CONFABULACIÓ EN COMUNIÓ COL·LECTIVA

«Fuerza Bruta Wayra». Creació: Diqui James. Producció: Diqui James, Alejandro García, Fabio D'Aquila i Gaby Kerpel. Música de Gaby Kerpel.  Acròbates, intèrprets, ballarins: Lucia Belen Kern, Macarena Fuentes, María Júlia Astigueta, Romina Paola Alaniz, Nadia Soledad Mecadan Morardo, Lucía Tagliafico, Sofya Gorsd Etcheverry, Bruno Daniel López Aragón, Tomas Wurch, Matías Puigdengolas Nozica, Luciano Damián Correa i José Eduardo Wilkys (músic). Tècnics: Pablo Alejandro Macedo-head-crew, Jorge Ricardo Carto-automation-operator, Elias Segovia-video&laser-operator, Marcelo Alejandro Cabral-light-operator, Federico Agustín Coni-sound-operator i Javier Hernan Carranza, Javier Andrés Lillo, Gustavson-Piero Luigi, Marano Cardoso, Ezequiel Alaimo, Riggers, especialistes en aixecament, i Cristóbal García Posadas, Rigger-Load-In. Direcció: Diqui James. Companyia amb dotze intèrprets. Teatre Cúpula Arenas, Barcelona, 28 febrer 2024.

Els espectadors més granats que hagin viscut experiències, que ara també es qualificarien d'“immersives”, amb companyies com La Fura dels Baus —en els seus inicis més radicals i violents— o amb La Cubana —en el seus espectacles més interactius, atrevits  i amables— no els vindrà de nou el muntatge de la companyia argentina Fuerza Bruta, refundada el 2003 a partir de la companyia De La Guarda, una companyia que no amaga que l'any 1984 va conèixer l'estil de La Fura dels Baus catalana i que des d'aleshores se'ls van obrir els ulls sobre el tipus de teatre que volien fer. Si els espectadors del Teatre Cúpula Arenas —encapsulats i confabulats en comunió col·lectiva a peu dret en aquest singular espai— fossin seguidors de Fuerza Bruta o coetanis d'ells, potser tindrien una mirada més subjectiva i crítica que no pas els que s'hi troben per primera vegada. Partim de zero, doncs, que és un avantatge. La companyia fusiona, en un espectacle eminentment visual, un registre experimental, intentant innovar estèticament —tot i que queden poques coses per innovar— i sempre amb un desplegament escènic de dimensions considerables, com ho són les de l'espai de la Cúpula del centre les Arenas... [+ crítica]

EL “JET” TÒXIC DEL TEMPS DE LA IL·LUSTRACIÓ

«La disputa (Voltaire-Rousseau)», de Jean-François Prévand. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Pep Planas. Veu en off: Arnau Puig. Espai escènic: Josep Maria Flotats. Vestuari: Renato Bianchi. Il·luminació: Insuel. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Glòria Casanova. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudantia de producció: Sira Castells. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Disseny gràfic: Santi&Ko. Agraïments: Paco Ariza i Jordi Bonet. Distribució: Sergi Calleja. Producció: Teatre Romea. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Alacuart. Direcció: Josep Maria Flotats. Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2024.
 

Plana per damunt de tot un pamflet anònim incendiari que porta a la faixa Jean-Jacques Rousseau i que impregna tot el diàleg que mantenen ell i François Marie Arouet, altrament dit Voltaire. En temps de la Il·lustració, malgrat les Llums del segle, el pamflet anònim és un preludi del que vindria dos segles després amb l'esclat de les xarxes socials i els allaus d'impromperis que s'hi difonen sense restriccions a tort i a dret. Rousseau, per aquells temps, en vol imprimir un miler llarg per desemmascarar l'autor que el deixa com un drap brut. Els pamfletaires digitals del segle XXI també aspiren a ser retuitats i likeats massivament per aconseguir el seu propòsit. La confrontació històrica del segle XVIII entre Jean-Jacques Rousseau i Voltaire, com era previsible, només el temps l'ha posada al seu lloc. I, just després de morir l'un i l'altre, qui ho podia fer des del poder de la República, els va encimbellar de seguida al Panteó de París, separats, però més junts que mai, perquè, com els dos pols elèctrics, el positiu i el negatiu, un facilitava l'energia de l'altre. D'aquesta confrontació neix la mirada que hi fa amb la peça «La disputa», l'actor i dramaturg Jean-François Prévand, que amb els anys, des de la seva estrena el 1991, ha interpretat també els dos personatges. Una “disputa”, basada principalment en la correspondència entre els dos filòsofs del Segle de les Llums, que l'actor i director Josep Maria Flotats, novament en català i a Catalunya, ha adaptat amb dramatúrgia seva, després d'haver-la representat en espanyol el 2018, amb l'actor Pere Ponce, i amb la incorporació ara de l'actor Pep Planas i una traducció catalana impecable de Salvador Oliva... [+ crítica]

LES CALCES BLANQUES I ELS ESTRENYECAPS DE MALALTS IMAGINARIS

«El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024:  Mariona Campos, Olga Fañanàs, Carles Freixes, Maties Gimeno, Enric López, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferrer. Intèrprets 2006/2009: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Ajudant de direcció: Gerard Nicasi. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 2006. Reposició: 14 febrer 2009. Reposició: 24 febrer 2024. A partir de 10 anys.
 

[Crítica revisada a partir de l'estrena del 2009]

És important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fet un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière. Inspirada en la Commedia dell'Arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar l'any 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa. Una versió recuperada ara d'un dels clàssics del Jove Teatre Regina —un dels més significatius de la maduresa de la companyia La Trepa— que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc... [+ crítica]

UNA ENTRANYABLE REINA DELS BOJOS

«Esperant Mr. Bojangles», de Victoire Berger-Perrin, a partir de la novel·la d'Olivier Bourdeaut. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Sílvia Abril, Lluís Villanueva i Lua Amat. Escenografia i llum: Mariona Ubia. Vestuari: Maria Armengol. Coreografies: Marta Tomasa. Música: Jofre Bardagí. Disseny de so: Marçal Cruz. Disseny gràfic: Rubén Salgueiros. Fotografia: David Ruano. Ajudanta de producció i regidoria: Minerva Prat. Ajudanta de producció i administració: Andrea Quevedo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Direcció de producció: Carles Roca. Agraïments: Susanna Garachana i Teatre Sagarra. Producció de Vania. Ajudanta de direcció: Estel Solé. Direcció: Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 febrer 2024.
 

Les direccions escèniques de l'actor, dramaturg i artista polifacètic Paco Mir (exTricicle de per vida) són sempre polides, afinades i amb una exigència evident darrere d'un intens treball d'intèrprets que es deixa entreveure en cadascun dels seus moviments, dels seus detalls, dels petits secrets escènics i fins i tot en l'ús de la paraula —i això que Paco Mir s'ha passat anys sense parlar a l'escenari! Tot això conflueix en aquesta comèdia tan amable com punyent que ell prefereix anomenar “dramèdia” —atenció afeccionats als neologismes sense entradeta als diccionaris! Paco Mir (Barcelona, 1957) parteix d'un bon material original: un relat escrit potser per atzar  i convertit en un bestseller, «En attendant Bojangles», d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980), que ja havia adaptat al teatre la dramaturga Victoire Berger-Perrin (París, 1982), que ha tingut també una adaptació cinematogràfica fa tres anys dirigida per Régis Roinsard (Louviers, 1972), i que Paco Mir ha readaptat amb el seu segell personal al teatre amb una certa llibertat en relació al relat original, com per exemple canviant el fill de la parella protagonista per una filla. Una de les primeres apostes que sedueixen els espectadors des de la primera paraula i que no deixarà de fer-ho durant tota la representació és precisament la narració del personatge de la filla d'aquesta parella singular, una filla interpretada per Lua Amat (Barcelona, 2004), actriu a la vintena, formada entre altres escoles a la Memory i que desprèn una gran maduresa, potser perquè trepitja els escenaris des de petita i perquè ha estat una de les cares de la telenovel·la «Com si fos ahir», en el paper de la Patri... [+ crítica]

EL COR DEL PETIT PÉPINOT

«Los chicos del coro». Text: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval. Música: Bruno Coulais i Christophe Barratier. Lletres de cançons: Christophe Barratier i Philippe Lopes Curval. Versió i lletres de cançons: Pedro Víllora. Intèrprets adults: Manu Rodríguez, Rafa Castejón, Iván Clemente, Chus Herranz, Eva Diego, Xisco González, Jorge Lucas. Intèrprets infantils: Escolania de Los Chicos del Coro, sota la direcció de Nicolás Martín Vizcaino. Disseny d'escenografia: David Pizarro. Disseny d'il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny de so: Javier G. Isequilla. Producció executiva: Rafa Coto. Càsting i producció: Beatriz Giraldo. Director de producció: Víctor Aranda. Ajudant de Producció: Carlos Díaz. Distribució: Pentación Espectáculos. Una producció d'AMR Produce. Director musical: Rodrigo Álvarez. Ajudant de direcció: José Warletta. Direcció: Juan Luis Iborra. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 febrer 2024.

Al director, guionista i cineasta Christophe Barratier (París, 1963) —que ha visitat Barcelona i el Teatre Tívoli amb motiu de l'estrena aquí de la versió espanyola del seu musical— la guspira esclatant de la seva pel·lícula «Les choristes», l'any 2004, l'ha portat durant vint anys a recórrer escenaris amb la versió teatral i musical que ell mateix va estrenar uns anys després de l'èxit espectacular del film de coproducció francesa i suïssa. «Les choristes» es podria posar al costat d'una altra pel·lícula mítica en el temps com és «Cinema Paradiso». Les dues tenen de fons una època i un protagonista infantil. Les dues, cadascuna en el seu camp, representen una lluita de superació per sortir del forat gris de la postguerra i créixer a través de l'art, ja sigui en el cinema o en la música. L'espectacle musical que es pot veure ara a Barcelona recorda els eixos principals de la pel·lícula, però manté un guió fet de cap i de nou on apareixen els principals personatges i s'hi recreen les principals escenes del film: l'arribada del professor substitut a l'internat, un amant de la música; el director autoritari i frustrat per la seva pròpia destinació; la mestra de matemàtiques de l'internat de nenes veí del dels nens; la mare jove i viuda d'un dels interns que aporta el plus romàntic a la trama; la colla d'interns sota el jou de la dictadura escolar amb l'amenaça permanent del càstig; el manetes i conserge de l'internat; l'intern més gran que prové d'un centre penitenciari i que altera la cohesió del grup; i el cor que aquí es representa amb una quinzena de joves intèrprets —nens i nenes—, escollits en un càsting especial previ per a aquesta temporada catalana i que formen en conjunt una coral homònima d'una vuitantena de nois i noies de diferents edats, d'entre els 6 i els 15 anys, que es van alternant en les diferents funcions, per la normativa habitual en espectacles on intervenen intèrprets infantils... [+ crítica]

PAU I LLIBERTAT SOTA LES CENDRES DEL BOSC DE BIRNAM

«Macbeth», de William Shakespeare. Adaptació de Pau Carrió i Llucià. Intèrprets: Moha Amazian, Joan Amargós, Pepo Blasco, Pep Cruz, Pol López, Carles Martínez, Laia Marull, Alba Pujol, Xavier Ricart, Marc Rodriguez, Marc Soler, Júlia Truyol, Mar Ulldemolins, Ernest Villegas. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Silvia Delagneau. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Música original i espai sonor: Rafael Plana. Moviment: Anna Rubirola. Ajudanta d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Construcció d'escenografia: Jorba Miró i Taller d'escenografia Castells. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Agraïments: Aimee Leonard. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Pau Carrió i Llucià. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 14 febrer 2024.
 

Els supervivents de «Macbeth» acaben de cridar el lema “Pau i llibertat!” que tanca l'obra, en conxorxa amb l'auditori de la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, i a la sortida, només obrir el mòbil, les notificacions d'última hora parlen d'un tiroteig a Kansas City, d'un bombardeig més a Ucraïna i d'un altre hospital bombardejat a Gaza. Pau i llibertat, doncs. Tot i que Shakespeare, en el seu text original, en tenia prou amb un “Visca!” dedicat al rei d'Escòcia. El director i dramaturg Pau Carrió (Barcelona, 1981) —un dels que més ha treballat al Teatre Lliure en diferents disciplines amb prop de quaranta produccions en els últims quinze anys— ha adaptat aquesta versió de «Macbeth» a una època en estat de guerra contemporània, inspirada en la Gran Guerra, la sagnant Primera Guerra Mundial, però que pels cops de taló dels militars també podria ser la Segona Guerra Mundial. Intemporal, doncs. Però sempre situada a prop del mític bosc de Birnam, amb els personatges protagonistes de la tragèdia shakesperiana, amb les tres bruixes de l'oracle llançat a Macbeth convertides aquí en monges infermeres d'un hospital de guerra, i amb un estol de militars uniformats i emmedallats —negre total de Sílvia Delagneau— a qui només els faltaria guardonar amb la creu gammada per acabar-ho de fer més rodó. La versió de Pau Carrió ha optat per una aposta de gran format, impregnada literalment per la foscor metafòrica que arrossega la tragèdia de Shakespeare i amb una extraordinària matisació d'il·luminació (creació de Raimon Rius) i una suggerent plasticitat escenogràfica (creació de Sebastià Brosa) plantejada com si fos un disseny en 3D, amb diversos grans espais que s'obren i es tanquen aconseguint un efecte tan poètic com tenebrós i suggerent... [+ crítica]

FOC DE CAMP SOLIDARI

«Acampada». Espectacle de creació i investigació escènica de Pont Flotant. Intèrprets: Àlex Cantó, Carmen Golfe, Isbel Gómez, Mónica Lamberti, Itziar Manero, Jesús Muñoz, Alberto Romera i Benito Valverde. Disseny escenografia: Joan Collado. Il·luminació: Marc Gonzalo (All). Composició musical: Pedro Aznar. Disseny sonor: Josep Ferrer. Il·lustracions: Raúl Aguirre. Disseny gràfic: Joan Collado. Tema musical: “Todo para todos”, cedit per Enric Montefusco. Realització escenografia: Yolanda García i Santi Montón. Maquinària i regidoria: Yolanda García. Tècnics de gira: Juan Serra i Javi Vega. Assistent en pràctiques: Maria Luisa Cardoso. Fotografia i vídeo promocional: Nacho Carrascosa. Equios de gestió i tècnica del TNC. Producció: Pont Flotant. Distribució: Rafa Jordán, Imma Expósito, Fiona Maxence (Pro21Cultura). Amb la col·laboració de la Comunidad de Madrid, el Festival de Otoño de Madrid, l'Institut Valencià de Cultura, l'Ajuntament de València, el Teatre El Musical TEM i el Teatre Carmen Valero de Silla. Direcció de l'espectacle: Companyia Pont Flotant (Àlex Cantó Joan Collado, Jesús Muñoz i Pau Pons). Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya Barcelona, 15 febrer 2024.

La companyia Pont Flotant, del País Valencià, agafa la motxilla, les “xiruques” i les tendes de campanya i s'instal·la en un paratge fictici de l'escenari des d'on, amb una mica d'imaginació, es veu la Serra d'Aitana. La colla són sis, però acaben sent vuit. Tot sembla improvisat. Però la presumpta improvisació és una de les juguesques de la companyia. Un dels intèrprets dóna la benvinguda als espectadors. I ho fa d'una manera especial. A la sala hi ha una espectadora cega, amb gos pigall, que s'està als seus peus, vigilant. A la sala també li han dit que hi ha alguna persona muda (i en conseqüència, sorda). Per això demana si algú coneix el llenguatge de signes. Per sort, hi ha una intèrpret disposada a fer la transcripció de l'espectacle. I al veí de butaca de la persona cega, li demana que, amb veu baixa, faci l'audiodescripció per a la noia del gos pigall. Però el presentador encara busca més “peculiaritats” entre els espectadors: “¿Hi ha algú que tingui claustrofòbia?” “¿Hi ha algú que tingui poca paciència?” “¿Hi ha algú a qui el molesti el sorollet dels paperets de caramel?” “¿Hi ha algú que tingui por escènica?” “¿Hi ha algú que pateixa asma?” “¿Hi ha algú que s'irriti fàcilment?” “¿Hi ha algú que es consideri hiperexigent?” “¿I... hi ha algú que tingui l'hàbit de pesar figues al teatre?” Els espectadors segueixen el joc, encara convençuts que l'interrogatori pretén posar-los en guàrdia davant del que pugui passar quan comenci l'espectacle. La persona cega accepta que el seu veí li explica el que passa a l'escenari. I la intèrpret de llengua de signes accepta mantenir-se al mig de l'escenari durant tota la representació per explicar el que s'hi diu a les persones mudes (i sordes)... [+ crítica]

JOC DE CLONS

«Una còpia (A number)», de Caryl Churchill. Traducció de l'anglès: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Lluís Marco i Raimon Molins. Creació digital: Joan Rodón. Espai sonor, disseny i programació: Efrén Bellostes. Escenografia i pantalles: Kike Blanco. Caracterització: IA. Il·luminació: Mattia Russo. Ajudanta de direcció i producció: Claudia Manini. Gestió i comunicació: Àlex Bargalló. Materials gràfics i xarxes: Ona Borràs. Fotografia cartell: Midjourney (IA) / Joan Rodón. Atrium Produccions, Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 13 febrer 2024.

Era el febrer del 2007 —ha plogut molt  ni que ara faci de mal dir amb la sequera actual— quan els actors Andreu Benito i David Selvas van estrenar aquí aquesta obra de la dramaturga Caryl Churchill (Londres, 1938), a l'Espai Lliure de Montjuïc. L'autora l'havia estrenada cinc anys abans a Londres. Si aleshores l'impacte ja va ser considerable, el d'ara no ho és menys. Si es vol, amb els avenços de la tecnologia, sembla menys de ficció i més realista, a més de molt visionària de cap on va el món. ¿Què s'hi ha guanyat amb aquesta recuperació disset anys després? Raimon Molins —que, a més de ser un dels intèrprets la dirigeix— ha optat novament per la bona traducció que aleshores ja va fer de l'anglès el dramaturg Jordi Prat i Coll. I l'altre guany és posar el veterà actor Lluís Marco en un espai de cambra i amb una obra que no admet el sopluig de formar part d'una gran companyia —on a ell se l'ha vist sovint durant molts anys— i que el posa cara a cara amb l'auditori. Gairebé sol davant el perill, que supera amb escreix. Lluís Marco i Raimon Molins —dos intèrprets veterans malgrat la diferència generacional— continuen posant molt alt el llistó de Caryl Churchill. Lluís Marco fa el paper del pare vidu —perfecte per l'edat— que es va destapant, confessant i enfonsant a la vegada davant les evidències i els interrogatoris de tres dels seus presumptes fills —l'original i dos dels clonats!— amb el matís de la seva progressiva corba d'ascens de la feina ben feta fins a la caiguda amb un cert sentiment de culpabilitat... [+ crítica]

AIBOU, AIBOU, ANEM A TREBALLAR!

«La Blancaneus i els 7 nans». Adaptació basada en el conte recollit pels Germans Grimm. Text d'Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets i equip artístic 2024: Maria del Valle / Cristina Fabero, Marcel Castillejo, Jéssica Martín, Joan Monistrol, Montse Vidal, Arnau Solsona, Bernat Torruella, Ferran Vidal, Llorenç Costa, Oriol Berch, Pol Berch, Pol Moix, Ivet Camunyes, Joana Berch, Mar Ayala, Alba Cruells, Anna Gallés, Bernat Penas, Cristina Pineda, Itzel Montoliu, Ivette Manent, Judit Martínez, i Roser Prat. Coordinació atrezzo: Cesca Andrés. Vestuari: Bena Clapés, Dolors Castellví i Anna Oller. Assessoria: Aleix Garcia. Confecció: Equip de modistes i brigada de la Joventut de la Faràndula. Disseny d'escenografia: Joan Jorba. Revisió d'escenografia: Mariona Ubia. Construcció: Estudi Taller Jorba-Miró i equip de la Joventut de la Faràndula. Disseny i coordinació: Patrícia Álvarez i Berta Corbera. Realització: Equip de maquillatge de la Joventut de la Faràndula. Efectes especials: Llorenç Mañosa i Equip de Pirus de la Joventut de la Faràndula. Disseny il·luminació, programació i tècnic: Jordi Berch. Tècnics de llums: Adrià Gómez i Jordi Berch. Operador de so: Guillem Pol. Microfonia: Carles Bernal. Projecció: Jan Saura. Producció tècnica: ContraCorrent. Producció executiva: Pol Berch. Regidoria: Mariona Ubia. Direcció tècnica: Jordi Berch. Direcció vocal: Jéssica Martín i Alba Valero. Direcció coreogràfica: Montse Argemí. Direcció artística i dramatúrgia: Albert González. <b>Intèrprets i equip artístic 2012</b>: Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Reposició: 27 abril 2014. Reposició: 11 febrer 2024. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

[Crítica revisada corresponent a la primera estrena del 2012]

Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de «La Blancaneus». I no perquè els Germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època. No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents! Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina. Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell. En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual... [+ crítica]

ELS ENCANTADORS DE SERPS DE LA PAMELA

«Tot fent Pigmalió». Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir de l'obra de Bernard Shaw, en versió de Joan Oliver (Pere Quart). Intèrprets: Manel Barceló i Lloll Bertran. Vestuari: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Dani Gener. Caracterització: Júlia Ramírez. Fotografia i imatge: Dani Escalé. Producció: Anexa. Música original i direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Rosich i Jordi Andújar. Sala Versus Glòries, Barcelona, 9 febrer 2024.
 

¿Què seria de l'obra «Pigmalió», de Bernard Shaw, sense la pamela d'Audrey Hepburn en la versió musical «My Fair Lady»? La troupe Marc Rosich, Jordi Andújar, Marc Sambola, Lloll Bertran i Manel Barceló han recuperat el mite i la màgia del barret de plomalls i han entrat en el teatre a través del teatre amb una mirada que barreja des de l'original de Bernard Shaw, estrenat el 1913, passant per la versió del dramaturg i poeta Joan Oliver (Pere Quart), escrita el 1957 i estrenada el 1961, fent un salt a la repesca que el 1997 en va fer Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo al capdavant, en una nova versió retocada per Xavier Bru de Sala, amb una companyia de tretze intèrprets i amb una llarga temporada al Teatre Poliorama de més de 100.000 espectadors. D'aquell èxit del «Pigmalió» més recent, reapareix aquest «Tot fent Pigmalió» que té com a ànima la multifacètica actriu Lloll Bertran, que l'any 1997 va fer el paper protagonista de la Roseta, una venedora de flors de carrer, amb Dagoll Dagom —allà Bru de Sala li va canviar el nom per Rosita— i que és el personatge que fa el salt des de la part baixa de Barcelona, de l'encara anomenat barri Xino de postguerra —Joan Oliver l'adapta a la dècada dels cinquanta del segle XX— a la burgesia de l'Eixample, des del seu parlar desimbolt i sense topalls, entre xava i caló, al parlar culte i refinat, treballat a fons i amb dedicació per en Jordana, un professor de fonètica... [+ crítica]

L'EMPREMTA DIGITAL DE JANE AUSTEN

«Els Watson», de Laura Wade, a partir de la novel·la inacabada homònima de Jane Austen. Traducció; Joan Sellent. Intèrprets:  Mercè Aránega, Hodei Arrastoa, Laura Aubert, Guillem Balart, Dafnis Balduz, Jordi Banacolocha, Lluïsa Castell, Abdi Cherbou, Jordi Coll, Arnau Cot / Jan Daniel González, Mireia Illamola, Laia Manzanares, Paula Malia, Olga Onrubia, Laura Pau, Fina Rius, Marc Rius i José Luis Salinas. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Composició musical: Iñaki Salvador. So: Jordi Bonet. Coreografia: Jon Maya. Caracterització: Imma Capell. Enrregistrament musical: Aba Fernández i Olvido Lanza (violí), Uixi Amargós (viola) i Andrea Amador (violoncel). Ajudant escenografia: Cesc Colomina. Ajudanta vestuari: Nadia Balada. Ajudant coreografia i coach interpretació infants: Esteve Gorina. Construcció escenografia: Pascualín Estructures, Stage Technology, SL. Taller d'escenografia Castells, SL. Arquitectura Teatral, SL. Lloguer vestuari: Sastreria Cornejo, S.A. Producció: TNC. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 febrer 2024. 

 Laura Wade (Bedford, Bedfordshire, Regne Unit, 1977) es va proposar amb aquesta obra, penetrar en l'univers de Jane Austen (Steventon, Hanpshire, Regne Unit, 1775 - Winchester, Regne Unit, 1817) reinterpretant què hauria volgut fer i dir la popular novel·lista anglesa amb «Els Watson». Austen la va començar a escriure el 1803, prevista en cinc capítols, i sembla que la va aparcar el 1805, arran de la mort del seu pare. Com en el rerefons de la major part de l'obra d'Austen, hi ha una crítica a la societat del seu temps i amb l'èmfasi en el paper de la dona de l'època sotmesa a les convencions socials i sense independència econòmica. De fet, a mitjan segle XIX, Catherine Hubback, neboda de Jane Austen, ja va acabar la novel·la, amb el presumpte final que sembla que Jane Austen havia confessat de paraula a la seva germana Cassandra. La neboda d'Austen la va publicar, respectant el nom de la seva tia novel·lista, però amb el títol «The Younger Sister (La germana petita)». No sembla que la dramaturga i guionista Laura Wade n'hagi fet gaire cas perquè la seva versió és una mirada des de la contemporaneïtat amb dues parts ben diferenciades: la primera, un soporífer i prescindible bitllet de presentació dels personatges, a l'espera de la segona part, que és quan l'obra agafa la volada promesa en les expectatives. En conjunt una obra preciosista, lluminosa, molt ben dirigida per Josep Maria Mestres, amb una versió de Joan Sellent refinadíssima, com és habitual en la seva trajectòria de traductor, escenogràficament victoriana i a la vegada espectacular, amb coreografia, ball, una certa disbauxa i moments surrealistes, tres hores amb entreacte que, si Laura Wade no s'hagués entretingut tant en la primera part, haurien pogut reduir-se a un parell d'horetes i cap a casa tot dient: aquest senyor és tal, aquesta senyora és tal altra, i aquest altre senyor és tal i aquesta altra senyora és tal altra, pim, pam, i ara anem per feina... [+ crítica]

SANT JOAN DE LA CREU I HARRY POTTER

Crítica teatral: Sant Joan de la Creu i Harry Potter. «Alma y palabra. San Juan de la Cruz». Autoria: San Juan de la Cruz. Dramatúrgia: José Carlos Plaza. Música: Frederic Mompou (selecció de peces de “Música callada”). Intèrprets: Lluís Homar i Adriana Ozores. Pianista: Emili Brugalla. Espai escènic: José Helguera. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Dani Checa. Mestre de la paraula: Vicente Fuentes. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Direcció: Lluís Homar. Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC). Teatre Romea, Barcelona, 7 febrer 2024.
 

¿Què hi fa l'actor Lluís Homar en posició zen en una punta de l'escenari, davant d'una reproducció del «Crist crucificat» de Velázquez? Els espectadors l'hi troben ja quan entren al teatre. I un comença a pensar que potser és una pregària, una prometença o un recolliment místic perquè els déus del teatre protegeixin els que s'hi dediquen amb tanta vocació però precàriament, i per les circumstàncies, amb una sabata i una espardenya. Per si de cas, l'actor i actual director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico va a peu descalç, tant ell com l'actriu Adriana Ozores i el pianista Emili Brugalla, que l'acompanyen en aquesta recuperació de l'obra de Sant Joan de la Creu (San Juan de la Cruz en literatura espanyola), que es proposen relacionar el poeta amb el músic català Frederic Mompou. Pot semblar una fusió impossible, però Emili Brugalla, músic coneixedor a fons de l'obra de Frederic Mompou, hi troba el punt de connexió. Diu que Mompou era un compositor a qui agradava perdre's, un compositor de poques paraules i de notes breus i potser per això acompanya la representació amb la partitura de «Música callada». En canvi, Sant Joan de la Creu —nascut com Juan de Yepes, d'origen jueu, prop d'Àvila, el 1542— va ser un rebel del seu temps, es va enfrontar al poder de l'església, ho va patir amb empresonament, va tenir la sort de conèixer Santa Teresa de Jesús i, de tot plegat, hi va guanyar la literatura amb la seva creacio poètica, una de les columnes de la literatura espanyola, com la que ara revisiten Lluís Homar, Adriana Ozores i Emili Brugalla, amb el coratge i la intenció de no oblidar... [+ crítica]