«El chico de la última fila», de Juan Mayorga. Intèrprets: David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Beatriz San Juan. Il·luminació: Marc Salicrú. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Ajudant de vestuari en pràctiques (EFPA): Laia Corominas. Espai sonor: Jaume Manresa. Caacterització: Coral Peña. Assistent de so: David Ribas. Regidoria: Mireia González. Alumne en pràctiques de l'Institut del Teatre: Adrián Núñez. Ajudanta de direcció: Ana Serrano. Direcció: Andrés Lima. Cicle: «Res no és Mentida». Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 27 gener 2019.

La versió que el director Andrés Lima ha fet d'aquesta obra de Juan Mayorga —que no és exagerat dir que va camí d'entrar en els llimbs dels clàssics moderns—, ha servit per demostrar que un mateix text dramàtic en mans de segons qui es por revaloritzar encara més del que facilita el seu fons. Ho dic perquè havíem viscut una mala experiència d'aquesta mateixa obra, que es va poder veure a la Sala Muntaner fa cinc anys, on la grisor i l'estaticisme feien mèrits per enfonsar-la. Afortunadament, ara, en aquesta producció de la Sala Beckett, Andrés Lima i tota la companyia —cal dir que brillant sense excepcions i amb un pols de ganxo per la presència més “mediàtica”, gràcies al cinema, de l'actoràs Sergi López, que debuta en interpretació de text marcat i pautat— tornen a situar «El chico de la última fila» en el lloc que té ben merescut. A aquestes alçades, els espectadors que encara no l'han vist ja saben que tot comença molt ingènuament quan un professor de literatura d'institut està corregint redaccions dels seus alumnes. Els tips de riure que es fa amb el que hi troba, per no plorar —d'això els professors a la vida real en podrien parlar molt!— mostren la situació progressiva en què ha caigut l'ensenyament de les lletres. Però sempre hi ha una guspira que encén la sorpresa i també la curiositat. Precisament a partir de la primera de les moltes redaccions que li lliurarà un dia rere l'altre el noi que seu, sembla que absent d' ell i de tot, a l'última fila de l'aula. ¿Quina és la clau de la posada en escena d'Andrés Lima? ... [+ crítica]

«Monster. De prop ningú és normal», de David Greig. Traducció d'Helena Tornero. Composició musical: The Mamzelles. Intèrprets: Blanca Gardia-Lladó, Clara Manyós i Berta Pipò. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Roger Orra. Espai sonor: Javi Bañasco. Fotografia: Helena Pieles. Alumne en pràctiques: Sergi Barrera. Ajudanta direcció: Andrea Bel. Direcció: Roberto Romei. Coproducció: Teatre Tantaranta i Arsènic Producció. Sala Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 26 gener 2019.

Atenció a la cita: la banda del trio femení de punk-pop The Prinzelles es justifica perquè diu que si bé sap com tractar els instruments (guitarres elèctriques i bateria) no se'n surt prou bé amb les lletres i per això s'empara en composicions originals de The Mamzelles —els més eixerits entendran la relació de dues -zelles—, que per cert també són tres i van remoure el panorama del musical català quan van arrencar en clau teatral.  Per sortir-se'n del tot, The Prinzelles han adaptat al català una obra del dramaturg i director escocès David Greig (Edimburg, 1969) i, en clau de musical però també en clau de narració teatral, les tals The Prinzelles acaben explicant una història que té un tret de sortida suau i que va pujant de to àcid quan grata en les dificultats d'una família escapçada per la tragèdia de la mort de la mare en accident, amb un pare amb esclerosi múltiple i una filla adolescent que encara té dret a somniar. «Monster. De prop ningú és normal» és també una obra que parteix de la febre per la moto. Només hi faltaria la sentor de gasolina escampada per la sala. Arribant al teatre, al vestíbul, una Ducati de debò dóna la benvinguda als espectadors com si es tractés del saló del motor. Potser és per atzar, però la protagonista es diu Cati —de Ducati, segurament... [+ crítica]

«Petits prínceps». Intèrprets: Clara Poch i Marçal Calvet. Música: Marçal Calvet. Escenografia: Clara Poch. Vestuari: Clara Poch i Olívia Barcelona. Direcció: Clara Poch i Marçal Calvet. Companyia Mumusic Circus. Cicle El TNC Petit. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2019. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Al pot petit hi ha la bona confitura, diuen. I és el que passa en aquest espectacle, on tot és petit, començant pels espectadors, esclar, que hi poden fer cap tranquil·lament des que saben què són els cinc sentits, i continuant pels elements que els dos intèrprets utilitzen per portar els espectadors —petits i grans— al seu molí. «Petits prínceps» és una barreja de música amable, teatre, interacció i sorpreses de circ, també petites, des del malabarisme, al contorsionisme, equilibrisme i el joc amb els cubs Montessori —els petits de colors que expandeixen entre un parell d'espectadors de la platea o els gegants que serveixen per aixecar a l'escenari la Torre Montesori —la del mètode pedagògic que va captivar l'escola renovadora de principi de segle XX sota l'impuls de la Mancomunitat de Catalunya— des d'on tot es veu petit, petit. Però, al marge de les accions de l'escenari, l'espectacle té tota la seva força sobretot en el repertori musical, amb unes peces delicades, interpretades per la mateixa actriu, cantant i multiartsescèniques, Clara Poch, amb l'acompanyament a la guitarra o el violí i algun altre instrument gairebé invisible de Marçal Calvet... [+ crítica]

«Saigon». Text: Caroline Guiela Nguyen i equip artístic. Intèrprets: Caroline Arrouas, Dan Artus, Adeline Guillot, Thi Truc Ly Huynh, Hoàng Son Lê, Phú Hau Nguyen, My Chau Nguyen Thi, Pierric Plathier, Thu Tô Thi Thanh, Anh Tran Nghia i Hiep Tran Nghia. Col·laboració artística: Claire Calvi. Escenografia: Alice Duchange. Vestuari: Benjamin Moreau. Il·luminació: Jérémie Papin. So i música: Antoine Richard. Composició: Teddy Gauliat-Pitois. Traducció: Duc Duy Nguyen i Thu Tô Thi Thanh. Dramatúrgia i sobretítols: Jérémie Scheidler i Manon Worms. Col·laboració dramatúrgica: Hugo Soubise. Assessor d'escena: Nicolas Fleurea. Ajudant so: Orane Duclos. Ajudant il·luminació: Sébastien Lemarchand. Regidor: Aurélien Beylier. Ajudant regidoria: Eric Guillamot. Tècnic llums: Corentin Schricke. Tècnic so: Lola Etieve. Sastreria: Coline Galazzi. Producció executiva: Juliette Kramer. Construcció escenografia: Tallers de l'Odéon -Théâtre de l'Europe. Confecció vestuari: Aude Bretagne, Dominique Fournier, Barbara Mornet, Frédérique Payot, Pascale Barré. Perruques i maquillatge: Christelle Paillard i equips Teatre Lliure. Producció: Les Hommes Approximatifs. Direcció: Caroline Guiela Nguyen. Companyia Les Hommes Approximatifs. Espectacle en francès i vietnamita sobretitulat en català. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 25 gener 2019.

Un dels protagonistes de «Saigon» diu que ha trigat a trobar la noia vietnamita que buscava des de tota la vida quan arriba a Saigon i ja l'antic topònim «Sai Gon» imposat pels francesos ja ha canviat per «Ciutat Ho Chi Minh». Però, quan la troba, no la reconeix. És una de les metàfores que l'autora francesa d'origen vietnamita, Caroline Guiela Nguyen (França, 1981), utilitza per mostrar la tragèdia que amaga qualsevol exili forçat: la pèrdua dels orígens i la pèrdua de la identitat. La desconeixença del propi país que un dia ha abandonat fugint de la guerra, la repressió o la misèria. L'espectacle «Saigon», que es va estrenar al Festival d'Avinyó i que ha acumulat una llarga gira, explica el desequilibri personal identitari dels exiliats vietnamites entre el 1956 i el 1996 a través de píndoles personals de diversos protagonistes, situades en un restaurant popular vietnamita de cuinera de fogons casolans, Marie-Antoniette, desdoblat tant a París com a Saigon, amb una escenografia gairebé de pantalla cinematogràfica panoràmica i una banda sonora francesa o vietnamita que forma part del guió. I ho fa en espais temporals diferents, prèviament indicats per retolació, per situar els espectadors, anant endavant i endarrere en el temps, jugant amb la intersecció dels personatges ja grans i els mateixos personatges encara joves... [+ crítica]

«Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Huertas, Meritxell Calvo i Manel Sans. Disseny d'espai: Sebastià Brosa, Paula Font i Paula Gonzàlez. Disseny d'il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció artística H&R: Jordi Casanovas. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants producció: Laura García i Laura Alonso. Premsa: Còsmica - Anna Aurich. Il·lustració: Nadar. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Teaser fotografies: Alejo Levis. Direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet. Producció: Hause & Richman i Velvet Events, en col·laboració amb el Teatre Plaza de Castelldefels. Teatre Club Capitol, Barcelona, 23 gener 2019.

Amb comèdies com aquesta, no en calen d'importació perquè estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha constatat que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia, parella d'una de les germanes catalanes, treballadora de la multinacional Nokia i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana i el marit catalans, mestre d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar... [+ crítica]

«ASAP. Actes de solidaritat amb el patriarcat», de Marc Rosich. Dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrprets: Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda. Disseny d'escenografia: Roger Orra. Disseny d’il·luminació: Mattia Russo. Espai sonor i disseny gràfic: Joan Pàmies. Disseny de vestuari: Joana Martí. Fotografia: Albert Falcón. Vídeo: La Trama Produccions. Comunicació i premsa: Xavier Pàmies. Producció executiva: Carla Ricart, Xavier Pàmies. Ajudant de direcció: Jordi Centelles. Direcció: Marc Rosich. Companyia La Trama Produccions. Sala Atrium, Barcelona, 18 gener 2019.

El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha elaborat un muntatge teatral de cambra, o més ben dit, de “cambríssima”. Segons desvela ell mateix, ha esporgat alguns microtextos propis que tenien més de quinze anys, alguns representats en peces “ultraalternatives”, i ha configurat aquesta mena de declaració de principis en la veu de quatre personatges anònims —dues parelles, dos homes i dues dones—, uniformes de cor (de cambra, esclar), sense distinció de vestuari, discret, en un exercici de confessió en veu alta sense mossegar-se la llengua i amb l'ajuda d'uns quants foscos per deixar només com a protagonista la paraula dramàtica en les tenebres. Exposar-se a un espectacle teatral d'aquesta mena, com a autor i director, tenint en compte que la trajectòria teatral de Marc Rosich és extensa, eclèctica, celebrada i en molts casos de públic majoritari, té un mèrit que cal reconèixer, entre altres coses perquè a espectadors novells i desconeixedors de l'autoria, els pot semblar que es troben davant d'un autor nou de trinca que experimenta amb una nova manera poc explorada per aquests verals de tractar la dramatúrgia... [+ crítica]

El musical familiar «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca, es reposa per tercera temoporada al Teatre Romea dins el Cicle Petit Romea que coordina Viu el Teatre

«Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana / Cristina Murillo, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol / Albert Mora. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Reposició: 20 gener 2019. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC) [crítica del 2017], que precisament aquests dies d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll. Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna. En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen... [+ crítica]

«Afanys d'amor perduts», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació de Roger Cònsul i Pere Planella. Intèrprets: Arnau Puig, Peter Vives, Aleix Melé, David Anguera, Carles Martínez, Queralt Casassayas, Oriol Genís, Laura Pau, Sara Espígul, Mima Riera, Sílvia Forns, Maria Calvet i Pep Anton Muñoz. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas, Adelina Casanova i (UDEU Arquitectura). Construcció escenografia: Castells i Planas. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Nídia Tusal. Confecció vestuari: Sastreria Goretti Puente, Sastreria Señor, Sastreria IT i Sastreria Baseiria. Il·luminació: Bernat Tresserra. So: Àlex Polls. Música: Xavier Albertí. Moviment: Robert G. Alonso. Caracterització: Àngels Salinas. Dicció: Roser Güell. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Pere Planella. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 gener 2019.

Potser els seguidors i fans de Shakespeare, que són molts, troben en aquesta obra primerenca —si no la primera— de l'autor un estímul especial pel seu aire avançat de comèdia romàntica i perquè inclou alguns dels “tics” que el dramaturg anirà repetint en obres posteriors. Però el fet és que la trama, a banda de la juguesca visual que conté, no és de les més consistents, textualment parlant, del catàleg shakesperià i això posa un repte suplementari a superar per la companyia: un llistó que ha de saltar sense tombar-lo i aportant molt de la seva bona interpretació per omplir el buit que deixa el discurs. El director Pere Planella (Olot, 1948) —cinquanta anys a la cadira de tisora dirigint espectacles— s'ha apuntat a la possibilitat evident de comèdia de l'obra i ha deixat que els intèrprets s'hi aboquessin cadascú amb el seu propi potencial personal, ja sigui humorístic, clownesc o murri... [+ crítica]

«Maleïda tardor». Creació i interpretació: Lucía Abellán, María Andrés / Ester Martínez i Lucía Sáez. Disseny d’il·luminació: Diego Sánchez. Tècnic: Juan Serra. Espai escènic: La SubTerránea. Producció: Lucía Sáez. Fotografia: Jordi Pla. Vídeo: Nacho Carrascosa. Cartell: Matilde Criado i Lucía Sáez. Distribució: a+ soluciones culturales. Residència Espacio Inestable 2016. Direcció: Paco Zarzoso i La SubTerránea. Companyia La SubTerránea. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 gener 2019.

Aquest és un espectacle eminentment orgànic. Espelmes, copes de vi negre, taronges, raïm, plàtans, fulles seques, simulacre de verema... I de colofó, tres ceps senyorívols que, amb el seu entortolligament de braços de sarments, sembla que simbolitzin l'entortolligament del transcurs de la vida, arrelada, com les rabasses, sota terra. La tardor és també metàfora de l'avantsala de la mort. Per això, segurament, les tres actrius i autores de l'espectacle l'han titulat així, amb el nom d'aquesta estació de l'any, i li han adjudicat el menyspreu de “maleïda” potser perquè, de tan inevitable, no la voldrien veure ni venir, ni arribar, ni passar... [+ crítica]

«Al sostre», de Nigel Planer. Traducció de Francis Humble. Intèrprets: Pau Ferran i Oriol Grau. Veus en off: Manel Barceló i Marc Rius. Música: Xavier Mestres. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Ajudant d’escenografia: Marta Georgia. Disseny de so: Àlex Polls. Cap tècnic i llums: Ramon Beneito. Producció executiva: Joan Negrié. Producció: Eloi Isern. Ajudant de producció: Paloma Arza. Premsa: Maria Bravo. Xarxes socials: Lídia Masip. Disseny gràfic i fotos: Albert Rué. Direcció d'Israel Solà. Producció: Sala Trono de Tarragona. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 10 gener 2019.

En temps de Miquel Àngel, parlar de propietat intel·lectual, de drets d'autor i de l'exercici del plagi era molt lluny de les inquietuds dels artistes de l'època. ¿Què hi ha darrere de la gran obra de Michelangelo di Lodovico Buonarroti Simoni (Caprese, 6 març 1475 - Roma, 18 febrer 1564), l'autor oficial de la Capella Sixtina que ha passat a la història de l'art com a Michelangelo o Miquel Àngel i que, sense màsters pagats o regalats, va exercir d'escultor, pintor, poeta, escriptor i arquitecte renaixentista? L'obra «Al sostre» va representar el debut com a dramaturg de Nigel Planer (Londres, 1953), una altra mena de Miquel Àngel, però contemporani, autor de teatre, cantant, músic, actor i escriptor, conegut popularment pel personatge de Neil Pye, el xicot amb grenyes, veu fosca i figura hippy decadent de la irreverent i a la vegada alliçonadora sèrie televisiva de la BBC dels anys vuitanta del segle passat, «The Young Ones (Els joves)», emesa també en català a TV3, traduïda en part per Francis Humble, precisament el mateix traductor de l'obra teatral en qüestió, que compta amb música original de Xavier Mestres... [+ crítica]

L'actriu Ariadna Gil torna a protagonitzar «Jane Eyre» en la reposició del Teatre Lliure de Gràcia

«Jane Eyre». Adaptació d'Anna Maria Ricart, a partir de la novel·la de Charlotte Brontë. Música original: Clara Peya. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. Músics: Alba Haro (violoncel) i Clara Peya / Laia Vallès (piano). Espai escènic: Anna Alcubierre. Ajudanta escenografia: Judit Colomer. Construcció escenografia: Guillermo Góngora i Pablo Paz. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Sastreria Cornejo. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Eugenio Szwarcer. So: Igor Pinto. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 10 gener 2019.

Em fa l'efecte que la novel·la «Jane Eyre», de Charlotte Brontë (Thornton, West Yorkshire, Regne Unit, 1816 - Haworth, Regne Unit, 1855), escrita el 1847 per una de les tres germanes Brontë, és d'aquelles que, per aquests verals, no queda bé confessar en veu alta que s'hagi llegit mai, però que molts lectors dels que la neguen guarden curosament en les seves biblioteques. Es va editar en català el 1996 a Proa Edicions en una traducció de Maria Dolors Ventós (reeditada el 2010 dins de Llibres de Butxaca). Els anglesos diu que la tenen com a lectura de capçalera i, com passa amb una Rodoreda catalana, inclouen la Brönte en els programes educatius. I això és així, sí, malgrat el seu acusat romanticisme i el seu desenllaç, que no en té prou a concedir un final feliç a la protagonista de la història, després de les penúries que ha viscut des de la infància, sinó que, per estovar la tragèdia i no deixar els lectors —o espectadors— amb mal de cor, fa recuperar la vista perduda pel fatal incendi a l'altra víctima de la trama, el propietari colonialista Edward Rochester, que es veu obligat a exclamar, quan torna a tenir Jane Eyre prop seu: «Ja ho deia jo: ets una fada!», per no fer servir, afortunadament, una exclamació com és ara: «Miracle, miracle!», que sonaria encara més increïble... [+ crítica]

L'actriu Laia Manzanares protagonitza «Amanda T» al Teatre Nacional de Catalunya després que Greta Fernàndez hi debutés a la Sala Atrium

«Amanda T». Dramatúrgia d'Àlex Mañas. Intèrprets: Greta Fernández (2016) / Laia Manzanares (2018) i Xavi Sàez / Isak Férriz (2018). Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Ajudanta direcció: Sarah Lena Martínez. Direcció: Àlex Mañas. Producció d'Àlex Mañas. Sala Atrium, Barcelona, 9 novembre 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 gener 2019.

Si l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1996 - 2012) buscava la difusió i la popularitat de la seva persona —tan comprensible en edats en formació—, la seva dissortada decisió d'optar pel suïcidi com a protesta per l'assetjament que patia arran d'una feblesa i imprudència en fer cas d'un desconegut de la xarxa i penjar unes imatges, quan tenia 13 anys, amb els pits al descobert, utilitzades després com a arma de xantatge personal, li han concedit el trist capritx de la pretesa fama. Cliqueu, si voleu, «Amanda Todd» al cercador del Google i, incomprensiblement fora de les lleis de protecció de menors, hi trobareu encara tota mena d'informació i de detalls —amb imatges incloses— sobre la seva vida, les seves circumstàncies i el ressò social que va aixecar el 2012 la seva mort, anunciada prèviament a la xarxa. Amanda Todd s'ha convertit en una icona i un advertiment per als adolescents que encara confien cegament en la cara fosca que també hi ha darrere la pantalla i les possibilitats de caure-hi arran dels canals de comunicació sense fronteres actuals... [+ crítica]

Literatura, música i teatre al Jove Teatre Regina amb la recuperació del musical «Cuentos cruentos» de V.O.Quartet

«Cuentos cruentos», de Dino Lanti. Música original de V.O.Quartet. Intèrprets: Mariona Ginés, Xavi Duch i Joan Rigat. Músics: Rebecca Macauley (viola), Kristen Tikler (violí), Naomi Wedman (violí) i Sandrine Robilliard (violoncel). Il·luminació, vestuari i escenografia: Hugo Guzmán. Tècnic il·luminació i so: David Codina. Direcció: Hugo Guzmán. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 gener 2013. Reposició: 4 octubre 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 gener 2019.

L'espectacle és fruit de la fusió de tres disciplines: literatura, música i teatre. L'adaptació parteix d'un recull de poemes irònics, signats per Dino Lanti, publicats a Thule Edicions, l'any 2008, a la col·lecció Fuera de Órbita, amb unes il·lustracions de Pere Ginard. Però no és un recull convencional perquè el que l'autor fa és agafar personatges de contes populars clàssics, elements de la vida quotidiana, situacions personals que afecten gairebé tothom i donar-los una segona vida que passa per l'humor i la gràcia poètica, a l'estil d'un trobador modern. I això és el que ha aprofitat la creació dramatúrgica de la companyia Teatro Calánime que els ha convertit en un muntatge de registre surrealista, amb un tractament esperpèntic, enriquit amb una composició musical original del V.O. Quartet, un grup de quatre músics de corda (Rebecca, Kristen, Naomi i Sandrine) que intervenen també amb alguna aportació escènica al costat dels tres cantants i intèrprets (Mariona, Xavi i Joan) en un espectacle breu, una hora aproximada, guiat per la música de diferents gèneres sota el filtre de la instrumentació de corda, que és també, com el llibre original, un recull d'històries passades pel filtre transgressor de l'autor i revisades, corregides i ampliades per la companyia teatral... [+ crítica]

La companyia Dreams Teatre reposa al Jove Teatre Regina l'espectacle familiar «Els tres porquets» amb música original de Manu Guix

«Els tres porquets». A partir del conte popular del segle XIX recollit en el «Llibre de les Fades», d'Andrew Lang (1892). Guió i lletres de les cançons: Roser Contreras. Música original i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Julià Farràs, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé / Karen Gutiérrez i Anna Ventura / Laura Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Coreografies: Gemma Egea. Escenografia: Marc García i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Elaboració vestuari: Bólidos. Il·luminació: Sergi Pardo. Tècnic llum i so: Jordi F. Anaya. Ajudant direcció: Enric Boixadera. Direcció de Roser Contreras i Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2016. A partir de 3 anys. Reposició: 12 gener 2018.

La companyia Dreams Teatre té en el seu repertori versions de contes populars com 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' o 'La Bella Dorment', entre altres. Es pot dir, doncs, que en aquesta versió d'un altre conte popular com 'Els tres porquets', s'hi reuneixen una mica tots en una trama que utilitza només com a punt de partida els protagonistes del conte 'Els tres porquets' per crear una trama nova a partir d'un somni dels tres germans i la construcció de les tres casetes unifamiliars al mig del bosc: una de palla, una de fusta i una altra de maons. De com acabarà el llop, que també hi surt, ja és tota una altra cosa que un servidor no desvelarà. I aquí, la fusió dels diversos elements de 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' i 'La Bella Dorment' fa que 'Els tres porquets' ofereixi una mirada nova en una versió força lliure que, per l'enorme popularitat de tots els personatges, connecta immediatament i durant tot l'espectacle amb els espectadors més petits... [+ crítica]