JJJ AL CIM DE LA COMÈDIA

 «El gran comediant», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Àfrica Alonso, Joel Joan, Xavi Mira, Sandra Monclús i Eduard Muntada. Escenografia: Pep Oliver i Raúl Pérez - Zeroquatre. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Mingo Albir. Música: Xavi Capellas. Espai sonor: Raimon Segura. Caracterització: Imma Capell. Moviment escènic: Ferran Carvajal. Ajudant direcció: Sergi Vallés. Ajudant vestuari: Anna Ramon. Producció executiva: Núria Costas, Joel Joan i Hèctor Claramunt. Regidoria: Sergi Vallès. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Zeroquatre, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic David Ruano. Col·laboradors: Cofraria del Cava, Munich, Montibello. Agraïments: Josep Abril, Alicia Moya. Producció: Focus, Arriska Films i Nakatomi. Direcció: Joel Joan. Estrena: Festival Temporada Alta. Teatre Municipal de Girona, 22 octubre 2020. Reestrena: Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2021.

Dic «JJJ» perquè darrere el divo Llorenç Tortosa, actor de ficció i gran comediant que dóna raó al títol d'aquesta obra, hi ha en realitat Joel Joan Juvé (Barcelona, 1970), actor també polifacètic que ha tocat totes les tecles possibles des de la interpretació, a la direcció, la producció, el cinema, la televisió i la iniciativa gremial com és, i cal recordar-ho, l'Acadèmia del Cinema Català. Si hi ha una sala teatral de la cartellera, aquests dies de noves restriccions i òmicrons desbocats, on els espectadors eixamplen més els pulmons de tant riure, aquesta és la sala del Teatre Goya on «El gran comediant» mostra les claus del que ha de ser una comèdia de bulevard sota el segell de la qualitat tant actoral com argumental. La qualitat argumental té l'autoria del tàndem que formen el mateix Joel Joan i Hèctor Claramunt. Sembla que s'hagin dit: «¿I quina una en podrìem fer ara després d'“El pare de la núvia” o “Escape Room”?» I han optat per mirar-se el melic de la professió —ja passava a la sèrie «El crac»— mentre, tot fent broma, faran creure que el que expliquen és una exageració pròpia del registre de la comèdia però que cada vegada més regira les entranyes de la realitat del sector... [+ crítica]

QUATRE SENYORES I UN SENYOR

«Les irresponsables», de Javier Daulte. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Nora Navas. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant escenografia: Víctor Peralta. Direcció producció: Josep Domènech. Cap de producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Macarena García. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Cap tècnic: Pere Capell / Jordi Thomas. Regidoria: Jana Morey. Maquinista: Joan Bonay. Animació App: Artur Guarezi. Assessorament coreogràfic: Fàtima Campos Trepat. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixes. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Comunicació i distribució: Bitò. Màrqueting i comunicació: Publispec. Fotografies: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció: Bitò. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Estrena: Festival Temporada Alta 2021, Teatre Municipal de Girona, 28 octubre 2021. Reestrena: La Villarroel, Barcelona, 18 desembre 2021.
 

«Ne me quitte pas, il faut oublier...», cantava Jacques Brel. Però no sempre ni tothom s'ho pren amb tant de raonament poètic. Com li passa a la Lila, una de les tres protagonistes d'aquesta comèdia, diguem-ne “irresponsable” fent honor al títol, que ha creat el dramaturg Javier Daulte (Buenos Aires, 1963), diria que adaptant-se a la complicitat de les tres actrius (Marta Marco, Cristina Genebat i Nora Navas) i també a la de la directora Sílvia Munt. No són les tres noies de «Mossbank road», d'Amelia Bullmore, que també va dirigir Sílvia Munt a la mateixa La Villarroel el 2017, però s'hi assemblen, ni que allà la tercera fos l'actriu Clara Segura i aquí sigui l'actriu Nora Navas. L'acció es trasllada a una segona residència de fora ciutat i d'estètica decorativa de disseny. Les tres protagonistes estan a la ratlla superada dels quaranta i passen per la maroma de la presumpta crisi. De fet, la crisi ja ha esclatat abans de començar perquè la Lila, que ha patit un desengany sentimental, sembla «El Desconsol», de Josep Llimona, tot i que la noia de l'escultura blanca de la Ciutadella, contràriament al que fa la Lila, no plora a raig fet ni s'engata a “morro” ni s'empastilla amb fàrmacs antidepressius... [+ crítica]

NORANTA DINARS DE NADAL COM UNA ALENADA DE XAMPANY

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2021: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos / Àngels Salinas. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Assistent direcció: Miqui Uriz. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021.




Crítica teatral: Noranta dinars de Nadal com una alenada de xampany. «El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2021: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos / Àngels Salinas. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Assistent direcció: Miqui Uriz. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021. Extracte en podcast: [https://bit.ly/3DVoGRd] o text: [https://bit.ly/3yqxxcB]

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2014]
 

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja la té el mateix autor, Thornton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

SER O NO SER... UN CINEMA, AQUEST ÉS EL DILEMA

«Hamlet Aribau», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Míriam Alamany, Guillem Balart, Toni Gomila, Carles Martínez / Ramon Vila, Marc Rius, Elena Tarrats i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Oriol Broggi. Il·luminació Pep Barcons
So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Vestuari: Oriol Broggi i Elisabet Meoz. Ajudants direcció: Albert Reverendo i Carla Vilaró. Coreografia d’esgrima: Isaac Morera. Caracterització: Àngels Salinas. Suport vídeo: Sabrina Montoya. Projecció espectre: Xavier Boada. Fotografia: Bito Cels. Disseny gràfic: Pau Masaló. Regidor:Marc Serra. Sastressa: Elisabet Meoz. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero, Emili Vallejo, Sara Vidaurreta, Òscar Cereijo (tècnic en pràctiques). Agraïments: Anna Pitarch, Sala Beckett i tots els tècnics/ques de suport pel muntatge. Produccio: La Perla 29. Amb la col·laboració de Grup Balañá. Direcció: Oriol Broggi. Cinema Aribau, Barcelona, 5 desembre 2021.

Abans d'anar al “cinema” repasso alguns «Hamlets» que han passat pels escenaris catalans en els últims anys. N'hi ha de tots els colors i per a tots els gustos. El més recent, el 2016, al Teatre Lliure de Gràcia, en una versió del dramaturg Pau Carrió i amb l'actor Pol López com a rei de la calavera. Abans, hi havia hagut, el 2009, la versió d'Oriol Broggi en col·laboració amb Marc Rosich i la traducció de Joan Sellent, a la Biblioteca de Catalunya, amb Julio Manrique de protagonista. Només un any abans, el 2008, el director alemany Thomas Ostermeier havia portat al Teatre Lliure de Montjuïc el seu particular «Hamlet» amb la companyia Schaubühne Am Lehniner Platz Berlin, amb Lars Eidenger al capdavant del repartiment. I anant encara més enrere, el 2003, en van coincidir dos, un de força exclusiu al Teatre Romea, i dic exclusiu perquè tot i que partia de la primera versió de Joan Sellent, va ser traduïda a l'anglès dirigida per Calixto Bieito i es va presentar amb sobretitulat català, només cinc funcions, protagonitzada per l'actor George Anton (en aquell temps, parlo del 2003, al sector del teatre, totes li ponien i es podia permetre luxes de gurmet com aquests). L'altre «Hamlet» del 2003 va ser al Teatre Nacional de Catalunya, aquest provinent de Lituània, dirigit per Eimuntas Nekrosius, amb la companyia Meno Fortas de Vílnius i amb Andrius Mamontovas prenent el relleu a la calavera. M'aturo aquí en aquest salt enrere. «Hamlet» ha estat i és omnipresent en el teatre català. Aquests espectacles que rememoro tenen tots la seva particular mirada, alguns més clàssica, d'altres més agosarada, fins al punt que un d'ells, el lituà del Teatre Nacional de Catalunya, provocava algunes desercions dels espectadors. Que pocs espectadors, per no dir cap, s'aixequen ara de la butaca a mitja funció quan un espectacle no els fa el pes! Prefereixen que caigui el teló i fer mambelletes educadament. D'entre tots aquests «Hamlets», vius encara a la memòria, faltava un salt més sorprenent, arriscat i aventurer. Qui havia de dir que la troupe de La Perla 29 sortiria del seu confort de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya per posar de panxa enlaire una de les sales de cinema més emblemàtiques de Barcelona, el Cinema Aribau. ¿Crisi del cinema o crisi del teatre? ¿O potser és que no hi ha crisi i que tot és un joc trapella per confondre els espectadors?... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DEL PETIT MOULIN ROUGE

«Prostitución», d'Andrés Lima i Albert Boronat. Dramatúrgia sobre textos d'Amelia Tiganus, Juan Cavestany, Albert Boronat, Verónica Serrada i Andrés Lima i els testimonis d'Ana María, Isabela, Lucía, Alexa, Alicia, Lukas i la Sra. Rius. Intèrprets: Carmen Machi, Nathalie Poza, Carolina Yuste. Música en directe: Laia Vallés / Bru Ferri (piano). Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez (aai). Composició musical i so: Jaume Manresa. So: Enrique Mingo. Audiovisuals i gravació: Miquel Àngel Raió. Direcció documental: Carolina Cubillo. Ajudants de direcció: Laura Ortega i Alfons Casal. Ajudant d'escenografia i d'il·luminació: Alberto de las Heras. Ajudanta de vestuari i producció: Laura Galán. Ajudanta de videocreació: Marc Cabero. Actriu de gravació: Lucía Juárez. Direcció de producció: Joseba Gil. Producció executiva: Héctor Mas. Ajudant de producció: Vicente Cámara. Producció: Check-in producciones, Teatro Español, Escena Nacional d’Andorra, Molinos de Papel, Mama Floriana i Asuntos Culturales. Equips tècnics i gestió del TNC. Direcció: Andrés Lima. Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 30 novembre 2020. Reposició en gira: Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 desembre 2021.

Aquest espectacle d'Andrés Lima i Albert Boronat, basat en testimonis reals, una barreja de teatre documental, de musical, teatre de denúncia i cabaret, ve a ser com l'altra cara d'aquell desaparegut món del “Petit Moulin Rouge” del Paral·lel rebatejat com a “El Molino” per obra i gràcia del règim franquista. Si allà, al “Petit Moulin Rouge”, partint de la creença popular que la prostitució és l'ofici més vell del món —i si no que ho preguntin als antics grecs que ja s'hi guanyaven la vida!—, qualsevol frivolitat en relació al sexe era acceptada i ben vista per la societat de l'època sense ni plantejar-se un bri feminista de denúncia social, aquí, malgrat que el muntatge s'empari també en certs moments en el registre de revista de cabaret, amb una prudent i discreta interacció picaresca amb el “respectable” de primeres files i amb una suggerent banda sonora en directe de l'intèrpret pianista, l'objectiu és que, ni que sigui amb un subtil vel d'humor, es posi l'èmfasi en tot el pòsit més fosc que envolta el món de la prostitució: el tràfic de dones, l'explotació sexual, la immigració enganyosa amb promeses falses, la drogoaddicció, la violència de gènere... [+ crítica]

QUARANTA ANYS SENSE DIR NI PIU

«Per fi sol!», de Carles Sans. Intèrpret: Carles Sans. Il·luminació i so: Joan Delshorts. Disseny gràfic: Maxianplanet. Fotografia: Elena Infante. Producció: Lustig Media. Direcció: José Corbacho i Carles Sans. Teatre Borràs, Barcelona, 25 novembre 2021.
 

L'actor, mim i director teatral Carles Sans (Badalona, 1955) és el “guapo” de la companyia Tricicle. Ep!, ho diu ell, i no se n'amaga, amb tot l'afecte pel “grassonet” i el ”calb” que l'han acompanyat pràcticament tota la vida en un trio escènic inimitable. Carles Sans fa quaranta anys que no badava boca a l'escenari. No és estrany, doncs, que el títol del seu espectacle en solitari sigui tan clarivident: «Per fi sol!» i que durant noranta minuts, que passen volant i rient a cor què vols, s'esplaï a gust. Carles Sans explica moltes anècdotes, sempre tocades per una pàtina d'humor fi, blanc, per a tots els públics, vaja. Però un humor que fuig del típic i tòpic monòleg de guió sobre "coses que passen al món" i que entra en algunes confessions personals i alguns secrets de la companyia Tricicle que tant a ell, com a Joan Gràcia i Paco Mir, els van fer voltar per tot el món amb milers i milers d'espectadors als quals caldria sumar-hi els milers i milers de teleespectadors. Es podria pensar que «Per fi sol!» és una acta notarial del que ha fet el Tricicle. Res d'això. Però sí que l'aura de la companyia Tricicle hi és de rerefons perquè és indestriable la trajectòria artística de Carles Sans amb la trajectòria artística de Tricicle. Des dels primers anuncis de televisió en blanc i negre d'un nen Carles fins a l'internat de l'escola de capellans, el temps de la mili (no ho diu, però sembla que a Almeria), els primers estudis de Dret que abandona, les primeres classes de teatre de l'escola El Timbal, les primeres actuacions al Teatre Llantiol i tot el que ve darrere de Tricicle, sovint amb una maleta carregada fins al capdamunt, acompanyat sempre de la dona de la seva vida, i amb anècdotes de taxistes, de confusions amb La Trinca que també eren tres, d'avions als quals té pànic, de consultoris mèdics que recorden supositoris d'infància, de bolos per la Seca i la Meca... i, sobretot, pel Japó!... [+ crítica]

SER ANIMALS PER CONTINUAR SENT ANIMALS, DEIA ARISTÒTIL, PERÒ PRESUMPTAMENT RACIONALS

«Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero. Intèrprets 2021: Josep Maria Pou, Alejandro Bordanove i Maria Cirici. Intèrprets: Josep Maria Pou, Bernat Quintana i Miranda Gas. Imatges en vídeo: José Luís Alcobendas, Ivan Benet, Aleix Peña, Xavier Ripoll i David Vert. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Juanjo Llorens. Vestuari: Antonio Belart. Espai sonor: Orestes Gas. Vídeoescena: Álvaro Luna. Ajudant il·luminació: Rodrigo Ortega. Ajudant escenografia: Paula Font. Direcció producció: Maite Pijuan. Cap producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Montse Tixé. Sastressa: Rosario Macias. Cap tècnic teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Tècnic so: Dani Seoane. Construcció escenografia: Arts-cenics i Taller d'escenografia Joan Jorba. Confecció vestuari: Època i Goretti. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Coproducció: Teatre Romea i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Ajudanta direcció: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 2 novembre 2019. Reposició: 24 novembre 2021.
 

Mentre l'actor Josep Maria Pou fa de Ciceró al Romea —des d'aquesta temporada [2019-2020] també director artístic de la programació del teatre—, un comença a témer a poc a poc mentre avança la trama que els molt honorables membres de l'«autoanomenada» Junta Electoral Central no deuen anar gaire al teatre. Si hi anessin potser se'ls acudiria la “boutade” que el discurs de l'obra «Viejo amigo Cicerón», d'Ernesto Caballero, hauria de ser suspesa en campanya electoral [2019] perquè es pot considerar «perillosa» i «tendenciosa». Si el mateix organisme controlador central veta pancartes inofensives i reivindicatives, fa tancar exposicions amb urnes, imposa maneres d'informar als mitjans públics, prohibeix paraules que són als diccionaris de totes les llengües i condemna concentracions ni que només pretenguin “reflexionar” la vigília de les votacions, no seria gens estrany que quan el personatge de Marc Tul·li Ciceró —o el vell usuari de la noble biblioteca amb pinta de professor d'època que es fa dir Marc Tul·li Ciceró— dialoga i discuteix amb un jove estudiós (l'actor Bernat Quintana [2019] / Alejandro Bordanove [2021]) a qui encoloma el paper de l'esclau Tiró, i la seva jove parella també estudiosa (l'actriu Miranda Gas [2019] / Maria Cirici [2021]), a qui pren per la seva filla Túl·lia, que preparen un treball sobre Ciceró en una de les àrees de la mateixa biblioteca —immensa escenografia que sembla vinguda d'un altre temps—, a l'esmentada Junta Electoral se li disparessin totes les sospites quan Ciceró diu, per exemple: «O l'espasa o la toga», o quan rebla el seu discurs reptant l'auditori a «dialogar tots plegats»... [+ crítica]

JA PODEM TIRAR L'ARRÒS!

«Pecats imperdonables», de Benjamin Cohen. Adaptació d'Edu Pericas. Intèrprets: Eva Barceló, Jofre Borràs, Agnès Busquets, Francesc Ferrer, Susanna Garachana, Miquel Sitjar i Peter Vives. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Argelia Teo. Caracterització: Àngels Salinas. Sonorització: David Solans. Cap tècnic: Joan Segura. Regidora: Gemma Navarro. Eina informàtica: Daniel Vera. Imatge: Frankie de Leonardis. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué. Producció: Anexa. Locució inicial: Albert Peñarroya. Agraïment especial: Roger de Gràcia. Amb la col·laboració d'Sport. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Edu Pericas. Aquitània Teatre, Barcelona, 20 novembre 2021.

La part interior de la “barraca” escenogràfica delata de seguida que som en algun lloc incert del Delta de l'Ebre. Hi ha virtuals camps d'arròs per tot el voltant, mirant cap a la platea, esclar. El dialecte dels personatges, però, és el català oriental, tret del de la presumpta criada que, per origen propi de l'actriu, fa anar l'illenc. Tant hi fa. Tots els camins lingüístics porten a Roma... o al Delta, vaja. L'obra és del dramaturg Benjamin Cohen, un autor veneçolà establert al Panamà des d'on ha aconseguit fer-se un nom internacional amb obres de teatre, cinema i guions de televisió i ara també en plataformes, però sense ser anglès. L'obra «Pecats imperdonables» (en original: «Sin perdón por los pecados») és una comèdia que aparenta que és d'humor blanc, però que progressa cap al gènere negre. I té la característica que permet als espectadors que, a través del mòbil i des del web “pecats.cat”, interaccioni en almenys vuit ocasions per decidir cap on vol que tiri la trama. Aquesta opció l'acosta a una altra comèdia clàssica que en el teatre català ha estat sempre de les més ben rebudes, «Pels pèls», de Paul Pörtner, que aquí s'ha vist en diverses ocasions, una de les últimes, al Teatre Condal. Recordem la perruqueria on es comet un assassinat i, tralarà, tralarà... els espectadors —amb la clàssica mà alçada perquè ve del temps sense mòbils— decideix qui és el culpable. Aquí també hi ha un culpable —o una culpable, depèn!— i el rànquing de votacions per mòbil —si la cobertura de l'interior de la platea no flaqueja les dades mòbils— fa que cada funció sigui diferent, segons l'estat emotiu dels espectadors en qüestió... [+ informació]

  

UN CONTE MUSICAL AMB PARTITURA AFRICANA

«A man of good hope». Autoria: Isango Ensemble a partir del relat de Johnny Steinberg. Intèrprets: Mandisi Dyantyis, Thobile Dyasi, Nombongo Fatyi, Thandokazi Fumba, Tamsanqa Lamani, Nontsusa Louw, Paulina Malefane, Zimkhitha Mathomane, Zanele Mbatha, Sinethemba Mdena, Thina Meni, Zoleka Mpotsha, Thamsanqa Mtshamba, Thandolwethu Mzembe, Siyanda Ncobo, Sonwabo Ntshata, Anomtha Nteta, Inomtha Nteta, Melikhaya Ntshuntshe, Cikizwa Rolomana, Masakana Sotayisi, Luvo Tamba i Ayanda Tikolo. Coach de parla i diàleg: Lesley Nott Manim. Coreografia: Lungelo Ngamlana. Il·luminació: Mannie Manim. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Administració: Megan-Leigh Adams. Cap de producció: Repons. Producció executiva: Claire Béjanin. Producció: Young Vic. Companyia Isango Ensemble. Amb la col·laboració de The Royal Opera, Repons, BAM i Les Théâtres de la Ville de Luxembourg. Direcció musical: Mandisi Dyantyis i Paulina Malefane. Direcció: Mark Dornford-May. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 novembre 2021.

La història parteix del relat publicat el 2015 per l'escriptor, periodista i guionista Johnny Steinberg (Johannesburg, Sud-àfrica, 1970), estudiós de la vida quotidiana en la transició de Sud-àfrica a la democràcia i doctor en teoria política, format entre les universitats de Johannesburg i d'Oxford. La seva mirada no és gens complaent sobre la societat a la qual pertany i l'adaptació en clau de conte musical que n'ha fet la companyia Isango Ensemble, que debuta per primera vegada aquí, amb més de vint anys de trajectòria i amb seu a Ciutat del Cap, tampoc no endolceix ni maquilla els fets que configuren la trama del muntatge sinó que, ben al contrari, s'erigeix en una veu de denúncia sobre el llast de la delinqüència que ha assotat en diferents etapes el continent africà i també Sud-àfrica, el tràfic d'éssers humans, la migració, la pobresa i la xenofòbia, sense oblidar el sistema dels clans de Somàlia, la repressió de diversos països africans i el racisme que neix i creix com la mala herba per la por o el rebuig dels nadius cap als nouvinguts. Sí que hi ha una constant referència a les desigualtats i els privilegis o els greuges entre sud-africans blancs i sud-africans negres, en el país que un dia va ser ric i que encara ara s'associa a la icona de Nelson Mandela. La companyia Isango Ensemble no es deixa engolir per l'orgull i l'autoestima del seu origen i reflecteix sobretot el polvorí humà que, des de dins mateix, destrueix a poc a poc el poble africà... [+ crítica]

TITES, TITES, TITES... TACA TACA I PORRÓ

«L'oncle Vània», d'Anton Txékhov. Traducció del rus de Feliu Formosa amb la col·laboració de Nina Avrova. Intèrprets: Ivan Benet, Kaspar Bindeman, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol. Espai escènic: Gintaras Makarevicius. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor:  Antanas Jasenka. Vídeo: Artis Dzerve. Ajudanta d'escenografia: Núria Torrell. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Cap tècnic: Pere Capell, Joan Borràs (de gira). Regidora: Montse Alacuart. Tècnic de so: Santiago Vázquez. Tècnic de vídeo: Martín Elena. Intèrprets català - lituà: Kristina Nastopkaite i Jolita Blyžyté. Alumna en pràctiques ajudanta direcció: Kristina Kellnerová. Alumna en pràctiques ajudanta escenografia: Palmira Sabaté. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Comunicació i distribució: Bitò. Agraïments: La Fageda Fundació. Ajudanta de direcció: Mercè Vila Godoy. Direcció: Oskaras Koršunovas. Coproducció: Teatre Lliure i Festival Temporada Alta. Teatre El Canal, Girona, 8 octubre 2020. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 novembre 2021.

La història de «L'oncle Vània» és de les més conegudes del teatre universal. I no decep mai perquè el seu rerefons és absolutament intemporal com ho és també l'exploració de la condició humana. I encara decep menys si la versió que es revisita en respecta sobretot el que Anton Txékhov hi vol expressar però adaptant i remodelant les actituds, els sentiments, les reaccions i les maneres d'expressar-se de cadascun dels personatges, que és el que fa magistralment i totalment desinhibit de prejudicis el director Oskaras Koršunovas (Vílnius, Lituània, 1969) amb aquest estol de set dels intèrprets catalans més emblemàtics i l'afegitó de Kaspar Bindeman, a partir del muntatge estrenat primer dins el Festival Temporada Alta i ara fent temporada al Teatre Lliure de Montjuïc. De cop i volta ens trobem amb una proposta teatral que, en un altre cas, qualificaríem sense complexos d'“internacional”, per la procedència del director i part del seu equip, però que resulta que està cuit a casa i que, tal com ha sortit, sense fer-hi cap retoc, podria donar la volta al món amb la mateixa etiqueta d'“internacional” penjada. Oskaras Koršunovas barreja la tragèdia de la família de Vània a la datxa russa —¿o hauríem de dir del mas i l'hortet catalans?—  amb la comèdia a vegades irreverent, amb un pols d'humor que de seguida es transforma en tràgic que va despullant l'ànima de cadascun dels personatges de «L'oncle Vània»... [+ crítica]

L'ENIGMA DE LA POTA DE MICO

«L'habitació tancada», de Loredana Volpe. Intèrprets: Anna Casas, Ignasi Guasch, Patrícia Mendoza, Xavier Pàmies, Marc Pujol i Chap Rodríguez Rosell. Música original i espai sonor: Àlvar Llusà-Damiani. Escenografia: Alba Cruells. Vestuari: Loredana Volpe. Il·luminació: Daniel Gener. Fotografia: Sergi Panizo. Realització audiovisual: Montecarlo. Repartiment vídeos: Manu Fullola i Ignasi Guasch. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Ajudanta de direcció: Mar Panyella Bonet. Direcció: Loredana Volpe. Companyia La Salamandra. Sala Versus Glòries, Barcelona, 14 novembre 2021.

Pot ser que els espectadors es quedin amb aquesta anècdota de les tres històries de «L'habitació tancada», la que té el fetitxe de la pota de mico, d'entre les que s'intercalen en aquest nou espectacle de la companyia La Salamandra que parteix d'un text original de Loredana Volpe, autora nascuda a Caracas, Veneçuela, el 1990, i establerta a Barcelona des del 2014. Com ja vaig remarcar a propòsit d'un anterior espectacle de La Salamandra [«Ànsia (Crave)», Sala Àtrium, 2019], el món o els mons de ficció teatral de Loredana Volpe tenen aquesta atmosfera de mirada introspectiva i de tancament —¿d'“habitació tancada” com diu el títol?— si es té en compte que el seu, diguem-ne “exili voluntari”, de Veneçuela a Barcelona, es veu realment forçat per un clima de violència i persecució, víctima ella mateixa d'un intent de segrest i supervivent de trets criminals que podien acabar amb la seva vida i, de passada, amb la seva carrera teatral, no gaire ben vista, per cert, pel govern de torn veneçolà. Esclar que Loredana Volpe podria optar per esborrar o, com a mínim, per aparcar el seu passat —encara hi és a temps per la generació a la qual pertany— i posar-se a escriure, posem per cas, una comèdia de bombos i platerets o un musical a l'ús i els temps que corren, però les circumstàncies personals que he esmentat fan que la seva mirada tendeixi a endinsar-se en les tenebres del misteri i la intriga, una mirada immersa en el gènere fantàstic que fa extensiva a l'auditori i que, en aquesta ocasió de «L'habitació tancada», exigeix més que mai als espectadors un plus de complicitat... [+ crítica]

VÈNCER EL “MONSTRE” AMB LA PARAULA

«Bye Bye Monstre». Dramatúrgia: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella i David Pintó. Text: Marc Artigau. Cançons: Dàmaris Gelabert. Intèrprets: Alba Florejachs, Albert Triola, Marc Soler, Martina Garcia / Violeta Marín / Vinyet Morral. Amb la participació especial de Pep Cruz i Teresa Vallicrosa. Coreografia: Lluc Fruitós (Brodas Bros). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Marçal Cruz. Il·lustració i disseny gràfic: Lyona. Cap de producció i administració: Natàlia Obiols. Màrqueting: Ivan Danot. Comunicació, producció i xarxes socials: Anna Candelas. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Fotografia: Montse G. Lera i Sílvia Poch. Premsa: Núria Olivé – La Tremenda. Una producció de Dagoll Dagom. Amb la col·laboració especial de TMB, el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Rubí. Direcció musical i arranjaments: Àlex Martínez. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Anna Rosa Cisquella. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2021. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
 

Diu Dagoll Dagom que és la primera vegada que fa un musical per a espectadors primerencs, aquells que estan en la franja que oscil·la entre els 5 i els 10 anys. Sí, és cert, amb aquesta intenció, sí. Però això no vol dir que Dagoll Dagom no hagi estat, sense proposar-s'ho potser, una companyia que durant dècades ha fet entrar el cuquet del teatre a moltíssims espectadors joves. I no parlo només del mític musical «Mar i cel», icona teatral de tantes generacions —un espectacle familiar per excel·lència—, sinó també d'anteriors musicals, potser menys espectaculars però igualment mítics, com per exemple la primera «Nit de Sant Joan». Corria l'any 1981 al Teatre Romea quan, sense ser un espectacle especialment destinat als joves, recordo haver-hi portat com a tutor un grup d'una desena d'adolescents d'uns dotze o tretze anys —encara eren temps de l'antiga EGB— que havia participat en un congrés juvenil dels Països Catalans fet a Barcelona. La sortida excepcional “de nit” sense pares —els horaris dels teatres el segle passat gairebé eren per a després de sopar!— i l'anada a un teatre en grup —quan això encara no era un hàbit gaire establert— van ajudar a crear expectació i neguit a la vegada. Però un cop començat l'espectacle, de seguida la impressió que va causar en tota la filera de butaques del grup va ser extraordinària i ja no es va apagar durant tota la representació. Alguns d'aquells adolescents, avui pares i mares de família, encara ho recorden com una “experiència única” de la seva primera adolescència... [+ crítica]

ART, LITERATURA I MÚSICA EN UN MIRALL TRENCAT DE SOLITUD

«M'hauríeu de pagar», de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Àurea Márquez, Albert Pérez, Francesc Cuéllar / Carles Roig. Espai escènic i vestuari: Atrium Produccions. Il·luminació: Mattia Russo. Fotografia: Noelia Sardà. Producció: Atrium Produccions amb la col·laboració de Temporada Alta 2020. Distribució: Escenapart. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala La Planeta, Girona, 19 desembre 2020. Sala Atrium (Festival Grec 2021), 16 juny 2021. Reposició: Sala Atrium, Barcelona, 5 novembre 2021.
 

Són tres. Tres personatges. Tres històries. Hi ha un cert aire de misticisme en conjunt. Hi ha també una volguda —o inconscient mirada— al mite bíblic de l'Anunciació, un dels capítols més propis del gènere fantàstic o de ciència-ficció que plagiaria, si pogués, qualsevol guionista de sèries de plataforma digital si li deixessin fer aparèixer en el guió un missatger amb ales anunciant a la jove protagonista que li ha tocat la grossa i que, sense posar-se al llit amb ningú, serà mare per obra i gràcia d'un in vitro caigut del cel. Mare, fill i missatger sant. «M'hauríeu de pagar» s'ha convertit en una obra de petit format pero de culte que ha fet el salt des d'una atzarosa edició de Temporada Alta el 2020 tocada pel coronavirus fins a la Sala Atrium, primer amb el suport del Grec 2021, i ara en reposició de tardor, on ha estat redescoberta i summament enlairada als cels —continuem amb la influència bíblica— tant per la crítica com pels espectadors. L'esperen unes quantes nominacions, per exemple, als Premis Butaca 2021. Una bona part del secret de «M'hauríeu de pagar» rau en el fons textual de l'autor Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) i una altra part s'ha d'atribuir sense cap mena de dubte al tripartit actoral, amb una exultant i camaleònica Àurea Márquez i uns no menys suggerents Albert Pérez i Carles Roig, aquest últim alternant algunes funcions amb Francesc Cuéllar... [+ crítica]

UN TESTIMONI INTEMPORAL AMB ENRAMPADA ELECTRÒNICA

«Infanticida». Òpera electrònica a partir de «La infanticida», de Caterina Albert (Víctor Català). Composició musical: Clara Peya. Adaptació dramatúrgia: Marc Rosich. Interpretació: Neus Pàmies. Interpretació i disseny sonor d'electrònica: Gerard Marsal. Escenografia: Laura Clos (Closca) i Felipe Cifuentes. Il·luminació: Pol Queralt. Disseny audiovisual: Felipe Cifuentes. Assessoria moviment: Maria Salarich. Fotografia: Albert Rué. Vídeos promocionals: Jaume Viñas. Direcció: Marc Angelet. Producció: Neus Pàmies. Sala Àtrium, Barcelona, 30 gener 2020. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 octubre 2021.
 

Després de la versió que el 2009 va representar l'actriu Emma Vilarasau al Teatre Romea d'aquest monòleg tràgic de finals del segle XIX, malauradament tan actual —fent aleshores un doblet amb un altre monòleg, «La germana Pau», interpretat per Àngels Gonyalons—, semblava una temeritat que les paraules de Caterina Albert —el pseudònim de Víctor Català és posterior al 1898, quan va escriure «La infanticida» segurament que basant-se en algun fet real pròxim a la seva hisenda agrícola— es poguessin traslladar a un altre registre com el de l'adaptació en clau d'òpera electrònica que han fet per una banda Clara Peya, com a compositora, i per l'altra, Marc Rosich, com a dramaturg. El resultat, esclar, ho desmenteix. Sí que era possible i, si es vol, encara més punyent, amb la immensa interpretació que en fa l'actriu i cantant Neus Pàmies, una de les membres de la companyia Projecte Ingenu i actriu també d'altres musicals vistos en les últimes temporades. A «La infanticida», una dona amant i víctima a la vegada de l'home estimat, amenaçada per la fúria patriarcal, explica des de la cel·la d'un manicomi el seu acte de mort de la criatura que, si hagués deixat viure i créixer, ningú del seu voltant no l'hauria acceptat. La falç del pare, l'amor que confessa que sent encara per Reiner, l'amor furtiu, i la roda de molí que s'emporta el cos de la petita graner avall marquen el triangle del drama que s'insereix, evidentment, en els drames rurals de l'època, però que, com deia, retroben en la societat urbana contemporània el seu paral·lel. I, si no, ¿quina diferència hi ha entre la Nela, la infanticida de Víctor Català, i les moltes —massa!— infanticides anònimes de les criatures que es troben abandonades en contenidors, o les que provoquen els maltractaments infantils que surten a la llum cada dos per tres, o els drames violents de gènere que sempre tenen un trencament passional de fons? Només se'n pot marcar una, de diferència: d'allò que abans se'n feia vot de silenci tancat a casa ara surt a la llum i es converteix així en un fracàs col·lectiu que no ha sabut resoldre a temps allò que s'ha convertit en una tragèdia personal... [+ crítica]

EL TEATRE DEL “JO”

«Nosaltres (a nosotros nos daba igual)», d'Helena Tornero. Intèrprets: Nacho Almeida, Neus Ballbé, Tamara Ndong Bielo, María Ramos i Junyi Sun. Escenografia: Monica Boromello, Vestuari: Anabela Rolanda Lubisse i Gelsomina Torelli. Il·luminació: Adrià Pinar. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Elena Juárez. Coreografia: Juny Sun. Ajudanta direcció: Inés García. Direcció: Ricard Soler Mallol. Coproducció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Español de Madrid. Equips tècnics i gestió del TNC. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 octubre 2021.
 

L'endemà de la mateixa nit d'aquesta funció es fa públic un incident racista a les portes d'una discoteca de Badalona, la popular Titus Carpa. Sembla que els porters, a més de demanar el passaport que justifiqui la vacunació contra el coronavirus, es van negar a deixar entrar una noia de 18 anys pel color de la seva pell i que, a més, li van dir: «Amb dos dits menys de color, passaries». L'incident, denunciat a les xarxes pel pare de la noia, originària de Madagascar i negra, ha aixecat una vegada més la denúncia de racista que hi ha implícita en el substrat de qualsevol societat per molt oberta, acollidora i democràtica que es digui que és. La gerència de la discoteca, hores després del rebombori, ha negat els fets. Ha sortit a defensar els seus treballadors. Ha qüestionat qualsevol actitud de racisme i, per garantir-ho, ha afirmat que dos dels porters de la Titus Carpa de Badalona són, precisament, d'origen marroquí. Les càmeres de seguretat sembla que poden ser la clau de la denúncia que tant SOS Racisme com els mossos d'esquadra han dit que es faci perquè es pugui investigar. No és hora ara de fer una crònica d'investigació de la nit i del jovent després dels múltiples incidents que arran de les concentracions en places i parcs i els botellots corresponents s'han originat en les últimes setmanes, alguns denunciats i d'altres simplement oblidats en els llimbs de la mal anomenada “festa”... [+ crítica]

UN PERRY MASON JUVENIL

«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets primera estrena 2014: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: 30 octubre 2021. A partir 5 anys.

En la novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha també aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és com un diamant en brut que promet i que, com es va preveure aquí ja en la seva estrena el 2014, havia de tenir i ha tingut una llarga trajectòria. L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes. És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional... [+ crítica]

¡ANCHA ES CASTILLA!

«Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I». Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Cristina Arenas / Júlia Truyol (2020). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Música: Jan Fité. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Ajudanta d'escenografia i vestuari: Joana Martí. Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico. Producció executiva: Marián Díaz Comas. Cap de producció: Macarena García. Construcció de l'escenografia: Carla Piera. Confecció de vestuari: Albert Pascual i Joana Martí. Equips Teatre Lliure. Coproducció: La Calòrica i Teatre Lliure. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 gener 2020. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 28 octubre 2021.

La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017), «Els ocells» (2018) i «De què parlem mentre no parlem d'aquesta merda» (2021). I ara, la recent «Arbres, vodka i naus voladores», una mirada sobre un futur imaginat per Txékhov, estrenada a Temporada Alta. El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni ja llarg. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, abans les possibilitats tècniques del Teatre Lliure i ara el romanticisme de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya amb La Perla 29 d'amfitriona han permès amb el pas del temps engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla... [+ crítica]

AQUELLA NOIA DANESA...

«Jo, dona. A Lili Elbe», de Marta Carrasco. Intèprets: Marta Carrasco i Albert Hurtado. Espai escènic: Marta Carrasco, Pau Fernández i Dario Aguilar. Vestuari: Pau Fernández. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Guillaume Cayla i Joan Valldeperas. Vídeo i muntatge: José Prados. Producció: Cia. Marta Carrasco, Temporada Alta i Centre Cultural Vilanova del Vallès. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Marta Carrasco i Manel Quintana. Teatre de Salt (Gironès), Temporada Alta, 15 novembre 2019. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 octubre 2021.

Marta Carrasco sempre ha fugit dels clixés del que s'entén com a “dansa” estricta. La seva és una visió polièdrica que barreja el moviment, la coreografia, l'espai escènic, el so, la il·luminació, el vestuari, els efectes, la poètica i, sobretot, un fil dramatúrgic. Marta Carrasco no necessita el text per explicar una història. El relat oníric dels seus muntatges diu sempre més que mil paraules. Aquesta concepció del gènere teatral —ara se'n diu “híbrid”— que li ha valgut nombrosos reconeixements l'ha situat en un món singular, molt personal, lluny del seu àmbit i molt a prop de l'origen del cinema —¿hauria de dir potser del cinema mut?— que, tant el de fa cent anys com el d'ara mateix, no ha necessitat mai de les paraules si s'explica bé en imatges. No sé si és per atzar, però es dóna el cas que la història de Lili Elbe havia estat recreada també al cinema, el 2015, amb el film «The Danish Girl (La noia danesa)», de Tom Hooper, basada en la novel·la homònima de David Ebershoff. Amb «Jo, dona. A Lili Elbe», Marta Carrasco recull aquests testimonis anteriors i homenatja la pintora danesa Lili Elbe, nascuda a Vejle el 1882 i morta a Dresden, Alemanya, el 1931. És, per a la història de les conquestes socials, la primera persona que es coneix que se sotmet a una cirurgia de canvi de sexe. Pionera trans, doncs, la seva mort s'atribueix precisament a les seqüeles d'una de les últimes cinc operacions de transplantament d'úter que, lluny de la conservadora societat danesa, va poder fer a Alemanya... [+ crítica]

EL CLAQUÉ MINAIRE DEL BILLY

«Billy Elliot». Música d'Elton John. Llibret i lletres: Lee Hall. Director: Stephen Daldry. Adaptació: David Serrano. Intèrprets: Iker Castell / Pablo Fito / Marc Gelabert / Pol Ribet / Max Vilarrasa (Billy Elliot); Natalia Millán (Senyoreta Wilkinson); Óscar de la Fuente (Pare); Agustín Otón (Tony); Allende Blanco (Mare); Teresa Guillamón (Àvia); Pedro Ángel Roca (George); Juanki Fernández (Braitwaite); Patricia Paisal (alterna Mare); Enric Marimon (Billy Ellior adult); José Linaje (cover Pare); Natán Segado (cover Tony); Robert Matchez (cover Braitwaite); Muntsa Rius (cover àvia); Noah Arroyo, Arnau González, Ot Marien, Max Miquel, Ángel Olaya, Mario Alcalá, Alejandro García, Bernat Pastor, Andrey Kaverznikov, Alex Vizuete, Alan Arroyo, Pol Díaz, Leo García, Aleix Guasch, Pol Quintana, Antonio Molero (nens); Naiara Mora, Naira Repiso, Olimpia Roch, Mariona Schilt, Berta Serrahima, Anna Aguilar, Marina Ayala, Inés, Riera, Sofía Rodríguez, María Vinuesa, Ariadna Horcajada, Alba Iglesias, Marina Miró, Erika Ramos, Yaiza Ramos, Lola Coma, María Fernández, Lucía Galán, Arlet Roca, Laura Sánchez, Lia Gordillo, Carla López, Emma Macià, Alba Márquez, Elsa Tejada, Berta Doñate, Cristina Lao, Neus Moreno, Aina Planas, Sara Roch (nenes); Óscar Domínguez, Lean Zanardi, Lluís Canet, Rafa Higuera, Joaquín Fernández, Joan Salas, Gonzalo Larrazábal, Desirée Moreno, Míriam López (elenc). Músics: Gaby Goldman (director musical), Albert Anguela (baix), Federico Salgado (baix suplent), Dusan Jevtovic (guitarra), Toni Mena (guitarra suplent), Adrià Aguilera (Key 2 i 2n director musical), Arianna Pijoan (Key 2 suplent), Jordi Guasp (trompa), Jorge Navarro (trompa suplent), Gregori Hollis Calvo (trompeta), Raul Gallego (trompeta suplent), Claudio Marrero (Reed 1), Aitor Franch Cid (Reed 1 suplent), Salvador Suau (bateria), Eloi López (bateria suplent). Professorat Escola Billy Elliot - Coco Comín Barcelona: Coco Comín (directora), Elsa Álvaro (coordinadora), Enric Marimon, Evangelina Esteves i Jordi Garcia (professors de ballet), Lluís Canet i Anna Llombart (professors de claqué), Jesús Navarro Espinosa (professor acrobàcia), Dani Coma (professor interpretació), Muntsa Rius (professora de veu), Jaume Ortanobas (professor de clown), Evangelina Esteves i Anabel Pituelli (professores de nenes de dansa clàssica, jazz i variació). Direcció: Maite Pérez Astorga. Director musical: Gaby Goldman. Coreografíes originals: Peter Darling. Coreògrafa associada: Elsa Álvaro. Directora resident: Vanessa Ferro. Directora producció artística: Carmen Márquez. Gerent de companyia: Carmelo Lorenzo. Direcció tècnica: Javier Ortiz. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny il·luminació: Juan Gómez Cornejo (AAI) i Carlos Torrijos (AAI). Disseny so: Gastón Briski. Disseny vestuari: Ana Llena. Disseny caracterització: Laura Rodríguez. Traducció i adaptació de les cançons: Alejandro Serrano i David Serrano. Dissenyador de so associat: Gonzalo Martínez Alpuente. Ajudant d'escenografia: Juan José González Ferrero. Productors: Marcos Cámara, José María Cámara, Pilar Gutiérrez i Juan José Rivero. Producció: SOM Produce. Direcció: David Serrano. Teatre Victòria, Barcelona, 22 octubre 2021.  Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

 

 A la pàgina d'internet de la productora SOM Produce, artífex de l'espectacle «Billy Elliot», la crida era més que suculenta per a pares i mares intrèpids que somien en convertir els seus fills, si no en estrelles de la gespa, almenys en estrelles de l'escenari. L'avís deia això: «Busquem nens d'edats compreses entre els 8 i els 13 anys, amb formació en ballet clàssic, que desitgin convertir-se en artistes professionals i protagonitzar “Billy Elliot, el musical”». Això d'“artistes professionals” té la seva ironia, tal com està el pati, però la resposta, si algú ho dubtava, va ser més que massiva. La desigualtat, al segle XXI, teòricament, ja no és tan marcada com explica la coneguda història de «Billy Elliot», popularitzada i feta mite sobretot a través del cinema amb el film estrenat l'any 2000 i dirigit per Stephen Daldry. El resultat de la crida de SOM Produce es va constatar després d'un càsting inicial i dos anys de formació —amb interrupció forçosa pel coronavirus— en col·laboració amb l'Escola Coco Comín i dins de la franquícia creada expressament per a «Billy Elliot», amb una dotzena de professors. La resposta final va ser i és de 60 nois i noies que formen part del repartiment de l'espectacle distribuïts en 5 torns de 12 per cada funció, per respectar les limitacions horàries i “laborals” dels infants en les arts escèniques. Al seu costat, hi ha 30 intèrprets adults, 10 músics en directe i 25 tècnics. Després dels èxits dels espectacles estrenats a Londres, Nova York i Madrid (aquí s'hi va estar tres temporades i es va arribar als 750.000 espectadors), la producció estrenada a Barcelona al Teatre Victòria cedit pel seu titular, el Mago Pop, ha omplert les primeres funcions amb l'aforament gairebé al complet i encara més després de l'ampliació al 100%, aixecades les restriccions, fins al punt que s'ha ampliat una funció especial dominical de migdia amb la intenció de facilitar l'accés més familiar. Això sí, una advertència per a futurs espectadors: cal mirar bé les tarifes de les localitats perquè són de 5 estrelles per amunt, des de 28€ la més econòmica (amb visibilitat reduïda a l'últim amfiteatre fins a una escala que arriba a 74€ per a les primeres files de platea). La productora dóna pistes d'aquestes tarifes elevades i poc habituals en un espectacle teatral de Barcelona quan diu que el muntatge de «Billy Elliot» té un pressupost inicial de 4 milions d'euros... [+ crírica]

BINGO DE GRADUACIÓ ALCOHÒLICA

«T'estimo si he begut», d'Empar Moliner. Música original d'Andreu Gallén. Intèrprets: Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca / Rosa Gàmiz, Marc Rodríguez i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Roger Ábalos. Coreografia: Pere Faura. Vídeo: Mar Orfila. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella i Daniel López-Orós. Equip de producció: Natàlia Obiols, Ivan Danot, La Tremenda, Jordi Brunet, Roberta Romero i José Luis Segador. Equip tècnic: Jordi Thomàs. Regidora: Teresa Navarro. Maquinistes: Joan Bonay i Pablo Gómez. Operador d'il·luminació: Sergio Santafé. Operador de so: Roger Ábalos. Segon operador de so: Marcel Ferrer. Músics enregistrament: Marta Cardona, Dario Barroso, Guillermo Prats, Andreu Gallén, Toni Pagés, Gregori Hollis, Vicent Pérez, Albert Carrique, Jordi Santanach, Joan Mas, Anna Lagares i Elisabet Molet. Col·laboradors: Sergi Pompermayer (textos addicionals), Martin Elena (disseny tècnic audiovisual), Maria Albadalejo (ajudant escenografia), Anna Pitarch (assistenta de vestuari), Pascualín i Joan Jorba (construcció escenografia), Goretti (confecció vestuari), Diego Becas Villegas (disseny imatge), Kiku Piñol, Noemí Elias Bascuñana i David Ruano (fotografia), Fusteria Estudi (estudi enregistrament). Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció: David Selvas. Coproducció Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 octubre 2021.

Algú pot pensar, a jutjar pel títol i tractant-se d'uns contes de l'escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966), que sortirà del teatre amb un pet de còctels, de vins del Penedès o de xampanys variats i amb un bon gat de xumerri. Res d'això. Darrere de l'espectacle «T'estimo si he begut» hi ha molt de bingo i l'alcohol hi és sota un control de graduació, per si a la sortida cal conduir. El «Bingo Poliorama» on se situa l'acció de tots els contes és una trapelleria de l'adaptació teatral amb neons de colors que no deixa de ser una advertència del que pot passar a la llarga si algú no agafa la cultura i el teatre per les banyes. La vida és un bingo, que deia aquell. Si la Rambla s'ha convertit en un mercadillo de souvenirs, ningú no està en condicions d'assegurar que el Teatre Poliorama no es pugui  convertir, més tard o més aviat, en un bingo. Esclar que caldria veure si els estadants del pis del damunt, els savis de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que data del segle XVIII, estarien d'acord a compartir la saviesa amb la vulgar i rutinària lectura dels números “bingueros” per anar fent línia. Les T de Teatre ho adverteixen: «Abans fèiem d'actrius i ara ens hem de guanyar la vida treballant en un bingo». I recorden allò de l'enyorat Pepe Rubianes quan feia l'al·legoria del treball i deia que dignificava —el gest que fan és masclista però no ho diguem en veu alta que no se n'assabenti el col·lectiu feminista de guàrdia!— i miren cap endavant, de la Rambla vull dir, on el malaguanyat Can Pistoles —el teatre d'en Rubianes— està amb la persiana abaixada defintivament, plena de grafits, sense que ni el Mango, tal com estan les coses, el gosi recuperar... [+ crítica]

SI POGUÉS OCUPAR EL TEU LLOC

«Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Les verges suïcides, 20 anys després». Dramatúrgia: Eleonora Herder. Intèrprets: Joan Carreras, Alícia Falcó, Blau Granell, Mia Esteve, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents. Escenografia: Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Rut Folgado. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Cançó «If I Could»: Abril Pinyol. Moviment: Riikka Laakso. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudant vestuari: Marc Udina. Alumna en pràctiques de vestuari: Marina Blasco (INS Anna Gironella de Mundet). Construcció escenografia: Taller d’escenografia Teatre Auditori Sant Cugat, Pablo Paz i Joan Galí. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Joan Baseiria i Artesanies Carme Piquet. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta direcció: Mònica Almirall. Direcció: Alícia Gorina. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 14 octubre 2021.

Has arribat a l'Avinguda del Paral·lel, baixant de Montjuïc, i encara no has acabat de dir el nom sencer del títol de tan quilomètric com és! Sobre això també hi fan broma les cinc protagonistes i debutants joves d'aquesta mirada a distància de vint anys del film del també debut de Sofia Coppola, produïda pel seu pare, «The Virgin Suicides» (1999) quan en un pròleg-introducció expliquen de què anirà “la cosa” i estableixen la primera relació informal amb els dos intèrprets veterans (Joan Carreras i Mia Esteve) que, segons elles cinc, “són dels pocs que han aconseguit viure de la feina del teatre i ho fan bastant bé”. Amb aquesta plantofada generacional d'entrada un té la sensació que “la cosa” que dèiem promet. Però a poc a poc la il·luminació situa tothom en el moll de l'os de l'espectacle i tot agafa un viratge diferent —lluny de l'espontaneïtat i la ironia inicials— on conviuen el moviment, la música, la projecció d'escenes de la pel·lícula de la qual es parteix i el discurs que la dramaturga Eleonora Herder i la directora Alícia Gorina han acabat deixant en un parell d'hores a partir de converses amb les pròpies intèrprets, de les referències del film de Coppola basat en la novel·la de l'escriptor també debutant Jeffrey Eugenides (Detroit, 1960) i de citacions o idees d'altres pensadors o activistes... [+ crítica]

PLUJA DE PARAIGÜES

«Cantando bajo la lluvia (Singin' in the Rain)». Llibret: Betty Comden i Adolph Green. Música: Nacio Herb Brown. Lletres: Arthur Freed. Traducció i adaptació: Marc Artigau. Intèrprets: Ivan Labanda, Diana Roig, Ricky Mata, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Sylvia Parejo, Júlia Bonjoch, Miguel Ángel Belotto. Cos de ball: Chema Zamora, Diana Girbau, Adrián García, Sara Martín, Marc Sol, Clara Casals, Alberto Escobar, Empar Esteve, Pablo López, Carmen Soler, Júlia Saura. Covers: Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Júlia Bonjoch, Syvia Parejo, Miguel Ángel Belotto. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso, Marc García, Albert Carrique / Haizea Matiartu, Miguel Ángel Royo / Albert Abad, Jordi Santanach / Aitor Franch, Raúl Gil / Alberto Pérez, Vicent Péres / Dario Garcia, Toni Pagés / Eloi López, Antonio Molina / Guillermo Prats i Jordi Cornudella (copista partitures). Disseny d'escenografia: Enric Planas. Ajudant de disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Ajudanta de disseny de vestuari: Beatriz González. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Ajudant de disseny de so: Adrián Golones. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny tècnic audiovisual: Martín Elena. Cap tècnic i maquinària: Agustí Custey. Subcap de maquinària: Quim Molina. Maquinistes: Ana Sojo i Pere Carrasco. Ajudant de maquinista: Brendam López. Utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Miquel García. Programador de llums: Juli González. Tècniques de llums: Laia Coca i Silvia Vicente. Cap de so: Oscar Villar. Tècnics de so: Iker Rañé i Oriol Torrent. Coordinadora de vestuari: Esperanza Pascual. Sastresses: Ana Gaspar i Montse Ricart. Sastressa de manteniment: Paula González. Coordinadora de caracterització: Aileen Layos. Perruqueria: Alba Quintos. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells, Jorba-Miró Estudi-Taller d'Escenografia, Pilar Albadalejo Pro-Escena. Confecció de vestuari: Trinidad Rodríguez, Inés Mancheño, Antònia Pérez, Goretti Puente. Estudiants de vestuari en pràctiques: Cristina López, Irene Òdena, Laura Garcia-Duran, Emma Castaños, Júlia Marquès, Jiaqi Xu, Núria Querol. Tècnics del teatre: David Buxó i Albert Julve. Disseny gràfic: Estudio Neus Pacheco. Disseny web: Nos Ven Digital. Equip de rodatge de les pel·lícules: Alberto Bañares (director de fotografia), Iván Buñuel (foquista), Thais Rodríguez (auxiliar de càmera), Irene Moreno (videoassistenta), Manu León (gaffer), Martín Murua (elèctric), Anna Moragriega (producció cinema), Marta Espuñes (primera ajudanta de producció), Mònica García-Jurado (infermera), Luis Linhart (muntador), Roger Navarro (dissenyador de so), Guillem Carvajal (cap de so), Maria Tortosa (VPX/VFX Producer), Albert Vidal (lead virtual production TD), Sergi Silva (virtual production TD), Joaquín Gimeno (técnic de pantalles Led - Cinelux BCN), Kai García (Don Niño), Ànder VR (Cosmo Niño). Equip de producció: Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad (Nostromo Live), Carmen Álvares (direcció de producció), Laura Manchón i Gal·la Sabaté (ajudantes de producció), Clàudia Coll (direcció de comunicació i promoció), Emma Aquino (estudianta en pràctiques), Grup Balañá (màrqueting i publicitat), Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas (producció executiva). Coreografia: Miryam Benedited. Ajudanta coreografia claqué: Evangelina Esteves. Director musical i resident: Andreu Gallén. Direcció musical: Manu Guix. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Director adjunt i resident: Joan Maria Segura. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 octubre 2021.

Assisteixo a la primera funció amb l'aforament al 100% dels teatres després de més d'un any i mig de restriccions sanitàries i el canvi es respira en l'ambient a l'escenari del Teatre Tívoli. Aquest 15 d'octubre hi ha una aura especial i sembla que l'espectacle llueixi més que mai tot i que ja porta un mes en cartellera. Llueix sobretot quan esclata al final de dues hores i mitja, que passen cantant, ballant i volant (entreacte inclòs) i que posen dempeus tot l'auditori en una nit que, sense que ho puguin evitar, emociona alguns dels intèrprets que segurament enyoraven veure una platea amb tots els caps i rostres —i encara amb les mascaretes— ocupant totes les butaques des de la primera fila de platea fins a l'última fila de l'amfiteatre. La nova aposta musical de la productora catalana Nostromo Live, capitanejat a la direcció escènica i musical per Àngel Llàcer i Manu Guix, no és que sigui “el gran musical de la temporada” sinó que és el musical d'aquesta i d'altres temporades passades. Hi ha espectacles que marquen una dècada (en el seu dia, «Sweeney Todd», per exemple, al Teatre Poliorama). I «Cantando bajo la lluvia» va pel mateix camí. Té un previsible llarg recorregut i és una aposta segura de recomanació sense cap mena de reticència... [+ crítica]

TEORIA DEL TRENCAMENT

Monique, una mestressa de casa benestant que va deixar futur i carrera de medecina per tenir cura de la llar i de les filles, veu de cop i volta que el món ideal que havia creat al seu voltant s'ensorra. La infidelitat té moltes cares, però n'hi ha una que és com una targeta de presentació gairebé de calaix de tan tòpica: l'engany provocat pel marit per l'aparició en el triangle d'una dona més jove. Aquí l'infidel és el marit, Maurice, i la noia que ocupa el lloc de Monique, la jove Noellie. Simone de Beauvoir (París, 1908 - 1986), més de cinquanta anys enrere, lluitadora pels drets de la dona, defensora pionera a França del dret a l'avortament, ja marca les pautes d'una sortida imprescindible per a la dona que, com Monique, passi pel tràngol: comptar amb independència econòmica i personal, un desig que ni el revolucionari Maig Francès del 68 va acabar de deixar prou consolidat fins que, molts anys després, de la mà i la decisió de les hereves d'aquells fets, ha anat caient de madur pel seu propi pes. «La dona trencada» és un dels tres relats de la publicació original de la Beauvoir, una autora que amb «El segon sexe» provoca una pública controvèrsia que fins i tot el Vaticà recull, incloent-lo en una llista negra de llibres prohibits! Tampoc no es pot parlar de Simone de Beauvoir sense relacionar-la amb Jean-Paul Sartre, el seu company de vida i de batalla amb qui van capitalitzar les teories de l'existencialisme de mitjan segle passat... [+ crítica]

LA C. DE LA CATERINA QUE ES FEIA DIR CATALÀ

«La Víctor C.», d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de textos de Víctor Català. Intèrprets: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Rosa Renom, Manel Sans i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Composició musical i espai sonor: Jordi Collet. So: Carles Gómez. Direcció de moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. Col·laboració en el vídeo: Elvira Zurita. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Construcció escenografia: Pasvualín Estructures. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Confecció de vestuari: Goretti, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheno. Alumna en pràctiques Institut del Teatre: Montserrat Alcantarilla. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 9 octubre 2021.

Hi ha una tendència, entre el gremi de l'escenografia, que quan es fa un espectacle que es refereix a la vida, obra i miracles d'un escriptor o una escriptora, s'opta per posar piles de llibres escampades com un element de l'atrezzo imprescindible, com si es volgués deixar ben clar d'entrada: “Ep! que aquest senyor o aquesta senyora escrivien llibres!”. És el que passa en aquesta mirada orientativa i onírica a la vida, obra i miracles de l'escriptora Víctor Català, pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966). Piles de llibres sobre el triangle verd de gespa artificial, enmig d'un cubicle de simbologia empordanesa, encapsulat entre dues parets, en un lleu pendent. ¿Però què farà d'aquí a uns quants anys el gremi de l'escenografia quan algú vulgui parlar en teatre d'un escriptor o una escriptora que vingui del món digital i del llibre electrònic? ¿Ens imaginen tot de minúsculs llapis de memòria escampats a l'escenari? ¿O alguns iPads del temps de Maria Castanya com una pila de ferralla? ¿O uns quants ordinadors obsolets com en un cementiri de cotxes? El que no falta en aquest agosarat muntatge romàntic i introspectiu sobre una hipotètica personalitat de Víctor Català, «La Víctor C.», és el llit de la casa pairal, un catre del casal de l'Escala on l'escriptora, sembla que després d'un lleu accident domèstic a casa del nebot a Barcelona, va decidir aclofar-se uns deu anys fins a la seva mort, quan ja en tenia 96, almenys de cara a la galeria, perquè, de fet, també es llevava cada dia i feia, mentre va poder, una part de la seva vida a la casa pairal i al jardí fins que tornava al llit on, allà sí, rebia personalitats, amics, també grups de l'escola de nenes, diuen, i fins i tot algun periodista que s'interessava per la seva obra, publicada amb estretors, censures i dificultats en plena Dictadura... [+ crítica]

AGAFAR “FAMA” I POSAR-SE A BALLAR

«Fama». Idea original de David de Silva. Guió de José Fernández. Lletres de Jacques Levy. Música de Steve Margoshes. Orquestració de Harold Wheeler & Steve Margoshes. Cançó «Fame» escrita per Dean Pitchford i Michael Gore. Adaptació: Jorge Arqué i Coco Comín. Intèrprets: Raudel Raúl, Betty Akna, Clara Peteiro, Andrea Malagón, Meritxell Valencia, Dianne Jacobs, Pablo Raya, Dídac Flores, Alexandre Ars, Morena Visci, Macarena Fuentes, Bernat Mestre, Miquel Malirach, Joan Martínez, Queralt Albinyana, Ferran González, Antonio Buendía. Cos de ball: Julia Pérez Ballart, Carmen Prados, Elena Rueda, Valeria Jones, Edna Patxot, María Torrescusa, Oscar Gabriel, Alex Herrador, Saúl Higueras, David Valls, Jordi García Ramón, Iñaki Sáez. Músics: Alex Álvarez, Iol Cases, Miquel González i Jordi Veritac. Construcció escenografia: Espacio Odeón. Disseny vestuari: Juan Ortega. Disseny il·luminació: Pato Bessia. Disseny so: Alejandro Muñoz. Producció executiva: Jordi Arqué i Enrique Salaberría. Producció: Antonio Tejero, Miguel Ángel Chulia i Ana Belén Beas. MP Produccions: Marianno Pagani. Producció: Veniu Fama S.L. Coach actors: Dani Coma. Classes percussió: Joan Ortínez. Ajudanta direcció artística: Nuria de Córdoba. Ajudant direcció musical: Dídac Flores. Director vocal: Ferran González. Coreògrafa de claqué: Julia Ortínez. Direcció musical: Pablo Salinas. Directora artística i coreografia: Coco Comín. Teatre Apolo, Barcelona, 8 octubre 2021.
 

Una de les garanties de les produccions en les quals hi ha la mà de Coco Comín és fer un espectacle ben acabat. En la posada en escena del musical «Fama», que ja va tenir una primera versió el 2004 i que va fer una extensíssima gira, aquesta garantia s'hi retroba novament. No és hora ara, però, de fer comparacions amb un anterior musical dirigit per Coco Comín, «Chicago». En aquella ja llunyana ocasió, el teatre era el vell Arnau —qui l'ha vist i qui el veu—, tot un clima i un ambient inimitables. Per alguna cosa li va valdre aleshores el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona. L'argument de «Chicago», a pesar dels anys, sempre ha continuat enganxant l'espectador, a pesar del crack cinematogràfic. En canvi, l'argument de «Fama» inevitablement s'ha anat diluint amb el temps. I qui sap si l'ús i abús de promocions televisives com les Operaciones Triunfo no l'han convertit en una caricaturització de la realitat. Potser sí que en aquest cas seria hora, doncs —com ja deia en l'estrena de la primera versió de «Fama» del 2004— de recuperar el fons argumental i aprofundir en aquells aspectes que són més contemporanis que mai: violència, sexe, drogues i racisme. Però no siguem més “famistes” que «Fama». Com que la garantia Coco Comín deia que està servida, el buit argumental de la versió de «Fama» se supleix de sobres amb la interpretació musical i coreogràfica, amb algunes interpretacions de primera fila que posen novament el llistó més alt del que ha de ser ara ja una producció musical que pretengui oferir un espectacle complet com aquest que ara es pot veure i que és una empresa, una vegada més, no exempta de risc, tenint en compte els temps que corren, pel gruix del repartiment tant actoral com musical i tècnic... [+ crítica]

AMB ELS PINZELLS I LA PALETA ABSENTS

«Señora de rojo sobre fondo gris», de Miguel Delibes. Adaptació: José Sámano, José Sacristàn i Inés Camiña. Intèrpret: José Sacristán. Veu en off: Mercè Sampietro. Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Almudena Rodríguez Huerta. Il·luminació: Manuel Fuster. So: Mariano García. Directora de producció: Nur Levi / Elisa Herráez. Ajudantes de producció: Pilar López “Pipi” i Mélani Pindado. Director tècnic: Manuel Fuster. Gerent companyia / sastressa: Nerea Berdonces. Secretària de producció: Pilar Velasco. Tècnic d'il·luminació i so: Manuel Fuster / Jesús Díaz Cortés. Maquinista / regidor: Pepe González / Juan José Andreu. Cap tècnic teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i publicació: Publispec. Producció: Sabre Produccions, Pentación Espectáculos, TalyCual i AGM. Ajudanta de direcció: Inés Camiña. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona, 6 abril 2019. Reposició: 7 octubre 2021. 

Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes?» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i dieu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara torna a ser és al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill. Esclar que són més de seixanta anys trepitjant escenaris, però això no impedeix que, per a l'actor, sempre sigui una primera vegada... [+ informació]

EL PAISATGE VISIONARI DE BENET I JORNET

«Descripció d'un paisatge», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Enka Alonso, Ona Borràs, Màrcia Cisteró, Francesc Ferrer, Pep Ferrer, Carles Martínez, Òscar Rabadan i Fina Rius. Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Míriam Compte. Estudiant en pràctiques de vestuari (ESDI): Irene Òdena. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Roger Ábalos. Caracterització: Àngels Salinas. Disseny de moviment: Marta Gorchs. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Ajudant direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Toni Casares. Producció: Sala Beckett i Teatre Principal de Palma. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 3 octubre 2021.

Fa uns dies, la xarxa va difondre les imatges horribles i medievals d'un afganès penjat al capdamunt d'una grua en una plaça d'Herat, executat pel nou règim totalitari dels talibans. Hi he pensat perquè hi ha una escena en aquesta obra teatral, d'entre les primerenques de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020), en què un dels personatges resistent de ficció és també penjat pel poder de torn en una soga. M'imagino que a finals dels anys setanta del segle passat, quan Benet i Jornet el 1978 va escriure «Descripció d'un paisatge» (Edicions 62, Col·lecciò El Galliner, 1979 / Publicacions Sala Beckett, 2021), jugar amb un penjat com a execució era jugar amb una mirada visionària del que volia reflectir. Ni la televisió aleshores era el que és ara. Ni existien els mòbils. Ni arribaven les notícies d'arreu del món en temps real a través de la xarxa. A tot estirar, parlant de penjats, teníem la imatge bucòlica del quadre «Garrot vil» de Ramon Casas, del 1894, amb el retrat de l'execució de la Presó Vella o Presó d'Amàlia, a l'actual Plaça Josep Maria Folch i Torres, entre el Paral·lel i la Ronda de Sant Pau de Barcelona. I, si volem ser més frívols, les úniques execucions del penjat que havíem pogut veure en la ficció eren les de les pel·lícules de vaquers!... [+ crítica]

¿QUÈ AMAGA LA MOTXILLA DE L'ADA(M)?

«La motxilla de l'Ada», de Jordi Palet. Música La Tresca i la Verdesca (Jordi López, Toni López i Claudi Llobet). Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Disseny: Sergi Cugat. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·lustracions: Adolfo Serra. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Il·luminació: Yuri Plana. Producció: Teatre al Detall. Fotografies: Quim Botey. Direcció: Joan M. Segura Bernadas. Mostra d'Igualada 2021, 30 maig 2021. Sant Andreu Teatre (SaT!), Grec'21 Festival de Barcelona, 13 juliol 2021. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), 1 octubre 2021. 

 La companyia Teatre al Detall no enganya: els dos impulsors de la idea d'aquest espectacle familiar, Xavi Idàñez i Txell Botey, han explicat honestament que per crear aquesta nova proposta del seu celebrat catàleg familiar es van basar en l'experiència personal d'uns amics seus que van viure la descoberta que el seu fill de 9 anys volgués fer el pas trans per convertir-se en nena. D'aquí ve que el seu espectacle «La motxilla de l'Ada» sigui el testimoni del petit Adam —avui segurament un adolescent— que un dia va perdre la "m" (Ada) i ara es diu Carla. ¿Però com es transcriu a un registre teatral i musical —el grup La Tresca i la Verdesca són uns habituals autors de banda sonora dels espectacles més coneguts de la companyia— un tema com el del gènere “trans” en un moment que és en ple debat social i polític i amb la intenció de fer-lo arribar als espectadors primerencs? La resposta la dóna tot l'equip de la companyia: amb sensibilitat, sense sensacionalisme groc, també sense prejudicis, fugint del clixé de teatre “infantil” i adreçant-se tant als que poden ser interpel·lats en despertar-los el que porten amagat dins com als adults que els han d'acompanyar en aquest trànsit com als que no en viuran mai l'experiència i en seran observadors... [+ informació]

PASSATGERS AL TREEEN!

«Assassinat a l'Orient Express (Murder on the Orient Express)», d'Agatha Christie. Adaptació de Ken Ludwig, basat en la novel·la homònima de l'autora. Versió catalana: Alícia Serrat i Iván Morales. Intèrprets: Ruben Ametllé, David Bagés, Anna Barrachina, Clàudia Benito, Eduard Farelo, Maria Ribera, Isabel Rocatti, Vanessa Segura, Javi Vélez i David Vert. Veus en off: Anna Alarcón, Emma Clarke, Lola Darbra, Iván Morales i Xavier Nicalse. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Ballbé. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: David Climent. Assessor belga: Xavier Nicaise. Ajudant d'escenografia: Paula Font. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Sastreria: Esther Chercoles. Perruqueria i maquillatge: Anna Pitarch. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé / Víctor Bartrolomé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé / David Garcia (DVD). Maquinista: Jordi Larrea. Alumna en pràctiques vestuari: Laura García-Duran i Cristina López. Construcció de l'escenografia: Arts Cenics, Pascualín Estructures, Pro-Escena, Jorba-Miró Estudi taller escenografia. Confecció vestuari: Goretti Puente, Antonia Pérez Montiel, Inés Manchero i Trinidad Rodríguez. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: Focus. Ajudanta de direcció: Mercè Grané. Direcció: Iván Morales. Teatre Condal, Barcelona, 22 setembre 2021.

Heus aquí l'actor Eduard Farelo caracteritzat com Hercule Poirot, amb un elegant vestit, amb bombí, i amb un bastó aristocràtic i amb un bigoti refistolat gairebé com el que lluïa l'actor i director Kenneth Branagh en una de les versions cinematogràfiques més recents, la del 2017 (n'hi ha una d'anterior molt oscaritzada, del 1974, dirigida per Sidney Lumet), a partir d'una de les novel·les més conegudes d'Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1891 - Wallingford, Regne Unit, 1976). L'edat no fa la cosa. I que l'Hercule Poirot d'aquest «Assassinat a l'Orient Express» en versió catalana, la primera que s'estrena a Europa, a partir de l'adaptació teatral de Ken Ludwig, sigui una mica més jove que el de la ficció de la reina del suspens també està bé per rejovenir el personatge i el gènere literaris. Agatha Christie tendeix a situar les seves trames amb personatges ja crescudets potser perquè l'escriptora devia suposar que les reflexions psicològiques i les accions que els atribuïa requerien d'una certa experiència de vida. Però que siguin, o aparentin que són Poirot i els altres, una mica més joves, com passa en general en aquesta versió catalana d'Alícia Serrat i Iván Morales, també ajuda a rejovenir tant el misteri com els seus protagonistes i, en definitiva, els fa fins i tot més creïbles i posats al dia... [+ crítica]

TORNAR A CASA DE LA MÀ DE HAROLD PINTER

«Qui a casa torna», de Harold Pinter. Traducció de Joaquim Mallafrè. Intèrprets 2021: Enric Cervera, Gemma Deusedas, Carles Garcia Llidó, Màrius Hernández, Xavi Mañé i Rafel Pi. Intèrprets 2013: Carles García Llidó, Màrius Hernández, Karme Màlaga, Rafel Pi, Rubén Serrano i Gal Soler. Escenografia: Salvador Esplugas. Vestuari i atrrezzo: Cia. Frog. Il·luminació: Joan Teixidor (2021) / Sergio Martínez (2013). Direcció: Salvador Esplugas. Companyia FROG. Versus Teatre, Barcelona, 14 abril 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 16 setembre 2021.

Una de les últimes posades en escena d'aquesta obra («The Homecoming») de Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008), escrita fa més de cinquanta anys i estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company, es va representar el 2007 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, amb el títol «Tornar a casa», sota la direcció de Ferran Madico. El 2013, la companyia FROG, que ara la recupera, la va presentar al Versus Teatre. La nova posada en escena de la companyia FROG, recollida i intimista en un espai reduït, primer com el Versus Teatre i ara el Teatre Gaudí Barcelona, sembla tota una altra cosa d'aquella de fa catorze anys al TNC. Del que no es desprèn l'obra, però, és del llast que arrossega des del primer dia: el tractament una mica desconcertant que Harold Pinter va imprimir fa més de mig segle a l'única protagonista femenina de l'obra (Ruth), la muller i mare de tres fills del professor de filosofia (Teddy), fill gran de la casa a la qual torna per uns dies, passant per Venècia, en un viatge des de la seva residència dels Estats Units. L'anècdota és coneguda. El fill d'una família anglesa de classe mitjana, tirant a baixa, torna un dia de visita a la casa pairal després d'haver-se graduat en una universitat americana en Filosofia. I no només això. S'hi havia emportat la dona, amb qui es va casar abans de marxar d'Anglaterra i amb qui ha tingut tres fills, i que els de casa no coneixen. La parella fa una visita de cortesia al pare, un oncle i dos germans del fill gran que viuen tots plegats a la casa de Londres des que la mare va morir... [+ crítica]

SEGUIR EL FIL PER TROBAR L'ARANYA

«La teranyina (The Spider's Web)», d'Agatha Christie. Traducció i adaptació: Tamar Aguilar. Intèrprets: Cristina Brondo, Eduard Benito, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Muntsa Tur, Mar Ferrer, Àngel Amazares, Pep Martínez i Pere Tomàs.  Escenografia: Estanis Aboal. Construcció escenografia: Coolinquiet, Elvira Cañero. Automatismes: Carles Gil. Disseny llums: Joan Gil i Jordi Ventosa. Vestuari: Dress Art. Fotografia: Martí E. Berenguer. Tècnic llum i so: Eduard Entrena. Ajudant de direcció: Albert López Vivancos. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona. 12 setembre 2021.
 

La fórmula de les històries d'intriga d'Agatha Christie és gairebé de laboratori, sempre amb un ingredient secret no revelat mai, que fa que salti la guspira de la sorpresa i que tot allò que ha obligat a fer sospitar, deduir i concloure a l'avançada els lectors o espectadors es capgiri a l'últim moment. Sempre acaba guanyat la Christie, que és qui té la “ploma” pel mànec. A «La teranyina», la nova incursió de la companyia del Teatre del Raval en el catàleg de l'autora del suspens, no hi falta aquesta fórmula. Durant dues hores, els espectadors tenen la possibilitat d'apostar per fer culpable tots i cadascun dels personatges que hi apareixen: la protagonista de la casa, Clarissa Hailsham-Brown; la petita Pippa Hailshan Brown; la presumpta jardinera Mildred Peake; el jutge de pau, l'oncle, el fadrí convidat... i sense cap mena de dubte el majordom Elgin, que és qui pel seu aspecte tenebrós té tots els trumfos per ser el culpable. Només quedaria lliure de sospita el mort, Oliver Costello, però considerar que ell ha falsejat la seva mort, malgrat el misteri de la porta secreta de la biblioteca —un clàssic del gènere— seria fer-ne un gra massa. Aquesta obra, estrenada el 1954 a Londres, és la segona de més èxit de l'autora després de «La ratera». Tot i així no s'havia representat mai aquí. I ho fa, per cert, en un moment que una altra Agatha Christie també arriba a la cartellera, «Assassinat a l'Orient Exprés», en clau de musical, al Teatre Condal. Temporada Agatha Christie, doncs... [+ crítica]

DIGUES QUE M'ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA

«Començar (Beginning)», de David Eldridge. Traducció i adaptació: Pau Carrió. Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Pau Carrió. Caracterització: Julia Ramírez. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudant d’escenografia: Francesc Colomina. Regidoria: Vicenç Beltran. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón i Jaume Feixas. Construcció de l’escenografia: Taller Jorba-Miró. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Marcel Solé. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona. 11 setembre 2021.
 

A manera que es van perfilant els caràcters dels dos únics personatges d'aquesta obra de títol tan enigmàtic com breu, «Començar», la primera peça versionada al català de l'autor David Eldridge (Romford, Regne Unit, 1973), em ve a la memòria un dels títols de l'escriptora Montserrat Roig, «Digues que m'estimes encara que sigui mentida». Faig aquesta comparació perquè el que el personatge de Laura demana al Dani, gairebé sense paraules, s'adiu del tot amb la sentència que Montserrat Roig va deixar també per a la posteritat en un dels seus escrits: la necessitat de rebre estimació ni que aquesta estimació sigui falsa. A «Començar», obra nova de trinca, estrenada a Londres el 2017, hi ha un registre de diàleg que l'autor David Eldridge, potser inconscientment, sembla que manllevi d'aquell registre tan característic de Harold Pinter: frases curtes, monosíl·labs, silencis —per cert, un silenci clau molt i molt llarg que talla l'alè de la respiració esperant la resposta d'ella!—, insinuacions, fugides d'estudi, preguntes sense resposta, respostes sense pregunta... Aquest registre, més accentuat a l'inici de l'obra, va progressant a manera que avança la trama mentre els dos personatges es deixen anar a partir de la seva fredor. Ella, desinhibida i mestressa del que vol. Ell, tímid, indecís, espantadís i insegur del que vol. I dic “trama” perquè en una aparent conversa de noranta minuts on sembla que no passi res es van destapant i descobrint els secrets de cadascun dels dos personatges de l'obra, dues ànimes perdudes que es busquen desesperadament per fugir de la seva buidor. Ella, una executiva d'alt nivell, amb pis propi, òrfena de pare i mare, sense germans, amb un ex ja oblidat, sense ningú amb qui confiar. Ell, separat, pare d'una criatura, amb una feina d'administratiu que ni l'omple ni el satisfà, vivint amb la mare i admirador d'una àvia de 92 anys posada al dia. En llenguatge de telenovel·la serien dos “tinders" a la ratlla dels 40. Ella, a dos anys vista; ell, ja fets... [+ crítica]

¿TOT, TOT, TOT SOBRE EVA...?

«Eva contra Eva». A partir de la versió cinematogràfica «All About Eve (Tot sobre Eva)», de Joseph L. Mankiewicz. Adaptació lliure i dramatúrgia: Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Nausicaa Bonnín, Àlex Casanovas / Eduard Farelo (Temporada Alta'20), Andreu Benito i Míriam Alamany / Marissa Josa (Temporada Alta'20). Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Míriam Compte / Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Piano: Jaume Vilaseca. Creació i realització de vídeo: Daniel Lacasa. Disseny tècnic de vídeo: Martín Elena. Ajudanta d’escenografia: Mercè Luchetti. Direcció tècnica i tècnic de llum: Jordi Thomàs. Tècnic de so: Efren Bellostes. Maquinària: Francesc Martínez i Massana. Caracterització: Anna Rosillo. Construcció d’escenografia: Jorba-Miró Taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Jana Morey. Fotografies: Sílvia Poch. Ajudants de producció: Marta Colell i Nunu Santaló. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Diseny gràfic: Santi&Kco. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò i Focus. Festival Temporada Alta, 29 i 31 octubre 2020. Teatre Goya, Barcelona, 11 setembre 2021.

Doncs, això... que als espectadors se'ls xiula que diu que diuen que han fet una obra de teatre de la mítica pel·lícula del 1950, «Tot sobre Eva (All About Eve)», del realitzador Joseph L. Mankiewicz (6 Oscars de l'època d'entre 14 nominacions!) —que el cèlebre director i guionista ja va fer a partir del relat breu «The Wisdom of Eve», de l'actriu i autora Mary Orr—, i alguns corren cap al teatre convençuts que hi veuran una rèplica del tàndem en blanc i negre d'Anne Baxter i Bette Davis. Però el teatre no pot ser mai el cinema. I el que l'actor i dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) fa i no enganya és una lectura lliure i al seu gust del clàssic de Mankiewicz per parlar del teatre dins el teatre i per parlar de la vida que inevitablement es fusiona amb la vida del teatre. Si, a més, qui hi ha darrere el teló, a la direcció, és una altra actriu que ha festejat sovint amb el cinema, Sílvia Munt, no ha d'estranyar que la influència cinematogràfica hi sigui en tot el muntatge, ni que en la primera escena la presència d'un mirall-pantalla de camerino i una càmera de vídeo en directe no se sàpiga ben bé què hi fan, una opció que s'entén una mica més en les escenes següents quan es fa evident allò que deia al principi, que el teatre no pot ocupar l'espai del cinema i que el registre de la filmació d'exteriors i els efectes dramàtics és un registre només permès al llenguatge dels cineastes. Dit això, tornem al teatre, que és el que és el muntatge «Eva contra Eva», i que si allà, fa més de mig segle, eren Anne Baxter i Bette Davis les protagonistes, aquí són Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín qui es fan amb els dos icònics personatges de l'actriu madura i estel·lar i l'actriu jove que ho vol arribar a ser... [+ crítica]

EL CRIT DE “SILENCI!” DE GARCÍA LORCA

«La casa de Bernarda Alba», de Federico García Lorca. Dramatúrgia de José Carlos Plaza. Intèrprets: Ana Fernández, Ruth Gabriel, Luisa Gavasa, Zaira Montes, Rosario Pardo, Montse Peidro, Marina Salas i Consuelo Trujillo. Disseny de so: Arsenio Fernández. Disseny de vestuari: Gabriela Salaverri. Escenografia i il·luminació: Paco Leal. Gerència: José Casero. Productor: Celestino Aranda. Impremta i disseny gràfic: Gráficas Isasa. Realització de decorats: Snick Móvil. Transport: Transportes Castillo. Tint i ambientació: Taller María Calderón. Sastreria: Luis Delgado. Tècnic de so: Juanjo Cañadas. Maquinària i regidoria: Kike Hernando. Direcció tècnica i tècnic il·luminació: Celso José Hernando. Fotografia: Marcos G Punto. Fotografia cartell: Luis Castilla. Director adjunt: Jorge Torres. Direcció: José Carlos Plaza. Companyia Miguel Narros. Teatre Apolo, Barcelona, 26 agost 2021. Fins al 26 de setembre.

En el 85è aniversari de l'afusellament de Federico García Lorca, una nova versió de La casa de Bernarda Alba s'ha presentat al Teatre Apolo de Barcelona dirigida per José Carlos Plaza, que precisament ja hi va ser amb la mateixa obra el 1984. El director ha revisat l'obra amb el màxim d'essencialitat, no només pel que fa a la dramatúrgia i la concepció escènica, sinó també reduint alguns dels personatges secundaris. Encara es recorda aquí una de les últimes versions de l'obra, la de Lluís Pasqual al Teatre Nacional de Catalunya, el 2009, amb un repartiment endolat de cap a peus d'una trentena d'actrius amb tots els personatges i amb el duel interpretatiu entre Núria Espert i Rosa Maria Sardà. Probablement la grandiositat del Teatre Apolo del Paral·lel —una de les platees més grans i clàssiques de Barcelona— no ajuda a copsar l'essencialitat que vol transmetre el director, que hi és, però que queda força engolida per un espai que sembla més aviat fet a mida per a grans musicals i no per a drames íntims. Darrere de la història tràgica de La casa de Bernarda Alba ressona la poètica de García Lorca en una de les obres de l'autor més compromeses amb el seu temps i la seva societat. Bernarda Alba és un personatge, interpretat per l'actriu Consuelo Trujillo, d'aquells que “amb la cara paga” i amb el bastó sempre a punt protagonitza un tàndem interpretatiu d'alta volada amb el personatge de l'actriu Rosario Pardo, la vella criada Portia, la que coneix tots els racons i els secrets de la casa... [+ crítica]

EL PERQUÈ DE LES “BODAS” DE GARCÍA LORCA

«Bodas de sangre o el funeral que el poeta no tuvo», a partir de l'obra «Bodas de sangre» de Federico García Lorca. Adaptació: Anna Maria Ricart i Marc Chornet Artells. Música en directe: Gerard Marsal. Intèrprets: Marina Alegre, Toni Guillemat, Cristina López, Martí Salvat, Xavier Torra i Ivet Zamora. Coreografia i bailaor: Jesús Blanco.  Assessoria de moviment: Georgina Avilés. Espai sonor: Gerard Marsal. Disseny d'espai: Laura Clos (Closca). Disseny d'il·luminació: Pol Queralt. Disseny de vestuari i caracterització: Adriana Parra. Disseny audiovisual: Alfonso Ferri. Producció: Neus Pàmies. Assistent producció: Abel Martí. Fotografia: David Ruano. Ajudanta direcció: Georgina Avilés. Direcció: Marc Chornet Artells. Companyia Projecte Ingenu. Amb el suport d’Espectacles amb Classe i Teatre Poliorama. En col·laboració amb La Nau Ivanow. Teatre Poliorama, Barcelona. 14 agost 2021.

Projecte Ingenu és una companyia que puja sovint a la maroma del risc. El risc aquí és anunciar en plena Rambla de Canaletes i en un teatre convencional com el Poliorama l'obra «Bodas de sangre» i desconcertar els espectadors “desinformats” —que també n'hi ha, sobretot en temps de calor i buscant un recer fresc— quan s'adonen que l'obra no seguirà el cànon establert. Diria que Projecte Ingenu se la juga per partida doble amb aquest espectacle. No només perquè no fa una adaptació reduïda o fins i tot “modernitzada" de «Bodas de sangre» sinó que el que vol és autoexplicar-se a través de pensaments i reflexions del mateix García Lorca el perquè de cadascuna de les escenes de la trama del drama «Bodas de sangre». I ho fa, a més, amb recursos audiovisuals actuals a través de la projecció en directe de primers plans dels protagonistes, de diversos clics de fotografia digital “al minut” —com si fossin aquells fotògrafs antics de carrer amb les Polaroid— o amb la fusió de música electrònica i popular com la «Nana del caballo grande» —en una recomposició de Gerard Marsal i una banda sonora suggerent— o amb la incorporació del bailaor Jesús Blanco que remarca amb els seus solos coreogràfics alguns dels moments més dramàtics del relat... [+ crítica]

SOU MOLT BONA GENT!

«Bona gent». Text i dramatúrgia:     Quim Masferrer. Adjunt guió: Ferran Aixalà. Intèrpret: Quim Masferrer. Espai escènic: LdG. Espai sonor, il·luminació i cap tècnic: Dani Tort. Assessorament vídeo: Sergi Rigol. Disseny gràfic: Arkham Studio. Fotografia: Ignasi Oliveras. Producció executiva i gerència: David Grau. Regidoria: Agustí Rovira. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Quim Masferrer. Diversos escenaris de Catalunya en gira. Temporada 2020 - 2021 - 2022.
 

Si algun espectacle ha aconseguit sortejar les restriccions i els protocols sanitaris arran del coronavirus és aquest del dramaturg, actor, director i presentador televisiu Quim Masferrer. «Bona gent» ha mantingut una intensa gira programada no només d'estiu sinó de tardor i d'hivern i més enllà del 2021, cosa que vol dir que la companyia s'adapta tant a espais oberts com a escenaris tancats convencionals. «Bona gent» és un apèndix del celebrat programa de Quim Masferrer, «El foraster», un dels líders d'audiència, emès en diverses temporades per TV3. La capacitat espontània de l'actor de connectar amb tota mena d'espectadors i de persones anònimes amb les quals es troba pels carrers i places de les poblacions que visita l'han convertit en un dels personatges més populars i també més apreciats. Per això, saltar de la televisió al teatre —o a la tarima de plaça major— amb el títol manllevat de la seva frase més coneguda que tanca cada programa televisiu: «Gent de... Sou molt bona gent!» és una reclam de garantia perquè els espectadors de cada lloc on s'instal·la esgotin anticipadament les localitats amb els ulls clucs... [+ crítica]

DECLINACIÓ LLATINA AMB NAS VERMELL

«Gran reserva». Autoria i direcció: Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Mauro Paganini, Jordi Martínez, Piero Steiner. Direcció musical: Pep Pascual. Composició musical: Pep Pascual, Mauro Paganini. Direcció tècnica: Xavi Xipell “Xipi”. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Escenografia: Rhum & Cia. Disseny de la il·luminació: Quico Gutiérrez, Alfons Mas. Disseny del so / concepció sonora: Marc Santa. Regidoria: Lluc Armengol. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Premsa: Anna Aurich. Fotografies: Pablo Agudo, Martí E. Berenguer, Pep Gol, Josep Guindo, David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona i Velvet Events, SL. Amb el suport de Teatre Zorrilla de Badalona, Teatre Joventut de l’Hospitalet, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Vilanova, Teatre Cirvianum de Torelló, Teatre Monumental de Mataró, Badalona Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Agraïments: Montse Colomé, Toni Santos, Sarah Bernardy, Guillem Albà, Martí Torras Mayneris, Rosa Solé, Ramon Ciércoles, Fàtima Campos, Xavier Ribalaygua, Andreu Fàbregas, Jordi Aspa, Elisa Echegaray, Paca Naharro, Magí Serra, Andrés Lima, Marduix Teatre, Ramon Simó i cadascun dels pallassos, músics, tècnics i amics que han treballat amb Rhum & Cia. Grec'21. Teatre Borràs, Barcelona, 22 juliol 2021.

«Rhum», «Rhümia», «Rhumans»... Com una declinació llatina, però amb nas vermell. Des del 2014, i en memòria del malaguanyat pallasso “Monti” (Joan Montanyès, Barcelona, 1965 - 2013), una colla d'amics i col·laboradors va crear un espectacle de pallassos, «Rhum», que portava al límit la hilaritat que “Monti” havia destil·lat a la pista. Monti estava molt relacionat amb el circ de teatre, per herència familiar, i no és estrany que els seus seguidors mantinguessin també aquesta línia. La iniciativa, que segurament va començar pensant que seria efímera, contràriament va perdurar en el temps. Així, el 2016 es va crear un segon espectacle, «Rhümia», i el 2018, es va repetir amb un tercer, «Rhumans». Aquests tres espectacles, que han comptat en general sempre amb la complicitat dels Festivals Grec, han reunit en el temps més de 50.000 espectadors en diversos escenaris, una xifra prou respectable perquè la companyia es plantegés ara fer una mena d'antologia dels millors números dels tres espectacles anteriors, com aquell qui els hagués posat a marinar en un celler i en sortís l'actual, un «Gran reserva» que els mateixos someliers, com ells s'autoanomenen, donen a tastar als espectadors veterans i els més novells. ¿Serà l'últim espectacle de l'aventura iniciada fa set anys? Ells mateixos donen a entendre que sí. Si el món del teatre no ho té fàcil, i encara menys en temps de restriccions sanitàries, el món del circ està sempre travessant la corda fluixa. «Gran reserva» té el solatge del xampany envellit a la bóta fins a obtenir una qualitat que el fa únic. La seva textura no enganya el paladar... [+ crítica]