27 de maig 2015

«Un enemic del poble», de Henrik Ibsen. Versió lliure de Juan Mayorga i Miguel del Arco. Traducció de l'espanyol de Cristina Genebat. Música original d'Arnau Vilà. Intèrprets: Blanca Apilànez, Pere Arquillué, Roger Casamajor, Mar Casas, Rafa Delgado, Pablo Derqui (2014), Miquel Fernández, Jaume Garcia (2015), Miquel Gelabert, Eli Iranzo, Mónica López, Jordi Martínez, Anabel Moreno, Joan Raja, Santi Ricart i Andrea Ros. Escenografia: Eduardo Moreno. Ajudant escenografia: José Novoa. Vestuari: Ana López. Ajudants vestuari: Suevia Sampelayo i Maria Armengol. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Sandra Vicente (Estudio 340). Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (3D). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Miguel del Arco. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 24 gener 2014. Reposició: 28 maig 2015.

Patatxap, patatxop! Aigua per l'amor de Déu! Les clavegueres del balneari de ficció de Henrik Ibsen es transformen en aquest muntatge en un infern per al poble dels germans Stockmann: Thomas, el doctor, director del balneri i científic descobridor de les aigües putrefactes que enverinen els turistes que s'hi acosten; i Peter, l'alcalde, defensor del que ell anomena l'interès general i el bé comú. Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) es va avançar cent cinquanta anys a reblar el clau sobre els perills de la democràcia i les trampes que amaga en boca i en mans de segons qui. El protagonista de l'obra és el doctor Stockmann. N'hi ha hagut uns quants en l'última dècada als escenaris catalans. Esmentem-ne només tres: el de l'actor Miquel Barceló, del muntatge estrenat al Teatre Romea, el novembre del 2003, producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, sota la direcció de Carme Portaceli. El de l'actor Francesc Orella, portat al Teatre Tívoli, l'abril del 2007, pel Centro Dramático Nacional, sota la direcció de Gerardo Vera; i el de Bernat Quintana, en la versió minimalista de Les Antonietes, a la Sala Muntaner, el maig del 2013. El d'ara, al Teatre Lliure de Montjuïc, li ha tocat a l'actor Pere Arquillué, de nou imponent, en les escenes col·lectives, però més al màxim a l'hora del discurs idealista que acaba monologant el doctor Stockmann en l'assemblea popular del poble... [+ crítica]

22 de maig 2015

«Incerta glòria». Adaptació de la novel·la homònima de Joan Sales. Adaptació d'Àlex Rigola. Banda sonora: Nao Albet. Intèrprets: Nao Albet, Andreu Benito, Marcel Borràs, Aina Calpe, Joan Carreras, Laia Duran, Toni Mira, Pau Roca i Mar Ulldemolins. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia: Martín Eluchans i Josep Iglesias. Construcció escenografia: Estudi-Taller Jorba-Miró. Vestuari: Sílvia Delagneau. Confecció vestuari: Nené i Marina Pujadas. Il·luminació: August Viladomat. So: Albert Mosoll. Vídeo: Francesc Isern i Max Glaenzel. Il·lustració cos: Alejo Levis. Documentació: Eleonora Herder. Equip tècnic i gestió Heartbreak Hotel: Jordi Puig 'Kai', Punt de Fuga, S.L., Titus Andrònic, S.L., Trànsit Projectes. Ajudant direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola. Producció: TNC i Heartbreak Hotel. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 maig 2015.

Sembla que va ser el mateix director Àlex Rigola qui va demanar que la versió dramatúrgica que ha fet de la novel·la 'Incerta glòria' no es programés a la Sala Gran del TNC perquè volia aconseguir una atmosfera més íntima. Aquesta decisió estètica demostra el respecte amb què Rigola ha buidat l'essència de l'obra de Joan Sales (Barcelona, 1912 - 1983), com si els personatges principals, els secundaris i l'espai geogràfic principal de la trama, el front d'Aragó, fossin peces de porcellana de fràgil manipulació. Segurament per això, Àlex Rigola recorre al simbolisme per reflectir alguns dels passatges més sensibles de transcriure en llenguatge teatral. Tot i així, aconsegueix que la sensació dels retrunys dels obusos s'escampin per la Sala Petita del TNC com si fossin reals i crea també un clima tenebrós en la nit de les trinxeres quan dos dels principals personatges (en Lluís i en Juli Soleràs) es parlen de trinxera a trinxera (quan el segon ja s'ha passat al bàndol feixista) o impregna de fredor de l'hivern aragonès l'escenari quan s'arriba a la derrota i la fugida en escampadissa del que queda de l'exèrcit republicà amb una pluja de cables i micròfons que creen un paisatge laberíntic per on circulen els personatges... [+ crítica]

21 de maig 2015

«Guapos & Pobres». Basat en el llibre 'Guapos y pobres, una nueva clase social', d'Alfredo Ruiz. Llibret i lletres de Toni Martín. Música de Xavier Torras. Intèrprets: Frank Capdet, Mariona Castillo, Xavi Duch, Gràcia Fernández, Elena Gadel, Ivan Labanda, Muntsa Rius i Jorge Velasco. Músics: Adriana Alsina (cello); Marc Camero (baix); Marc Ledesma (baix / teclats); Xavier Torras (piano) i Jaume Yelo (bateria). Col·laboració audiovisual: Susanna Garachana, Francesca Piñón, Mone Teruel, Oriol Vila, Lluís Villanueva i Toni Viñals. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Equip IKEA Badalona. Creació audiovisual: Axel Filgueira (Multipase). Vestuari: Laia Cambrils. Il·luminació: Joan Cisa. Disseny so: Nuño Vázquez (Klinik Audio Pro). Tècnic de so: Pepe Bel. Regidoria: Ariadna Castedo. Direcció musical: Xavier Torras. Direcció d'escena: Toni Martín. Producció de Hold On Company. Teatre Goya, Barcelona, 20 maig 2015.

Tot està bé si acaba bé, diuen. I la història o les diverses històries dels personatges d'aquest musical tendeixen a acabar bé. Malgrat que reflecteixin una crua realitat de la generació que es mou entre els 25 i els 35 anys —amb alguna excepció que supera la franja dels trenta— fa la impressió que la intenció de l'autor i de la companyia en general és dotar el musical d'un seguit de The Ends més aviat feliços. Una felicitat, mite de la infantesa perduda, que els protagonistes de 'Guapos & Pobres' es guanyen a pols i volen transmetre als espectadors sota el lema que, a pesar de les dificultats, cal anar endavant, com canten a cor. Només cal donar un cop d'ull al repartiment per adonar-se que 'Guapos & Pobres' reuneix alguns dels intèrprets més destacats del teatre musical català més recent. Per sota de tots ells, pul·lula la memòria d'espectacles tant de gran com de petit format com 'Los miserables', 'Mamma mia!', 'Grease', 'West Side Story', 'La Bella i la bèstia', 'T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré', 'El petit príncep', 'Lo llaman copla', 'Mar i cel', 'Cop de rock', 'Mares i filles', 'Ojos verdes', 'Company', 'Flor de nit', 'El somni de Mozart'... ¿Cal dir res més? [+ crítica]

15 de maig 2015

«L'Hort de les Oliveres (una òpera catalana)», de Narcís Comadira. Intèrprets: Mercè Arànega, Rubèn de Eguia, Marta Ossó, Robert González, Mont Plans, Oriol Genís, Carles Canut, Aina Sánchez, Antoni Comas i Ricard Farré. Escenografia: Jordi Roig. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells, Arts-Scènics i equips TNC. Vestuari: María Araujo. Ajudanta vestuari: Marian García. Realització vestuari: I.T. Il·luminació: David Bofarull. So: Carles Gómez i Josep Puigdollers. Moviment: Robert G. Alonso. Caracterització: Toni Santos. Alumnes en pràctiques: Gerard Bidegain i Òscar Vilarroya (direcció i dramatúrgia); Roger Vila (comunicació audiovisual). Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 maig 2015.

A 'L'hort dels cirerers', d'Anton Txèkhov, són els russos aristòcrates rurals arruïnats els que volen vendre les terres a canvi d'un projecte urbanístic. A 'L'Hort de les Oliveres', de Narcís Comadira, són els hereus d'un patriarca català els que volen vendre als russos el seu camp d'oliveres a canvi, també, d'una urbanització. Les oliveres són un dels arbres fruiters mil·lenaris que encara perduren pels verals mediterranis, resistents als embats més esfereïdors i supervivents de gebrades històriques fulminants. I són també un dels símbols del passatge del sacrifici, la mort i la resurrecció de Jesús, dins de l'Evangeli. L'obra de Narcís Comadira (Girona, 1942) es basteix sobre aquest trípode, sense defugir ni les imatges ni les referències bíbliques, i es repenja, a més, en el mite shakesperià de Hamlet-fill o, dit aquí d'una altra manera, Hanmlet-hereu i Hamlet-nació. Ser o no ser, aquest continua sent sempre el dilema. I Xavier Albertí, des de la direcció, el resol seguint la pauta inicialment marcada per l'autor i amb una airada de teatre europeu d'arrel contemporània, portant el ramat al seu molí: teatre i música. Tragèdia, comèdia, vodevil... òpera, opereta, farsa i repicó... [+ crítica]

12 de maig 2015

«Concerto a tempo d'umore», de Jordi Purtí. Intèrprets de L'orquestra: Carles Coll Costa (director), Naeon Kim (concertino), Natalia Klymyshyn (ajudant concertino), Nacho Lezcano (violí 1r), Cecília Burguera (violí 1r), David Sanmartí (cap de violins 2n), Tamara Caño (violí 2n), Sergi Ruiz (violí 2n), Queralt Garcia (cap de violoncels), Carles Coll Bardés (violoncel), Tigran Yeritsyan (cap de violes), Mónica Cruzata (viola) i Juan Pablo Serna (cap de contrabaixos). Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Francesc Gener i Orquestra de Cambra de l'Empordà. Percussió corporal: Santi Serratosa. Disseny il·luminació: Jordi Surroca. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció escènica: Jordi Purtí. Coproducció Festival Còmic de Figueres i Enllaç Musical. Teatre Condal, Barcelona, 14 gener 2015. Reposició: 13 maig 2015.

A Avinyó, aquest 2015, els que vagin al Festival Internacional de Teatre estan d'enhorabona perquè els tornarà a visitar el director Jordi Purtí amb un espectacle que els recordarà l'èxit esclatant que el va portar després per una gira internacional amb la troupe de la gresca coral d''Operetta'. Aquest 'Concerto a tempo d'umore' va pel mateix camí. Un espectador veí sento que comenta amb la seva acompanyant, quan s'ha acabat l'espectacle: "¿Que són italians...?" I una apreciació com aquesta, que els puristes de teatre i música titllarien segurament d'espectador "escombraria", és el millor senyal que l'espectacle té un embolcall universal que fins i tot fa que, els més despistats, en desconegui l'ADN, ni que sigui amb denominació d'origen de l'Empordà. El director Jordi Purtí —cal recordar que en el seu moment va ser carn dels primers Joglars— és capaç de transgredir i transfigurar tots els gremis amb l'avantatge de no perdre ni un pèl de rigor i qualitat i aconseguint sempre que l'humor abasti el seu màxim nivell de seriositat, valgui la contradicció. Ja ho va fer amb una trapelleria coral a 'Operetta', un espectacle que va arrencar com una proposta familiar del TNC i que després ha captivat auditoris sense fronteres, ni culturals ni d'edat. I ho ha fet ara amb la formació que commemora el 25è aniversari, l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, amb una trajectòria prou reconeguda que compta amb més de tres mil concerts en una quarantena de països... [+ crítica]

11 de maig 2015

«Utilitat programada», de Marc Rosich. Intèrprets: Míriam Alamany, Lídia Casanova, Júlia Molins / Cristina López, Iñaki Mur, Maria Salarich i Mario Silva. Veu en off de Jimmy: Enric Cambray. Música original i disseny de so: Mario G. Cortizo. Escenografia: Sarah Bernardy. Disseny il·luminació: Marc Creus. Vestuari: Alba Prats. Caracterització Tutora: Rut Fulgado. Assessorament veu: Ester Cort. Tècnic llum i so: Pau Torres. Direcció: Míriam Escurriola. Companyia La Hydra. Teatre Tantarantana, Barcelona, 10 maig 2015.

"Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega." Em ve al cap la cantarella del poema vaquí de Joan Maragall quan el personatge de la Tutora, interpretat per Míriam Alamany, intenta explicar, entre altres secrets del seu passat entre neboda i oncle, les causes per les quals té un ull a can Pistraus per mor del maleït broc d'una font. Això té lloc cap al final d'aquest espectacle d'una hora i mitja —totalment escurçable—, suposo que pensat amb voluntat juvenil, que el dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha elaborat sembla que inspirat en històries distòpiques contemporànies del cinema, la literatura fantàstica i el còmic i amb influències de prediccions clàssiques com la lluita del grup de joves de l'obra 'Un món feliç', d'Aldous Huxley o del '1984', de George Orwell, amb el Gran Germà espiant, en clau de càmeres... [+ crítica]

10 de maig 2015

«Somiant en cocodrils». Dues farses d'Anton Txèkhov («Un tràgic sense voler» i «El prometatge». Traducció de Joan Casas i Nina Avrova. Intèrprets: Miquel Bonet, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Teaser: Pau López. Vestuari: Rafató Teatre. Postissos: Toni Santos. Il·luminació: David Bofarull. Moviment: Keith Morino. Direcció: Lluïsa Mallol. Sala Leopoldo Fregoli. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 9 maig 2015.

Acostumats a les grans obres d'Anton Txèkhov, entrar en el seu món més pròxim i de cambra a través de les peces curtes permet als espectadors reconèixer alguns dels trets essencials que caracteritzen els principals personatges de clàssics seus com 'L'oncle Vània' o 'L'hort dels cirerers'. La conjunció que Txèkhov fa de la tragèdia i la farsa pren en aquest parell de peces un relleu especial. En la primera, 'Un tràgic sense voler', molt breu, només vint-i-cinc minuts a tot estirar, un personatge atabalat per les feines de funcionari a la cancelleria i els compromisos familiars d'estiuejant el porta a suplicar al seu millor amic que li presti un revòlver. Els espectadors no sabran ben bé per què el vol, però ho intuiran. I a poc a poc s'adonaran que la desesperació del personatge que el porta a la presumpta tragèdia a vegades ve provocada per quatre futileses sense importància que, com els farcells d'un camàlic, es poden espolsar del damunt amb un parell d'estrebades... [+ crítica]

09 de maig 2015

«Mots de ritual per a Electra», de Josep Palau i Fabre. Dramatúrgia de Jordi Coca. Intèrprets: Àngels Bassas, Dafnis Balduz, Carme Callol, Quimet Pla, Carme Sansa. Personatges vídeo: Josep Costa i Carme Sansa. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Ajudant escenografia: Montse Garre. Vestuari: Marta Rafa. Realització vestuari: Goretti. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Audiovisuals: Xavier Manich. So: Lucas Ariel Vallejo. Assessoria dicció: Roser Güell. Ajudant direcció: Cristina Raventós. Direcció: Jordi Coca. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 maig 2015.

Tothom és esclau del seu temps i de l'etiqueta que li pengen. A Palau i Fabre, per mèrits propis, sel recorda més com a estudiós i expert en l'obra de Pablo Picasso i també, esclar, com a poeta, amb la seva obra escrita entre el 1936 i el 1950 reunida en el volum 'Poemes de l'Alquimista'. Però la seva flaca, i potser el seu reconeixement frustrat, va ser el teatre. Palau i Fabre volia ser dramaturg, però quan la guerra i l'exili van torçar-ho tot, segons quines vocacions van passar als llimbs dels oblits. D'aquí ve que el Teatre Nacional de Catalunya hagi dedicat el cicle 'L'origen de l'oblit' al teatre sepultat per les circumstàncies polítiques i socials entre els anys quaranta i els anys seixanta del segle passat. Oblit a mitges, esclar, perquè Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 - 2008) va poder veure encara en vida algunes de les estrenes que l'Espai Escènic Joan Brossa (a l'antiga seu) li va fer a principis de segle XXI, precisament per recomanació del mateix Joan Brossa... [+ crítica]

«La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Josep Lluís Gonzàlez, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assumpta Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Reposició: 9 maig 2015. A partir 3 anys.

Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz. L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé... [+ crítica]

08 de maig 2015

«Cleòpatra», d'Iván Morales. Trilogia: «Tot pels diners». Intèrprets: Anna Azcona, Clàudia Benito i Manel Sans. Músic: Gato - Gang Wolf Lightnin. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Construcció escenografia: Xarli. Meritori escenografia: Marc Salicrú. Caracterització: Paula Ayuso. Il·luminació: Raimon Rius. So: Mar Orfila. Coreografia: Oriol Pla. Direcció: Iván Morales. Coproducció: Teatre Lliure i Companyia La Brutal. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 maig 2015

Hi ha l'última reina de l'antic Egipte i hi ha l'última reina del Paral·lel, qualificatiu que, com la borsa, puja i baixa i canvia de mans cada dos per tres. Les dues reines tenen un sobrenom: Cleòpatra. I les dues són amants de la luxúria tot i que troben refugi en les arts i les lletres. Si una va portar de corcoll Marc Antoni, l'altra confessa que hi ha portat mig cens masculí de Barcelona. I si una va dominar l'antic imperi de la civilització antiga, l'altra intenta dominar el que queda del gremi de la prostitució al carrer, amb la creació d'un pla projectat antropològicament gràcies a uns escassos primers estudis universitaris i presentat personalment a l'alcalde de la ciutat perquè les dones que representa no siguin titllades mai més d'esclaves sexuals sinó de treballadores del sexe i trobin la fàbrica de creació en un espai dels molts que sobren al municipi per convertir-lo en una mena de bordell cooperatiu com si fos una catedral dels cellers sexuals... [+ crítica]

04 de maig 2015

El Teatre Lliure reposarà 'El curiós incident del gos a mitjanit', 'Rhum' i 'El rei Lear' la temporada vinent

El Teatre Lliure reposarà la temporada vinent, com a mínim, tres dels espectacles estrenats aquesta temporada. Es tracta de 'Rhum', 'El rei Lear' i 'El curiós incident del gos a mitjanit', segons ha confirmat el director Lluís Pasqual, en una entrevista a TV3. Tot i que ja s'havia anunciat la reposició de l'obra 'El rei Lear' [crítica], de William Shakespeare, amb Núria Espert, i que aquest mes de maig ja havia prorrogat l'espectacle 'El curiós incident del gos a mitjanit' [crítica], de Mark Haddon, protagonitzat per Pol López, no s'havia confirmat la repetició de l'espectacle 'Rhum' [crítica], un homenatge al desaparegut pallasso Monti (Joan Montanyès). La bona mitjana d'ocupació que estan tenint les tres sales del Teatre Lliure (les dues de Montjuïc: Espai Lliure i Sala Fabià Puigserver, i la del Lliure de Gràcia) han fet que la majoria dels espectacles esgotin les localitats i deixin espectadors en llista d'espera. Així, aquesta mateixa temporada, entre maig i juny, es reposen dos dels espectacles de l'anterior: 'Un enemic del poble' [crítica], d'Henrik Ibsen, amb Pere Arquillué (del 28 de maig al 21 de juny) i 'Els dies feliços' [crítica], de Samuel Beckett, amb Emma Vilarasau (del 3 al 21 de juny). La temporada 2015-2016 del Teatre Lliure coincidirà amb el 40è aniversari [informació] de la fundació del teatre i amb el 25è aniversari de la mort del seu creador, Fabià Puigserver (Olot, 1938 - Barcelona, 1991), dues efemèrides que tampoc no passaran per alt de la programació de la temporada vinent.

01 de maig 2015

«La flauta màgica». Versió basada en l'obra de Wolfgang Amadeus Mozart (música) i Emanuel Schikaneder (llibret). Intèrprets: Pau Doz, Txema Segura, Karen Gutiérrez i Albert Doz. Escenografia i titelles: Elisabet Vilaplana. Vestuari: La Paparra. Il·luminació i so: Gabi Doz. Ajudant de direcció: Jaume Amatller. Direcció musical i escènica: Albert Doz. Companyia L'Aplic. Guasch Teatre, Barcelona, 5 novembre 2011. Reposició: 1 maig 2015. Recomanat a partir de 4 anys.

La companyia L'Aplic té una versió de l'òpera 'La flauta màgica' per a titelles i en castellà. L'altra versió, amb intèrprets de carn i os, i en català, és la que ha presentat aquesta tardor al Guasch Teatre. Una adaptació teatral que recull els trets bàsics de la trama del llibret d'Emanuel Schikaneder, escrit el 1791 expressament per al compositor Wolfgang Amadeus Mozart, enmig de greus dificultats econòmiques dels dos autors, i estrenada a Viena, sota la direcció del mateix Mozart, només dos mesos abans de la mort del músic quan tenia 35 anys... [+ crítica]