no, la cartellera més recent: 'Sobre el fenomen de les feines de merda', 'La nau dels bojos', 'Editto Bulgaro', 'You say Tomato'... A més d'haver obtingut el premi Ciutat d'Alzira l'any passat, els premis Adrià Gual i Quim Masó, aquest precisament per l'obra 'Bluf'. El desencant, la frustració, la recerca de la felicitat, la utopia, la frontera entre la moralitat i la immoralitat són elements que planen en les obres de Joan Yago, adaptador també de... [+ crítica]

«You say Tomato», de Joan Yago. Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié. Coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Disseny de llums: Marc Salicrú. Disseny espai i vestuari: Albert Pascual. Ajudant vestuari: Paloma Arza. Assessorament caracterització: Àngels Salinas. Arranjaments i direcció musicals: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Sala Trono de Tarragona. Sala Muntaner, Barcelona, 3 octubre 2015.

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó. El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó 'Let's Call the Whole Thing Off', escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula 'Shall We Dance' (la del 1937, doblada aquí com a 'Ritme boig'), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers. I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure's les butxaques plenes... [+ crítica]

«Amor & Shakespeare». Espectacle basat en les obres de William Shakespeare: 'Els dos cavallers de Verona', 'Molt soroll per no res' i 'Treballs d'amor perduts'. Traducció de Joan Sellent. Dramatúrgia de Guillem-Jordi Graells. Intèrprets: Aleix Albareda, Laura Aubert, Sílvia Bel, Jordi Boixaderas, Àlex Casanovas, Ariadna Gil, Joel Joan, Mercè Pons i Rosa Renom. Acompanyament musical: Núria Andorrà. Espai escènic: Pep Duran. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Joan Gil. Moviment: Montse Colomé. Sastra: Ana Pardo. Perruqueria: Alicia Dvorska. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidora: Olga Fibla. Tècnics teatre: Ignasi Morros i Elena Acerete. Direcció musical: Jordi Domènech. Ajudant direcció: Ota Vallès. Direcció: Josep Maria Mestres. Coproducció Festival Grec 2015 i Anexa. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, 16 juliol 2015. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 3 octubre 2015.

Això que diuen que hi ha espectacles ideals per fer a l'aire lliure és un tòpic d'estiu de quan qui més qui menys pensa en les vacances amb la camisa xopa de suor. I, si no, només cal recordar les xafogoses funcions que diu que va patir aquest muntatge a l'Amfiteatre de Montjuïc en ple juliol —cal plànyer els soferts intèrprets del Grec i les seves vestimentes i perruques clàssiques!— i comparar-les amb les aclimatades i còmodes representacions de la reposició del Teatre Poliorama d'aquesta tardor. La vegetació, la pedra viva i els estels —malgrat els avions del Prat— poden ser molt romàntics però, on brolli la paraula —i si és de Shakespeare encara més—, que es faci l'acústica. I això només s'aconsegueix en un espai tancat i preparat per a propostes tan lluminoses, fresques, alegres, brillants i enjogassades com aquesta. No sabria dir si el que més captiva del muntatge és la barrija-barreja de les tres obres de William Shakespeare o l'estol d'actors i actrius de primera fila que ha reunit l'espectacle en una mena de torneig actoral que, en comptes de mirar de fer K.O. els uns contra els altres, el que fa és reforçar la competència coral... [+ crítica]

Mor l'escriptor de novel·la negra i dramaturg Henning Mankell als 67 anys a causa d'un càncer

Henning Mankell, creador de la sèrie de novel·les protagonitzades per l'inspector Wallander, ha mort a Göteborg, als 67, anys a conseqüència d'un càncer. Henning Mankell (Estocolm, Suècia, 1948 - Göteborg, Suècia, 2015) estava casat amb Eva Bergman, filla d'Ingmar Bergman. Tot i que era més popular pel seu vessant de narrador de novel·la negra, un dels més importants de la literatura europea contemporània, també la faceta de dramaturg el va donar a conèixer. En català, la directora Magda Puyo va portar  el març del 2009, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, l'obra 'Antílops', traduïda per Feliu Formosa amb Carolina Moreno. HI van treballar Jordi Martínez, Muntsa Alcañiz i Ferran Carvajal [+ crítica obra 'Antílops']

«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.

Tothom coneix el conte que forma part del recull de 'Les mil i una nits' dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica. El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca... [+ crítica]

Mor el dramaturg Brian Friel, autor de l'obra 'Translations', un dels èxits de La Perla 29

Brian Friel, que va néixer a la localitat irlandesa d'Ornagh el 1929, ha mort a Greencastle després d'una llarga malaltia als 86 anys i acompanyat de les seves filles. Va ser considerat un dels més grans dramaturgs en llengua anglesa, aclamat pel circuit anglosaxó com el Txékhov irlandès. A Catalunya, la seva obra més coneguda i de més èxit va ser la versió que Ferran Utzet i la companyia La Perla 29 van fer de 'Translations'. Després de l'èxit a la Biblioteca de Catalunya van fer gira per tot el país. 'Translations' contraposa la defensa de la llengua a la del territori. També l'actriu Imma Colomer va dirigir l'obra 'Afterplay' (Sala Atrium i Espai Lliure de Montjuïc, 2013). [+ crítica de l'estrena de 'Translations'] [+ crítica de l'estrena d''Afterplay']

«Woyzeck caducat». Dramatúrgia i cançons: Roger Torns. Intèrprets: Arnau Comas, Paula Malia, Marc Ribera i Roger Torns. Caracterització i disseny vestuari: Helena Lucas. Construcció titelles: Albert Ventura i Alejandro Lorenzo. Producció musical i espai sonor: Jaume Cervera Colleuil. Espai escènic i disseny llums: Roger Torns. Ajudant direcció: Eduard Tudela. Direcció: Roger Torns. El Maldà, 15 abril 2015. Reposició: Teatre Tantarantana, Barcelona, 2 octubre 2015.

L'autor alemany Georg Büchner (Goddelau, Hesse-Darmstad, 1813 - Zuric, 1837) va tenir dues xambes tràgiques en la seva curta vida: haver deixat inacabada l'obra 'Woyzeck', la primera de la literatura alemanya que dóna veu a la classe treballadora, i haver mort jove, als 23 anys, amb una prometedora carrera tan precoç com intel·lectual. No és estrany, doncs, que s'hi hagin emmirallat successives generacions perquè no hi ha res més intrigant i atractiu que imaginar el que hauria pogut donar encara de bo un jovencell com era Büchner quan va morir amb el currículum que havia acumulat i a qui s'ha considerat precursos de l'expressionisme. La seva obra 'Leonci i Lena' és probablement una de les que ha tingut més versions. Però 'Woyzeck' no es queda enrera. El que ha fet l'encara jove autor i actor Roger Torns (Barcelona, 1988) és agafar com a mite el referent marginat que va llegar Büchner a la literatura dramàtica i crear un ambient i uns personatges que —amb Büchner o sense ell— també haurien tingut sentit per si sols... [+ crítica]

«Premis i càstigs». Dramatúrgia de Ciro Zorzoli. Intèrprets: Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca i Marc Rodríguez. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: May, Roman Ogg i Sol Curiel. Confecció vestuari: Luis Espinosa i Ángel Domingo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Roger Ábalos. Assessor artístic i entrenament corporal: Juan Manuel Branca. Assistent direcció: Carolina Morro. Direcció: Ciro Zorzoli. Companyia T de Teatre. Coproducció Teatre Lliure, T de Teatre i Grec 2015. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 juliol 2015. Reposició: 1 octubre 2015.

Rectificar és de savis, diuen. I això és el que han fet la companyia T de Teatre i el director argentí Ciro Zorzoli. Com que 'Premis i càstigs', en la ficció, és un treball d'assaig, convertir la proposta en un work in progress no ha estat traumàtic. Els que van assistir a l'estrena d'estiu d'aquest espectacle dins el Grec 2015 diu que en van sortir amb una impressió agredolça. En l'actual reposició de tardor, el ritme s'ha accelerat amb un cert escurçament del temps (ara amb 80 minuts en tenen prou) i han recuperat l'origen lingüístic del considerat drama rural inserit en la trama, 'Barranca abajo', una peça de l'uruguaià Florencio Sánchez, estrenada el 1905 a Buenos Aires. En la versió d'estiu, la companyia va considerar que calia versionar el drama en català, cosa que segurament li donava un aire postís. En realitat, el problema, si n'hi havia, no era la llengua, sinó de tradició cultural, cosa que s'hauria resolt repescant un drama rural autòcton del bagul de Guimerà, per exemple. Optant, però, per 'Barranca abajo' (segurament que el director Ciro Zorzoli hi té un lligam artísitico-sentimental) la caricaturització en llengua original no desentona tant... [+ crítica]

Palmarès dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2015

 Animal Religion obté el Gran Premi BBVA per l'espectacle de circ ‘Sifonòfor' [+ palmarès complet en PDF]

Dagoll Dagom reprèn les representacions de «Mar i cel» al Teatre Victòria fins a Nadali Reis

«Mar i cel». Basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Text de Xavier Bru de Sala. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Roger Berruezo (Saïd), Ana San Martín (Blanca), Pep Cruz (Joanot), Xavi Lite (Hassen), Júlia Jové (grumet Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Toni Viñals, Mireia Dolç, Rubén Yuste, Elena Tarrats, Víctor Arbelo, Xavi Navarro, Marc Vilavella, Lucia Torres, Dídac Flores, Clara Moraleda, Paula Vives, Raúl Grau, Enrique Navarro, Luis Moya / Dimas Bozzo. Orquestra: Marc Garcia / Andreu Gallén, Xavi Navarro / Daniel Campos, Edurne Vila / Víctor Pérez, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavi Sánchez, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Montse Margalef, Cati Terrassa / Martí Marsal, Josep Gomariz / Josep Juan, Enric Mestre / Emili Bayarri, José Vicent Espinosa / Núria Andorrà, Dolors Almirall / Pau Roca. Escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny audiovisuals: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies i entrenament físic: Raúl Grau. Col·laboradors confecció vestuari: Toni Langa i Goretti Puente. Atrezzo: Marsa Amenós i Josep Carreras. Realitzador flashmob: Joan Riedweg. Ajudants vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Ajudant caracterització: Pineda Aguilar. Ajudant càsting: José Luis Muñoz. Equip tècnic: Arnau Recio, Roc Mateu, Jonatan Martínez, Ferran Puértolas, Jordi Clopés, Ignasi Morros, Jordi González, Teresa Pérez, Tito Luchetti, Carles Fernández, Jordi Fuster, David Manau i Fernando Juárez. Assistent direcció musical: Raúl Patiño. Coordinació orquestra: Enric Mestre. Direcció musical: Joan Vives. Ajudants de direcció: Miquel Periel (càsting) i David Pintó. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 25 setembre 2014. Reposició: 1 octubre 2015.

Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom que, malgrat la commemoració de quatre dècades com a companyia, sembla que no l'afecta "la crisi dels quaranta", ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals i ha tornat, després de deu anys de la segona versió (2004) i vint-i-sis de la primera (1988), a posar en escena, de cap i de nou, el que és considerat el seu espectacle musical més cèlebre, per l'impacte en el sector —un miler llarg de funcions—, per tradició cultural —Guimerà és referent— i per nombre d'espectadors acumulats —més d'un milió... i pujant. Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de 'Mar i cel' es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de 'Mar i cel' l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral... [+ crítica]

«The Feliuettes». Dramatúrgia de Xavier Morató. Intèrprets: Laia Alsina, Maria Cirici, Laura Pau i Gerard Sesé (pianista). Veu en off: Núria Feliu. Disseny de llums: Antoni Font Mir. Espai escènic: Martí Torras Mayneris. Disseny de so: Jordi Agut. Moviment: Marghe Bergamo. Vestuari: Iztok Hrga. Direcció musical i arranjaments: Gerard Sesé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Companyia The Feliuettes. El Maldà, Barcelona, 20 setembre 2015.

El musical 'The Feliuettes' es converteix a poc a poc en un thriller blanc. En un thriller, a més, polític i casolà. En un thriller polític, casolà i actualíssim. I, per postres, en un thriller d'humor. Tres actrius hi fan diversos personatges. I hi ha un pianista que val per dos que hi posa la solfa. Per això, parodiant el blanc i negre mític, aquest espectacle s'hauria pogut titular: «Torna-la a tocar, Feliuet». Sense ànim de ser una biografia de la cantant Núria Feliu, el guió del musical 'The Feliuettes' repassa alguns dels trets més característics de la seva trajectòria. No hi falten els inicis teatrals, els èxits musicals, les renúncies a segons quines propostes, el barri de Sants, el mercat d'origen familiar, la geganta en homenatge seu, les porteres i les venedores del barri que ho saben tot i no poden xerrar de res, un historiador amb pipa expert en la Feliu i una pipioli amb carpeta d'institut i motlles correctors de dents representant del club de fans de la cantant... [+ crítica]

«Van Gogh el musical». Text, lletres i música de Roc Olivé i Joan Olivé. Intèrprets: Roger Pera, Mingo Ràfols i Miquel Malirach. Cover: Joan Olivé. Veu en off de "Robert: Pep Sala. Músics: Dionís Olivé (direcció instrumental), Víctor Gorriti (guitarra elèctrica) i Núria Garcia Bonilla (violí). Coreografia: Lidia Ibáñez. Caracterització: Alba Guillén. Disseny llums: Carles Lucena. Escenografia: Gala Garriga. Vestuari: María José Colado. Direcció: Roc Olivé i Joan Olivé. Producció: TesTistosTigues. Teatre del Raval, Barcelona, 19 novembre 2015.

Com que els dos autors i lletristes d'aquest musical són de la corda de l'humor, els deu fer gràcia que un pintor com Van Gogh, de qui es commemora el 125è aniversari de la seva mort, es tallés un tros de l'orella quan ja estava tocat per la bogeria que, sense ell saber-ho, el portaria al cim de la glòria de l'art quan ja no hi fos. El cas és que la tallada d'orella esquerra amb una navalla, segons la versió oficial, no és pas per una decisió romàntica i voluntària, com relata el musical, sinó per les baralles i els enfrontaments entre ell i el pintor Paul Gauguin, durant el breu temps que conviuen plegats a Arles, el 1888. I si bé és cert que, un cop tallada l'orella, Vincent Van Gogh la va portar a un bordell embolicat en un paper de diari i la va regalar a una prostituta de qui estava encaterinat, anomenada Rachel, la presència aquí d'aquesta geganta de la vida, anomenada Ursula Layer, hi surt també de trascantó. Però, no ens esveréssim pas. Això és un musical i els mateixos autors adverteixen que, ni que estigui basat en fets reals, la meitat de la història pot haver estat inventada. Per tant, qualsevol llicència és bona, si la música sona... [+ crítica]

«Marits i mullers». Basada en el guió de Woody Allen, «Husbands and Wives». Traducció i adaptació d'Àlex Rigola. Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins i Lluís Villanueva. Escenografia: Max Glaenzel. Realització escenografia: Teatro de la Abadía. Vestuari: Silvia Delagneau. Confecció vestuari: Nené Fernández i Eugeni Caireta. Il·luminació: Maria Domenech. Ajudant direcció: Carlos Briones. Direcció: Àlex Rigola. Producció de Heartbreak Hotel, Teatro de la Abadía, Trànsit Projectes i La Villarroel. La Villarroel, Barcelona, 19 setembre 2015.

¿Sabeu què passa...? Que el 1992, potser per allò de l'aura inesgotable dels Jocs Olímpics, als que ja hi érem, ens semblen encara ahir mateix. I han passat 25 anys llargs! Per això em fa l'efecte que el guió del mestre Woody Allen —considerat una de les seves millors creacions— a vegades cau en la trampa del passat. M'explico una mica més, abans que l'auditori silenciós se'm posi a xiular. Woody Allen s'estalvia el terapeuta. No és perquè sí que escriu 'Husbands and Wives' i que roda la pel·lícula el 1992 coincidint amb el seu conflicte de parella amb l'actriu de tota la vida, Mia Farrow, i consolida la relació que estableix amb la seva filla adoptada, Soon-Yi (Dilan). 'Marits i mullers' —comparada sovint pel seu contingut amb 'Secrets d'un matrimoni', d'Ingmar Bergman—, té alguna cosa de tot això. Separació de parella, el somni del passat, la joventut que s'escola, l'atracció de l'alumna que admira el professor, la parella d'amics que anuncia que trenca la relació i el desencadenant en la pròpia parella del professor d'universitat i la directora d'una revista... Esclar que sempre amb l'afegit de la dissecció a càrrec del mestratge de Woody Allen, cosa que, malgrat la pàtina d'antigor que he esmentat, no acaba de caducar mai de debò... [+ crítica]

«Caiguts del cel (Comme s'il en pleuvait)», de Sébastien Thiéry. Traducció i versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez i Anna Barrachina. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas (A.A.I.). Vestuari: Mercè Paloma. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant de direcció: Antonio Calbo. Assessorament lingüístic: Alina Furman. Direcció: Sergi Belbel. Coproducció: Focus i Trasgo Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 18 setembre 2015.

Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya. Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonética i l'expressivitat gestual dels dos contrincants... [+ crítica]

«El grito en el cielo». Text i dramatúrgia d'Eusebio Calonge. Intèrprets: Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez. Espai escènic: Paco de la Zaranda. Il·luminació: Eusebio Calonge. Modista: Trini Cabrero. Direcció: Paco de la Zaranda. Companyia La Zaranda. Teatro Inestable de Andalucía la Baja. Col·laboració de la Biennal de Teatre de Venècia i Festival Temporada Alta. Teatre Romea, Barcelona, 17 setembre 2015.

Humor negre, negríssim. Però també tintat d'una pàtina ocre de tristor. Sorprèn que algun espectador es prengui aquesta nova aposta de La Zaranda com un espectacle per riure-hi a cor què vols. M'hi he trobat amb una d'aquelles espectadores de rialla fàcil el dia de la meva funció mentre, davant l'aparent comicitat dels personatges, a l'escenari anava creixent el sentiment de fatalitat per mor del mall de la vellesa. La companyia andalusa de La Zaranda posa un grup d'avis en fase de decrepitud en una residència de gent gran en una d'aquelles plantes de geriàtric que la publicitat dels grans grups privats de residències que fan l'agost gràcies a l'estafa de la Llei Pública de Dependència amaguen de la vista dels futurs usuaris i les seves famílies... [+ crítica]

«Allegro». Dramatúrgia de Paco Mir. Intèrprets companyia Cor de Teatre: Mariona Ginès, Maria Casado, Maria Santallusia, Glòria Garcés, Carla Mattioli, Alicia Lorente, Laura Pla, Albert Mora, Nasi Marco, Ezequiel Casamada, Joan Rigat, Jorge Tello, Enric López, Miquel Gili. Arranjaments: Pere-Mateu Xiberta. Escenografia: Pep Oliver (Zer0quatre). Construcció escenografia: Jordi Soler. Vestuari: Myriam Ibáñez. Il·luminació: Lluís Martí. So: Jordi Bonet i Joan-Carles Ros. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció escènica: Paco Mir. Direcció musical: David Costa. Coproducció: Temporada Alta 2014 / El Canal-Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona. Teatre Goya, Barcelona, 16 setembre 2015.

Hi ha qui només canta a la dutxa. Aquí, la dutxa és una de les imatges simbòliques que, com moltes altres de l'espectacle, dibuixen amb el gest els intèrprets de Cor de Teatre que recorren amb 'Allegro' els passos del dia a dia d'un personatge, des que li sona el despertador a primera hora del matí fins a la caiguda de la matinada en els somnis. Catorze intèrprets a cappella en només uns vuitanta minuts i a través d'una vintena de peces fragmentades que converteixen la clàssica en un tot contemporani. El factor sorpresa que va representar en el seu moment 'Operetta', l'espectacle de Cor de Teatre que ha girat per mig món, encara es manté en aquest 'Allegro'. Formacions com Cor de Teatre tenen el repte, com en el circ, d'anar sempre una mica més enllà per la maroma del difícil. I ho fan, amb una dramatúrgia encara més teatral que s'empara en la insinuació i el gest per crear una història quotidiana que interpel·la també el dia a dia dels espectadors amb situacions corrents... [+ crítica]

«Dies normals (Ordinary Days)». Música i lletres d'Adam Gwon. Adaptació del text: Marc Gómez. Intèrprets: Xavi Duch / Albert Bolea (Warrer), Marta Capel / Lourdes Fabrés (Deb), Gracia Fernández / Maria Santallusia (Claire), Víctor Gómez / Ferran Guiu (Jason). Pianista: Joan Comaposada. Disseny de so: Fran Paredes. Disseny de llums: TeatreOff. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Vestuari i utilleria: TeatreOff. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Producció de TeatreOff d'acord amb R&H Theatricals Europe. Versus Teatre, Barcelona, 6 setembre 2015.

Podria ser una versió adaptada d'una de les moltes pel·lícules de relacions personals de Woody Allen. Tot passa a Nova York: els carrers, els parcs, els taxis, Manhattan, Broadway, els gratacels i els seus terrats, i sobretot dins del laberint de sales del Metropolitan Museum of Art (MET, per als amics)... La imaginació dels espectadors hi farà molt, esclar, però es poden conformar, quan entrin i surtin del Versus Teatre al renovat carrer Castillejos per mor de les obres de les Glòries, fent una mirada a la torre Agbar, visió total del pirulí des d'ara, sortosament il·luminada després de les amenaces de la propietat de convertir-la en un fantasma fosc, si no li deixen fer un hotel de luxe.  'Dies normals' és una petita història de dues parelles de joves d'entre els 25 i els 30 anys que el jove autor i compositor Adam Gwon —ell en té uns 35—, nascut a Boston, però resident a NY, explica cantant —com diria aquell— a través de dinou peces que tenen el do de fer-se atractives i suggerents per la narrativitat que contenen... [+ crítica]

«André & Dorine». Dramatúrgia de Garbiñe Insausti, Jose Dault, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín. Música original de Yayo Cáceres. Intèrprets: Jose Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Escenografia: Laura Eliseva Gómez. Il·luminació: Carlos Samaniego "Sama". Vestuari: Ikerne Giménez. Máscares: Garbiñe Insausti. Ajudant direcció: Rolando San Martín. Direcció: Iñaki Rikarte. Companyia Kulunka Teatro. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2015.

Sense paraules. No en calen. El gest, la màscara, l'ambientació, la banda sonora, els objectes... El silenci i el que suggereix és l'autèntic protagonista d'aquest espectacle visual, 'André & Dorine', un espectacle d'autoria basca, creat per una companyia jove, que fa quatre temporades passeja per tot el món amb aquesta mirada que fa, poètica, tendra, emocionant i d'un cert humor agredolç, a la malaltia de l'Alzheimer. Tres intèrprets i una quinzena de personatges. Una història que recula en el temps d'una parella d'avis que lluita entre la memòria que fuig i el present que la vol retenir. Ell, André, un escriptor de la vella raça. Ella, Dorine, una violoncel·lista amb la memòria a l'arquet. Vella màquina d'escriure amb el clec, clec, persistent de les tecles, com un ritme que contrasta amb la suavitat del cos i les cordes del violoncel... [+ crítica]

Presentació de la temporada 2015-2016 del Teatre Lliure

Presentació de la temporada 2015-2016 del Teatre Nacional de Catalunya

«T'estimo però no tant», de José Luís Alonso de Santos. Versió catalana de Miquel Murga. Intèrprets: Josep Linuesa, Ferran Castells i Mònica Corral. Espai escènic: Armand Tarragó. Construcció escenografia: Gordon Svaboda Craig. Vestuari: Albert Borrell. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Tècnic: Albert Giner. Regidor: Adrià Ricó. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 23 novembre 2014. Reposició: 6 febrer 2015. Reposició: 13 agost 2015.

De parelles estranyes n'hi ha de tots colors i de tota mena. Aquesta n'és una. La del Fede i el Robert, un informàtic i un professor d'institut que comparteixen pis marcats per un passat romàntic difícil d'explicar, però no tan insòlit. Per això, de tant en tant, parlen de "la nostra dona" quan es refereixen a la tal Carmeta (Carmela, en l'original castellà), un personatge absent, ex i ex, és a dir, ex de l'un i ex de l'altre. A vegades, els personatges absents mouen més els fils que els que en realitat apareixen en escena. Els espectadors d'aquesta comèdia podran comprovar com també és així. I descobriran algunes de les sorpreses que amaga la trama, ni que la més evident i gairebé previsible estigui amagada sota d'un dels coixins del sofà. Comèdia d'embolics, doncs, però sense gaires cops de porta. L'embolic sura en l'ambient i es va cabdellant i descabdellant a manera que es va coneixent quina és la relació i la situació dels dos principals personatges. Només de resquitlló es fa inevitable pensar en dos altres cèlebres protagonistes de parella masculina com ho són els de Neil Simon a 'The Old Couple' ('La extraña pareja')... [+ crítica]