“REVIVAL” MUSICAL I ADORACIÓ FEIXISTA

Mirin, l'espectacle serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es podrien extreure d'aquest macromusical que ret homenatge a l'anomenat rei del pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, el polifacètic cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), de trajectòria artística estel·lar i de vida més aviat erràtica, amb un final tràgic que després de la seva mort encara porta cua. El muntatge coreogràfic i escenogràfic no s'està de forçar al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: aparicions sobrenaturals, reproduccions espectaculars en clau de videoclip, els uniformes característics del cantant... [+ crítica]

BALL DE GRONXADORS

«Girls Like That (Noies d'aquestes)», d'Evan Placey. Traducció de Nan Vidal. Intèrprets: Cristina López, Aida Llop, Clara Moraleda, Marta Niell i Laura Porta. Escenografia, vestuari i disseny gràfic: Nien Boots. Ajudant d'escenografia: Ton Kemper. Espai sonor: Laura del Pino i Carles Solsona. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Comunicació: Paula Castillo. Vídeo: Paula Castillo i Laura del Valle. Fotografia: Henry Sorribas. Producció i distribució: Cristina Ferrer (Tot Produccions). Ajudant de producció: Judit Ferrer. Producció escolars: Georgina Armengou i Berta Solé. Direcció d’actrius i moviment: Juan Pablo Mazorra. Direcció musical: Laura del Pino. Direcció escènica: Carles Solsona i Nan Vidal. Companyia: Càlam. Sala Versus Glòries. Barcelona, 15 maig 2022.

¿És possible concentrar en noranta minuts mig segle d'un retrat social infantil i adolescent de la mà de cinc noies del centre educatiu de la corporació catòlica de St Helen, cal suposar que de la filial del Canadà, d'on és originari l'autor i dramaturg Evan Placey, des que entren al curs de P5 i continuen en els progressius cursos de primària i secundària fins que es retroben, ja com a exalumnes, en una d'aquelles festes que ningú en el fons no té cap ganes de reviure, quan tenen 45 anys? La resposta és que sí. Ho fa la companyia Càlam amb cinc actrius que tenen la virtut de representar amb diferents matisos d'edat des dels primers moments com a criatures, quan tenen cinc anys, sense caure en l'error del pretès infantilisme, passant per l'etapa de cap de pardals de la pre i la post adolescència fins a la maduresa adulta. Ho aconsegueixen perquè es pot dir que fan una mena de “ball de gronxadors”, que sembla un ball inspirat en el moviment coreogràfic de tants balls tradicionals en cercle que expliquen una història mentre els balladors es mouen com les agulles del rellotge... [+ crítica]

DELS CAMPS DE COTÓ AL PARAL·LEL

«Els colors de Duke Ellington». Creació de Marcel Tomàs. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Xavi Molina, Adrià Bauzà, Jordi Casas, Tomàs Pujol / David Bayés, Aleix Cansell / Jep Perxés, RAúl Gallego, Albert Clapés, Raúl Pérez, Pablo Martín / Maria Cofan. Coreografia i moviment: Marta Ribera. Disseny de llums: Gerard Canadell. Disseny de so: Carles Xirgo. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vídeo: Arian Botey. Regidoria i comunicació: Irene Vila. Producció i manegement: Susana Lloret. Direcció musical i assanjaments: Xavier Molina i Adrià Bauzà. Direcció artística: Marcel Tomàs. Col·laboració amb Girona Jazz Project. Amb el suport del Festival Temporada Alta. Companyia Cascai Teatre. Teatre Condal, Barcelona, 15 maig 2022.
 

Hi ha una característica en els espectacles que crea i dirigeix des de fa més de vint anys el showman Marcel Tomàs (Girona, 1972). I és que tot el que s'hi fa hi està mil·limètricament “configurat”, fins al més mínim detall, amb rigor i pulcritud, des d'un got d'aigua a un mocador per eixugar la suor, sense que hi hagi cap fissura durant tota la trama ni que trontolli el ritme en una proposta que, en aquest cas, fusiona el concert amb el teatre a través de la història del jazz i fa un homenatge a un dels principals creadors jazzístics, Duke Ellington. El repartiment de l'espectacle l'integren nou músics —tal com està el pati i a aquestes alçades, tota una banda de jazz—, un actor que fa de camàlic i tots els papers de l'auca, i el mestre de cerimònies (el mateix Marcel Tomàs), que omple gran part del guió del discurs de presentació.L'espectacle «Tots els colors de Duke Ellington», que va arrencar a Temporada Alta, pot ser d'aquells per a tots els públics, que no vol dir que sigui per a joves sinó que sobretot, pel seu contingut i per la seva picaresca, connecta amb els adults i, d'entre els adults, per descomptat, amb aquells que han estat seguidors empedreïts del gènere del jazz. Marcel Tomàs és un actor complet, allò que en diríem un home orquestra amb multitud de registres, capaç de passar de presentador a humorista, d'humorista a clown, de clown a cantant, de cantant a narrador i de narrador a personatge de ficció... [+ crítica]

DARRERE EL TELÓ BLAU CEL DE LA POR

«Qui no s'atreveix a tremolar». Dramatúrgia d'Aura Foguet Seguí. Intèrprets: Carmela Poch, Bàrbara Roig i Manar Taljo. Escenografia i vestuari: Paula Font. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Clàudia Balletbó i Isabel Archs (Ölivia Musyk). Moviment: Lucía Torres. Fotografia: Isabel Archs. Ajudant de direcció: Elna Roca. Direcció: Aura Foguet Seguí. Companyia La Viciosa. El Maldà, Barcelona, 14 maig 2022.
 

La companyia La Viciosa manté la seva línia de teatre compromès, una definició que per comoditat benestant ja semblava que fos exiliada. I ho fa sense prescindir de l'aire poètic i simbolista, però també sense obviar la denúncia social que hi ha al darrere. Ho va fer amb l'obra «Alhayat o la suma dels dies», sobre els camps de refugiats, un dels espectacles que ha tingut i té encara una gira excepcional en temps de crisi i que s'ha anat reposant en auditoris i fins i tot centres cívics perquè lamentablement la seva tesi de caire realista no ha desaparegut de la capa de la terra. Ara, també amb la dramatúrgia d'Aura Foguet Seguí —que ja va ser coautora amb la seva germana, Laia Foguet, d'«Alhayat o la suma dels dies»— posa el dit a la nafra dels silencis al voltant dels abusos infantils amb una proposta teatral que reuneix diferents registres: la paraula, la música, la poètica i el moviment coreogràfic. I potser hauria de dir també amb una mica de cultura gastronòmica perquè les dues truites cargolades que s'hi cuinen, cargolades com en deien abans, o a la francesa, com en diuen ara, a segons quines hores fan entrar la gana. Els espectadors caldrà que esperin al desenvolupament complet de la trama per esbrinar què és el que li passa a la petita / adolescent / jove Rita, interpretada en diferents etapes de la seva vida per Manar Taljo, que ja era també a «Alhayat...» (El Maldà) i que s'ha vist recentment a «Síndrome de gel» (Teatre Lliure), una actriu barcelonina filla de pare sirià i mare catalana que té l'avantatge de poder alternar papers de personatges relacionats amb el seu doble origen... [+ crítica]

ELS PICAROLS DE L'HEREU RIERA

«Les bones intencions», de Marc Artigau. Intèrprets: Míriam Iscla i Joan Negrié. Disseny vestuari: Marc Udina. Confecció vestuari: Goretti Puente i Marc Udina. Construcció escenografia: Oscar Hernandez Pol “Ou”. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny espai: Raquel Ibort. Premsa i comunicació: Anna Fernández. Premsa Centre Arts Lliures Joan Brossa: Gabriella Dilorenzo. Fotografia i disseny gràfic: Albert Rué. Producció executiva: Joan Negrié. Producció: Eloi Isern. Producció gira: Manel Torres. Distribució: Roser Soler. Direcció: Joan Maria Segura i Barnadas. Producció: Sala Trono. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa. Barcelona, 13 maig 2022.

Ja ho deia la veu popular: «Sóc català i porto barretina. I a qui em digui res, li tallo la sardina!». Ai, si molts dels magistrats de toga negra sabessin a què s'exposen! De segur que no s'atrevirien a publicar i signar segons quines sentències que, a ells sí, sembla que els surtin ben bé de la “barretina”. Tot això ve a tomb perquè la Sala Trono, amb seu a Tarragona i una trajectòria remarcable, n'han muntat una de picarols i barretines amb la complicitat de la murrieria dramatúrgicament eclèctica de Marc Artigau i la sornegueria desinhibida pel que fa a la direcció de Joan Maria Segura Barnadas. «Les bones intencions», títol amb ressons de novel·la nord-americana i de cinema francès, els ha sortit en clau d'espectacle teatral de faixa i espardenya, gairebé del gènere de l'anomenada popularment “literatura de cordill”, amb un parell d'intèrprets sense complexos ni déus al cos a qui no espanten els reptes ni fer salts al buit venint des d'obres clàssiques com vénen amb «Crim i càstig» (Míriam Iscla / Teatre Lliure) o «L'Héroe» (Joan Negrié / Teatre Nacional de Catalunya). Ells dos són ara la Paula i el Pere. Dos personatges que es busquen la vida com poden, tot i que a vegades a ella se li escapi la mà quan veu la bossa d'algú perquè té els dits llargs i a ell se li escapi també la mà quan la desesperació, la gelosia o la venjança el porten a buscar la felicitat de la vida amb l'elixir de les pastilles... [+ crítica]

LAIA MARULL ELEVADA A LA TERCERA POTÈNCIA

«El pes d'un cos», de Victoria Szpunberg. Composició musical: Carles Pedragosa, Joan Solé i Sabina Witt. Intèrprets: Quim Àvila, Laia Marull, Carles Pedragosa / David Marcé i Sabina Witt. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Joan Solé i Guillem Rodríguez. Vídeo: Joan Rodón. Moviment coreogràfic: Montse Colomé. Disseny capgròs original: Silvia Delagneau. Direcció de producció: Carles Manrique. Direcció tècnica: Xavier Xipell. Ajudanta de producció: Laura Alonso. Disseny gràfic: Maria Picassó. Fotografies: David Ruano. Distribució Magnetica Management: Elena Blanco. Amb la col·laboració del Teatre Plaza de Castelldefells. Equips tècnics i de gestió del TNC: Producció: Velvel Events, Centro Dramático Nacional i Teatre Nacional de Catalunya. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 maig 2022.
 

La dramaturga i directora establerta a Catalunya, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973) diu que el pare absent que s'homenatja en l'obra «El pes d'un cos» no és ben bé el seu pare i que la filla protagonista, Olga, no és ben bé ella. Però no es pot amagar que hi ha alguna cosa de l'un i de l'altra en tota l'obra, a pesar que és evident que l'autora ha fet una intel·ligent i delicada manipulació literària que des de la ficció dirigeix la mirada sense subterfugis cap a una trista realitat de la precarietat social i sanitària moderna i de les promeses del benestar defenestrades pel cinisme polític de tots els colors. Fins aquí, la part més transcendent de l'obra que no cal obviar. Però «El pes d'un cos» va més enllà perquè barreja aquesta reflexió de fons sobre les dificultats de la vida i les dificultats de la mort amb un espurneig lúdic, divertit, amb tocs d'humor, en algun moment irreverent i amb una posada en escena de les que aixequen la moral i eleven l'autoestima del teatre en una temporada farcida de llums i ombres i platees a mig gas. Fem un parèntesi per dir que Alberto Szpunberg (Buenos Aires, 1940), pare de l'autora, va ser un poeta, professor universitari i periodista argentí compromès amb la resistència, després del cop d'estat militar de l'Argentina del 1976 liderat per Videla, que va portar el poeta a l'exili a Catalunya, concretament al Masnou, fins al 1983 que va fer de corresponsal des de París i el 2001 que va recuperar la plaça de professor a la Universitat Popular de les Madres de la Plaza de Mayo. Alguns dels seus poemes havien estat musicats com a tangos o valsets i va ser autor de diverses antologies poètiques. Alberto Szpunberg va morir el novembre del 2020, ja novament a Barcelona, per una crisi arran de les complicacions del coronavirus, una circumstància durant la qual l'autora va començar a crear el que seria la història d'«El pes d'un cos»... [+ crítica]

SER CONCO MIG SEGLE ENRERE

«Company». Música i lletra: Stephen Sondheim. Llibret: George Furth. Traducció del llibret a l'espanyol: Ignacio García May. Traducció de les lletres a l'espanyol: Roser Batalla. Intèrprets: Roger Berruezo, María Adamuz, Albert Bolea, Lorena Calero, Lydia Fayrén, Roberto González, Dulcinea Juárez, Silvia Luchetti, Anna Moliner, Julia Möller, Paco Morales, Marta Ribera, Carlos Seguí, Rubén Yuste. Covers: Carmen Barrantes, Nando González, Beatriz Mur, Mariola Peña, Ángel Saavedra. Orquestra: Lavinia Curt, Irene Ortega, Luís E. Iglesias, Mireia Plá, Sergio Martín, Pablo Espinosa, Matías Míguez, Pedro Valdivielso, Curro Ávila / Sergio Bernabé, Jorge Lorente, Julio Marín, Gustavo Llull, Arianna Pijoan. Capitana de ball: Beatriz Mur. Coreografia: Borja Rueda. Escenografia: Alejandro Andújar. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo i Carlos Torrijos. Vestuari: Antonio Belart. Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. So: Roc Mateu. Caracterització: Sandra Lara. Director resident: Rubén Yuste. Vocal coach i ajudanta de direcció escènica: Mamen Márquez. Ajudanta de direcció: Yolanda Jiménez Polonio. Ajudanta de direcció musical: Olga Domínguez de León. Ajudanta d'escenografia: Alejandra González. Ajudanta de vestuari: Maria Maraver. Segona ajudanta de direcció: Stella Banderas. Apuntadora: Lola Rosales. Assistenta de vestuari en pràctiques: Julia Merino. Instructora de lluita escènica Azahara Margon. Regidoria: Maria Laporta i Sandra Pindado. Il·luminació: Albert Pastor, Silvia Vicente, Raúl Cámara i Linsay Cabello. Microfonista: Iker Rañé. Sastreria: Isabel Povedano i Airam Padilla. Maquinària: Carlos Andrés i Maravilla Molina. Maquinària, automatismes i utillatge: Alejandro G. Navarro. Caracterització: Jair Saiz i Maru Sáinz. Construcció escenografia: Pascualín Estructures, HOAC, May Servicios para Espectáculos, S.L., Peroni, Readest, Big Image, Luis Moya i J. Luís Salmerón-Cube Peak. Fotografia escenografia: Rocío Segura. Confecció vestuari: Petra Porter Sastrería de Espectáculo, Sastrería Guzmán, Ángel Palazuelos Alta Costura i Montesco Alta Costura. Sabateria: Maty. Il·luminació/Vídeo: Fluge Audiovisuals, Mirror-Balls.co.uk i Proluz Sistemas Integrales. So: Prouyect Arte, See Sound i Iluminate. Material d'orquestra: Percusonic, GUIL i La Musa. Equips: El Telar Rigging, Macro Music i Servistar. Automatismes: Jody Díaz. Transport: Mestras i Taicher. Riggers: Ignacio Andrés, Fernando Castro i Fernando Gutiérrez. Programació d'il·luminació: Sebastian Barcat i Edurdo Chacón. Perruques: Talia. Imatge del cartell: Luis Pérez. Branding i identitat corporativa: Mercedes Carrión i María Fernández. Fotografia escena: Javier Naval. Fotografies: Jesús Domínguez, Marina Luna i Jesús Chacón. Edició i vídeo: Montape. Director de producció i de càting: Marc Montserrat-Drukker. Direcció de producció tècnica: Illusion Stage, Francisco Grande i Moisés Robles. Adjunts a la preproducció: Eli Casanova i Rubens Piquer. Directora gerent de companyia: María Dolores Fort. Gerent d'orquestra: Vanesa Monje. Assistents de producció: Javier Hueso i Lola Rosales. Producció: Teatre del Soho Caixabank. Originalment produïda i dirigida a Broadway per Harold Prince. Orquestracions de Jonathan Tunick. Presentat d'acord amb Music Theatre International. Director musical: Arturo Díez-Boscovich. Direcció: Antonio Banderas. Teatre Apolo, Barcelona, 2 maig 2022.
 

Queda clar que als anys setanta del segle passat, quan el musical «Company» va encaterinar des de Broadway els premis Tony, el títol honorífic de ser un fadrí empedreït, camí de ser titllat de conco, ja s'obtenia als considerats ara joveníssims 35 anys, que és l'edat que el protagonista del musical «Company» d'Stephen Sondheim té en la versió original. Els diferents repartiments, i potser també perquè els temps sempre estan canviant, obliguen sovint a canviar el criteri d'aquesta edat fronterera. Quan l'actor i director Antonio Banderas va estrenar «Company» al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga i hi feia el paper protagonista de Bobby, va donar a entendre que en la seva versió ja tenia la ratlla de 50 anys —que s'avé més al qualificatiu de conco actual. Però en la gira fora del seu teatre de Màlaga, com ara al Teatre Apolo del Paral·lel de Barcelona, el protagonista no és ell sinó l'actor i cantant català Roger Berruezo, que ja feia de cover seu a Màlaga, i que en té 36, i que, per tant, malgrat el risc que l'auditori interpreti que als 36 o fins i tot als 40 encara s'és un pipioli, l'atzar del repartiment fa que es torni a l'edat de l'original que van marcar Stephen Sondheim i George Furth.És la primera vegada que «Company» s'ha versionat a l'espanyol. El 1997, el català s'hi va avançar amb una versió produïda pel Teatre Lliure, estrenada al Mercat de les Flors i també a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, aleshores encara en obres. La va dirigir un jove Calixto Bieito i, entre els intèrprets, hi havia de protagonista el malaguanyat cantant de Sau, Carles Sabater. També hi era l'actriu Roser Batalla, que ara és la que ha versionat les lletres del musical dirigit per Antonio Banderas... [+ crítica]

UNA RITA I DUES VIDES

«Rita», de Marta Buchaca. Intèrprets 2022: Sara Espígul i Mireia Portas. Intèrprets 2019: David Bagés i Anna Moliner. Intèrprets Terrats en Cultura 2019: David Bagés i Sara Espígul. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Míriam Compte / La Pocket. So: Carles Bernal. Fotografia: David Ruano. Assistenta direcció: Anna Bofill. Ajudanta producció: Anna Vilella. Comunicació: Marc Comes. Publicitat: Charles BCN. Producció executiva: Fixentia, S.L. Producció de La Pocket (Natàlia Boronat). Cap tècnic La Villarroel: Iker Gabaldón. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràcic: Santi&Co. Fotografia: David Ruano. Ajudanta direcció: José Pérez i Xavi Buixeda. Direcció: Marta Buchaca. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 3 novembre 2019. Reposició: La Villarroel, 4 maig 2022.


[Crítica revisada a partir de la publicada arran de l'estrena del 2019 a la Sala Beckett]
 

L'obra «Rita» té la característica que s'adapta a diferents parelles de protagonistes. Germà i germana, com en el cas de la preestrena dins el cicle Terrats en Cultura, amb l'actor David Bagés i l'actriu Sara Espígul, o el 2019, ja en sala tancada, a La Beckett amb David Bagés i Anna Moliner, o també en la seva versió espanyola, el 2021, amb Carlos Hipólito i Mapi Sagaseta, dirigida per l'argentí Lautoro Perotti, o encara en la versió grega, aquest 2022, («Píta»), que va optar per dos germans amb els actors Paris Alexandropoulos i Antonis Giannakos, dirigits per Thodoris Vournas. Coincidint amb l'estrena que es va fer a la Sala Beckett, l'obra de Marta Buchaca (Barcelona, 1979) va rebre el premi Frederic Roda. Ara, tres anys després de la seva estrena, en aquesta reposició a La Villarroel, s'hi reincorpora l'actriu Sara Espígul, però amb canvi de gènere de qui era el seu germà per una germana, amb l'actriu Mireia Portas, que acaba de sortir amb èxit de sota els paraigües del musical «Cantando bajo la lluvia». A «Rita», ser germans —o germanes— no vol dir que tinguin ni els mateixos interessos ni que pensin en tot igual. I en el rerefons de «Rita» —patronímic del nom de la gossa d'una d'elles i, a la vegada, també el nom de la mare de les dues germanes—, hi ha una àvia absent a l'obra, però imaginàriament present, malalta d'Alzheimer des de fa molt de temps i ingressada en una residència en estat pràcticament vegetatiu... [+ crítica]