El símbol de poder negre sobre el blanc

«El combat del segle», de Denise Duncan. Traducció: Marc Rosich. Intèrprets: Queralt Albinyana, Alex Brendemühl, Armando Buika, Andrea Ros i Yolanda Sikara. Músics de la banda sonora enregistrada: Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria) i Marco Mezquida (piano). Escenografia: Víctor Peralta. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai sonor: Jordi Bonet. Gravació estudi: Jordi Bonet i Marçal Cruz (OIDO). Fotografia: Kiku Piñol. Vídeo: Raquel Barrera. Assessorament dramatúrgic: Isaias Fanlo. Assessorament en boxa: Xavier “Machete” Flotats. Assessorament coreografia: Jeanette Moreno Silva. Assessorament dicció: Ignasi Guasch. Ajudant direcció: Xavi Buxeda Marcet. Estudiant en pràctiques direcció: Katja Diao (ERAM). Agraïments: Catalina Calvo García. Coproducció Sala Beckett, Grec 2020 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional i Teatre Principal de Palma. Direcció musical: Marco Mezquida. Direcció: Denise Duncan. Sala Baix, La Beckett, 23 octubre 2020.
 

No sé si, sense el combat de boxa a la Monumental de Barcelona, el 23 d'abril del 1916, del poeta i boxejador suís d'origen anglès, precursor del dadaisme, Arthur Cravan (nebot d'Oscar Wilde) amb el campió mundial de pesos pesats, l'afroamericà Jack Johnson, la figura d'aquest últim aixecaria aquí una onada mítica, cent anys després de la seva estada temporal d'uns tres anys a Barcelona, fugint de la justícia dels EUA, freqüentant les nits de cabaret, els caus del Paral·lel i intentant també fer de torero, ni si seria tan recordada ara com una de les icones del caràcter cosmopolita i noctàmbul de la ciutat catalana. El combat de boxa Cravan & Johnson va tenir també un preàmbul hores abans, en clau de roda de premsa, a la pista del popular cabaret Excelsior, un local de la Rambla on assistia “la crème de la crème” barcelonina, acabat d'obrir feia un any per un grup d'afeccionats al billar que hi organitzaven autèntiques timbes amb boles. Allà, Arthur Cravan i Jack Johnson, davant els tribuletes de l'època, ja van fer un pols amb les mans serrades damunt d'una de les taules de l'Excelsior per demostrar cadascú la seva força. Aquest parell d'anècdotes, la de la Monumental i la referència de l'Excelsior, entre algunes altres, serveixen a la dramaturga i actriu Denise Duncan (Costa Rica, 1979), establerta aquí des de fa més de quinze anys i resident aquesta temporada de La Beckett, per mostrar un retrat de la intransigència, la por a la diferència i la feble línia del racisme tan viu durant el segle XX i tan reviscolat al segle XXI... [+ crítica]

Bordant... la gent s'entén!

«Els gossos», de Nelson Valente. Traducció: Joan Negrié. Intèrprets: Mercè Arànega, Sandra Monclús, Joan Negrié i Albert Pérez. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny llums: Guillem Gelabert. Producció: Eloi Isern. Premsa i comunicació: Mariona Garcia. Premsa Focus: Albert López i Judit Hernández. Fotografia i disseny: Albert Rué. Ajudant direcció: Pau Ferran. Direcció: Nelson Valente. Producció: Sala Trono en col·laboració amb el Festival Grec de Barcelona 2020. La Villarroel, Barcelona, 22 octubre 2020.
 

Quan en un escenari hi ha taula parada, la tradició teatral diu que els personatges s'acabaran tirant els plats pel cap. Si la taula és el fogar de la conversa, també pot ser el fogar de la incomunicació. El dramaturg argentí Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) ho sap bé per herència dramatúrgica de formació i ho porta al límit, però de tal manera com aquell qui no vol la cosa, com si els quatre personatges —pare, mare, fill i nora— se li escapessin del guió i acabessin anant pel seu compte. És a dir, els dóna una llibertat de quotidianitat i naturalisme tan subtil que la història fuig de ser de l'autoria i penetra en la interioritat de tantes i tantes famílies de tots els temps. Joan Negrié, un dels quatre intèrprets, ha estat l'autor de la versió catalana i no s'ha deixat arrossegar per expressions pròpies de l'original sinó que l'ha revestit d'un llenguatge casolà, popular i, sobretot, pel que fa a la singular relació familiar entre pare i mare, entre pares i fill, entre sogres i nora i entre marit i muller, un llenguatge descarat, però situat en un ambient absolutament creïble... [+ crítica]

El pes de mig segle a les espatlles

«Bonus Track». Creació de Carol López. Intèrprets: Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N'Dongo, Anna Ycobalzeta. Col·laboració: Luara Herrera Navas (en el paper de Lua). Espai escènic: Jose Novoa. Ajudanta espai escènic: Paula González. Vestuari: Myriam Ibáñez. Ajudanta vestuari: Gioia Olivieri. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Jordi Busquets. Vídeo: Francesc Isern. Assessora de moviment: Dory Sánchez. Alumna en pràctiques de direcció de l'ITB: Núria Torres. Acabats escenogràfics: Taller Castells. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 22 octubre 2020.
 

A «Bonus Track», com que la creació és molt compartida entre la directora Carol López i les aportacions dels intèrprets, el guió acaba sent una barreja de guions amb múltiples petites històries, tot i que una barreja ben amanida, que acaba tenint sentit més aviat per la percepció ambiental que se'n treu que no pas pel que el discurs ha expressat. Cadascun dels personatges de «Bonus Track» deixa anar la seva sobre el que fa el cas personal o de parella, però amb una absència força notable de diàleg convencional. Aquest recurs dramatúrgic, que sempre resulta suggerent per als espectadors perquè els obliga a anar més enllà del que veuen i el que escolten, corre el risc —sense risc no hi ha art— que cada personatge faci la impressió que vagi una mica a la seva, allò que en argot ja gairebé vintage, de la generació que ja trepitja el mig segle de vida, és a dir, la barrera dels cinquanta que protagonitza l'obra, es diu també “a la seva bola”. Aquí, dues parelles de fet i una parella de germà i germana van força “a la seva bola”. Sis personatges que ja no tenen la prioritat d'anar, com deia aquell, a la recerca de cap autor sinó que en realitat estan anant a la recerca d'ells mateixos, del que han deixat enrere i del que es pensaven que trobarien anant endavant sense saber com se'ls ha escapat dels dits. Tot allò, vaja, que en diuen frustració, incertesa, incomunicació, paternitat, maternitat, infidelitat... etcètera, etcètera... [+ crítica]

Un quadern daurat per ordenar el caos existencial

«El quadern daurat», de Doris Lessing. Adaptació de Carlota Subirós. Intèrprets: Guillem Barbosa / Marc Tarrida (reposició), Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó / Carlota Olcina (reposició), Fèlix Pons i Vanessa Segura. Intèrprets del vídeo «Quadern negre»: Bella Agoussou, Joan Amargós, Babou Cham, Anna Güell, Alba José, Joan Marmaneu, Marc Martin, Albert Prat, Ramon Pujol i Ernest Villegas. Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Marta Rafa. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Damien Bazin. Vídeo: Daniel Lacasa. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Assessora de moviment: Laia Duran. Ajudanta de direcció del rodatge: Rebeca Sánchez. So del rodatge: Elena Coderch. Maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Alumne en pràctiques de direcció del MUET: Erik Forsberg. Construcció mobiliari: Òscar Hernández 'Ou'. Confecció vestuari: Goretti Puente. Equips del Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 març 2020. Reposició: 16 octubre 2020.
 

És la primera adaptació teatral que s'ha fet de la novel·la «El quadern daurat» de la Nobel de Literatura Doris Lessing (Kermanxah, Pèrsia, 1919 − Londres, 2013) i ha estat la directora Carlota Subirós qui n'ha fet una adaptació que ha ordenat, sintetitzat i dotat de rigor dramatúrgic les prop de mil pàgines de l'original. El personatge d'Anna Wulf —l'alter ego de Doris Lessing— ha estat interpretat per l'actriu Nora Navas que, juntament amb Mia Esteve (en el personatge de Molly, una actriu amiga d'Anna Wulf, amb matrimoni trencat com ella), són les dues estrelles que il·luminen un espectacle de primera línia, probablement l'aposta més forta de la passada temporada del Teatre Lliure que lamentablement va haver de ser cancel·lada arran del coronavirus només una setmana després d'haver estrenat i haver pogut oferir quatre úniques funcions perquè entremig la companyia es va apuntar a la vaga feminista del 8-M. I és que la mateixa Doris Lessing s'hauria aixecat de la tomba si no ho haguessin fet amb una obra com la seva que té tots els colors del feminisme empeltats! La reposició actual —que la torna a enxampar amb una nova onada de restriccions sanitàries— queda reduïda ara a dues hores perquè les mesures preventives pel coronavirus impedeixen un intermedi amb excés de moviment dels espectadors, el cinquanta per cent de la sala. I també hi ha un petit canvi de repartiment: l'actriu Carlota Olcina substitueix Marta Ossó i l'actor Marc Tarrida substitueix Guillem Barbosa... [+ crítica]

¿Hi ha algun lampista a la sala...?

«Decameró». «Poesia per l’Zlatan (Manifest per un nou teatre)», de Davide Carnevali. Direcció: Ferran Dordal. Traducció: Albert Arribas. Intèrpret: Melcior Casals. «Fantasmes de la nit (Un nocturn)», de Narcís Comadira. Direcció: Marta Angelat. Intèrpret: Víctor Pi. «Saliva legal», de Cristina Morales. Direcció: Neus Suñé (Chroma Teatre). Intèrpret: Desirée Cascales Xalma. «La llum del futur no deixa ni per un instant de ferir-nos», de Marta Marín-Dòmine. Direcció: Yvette Vigatà. Intèrpret: Carol Muakuku. «Fam», de Najat El Hachmi. Direcció: Ester Nadal. Intèrpret: Adriana Fuertes. «Tàntal», de Dimitris Dimitriadis. Direcció: Albert Arribas. Traducció: Joan Casas. Intèrprete: Sàskia Giró. «L’ull de la matèria», de Valère Novarina. Direcció: Xavier Albertí. Traducció: Albert Arribas. Intèrpret: Oriol Genís. «L’esperança cega», de Gregorio Luri. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Intèrpret: Pepo Blasco. «L’arboricultor», de Perejaume. Direcció: Mia Parcerisa. Intèrpret: Paula Blanco. «Una visita al Museu Criminològic», de Lluïsa Cunillé. Direcció: Imma Colomer. Intèrpret: Lina Lambert. Espai escènic: Marsa Amenós. Vestuari: Águeda Miguel: Il·luminació: Joaquín Guirado (aai). Espai sonor i vídeo: Carles Gómez. Coordinació artística: Albert Arribas. Ajudantia de direcció: Eva Vilar. Producció TNC. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 octubre 2020.
 

A Florència, el 1348, van patir la pandèmia coneguda com a Pesta Negra que ja aleshores, com tantes pandèmies que han assotat la humanitat, va començar a la Xina i va fer un tomb a la Terra seguint la ruta que també ha fet ara el coronavirus. El recorregut sí que no entén de fronteres, ni de canvis de segle, ni de canvis climàtics. D'aquella efemèride negra, Giovanni Boccacio en va fer el seu «Decameró». Una obra medieval intensa on deu joves “confinats” en una vil·la als afores de Florència s'expliquen històries entre ells durant deu dies. El «Decameró» de Bocaccio porta a pensar en relats d'obscenitats, això sí, obscenitats intel·ligents i fins i tot humanistes. L'escriptor Pier Paolo Pasolini, el 1971, no es va deixar encaterinar per la característica de la desena i en la seva versió cinematogràfica va readaptar només nou de les històries de l'original de Bocaccio. A l'hora de rememorar Bocaccio i Pasolini, Xavier Albertí —director artístic del TNC a la línia de sortida per passar el relleu a Carme Portaceli—, sí que ha tornat al mite de la desena i, a més, l'ha multiplicat per tres: 10 dramatúrgies, 10 direccions i 10 intèrprets. Una estratègia en part, sisplau per força, arran de les mesures de prevenció del mesos anteriors a l'obertura de temporada que han obligat a treballar durant el procés d'assajos, si no sempre telemàticament, sí que separadament, cosa que s'evidencia durant tota l'obra i es nota que no s'hi pretén crear un fil unitari sinó fomentar més aviat una mirada unitària per part de cada espectador després d'escoltar deu històries, deu reflexions, que formen part d'un temps i d'un moment determinat marcat per la incertesa, la por i l'absència del futur premeditat... [+ crítica]