HUMANITZAR ELS “IMPOSSIBLES”

«La torre de Nadal». Dramatúrgia de Lluís Danés. Dramaturg: Eduard Solà. Veu en off: Lluís Soler. Artistes de circ: Paula Asvin Lopez Echarri (duo trapezi), Toni Gutiérrez Casado (duo trapezi), Nicolas Pasten Gonzalez (aro), Martina Covone (corda llisa), Marta Ruiz López (acrodansa), Marta Camuffi (capilar). Cantants: Xavi Fernandez López (baríton), José Manuel Guinot Pascual (tenor), Tina Gorina Faz (soprano), Raquel del Pino Herranz (soprano). Músics: Joan Lombarte (percussió), Vicente Morales (flauta/piccolo), Clara Soler (clarinet), Nil Moreno (contrabaix), Clara Piera (violí), Luis Eduardo Bustos (trombó), Bernat Clota (trompeta/flügelhorn), Blai Manyer (piano). Arranjador: Sergi Cuenca. Escenografia: Lluís Danés. Director escenografia: Carles Berga. Coreografia: Ariadna Peya. Il·luminació: Albert Faura. Figurinista: Mercè Paloma. Dissenyador so i programador teclat: Alfred Tapscott. Col·laboració de la Fundació Ferrer Salat i la Fundació Conservatori del Liceu. Directora circ: Ingrid Esperanza. Director musical: Sergi Cuenca. Director escena: Lluís Danés. Coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu. Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona. Del 17 - 30 desembre 2022.

Joan Font i Jaume Bernadet, dues de les ànimes de Comediants, diuen en l'article «Sobre les arts de carrer i el sentit de la festa (reflexions en veu alta)», inclòs en el volum «Joan Font. La descoberta d'un nou llenguatge teatral», a cura de Piti Español (Converses, 7 / Edicions de l'Institut del Teatre, 2022): “El nostre objectiu és plantejar un teatre dels sentits, un teatre de formes, colors, olors, textures, músiques i silencis, però també d’emoció i provocació. La provocació que suposa enfrontar amb optimisme la política de la por, la provocació que suposa redescobrir valors senzills, quotidians, davant la imparable roda del consum, la provocació del compromís amb els problemes presents, inventant històries compartides, moments que ens reconciliïn amb l’ésser humà i ens ajudin a obrir els ulls, i fer del món una gran casa de cultura que tots hem de cuidar abans no sigui  massa tard.” És una oportuna definició a l'hora de parlar de l'excepcional espectacle «La torre de Nadal», que el director de cinema i guionista Lluís Danés (Arenys de Mar, Maresme, 1972) ha ideat i creat per representar a l'escenari de carrer dins de les festes de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Tornant a Joan Font i Jaume Bernadet —Comediants commemora el cinquantè aniversari—, els dos directors, actors i animadors diuen també: “El paper dels artistes de les arts de carrer ha de ser innovar en fórmules de comunicació i en l’ocupació cultural de l’espai públic, ja que són patrimoni de tots. El paper de les institucions públiques ha de ser invertir, potenciar i facilitar aquest progrés.”... [+ crítica]

A CAL FUSTER HI HA NOVETAT...

«Hedda Gabler». Dramatúrgia d'Àlex Rigola, a partir del text d'Henrik Ibsen. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé. Caixa escènica: Max Glaenzel. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Producció executiva: Irene Vicente. Assistent de producció: Laia Bonet. Construcció d'escenografia:  Pascualin Estructures Stage Technology, S.L. i Sumescal SL. Coproducció: Teatre Lliure i Titus Andrònic S.L. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Àlex Rigola. Cia. Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2022.

A cal fuster hi ha novetat... I ho dic com ho deia el poeta J.V.Foix no perquè siguin dies de Nadal sinó perquè, al director i dramaturg Àlex Rigola, això de la fusteria sembla que ho porti a l'ADN, si tenim en compte que posar intèrprets i espectadors embalats en una caixa de fusta —més gran o més petita, depèn— ja ho ha fet en propostes anteriors com «Who is me. Pasolini» (2016) o «Vània» (2017), muntatges d'estructura i dramatúrgia singulars, amb un cert aire experimental que, sense tanta fusteria, el director ha anat imprimint amb un mètode molt personal que han donat altres propostes com «La gavina» (2018), «23F. Anatomia d'un instant» (2021) o «Ofèlia. Panic Attack» (2021), aquest últim, per cert, amb l'actriu Roser Vilajosana dins d'una carrosseria de Seat 600 i amb un espectacle del Grec'22 a la nau de Cal Trinxet de l'Hospitalet de Llobregat només per a una vintena d'espectadors per sessió. Aquí, en aquesta versió de «Hedda Gabler», l'estructura de fusta s'ha engrandit una mica més que les prefabricades per als muntatges sobre Pasolini i Vània. Ara sembla una barraca de teatre ambulant amb plafons i bancades de pi blanc fins a una capacitat per a vuitanta espectadors. Fusta sí, però coixins, també. I penja-robes a l'exterior per als abrics. Els espectadors que ja han exhaurit totes les funcions previstes d'aquesta primera temporada estan avisats... [+ crítica]

AIXECA'T I CAMINA!

«La voluntad de creer», de Pablo Messiez, a partir d'«Ordet», de Kaj Munk. Intèrprets: Marina Fantini, Rebeca Hernando, María Jáimez, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez-Claro, Mikele Urroz. Espai escènic: Max Glaenzel. Vestuari: Cecilia Molano. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Iñaki Ruiz Maeso. Entrenament corporal:  Elena Córdoba. Cançons: «Viene clareando», d’Atahualpa Yupanqui per Leda Valladares i María Elena Walsh. «Vidala del último día» de Raúl Galán i Rolando Valladares per Sílvia Pérez Cruz. Distribució: Caterina Muñoz Luceño. Fotografia: Laia Nogueras. Coproducció: Teatro Español i Buxman Producciones. Agraiments: A tot el públic que ens va acompanyar durant el procés d’assaigs i a Sílvia Pérez Cruz. Menció: Per escriure aquesta peça, l’autor va gaudir el 2022 d’una residència d’escriptura a la Sala Beckett. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Direcció: Pablo Messiez. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 desembre 2022.

El dramaturg i director argentí Pablo Messiez (Buenos Aires, 1974), aquesta vegada, que és la tercera que passa pel Teatre Lliure, no ho posa gens fàcil als espectadors sinó que els exigeix que s'endinsin en la seva pròpia especulació sobre el fet de creure o no creure en allò que es veu o en allò que et diuen que es veu. Pablo Messiez va dirigir el 2018 i el 2019 en reposició a l'Espai Lliure de Montjuïc, el suggerent espectacle «El temps que estiguem junts» amb intèrprets catalans. I el 2021 va portar a la sala gran de Montjuïc el seu espectacle lúdic «Las canciones». Amb l'actual muntatge «La voluntad de creer», el dramaturg fa un gir de 360º i parteix de la pel·lícula danesa «Ordet (La paraula)», de Carl Theodor Dreyer, rescatada del blanc i negre del 1955, que Messiez reprodueix en un televisor minúscul vintage situat en un cantó de l'escenari com si volgués que la projecció en blanc i negre li fes el paper d'aquells antics apuntadors que resseguien la trama i xiuxiuejaven el text dels intèrprets. El rerefons religiós de «La voluntad de creer» li serveix a Pablo Messiez per reflexionar sobre la veritat i la mentida en què es debat l'ésser humà i, per extensió, sobre la realitat i la ficció en què es debaten els espectadors i els intèrprets quan recorren al teatre. I ho fa estirant subtilment el fil de «Les tres germanes» de Txékhov, fusionades amb la trama del film danès «Ordet» i creant un espai familiar inestable, tocat per la febre de la fe, la creença en el poder de la poesia, la passió per la vida, la presència de la mort i el misticisme del més enllà sobre la divinitat de la creació... [+ crítica]

EL QUART REI MAG “FREELANCE”

«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Idea original i composició musical: Marc Sambola. Dramatúrgia: Marc Rosich. Lletres: Yasmina Rincón. Interpretació: A Grup Vocal. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Anna Tantull. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Barreteria i complements: Mar Grañena. Producció executiva: Cristina Cazorla. Producció: Puça Espectacles SL. Ajudanta de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Cia. A Grup Vocal i Puça Espectacles. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Revisió i reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 27 desembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
 

El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de “freelance”, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998. Convertir el relat en musical per a tots els públics és una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i picada d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinença, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor... [+ crítica]

ESCUDELLA I CARN D'OLLA AMB PANETTONE

«Terra baixa (El llop», d'Àngel Guimerà. Intèrprets: Alexandra Olmo (Marta), Àlecs Guixà (Manelic), Pep Carpena (Sebastià), Jordi Ferragut (Tomàs), Blanca Lasobras (Nuri), Daniel Masalles (Mossèn), Alba Segarra (Nanda), Marc Andreu (Josep), Roser Martínez (Antònia), Toni Aguilar (Xeixa) i Tuni Salvadó (Pepa). Realització: Emili Sampietro. Il·luminació: Albert Faura. Escenografia: Enric Planas. So: Joan Gorro. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Farré. Cap de producció: Bet Orfila. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Pol Quintana. Fotografia: David Ruano. Disseny cartell: Estudi Neus Pacheco. Producció executiva: Lídia Figueras. Ajudant de direcció: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer.  Teatre L'Atlàntida de Vic, Teatre Kursaal de Manresa, Teatre El Foment de Juneda, Teatre Àngel Guimerà del Vendrell, Teatre Nau Ayats d'Arbúcies, Teatre de La Passió d'Esparreguera, Teatre Principal d'Olot, Centre Cultural de Terrassa, Teatre de La Passió de Cervera, La Llotja de Lleida, Teatre Principal de Valls, Teatre Plaza de Castelldefels, Teatre Casal de Centelles, Teatre Ateneu d'Igualada, Teatre Ateneu de Tàrrega, Teatre Casal de Vilafranca del Penedès, Teatre Ateneu de Tàrrega, Espai Ter de Torroella de Montgrí, Teatre Tarragona, Teatre La Faràndula de Sabadell, Teatre Ateneu de Sant Celoni, Teatre Ateneu de Mollet del Vallès, Teatre Auditori de Castellar del Vallès , Teatre El Casal Riudomenc de Riudoms i Teatre Jardí de Figueres, del 29 d'abril al 25 novembre 2022. Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 26 i 27 novembre 2022. Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 26 i 27 novembre 2022. Emissió TV3: 25 desembre 2022.

Programa “El llop” de TV3: Direcció de producció: Elisabet Sànchez. Producció executiva TV3. Cristian Trepat i Mario Daza. Producció executiva: Turruà Llàcer i Guillem Cabra. Coordinadora de continguts de TV3: Reyes Marimon. Producció teatral La Perla 29: Bet Orfila. Lingüista: Clara Queraltó. Cap de màrqueting: Jordi Sellas. Coordinació de guió: Nacho Díaz. Guió “El llop”: Elisenda Pineda. Redacció: Ada Ripollès. Community Manager: Marta Meya. Ajudant de càsting: Ana Sanabria. Ajudant de producció: Blanca Andreu. Auxiliars de produció: Laura Soler, Lorena Masa, Ainara Martos i Marta Soler. Director de fotografia: Marc Duran. Direcció d'art: Carol Sànchez. Estilisme: Ariadna Julià. Maquillatge i perruqueria: Carolina Capo. Grafisme: Dani Gonzàlez i Benja Villegas. Sintonia programa: Manu Guix. Etalonatge: La casa de Kuleshov. Documentació TV3: Francesc Pérez. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Ajudant de realització: David Martínez. Operadors de càmera: Germán Rubies, Jordi Julià, Marc Tardiu, Germán de Santiago, Nando Gutiérrez i Alan Fábregas. Cap tècnic: Jordi Roselló. So directe: La fábrica de carbón. Muntatge: Otto Gómez (AMMAC), Luís Calvo i Núria Campabadal. Ajudant de muntatge: Miguel Gálvez. Postproducció d'àudio: La fábrica de carbón. Ajudant direcció teatral: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer i Jose Marín. TV3: 25 desembre 2022.
           

Mentre escric aquestes línies, les televisions de la Xarxa locals estan emetent el popular concurs de gossos d'atura de Llavorsí, al Pallars Sobirà, que ja compleix 34 edicions. Els crits inintel·ligibles i sincopats dels pastors amb el seu gaiato de rigor i les cabrioles dels diversos gossos d'atura acomboiant els ensinistrats ramats d'ovelles em recorden sempre aquell fugaç gag de Paco Mir del Tricicle imitant-los. A «Terra baixa», Angel Guimerà va immortalitzar el pastor de muntanya més universal, en Manelic. Si no fos pel concurs de Llavorsí, potser no se sabria que encara hi ha pastors que conviuen amb els seus ramats. Per tant, l'arcaisme rural de «Terra baixa» té una justificació. El que no li perdona el temps, a «Terra baixa», és el perfil d'alguns dels seus personatges i les seves actituds davant el drama rural de Guimerà. Ni el Manelic seria avui tan bon jan com és, ni la Marta aguantaria el que aguanta amb el casament de conveniència, ni l'amo Sebastià se les veuria tan fresques per dominar la hisenda i la seva gent com un terratinent de fa dos segles. Tot trontolla, doncs, si quan es fa contemporània l'ambientació no es té en compte que és una convenció teatral i que el que compta és el fons discursió que va llegar Àngel Guimerà. I en aquest sentit, el resultat que ha obtingut el director Àngel Llàcer és remarcable perquè tots els intèrprets espeteguen el text clàssic amb una netedat absolutament envejable que molts professionals haurien de tenir en compte i que, més que portar a un “teiatru” de l'època, recorda que un dels valors del teatre és la llengua... [+ crítica]

A LA TAULA I AL LLIT, EN PIJAMA AL PRIMER CRIT!

«El pare (Le père)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Josep Maria Pou, Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Llamolla. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d’escenografia: Cesc Colomina. Regidoria: Tilda Espluga / Marta González. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Pascualín Estructures. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 25 desembre 2022.

«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra va saltar ràpidament fronteres i va convertir l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses, aleshores encara jove, de la dramatúrgia francesa. «El pare» té un repte afegit per a aquells que s'hi volen enfrontar: només pot ser interpretada per un actor que tingui aproximadament o que aparenti l'edat prou avançada per fer creïble el seu personatge. En aquest cas, l'Andreu, el personatge protagonista interpretat per l'actor Josep Maria Pou —que en té 78—, és en la ficció a la ratlla dels 76, potser una mica aviat per patir demència senil, però no impossible, tenint en compte els avenços cada vegada més precoços de la malaltia. I un altre repte: cal també que l'actor que l'interpreta sigui, sobretot, un mestre de l'escena. Condició superada aquí amb escreix. Aquesta virtut ja es va donar en la versió cinematogràfica més recent, tot i que perdent alguns matisos irònics de l'original teatral, la que protagonitza l'actor Anthony Hopkins, que li va valer l'Oscar com a millor actor del 2021. També alguns espectadors —o molts espectadors— recordaran la versió espanyola que el 2016 va interpretar en el mateix escenari del Teatre Romea el veterà actor Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) i que en aquella ocasió va dirigir José Carlos Plaza, amb una companyia en la qual hi havia també, en el paper de la filla del protagonista, l'actriu Ana Labordeta, filla del desaparegut cantautor José Antonio Labordeta (Saragossa, 1935 - 2010). Aquí, aquest paper li ha tocat a una altra espasa de l'escena catalana, l'actriu Rosa Renom... [+ crítica]

POSAR EL DIT DE COLOM A L'ULL

«Amèrica», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Joan Carreras, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo creació: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell . Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz . Ajudantia de vestuari: Lara Gómez. Regidoria: Roger Solanes. Sastreria: Esther Chércoles. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció del vestuari: Epoca. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Santi&Kco  . Reportatge Fotogràfic:  David Ruano. Agraïments: Óptica Sanabre. Producció de La Villarroel. Amb el suport de l'ICEC. Distribució: Sergi Calleja. Ajudantia de direcció: Xavier Ricart. Direcció: Julio Manrique. La Villarroel, Barcelona, 23 desembre 2022.


L'any 1492 Cristòfor Colom i el finançament dels Reis Catòlics van posar la primera pedra de l'esclavisme en una terra que no coneixien fins aleshores. Quatre-cents anys després, la sagnia i l'espoli s'havien espremut al màxim i el tràfic d'esclaus des d'Àfrica passant també pel Mediterrani no va ser vist com un delicte fins a mitjan segle XIX. Però aleshores les butxaques dels que s'hi havien dedicat ja estaven prou folrades i la seva influència social coneguda com a llegat dels indianos ja s'havia estès per tota la costa catalana. El Modernisme de moltes poblacions marineres i el de Barcelona no serien el que van ser i el que són sense l'esclavisme. És tan censurable fer els ulls clucs al passat esclavista d'una part de la burgesia industrial catalana —la que un segle després combregaria amb el franquisme— com fer els ulls clucs davant d'edificis monumentals envaïts per les cues de turistes i el metralleig de selfies. Admetre que no hi hauria Gaudí sense la burgesia esclavista seria un bon començament. Això no ho diuen els guies turístics i no figura en cap guia oficial de Barcelona. I tampoc no es denuncia només enderrocant simbòlicament estàtues com les del Marquès de Comillas, a qui se'l redueix al nom ras d'Antonio López perquè sembli més negrer i menys involucrat en segons quines obres monumentals que la ciutat de Barcelona ha heretat. És prou sabut que hi ha qui voldria que s'enderroqués també el monument de Colom. Qui sap si amb l'excusa del remodelatge que ha començat del tram final de la Rambla, no hi hagut la temptació de fondre la gegantina pilona colomaire a la desapareguda foneria del Raval d'on va sortir, on ara vegeta l'antiga sala de ball de La Paloma... [+ crítica]

¿LA FAMÍLIA QUE MATA UNIDA ES MANTÉ UNIDA?

«Catarina e a beleza de matar fascistas». Creació de Tiago Rodrigues. Intèrprets: Isabel Abreu, Romeu Costa, António Fonseca, Beatriz Maia, Marco Mendonça, Antonio Afonso Parra, Carolina Passos Sousa i Rui M. Silva. Veus en off: Cláudio Castro, Nadezhda Bocharova, Pedro Moldão i Paula Mora. Espai escènic: Fernando Ribeiro. Vestuari: José António Tenente. Il·luminació:  Nuno Meira. Espai sonor i música original: Pedro Costa. Arranjaments vocals i corals: João Henriques. Suport de moviment:  Sofia Dias i Vítor Roriz. Suport de lluita i armes: David Chan Cordeiro. Col·laboració artística: Magda Bizarro. Director tècnic: Rui Simão. Regidor: Carlos Freitas. Maquinista: Paulo Brito. Tècnic de llums: Feliciano Branco. Tècnic de so: João Pratas. Apuntadora:  Cristina Vidal. Subtítols: Patrícia Pimentel. Producció executiva:  Pedro Pestana i Rita Forjaz. Agraïments: Mariana Gomes, Pedro Gil, Rui Pina Coelho i Sara Barros Leitão. Mencions: Aquest espectacle compta amb músiques de Hania Rani (Biesy i Now, Run), Joanna Brouk (The Nymph Rising, Calling the Sailor), Laurel Halo (Rome Theme III i Hyphae) i Rosalía (De Plata, feat. Raül Refree). Producció: Teatro Nacional D. Maria II. En coproducció amb Teatre Lliure (Barcelona), Wiener Festwochen, Emilia Romagna Teatro Fondazione (Modena), ThéâtredelaCité - CDN Toulouse Occitanie & Théâtre Garonne Scène européenne Toulouse, Festival d’Automne à Paris & Théâtre des Bouffes du Nord, Teatro di Roma – Teatro Nazionale, Comédie de Caen, Théâtre de Liège, Maison de la Culture d’Amiens, BIT Teatergarasjen (Bergen), Le Trident - Scène- nationale de Cherbourg-en-Cotentin, Centro Cultural Vila Flor (Guimarães) i O Espaço do Tempo (Montemor-o-Novo). Amb el suport d'Almeida Garrett Wines, Cano Amarelo, Culturgest i Zouri Shoes. Companyia Teatro Nacional Doña Maria II (Lisboa). Ajudant de direcció: Margarida Bak Gordon. Direcció: Tiago Rodrigues. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21/22desembre 2022.

 

La provocació és una de les velles missions del teatre. El portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, no només ho sap sinó que ho practica. La creació de «Catarina e a beleza de matar fascistas» ho demostra. Dues hores i mitja d'una tirada que, sense gaires escarafalls escènics, només amb la paraula i alguna deconstrucció i reconstrucció escenogràfica de la casa de fusta de la família, passen com una glopada, a pesar que l'original portuguès —tan semblant en segons quines expressions amb el català— exigeixi, per als que no coneguin la llengua, mantenir la lectura del sobretitulat. Les dues primeres hores són una tesi sobre si és legítim fer ús de la violència per combatre el feixisme. «Amb el feixisme no es dialoga —diu algun dels personatges—, se'l combat». La família de la Catarina ha actuat d'activista al límit contra el feixisme des de fa més de setanta anys. N'ha matat uns quants. La bellesa de matar és el seu lema. I abans de matar, passa sempre pel preàmbul d'un tec en colla per assaborir la mort de les postres. El plaer que la família Catarina troba en cada matança d'un feixista també l'ha mantingut com a família unida. Potser és allò que els creients diuen sobre el pregar i que es podria parodiar dient: “La família que mata unida... es manté unida”. Però sempre hi ha un moment que apareix el cigronet negre de la família, el cigronet contestatari, la jove Catarina, a qui li toca prémer el gallet del feixista que tenen segrestat i en capella, el jutge Neto de Moura, la Catarina que qüestiona el mètode i la tradició violenta de la família. Una família, per cert, per herència tradicional del besavi, l'avi, el pare, la mare, l'oncle i tota la nissaga “catarinaire”, és tota ella una rèplica de la mateixa “Catarina", un element tan poètic com surrealista que el creador de l'espectacle Tiago Rodrigues manté com un elixir sense concessions durant les dues primeres hores de la trama... [+ crítica]

QUALSEVOL BARBARITAT SEMPRE ES POT TORNAR A REPETIR

«Himmelweg (Camino del cielo)», de Juan Mayorga. Intèrprets 2022: Cristina Plazas, Guillem Gefaell, Sònia Gardés i Raimon Molins. Operadora de càmera i manipulació: Anna Roy. Disseny i construcció d’escenografia: Kike Blanco. Il·luminació: Mingo Albir. Disseny i construcció de titelles: Sònia Gardés. Vestuari: Glòria Viguer. Espai sonor: Raimon Molins. So i programació: Efrén Bellostes. Cap producció: Judit Ferrer. Producció executiva: Gal·la Sabaté. Comunicació: Ona Borràs. Fotografies: Felipe Mena. Fitxa estrena 2017: Intèrprets: Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell. Escenografia: Mireia Trias. Construcció marionetes: Mireia Trias i Montserrat Gallego. Disseny llums: David Valero i Raimon Molins. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció d’Atrium Escena Digital. Creació i direcció digital: Joan Rodón. Ajudanta de direcció: Gal·la Sabaté. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 30 novembre 2017. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 desembre 2022.

Quatre anys després que hagués estat un dels espectacles més ben rebuts de la companyia de la Sala Atrium els seus promotors el van recuperar el 2017 i l'han tornat a recuperar ara, en aquest cas al Teatre Akadèmia, i amb un repartiment ampliat, perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir. Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable. En aquest episodi real s'inspira la dramatúrgia de Juan Mayorga (Madrid, 1965), situant com a protagonista una delegada de la Creu Roja, el comandant del camp i un dels jueus «de confiança» que col·laborava amb ell per instint de supervivència. Tres personatges que els espectadors reconstrueixen ara fàcilment —malgrat les limitacions ambientals del teatre per reflectir una situació com aquesta— gràcies a la paraula i, cal dir-ho, gràcies també al flaixbac que tothom té de l'Holocaust després de la difusió a través del cinema i els documentals que han proliferat en l'últim quart de segle... [+ crítica]

LA VIDA ÉS BELLA...

«Travy». Dramatúrgia: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Dramaturgista: Jordi Oriol. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Lluís Martí. So: Pau Matas Nogué. Moviment: Laia Duran. Ajudant d’escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció de cortines: Les Godets. Maquinista: Antonio del Moral (Tonetti). Fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció i regidoria: Jordi Samper. Direcció de producció: Josep Domenech. Producció executiva: Clàudia Flores i Jordi Samper. Agraïments: Irene Escolar, Jordi Juanet ‘Boni’, Cèlia Rovira, Roser Tintoré i Alvaro Guerrero ‘Alvarito’. Dedicat a: la gent de Teatre Tot Terreny, Vesper, al Júnior Duran i a la Viqui. Una producció de Bitò i la Família Pla a partir de la producció original del Teatre Lliure. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra. «Travy» va rebre el Premi de la Crítica 2018 a espectacle de Petit Format. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 16 desembre 2022.
 

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur. «Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària... [+ crítica]

DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ENS TRAURAN

«Els rapinyaires», de Roc Esquius. Intèrprets: Roser Batalla, Ramon Godino, Òscar Jarque i Rafaela Rivas. Construcció d'escenografia: Isaac Coll. Vestuari: Elena Ballester. Disseny de so: Roger Blasco. Efectes escenogràfics: Marc Ramó. Caracterització: Tina Montón. Cartell i fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Regidora: Idaly Sagarra. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Direcció tècnica: Duna Mora. Ajudanta de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Producció d'Apunta Teatre SCCL. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 desembre 2022.

«Els rapinyaires» és una comèdia en clau de thriller inscrita en la tendència neorural que es va heretar del moviment hippy dels anys seixanta i que es va democratitzar l'últim quart de segle XX, segurament que com a continuació, potser sense saber-ho, de la campanya subtil de “la caseta i l'hortet” dels temps de la República i Francesc Macià, una influència que s'ha reprès en el primer quart de segle XXI, sobretot a partir dels dos anys de confinament arran del coronavirus, amb la fugida massiva del medi urbà cap al medi de la natura. L'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) arrenca la trama amb aquesta declaració de principis. Una de les protagonistes, la Clara (l'actriu Rafaela Rivas) fuig de la ciutat i de l'estrès acumulat, amb en Bernat (l'actor Òscar Jarque) un músic que no té on caure mort. La fugida és cap a un llogarret en decadència on han trobat només per 2 milions —ep, de pessetes!, que som als anys preolímpics i preeuros encara— una antiga casa que li ha venut una propietària rural amb vitalici fins a la seva mort. Una mort, esclar, produïda sospitosament molt poc temps després de la venda. Però ja he dit que aquest és només el punt d'arrencada. El que de seguida enllaça l'autor és amb una faula. Parlo de “faula” perquè un dels personatges (en Bernat), en principi secundari i al final protagonista, s'encaterina amb les mirades del bosc d'un ocell rapinyaire i un conill. La presumpta “faula” s'endinsa en el poder per drets de vara adquirits, l'afany de l'especulació i l'engany justificat sobre l'engany... [+ crítica]

RES NO EM SEMBLA JUST SI NO ÉS DEL MEU GUST

Res no em sembla just si no és del meu gust. «La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga)», de Santiago Fondevila. Dramatúrgia: Santiago Fondevila i Ramon Simó, amb la participació dels actors. Intèrprets: David Bagés, Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll. Escenografia: Ramon Simó. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Vestuari i caracterització: Mariel Soria. Música i espai sonor: Joan Alavedra. So: Ramon Ciércoles. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Guillem Albasanz. Una producció de Cassandra Projectes Artístics, Santiago Fondevila i Temporada Alta. Amb el suport de Generalitat de Catalunya – Departament de Cultura – ICEC. Ajudantia de direcció: Teresa Petit. Direcció: Ramon Simó. Preestrena: Festival Temporada Alta, Teatre El Canal, 14 octubre 2022. Estrena: Sala Beckett, Barcelona, 15 desembre 2022.
 

Quan Albert Boadella i els seus Joglars, l'any 1981, van estrenar a l'antic Teatre Lliure de Gràcia la versió «Operació Ubú», basada en l'obra «Ubu roi», d'Alfred Jarry, fent una despietada paròdia de qui aleshores era el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, la relació institucional amb el bufó del regne i, de rebot, amb el Teatre Lliure, va anar durant uns anys de mal en pitjor. A alguns, com al mateix Albert Boadella, encara els dura, i com si el temps no ho esborrés gairebé tot, l'autoodi del bufó ha anat agafant límits incomprensibles. Ara que el periodista i crític teatral Santiago Fondevila (Barcelona, 1953) ha tornat als orígens del mateix «Ubu roi», d'Alfred Jarry, per parodiar els fets del judici farsesc als que, abans dels indults eren anomenats presos politics, caps de turc de l'1-O, les aigües polítiques estan més calmades i la paròdia no sembla que hagi d'enterbolir les relacions de cap jerarquia ni amb la producció de la companyia, on figura el Festival Temporada Alta, ni amb la Sala Beckett que l'ha acollit per fer temporada a Barcelona. Precisament els dies de l'estrena de l'obra «La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga)» on les aigües baixen tèrboles és a l'hemicicle del Congreso espanyol i el Senat de Madrid, arran de la derogació de la medieval llei de sedició i el maquillatge de la llei de malversació, barrejat amb el bloqueig ultranacionalista de l'ajornada renovació del Consejo General del Poder Judicial i de la intromissió —inèdita a Espanya però prou coneguda a Catalunya— del Tribunal Constitucional sobre el dret a parlar o decidir d'un Parlament. Les togues, doncs, potser no porten botons vermells, com diu l'autor de «La gran farsa», però sí que se'ls veu d'una hora lluny el llautó ben rovellat... [+ crítica]
    
    
    

AMB L'ORELLA ENGANXADA ALS AURICULARS DE LA RÀDIO

«Talking Heads», d'Alan Bennett. Traducció: Anna Soler Horta. Intèrprets: Lurdes Barba (Rosemary), Imma Colomer (Celia) i Lina Lambert (Susan). Il·luminació: Dani Gener. Espai escènic: Julio Vaquero. Vestuari: Companyia. Fotografies promoció: Gerard Lázaro. Fotografies d’escena: Pere Elias. Producció artística: Montserrat Prat. Producció executiva: Judit Ferrer. Distribució: Escenapart. Equip Teatre Akadèmia Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Companyia Petit Comité. Producció Escenapart. Ajudanta de direcció: Marta Margarit. Direcció: Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert. Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 abril 2021. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2022.

Tenint en compte que l'autor Alan Bennett (Leeds, Yorkshire, Regne Unit, 1934), quan va escriure aquests relats per a la BBC, es van retransmetre després, fa més de 35 anys, per la ràdio, un cop adaptats al teatre, com es va fer el 1992 a Londres i readaptats ara aquí en una excel·lent versió catalana d'Anna Soler Horta, un té la temptació de tornar als orígens, tancar els ulls i escoltar-los amb els auriculars enganxats al vell aparell de les ones hertzianes. Això sí, amb les mateixes veus de tres actrius d'upa com les que els han reinterpretat, autodirigint-se l'una a l'altra, i descabdellant les dèries de cadascuna de les tres dones protagonistes sobre la mort, les malalties, la solitud, la culpabilibitat... El dramaturg Alan Bennett, de qui aquí és pot recordar la seva monumental obra «Els nois d'Història», portada al Teatre Goya per Josep Maria Pou el 2008, té la virtut de fusionar comèdia i tragèdia amb un trencaclosques d'històries quotidianes, salpebrades amb humor, amb un llenguatge d'anar per casa però enriquidor i amb un recurs terapèutic: parlar fins a l'esgotament del que creuen i el que pensen per foragitar els propis fantasmes. Els monòlegs escollits per a aquest muntatge són només una mostra del recull de dotze que Alan Bennett va escriure, com deia, per a la BBC. Però potser són els tres relats que millor reuneixen les característiques de la seva obra literària... [+ crítica]




   

LA PARADOXA DEL VAIXELL DE TESEU

«Una noche sin luna», de Juan Diego Botto. Intèrpret: Juan Diego Botto. Escenografia: Curt Allen Wilmer (AAPEE) amb Estudiode Dos. Il·luminació: Valentín Álvarez (AAI). Vestuari: Elda Noriega (AAPPE). Espai sonor: Pablo Martí Jones. Música original: Alejandro Pelayo. Attrezzo: Eva Ramón. Ajudant d'il·luminació: Raúl Baena. Intèrpret de la cançó “Anda jaleo”: Rozalén. Cançó “Pequeño vals vienés (Take this Waltz): Morente i Lagartija Nick. Estudis de gravació: EStudio 1 / Mac Producciones. Fotografia cartell: Sergio Parra. Fotografia escena: MarcosGpunto. Disseny gràfic del cartell: Javier Naval. Disseny gràfic del dossier i del programa fora del TNC: David Sueiro. Cap de premsa: María Diaz. TEaser i documentació audiovisual: Bernardo Moll Otto. Disseny web: Olga Rodríguez. Construcció escenogràfica: Pascualin Estructures i Scnik. Transport: Taicher. Distribució: Concha Busto Producción y Distribución. Direcció i disseny de producció: Nur Levi. Direcció tècnica i tècnic d'l·luminació i so: Manuel Fuster. Maquinista i attrezzista: Giovanni Colangelo. Gerent i regidora: Menalie Pindado. So en gira i muntatge: Rubén Muiño. La Rota Producciones, Barco Pirata Producciones i Concha Busto Producció y Distribución. Ajudanta de direcció: Xènia Reguant. Direcció: Sergio Peris-Mencheta. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 desembre 2022.
         

L'actor i dramaturg argentí Juan Diego Botto (Buenos Aires, Argentina, 1975), format i establert a Madrid, després de perdre el seu pare el 1977, amb la dictadura del colpista militar Jorge Rafael Videla i arran de la dramàtica desaparició de fins almenys 9.000 resistents i dissidents argentins, té una sensibilitat especial per la injustícia i la immunitat del feixisme de tots els colors. El pes de la pròpia història personal de Juan Diego Botto es reflecteix, com ja ha fet en alguna de les seves altres interpretacions tant de teatre com de cinema, en aquesta mirada tocada de sensibilitat durant més de 100 minuts sobre l'assassinat de Federico García Lorca a mans del feixisme colpista contra el govern de la República espanyola del 1936. La història és encara tan oberta que no fa encara ni tres mesos que una de les descendents de García Lorca, la seva neboda Gloria García Lorca (Nova York, 1945), repetia el que és per ara la veu oficial de la família: Intentar buscar i recuperar les restes de García Lorca on va ser afusellat, entre Viznar i Alfacar, el 18 d'agost del 1936, juntament amb el mestre republicà Dióscoro Galindo i els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, per a la família, seria trencar amb la memòria del que realment va passar. Allà el van matar i allà el van enterrar. És, diu la família, un símbol de tants afusellats i víctimes del franquisme. L'espectacle «Una noche sin luna», que fa una al·legoria d'aquella nit sense lluna de l'agost del 1936 de l'afusellament, és una barreja de la veu del poeta García Lorca, a partir d'entrevistes, textos, poemes o discursos i també de l'especulació sentimental i literària que fa el mateix Juan Diego Botto, autor del text, i de la imaginació amb què imprimeix el final tràgic del poeta... [+ crítica]

UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022.


Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS [actual Paral·lel 62], que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal. «El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que fan memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe... [+ crítica]

SALÓ DE L'AUTOMÒBIL “GREASE”

«Grease, el musical». Original de Jim Jacobs i Warren Casey. Adaptació: David Serrano. Intèrprets: Mario Barrero, Sergi Boix, Carmen Bravo, Berta Butinyà, Jan Buxaderas, Ana de Alva, Diego de Domingo, Paula Domínguez, Samuel Gómez, Nerea González, Quique González, Elisa Hipólito, Mia Lardner, Marc López, Victor Massan, Miguel Mateos, Kucas Miramón, Isabel Pera, Marc Ribalta, Alba Samitier, Alicia Santos, Rocío Serrano, Sònia Vallverdú, Toni Viñals, Pau Zeiss. Músics: Carlos Abril, Adrià Aguilera, Rubén Alcázar, Tito Bonacera, Marc Buch, Albert Comaleras, Oriol Cusó, Pau Gimeno, Eloi Lopez, Ivó Oller Soler, Raúl Patiño, Jaume Peña, David Sánchez. Coreografies: Toni Espinosa. Producció artística: Carmen Márquez. Director associat: Juan Carlos Fisher. Direcció tècnica: Guillermo Cuenca. Disseny de vestuari: Ana Llena. Disseny d'escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny d'il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny de so: Gastón Briski. Disseny de caracterització: Chema Noci. Traducció i adaptació de les cançons: Alejandro Serrano i David Serrano. Direcció de càsting: Carmen Márquez i Carmelo Lorenzo. Gerencia de companyia: Carmelo Lorenzo. Productors executius: Marcos Cámara i Juan José Rivero. Productors: Pilar Gutiérrez, Marcos Cámara, José María Cámara, Juanjo Rivero i David Serrano. Direcció producció artística: Carmen Márquez. Dirección tècnica adjunta: Javier Ortiz. Cap tècnica: Jaume Vergés. Cap regidoria: Maite Prieto. Regidoria: Brian Ramos. Cap maquinària: Juan Mariño. Maquinària: Víctor Moreno (Bitxo). Utilleria: Isabel Márquez. Cap de llums: Crispi Tuset. Llums: Daniel Sánchez. Canoners: Ian Cruz i Constanza Montes (Coni). Cap de so: Adrián Galones. Microfonistes: Carlos Calvo (Letes) i Adriá Avia. Cap de vestuari: Ricardo Wakeham. Sastreria: Noelia Echevarría. Caracterització: Eva Casanova. Tècnics suport muntatge (so): David Mielgo i Pedro Galán. Programació i contractació: Carmen Ruiz i María Solatxi. Administració: Jesús Villaverde, Itziar Conde, Patricia Caballero, Marta Fernández, Belén Fernández, Montse Hernández, Isabel Chueca. Relacions publiques: Blanca Guindo, Rut Fournier i Lucía Ramos. Comunicacio i premsa: Clap Media / Dani Querol. Fotografía: Javier Naval. Agència creativa: Santacc, Liwicreando. Agència digital: Voilà Media. Web: SantaCC. Oficina CFO: Sonia Ortega. Director d'operacions: David Barrañeda. Director de vendes: Iñaki Pérez. Directora de màrqueting: Noelia Gil. Director de programació: Javier Muñiz. Màrqueting: Martina Malleville, Ángela García, Álvaro García, Miguel Ángel Cortés, Alicia Caballero, Beatriz Martín. Serveis audiovisuals: César Cámara. Vendes i grups: Noemí del Bosque, Alejandra Comín, Alejandra Osuna, Patricia Sánchez, Ana Perea, Alejandro Barbero. SOM Produce. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció escènica: David Serrano. Teatre Tívoli. Barcelona, 3 desembre 2022.


«Grease» és un espectacle per a tots els públics. Com més temps passa, encara més. Perquè el tractament de la història que es desenvolupa en un centre d'estudis per a adolescents (la Rydell High Schooll) ho facilita. Per als que van veure «Grease» ja fa anys, el 2006, al Teatre Victòria, dirigit per Ricard Reguant, o a la cúpula de Las Arenas, el 2011, en la primera inauguració d'aquest espai, dirigit per Coco Comin i Manu Guix —aleshores amb algunes funcions en català, un fet que ara sembla impossible—, trobaran en aquesta reposició revisada de SOM Produce els canvis que el temps obliga a fer i sobretot una efemèride important: la commemoració del 50è aniversari del naixement de «Grease». Els successius directors del musical no ho amaguen: volen ser fidels als muntatges originals de Broadway i Londres. I la veritat és que l'embolcall de «Grease» transporta a l'època en què els xicots portaven xupa, les noies portaven faldilles acampanades i la brillantina i el fixador eren gairebé tan imprescindibles com ho és ara el telèfon mòbil. Per a qui no ha conegut l'època, li deu semblar que el transporten a un planeta desconegut. Per als qui els sona d'alguna cosa, el viatge a la nostàlgia és tan perillós com pensar-se que no hi ha hagut mai millors temps que els passats... [+ crítica]

THE FAC-ÒF X

«Divina de la mort». Dramatúrgia; Companyia Fac-òF. Intèrprets: Marc Arias, Julia Calzada, Joana Castellano, Gisela Guitart i Paula Segura. Figurinisme: Aleix Garcia. Disseny de llums i so: Adrià Aubert. Disseny del cartell: Ariadna Pujol. Assessorament de moviment: Davo Marín. Producció de la Cia. Fac-òF amb la col·laboració de Sala Siconi i Eòlia. Direcció: Juanjo Cuesta. El Maldà, Barcelona, 30 novembre 2022.


Coincideix a la cartellera teatral catalana la commemoració del desè aniversari de l'espectacle de circ, cabaret i burlesque, «The Hole X», sota la carpa del Port Vell de Barcelona, amb l'espectacle també de cabaret i burlesque, «Divina de la mort», a la sala El Maldà. Algú pot pensar que fer aquesta comparació és una banalitat. I tindria raó. Un espectacle i l'altre, malgrat que beuen de fonts similars, s'assemblen com un ou a una castanya. La companyia Fac-òF es podria dir que el que fa és dinamitar sense proposar-s'ho el pretès glamur de la carpa de «The Hole X» per entrar en la quotidianitat dels estereotips i les pressions socials sobre l'estètica que al llarg dels temps han rebut i continuen rebent les dones —des que són nenes i cada vegada més— a la recerca d'una bellesa virtual revisada i augmentada actualment per la influència de les desbocades xarxes socials. Bona part dels gags, accions i reivindicacions que es fan en la trama de «Divina de la mort» parteixen, diuen les seves autores, d'experiències reals i viscudes en pròpia pell. L'humor, però, és una bona fórmula per marcar una certa distància amb l'agror de segons quina experiència viscuda. I això és el que fa la companyia: emparar-se en l'humor sense deixar de partir de la tradició teatral amb escenes totalment d'aire brossià, però amb menys silencis i més paraules i adaptades als nous temps... [+ informació]

SI EN EL MÉS ENLLÀ HI HA FUNCIONARIS ÉS QUE SÓN A L'INFERN

Si en el més enllà hi ha funcionaris és que són a l'infern. Crítica teatral de l'obra «Pares normals». Autoria: Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta. Intèrprets: Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot, Víctor Gómez i les nenes en funcions alternes: Rafaella de Assis, Laia Pérez, Ona Mas i Emma Alegret. Banda: Joan Martorell (piano), Vicens Martín (guitarra), Anna Fusté (baix) i Laia Fortià (bateria). Coreografia: Marta Tomasa. Disseny d'escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de vestuari: Marc Udina. Ajudant de vestuari: Guillem Martí. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny de so: Marc Sardà. Producció executiva: David Felani, Eva Mor, Rita Peré i Jordi Sellas. Producció: Isaac Vila. Ajudant de producció: Ester Naranjo. Auxiliars de producció: Paula Cornet i Martina Tauber. Direcció tècnica: Mar Amigó. Comunicació i premsa: Maria Permanyer (Comedia) i Anna Pujol (Minoria Absoluta). Xarxes socials: Carlos Aguilar. Disseny gràfic: Marina Velasco. Assessorament musical: Andreu Gallén. Drecció musical adjunta: Joan Martorell. Direcció musical: Els Amics de les Arts. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció escènica: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 novembre 2022.

Atenció pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, nens i nenes...! Els Amics de les Arts són tan amics de tots vosaltres que després de quinze anys d'haver-s'ho proposat mig en broma mig de debò han complert una de les seves promeses: crear un espectacle de teatre musical. Però no ho han fet sols. I l'equip en conjunt ha quedat tan rodó que qualsevol cargol que s'hi desacolli pot fer trontollar la resta. «Pares normals» és un dels esdeveniments teatrals d'aquesta temporada que s'uneix a la ratxa recent de la represa de la creació de musicals en català de mitjà o gran format, després de «La filla del mar», «T'estimo si he begut» i fent parella ara amb «Golfus de Roma» i amb la mirada posada en la futura estrena de «L'alegria que passa». Sabut és que, al marge dels remarcables musicals de petit format que han aguantat l'embat, propostes com «Pares normals» havien quedat engolides per les grans produccions importades de la Gran Via madrilenya, a excepció del celebrat «Cantando bajo la lluvia» que ha equilibrat excepcionalment a l'inrevés la balança amb l'exportació. A «Pares normals» tot flueix amb una perfecta sincronització mil·limètrica. Quina destresa, la del director Sergi Belbel, capaç de posar en escena un text clàssic, un text contemporani o un musical com aquest que requereix que tots els elements sumin des de l'inici a la perla final. Quina llàstima que el cronista no en pugui desvelar el secret! Només es pot dir que hi ha una cita inevitable per al públic teatral perquè es deixi emportar pels girs de guió de tot l'espectacle —darrere hi ha la mà dramatúrgica de Marc Artigau— fins al bombó final. Queda dit... [+ crítica]

UN PÒTOL MÍSTIC CONTEMPORANI

 «Bonobo», de Josep Julien. Interprets: Moha Amazian i Neus Ballbé. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Neus Ballbé. Narrativa audiovisual: Ivó Vinuesa. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Fotografia: Xavi Buxeda i Josep Julien. Cap tènic: Àngel Puertas. Producció: Anna Güell / Q-ARS Teatre. En coproducció amb Temporada Alta i Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laoració de L'Estruch, Fàbrica de Creació de les Arts en Viu. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Fundació La Plana, Íntims Produccions, Desguace Rollín, Maria Alaix, Xavier Pérez Fromzero, Ajuntament de Pontós, Joan Solana, Josep Font, Aida Llop. «Bonobo» va ser el projecte guanyador del Premi Quim Masó del 2021 i va rebre el Premi SGAE Jardiel Poncela del 2020. Ajudant de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Josep Julien. Festival Temporada Alta, Teatre El Canal, 11 novembre 2022. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 novembre 2022.

«Bonobo» és una “road movie” com ho és la novel·la mare de totes les “road movies” escrita per Jack Kerouac a mitjan segle passat i coneguda com a «On the road». El protagonista de l'obra «Bonobo», de l'actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), no és un “beat” del segle passat, però sí que és un “beat” d'aquest segle. A «Bonobo» no hi ni sexe, ni drogues ni “rock and roll”, però sí que hi ha un monòleg introspectiu com a la novel·la «On de road» i una altra mena de droga tan o més perillosa que la droga dura: la febre del terrorisme. Josep Julien, que amb aquesta obra va guanyar el premi de text Jardiel Poncela de l'SGAE i el premi Quim Masó a projectes escènics, parteix dels tràgics fets de l'agost del 2017, després dels atemptats de la Rambla de Barcelona i el Port de Cambrils, quan un dels joves ripollencs, Younes Abouyaqoub, de 22 anys, conductor de la furgoneta que va deixar l'estesa de víctimes a la Rambla abans de frenar a tocar del mosaic del Pla de l'Ós de Joan Miró, va fugir per les porxades del Mercat de la Boqueria i, quatre dies després d'haver deixat un altre mort a la Diagonal en el robatori d'un cotxe, va ser abatut per la policia catalana en unes vinyes del terme de Subirats, a l'Alt Penedès.  Per atzar, el dramaturg Josep Julien, que resideix prop d'aquell terme, en va ser indirectament testimoni per proximitat. La idea que un jove d'origen marroquí, però crescut i educat a Ripoll, fos un dels autors d'aquells fets el va portar a crear l'obra «Bonobo» que, més que un “thriller”, és una autoconfessió en veu alta del personatge, convençut per la influència religiosa de l'imam que l'espera el Paradís amb les verges promeses... [+ crítica]

ELS MECANO EN CLAU DE VINYETES

«Cruz de navajas, el último Mecano». Idea de Gonzalo Pérez Pastor. Cantants: Lieta Molinet, Mikel Herzog Jr, Mireia Orrit, Lucía Bentabol, Laura Alcoba, Sofía Rangone, Aser León, Tania Simón, Clara Sánchez i Joan Liaño. Cos de ball: Sergio Melantuche, Sara Garijo, Carlos Vela, Cristina Burgos, Cristian Giraldo, Ender Bonilla, Alba Rubira i Vicky Gómez. Músics: Dani Hdz (guitarrista), Artashes Aslanyan / Sabas Yagüe (teclat), Andoni Narváez (guitarra), Cabo Olórtiga (baix), Marc Pinyol / Guillem Arnau (bateria), Javier Campos (saxo). Equip: Carla Graells (company manager), Sergio Melantuche (coreògraf), Pau Fullana (disseny d'il·luminació), Ángel Verde (producció tècnica), Adrián Miranda (ajudant de direcció), Dani Hdz (direcció musical), Príamo (oficina i gestió tècnica), Eloy Sanson (disseny de so), Laura Rodríguez (disseny de vestuari i cap de sastreria), Eva Boucherite (directora resident), Lieta Molinet (direcció vocal), Eduardo Moreno (disseny d'escenografia), Arsenio Fernández (cap de so), Sara García (sastreria). Coreògrafs convidats: Lucía López, Andoni García, Alejandro Díaz. Vídeos: Adrián Miranda, Eduardo Monreal (The Market Productions), Miguel Padilla, Jose Álvarez (Frames Alive), Valentina Zertuche, Héctor López, Gema Pato. Col·laboradors: Rompeolas Locales, Proyect-Arte i Ajuntament de Coslada. Equip Vértigo 360: Gonzalo Pérez Pastor (CEO i intendent), Adrián Miranda (director tècnic i d'audiovisuals), John Varo (manager general), Gema Pato (directora d'art gràfic), Joana Pascual (gerent), Núria García (cap de comunicació i premsa), Carmen González (ajudanta de producció), María Presentación (comunicació digital). Prensa BCN: Sandra Araquistain. Producció: Gonzalo Pérez Pastor, Diego Rodríguez (Lacharito Films) i Vértigo 360. Col·laboració: Cúpula Events. Direcció de l'espectacle: Gonzalo Perez Pastor. Cúpula de Las Arenas, Barcelona, 18 novembre 2022.

Després d'onze anys del primer intent, era el llunyà novembre del 2011, amb l'estrena d'una versió del musical «Grease» —cal recordar ara més que mai que aquella producció era en català—, la cúpula de Las Arenas torna a renéixer com a auditori teatral de gran format, amb 1.300 localitats —una bona notícia per al sector escènic— i la suficient capacitat de ser transformada en una pista o elevada amb diversos pisos de grades amb l'escenari a la italiana, segons les necessitats i característiques de cada espectacle. La nova aposta ha estat la recuperació d'un altre musical de gran producció que ja es va estrenar a València, que va passar per Bilbao i per Madrid i que ara ha estat revisat i ampliat, en alguns casos, amb la incorporació d'intèrprets locals com per exemple els joves cantants Clara Sánchez i Joan Liaño, provinents del popular programa «Eufòria», de TV3. «Cruz de navajas» és el títol manllevat d'una de les cançons del grup Mecano, que forma part del disc «Entre el cielo y el suelo», publicat el 1986. Recórrer a Mecano, és homenatjar un dels grups musicals amb més èxit aquí i a fora, amb milions de discos venuts —quan els discos encara es venien abans que arribés Internet i les plataformes musicals— i amb un repertori que forma part d'allò que en diuen la banda sonora d'una o de més generacions... [+ crítica]

UNA YERMA ORGÀNICA QUE REMOU ELS SENTITS

«Yerma», de Federico García Lorca. Intèrprets: Joan Amargós, María Hervás, David Menéndez, Bàrbara Mestanza, Isabel Rocatti, Yolanda Sey i Camila Viyuela. Espai escènic: Frederic Amat. Música original: Raül Refree. Vestuari: Frederic Amat i Rosa Esteva. So: Roc Mateu i Raül Refree. Il·luminació: Maria Domènech. Assessora de moviment: Lali Ayguadé. Caracterització: Ignasi Ruiz. Ajudant d'escenografia: Roger Orra. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Alumna en pràctiques: Clara Cabutí (EDIDP - UPC). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures i Big Imatge. Construcció del titella: Martí Doy. Construcció de màscares: Frederic Amat i Martí Doy. Confecció de vestuari: Cortana i Goretti Puente. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Toni Rumbau.  Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 18 novembre 2022.

Aviat farà 90 anys de la primera estrena del poema tràgic «Yerma» de Federico García Lorca. Era el desembre del 1934, en plena eufòria del període republicà i un any i mig abans que el feixisme acabés amb la vida del poeta. «Yerma» forma part de l'anomenada “trilogia lorquiana” amb «La casa de Bernarda Alba» i «Bodas de sangre», i és, per la proximitat amb la seva mort tràgica, una mena de testament de l'autor avançat en el temps. ¿Drama rural? Sí, en el seu origen, esclar. Però plenament universal i encara intemporal i sense etiquetes en el seu contingut. La jove casada Yerma es troba atrapada en l'estigma social de l'espai del temps —llar, marit i fills—, un estigma que, ben mirat i en el fons, no ha canviat tant en cent anys. Yerma vol tenir un fill, però el marit sembla que no en vol saber res —¿esterilitat, poca vocació de pare, alter ego de l'autor?—, i es reclou en la feina de la pastura i la muntanya. Al costat de Yerma hi ha l'amic d'infància que és per a Yerma el que seria l'home ideal per a la seva maternitat cobejada. Però l'estigma social i la xafarderia de bugadera encén una altra vegada les enraonies i el conflicte de parella entre les parets de la masia. La jove Yerma —no és cap secret desvelar-ho després de 90 anys de coneixement del clàssic— acaba matant Juan, el marit —si no és violència de gènere contemporània que baixi el mateix Frederico i ho expliqui— i el poeta dramaturg rebla la seva tragèdia amb un remordiment intern de Yerma: matant el futur pare ha matat també el futur fill, que com a  vídua ja no pot tenir amb ningú més... [+ crítica]

AMB EL COR ESTRET COM UN PUNY

«Moriu-vos». Creació: Cultura i Conflicte. Dramatúrgia: Anna M. Ricart Codina. Intèrprets: Imma Colomer, Montse Colomer, Oriol Genís, Arthur Rosenfeld, Magda Puig, Erol Ileri i Piero Steiner / Enric Ases. Figurants: Gemma Masip, Elisa Muixí, Maribel Sabaté, Pilar Sala, Rosa Serra. Escenografia: Judit Colomer. Assistent d’escenografia: Mariona Signes. Vestuari: Rosa Lugo Fàbregas. Il·luminació: Jou Serra. Música: Pepino Pascual. Espai sonor: Pepino Pascual i Marc Jodar. Vídeo: Erol Ileri Llordella. Ajudanta de direcció i de coreografia: Carla Tovias. Direcció de producció: Òscar Balcells. Producció executiva: Judit Codina Serra. Cap tècnic: Xavier Amat. Tècnics de gira: Marc Jodar i Jordi Domènech. Administració: Mònica Cardús. Comunicació i premsa: Núria Olivé. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà i Marissa Paituví. Fotografia: Marta García Cardellach i Oriol Casanovas Puigjané. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l’Aurora. Coproducció: TNC i Temporada Alta. Distribució: Roser Soler. Amb el suport de: Institut de les Empreses Culturals i Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural. Amb la col·laboració de: Ajuntament d’Igualada i Teatre La Passió d’Esparreguera. Direcció coreogràfica: Sol Picó. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 17 novembre 2022.

Qui avisa no és traïdor: la vellesa sempre arriba, ni que els que la consumiran no en siguin, de joves, per sort, gaire conscients. Aquesta nova proposta del col·lectiu de creadors multidisciplinars “Cultura i Conflicte” dóna visibilitat a la cara oculta de la vellesa, la que passa els dies en una residència de gent gran. Una “maison de repos” en diuen els francesos, que queda més fi, o un “geriàtric”, en diuen a vegades per aquí, que espanta només de sentir-ne paladejar els fonemes. La residència de ficció de l'obra «Moriu-vos» és una residència especial, però no tan allunyada de la realitat. No té res a veure amb aquella altra residència de «Forever Young» on els residents, gent de les arts, hi esgoten les seves últimes possibilitats en un cau d'humor. O en aquella altra del dramaturg Oriol Tarrasón, «Un dia qualsevol», que per cert ja va comptar amb l'actriu Imma Colomer, com ara, i que era un cant a la vida, ni que fos al final de la vida. Aquí, l'humor i el cant a la vida, si n'hi ha, són tan subtils que vénen amarats d'un to agredolç i transiten irremeiablement cap a la tristesa. Ja ho adverteix, d'entrada, el personatge, en clau de geganta, de la presumpta Verge Maria. No sé per què em sembla una mena de verge fallera, a saber si per influència d'una de les creadores de l'espectacle, Sol Picó. Per donar-li un aire eteri, la  Verge circula vaporosament sobre un d'aquests vehicles personals de dues rodes elèctriques, amagat sota el mantell, mentre llança l'amenaça que l'espècie humana està arribant al final del que s'ha conegut com a civilització... [+ crítica]

TOCAR MARE NI QUE NO ES JUGUI A FET I AMAGAR

«Tocar mare», de Marta Barceló. Intèrprets: Lluïsa Castell i Georgina Latre. Escenografia i vestuari: José Novoa. Il·luminació: David Bofarull. Caracterització: Maru Errando. Banda Sonora: Anna Roig. Disseny de so: Òscar Villar. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional: Lluís Arbós-Dolma Studio. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Agraïments: Marilia Samper. Una producció de Velvet Events S.L. i Temporada Alta. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – Departament de Cultura – ICEC. Ajudant de direcció: Cristina Arenas. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Baix. Sala Beckett. Barcelona, 11 novembre 2022.         

 Encara cueja l'última estrena aquí de la dramaturga Marta Barceló (Palma, 1973) amb l'obra «Zona inundable» (TNC) quan ja torna a intrigar els espectadors amb «Tocar mare», ara a la Sala Beckett, fins a tal punt que la trama de fons no permet que se'n pugui desvelar ni mica del moll de l'os que, conjuntament amb la vena també intrigant del director Jordi Casanovas, fan que rellueixin tots els vessants d'aquesta mare i aquesta filla que l'autora posa davant del mirall perquè, a píndoles, vagin representant i deixant anar tots els papers de tantes tipologies de mares i de tantes tipologies de filles. Mares que volen ser mares, mares que no poden ser mares, mares que no volen ser mares, filles que volen tenir mares, filles que volen ser mares, filles que no són filles biològiques, filles que són filles adoptades, mares que adopten filles i mares que fan de mares biològiques d'altres filles i altres mares... i així podríem continuar fent tantes combinacions com volguéssim fins a l'infinit. Marta Barceló ha fet una peça de cambra que s'engrandeix escènicament per la seva temàtica i també per la força expressiva de l'actriu Lluïsa Castell (la mare, prejubilada, feliç i optimista) i de l'actriu Georgina Latre (la filla, jove directora d'una productora audiovisual). Les dues mostren l'equilibri d'un contrast evident: la fredor d'un contracte signat en contraprestació a l'escalfor d'una abraçada. Mare i filla mantenen també aquesta dualitat en un tempo que comença pel desenllaç, sense destapar el secret, en el moment que la filla intenta parlar amb la mare quan ja no sap si la pot escoltar, però els metges li han recomanat que no deixi de parlar-hi mentre encara tingui alè de vida... [+ crítica]

GUANYAR-SE LA GRALLA AMB LA SUOR DEL COS

«Concurso de malos talentos». Creació de José y sus Hermanas. Intèrprets: Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. Dramaturgista: Ignacio de Antonio Antón. Espai escènic/vestuari: Patricia Albizu. Il·luminació:Cube.bz. Audiovisuals: José y sus Hermanas. So: Alejandro Da Rocha. Confecció de vestuari: Javi Navas. Producció executiva: Marta Díez i Pia Mazuela. Producció: Alejandro Curiel i Carolina Manero. Assistent de producció: Gerard Sancho. Comunicació: Gemma Polo i Glòria Ribera. Distribució: Palosanto Projects. Agraïments: Raul Bescos, Tanya Beyeler, Neus Casellas, Luciana Chieregati, Adrià Grau, Nuri Heras, Alexandra Laudo, Mainline Magic Orchestra, Carlos Manero, Enric Magoo i Sol Picó. Coproducció: Teatre Lliure i José y sus Hermanas. Amb l'ajut del Grec'22 Festival de Barcelona, Teatro Calderón de Valladolid, Ma Scène Nationale du Montbéliard, Teatros del Canal de Madrid i ICEC. Amb la col·laboració de Fabra i Coats - Fàbrica de Creació, La Piconera, Festival Temporada Alta de Girona / Salt i Nau Ivanow. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 novembre 2022.
 

Més que un concurs de talents dolents, que és el que promet el títol, aquest nou espectacle de José y sus Hermanas és una suggerent performance teatral inclassificable de bon talent. La companyia ha aparcat per a una millor ocasió les projeccions de vídeo que va experimentar a «Explore el jardín de los Cárpatos» i ha posat tota la carn a la graella, mai més ben dit, ni que la carn, en una de les accions del muntatge més sonades sigui uns espectaculars músculs i unes espectaculars pitreres de silicona que transformen tota la troupe en cinc exemplars humanoides de culturisme. Aquest és el quart espectacle de la companyia que va arrencar amb èxit fa cinc anys i es va donar a conèixer a l'escenari del Tantarantana. Els espectadors recordaran els espectacles «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», «Arma de construcción masiva» i l'esmentat «El jardín de los Cárpatos». A l'actual «Concurso de malos talentos», l'experimentació continua i el trencament de totes les barreres possibles, també. Combinat, amb referències teatrals clàssiques i fins i tot allunyades en el temps. Fora pantalles, les pantalles són mortes, visca els telons! Fora guitarres electròniques, morin les guitarres electròniques, visca la gralla! Fora tablets, mòbils i lectors digitals. Mortes les tablets, els mòbils i els lectors digitals, visca el llibre de paper... i si el llibre fa foc i treu fum, quan parla de García Lorca, encara més... [+ crítica]

EL TITÀNIC DE PEEPING TOM

«Triptych». Espectacle amb les peces «The missing door», «The lost room» i «The hidden floor». Concepte: Gabriela Carrizo i Franck Chartier. Intèrprets: Konan Dayot, Fons Dhossche, Lauren Langlois, Panos Malactos, Alejandro Moya, Fanny Sage, Eliana Stragapede/Chloé Albaret, Wan-Lun Yu. Assistència artística: Thomas Michaux. Sound dramaturgy: Raphaëlle Latini. So, composició i arranjaments: Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Annalena Fröhlich, Louis-Clément Da Costa, Eurudike De Beul. Il·luminació: Tom Wiser. Escenografia: Gabriela Carrizo i Justine Bougerol. Vestuari: Seoljin Kim, Yi-chun Liu, Louis-Clément Da Costa. Confecció vestuari: Sara van Meer, Lulu Tikovsky, Wu Bingyan (assisent). Coordinació tècnica: Giuliana Rienzi. Enginyers tècnics: Bram Geldhof, Ilias Johri (llum), Tim Thielemans / Jonas Castelijns (so). Regidoria escènica: Thomas Dobruszkes (regidor), Clement Michaux, Kato Stevens (ajudants de regidoria). Assistents de producció: Lisa Gunstone, Robin Appels. Espectacle basat en Adrift, creada amb els ballarins del Nederland Dans Theater I (NDT): Chloé Albaret, Lydia Bustinduy, César Faria Fernandes, Fernando Hernando Magadan/Spencer Dickhaus, Anna Hermann, Anne Jung, Marne van Opstal, Roger van der Poel, Meng-ke Wu, Ema Yuasa/Rena Narumi, amb l’assistència artística de Louis-Clément Da Costa, Seoljin Kim i Yi-Chun Liu. Distribució: Frans Brood Productions. Coproducció: Opéra National de Paris, Opéra de Lille, Tanz Köln, Göteborg Dance i Theatre Festival, Théâtre National Wallonie-Bruxelles, de Singel Antwerp, GREC Festival de Barcelona, Festival Aperto / Fondazione I Teatri (Reggio Emilia), Torinodanza Festival / Teatro Stabile di Torino – Teatro Nazionale (Turin), Dampfzentrale Bern, Oriente Occidente Dance Festival (Rovereto). Espectacle creat amb el suport del Tax Shelter del Govern Federal de Bèlgica. Direcció: Gabriela Carrizo i Franck Chartier. Companyia Peeping Tom. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 novembre 2022.

Els creadors i directors d'aquest espectacle tripartit, de la companyia belga Peeping Tom fundada per ells dos, l'argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier, diuen que fan dansa o dansa-teatre o teatre-dansa, però en realitat diria que el seu cuquet amagat i no confessat obertament és que volen fer cinema revestit de teatre i, si es vol, de dansa. Un cinema de culte, esclar. D'aquell que encaterina els cinèfils més empedreïts. Cinema sense paraules. Buscant l'origen del fotograma a fotograma. La diferència, esclar, és que en aquell cinema iniciàtic hi havia, almenys, un pianista i un sobretitulat que situava els espectadors acció per acció, per compensar el llast d'aquell romàntic mut en blanc i negre. Aquí, no. Aquí cal entrar en el joc narratiu i caminar de bracet amb els Peeping Tom per seguir el fil interpretatiu i anar confegint una història tràgica. L'espectacle «Triptych» és un collage format per dues peces creades fa prop de deu anys, un «Díptic» de les quals ja s'havia vist a Barcelona dins el Grec del 2020 («The missing door» i «The lost room») a les quals s'ha afegit ara la tercera («The hidden floor»). «Triptych» és un d'aquells espectacles que justifiquen la raó de ser d'un Teatre Nacional com el de Catalunya. Enlluerna per la capacitat dels intèrprets. Inquieta per l'agosarament de la trama. Fascina per la bellesa de la teatralització. Il·lumina per la capacitat de suggerir tant sense dir ni una paraula. Sorprèn per la capacitat de reinventar moments de pur surrealisme amb un llenguatge contemporani, extremament actual i sense fer cap concessió... [+ crítica]

UNA POR QUE FA BASARDA

«En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Joan Olivé, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Marta Espinosa. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Ingenia Creatius. Maquillatge: Dèlia Benito i Alan Jornet. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. Cia. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 6 novembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
 

La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por. El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món. L'adaptació als primers espectadors —no oblidem que el temps corre que vola i ja són els nascuts a les acaballes del primer quart de segle XXI— no estalvia les referències més actuals, tant en l'aspecte musical com coreogràfic —clips de TikTok, una picada d'ullet cap al popular programa Eufòria o dansa de plomalls i tutú kitsch d'animadores— i, sobretot, en una de les opcions d'oci familiar que està tenint més seguiment a hores d'ara com és reptar el terror amb rutes de cases encantades, passadissos terrorífics, parcs temàtics de l'horror i multitud d'escapes rooms que en alguns casos han promogut celebrats espectacles teatrals com l'«Escape room» de Joel Joan i Hèctor Claramunt i fins i tot versions cinematogràfiques... [+ crítica]

UN MÓN MILLOR NO SEMPRE ÉS UN MÓN FELIÇ

«Intempèrie». Idea de Clara Matas i Jordi Pérez Solé. Dramatúrgia: Aleix Aguilà i Jordi Pérez Solé. Text: Aleix Aguilà. Intèrprets: Rita Baliarda, Óscar Bujía, Laura de Frutos, Jana Lafuente, Ares Llucià, Berta Rabascall, Mireia Ruíz. Espai escènic i vestuari: Sergi Corbera i Paula Font. Disseny il·luminació: Ganecha Gil i Ivan Chamorro. Música original: Tomàs Peire-Serrate. Espai sonor: Marc Urrutia i Bernat Villà. Producció música original: Lucas Peire. Col·laboració musical: Birch. Moviment: Laura Calvet. Audiovisuals: Ivan Chamorro. Producció i comunicació: Téntol. Suport producció: Carmen Queró i Maria Vidal. Una coproducció de Téntol amb Mostra Igualada i Teatre Nacional de Catalunya. Projecte seleccionat pel Programa de Suport a la Producció i Exhibició de la Mostra Igualada. Amb el suport del Teatre Tantarantana, Nau Ivanow, Beca de Creació i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Fàtima Campos, Marta Salarich, 973 Events, INS Milà i Fontanals, INS Ramon Berenguer IV, Xarxa de Valors de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i Teatre Sagarra. Direcció: Jordi Pérez Solé. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 novembre 2022.

Al cor d'Europa, diuen les protagonistes d'aquest espectacle —només hi ha un noi entre sis noies—, la terra “és plana i el cel és blanc”. Que ve a ser el mateix del que ja deia Salvador Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple quan afirmava amb exclamació poètica que li agradria allunyar-se d'aquí “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. Per a les joves i el jove del grup de l'espectacle «Intempèrie», el nord enllà és més pragmàtic i menys poètic. Potser fins i tot més materialista. Per a tots set, el cor d'Europa avui és “on es prenen les grans decisions” i on, si tens una bona idea, nomes una, “ho pots dinamitar tot”. A «Intempèrie» hi ha una rafegada molt fugaç d'aquell cèlebre «Europa Bull», sense la ironia, esclar, però, almenys, amb l'estol de banderes europees. També es podria parlar de la sèrie de les plataformes «Parliament» que estripa amb sarcasme les interioritats de la burocràcia de la Unió Europea. A «Intempèrie» no hi ha sarcasme ni ironia, però hi ha molta rebel·lia juvenil, a causa de la incertesa de futur de la generació del mil·lenni, però poca estripada que reboti contra el poder, com si sortís més a compte anar-hi de bracet que no pas posar-s'hi de gairell... [+ crítica]

PARLAR A UN TAÜT BLANC DE SEDA DE NÀPOLS

«Orgull». A partir de «Manyaga (Relat fantàstic)», de Fiódor Dostoievski. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Idea original: Andreu Benito. Treball sobre el text per la dramatúrgia: Ramon Vila. Versió final de Ramon Vila, Andreu Benito i Oriol Broggi. Intèrpret: Andreu Benito. Vestuari: Elisabet Meoz. Espai i llums: Equips tècnics de La Perla 29. Regidor: Marc Serra. Tècnic de so i funcions: Roger Blasco. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Eva Cartañà. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero i Gerard Tubau. Fotografia: Bito Cels. Clip promocional: David Andreu. Disseny programa de mà: Pau Masaló. Agraïments: Montse Vellvehí. La traducció de «Manyaga» de Miquel Cabal Guarro ha estat publicada per Angle Editorial fruit d’una col·laboració entre Angle Editorial i La Perla 29. Una producció La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, 23 octubre 2022.

Ja s'ha dit prou: l'actor Andreu Benito, ben al contrari del que fa l'actriu Blanca Portillo amb «Silencio» al TNC, pràctica tambe l'art del silenci, però d'una altra manera. Allà, Blanca Portillo es mou, es caracteritza, canvia de registre, de to de veu, crida, calla i canvia de multitud de posicions. Aquí, Andreu Benito està durant tota la representació gairebé immòbil, arrepapat a la butaca de braços, amb un personatge, prestador d'ofici, embolcallat amb les tenebres del seu passat i caigut en desgràcia pel present. Andreu Benito es posa en la pell d'aquest prestador que parla a l'ànima en pena de la seva jove dona que ha decidit posar fi a la seva vida. No desvelo res que no es pugui desvelar si tenim en compte que Fiódor Dostoievski va escriure aquest relat el novembre del 1876 en el seu «Diari d'un escriptor», un periòdic personal, i que des d'aleshores s'ha reproduït prou vegades literàriament i s'ha adaptat en més de mitja dotzena de versions cinematogràfiques. La confessió en veu alta del prestador té una oient absent i, teatralment parlant, un attrezzo també absent: un taüt blanc de seda de Nàpols. Andreu Benito substitueix tota aquesta buidor i tota aquesta absència només amb la mirada, el gest del rostre, la paraula de la seva culpa, la paraula al buit, el rictus del desig o el rictus de la decepció, la justificació de la culpabilitat, la de l'orgull per la possessió de la jove dona que va escollir a l'atzar des del taulell de prestador entre les joves que hi compareixien a bescanviar les peces de poc o molt valor de bijuteria. Però el prestador adreça també la paraula a l'auditori, que sembla que no vulgui saber que hi és, però com si volgués que sigui l'auditori el jutge que potser no el jutjarà mai... [+ informació]

EL CARTER NO SEMPRE TRUCA DUES VEGADES

«Cartes d'amor», d'A.R. Gurney. Adaptació: Marc Rosich. Intèrprets: Lloll Bertran i Àlex Casanovas. Música: Marc Sambola. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Laura García. Caracterització: Àngels Salinas i Núria Llunell. Cartell i fotografia: Daniel Escalé. Regidora: Maria Garrido. Il·luminació: Toti Ventosa. Direcció tècnica: Joan Segura. Producció: Anexa. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Rosich i Jordi Andújar. Sala Versus Glòries, Barcelona, 22 octubre 2022.

Hi ha només dues sales entre grans i mitjanes en aquest moment a Barcelona que exhaureixen localitats: el Teatre Goya amb l'obra «La trena» i la Sala Versus Glòries amb «Cartes d'amor». Les altres, dissortadament per al sector teatral, han de fer mans i mànigues per omplir al cent per cent. Qui en vulgui fer un estudi cultural o sociològic, lògicament subvencionat per alguna institució preocupada pel tema, ja sap per on començar. Una de les petites perles de la cartellera és la revisitació d'aquesta obra, «Cartes d'amor» —o potser hauríem de dir “no obra”—, del nord-americà Albert Ramsdell Gurney Jr. (Buffalo, Nova York, EUA, 1930 - Manhattan, Nova York, EUA, 2017), una peça d'aires romàntics que ha donat la volta al món amb multitud d'adaptacions i traduccions durant més de trenta anys i que no caduca perquè conté els pros i els contres universals que mouen les relacions personals. «Cartes d'amor (Love Letters)» es va estrenar al teatre el 1988, tot i que en principi havia de ser més un relat que una peça teatral, però davant el rebuig de publicació de The New Yorker, l'autor va decidir fer el canvi cap a la dramatúrgia. Finalista del Premi Pulitzer, l'obra ha estat traduïda a gairebé totes les llengües possibles. «Cartes d'amor» fa un recorregut de mig segle, des del 1937 al 1987 aproximadament a través de la veu epistolar dels dos protagonistes: Melissa i Andy... [+ crítica]

L'AMENAÇA SUBTIL D'UN BAT DE BEISBOL

«Boja». Creació de Mariona Esplugues. Intèrpret: Mariona Esplugues. Espai i vestuari: Andrea Castellanos i Mariona Esplugues. Assessorament en la dramatúrgia i direcció: Marc Oller, Andrea Monje, Andrea Castellanos, Carol López. Suport audiovisual: Andrea Monje. Disseny d’il·luminació: Ona Grau. Assessorament de l’espai sonor: Marc Oller. Producció: Mariona Esplugues. Agraïments: Carol López, Núria Sánchez, Mar Medina, Queralt Casasayas. Ajudanta de direcció, mirada externa i assessorament de producció: Andrea Castellanos. Direcció: Mariona Esplugues. Teatre Eòlia, Barcelona, 23 abril 2022. Reposició: 6 juliol 2022. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 22 octubre 2022.

El cineasta Woody Allen no ha necessitat ni psicòlegs ni psiquiatres, que se sàpiga. En té prou amb el que ha abocat al llarg de la seva carrera cinematogràfica en els seus guions i en les seves pel·lícules. Diguem que s'ha autoanalitzat permanentment. I per això potser ha superat el llast que arrossega per la seva vida personal i familiar, autoconvencent-se i autodiagnosticant-se que la seva actuació, tot i que poc entesa per una part de la societat, ha estat la correcta. Però no tothom és Woody Allen. I des dels temps que s'han viscut en aquest inici de segle XXI amb la crisi financera que encara s'arrossega, sobretot en el mercat immobiliari, i la crisi sanitària, que també s'arrossega amb les seves conseqüències agreujades ara per la guerra en una part d'Europa, als gabinets de psicologia se'ls ha girat feina i s'han cotitzat a l'alça. Hi ha tota una generació que té entre els seus hàbits el d'anar de tant en tant al psicòleg o al psiquiatre. I si abans podia representar un estigma, ara fins i tot és admès com una activitat tan senzilla com fer fúting o anar al gimnàs. Això, que ara pot semblar un esnobisme, no ho va ser gens per a l'actriu, dramaturga i directora teatral Mariona Esplugues que ha viscut almenys setze anys assistint a consultes de diversos psiquiatres i psicòlegs, des del 10 als 26 anys. I tot perquè no parava de preguntar-se què era el que li passava que no entenia... [+ crítica]

LA COPLA DE LA BARNI I ELS “OJOS VERDES” DE MIGUEL DE MOLINA

«Ojos verdes», de Marc Vilavella. Intèrprets: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Albert Mora i Candela Díaz Sanz. Intèrprets 2013: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Nacho Melús i Anaïs López. Piano: Gerard Alonso. Guitarra i oboé: Marc Sambola. Viola: Laia Martí / Joana Fugaroles. Equip estrena 2007: Coreografia de Roberto Miguel. Escenografia i vestuari de Mercè Salom. Il·luminació de Toni Font. Coreografia flamenc de Marta Allué. Tècnica titelles de David Beltran. Direcció musical de Marc Sambola. Direcció escènica de Marc Vilavella. Producció de Lazzigags i La Barni. Barcelona, Brossa Espai Escènic, 30 setembre 2007. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 desembre 2012. Reposició: 13 desembre 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 20 octubre 2022.

Agafant com a fil conductor la biografia de Miguel Frías Molina (1908-1993), conegut artísticament com a Miguel de Molina, el muntatge creat, dirigit i també protagonitzat per Marc Vilavella en el paper del cantant malagueny, fa un recorregut per la història d'Espanya des de principis del segle XX, passant per la República, fins a la Guerra Civil i l'exili. Amb el fil musical de fons, l'espectacle reivindica la copla, no com un art del franquisme —que sí que se la va apropiar— sinó com un referent musical anterior i viu durant l'època de la República Espanyola. Però és també una denúncia contra la Dictadura franquista i una de les seves repressions, la persecució de l'homosexualitat com a crim gairebé polític. Dit així, podria semblar que «Ojos verdes» és una obra de text i enfocat des de la transcendència. Res més lluny d'això. L'espectacle, bàsicament musical, inclou un repertori de peces mítiques com «Ay, Carmela!» —que porta a la memòria l'obra de Sanchis Sinisterra—, «Suspiros de España», «La bien pagá» o la mateixa «Ojos verdes», entre una quinzena de cançons, amb tres músics en directe i diferents personatges que van envoltar Miguel de Molina en les seves diverses etapes, des de la infància fins a la plenitud artística i la persecució. «Ojos verdes» recorre a la transcendència a través de l'emoció i el sentiment, una emoció i un sentiment que van pujant de to fins que arriba al seu moment àlgid —amb els fets de l'inici de la Guerra Civil i la mort, entre altres, de García Lorca— i que torna a baixar, ara cap als inferns de la repressió, caricaturitzats amb uns titelles com a metàfora de la gran i cruel titellada que va ser el franquisme... [+ crítica]

AMB L'ALÈ D'UNA OBRA DE FANTASMES

«Ritter, Dene, Voss», de Thomas Bernhard. Traducció de Jacek S. Buras. Intèrprets: Agnieszka Mandat, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik i Piotr Skiba. Espai escènic: Krystian Lupa. Música: Jacek Ostaszewski. Producció: Stary Teatr. Direcció: Krystian Lupa. Espectacle en polonès sobretitulat en català. Temporada Alta - Festival Internacional Arts Escèniques, 2006 i 2010. Teatre Romea, Barcelona, 18 octubre 2022.

«Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)», de Thomas Bernhard. Traducció de Miguel Sáenz. Intèrprets: Àngels Bassas, Carmen Machi i Mingo Ràfols. Escenografia: Pep Duran. Il·luminació: Txema Orriols. Vestuari: Nina Pawlowsky. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Josep Maria Mestres. Grec 2010. Teatre Romea, Barcelona, 18 juliol 2010.

[Després de 25 anys des de l’estrena de la versió de Krystian Lupa de l'obra «Ritter, Dene, Voss», de Thomas Bernhard, al Teatre Stary de Cracòvia, la posada en escena es manté amb els mateixos intèrprets: Agnieszka Mandat, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik i Piotr Skiba. L'obra es va veure amb aquest repartiment a Temporada Alta el 2006 i en una nova versió de la companyia del Teatre Romea el 2010, en col·laboració amb el Festival Grec, a la qual pertany aquesta crítica. Ara ha tornat amb la versió original polonesa amb els mateixos intèrprets al Teatre Romea en una única funció.]


La flaquesa de Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Ohlsdorf, Àustria, 1989) per Ludwig Wittgenstein ve de lluny i està relacionada amb l'amistat que el dramaturg mantenia amb Paul Wittgenstein, nebot del filòsof. El 1982, Thomas Bernhard va escriure el relat «El nebot de Wittgenstein. Una amistat», publicat en català per Empúries el 1985, en traducció de Josep Murgades. En l'obra «Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)», el dramaturg recrea la relació que Ludwig Wittgenstein hauria tingut amb les seves dues germanes, dues actrius sense gaire excel·lència, però amb butlla vitalícia gràcies a una participació financera dipositada pel pare dels tres, que els permet pujar a l'escenari quan els ve de gust, ni que sigui per fer un numeret. L'espai temporal de l'obra se centra en el retorn que Ludwig fa a casa després d'un temps de rehabilitació al manicomi d'Steinhof, un centre de Viena. I Bernhard, continuant en la línia de parlar de tot el que l'envolta i de la gent amb qui confia, posa tres noms de fonts als personatges que, en realitat corresponen als noms de tres intèrprets que en la vida real havien treballat en obres seves i que ell considerava de primera fila: Ilse Ritter, Kirsten Dene i Pert Voss. Així, Ritter (Àngels Bassas) és la germana més frívola, alegre, comprensiva amb els alts-i-baixos de Ludwig, i Dene (Carmen Machi) és la germana que s'aferra a la tradició de la casa pairal, que vetlla per alimentar i vestir el germà, que li copia els escrits filosòfics ni que no n'entengui un borrall, però que li recorda els orígens i el passat que li pesen com una llosa en el seu interior. Voss (Mingo Ràfols) és el nom que Thomas Bernhard dóna al protagonista, Ludwig Wittgenstein... [+ crítica]

EL SILENCI DE LA POLTRONA “M”

«Silencio», de Juan Mayorga. Intèrpret: Blanca Portillo. Espai escènic i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Pedro Yagüe. Espai sonor: Manu Solis. Ajudanta d'escenografia: Sofía Skamtz. Fotografia: Javier Mantrana. Direcció tècnica: Adolfo Ontoba. Distribució: Cuca Villén. Producció executiva: Susana Rubio i Cristina Gómez. Direcció producció: Blanca Portillo i Chusa Martín. Producció: Avance i Entrecajas Produccions Teatrales. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Viviana Porras. Direcció: Juan Mayorga. Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 14 octubre 2022.
          

El dramaturg i director Juan Mayorga (Madrid, 1965), també filòsof i professor universitari, és un dels pocs representants del sector teatral que ocupa una de les poltrones de la Real Academia Española: la poltrona “M”. En el seu discurs d'ingrés, l'any 2019, va tractar sobre el silenci i va fer una reflexió sobre l'espai i el temps en relació a la vida humana. Tot i que, dit així, pot semblar que el discurs estava en l'habitual línia carregosa i apta només per a iniciats, Juan Mayorga el va impregnar de la dinàmica i estètica teatral. I és d'aquell discurs que neix aquest espectacle de títol homònim, «Silencio», que sobretot és una gran oportunitat perquè la veterana actriu Blanca Portillo (Madrid, 1963) —de remarcables orígens teatrals però més reconeguda d'un temps ençà pel cinema— s'enfronti en solitari a l'escenari, durant una hora i quaranta minuts llargs, on desplega la seva inesgotable capacitat interpretativa, dramàtica, irònica, humorística, desinhibida i lliure de prejudicis. Totes les funcions esgotades abans de començar. ¿Fetitxisme? Una mica, sí. Però també confiança en una experiència teatral de les excepcionals. L'actriu Blanca Portillo es caracteritza en la pell d'un acadèmic d'un temps passat (un imaginari Juan Mayorga d'època remota), engalanat de negre, vestit d'etiqueta i sabates enxarolades, que entra al saló per les escales de la grada, amb l'esquena geperuda i les mans al darrere i amb un cert moviment parkinsià dels dits... [+ crítica]

MIRAR MÉS ENLLÀ DE LES ULLERES DE COLOR ROSA

«Mariona! No deixis la feina». Narració i música: Mariona Forteza. Dramatúrgia i direcció: Carlos Garrido Torres. Producció: Carlos Garrido Escènic. Tècnics de sala: Ignasi Peralta i Albert Zayuela. Fotografia: Rif Spahni. Sala Petita. Teatre Gaudí Barcelona, 13 octubre 2022.
 

La periodista, cantant i intèrpret —ella diu que no és “actriu”— Mariona Forteza ha tornat per segona vegada al Teatre Gaudí Barcelona on abans ja havia presentat l'espectacle «Llum profunda», encara en repertori, que relacionava l'orientalista Joan Mascaró amb el beatle Georges Harrison, i que té precisament prevista una sessió a la Casa Elizalde de Barcelona el 3 de novembre. També té en catàleg un altre espectacle: «Mapa de somnis». Ara ha estrenat un espectacle molt autobiogràfic —ni que hi pugui haver algun matís dramatúrgic— que fa una mirada a la seva infància i al recorregut vital de la petita, adolescent i jove “Mariona”, tant professionalment com personal. Mariona Forteza, malgrat haver nascut a Tarragona el 1981, va cursar la seva primera formació educativa a  Palma (Illes) i es va llicenciar després en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona per exercir durant més de deu anys en diversos mitjans de premsa i ràdio i televisió de les Illes i Barcelona. Això fa que es mogui entre dues variants de la mateixa cultura i de la mateixa llengua, una característica que es reflecteix en aquest nou espectacle, «Mariona! No deixis la feina», que vol ser també una crítica reflexiva —a vegades irònica— sobre la decisió personal de deixar el que podria ser una feina més o menys segura com el periodisme per dedicar-se a la incertesa de la música, la composició i la interpretació. Una decisió que no sempre tothom entén i que comporta no només un risc sinó moltes renúncies i dificultats un cop s'entra en el “paradís” dels autònoms... [+ crítica]

PROTECCIÓ PER A LA PELL HIPERSENSIBLE

«Sun & Sea». Llibret: Vaiva Grainytė. Composició: Lina Lapelytė. Traducció del llibret del lituà a l'anglès: Rimas Užgiris. Cantants i intèrprets: Elena Alymova, Milda Andrijauskait-Bakanauskienė, TeresėAndrijauskaitė, Marco Cisco, Gabija Damanskytė, Justina Damanskytė, Claudia Graziadei, Lucas Lopes Pereira, Artūras Miknaitis, Daniel Monteagudo Garcia, Eglė Paškevičienė, Salomėja Petronytė, Kalliopi Petrou, Ieva Skorubskaitė, Svetlana Statkevičienė, Nabila Dandara i Vieira Santos. Intèrprets no cantants: Raminta Barzdžiukienė, Òscar Bosch, Lua Fuster, Vincentas Korba, Ona Lapelienė, Claudi Laudo Serrano, Julià Laudo Serrano, Tafita Miró, Jonas Statkevičius i Martina Telo, Música en directe i cantants:  Elena Alymova, Salomėja Petronytė i Kalliopi Petrou. Concepte i desenvolupament: Rugilė Barzdžiukaitė, Vaiva Grainytė i Lina Lapelytė. Espai escènic: Rugilė Barzdžiukaitė. Curadora: Lucia Pietroiusti. Director tècnic: Lique Van Gerven. Traducció de l'anglès al català programa mà: Marc Sitjà. Tècnic de so: Romuald Chaloin Galiauskas. Producció executiva i regidora: Erika Urbelevič. Producció en gira: Aušra Simanavičiūtė. Identitat visual: Goda Budvytytė. Agraïments: Mercedes Losada / Glee (gossa pigall). Producció original: Neon Realism (Lituània). En coproducció amb Nida Art Colony de la Vilnius Academy of Arts, Akademie Schloss Solitude Goethe-Institut, Münchner Kammerspiele, National Gallery of Art de Vilnius, Staatsschauspiel Dresden, The Momentary, Arkansas. Patrocinat per JCDecaux. Amb la col·laboració de l'Associació artística de cecs i deficients visuals de Catalunya. Direcció musical: Lina Lapelytė. Direcció: Rugilė Barzdžiukaitė. Sala Fabià Puigserver, Barcelona, 12 octubre 2022.

Amb només vint-i-quatre hores de diferència, la sala gran del Gran Teatre del Liceu s'ha omplert de globus de colors en una instal·lació efímera de la creadora brasilera Flávia Junqueira i la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc s'ha omplert de trenta tones de sorra en una instal·lació no tan efímera —nou dies però amb set franges horàries cada dia— originària de tres creadores de Lituània després de passar per la Biennal d'Art de Venècia del 2019 d'on es van emportar el Lleó d'Or. Globus i sorra. Els atrotinats temps que vivim estan canviant. «Sun & Sea» (Sol i mar) és una òpera breu i trencadora inscrita en el que es podria qualificar de l'àrea de noves tendències —tot i que cada vegada és més difícil concloure si el que sembla nou no és més vell que l'anar a peu—, però també és teatre —tot i que la dramatúrgia hi és volgudament escassa— i també és performance —ni que no sembla que aquesta disciplina sigui la principal intenció de les seves creadores. I tot amb un missatge subliminal de fons com és el popular i cosí germà anomenat canvi climàtic des d'una mirada que té tant d'irònica com de sarcàstica: el món se'n va en orri, diuen, però la humanitat del segle XXI continua estesa a la sorra de la platja com si sentís ploure, malgrat el perill del càncer de pell per insolació, la contaminació del medi natural pels residus, les potingues de les cremes solars que tot ho curen, l'ofec de la mar que abans era brava i que ara no pot respirar pels plàstics dels corrents que baixen pels desguassos de les urbs i —amb l'excepció de les platges de la Barceloneta!— la plaga de l'estesa de burilles enfonsades a la sorra com si fossin substitutes d'aquelles venerables cloïsses que anys enrere feien les delícies dels escassos privilegiats passejants de platja quan la saturació turística i les pujades del nivell de les ones no ho havien fet desaparèixer... [+ crítica]