XORIÇ AMB PATATES A VITÒRIA

«Els Buonaparte», de Ramon Madaula. Intèrprets: David Bagés, Oriol Guinart i Pau Roca. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Vestuari: Carlota Ricart. Ajudantia de direcció: Concha Milla. Coach Vocal: Jordi Vidal. Construcció d’escenografia: Art Coolers. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Bibiana Guzmán. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Fotografies: Silvia Poch. Agraïments: Montse Amenós i Julián Brun. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Sílvia Munt. Teatre Akadèmia, Barcelona, 22 desembre 2023.
 

Es podria dir que Napoleó Bonaparte —o millor dit, Buonaparte perquè la nissaga eren de Còrsega— està de moda. Com si fos una mena d'influencer vingut del segle XIX, per atzar, han coincidit a la cartellera una versió cinematogràfica èpica de Ridley Scott protagonitzada per Joaquin Phoenix, una biografia de Maria Antonieta d'Àustria en la qual s'especula sobre si Napoleó va ser present quan la guillotina li va tallar el coll reial, i encara més calent, la polèmica de la retirada d'una subhasta de Sotheby's a Nova York d'un quadre de Diego de Velázquez amb un retrat d'Isabel de Borbó, esposa de Felip IV, que va desaparèixer d'Espanya amb la fugida de Josep I, germà de Napoleó, i que va estar exposat al Museu del Louvre fins a la caiguda de Napoleó per passar després a mans privades de venda en venda. A tot això, sense proposar-s'ho, el dramaturg i actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ha estrenat l'obra «Els Buonaparte», una especulació de ficció literària sobre la trobada que Napoleó Bonaparte i el monarca Josep I tenen en una masia pairal de Vitòria quan l'any 1808, el rei napoleònic Josep I, anomenat de renom “Pepe Botella”, germà de Napoleó Bonaparte, després de la revolta del 2 de Maig i la derrota de la batalla de Bailèn, fuig de la cort de Madrid amb la cua entre cames amb la por al cos de ser abatut pels contraris al poder invasor de l'imperi de l'època aconseguit amb la Guerra del Francès, una guerra a partir de la qual Catalunya passa temporalment a ser de domini francès per art i gràcia del mateix Napoleó i, paradoxes de la història, sense fer cap referèndum... [+ crítica]

ESCAPADA AMB PELL DE BANANA

«Escape Room 2», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joel Joan / Xavi Mira, Paula Vives / Marta Codina, Borja Espinosa / Roger Batalla, Agnès Busquets / Mónica Pérez i Irene Jódar / Marta Codina. Amb la col·laboració especial en off de: Lluís Soler. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Darío Diaz. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Nuria Costas, Joel Joan i Hèctor Claramunt. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz Ajudanta de direcció: Marta Albert. Ajudanta d’escenografia: Elisabet Rovira. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Regidoria: Chiara Palladino. Maquinistes: Samu Schlechter i Xavier Llombart. Tècnic especialista In Extremis: Mario Rubio. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé . Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé . Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, In Extremis Film Services. Supervisió Efectes: Pep Claret. Producció Efectes: Miriam Giménez. Muntatge de vídeo: Felipe Bravo i Jordi Arañó, Cubica. Estudiant en practiques d’escenografia: Cèlia Pujol (LCI Barcelona). Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Munich Sports, Zen Eyewear. Agraïments: Mag Lari i Toni Cruanyes. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. És una producció d’Arriska, Nakatomi i Focus. Direcció de l'espectacle: Hèctor Claramunt. Teatre Condal, Barcelona, 21 desembre 2023.
 

Hi ha un avantatge. Els espectadors ja saben què van a veure. Com si participessin de debò en un “escape room”, però des de la butaca, que és menys arriscat. El títol no enganya. Hi diu 2 i al final de la trama, amenaça amb un 3. Tothom queda avisat. D'aquests fenòmens se'n diu “normalitat teatral”. És a dir: hi ha espectacles pensats per a un públic que, sense ser-ne estrictament fan, n'és seguidor. I hi ha companyies, intèrprets o directors i directores que, com si fossin un compte d'Instagram, de Facebook, Tik Tok, Threads o Twitter, en tenen molts, de seguidors. I d'això també se'n diu “normalitat teatral”. Una “normalitat” que hauria de ser “normal” i no sorprendre ningú si l'ecosistema cultural en el qual es mou ho fos, de “normal”. Però com que vivim en l'ecosistema cultural que vivim i som part de l'ecosistema cultural del qual som part, la proesa dels autors i emprenedors Joel Joel i Hèctor Claramunt encara té més mèrit perquè tots dos sols fan de l'excepció la cobejada “normalitat teatral”. «Escape Room 2» és la continuïtat d'aquell «Escape Room» que ja fa més de cinc anys va congregar espectadors a manta, va repetir temporades i fins i tot va arribar a convertir-se en una versió cinematogràfica. Els personatges són els mateixos, l'Edu, la Marina, el Rai i la Vicky —tot i que dos d'ells els representin ara intèrprets diferents— i, a més, en aquesta nova aposta, hi ha doble repartiment, com a les millors companyies: Joel Joan alterna algunes funcions amb Xavi Mira; Paula Vives n'alterna d'altres amb Marta Codina; Borja Espinosa n'alterna amb Roger Batalla; Agnès Busquets, amb Mònica Pérez; i Irene Jódar, també amb Marta Codina. Una opció variada i democràtica que demostra que el guió, la trama i l'aventura d'«Escape Room» no té perquè identificar-se amb uns intèrprets determinats sinó que s'adapta a aquells que s'hi incorporin... [+ crítica]

A LA TAULA I AL LLIT, TOT LLISCANT AL PRIMER CRIT!

«Una taula». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Performers: Arnau Boces, David Climent, Oriol Genís, Carlota Grau, Claudi Laudo, Julià Laudo, Núria Lloansi, Andrea Marinel·lo, Shorlady Preciado. Escenografia i disseny de llums: Cube.bz. Vestuari: Nuria Manzano. Utilleria: Camille Latron. Concepció audiovisual: FRAU recerques visuals. Operadors de càmera: Bibiana Gispert, Marc Costa. Direcció, producció i composició musical: Cristina López i Jack Tarradellas. Coordinació tècnica Taller de Músics: Àlex Serra. Producció Tècnica Taller de Músics: Lluís Vidal. Músics i veus: Cristina López. Jack Tarradellas, Selma Bruna, David Mauricio, Lidia Mora, Carmen Cortés, Núria Duran, Miranda Fernández, Abraham Lojo, Tomàs Pujol, Álvaro López. Direcció tècnica: David Muñiz. Direcció de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Management: Art Republic. Companyia Agrupación Señor Serrano. Ajudant de direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Àlex Serrano i Pau Palacios. Festival de Nadal, Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona, 16 a 29 desembre 2023.

Que el centre de Catalunya, amb el massís d'esquena del president i Avi Francesc Macià i els estols de coloms espaordits entre el brancam sigui, en caure el vespre, l'escenari, des de fa uns anys per festes de Nadal, d'una de les millors mostres de les anomenades arts de carrer és un símptoma de bona tradició i, sobretot, de retre un homenatge a aquells que fa mig segle van creure que el carrer sí que podia ser d'ells si s'hi feia teatre, dansa, performance, circ, música i xerinola. De tot una mica és el que hi ha en aquest espectacle efímer encarregat en aquesta edició a la companyia Agrupación Señor Serrano per fer una al·legoria del que hi ha en el fons de les festes nadalenques, al marge de l'especulació comercial i de consum que les converteix en l'esplendor de la hipocresia social moderna, que es diverteix tant com pot mentre molt a prop seu dues guerres genocides recorden que la humanitat no té memòria. «Una taula» dels Señor Serrano és un espectacle breu, a tot estirar 35 minuts, sense paraules, amb expressió corporal, música en directe en col·laboració amb Taller de Músics i moviment coreogràfic, a vegades gairebé acrobàtic per sortejar el pendent de la tarima, i l'ús imprescindible del vídeo en directe amb una gran pantalla de fons que permet que els espectadors de les grades de la Plaça de Catalunya de Barcelona tinguin una visió general de l'escenari i els primers plans essencials de cada moment que no pot passar per alt i que configuren una trama, si es vol dir així, nostàlgica, que difícilment fuig de la memòria personal de cadascú... [+ crítica]

PER AMOR A L'ART

«La forma de les coses (The Shape of Things)», de Neil LaBute. Traducció de Marc Rosich. Intèrprets: Jordi Andújar, Francesc Marginet, Laura Porta i Rafaela Rivas. Vestuari: Marta Pell. Disseny de so: Roger Blasco. Escenografia: Paula Font. Disseny de llums: Daniel Gener. Fotografia i disseny del cartell: Sergi Panizo. Vídeos promocionals: Jofre Blesa. Producció: Apunta Teatre. Comunicació i premsa: Rafaela Rivas. Agraïments: MEAM (Museu Europeu d’Art Modern). Ajudant de direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 desembre 2023.
 

Han passat quinze anys des que Julio Manrique portés aquesta obra de Neil LaBute al Teatre Lliure —amb una imponent escultura blanca a l'entrada de l'Espai Lliure—, i l'actual versió que ha traduït i dirigit Marc Rosich. Però, pel que hi exposa el dramaturg nord-americà Neil LaBute (Detroit, Michigan, EUA, 1963) sembla que el temps no hagi passat. Neil LaBute l'havia estrenada el 2001 i, dos anys després, ell mateix en va fer el guió i la direcció de la versió cinematogràfica que aquí es va dir «Per amor a l'art». A la Sala Versus Glòries no hi ha la imponent escultura blanca que hi havia al Teatre Lliure. Però sí que tot l'utillatge escènic és blanc. Amb la intenció de crear un espai minimalista on l'invisible art exposat, més que veure'l, s'ha d'imaginar. El quartet d'intèrprets —dues parelles— mantenen el perfil que l'autor els imprimeix d'entrada. I el director Marc Rosich no s'ha deixat temptar pel salt del temps i no ha inclòs, per exemple, mòbils, entre altres coses perquè el guió no li permetria desenvolupar segons quina de les escenes. Dic això perquè Neil LaBute va estrenar «La forma de les coses» quan el mòbil just existia com el coneixem ara —artefacte sagrat en qualsevol trama actual!— i, en canvi, ell ja en prescindeix, probablement per una opció o una mirada més aviat romàntica, clàssica, sense artilugis que la sofistiquin, al voltant de la relació de parella, o de parelles, vaja... [+ crítica]

ELS FANTASMES DE PICASSO

«Picasso, rey, monstruo y payaso», de María Folguera i Rhum&Cia. Dramatúrgia: María Folguera. Intèrprets: Queralt Albinyana, Lluc Armengol, Joan Arqué, Xavi Lozano, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Piero Steiner. Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Nidia Tusal. Composició musical i disseny de retroprojeccions: Mauro Paganini. Arranjaments musicals: Xavier Lozano. So: Marc Santa. Construcció de màscares i banyes: Glòria Arrufat i Carrasco. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Dibuix: David Marín. Direcció tècnica: Àngel Puertas i Xavier Xipell “Xipi”. Ajudantia de direcció i direcció de moviment: Carla Tovías. Producció executiva: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudantia de producció i regidoria: Lluc Armengol. Una producció de Velvet Events S.L. i Teatro Circo Price. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i el Ministerio de Cultura y Deporte – INAEM. Amb la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma i l’Ajuntament de Tiana. Direcció: Joan Arqué. Rhum&Cia. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 13 desembre 2023.
 

La fanfara dels Rhum treu a ventilar els fantasmes de Picasso. I la troupe dels Rhum&Cia fan el salt des del clown pur a la dramatúrgia clàssica textual, però sense prescindir mai del joc de la pista amb els instruments musicals de rigor, el nas vermell quan convé i les patacades imprescindibles, aquesta vegada patacades de caire tràgic, però tot al voltant de la vida i miracles del pintor malagueny que, en aquest muntatge, tant festiu com revisionista i crític del personatge, interpreta l'actor Jordi Martínez, sortit d'un bagul que vol ser un sarcòfag perquè, en el fons, la cosa va de treure la pols al vell geni del cinquantenari i a les velles glòries que l'envolten com l'escriptor i cronista de circ Ramón Gómez de la Serna o les diverses dones de la vida de Picasso: Jacqueline (Roque), Marie-Thérèse (Walter), Dora (Maar), Françoise (Gilot)... i Tal i Tal Altra, o el pintor Juan Gris o el poeta Guillaume Apollinaire. I sempre, això sí, a l'ombra de Montmartre i per damunt del París mític de la revolta de les lletres i les arts. L'espectacle és un seguit de retaules que van i vénen per les imatges icòniques que es poden tenir a la memòria del pintor: l'arlequí, els acròbates de circ, la colombina, el laberint del minotaure... Els Rhum recorren a recursos escènics que tenen sempre la música de pista com a banda sonora de fons, amb les sorprenents interpretacions que cal remarcar de Xavi Lozano que, com els catalans que de les pedres en fan pans, extreu sons de tota mena d'objectes quotidians, tant hi fa si és la pota d'una cadira o el mànec d'un paraigua, amb el simple gest de la bufera que pot semblar tan senzill com bufar i fer ampolles, però que porta darrere moltes hores d'ofici de músic. Les projeccions i les fugaces ombres xineses acompanyen algunes de les escenes i Pablo Ruiz Picasso fins i tot es multiplica per quatre amb la típica samarreta de ratlles en una sessió terapèutica conduïda per Mauro Paganini, d'origen argentí, ni que estigui establert a Catalunya, amb el “mate” a la butxaca i el rotllo menjacocos de la felicitat enganxat a la pell, en una de les escenes més originals que fuig tant de la convenció dramatúrgica com de la pista i que aconsegueix el que es proposa: enganxar els espectadors de tota mena, si és que no hi estaven prou enganxats... [+ crítica]

MISSA DOBLE AMB TEIERES DE MORESC TORRAT

«Extinció». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Intèrprets: Marcel Borràs, Carlota Grau, David Muñiz i Àlex Serrano. Ensemble vocal i instrumental: Cor Cererols. Cantants del cor: Andrea Martí, Brenda Sara, Evelyn Johnson i Marta Esteban (sopranos); Diana Martins, Helen Tajadura i Marta Cordomí (contralts); Carles Prat, Joan Mas i Matthew Tohomson (tenors); Ferran Albrich, Joan Climent i Oriol Mallart (baixos). Músics: Amat Santacana (cello); Oriol Martí (violone); Marc Sumsi (orgue positiu). Disseny il·luminació: Cube.bz. Vestuari: Lola Belles. Vídeo-programació: David Muñiz. Grafisme: Vicenç Vilaplana. Ambientació sonora: Roger Costa Vendrell. Suport coreogràfic: Núria Guiu. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Cap de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Distribució: Jordi Tort. Coproducció: Teatro Real (Madrid) i Teatro de la Abadía. Amb la col·laboració del Festival Internacional de Arte Sacro(FIAS 2022) i Fabra i Coats Fàbrica de Creació de Barcelona. Agraïments: Román Torre, Taller Estampa, Anna Pérez Moya, Marc Cartanyà i Pablo Acosta-García. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció musical: Marc Díaz. Ajudanta de dramatúrgia i direcció: Carlota Grau. Direcció de l'espectacle: Àlex Serrano i Pau Palacios. Companyia Agrupación Señor Serrano. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 desembre 2023.
 

A la companyia Agrupación Señor Serrano els agrada experimentar sempre nous camps, tot i que ho facin sempre mantenint la línia que els ha caracteritzat: la interacció entre la interpretació humana i la manipulació digital de la imatge en directe. En aquest espectacle no hi falten cap de les dues disciplines al servei d'una mirada distòpica que ells enllacen, en clau d'òpera o, si voleu, de concert de música antiga del segle XVII, amb l'explotació inicial de l'Amazones el segle XVI pel conqueridor de l'imperi Inca i primer navegador amazònic, Francisco de Orellana, el del casc i l'armadura, i l'explotació moderna del subsòl en diferents parts del planeta —el Brasil i l'Amazònia també— per extreure'n el mineral del coltan, la cobejada matèria primera per fabricar els aparells mòbils, les tauletes o els ordinadors. Tot això, la companyia Agrupación Señor Serrano ho embolcalla amb dues peces de la composició catalana antiga, la «Missa pro Defunctis» i la «Missa de Batalla», obres del músic, compositor i monjo benedictí Joan Cererols (Martorell, 1618 - Abadia de Montserrat, 1680), interpretades per un cor amb una dotzena de cantants (sopranos, tenors, contralts i baixos) i tres músics en directe. Tot un cor Cererols que, irònicament, segueix la lletra de les partitures de les dues misses amb una tauleta a les mans cadascú, potser per contrastar amb la denúncia que s'hi fa de l'esmentada explotació del coltan... [+ crítica]

SOMNIS CREUATS A LA CASA BLANCA

«Un concert a la Casa Blanca», de Jordi Roigé. Intèrprets: Roc Esquius, Mercè Pons, Mingo Ràfols. Música violoncel: Francesc Minguella. Escenografia: Jordi Bulbena. Vestuari: Elena Ballester. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny de so: Ernest Peral. Disseny audiovisual: Jordi Roigé. Producció: Laura Bono Gabarró. Direcció de producció: Laia Roigé Feixas. Producció executiva: Jordi Roigé. La Drecera Produccions. Comunicació i premsa: Animaset Media i Comunicació. Fotografia: Jordi Boixareu. Premsa Teatre Gaudí: Àlex Sánchez Aragón. Ajudant de direcció: Ferran Julià. Direcció de l'espectacle: Llorenç Rafecas. Companyia La Drecera. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 30 novembre 2023.
 

La recreació del concert que el músic Pau Casals va fer a la Casa Blanca l'any 1961 i també la recepció que el president John Fitzgerald Kennedy li va oferir a la seva residència són vivències prou suggerents per recrear una ficció basada en fets reals sobre què van parlar les dues personalitats. Un des de la seva òptica politica, l'altre des de la seva òptica d'intel·lectual. Són la cara i la creu d'un mateix somni que els dos intenten aconseguir ni que sigui per vies diferents. El dramaturg, periodista i productor audiovisual Jordi Roigé (Barcelona, 1964) ho aprofita per fer un document teatralitzat i històric sobre un període que, per variar, era tan convuls com tants altres períodes passats i presents de les relacions internacionals. Un període tràgic, en aquest cas, que acaba amb l'assassinat l'any 1963 a Dallas del jove president dels Estats Units, un crim encara avui sense aclarir mentre que els que en podrien saber alguna cosa, com per exemple el centenari Henry Kissinger, mort recentment, s'emporten el secret a la tomba. L'obra «Un concert a la Casa Blanca» ha fet una extensa gira dins del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i l'acaba ara en una limitada temporada convencional al Teatre Gaudí Barcelona, en un moment en què tot just coincideixen diferents efemèrides: la del cinquantenari de la mort de Pau Casals, el 22 d'octubre del 1973; la de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, el 22 de novembre del 1963; i, com a anècdota afegida, la descoberta d'una pel·lícula d'afeccionat, inèdita fins ara, que mostra imatges del trasllat i l'enterrament de les despulles de Pau Casals al Vendrell, el 9 de novembre del 1979... [+ crítica]