L'obra «Filla del seu pare», a partir de «Hedda Gabler» es recupera a l'Aquitània Teatre sota la direcció de Pau Miró, després de passar per Temporada Alta i el Teatre Lliure

«Filla del seu pare». A partir de «Hedda Gabler», d'Henrik Ibsen. Versió d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia i vestuari: Judit Colomer. Il·lustració: Raimon Rius. Producció: Júlia Molins. Direcció: Pau Miró. Coproducció: Companyia Solitària de Teatre, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 març 2017. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 28 juny 2018.

«Ha deixat de nevar», tanca l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen, que s'està representant a la sala gran de Montjuïc. I a la sala petita, una altra adaptació del mateix Ibsen diu: «Ha començat a nevar». Les dues obres es toquen, doncs. La neu, element gèlid de l'ambient entre els personatges, present sempre en el paisatge de l'autor noruec i aquí més que simbòlic quan una adaptació com aquesta de «Hedda Gabler» se situa en un àtic de luxe, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona, i tant Hedda com Jorgen, amb qui s'acaba de casar i tornen del viatges de noces, i Ejlert, l'amic dels dos, són gent del país —que el temps i les circumstàncies han distanciat en les idees—, que, per relaxar-se a casa, com fa Jorgen, es posa espardenyes de betes i espart perquè, a més, havia après a ballar sardanes. Adaptar al moment present «Hedda Gabler» sempre ha tingut un handicap a resoldre: el famós manuscrit d'Eljert que, d'una manera o una altra, ha d'acabar socarrimat. Un manuscrit que és una peça gairebé de col·leccionista, aquí escrit a mà per la seva amistançada, amb una única còpia, detall clau per quan es perd o es fa desaparèixer... i això a l'era digital, dels llapis de memòria, els cedés, els iClouds, els iPads i tots els artilugis de l'època, cosa que requereix per part dels espectadors un esforç de complicitat en la convenció. ¿Com superar aquest romanticisme marcat per Ibsen en un moment que no existia ni la màquina d'escriure electrònica? Ho salva que Eljert Louborg, l'autor del manuscrit, és un despistadot i un desendreçat... [+ crítica]

«John & Jen». Música d'Andrew Lippa. Llibret de Tom Greenwald i Andrew Lippa. Adaptació catalana de David Pintó. Intèrprets: Marc Pociello i Anna Valldeneu. Músics: Filippo Fanò (piano), José Manuel Martín (percussió), Bernat Hernández (contrabaix) i Andrea Peirón (violoncel). Disseny il·luminació: Daniel Gener. Disseny so: Enric Vinyeta. Escenografia i vestuari: Vocal Factory. Projeccions: Josep Palau. Disseny cartell: Zuhaitz San Buenaventura. Tècnic sala: AndriyKravchyk. Direcció actors: Jose Pérez-Ocaña. Direcció musical: Filippo Fanò. Direcció escènica: Xavi Duch. La Factory Produccions. Teatre Gaudí Barcelona. Barcelona, 24 juny 2018.

La història recula fins al 1952 i, des d'aleshores, fent salts en els anys, arriba al 1990, amb un punt intermedi, el 1971, que marca una mena de divisió de la trama en dues que, finalment es troben. Això vol dir que aquesta peça, estrenada a l'off Broadway de Nova York el 1995 i revisada fa poc, vint anys després, té una estructura narrativa suggerent que, a diferència d'altres petits musicals, aquest s'explica gairebé exclusivament a través de les lletres de les cançons amb un mínim diàleg. Això exigeix que els dos intèrprets protagonistes tinguin la capacitat vocal que els permeti enfrontar-se als diversos registres de la composició, cosa que tant l'actor i cantant Marc Pociello com l'actriu i cantant Anna Valldeneu superen amb escreix i fan del seu duet un miniconcert que té l'atractiu, a més, de mantenir els músics en directe i aconseguir així un espectacle complet. La trama de «Jon & Jen» té un inici que, sense voler-ho, es fa idoni per a espectadors joves, fins i tot primerencs, perquè Jon i Jen són germà i germana que estan molt compenetrats —amb ossets de peluix inclosos—, que fan una promesa de no trencar mai la seva unió i que, esclar, es fan grans, i les promeses, moltes vegades, se les emporta el vent... [+ crítica]

«Les cigonyes vénen de Tailàndia (L'hora abans que jo nasqués)», de Blanca Bardagil. Intèrprets: Laura Riera, Boris Cartes, Lara Correa i Xavier Alomà. Espai escènic: Anna Tantull. Il·luminació: Aina Vergés. Vestuari: Marina Prats. Espai sonor: Damià Duran. Producció executiva: Eduard Autonell. Direcció: Blanca Bardagil. Producció: Els McGregor Teatre, amb el suport d'ENA. Sala El Maldà, Barcelona, 22 juny 2018.

Seixanta minuts de lligar i deslligar. Però no pas “lligar” i “deslligar” en el sentit romàntic del terme sinó en el sentit literal, amb correatges i cinturons, amb llaços i nusos. Una peça amb aires de thriller, però tampoc no ben bé un “thriller” cinematogràfic tot i que algunes fugaces escenes es tintin de vermell. Una peça de comèdia sobre la maternitat i, encara més, sobre la paternitat. Però no del tot en el sentit que s'entèn la condició de “mare” i la de “pare”. Una peça sobre la recerca dels orígens, ni que sigui a través d'una postal de vacances de trenta anys enrere. Però tampoc sobre els “orígens” estrictament desconeguts sinó sobre la veracitat i la falsedat d'«on venim, qui som i on anem». Doncs, això: una peça inclassificable i multiclassificable a la vegada que es guarda a la màniga la sorpresa de l'última escena com un epíleg, en boca d'un dels personatges, en clau de conte curt, una clau més literària que estrictament de gènere teatral. Però, precisament per això, d'una intensitat que en fa atractiva la trama amb una conclusió inesperada que tanca el cercle i l'arrodoneix... [+ crítica]

La guspira lingüística i cabaretera de Karl Valentin i l'obra «Oques cretiques» es recupera durant el juliol a la Sala Versus Glòries

«Oques cretines», de Karl Valentin. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Ferran Castells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Adaptació musical: David Melgar. Vestuari: Taganroc Teatre. Il·luminació: Francesc Rodelles. Moviment: Ferran Castells. Construcció element escenogràfic: Castells i Plana. Perruqueria: Ramon i Toni Santos. Ajudant direcció: Joan Gibert. Direcció: Lluïsa Mallol. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 15 febrer 2017. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 20 juny 2018.

Recuperar Karl Valentin, nom literari i artístic de Valentin Ludwig Fey (Munic, 1882 - 1948), conegut també com el "Charles Chaplin alemany", és entrar en una bombolla imaginativa on la llengua estimula la creació i, passant inicialment pel gènere de l'absurd, transporta els espectadors a una absurda realitat. El joc lingüístic de Karl Valentin té en aquest cas una treballada versió catalana de Feliu Formosa, un dels introductors de l'autor alemany aquí, i una adaptació que transforma les peces de Valentin en gairebé matèria autòctona. La base, doncs, prové de la iniciativa pionera dels anys vuitanta del segle passat de la companyia terrassenca El Globus, vinculada a l'Institut del Teatre. La companyia Taganroc ha escollit una dotzena de peces breus de Karl Valentin i una peça cantada i ho resol amb un espectacle de cambra d'una hora, sobre un parquet de tauler d'escacs, on es barreja l'esperit cabareter de Karl Valentin amb la seva vena subtilment clownesca... [+ crítica]

La Perla 29 reposa «Bodas de sangre» durant el juliol a la Biblioteca de Catalunya amb gairebé les localitats exhaurides i anuncia una nova reposició per al mes de setembre

«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Creació musical: Joan Garriga. Intèrprets: Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i el cavall Juguetón (reposició setembre: Marta Marco i Júlia Bonjoch). Músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra. Espai escènic: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Llums: Pep Barcons. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Confecció vestuari: Irene Fernández. Suport tècnic muntatge: Irene Ferrer, Jordi Larrea, Dani Pino i Arnau Planchart. Estudiant en pràctiques Estudis Teatrals IT: Carles Algué. Atenció al públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Ajudant direcció i suport regidoria: Anna Castells. Regidora: Anna Cuscó. Tècnic llums: Juan Boné. Tècnic so: Òscar Villar. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 juny 2017. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: 20 juny 2018. Reposició: 6 setembre 2018.

Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere. És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyant la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», torna a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic... [+ crítica]

El musical «The Trumps» es reposa dins el Festival Perles del Teatre Aquitània en un moment oportú arran de la cimera dels dos personatges més perillosos del planeta, Donald Trump i Kim Jong-Un

«The Trumps», de Xavi Morató. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Sergi Cervera, Mingo Ràfols, Mònica Macfer i Joan Olivé. Amb la col·laboració de Mont Plans, Dafnis Balduz, Lloll Bertran, Txabi Franquesa, Miquel Ripeu i David Guapo. Escenografia: Jordi Rovira (amb la col·laboració d’Astrid Caballero). Il·luminació: Dani Gener. Caracterització i maquillatge: Marta Ferrer (amb la col·laboració d’Helena Fenoy). Vestuari: Noemí Ramírez (amb la col·laboració d’Angela Cassillas i Catou Verdier). Coreografies: Bea Ortiz i Joan Olivé. Coach vocal Trump: Elia Corral. Producció: Sergi Cervera. Direcció: Xavi Morató i Joan Olivé. Teatre del Raval, Barcelona, 16 març 2018.

Segurament que quan Xavi Morató, autor d'aquesta comèdia gairebé musical, es va plantejar posar cara a cara en clau satírica els dos líders polítics més perillosos del món des que ha començat el segle XXI: Donald Trump, president dels EUA, i Kim Jong-Un, capitost de Corea del Nord, no devia comptar que, precisament coincidint amb l'estrena de l'espectacle, els dos personatges en la vida real concertarien una futura trobada per debatre els seus afanys de poder. Aquesta trobada s'ha pactat després dels Jocs Olímpics d'Hivern a Corea del Nord i, tenint en compte el caràcter inestable de l'un i de l'altre, no seria estrany que mai no es portés a terme i que la ficció de Xavi Morató tingui més sentit que mai. «The Trumps» és una comèdia volgudament esperpèntica i esbojarrada i per tant no admet matisos que suavitzin aquests qualificatius. Els quatre intèrprets imitadors estan obligats a estrafer els seus personatges imitats tot i que qualsevol semblança amb la realitat no és tan casual i pot arribar a semblar, en segons quins moments, més encertada del que aparenta... [+ crítica]

Blai Juanet, Oriol Pla i Marc Sastre reposen l'espectacle «Be God Is» al Teatre Lliure de Gràcia

«Be God Is». Creació d'Espai Dual. Intèrprets: Blai Juanet Sanagustín, Oriol Pla i Marc Sastre. Veu en off: Quimet Pla. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas. Maquillatge: Diana Pla. Escenografia: Xavi 'Doctor' Mateu. Producció: Espai Dual. Management: Aina Juanet. Direcció: Espai Dual. Companyia Espai Dual. Programació Off. La Villarroel, Barcelona, 8 abril 2017. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 8 juny 2018.

Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer. «Be God Is», que en transcripció matussera i catalana vol dir «BiGoTis» —els tres en llueixen—, és un espectacle d'un ritme trepidant, frenètic, que fa suar la cansalada als tres intèrprets i que contrasta amb la introducció relaxant de presentació —en off, el mestre Quimet Pla— amb l'aparició en la penombra de tres frares encaputxats evocant una mena de cant gregorià que barreja "in vitro" amb "referèndum" o "curriculum vitae"... [+ crítica]

L'espectacle «In memoriam. La quinta del biberó», escrit i dirigit per Lluís Pasqual amb La Kompanyia Lliure es reposa al Teatre Lliure de Montjuïc durant el mes de juny

«In memoriam. La quinta del biberó», de Lluís Pasqual. Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé. Músics: Oriol Algueró i Ricart Renart (violins); Oriol Aymat i Joan Palet (violoncel); Dani Espasa i Marc Díaz (clavicèmbal i orgue); Robert González (veu). Escenografia: Lluís Pasqual. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Caracterització vestuari: Época Barcelona. Acabats: María Calderón. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Merat. So: Roc Mateu i Igor Pinto. Vídeo: Franc Aleu. Assistents vídeo: Carles Tamayo i Enric Vilageliu. Professor de dicció: Pere Navarro (URV). Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Assistent de direcció: Òscar Fabrés. Direcció: Lluís Pasqual. La Kompanyia Lliure. Coproducció Teatre Lliure i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 octubre 2016. Reposició: 7 juny 2018.

 «Quan va esclatar la guerra, / jo tenia catorze anys i dos mesos.» Així comença el poema narratiu «In memoriam», inclòs en el recull poètic «Da nuces pueris», de Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). I així fa començar també l'obra «In memoriam. La quinta del biberó» el director, i també autor en aquesta ocasió, Lluís Pasqual (Reus, 1951), amb un clar homenatge a un dels seus referents literaris i amb una lleugera llicència dramàtica pel que fa a l'edat dels protagonistes, per qüestions de temporalitat, quan fa dir a un dels soldats-narradors: «Quan va esclatar la guerra, jo tenia quinze anys.» Qui ho explica representa un dels aproximadament 27.000 brivalls que el 1938 van ser cridats a l'avançada, amb només 17 o 18 anys (per tant, el 1936, inici de la guerra civil, n'havien de tenir ja quinze de fets), a incorporar-se a combatre amb l'exèrcit republicà, formant part de la lleva del '41, que no hauria d'haver complert el soldat, almenys, fins tres anys després. Va ser Frederica Montseny, anarquista i primera dona ministra d'Espanya dins el govern de la Segona República, qui va encunyar la terminologia que s'ha mantingut històrica des d'aleshores: «Lleva del Biberó» (també anomenada «quinta»), quan va dir, en saber la decisió militar: «¿Disset anys...? Però si encara els donen el biberó!»... [+ crítica]

«Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Creació col·lectiva. Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Text de Joan Yago. Intèrprets: Jesús Marcos, Enric Molina, Valerio N'dongo, Marc Rodríguez, Martí Ruiz Carreras i Hans Udo Braendle. Amb la col·laboració de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa. Veu en off: Lluís Pasqual. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Joan Rodon. Assessorament i entrenament actoral: Alicia G. Reyero. Coordinació Arrels Fundació: Juan Lemus. Alumna en pràctiques Màster Universitari Estudis Teatrals UAB: Estefanía Madrones. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Cicle NOSaltres - Mostra de Teatre Inclusiu. Producció: Teatre Lliure amb la col·laboració d'Arrels Fundació. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 juny 2018.

¿Sis personatges en cerca d'autor...? ¿Sis personatges a la recerca de la memòria de Tomás Giner...? ¿O sis personatges a la recerca d'un sostre...? L'obra creada col·lectivament a partir d'una idea inicial de Juan Carlos Martel Bayod i sota la seva direcció fa una mirada des de la discreció i el respecte al fenomen dels sensesostre, anomenats també recentment sensellar, un col·lectiu que només a Barcelona es calcula que arriba a un miler llarg de persones que dormen al carrer i un incalculable nombre de famílies que es veuen amenaçades de perdre el seu habitatge i que recentment ha estat protagonista d'acampades reivindicatives, com la de la Plaça de Catalunya, per fer visible la seva realitat, una realitat d'altra banda que té xifres alarmants: durant l'últim anys, han mort als carrers de Barcelona 57 sensesostre. Però el guió que ha creat l'equip de l'espectacle no es vol centrar directament i només en aquesta denúncia —que ja s'entén paral·lelament sense que se'n parli— sinó en la capacitat del teatre per convertir persones que són vistes com a marginades al carrer en protagonistes de petites històries de dignitat al voltant d'una història construïda a trossos, com un trencaclosques, del personatge que tots ells van conèixer o es van trobar en el seu camí en un moment donat de la vida... [+ crítica]

«Tot el que no ens vam dir». Llibret i lletres d'Alícia Serrat. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sonia Catot, Clara Solé i Estel Tort. Pianista: Miquel Tejada. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Ajudantia escenografia: Clara Solé. Direcció producció: Mireia Vericat. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Edició gràfica i fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 2 juny 2018.

Una trilogia musical de cambra. Això és el que es troba en aquest segon espectacle, «Tot el que no ens vam dir», que vol ser la cara intermèdia del primer espectacle de la sèrie, «Per si no ens tornem a veure», i que, segons els seus creadors, tindrà una tercera part en una pròxima temporada, sempre sobre les incerteses i els remolins de l'amor. Darrere d'aquestes propostes hi ha una sòlida preparació tècnica i interpretativa, amb una bona composició musical del músic i compositor Miquel Tejada que és, esclar, el gruix més important de la proposta que s'acaba explicant i, en realitat, introduint cada peça musical, amb el llibret i les mateixes lletres de cadascuna de les cançons. Podríem titllar alegrement de proposta romàntica la història que hi ha de fons en aquest segon espectacle, però no seria just fer-ho perquè hi ha també reflexió, contradicció, frustració, incertesa, felicitat, tristesa, amor, odi, vida i mort. De fet, tot allò que la filosofia existencial continua plantejant a totes les generacions... [+ crítica]

«Othello», de William Shakespeare. Adaptació d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig. Disseny il·luminació: Iñaki Garz. Disseny d'espai i vestuari: I.T. Construcció mobiliari: Óscar Fernández. Caracterització: Txus González. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Producció executiva: Raül Perales. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 juny 2018.

Quan Iago, interpretat per l'actor Arnau Puig, es posa davant el faristol, equipat amb micro i botó de càmera, i pronuncia diverses vegades l'insult «Odio el moro!», adreçant-se a un hipotètic senat que són els espectadors, la imatge no està gaire lluny del que podria ser avui un parlament abocat al populisme i dominat per diputats xenòfobs, però xenòfobs practicants, no virtuals com alguns polítics d'avui en dia pretenen assenyalar cínicament a partir de presumptes estirabots en tuits a cop calent o en articles d'un temps i un país. Quan Desdèmona, interpretada per l'actriu Annabel Castan, entra a la pista lliscant feliçment amb patinets —les bodes ja tenen aquestes vel·leïtats—, un intueix que la cosa potser anirà metafòricament de patinatge sobre gel i, en conseqüència, de relliscades i patacades que acabaran esmicolant l'ànima dels personatges. I quan Othello, interpretat per l'actor Òscar Intente, entra en joc, un es convenç que, per l'estètica contemporània amb què s'ha caracteritzat, en Iago potser l'hauria encertat encara més de ple si en comptes d'odiar hagués optat per insultar el seu manaire aconsellat dient-li: «De moro i de senyor se n'ha de venir de mena!»... [+ crítica]

«El vol de l'home ocell». Text de Joan Gallart, a partir d'«El comte Arnau», de Joan Maragall. Música i lletra: Sangtraït (Julio Ortín “Papa Juls”, Quim Mandado, Martín Rodríguez, Lupe Villar i Josep M. Corominas. Arranjaments musicals: Pep Romaguera. Enregistrament musical: Pep Romaguera (guitarra i teclat), Santi Velasco (guitarres), Pol Maresma (baix), Adrià Sanz (bateria), John Revell (harmònica). Direcció musical i arranjaments vocals: Rubén Espinosa. Intèrprets: Lara Macip, Jordina Camps, Martina Peraferrer, Marc Andurell, Anna Camps, Anna Estol, Meritxell Alarcón, Carles Camps i Helena Romaguera. Coreografies: Quim Bigas i companyia. Disseny escenografia i vestuari: Teresa Clopés. Disseny il·luminació: Pep Bosch. Enregistraments audiovisuals: Francesc Admetlla. Cartell: Óscar Penelo. Fotografies: Óscar Penelo i Guillem Gutiérrez. Direcció: Joan Gallart. Producció del Centre Cultural i Recreactiu de Pineda de Mar - La Guàrdia. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 31 maig 2018.

El Comte Arnau, com se sap, va ser un noble de la mitologia catalana. A causa de diverses malifetes com una relació passional amb una abadessa o no complir amb els pagaments promesos, va ser condemnat a vagar eternament i a cavalcar com a ànima en pena sobre un cavall negre que escup flames per la boca i els ulls, acompanyat d'una canilla de gossos diabòlics. Una de les moltes hipotètiques explicacions del mite diu que el comte, potser en realitat el noble Arnau de Mataplana, va ser obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i no tenia gaires atractius per a la criatura, motiu pel qual li va fer el salt, enamorat d'Adalaisa, la que després va haver d'ingressar al monestir de Sant Joan de les Abadesses on va morir... [+ crítica]