14 d’abril 2019

«Anònims», de Jordi Manau. Intèrprets: Jordi Manau, Clàudia de Sandoval, Gerard Clavell i Ariadna Gaya. Escenografia: Marina Soteras. Fotografia: Èric Garrido i Roser Salarich. Producció executiva: Ariadna Gaya. Cicle Joves Creadors. Direcció: Jordi Manau i David Iglesias. Companyia La Paradoxa, Teatre del Raval, Barcelona, 13 abril 2019.

És curiós que una companyia jove s'emmiralli en autèntics “dinosaures”, amb perdó, de la música del segle passat que encara avui cuegen perquè els suports físics enregistrats ja no es venen i el negoci musical, si és que existeix, passa precàriament per l'Spotify i ha hagut de tornar als directes. Com a mostra, la gira final que va haver de fer en la supermaduresa el cantant i poeta Leonard Cohen, que va acabar morint amb les botes posades damunt les taules. Doncs bé, els integrants de la jove companyia La Paradoxa —parlem de “joves” que ja empaiten o superen el 3 en edat— fan una “boutade” amb un segrest de ficció del cantant Joaquín Sabina i intentant que alguns dels seus amics més íntims (el triangle inseparable format per Ana Belén, Víctor Manuel i Joan Manuel Serrat) paguin el rescat que demanen pel seu alliberament. En resum: víctimes de la generació Y o generació millennial com són, es veuen obligats a caure en el recurs de la caputxa de segrestador tot i que estudien, tenen alguna feineta, fan de comercials, marquen enquestes de carrer o viuen de ser exfutbolista ben pagat... [+ crítica]

13 d’abril 2019

«Laberint striptease». A partir de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Disseny i construcció de l'escenografia: Víctor Peralta i Tony Murchland. Vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Atrezzo: Víctor Peralta. Assessorament dramatúrgic: Marc Rosich. Coach acrobàcia: Gloria San Miguel. Coordinació de l'equip artístic: Joan Solé. Concepció de l'espai escènic: Roberto G. Alonso. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical i arranjaments: Jordi Cornudella. Direcció: Roberto G. Alonso. Producció: Escenari Joan Brossa en col·laboració amb Cabaret 13 i Cia. Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 abril 2019.

Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d'una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre. El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d'ell com de tota la companyia, i l'acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l'església, la crisi de la política actual, l'estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós - militar - judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa... i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca, prometent —a sants i minyons no els prometis si no els dons!— transformisme a dojo a través de les múltiples facetes de l'striptís, però sempre sense caure en un registre barroer sinó fent ús d'una atmosfera poètica de music-hall... [+ crítica]

12 d’abril 2019

«Com els grecs (Greek)», de Steven Berkoff. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui. Escenografia: Clara Notari. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Acabats escenogràfics: Taller d'escenografia Castells. Vestuari: Marian Garcia Milla. Ajudanta de vestuari: Anna Hernàndez. Caracterització: Àngels Palomar. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Vídeo: Mar Orfila. Moviment: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 11 abril 2019.

A la dècada dels vuitanta del segle passat el llenguatge literari —i per tant el teatral també— era més transgressor del que és avui. El pas del temps —i parlem de quaranta anys!— ha endolcit la mirada crítica i, recentment, fins i tot l'ha autocensurat per por a les conseqüències de l'opressor de torn. Per això, recuperar —no goso dir “descobrir”— el polifacètic Steven Berkoff a aquestes alçades és un bàlsam de rebel·lió i una airada de revolta que remou consciències i que, pel que fa al teatre, repta les noves dramatúrgies pretesament trencadores a mirar també enrere i beure de les fonts de la vella escola i passar de debò per damunt de qualsevol convencionalisme o intent de conducció artística des del poder, ja sigui ideològic, polític o econòmic. Steven Berkoff (Londres, 1937) —dramaturg, assagista, actor de teatre i de cinema [“La taronja mecànica” o “Rambo”]— ha estat un d'aquests personatges que ha topat sovint amb la censura del sistema i que, quan se'n va adonar —després de rebre algunes negatives del teatre institucional anglès— va decidir tirar pel dret i fer el que ell volia fer... [+ crítica]

11 d’abril 2019

«El jardín de los cerezos», d'Anton Txékhov. Versió d'Ernesto Caballero. Intèrprets: Chema Adeva, Nelson Dante, Paco Déniz, Isabel Dimas, Karina Garantivà, Miranda Gas, Carmen Gutiérrez, Carmen Machi, Isabel Madolell, Fer Muratori, Tamas Novas, Didier Otaola i Secun de la Rosa. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Juan Sebastián Domínguez. Il·luminació: Ion Aníbal. Música i espai sonor: Luis Miguel Cobo. Vídeo: Pedro Chamizo. Moviment: Carlos Martos. Caracterització: Chema Noci. Ajudant d'escenografia: Fer Muratori. Ajudant d'il·luminació: David Vizcaíno. Ajudant de vestuari: Yeray González. Construcció d'escenografia: Baeza Metal, Mambo Decorados, Sfumato i Snick Móvil. Confecció de vestuari: Sastreria Cornejo. Confecció del vestuari de Lyubov Andreyevna: Ulises Mérida. Attrezzo: Amaya Coratire i Minitracks. Ajudanta de direcció: Nanda Abella. Direcció: Ernesto Caballero. Producció del Centro Dramático Nacional. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 abril 2019.

Un tren de joguina, una casa de nines desplegable, uns telèfons mòbils, facebook en directe i molt de moviment amb una banda sonora que fuig de l'època original de l'obra i se situa en el dia a dia d'avui mateix, però com si el temps s'hagués aturat, que és una de les claus de rerefons de «L'hort dels cirerers», d'Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904). La versió d'Ernesto Caballero posa més l'èmfasi en el “què” que no pas en el “com”. No té una especial preocupació per l'ambientació romàntica de la finca dels cirerers —aparentment l'escenografia és senzilla i funcional centrada en una tarima móbil— sinó per l'abisme que amenaça tots i cadascun dels personatges de l'obra. Aquesta aposta del Centro Dramático Nacional té un perill: que el perfil de cada personatge es difumini en el conjunt de tots els altres i sigui difícil destriar qui és qui d'entre tots ells. Però també té un avantatge: que del conjunt de tots ells en fa un missatge únic que és el de la pèrdua del passat, la de l'oblit, la de la desfeta d'un nucli rural que aspira a créixer en l'urbs que és també la desfeta d'una col·lectivitat d'un temps que aspira a créixer en un món millor i diferent... [+ crítica]

08 d’abril 2019

«Rent». Llibret, música i lletres: Jonathan Larson. Concepte original i lletres addicionals: Billy Aronson. Dramatúrgia: Lynn Thomson. Arranjaments musicals. Steve Skinner. Supervisió i arranjaments addicionals: Tim W. Adaptació al castellà: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Iñaki Mur, Víctor Arbelo, Júlia Bonjoch, Albert Bolea, África Alonso, Anna Herebia, Xavier Navarro, Peter Vives, Clara Altarriba, Marc Andurell, Iskra Bocanegra, Nil Bofil, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabet Molet, Marc Gómez i Joana Roselló. Músics: Miquel Tejada, David Txes / Unai Eizaguirre, Adri Mena, Pol Barbé / Roger Julià Berenguer Aina / Betel Martínez i Miquel González. Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Laura Galofré i Raquel Ibort, a partir del disseny original de Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Il·luminació: Xavi Costas i Daniel Anglès. Caracterització: Núria Llunell. Vídeo: Joan Rodon. Ajudant de coreografia: Helena Jara. Coach vocal: Susanna Domènech. Ajudant d'escenografia: Gemma Moreno. Ajudant d'il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Ajudant de producció: Eloísa Díaz. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Responsable tècnic muntatge: Arnau Recio. Company Manager: Toni Luque. Regidoria: Montse Alacuart. Sastreria, perruqueria i maquillatge: Marta Pell. Canoners: Àgata Casanovas i Javi Vélez. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llum: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques de vestuari: Gemma Ferri i Beatriz Gonzalez. Construcció de l'escenografia: Xarly. Perruqueria: Xavier Soteras Peluquería. Premsa Dídac Atzet. Màrqueting i comunicació: Publispec Fotografies d'equip: Guillem Medina. Fotografies d'assaig: La Costas. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Community manager: Nil Bofill. Accions promocionals: Ferran Rull. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció de FOCUS amb la col·laboració de No Day But Today. El musical «Rent» es presenta gràcies a un acord especial amb Music Theatre International (Europe) i tot el material que s'utiliza està autoritzat per MTI, New York. Adjuntes a la direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Ajudant de direcció musical: Jordi Taixés. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 7 abril 2019.

Daniel Anglès ja va remuntar amb èxit el musical «Rent» el gener del 2016 al Casino l'Aliança del Poblenou. Aquella versió, en català, commemorava els 20 anys de l'estrena, el 26 de gener del 1996, al Nederlander Theatre de Broadway, després que el 1994, se'n fessin unes prèvies de sondeig de tres setmanes al New York Theater Workshop que van servir també per polir la trama i reordenar el seu contingut dramàtic: uns joves bohemis de Nova York que a través de l'art volen aconseguir superar les dificultats que la seva generació s'ha trobat al davant per barrar-los el pas. El romanticisme d'un teatre perifèric com el del Poblenou barceloní va rememorar com havien estat els inicis de «Rent». Ara, amb el salt al Paral·lel, aquest romanticisme s'ha esvaït, esclar. Però el nou espectacle ha guanyat en condicions tècniques, escenari, capacitat d'espectadors, so, llum i també en maduresa interpretativa, amb la combinació d'un repartiment una altra vegada de nova generació amb el més veterà, tot i que encara jove. La nova versió, aquesta vegada en castellà —¿potser per fer les “Amèriques” més endavant?— s'ha instal·lat al Teatre Condal Onyric, que gestiona artísticament Daniel Anglès i que ja va dirigir la versió del Poblenou, després que vint anys enrere, el 1999, s'havia fet seu el musical interpretant el personatge de Mark Cohen, en una versió també castellana, dirigida per la nord-americana Abby Epstein, a l'ara abandonat Teatre Principal de la Rambla, i posteriorment al Teatre Coliseum de Madrid... [+ crítica]

07 d’abril 2019

«Señora de rojo sobre fondo gris», de Miguel Delibes. Adaptació: José Sámano, José Sacristàn i Inés Camiña. Intèrpret: José Sacristán. Veu en off: Mercè Sampietro. Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Almudena Rodríguez Huerta. Il·luminació: Manuel Fuster. So: Mariano García. Directora de producció: Nur Levi / Elisa Herráez. Ajudantes de producció: Pilar López “Pipi” i Mélani Pindado. Director tècnic: Manuel Fuster. Gerent companyia / sastressa: Nerea Berdonces. Secretària de producció: Pilar Velasco. Tècnic d'il·luminació i so: Manuel Fuster / Jesús Díaz Cortés. Maquinista / regidor: Pepe González / Juan José Andreu. Cap tècnic teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i publicació: Publispec. Producció: Sabre Produccions, Pentación Espectáculos, TalyCual i AGM. Ajudanta de direcció: Inés Camiña. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona, 6 abril 2019.

Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i diueu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara és al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill... [+ crítica]

«Oh, mami!», d'Oriol Vila. Intèrprets: Anna Barrachina, Jofre Borràs, Artur Busquets, Octavi Pujades, Betsy Túrnez i Joana Vilapuig. Escenografia: Enric Planas. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Vestuari: Nidia Tusal. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Damià Edery. Regidoria: Teresa Navarro. Disseny de so: David Solans. Disseny gràfic: Carlos Porta i 20cmStudio. Fotografia: Daniel Escalé. Assessor de moviment: Lluís Graells. Ajudanta de producció: Virginia Fernández. Producció: Anexa. Vídeos promocionals: Lyona. Premsa: Sandra Araquistain, Bertina Pons i Carmen Vicente. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Raquel Salvador i Oriol Vila. Cia. Nico & Sunset. Teatre Borràs, Barcelona, 6 abril 2019.

«Oh, mami!» és una comèdia de bulevard d'alt voltatge i de factoria local. En fan falta aquí, de comèdies com aquesta, i són sempre benvingudes. Val la pena aclarir que “bulevard” vol dir també rigor i nivell interpretatiu. Els francesos en saben un niu i n'han exportat a tot el món. «Oh, mami!» té tots aquests atributs. En segons quins moments sembla, per l'estructura escenogràfica de planta baixa i terrabastall com a pis superior i de portes i paravents, que hi ha alguna cosa de la popular «Pel davant i pel darrere!», muntatge que té casa oberta al Teatre Borràs i on tornarà per enèsima vegada a finals d'any. Però no. Aquí no hi ha sardines sinó magdalenes. La trama és original del tot, amb l'avantatge que l'autor, Oriol Vila, és també actor i sap com moure els fils perquè els noranta minuts de la representació no decaiguin en cap moment i, després de la gresca, fer un gir inesperat a la recerca de la tragi (comèdia) burxant en un tema dissortadament massa actual: la violència de gènere, les separacions de parella, les infidelitats, la custòdia compartida... [+ crítica]

06 d’abril 2019

«La zanja». Dramatúrgia de Diego Lorca i Pako Merino. Intèrprets: Diego Lorca i Pako Merino. Composició musical i so: Jonatan Bernabeu. Disseny il·luminació: Albert Anglada i Diego Lorca. Disseny escenografia: Titzina. Construcció escenografia: Núria Espinach i Escenografia Castells. Confecció vestuari: Núria Espinach. Premsa: La Costa Comunicació i Còsmica. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció executiva: Luz Rodón. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Direcció: Diego Lorca i Pako Merino. Producció de Titzina. La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2019.

Parlen de l'imperi Inca, parlen del conqueridor/genocida Francisco Pizarro, parlen d'Atahualpa, l'últim sobirà inca. Parlen del segle XVI i de la conquesta sagnant de l'imperi espanyol de l'època que encara avui es vol fer creure, amb aires de fals patriotisme, que va fornir d'una llengua i una cultura els indígenes, com si aquests no en tinguessin cap. Però el duo de Titzina, companyia formada pels dos protagonistes d'aquest muntatge que van començar a fer projectes des que fa prop de vint anys es van conèixer a l'Escola Jacques Lecoq de París, també parlen d'avui mateix, de la població de Choropampa, a la província de Chota, al nord del Perú, on l'any 2000 un camió de transport va abocar accidentalment a la carretera que traspassava el municipi mercuri líquid d'unes mines amb greus conseqüències per a la població. I, finalment, parlen de l'or i de fins on és capaç d'arribar la humanitat per fer passar per davant l'egoisme i el poder de la riquesa contra la supervivència de la natura en nom del progrés... [+ crítica]

05 d’abril 2019

El musical «El despertar de la primavera» de Frank Wedekind dirigit per Marc Vilavella es reposa per tercera temporada amb un nou repartiment al Teatre Victòria

«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets 2016: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Intèrprets 2018: Elisabet Molet, Laura Daza / Clara Altarriba, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Carme Milà, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores / Guido Balzaretti, Marc Udina, Roc Bernadí, Raimon Ferrer i Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols (2016) i Issac Alcayde (2018). Intèrprets 2019. Berta Butinuyà. Laura Daza, Valèria Sorolla, Clara Moraleda, Mireia Coma, Candela Díaz, Víctor Gómez, Eloi Gómez, Pablo Capuz, Adrià Andreu, Marc Udina, Àlex Sans i Pol Roselló. Personatges adults: Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols. Músics 2016: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Músics 2018: Xavier Viader / Berenguer Aina / Nacho López / Glòria Casanovas / Marta Salas / Stéfano Pompilio / Gustavo Llull. Músics 2019: Gustavo Llull / Gerard Alonso / Cindy Izzillo, Berenguer Aina / Marc Buch, Albert Arnau / Isaac Romagosa, Jordi Sánchez / Iu Boixader, Nacho López / Toni Corrales, Toni Corrales / Mariona Ustrell / Glòria Casanovas, Laura Masferrer / Carlos Cantú/ Marta Sala. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 5 abril 2018. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 4 abril 2019.

Fa més de trenta anys que Josep Maria Flotats, que acabava de fer el retorn triomfal a Catalunya amb «Cyrano de Bergerac», va formar una companyia jove, vint-i-tants anys de mitjana, per representar al recuperat Teatre Poliorama «El despertar de la primavera», en una versió de Carme Serrallonga. La va estrenar el 27 de febrer del 1986 i va constituir un altre dels èxits de l'època. Aleshores encara no existia la versió musical estrenada a l'Off Broadway el 2006 i després a Broadway on va recollir, entre altres, 8 premis Tony i es va començar a expandir per escenaris de tot el món. La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols (Issac Alcayde, el 2018), en el paper de dels diversos personatges adults. ¿Les criatures les porten al món les cigonyes...? Aquesta pregunta innocent avui en dia es pot afirmar que no té sentit, malgrat que els embarassos adolescents i no desitjats continuen creixent estadísticament. Però va ser l'autor Frank Wedekind (Hannover, 1864 - Munic, 1918) qui el 1891 ja s'ho va plantejar i va posar el dit a la nafra de l'aleshores inexistent educació sexual amb una crítica severa al sistema educatiu i familiar, opressor i imperant de l'època, amb l'obra «El despertar de la primavera», que ell mateix va definir com una «tragèdia infantil»... [+ crítica]

04 d’abril 2019

Daniel J. Meyer reposa a La Villarroel Off el seu espectacle «Abans» que va estrenar a les Galeries Maldà fa tres temporades

«Abans». Dramatúrgia de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Laia Pellejà i Marc Pociello. Direcció: Daniel J. Meyer. Companyia Descartable Teatre. El Maldà, Barcelona, 13 març 2016. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2019.

Les antigues i a la vegada renovades Galeries Maldà, quan abaixen la persiana es converteixen en una mena de carrer solitari per on no hi circula ningú. És un bon lloc perquè els estadants teatrals d'El Maldà hi adaptin —com ja van fer amb «La nit just abans dels boscos»— un dels muntatges de Descartable Teatre, companyia que entén les arts escèniques com un corcó de la consciència, tot i que corren el risc que no tothom els entengui perquè trencar les convencions establertes requereix, sí, alguns guanys,però també algunes pèrdues. En aquest cas, la companyia ha comptat amb la col·laboració de l'oenagé Roba Amiga i els espectadors són convidats a portar alguna peça de roba per deixar al contenidor de cartró que servirà després de motiu per a l'arrencada de la història de dos germans de la franja dels trenta, la Laia i el Marc, amb un passat familiar tèrbol i dramàtic, un present inestable i un futur incert... [+ crítica]

«El somriure al peu de l'escala (The smile at the foot of the ladder)», de Henry Miller. Traducció: Màrius Serra. Música original: Joan Alavedra. Intèrprets: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Assessor circ: Lei Mendoza. Construcció escenografia: Arts-cènics. Confecció vestuari: Goretti Puente. Retrat de Jordi Martínez / grafit: Axe Colours. «Gos bordant la Lluna» (1926), de Joan Miró, cortesia de Successió Miró. Ajudanta de direcció: Soles Velázquez. Direcció: Ramon Simó. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 abril 2019.

Al pintor cubista Fernand Léger (Argentan, França, 1881 - Gif-sur-Yvette, França, 1955) no li va acabar de fer el pes el relat que l'escriptor Henry Miller (Nova York, 1981 - Los Angeles, 1980) li havia escrit a finals dels anys quaranta de l'any passat per il·lustrar uns dibuixos seus i no el va fer servir. En canvi, el pintor Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) s'hi va apuntar posteriorment. No és estrany, doncs, que en l'escenografia d'aquest muntatge de teatre-circ, que signa el mateix director Ramon Simó, hi aparegui la reproducció d'un element penjant de Joan Miró, «Gos bordant la Lluna», que va fer l'any 1926. L'any 1970, la bona relació de Joan B. Cendrós amb Henry Miller, impulsor d'Aymà i Proa Edicions i editor d'algunes de les seves obres (la sèrie «Tròpics» principalment), va fer que, en una versió del poeta Joan Oliver / Pere Quart, edités amb les il·lustracions de Joan Miró, el llibre «El somriure al peu de l'escala». L'escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) n'ha fet ara una nova traducció per a la posada en escena que té com a protagonista l'actor Jordi Martínez, en el paper d'August, un pallasso que es busca a ell mateix i que, potser com Henry Miller, es revolta contra la passivitat dels qui, veient-lo, només riuen i no pretenen trobar cap reflexió més darrere del seu maquillatge, el nas vermell i les sabates de gegant. ¿Continuar fent riure o anar més a fons i córrer el risc de perdre el suport del públic? Aquest és el dilema. També és el dilema del teatre i de l'art de tots els temps... [+ crítica]

31 de març 2019

La Roda Produccions s'instal·la al Teatre Condal Onyric amb el seu musical «Aladdin #ThePopMusical» de Dani Cherta estrenat el 2015 al SaT

«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets 2019: Nerea Rodríguez, Miguel Ángel Sánchez, Victor Gómez, Júlia Bonjoch, Roger Sahuquillo, Jordi González, Anna Cartoixà i Arantxa Salmerón. Intèrprets 2015: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 març 2018. Reposició: Teatre Condal Onyric, 31 març 2019. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.

Tothom coneix el conte que forma part del recull de «Les mil i una nits» dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica. El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca... [+ crítica]

29 de març 2019

«Separacions», d'Ever Blanchet. Traducció de Gerard Vàzquez i Jordi Barra. Intèrprets 2002: Pere Anglas, Lali Barenys, Jaume García, Alícia González, Màrius Hernàndez, Eva de Luís. Il·luminació de Pep Gàmiz. Intèrprets 2019: Eva de Luis, Rafaela Rivas, Míriam Tortosa, Christian Cánovas, Antonio del Valle i Raül Tortosa. Disseny de so i llum: Daniel Gener. Vestuari 2002: Sarai Mestre. Vestuari 2019: Helena Mateu. Espai escènic i direcció 2002: Ever Blanchet. Direcció 2019: Pere Anglas. Producció 2019: Versus Glòries i Apunta Teatre. Versus Teatre, 1 octubre 2002. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 27 març 2019.

Ever Blanchet torna a mostrar la seva capacitat com a autor amb l'última obra que ha estrenat a la sala que dirigeix. Potser no és ara l'hora de descobrir-ho, però sí de dir-ho. A la Sala Versus Glòries es parla de les separacions de parella des d'una òptica interna. «Separacions», aquest és el títol de l'obra, manté un fil argumental que lliga les dues hores llargues que dura l'espectacle a través d'una de les parelles (Oriol i Naïma). Al seu voltant, amb els seus alts i baixos com a parella, els altres quatre intèrprets es reprodueixen, es multipliquen, creixen, es desfan i desapareixen. Per tant, «Separacions» és una obra feta amb vocació de collage on totes les peces han d'encaixar per acabar de fer el conjunt. Si es qualifiqués «Separacions» com una comèdia, caldria dir que no és una comèdia convencional, malgrat les entrades i sortides per fer el "canvi de parella", una jugada que ja s'insinua només començar, amb una escena de ball. Però «Separacions» no es pot qualificar, ras i curt, de comèdia perquè és molt més. És un reflex de la vulnerabilitat de la societat contemporània, centrada en la generació dels que surten dels vint i entren als quaranta... [+ crítica]

25 de març 2019

L'obra «Una gossa en un descampat» arrasa en els Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de BCN amb els premis d'Espectacle, Text i Actriu Principal

L'obra «Una gossa en un descampat», de Clàudia Cedó, estrenada a la Sala Beckett, on es reposarà la temporada vinent a partir del mes de setembre, ha estat l'absoluta guanyadora dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de BCN que distingeix les diferents modalitats dels espectacles representats durant l'any natural anterior. L'obra de l'autora Clàudia Cedó s'ha emportat el premi d'Espectacle, el de Text i el d'Actriu Principal, aquest compartit entre Maria Rodríguez i Vicky Luengo ja que hi alternen el mateix paper en diferents funcions. El premi d'Actor Principal ha estat per a Pere Arquillué per Àngels a Amèrica (Teatre Lliure) i el de Direcció ha estat per a Jordi Prat i Coll per Els Jocs Florals de Canprosa (Teatre Nacional de Catalunya). També han estat distingits com a Espectacle Musical, Fun Home (Teatre Condal Onyric), i com a Actor i Actriu de Musical, Àngel Llàcer (La jaula de las locas) i Anna Moliner (Els Jocs Florals de Canprosa). També s'han atorgat els premis honorífics de Sala a la Sala Àtrium, un d'Especial per la seva trajectòria a Ángel Pavlovsky, i el Premi Gonzalo Pérez de Olaguer, a Arola Editors. Vegeu aquí el palmarès complet de l'edició i els membres del jurat de cadascuna de les modalitats [+ informació]

«Andrea Pixelada», de Cristina Clemente. Intèrprets: Borja Espinosa, Àssun Planas, Mima Riera i Roser Vilajosana. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Música: Clara Aguilar. Lletres de les cançons: Roser Vilajosana i Vicka Duran. Assessoria dramatúrgica de gènere: NUS Cooperativa. Ajudant d'escenografia: Paula González. Alumna en pràctiques del MUET: Alba Cuenca. Ajudanta de direcció: Vicky Duran. Direcció: Marianella Morena. Cicle: Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals. Coproducció: Sala Beckett, El Pavón Teatro Kamikaze i Teatre Principal de Palma. Sala Beckett, Barcelona, 24 març 2019.

Només cal pitjar la icona de l'aplicació de YouTube per trobar multitud de joves prescriptors i recomanadors de llibres que s'adrecen als seus seguidors amb un admirable entusiasme sobre la impressió que ells n'han tret de la lectura. En molts casos, són noies i també autores de literatura de ciència-ficció o més aviat fantasy. La protagonista Andrea Pixelada d'aquesta nova obra de Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és una d'aquestes youtubers amb un lot de més de 300.000 seguidors i la flaca que té per una col·lecció i una autora determinada. Conviu amb una germana discapacitada psíquica, en cadira de rodes i, a més, gairebé com una adolescent prodigi, Andrea es dedica a impartir classes d'escriptura literària a aspirants a entrar en el món editorial sense morir en l'intent. «Andrea Pixelada», que s'ha estrenat en espanyol primer a Madrid i ara a Barcelona, probablement per facilitar la direcció de la dramaturga uruguaiana Marianella Morena (Sarandí Grande, Florida, Uruguai, 1968), utilitza aquest fenomen digital per, de fet, endinsar-se en la incomprensió dins del nucli familiar entre una mare i una filla, a través d'un salt de teatre dins el teatre o, caldria dir en aquest cas, de literatura dins la literatura, perquè la jove Andrea s'adona que una de les alumnes del taller particular d'escriptura que té ha guanyat un premi literari amb una novel·la que es basa en bona part de la seva vida... [+ crítica]

24 de març 2019

«El futur», d'Helena Tornero. Intèrprets: Ester Cort, Júlia Genís, David Menéndez i David Vert. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Pau de Nut. Audiovisuals: Jordi Soler Quintana. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Jaume Sangrà. Ajudanta d'escenografia: Mercè Luchetti. Assistent d'audiovisuals: Ana Ugarte. Participants en la gravació: Mohamad Abdulmajid, Ahmed Alhamso, Mustafa Al Musa, Lola Armadàs, Alicia G. Reyero, Ester Nadal i Manar Taljo. Ajudant direcció: Oriol Morales i Pujolar. Direcció: Helena Tornero. Coproducció: TNC i Teatre en Xarxa. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 març 2019.

¿Teatre per a joves...? Bé, segur que sí. Però també per a espectadors veterans. El perill d'etiquetar generacionalment un espectacle teatral és que es pot caure en el mateix error que ha caigut sovint la literatura juvenil: que moltes obres “per a joves” són molt més enriquidores que segons quines que es fan passar per “adultes”. I vet aquí que «El futur», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973), és d'aquestes. Per això em sembla que «El futur» es mereixeria una reprogramació en un «futur», valgui la redundància del títol, per posar-la a l'abast dels espectadors en general i sense restricció de calendari. També es parla d'«El futur» com d'una obra que aparentment fa ficció de la ficció (alerta que això no vol dir ciència-ficció!), però jo em quedo del tot amb la seqüènciació de la trama lineal que, durant gairebé dues hores que passen volant, segueixen els protagonistes de l'obra, capitanejats pel personatge de la Diana, la noia jove, interpretada per Júlia Genís, no pas debutant en teatre perquè ja fa quatre anys que ho va fer, també amb Helena Tornero, a El Maldà amb l'espectacle «Kabarret Protocol», al costat del seu pare, el veteraníssim actor Oriol Genís. Continuïtat de nissaga escènica, doncs, ara sí amb mèrit propi i aires de revelació guanyada a pols... [+ crítica]

23 de març 2019

«Tercets. Dues peces breus de Joan Oliver». Intèrprets: Santi Ricart, Miquel Agell, Gemma Brió i Queco Novell. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Mariela Sernagoras. I·lluminació: David Bofarull. Espai sonor: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Animacions: Miquel Teixidor. Muntatge audiovisual: Igor Pinto. Tècnica companyia: Helena Pañart. Fotografia: Xavier Garcia. Disseny gràfic: Robert Garcia. Estudiants en pràctiques: Èric Figaró i Jofre Garnés. Comunicació: Lídia Verge. Gestió de públics: Gemma Amorós. Producció executiva: Miquel Agell i Marta Fíguls. Ajudantia de direcció: Lídia Linuesa. Direcció: Artur Trias. Companyia Lazzigags. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 22 març 2019.

La Colla de Sabadell és una de les referències de laliteratura del primer quart de segle passat que aquest 2019 commemora el seu centenari. Darrere seu hi ha tres noms tan mítics com la mateixa Colla: Joan Oliver (posteriorment conegut també com a Pere Quart), Francesc Trabal i Armand Obiols. Tres homenots de les lletres catalanes, el poeta, el novel·lista i el prescriptor, aquest últim, Armand Obiols, íntimament relacionat amb la immensa obra narrativa de Mercè Rodoreda. Una de les branques literàries herència de la Colla va ser el teatre i el seu autor, Joan Oliver (Sabadell, Vallès Occidental, 1899 - 1986). Eren temps d'experiments teatrals, de trencaments amb el classicisme, de rebel·lió literària i d'aproximació a les avantguardes amb una intenció de fons: riure's del mort i de qui el vetlla, però sobretot, riure's i posar en evidència la societat de la qual provenia Pere Quart —família de casa bona sabadellenca relacionada amb el tèxtil i les finances— i de la qual, en certa manera, renegava... [+ crítica]

L'espectacle familiar «Cinemúsica» de Gisela Juanet i Berta Ros es reposa dins el cicle El Petit Romea al Teatre Romea

«Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz i Estela Córcoles. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 24 març 2019. Espectacle recomanat entre 1 i 3 anys.

I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat. Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino. Em pregunto què hi deuen veure en aquell entranyable Charlot sense colors i els fragments de pel·lícules amb criatures principalment desvalgudes —en va fer unes quantes— o en Charlot i la pel·lícula de la cambra de dormir i el llit, o en Charlot amb les boles del món de la pel·lícula «El gran dictador»... Probablement un pare amb el seu fill petit, un pare que vol dormir i no pot o un senyor amb bigoti a qui agrada jugar amb pilotes inflables... [+ crítica]

22 de març 2019

«Akelarre. Dones que fumen i canten». Idea original: The Feliuettes. Dramatúrgia: The Feliuettes i Míriam Escurriola. Textos I cançons: Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Gerard Sesé, Laia Alsina Riera, Laura Pau i Míriam Escurriola. Composició musical: Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé. Intèrprets: Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laula Pau i Gerard Sesé. Veu en off: Vicky Peña. Espai i vestuari: Maria Monseny. Coreografia: Anna Romaní. Assistenta a la direcció: Núria Ruiz (alumna en pràctiques El Timbal). Disseny de llum: Adrià Aubert i Míriam Escurriola. Comunicació: Sem Pons. Fotografia: Núria Gàmiz. Producció: Marina Marcos (El Maldà). Direcció: Míriam Escurriola. El Maldà, Barcelona, 21 març 2019.

De broma n’hi ha molta. De bon humor, també. D’ironia, un tros llarg. De riure’s del ridícul dels hàbits socials, un cistell ple. Però, en un moment donat, sembla que tot això s’esvaeixi, més aviat es glaci, i quan apareix la Caputxeta —“el vermell està de moda”, diu— el seu monòleg sobre el conte popular que tothom coneix es converteix en una clara denúncia sobre la violència de gènere amb xifres incloses de dones assassinades pel masclisme que el comptador del guió, malauradament, potser haurà de tenir la cruel missió d’anar actualitzant a manera que avanci l’espectacle. Començo per aquesta peça de la Caputxeta que interpreta l’actriu Laia Alsina, dins del xou d’aires de cabaret «Akelarre. Dones que fumen i canten», de la companyia The Feliuettes, perquè sembla que totes les altres, en un evident i no gens dissimulat acte de feminisme militant però també d’autocrítica sobre la mateixa reivindicació, convergeixein en el de la Caputxeta, un personatge que més que mai ha recuperat el seu protagonisme com a dissortada icona del que la versió original ja va preveure segles enrere. L’«Akelarre» deixa per uns minuts de ser «akelarre de cabaret» i, amb una atmosfera tintada de vermell, es transforma en un clam que, disfressat de dolcesa i ingenuïtat, diu «ni una més!»... [+ crítica]

11 de març 2019

«Ànsia (Crave)», de Sarah Kane. Traducció de Chap Rodríguez Rosell. Intèrprets: Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell i Marta Ossó. Música i espai sonor: Alvar Llusá-Damiani. Assessoria teòrica: Marta Tirado. Il·luminació: Daniel Gener. Concepte de l'escenografia: Companyia La Salamandra. Assessoria: Jordi Bulbena. Disseny de vestuari: Loredana Volpe. Fotografia: Manuel Romero. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Teaser: Shasta Daisy. Produccions i Companyia La Salamandra. Ajudant de direcció: Xavier Pàmies. Direcció: Loredana Volpe. Producció: Companyia La Salamandra. Sala Àtrium, Barcelona, 10 març 2019.

Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit. En no ser així, cal que siguin els espectadors els que es facin una recomposició global —com si el quartet fos només un—, del que els quatre expressen, del seu dolor, de la seva desesperació, del seu clam al buit i a la foscor... per cert, un recurs, el de la foscor, del qual la posada en escena no s'està de portar-la al límit amb un cert abús en un moment donat, deixant l'auditori en ple forat negre, com si la vaga d'electricitat que ha assotat aquests dies la població de Veneçuela hagués arribat fins a l'escenari de l'obra... [+ crítica]