30 de novembre 2015

«Soliloquejar amb algú». Dramatúrgia de Roger Torns. Intèrprets: Eric Balbàs, Maria Hernández, Mar Pawlowsky, Marc Ribera, Òscar Castellví, Míriam Marcet i Alex Marteen. Assessorament vestuari: Carlota Ricart. Assessorament moviment: Javier Cárcel. Disseny de llums: Marc Salicrú. Composició musical i espai sonor: Alex Marteen. Direcció: Roger Torns. Producció: Companyia El Eje. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 29 novembre 2015.

¿Qui és l'Algú del títol d'aquest espectacle? L'Algú rep els espectadors ajagut a terra. És un pòtol. No sé si místic o representant dels centenars de pòtols que omplen els parcs i els ravals de les ciutats del segle XXI. Més aviat és un pòtol silenciós, observador... l'alter ego d'algú altre. Potser l'alter ego del guionista. Potser l'alter ego dels mateixos espectadors. I al seu volant els protagonistes de l'acció de soliloquejar actuen davant d'ell —davant d'ells— en un parc que un banc i una paperera que donen per treure a l'exterior les misèries urbanes d'una colla de personatges —mitja dotzena— perduts en l'abisme de la nit, del suburbi de la discoteca, del refugi de casa, de les flames que potser ho destrueixen tot però que també ho purifiquen tot... [+ crítica]

29 de novembre 2015

«Capas». Idea original de la Companyia de circ "eia". Intèrprets: Francesca Lissia, Armando Rabanera Muro, Celso Pereira Alizaga, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica. Ajuda a la composició escènica: Roberto Magro. Composició musical: Cristiano Della Monica. Massimiliano Sacchi i Le Ficufresche. Coreografia: Michelle Man. Disseny de llums: Sarah Sankey. Escenografia: Jaume Serrat Laboratori de Creació. Vestuari: Fanny Fredoeulle, Rosa Crehuet i Olga Arizaga. Direcció: Companyia de Circ "eia" i Jordi Aspa amb la col·laboració de Luke Wilson. Coproducció: Companyia de Circ "eia", CAER, Circ que o!, Pyrénées de Cirque, Flic Scuola di Circo di Torino, Konstnärsnemndem i Festival Trapezi de Reus. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2015.

Si els de la multinacional IKEA sabessin com és de fàcil desmuntar un armari, de segur que llogarien els de la Companyia "eia" de Circ perquè fessin serveis a domicili. Perquè l'important d'un armari, i del circ, no és com es munta sense que sobri cap peça, sinó com es desmunta per arribar a la síntesi de l'esperit tradicional de la pista. I això és el que fan els cinc integrants de la Companyia de Circ "eia" amb aquest espectacle que ha girat per una dotzena de països des de fa quatre anys i que, després de rebre premis de casa com el Ciutat de Barcelona i el Zirkòlika, acaben el seu recorregut al Teatre Nacional de Catalunya en programació familiar... [+ crítica]

28 de novembre 2015

«La nit de Helver», d'Ingmar Villquist. Traducció de Xavier Farré. Música de Michal Pavlicek. Intèrprets: Alba Florejachs i Sergi Torrecilla. Escenografia: Xesca Salvà i Pavel Bsonek. Construcció escenografia: Xesca Salvà i Gustavo de Laforé. Il·luminació: Frantisek Fabián. Direcció: Pavel Bsonek. Sala Atrium, Barcelona, 27 novembre 2015.

Per als espectadors que dins de l'últim Festival Grec 2015 van veure al Teatre Romea, en versió original bosniana, amb la resistent companyia Kamerni Teatar de Sarajevo, l'obra 'La nit d'Helver', ara tenen l'oportunitat de respescar la mateixa obra, però en versió catalana de Xavier Farré, espluguí expert en literatura polonesa, i en una proposta més de cambra a la Sala Atrium que fa encara més humans els dos personatges del drama. El director txec Pavel Bsonek ha reunit l'actor Sergi Torrecilla i l'actriu Alba Florejachs per representar 'La nit de Helver' —en aquest cas amb h aspirada— i s'ha desmarcat, en certa manera, de la intenció original de l'autor polonès Ingmar Villquist, pseudònim de Jarosław Świerszcz (Chorzówie, Polònia, 1960), que aparentment la situa durant la Nit dels Vidres Trencats (9 de novembre del 1938) i amb el rerefons de l'ascens militarista i dictatorial del règim nazi. Pavel Bsonek especula que la Nit dels Vidres Trencats pugui tornar a ser, com diu la cançó, qualsevol nit, i malgrat que l'ambientació, el vestuari i la caracterització encara respirin anys trenta, obre una escletxa perquè sembli també actual... [+ crítica]

27 de novembre 2015

«Digue'm la veritat», de Pablo Ley. Intèrprets: Tasio Acezat, Cristina Blanco, Rai Borrell, Sònia Espinosa, Eugènia Manzanares, Kathy Sey i Toni Soldevila. Escenografia i vestuari: Projecte Galilei. I·luminació: Galilei. Il·luminació: Anna Espunya. Concepció sonora: Javi Gamazo. Regidoria: Isaac Alarcón. Ajudanta direcció: Anna Serrano. Direcció: Josep Galindo. Companyia Eòlia. Coproducció Eòlia i+d, Projecte Galilei i Festival Estiu Barcelona Grec 2015. Teatre Eòlia, Barcelona, 26 novembre 2015.

El nou Teatre Eòlia ha convertit la seva sala en el plató del Museu d'Arqueologia de Catalunya —la imaginació fa miracles i els espectadors en saben molt d'això— on, davant per davant del Teatre Lliure de Montjuïc, l'estiu passat, dins el Festival Grec, va estrenar aquesta obra de la companyia formada arran de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia. El temps i els esdeveniments internacionals van tan de pressa actualment que, de l'estiu ençà, la dramatúrgia de Pablo Ley ha pogut fins i tot ser revisada i ampliada, per exemple, quan es parla dels atemptats d'Estat Islàmic —un punt calent ara mateix— i s'hi afegeix la recent tragèdia de París. Una taula ben parada, en teatre, sempre fa goig. I encara més si els ingredients que hi apareixen fan la boca aigua. Set personatges es troben al voltant d'aquesta taula. Quatre d'ells, uns anys enrere, van tenir una experiència que els va marcar per sempre. Tres de les seves parelles assisteixen al sopar i descobreixen allò que no sabien del tot. Falta una de les parelles: la sorpresa final de l'obra que agafa un desenllaç mig de ciència-ficció... [+ crítica]

26 de novembre 2015

«73 raons per deixar-te». Llibret de Guillem Clua. Música de Jordi Cornudella. Intèrprets: Abel Folk, Mercè Martínez, Marc Pujol i Mone Teruel. Músics: Andreu Gallén (piano) i Víctor Pérez / Jan Omedes (violí). Escenografia: Ricard Prat i Coll. Construcció escenografia: Estudi-Taller Jorba-Miró. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Raimon Segura i Jordi Agut. Operador taula so: Jordi Agut. Tècnic microfonista: David Garcia. Caracterització: Toni Santos. Regidora i satressa: Ainhoa Bernaola. Alumnes en pràctiques regidoria: Meritxell Daura i Laura Sánchez. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció i moviment: David Pintó Codisaltas. Direcció d'escena: Elisenda Roca. Coproducció de Focus i Bitò Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 25 novembre 2015.

Un musical es pot fer suggerent per la història que explica o per la manera d'explicar-la cantant. Però, abans de parlar d'això, cal remarcar que «73 raons per deixar-te» és un espectacle musical que defuig la importació i la influència anglosaxona i fa protagonista la societat d'ara i aquí. I quan dic ara i aquí, vull dir que els espectadors se sentiran transportats tant a les acampades dels indignats de la Plaça de Catalunya com als enfrontaments amb els Mossos d'Esquadra a l'hora del desallotjament, o a la picada d'ullet al món del teatre i la precarietat dels que comencen, o els joves de casa bona i els joves idealistes, o a convertir el musical 'Mar i cel' en un espectacle internacional, com si el Paral·lel fos Broadway, o en un recorregut de cap a cap de la Línia 3 del metro, entre altres referències d'ús que converteixen l'espectacle en un retrat urbà, contemporani, fresc, costumista i local, sense complexos, cosa que el fa també universal. Les comèdies, a vegades, tenen cops amagats. I l'espectacle «73 raons per deixar-te» és un musical tintat de comèdia que, en un moment donat, canvia de color i clava un parell de ventallots als espectadors, que segurament que enganyats per una trama inicial més aviat romàntica, potser no se'ls esperaven... [+ crítica]

«Patetisme il·lustrat». Creació i composició de Carles Santos. Intèrprets: Carlos Santos, Mònica López, Núria Andorrà i Dory Sánchez. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Confecció vestuari: Goretti. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Alumne en pràctiques escenografia: Marc Salicrú. Construcció escenografia: Pascualín, Escenografia Moià, S.L. i Montse Garre. Il·luminació: Samantha Lee. So: Damien Bazin. Coreografia: Dory Sánchez. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Carles Santos. Producció del TNC i Temporada Alta 2015 Festival de Tardor de Catalunya. Sala Tallers, Barcelona, 22 novembre 2015.

Si no fos que els finals del segle XIX ja cauen molt lluny, un diria que, amb una mica de sort, a l'espectacle 'Patetisme il·lustrat', se li podria aplicar aquella dita dels simbolistes francesos que ha fet fortuna fins als nostres dies i que, davant d'un espectacle que trenca totes les convencions possibles, aquest i el seu autor són distingits o maltractats amb la floreta o l'escarni, segons com es miri, pronunciat, esclar, en francès, que queda més fi, i que diu: Épater le bourgeois! El compositor i artista multifacètic Carles Santos (Vinaròs, Baix Maestrat, 1940) no té cap necessitat d'épater ni le bourgeois ni épater ningú, però el fet és que, malgrat que de burgesos en queden pocs, i si en queden, no se'ls veu gaire, un diria que a la rastellera de crits que l'actriu Mònica López llença davant de l'escenari, només començar, hi podria afegir un bon Épater le bourgeois! amb la mateixa trapelleria que, en nom del compositor, s'autoinsulta amb exclamacions com: "Santos, cabró!" o, per si ningú no ho ha entès encara: "Santos, músic!"... [+ crítica]

18 de novembre 2015

L'espectacle «Camargate» sobre les escoltes de La Camarga es reposa a l'Almeria Teatre després d'haver-se estrenat la temporada passada al Teatre Tantarantana

«Camargate». Dramatúrgia de Jorge-Yaman Serrano. Intèrprets: Cristina Gàmiz, Anna Sabaté i Pep Duran. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Eugenia Gusmerini. Audiovisuals: La Rueda Films. Ajudant direcció: Nico Aguerre. Direcció: Jorge Yaman-Serrano. Coproducció TeatredeCERCA, La Rueda i Tantarantana. Cicle Companyies Independents. Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 21 març 2015. Reposició: Almeria Teatre, 18 novembre 2015.

Ara que el cedé amb la gravació íntegra, via gerro de flors, del dinar del Restaurant La Camarga que el fill gran de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol Ferrusola, va lliurar a la presidència de la maratoniana comissió d'investigació sobre el frau fiscal del Parlament de Catalunya —un vodevil per a amants dels diàlegs de sords— servirà perquè els il·lustríssims parlamentaris facin una sessió d'auriculars compartida, com autèntics espies, per escoltar allò que el poble ja sap del dret i el revés, tots plegats podrien estalviar-se les hores d'escolta i substituir-les per una de les representacions de la versió teatral que el muntatge de ficció documental presenta en clau d'humor. La llibertat d'expressió, però, encara té escletxes, o més aviat frontisses. I potser per això, la companyia anomena prudentment els seus personatges "Antonia S. Cemacha" i "Bibi Alves", en substitució dels noms autèntics de la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, i l'exparella sentimental de Jordi Pujol Ferrusola, la mediàtica Victoria Álvarez. No fos cas que la broma els costés més cara del que podria arribar a cobrir un Verkami solidari, com el que ha propiciat la creació de 'Camargate'... [+ crítica]

16 de novembre 2015

«Canta’m un conte». Idea original de Xuel Díaz. Dramatúrgia i composició musical de David Anguera. Intèrprets: David Anguera i Xuel Díaz. Escenografia: Jaume Ballarda i Juanjo Marín. Construcció escenografia: L’Avalot. Il·luminació: Sergio Roca i Juanjo Marín. Direcció: Juanjo Marín. Companyia del Nyiguit. A partir de 3 anys. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 novembre 2015. A partir de 3 anys.

Tres contes en un. I a més, musicats. Un espectacle, doncs, musical al cent per cent, que arriba fàcilment als petits espectadors perquè coneixen els detalls de cadascuna de les històries, cosa que permet als intèrprets de fer-ne una adaptació lliure, amb unes lletres divertides i iròniques i fins i tot amb un gir en les trames i els desenllaços del que donarien les versions més clàssiques. Els tres contes populars escollits són 'La rateta que escombrava l'escaleta', 'Les set cabretes i el llop' i 'Patufet'. Tot i que podria semblar que la companyia necessitaria un regiment d'intèrprets, el fet és que ho resol exclusivament amb dos: actor i músic (David Anguera) i actriu i cantant (Xuel Díaz). Amb una escenografia minimalista —que en el cas del Teatre Romea s'amplia i enriqueix ara amb una part de l'habitatge de ficció que utilitzen 'Els veïns de dalt'— l'estructura de l'espectacle manté els eixos bàsics de cadascun dels contes, però en fa una versió singular a través de les cançons... [+ crítica]

«La Berta i el seu robot». Basat en el conte «En Ricard i el seu robot», d’Esteban Martín. Dramatúrgia i lletres cançons: Lídia Linuesa. Composició musical: Marc Sambola. Intèrprets: Marta Fíguls i Lluís Garrido. Intèrpret de les cançons en off: Anna Extremera. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografia: Lluís Garrido. Il·luminació: Roger Blasco. Il·lustracions: Purificación Hernández. Animacions: Miquel Teixidor. Tècnic: Daniel Seoane. Cartell: Marta Carbó. Proposta pedagògica: Karmen Montané. Direcció: Lídia Linuesa. Producció de Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 novembre 2015. A partir de 3 anys.

La companyia Lazzigags ha elaborat un muntatge que, d'acord amb els interessos actuals dels espectadors als quals s'adreça, combina la interpretació, la música, la coreografia, l'animació, les projeccions i els elements d'atrezzo que —ara que s'acosten novament els Reis— recorden una d'aquelles joguines que qualsevol criatura voldria tenir ni que no l'hagués demanada a la carta. En un moment que els robots, segons diuen, ja gairebé estan a punt de conviure amb tots nosaltres, la fantasia del conte, que el seu autor, Esteban Martín (Barcelona, 1956) va publicar ja fa uns anys a l'Editorial Edebé amb el títol 'En Ricard i el seu robot' i amb il·lustracions de Violeta Monreal, pot semblar que ja no sigui tan fantàstica com les regles del gènere ens han transmès de generació en generació... [+ crítica]

15 de novembre 2015

«Humor humà». Textos de Pere Calders, Santiago Rusiñol, Jesús Moncada, Josep Carner i Joan Fuster. Intèrpret: Carme Pla. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Aleix Quaresma. Vestuari: Mamen Duch. Elements escenogràfics: Elena Feliu. Tècnic: Lluís Adell. Direcció: Marta Pérez. Producció de LaPla & T de Teatre. El Maldà, Barcelona, 13 novembre 2015.

L'escriptor Pere Calders és inesgotable. Després de vaticinar durant la represa cultural del segle passat, als de Dagoll Dagom, que portar la seva literatura al teatre seria un fracàs —una predicció que va resultar del tot equivocada— esporgar l'humor subtil que amaguen els seus contes breus i relats no té límit perquè l'obra de Calders es mou entre el realisme màgic i l'absurditat del realisme més quotidià. Una de les actrius de T de Teatre, amb la complicitat de la resta de la companyia —la dirigeix Marta Pérez— ha baixat al terreny del teatre de cambra i ha presentat a la sala El Maldà una peça breu, encara no una hora, que es nodreix sobretot de contes de Pere Calders, amb l'afegitó de sentenciar-los amb un dels molts aforismes de Joan Fuster, a més d'alternar-los amb un conte de Jesús Moncada —deixeble natural de Pere Calders i company de fatigues seu a l'Editorial Montaner i Simon, l'actual Fundació Tàpies—, amb un altre de Santiago Rusiñol i encara un relat breu de Josep Carner. L'humor subtil de tots ells —humor d'una generació castigada per les circumstàncies que fa la impressió que espantava els mals de l'època amb el seu estil murri— s'ha convertit, en aquest muntatge, en 'Humor humà' potser perquè la subtilesa és un atribut inseparable de la naturalesa de la humanitat... [+ crítica]

14 de novembre 2015

«Paraules d'amor», de Joan Ollé. Intèrprets: Cristina Arenas, Blanca García-Lladó i Laura Pujolàs. Direcció: Joan Ollé i Iban Beltran. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 novembre 2015.

Buenas. Aquesta nit abarrotaran el teiatru de L'Eixuta. I serà perquè tres actrisses de cupo i un director que li resbala la llengua els lijarà un remendo llinguístic que els farà caure de cul del susto. Si vostès tenen a bé abutxear la companyia durant l'hora i picu —no gaire picu— que dura l'espectàcul, no s'amodorrin als seus assientus i aixequin l'os del respaldu. El derrotxe d'aplausos cura els juanetes si piquen de peus i reforça la munyeca si piquen de mans. Un ruego: retxassin qualsevol trucada que rebin al telefonu mòbil i, desde luego, siguin testics del jaleo i del lio que la companyia ha preparat tan en serio que ha sudat fins al sobaco. I si ha sigut del seu agrat, no tanquin la mui i no tinguin cap reparo a fer-hi anar també en sutano i en mangano i, si volen, algun fulano. Per part de la companyia, es donen el lujo de rissar el rissu i rematxen el llavero ni que per quatre quartos que els paguen no puguin ni posar el lletreru.
No, aquest no és, ni de bon tros, un fragment de l'espectacle 'Paraules d'amor' sinó la boutade que es permet ara i aquí un servidor que ha seguit amb fruïció, durant l'hora i alguns minuts, l'espectacle creat pel director Joan Ollé i que té reminiscències de la seva llarga trajectòria radiofònica al costat del desaparegut Joan Barril. Sentències enginyoses, aforismes irònics, humor lingüístic que només pot copsar qui ha viscut i ha fet la transició d'una llengua com la catalana, tocada per la incertesa prefabriana, fruit de la decadència, i castigada per la influència veïna, imposada sisplau per força, fins a arribar a la normalització de finals del segle XX i principis del segle XXI, amb el rastre i la plaga d'algunes excepcions exòtiques i aïllades que encara es troben en boca d'alguns polítics, periodistes i comunicadors en general... [+ crítica]

13 de novembre 2015

«Conillet». A partir d'«El conejito del tambor de Duracell», de Marta Galán Sala. Traducció i adaptació de Marc Martínez. Intèrpret: Clara Segura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Àlex Polls. Edició musical: Fluren Ferrer. Ajudanta producció: Lorena López. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Marc Martínez. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò Produccions. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 novembre 2015.

Quan l'actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1974) i l'autora Marta Galán (Barcelona, 1973) van néixer, també naixia en un anunci televisiu nord-americà el famós conillet del tambor de Duracell, la mascota de color rosa accionada amb piles gairebé inesgotables (alcalines Duracell, esclar!) que li permetien tocar el timbal sense parar mentre altres conills menys afortunats que ell s'esllanguien perdent l'energia de les bateries. Ara, un exemplar d'aquell conillet del tambor de Duracell rep els espectadors discretament en un pedestal a l'entrada de l'Espai Lliure de Montjuïc on, a dins, l'actriu —vestit fosc i bombí— a ritme de música gimnàstica, ja es mou frenèticament amb uns exercicis coreogràfics força anàrquics de preescalfament davant d'un plafó amb un gegantí tub pneumàtic d'expulsió que permet a l'actriu enfilar-s'hi, entrar-hi, sortir-ne i fer que proporcioni alguna sorpresa mecànica. Hi ha també una certa sentor de cuina recent en l'ambient. Però això no desvelaré de què es tracta i els espectadors ho descobriran al final... [+ crítica]

12 de novembre 2015

«Al nostre gust». Creació d'Oriol Broggi. Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi. Intèrprets: Laura Aubert, Jordi Figueras, Toni Gomila, Montse Vellvehí, Ramon Vila i Ernest Villegas. Col·laboració de Guillem Gelabert i Cesc Pastor. Veu en off: Pablo Derqui. Coreografia: Xavi Duch. Audovisual: Francesc Isern. Espai escènic: Oriol Broggi. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vestuari: Berta Riera. Confecció vestuari: Nene Fernández i Imma Porta. Il·luminació: Oriol Broggi. Caracterització: Àngels Salinas. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Ajudant direcció en pràctiques Institut del Teatre: Álvaro Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 11 novembre 2015.

La cosa va començar preparant 'Al vostre gust', de William Shakespeare. Però, un cop difunt el Festival Shakespeare, els mateixos intèrprets que feien els primers passos del muntatge 'Al vostre gust', amb Oriol Broggi al capdavant, van canviar la proposta per un 'Al nostre gust'. I com que el títol no enganya, el resultat és indubtablement "al seu gust", cosa que fa que la impressió inicial sigui d'exercici teatral, un exercici teatral que arrenca a poc a poc i que, quan s'envola del tot, fa uns quants giravolts abans no troba l'essència i la intenció de la companyia: parlar de la vida, de la mort —sobretot de la mort—, del dia a dia, del teatre, del paper dels comediants tancats sota unes voltes d'una nau gòtica i aliens a la realitat que hi ha a l'exterior, més enllà de la porta. Aposta arriscada, difícil, fins i tot perillosa —sobretot de cara a la crida als espectadors en general— perquè d'aquesta mena de teatre que aquesta vegada presenta La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya no se'n fa cada dia, i quan algú, abans de decidir anar al teatre, vol saber si li ofereixen una tragèdia, una comèdia, un vodevil, un teatre mal anomenat de text o un altre encara més mal anomenat comercial, la resposta, en aquest cas, no admet etiquetes perquè 'Al nostre gust' és d'aquells espectacles inclassificables i on la paraula mana, la interpretació decideix, els efectes de so o d'il·luminació suggereixen i el clima i l'atmosfera de les sensacions esborronen o no, segons quin sigui l'estat d'ànim de cadascun dels espectadors... [+ crítica]

11 de novembre 2015

«Els veïns de dalt», de Cesc Gay, tornen al Teatre Romea fins al 31 de gener

«El veïns de dalt», de Cesc Gay. Intèrprets: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas i Jordi Rico. Escenografia: Alejandro Andújar. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells i Pascualin. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. Operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador de so: Roger Àbalos. Maquinista: Román Ogg. Regidora: Carmen Álvarez. Ajudanta direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Coproducció d'Elefant, Romea i Mola Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 25 març 2015.

¿Ara ens n'explicaran una altra de parelles...?, pot pensar algú. Doncs, sí, una altra de parelles. Però la clau de l'encert de la història 'Els veïns de dalt' rau no en l'embolcall sinó en la manera com es destapa la capsa i acaba saltant la sorpresa. En aquesta comèdia del cineasta Cesc Gay —la seva primera incursió teatral com a autor i director— tot sembla fet a mida per als quatre intèrprets. Des del primer moment, a un se li fa difícil pensar que, sense cap d'ells quatre, la impressió que se'n treu seria la mateixa. Hi ha, doncs, una bona dosi d'espontaneïtat en la interpretació, de ser ells mateixos, de dotar cadascú el seu personatge amb la personalitat que els quatre porten adquirida com a actors i actrius de llarga trajectòria. I un cop feta la diana amb el càsting al quadrat, el guió s'emporta la resta i bona part dels mèrits. Vuitanta minuts —breu, breu— en què els espectadors difícilment podran deixar de fer-se còmplices del que hi passa amb les rialles permanents de cada rèplica, de cada frase, de cada sortida, de cada expressió, de cada tret de cinisme, de cada manera de dominar el ping pong amb què un rebat els arguments de l'altre... [+ crítica]

09 de novembre 2015

«Zona Franca», de David Desola. Traducció de l'espanyol de Jordi Casanovas. Intèrprets: Lluís Marco i Pau Vinyals. Disseny so: Josep Sánchez-Rico. Disseny il·luminació: Elisenda Rodríguez. Espai i vestuari: Marta Soto. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant producció: Júlia Simó. Cap tècnic: Xavier Xipoll. Teaser i vídeo rellotge: Joan Rodón. Ajudant direcció: Txell Aixendri. Direcció: Israel Solà. Sala Muntaner, Barcelona, 8 novembre 2015.

Tot esperant el camió. Una mena de Godot que provoca que dues generacions de treballadors, el veterà (l'encarregat senyor Mañé), amb un llarg historial d'anys i d'hores a l'esquena, a cinc dies vista de jubilar-se, i el jove nouvingut (en Nin, ¿per què aquest nom tan curt?) per ocupar la plaça vacant d'encarregat, es trobin durant cinc dies en un magatzem dels afores, buit —només poblat per uns nius de formigues—, de l'empresa "Astes i Màstils Salvaleón, S.A.", exactament així: "astes i màstils" (ni que els "màstils", com remarca el personatge jove, en català, siguin "pals", però la tradició és la tradició i l'empresa és l'empresa). La comparació amb Godot no és gratuïta. L'absurd es va fent present mentre avança la situació insòlita dels dos personatges, emmagatzemats com si fossin presoners. Però l'absurd s'hi fa amb un humor afinadíssim, en clau de comèdia, on el rellotge —que marca les hores i els dies, és a dir, les diferents escenes— la màquina de marcar la fitxa laboral del magatzem d'entrada i sortida —que marca el tempo diari— i les granotes de feina —que marquen l'esclavatge del treball que ho fa tot menys dignificar— són els únics elements que es mouen i canvien, excepció feta del trescar imparable de les formigues, esclar... [+ crítica]

«Patufet, el musical». Basat en el conte popular recopilat pels Germans Grimm. Dramatúrgia i música de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez. Intèrprets: Aina Quiñones / Aina Ros, Pol Nubiala, Pau Doz, Xènia Reguant, Jofre Borràs i Miquel Malirach. Audiovisuals i fotografia: Daniel Escalé. Direcció d'art i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny il·luminació: Lluís Martí. Disseny so: Joan Gil. Coreografia: Cristina Miralles. Caracterització: Teresa Alonso. Il·lustracions: Briguitte Chinchilla. Disseny cartell: Frankie de Leonardis i Luis Gaspardo. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué - 20 cmStudio. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidor: Teresa Navarro. Tècnic teatre: Juanma Labrado. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció: Alícia Serrat. Producció: Anexa. Teatre Coliseum, Barcelona, 7 novembre 2015. A partir de 3 anys.

¿Patufet... o cabaret? La llarga experiència del compositor i actor Ferran Gonzàlez i la col·laboració escènica d'Alícia Serrat en espectacles familiars de caire més convencional els ha portat a estripar les partitures —no pas les vestidures!— i a convertir un espectacle que, pel títol, pot semblar que sigui una adaptació típica d'un conte popular com és el del 'Patufet', dels Germans Grimm, i no pas un espectacle de música, coreografia, cant i mitjans audiovisuals aplicats a l'acció amb un resultat enriquidor i digne. Però, a més, la companyia s'ha instal·lat en un espai com el Teatre Coliseum que està habilitat a hores d'ara com a platea amb tauletes de cafè-concert amb dret a consumició i que converteix aquest musical en una mena de petit cabaret per a espectadors primerencs, però amb nombroses picades d'ullet als adults que ja entenen, per la lletra menuda, la picaresca light que de tant en tant s'hi deixa anar. Perquè el cabaret ho sigui del tot, un dels personatges, en Marieta —amb el nom ja està tot dit!— fa de mestre de cerimònies, només que, en comptes de ser al club berlinès, la Marieta és a l'hort on cada dia passa cantant el minúscul Patufet... [+ crítica]

«Tut-turutut... la princesa!». Creació d'Helena Escobar, Jordi Palet i Pere Hosta. Dramatúrgia de Jordi Palet. Intèrpret: Helena Escobar. Escenografia i atrezzo: Martí Doy. Música: Pep Pascual. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Companyia La Bleda. Direcció: Pere Hosta. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 8 novembre 2015. A partir de 3 anys.

Siguem clars: les princeses, avui en dia, han caigut força en desgràcia. ¿Qui vol ser princesa si s'arrisca a veure's asseguda en un banc dels acusats per haver allargat més el braç que la màniga...? Per això, potser, les úniques princeses que se salven del naufragi reial són les de mentida, les de disfressa —ni que les disfresses siguin d'un basar xinès—, les de col·leccions i sèries d'aventures rosa i les dels contes més clàssics. Aquí, l'actriu-pallassa Helena Escobar fa una paròdia del món de les princeses de color rosa i munta un viatge imaginari per trobar un tresor que ha perdut o que li han pispat i que es pensava que tenia ben guardat en un bagul. En la línia de l'espectacle de clown en solitari, Helena Escobar no necessita gaire parafernàlia per crear el món fantàstic en el qual fa entrar els petits espectadors: un armari noble amb calaixos, el bagul en qüestió, una capsa de cartró, uns quants vestits, una trompeta de pregoner i alguns altres petits artilugis que aniran apareixent durant l'hora de la seva història... [+ crítica]

«Vilafranca. Un dinar de festa major», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Lluís Soriano. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Banda sonora: Anna Roig i L'ombre de ton chien. Cap tècnic: David Pascual. Tècnic so: Óscar Villar. Tècnic llums: Bernat Jansà. Ajudant producció: Júlia Simó. Cap de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 novembre 2015.

El dia que estava veient la representació de l'obra 'Vilafranca. Un dinar de festa major', la colla castellera dels verds estava descarregant un 3 de 9 amb folre... però a Xangai! No és la primera vegada que els de Vilafranca se'n van a la Xina a vendre els castells catalans i embaladeixen i acoquinen el poble xinès amb les seves torres sense límit, si tenim en compte les peripècies aconseguides de castells com els 4 de 10 amb folre i manilles, i embolica pujant que fa fort. Parlo de castells perquè l'obra 'Vilafranca' hi convida. Sobretot perquè hi ha un dels personatges que és casteller, dels de pinya, camisa verda, i que compareix al dinar de festa major familiar una mica tard, amb el braç en cabestrell... després d'haver-li caigut el castell al damunt. Aquest és només un dels trets anecdòtics locals que alimenten el costumisme que hi ha darrere de 'Vilafranca. Un dinar de festa major', del dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) i que tanca així la seva trilogia sobre la identitat catalana després de les obres anteriors: 'Una història catalana' (2011) i 'Pàtria' (2012)... [+ crítica]

07 de novembre 2015

«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Míriam Puntí (Sara Sansuán, 2010). Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori i Matias Marcè. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i María Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Barcelona, 6 març 2010. Reposició: Teatre Poliorama, Viu el Teatre, Barcelona, 8 novembre 2015.

El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït. Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar... [+ crítica]

«Una altra pel·lícula (Speed-the-Plow)», de David Mamet. Traducció de Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Mireia Aixalà, Julio Manrique i David Selvas. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Elisenda Pérez. Construcció escenografia: Moià, S.L. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Espai sonor: Roc Mateu. Vídeo: Andrew Tarbet i Martín Elena. Col·laboració curtmetratge: Laia Albert, Pere Arquillué, Laura Bruy, Babou Cham, Eduard Farelo, Camilo García, Jean Kerby, Samuel Manrique, Marta Marco, Àlex Monner, Alba Pedreira, Roger Pera, Anna Puig, Eva. R. Fontela, Adrià Salazar, Julián Santos i Yolanda Soley, sota la direcció d'Andrew Tarbet. Assessorament caracterització: Paula Ayuso. Coordinació tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Bàrbara Glaenzel. Maquinaria: Xarli. Tècnic so: Jordi Clemente. Ajudant direcció: Norbert Martínez. Direcció: Julio Manrique. Producció de Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, en coproducció amb la Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 6 novembre 2015.

Ha plogut tant des del 1988 que, vista la situació actual, un comença a dubtar que quedi algun rastre de la crítica al capitalisme i la indústria cinematogràfica que el dramaturg i guionista David Mamet (Chicago, 1947) va voler fer aleshores amb aquesta obra que ara el mateixos traductors troben, comprensiblement, de títol intraduïble (¿Aniria bé potser «Ratllar la droga» —ni que soni una mica macarrònic—, si entenem «droga» com a metàfora del cinema de consum?). El cas és que l'opció triada per al títol de la versió catalana, 'Una altra pel·lícula', situa de ple els espectadors en l'ambient en què es mouen els tres personatges de la trama: un cap de producció d'uns estudis de cinema, en Bob Gould (David Selvas), el seu vell amic Charlie Fox (Julio Manrique) no tan afortunat en la feina, que acaba de descobrir un projecte que els farà rics, i una secretària temporal de l'oficina d'en Bob, la Karen (Mireia Aixalà) que, sota la seva aparença d'ingenuïtat, passa de la funció de fer encàrrecs telefònics i portar cafès a remenar-los com vol sense sucre i gairebé amb una bona dosi de cianur... [+ crítica]

06 de novembre 2015

«Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestio jueva», de Jean-Claude Grumberg. Traducció del francès («L'être ou pas. Pour en finir avec la question juive») de Salvador Oliva. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Arnau Puig. Escenografia: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: Neo Escenografia, S.L. Disseny abric: Goretti. Perruqueria: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. Interpretació musical en off: Dani Espasa. Direcció: Josep Maria Flotats. Coproducció Teatre Lliure i Taller 75. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 5 novembre 2015.

El fanatisme, de qualsevol mena, es fabrica. Aquesta és, em sembla, una de les conclusions amagades que es poden extreure i que hi ha darrere d'aquesta obra breu de l'autor francès, escriptor i guionista, Jean-Claude Grumberg (París, 1939), molt conegut i reconegut a França però, fins ara, inèdit aquí i, casualment o no, de la mateixa generació de Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939). Totes les funcions exhaurides només començar. De moment fins al 6 de desembre. Espectadors a la cua d'espera. Espectacle que demana pròrroga o, si més no, com en altres casos, reposició més endavant. Jean-Claude Grumberg, francès d'origen jueu víctimes de l'Holocaust, troba la manera de parlar de la tragèdia de la comunitat jueva amb ironia, humor afinadíssim i burxada emocional. I Josep Maria Flotats, com a intèrpret i director, ha sabut copsar aquesta intenció de Jean-Claude Grumberg disseccionant no tot un discurs —9 escenes de diàleg a dos i un breu monòleg d'epíleg— sinó cada frase, cada paraula, gairebé cada monosíl·lab, per dotar-los de tota la força expressiva del to en la manera de dir... [+ crítica]