24 de maig 2017

L'obra «El test», de Jordi Vallejo, dirigit per Cristina Clemente, es reposa al Club Capitol amb un repartiment renovat

«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets 2016: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Intèrprets reposició 2016: Sergio Caballero, Dolo Beltran, Clàudia Costas i David Vert. Intèrprets reposició 2017: Sergio Caballero, Clàudia Costas, Carme Poll i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016. Reposició: 14 desembre 2016. Reposició: Barcelona, Teatre Club Capitol, 24 maig 2017.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó. Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins. Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla"... [+ crítica]

16 de maig 2017

«Al i Oli (The Sunshine Boys)», de Neil Simon. Versió de Josep Minguell. Intèrprets: Josep Minguell, Mingo Ràfols, Oriol Casals, Àngela Jové i Thais Buforn / Bernat Muñoz. Veus en off: Frank Capdet i Xavi Martín. Escenografia: Ramon de los Heros. Construcció escenografia: Daniel G. Blanco. Vestuari: Jordi Bulbena. Ajudanta vestuari: Mariela Sernagoras. Construcció vestuari: Carmen González. Il·luminació: Lluís Serra. So: Ramon Olesti. Tècnic llum i so: Guillem Pol. Cap tècnic: Rafael Tomico. Regidors: Thais Buforn / Bernat Muñoz. Estudi gravació: Kaliope Studio. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudants producció: Àlex Verdú i Stasik Biel. Ajudanta direcció: Thais Buforn. Direcció: Josep Minguell. Producció de Bohèmia's. Teatre del Raval, Barcelona, 14 maig 2017.

L'allioli és una salsa espessa, grogosa o verdosa, depèn de l'oli d'oliva, que s'elabora al morter picant i remenant amb la mà de morter, triturant alls barrejats amb l'oli, amb una mica de sal i, segons els gustos, amb un raig de suc de llimona. Es fa difícil, pel títol escollit per a aquesta versió catalana, «Al i Oli», no pensar fonèticament en aquest ingredient de cuina. I posats a picar i remenar amb la mà de morter teatral, un diria que Josep Minguell ha tret tota la salsa possible de la comèdia de Neil Simon (Bronx, Nova York, EUA, 1927) que va escriure el 1972 i que, tres anys després, el 1975, amb guió d'ell mateix, va portar al cinema, amb la pel·lícula «The Sunshine Boys», dirigida per Herbert Ross, protagonitzada per Walter Matthau i George Burns. La trama és tan temptadora per a la gent de l'espectacle que Woody Allen i Peter Falk, el 1995, en van fer una versió per a televisió. Josep Minguell i Mingo Ràfols no són, precisament, dos actors que portin penjada l'etiqueta de còmics, com la duien en el seu moment Joan Pera i el desaparegut Paco Morán, arran del boom de «La extraña pareja», del mateix Neil Simon. Per això, aquesta juguesca que han organitzat té el doble atractiu de refrescar la popular comèdia de Neil Simon i de trobar els dos actors catalans en un registre al qual els espectadors no hi estan acostumats... [+ crítica]

14 de maig 2017

«Ciutat de vidre (City of Glass)». Basada en la novel·la gràfica de Paul Auster (text), David Mazzucchelli i Paul Karasik (adaptació i dibuixants). Traducció: Joan Sellent. Dramatúrgia: Mònica Bofill i Ricard Soler i Mallol. Intèrprets Grec 2016: Joan Arqué, Francesc Ferrer i Nuri Santaló. Intèrprets Sala Beckett 2017: Joan Arqué, Pepo Blasco i Nuri Santaló. Veu de Daniel: Gabriel Bofill. Escenografia: Josep Carreras. Il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Carlota Ricart. So: Ariane Lamarre. Tècnic: Víctor Peralta. Projeccions: Adrià Pinar i Mònica Bofill. Assessorament moviment: Andreu Martínez. Ajudanta direcció: Mònica Bofill. Direcció: Ricard Soler i Mallol. Coproducció Companyia Obskené i Grec 2016 - Festival d'Estiu de Barcelona. Premi Adrià Gual 2015 projecte escenificació de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Estrena: Grec 2016. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 27 juliol 2016. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 13 maig 2017.

De la novel·la a la novel·la gràfica i de la novel·la gràfica al teatre (¿gràfic?). I el recorregut fins aquí ha durat trenta anys. Però sembla com si pel camí s'hagués perdut alguna cosa. En l'estrena molt fugaç —només dos dies— al Mercat de les Flors, dins el Festival Grec del 2016, ja es va apuntar que aquesta adaptació de «Ciutat de vidre» de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, EUA, 1947) —la primera novel·la de la «Trilogia de Nova York» que va rellançar l'escriptor internacionalment— necessitava alguns ajustos. El primer ajust, la sala. I aprofitant ara que la companyia Obskené —que va obtenir el premi Adrià Gual 2015 amb aquest projecte— és la resident de la nova Beckett, el muntatge s'ha resituat en un espai més idoni perquè els espectadors estan més a tocar de l'escenografia (¿gràfica?) —obra molt original de Joan Carreras, que ocupa el pla de l'escenari i les làmines del fons per a la projecció de les vinyetes, muntatge molt treballat d'Adrià Pinar i Mònica Bofill—, i gairebé se senten inclosos dins les pàgines de la novel·la gràfica, que els amants del gènere anomenen també còmic... [+ crítica]

13 de maig 2017

«Esquerdes Parracs Enderrocs», de Carles Santos i Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa. (Títol inicial del projecte: «Collar de cranis»). Intèrprets (graduats en Arts Escèniques de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de l'Institut del Teatre): Arnau Armengol, Anna Berenguer, Ferran Echegaray, Jordi Font, Blanca Garcia-Lladó, Berta Graells, Mirena Nafarrete, Ireneu Tranis i Berta Vidal. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Guillem Llotje. Escenografia i vestuari: Clàudia Vilà i Joana Martí. Coordinació escenografia i vestuari: Montse Amenós. Direcció i dramatúrgia IT Teatre: Daniel Monterroso. Coordinació IT Teatre: Ramon Simó i Pepelú Guardiola. Coordinació interpretació: Muntsa Alcañiz. Servei graduats Institut del Teatre: Mireia Siles. Composició (esgudiants de l'ESMUC): Bernat Giribet Sellart i José Mora González. Músics: Clara Canimas Furcarà (fagot), Álvar Rosell Martín (clarinet) i Julia Real Babí (oboé). Coordinació (professors ESMUC): Fèlix Pastor i Ramon Torramilans. Alumnes en pràctiques (Escola Superior de les Arts de l'Espectacle, ESTAE): Esther Porcel, Javier M. Castrillón, Carlos Álvarez, Dídac Mariné i Pablo Gómez. Tutors ESTAE: Guillem Llotje i Laura Gutiérrez. Coordinació tècnica ESTAE: Laura Gutiérrez. Ajudanta direcció de l'espectacle: Anna Llopart. Direcció de l'espectacle: Carles Santos i Jordi Oriol. Producció: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i TNC, amb la col·laboració de l'ESMUC. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 maig 2017.

L'espectacle respira Brossa, sí, però és marca Carles Santos en estat pur. L'única diferència és que el músic de Vinaròs, acompanyat en l'autoria i la direccció per l'actor Jordi Oriol, ha canviat el típic piano i els habituals intèrprets veterans dels seus muntatges per nou joves intèrprets, escollits mitjançant una convocatòria oberta, recentment graduats de l'Institut del Teatre. Una bona feina, en col·laboració amb el TNC, per fer el salt de la teoria acadèmica a la realitat teatral. Durant noranta minuts, Carles Santos esprem al màxim les possibilitats "energètiques" dels nou intèrprets: esgarips, xiscles, veus agudes, veus greus, jeroglífics lingüístics, gest, acrobàcia, algun impromperi verbal i picades d'ullet a Brossa i al mateix Santos, com si tot el que ocorre a l'escenari fos fruit de la creació dels mateixos joves i no d'una pauta marcada i conduïda pel músic. I alguna cosa hi ha d'això perquè fa la impressió que moltes de les accions que s'hi executen s'han acabat d'arrodonir a partir del treball d'improvisació dels intèrprets, seguint certes pautes i intencions del mestre, polides finalment per l'ampli quadre de coordinació i direcció de l'espectacle que ha passat de titular-se «Collar de cranis», segons el projecte inicial, a «Esquerdes Parracs Enderrocs», que probablement defineix més el resultat plàstic i vocal de la, diguem-ne, performance escènica... [+ crítica]

12 de maig 2017

«Ven a Fraguel Rock». Dramatúrgia de Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan i Laura Vila Kremer. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Gerard Orobitg. Disseny vestuari: Cinta Moreno. Confecció vestuari: SaraLo Serra Nilsson. Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Companyia Casa Real. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 maig 2017.

Com que qualsevol temps passat de la infància va ser millor que el que toca viure d'adult, no és estrany que la generació nascuda o influïda per les sèries televisives de la dècada dels vuitanta del segle passat recorri a l'enyorança d'alguns dels personatges d'aleshores per fer-ne una lectura des d'avui. Això és el que passa amb aquest espectacle que beu de les fonts de la sèrie infantil «Fraggle Rock», protagonitzada per titelles de drap anomenats «fraggles», que amb gairebé un centenar d'episodis, 96 exactament, es va emetre arreu del món entre els 1983 i el 1987 (aquí a partir del 1985). Els capítols es van recuperar després, a l'època del DVD, es va clonar més endavant amb un remake amb dibuixos animats i fa un parell d'anys es va anunciar el projecte d'una pel·lícula protagonitzada per l'actor Joseph Gordon-Levit... [+ crítica]

L'obra «Xarnegos» es reposa a l'Almeria Teatre amb recanvis en el repartiment i en funcions de dijous i divendres

«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Camilo García, Albert Eguizábal, Marta Arán i Alzira Gómez. (Intèrprets 2016: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez). Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: 11 maig 2017.

Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut. Marc González de la Varga és fill de mare lleonesa i pare madrileny. Els seus dos progenitors van venir a establir-se a Catalunya des de petits. L'obra 'Xarnegos', doncs, beu clarament de la font de viure entre dues cultures, la dels seus avis i els seus pares i la seva pròpia arrelada ja a Catalunya. Per això, el mateix autor i director introdueix l'obra amb una dedicatòria als seus avantpassats. Però l'obra va més enllà d'aquesta relació dual i s'endinsa en els fantasmes personals dels protagonistes, tots assistents en unes sessions de psicodrama conduïdes, tan bé com pot i sap, per un aspirant a professor argentí (Albert Eguizábal), assidu al mate com la majoria d'argentins... [+ crítica]

11 de maig 2017

«Els tres aniversaris», de Rebekka Kricheldorf. Títol original: «Villa Dolorosa». Traducció de Joan Negrié. Revisió text: Montse Sardà. Intèrprets: Anna Alarcón, Rosa Boladeras, Miranda Gas, Joan Negrié, Victòria Pagès i Albert Triola. Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Confecció vestuari: Nené Fernández. Disseny llums: David Bofarull. Disseny so: Guillem Rodríguez i Joan Solé Martí.Cap tècnic: Ramon Beneito. Cap tènic La Villarroel: Jaume Feixas. Producció: Eloi Isern i Paloma Arza. Ajudanta direcció i regidoria: Montse Tixé. Direcció: Jordi Prat i Coll. Coproducció: Sala Trono, La Villarroel, Teatre Metropol de Tarragona, Teatre Bartrina de Reus i Teatre Principal de Valls, amb la col·laboració del Teatre de Salt. La Villarroel, Barcelona, 10 maig 2017.

«Les tres germanes», d'Anton Txékhov, que vénen del 1900, donen per molt. Diferents versions han ocupat els escenaris catalans dels primers anys d'aquest segle com la dirigida per Ariel García Valdés al TNC, el 2005, la de Carlota Subirós al Teatre Lliure el 2010, la deconstrucció de José Sanchis Sinisterra a la Sala Atrium, el 2012 (revisada el 2016), i encara la versió androide del japonès Oriza Hirata, del Mercat de les Flors, el 2013. Però totes aquestes posades en escena, tret de la robòtica japonesa, no s'apartaven gens de la línia marcada per Txékhov com ho fa ara la versió «Villa Dolorosa», de l'autora Rebekka Kricheldorf (Friburg de Brisgòvia, Alemanya, 1974) que, per no despistar ningú i crear també una similitud amb «Les tres germanes», l'adaptació catalana retitula «Els tres aniversaris». I és que sí, són realment tres, els aniversaris. En tempo teatral, tres actes. Però tres aniversaris d'una sola de les germanes, Irina, que en plena crisi de maduresa ja en fa 38, 39 i 40 (més gran per qüestions de guió que l'edat a la ratlla de la vintena de les germanes de l'original de Txékhov). Els espectadors assisteixen, doncs, a tres salts temporals, durant dues hores clavades de representació que passen tan volant com si fossin una peça breu, de tanta energia actoral, i que demostren que el pas dels anys no canvia res en la família vinguda a menys dels quatre germans —Serguéievna Prózorov en l'original— que en l'adaptació catalana de Joan Negrié (un dels pilars de la recentment tancada Sala Trono de Tarragona d'on procedeix el muntatge), són quatre fills orfes de pare i mare a causa d'un accident de trànsit, dos progenitors que, moguts per l'especialitat intel·lectual i la devoció que tenien per la la literatura russa, van batejar els seus quatre fills amb els noms txékhovians: Olga, Maixa, Irina i Andrei, a més d'introduir-los en les lectures clàssiques de més alta volada del segle XX des que tenien ús de raó, escatimant-los així les lectures de primera formació com tenien les altres criatures de la seva edat... [+ crítica]

10 de maig 2017

«La autora de “Las Meninas”», d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Carmen Machi, Mireia Aixalà i Francisco Reyes. Escenografia i il·luminació: Paco Azorín. Ajudanta escenografia: Isabel Sáiz. Vídeo i ajudant d'i·luminació: Pedro Chamizo. Construcció escenografia: Taller d'Escenografia Sant Cugat. Vestuari: Ikerne Giménez. Espai sonor: Luis Miguel Cobo. Regidor / maquinista: Ronco. Tècnic so / vídeo: Enric Vinyeta. Sastressa: Silvia Domingo. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Producció executiva: Maite Pijuan. Ajudant producció: Vanessa Tejero. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Assessor dramatúrgia i adjudant direcció: Ramón Paso. Direcció: Ernesto Caballero. Coproducció: Focus i Centro Dramático Nacional (CDN) - INAEM. Teatre Goya, Barcelona, 9 maig 2017.

Una cosa és clara: el 2037 —que és l'any on se situa aquesta sàtira reflexiva sobre l'art i la política— encara hi haurà internet com avui el coneixem, la gent es farà selfies, hi haurà televisions tradicionals... i encara quedarà alguna monja, com Sor Ángela, la monja copista que representa aquesta actriu mestressa del drama, la comèdia i el clown, Carmen Machi. De fet, a vint anys vista, que és com qui diu a un cop de pedra, segons l'autor i director d'aquesta obra i director actual del Centro Dramático Nacional (CDN), Ernesto Caballero (Madrid, 1958), tot continuarà més o menys igual. Bé, tot, no. La política haurà canviat bastant: la Unió Europea ja haurà fet figa, l'enèsima crisi econòmica haurà acabat amb qualsevol guardiola i els avantatges de l'estat del benestar, Espanya haurà tornat a l'enyorada pesseta —per als més joveníssims, la moneda que hi havia fins fa disset anys—, els catalans, després d'haver aconseguit aferrissadament i en referèndum la independència dita desconnexió, malden per tornar a festejar i formar part d'Espanya —un moment d'hilaritat a la platea rebuda amb aplaudiments perquè la síndrome «Polònia» no només ha fet escola sinó que ha educat els espectadors a riure's d'ells mateixos— i malgrat que hi haurà residus dels partits majoritaris actuals, el PP i el PSOE, qui portarà les regnes del govern espanyol serà un partit nou, de tendència populista, Pueblo En Pie, nascut des i per al poble, capaç de vendre's el gegantí quadre «Las Meninas» del pintor Diego Velázquez —avui, toquem fusta, encara en dipòsit al Museu del Prado— per fer front a les necessitats socials, mal que sigui triturant la cultura... [+ crítica]

09 de maig 2017

«Mrs. Brownie». Idea original de Laura Guiteras. Dramatúrgia de Víctor Borràs. Música original: Laura Guiteras i Abel Boquera. Intèrprets: Laura Guiteras (actriu, cantant) i Abel Boquera (actor, pianista). Escenografia i construcció titelles: Martí Doy. Vestuari: Nídia Tusal. Confecció vestuari: Ester Moreno. Ajudant direcció: Francesc Mas. Direcció: Víctor Borràs. Producció: Teatre Nu. El Maldà, Barcelona, 8 maig 2017.

L'actriu Laura Guiteras és, dins de la professió actual, una mena de cul d'en Jaumet. Inquieta i experimental, fa la impressió que sempre busca un camí nou. De la universitat a la ràdio, de la ràdio a la televisió i la telenovel·la («El cor de la ciutat»), de la telenovel·la al cinema («La princesa del polígon», el 2007, entre altres títols), del cinema al teatre (Abel Folk la va dirigir a «Pels pèls» el 2007, i Joan Ollé, «A la ville de Barcelona» el 2012), del teatre a la música (amb l'aventura de la formació d'un grup i els concerts), i ara, de la música al teatre musical amb titelles en aquest espectacle, «Mrs. Brownie», en complicitat amb la companyia Teatre Nu, estrenat en gira ja fa dos anys i reposat ara en la recta final de temporada d'El Maldà. En un país on els musicals de tota mena són a l'ordre del dia, sorprèn que Laura Guiteras no hi hagi tingut més tirada. La seva capacitat vocal no hauria de passar desapercebuda de qualsevol càsting, tot i que la diversitat de registres de l'actriu i cantant dóna a entendre també que probablement li agrada anar per lliure... [+ crítica]

08 de maig 2017

«Ricard III», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Adaptació de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi. Escenografia: Lluc Castells i Jose Novoa. Disseny de vídeo 3D: Franc Aleu. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar (Caracterizaciones escénicas SL). Moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta vestuari: Marian García. Ajudant so: Iker Rañé. Ajudanta caracterització: Cristina Repullo. Alumna en pràctiques de l’Institut del Teatre: Clara Manyós. Construcció escenografia: Pascualín i Equip tècnic TNC. Infografies 3D: Surreal Lab - Nil Estany, Adam Alsina, Marc Falgàs, Nacha Delpiano (producció). Construcció màscares: Zero SFX-Aleix. Construcció mobiliari: Toni Fernàndez Espais Escènics. Vestuari dones: I.T. Cotilla i bitutors ortopèdics (Lluís Homar): Labortec Ortopèdia. Camises (fetes a mida): Xancó Camisas. Barrets i gorres: Sombrereria Mil. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 maig 2017.

«Un cavall! Un cavall! El meu reialme per un cavall!». Com ja va passar en el seu dia amb la traducció de «Hamlet» i l'expressió més coneguda de Shakespeare que deia: «Ser o no ser, aquesta és la qüestió», i que es va escoltar renovada per «Ser o no ser, aquest és el dilema», el traductor al català del teatre shakesperià per excel·lència, Joan Sellent, ha fet ara el mateix amb l'expressió que més es recorda de «Ricard III», a banda del plec d'aforismes que conté l'obra, i ha canviat el conegut «El meu regne per un cavall!» per «El meu reialme per un cavall!». Trencar la rutina lingüística també forma part del joc escènic. Són tres hores i deu minuts —hi ha un generós entreacte— per arribar a aquesta escena final. Però advertim ja d'entrada que l'espera no és en va perquè és en el monòleg de l'epíleg quan l'actor Lluís Homar fa esclatar l'emoció i deixa l'ambient, fins aleshores més aviat volgudament fred i atmosfèricament estàtic, en el punt més àlgid de tota la representació. Ep!, no hi ha pinyol! Hi ha actuació magistral. I els espectadors accepten comprensius haver passat durant tres hores per la densitat del text de l'obra «Ricard III» —dolçament i rigorosament servida per la versió de Joan Sellent, la dramatúrgia de Lluïsa Cunillé, la paraula de Lluís Homar i la direcció de Xavier Albertí— per aplaudir, molts d'ells dempeus, l'homenatge a la paraula que «Ricard III» amaga darrere de la mirada hàbilment manipulada i especulada literàriament per Shakespeare sobre qui va ser només els dos últims anys de la seva vida (1483 a 1485), el darrer rei de la Casa de York... [+ crítica]

07 de maig 2017

«Nina (Trilogia de la imperfecció)». Dramatúrgia de Raimon Molins, a partir de «La gavina» d'Anton Txékhov. Intèrprets: Gal·la Sabaté i Jordi Llordella. Escenografia: Clàudia Vilà. Il·luminació: Maria Domènech. Vídeo: Joan Rodón. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Producció: Sol Blasi i Xènia Massó. Estudiant en pràctiques: Marian Rodés. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 6 maig 2017.

Nina i Kostia són els dos únics personatges en escena que el dramaturg Raimon Molins ha salvat de l'extens repartiment de l'obra per fer la seva mirada particular a «La gavina», amb la peça breu (70 minuts) que tanca el cicle que s'ha anomenat «Trilogia de la imperfecció» i que ha aprofundit aquest 2017 en l'ànima de tres mites femenins del teatre universal: Nora («Casa de nines», de Henrik Ibsen), Júlia («La senyoreta Júlia», d'August Strindberg) i Nina («La gavina», d'Anton Txékhov). Les tres peces han estat marcades per la combinació de la interpretació dels protagonistes i les projeccions videogràfiques o fins i tot amb càmera en directe. En aquest cas, aquesta opció es limita a unas mena d'ombres digitals (creació de Joan Rodón) que representen els fantasmes que envolten el personatge de Nina, quan és a Moscou, un dels dos espais geogràfics representats amb el de la mansió "de províncies". És a dir, l'urbs utòpica convertida en frustració per a Nina i la casa modesta i feliç oposada a l'ideal que opressiona Kostia... [+ crítica]

06 de maig 2017

La companyia Dreams Teatre reposa el seu espectacle familiar «Pinotxo» amb música de Manu Guix al Sant Andreu Teatre (SaT)

«Pinotxo». Basat en el conte de Carlo Collodi. Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé i Anna Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Julià Farràs / Marc García. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografia: Gemma Egea / Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 gener 2013. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 6 maig 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Al conte «Antaviana», Pere Calders va batejar amb el nom d'Abel el nen protagonista del seu conte que s'inventa la paraula que ha fet tanta fortuna. El protagonista d'aquesta adaptació de «Pinotxo» es diu també Abel. I el planteig inicial de la posada en escena, per la caracterització dels personatges, els pares i els avis d'Abel, recorden també la posada en escena de l'adatpació d'«Antaviana». No és un retret, sinó ben al contrari. La tradició es fa amb aquestes coincidències, volgudes o no. I el que compta és el resultat. L'adaptació de Dreams Teatre té una estructura que funciona perquè no es tanca en el típic taller de Gepetto que construeix el titella de fusta que acaba tenint vida pròpia, sinó que comença en una família més o menys actual, caracteritzada una mica amb look de La Cubana, i que celebra una festa al terrat per commemorar el desè aniversari del fill únic de la parella... [+ crítica]

«Ivànov», d'Anton Txékhov. Versió lliure d'Àlex Rigola. Intèrprets: Nao Albet, Andreu Benito, Joan Carreras, Pep Cruz, Sara Espígul, Vicky Luengo, Sandra Monclús, Àgata Roca i Pau Roca. Dramaturgista: Ferran Dordal. Espai escènic: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Disseny de personatge i màscara: Sílvia Delagneau. Contrucció de la màscara: Juan Carlos Valdiviezo. Vestuari: armari personal dels intèrprets. Ajudanta vestuari: Laura Garcia. Il·luminació: Carlos Marquerie. Composició musical i espai sonor: Nao Albet. So: Igor Pinto. Preparació en tècnica i viewpoints (punts de vista escènics): Carlota Subirós. Ajudanta direcció: Alba Pujol. Direcció: Àlex Rigola. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 maig 2017.

Àlex Rigola, exdirector del Teatre Lliure (2003 - 2011), exdirector teatral de la Bienal de Venècia (2010 - 2016) i actualment a punt d'entrar, des de la tardor del 2017, com a codirector dels Teatros del Canal de Madrid, amb contracte previ fins al 2021, s'enfronta mentrestant, per anar fent boca, al seu primer Txékhov i sembla que no serà l'últim perquè avisa que en té un altre en cartera per a ben aviat. El director Àlex Rigola confessa que viu un moment semblant al protagonista de la primera obra llarga que un jove Anton Txékhov (Taganroc, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure per encàrrec del propietari del Teatro Korsh de Moscou el 1887, tot i que, insatisfet del resultat, en va deixar una versió definitiva i més polida pel que fa als persoantges, dos anys després, estrenada a Sant Petersburg. El director i autor de la versió lliure estrenada ara a la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc afirma que tot i que no se sent deprimit com el personatge d'Ivànov sí que té un sentiment de desconnexió de la tendència del teatre que es fa a Catalunya i d'allò que sembla que més plagui els espectadors majoritaris i, de rebot —diu també— la crítica. Glups! Ja veig alguns dels col·legues i soferts crítics que pul·lulen per les sales catalanes llibreteta en mà, autoflagel·lant-se a ventallots i cops de puny com a penitència, tal com fa el pobre Ivànov sobre el cap gros de màscara que en alguns moments de l'obra es posa Ivànov, interpretat per un Joan Carreras tan afinadament contingut en l'actuació com esplendorós en el discurs, que no només protagonitza la versió txékhoviana passada per l'alambí rigolià sinó que se n'acaba fent amo i senyor... [+ crítica]

05 de maig 2017

«Ignots», de Ramon Madaula. Intèrprets: Josep Julien i Marc Rodríguez. Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció escènica: Ramon Madaula. Producció de Hause & Richman i Intent Produccions. El Maldà, 4 maig 2017.

L'actor Ramon Madaula, des del seu nou paper de dramaturg amb tres obres fins ara fetes públiques («Coses nostres», «L'electe» i «Ignots»), convida els espectadors a espiar o més aviat a xafardejar el que parlen els dos comensals d'aquesta peça breu d'una hora justa, com si fossin en un restaurant i tinguessin l'orella parada sobre els dos amics de tota la vida i de feina, casats amb dues dones que els fan la vida més feliç i amb plançons els dos. La conversa en qüestió és tan d'estil naturalista que els dos intèrprets tenen moments de mitges frases dites i d'algun secret en veu baixa o en gairebé mutis que es pot dir que ells sí que ballen i s'entenen sols, cosa que fa que els espectadors hagin de parar de debò i físicament l'orella si volen copsar bé tot el que diuen, malgrat que la peça diria que està concebuda perquè es vagi intuint el que tramen els dos galifardeus més que entenent el que diuen mentre ho tramen... [+ crítica]

24 d’abril 2017

«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Eòlia, 4 març 2016. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 26 abril 2017.

¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola? Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà. Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar... [+ crítica]

«Something's Coming (Un tribut a Sondheim)». Música i lletres: Stephen Sondheim, excepte 'Something's Coming', de Leonard Bernstein. Veu i piano: Joan Vázquez. Tècnics sala: Albert Giner. Producció uVe Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, 9 febrer 2016. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 25 abril 2017.

Al cantant, músic i actor, Joan Vázquez (Barcelona, 1981) li devia quedar el rau-rau de tornar-hi en solitari, després que la tardor de l'any passat va estrenar aquest muntatge-concert a la Sala Luz de Gas. Ara en un espai convencionalment més teatral, repeteix el seu tribut a Stephen Sondheim amb un recital de vuitanta minuts —i l'obligada propina del bis— en el qual interpreta alguns dels temes que més l'han marcat o li han agradat d'alguns dels musicals de l'autor homenatjat com 'Company', 'A Little Night Music', 'Follies', 'Into the Woods'... Joan Vázquez opta per un selecció càlida, íntima i gairebé sempre romàntica, defugint d'aquells temes que, al públic en general, li podrien ser més familiars per coneguts, i es queda amb una introspecció personal de Sondheim amb aquelles lletres i músiques que, per l'atzar de la roda artística, tenen tanta o més qualitat que les peces que han fet un camí més popular... [+ crítica]

«Broken Heart Story», de Saara Turunen. Traducció de Luisa Gutiérrez Ruiz. Intèrprets: Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patrícia Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch i Carla Torres. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Mireia Farré Canela. Il·luminació: Raimon Rius. Composició musical: Cesc X Mor. Assistnet de so: Isaac Alarcón. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudanta direcció: Eugenia Manzanares. Direcció: Saara Turunen. Companyia La Peleona, Sala Atrium, 27 abril 2016. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 23 abril 2017.

Si l'actor Richard Gere, que aquests dies ha estat en carn i os per Barcelona, convidat d'honor pel Festival BCN Film Fest dels cinemes Verdi, sabés que la companyia teatral La Peleona el tenen present en les seves oracions dramàtiques quan rememoren el personatge de l'actriu Julia Roberts a «Pretty Woman», potser a l'home li hauria fet gràcia fer un forat en la seva agenda i treure el cap per La Villarroel. L'obra «Broken Heart Story», de la dramaturga i directora Saara Turunen (Finlàndia, 1981) —que ha tingut relació amb el teatre català perquè va estar un any a l'Institut del Teatre—, estrenada en versió castellana la temporada passada a la Sala Atrium, s'ha recuperat ara a La Villarroel amb el mateix repartiment de la companyia La Peleona que ja en el seu moment hi va aportar la seva particular mirada i la incorporació de la composició musical original de Cesc X Mor. Feia abans referència a «Pretty Woman» perquè bona part de l'imaginari fantàstic o mig surrealista en què es desdobla el personatge principal de l'obra —una mena d'alter ego que podria ser el de l'autora— té com a punt de mira el somni romàntico-rosa de la protagonista de la pel·lícula que el 1990 va deixar empremta en la carrera artística de Julia Roberts i Richard Gere... [+ crítica]

23 d’abril 2017

«Diumenge», de Joan Brossa. Dramatúrgia de Hermann Bonnín. Intèrprets: Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk. Il·luminació i audiovisuals: Kiku Piñol. Espai escènic: Manolo Trullàs. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Martina Tresserra. Música: Josep Maria Mestres Quadreny. Alumne en pràctiques: Sergi Torné (El Timbal). Ajudant direcció: Marina Tresserra. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 22 abril 2017.

La meva funció de l'obra «Diumenge», de Joan Brossa, coincideix amb un moment que la societat catalana del segle XXI veu a la televisió en colors la notícia de l'enterrament d'un exministre franquista, José Utrera Molina —secretari signant de l'execució de Puig Antich— amb la imatge tan anticonstitucional com rebutjable d'un grup de nostàlgics —¿o potser no tan nostàlgics?— amb camises blaves, ulleres negres i braç alçat, que entonen impunement el «Cara al sol» i fan visques al sebollit dictador Franco com si el temps no hagués passat. En l'auster espai escènic d'aquesta peça breu de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) hi ha un televisor de l'època —som aproximadament entre els anys 1964 i 1965— que mostra imatges del règim franquista, també reproduïdes amb menys nitidesa en una de les parets de la sala de fons, amb la inconfusible veu i discurs triomfalista del No-Do. Aquestes imatges, però, contràriament a les de l'enterrament actual d'Utrera Molina, encara són en blanc i negre. El dramaturg i poeta Joan Brossa va escriure aquesta peça, «Diumenge», a la dècada dels seixanta, quan el silenci i la por encara dominaven l'ambient empastifat d'una llarga postguerra i el principi del concepte del «desarrollismo» i la «liberalización» començava a treure el nas per la claveguera del franquisme... [+ crítica]

22 d’abril 2017

«Galileu (Leben des Galilei)», de Bertolt Brecht. Traducció de Pilar Estelrich. Intèrprets: Laura Aubert, Carlos Cuevas, Oriol Guinart i Queralt Casasayas. Música: Love of Lesbian. Arranjaments i muntatge musical: Dani Ferrer. Espai escènic: Judit Colomer. Coreografia: Ferran Carvajal. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Andrià Pinar. Disseny so: Efrén Bellostes. Caracterització: Toni Santos. Cap tènic: Adrià Pinar. Producció executiva: Roger B. Sardà. Ajudant producció i regidor: Julio Aparicio. Col·laboració en la direcció: Ricard Soler Mallol. Direcció: Carme Portaceli. Producció: FEI (Factoria Escènica Internacional). Teatre Club Capitol, Barcelona, 21 abril 2017.

Des que el dramaturg Bertolt Brecht (Augsburg, Alemanya, 1898 - Berlín Oriental, 1956) va escriure el 1939 la seva obra sobre la vida del matemàtic Galileu (Pisa, Itàlia, 1564 - 1642), considerat, entre altres qualificatius, com el pare de la física moderna, les versions teatrals, cinematogràfiques i documentals s'han succeït al llarg del temps. La primera versió teatral es va estrenar el 1943 a Zuric (Suïssa), però entre 1945 i 1947, Brecht —ja a l'exili i fugint del nazisme— en va fer una segona versió revisada que Joseph Losey va dirigir a Los Angeles, protagonitzada per Charles Laughton, adequada al gust de l'època dels nord-americans. El mateix Joseph Losey hi tornaria el 1974, però per fer-ne una versió cinematogràfica. La versió teatral més recent la va protagonitzar el 2016 l'actor Ramon Fontseré, sota la direcció d'Ernesto Caballero, al Teatro Valle-Inclàn de Madrid. Si la memòria no és traïdora, la referència teatral catalana cal buscar-la el 1996, en una versió dirigida per Calixto Bieito, amb Carles Canut de protagonista, al costat d'una quinzena d'intèrprets més, coproduïda per Focus, el Centre Cultural de Sant Cugat i el Mercat de les Flors on es va representar... [+ crítica]

La versió musical de la faula «La cigala i la formiga» de la companyia La Trepa es reposa després de tretze anys al Jove Teatre Regina

«La cigala i la formiga». Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrpres 2017: Maria Berenguer, Mariona Campos, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. (Intèrprets 2010: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer). Vestuari i escenografia: Jose Carrasco. Coreografies: Eva Hernández. Il·luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció: Maria Agustina Solé. Jove Teatre Regina, Barcelona, 15 maig 2010. Reposició: 22 abril 2017. A partir 4 anys.

Isop, si és que va existir, ja va veure que la cigala i la formiga simbolitzarien per segles i segles l'esforç del treball i la mandra. I això passava al segle VII aC. Després, un romà culte que escrivia en grec va recollir la faula i la va retocar en vers al segle III aC. I les versions no es van aturar fins a arribar a les de Jean de La Fontaine, el segle XVII —les més populars encara avui—, i a les de Félix María Samaniego, al segle XVIII. La versió de teatre musical que la companyia La Trepa ja va estrenar fa tretze anys (2004), reposada el 2010, i que ara ha revisat novament, n'agafa els trets de fons principals, però hi aporta un embolcall contemporani que fa el muntatge atractiu i, a la vegada, original, fins al punt que la companyia, gràcies a un vestuari que caracteritza cadascun dels personatges i un guió subtilment moralista, crea una història nova a partir d'una de les faules més antigues. La idea del treball i de l'oci han evolucionat en tots aquests segles. I la música, part essencial del muntatge, s'encarrega també de fer joc amb aquesta evolució i de modernitzar, per dir-ho així, una trama que ve de lluny... [+ crítica]

11 d’abril 2017

Sergi López reposa el seu espectacle «30/40 Livingstone» al Teatre Poliorama

«30/40 Livingstone». Creació de Sergi López i Jorge Picó. Intèrprets: Sergi López i David Climent (2012: Jorge Picó). Espai escènic: Jorge Picó i Sergi López. Il·luminació: Lionel Spycher. Música original: Òscar Roig. Vestuari i acompanyament escènic: Pascual Peris. Disseny del casc: Amadeu Ferré i Mas. Construcció del casc: Clap Realitzacions, S.L. Construcció escenografia: Rall, S.L. Equip tècnic: Xavi Muñoz, Bernat Tresserra, Anna Boix, Oriol Agut. Direcció: Sergi López i Jorge Picó. Coproducció Setzefetges Associats, S.L., Ring de Teatro i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona i Salt. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 novembre 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 12 abril 2017.

La cosa s'inspira subtilment en David Livingstone, l'explorador i missioner escocès del segle XIX que, entre altres descobertes, es va apuntar la de les cascades africanes del riu Zambezi, a les quals va batejar amb el nom de Victòria, en honor a la reina d'Anglaterra. Atenció a aquest detall geogràfic perquè les cascades són una de les referències del muntatge en un moment donat del guió. Però, compte, perquè dit així pot semblar que Sergi López i Jorge Picó ofereixen un espectacle de casc dur, vestit de campanya, fusell de cacera i salabret. Ben al contrari, l'acció la situen en un pla de gespa pseudoburgès i el ritme el marca el que podria ser un partit de tenis. Però compte també, perquè el partit és metafòric i és una excusa perquè Sergi López estengui el seu paper de clown i Jorge Picó (2012) / David Climent (2017) es mantingui gairebé a l'ombra en una interpretació mímica i gestual. No és una casualitat que aquestes dues disciplines es trobin si tenim en compte que López i Picó van coincidir als anys noranta del segle passat a l'escola de Jacques Lecoq de París... [+ crítica]

09 d’abril 2017

«Eva i Adela als afores», de Mercè Sarrias. Intèrprets: Sílvia Bel / Montse Germán (des del 7 d'abril) i Rosa Renom. Col·laboració especial: Alícia González Láa. Escenografia: Marc Salicrú. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor i música original: Àlex Polls. Vestuari: Berta Riera. Caracterització: Noemí Jiménez. Vídeo: Joan Rodón. Alumna en pràctiques: Jéssica Florella. Regidor i ajudant direcció: Rubén Homar. Direcció: Toni Casares. Sala Beckett, Barcelona, 9 abril.

La dramaturga Mercè Sarrias (Barcelona, 1966) ha situat els dos personatges d'aquesta obra en un espai físic allunyat del caos urbà i en un temps futur, però tampoc no gaire allunyat de l'actualitat. Un espai als afores, amb canonades que semblen en desús, algunes tomaqueres plantades com si fossin flors, una mànega de reg i tot entre dipòsits d'aigua. L'aigua és vida, diu una executiva en off i en projecció amb el rostre entretallat i multiplicat per la pantalla espontània que formen dues dotzenes de grans dipòsits apilats. L'espai, fred, inhòspit, allunyat de la pretesa civilització té elements de llar: una cadira plegable, un paraigua de sol, una prestatgeria de llibres... Elles dues són aparentment dues sensesostre, però és una opció no accidental sinó que han escollit lliurement. Tenen entre 50 anys (Adela) i 40 (Eva). Una s'ha instal·lat en el solar perdut sense intenció de moure-se'n. L'altra l'ha coneguda precisament en aquesta mena d'autoexili, però encara fa esport i corre per la ciutat i fa feines precàries com per exemple repartir fulletons... [+ crítica]

«Be God Is». Creació d'Espai Dual. Intèrprets: Blai Juanet Sanagustín, Oriol Pla i Marc Sastre. Veu en off: Quimet Pla. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas. Maquillatge: Diana Pla. Escenografia: Xavi 'Doctor' Mateu. Producció: Espai Dual. Management: Aina Juanet. Direcció: Espai Dual. Companyia Espai Dual. Programació Off. La Villarroel, Barcelona, 8 abril 2017.

Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer. «Be God Is», que en transcripció matussera i catalana vol dir «BiGoTis» —els tres en llueixen—, és un espectacle d'un ritme trepidant, frenètic, que fa suar la cansalada als tres intèrprets i que contrasta amb la introducció relaxant de presentació —en off, el mestre Quimet Pla— amb l'aparició en la penombra de tres frares encaputxats evocant una mena de cant gregorià que barreja "in vitro" amb "referèndum" o "curriculum vitae"... [+ crítica]

«Ah! (Judit)». Dramatúrgia de Laia Alsina i Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Martí Salvat i Josep Sobrevals. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal i Jennifer Sotillo. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Tango: David Campassol, Eveline Audet i Arnelia Peirotén. Producció executiva: Júlia Simó Puyo. Ajudant direcció: Gerard Nicasi. Direcció: Laia Alsina i Ferrer. Companyia El Martell. Sala Atrium, Barcelona, 8 abril 2017.

Hi ha circumstàncies en què només el crit ofega el dolor. I és amb un crit en la foscor com comença aquest espectacle-denúncia de la companyia El Martell, integrat per una vintena de càpsules breus que s'enllacen les unes amb les altres en només durant seixanta minuts amb la intenció de fusionar en una sola veu i en un sol temps les injustícies, la violència, la repressió, l'explotació que la humanitat ha anat acumulant en el seu trist currículum al llarg de la presumpta civilització, des dels inicis terrenals fins a l'edat primària, la medieval i, sobretot, la contemporània. És així que els tres intèrprets, en una posada en escena que porta el text cap al teatre físic, el gest i el moviment per tornar al text, parlen de la violació de la dona, de les pilotes de goma de les forces de seguretat, dels treballadors precaris, de la criatura morta a Gaza, de les dones lapidades, de l'anarquista maltractat, dels immigrants perseguits o dels refugiats empresonats darrere una tanca de filferro empuat... [+ crítica]

08 d’abril 2017

«Complete works: table top Shakespeare». Text de Robin Arthur, Tim Etchells, Jerry Killick, Richard Lowdon, Claire Marshall, Cathy Naden i Terry O'Connor. Intèrprets: Robin Arthur, Nicki Hobday, Jerry Killick, Richard Lowdon, Cathy Naden i Terry O'Connor. Espai escènic: Richard Lowdon. Il·luminació i so: Jim Harrison. Direcció: Tim Etchells. Companyia Forced Entertainment. Coproducció amb Berliner Festspiele - Foreign Affairs Festival Berlin i Theaterfestival Basel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 8 abril 2017.

Marató Shakespeare. Trenta-sis obres en aproximadament trenta-sis hores. Una mena de mètode similar al d'aprengui Shakespeare —o aprengui anglès— en 36 hores. Qui aconsegueixi reunir totes les localitats de cadascuna de les 36 funcions —d'entre 45 i 60 minuts per peça— es mereix la Medalla al Mèrit de l'Espectador. La companyia Forced Entertainment fa trenta anys que experimenta camps nous i amb aquesta proposta el que fa és despullar l'escenari de qualsevol artifici i convertir les obres de Shakespeare en un material narratiu, quotidià, acompanyat de peces domèstiques, com si l'actor que s'encarrega de cada obra les expliqués a algú en una tauleta de cuina i aprofités l'explicació per il·lustrar-ho amb els elements que té a l'abast: una cafetera, un calze, un saler, un encenedor, un parell de claus amb la cabota cap per avall, un flascó netejador de vàter, un flasco desembussador de canonades, una sucrera, una tetera, un canelobre petit de plata... i així fins a desenes i desenes de petits utensilis domèstics que agafen en cadascuna de les obres que s'expliquen la caracterització —confiant amb la imaginació dels espectadors i la ironia de cada utensili escollit— dels personatges de Shakespeare... [+ crítica]

«A tots els que heu vingut», de Marc Rosich. Intèrprets: Mercè Arànega, Lurdes Barba, Montse Esteve, Àurea Márquez, Mireia Pàmies i Carles Gilabert. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Laura Clos. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció part del vestuari: Dress Art. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel Vallejo. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament de moviment: Roberto G. Alonso. Ausiovisuals: Francesc Isern. Alumna en pràctiques Escola Eòlia: Veri de Morales. Ajudanta direcció: Montse Butjosa. Direcció: Marc Rosich. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 abril 2017.

«Que passi l'aire, que passi l'aire!», crida l'ànima en pena de la vídua Magda Casals de Clarà, mentre la seva germana, les dues filles, la néta i el pòtol que la vetllen obren les galeries del pis de l'Eixample i, en una sorprenent sessió pseudoespiritista, tenen el privilegi de parlar amb la difunta, fulminada per un infart just la diada de l'11 de Setembre del 2014, quan tots els de la família amb la samarreta vermella o groga ja eren a la Via Catalana, la V baixa. La Magda va fer l'últim badall en rebre i llegir la falsa resposta epistolar de l'expresident Jordi Pujol a la seva rècula de cartes, escrites a mà amb l'ajuda del pòtol acollit a casa, refermant al president l'amor platònic i patriòtic que sempre havia sentit per ell, i reclamant-li, a canvi, que s'expliqués, per respecte als qui sempre havien confiat en ell, sobre les acusacions de corrupció a partir de la presumpta herència de l'avi Florenci. El dramaturg i director Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha treballat dos anys abans d'estrenar aquesta obra d'encàrrec del TNC, un encàrrec rebut quan esclatava l'escàndol relacionat amb la família Pujol. Va ser aleshores quan Marc Rosich es va imaginar el daltabaix que la notícia provocaria en les famílies pujolistes dels últims trenta anys i, per extensió, en els fonaments més sagrats del país. Precisament, parlant de fonaments, és estrany que els que sempre tenen un ull posat, des de l'anomenada oposició vigilant, en les polítiques culturals institucionals a les quals pertany el TNC, no hagin fet mambelletes davant d'aquest atreviment de la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya —l'Acròpoli catalana made in Bofill— la primera pedra dels fonaments de la qual va ser sebollida en un acte solemne, trenta anys enrere, el 1987, pel protagonista absent d'aquesta obra: Jordi Pujol i Soley... [+ crítica]

07 d’abril 2017

«L'electe», de Ramon Madaula. Intèrprets: Roger Coma i Ramon Madaula. Assessorament dramatúrgic: Jordi Casanovas i Marc Angelet. Espai escènic: Jordi Casanovas. Construcció escenografia: Jorba-Miró, Estudi-Taller d'Escenografia. Disseny llums: Xavier Xipell "Xipi". Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Producció: Sala Muntaner, Intent Produccions i Hause & Richman Produccions. Col·laboració de Macson. Sala Muntaner, Barcelona, 6 abril 2017.

El Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont passarà a la història —ell mateix ha anunciat que no es tornarà a presentar quan hagi complert el compromís del referèndum per la independència— com el 130è president de la Generalitat de Catalunya. Si hem de fer cas del que es diu en aquesta nova obra de l'actor, i ara ja dramaturg, Ramon Madaula (Sabadell, 1962), el personatge que representa l'actor Roger Coma (Barcelona, 1976), més conegut en televisió i cinema que no pas en teatre, està a punt de pronunciar el discurs d'investidura per al càrrec de 135è President. No ha d'estranyar, tal com està el pati, que en poc temps se'n vegin cinc més, de presidents. Fa bé, doncs, l'autor, de salvar-se en salut i tirar llarg. Entre altres coses perquè «L'electe» és un retrat al natural del màxim representant polític català —no cal voler veure-hi la caricatura de cap d'ells—, però també podria ser un retrat al natural de qualsevol president de qualsevol altre país, amb l'adaptació ambiental corresponent, esclar. Aquí hi apareix, via telefònica, La Caixa, hi apareix en Bartomeu, hi apareix n'Oliu del Banc Sabadell, hi apareixen els peatges de les autopistes, hi apareix el comte Javier Godó buscant un lloc de president de la Corpo per al seu gendre... ¿Té això res de diferent del que ha passat, passa i sembla que sempre passarà en qualsevol esfera del poder polític d'arreu del món?... [+ crítica]

05 d’abril 2017

Mor als 91 anys Ricardo Ardévol que va representar 30 anys Mary Santpere i va dirigir El Molino durant 13 anys

Va ser locutor, recitador de poesia i empresari artístic. Ricardo Ardévol Llorens (Falset, Priorat, 1926 - 2017), va regentar El Molino de Barcelona durant 13 anys i va ser representant d'artistes com Mary Santpere, Cassen i Els Germans Calatrava. Ha mort a Barcelona als 91 anys [dimarts, 4 abril], segons ha informat un portaveu de la família. Ricardo Ardèvol va estudiar declamació al Centre de Lectura de Reus amb 15 anys i va formar part de la companyia de teatre de l'Orfeó Reusenc. Als 16 anys, va entrar com a locutor a Ràdio Reus, on actuava com a rapsoda i actor radiofònic. D'allí va passar a Ràdio Barcelona i va actuar amb el quadre escènic de l'emissora, dirigit per Armando Blanch, al costat de figures com Adolfo Marsillach, Núria Espert, Ricardo Palmerola i Encarna Sánchez, entre d'altres, a més de tenir de companys locutors a mestres com Gerardo Esteve i Joaquín Soler Serrano Ardévol va oferir recitals poètics en nombrosos teatres i auditoris, entre el Palau de la Música Catalana, el Teatre Romea o el Teatre Comèdia, i altres avui en dia desapareguts, i va realitzar gires per escenaris i centres socials de tot Catalunya, guanyant-se l'apel·latiu de "El rapsoda de la màxima sensibilitat". En companyia del petit cantant Juan José, a qui va apadrinar, va fer també una gira per diversos països d'Amèrica Llatina. Va muntar l'empresa d'espectacles ERA i va ser empresari de set locals a la Costa Brava on va presentar actuacions d'estrelles de la cançó espanyola de l'època com Julio Iglesias, Raphael, Sara Montiel o Maria Dolores Pradera. Paral·lelament, va desenvolupar una carrera com a mànager de diversos artistes catalans, entre ells la desapareguda actriu i còmica Mary Santpere, a la qual va representar durant més de 30 anys. El 1981 va comprar el cafè-concert El Molino, que va dirigir fins que el va vendre el 1994. Entre els seus càrrecs professionals va ser president d'ART (Associació de Representants Tècnics de l'Espectacle), d'APPA (Associació professional de mànagers, promotors i representants de l'espectacle de Catalunya ), portaveu de l'Associació d'Amics del Paral·lel i vicepresident d'Adetca (Associació d'Empresaris de Teatres de Catalunya)... [+ entrevista hemeroteca 1989]

30 de març 2017

«Boscos (Forêts)», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla i Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Annita Ribera. Ajudant vestuari pràctiques: Macarena Palacios. Confecció vestuari: Tània Carvajal, Irene Fernández, Giulia Grumi i Goretti Puente. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Anna Cuscó, Paula Rodríguez i Marc Serra. Tècnics: Juan Boné i Irene Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Ixent Genevat, Jordi Larrea, Dani Pino, Guillem Rodríguez i Òscar Villar. Tècnics en pràctiques de l’ESTAE: Uriel Ireland i Esther Porcel. Atenció públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Fotos procés assaig: Roser Blanch. Fotos espectacle: Bito Cels. Disseny gràfic: Andrea Gusi. Il·lustració del cartell: Lino. Ajudant direcció: Anna Castells. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 29 març 2017.

La densitat de l'obra «Boscos (Forêts)», de l'escriptor, actor i director libanès establert al Quebec per raons d'exili, Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968) és tan extrema que no permet que els espectadors es distreguin ni un moment del que hi passa i del que s'hi diu perquè el fil conductor és tan finíssim que qualsevol concessió que un faci el pot trencar. El director Oriol Broggi parla d'un poema, un poema èpic, narratiu, esclar. És una de les moltes definicions que es poden atribuir a l'obra de La Perla 29 que també admetria la de tragèdia contemporània —com l'anomena la traductora i una de les actrius del repartiment, Cristina Genebat— o fins i tot es podria parlar d'una tragèdia grega posada al dia —telèfons de paret de diferents èpoques, mòbils, correus electrònics...— perquè el fil narratiu forma part d'un cabdell que es fa i es desfà, que avança i gira enrere, que es mou en cercle, que es fon amb el que ha passat, el que passa i el que passarà... I tot amb la veu múltiple de les dones protagonistes (Odette, Hélène, Leonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée...), víctimes de les circumstàncies personals, històriques i dramàtiques per les quals «Boscos» les fa transcórrer —cal advertir que no sempre linealment— des de finals del segle XIX (1871) fins a principis del segle XXI (2006)... [+ crítica]

29 de març 2017

L'actor Sergi López reposa el seu espectacle «Non solum» al Teatre Poliorama

«Non Solum», de Sergi López i Jorge Picó. Intèrpret: Sergi López. Escenografia i direcció tècnica: Jordà Ferrer. Il·luminació: Lionel Spycher. Vestuari: Dress Art. Inspiració musical: Bernardo Sandoval. Cançó: «L'home estàtic», de Pau Riba. Ajudant direcció: Helena Pla (2017). Equip tècnic: Bernat Tresserra, Xavi Muñoz i Oriol Agut. Direcció de Jorge Picó. Companyia Setzefetges Associats i Ring de Teatro. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 12 octubre 2008 (Revisada: 17 setembre 2009). Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 29 març 2017.

[Crítica corresponent a l'estrena del 2008]

No es pot amagar que Sergi López té una responsabilitat més gran que un actor exclusivament de teatre. Una part del públic de «Non Solum» és un públic que tendeix al fetitxisme, entengui's aquesta apreciació amb la millor intenció del món. I davant d'un públic fetitxista, l'actor s'ha de mostrar tan sòlid com el paper que l'ha fet popular a la pantalla i, a més, ha de marcar el tipus sobre l'escenari perquè els espectadors teatrals purs no li retreguin que s'aprofita de l'aura del cinema. Se'n surt, esclar, i del tot, perquè la base hi és i la base no s'oblida mai. I aquesta base és el que li permet oferir un espectacle que es mou en la balança entre allò que el públic fetitxista espera i allò que el públic teatral rep com una prova del 9. Un escenari pelat. Només una caixa de fusta de boca per avall que fa de tarima. Un vestit molt Sergi López, reversible. Seriós, a la primera part de l'espectacle. Gairebé vermell de lluentons, a la segona. I unes ulleres estrambòtiques que li permeten fer un gir radical en el seu discurs. Enfrontar-se a un monòleg d'hora i mitja requereix dominar el registre i també l'auditori. Sergi López aguanta. Hi sua la cansalada, ja ho he dit. I hi fa un paper d'un home sol que es desdobla en multitud d'altres homes. Espectacle que ratlla el surrealisme quan, després d'entrar en una casa on té una cita, comença una rocambolesca història que porta a interrogar-se sobre qui és qui i qui és el jo que l'actor representa... [+ crítica]

28 de març 2017

«Vides privades (Private Lives)», de Noël Coward. Versió de Juan Cavestany. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Javi Beltrán, Marta Marco, Mima Riera i David Selvas. Escenografia: José Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernàndez "Xarli". Confecció cortines: Pilar Albadalejo i Pro-Escena. Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Raúl Gallegos. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 25 març 2017.

L'obra «Vides privades» és un exemple clar de la comèdia costumista dels anys vint i trenta del segle XX que l'autor anglès Noël Coward (Teddington, Regne Unit, 1899 - Blue Harbor, Kingston, Jamaica, 1973) va escriure i estrenar l'any 1930 amb gran popularitat posterior. L'obra no s'ha deixat de posar en escena des d'aleshores i, en català, el precedent més recent es troba precisament al mateix Teatre Borràs, en una versió de la temporada 2000-2001, dirigida per Paco Mir, amb Francesc Albiol, Mireia Aixalà, Pep Ferrer i Lluïsa Mallol de protagonistes. L'obra de Noël Coward es podria comparar aquí, salvant totes les distàncies, amb dues novel·les catalanes de la mateixa època, «Vals», de Francesc Trabal (1935) i «Vida privada», de Josep Maria de Sagarra (1932). Les dues s'ambienten en un sector de la societat de classe alta i graten en les relacions i contrarelacions de parella —amb més profunditat, esclar, perquè exploren els embolics de les famílies benestants de l'època— però amb el mateix conflicte de fons que ho fa Coward: l'encaix de la parella. Noël Coward l'ambienta a la França de la Belle Epoque i els seus quatre protagonistes són també de tendència benestant. Els situa en un hotel, després d'anys separats i coincidint amb la nit de segones noces —comèdia, comèdia, vaja!— i els fa viure l'escena del balcó que els anglesos consideren la romànticament més cèlebre després de «Romeu i Julieta»... [+ crítica]

Palmarès dels XIX Premis de la Crítica Teatral Catalana 2016

Tots els guanyadors de la XIX edició dels Premis de les Arts Escèniques de Barcelona 2016 [+ crítica]

27 de març 2017

«Zaquizamí». Coreografia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Anita Àstrid, Borja Fernández i Laura Marsal. Escenografia: Roberto G. Alonso i Tony Murchland. Il·luminació: Tony Murchland. Atrezzo i vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Espai sonor: Carles Cors. Assessorament pedagògic i producció executiva: Joan Solé. Direcció: Roberto G. Alonso. Residècia tècnica: Teatre La Massa, de Vilassar de Dalt. Col·laboració: Teatre de Salt, La Sala de Sabadell. Producció: Companyia Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 25 març 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Espectacle coreogràfic, sense paraules, però amb molta imaginació i expressivitat, amb una banda sonora que li marca el ritme sense pauses, i que destaca per un vistós vestuari amb un bon nombre de canvis durant una hora —i només són tres intèrprets— i també per diversos jocs de màscares, joguines mòbils —la nostàlgica bicicleta de tres rodes—, un llibre màgic lluminós, un bagul dels records, penja-robes, maniquins, paraigües calidoscopi, vestits antics, una bola del món lluminosa, un televisor vintage, un armari ple d'andròmines i una casa de nines, entre altres elements que apareixen i desapareixen. «Zaquizamí», paraula també màgica que sembla que s'hagi escapat del personatge de la Zerafina de l'obra «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, de la Sala Gran del TNC, si no fos que ja fa temps que volta pels escenaris, és un espectacle per a tota la família que embaladeix els més petits i no deixa indiferents els més grans perquè poua en la memòria indealitzada de la infància perduda o, si no perduda, almenys deixada enrere... [+ crítica]

«Abans que arribi l'alemany», de Marta Barceló. Intèrprets: Muntsa Alcañiz i Pedro Mas. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Joan Fullana i Xesca Salvà. Tècnic en gira: Juanro Campos. Direcció: Joan Fullana. Companyia En Blanc. Col·laboració en residència a C.I.N.E. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 24 març 2017.

Des que la malaltia neurològica de l'Alzheimer forma part de la no volguda quotidianitat de moltes famílies, la seva repercussió en el teatre, que és el mirall de la societat, ha estat també progressiva. L'última aportació és la de la dramaturga mallorquina, Marta Barceló, que amb aquest text, «Abans que arribi l'alemany», es va posicionar per K.O. en el II Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears i, sense deixar els guants, ja va guanyar també el Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta amb una altra obra, «Tocar mare». I va bé parlar de "torneig" perquè és el que fa igualment l'actriu Muntsa Alcañiz —acompanyada de Pedro Mas que interpreta tots els altres papers secundaris—, un "torneig personal" contra la imminència de la malaltia de l'Alzheimer de la seva protagonista, la Júlia, mare de tres fills, que té a la ratlla dels seixanta anys i que, davant el diagnòstic que li arriba, lluita per superar el fantasma contrincant que li vol arrabassar la memòria... [+ crítica]

25 de març 2017

La Roda reposa al Jove Teatre Regina l'espectacle familiar «Hansel i Gretel» en la versió de Dani Cherta

«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. A partir 3 anys.

Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials. I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies. Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical... [+ crítica]

16 de març 2017

«Filla del seu pare». A partir de «Hedda Gabler», d'Henrik Ibsen. Versió d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia i vestuari: Judit Colomer. Il·lustració: Raimon Rius. Producció: Júlia Molins. Direcció: Pau Miró. Coproducció: Companyia Solitària de Teatre, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 març 2017.

«Ha deixat de nevar», tanca l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen, que s'està representant a la sala gran de Montjuïc. I a la sala petita, una altra adaptació del mateix Ibsen diu: «Ha començat a nevar». Les dues obres es toquen, doncs. La neu, element gèlid de l'ambient entre els personatges, present sempre en el paisatge de l'autor noruec i aquí més que simbòlic quan una adaptació com aquesta de «Hedda Gabler» se situa en un àtic de luxe, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona, i tant Hedda com Jorgen, amb qui s'acaba de casar i tornen del viatges de noces, i Ejlert, l'amic dels dos, són gent del país —que el temps i les circumstàncies han distanciat en les idees—, que, per relaxar-se a casa, com fa Jorgen, es posa espardenyes de betes i espart perquè, a més, havia après a ballar sardanes. Adaptar al moment present «Hedda Gabler» sempre ha tingut un handicap a resoldre: el famós manuscrit d'Eljert que, d'una manera o una altra, ha d'acabar socarrimat. Un manuscrit que és una peça gairebé de col·leccionista, aquí escrit a mà per la seva amistançada, amb una única còpia, detall clau per quan es perd o es fa desaparèixer... i això a l'era digital, dels llapis de memòria, els cedés, els iClouds, els iPads i tots els artilugis de l'època, cosa que requereix per part dels espectadors un esforç de complicitat en la convenció. ¿Com superar aquest romanticisme marcat per Ibsen en un moment que no existia ni la màquina d'escriure electrònica? Ho salva que Eljert Louborg, l'autor del manuscrit, és un despistadot i un desendreçat... [+ crítica]

14 de març 2017

«Barbes de balena (o de què estan fetes les cotilles)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Composició musical: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López, Anna Romaní / Anna Rosell. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia i vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Estudiant en pràctiques: Laura Solé. Producció: Marina Marcos. Direcció: Mònica Bofill. El Maldà, Barcelona, 12 març 2017.

Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina. Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall... [+ crítica]

13 de març 2017

«La nena dels pardals». Text de Jordi Palet a partir del conte de Sarah Pennypacker. Música original del grup La Tresca i la Verdesca. Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet (La Tresca i la Verdesca). Il·lustracions: Noemí Villamuza. Tractament digital il·lustracions: Jorge Caballero. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Disseny gràfic i il·lustracions: Sergi Cugat. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 12 març 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte?  Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas. ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte... [+ crítica]

«L'ànec salvatge (Vildanden)», d'Henrik Ibsen. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco i Elena Tarrats. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Lluc Castells. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Arts-cenics, Jorba Miró, Taller d'escenografia Jordi Castells i Pascualín. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Confecció vestuari: Goretti Puente. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Jaume Ventura. So i vídeo: Damien Bazin. Alumnes en pràctiques: Martina Roura i Juli Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 març 2017.

Hi ha un ànec i hi ha un gos. El gos ha ferit l'ànec. Hi ha idealisme i febre de justícia i hi ha escepticisme i supervivència. Hi ha dignitat i hi ha venjança. Hi ha poder absolut i hi ha submissió impotent. Tot això és el que hi ha en aquesta obra que barreja el simbolisme amb el realisme modern d'Henrik Ibsen (Skien, Noruega, 1828 - Oslo, Noruega, 1906). Però hi ha sobretot una versió catalana d'una evident brillantor que comença amb una adaptació dramatúrgica tripartita (Artigau, Genebat, Manrique) d'una obra sense gaires precedents d'haver-se posat en escena aquí, que continua amb una interpretació coral de gran solidesa i que culmina amb la mostra d'una intensa trajectòria recent de direcció de Julio Manrique. L'ànec salvatge és el símbol màxim d'aquest drama d'Henrik Ibsen. Un ànec ferit que conviu amb gallines i conills de corral al soterrani de la casa i estudi fotogràfic de Hialmar on acaben convergint tots els personatges de l'obra. Però al damunt d'aquesta granja domèstica absent escenogràficament, sota una trapa que s'obre i es tanca, s'amaga la mentida —"mentida vital", l'anomena el doctor Relling— guardada zelosament durant gairebé quinze anys i a punt d'esclatar quan arriba Gregor, el fill del poderós Werle, la figura del fill que encarna la veritat, ni que les veritats, com assegura la dita, facin perdre les amistats... [+ crítica]

«Electric Babyland». Autor i compositor: Christophe Sainsot Tintou. Intèrprets: Christophe Sainsot Tintou i SÍlvia Dotti. Escenografia: Germán De Laforé. Il·lustracions: Elisabeth Justicia. Direcció: Ismael López. Companyia Bruc Brothers. Babies al CCCB. Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona, 11 març 2017. Espectacle recomanat entre 2 i 5 anys.

La ciutat és plena de sorolls. ¿Però com s'originen i d'on surten...? Ho intenta esbrinar aquest espectacle de la companyia Bruc Brothers, amb els seus creadors, el músic francès establert a Catalunya, Christophe Sainsot Tintou, i l'actriu i cantant Sílvia Dotti. La companyia ha presentat en els últims cinc anys, des de la seva fundació, altres espectacles, tant per a nadons com per a espectadors una mica més crescuts, com per exemple «Ósset meu & The Soundbox», que el 2015 també es va poder veure al mateix Teatre del CCCB. En aquesta ocasió, la companyia juga amb els instruments electrònics i la percussió més senzilla (uns palets sobre un casc de protecció d'obra, per exemple), però també hi ha el violoncel o la guitarra elèctrica, per posar la nota en el seu lloc quan cal. Davant d'una escenografia que aparenta una cambra de màquines, tota una sèrie d'artilugis estil ludoteca serveixen per fer audibles una colla de sons habituals a les urbs: la remor del parc, la pluja, el trànsit, l'escàndol de les obres de carrer... [+ crítica]

11 de març 2017

«Fairfly», de Joan Yago. Intèrprets: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i José Sánchez-Rico. Veus en off: Jordi Basté, Mònica Terribas i Mariola Dinarés. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017.

Si la memòria no em falla, em sembla que no s'havia alterat mai la disposició del Teatre Tantarantana deixant al marge la platea i situant els espectadors en quadrilàter a l'escenari. La companyia La Calòrica ho ha fet amb aquest nou espectacle sobre la precarietat laboral (un tema que ja va tocar amb «Sobre el fenomen de les feines de merda», també dins d'El Cicló) i que ara amplia al caramel de la gent emprenedora. Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després... [+ crítica]

10 de març 2017

«Homes», de Sergi Belbel i Carol López. Música de Marc Parrot. Intèrprets: Anna Barrachina, Agnès Busquets, Mireia Portas, Alba Florejachs i Glòria Sirvent. Escenografia i vestuari: José Novoa. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Sastressa: Olga Fibla. Construcció escenografia: Pascualín, Arts-Cenic i Pro-escena. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Tomàs Pérez. Coreografia: Vero Cendoya. Assistent coreografia: Linn Johansson. Caracterització: Kim Grau (Salon Twelve-Six). Maquillatge: Toni Santos. Regidora: Olga Fibla. Cap tècnic teatre: Marta García. Operador so: Rai Segura. Microfonista: Jaume Cuadrada. Maquinista: Jordi Larrea. Ajudant direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Producció de Focus i Misògines. Teatre Condal, Barcelona, 9 març 2017.

Ni xitxa ni llimonà. Ni comèdia ni musical. O potser hauríem de dir ni homes ni dones sinó tot el contrari. Els que no hi eren el 1994 i tampoc tres anys abans —per mèrit de joventut— es faran ara una idea equivocada del que va ser la revelació de la companyia T de Teatre formada per cinc actrius acabades de sortir de l'Institut del Teatre (Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz) amb l'espectacle «Petits contes misògins» (1991), a partir dels relats de Patricia Higsmith, sota la direcció de Pere Sagristà, i posteriorment, l'espectacle «Homes» (1994), dirigit per Sergi Belbel, amb textos d'ell mateix i altres autors, amb el relleu de Rosa Gàmiz per Marta Pérez. I dic que es faran una idea equivocada perquè l'actual versió de l'espectacle «Homes», creat de nou per Sergi Belbel i Carol López —que també hi fa de directora— amb música de Marc Parrot, no té res a veure amb aquella i diria que li fa un feble favor. De fet, no és la primera vegada que es repesca «Homes». La mateixa companyia T de Teatre —que ara ha cedit el títol i una mínima part del text, el de l'autoria de Sergi Belbel—, el 2005 en va fer una reposició al Teatro Príncipe de Madrid, per commemorar l'èxit que havia tingut la versió del 1995, i va formar una segona companyia, Misògines, amb actrius diferents de les fundadores, que ara, amb el mateix nom, coprodueix l'actual versió del Teatre Condal... [+ crítica]

06 de març 2017

Nominats dels Premis de les Arts Escèniques de Barcelona 2016

L'Associació Recomana, que agrupa una quarantena de crítics de les Arts Escèniques de Barcelona, fa públics els nominats en les diverses categories dels XIX Premis de la Crítica que s'atorguen el 27 de març, Dia Mundial del Teatre, en una gala a l'Antiga Fàbrica Damm de Barcelona. Podeu trobar tots els nominats en aquest enllaç de la revista digital «Clip de Teatre» [+ crítica]

Candidats prefinalistes dels XX Premis Max de les Arts Escèniques 2017

Els Premis Max 2017 han fet públics els finalistes dels XX Premis Max 2017 en les diverses categories. D'entre aquests finalistes, mitjançant diverses votacions, sortiran els candidats de cadascun dels 23 premis previstos. Els podeu consultar tots en aquest enllaç de «Clip de Teatre» [+ crítica]

27 de febrer 2017

«Jane Eyre». Adaptació d'Anna Maria Ricart, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. Músics: Alba Haro (violoncel) i Clara Peya / Laia Vallès (piano). Espai escènic: Anna Alcubierre. Ajudanta escenografia: Judit Colomer. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Sastreria Cornejo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. So: Igor Pinto. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 febrer 2017.

Em fa l'efecte que la novel·la «Jane Eyre», de Charlotte Brontë (Thornton, West Yorkshire, Regne Unit, 1816 - Haworth, Regne Unit, 1855), escrita el 1847 per una de les tres germanes Brontë, és d'aquelles que, per aquests verals, no queda bé confessar en veu alta que s'hagi llegit mai, però que molts lectors dels que la neguen guarden curosament en les seves biblioteques. Es va editar en català el 1996 a Proa Edicions en una traducció de Maria Dolors Ventós (reeditada el 2010 dins de Llibres de Butxaca). Els anglesos diu que la tenen com a lectura de capçalera i, com passa amb una Rodoreda catalana, inclouen la Brontë en els programes educatius. I això és així, sí, malgrat el seu acusat romanticisme i el seu desenllaç, que no en té prou a concedir un final feliç a la protagonista de la història, després de les penúries que ha viscut des de la infància, sinó que, per estovar la tragèdia i no deixar els lectors —o espectadors— amb mal de cor, fa recuperar la vista perduda pel fatal incendi a l'altra víctima de la trama, el propietari colonialista Edward Rochester, que es veu obligat a exclamar, quan torna a tenir Jane Eyre prop seu: «Ja ho deia jo: ets una fada!», per no fer servir, afortunadament, una exclamació com és ara: «Miracle, miracle!», que sonaria encara més increïble... [+ crítica]

26 de febrer 2017

«Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana, Júlia Bonjoch, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC), que precisament aquests dies d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll. Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna. En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen... [+ crítica]

«Amics íntims», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Rosa Cadafalch, Maria Clausó, Pep Ferrer i Ferran Lahoz. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny so: David Solans. Espai escènic: Gordon Svaboda Craig. Caracterització: Toni Santos. Selecció musical: Òscar Molina. Veu en off: Dani Cuello. Tècnic sala: Albert Giner / Raül Moreno. Ajudant direcció: Maria Ten. Direcció: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 25 febrer 2017.

Comèdia sense les típiques portes ni finestres. Les portes i les finestres, en tot cas, són interiors, psicològiques. I s'obren i es tanquen a manera que la trama de les dues parelles protagonistes —edat madura a la frontera entre la segona joventut i la primera vellesa— va avançant i va descobrint que l'antiga i fèrria amistat dels quatre amaga encara per sorpresa alguns racons no descoberts mai. Comèdia on el sexe és humor i trauma a la vegada. Comèdia on les dues dones dominen el joc davant la decadència masculina. Temps de pausa i reflexió. I de projectes. D'un projecte en comú que, si no fos que els temps no estan per segons quines nostàlgies, es podria dir que pouen en l'esperit de les velles comunes dels anys seixanta del segle passat. Però les velles comunes que aleshores flairaven llibertat a dojo són ara, a curt termini, les residències d'avis. I per esquivar el destí que els espera, cal projectar un pla que els permeti continuar convivint en quadrícula sense que es noti la diferència... [+ crítica]

25 de febrer 2017

«La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda. Intèrprets: Mercè Sampietro, Margarida Minguillón, Teresa Urroz, Carme Callol, Toni Sevilla, Elisabet Casanovas, Enric Cambray i Gemma Martínez. Música: Albert Guinovart. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudant vestuari: Núria Cardoner. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Assistent so: Iker Rañé. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2017.

La primera versió d'aquesta obra teatral de Mercè Rodoreda —en va escriure mitja dotzena, sepultades segurament per la força de la seva narrativa— es va estrenar l'octubre del 1993 al Teatre Romea, aleshores seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, protagonitzada per la desapareguda actriu Rosa Novell, en el paper de Florentina, i per l'actriu Rosa Renom, en el paper de la Zerafina, sota la direcció de Mario Gas. L'obra encara es va reposar després, al llarg del 1994, al Teatre Goya, i va ser un dels èxits d'aquella temporada, amb més de 30.000 espectadors. Quan tot això passava, la futura jove actriu Elisabet Casanovas (Barcelona, 15 desembre 1994) "estava naixent". Fa 22 anys justos d'això. I ara, és ella qui ha debutat en teatre per la porta gran —o la sala Gran, vaja!— sorgida de la petita pantalla i la popular sèrie «Merlí» de TV3, però amb prou mèrits propis sobre l'escenari en viu que la converteixen en l'autèntica descoberta d'aquesta nova versió de «La senyora Florentina i el seu amor Homer», ara al Teatre Nacional de Catalunya, envoltada de quatre grans actrius de llarga i reconeguda trajectòria (Sampietro, Minguillón, Callol, Urroz) que em sembla que estan tan satisfetes com ella mateixa d'haver contribuït a aquesta mena de "bateig" dirigit per Sergi Belbel... [+ crítica]

24 de febrer 2017

«La rebel·lia possible (Rebeldías posibles)», de Javier G. Yagüe i Luis García Araus. Traducció de Gemma Roura. Intèrprets: Xavi Casan, Toni González, Carla Mercader, Joan Sureda, Núria Valls i Maria Villarejo. Escenografia: Esmeralda Díaz. Disseny llums: José Espigares. Vestuari: Sergi Cerdán. Ajudant direcció: Jaume Viñas. Direcció: José Sánchez Orosa. Producció Vània Produccions i Companyia Anònima. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 setembre 2016. Reposició: Sala Muntaner, Barcelona, 23 febrer 2017.

Amb un embolcall de falsa comèdia, aquesta obra estrenada a Madrid el 2007, per la companyia Cuarta Pared, sembla fruit de la influència popular arran del moviment d'indignats del 15M i de la posterior rebel·lia —ara cada vegada més silenciosa—, que ha impregnat bona part de la societat. Es tracta, doncs, d'un espectacle en la línia del teatre sociopolític que diu en veu alta allò que sent interiorment molta gent víctima dels abusos de les grans empreses de consum obligatori que, sota el mantell de la liberalització, continuen practicant el monopoli salvatge amb el beneplàcit còmplice dels governants de torn. Deia que l'obra té un embolcall de falsa comèdia perquè també amaga una dramàtica realitat al voltant de la malaltia juvenil de l'anorèxia que la trama desdramatitza amb un recurs de teatre dins el teatre i amb una estructura que, segons com, es podria dir que està feta d'esquetxos al voltant d'una sèrie de qüestions molt actuals com les reclamacions a una companyia de telefonia, les picabaralles amb una immobiliària o constructura, les exigències davant la saturació de la sanitat pública o l'absurditat de segons quin procés judicial inacabable... [+ crítica]

20 de febrer 2017

L'òpera de robots automatitzats «El somni de Gulliver», de Roland Olbeter, es reposa dins la programació familiar del Teatre Nacional de Catalunya

«El somni de Gulliver», de Roland Olbeter, a partir d'«Els viatges de Gulliver», de Jonathan Swift. Idea, direcció i llibret: Roland Olbeter. Composició musical: Elena Kats-Chernin. Traducció del llibret de l’alemany: Rosina Nogales. Traducció i adaptació del llibret a la partitura: Francesc Grimalt. Col·laboració en el llibret: Silke Dörner, Christoph Goldmann, Christiane Mannini, Albert Mauri. Vídeo: Esterina Zarrillo / Dog Films. Marionetes Nico Nubiola. Concepció sonora: Urbez Capablo. Preparació tècnica i manipulació de marionetes: Kike Blanco. Disseny d’il·luminació: Cube.Bz. Vestuari: Joana Poulastrou/studi Chu Uroz. Amb les veus de: Joan Martín-Royo (baríton), Clàudia Schneider (mezzosoprano), Antoni Comas (tenor), Carlos Fesser (baix baríton), Toni Gubau, Oriol Rosés (contratenors), Antonio Fajardo, Néstor Pindado (baixos), Anna Barreiro, Lucía Verger i Nerea Urriza – Escola Aula de Música 7, dirigides per Óscar Larios (cor infantil). Actors i actrius: Nathalie Pierhumbert, Clàudia Schneider, Joan Martín-Royo. Elèctric: Josep Maria Tarazona. Maquinista: Carlos Maise, Izán Maise. Attrezzo: Daniel Maria Aurer. Maquillatge: Miriam Tió Molina. Animació corbs: Carlos Noveras. Disseny i software de control: Urbez Capablo. Enginyeria teatre: Simeó Ubach. Electricitat i control: Carlos Jovellar. Construcció elements escenogràfics: Masters. Plànols tècnics i enginyeria: Simeó Ubach, José Rodríguez. Ajudantia tècnica: Félix Herrero, Borja Casanovas. Ajudant d’il·luminació: Andreu Fàbregas. Producció: Miavion, S.L. Soci tecnològic: FESTO. Coproducció: Festival Grec, Bayerische Staatsoper i TNC. Direcció i producció musical: Carlos Fesser. Direcció: Roland Olbeter. Grec 2016. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, 8 juliol 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.

El mateix autor Jonathan Swift (Dublín, Irlanda, 1667 - 1745) no va escriure «Els viatges de Gulliver», que va publicar l'any 1726, pensant que fos una obra adreçada als infants. Però com ha passat amb tants altres clàssics, el seu caràcter universal els ha convertit, amb el temps, en literatura per a tots els públics, sobretot, en el cas de «Gulliver», per la seva aventura amb els lil·liputencs. I aquest és potser l'únic ganxo, a part de les marionetes automatitzades, mecàniques o metàl·liques, que fa que l'espectacle «El somni de Gulliver» es representi dins de la programació familiar del TNC, després que l'estiu passat es veiés només tres dies dins del Festival Grec. La immensitat d'artilugis i mecanismes que hi ha darrere de la concepció de l'espectacle passen desapercebuts pels espectadors. Un punt a favor perquè vol dir que no es nota ni l'arquitectura ni la cuina interior i se centra només en el resultat final... [+ crítica]

19 de febrer 2017

«Realpolitik», d'Elies Barberà i Carles Fernández Giua. Intèrprets: Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Jordi Brunet, Arnau Marín i Marta Montiel. Disseny espai i vídeo: Paula Bosch. Disseny llums: Joan Grané. Disseny so: Lluís Robirola. Producció Mithistòrima Produccions, S.L. - Sala La Planeta i coproducció Festival Temporada Alta. Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia Teatre de l'Enjòlit, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 febrer 2017.

La sabata, el pastís de nata, el cop de puny, la bufetada o l'estirada de cabells han estat algunes de les imatges de la violència que arreu del món representants de col·lectius indignats a títol individual han propinat als polítics que se'ls han posat a tret. Es podria dir que l'espectacle «Realpolitk» parteix d'alguna d'aquestes imatges i en construeix una farsa que fa una lleu reflexió sobre si l'ús de la violència justifica la defensa de la democràcia. Esclar que també es posa de manifest la incògnita sobre què és la democràcia i si la democràcia s'entén segons el color de l'Arc de Sant Martí amb el qual cadascú se la mira. La companyia Teatre de l'Enjòlit no està per bromes i continua pouant amb un tipus d'espectacles que interroguin els espectadors sobre qüestions de rabiosa actualitat. No és estrany, doncs, que els espectadors de la funció de nit que coincidia, al barri del Born, amb la tarda de la macromanifestació «Volem acollir» a favor dels refugiats s'hi sentissin plenament a gust, gairebé com si la performance del vespre a la platja de La Fura dels Baus tingués una continuïtat de caràcter més discursiu a l'escenari de La Seca... [+ crítica]

«El llibre de la selva». Sobre el relat de Rudyard Kipling. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maria Berenguer, Mariona Campos, Gerard Flores, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny escenografia i vestuari: Lleo Quintana. Construcció escenografia: Tero Guzmán. Confecció vestuari : Lleo Quintana. Disseny llums i so : Francesc Campos. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Olga Fañanàs. Producció executiva: Maria Agustina Solé. Direcció de Gerard Nicasi. Companyia La Trepa, Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual? La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva. També ho fa convertint les bèsties en éssers humanitzats sense que es noti la conversió i fent que, a manera que avança l'espectacle, es fusionin sense trencaments la personalitat humana i la del bestiari... [+ crítica]

18 de febrer 2017

«Dybbuk», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Patrícia Bargalló, Pepo Blasco, Víctor Pi i Pau Roca. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Guillem Gilabert. Música i so: Txume Viader. Moviment: Montse Colomé. Producció: Gerard Belenes i Adriana Nadal. Ajudant direcció: Jan Vilanova Claudín. Direcció: Pau Roca. Companyia Sixto Paz. Sala Beckett, Barcelona, 17 febrer 2017.

No és tan estrany que l'atzarosa vida de l'escriptor Romain Gary —pseudònim literari de Roman Kacew, nascut a Vílnius, Lituània, el 1914, i mort per suïcidi a París el 1980, un any després de la mort, també per suïcidi, de la seva segona dona, l'actriu nord-americana Jean Segerb—, interessi les noves generacions i, encara més les d'aquí, si es té en compte que la parella protagonista va tenir esporàdicament una fugaç relació amb la ciutat de Barcelona, on el seu fill va néixer i es va criar amb una mainadera (senyora Eugènia), el 1962, malgrat que els pares el van enregistrar com a nascut en una localitat francesa un any i mig després per esquivar la clàusula d'un contracte amb Hollywood que obligava Jean a no quedar-se embarassada durant el rodatge. El fill de Romain i Jean, és Alexandre Diego Gary Segerb, també escriptor en francès i en actiu actualment, el qual, el 2003, després d'una vida esbojarrada i de trobar a la capital catalana una parella lituana —retorn a l'origen del seu pare— a la qual va alliberar d'un proxeneta que la tenia retinguda, va obrir el singular Cafè Lletraferit, al carrer Joaquín Costa, diuen si perseguint la vella idea mai portada a terme de la seva mare d'obrir un restaurant a Barcelona. El Cafè Lletraferit és actualment tancat i barrat i només té el testimoni del rètol de ferro rovellat, després que Alexandre i la seva parella, ja amb una filla dels dos, es traslladessin a viure a París... [+ crítica]

Roman Polanski diu que està decidit a viatjar als Estats Units i enfrontar-se al cas de violació que el persegueix des de fa quaranta anys

Això és el que informa la revista TMZ. El cineasta va ser acusat de mantenir relacions sexuals amb l'adolescent Samantha Geimer, de 13 anys, després de drogar-la en una sessió de fotos a Los Angeles. Ell, que aleshores tenia 43 anys, es va declarar culpable i va estar quaranta-dos dies a la presó. A finals del 1978, estant en llibertat sota fiança, va fugir del país davant la possibilitat d'haver de complir una nova condemna més severa. Ara, Roman Polanski planeja tornar als EUA amb la intenció de deixar de ser un fugitiu, però no preveu ingressar a la presó. El seu advocat ha demanat a un jutge del Tribunal Superior del comtat de Los Angeles que accepti... [+ informació]

17 de febrer 2017

«La Peggy Pickit veu la cara de Déu», de Roland Schimmelpfennig. Traducció d'Anna Soler Horta. Composició musical: Ivan Prades i Sheila Garcia. Intèrprets: Núria Cuyàs, Xavier Frau, Óscar Jarque i Lluna Pindado. Gest i moviment: Maria Garriga. Vestuari: Núria Llunell. Escultura: Pep Borràs. Nina: Xavi Bonany. Escenografia, il·luminació i direcció tècnica: Daniel Gener. Adjunt direcció i assistent producció: Albert Massanas. Direcció musical: Sheila Garcia. Direcció: Moisès Maicas. Producció executiva: The Three Keatons. Producció: Teatre Invisible. El Maldà, Barcelona, 16 febrer 2017.

És la segona vegada, que se sàpiga, que Moisès Maicas com a director i Anna Soler Horta com a traductora exploren l'univers teatral del dramaturg Roland Schimmelpfenning (Göttingen, Alemanya, 1967). Ho van fer fa tres anys amb l'obra «El drac d'or», a l'Akadèmia Teatre, on l'autor parlava de la immigració sisplau per força des de la mirada occidental sobre els asiàtics, cinc treballadors d'un restaurant xinès. Ja en aquella obra, l'autor alemany utilitzava la incursió d'una faula en el text («La cigala i la formiga»), un recurs que ara repeteix amb una altra faula inserida dins de «La Peggy Pickit veu la cara de Déu», quan l'acció ja ha activat els espectadors amb la combinació de narració i diàleg entre els quatre personatges de l'obra, amb lleugeres repeticions que donen una visió calidoscòpica del conflicte que es genera entre les dues parelles, un estil dramatúrgic que curiosament també s'està experimentat aquests dies amb l'obra «La mare», del francès Florian Zeller, a La Villarroel... [+ crítica]

16 de febrer 2017

L'espectacle gestual «Vremya Musei» es reposa a El Maldà en funcions de cap de setmana

«Vremya Musei». Creació col·lectiva: Companyia Voltäla. Intèrprets: Jordi Font i Adrià Viñas (2017) / Toni Guillemat (2016). Espai, vestuari i il·luminació: Alba Macfarlane i Helena Torres. Composició musical original: Miquel G. Font. Disseny de so: Víctor Fernández i Nicolas Hermansen. Tècnic companyia: Mario Andrés. Assessorament direcció: Joan Cusó i Carlos Gallardo. Direcció: Companyia Voltäla (2016) / Toni Guillemat (2017). El Maldà, Barcelona, 16 abril 2016. Reposició: 17 febrer 2017.

La vida dels guàrdies d'un museu és dura. Del tamboret a passejar per les sales. I de pesar figues en un racó a ser aspirants a figures de cera. I encara és més dura si treballen en un museu rus que està amenaçat de tancament tot i que aguanta gràcies a una promesa que assegura que hi arribarà a una de les sales una peça d'art que necessitarà una gran rebuda i una extrema vigilància de la parella de guàrdies protagonistes. L'absurditat envolta aquesta peça breu de gest (60 minuts a tot estirar), amb poquíssims murmuris i algunes paraules russes macarròniques, a més d'uns misatges en off que es transmeten arreu de les sales del museu. La interpretació de la companyia acabada de crear per Jordi Font i Toni Guillemat —els dos amb uns anys a les espatlles den tota mena d'espectacles de petit format— adopta un estil que beu de les fonts clàssiques del gènere, sense que hi falti molt d'humor i també una mica de juguesca de clowns que la parella facilita sense que ni l'un ni l'altre acabin de ser mai ni l'august ni el blanc, sinó que sembla que els dos papers se'ls juguin als quinze dits o al "pedra, paper, tisora"... [+ crítica]

La comèdia «Orgasmos» canvia l'escenari del Teatre del Raval pel Club Capitol i s'hi incorpora l'actriu Mònica Pérez

«Orgasmos», de Dan Israely. Traducció d'Óscar Contreras. Intèrprets: Roger Pera / Joan Olivé i Mònica Pérez (2017) / Cristina Brondo (2016). Covers 2016: Joan Olivé i Sam Sánchez. Música: Pep Sala. Escenografia: Sergi Corbera. Tècnic de llum i regidor: Javier del Blanco Reyes. So: Carles Nogueras. Veu en off: Joan Pera. Direcció: Óscar Contreras. Teatre del Raval, Barcelona, 9 octubre 2016. Reposició: Teatre Club Capitol, Barcelona, 16 febrer 2017.

El títol enganya. Aquells espectadors que es pensin que l'espectacle «Orgasmos» és un succedani d'una de les performances decadents de la sala del Bagdad —una mica més enllà del Teatre del Raval— van errats. «Orgasmos» és una comèdia que posa el dit a la nafra, una vegada més, sobre una de les qüestions que, a jutjar per alguna de les reaccions puerils de la platea, continua anant més enllà de l'educació sexual practicada des de l'escola bressol a la universitat i de les mùltiples finestres obertes a les xarxes sobre el sexe. Hi ha tabús que són hereditaris de generació en generació. Malgrat el presumpte progrés i la presumpta informació sobre la qüestió. Per això, «Orgasmos» tracta de la diferència entre homes i dones, de les dificultats de viure en parella i de com ho van embolicar per una poma —starking, segons els d'«Orgasmos»— aquella parella tan coneguda per tothom que respon als noms d'Adam i Eva... [+ crítica]

«Oques cretines», de Karl Valentin. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Ferran Castells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Adaptació musical: David Melgar. Vestuari: Taganroc Teatre. Il·luminació: Francesc Rodelles. Moviment: Ferran Castells. Construcció element escenogràfic: Castells i Plana. Perruqueria: Ramon i Toni Santos. Ajudant direcció: Joan Gibert. Direcció: Lluïsa Mallol. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 15 febrer 2017.

Recuperar Karl Valentin, nom literari i artístic de Valentin Ludwig Fey (Munic, 1882 - 1948), conegut també com el "Charles Chaplin alemany", és entrar en una bombolla imaginativa on la llengua estimula la creació i, passant inicialment pel gènere de l'absurd, transporta els espectadors a una absurda realitat. El joc lingüístic de Karl Valentin té en aquest cas una treballada versió catalana de Feliu Formosa, un dels introductors de l'autor alemany aquí, i una adaptació que transforma les peces de Valentin en gairebé matèria autòctona. La base, doncs, prové de la iniciativa pionera dels anys vuitanta del segle passat de la companyia terrassenca El Globus, vinculada a l'Institut del Teatre, cosa que es testimonia amb una exposició paral·lela sobre la seva trajectòria en una de les sales de La Seca. La companyia Taganroc ha escollit una dotzena de peces breus de Karl Valentin i una peça cantada i ho resol amb un espectacle de cambra d'una hora, sobre un entapissat de tauler d'escacs, on es barreja l'esperit cabareter de Karl Valentin amb la seva vena subtilment clownesca... [+ crítica]

15 de febrer 2017

«La mare», de Florian Zeller. Traducció d'Ernest Riera. Intèrprets: Emma Vilarasau, Pep Pla, Ester Cort i Òscar Castellví. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia. Il·luminació: David Bofarull. Música: Jaume Manresa. Espai sonor: Àlex Polls. Direcció producció: Amparo Martínez. Producció executiva: Maite Pijuan. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Regidora / sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudant direcció: Ester Nadal. Direcció: Andrés Lima. La Villarroel, Barcelona, 14 febrer 2017.

Si esteu acostumats a veure com acaba qualsevol obra de teatre amb un típic i tradicional "fosc", aquí el director ha optat per capgirar la convenció: el "fosc" és al principi. I no pas un fosc breu. Fins al punt que els espectadors intueixen que sí que hi ha la protagonista a l'escenari, pel seu respirar angoixant —ensopega i tot— però no la començaran a veure en la penombra fins que ella mateixa encén una minúscula llàntia-espelma sobre la taula. El que momentàniament pot semblar una gratuïtat escènica acaba sent, un cop ha transcorregut la trama de «La mare», una insinuació a l'avançada del forat negre o de la foscor del pou en el qual es troba enfonsada Anne, la mare —o potser hauríem de dir l'exmare— d'aquesta obra del dramaturg Florian Zeller (París, 1979), que ja va estrenar el 2010 —tot i que el teatre francès la va recuperar ara fa dos anys— i que és anterior, doncs, a una altra obra seva sobre la introspecció familiar, «El pare», del 2012, sobre la malaltia de l'alzheimer, vista aquí la temporada passada, al Teatre Romea, interpretada per l'actor Héctor Alterio... [+ crítica]

05 de febrer 2017

«¿Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?», de Raquel Díaz Reguera. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Anna Arena i Laura Pau. Tècnic llum i so: Àlex Felip. Escenografia: Paula Bosch i Teatre Sant Cugat. Música: Pere Bardagí, Pablo Nerea, Max Miri Josep Zapater. Vestuari: Marc Udina. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Producció: Mosica Mix, S.L. Producció executiva: Grappa Teatre. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció de Paco Mir. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 5 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Aquest any, el Dia Internacional de la Dona —ho és cada 8 de març—, compta amb la presència en la cartellera d'una obra de teatre familiar (Teatre Poliorama) que, sense necessitat d'airejar la pancarta, reuneix tots els requisits per reinvidicar des dels més petits —els espectadors als quals s'adreça— el dret a la igualtat de gènere. L'autora Raquel Díaz Reguera (Sevilla, 1974), va publicar l'àlbum il·lustrat «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» el 2010, dins de la col·lecció Trampantojo de Thule Edicions. Des d'aleshores, l'àlbum, del qual és autora tant del text com de les il·lustracions, ha fet un notable recorregut i ella també, ja que ha continuat publicant noves històries en diversos segells editorials. El món de l'escenari no li és estrany del tot perquè, en realitat, Raquel Díaz Reguera va deixar els estudis de Belles Arts a la Universitat de Sevilla per establir-se a Madrid i dedicar-se a la composició de lletres de cançons que han interpretat, entre altres, Víctor Manuel, Pastora, Alejandro Sanz o Miguel Ríos. La versió teatral d'aquest muntatge familiar ha comptat amb l'adaptació de Paco Mir (Tricicle) i sota la producció de Grappa Teatre, s'ha enlairat amb dues intèrprets de pedra picada, Laura Pau i Anna Arena (factoria, entre altres segells escènics, d'El Maldà), que durant una hora recreen a quatre mans i interpretant diversos personatges el conte original de l'àlbum il·lustrat, amb lleugeres modificacions i amb un llenguatge impecable de cap a peus que arriba d'una manera clara i atractiva als espectadors, un tret essencial si tenim en compte que la representació és molt narrativa a pesar que té també un seguit d'escenes ambientades en situacions diverses... [+ crítica]

04 de febrer 2017

«Still Life». Creació de Ricci/Forte. Intèrprets: Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Liliana Laera, Giuseppe Sartori i Simon Waldvogel. Moviment: Marco Angelilli. Cap tècnic: Alfredo Sebastiano. Producció: Ricci/Forte. Amb el suport del Teatro di Roma. Ajudant direcció: Ramona Genna. Direcció: Stefano Ricci. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 4 febrer 2017.

Natura morta. Un cant contra l'assetjament homòfob. Els italians de la companyia Ricci/Forte han revalidat amb aquest segon espectacle, «Still Life», l'assignatura pendent que havien deixat amb el primer, «Macadamia Nut Brittle», on el text —tal com deia en el comentari anterior— semblava més interessant que la performance. Aquí, el text continua mantenint el mateix interès. I la performance —el no teatre, el teatre dansa o simplement el teatre físic, si es vol— guanya en expressivitat, tot i que encara manté alguna acció gratuïta o també superada pel temps, a més d'alguna altra opció escènica, com la de les inscripcions en una pissarra del fons amb una sèrie de fórmules i gràfics que amb prou feines arriben als espectadors. Ricci/Forte reacciona després del suïcidi d'un adolescent de quinze anys de Roma que es va estrangular amb una bufanda rosa després de patir assetjament homòfob. I amplia el seu homenatge cap a altres adolescents que s'han vist perseguits per companys d'institut, no només a l'hora del pati —com es deia abans— sinó a través de la nova arma de doble tall que és el ciberassetjament... [+ crítica]

«El miracle d'Anne Sullivan», de William Gibson. Traducció i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Mar Ferrer, Míriam Escurriola, Jep Barceló, Andrea Portella, Rosa Serra, Carles Garcia, Màrius Hernández i Tai Fati. Disseny llums: Xavier Costas. Disseny so: Omar Ocampo. Coreografia i combat escènic: Valentina Callandriello. Escenografia: Pablo Paz. Assessorament llenguatge dactilològic: Susana Vicente. Vestuari: Rafató Teatre. Ajudant direcció: Marga Parrilla. Direcció: Empar López. Producció: Tamar Aguilar, Muntsa Tur i Albert López Vivancos. Teatre del Raval, Barcelona, 3 febrer 2017.

La història de Helen Keller ha estat portada al teatre, la televisió i el cinema en diverses èpoques. L'adaptació teatral catalana de Tamar Aguilar, a partir de l'original de l'autor William Gibson (Conway, Carolina del Sud, EUA, 1948) vol reflectir l'ambientació que als anys seixanta ja es va imprimir en el cinema encara en blanc i negre. Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 - Easton, Conneticut, 1968) va patir una greu malaltia d'infància que li va provocar la pèrdua de la visió i l'audició amb les conseqüències de dificultat de creixement i adaptació social. Això, però, no va impedir que després de la seva aferrissada lluita pionera en la millora del desenvolupament de les persones sordes i cegues, es convertís, després de ser la primera persona amb les seves condicions de discapacitat a obtenir una titulació universitària, en una reconeguda escriptora —va deixar publicat el testimoni biogràfic de la seva situació personal— i també en una oradora i activista política... [+ crítica]

03 de febrer 2017

«Ragazzo» de Lali Álvarez Garriga amb l'actor Oriol Pla es reposa a l'Espai Lliure de Montjuïc amb pròrroga i totes les localitats exhaurides

«Ragazzo», de Lali Álvarez Garriga. Intèrpret: Oriol Pla. Espai escènic i il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas Nogué. Música: Zoo. Assistent al muntatge: Irene Vicente. Col·laboradors: Aleix Aguilà i Isaac Domínguez. Ajudant direcció: Quimet Pla. Direcció: Lali Álvarez Garriga. Cia. Teatre Tot Terreny. Nau Ivanow, Barcelona, 25 juny 2015. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 22 desembre 2015. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 febrer 2017.

Reposicions, intensa gira i la roda continua. Oriol Pla torna amb el seu «Ragazzo», estrenat gairebé com un treball de camp a la Nau Ivanow el 2015, i ara reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc on, només anunciar-se, va haver de prorrogar i s'hi ha incorporat amb totes les localitats exhaurides. L'èxit d'aquest espectacle té dues columnes vertebrals: la seva autora, Lali Álvarez Garriga i el seu intèrpret, Oriol Pla. Dues veus joves, 1980 i 1993 respectivament, amb una trajectòria ja al seu darrere, però que amb aquest espectacle van posar el dit a la nafra del teatre compromès —quan semblava oblidat— amb els ideals i les utopies que planen per damunt de la societat globalitzada i, sobretot de la societat juvenil, des que ha començat el segle XXI. ¿Per què «Ragazzo» arriba tan a l'ànima dels espectadors? Perquè de la ficció fa un salt mortal cap a la realitat... [+ crítica]

«Macadamia nut brittle». Creació de Ricci/Forte. Intèrprets: Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Piersten Leirom i Giuseppe Sartori. Moviment: Marco Angelilli. Cap tènic: Alfredo Sebastiano. Ajudant direcció: Liliana Laera. Direcció: Stefano Ricci. Sala Fabia Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 febrer 2017.

Si l'espectador s'ha assegut mai en un dels locals de Häagen-Dazs sabrà que el «Macadamia nut brittle» —se suposa que fet de nous de macadàmia i altres ingredients de fruits secs esmicolats— és una de les especialitats dels gelats de la casa. Pot ser, doncs, que se li faci la boca aigua només de pensar-hi. Però aviat el somni i la dolçor del gelat se li anirà desfent perquè els de la companyia Ricci/Forte, considerats els creadors teatrals més subversius del moment a Itàlia, li posaran les coses prou cruels perquè no es pensi que, a la vida, tot passa per llepar la cullereta de plàstic i prou. Ricci/Forte es presenta al Lliure de Montjuïc amb un parell d'espectacles, aquest i «Still Life», que sembla que s'hagin d'inscriure "només" en el registre de teatre físic. I sí que, en aquest primer lliurament, el teatre físic hi té una part important del joc, però també el text forma part de la creació fins al punt que, sense el text, la performance es quedaria en un exercici teatral punyent i descarat que es mou entre la ingenuïtat, la mirada adolescent i la nostàlgia de la felicitat perduda o del món promès que s'ha escolat i fos entre els dits, com el gelat... [+ crítica]

02 de febrer 2017

«Muñeca de porcelana (China Doll)», de David Mamet. Versió de Bernabé Rico. Intèrprets: José Sacristán i Javier Godino. Disseny escenografia: Curt Allen Wilmer. Disseny il·luminació: José Manuel Guerra. Disseny so: Mariano J. García López. Figurinista: Guadalupe Valero. Confecció vestuari: Derby 1951. Ajudant direcció: Chus Martínez. Direcció: Juan Carlos Rubio. Teatre Poliorama, Barcelona, 1 febrer 2017.

De Broadway al rovell de l'ou del món. Tot i que l'actor Al Pacino va rebre una clatellada crítica pel seu paper en l'estrena d'aquesta obra breu de David Mamet (Chicago, Illinois, EUA, 1947) al Gerald Schoenfeld Theatre, el desembre del 2015, al director Juan Carlos Rubio i el veterà actor José Sacristán no els ha fet por l'aventura pionera d'estrenar-la fora del focus de Broadway. I és que el text original de «China Doll», del dramaturg David Mamet, és un dels models d'estructura teatral quan pràcticament el deixa en mans —gairebé monòleg tot i que hi apareix també l'actor Javier Godino— del protagonista de l'obra, un empresari vinculat a la política, multimilionari, que ha comprat un avió a Suïssa per a la seva jove nòvia perquè voli fins al Canadà, però una pretesa emergència el fa aterrar als EUA... [+ crítica]

31 de gener 2017

Roc Esquius revisa i reposa al Tantarantana la comèdia »Mars Joan» amb un repartiment renovat

«Mars Joan». Dramatúrgia de Roc Esquius. Intèrprets 2017: Ivana Miño, Míriam Tortosa, Ricard Farré i Isidre Montserrat. Intèrprets 2016: Josep Sobrevals, Vanessa Segura, Núria Deulofeu i Isidre Montserrat. Escenografia i il·luminació 2017: DARA. Escenografia 2016: Muntsa Codina. Vestuari: Paula Arébalo. Il·luminació 2016: Xavi Gardés. Banda sonora: Diana Roig, Bernat Mestre (Bohardilla Studio) i Carles Torregrosa (2017). Postproducció de so: Carles Torregrosa - TDC Estudio. Producció Anna Juncadella. Direcció: Roc Esquius. Companyia Dara. Programa El Cicló. Teatre Tantarantana. Barcelona, 2 abril 2016. Reposició i revisió: Barcelona, 1 febrer 2017.

Cap allà al 2026, d'aquí a quatre dies, poden passar dues coses: que siguem independents o que, els que encara quedem, hàgim decidit emigrar a Mart per complir això que anomenen el somni col·lectiu. Ho possibilita el projecte Mars One a través d'un reality show que es proposa fundar una colònia humana a Mart i per aconseguir-ho ha de fer una selecció entre els aspirants. La dramatúrgia de l'obra «Mars Joan» parteix d'aquesta referència xarona i mediàtica de la societat actual i l'adapta a les relacions de parella. Novament, doncs, dues parelles en solfa i en crisi: una perquè el mascle vol anar a Mart per no tornar mai més i l'altra perquè el mascle és un conformista que toca de peus a terra i que no s'adona del que té a un pam del nas. No cal dir que les dues femelles també hi tenen la seva part, en el joc... [+ crítica]

29 de gener 2017

«De carenes al cel», d'Albert Boronat i Judith Pujol. Intèrprets: Ilona Muñoz, Riad Ahmed, Alba Sotorra, Marcel Bagés i Àlex Guitart. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Dani Sánchez. Vestuari. Giulia Grumi. Composició musical: Marcel Bagés i Àlex Guitart. Audiovisuals: Alba Sotorra. Muntatge audiovisuals: Pau Galan. Disseny so: Efrén Bellostes. Cap tècnic: Víctor Peralta. Ajudanta direcció: Andrea Ariel. Assistent: Antonio Requena. Producció: Nuri Santaló. Disseny gràfic i comunicació visual: Marc Pallarès. Direcció: Judith Pujol. Cicle Mar de Miralls, Fluxos de migració a la Mediterràia. Coproducció Sala Beckett i Companyia Obskené. Sala Beckett, Barcelona, 29 gener 2017.

Quan tots els ulls estan posats sobre el drama humà del Mediterrani, hi ha el perill que la vista es giri sobtadament cap a les barbaritats que el nou president nord-americà, Donald Trump —els EUA són insòlitament víctimes de la seva pròpia democràcia—, ha posat en marxa indiscriminadament amb el veto sobre la societat musulmana a qui confon genèricament com a presumptes activistes d'Estat Islàmic. Però el Mediterrani continua engolint vides humanes. I és això el que vol explicar aquest espectacle de la companyia Obskené, un espectacle bàsicament sensorial —paraula, música i imatges— que transporta els espectadors a la narrativa oral a través de la recuperació fantàstica de la sirena de mar contrastada amb la crua realitat de la nafra oberta a les costes que donen al mar... [+ crítica]

«Júlia». Basada en «La senyoreta Júlia», d'August Strindberg. Cicle: Trilogia de la Imperfecció. Dramatúrgia de Raimon Molins. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Jordi Llordella i Mireia Trias. Escenografia: Clàudia Vilà. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Il·luminació: Maria Domènech. Vídeo: Joan Rodon. Microfonia: Roger Rodés. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium. Barcelona, 28 gener 2017.

Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d'aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). Després de «Nora», comentada en el seu moment aquí mateix, li toca el torn a «Júlia», aquesta noia de casa bona que vol fugir del seu entorn benestant però també esclavitzat i que li nega la llibertat com a dona i que, com a alternativa, té el braç a tòrcer de Jean, el treballador de la casa, fill de la classe pagesa del terme, enamorat secretament de Júlia des de la infància i que es caracteritza pel seu caràcter anomenat avui "masclista" i que acaba també esclavitzant la llibertat de Júlia... [+ crítica]

28 de gener 2017

«Paradís pintat». Idea original i guió de Ferruccio Cainero i Pepa Plana. Intèrpret pallassa: Pepa Plana. Veu en off: David Verdaguer. Escenografia: Lali Canosa. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Yuri Plana. Vídeo: Estudi Nueveojos. Direcció: Ferruccio Cainero. Producció: La Vaca Flaca. Sala Muntaner, Barcelona, 27 gener 2017.

Si els àngels tenen sexe o no, és una incògnita que no ha aclarit, fins ara, ni Déu, mai més ben dit perquè Ell n'és l'únic promotor i distribuïdor. En tot cas, la pallassa Pepa Plana (Valls, Alt Camp, 1965) ha decidit que el seu àngel, el de la guarda, aquell que segons el cristianisme i la branca catòlica tothom té assignat personalment i instranferible ni que no l'hagi vist mai —excepció feta de l'exministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz— sí que en té, de sexe: és una angeleta de la guarda que decideix fugir del quadre pintat del menjador de casa, on s'avorreix com una ostra només fent la veu del cor, per anar a córrer món i exercir de debò les seves funcions salvadores. La seva destinació és el mar, aquest mar que engoleix amb pastera inclosa des de fa temps éssers humans a la recerca d'una vida millor i que recentment es coneixen com a «refugiats». Però, si l'espectador no s'ha llegit abans la presentació de «Paradís pintat» aquesta opció salvadora no la descobrirà fins ben avançada la trama de l'espectacle i després d'uns quants gags que es mouen entre el paper tradicional del clown (¿on tinc la cama?) i la mirada ingènua i picaresca a la vegada que la pallassa fa sobre el personatge que ha creat juntament amb el veterà director itàlia establert a Suïssa, Ferruccio Cainero (Udine, 1953)... [+ crítica]

22 de gener 2017

«En la solitud dels camps de cotó», de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Andreu Benito i Ivan Benet. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Ajudantes en pràctiques màster escenografia Elisava: Taísa Campos i Ximena Rubio. Moviment: Andrés Corchero. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Lionel Spycher. So: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Alumne en pràctiques IT direcció: Oriol Morales. Adjunt a la direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 gener 2017.

Que aixequi la mà qui, des de l'estrena d'aquest poema èpic de Bernard-Maria Koltès (Metz, 1948 - París, 1989), a Avinyó, sota la direcció de Patrice Chéreau, el 1987, n'ha tret l'entrellat. De versions explicatives, en trenta anys, se n'han donat moltes, algunes de contradictòries, d'altres molt subjectives, algunes metafísiques i, la majoria, de caire intel·lectual. Més aviat per a iniciats i no pas per a espectadors del dia a dia. No correspon, doncs, a aquest humil crític afegir-ne una més a l'atzar. El repte o desig que el director Joan Ollé tenia des de feia temps de posar-se en la pell de Bernard-Marie Koltès per dirigir el duel dialèctic entre el Client (aquí representat per Ivan Benet) i el Dealer (representat per Andreu Benito) s'ha complert. I la seva dèria ha fet també que Koltès entri per primera vegada en la programació del Teatre Nacional de Catalunya. L'autor, fins ara, havia estat més aviat xuclat pel Teatre Lliure. Recordem que va ser Lluís Pasqual qui, just després de la mort a causa de la sida, de Bernard-Marie Koltès, va estrenar a l'encara Palau de l'Agricultura en estat primari l'obra «Roberto Zucco», recuperada fa unes temporades. Des d'aleshores, un dels fidels traductors de l'obra de Koltès al català ha estat sempre Sergi Belbel, que és qui signa també l'actual versió de «En la solitud dels camps de cotó», del TNC... [+ crítica]

«Plors de cocodril». Idea original de Pere Romagosa. Guió d'Andreu Martínez i Pere Romagosa. Intèrpret: Pere Romagosa. Escenografia: Alfred Casas. Construcció escenografia: Pere Casanovas. Vestuari: Rosa Maria Coca. Tècnic so i llum: Sergi Casanovas. Música: Nil Moliner. Disseny so i efectes: Sergio Sisques. Il·luminació: Miki Arbizu. Direcció: Andreu Martínez. Coproducció Teatre L'Escorxador de Lleida. Companyia La Pera Llimonera, Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 22 gener 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys

En una escola bressol, hi poden passar moltes coses. Sobretot si l'encarregada de vetllar les criatures no apareix i hi arriba un electricista per fer un simple canvi de bombeta fosa d'un llum que penja del sostre. Però allò més senzill pot ser, a vegades, el més complicat. L'espectacle «Plors de cocodril» —el títol manlleva el nom de la classe bressol— és un divertiment en clau de clown sense que els primers espectadors hi detectin el típic pallasso de pista —nas vermell o cara blanca— sinó que es troben amb un personatge adult, corrent, amb granota de fer feines, que des del primer moment els fa riure a cor què vols a causa de les petites incidències que li passen volent canviar una bombeta. La cosa, però, pren aires surrealistes quan entren en acció les criatures de cadascun dels bressols i l'electricista en qüestió es veu obligat a improvisar els seus escassos coneixements de mainadera per posar en ordre el desori que la canalla pot arribar a produir... [+ crítica]

«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina... [+ crítica]

21 de gener 2017

«Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz i Estela Córcoles. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Espectacle recomanat entre 1 i 3 anys.

I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat. Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino... [+ crítica]