PASSATGERS AL TREEEN!

«Assassinat a l'Orient Express (Murder on the Orient Express)», d'Agatha Christie. Adaptació de Ken Ludwig, basat en la novel·la homònima de l'autora. Versió catalana: Alícia Serrat i Iván Morales. Intèrprets: Ruben Ametllé, David Bagés, Anna Barrachina, Clàudia Benito, Eduard Farelo, Maria Ribera, Isabel Rocatti, Vanessa Segura, Javi Vélez i David Vert. Veus en off: Anna Alarcón, Emma Clarke, Lola Darbra, Iván Morales i Xavier Nicalse. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Ballbé. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: David Climent. Assessor belga: Xavier Nicaise. Ajudant d'escenografia: Paula Font. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Sastreria: Esther Chercoles. Perruqueria i maquillatge: Anna Pitarch. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé / Víctor Bartrolomé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé / David Garcia (DVD). Maquinista: Jordi Larrea. Alumna en pràctiques vestuari: Laura García-Duran i Cristina López. Construcció de l'escenografia: Arts Cenics, Pascualín Estructures, Pro-Escena, Jorba-Miró Estudi taller escenografia. Confecció vestuari: Goretti Puente, Antonia Pérez Montiel, Inés Manchero i Trinidad Rodríguez. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: Focus. Ajudanta de direcció: Mercè Grané. Direcció: Iván Morales. Teatre Condal, Barcelona, 22 setembre 2021.

Heus aquí l'actor Eduard Farelo caracteritzat com Hercule Poirot, amb un elegant vestit, amb bombí, i amb un bastó aristocràtic i amb un bigoti refistolat gairebé com el que lluïa l'actor i director Kenneth Branagh en una de les versions cinematogràfiques més recents, la del 2017 (n'hi ha una d'anterior molt oscaritzada, del 1974, dirigida per Sidney Lumet), a partir d'una de les novel·les més conegudes d'Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1891 - Wallingford, Regne Unit, 1976). L'edat no fa la cosa. I que l'Hercule Poirot d'aquest «Assassinat a l'Orient Express» en versió catalana, la primera que s'estrena a Europa, a partir de l'adaptació teatral de Ken Ludwig, sigui una mica més jove que el de la ficció de la reina del suspens també està bé per rejovenir el personatge i el gènere literaris. Agatha Christie tendeix a situar les seves trames amb personatges ja crescudets potser perquè l'escriptora devia suposar que les reflexions psicològiques i les accions que els atribuïa requerien d'una certa experiència de vida. Però que siguin, o aparentin que són Poirot i els altres, una mica més joves, com passa en general en aquesta versió catalana d'Alícia Serrat i Iván Morales, també ajuda a rejovenir tant el misteri com els seus protagonistes i, en definitiva, els fa fins i tot més creïbles i posats al dia... [+ crítica]

TORNAR A CASA DE LA MÀ DE HAROLD PINTER

«Qui a casa torna», de Harold Pinter. Traducció de Joaquim Mallafrè. Intèrprets 2021: Enric Cervera, Gemma Deusedas, Carles Garcia Llidó, Màrius Hernández, Xavi Mañé i Rafel Pi. Intèrprets 2013: Carles García Llidó, Màrius Hernández, Karme Màlaga, Rafel Pi, Rubén Serrano i Gal Soler. Escenografia: Salvador Esplugas. Vestuari i atrrezzo: Cia. Frog. Il·luminació: Joan Teixidor (2021) / Sergio Martínez (2013). Direcció: Salvador Esplugas. Companyia FROG. Versus Teatre, Barcelona, 14 abril 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 16 setembre 2021.

Una de les últimes posades en escena d'aquesta obra («The Homecoming») de Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008), escrita fa més de cinquanta anys i estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company, es va representar el 2007 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, amb el títol «Tornar a casa», sota la direcció de Ferran Madico. El 2013, la companyia FROG, que ara la recupera, la va presentar al Versus Teatre. La nova posada en escena de la companyia FROG, recollida i intimista en un espai reduït, primer com el Versus Teatre i ara el Teatre Gaudí Barcelona, sembla tota una altra cosa d'aquella de fa catorze anys al TNC. Del que no es desprèn l'obra, però, és del llast que arrossega des del primer dia: el tractament una mica desconcertant que Harold Pinter va imprimir fa més de mig segle a l'única protagonista femenina de l'obra (Ruth), la muller i mare de tres fills del professor de filosofia (Teddy), fill gran de la casa a la qual torna per uns dies, passant per Venècia, en un viatge des de la seva residència dels Estats Units. L'anècdota és coneguda. El fill d'una família anglesa de classe mitjana, tirant a baixa, torna un dia de visita a la casa pairal després d'haver-se graduat en una universitat americana en Filosofia. I no només això. S'hi havia emportat la dona, amb qui es va casar abans de marxar d'Anglaterra i amb qui ha tingut tres fills, i que els de casa no coneixen. La parella fa una visita de cortesia al pare, un oncle i dos germans del fill gran que viuen tots plegats a la casa de Londres des que la mare va morir... [+ crítica]

SEGUIR EL FIL PER TROBAR L'ARANYA

«La teranyina (The Spider's Web)», d'Agatha Christie. Traducció i adaptació: Tamar Aguilar. Intèrprets: Cristina Brondo, Eduard Benito, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Muntsa Tur, Mar Ferrer, Àngel Amazares, Pep Martínez i Pere Tomàs.  Escenografia: Estanis Aboal. Construcció escenografia: Coolinquiet, Elvira Cañero. Automatismes: Carles Gil. Disseny llums: Joan Gil i Jordi Ventosa. Vestuari: Dress Art. Fotografia: Martí E. Berenguer. Tècnic llum i so: Eduard Entrena. Ajudant de direcció: Albert López Vivancos. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona. 12 setembre 2021.
 

La fórmula de les històries d'intriga d'Agatha Christie és gairebé de laboratori, sempre amb un ingredient secret no revelat mai, que fa que salti la guspira de la sorpresa i que tot allò que ha obligat a fer sospitar, deduir i concloure a l'avançada els lectors o espectadors es capgiri a l'últim moment. Sempre acaba guanyat la Christie, que és qui té la “ploma” pel mànec. A «La teranyina», la nova incursió de la companyia del Teatre del Raval en el catàleg de l'autora del suspens, no hi falta aquesta fórmula. Durant dues hores, els espectadors tenen la possibilitat d'apostar per fer culpable tots i cadascun dels personatges que hi apareixen: la protagonista de la casa, Clarissa Hailsham-Brown; la petita Pippa Hailshan Brown; la presumpta jardinera Mildred Peake; el jutge de pau, l'oncle, el fadrí convidat... i sense cap mena de dubte el majordom Elgin, que és qui pel seu aspecte tenebrós té tots els trumfos per ser el culpable. Només quedaria lliure de sospita el mort, Oliver Costello, però considerar que ell ha falsejat la seva mort, malgrat el misteri de la porta secreta de la biblioteca —un clàssic del gènere— seria fer-ne un gra massa. Aquesta obra, estrenada el 1954 a Londres, és la segona de més èxit de l'autora després de «La ratera». Tot i així no s'havia representat mai aquí. I ho fa, per cert, en un moment que una altra Agatha Christie també arriba a la cartellera, «Assassinat a l'Orient Exprés», en clau de musical, al Teatre Condal. Temporada Agatha Christie, doncs... [+ crítica]

DIGUES QUE M'ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA

«Començar (Beginning)», de David Eldridge. Traducció i adaptació: Pau Carrió. Intèrprets: Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Pau Carrió. Caracterització: Julia Ramírez. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudant d’escenografia: Francesc Colomina. Regidoria: Vicenç Beltran. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón i Jaume Feixas. Construcció de l’escenografia: Taller Jorba-Miró. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Marcel Solé. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona. 11 setembre 2021.
 

A manera que es van perfilant els caràcters dels dos únics personatges d'aquesta obra de títol tan enigmàtic com breu, «Començar», la primera peça versionada al català de l'autor David Eldridge (Romford, Regne Unit, 1973), em ve a la memòria un dels títols de l'escriptora Montserrat Roig, «Digues que m'estimes encara que sigui mentida». Faig aquesta comparació perquè el que el personatge de Laura demana al Dani, gairebé sense paraules, s'adiu del tot amb la sentència que Montserrat Roig va deixar també per a la posteritat en un dels seus escrits: la necessitat de rebre estimació ni que aquesta estimació sigui falsa. A «Començar», obra nova de trinca, estrenada a Londres el 2017, hi ha un registre de diàleg que l'autor David Eldridge, potser inconscientment, sembla que manllevi d'aquell registre tan característic de Harold Pinter: frases curtes, monosíl·labs, silencis —per cert, un silenci clau molt i molt llarg que talla l'alè de la respiració esperant la resposta d'ella!—, insinuacions, fugides d'estudi, preguntes sense resposta, respostes sense pregunta... Aquest registre, més accentuat a l'inici de l'obra, va progressant a manera que avança la trama mentre els dos personatges es deixen anar a partir de la seva fredor. Ella, desinhibida i mestressa del que vol. Ell, tímid, indecís, espantadís i insegur del que vol. I dic “trama” perquè en una aparent conversa de noranta minuts on sembla que no passi res es van destapant i descobrint els secrets de cadascun dels dos personatges de l'obra, dues ànimes perdudes que es busquen desesperadament per fugir de la seva buidor. Ella, una executiva d'alt nivell, amb pis propi, òrfena de pare i mare, sense germans, amb un ex ja oblidat, sense ningú amb qui confiar. Ell, separat, pare d'una criatura, amb una feina d'administratiu que ni l'omple ni el satisfà, vivint amb la mare i admirador d'una àvia de 92 anys posada al dia. En llenguatge de telenovel·la serien dos “tinders" a la ratlla dels 40. Ella, a dos anys vista; ell, ja fets... [+ crítica]

¿TOT, TOT, TOT SOBRE EVA...?

«Eva contra Eva». A partir de la versió cinematogràfica «All About Eve (Tot sobre Eva)», de Joseph L. Mankiewicz. Adaptació lliure i dramatúrgia: Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Nausicaa Bonnín, Àlex Casanovas / Eduard Farelo (Temporada Alta'20), Andreu Benito i Míriam Alamany / Marissa Josa (Temporada Alta'20). Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Míriam Compte / Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Piano: Jaume Vilaseca. Creació i realització de vídeo: Daniel Lacasa. Disseny tècnic de vídeo: Martín Elena. Ajudanta d’escenografia: Mercè Luchetti. Direcció tècnica i tècnic de llum: Jordi Thomàs. Tècnic de so: Efren Bellostes. Maquinària: Francesc Martínez i Massana. Caracterització: Anna Rosillo. Construcció d’escenografia: Jorba-Miró Taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Jana Morey. Fotografies: Sílvia Poch. Ajudants de producció: Marta Colell i Nunu Santaló. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Diseny gràfic: Santi&Kco. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò i Focus. Festival Temporada Alta, 29 i 31 octubre 2020. Teatre Goya, Barcelona, 11 setembre 2021.

Doncs, això... que als espectadors se'ls xiula que diu que diuen que han fet una obra de teatre de la mítica pel·lícula del 1950, «Tot sobre Eva (All About Eve)», del realitzador Joseph L. Mankiewicz (6 Oscars de l'època d'entre 14 nominacions!) —que el cèlebre director i guionista ja va fer a partir del relat breu «The Wisdom of Eve», de l'actriu i autora Mary Orr—, i alguns corren cap al teatre convençuts que hi veuran una rèplica del tàndem en blanc i negre d'Anne Baxter i Bette Davis. Però el teatre no pot ser mai el cinema. I el que l'actor i dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) fa i no enganya és una lectura lliure i al seu gust del clàssic de Mankiewicz per parlar del teatre dins el teatre i per parlar de la vida que inevitablement es fusiona amb la vida del teatre. Si, a més, qui hi ha darrere el teló, a la direcció, és una altra actriu que ha festejat sovint amb el cinema, Sílvia Munt, no ha d'estranyar que la influència cinematogràfica hi sigui en tot el muntatge, ni que en la primera escena la presència d'un mirall-pantalla de camerino i una càmera de vídeo en directe no se sàpiga ben bé què hi fan, una opció que s'entén una mica més en les escenes següents quan es fa evident allò que deia al principi, que el teatre no pot ocupar l'espai del cinema i que el registre de la filmació d'exteriors i els efectes dramàtics és un registre només permès al llenguatge dels cineastes. Dit això, tornem al teatre, que és el que és el muntatge «Eva contra Eva», i que si allà, fa més de mig segle, eren Anne Baxter i Bette Davis les protagonistes, aquí són Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín qui es fan amb els dos icònics personatges de l'actriu madura i estel·lar i l'actriu jove que ho vol arribar a ser... [+ crítica]