27 de setembre 2016

«Othelo». A partir del text de William Shakespeare. Adaptació de Gabriel Chamé Buendia. Intèrprets: Matias Bassi, Elvira Gómez, Gabriel Beck i Martín López. Escenografia i il·luminació: Jorge Pastorino. Música: Sebastián Furman. Vestuari: Gabriel Chamé Buendia. Assistència general: Justina Grande. Cap tècnic del teatre: Jaume Freixas. Producció: La Villarroel, Mika Project i Buendia Theatre. Direcció: Gabriel Chamé Buendia. La Villarroel, Barcelona, 25 setembre 2016.

Ja ho diuen: «Tot va bé, si acaba bé», una expressió popular que, per cert, coincideix amb el títol d'una altra obra de Shakespeare. En aquest cas, però els argentins de Buendia Theatre avisen sobre el seu «Othelo»: «Acaba malament!», diuen. I encara fan un altre avís per a espectadors amb prejudicis: «Això no és clown!» D'acord, doncs, no és clown, com vostès diguin. Però tal com Gabriel Chamé Buendia —clown de professió que ocupa les funcions Off de La Villarroel amb el seu espectacle «Llegué para irme»— tracta l'adaptació i la direcció d'«Othelo: el moro de Venècia» queda clar que l'advertiment que fan sembla que vagi dirigit més aviat al retrat de Shakespeare, que presideix la funció, que no pas als espectadors. Des del primer moment, i fins a una hora i tres quarts de representació, Gabriel Chamé Buendia no se salta gairebé gens el que seria el fil argumental original de l'obra de Shakespeare. Per tant, malgrat l'esbojarrament i l'humor que caracteritzen totes les escenes del muntatge, l'adaptació encara fa més neta, clara i intel·ligible la feina bruta de Iago, la trampa que li munta al moro Otel·lo i el remolí de gelosia que acaba desencadenant la tragèdia amb Desdèmona... [+ crítica]

«Llegué para irme». Dramatúrgia d'Alain Gautré i Gabriel Chamé Buendia. Intèrpret: Gabriel Chamé Buendia. Escenografia i il·luminació: Jorge Pastorino. Cap tècnic del teatre: Jaume Freixas. Ajudant producció: Àlvar Robira. Producció de Mika Project, amb la col·laboració de La Villarroel i Buendia Theatre. Direcció: Alain Gaufré i Gabriel Chamé Buendia. Cicle Off. La Villarroel, Barcelona, 25 setembre 2016.

Un clown que no es limiti a trepitjar la pista sempre explica una història. I generalment aquesta història es mou entre la tendresa, la tristor, l'humor i la tragèdia. L'espectacle de l'argentí Gabriel Chamé Buendia (Buenos Aires, 1961) reuneix aquestes quatre condicions i, des del moment que l'actor-clown apareix pel marc de la porta del fons de l'escenari s'entreveu que la història succeirà en un espai tancat, una habitació imaginària, però que s'expandirà amb la fantasia fora de les quatre parets invisibles. Gabriel Chamé, que va ser un clown de la troupe del Cirque du Soleil durant cinc anys formant part de l'espectacle «Quidam», fa més de 25 anys que es va donar a conèixer per diversos escenaris d'Europa no només com a clown sinó també com a director d'espectacles —precisament La Villarroel fa doblet amb la seva companyia i l'espectacle «Othelo» que ja va ser a Barcelona la tardor del 2015— i combina la seva faceta artística amb la pedagògica teatral... [+ crítica]

25 de setembre 2016

«El bon pare», de David Plana. Intèrprets: Lluís Soler, Georgina Latre, Teresa Vallicrosa i Jaume Madaula. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Montse Alacuart. Espai sonor i concepció sonora: Dani Ferrer. Vídeo: Mar Orfila. Ajudanta escenografia: Núria García Pubill. Construcció escenografia: Jorba-Miró Taller Estudi d'Escenografia. Coordinació tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Clàudia Flores. Tècnic llums i so: Susana Abella. Ajudant producció: Olalla Calvo. Producció: Estel Solé i Carles Roca. Ajudanta direcció: Clàudia Flores. Direcció: David Plana. Coproducció: Bitò Produccions, Grec 2016 Festival de Barcelona i Vània Produccions. Teatre Borràs, Barcelona, 24 setembre 2016.

El programa de mà d'aquesta comèdia és tota una declaració d'intencions: el rostre del protagonista (el bon pare) de cap per avall. Que és com quedarà tot plegat —avís per a espectadors— a manera que avanci la trama de la història de David Plana (Manlleu, 1969), una història que té un bon guió, una trama àgil i uns diàlegs d'aire de comèdia francesa, fruit segurament d'una de les branques de la trajectòria professional de l'autor, que ha estat com a guionista, entre altres, darrera de la sèrie «La Riera» de TV3 durant unes quantes temporades. «El bon pare», protagonitzada per l'actor Lluís Soler, representa l'ascens i caiguda d'un personatge contemporani, polític, excomunista transvestit al socialisme, influent capitost des de l'alcaldia d'una ciutat mitjana (un poble, comparat amb Barcelona), arquitecte de professió abandonada, que ha regalat algunes illes de vianants als seus conciutadans als quals vigila i observa com un déu de l'Olimp des de la seva casa-xalet, al capdamunt, amb el poble als seus peus, enmig d'un disseny impecable anti-Ikea, dissenyat escenogràficament per Sebastià Brosa, que regala la vista dels espectadors abans, durant i després de la representació, com si aquests visitessin una pàgina web immobiliària i passessin els ulls per aquelles mansions de luxe que, amb la valoració actual del mercat postbombolla, superen el milió i mig d'euros, que és el que costa tocar el Paradís amb la punta dels dits... [+ crítica]

«L'inframón», de Jennifer Haley. Traducció de l'anglès de Neus Bonilla. Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Gala Marqués / Carla Schilt, Víctor Pi i Mar Ulldemolins. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Vídeo i continguts LED: Joan Rodón. LED control technology and pixel mapping: ProtoPixel. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Alumna en pràctiques escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Pascualín. Confeccio vestuari: Època Barcelona. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Coproducció: Teatre Lliure i GREC 2016 Festival de Barcelona. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 24 setembre 2016.

Tothom sap l'arriscat que és dirigir intèrprets infants en una obra de teatre de contingut adult com és «L'inframón». I encara més arriscat si el paper de la petita Iris de l'obra no es limita a un entrar i sortir d'escena o a fer un acompanyament més o menys simpàtic sinó a tot un seguit de diàlegs de contingut gens senzill, amb rèpliques i contrarèpliques i l'expressivitat imprescindible en cada moment. A la complexitat, per críptica, de l'obra «L'inframón», de la jove autora nord-americana Jennifer Haley (les seves dades biogràfiques amaguen indret de naixença i edat en conseqüència amb la seva passió pel món virtual, segurament) cal afegir, doncs, aquesta direcció especial molt ben aconseguida, si tenim en compte que les dues petites intèrprets —¿9 o 10 anys?— que alternen el paper, per exigència de la normativa en espectacles, tenen només alguna primera experiència interpretativa com la col·laboració en la pel·lícula 'El pregón', de Dani de la Orden, pel que fa a l'actriu Gala Marqués, i la intervenció en el musical 'Sonrisas y lágrimas', la sèrie televisiva '39+1' o el film 'Barcelona, nit d'hivern', de Dani de la Orden, pel que fa a l'actriu Carla Schilt... [+ crítica]

24 de setembre 2016

La companyia Agrupación Señor Serrano recupera el pack «Brickman Brando Bubble Boom», «A House in Asia» i «Katastrophe» al Teatre Lliure de Montjuïc

«Brickman Brando Bubble Boom». Creació i performers: Àlex Serrano, Pau Palacios, Diego Anido i Jordi Soler. Desenvolupament tecnològic: Martí Sánchez-Fibla. Moviment: Diego Anido. Videocreació: Jordi Soler. Assessor dramatúrgic: Ferran Dordal. Vestuari: Alexandre Laudo. Maquetes: Nuria Manzano. Il·luminació: cube.bz. So i banda sonora: Roger Costa Vendrell i Diego Anido. Arquitecte assessor: Pau Vidal. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció executiva: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano i Festival TNT - Terrassa Noves Tendències. Direcció de la companyia Agrupación Señor Serrano. Escenari de la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.

«A House in Asia». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal. Performers: Alberto Barberà, Pau Palacios i Àlex Serrano. Veus en off: James Philips i Joe Lewis. Countru-liners: Emma Argilés, Montserrat Bou, Encarna Fontalba, Cristina Mora, Àngels Sòria, Olga Tormo i Carmen Zamora. Il·luminació: Alberto Barberà. Videocreació: Jordi Soler. So i banda sonora: Roger Costa Vendrell. Maquetes: Núria Manzano. Vestuari: Alexandre Laudo. Assessors tecnologia: Eloi Maduell i Martí Sánchez-Fibla. Assessorament legal: Cristina Soler. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció artística: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano, GREC - Festival de Barcelona, Hexagone Scène Nationale Arts et Sciences - Meylan, TNT Festival - Terrassa Noves Tendències, Monty Kultuurfaktorj de Bèlgica, i La Fabrique du Théâtre - Province de Hainaut. Direcció de la companyia Agrupación Señor Serrano. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.

«Katastrophe». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios, Diego Anido i Martí Sánchez-Fibla. Performers: Diego Anido, Pau Palacios, Àlex Serrano i Jordi Soler. Aplicació interactiva vídeo: Martí Sánchez-Fibla. Vídeos: Josep Maria Marimon. Màscares: Silvia Delagneau. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Assessora científica: Irene Lapuente. Música: Roger Costa Vendrell i Susanna Abellán. Assessor del projecte: Víctor Molina. Producció executiva: Barbara Bloin. Distribució: Iva Horvat. Coproducció: Agrupación Señor Serrano i Festival Hybrides de Montpeller. Direcció de la companyia: Agrupación Señor Serrano. Escenari de la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 setembre 2016.


El pas més recent pels escenaris catalans de la companyia Agrupación Señor Serrano va ser l'espectacle «Birdie», a la Sala Hiroshima, dins del Festival Grec 2016. Com tots els anteriors, «Birdie» va ser un excel·lent reclam perquè aquells espectadors que no coneixien la companyia o que no havien vist algunes de les seves propostes anteriors ho fessin ara en aquesta minimarató o pack de tres espectacles que ha omplert la part posterior de l'escenari de la Sala Fabià Puigserver i la mateixa Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc en ple cap de setmana de La Mercè. Llamps i trons a fora. Efectes meteorològics naturals que, en algun moment, es confonien amb els efectes especials que la companyia utilitza en les seves performances. I dic performances perquè ells mateixos s'autodefineixen com a performers i no pas intèrprets, que ho són, a més de creadors d'una composició de guió que utilitza tots els recursos més actuals a l'abast: vídeo, ordinador, digital, tablet, iPhone... però també alguns dels recursos del teatre d'objectes més tradicionals que amplien en maquetes a través de retransmissions i manipulacions en directe. Els espectacles de la companyia Agrupación Señor Serrano han de ser vistos, sempre que sigui possible, des de la proximitat, per tal de combinar —com aquell qui està atent al sobretitulat en espectacles en V.O.S.C.— per observar què fan cadascun dels performers amb les maquetes, els clicks, els productes inflamables, els líquids i com es transcriu en la pel·lícula que es projecte en temps real a la pantalla. Aquesta dualitat fa que s'entengui la funció del manipulador i el seu objectiu final: remodelar la realitat i, a través de la ficció, fer-la creïble. Per això, segurament, en una de les seves moralitats afirmen que només els febles estimen el cinema i el teatre perquè se'ls creuen... [+ crítica]

23 de setembre 2016

«El padre (Le père)», de Florian Zeller. Adaptació de José Carlos Plaza. Intèrprets: Héctor Alterio, Ana Labordeta, Luis Rallo, Miguel Hermoso, Zaira Montes i María González. Escenografia i il·luminació: Francisco Leal. Vestuari: Juan Sebastián Domínguez. Música: Mariano Díaz. Sastreria: Claudia Botero. Construcció escenografia: Scnik. Maquinista: Juan Daniel Higuera. Tècnic il·luminació: Guillermo Fernández de Tejada. Tècnic de so: Arsenio Fernández. Cap tècnic companyia: David P. Arnedo. Caps tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Direcció producció: Jesús Cimarro. Producció executiva: Raúl Fraile. Ajudant producció: Marco García. Ajudant direcció: Jorge Torres. Direcció: José Carlos Plaza. Coproducció de Pentación Espectáculos i Teatre Romea. Teatre Romea, Barcelona, 22 setembre 2016.

«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra ha saltat ràpidament fronteres i ha convertit l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses joves de la dramatúrgia francesa. «El padre» té un repte afegit: només pot ser interpretada per un actor que tingui l'edat suficientment avançada per fer creïble el seu personatge. I que sigui un mestre de l'escena, esclar. I en aquesta versió espanyola, adaptada per José Carlos Plaza, el personatge principal és el veterà Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929), que es mou sobre l'escenari amb una agilitat envejable i que acumula el saber fer de la seva llarga experiència. Ell és, en definitiva, qui després d'una hora i mitja fa posar dempeus l'auditori que, sense ser el d'estrena, corona amb entusiasme el seu treball... [+ crítica]

14 de setembre 2016

«Avui no sopem», de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez. Intèrprets: David Bagés, Jordi Banacolocha, Susanna Garachana, Maife Gil i Mercè Martínez. Música original: Pere Hernández. Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Jaume Ventura. Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Ajudanta producció: Ainhoa Bernaola. Regidoria: Ainhoa Bernaola i Héctor Morris. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Tècnic so: Jaume Cuadrada. Construcció escenografia: Taller Escenografia Sant Cugat. Ajudant direcció: Víctor Muñoz i Calafell. Direcció: Pep Anton Gómez. Producció: Focus. Teatre Condal, Barcelona, 13 setembre 2016.

El costumisme barrejat amb el realisme en clau de comèdia té afegit, per als espectadors, la garantia que tard o d'hora saltarà la guspira. I la guspira d'aquesta obra de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez es fa esperar, sí, s'intueix, també, s'endevina, força, però no salta fins al final dels noranta minuts. I aleshores és quan els espectadors entenen que la comèdia s'ha convertit en tragicomèdia i tot el costumisme i el realisme que s'hi ha vist els deixa un regust agredolç. A uns, perquè segurament els toca de prop, i a un altres, potser per por que un dia o altre també els toqui de prop. «Avui no sopem» és un retrat contemporani de les interioritats d'una família corrent catalana, de Barcelona, amb una caseta "allà dalt", al poble. Però és també el retrat contemporani d'una societat que per tan pròxima com és toca la fibra dels espectadors. Per això el teló de fons de l'escenografia —i dic teló de fons perquè s'assembla a un teló romàntic de la vella escola— representa un plafó de finestres i persianes, algunes mig aixecades, d'altres amb llum a l'interior, algunes a les fosques. Un plafó que serveix perquè algunes veus i converses a mitges en off reflecteixin aquesta intenció de fer col·lectiu el conflicte individual familiar que els protagonistes de la comèdia viuen... [+ crítica]

08 de setembre 2016

La percussió, la dansa i la veu de «Cambuyón» torna només per cinc dies a la Sala BARTS del Paral·lel

«Cambuyón». Posada en escena de Carlos Belda. Intèrprets: Jep Meléndez, Nèstor Busquets. Raúl Cabrera, Rubén Sánchez, Berta Pons, Clara Pons i Jonatan Rodríguez. Escenografia: María Toledo. Construcció escenografia: Carlos Cadenas. Teló: José Luis Santos. Vestuari: Raquel Rodríguez. Confecció vestuari: Rosario González. Il·luminació: Dimas Cedrés. So: Ubaldo Pérez Conde. Regidor: César Suárez. Directora producció: Josefa Suárez. Direcció: Carlos Belda i Jep Melèndez. Sala BARTS, Barcelona, 12 març 2016. Reposició: 8 setembre 2016.

    Després d'una gira que els havia portat del Festival d'Edimburg al Festival del Ruhr d'Alemanya i al The New Victory Theater de Broadway, la companyia catalanocànària —4 catalans i 3 canaris— va fer una fugaç estada a la Sala BARTS del Paral·lel amb el seu espectacle que barreja la dansa, la percussió, el cant, el ball, la veu i fins i tot el teatre perquè la trama s'ambienta en un antic vaixell que viatja en el temps i que s'inspira en els Cambuyon, vaixells de càrrega del segle XIX, que navegaven per l'Atlàntic i que, a cada port, feien una funció de magatzem d'avituallament per als comerciants locals. I ara hi tornen només per cinc dies. Amb una treballada il·luminació, algunes projeccions i un teló de fons que sembla que sigui una de les intervencions pictòriques que Miquel Barceló acaba de fer sobre les vidrieres de la Biblioteca Nacional de França i que esborrarà a finals d'agost, i una potent banda sonora, l'estructura de l'espectacle combina intervencions solistes amb altres de corals dels set intèrprets, des de les danses que poden semblar més tribals i a les urbanes actuals passant pel claqué, el hip-hop, la percussió del cos i les modulacions de la veu... [+ crítica]

06 de setembre 2016

«Catalunya ja ha aixecat el teló... però d'una altra manera». Gala inaugural de la temporada 2016-2017. Guió de Guillem Albà i Pau Escribano. Presentació de Guillem Albà. Actuacions de: Guillem Albà, Marabunta (Guillermo Carrizo, Iñaki Marquiegui, Martí Soler, Albert Comaleras, Àlvar Montfort i Edgar Gómez), Kathy Sey, Yolanda Sey, Joan Colomo, Cia. Impuxibles, La Segona Hora, Tortell Poltrona, Txarango, Psirc, Clara Segura, Laura Aubert. Direcció musical: Iñaki Marquiegui. Il·luminació: Xavier Valls. So: Jordi Rotés. Arts i espai escènic: Esther Alonso. Vestuari: Irene Fernández. Caracterització: Laura Pérez. Audiovisuals gala: Estudi Carmel. Audiovisuals inici gala: Sergi Rigot (càmera), Efrem Carbó (so), Santi Pons (muntatge), Iñaki Marquiegui i Guillem Albà (música). Intèrprets audiovisuals: Maria Lluïsa Aguilera, Ferran Aixalà, Toni Albà, Lluís Altès, Víctor Álvaro, Pere Arquillué, Yolanda Babiloni, Mónica Barrio, Jordi Barrio, Sílvia Bel, Júlia Beltran, Anna Bertran, Lloll Bertran, Carme Bohera, Nausicaa Bonnín, Joan Lluís Bozzo, Enric Cambray, Mariona Castillo, Amaya Chavarri, Aina Clotet, Jordi Coll, Marina Congost, Toni Conte, Josep Coscojuela, Biel Duran, Núria Feliu, Gabriela Flores, Miranda Gas, Robert González, Alba José, La Tresca, Georgina Latre, Àngel Llàcer, Maria Llaga del Pozo, Carme Llambí, Olga Llop, Jaume Madaula, Andrea Madrid, Mag Lari, Isabel Marín, Sergi Martínez, Judit Mascó, Cristina Matamoros, Juan Máñez, Óscar Muñoz, Joan Negrié, Josep Nieto. Laura Pau, Joan Pera, Espartac Peran, Anna Perelló, Manel Piñero, Raquel Pla, Pepa Plana, Carme Portaceli, Alba Pujol, Toni Puntí, Pere Riera, Raimon Rius, Marc Rius, Carol Rovira, Gemma Ruiz, Predestinaciñon Sánchez, Kathy Sey, Yolanda Sey, Bernat Soler, Elena Tarrats, Oriol Torrent, Ireneu Tranis, Raquel S. Turnes, Mònica van Campen, Joana Ventura, Mercè Verdaguer. Direcció tècnica: Ton Mentruit. Tècnic funcions: Francesc Isern, Juan Casasnovas, Carles Puntí i ARASO. Regidors: Oriol Ibáñez i Anna Ullibarri. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Producció executiva: Lídia Figueras. Ajudant de producció: Aina Pociello i Clara Giménez. Direcció artística de Guillem Albà i Pau Escribano. Producció i organització: Associació Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (ADETCA) i Teatres Públics de Catalunya. Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 5 setembre 2016.

L'arribada de Bet Orfila (Barcelona, 1972), gerent de La Perla 29, a la presidència de l'Associació d'Espectadors de Teatre de Catalunya (ADETCA) s'ha visualitzat del tot amb la nova línia de la gala inaugural de la temporada 2016-2017, «Catalunya aixeca el teló», que com en els últims anys, ha tingut lloc al Gran Teatre del Liceu en retransmissió en directe —amb mitja hora de diferència per als espectadors— per TV3. La gala, presentada pel clown, músic i polifacètic Guillem Albà, amb un equip de guionistes i col·laboradors propi d'un macroxou i, per tant, amb una gran dosi de voluntat que s'agraeix, ha representat un abans i un després que ja no podrà tirar enrere. S'ha deixat per a les cartelleres, les pàgines d'internet i els programes de mà el voler resumir en una hora allò que la temporada oferirà. Missió impossible que en altres edicions s'havia intentat encabir per gèneres sense que acabés mai de donar una visió completa. Per tant, davant de la impossibilitat, ¿per què no fer una festa per engrescar el personal?... [+ crítica]

01 de setembre 2016

El Teatre Goya recupera la comèdia francesa «Caiguts del cel» amb Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Anna Barrachina i la incorporació d'Àlex Casanovas, sota la direcció de Sergi Belbel

«Caiguts del cel (Comme s'il en pleuvait)», de Sébastien Thiéry. Traducció i versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez (2015) / Àlex Casanovas (2016) i Anna Barrachina. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas (A.A.I.). Vestuari: Mercè Paloma. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant de direcció: Antonio Calbo. Assessorament lingüístic: Alina Furman. Direcció: Sergi Belbel. Coproducció: Focus i Trasgo Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 18 setembre 2015. Reposició: Teatre Goya, 1 setembre 2016.

Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya. Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonètica i l'expressivitat gestual dels dos contrincants. 'Caiguts del cel' és una comèdia que demana, es vulgui o no, que els espectadors es creguin el que hi passa. Es parla de l'absurd, però podríem dir que encara està en la línia del surrealisme. I filant una mica més prim i casolà, podríem dir que s'acosta al realisme màgic, com si l'autor parisenc hagués llegit de jove algun dels contes de Pere Calders [+ crítica]