«Mexicatas». Dramatúrgia de Sergi Belbel. Intèrprets: Merlene Avendaño, Lupe Cano, Esmeralda Elizalde, Ariadna Ferreira, Mónica Mar, Thania Paulinni, Marisol Salcedo i Nàdia Zúñiga. Disseny so: Jordi Bonet. Disseny llums: Kiko Planas. Construcció estructura de l'altar: Miquel Ruiz.Tècnic en gira: Guillem Rodríguez. Producció i distribució: Arnau Vinós. Direcció: Antonio Calvo. Companyia Cor de Maguey. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 10 novembre 2018. Reposició: 27 novembre 2019.
D'un treball col·lectiu a partir de l'enyorança dels orígens i de l'amor a primera vista del lloc d'acollida sorgeix un espectacle ple d'humor i de tendresa que, potser sense proposar-s'ho, enllaça amb l'antiga relació d'amistat que Mèxic i Catalunya han tingut des de sempre, però d'una manera especial des de després de la guerra civil i l'exili forçat de personatges catalans que han estimat Mèxic i s'han deixat influir culturalment pel seu solatge com per exemple Pere Calders o Avel·lí Artís “Tísner” i la seva literatura amarada de l'esperit mexicà arran del seu llarg exili de més de vint-i-cinc anys. Amb les vuit integrants de la companyia Cor de Maguey passa una cosa semblant però a la inversa. Elles vuit són actrius formades a l'escola artística mexicana que han buscat una nova manera de viure i d'exercir la seva professió a Catalunya. S'han trobat i s'han retrobat amb casa seva. Això els dóna una visió que ni es compra ni es ven i que es té a dins implícitament per la condició de trobar-se en terra de ningú, amb el cor a una banda i l'altra. Aquesta estimació la reflecteixen molt bé passada per l'alambí de la distància, l'humor, la frescor, la crítica i la ironia. Estimen tant Mèxic que no poden estar-se de criticar els que l'embruteixen amb política corrupta. I ja estimen també tant Catalunya que tampoc no es poden estar, com la troupe d'«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol, de «riure-la»... [+ crítica]
26 de novembre 2019
23 de novembre 2019
Cria corbs... i et sortiran ultres!
«Una història real», de Pau Miró. Intèrprets: Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Marta Folch. Caracterització: Alicia Machin. Direcció producció: Maite Pijuan. Cap producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Maria Muntané. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Ajudanta direcció: Tilda Espluga. Regidor: Rubèn Homar. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Comunicació: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: La Villarroel, Verteatro i Bitò. Direcció escènica: Pau Miró. La Villarroel, Barcelona, 22 novembre 2019.
El creixement del sentiment «ultra» entre les generacions més joves sovint es produeix sense que es noti, progressivament i amb subtilesa. I quan surt a la llum, la frustració dels més grans, que se senten fracassats per l'educació transmesa, es converteix en actitud reaccionària. En aquest clima tan contemporani hi influeixen el goteig de segons quins discursos des de tribunes polítiques, els tuits insolents sense control, els vídeos a la xarxa com a model heroic sobre fets racistes emesos en bucle i altres elements ambientals que, a l'hora de les urnes, s'acaben traduint en vots protesta que alimenten els reduïts nuclis totalitaris que ja existien amb un resultat que deixa bocabadats els que es pensaven que tenien el monopoli del poder i de la presumpta justícia i igualtat de drets per a tothom. El dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) parteix d'aquest fenomen que ha anat creixent amb força a tot el món més desenvolupat —primer als EUA i després a Europa— en aquest primer quart de segle XXI, arran sobretot de la crisi financera que ha trasbalsat el promès estat del benestar —qui l'ha vist i qui el veu!— i que ha deixat la generació més jove, que és a la franja dels vint, sense una escletxa de llum al final del túnel. I el que és pitjor: sense previ avís. L'autor Pau Miró posa entre les cordes la relació entre un pare, escriptor d'ofici i d'audiència bestseller, de tendència social oberta i progressista, i el seu fill, estudiant brillant, amb un coeficient d'intel·ligència superior al de la mitjana, amb idees pragmàtiques i tan conservadores que el pare el compara en una ocasió com si fos un «becari de Donald Trump», sense que calgui afegir res més perquè la doble etiqueta «Donald&Trump» tothom sap què amaga i què representa... [+ crítica]
El creixement del sentiment «ultra» entre les generacions més joves sovint es produeix sense que es noti, progressivament i amb subtilesa. I quan surt a la llum, la frustració dels més grans, que se senten fracassats per l'educació transmesa, es converteix en actitud reaccionària. En aquest clima tan contemporani hi influeixen el goteig de segons quins discursos des de tribunes polítiques, els tuits insolents sense control, els vídeos a la xarxa com a model heroic sobre fets racistes emesos en bucle i altres elements ambientals que, a l'hora de les urnes, s'acaben traduint en vots protesta que alimenten els reduïts nuclis totalitaris que ja existien amb un resultat que deixa bocabadats els que es pensaven que tenien el monopoli del poder i de la presumpta justícia i igualtat de drets per a tothom. El dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) parteix d'aquest fenomen que ha anat creixent amb força a tot el món més desenvolupat —primer als EUA i després a Europa— en aquest primer quart de segle XXI, arran sobretot de la crisi financera que ha trasbalsat el promès estat del benestar —qui l'ha vist i qui el veu!— i que ha deixat la generació més jove, que és a la franja dels vint, sense una escletxa de llum al final del túnel. I el que és pitjor: sense previ avís. L'autor Pau Miró posa entre les cordes la relació entre un pare, escriptor d'ofici i d'audiència bestseller, de tendència social oberta i progressista, i el seu fill, estudiant brillant, amb un coeficient d'intel·ligència superior al de la mitjana, amb idees pragmàtiques i tan conservadores que el pare el compara en una ocasió com si fos un «becari de Donald Trump», sense que calgui afegir res més perquè la doble etiqueta «Donald&Trump» tothom sap què amaga i què representa... [+ crítica]
22 de novembre 2019
Sang de gitano i fortor de terra cremada
«Jerusalem», de Jez Butterworth. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Adrián Grösser, Guillem Balart, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta, Jan Gavilan / Max Sampietro. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Moviment: Nathalie Labiano. Assessorament musical: Carles Pedragosa. Ajudant de direcció: Xavi Ricart. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Ajudant de vestuari i confecció: Marta Pell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció: Mireia Farrarons. Direcció d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Ainhoa Bernaola. Sastressa: Esther Ciércoles. Maquilladora: Anna Pitarch. Tècnic de so: Roger Giménez. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco i Raul Martínez. Construcció escenografia: Pascualín estructures, Marc Martí, David Ruano i Irene "Nené" Fernández. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Marqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció escènica: Julio Manrique. Producció: Teatre Romea, Centro Dramático Nacional i Grec 2019 Festival de Barcelona. Teatre Romea, Barcelona, 21 novembre 2019.
Hi ha qui es ven l'ànima al diable i hi ha qui es ven la sang gitana, de grup sanguini excepcional, a un altre mena de diable, per sobreviure i reinvertir en... ¿drogues, sexe i... rock and roll? No!, per invertir en vida llibertària i llibertina entre el romanticisme dels boscos d'atmosfera shakesperiana, però també en un espai que podria ser el d'un eixample modern urbanitzable fruit de l'explotació del capitalisme immobiliari. Mig litre de sang gitana a 600 dels grossos! Així és el Gall, malnom venerat per tots els que l'envolten que porta al damunt el barroer Johnny Byron, l'últim, més aviat el penúltim de la nissaga dels Byron, una nissaga ancestral, arrelada a la terra, en contacte amb la tradició rural i les llegendes més creïbles de tan increïbles com són. El personatge del Gall de l'autor Jez Butterworth (Londres, 1969) a «Jerusalem» reuneix tots aquests ingredients: una mica de Faust, per la seva amistat amb el diable; una mica de Falstaff, per la seva ressonància amb el personatge de Shakespeare, presumit, bevedor, emparentat amb delinqüents de baixa escola; i una mica de Lord Byron, personatge extravagant, escandalós, amb amants i deutes que es va guanyar alguns qualificatius com el de boig, malapeça i perillós i, a més, nascut amb una lleu deformació al peu que li va provocar una coixera, com la del Gall, per a tota la vida... [+ crítica]
Hi ha qui es ven l'ànima al diable i hi ha qui es ven la sang gitana, de grup sanguini excepcional, a un altre mena de diable, per sobreviure i reinvertir en... ¿drogues, sexe i... rock and roll? No!, per invertir en vida llibertària i llibertina entre el romanticisme dels boscos d'atmosfera shakesperiana, però també en un espai que podria ser el d'un eixample modern urbanitzable fruit de l'explotació del capitalisme immobiliari. Mig litre de sang gitana a 600 dels grossos! Així és el Gall, malnom venerat per tots els que l'envolten que porta al damunt el barroer Johnny Byron, l'últim, més aviat el penúltim de la nissaga dels Byron, una nissaga ancestral, arrelada a la terra, en contacte amb la tradició rural i les llegendes més creïbles de tan increïbles com són. El personatge del Gall de l'autor Jez Butterworth (Londres, 1969) a «Jerusalem» reuneix tots aquests ingredients: una mica de Faust, per la seva amistat amb el diable; una mica de Falstaff, per la seva ressonància amb el personatge de Shakespeare, presumit, bevedor, emparentat amb delinqüents de baixa escola; i una mica de Lord Byron, personatge extravagant, escandalós, amb amants i deutes que es va guanyar alguns qualificatius com el de boig, malapeça i perillós i, a més, nascut amb una lleu deformació al peu que li va provocar una coixera, com la del Gall, per a tota la vida... [+ crítica]
20 de novembre 2019
La companyia Projecte Ingenu tanca el seu cicle antològic al Teatre Akadèmia amb la recuperació de l'obra «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta»
«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta». Creació original a partir de «La Tempesta» de William Shakespeare, a càrrec de Projecte Ingenu. Intèrprets: Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Víctor Rodrigo, Martí Salvat, Roser Tàpias i Xavier Torra. Música original i arranjaments vocals: Neus Pàmies. Espai sonor: Pol Queralt. Disseny espai i il·luminació: Laura Clos (Closca). Disseny vestuari: Marta Rafa. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Assessoria moviment: Víctor Rodrigo. Ajudant direcció: Jaume Viñas. assistent artística: Rosa Serra. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 abril 2018. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 20 novembre 2019.
William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món. Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar». Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria... [+ crítica]
William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món. Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar». Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria... [+ crítica]
13 de novembre 2019
La incombustible «Pel davant... i pel darrere» torna al Teatre Borràs amb molts pocs canvis en el repartiment en relació a la temporada passada
«Pel davant... i pel darrera (Noises Off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets 2019: Lloll Bertran Agnès Busquets, Jordi Díaz, Mireia Portas, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Ramó i Laia Alsina. Intèrprets 2018: Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina. Equip artístic 2018: Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Susana Abella. Disseny gràfic: Quim Boix/bbcr – 20cm, Fotografia: Daniel Escalé. Ajudant de producció: Virginia Fernández. Producció: ANEXA. Premsa: Sandra Araquistain / Betina Pons. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Alexander Herold. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011. Reposició: 22 novembre 2018. Reposició: 13 novembre 2019.
Per vuitena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-set, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic. L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure. I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere. En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa... [+ crítica]
Per vuitena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-set, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic. L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure. I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere. En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa... [+ crítica]
11 de novembre 2019
Dominar el futur per entendre el passat
«Una habitació buida». Text i lletres: Marc Artigau. Música: Clara Peya. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Intèrprets: Carla Pueyo, Eric Oloz, Cristina Vallribera, Ferran Enfedaque, Núria Llausí, Ariadna Colomer, Marc Arias, Marc P. Balasch. Pianista: Miquel González. Escenografia: Lola Belles. Disseny il·luminació: Conchita Pons. Muntatge i adaptació il·luminació: Èric Rufo. Disseny i confecció vestuari: Aida Almacellas, Paula Arenas, Alex Navarro i Carlota Pérez Mouriño. Fotografia: Laia Serra Pou. Disseny gràfic: Alex Navarro. Tècnic de so directe: Marcel Basté. Tècnic de llums: Èric Rufo. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Companyia Llançat. El Maldà, Barcelona, 10 març 2019.
El naixement de Llançat, una nova companyia que surt de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia, on ja va presentar aquest espectacle com a treball de fi de grau dins la Mostra de Creadors Emergents el 2018, recorda en part el naixement, a l'últim quart del segle passat, d'aquella altra companyia anomenada El Musical Més Petit, al Versus Teatre, i després el salt al TNC, de la mà de Josep Maria Flotats. Amb una diferència, El Musical Més Petit eren autònoms i novells des de la direcció a la interpretació. Els impulsors de la companyia Llançat en canvi —els temps han canviat!—, tenen un suport experimentat a la capçalera: Marc Artigau, com a autor del text i les lletres; Clara Peya com a compositora; Miquel Tejada, com a director musical; i Joan Maria Segura Bernadas com a director escènic. El musical «Una habitació buida» entra en el gènere distòpic. No hi ha temps ni espai. O més ben dit, hi ha el temps que vols que hi hagi i l'espai que més et convé. I aquesta mirada futurista i de gènere fantàstic no sempre bufa a favor del benestar dels personatges de la història i sovint els descobreix fets amagats que a la vida real desconeixien... [+ crítica]
El naixement de Llançat, una nova companyia que surt de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia, on ja va presentar aquest espectacle com a treball de fi de grau dins la Mostra de Creadors Emergents el 2018, recorda en part el naixement, a l'últim quart del segle passat, d'aquella altra companyia anomenada El Musical Més Petit, al Versus Teatre, i després el salt al TNC, de la mà de Josep Maria Flotats. Amb una diferència, El Musical Més Petit eren autònoms i novells des de la direcció a la interpretació. Els impulsors de la companyia Llançat en canvi —els temps han canviat!—, tenen un suport experimentat a la capçalera: Marc Artigau, com a autor del text i les lletres; Clara Peya com a compositora; Miquel Tejada, com a director musical; i Joan Maria Segura Bernadas com a director escènic. El musical «Una habitació buida» entra en el gènere distòpic. No hi ha temps ni espai. O més ben dit, hi ha el temps que vols que hi hagi i l'espai que més et convé. I aquesta mirada futurista i de gènere fantàstic no sempre bufa a favor del benestar dels personatges de la història i sovint els descobreix fets amagats que a la vida real desconeixien... [+ crítica]
10 de novembre 2019
Un préstec pot costar un ronyó
«El mercader de Venècia. L'inici del capitalisme», de William Shakespeare. Versió de Konrad Zschiendrich. Traducció de Miquel Desclot. Intèrprets: Mercè Managuerra, Sílvia Forns, Damià Plensa i Àlvar Triay / Lolo Herrero. Disseny d'il·luminació: Alberto Rodríguez. Vestuari: Georgina Viñolo. Espai escènic: Damià Plensa. Espai sonor: Juanjo Rubio i Mingo Ràfols. Fotografia cartell: Guillem Medina. Fotografia espectacle: Maria Alzamora. Cap de producció: Sylvie Lorente. Comunicació: Laia Roigé. Direcció artística Dau al Sec: Mercè Managuerra. Producció: Eix 49, S.L. Companyia Dau al Sec Arts Escèniques. Direcció: Konrad Zschiendrich i Mingo Ràfols. Sala Versus Glòries, Barcelona, 27 febrer 2019. Reposició: 9 novembre 2019.
Amb una riquesa lingüística que és un regal per a l'oïda, aquesta versió de l'obra «El mercader de Venècia», de William Shakespeare, traduïda de cap i de nou per Miquel Desclot i esporgada amb mestratge dramatúrgic per Konrad Zschiendrich, és una petita perla enmig del batibull “comercial” i de “reposicions per sortir del pas” que ha caracteritzat l'arrencada de temporada, accidentada per factors ambientals externs. També la producció de la companyia de Mercè Managuerra és una reposició que prové de la temporada passada, a la mateixa sala, i que a l'estiu va valdre a l'actriu el premi Margarida Xirgu precisament per la interpretació que hi fa del jueu Shylock. Però, en tot cas, és una reposició gairebé obligada pel seu valor perquè el muntatge se centra en allò més essencial de l'obra de Shakespeare i en 90 minuts fa un recorregut entre romàntic i capitalista —una combinació explosiva!— que Shakespeare sap sintetitzar de manera efectista en la clàusula del contracte de préstec que Shylock fa a Antonio amb la clàusula que, si no compleix amb el seu deure de 3.000 ducats, li exigirà només una lliura de la seva carn... [+ crítica]
Amb una riquesa lingüística que és un regal per a l'oïda, aquesta versió de l'obra «El mercader de Venècia», de William Shakespeare, traduïda de cap i de nou per Miquel Desclot i esporgada amb mestratge dramatúrgic per Konrad Zschiendrich, és una petita perla enmig del batibull “comercial” i de “reposicions per sortir del pas” que ha caracteritzat l'arrencada de temporada, accidentada per factors ambientals externs. També la producció de la companyia de Mercè Managuerra és una reposició que prové de la temporada passada, a la mateixa sala, i que a l'estiu va valdre a l'actriu el premi Margarida Xirgu precisament per la interpretació que hi fa del jueu Shylock. Però, en tot cas, és una reposició gairebé obligada pel seu valor perquè el muntatge se centra en allò més essencial de l'obra de Shakespeare i en 90 minuts fa un recorregut entre romàntic i capitalista —una combinació explosiva!— que Shakespeare sap sintetitzar de manera efectista en la clàusula del contracte de préstec que Shylock fa a Antonio amb la clàusula que, si no compleix amb el seu deure de 3.000 ducats, li exigirà només una lliura de la seva carn... [+ crítica]
Crit adolescent contra la intolerància
«Paisajes para no colorear». Dramatúrgia de Carolina de la Maza i Marco Layera, basada en més de 100 testimonis d'adolescents xilenes. Intèrprets: Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez i Arwen Vásquez. Escenografia i il·luminació: Pablo de la Fuente. Vestuari: Daniel Bagnara. Música: Tomás González. So: Alonso Orrego. Assessorament dramatúrgic: Anita Fuentes i Francisca Ortiz. Psicòloga: Soledad Gutiérrez. Ajudanta de direcció: Carolina de la Maza. Ajudanta d'escena: Soledad Escobar. Cap tècnic: Karl Heinz Sateler. Producció delegada i distribució a Espanya: Carlota Guivernau. Equips del Teatre Lliure. Coproducció: GAM - Centro Cultural Gabriela Mistral i Companyia de Teatro La Re-Sentida, amb el suport del Ministeri de Cultura de Xile. Direcció: Marco Layera. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 novembre 2019.
Al final d'aquest singular espectacle, les nou joveníssimes actrius de la companyia mostren una pancarta on diu amb lletres grosses: «A Xile es vulneren els drets humans». A Xile i en molts altres llocs, esclar. I no cal mirar ni cap al nord ni cap al sud perquè a hores d'ara no se'n lliura gairebé ningú. Els espectadors, que estan passant actualment per una etapa de sensibilització social especial, aplaudeixen dempeus. No és estrany perquè «Paisajes para no colorear» és un xiscle de valentia i de denúncia a la vegada en veu d'una generació que de cop i volta ha decidit no conformar-se amb el seu paper de víctimes anomenades sovint “innocents”. La història d'històries de «Paisajes para no colorear» està basada en una fusió d'un centenar de casos de noies adolescents xilenes que han patit la humiliació i la violència del patriarcat. Però no només això perquè alguna d'elles exposa davant els espectadors la seva pròpia experiència o fa servir l'alambí del teatre per expulsar el seu fantasma personal i alliberar-se'n per sempre, com és el cas de l'adolescent que confessa la seva condició de lesbiana, condició que va amagar als seus pares fins que no ho van descobrir en veure-la actuar... [+ crítica]
Al final d'aquest singular espectacle, les nou joveníssimes actrius de la companyia mostren una pancarta on diu amb lletres grosses: «A Xile es vulneren els drets humans». A Xile i en molts altres llocs, esclar. I no cal mirar ni cap al nord ni cap al sud perquè a hores d'ara no se'n lliura gairebé ningú. Els espectadors, que estan passant actualment per una etapa de sensibilització social especial, aplaudeixen dempeus. No és estrany perquè «Paisajes para no colorear» és un xiscle de valentia i de denúncia a la vegada en veu d'una generació que de cop i volta ha decidit no conformar-se amb el seu paper de víctimes anomenades sovint “innocents”. La història d'històries de «Paisajes para no colorear» està basada en una fusió d'un centenar de casos de noies adolescents xilenes que han patit la humiliació i la violència del patriarcat. Però no només això perquè alguna d'elles exposa davant els espectadors la seva pròpia experiència o fa servir l'alambí del teatre per expulsar el seu fantasma personal i alliberar-se'n per sempre, com és el cas de l'adolescent que confessa la seva condició de lesbiana, condició que va amagar als seus pares fins que no ho van descobrir en veure-la actuar... [+ crítica]
09 de novembre 2019
L'actor Eduard Farelo reposa la imponent versió d'«Una Ilíada» a l'OffLaVillarroel després d'haver-la estrenat a la Biblioteca de Catalunya
«Una Ilíada», de Lisa Peterson i Denis O'Hare, a partir de «La Ilíada», d'Homer. Traducció anglesa de Robert Fangles. Traducció catalana de Neus Bonilla. Revisió del text: Marc Artigau. Intèrpret: Eduard Farelo. Músic: Juan Pablo Balcázar (contrabaix). Espai i vestuari: Xesca Salvà. Llums: Marc Lleixà. So: Clara Aguilar. Assessora moviment: Carlotta Bruni. Tècnic de llums: Jordi Baldo. Tècnic del teatre: Emili Vallejo. Cap de sala: Marta Garolera. Atenció al públic: Núria Ubiergo. Fotografia: David Ruano. Disseny: Andrea Gusi. Producció executiva: Saarah Zebede. Premsa: Neus Masferrer. Ajudant direcció i regidor: Marc de Lanuza. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Coproducció de Martel Produccions i Temporada Alta. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2018. Reposició: L'OffLaVillarroel, La Villarroel, Barcelona, 10 novembre 2019.
Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va. L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau. Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W... [+ crítica]
Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va. L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau. Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W... [+ crítica]
08 de novembre 2019
Les veritats no sempre fan perdre les amistats
«Juguem a la veritat», d'Eric Assous. Traducció: Iraida Sardà. Intèrprets: Iraida Sardà, Lolo Herrero i Màrius Hernàndez. Espai escènic: Ricard Borràs. Disseny d'il·luminació: Dani Gener. Tècnic de llums: Andriy Kravchyk. Vestuari: Joir, S.L. Fotografia i cartell: Adrià Goula. Ajudant de direcció: Liza Frediani. Direcció: Ricard Borràs. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 7 novembre 2019.
Les cartes s'estenen des de bon començament sobre la taula. Però això no vol dir que totes estiguin tirades. Dos dels protagonistes d'aquesta obra en tenen una d'amagada a la màniga cadascú. La parella és un matrimoni que ha arribat a la maduresa sabent que no sempre la veritat és la millor consellera perquè es mantingui l'estabilitat conjugal. I per això s'han amagat durant anys les seves respectives infidelitats. Les d'ell, en nombre, a la ratlla de la dotzena. Les d'ella, només una... i mitja, a jutjar pel que es desvela. I posats a buscar la del tercer personatge, un amic de tota la vida de la parella, ara separat, sense feina, la que tenia zelosament guardada com un secret que els altres faran esclatar volgudament. El dramaturg i guionista Eric Assous (Tunis, Tunísia, 1953) planteja un conflicte de parella en clau de triangle —una estructura típica del gènere— i en la línia del registre dramàtic que, tot i el seu origen de bulevard francès, l'acosta a Harold Pinter. Hi ha diàlegs tallants, frases inacabades, expressions a mitges i moltes insinuacions en lletra menuda. És, en part, l'atractiu del muntatge, molt breu, només uns setanta minuts. I és també el que fa que els espectadors es vegin obligats a anar elaborant i amassant les pistes que l'autor els va deixant i endevinant què vindrà darrere de cada embestida entre marit i muller o entre marit i amic o entre amic i muller... [+ crítica]
Les cartes s'estenen des de bon començament sobre la taula. Però això no vol dir que totes estiguin tirades. Dos dels protagonistes d'aquesta obra en tenen una d'amagada a la màniga cadascú. La parella és un matrimoni que ha arribat a la maduresa sabent que no sempre la veritat és la millor consellera perquè es mantingui l'estabilitat conjugal. I per això s'han amagat durant anys les seves respectives infidelitats. Les d'ell, en nombre, a la ratlla de la dotzena. Les d'ella, només una... i mitja, a jutjar pel que es desvela. I posats a buscar la del tercer personatge, un amic de tota la vida de la parella, ara separat, sense feina, la que tenia zelosament guardada com un secret que els altres faran esclatar volgudament. El dramaturg i guionista Eric Assous (Tunis, Tunísia, 1953) planteja un conflicte de parella en clau de triangle —una estructura típica del gènere— i en la línia del registre dramàtic que, tot i el seu origen de bulevard francès, l'acosta a Harold Pinter. Hi ha diàlegs tallants, frases inacabades, expressions a mitges i moltes insinuacions en lletra menuda. És, en part, l'atractiu del muntatge, molt breu, només uns setanta minuts. I és també el que fa que els espectadors es vegin obligats a anar elaborant i amassant les pistes que l'autor els va deixant i endevinant què vindrà darrere de cada embestida entre marit i muller o entre marit i amic o entre amic i muller... [+ crítica]
Confidències de llitera a llitera
«Bollywood, Bombay, Barcelona». Idea original de Juanjo Cuesta-Dueñas, Marc Tarrida Aribau, Albert Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Dramatúrgia de Marc Rosich. Intèrprets: Marc Tarrida Aribau, Abel Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Escenografia: Jairo Fuentes i Violeta Ollauri. Vestuari: Fran de Benito. Vídeo espectacle: Wasp Studio. Coreògraf: Palwinder Nijar i Esther Sabaté. Ajudant de so: Guillem Fernández. Disseny de llums: Antoni Font. Fotografia: Jordi Parera. Producció: Líquido Teatro en col·laboració amb Caja de Burgos. Producció i distribució: Blanca Pascual Arànega. Direcció: Juanjo Cuesta-Dueñas. Companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 14 novembre 2018. Reposició: Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 8 novembre 2019.
En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres. Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest. Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle... [+ crítica]
En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres. Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest. Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle... [+ crítica]
07 de novembre 2019
Dagoll Dagom reposa al Teatre Poliorama el seu espectacle «Maremar» inspirat en la música i lletres de Lluís Llach en una nova temporada nadalenca fins després de Reis i amb alguns canvis en el repartiment
«Maremar». Adaptació de l'obra «Pèricles, príncep de Tir», de William Shakespeare. A partir de la traducció de Salvador Oliva. Inspirat en la música i lletres de Lluís Llach. Dramatúrgia de Jofre Borràs, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Miquel Periel i Ariadna Peya. Intèrprets 2019: Cisco Cruz, Helena Gispert, Júlia Jové, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Albert Triola i Marc Vilajuana. Intèrprets 2018: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Disseny il·luminació: David Bofarull A.A.I. Disseny so i efectes sonors: Roger Ábalos. Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (deLux.pro). Disseny gràfic: Jordi Rins. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Direcció producció i cap adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Auxiliar producció: José Luis Segador. Director tècnic: Arnau Recio. Operador so i aavv: Cristian Nadal. Assistent disseny il·luminació: Jordi González. Operadora llums: Elena Acerete. Regidoria i vestuari: Teresa Navarro. Cap de maquinària: Joan Bonany. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Elèctric: Sergio Santafé. Vídeos promocionals: Mar Orfila. Xarxes socials: Albert Martí. Fotografia: David Ruano. Il·lustració: Marc Sardà. Ajudant escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Assessoria percussions: Toni Pagès. Confecció vestuari: Maribel Rodríguez, María Calderón. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells, Pascualín, Pro-escena. Posticeria i perruqueria: Fent i Desfent. Premsa: Comedianet. Disseny web: Eventis. Operadors càmera: Oriol Roig, Anna Molins, David Cañadell. Operador vídeo assajos: Martín Elena. Ballarines càsting: Tatiana Monells i Anna Sagrera. Guia didàctica: Xavier Blanch, Laura Espot. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Arranjaments, noves creacions i direcció musical: Andreu Gallén. Ajudantia direcció: Jofre Borràs. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 setembre 2018. Reposició: 8 novembre 2019.
«Maremar» és una troballa. La companyia Dagoll Dagom —44 anys al peu del timó, 40 d'«Antaviana» i 30 de «Mar i cel»— ha optat per deixar de banda el que havia fet fins ara i ha experimentat amb una troballa d'aquelles que es poden fer només una vegada i que no es poden repetir. Per això «Maremar» és un espectacle únic, singular, inclassificable, interdisciplinar, amb salabror mediterrània... i fortament compromès per testimoniar una de les vergonyes de la societat del primer quart de segle XXI: el drama dels refugiats. Mare, mar... maremar... un joc de paraules que té el seu origen en el títol de la cançó del 1985 de Lluís Llach i que simbolitza la presència del mar Mediterrani i la mare absent que el cantant havia perdut un any abans. I això és el que passa també dins del muntatge «Maremar» de Dagoll Dagom. Fa la impressió que William Shakespeare amb el seu «Pèricles, príncep de Tir», una obra popular a l'època però poc repescada posteriorment, i Lluís Llach amb el seu «Maremar» haguessin estat esperant el moment que algú descobrís que es complementaven. I la descoberta ha estat de l'equip de dramatúrgia de l'espectacle, encapçalat per Joan Lluís Bozzo, que també el dirigeix, en un treball que s'endevina d'equip amb la conjunció de la vena musical d'Andreu Gallén i la vena coreogràfica d'Ariadna Peya. Dansa, música, teatre dins el teatre, conte clàssic, drama... Una barreja que transporta imaginativament els espectadors —per cert, tota mena d'espectadors a partir dels dotze anys— des de la ficció teatral a la crueltat de la realitat d'avui mateix, des de les terres de la Mediterrània clàssica: Antioquia, Tarsi, Pentàpolis... a la Grècia del segle XXI tacada de mort. Del naufragi de Pèricles i la seva odissea èpica al naufragi anònim de pasteres i la seva odissea fugitiva de les guerres i la fam... [+ crítica]
«Maremar» és una troballa. La companyia Dagoll Dagom —44 anys al peu del timó, 40 d'«Antaviana» i 30 de «Mar i cel»— ha optat per deixar de banda el que havia fet fins ara i ha experimentat amb una troballa d'aquelles que es poden fer només una vegada i que no es poden repetir. Per això «Maremar» és un espectacle únic, singular, inclassificable, interdisciplinar, amb salabror mediterrània... i fortament compromès per testimoniar una de les vergonyes de la societat del primer quart de segle XXI: el drama dels refugiats. Mare, mar... maremar... un joc de paraules que té el seu origen en el títol de la cançó del 1985 de Lluís Llach i que simbolitza la presència del mar Mediterrani i la mare absent que el cantant havia perdut un any abans. I això és el que passa també dins del muntatge «Maremar» de Dagoll Dagom. Fa la impressió que William Shakespeare amb el seu «Pèricles, príncep de Tir», una obra popular a l'època però poc repescada posteriorment, i Lluís Llach amb el seu «Maremar» haguessin estat esperant el moment que algú descobrís que es complementaven. I la descoberta ha estat de l'equip de dramatúrgia de l'espectacle, encapçalat per Joan Lluís Bozzo, que també el dirigeix, en un treball que s'endevina d'equip amb la conjunció de la vena musical d'Andreu Gallén i la vena coreogràfica d'Ariadna Peya. Dansa, música, teatre dins el teatre, conte clàssic, drama... Una barreja que transporta imaginativament els espectadors —per cert, tota mena d'espectadors a partir dels dotze anys— des de la ficció teatral a la crueltat de la realitat d'avui mateix, des de les terres de la Mediterrània clàssica: Antioquia, Tarsi, Pentàpolis... a la Grècia del segle XXI tacada de mort. Del naufragi de Pèricles i la seva odissea èpica al naufragi anònim de pasteres i la seva odissea fugitiva de les guerres i la fam... [+ crítica]
06 de novembre 2019
La companyia Projecte Ingenu recupera el seu «Romeu i Julieta» en el cicle que presenta al Teatre Akadèmia
«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Marc Chornet i Anna Maria Ricart. Intèrprets 2019: Martí Salvat, Clàudia Benito, Cristina López, Cristina Arenas, Rosa Serra, Neus Pàmies, Joan Codina, Xavier Torra i Toni Guillemat. Intèrprets estrena: Carlos Cuevas, Clàudia Benito, Roser Tapias, Alba José, Rosa Serra, Neus Pàmies, Jordi Llordella, Martí Salvat i Toni Guillemat. Intèrprets reposició: Martí Salvat, Clàudia Benito / Roser Tapias, Jordi Llordella, Xavier Torra, Ricard Farré, Ariadna Fígols, Rosa Serra, Alba José i Cristina López / Roser Tapias. Escenografia: Laura Clos (Closca). Il·luminació: Justo Gallego. Vestuari: Laura Clos (Closca) i Teresa del Junco. Caracterització: Txus González. Moviment: Víctor Rodrigo. Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra. Companyia Projecte Ingenu, resident de la Nau Ivanow. Ajudanta direcció: Cristina López. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 maig 2016. Reposició: 7 desembre 2016. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 6 novembre 2019.
¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...? Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes... [+ crítica]
¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...? Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes... [+ crítica]
Meritxell, mon amour!
«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019.
Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat. Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar. Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llisa i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla. I per això la comèdia funciona. Per això i perquè Joel Joan i Hèctor Claramunt, els autors —Joel Joan la dirigeix— han elaborat el guió, sí, amb algunes pinzellades de brotxa grossa, però també amb moments de canvi de tensió i, en conseqüència, d'equilibri entre les claus de la comèdia sense deixar de banda un toc de romanticisme... [+ crítica]
Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat. Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar. Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llisa i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla. I per això la comèdia funciona. Per això i perquè Joel Joan i Hèctor Claramunt, els autors —Joel Joan la dirigeix— han elaborat el guió, sí, amb algunes pinzellades de brotxa grossa, però també amb moments de canvi de tensió i, en conseqüència, d'equilibri entre les claus de la comèdia sense deixar de banda un toc de romanticisme... [+ crítica]
04 de novembre 2019
Una Rita i dues vides
«Rita», de Marta Buchaca. Intèrprets: David Bagés i Anna Moliner. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Míriam Compte. So: Carles Bernal. Fotografia: David Ruano. Ajudantia de direcció: José Pérez i Xavi Buixeda. Assistència a la direcció: Anna Bofill. Ajudantia de producció: Anna Vilella. Comunicació: Marc Comes. Publicitat: Chârles. Producció executiva: Fixentia, S.L. Producció de La Pocket. Direcció: Marta Buchaca. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 3 novembre 2019.
Coincidint amb la representació en sala tancada de l'obra «Rita», de Marta Buchaca, el jurat del premi Frederic Roda li ha atorgat el d'aquesta edició. El muntatge «Rita» va tenir unes prèvies d'estiu dins del cicle Terrats en Cultura i ara, revisat i adaptat a les característiques d'una sala més convencional, ha tingut una estrena definitiva amb l'actor David Bagés i l'actriu Anna Moliner. Ell ja hi era a l'estiu. Ella ha substituït l'actriu Sara Espígul que va donar el tret de sortida aleshores en les representacions a cel obert de Terrats en Cultura. El Toni i la Júlia són germans. Però això no vol dir que tinguin ni els mateixos interessos ni que pensin en tot igual. I en el rerefons de «Rita» —patronímic del nom de la gossa del Toni i, a la vegada també el nom de la mare de la parella de germans, uf!—, hi ha una àvia absent a l'obra, però imaginàriament present, malalta d'Alzheimer des de fa molt de temps i ingressada en una residència en estat pràcticament vegetatiu... [+ crítica]
Coincidint amb la representació en sala tancada de l'obra «Rita», de Marta Buchaca, el jurat del premi Frederic Roda li ha atorgat el d'aquesta edició. El muntatge «Rita» va tenir unes prèvies d'estiu dins del cicle Terrats en Cultura i ara, revisat i adaptat a les característiques d'una sala més convencional, ha tingut una estrena definitiva amb l'actor David Bagés i l'actriu Anna Moliner. Ell ja hi era a l'estiu. Ella ha substituït l'actriu Sara Espígul que va donar el tret de sortida aleshores en les representacions a cel obert de Terrats en Cultura. El Toni i la Júlia són germans. Però això no vol dir que tinguin ni els mateixos interessos ni que pensin en tot igual. I en el rerefons de «Rita» —patronímic del nom de la gossa del Toni i, a la vegada també el nom de la mare de la parella de germans, uf!—, hi ha una àvia absent a l'obra, però imaginàriament present, malalta d'Alzheimer des de fa molt de temps i ingressada en una residència en estat pràcticament vegetatiu... [+ crítica]
03 de novembre 2019
Animals racionals al servei del poder
«Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Josep Maria Pou, Bernat Quintana i Miranda Gas. Imatges en vídeo: José Luís Alcobendas, Ivan Benet, Aleix Peña, Xavier Ripoll i David Vert. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Juanjo Llorens. Vestuari: Antonio Belart. Espai sonor: Orestes Gas. Vídeoescena: Álvaro Luna. Ajudant il·luminació: Rodrigo Ortega. Ajudant escenografia: Paula Font. Direcció producció: Maite Pijuan. Cap producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Montse Tixé. Sastressa: Rosario Macias. Cap tècnic teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Tècnic so: Dani Seoane. Construcció escenografia: Arts-cenics i Taller d'escenografia Joan Jorba. Confecció vestuari: Època i Goretti. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Coproducció: Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Ajudanta direcció: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 2 novembre 2019.
Mentre l'actor Josep Maria Pou fa de Ciceró al Romea —des d'aquesta temporada també director artístic de la programació del teatre—, un comença a témer a poc a poc mentre avança la trama que els molt honorables membres de l'«autoanomenada» Junta Electoral Central no deuen anar gaire al teatre. Si hi anessin potser se'ls acudiria la “boutade” que el discurs de l'obra «Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero, hauria de ser suspesa en campanya electoral perquè es pot considerar «perillosa» i «tendenciosa». Si el mateix organisme controlador central veta pancartes inofensives i reivindicatives, fa tancar exposicions amb urnes, imposa maneres d'informar als mitjans públics, prohibeix paraules que són als diccionaris de totes les llengües i condemna concentracions ni que només pretenguin “reflexionar” la vigília de les votacions, no seria gens estrany que quan el personatge de Marc Tuli Ciceró —o el vell usuari de la noble biblioteca amb pinta de professor d'època que es fa dir Marc Tuli Ciceró— dialoga i discuteix amb un jove estudiós (l'actor Bernat Quintana) a qui encoloma el paper de l'esclau Tiró, i la seva jove parella també estudiosa (l'actriu Miranda Gas), a qui pren per la seva filla Tulia, que preparen un treball sobre Ciceró en una de les àrees de la mateixa biblioteca —immensa escenografia que sembla vinguda d'un altre temps—, a l'esmentada Junta Electoral se li disparessin totes les sospites quan Ciceró diu, per exemple: «O l'espasa o la toga», o quan rebla el seu discurs reptant l'auditori a «dialogar tots plegats»... [+ crítica]
Mentre l'actor Josep Maria Pou fa de Ciceró al Romea —des d'aquesta temporada també director artístic de la programació del teatre—, un comença a témer a poc a poc mentre avança la trama que els molt honorables membres de l'«autoanomenada» Junta Electoral Central no deuen anar gaire al teatre. Si hi anessin potser se'ls acudiria la “boutade” que el discurs de l'obra «Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero, hauria de ser suspesa en campanya electoral perquè es pot considerar «perillosa» i «tendenciosa». Si el mateix organisme controlador central veta pancartes inofensives i reivindicatives, fa tancar exposicions amb urnes, imposa maneres d'informar als mitjans públics, prohibeix paraules que són als diccionaris de totes les llengües i condemna concentracions ni que només pretenguin “reflexionar” la vigília de les votacions, no seria gens estrany que quan el personatge de Marc Tuli Ciceró —o el vell usuari de la noble biblioteca amb pinta de professor d'època que es fa dir Marc Tuli Ciceró— dialoga i discuteix amb un jove estudiós (l'actor Bernat Quintana) a qui encoloma el paper de l'esclau Tiró, i la seva jove parella també estudiosa (l'actriu Miranda Gas), a qui pren per la seva filla Tulia, que preparen un treball sobre Ciceró en una de les àrees de la mateixa biblioteca —immensa escenografia que sembla vinguda d'un altre temps—, a l'esmentada Junta Electoral se li disparessin totes les sospites quan Ciceró diu, per exemple: «O l'espasa o la toga», o quan rebla el seu discurs reptant l'auditori a «dialogar tots plegats»... [+ crítica]
02 de novembre 2019
Un “Confit” de color verd pàl·lid
«La dona del 600», de Pere Riera. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Àngels Gonyalons, Pep Planas, Rosa Vila i Mercè Sampietro. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Raquel Bonillo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Jordi Bonet. Vídeo: Francesc Isern. Ajudanta escenografia: Paula González. Assessorament de maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Ajudanta escenografia en pràctiques màster Elisava: Núria Mallofré. Direcció de producció: Josep Domènech i Jordi Sellas. Cap de producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap tècnic: Joan Segura. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Marqueting: Publiespec, Bitò i Minoria Absoluta. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Distribució: Bitò. Ajudanta direcció: Ota Vallès. Direcció: Pere Riera. Coproducció de Bitò i Minoria Absoluta. Teatre Goya, Barcelona, 1 novembre 2019.
Es podria titular «La dona del “Confit”» perquè el “Seat 600” color verd pàl·lid de la família protagonista era com un d'aquells confits farcits d'ametlla llargueta i ensucrat per fora amb colors de primera comunió. Faran bé els espectadors —per arribar amb coneixement de causa al desenllaç— de quedar-se amb aquesta imatge simbòlica de l'auto d'època de la factoria Seat més popular de la segona meitat del segle passat, un auto tan protagonista d'aquesta obra de Pere Riera (Canet de Mar, Maresme, 1974) com ho són els altres cinc personatges que ronden al voltant del model de 600, matrícula B-451473, que en Tomàs, un pare vidu de fa tres anys, d'uns 70 anys, exempleat primer de la Seat i després de la Pegaso, ha construït peça a peça —no sense complicitats veïnals— en un lloc tan poc habitual com és el menjador de casa. Plantejar aquesta història als espectadors ja és motiu d'una arrencada d'aires mig calderians perquè no hi ha més realisme màgic que pretendre construir un vehicle al pis sense que ningú del veïnat de l'escala sospiti res i lliurant-se de qualsevol denúncia dels més rodinaires i envejosos. Si algú es pensa que amb la plaga dels pisos turístics il·legals ja ho havia vist tot entre comunitats de veïns, que s'esperi quan ensopegui amb un veí jubilat que, en comptes de baixar al parc a jugar a petanca, s'entretingui a construir un utilitari a dins de casa... o un camió amb tràiler i tot!... [+ crítica]
Es podria titular «La dona del “Confit”» perquè el “Seat 600” color verd pàl·lid de la família protagonista era com un d'aquells confits farcits d'ametlla llargueta i ensucrat per fora amb colors de primera comunió. Faran bé els espectadors —per arribar amb coneixement de causa al desenllaç— de quedar-se amb aquesta imatge simbòlica de l'auto d'època de la factoria Seat més popular de la segona meitat del segle passat, un auto tan protagonista d'aquesta obra de Pere Riera (Canet de Mar, Maresme, 1974) com ho són els altres cinc personatges que ronden al voltant del model de 600, matrícula B-451473, que en Tomàs, un pare vidu de fa tres anys, d'uns 70 anys, exempleat primer de la Seat i després de la Pegaso, ha construït peça a peça —no sense complicitats veïnals— en un lloc tan poc habitual com és el menjador de casa. Plantejar aquesta història als espectadors ja és motiu d'una arrencada d'aires mig calderians perquè no hi ha més realisme màgic que pretendre construir un vehicle al pis sense que ningú del veïnat de l'escala sospiti res i lliurant-se de qualsevol denúncia dels més rodinaires i envejosos. Si algú es pensa que amb la plaga dels pisos turístics il·legals ja ho havia vist tot entre comunitats de veïns, que s'esperi quan ensopegui amb un veí jubilat que, en comptes de baixar al parc a jugar a petanca, s'entretingui a construir un utilitari a dins de casa... o un camió amb tràiler i tot!... [+ crítica]
01 de novembre 2019
Una història de zombies
«La mort i la primavera», de Mercè Rodoreda. Adaptació de Joan Ollé. Intèrprets: Joan Anguera, Pepo Blasco, Francesc Colomer, Sara Morera, Rosa Renom, i Roger Vilà. Veus de dones velles: Àngela Jové i Lola Sans. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte i Nídia Tusal. Il·luminació: Lionel Spycher. Espai sonor: Damien Bazin, Ramon Muntaner i Adrià Muntaner. Disseny de so: Damien Bazin. Moviment: Andrés Corchero i Ana Pérez. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Ajudanta escenografia: Paula Font. Ajudanta de continguts de projeccions: Susana Giraldo. Direcció tècnica: Ignasi Bosch. Equip de rodatge: Damià Haro i Anna Cuscó. Producció executiva: Macarena García. Direcció producció: Bitò. Alumna en pràctiques Màster escenografia: Núria Mallofré. Construcció escenografia: Andreu Mateu i Taller Escenografia Castells. Realització de la nina: Raquel Bonillo. Confecció vestuari: Goretti Puente. Coproducció: TNC i Festival Temporada Alta. Adjunt direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 31 octubre 2019.
A Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) l'escriptura de la novel·la «La mort i la primavera» se li va resistir durant anys i panys. Una vintena llarga, com a mínim. La va començar a escriure quan també escrivia «La plaça del Diamant», la cèlebre novel·la que el “selecte” jurat del Premi Sant Jordi del 1960, en el qual es trobava Josep Pla —diuen que va dir que no es podia premiar un original amb nom de “sardana”—, va deixar passar per alt amb un elevat grau de miopia, excepció feta de Joan Fuster i Joan Petit que la van salvar de les cendres. Va ser Joan Fuster qui la va recomanar després a Joan Sales, ànima del Club d'Editors. Joan Sales, amb bon ull mediàtic d'editor, li va canviar el títol inicial, «Colometa», pel de «La plaça del Diamant», i així es va refermar una fructífera relació de Mercè Rodoreda —fins al 1966 l'autora no guanyaria el Sant Jordi amb «El carrer de les camèlies»— amb Joan Sales que va desembocar també en un estira-i-arronsa sobre «La mort i la primavera», un original que després de la miopia de «La plaça del Diamant» també va concórrer al Sant Jordi del 1961, una altra vegada sense guanyar, tot i que la mateixa Rodoreda li diu a Joan Sales en una de les seves cartes (època sense e-mails i epistolar en paper per excel·lència): “És molt bona. Terriblement poètica. Terriblement negra. (...) Serà una novel·la d'amor i de soledat infinita”... [+ crítica]
A Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) l'escriptura de la novel·la «La mort i la primavera» se li va resistir durant anys i panys. Una vintena llarga, com a mínim. La va començar a escriure quan també escrivia «La plaça del Diamant», la cèlebre novel·la que el “selecte” jurat del Premi Sant Jordi del 1960, en el qual es trobava Josep Pla —diuen que va dir que no es podia premiar un original amb nom de “sardana”—, va deixar passar per alt amb un elevat grau de miopia, excepció feta de Joan Fuster i Joan Petit que la van salvar de les cendres. Va ser Joan Fuster qui la va recomanar després a Joan Sales, ànima del Club d'Editors. Joan Sales, amb bon ull mediàtic d'editor, li va canviar el títol inicial, «Colometa», pel de «La plaça del Diamant», i així es va refermar una fructífera relació de Mercè Rodoreda —fins al 1966 l'autora no guanyaria el Sant Jordi amb «El carrer de les camèlies»— amb Joan Sales que va desembocar també en un estira-i-arronsa sobre «La mort i la primavera», un original que després de la miopia de «La plaça del Diamant» també va concórrer al Sant Jordi del 1961, una altra vegada sense guanyar, tot i que la mateixa Rodoreda li diu a Joan Sales en una de les seves cartes (època sense e-mails i epistolar en paper per excel·lència): “És molt bona. Terriblement poètica. Terriblement negra. (...) Serà una novel·la d'amor i de soledat infinita”... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
