22 de desembre 2017

«Adossats», de Ramon Madaula. Intèrprets: Rosa Renom, Jordi Bosch, Ramon Madaula, Marieta Sánchez, Carles Canut i Guillem Balart. Escenografia: Joan Sabaté. Ajudant escenografia: Gemma Morató. Construcció escenografia: Taller escenografia Sant Cugat. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Agut. Caracterització: Toni Santos. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Jana Morey. Caps tècnics teatre: Raúl Martínez i Sergio Lobaco. Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Teatre Romea, Barcelona, 21 desembre 2017.

Com el Vallès no hi ha res! Ja ho va dir Pere Quart: «En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra, / quatre pins un bosc espès, / cinc quarteres massa terra. / Com el Vallès no hi ha res.» El que no sabia Pere Quart és que, al cap dels anys, el Vallès de la seva corranda d'exili, com tantes altres comarques catalanes, es convertiria en un farcit d'urbanitzacions i de cases adossades, separades les unes de les altres per una tanca de bruc, amb algunes heures i amb veïns a vegades no volguts, un «pepero» que fa escàndol quan talla la gespa i fa anar el motocultor, o una veïna que té una dotzena de gats al jardí. A la casa adossada que retrata l'ara ja dramaturg consolidat Ramon Madaula (Sabadell, 1962) —que això no vol dir que hagi penjat el hàbits de bon actor— no hi ha tallagespa ni motocultor, però hi ha una caseta del gos, de la gossa més aviat, una gossa que els espectadors escoltaran bordar algunes vegades, però que no veuran mai, i que pels indicis evidents des del primer moment, només sap escampar la quisca per tota la gespa... [+ crítica]

18 de desembre 2017

El Teatre Lliure reposa l'espectacle «Rhümia» per a tots els públics durant les festes nadalenques

S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel·ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba. L'espectacle «Rhümia» n'és un tros, de picaresc. Però tot està tan integrat dins la dramatúrgia que acaba sent una sàtira de la mateixa picaresca. La companyia es va formar arran de la malaguanyada pèrdua del clown Joan Montanyès 'Monti'. El primer espectacle, «Rhum», va ser un homenatge a la seva memòria. L'actual encara és, diuen, «un record molt especial». Però hi ha l'empremta que Monti va deixar. Expressions i números clàssics que els cinc pallassos de «Rhümia» fan i desfan a la seva manera, amb un guió nou, que no abandona la poètica d'entrada i de sortida, per entrar en una successió durant una hora i mitja central d'esquetxos esbojarrats. Els Zirkòlika els han reconegut la feina amb els seus premis... [+ crítica]

15 de desembre 2017

«Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose)», d'Amelia Bullmore. Traducció de Roser Batalla. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Castells i Pascualín Estructures. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Jordi Bonet. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Audiovisuals: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Maquinària: Joan Bonany. Tècnic so: Joan Gil. Tècnic vídeo: Martín Elena. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Assistència sastreria: Alejandro Lorenzo. Perruqueria i maquillatge: Pablo Arcusa. Coordinació tècnica: Jordi Thomas. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Producció executiva: Macarena García. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Bitó amb la coproducció de La Villarroel. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel, Barcelona, 14 desembre 2017.

Actriu i autora. Aquesta, crec, és una de les claus de l'obra estrenada a Londres el 2011 i representada des d'aleshores en diferents escenaris internacionals, «Di and Viv and Rose» —la tendència manllevada del cinema de canviar els títols l'ha convertit en català en «Les noies de Mossbank Road»— perquè l'autora Amelia Bullmore (Chelsea, Londres, 1964) coneix bé el que es cou a l'altra banda del guió i l'estructura teatral de la seva obra respira les fustes d'escenari que ella mateixa ha trepitjat. Amelia Bullmore, com a autora, és en aquesta obra una mica Di, una mica Viv i una mica Rose. Em costa apuntar-me a la teoria que fa córrer la promoció quan diu que va decidir escriure aquesta obra a partir de descobrir, passejant per Nova York, les cames d'una senyora que s'assemblaven a les d'una amiga seva. Deixem-ho i anem al gra. El gra és l'amistat covada entre tres estudiants de divuit anys que comparteixen habitatge —aquesta franja d'edat està per sota dels Erasmus actuals i aquí hi veig un cert desaprofitament en no jugar amb el moviment postuniversitari de la generació actual, malgrat que parli d'uns anys enrere— i com evoluciona aquesta amistat des de l'absoluta desconeixença a l'obligació de conviure plegades i al salt en el temps de les tres quan ja han entrat en la quarantena... [+ crítica]

14 de desembre 2017

«25 il·lusions». Creació de Josep Maria Lari. Guió: Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Roger Molist, Juan Carballido, Josep Ramon, Albert Obach, Estanis Farré. Coreografia: Roger Molist. Veu en off: Pere Arquillué. Escenografia: Josep Maria Lari. Il·luminació: Oriol Rufach. Banda sonora: Marcel Botella (Bcntracks). Construcció escenografia: Teatrerya i Jordi López. Vestuari: Josep Massagué, Míriam Compte, Jordi Dalmau. Maquillatge i perruqueria: Toni Santos i Nil de Niló. Vídeos: Daniel Pérez, Apm. Producció solucions Camiral: Oriol Rufach. Cap producció Focus: Maite Pijuan. Producció executiva Focus: Marina Vilardell. Responsable tècnic Focus: Moi Cuenca. Operador so i il·luminació: Oriol Rufach. Sastreria: Marta Pell. Regidoria: Estanis Farré. Responsable tècnic teatre: Sergio Gracia. Producció de Focus i Solucions Camiral. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2017.

El Mag Lari tanca una etapa... o un cicle. Una etapa que s'explica al llarg de 25 anys de trajectòria i que, per molt mag que un sigui, comença a fer respecte. L'espectacle «25 il·lusions», cap al tram final, marca aquesta intenció: les llufes de paper retallades amb què ha obsequiat els espectadors voluntaris sisplau per força o les que mostra com una icona, com si demanés disculpes als milers i milers d'espectadors que el mag ha tingut fins ara per si algú s'havia sentit molest per les seves bromes, la copa de xampany brindant amb cendres, les cametes i el decorat de l'escenari que s'abaixen com si darrere les moguessin quatre menestrals amb gorra estirant les gruixudes cordes de corriolla des de dins... Sí, s'acaba una etapa, un cicle. I el mateix Mag Lari no ho amaga. Vol reconvertir la seva capacitat de barrejar màgia i espectacle teatral —també amb la paraula irònica com fa ell— en un art de la màgia més modern i contemporani, diu. I això és el que sorprèn perquè l'espectacularitat i la singularitat amb què el Mag Lari ha captivat els espectadors en directe o a la televisió no crec que s'hagin plantejat en cap moment que faci una màgia «caducada en el temps»... [+ crítica]

11 de desembre 2017

Mariona Castillo reposa, ara en solitari, l'espectacle ««Nine. Les dones de Guido Contini» a la sala El Maldà després de l'estrena la temporada passada al Teatre Eòlia

«Nine. Les dones de Guido Contini». Llibret d'Arthur Kopit. Lletra i música de Maury Yeston. Adaptació de David Pintó. Intèrpret: Mariona Castillo. Intèrprets 2016: Mariona Castillo, Mònica Vives, Lu Fabrés i Bealia Guerra. Coreografia: Ariadna Peya. Disseny il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Cris Quer. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció escènica: David Pintó. Teatre Eòlia, Barcelona, 21 octubre 2016. Reposició: El Maldà, Barcelona, 11 desembre 2017.

Diu l'actriu i cantant Mariona Castillo (Barcelona, 1983) que aquest musical la perseguia des de feia anys. El seu pas en les últimes temporades per diversos muntatges musicals de llarg recorregut («Mamma mia!», «Cop de rock», «Guapos & Pobres») i algun de cambra («Mares i filles», «Limbo») hauran fet que se'l reservés fins ara. I quan s'hi ha posat, ha entrat en la pell de totes les dones protagonistes que envolten el període en crisi de la quarantena del director de cinema Guido Contini —un musical de Broadway del 1982, basat en el film «8 i 1/2» de Federico Fellini i que es considera autobiogràfic del mític cineasta—, un personatge que en el muntatge de Mariona Castillo hi figura absent en una cantonada de l'escenari, amb una simple cadira i una americana al respatller. En un musical d'una hora justa, doncs, l'actriu i cantant fa de la dona de Contini, de la seva amant, d'una periodista, de la seva musa, de confident, de dissenyadora, de la seva mare, d'una prostituta... I és així com aquells qui potser havien conegut tots aquests personatges femenins a partir de la versió cinematogràfica de Bob Marshall del 2009 hi recordaran ara les actrius Nicole Kidman, Marion Cotillard, Penélope Cruz, Sofia Loren, Judi Dench, Kate Hudson o Fergie... [+ crítica]

09 de desembre 2017

L'emblemàtic musical «El Petit Príncep» d'Antoine de Saint-Exupéry ha tornat a aterrar a la Sala BARTS en el que és la quarta temporada a Barcelona

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015. Reposició: 2 desembre 2016. Reposició: 7 desembre 2017.

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]

«El conte de Nadal» de Charles Dickens torna a la cita del Jove Teatre Regina amb la companyia La Trepa

«El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. A partir de 5 anys.

Ja fa unes quantes temporades —després d'una absència dels tres últims Nadals— que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició per sisena vegada el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca. El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps. Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta sempre Maties Gimeno, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits... [+ crítica]

06 de desembre 2017

«Tick, tick... boom!». Llibret, música i lletres de Jonathan Larson. Guionista: David Auburn. Arranjaments vocals i orquestracions: Stephen Oremus. Adaptació al català: Marc Gómez. Intèrprets: Xavi Duch, Lu Fabrés i Marc Pociello. Covers: Laura Miquel i Ferran Guiu. Músics: Joan Comaposada / Joel Signes, Pau Mas / Kiko Valín, Jordi Sánchez / Cristina Aguilella, Berenguer Aina / Josep “Pinyu” Martí. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny de so: Xose Fernandez. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Productora executiva: Roxana Díaz. Producció de Versus Teatre. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 desembre 2017.

A l'inci dels anys noranta del segle passat, Manhattan encara era el cor de la gran poma que no havia estat sacsejada per l'atemptat de les Torres Bessones. Hi havia deu anys per endavant, doncs, per viure encara els petits problemes personals i les misèries humanes a distància curta i local, com per exemple complir trenta anys i bufar espelmes i pensar-se que el món ja s'ha escapat de les mans o assabentar-se de la malaltia de la plaga de la dècada d'un amic d'infància o haver de renunciar a la parella sisplau per força perquè ella vol córrer món o dedicar hores i energia a crear un musical que trencaria amb l'ordre establert del gènere. Tot això és el que probablement es creu que preocupava el compositor Jonathan Larson (Nova York, 1960 - 1996), l'autor que després d'engegar conjuntament el projecte del musical «Rent» amb Billy Aronson, el va acabar en solitari i, per una malaltia no diagnosticada a temps, no el va poder estrenar perquè va morir en ple assaig... [+ crítica]

03 de desembre 2017

«My Baby is a Queen». Creació d'Eva Vilamitjana i Albert Vilà. Intèrprets: Miquel Fiol, Maria Hernando, Raquel Gualtero, Guido Lucas, Marina Fullana, David Novoa i Sol Vázquez (ballarins). Músics: Asier Suberbiola (violí), Nil Vilà (saxo) i Nico Sánchez (guitarra). Composició musical i arranjaments: Jordi Bello. Escenografia: Paula Bosch i Albert Vilà. Coreografia: Eva Vilamitjana. Tecnologia interactiva: Ivan Rubio. Vestuari: La Petita Malumaluga i Joana Martí. Disseny il·luminació: Carles Rigual, Ivan Rubio i Albert Vilà. Disseny so i concepció sonora: Jordi Bello i Ivan Rubio. Disseny vídeo: Carles Rigual i Ivan Rubio. Producció executiva: Cristina Roca. Direcció escènica i musical: Albert Vilà. Coproducció: Grec 2017 i Companyia La Petita Malumaluga. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 desembre 2017. A partir de 0 a 3 anys.

Als espectadors i espectadores que ja han deixat arraconats fa anys els bolquers, esperant el retorn a la infància quan arribin a la vellesa, potser els costarà una mica, asseguts en tamborets de fusta al voltant de la pista que la companyia La Petita Malumaluga els ha preparat, centrar l'atenció en els diferents moviments que ballarins i músics fan acompanyats d'un joc de llums i de música original barrejada amb alguna cosa del grup Queen perquè la vista se'ls escapa cap als petitíssims espectadors que encara gategen i alguns no han deixat el xumet i que són convidats —com si fossin en un max mix de dj— a participar de la jugada, al seu aire, lliurement, aconseguint fugir per primera vegada dels braços protectors tot i que molts hi tornen tentinejant al cap d'una estona quan necessiten assegurar-se que, sense protecció, tampoc no es pot viure del tot bé. Molts espectadors, pares encara joves amb criatures d'un any o un any i mig, potser no van passar per l'experiència de l'anterior espectacle de la companyia, «Bítels per a nadons». Ara, la proposta és semblant pel que fa a col·laboració, però diferent pel que fa a objectius... [+ crítica]

«Molsa». A partir de la novel·la homònima de David Cirici. Text de David Cirici. Coreografia de Thomas Noone. Titelles de Martí Doy. Música original de Jim Pinchen. Il·lustracions i animacions en vídeo d'Ana Aranda i Marina Fernández. Intèrprets: Blai Rodríguez (actor), Joel Mesa, Paula Tato / Pierfrancesco Porrelli i Eleonora Tirabassi. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Horne Horneman. Cartell: Eusebio López. Imatge il·lustració novel·la Edebé: Esther Burgueño. Producció executiva: Sara Esteller. Ajudant direcció: Núria Martínez. Direcció: Thomas Noone. Companyia Thomas Noone Dance. Coproducció Teatre Lliure i ICUB Món Llibre. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 desembre 2017. A partir de 5 anys.

Els qui hagin llegit la novel·la per a infants «Molsa», de David Cirici, premi Edebé del 2013, i també reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya d'aquest any on la cultura catalana va tenir una excepcional representació, retrobaran en aquest espectacle dos dels seus principals personatges: el gos Molsa i la petita Janinka. La companyia Thomas Noone Dance ha sabut condensar en un espectacle familiar de durada breu (45 minuts) allò més essencial de la sensible història de David Cirici (Barcelona, 1954) i n'ha resultat un espectacle altament narratiu que s'explica amb molt poques paraules i que deixa que siguin els moviments coreogràfics de cada escena i els titelles gegants de Martí Doy, manipulats pels mateixos ballarins, els que complementin el relat. Però encara no en té prou amb això i hi afegeix una banda sonora musical original de Jim Pinchen i un audiovisual, a vegades en clau de pel·lícula animada i a vegades en documental dibuixat en blanc i negre que situa els espectadors en una atmosfera bèl·lica indefinida, intemporal, però per això mateix, de caràcter universal i absolutament comprensible per totes les generacions i cultures... [+ crítica]

«Prefiero que seamos amigos (Je préfère qu’on reste amis!)», de Laurent Ruquier. Versió espanyola de Tamzin Townsend i Chema Rodríguez-Calderón. Intèrprets: Lolita Flores i Luis Mottola. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Escenografia: Mambo Decorados. Utillatge i mobiliari: Scnik. Disseny il·luminació: Felipe Ramos. Disseny vestuari: Gabriela Salaberri. Agraïments vestuari: Tusstilettos.com. Música: Mariano Marín. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Marco García. Ajudant producció: Alejandra Freund. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Regidor: Brais Fernández. Direcció tècnica: David Pérez Arnedo. Ajudant direcció: Ricardo Cristóbal. Direcció: Tamzin Townsend. Producció: Pentacion Espectáculos, Focus i Verteatro. Teatre Goya, Barcelona, 2 desembre 2017.

Si el qualificatiu de teatre de bulevard s'ha aplicat alguna vegada a la comèdia mal anomenada comercial, aquesta vegada la identificació li va com l'anell al dit. Sobretot perquè la comèdia de l'autor Laurent Ruquier (Le Havre, França, 1963) respira l'aire d'autèntic bulevard —millor dit, de “boulevard”—, però amb remenat de salsa a l'espanyola, passant pel fricandó català de Barcelona, fins i tot pel carrer de la Fraternitat, del barri de Gràcia —picada d'ullet de la reina del mambo—, o el Born —boom turístic—, ciutat on els protagonistes sembla que tenen residència a jutjar pel que diu Valentí / Augusto, el gigoló argentí que manté una amistat innocent i entranyable des de fa cinc anys amb la ja granadeta florista Claudia, enamorada secretament d'ell que, en la pell de l'actriu Lolita Flores —qualsevol semblança del rètol comercial de la floristeria del fons de l'escenari amb el cognom de l'actriu és simplement un atzar— agafa un vertigen interpretatiu absolutament personal. Els francesos, de recrear en teatre i en cinema aquesta mena de relacions sentimentals de tobogan, en saben un tros. La cultura sentimental del sud d'Europa és una altra cosa. Més pràgmàtica i més escèptica, diria. Potser perquè els temps han canviat i cada vegada és més difícil trobar una dona o un home encara sense parella estable (o inestable) quan el tòpic els encoloma que se'ls "ha passat l'arròs" però mantenen l'esperança mentre hi ha vida. En tot cas la història de Laurent Ruquier no vol deixar sortir del teatre els espectadors amb coragre i els regala un final feliç, au, com si res, de pel·lícula rosa, amb petó inclòs... [+ crítica]

02 de desembre 2017

«Claudia». Creació i intèrprets: Claudia Victoria Poblete Hlaczik, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer. Escenografia i vídeo: Eugenio Szwarcer. Il·luminació: Luis Martí. So: Damien Bazin. Producció executiva: Aina Pociello. Direcció: Carles Fernández Giua. Producció: Grec 2016, CCCB, Centre Arts Escèniques de Terrassa i Companyia La Conquesta del Pol Sud. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 desembre 2017.

La companyia La Conquesta del Pol Sud —nascuda amb un espectacle amb aquest mateix títol— va continuar amb el relat verídic de «Nadia», del 2014, la jove afganesa Nadia Ghulam que es va fer passar per noi per sobreviure en l'estat de terror del règim dels talibans i poder ajudar la seva família. Era la mateixa Nadia la que ho explicava als espectadors. Amb «Claudia», estrenat el Grec del 2016 al CCCB i en gira permanent des d'aleshores, la companyia repeteix experiència. Aquesta vegada, amb un testimoni d'una altra atrocitat de l'era contemporània —la de la nostra civilització—, els nens robats arran de la Dictadura de l'Argentina del 1976 al 1983. És a dir, com aquell qui diu, fa quatre dies. Claudia Poblete, com ja va passar amb Nadia, és també qui protagonitza en persona el relat autobiogràfic. Els altres dos creadors de l'espectacle li fan costat, més discretament del que feien a Nadia, dedicant-se més aviat a crear l'ambientació escènica i l'audiovisual —en el qual ells també estan implicats com a investigadors sobre el terreny— que situa els espectadors que quaranta anys enrere encara no eren en aquest món... [+ crítica]

01 de desembre 2017

«Himmelweg (Camino del cielo)». Dramatúrgia de Juan Mayorga. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell. Escenografia: Mireia Trias. Construcció marionetes: Mireia Trias i Montserrat Gallego. Disseny llums: David Valero i Raimon Molins. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 30 novembre 2017.

Quatre anys després d'haver estat un dels espectacles més ben rebuts de la Companyia de la Sala Atrium, els seus promotors l'han recuperat perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir. Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable... [+ crítica]

30 de novembre 2017

La Perla 29 reposa l'espectacle «L'hostalera» a la Biblioteca de Catalunya

«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets estrena: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Intèrprets reposició: Laura Aubert, Júlia Barceló, Oriol Guinart, Jordi Llovet, Alba Pujol, Ernest Villegas i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: 29 novembre 2017.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina... [+ crítica]

La companyia La Ruta 40 reposa per enèsima vegada «El llarg dinar de Nadal» a la sala El Maldà

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets reposició 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

27 de novembre 2017

Palmarès de la 23a edició dels Premis Butaca 2017

Els premis Butaca 2017, en la seva 23a edició, han distingit com a millor espectacle «L'ànec salvatge», del Teatre Lliure, i ha distingit amb el premi honorífic l'actor i director Josep Maria Flotats. Palmarès amb els guanyadors de totes les categories [+ informació]

20 de novembre 2017

«Els nens desagraïts», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol i Teresa Vallicrosa. Escenografia i vestuari: Elisenda Pérez. Il·luminació: Paco Amate. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Construcció escenografia: Nave 42. Producció executiva: Helena Font. Ajudant direcció: Roger Torns. Direcció: Llàtzer Garcia. Coproducció: Companyia Arcàdia i Festival Temporada Alta. Sala Beckett, Barcelona, 19 novembre 2017.

 El dramaturg Llàtzer Garcia (Girona, 1981) ha creat una atmosfera color ocre —de temps passat— per parlar d'un virus social que, malgrat que s'amagui darrere del conreu de l'ultrareligió, s'ha de qualificar de sectari. A «Els nens desagraïts» reflecteix la dependència d'unes criatures pel fanatisme creient de l'àvia, que també ha inoculat en la mare, convertit en un trauma que arrosseguen per sempre, malgrat que finalment pensin que se n'han alliberat. L'obra mostra un primer espai, a l'escola ultra, enmig de la natura, vivint en un camp d'autocaravanes, amb un primer sacrifici per segellar l'entrada a la secta: la crema de la col·lecció de discos de Led Zeppelin en un bidó d'un dels joves adeptes. El foc purifica. I el sacrifici neteja tots els vicis i els pecats de l'exterior. L'autor utilitza tres plans diferents amb els mateixos intèrprets per mostrar la situació de les tres generacions: la de l'àvia (o tutora), la «Missatgera de Déu», la de la seva filla i el seu marit, i la de les tres criatures (germà, germana i un amic) quan ja s'han fet grans i es retroben al tanatori a causa de la mort de l'àvia. .. [+ crítica]

«Un cop l'any (Same time, next year)», de Bernard Slade. Traducció i adaptació: Hèctor Claramunt. Música: Manu Guix. Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú i Marc Udina. Construcció escenografia: Escenografia Moia, S.L. Disseny vídeo: Francesc Isern. Ajudant vídeo: Susana Giraldo. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vestuari: Míriam Compte. Adaptació vestuari: Goretti Sastreria Teatral. Perruqueria i sastreria: Aileen Layos. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Estudiants en pràctiques: Clàudia Anguita, Ana Ciscar i Judith Mesa. Producció: Marta Soro. Producció executiva: David Felani i Jordi Sellas. Direcció tècnica: Titin Custey. Operadors llum, so i vídeo: Juli González i Elena Acerete. Regidoria: Marta Soro. Tècnic auxiliar escenari: Rubén Sánchez. Ajudant direcció: Daniel Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Minoria Absoluta i Cow Theatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 18 novembre 2017.

M'imagino el dilema de l'equip dirigit per Àngel Llàcer quan va posar en marxa la versió catalana de la comèdia «Same time, next year», que el guionista i dramaturg Bernard Slade (St. Catharines, Ontàrio, Canadà, 1930) va estrenar a Broadway el 1975 i de la qual Robert Mulligan en va fer una versió cinematogràfica tres anys després que, malgrat la poca incidència del film, va estar nominat als Oscar en la categoria de guió adaptat. I el dilema que m'imagino devia ser: ¿Es pot recuperar fil per randa aquí la mateixa comèdia situada entre el 1950 i el 1975 als EUA? Tal com raja, no. I aleshores, suposo, es va prendre la decisió: avançar-la al quart de segle que va del 1975 fins al 2000. Dit això, doncs, queda clar que «Un cop l'any (Same time, next year)» se salva a l'hora de superar la diferència temporal i històrica per la interpretació i la tria de la parella que la protagonitza i que, per molts retocs i vernissats que s'hi facin en la trama, es fa difícil que no continuï tenint un deix de romàtic, de regust de naftalina vull dir, no pas de romàntic, que sí que és el que en el fons manté, un alè romàntic, esclar, que amb tots els respectes del món, diria que s'inspira més en els usos socials d'un passat nostàlgic dels que ja han arribat a l'anomenada “tercera edat” que no pas en els usos socials de les noves generacions... [+ crítica]

«Las aventuras de Hércules». Guió i dramatúrgia de Ricard Reguant, Ferran González, Juan Carlos Parejo i Xènia Reguant, amb la col·laboració de Miguel Murillo. Música i cançons: Ferran González. Lletres cançons: Xènia Reguant. Intèrprets: Mikel Hennet, Lluís Canet, Cristina Murillo, Esther Peña, Roger Borrull, Alba Feliu, Lidia Ibáñez i Adrián García. Ballarins: Paula Pardo, Aaron Rides, Anna Migo i Miguel Ángel Jiménez. Coreografies: Laura Olivella. Escenografia: Caja Negra Tam. Manipulables: Palco CB. Vestuari: Maite Álvarez. Sastressa: Maria Antonia Chamorro. Il·luminació: Adrià Chamorro. Tècnic so: Joan Ollé. Regidor: Daniel Alonso. Producció: Laia Batlle. Ajudants producció: Daniel Virgili i Carol Ibarz. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Ricard Reguant. Producció: Ethika Global Entertainment i Rodetacón Teatro. Teatre Apolo, Barcelona, 18 novembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Música, circ, coreografia i teatre. L'espectacle dirigit per Ricard Reguant, en la nova línia del Teatre Apolo del Paral·lel, partint de la primera versió amb més intèrprets que es va estrenar al Festival de Mèrida, fa una barreja d'aquestes quatre disciplines artístiques per entrar en el món de la mitologia a través del personatge d'Hèrcules. Una companyia de circ, el circ Olimpus, es proposa recrear alguns dels passatges més importants de la llegenda dels déus i ho fa humanitzant-los, esclar, i fent-los caure en les temptacions terrenals. Així, doncs, l'amor, l'odi, la fetilleria, la infidelitat i el cinisme del poder es conjuguen en una trama que no obvia l'interès a donar a conèixer la relació entre Zeus, Hera, o Atenea, entre altres il·lustres déus, sinó també a recrear alguns dels passatges fantàstics als quals Hèrcules s'ha d'enfrontar per aconseguir la seva llibertat, castigat pels sortilegis envejosos de la mestressa de Zeus. Ben aviat, doncs, allò que semblava que només passava a la Terra entre els humans es constata que també passa al regne dels déus més antics... [+ crítica]

18 de novembre 2017

«Parlàvem d'un somni». Versió lliure de Jordi Coca a partir d'una conversa transcrita per Xavier Febrés. Intèrprets: Anna Güell i Òscar Intente. Escenografia: Jose Novoa. Il·luminació: Alberto Rodríguez. Vestuari: Georgina Viñolo. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Àngels Salinas. Audiovisuals: Xavier Manich. Ajudanta direcció: Cristina Raventós. Direcció: Jordi Coca. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 novembre 2017.

És inevitable. Els espectadors busquen a poc a poc, a manera que avança la conversa de la representació, les coincidències físiques de caracterització dels dos personatges. El mite és el mite. I al final, les troben. L'actor Òscar Intente és cada vegada més el pensador i il·luminat Pasqual Maragall. I l'actriu Anna Güell es va empeltant cada vegada més de la característica murrieria de Maria Aurèlia Capmany. Posar sobre l'escenari dues personalitats contemporànies i la seva veu té el risc de mostrar-ne una imatge distorsionada que els que els han conegut més o menys de prop podrien detectar de seguida. Però l'escriptor Jordi Coca (Barcelona, 1947) —coneixedor de primera mà dels dos protagonistes— ha fet un treball d'orfebreria que va més enllà del simple interès de retrobar la conversa que el 1983, el periodista Xavier Febrés va recollir en el primer volum de la sèrie «Diàlegs a Barcelona» entre el jove alcalde Pasqual Maragall i la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. Una conversa entre una marassa que només tenia seixanta-cinc anys carregada d'optimisma crític i un jove polític amb miratge de futur que en tenia quaranta-dos... [+ crítica]

17 de novembre 2017

«Leni», de Valéria Schulzová i Roman Oleksák. Traducció de Núria Puigcorbé i Pavel Bsonek. Intèrprets: Montse Guallar, Sergi Mateu, Minnie Marx i Carles Goñi. Veu en off: Sergi Marcos i Pavel Bsonek. Espai escènic i vestuari: Thierry Castagne. Escenografia: Exquis Teatre. Construcció escenografia: Alambic. Il·luminació i projeccions: Frantisek Fabián. Perruqueria: Sergi Marcos. Ajudant direcció: Carla Ricart. Direcció: Pavel Besonek. Producció d'Exquis Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 16 novembre 2017.

A qui més qui menys li sona que abans que Catalunya declarés la independència, la "desdeclarés" i guardés a la caixa forta la nova República Catalana fins a més bon veure, el poble català i la literatura catalana ja es van conèixer a Europa amb l'adaptació cinematogràfica «Tiefland» (començada a rodar el 1940 i no estrenada per diverses circumstàcies i travetes fins al 1954) que la cineasta Leni Riefenstahl (Berlín, Alemanya, 1902 - Pöcking, Alemanya, 2003) va fer de l'obra «Terra Baixa» d'Àngel Guimerà. Aquesta és una de les anècdotes, si es vol, que connecta la polèmica directora —que va treballar al costat d'Adolf Hitler i el nazisme—, amb la tradició cultural catalana. L'altra cara de l'anècdota és que Leni Riefenstahl va utilitzar com a extres presoners jueus dels camps d'extermini nazis. Malgrat tot, la cineasta, que després de l'Holocaust va ser rebutjada i ignorada artísticament malgrat la seva feina pionera i exemplar en el cinema, sempre es va defensar de les acusacions i mai va admetre haver conegut les atrocitats dels camps d'extermini... [+ crítica]

15 de novembre 2017

L'obra «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller, dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Sílvia Bel, s'ha reposat al Teatre Lliure de Montjuïc

«Maria Estuard». A partir de l'obra de Friedrich von Schiller. Versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Àlex Casanovas, Carles Martínez, Fina Rius i Marc Rius. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia: Josep Iglesias i Jose Novoa. Construcció escenografia: Tallers Castells i Pascualín. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció vestuari: Epoca. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Alumne en pràctiques direcció: Juan Manuel Rodríguez. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Lliure de Gràcia. Barcelona, 7 maig 2016. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 novembre 2017.

Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany). Dos personatges històrics femenins controvertits, forts i febles a la vegada —això pretén mostrar Schiller i encara més la versió de Sergi Belbel—, que han generat al llarg del temps múltiples recreacions teatrals, cinematogràfiques i operístiques. D'uns fets convulsos del segle XVI, el poeta Friedrich von Schiller (Marbach am Nechar, Alemanya, 1759 - Weimar, Alemanya, 1805) en refà una història que publica l'any 1800, cinc anys abans de la seva mort, i que s'inscriu dins del corrent del romanticisme, farcida d'un discurs intens, epidèrmic i, per la seva naturalesa —odi i enveja, vencedors i vençuts, política i religió—, es podria dir també que absolutament intemporal. Un gabial gegant rectangular —els espectadors a dues bandes— simbolitza la cambra de la presó de la reina d'Escòcia, Maria Estuard. És només un dels tres o quatre espais escenogràfics que ha creat Max Glaenzel i que amb lleugers i subtils canvis acompanyats de suggerents efectes de so de Jordi Bonet i d'il·luminació de Kiko Planas —una pluja de fulles seques, un llum penjant en trapezi, una taula, tretze cadires nobles envoltant l'escena i un túnel amb escales— fa que el discurs de Friedrich von Schiller versionat per Sergi Belbel arribi als espectadors amb una polidesa exquisida que, sense perdre la força de l'original, no se li fa gens estrany... [+ crítica]

11 de novembre 2017

El musical familiar «Opera for Kids» es reposa en funcions de cap de setmana al Teatre Borràs

«Opera for kids». Guió d'Edu Pericas, sobre una idea d'Axa Guarch. Intèrprets: Gemma Martínez, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Ulises Ordúñez. Escenografia: Xavi Erra. Vestuari: Ulises Ordúñez. Coreografia: Anna Rosell. Assessor teatre gest: Ton Muntané. Il·luminació: Susana Abella. Disseny so: Joan Gil. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidoria: Sílvia Domingo i Xavier Fort. Direcció: Edu Pericas. Producció: Anexa. Teatre Borràs, Barcelona, 12 novembre 2016. Reposició: 26 octubre 2017. A partir de 6 anys.

L'espectacle «Opera for kids» és una mena de tutorial per a joves i petits melòmans —o no tan melòmans— que els introdueix en el món de l'òpera amb la descoberta d'algunes característiques dels cantants, de les peces que interpreten i del món líric que encara té l'etiqueta d'elitista. I ho fa amb una concepció teatral de fons, amb un guió ben estructurat que no obvia l'humor moderat, amb alguns moments de parella de clowns, i amb una presentadora o mestra de cerimònies —una noia que comença confessant que l'òpera l'avorreix— i a través d'un dels recursos del gènere fantàstic: el somni. És així com la noia en qüestió es troba amb els tres cantants protagonistes del repetori operístic: una soprano, un tenor i un baix. Dic que és una mena de tutorial perquè si l'espectacle fos un video de YouTube com els que ensenyen a cuinar, preparar un hort urbà, desmuntar una màquina de rentar o configurar un ordinador, els coneixements bàsics que en traurien els qui el visionessin serien els imprescindibles per perdre la por a un gènere que, malgrat el llast d'avorrit que arrossega, quan s'ha incorporat en programacions de teatre familiar amb bon gust i una pàtina de pedagogia, sempre ha donat bon resultat. Una prova en són els espectacles que generalment programa el Gran Teatre del Liceu o els de L'Auditori, per als més petits, i també podriem esmentar les trapelleries de la companyia Cor de Teatre, aptes per a tots els públics... [+ crítica]

Quim Masferrer continua portant el seu espectacle «Temps» per diversos escenaris com la reposició que ha fet ara al Teatre Borràs de Barcelona

«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017. Reposició: Teatre Borràs, 1 novembre 2017.

Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement 'Temps', li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta. 'Temps' —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no havia entrat encara a Barcelona a causa que Quim Masferrer es va embrancar després en la també celebrada aventura del programa 'El foraster', de TV3, que ja té en marxa la tercera temporada... [+ crítica]

10 de novembre 2017

L'espectacle familiar «Renard o el Llibre de les bèsties» es reposa al Teatre Lliure de Montjuïc

«Renard o el Llibre de les bèsties», de Ramon Llull. Adaptació de Marc Rosich. Composició musical de Clara Peya. Intèrprets 2016: Queralt Albinyana / Maria Santallúsia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Jorge Velasco. Piano: Clara Peya / Andreu Gallén. Escenografia: Laura Clos 'Closca'. Intèrprets 2017: Queralt Albinyana / Anna Herebia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Robert González. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Josep Sánchez-Rico. Coreografia: Roberto G. Alonso. Assessorament claqué: Ivan Bouchain. Producció executiva: Íngrid Marín. Ajudants producció: Pau Plana, Lola Armadàs, Aleix Costales i Míriam Puntí. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Cicle El Lliure dels Nens. Coproducció Teatre Lliure i Companyia Teatre Obligatori. Sala Fabià Puigserver, Espai de l'Escenari, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 octubre 2016. Reposició: 9 novembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

«E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga."» Tranquils, no tinc la intenció de parlar d'aquest espectacle en català antic. Però sí que és cert que això ve de lluny... o de Llull, com diuen els personatges d'aquesta adaptació d'«El Llibre de les bèsties», que va resultar escollit en el projecte convocat pel Teatre Lliure amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232 - 1316). L'espectacle s'ha adreçat al públic familiar i, com passa amb totes les propostes d'aquest cicle, la franja d'edat receptora és tan variada que la seva incidència depèn sovint del nivell o de l'experiència lectora de cada espectador... [+ crítica]

30 d’octubre 2017

«Incendios», de Wajdi Mouawad. Traducció d'Eladio de Pablo. Intèrprets: Ramón Barea, Álex García, Candela Serrat, Alberto Iglesias, Laia Marull, Núria Espert, Lucía Barrado, Germán Torres. Escenografia: Carl Fillion. Escenògrafa associada: Anna Tusell. Realització escenografia: Mambo Decorados. Vestuari: Antonio Belart. Ajudant vestuari: Cristina Martínez. Realització vestuari: Sastreria Cornejo. Realizació atrezzo: Luis Rosillo. Vídeo escena: Álvaro Luna. Audiovisuals i espai sonor: Orestes Gas. Il·luminació: Felipe Ramos. Cap tènic teatre: Roger Muñoz. Direcció tècnica: Iñigo Benítez. Gerent en gira: Eloisa Díaz. Regidoria: Eloisa Díaz i Montse Tixé. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Producció d'Ysarca. Coproducció Teatro de la Abadía i Teatro del Invernadero. Teatre Goya, Barcelona, 29 octubre 2017.

En poques ocasions, veure una obra per segona vegada continua produint el mateix efecte impressionant, com passa amb aquesta versió d'«Incendios», de Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968), de la qual no podem parlar sense recordar els pioners «Incendis» d'Oriol Broggi, al Teatre Romea, el 2012. Ara aquí, la direcció de Mario Gas demostra que és possible una altra manera d'entrar en el món intens i complex de Mouawad i ho fa amb una posada en escena austera —només una mola negra escenogràfica que ofereix diferents possibilitats ambientals amb l'ajut d'alguna projecció videogràfica i dos terraplens per banda, jo diria que dos rings, també de sorra —no només de sorra viu Oriol Broggi!— i deixant-ho tot a la paraula i als intèrprets. Una companyia compacta amb perles brillants: la força emotiva de Núria Espert en el triple paper de l'àvia Nazira, la mare Jihane i la filla Nawal, amb uns solos «Gran Reserva» d'aquells que es destapen per a les grans ocasions; també Laia Marull juga fort i no trontolla en cap moment en les diferents franges d'edat de Nawal, entre els 14 i els 40 anys; i s'hi constata la consolidació de Candela Serrat —torna a ser obligatori recordar que és la filla de Joan Manuel Serrat— com a actriu en el paper Jeanne, la filla i néta de Nawal, un paper que en l'arrencada de l'obra a Madrid havia interpretat Carlota Olcina; atenció, a més, al veterà Ramón Barea, el notari, el vell de les llegendes, el metge, el tutor...; i encara la resta d'intèrprets que tenen moments de tensió, ja sigui a la boxa, amb el fusell de repetició o a l'hora de repescar John Lennon i la profunditat de la cançó «Mother»... [+ crítica]

29 d’octubre 2017

«El vestit pop de l'emperador». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text de Dani Cherta. Música original i lletres: Keco Pujol. Intèrprets: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Victor Gómez i Jordi Gonzàlez. Escenografia: La Roda Produccions. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Ariadna Suñé / Meri Bonet. Il·luminació: Ramsés Moraleda i Fran Agramunt. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre, Barcelona, 29 octubre 2017. Recomanat per als espectadors a partir de 3 anys

Una de les interpretacions que es fa del conte popular de Hans Christian Andersen, «El vestit nou de l'emperador», és que mostra que el poble en un ambient hostil és més llest que els monarques que el regeixen. Si en aquests temps que corren a algú li xiulen les orelles, que s'hi posi taps. Però les lectures més modernes s'han quedat amb el missatge subtil del conte que fa un toc d'alerta contra la vanitat i la hipocresia que impedeix que s'admetin les veritats més evidents. I només la innocència dels infants no contaminada pels prejudicis fa que siguin ells els que acabin dient a crits el que de debò veuen: que l'emperador va nu. La versió d'aquest muntatge musical de La Roda Produccions no passa per alt aquesta interpretació del conte i per això es permet una mena de moralitat final en la qual els protagonistes expliquen quina és la lliçó que se n'ha tret de l'espectacle. Cal tenir en compte, però, que el muntatge en fa una versió molt lliure, actualitzada, adaptada als nous mitjans que reben els espectadors més joves i caracteritzada per l'acoloriment de l'escenografia i el vestuari, molt d'acord amb la influència de l'audiovisual, i marcat per la banda sonora que té un paper important dins de la trama... [+ crítica]

«El laberinto mágico», Max Aub. Versió de José Ramón Fernández. Intèrprets: Javier Carramiñana, Paco Celdrán, Bruno Ciordia, Karina Garantivá, Ione Irazabal, Jorge Kent, Jorge Machín, Paco Ochoa, Paloma de Pablo, Marisol Rolandi, Macarena Sanz, Juan Carlos Talavera, Alfonso Torregrosa, María José del Valle, Pepa Zaragoza, Músics: Javier Coble i Pau Martínez. Escenografia i vestuari: Mónica Boromello. Il·luminació: Ion Aníbal. Música i espai sonor: Javier Coble. Caps tècnics teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Direcció: Ernesto Caballero. Centro Dramático Nacional (CDN). Teatre Romea, Barcelona, 28 octubre 2017.

Deu hores. No, no... que no s'espanti ningú. Deu hores és el que durava una de les primeres versions del camp de treball sobre el cicle de sis novel·les de Max Aub (París, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1972). El muntatge s'ha hagut de limitar a la durada convencional de dues hores. L'obra parteix de la mirada que Max Aub fa sobre la guerra civil entre el 1936 i el 1939 amb «Campo cerrado» (1943), «Campo de sangre» (1945), «Campo abierto» (1951), «Campo del Moro» (1963), «Campo francés» (1965) i «Campo de los almendros» (1968). Una feinada de síntesi i clarificació meritòria. La versió de José Ramón Fernández i la direcció d'Ernesto Caballero amb el Centro Dramático Nacional (CDN) ha portat la companyia de la quinzena d'intèrprets a la recreació d'un fresc sobre els vençuts de la guerra civil amb un recurs dramatúrgic que situa els personatges en espais diferents. Primer es presenten, diuen qui són, d'on vénen, què fan enmig del conflicte bèl·lic i avancen quan cauen abatuts i per què. Després es van recreant algunes de les circumstàncies i accions que cadascun d'ells ha avançat en una mena de pròleg de situació. I el resultat és una contenció dramàtica i plastica d'una gran efectivitat i una interpretació coral digna, respectuosa amb les víctimes i que defuig «l'espectacle frívol» d'un «conflicte bèl·lic».... [+ crítica]

28 d’octubre 2017

«El metge de Lampedusa». A partir de «Llàgrimes de sal», de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo. Traducció de l'italià i dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrpret: Xicu Masó. Escenografia: Lluís Nadal (Koko). Construcció escenografia: Punt de Fuga. Vestuari: CarmePuigdevalliPlantéS. Il·luminació: Ángel Puertas i August Viladomat. Espai sonor: Marc Paneque. Vídeo: Fronzero. Producció executiva: Arnau Nadal. Ajudant direcció: Esteve Mulero. Direcció: Miquel Górriz. Coproducció: Teatre Lliure, Festival Temporada Alta i Punt Produccions Teatrals. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 27 octubre 2017.

La Unió Europea —que no vol dir la gent d'Europa— sempre ha fet els ulls clucs a l'evidència. Es va retratar amb les guerres dels Balcans de finals dels anys noranta; s'ha posat ulleres fosques amb la repressió «erdogànica» de Turquia; ha fet l'orni amb la lluita d'Ucraïna; xiula i beu a galet quan li arriben les imatges més recents de Catalunya; i ha permès que les promeses fetes als refugiats se les endugués l'onada del mar, com molts dels cadàvers dels immigrants que engoleix. Per això no ha d'estranyar que, a la Unió Europea, el testimoni del doctor Pietro Bartolo, que fa un quart de segle llarg que lluita a l'illa siciliana de Lampedusa intentant posar remei a la tragèdia dels refugiats que des de finals del segle passat arriben a l'illa, en ruta des de Tunísia, i amb un acord actual de retorn a Líbia, els soni a música de sirenes. Pietro Bartolo, juntament amb la periodista Lidia Tilotta, va escriure la seva autobiografia («Llàgrimes de sal», Ara Llibres, 2017) basada en les experiències viscudes dia a dia en el seu ambulatori de Lampedusa. Això li ha permès explicar-se al món i fer-ho també a través del documental «Fuocoammare», dirigit per Gianfranco Rosi, i que va guanyar en la seva categoria l'Ós d'Or del Festival de Berlín... [+ crítica]

26 d’octubre 2017

«Obabakoak», de Bernardo Atxaga. Versió de Calixto Bieito. Intèrprets: Joseba Apaolaza, Ylenia Baglietto, Gurutze Beitia, Ainhoa Etxebarria, Miren Gaztañaga, Iñake Irastorza, Karmele Larrinaga, Itziar Lazkano, Koldo Olabarri, Lander Otaola, Eneko Sagardoy. Escenografia: Susanne Gschwender. Vestuari: Sophia Schneider. Il·luminació: Michael Bauer. Vídeo: Sarah Derendinger. Arranjaments musicals i vocals: Carlos Imaz. Ajudants direcció: Tim Jentzen i Lucía Astigarraga. Direcció: Calixto Bieito. Companyia Teatro Arriaga Antzokia. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 25 octubre 2017.

Quan s'espera que una adaptació cinematogràfica o teatral reflecteixi fil per randa l'obra literària original, el resultat acostuma a ser, per als fans d'una novel·la o d'un autor, decebedor. Amb «Obabakoak», de Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia - Asteasu, Guipúscoa, 1951) els pot passar el mateix a alguns espectadors nostàlgics de la lectura. Tot i així, Calixto Bieito (Miranda de Ebro, Brugos, 1963) ha aconseguit reflectir els principals trets de l'esperit de la narrativa de l'autor i hi ha afegit la seva lectura particular, com si en realitat hagués fet, com en el seu dia el 1988 va fer Bernardo Atxaga, el seu viatge personal a Obaba. Crec que d'entrada cal aplaudir amb força que Calixto Bieito no hagi traït l'essència de l'obra i l'hagi presentada en la llengua que va ser creada, en eusquera. Qualsevol traducció, al català o a l'espanyol, hauria desvirtuat la poètica de la proposta i la força expressiva dels intèrprets... [+ crítica]

24 d’octubre 2017

«L'alegria», de Marilia Samper. Intèrprets: Lluïsa Castell, Montse Guallar, Andrés Herrera i Alejandro Bordanove. Escenografia: Enric Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Noemí Jiménez i Coral Peña. Ajudant direcció: Roger Torns. Assessorament argot: Marc Rosich. Direcció: Marilia Samper. Sala Beckett, Barcelona, 22 octubre 2017.

Teatre social i realisme brut semblen termes que han passat a la història. Però no. Ara tornen a ser més vius que mai com a reacció a l'estesa de pobresa que ha deixat la crisi i que s'ha encrostonat en moltes capes socials que abans havien aconseguit un mínim de benestar. «L'alegria» de Marilia Samper (Brasil, 1974), dramaturga establerta a Catalunya amb una trajectòria ja força notable, es podria inscriure en aquests corrents. Teatre social perquè té la sensibilitat de crear un personatge de vint anys amb paràlisi cerebral, en cadira de rodes, amb una mare amb una feina precària que amb prou feines arriba a final de mes i en un barri de tercer ordre, en un edifici amb barreres arquitectòniques i amb un veïnat angoixat per les pròpies dificultats econòmiques. Realisme brut perquè perfila un ambient degradat a través del personatge de la veïna que abans malvivia de traduir rus i que acaba practicant el rus al carrer com a dona de la vida. Denúncia social perquè les dificultats, per falta d'una rampa, per sortir de casa amb la cadira de rodes del fill amb paràlisi cerebral no troben cap porta oberta tret de la del propietari del pis on viuen llogats, que li transmet l'alegria de fora quan el ve a veure... [+ crítica]

«Prime Time», de Núria Casado. Intèrprets: Imma Colomer, Dafnis Balduz i Núria Casado. Espai escènic: Espai A47. Vestuari: Aggelo's (vestuari d'Imma Colomer) i Nurosfera. Sintonies «Gent de Sort»: Jordi Cano. Direcció: Òscar Sánchez. Producció de Nurosfera per a SiforAGE. Sala Muntaner, Barcelona, 21 octubre 2017.

Que una telenovel·la —ara en diuen «sèrie»— duri quaranta anys en antena i en horari de sobretaula deu ser un rècord de ficció que totes les productores voldrien. Però que la protagonista de la mateixa sèrie s'hi aguanti també quaranta anys, encara és més matèria de rècord. Això és el que li passa a l'actriu de ficció Glòria Aran, que interpreta el paper principal de la sèrie «Gent de Sort» i que no només s'ha guanyat la popularitat al llarg dels quaranta anys sinó que tampoc no té cap intenció de deixar-ho. Però la seva nova productora, filla del productor original, no ho veu igual i creu que ha arribat el moment de fer un salt en la sèrie i passar-la a una audiència de màxims —la del vespre-nit— cosa que comporta, esclar, el remodelatge o desaparició del personatge de la Glòria Aran i un gir en la filosofia de la trama... [+ crítica]

23 d’octubre 2017

«Paradise», d'Oriol Vila i Raquel Salvador. Intèrprets: Albert Baró, Artur Busquets, Elisabet Casanovas, Adrian Grösser i Albert Salazar. Disseny il·luminació i cap tècnic: Damian Edery. Disseny escenografia, atrezzo i regidoria: Astrid Caballero. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'Escenografia. Disseny vestuari: Raquel Salvador. Disseny so i concepció sonora: David Solans. Disseny vídeos promocionals: David Solans i Raquel Salvador. Producció executiva: Ariadna Castedo. Direcció: Oriol Vila i Raquel Savador. Producció de Nico&Sunset, El Terrat i Tricicle. Teatre Poliorama, Barcelona, 21 octubre 2017.

¿Voleu saber on era un dels amagatalls d'una de les urnes del Referèndum de l'1-O? Ho descobrireu en una dels moments d'aquest espectacle, «Paradise», que té al seu darrere la marca de la casa descarada i desinhibida de la websèrie «Nico&Sunset». El de l'urna és, si es vol dir així, el «pinyol» de la comèdia «Paradise», un «pinyol» que s'ha afegit per connectar amb el moment puntual que viu el país i que connecta a la primera, esclar, amb l'auditori. L'urna en qüestió —el cubell de plàstic amb el logo de la Generalitat de Catalunya pertanyent al lot que del fabricant de la Xina va saltar a la població d'Elna de la Catalunya Nord i d'allà va baixar en clandestinitat a un dels col·legis electorals— estava amagada en un racó del prostíbul de carretera que gestiona una noia de l'Europa de l'Est, Veroshka, i que li descobreix un dels joves assidus al prostíbul, un lúcid adolescent disminuït psíquic que la sap més llarga que els seus dos germans... [+ crítica]

«Desig sota els oms», d'Eugene O'Neill. Versió d'Iban Beltran i Joan Ollé. Adaptació lingüística i dicció: Pere Navarro. Intèrprets: Pep Cruz, Laura Conejero, Ivan Benet, Pepo Blasco, Santi Ricart, Àngela Jové, Carles Arquimbau, Eduard Muntada, Laura Pujolàs, Gal·la Sabaté, Noël Olivé, Àngel Cerdanya "El Sueco", Iban Beltran / Carol Duran (músic) i Lluís Gómez (músic). Moviment: Andrés Corchero i Ana Pérez. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudants escenografia: Sergi Corbera i Josep Iglesias. Construcció escenografia: Tallers Escenografia Castells, S.L. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura Garcia. Confecció vestuari: Goretti. Il·luminació: Lionel Spycher i Ganecha Gil Gracia. So: Damien Bazin. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Selecció musical: Lluís Gómez i Iban Beltran. Alumnes en pràctiques: Paula Font i Elisabet Rovira (escenografia), Susana Giraldo (audiovisuals) i Glòria Vilaseca (vestuari). Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 octubre 2017.

Basant-se en el mite d'Eurípides —a casa dels déus no els busquis més realisme que el de la vida tal com raja— el dramaturg Eugene O'Neill (Nova York, 1888 - Boston, 1953), Premi Nobel de Literatura i repetidor de diversos premis Pulitzer, va estrenar el 1924 l'obra «Desig sota els oms» dins la línia que li va atorgar la consideració de ser un dels fundadors del teatre nord-americà modern i l'introductor als EUA del realisme dramàtic, que ja feia temps que corria per Europa. També es va distingir per incloure en els diàlegs dels seus personatges les variants dialectals segons els seus orígens, en aquest cas, una mena d'angloirlandès. Tot això, en part, és el que ha volgut recollir la versió que Iban Beltran i Joan Ollé presenten al Teatre Nacional de Catalunya que, per adaptar-se encara més a les intencions originals de l'autor, ha comptat amb l'assessorament del lingüísta Pere Navarro amb la introducció d'expressions d'un català de ressò entre camperol i dialectal que és un risc afegit de la representació per a oïdes «sensibles» i «intoxicades» pel «catanyol» d'avui en dia... [+ crítica]

20 d’octubre 2017

«Los bancos regalan sandwicheras y chorizos». Creació col·lectiva de José y sus Hermanas. Textos de Sílvia Ferrando, El Conde Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca i Angélica Lidell. Dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. Assessorament espai i il·luminació: Roger Orra i Patricia Albizu. Assessorament vestuari: Alejandra Lorenzo. Peça escènica adscrita al programa Talent It de l'Institut del Teatre de Barcelona. Direcció: Sílvia Ferrando. Companyia José y sus Hermanas. Sala Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 19 octubre 2017.

Si es dóna un cop d'ull als currículums de la majoria dels integrants de la nova companyia José y sus Hermanas, les dates de naixement de tots ells fan feredat: 1992, 1993, 1994... Tots van arribar en aquest món quan ja semblava que no hi havia rastre del que havia estat el franquisme i la Dictadura durant quaranta anys fins al 1975. No és estrany, doncs, que els esdeveniments més recents els hagin transportat amb perplexitat i com un tornado al passat i que el grafit que apareix ara en segons quines parets del carrer amb la imatge del dictador dient «Soy Franco. He vuelto» presagiïn un mal averany. És per això, segurament, que la companyia grata en el passat no viscut per ells per intentar entendre el present que viuen. I ho fan, esclar, amb els recursos artístics que han perfilat a l'Institut del Teatre o altres escoles i que van des del trencament de la quarta paret, al text, la cançó, el moviment, la coreografia, la sàtira, l'humor, el desvergonyiment amb una certa influència de muntatges —micro, músics, llums de sala, interconnectivat...— que encara anomenem «contemporanis» quan, en realitat, porten recorrent escenaris gairebé els mateixos anys que tenen tots ells... [+ crítica]

19 d’octubre 2017

La companyia Lazzigags recupera l'espectacle per a joves «Tom Sawyer, detectiu» al Jove Teatre Regina

«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. A partir 5 anys.

 En la novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha, a partir d'ara, aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és també com un diamant en brut que promet i hauria de tenir una llarga trajectòria. L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes... [+ crítica]

«Islàndia», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Jordi Oriol, Paula Blanco, Abel Rodríguez, Oriol Genís, Joan Anguera, Lurdes Barba, Albert Prat, Joan Carreras, Albert Pérez i Àurea Márquez. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: María Araujo i Marian García. Confecció vestuari: Sombrereria Mil i I.T. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Àngels Palomar. Alumnes en pràctiques: Diana Sofia Muñoz, Elodie Chiper i Anna Gil. Vídeos: Maria Andreu, Júlia Genís i Max Glaenzel. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2017.

«Islàndia» és una estrella de cinc puntes. Vull dir que pots agafar l'obra per cadascuna de les puntes i treure'n conclusions diferents. Fins i tot es podria estirar cadascuna d'aquestes puntes i construir mitja dotzena d'històries diferents. És una de les característiques de l'escriptura dramàtica de Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961), que deixa tantes portes obertes com possibilitats d'interpretació. Però això no vol dir que «Islàndia» sigui una obra críptica, en tot cas, diria que és una obra misteriosa pel que fa als personatges, perquè tots van apareixent per separat, al llarg de dues hores, en diferents escenes, principalment totes de parella, sense que acabin d'exposar quina és la història personal de cadascun d'ells. ¿Avantatge o desavantatge? Les dues opcions alhora. Avantatge perquè els espectadors poden recrear en el seu imaginari allò que no es diu de cadascun dels individus. Desavantatge perquè els espectadors corren el risc de fer un retrat de cadascun d'ells que no s'ajusti a la intenció de la trama i de l'autora... [+ crítica]

11 d’octubre 2017

«Els veïns de dalt» de Cesc Gay torna al Teatre Condal però en versió espanyola i repartiment diferent

«Los vecinos de arriba (El veïns de dalt)», de Cesc Gay. Intèrprets versió espanyola 2017: Eva Hache, María Lanau, Andrew Tarbet i Josep Julien. Intèrprets versió catalana 2015: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas (Carme Pla, desembre-gener 2015) i Jordi Rico. Escenografia: Alejandro Andújar. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells i Pascualin. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. Operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador de so: Roger Àbalos. Maquinista: Román Ogg. Regidora: Carmen Álvarez. Ajudanta direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Coproducció d'Elefant, Romea i Mola Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 25 març 2015. Reposició: 11 novembre 2015. Versió espanyola: Teatre Condal, Barcelona, 11 octubre 2017.

¿Ara ens n'explicaran una altra de parelles...?, pot pensar algú. Doncs, sí, una altra de parelles. Però la clau de l'encert de la història 'Els veïns de dalt' rau no en l'embolcall sinó en la manera com es destapa la capsa i acaba saltant la sorpresa. En aquesta comèdia del cineasta Cesc Gay —la seva primera incursió teatral com a autor i director— tot sembla fet a mida per als quatre intèrprets. Des del primer moment, a un se li fa difícil pensar que, sense cap d'ells quatre, la impressió que se'n treu seria la mateixa. Hi ha, doncs, una bona dosi d'espontaneïtat en la interpretació, de ser ells mateixos, de dotar cadascú el seu personatge amb la personalitat que els quatre porten adquirida com a actors i actrius de llarga trajectòria. I un cop feta la diana amb el càsting al quadrat, el guió s'emporta la resta i bona part dels mèrits. Vuitanta minuts —breu, breu— en què els espectadors difícilment podran deixar de fer-se còmplices del que hi passa amb les rialles permanents de cada rèplica, de cada frase, de cada sortida, de cada expressió, de cada tret de cinisme, de cada manera de dominar el ping pong amb què un rebat els arguments de l'altre... [+ crítica]

07 d’octubre 2017

«Cabaret» es representa al Teatre Victòria amb Elena Gadel i Ivan Labanda entre els principals protagonistes

«Cabaret». Llibret de Joe Masteroff. Música de John Kander. Lletres de les cançons: Fred Ebb. Intèrprets: Elena Gadel, Ivan Labanda, Bernat Mestre / Alejandro Tous, Amparo Saizar, Enrique R. del Portal, Víctor Díaz-Janeiro, Teresa Abarca, Anna Coll, José Carlos Campos, Miguel Ángel Collado, Gerard Mínguez, Alejandro Fernández, Xabi Nogales, Evangelina Esteves, Maite Fernández, Julia Pérez, Marina Martín i Maria Reina / Olga Moral. Músics: Raúl Patiño, Marc Garcia / Andreu Gallén, Marta Muñoz, Ivó Oller / Josep Gomariz, Jorge Pastor / Miguel Moisés, Miguel Ángel Royo / Albert Carrique, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach, Ara Vaquero / Ariadna Gabarrell, Xavier Sánchez / Guillermo Prats, Eloi López / Martí Soler / Salvador Suau. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny so: Gaston Briski. Maquillatge: Antonio Belart i Laura Rodríguez. Disseny vestuari: Antonio Belart. Disseny maquillatge i caracterització: Antonio Belart i Laura Rodríguez. Col·laboracions de perruqueria i maquillatge: Toni Santos; de vestuari: Goretti Puente; de compres de vestuari: Raquel Ibort; sponsor de pantys i mitges: Cecilia de Rafael; de llum i so: Proyect Arte; de barrets: Nina Pawlowski; de cortinatges: Pilar Albadalejo; de motors elevadors: Pro-Rigging. Direcció tècnica teatre: Ignasi Morros. Regidoria: Maria Laporta. Vestuari: Fernando Juárez i Laura Casellas. Perruqueria i maquillatge: Rut Fulgado i Míriam Torres. Operador de so: Jordi Ballbè. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Microfonista: Pepe Bel. Elèctric i canons: Sergio Santafé i Miki Esteban. Cap de maquinària: Joan Bonany. Maquinista: Fèlix Mendoza "Piraña" i Bernat Salvà. Maquinista i utillatge teatral: Ema G. Blanco. Gerent companyia: Teresa Navarro. Cap de sala: Sara Ribalaygue / Raquel Vílchez. Equi de sala: Miguel Vílchez i Òscar Espinosa. Producció: 3XTR3S (Tricicle, Dagoll Dagom, Anexa, i Artistic Events) amb l'acord de SOM Produce. Productors associats: Robin de Levita i B2B. Ajudants producció: Cristina Aragay i Ona Albadalejo. Producció original: SOM Produce. Producció executiva: Anexa. Coreografia: Federico Barrios. Assistent coreografies: José Félix Romero. Direcció tècnica: Guillermo Cuenca i Javier Ortiz. Disseny coreografia i director associat: Federico Barrios. Arranjaments i orquestracions: Raúl Patiño i Tomàs Peire. Assistent de direcció musical: Marc Garcia i Andreu Gallén. Direcció musical: Raul Patiño. Ajudant direcció: Maximiliano Levia. Ajudant direcció Barcelona: David Pintó. Direcció: Jaime Azpilicueta. Teatre Victòria, Barcelona, 4 octubre 2017.

Han passat cinquanta anys des de l'estrena de la primera versió de «Cabaret», el 1966 a Broadway, i l'adaptació cinematogràfica el 1972, de Bob Fosse amb Liza Minnelli. Des d'aleshores, els «revivals» s'han anat succeint cíclicament i el nombre d'espectadors ha augmentat progressivament fins a convertir-se en un dels musicals més vistos de la història amb la xifra astronòmica de més de 30 milions d'espectadors. I tot a partir de l'adaptació d'una novel·la del 1951, «Goodbye to Berlin», de Christopher Isherwood, ambientada el 1931 a Alemanya, en el moment que el nazisme comença el seu ascens cap al poder que es convertiria en tragèdia. L'espai ambiental és el Kit Kat Club. I els seus protagonistes principals: una vedet, Sally Bowles; un jove escriptor nord-americà que arriba a Berlín per trobar la inspiració per a una novel·la, Cliff Bradshaw; i el Mestre de Cerimònies de l'espectacle del cabaret, Emcee. «Cabaret» excel·leix per les seves peces musicals que permeten moments tan especials com compromesos en actuacions solistes dels dos personatges emblemàtics de l'obra: Sally Bowles i el Mestre de Cerimònies. Aquí, la responsabilitat del pes d'aquest duet que aguanta encara avui «Cabaret», mig segle després, recau en la qualitat i la matisada dolcesa musical d'Elena Gadel —cal recordar que va ser en aquest mateix escenari del Teatre Victòria on l'actriu, que ara s'ha incorporat a la sèrie «Com is fos ahir», de TV3, va créixer en el paper de Blanca de «Mar i cel» de Dagoll Dagom— i en aquest autèntic mestre de tota mena de cerimònies, de transvestisme, de caracterització i de multiplicitat de registres teatrals i televisius (és una de les ànimes de «Polònia» de TV3) que coincideixen en les qualitats escèniques d'Ivan Labanda... [+ crítica]

04 d’octubre 2017

L'actor Ernest Villegas es torna a posar a la pell del personatge de l'obra «Un obús al cor», de Wajdi Mouawad a la Biblioteca de Catalunya

«Un obús al cor», de Wajdi Mouawad. Traducció de Ramon Vila. Intèrpret: Ernest Villegas. Il·luminació: Quim Blancafort. Vestuari: Berta Riera. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Col·laboració audiovisual: Francesc Isern. Tècnic de funció: Juan Boné. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet. Producció de La Perla 29 i Festival Temporada Alta, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 25 novembre 2016.

Als qui han fet un seguiment de Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Beirut, Líban, 1968) a través de les versions teatrals de la tetralogia «La sang de les promeses», la veu de l'autor els portarà un ressò del que els espectadors han vist i sentit en les últimes temporades en aquelles altres obres («Litoral», «Cels», «Incendis»), totes de La Perla 29, i encara falta «Boscos», tan diferents del monòleg «Soeurs», amb rastre d'humor, vist al Teatre Lliure de Montjuïc. «Un obús al cor» és també un monòleg, adaptat de la primera incursió en novel·lística de l'autor, sobretot de la part final de l'obra («Visage retrouvé», Actes Sud, 2002). Aquí hi torna a haver l'infant tocat per la guerra i l'exili (recordem que Wajdi Mouawad deixa el Líban amb la família, viu a França i acaba al Canadà) i les imatges sagnants del terrorisme (l'explosió i incendi d'un autobús). No és gens estrany, doncs, relacionar el protagonista de ficció del monòleg, a qui anomena Wahab, amb el mateix autor, amb la distància que li permet la ficció de caire realista... [+ crítica]

«La visita inesperada (The Unexpected Guest)», d'Agatha Christie. Traducció i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Jordi Corominas, Empar López, Lluís Altés, Manel Solàs, Muntsa Tur, Gerard Clavell, Carme Capdet, Àngel Amazares i Bernat Muñoz. Escenografia: Pablo Paz. Disseny llums: Xavier Costas. Vestuari: Rafató Teatre. Tècnic: Raül Beldarrain. Ajudant direcció: Enric Cervera. Direcció: Pau Guix. Teatre del Raval, Barcelona, 30 setembre 2017.

La intriga està servida. Com en totes les obres d'Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1890 - Winterbrook, Regne Unit, 1976), el culpable tant pot ser un com en podrien ser deu. Precisament una versió íntegra de «Diez negritos», camuflada sota el títol «Y no quedará ninguno», es representa també actualment al Teatre Apolo de Barcelona. No és la primera vegada que la companyia del Teatre del Raval recorre a Agatha Christie. Un dels èxits de la sala va ser la recent «Testimoni de càrrec», que es va mantenir una temporada llarga en cartellera amb l'oportunitat que alguns espectadors hi fessin de membres del jurat. En el cas de «La visita inesperada», una obra del 1958, l'estructura segueix la marca del gènere de l'autora: hi ha el mort de rigor i, al seu voltant, en un espai tancat i allunyat de l'urbs, una sèrie de personatges que de seguida es converteixen en aspirants a culpables d'assassinat. Per fer-ho encara més evident, el Teatre del Raval reparteix una plantilla amb el «fotomatón» dels nou personatges —amb llapis carbó inclòs— perquè cada espectador marqui a l'avançada qui creu que pot ser el culpable i, si l'encerta, té opció d'entrar en un sorteig per obtenir noves localitats... [+ crítica]

02 d’octubre 2017

La singular versió de «Les dones sàvies» amb Enric Cambray i Ricard Farré es reposa a El Maldà

«Les dones sàvies». A partir de l'obra de Molière. Dramatúrgia de Lluís Hansen. Intèrprets: Enric Cambray i Ricard Farré. Composició musical: Gerard Sesé. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia: Júlia Bonjoch. Assessoria escènica: Júlia Barceló. Ajudant de direcció: Júlia Bonjoch. Direcció: Enric Cambray i Ricard Farré. El Maldà, Barcelona, 10 octubre 2016. Reposició: 2 octubre 2017.

Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta)... [+ crítica]

30 de setembre 2017

«La calavera de Connemara», de Martin McDonagh. Traducció i adaptació de Pau Gener, sobre una idea d'Iván Morales. Intèrprets: Pol López, Marta Millà, Oriol Pla i Xavi Sáez. Escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Pau Matas. Caracterització: Toni Santos. Moviment: David Climent, Los Corderos. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Estudiant en pràctiques vestuari: David Valero. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Germans Óscar i Carles Hernández Pol (Ou i Xarli), Laura Galofré i Raquel Ibor. Escultura calaveres: David Abrodos. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Iván Morales. La Villarroel, Barcelona, 29 setembre 2017.

No guanyaran prou per pagar les calaveres que esmicolen en cada funció a cops de maça. Forma part del joc teatral. Si no has pogut revenjar-te del veïnat en vida, fes-ho quan ja fan malves. Set anys després de ser enterrats, les restes dels vilatans del llogarret de Connemara —som a les terres verdes de Galway a Irlanda— s'han d'exhumar (per dir-ho finament) i fer espai per als altres vilatans que vagin fent l'últim badall. Feina de mal executar. L'enterramorts oficial és Mick Dowd, vidu, solitari, borratxo, apartat del món i potser també amb un passat fosc. La feina d'exhumació se li tira al damunt i el mossèn de Connemara, que és qui el paga, li envia un ajudant, el bala perduda del poble, el jove Mairtin Hanlon, que provocarà que la història es converteixi en una peça d'humor negre tintada de thriller però també en un espatarrant entremès de clown. Amb una proposta així, incrementada amb algun excés que els espectadors aplaudeixen pel director Iván Morales, l'atractiu del muntatge és innegable. I més encara si el que hi ha de rerefons és el text de l'autor d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970), dramaturg i guionista internacional, del qual, quan gairebé ni se'n parlava, es va veure aquí, el 1998, tot just a la mateixa sala de l'antic Villarroel, el director Mario Gas va muntar una versió tan memorable com «La reina de bellesa de Leenane» amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla a la ficció i a la vida real, de protagonistes... [+ crítica]

23 de setembre 2017

El Teatre Gaudí Barcelona obre la temporada familiar amb la reposició de l'espectacle musical «Singing Talent Show»

«Singing Talent Show». Guió de Lluís Grifé, Marta Torras i Benjamí Conesa. Coreografia: Hugo Riveros i Maria Torras. Intèrprets: Benjamí Conesa, Maria Torras, Hugo Riveros, Marta Torras, Dani Claramunt, Josep Gámez, Cristina Anchuela, Claudia Gregorio. Veu en off: Roger Pera. Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari i caracterització: Cristina Anchuela i Rafató Teatre. Disseny so: Roger Blasco. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció musical: Juan Diego Fidalgo. Ajudanta direcció: Maria Torras. Direcció: Benjamí Conesa. Producció: Namar Teatre Musical. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 28 maig 2017. Reposició: 23 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

Ens movem entre els xous temàtics de Disneylàndia i Port Aventura passant per les bandes sonores de les produccions cinematogràfiques de ca n'Ànec Donald dels últims temps. Es tracta d'un espectacle familiar eminentment musical que recrea els temes principals dels personatges de ficció de l'imaginari infantil, des de Tarzan o Hèrcules a la Ventafocs o Pocahontas. Tots ells, prínceps, princeses, herois, malvats o bons jans participen, quan ja estan gairebé a l'atur de les seves ocupacions, en un concurs televisiu estil càsting per optar a formar part d'una pròxima producció de dibuixos animats. Qui guia el xou és un locutor que té la veu en off de l'actor Roger Pera i que recorda el to solemne olímpic del desaparegut Constantino Romero. El guió marca les pautes de tota la trama, però de fet no hi ha una trama que plantegi, anusi i desenllaci en la línia convencional sinó que només serveix perquè cadascun dels personatges, individualment, en parella o amb l'ajut coral, faci el seu do de pit i demostri les seves aptituds com a cantant... [+ crítica]

22 de setembre 2017

El Teatre Romea recupera en espai off el muntatge «Xarnegos» estrenat fa dues temporades a l'Almeria Teatre

«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Camilo García, Albert Eguizábal, Marta Arán i Alzira Gómez. Intèrprets 2016: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez. Intèrprets 2017: Roser Batalla, Camilo García, Alicia Puertas, Albert Eguiazábal i Alzira Gómez. Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: 11 maig 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 22 setembre 2017.

Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut... [+ crítica]

21 de setembre 2017

«Desconcerto». Autoria de Jordi Purtí. Intèrprets / músics de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà: Naeon Kim, Nacho Lezcano, Natalia Klymyshyn / Cecilia Burguera, David Sanmartí, Tamara Caño / Sergi Ruiz, Queralt Garcia, Carles Coll Bardés, Tigran Yeritsyan, Mónica Cruzata i Dmitry Yaroslavtsev. Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Naeon Kim i David Sanmartí. Disseny il·luminació: Àngel Puertas i Jordi Purtí. Cap tècnic teatre: Sergi Gracia. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció artística: Jordi Purtí. Teatre Condal, Barcelona, 20 setembre 2017.

Desconcertant. Mai més ben dit. Desconcertant perquè la troupe de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la batuta de Carles Coll, amb la complicitat de la trapelleria escènica de Jordi Purtí són capaços de fer veure que estan disposats a fer un concert “seriós” i de seguida, després de les primeres notes de cada peça, trenquen l'esquema i enganyen els espectadors amb un espectacle sense paraules i molta corda... molta corda, vull dir, per temps. Hi ha precedents. Només cal recordar l'anterior espectacle, «Concerto a tempo d'umore», des de fa dos anys en gira internacional, una targeta de presentació que ben segur els obrirà novament les portes de «Desconcerto». En només una hora i quart, el repertori de les peces escollides és extens i variat. Una introducció serveix perquè els músics, encara sense el “maestro” al davant i amb roba d'assaig, facin i toquin allò que més els agrada. Però quan el “maestro” es presenta, toca canviar d'uniforme, negre de rigor, i posar-se a la feina... [+ crítica]

19 de setembre 2017

La versió de «Don Joan» de la companyia La Brutal amb Julio Manrique de protagonista es reposa al Teatre Goya

«Don Joan», de Molière. Traducció de Cristina Genebat. Adaptació de Sergi Pompermayer, Cristina Genebat, Sandra Monclús i David Selvas. Intèrprets 2016: Anna Azcona, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín, Cristina Genebat, Julio Manrique, Lluís Marco, Xavi Ricart i Manel Sans. Intèrprets 2017: Anna Azcona, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín, Jordi Collet, Julio Manrique, Lluís Marco, Sandra Monclús i Manel Sans. Veus en off: Montse Llussà i Fiona Rycroft. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudants escenografia. Jacqueline Netter i Josep Iglesias. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernández "Ou". Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Realització vestuari: Nene Fernández i Dress Art. Audiovisuals i espai sonor: Mar Orfila. Disseny so: Lucas Ariel Vallejo. Disseny audiovisuals: Alfons Ferri. Realització efectes especials: Zero SFX. Caracterització: Paula Ayuso. Moviment: Nuria Legarda. Cap tècnic: Carles Hernández "Xarli". Alumnes en pràctiques: Marina Soteras (escenografia), Aina Bergés (il·luminació) i Raquel Ibort (escenografia i vestuari). Col·laboració: Marco Pascali, Punto Blanco i Òptica Sanabre. Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: Focus, Companyia La Brutal i TNC. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 març 2016. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 19 setembre 2017.

El món és ple de desgraciats que enganyen les dones. Ho diu Don Joan a Carlota, una cambrera d'hotel que festeja i té compromès el casori amb el grum i guarda de seguretat i que acabarà sent una de les dones víctimes de la seducció joanesca. Per tant, situem-nos. I allunyem-nos sense por a perdre'ns de l'època de Molière quan, a mitjan segle XVII, París bullia i volia compensar amb la imatge del llibertinatge, el cinisme i la hipocresia de Don Joan la plaga social dels matrimonis de conveniència. La versió actual de la companyia La Brutal —que han elaborat a vuit mans i diria que algunes més la gent de l'equip— s'ambienta en un saló menjador d'un hotel que deu tenir, a jutjar per les aparences més aviat clàssiques, entre quatre i cinc estrelles. De la taverna de tercer ordre de Molière i el seu «Dom Juan ou le Festin de Pierre» saltem a la barra de bar del saló menjador de l'hotel modern on —atenció espectadors que ja han esgotat les entrades de totes les funcions— hi ha mitja dotzena de taules ocupades amb alguns dels espontanis sisplau per força mentre dura l'escena introductòria quan, Sganarelle, el criat convertit aquí en un dels sicaris de Don Joan, ronda a primera hora pel bufet lliure per picar alguna cosa per esmorzar al qual s'afegirà també de seguida Don Joan fent equilibris sobre cadires i butaques de braços, una imatge que es retrobarà en la penombra del final —després d'uns cent minuts— quan l'estàtua de pedra de Don Joan entri en escena. Amb una considerable esporgada del text original de Molière i una adaptació ambiental que gairebé confegeix una obra de nova creació, la versió combina el realisme d'acció a l'estil James Bond 007 amb el simbolisme que conté de fons el mite de Don Joan... [+ crítica]

La història de la pionera doctora Dolors Aleu es reposa a la sala El Maldà en un espectacle íntim i entranyable

«Barbes de balena (o de què estan fetes les cotilles)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Composició musical: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López / Cinte Moreno, Anna Romaní / Anna Rosell. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia i vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Estudiant en pràctiques: Laura Solé. Producció: Marina Marcos. Direcció: Mònica Bofill. El Maldà, Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 19 setembre 2017.

Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina. Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall. La jove Dolors Aleu va haver d'esperar quatre anys, un cop acabats els estudis, per aconseguir fer l'examen final, que va aprovar amb excel·lent i, des d'aleshores es va especialitzar en ginecologia i medicina infantil (allò que ara se'n diria popularment «Dexeus Salut de la Dona») i va exercir durant 25 anys amb consulta pròpia a la Rambla de Canaletes. Juntament amb la filla d'Idelfons Cerdà, Clotilde Cerdà, una altra dona liberal, van fundar l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, un projecte que va durar poc per falta d'ajuts. En el camp social relacionat amb la medicina, Dolors Aleu i Riera va ser qui va lluitar per fer desaparèixer la vella cotilla del cos de les dones perquè va demostrar que els dificultava la circulació sanguínia i els provocava desmais... [+ crítica]

17 de setembre 2017

El Jove Teatre Regina recupera l'espectacle familiar «El llibre de la selva» basat en el relat de Rudyard Kipling

«El llibre de la selva». Sobre el relat de Rudyard Kipling. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maria Berenguer, Mariona Campos, Gerard Flores, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny escenografia i vestuari: Lleo Quintana. Construcció escenografia: Tero Guzmán. Confecció vestuari : Lleo Quintana. Disseny llums i so : Francesc Campos. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Olga Fañanàs. Producció executiva: Maria Agustina Solé. Direcció de Gerard Nicasi. Companyia La Trepa, Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 febrer 2017. Reposició: 16 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

 L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual? La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva. També ho fa convertint les bèsties en éssers humanitzats sense que es noti la conversió i fent que, a manera que avança l'espectacle, es fusionin sense trencaments la personalitat humana i la del bestiari... [+ crítica]

15 de setembre 2017

«Nit de reis (o el que vulguis)», de William Shakespeare. Versió de Pau Carrió. Música d'Arnau Vallvé. Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Jaume Madaula, Lluís Marquès, Joan Solé, Júlia Truyol. Músic: Arnau Vallvè / Pau Carrió. Espai escènic: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Jorba Miró. LED Control Technology: ProtoPixel. Vestuari: Silvia Delagneau. Ajudanta vestuari: Adriana Parra. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. Vídeo i tatuatges: Alejo Levis. So: Igor Pinto. Moviment: Anna Rubirola. Alumna Col·legi del Teatre: Lola López. Ajudanta direcció: Anna Serrano. Direcció: Pau Carrió. Cia. La Kompanyia Lliure. Coproducció Teatre Lliure i Festival Grec 2017. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 14 setembre 2017.

De versions de «Nit de reis» n'hi ha hagut, n'hi ha i sembla que n'hi haurà per a tots els gustos. D'entre les més recents, se'n troben dues —n'hi ha hagut alguna altra—, que contrasten per les seves dimensions escèniques: la del TNC, el 2010, dirigida per Josep Maria Mestres, i la del Maldà el 2014, dirigida per Adrià Aubert. Les esmento per constatar la capacitat versàtil que té l'obra i el joc que permet, tant si la companyia és més veterana, com era el cas del TNC, com si és més jove, com era el cas d'El Maldà, i com és ara també el cas de La Kompanyia Lliure. La trama és la mateixa, però la mirada i la concepció escènica és el que les diferencia i el que les dota d'una singularitat que fa que «Nit de reis (o el que vulguis)» sigui rebuda pels espectadors com una obra nova... i diferent. Aquí, Pau Carrió (Barcelona, 1981), autor de la versió i també director, ha posat l'èmfasi en la juguesca romàntica que té l'obra i el to de comèdia d'alguns dels seus personatges. És a dir, ha explotat a fons allò que cadascun dels integrants de La Kompanyia Lliure —i els que s'hi han afegit temporalment per a l'ocasió— podien donar d'ells mateixos. I el recital es converteix en una passarel·la de virtuts escèniques que mostren les aptituds de cadascú... [+ informació]

12 de setembre 2017

La Sala Beckett reprèn les representacions de l'obra «Un tret al cap», de Pau Miró, amb Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins, substituïda per Vicky Luengo en les representacions finals

«Un tret al cap», de Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Imma Colomer i Mar Ulldemolins / Vicky Luengo (en la reposició i gira des del 27 de setembre). Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Berta Riera. Disseny il·luminació: David Bofarull. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Xarli. Espai sonor: Marta Folch. Vídeo: Taller Estampa. Alumna en pràctiques: Gerard Jaurena. Ajudant direcció: Alícia Gorina. Direcció: Pau Miró. Grec 2017. Sala Beckett, Barcelona, 13 juliol 2017. Reposició: 13 setembre 2017... [+ crítica]

06 de setembre 2017

La Perla 29 reprèn les representacions de l'obra «Bodas de sangre» a la Biblioteca de Catalunya amb les entrades exhaurides

«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Creació musical: Joan Garriga. Intèrprets: Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i el cavall Juguetón. Músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra. Espai escènic: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Llums: Pep Barcons. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Confecció vestuari: Irene Fernández. Suport tècnic muntatge: Irene Ferrer, Jordi Larrea, Dani Pino i Arnau Planchart. Estudiant en pràctiques Estudis Teatrals IT: Carles Algué. Atenció al públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Ajudant direcció i suport regidoria: Anna Castells. Regidora: Anna Cuscó. Tècnic llums: Juan Boné. Tècnic so: Òscar Villar. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 juny 2017. Reposició: 6 setembre 2017.

Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere. És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyant la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», torna a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic... [+ crítica]

23 d’agost 2017

El musical «Rent» tanca la seva gira a l'Amfiteatre Grec de Montjuïc amb una única funció en versió concert

«Rent». Llibret, música i lletres de Jonathan Larson. Adaptació i versió catalana de Daniel Anglés i Marc Gómez. Arranjaments musicals: Steve Skinner. Concepte original i lletres adicionals: Billy Aronson. Supervisió musical i arranjaments adicionals: Tim Weil. Dramatúrgia: Lynn Thomson. Coreografia: Óscar Reyes. Intèrprets: Nil Bofill, Víctor Arbelo, Mireia Òrrit, Xavi Navarro, Albert Bolea, Roger Berruezo, Queralt Albinyana, Anna Herebia, Lu Fabrés, Jana Gómez, Víctor Gómez, Edgar Martínez, Lucía Torres, Iban Valero, Oriol Burés, Marc Gómez i Carol González. Músics: Miquel Tejada, Oriol Padrós, Dani HDZ, Pol Barbé i Betel M. Daura. Escenografia i vestuari: Raquel Ibori, Marc Salicrú, Marc Udina. So: Jordi Ballbé i Albert Ballbé. Il·luminació: Xavi Costas i Daniel Anglés. Assistent de direcció: Berta Adell. Assistent de coreografia: Helena Jara. Coach vocal: Susanna Domènech. Coach d’acting: Mireia Sanmartín. Producció executiva: Daniel Anglés, Víctor Arbelo, Nil Bofill, Jordi Taixés, Miquel Tejada i Javier Pérez-Tenessa. Direcció producció: Sol Blasi. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglés. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Casino Aliança del Poblenou. Barcelona, 30 gener 2016. Tancament de gira en versió concert: Amfiteatre Grec Montjuïc, Barcelona, 24 agost 2017... [+ crítica]

04 d’agost 2017

«Sota la catifa», de Jordi Calafí i Alexis García. Banda sonora original: Malacara & Wilson Band. Intèrprets: Jordi Casdellans, Ramon Godino, Òscar Jarque i Raül Tortosa. Intèrprets audiovisual: Sílvia Sabaté, Rafaela Rivas, Enric Barba, Unai Mayo i Jan Garcia. Escenografia, vestuari i direcció de producció: Jofre Blesa. Disseny il·luminació i espai sonor: Daniel Gener. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció fotografia: Clàudia Pujol. Ajudant direcció audiovisual: Xavier Pijuan. Direcció audiovisual: Esteve Rovira. Producció audiovisual: Laboina Produccions. Direcció escènica: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 agost 2017.

Els dos autors d'aquesta obra escrita a quatre mans debuten en el teatre amb un tema que es pot situar a mig camí del thriller i la comèdia. Jordi Calafí (Martorell, Baix Llobregat, 1974) i Alexis García (Matanzas, Cuba, 1977) provenen principalment del món del cinema i el guionatge, i aquesta etiqueta es nota en l'estructura de «Sota la catifa», que arrenca com si els espectadors es disposessin a veure una pel·lícula en blanc i negre, inclou alguns petits muntatges audiovisuals també en blanc i negre que desvelen les interioritats dels protagonistes i segueix les lleis del guió creant una certa incògnita fins a trobar la clau del desenllaç. Tot això, dit i explicat força linealment amb alguns flaixbacs, sense que els espectadors hagin de decidir, per exemple com es fa en algunes obres teatrals prou conegudes, qui és el culpable i per què ho és ni tampoc qui és el mort i per què hi està. Dic això perquè com que en tot thriller, com mana el gènere, hi ha un mort, no seria gens estrany que dels altres tres presumptes culpables —Agatha Christie ho posava més difícil per als lectors i espectadors— els guionistes decidissin optar per tres solucions diferents i fer que els espectadors en triessin una. M'ho va semblar, que potser seria això, durant el plantejament, però al cap de tres quarts d'hora ben bons —el muntatge dura uns 70 minuts— ja vaig veure que la cosa no anava per aquí i que tot quedaria resolt i ben resolt... [+ crítica]

01 d’agost 2017

Balanç del Grec 2017: «Un Grec 2017 concentrat, amb millors resultats, i que demana un Off Grec»

Bon balanç del Grec 2017. Amb les limitacions que el Festival d'Estiu de Barcelona sembla que tingui des de sempre a l'hora d'augmentar espectadors —aquí el turisme cultural no compta. La reducció d'espectacles en relació a l'anterior edició ha propiciat la concentració d'esforços i, per tant, un millor resultat de la mitjana d'ocupació dels més destacables. La nova direcció de Francesc Casadesús —la marca de l'empremta de la dansa heretada de la seva anterior direcció al Mercat de les Flors s'ha fet notar— ha començat per fixar la mirada en Grècia. I si no s'hi repensa, diu que continuarà per Àsia, Amèrica... La volta al mòn en uns quants Grecs! Dades objectives: un total de 121.795 espectadors (no s'especifiquen els que són de pagament i els convidats). D'aquests, 55.994 han ocupat els espais de l'anomenat Grec Montjuïc (Amfiteatre, Teatre Lliure, Mercat de les Flors...). I 56.950 s'han escampat per les sales de l'anomenat Grec Ciutat. La resta, 8.851 espectadors, es comptabilitzen a partir de les activitats paral·leles (biblioteques, tallers, assaigs oberts...). Si comptéssim, doncs, només, els espectadors autèntics, és a dir, aquells que han ocupat una localitat, el total seria de 112.994 espectadors, lleugerament superior a altres edicions... [+ article íntegre]

Recull crítiques Grec 2017: «Troyanas», d’Eurípides. Versió i traducció: Alberto Conejero. Dramatúrgia: Margarita Borja. Interpretació: Ernesto Alterio, Maggie Civantos, Alba Flores, Gabriela Flores, Míriam Iscla, Pepa López i Aitana Sánchez-Gijón. Teatre Grec Montjuïc. Barcelona.

Recull crítiques Grec 2017: «Troyanas», d’Eurípides. Versió i traducció: Alberto Conejero. Dramatúrgia: Margarita Borja. Interpretació: Ernesto Alterio, Maggie Civantos, Alba Flores, Gabriela Flores, Míriam Iscla, Pepa López i Aitana Sánchez-Gijón. Escenografia: Paco Azorín. Disseny de la il·luminació: Pedro Yagüe. Disseny de vestuari: Antonio Belart. Música original i espai sonor: Jordi Collet. Moviment: Ferran Carvajal. Disseny del vídeo: Arnau Oriol. Disseny del so: Fran Gude. Ajudantia de direcció: Judit Pujol. Disseny i direcció de producció: Sandra Avella. Producció executiva: Rovima / Miguel García De Oteyza. Gerència en gira i regidoria: Isabel Echarren. Ajudantia d’escenografia: Isabel Sáiz. Ajudantia de vestuari: Charo Jiménnez. Fotografia i cartell: Sergio Parra. Vídeos: Arnau Oriol. Premsa: María Díaz. Realització del vestuari: Sastrería Cornejo. Realització de l’escenografia: Teatre Auditori Sant Cugat. Cap tècnic i il·luminació: Alberto Hernández. Maquinària: Javier Cala. So: Pablo De La Huerga. Sastreria: Purificación Fernández. Distribució: Rovima Producciones. Direcció: Carme Portaceli. Una producció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida 2017, Rovima Producciones, el Teatro Español i Pentación. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc. Barcelona. 30 juliol... [+ crítica]

29 de juliol 2017

Recull crítiques Grec 2017: «No se registran conversaciones de interés». Concepció: Roger Bernat. Dramatúrgia: Roberto Fratini. Interpretació: Laura Calvet, Maria Salgado i Alessandra García. Direcció: Roger Bernat. Grec 2017. Sala Pina Bausch. Mercat de les Flors. Barcelona.

Recull crítiques Grec 2017: «No se registran conversaciones de interés». Concepció: Roger Bernat. Dramatúrgia: Roberto Fratini. Interpretació: Laura Calvet, Maria Salgado i Alessandra García. Disseny del so / Concepció sonora: Carlos Gómez. Disseny del vídeo, direcció tècnica i ajudantia de direcció: Txalo Toloza. Grafisme: Marie-Klara González. Coordinació general: Helena Febrés Fraylich. Coordinació al Marroc: Arts&Love i Ahmed Hammoud. Una producció d’Elèctrica Produccions. Coproduït pel Mucem (Marsella), Grec 2017 Festival de Barcelona i Temporada Alta de Girona. Amb el suport de: Les Bancs Publics / Les Rencontres à l’échelle (Marsella). Direcció: Roger Bernat. Grec 2017. Sala Pina Bausch. Mercat de les Flors. Barcelona. Del 27 al 29 de juliol... [+ crítica]

28 de juliol 2017

«La grenouille avait raison». Concepte: James Thiérrée. Interpretació: Sonia SonYa Bel Hadj Brahim, Ofélie Crispin, Samuel Dutertre, Hervé Lassince, Thi Mai Nguyen i James Thierrée. Bestiari: Victoria Thiérrée. Escenografia i música: James Thierrée. Ajudantia de direcció: Pénélope Biessy i Sidonie Pigeon. Ajudantia d’escenografia: Laura Léonard. Vestuari: Pascaline Chavanne. Coordinació tècnica: Anthony Nicolas. Il·luminació: Alex Hardellet, James Thiérrée. So: Thomas Delot. Regidoria: Samuel Dutertre, Lorenzo Graouer i Anthony Nicolas. Guarda-roba: Emilie Revel. Construcció, manufactura i creació de l’escenografia i l’utillatge: Thomas Delot, Samuel Dutertre, Fabrice Henches, Anthony Nicolas, Sabine Schlemmer, Monika Schwarzl, Matthieu Bony, Olvido Lanza Bermejo, Simon Zaoui, Patrick Lebreton i Camille Joste. Pintures i pàtines: Marie Rossetti. Producció i coordinació: Emmanuelle Taccard i Stéphanie Liodenot. Producció delegada: La Compagnie du Hanneton/Junebug. Una coproducció de Théâtre de Carouge-Atelier de Genève Célestins, Théâtre de Lyon, Radiant-Bellevue Théâtre du Rond-Point Paris, Théâtre de la Ville Paris, Théâtre Royal de Namur, La Coursive Scène nationale de La Rochelle, Sadlers Wells Londres en cooperació amb Crying Out Loud, L’arc Scène nationale Le Creusot, Opéra de Massy Odyssud Blagnac, Théâtre de Villefranche sur Saône, La Comédie Clermont Ferrand, Théâtre Sénart, Espace Jean Legendre, Théâtre de Compiègne - Scène nationale de l’Oise en préfiguration i el Festival international d’Edimbourg. Direcció: James Thiérrée. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. Del 26 al 27 juliol 2017.

El conte «El rei granota» o «El príncep granota», recollit pels germans Grimm el 1812, explica que una princesa que està jugant li cau una pilota d'or a l'estany. Una granota s'ofereix a ajudar-la per recuperar la pilota a canvi d'un regal. La princesa li ofereix riqueses, que és l'únic que sap que té, però la granota demana només ser la seva amiga, seure plegades a taula i dormir juntes. La princesa hi accedeix a contracor, però quan té novament la pilota, fuig de pressa i corrents sense complir la promesa. L'endemà, la granota, indignada, va a Palau per reclamar el compliment del pacte amb la princesa. El rei hi consent i obliga la seva filla, la princesa, a obrir la porta a la granota i a sopar plegades. Però, a la nit, quan són les dues a la cambra, la princesa no vol que la granota estigui al seu llit i l'estimba contra la paret. I, pataplaf!, la presumpta granota es transforma en un príncep que havia estat encantat per una bruixa malèfica. Aleshores, la parella —príncep i princesa— comença una nova vida d'amor. Per descomptat, les versions posteriors del conte ensucren la situació i canvien el pacte per un petó, per evitar l'escena de la violència. I així és com es fa famós el petó que totes les criatures coneixen i que serveix per desfer encanteris. James Thiérrée fa una mena d'abstracció del conte de la granota —en realitat es queda amb la granota— i, sota el filtre del gènere fantàstic, crea una nova versió de la importància de complir amb les promeses, de la hipocresia de les aparences i del guany de la maduresa a partir de la sexualitat, ja sigui posant-te una granota al llit o fent-li un petó i descobrint el príncep blau esperat de tota la vida. Però el creador de l'espectacle multidisciplinar (teatre, dansa, música, circ...) no dóna cap pista sobre la gènesi de «La grenouille avait raison», tira pilotes fora quan se li pregunta per la qüestió, i deixa qualsevol interpretació a la imaginació dels espectadors. I aquesta és, probablement, la clau de l'encanteri de l'espectacle al qual els espectadors s'han d'acostar amb ulls i cor d'infant i creient també que fent-li un petó els descobrirà què amaga realment... [+ crítica]

Recull crítiques Grec 2017: «Fugit». Direcció artística i creació: Cia. Kamchàtka / Adrian Schvarzstein. Carrers i places del Poble Sec. Barcelona.

Recull crítiques Grec 2017: «Fugit». Direcció artística i creació: Cia. Kamchàtka / Adrian Schvarzstein. Regidor de la companyia: Laurent Driss, amb l’ajuda de Jordan Maia. Autoria: Cia. Kamchàtka. Interpretació: Cristina Aguirre, Maïka Eggericx, Sergi Estebanell, Claudio Levati, Andrea Lorenzetti, Judit Ortiz, Lluís Petit, Josep Roca, Edu Rodilla, Santi Rovira, Gary Shochat, Prisca Villa. Amb la participació especial de: Jan Estebanell, Leo Ferrer, Joan Rodilla, Carlota i Emma Rovira. Escenografia: Cia. Kamchàtka. Vestuari: Cia. Kamchàtka. Producció: CARRER88, S.L. Mànager: Jérôme Devaud (Melando). Distribució a Espanya i Portugal: Ana Sala (Ikebanah Artes Escénicas). Una producció de Carrer88 S.L. acompanyada per Melando. Grec 2017. Carrers i places del Poble Sec. Barcelona. Del 26 al 27 de juliol... [+ crítica]

Recull crítiques Grec 2017: «La grenouille avait raison». Concepte i direcció: James Thierrée. Interpretació: Sonia “SonYa” Bel Hadj Brahim, Ofélie Crispin, Samuel Dutertre, Hervé Lassïnce, Thi Mai Nguyen i James Thierrée. Bestiari: Victoria Thierrée. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona.

Recull crítiques Grec 2017: «La grenouille avait raison». Concepte i direcció: James Thierrée. Interpretació: Sonia “SonYa” Bel Hadj Brahim, Ofélie Crispin, Samuel Dutertre, Hervé Lassïnce, Thi Mai Nguyen i James Thierrée. Bestiari: Victoria Thierrée. Escenografia i música: James Thierrée. Ajudantia de direcció: Pénélope Biessy i Sidonie Pigeon. Ajudantia d’escenografia: Laura Léonard. Vestuari: Pascaline Chavanne. Coordinació tècnica: Anthony Nicolas. Il·luminació: Alex Hardellet, James Thierrée. So: Thomas Delot. Regidoria: Samuel Dutertre, Lorenzo Graouer i Anthony Nicolas. Guarda-roba: Emilie Revel. Construcció, manufactura i creació de l’escenografia i l’utillatge: Thomas Delot, Samuel Dutertre, Fabrice Henches, Anthony Nicolas, Sabine Schlemmer, Monika Schwarzl, Matthieu Bony, Olvido Lanza Bermejo, Simon Zaoui, Patrick Lebreton i Camille Joste. Pintures i pàtines: Marie Rossetti. Producció i coordinació: Emmanuelle Taccard i Stéphanie Liodenot. Producció delegada: La Compagnie du Hanneton/Junebug. Una coproducció de Théâtre de Carouge-Atelier de Genève Célestins, Théâtre de Lyon, Radiant-Bellevue Théâtre du Rond-Point Paris, Théâtre de la Ville Paris, Théâtre Royal de Namur, La Coursive Scène nationale de La Rochelle, Sadlers Wells Londres en cooperació amb Crying Out Loud, L’arc Scène nationale Le Creusot, Opéra de Massy Odyssud Blagnac, Théâtre de Villefranche sur Saône, La Comédie Clermont Ferrand, Théâtre Sénart, Espace Jean Legendre, Théâtre de Compiègne - Scène nationale de l’Oise en préfiguration i el Festival international d’Edimbourg. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. Del 26 al 27 de juliol... [+ crítica]

23 de juliol 2017

Recull crítiques Grec 2017: «Cine». Autoria, dramatúrgia i direcció: Itsaso Arana i Celso Giménez. Interpretació: Itsaso Arana, Fernanda Orazi i Pablo Und Destruktion. Sala Ovidi Montllor, Mercat de les Flors, Barcelona.

Recull crítiques Grec 2017: «Cine». Autoria, dramatúrgia i direcció: Itsaso Arana i Celso Giménez. Interpretació: Itsaso Arana, Fernanda Orazi i Pablo Und Destruktion. Veus: Roberto Baldinelli, Javier Gallego, Miren Iza, Eduardo G. Castro i Adriana Salvo. Escenografia: Ana Muñiz. Disseny de la il·luminació i direcció tècnica: Eduardo Vizuete. Ajudantia de direcció: Violeta Gil i Emilio Rivas. Ajudantia tècnica: Roberto Baldinelli. Disseny del so / Concepció sonora: Eduardo G. Castro. Ajudant de direcció: Violeta Gil i Emilio Rivas. Fotografia: Mario Zamora. Una producció de La tristura, el Festival de Otoño a Primavera de Madrid, Las Naves. Espai de Creació de València i la Comunitat de Madrid. Amb la col·laboració de Tafalla Kulturgunea, el Teatro Pradillo i el Centro Dramático Nacional. Sala Ovidi Montllor, Mercat de les Flors, Barcelona. Del 22 al 23 de juliol... [+ crítica]

Recull crítiques Grec 2017: «Oklahoma». Dramatúrgia: Gemma Beltran, inspirada en textos de Kafka, Lewis Carroll, Pirandello i Calderón de la Barca. Interpretació: Toni Viñals, Robert González i Anna Alborch. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona.Grec 2017

Recull crítiques Grec 2017: «Oklahoma». Dramatúrgia: Gemma Beltran, inspirada en textos de Kafka, Lewis Carroll, Pirandello i Calderón de la Barca. Interpretació: Toni Viñals, Robert González i Anna Alborch. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Entrenament / laboratori: Moreno Bernardi. Vestuari: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Disseny de la il·luminació: David Bofarull. Fotografia: Sergi Garriga Riu. Ajudantia de direcció: Boris Daussà. Ajudant d’espai escènic: Estanis Aboal. Producció executiva: Cristina Ferrer / Marta Riera. Una coproducció del Grec 2017 Festival de Barcelona, la Companyia Dei Furbi i el Teatro Libero de Palerm. Direcció: Gemma Beltran. Grec 2017. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 19 al 21 de juliol. [+ crítica]

22 de juliol 2017

Recull crítiques Grec 2017: «Les Larmes d’Oedipe (Des mourants)». Autoria i direcció: Wajdi Mouawad. Interpretació: Jérôme Billy, Charlotte Farcet i Patrick Le Mauff. Música: Michael Jon Fink. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona.

Recull crítiques Grec 2017: «Les Larmes d’Oedipe (Des mourants)». Autoria i direcció: Wajdi Mouawad. Interpretació: Jérôme Billy, Charlotte Farcet i Patrick Le Mauff. Música: Michael Jon Fink. Composició i interpretació (cant): Jérôme Billy. Escenografia: Emmanuel Clolus Vestuari: Emmanuelle Thomas. Disseny de la il·luminació: Sébastien Pirmet. Disseny del so: Michel Maurer. So: Jérémie Morizeau. Ajudantia de direcció: Alain Roy. Ajudantia de direcció en gira: Valérie Nègre. Responsable tècnic: Stefan McKenzie. Encarregada de decorats: Marion Denier. Responsable d’utilleria: Camille Lissarre. Llums: Gilles Thomain. So: Olivier Renet. Vídeo: Olivier Petitgas. Representant: Ysarca Art Promotions – Pilar de Yzaguirre. Una producció de La Colline - théâtre national (París). Coproduït amb Au Carré de l’Hypoténuse (França) & Abé Carré Cé Carré (Quebec), compagnies de création; Mons 2015-Capitale européenne de la culture; Théâtre Royal de Namur; Mars-Mons arts de la scène i Le Grand T théâtre de Loire-Atlantique. Amb el suport de l’École nationale supérieure d’architecture de Nantes i del Château des Ducs de Bretagne. Grec, 2017. Sala Fabià Puigserver,Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 21 al 22 de juliol... [+ crítica]

Recull crítiques Grec 2017: «Inflammation du verbe vivre (Des mourants)». Autoria i direcció: Wajdi Mouawad. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona.

Recull crítiques Grec 2017: «Inflammation du verbe vivre (Des mourants)». Autoria i direcció: Wajdi Mouawad. Traducció al francès: Françoise Arvanitis. Dramatúrgia: Charlotte Farcet. Interpretació: Dimitris Kranias i Wajdi Mouawad. Composició musical: Michael Jon Fink. Escenografia: Emmanuel Clolus. Vestuari: Emmanuelle Thomas. Disseny de la il·luminació: Sébastien Pirmet. Disseny del so / Concepció sonora: Michel Maurer. So: Jérémie Morizeau. Imatge, so i muntatge: Wajdi Mouawad. Mescla: Adéa Guillot i Ilia Papaspyrou. Ajudantia de direcció: Alain Roy. Ajudantia de direcció en gira: Valérie Nègre. Plató: Marion Denier i Magid El Hassouni. Ajudantia d’imatge i traducció: Vassilis Doganis. Ajudantia de muntatge de vídeo: Dominique Daviet. Responsable tècnic: Stefan McKenzie. Encarregada de decorats: Marion Denier. Responsable d’utilleria: Camille Lissarre. Llums: Gilles Thomain. So: Olivier Renet. Vídeo: Olivier Petitgas. Representant: Ysarca Art Promotions – Pilar de Yzaguirre. Una producció de La Colline - théâtre national (París). Coproduït amb Au Carré de l’Hypoténuse (França) & Abé Carré Cé Carré (Quebec), compagnies de création; Mons 2015-Capitale européenne de la culture; Théâtre Royal de Namur; Mars-Mons arts de la scène i Le Grand T théâtre de Loire-Atlantique. Amb el suport de l’École nationale supérieure d’architecture de Nantes i del Château des Ducs de Bretagne. Grec 2017. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 21 al 22 de juliol... [+ crítica]