06 de desembre 2018

«Alba (o “El jardí de les delícies”)», de Marc Artigau. Intèrprets: Montse Guallar, Lluís Marco i Clàudia Riera. Escenografia: Emilio Valenzuela. Vestuari: Glòria Viguer. Il·luminació: David Bofarull. Audiovisuals: Joan Rodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Núria Llunell. Disseny gràfic: Artimaña. Assessorament moviment: Claudia Manini. Comunicació i programació: Patricia Mendoza. Producció executiva: Júlia Simó Puyo. Cap tècnic: Rubén Taltavull. Ajudanta de producció: Claudia Montes. Actors col·laboradors: Marc Rosich, Zúbel Arana, Júlia Cruz, Xènia Company, Iker Montero, Eduard Serra i Guillem Font. Ajudant direcció: Alfons Casal. Direcció: Raimon Molins. Coproducció Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Atrium Produccions, ENA (Escena Nacional d'Andorra) i Temporada Alta 2018. Premi Quim Masó 2017. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 desembre 2018.

Semblava impossible fa uns anys però ha arribat. Google s'ha apoderat del coneixement només a un clic vista. Viquipèdia ha deixat amb un pam de nas els pesadíssims volums d'enciclopèdies de paper amb els seus suplements impossibles de consultar sense moure'n mitja dotzena alhora. Els telèfons i rellotges intel·ligents ja són una realitat. I els robots submissos són a punt de formar part de la vida de la societat moderna. ¿Per què no imaginar que en un futur no gaire llunyà un clon amb intel·ligència artificial podria cobrir la solitud que amenaça les pròximes generacions i acompanyar un modest i senzill humà fent-li de majordom i de servidor de memòria absoluta de tota la seva vida? D'aquí parteix el dramaturg Marc Artigau (Barcelona, 1984) a l'hora de construir la seva obra «Alba» que subtitula «El jardí de les delícies» en referència a la pintura a l'oli sobre taula del pintor neerlandès Hieronymus Bosch, el Bosch, obra simbolista i d'anàlisi inacabada fins ara, creada aproximadament, segons alguns experts, entre el 1480 i el 1490, tot i que podria ser més tardana, en clau de tríptic, una estructura que el muntatge teatral manté: Creació, Paradís, Infern... [+ crítica]

El musical «El Petit Príncep» es reposa per cinquena temporada amb més de 200.000 espectadors acumulats

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015. Reposició: 2 desembre 2016. Reposició: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018.

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica de la primera estrena]

02 de desembre 2018

«Poe, el cabaret macabre». Musical de Dagoll Dagom basat en els contes d'Edgar Allan Poe. Música d'Òscar Roig. Llibret de Joan Lluís Bozzo. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Aina Vallès, Pau Oliver, Miguel Àngel Sànchez, Adrià Ardila i Patrícia Paisal. Coreografies: Anna Rosell. Espai escènic i il·luminació: Victor AIGo. Sastreria: Elsa Álvaro. Disseny so: Juantxi Fernández. Fotografia: Ferran Palou. Il·lustracions: Víctor AIGo. Estudiant en pràctiques: Enric Molina Barberà. Producció executiva: Andrea Rodoreda. Producció de Gataro. Direcció musical: Miquel González. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 1 desembre 2018.

La companyia Gataro commemora vint anys i ho fa tirant una altra vegada de l'ham d'un dels musicals més celebrats del repertori de Dagoll Dagom. Primer va ser «Flor de nit» i ara és «Poe» que Joan Lluís Bozzo com a lletrista i Òscar Roig com a compositor van estrenar la tardor del 2002 al Teatre Poliorama. El risc de Víctor Álvaro, dramaturg i director —ànima de l'Almeria Teatre i d'aquests vint anys de Gataro— és el de convertir un musical de gran format i carregat d'efectes de «casa de la por» en un musical pràcticament de cambra. I com ja va passar amb «Flor de nit» se'n surt igualment bé perquè aconsegueix que d'una proposta que va néixer amb un embolcall escenogràfic considerable i amb un repartiment prou garantit (Rosa Galindo, Roger Pera, Carlos Gramaje, Teresa Vallicrosa...) es passi a una altra proposta minimalista, bàsicament musical, molt propera a l'auditori, però sense obviar un perfil dramatúrgic bàsic —plantejament, nus i desenllaç— amb una escenografia prou suggerent, un pianista a l'estil cafè-concert i cinc intèrprets que regalen cadascuna de les peces de l'antic «Poe» amb un nivell musical de primer grau, amb algunes llicències humorístiques de la dramatúrgia que sembla que vulguin alleugerir el pes terrorífic que arrossega el max mix dels relats de por d'Edgar Allan Poe com «La caiguda de la casa Usher» o «El pèndol de la mort», entre altres... [+ crítica]

01 de desembre 2018

«My Low Cost Revolution (Justificaciones del porqué soy una radical de mierda)». Text i dramatúrgia de Francesc Cuéllar. Creació de FAC en col·laboració amb les actrius. Intèrprets: Glòria Ribera, Agnès Jabbour i Nikole Portell. Espai: Sergi Cerdan. Disseny il·luminació: Alejandro Bordanove. Vídeo: FAC. Fotografia cartell: Dos Puntos Fotografía. Teaser: FAC. Disseny gràfic: Maria Ramon. Producció: Anna Maruny. Ajudant direcció: Gala Bautista. Direcció: Francesc Cuéllar. Companyia FAC / Fundación Agrupación Col·lectiva. Sala Àtrium. Barcelona, 30 novembre 2018.

El pa Bimbo està fet d'una barreja d'ingredients per fer més fàcil la vida gastronòmica dels que tenen pressa: farina de blat, aigua, llevat, sal, oli vegetal, farina de fava, farina de sègol, alguns microorganismes naturals secrets de fàbrica, vinagre de vi, midó de blat, gluten de blat i, en alguns casos, llavors de sèsam. Doncs bé, una de les tres actrius d'aquest espectacle multidisciplinar i en clau de performance, Agnès Jaboour, n'endrapa almenys quatre llesques tal com raja en cada funció amb el perill d'ennuegar-se i només amb l'ajut d'uns rajolins d'aigua. Aigua i pa, menjar de pobre. És una de les accions que durant setanta minuts s'inclouen en un “muntatge protesta” —com aquelles recitals del segle passat que s'anomenaven de “cançó protesta”— i que deixen amb el cul a l'aire —mai més ben dit!— el sistema capitalista, les convencions socials, el patriarcat i tots els ismes que la societat del nou segle intenta combatre farta de sentir-se enganyada... [+ crítica]

30 de novembre 2018

El Mag Lari torna amb el seu últim espectacle «25 il·lusions» al Teatre Condal on el va estrenar fa un any

«25 il·lusions». Creació de Josep Maria Lari. Guió: Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Roger Molist, Juan Carballido, Josep Ramon, Albert Obach, Estanis Farré. Coreografia: Roger Molist. Veu en off: Pere Arquillué. Escenografia: Josep Maria Lari. Il·luminació: Oriol Rufach. Banda sonora: Marcel Botella (Bcntracks). Construcció escenografia: Teatrerya i Jordi López. Vestuari: Josep Massagué, Míriam Compte, Jordi Dalmau. Maquillatge i perruqueria: Toni Santos i Nil de Niló. Vídeos: Daniel Pérez, Apm. Producció solucions Camiral: Oriol Rufach. Cap producció Focus: Maite Pijuan. Producció executiva Focus: Marina Vilardell. Responsable tècnic Focus: Moi Cuenca. Operador so i il·luminació: Oriol Rufach. Sastreria: Marta Pell. Regidoria: Estanis Farré. Responsable tècnic teatre: Sergio Gracia. Producció de Focus i Solucions Camiral. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2017. Reposició: 30 novembre 2018.

El Mag Lari tanca una etapa... o un cicle. Una etapa que s'explica al llarg de 25 anys de trajectòria i que, per molt mag que un sigui, comença a fer respecte. L'espectacle «25 il·lusions», cap al tram final, marca aquesta intenció: les llufes de paper retallades amb què ha obsequiat els espectadors voluntaris sisplau per força o les que mostra com una icona, com si demanés disculpes als milers i milers d'espectadors que el mag ha tingut fins ara per si algú s'havia sentit molest per les seves bromes, la copa de xampany brindant amb cendres, les cametes i el decorat de l'escenari que s'abaixen com si darrere les moguessin quatre menestrals amb gorra estirant les gruixudes cordes de corriolla des de dins... Sí, s'acaba una etapa, un cicle. I el mateix Mag Lari no ho amaga. Vol reconvertir la seva capacitat de barrejar màgia i espectacle teatral —també amb la paraula irònica com fa ell— en un art de la màgia més modern i contemporani, diu. I això és el que sorprèn perquè l'espectacularitat i la singularitat amb què el Mag Lari ha captivat els espectadors en directe o a la televisió no crec que els hagi fet plantejar en cap moment que faci una màgia “caducada en el temps”... [+ crítica]

«4D òptic», de Javier Daulte. Traducció de Toni Casares. Intèrprets: Antònia Jaume, Nuria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert. Vestuari: Marian Coromina. Escenografia, llum i so: Javier Daulte. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Perruqueria i maquillatge: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Marta Garolera. Tècnic: Juan Boné. Construcció escenografia: Xarli. Equip de muntatge: Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Fotografia: Pep Daudé i Bito Cels. Disseny: Andrea Gusi. Cançó: «Harta de ti». Música: Carles Torregrossa. Lletra: Carles Torregrossa i Javier Daulte. Veu: Sandra Monclús. Assistent de direcció: Jordi Cid. Ajudant de direcció: Víctor Muñoz Calafell. Direcció: Javier Daulte. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya. Barcelona, 29 novembre 2018.

He de confessar d'entrada que em feia una certa por retrobar una obra vista fa exactament quinze anys, el novembre del 2003, i amb els mateixos intèrprets d'aleshores... però una mica més crescudets —la companyia dedica un record al malaguanyat Quim Dalmau, que va morir el 2014, als 42 anys—. I també he de confessar que aquella versió —crec que, en el meu cas, a l'Espai Lliure, tot i que va néixer a la Sala Beckett— va ser un risc per part de l'autor, que es va avançar agosaradament al seu temps. «4D òptic» especula amb un joc de doble vida, la real i la virtual, un fet molt de ciència-ficció pura fa quinze anys, però que actualment ha entrat a formar part de la fantasia quotidiana a través de la ficció romàntica —cal tornar a esmentar la sèrie «Si no t'hagués conegut», de Sergi Belbel, a TV3—; amb els canvis de personalitat a través dels múltiples videojocs; amb les aventures en clau d''«Scape room» —per cert, també en una recreació en cartellera al Teatre Goya—; o amb l'organització de congressos i fires com la «Barcelona Games World» on no només s'hi munta una «Scape room» sinó que també hi ha la possibilitat d'experimentar jocs de diferents àrees temàtiques de realitat virtual i augmentada... [+ crítica]

29 de novembre 2018

El Teatre Tantarantana reposa l'espectacle «There was a fiesta! at Carnegie Hall»

«There was a fiesta! at Carnegie Hall». Idea original de Cinta Moreno i Salvador S. Sánchez. Dramatúrgia: Salvador S. Sánchez. Intèrprets: Toni Vallès (2018) / Aitor Galisteo-Rocher, Cinta Moreno, Santi Colomer (bateria), Joel Moreno Codinachs (guitarra) i Oriol Roca (contrabaix). Arranjaments i direcció musical: Joel Moreno Codinachs. Escenografia: Albert Merino. Vestuari: Núria Fàbregas i Rosa Lugo. Disseny il·luminació: Roger Arjona. Disseny so: Ernest Rosselló. Perruqueria masculina: Barberia Vicenç Moretó. Estructura de la palmera: Albert Carreño. Assistència direcció: Giandomenico Corvelli. Assistència producció: Sierra Espinar. Direcció: Salvador S. Sánchez, Companyia La Copla de Wisconsin. Teatre Tantarantana, Barcelona, 26 novembre 2016. Reposició: 29 novembre 2018.

Quan en un moment donat de l'espectacle es llegeix el breu decret franquista dels anys quaranta en el qual es prohibia la interpretació del jazz, els somriures d'incredulitat s'instal·len en els espectadors més joves... i en els no tan joves també, esclar. Hi ha coses que vuitanta anys després costen encara de creure. Una situació com aquesta és la que van patir, entre altres, dos artistes de l'època que van formar parella a Barcelona després de coneixe's en una sala de concerts. Ella, una «cantaora», Francisca (o Paquita) Pichardo Limón, i ell, Josep Martí Benet, cantant melòdic. Una andalusa nascuda a Aracena (Sierra de Huelva) el 1924 i un català nascut a La Pobla de Lillet (Berguedà) el 1918. Una barreja explosiva. Els dos es coneixeran després amb els noms artístics de Patty Lemon i Martin Bennet –vegi's els macarrònics anglicismes extrets dels noms de fonts reals!— a causa d'haver de fugir de la repressió i persecució del règim de la Dictadura, embarcant-se en un vaixell Atlàntic enllà i desembarcant al port de Nova York el 1950 on, després de diverses peripècies, visats i picaresques, i gràcies a la mà esquerra de Xavier Cugat —present virtual, per cert, a la platea del Tantarantana— van poder complir el seu somni d'actuar, ni que fos per una única vegada, al Carnegie Hall de Manhattan... [+ crítica]

Rosa Galindo reposa l'obra «La maternitat d'Elna» al Teatre Eòlia

La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Eòlia, 4 març 2016. Reposició: 29 novembre 2018.

¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola? Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà. Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar... [+ crítica]

26 de novembre 2018

«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018

El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres... Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge... [+ crítica]

25 de novembre 2018

«Amour». Dramatúrgia de Jokin Oregi. Intèrprets: Javier Renobales, Ana Martínez, Ana Meabe, Pablo Ibarluzea i Anduriña Zurutuza. Música: Pascal Gaigne. Disseny d'iI·luminació: Xabier Lozano. Espai sonor: Edu Zalio. Màscares i atrezzo: Javier Tirado. Realització vestuari: Nati Ortiz de Zárate i Edurne Ballesteros. Pintura i acabats de vestuari: María Calderón. Il·lustració cartell: Ane Pikaza. Tècnics de gira: Javier Kandela i Unai Barrio. Fotografia: Guillermo Casas. Producció: Teatro Arriaga Antzokia i Tartean Teatroa. Direcció artística, escenografia i vestuari: Elisa Sanz (AAPEE). Direcció: Jokin Oregi. Companyia Marie de Jongh. Sala Ovidi Montllor, Mercat de les Flors, MiniGrec, Barcelona, 16 juliol 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

¿Es poden recórrer tants anys de la vida en només cincuanta-cinc minuts? Això és el que fa aquest espectacle de la companyia basca Marie de Jongh que ja fa més de tres anys, des que va arrencar al Teatre Arriaga de Bilbao, que passeja pels escenaris la seva mirada oberta sobre l'amor, una proposta per a tots els públics que ja va passar fugaçment pel MiniGrec del 2016 i que ha rebut premis com el Feten d'aquell mateix any. «Amour» és un espectacle sense paraules, altament poètic, que entendran millor els primers espectadors a partir d'uns 7 o 8 anys, però que també deixa embadalits els més petits i, per descomptat, els grans. La clau és una posada en escena càlida, amable, rigorosa, respectuosa amb la intel·ligència dels infants i molt subtil a l'hora de fer entendre amb lletra menuda els diferents camins de l'amor... [+ crítica]

24 de novembre 2018

«L'habitació del costat / L'obra del vibrador (In the next room / The vibrator play)», de Sarah Ruhl. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Ivan Benet, Carlota Olcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun i Alba Florejachs. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Damien Bazin. Composició musical: Carles Pedragosa. Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez i Irene Fernández “Nené”. Construcció escenografia: Pascualín Estructures, Pro-escènic (Pilar Albadalejo) i Benoît Duchesne. Ajudant escenografia: Mercè Luchetti. Regidoria: Raúl Gallegos. Sastreria: Irene Fernández “Nené”. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap tècnic de la companyia La Brutal: Arnau Planchart. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Fotografia: Felipe Mena. Premsa: Anna Casassayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i comunicació: Publiespec. Direcció: Julio Manrique. Coproducció La Villarroel i La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 23 novembre 2018.

Thomas Alva Edison no va inventar la bombeta elèctrica, però sí que la va dotar de vida de consum fins almenys 1.200 hores. I així hem arribat als Led i el baix consum. Una revolució tecnològica a la segona meitat del segle XIX que és la mateixa revolució social i sexual que es reflecteix simbòlicament en aquesta obra de l'autora nord-americana Sarah Bruhl (Wilmette, Illinois, EUA, 1974) i que darrera d'una pàtina de presumpta comèdia amaga una situació agredolça que deixa tocats tots els seus personatges. El fet que l'obra tingui dos títols, o títol i subtítol, fa pensar en la indecisió o el joc incògnita del que es vol transmetre: ¿el que passa a la consulta del doctor Givings (Ivan Benet) o el que experimenten les seves pacients —i un pacient!— amb l'invent del que a finals del segle XX i principis del segle XXI es coneixeria com a “vibrador” i seria un dels articles estrella dels ara ja decadents Sex Shop? El doctor Givings, un entusiasta dels invents relacionats amb l'energia elèctrica que proliferen a partir de la segona meitat del segle XIX, ha descobert la manera de recuperar les seves pacients —repeteixo, i algun pacient— que pateixen el que es podria anomenar “disfunció sexual” o situació “d'hivernacle sexual”. Però allò que ell considera que és vàlid per a les pacients, no ho troba ni ètic ni vàlid per a la seva esposa, Catherine Givings (Carlota Olcina), una jove mare sense suficient llet per criar la seva filla però plena de vida, parladora i somniadora amb un món que vagi més enllà del consultori del seu marit i que s'emmiralla en el jardí, el jardí d'hivern, que al final de la trama serveix de desenllaç sota la neu. ... [+ crítica]

23 de novembre 2018

«Cuculand Souvenir«. Concepte, creació i coreografia de Roberto Olivan. Intèrprets: Manuel Tiger / Héctor Plaza “Buba”, Della Cerutti, Luis García Fruta”, Dunya Narli, Chey Jurado, Akira Yoshida, Tina Afiyan Brelova. Disseny, creació i direcció musical: Laurent Delforge. Artista visual: Romain Tardy. Assessorament a la dramatúrgia: Piero Steiner. Direcció tècnica i disseny de llums: Oriol Ibáñez. Vestuari: Adriana Parra. Concepte realització escenogràfica i producció: R.O.P.A. - Roberto Olivan Performing Arts. Fotografia, vídeo i comunicació: Vértex Comunicació. Producció executiva: Carmina Escardó - DROM. Coproducció: TNC, Grec 2018, Festival Sismògraf d'Olot, ICEC Departament Cultura Generalitat Catalunya i Kalamata International Dance Festival. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 novembre 2018.

Quan Roberto Olivan va presentar el seu «Cuculand Souvenir» a l'amfiteatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d'Estiu, el desconcert es va escampar entre el sector. Al costat de la trajectòria del coreògraf arrelat a la pista de circ hi havia la sensació que la traïdoria de l'aire lliure de Montjuïc en tenia la culpa. La segona oportunitat ha arribat en sala tancada, per la porta gran del Teatre Nacional de Catalunya, que n'és coproductor. I diria que, si bé ha millorat la percepció visual detallista de cadascuna de les accions, el desconcert continua planant sobre l'espectacle. Partint d'una simbologia de revolució-imposició digital que assota les generacions actuals, Roberto Olivan utilitza els seus personatges com éssers diminuts a l'abast de la voluntat d'un ésser superior que els dirigeix frenèticament i a distància. A això es deu gairebé el primer quart d'hora de l'espectacle amb una repassada a la coreografia mecànico-física a la qual acudeixen com a recurs la majoria de companyies de dansa quan prescindeixen de la poètica per explicar una història... [+ crítica]

22 de novembre 2018

«Pel davant... i pel darrera (Noises Off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets 2018: Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina. Equip artístic 2018: Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Susana Abella. Disseny gràfic: Quim Boix/bbcr – 20cm, Fotografia: Daniel Escalé. Ajudant de producció: Virginia Fernández. Producció: ANEXA. Premsa: Sandra Araquistain / Betina Pons. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Alexander Herold. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011. Reposició: 22 novembre 2018.

Per setena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-sis, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic. L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure. I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere. En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa... [+ crítica]

20 de novembre 2018

«Carrie». Basat en la novel·la homònima d'Stephen King. Llibret de Lawrence D. Cohen. Lletres de Dean Pitchford. Música de Michael Gore. Adaptació de Marc Gómez Domènech. Coreografia de Xaro Campo. Intèrprets: Georgia Stewart / Raquel Jezequel, Muntsa Rius / Anna Valldeneu, Elisabet Molet, Mikel Herzog, Laura Miquel, Ferran Enfedaque, Marta Capel, Lluís Barrera, Sara López, Laura Dorca, Elisabet Paulet, Bittor Fernández, Pol Sanuy, Albert Artigas, Alexandre Ars i Ana Extremera. Músics: Joel Signes / Joan Comaposada, Kiko Valín / Marc Sambola, Jordi Sánchez / Cristina Aguilella, Berenguer Aina / “Pinyu” Martí. Disseny de so: Rai Segura. Disseny d'il·luminació: Daniel Gener. Tècnic de so: Marc Urrutia. Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Disseny del cartell: Zuhaitz San Buenaventura. Direcció musical: Joan Comaposada. Direcció: Ferran Guiu. Eleven O'Clock Produccions, d'acord amb R&H Theatricals Europe. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 18 novembre 2018.

Des que Stephen King va publicar «Carrie» el 1974, la seva quarta novel·la, però la primera que va veure la llum, ha estat un dels relats de ficció més censurats als centres educatius dels EUA. Això ja és un bon senyal! Vol dir que darrera de «Carrie» hi ha un material literari que només pot neguitejar els qui volen un món fet a la seva pròpia imatge i única voluntat. Cada temporada, el sector espera un musical que remogui el panorama teatral. L'any ha estat força prolífic pel que fa al gènere, però potser faltava la “perla negra” que brillés per mèrits propis. Ha trigat una mica, però ha arribat. Es diu «Carrie», és l'adaptació de la novel·la de l'escriptor Stephen King, que ha brillat a la cartellera de Londres i Broadway i que ha temptat en diverses ocasions el cinema i que ara arriba al teatre català amb una adaptació del muntatge del segell Eleven O'Clock Produccions, dirigit per Ferran Guiu —per cert, nou codirector artístic del Teatre Gaudí Barcelona (TGB) juntament amb el fundador Ever Blanchet— i que es perfila com un altre dels èxits del TGB, espai que, amb una revisió de la seva línia de deu anys, es vol convertir des d'ara en la Fàbrica de Creació Municipal de Musicals. «Carrie» demostra que és possible trobar la bellesa del terror. La companyia poleix la perla negra a la qual feia referència abans i ho fa amb un repartiment de primera línia, en alguns casos doblat, que reuneix divuit intèrprets —professionalment molt joves— per a setze personatges, acompanyats de vuit músics... [+ crítica]

19 de novembre 2018

«Castle School. El Musical». Idea original: Joan Llonch i Cristina Allande. Text: Roc Oliver. Lletres cançons: Diana Torné. Roc Olivé i Toni Ten. Música original i arranjaments: Toni Ten. Intèrprets alumnes primària i secundària de Castle School: Bernat Borràs, Èric Alés, Anna Pallarès. Estefania Granados, Daniel Berbel, Marc Pont, Martí Alsina, Sergi González, Marc Cañadell, Paula Martínez, Mireia Pancorbo, Anna Zapata, Cristina Fabero, Laura Fàbregues, Valèria Núñez. Mariona Grau, Estefania Granados, Alèxia Sanz, Laura Gutiérrez, Albert Enrique, Blai Loncan, Maria Bibiloni, Anna Canyadell, Marta Alcántara, Leire Pérez, Nuria Nadina Hoyos, Judith Mérida, Roger Sorribas, Mar Sellés, Adam Olivares, Laura Vidal, Ona Brugada, Cristina Lao, Martina Abad, Júlia Andreu, Raquel Trull, Marta Gubern, Laia Mas, Laura Moncusí, Laia Folch, Berta Mengíbar, Berta Canyadell, Luo Min Hutchinson, Anna Dinarès, Laia Fabregó, Cecília Garcia, Laia Mariotti, Júlia Pastor, Roger Albors, Adrià Gómez, Marc Berbel, Pau Bernaus, Yaiza Zapata, Jana Pascual, Mariona Montes, Mariona Boix, Ariadna Codinach, Judith Rovira, Laia Estrada, Laia Mérida, Clàudia Bello, Marta Ruiz, Martina Riera, Araceli Pendón, Carla España, Carla Vidal, Alba Delgado, Elsa Robles, Deepika Soler, Laia Mayoral, Carla Playà, Carla Romero, Clara Garcia, Marta Castells, Èlia López, Ares Ferrer, Nerea Cobos i Cristina Coll. Esperits: Núria Rigat, Berta Borràs i Nerea Cobos. Professorat de Castle School: Eli Gutés, Enric López, Òscar Masllovet, Bruna Feliciano, Jèssica Martín, Ariadna Clapés, Noèlia Mateus, Jordi Cantó, Roc Olivé, Anna Valdivieso i Judit Bordas. Càsting: Ritme Dansa. Coreografia: Cristina Allande i Cristina Martín. Ajudant coreografia: Sofia Martínez. Coaching: Isabel Gutiérrez. Acabats decoratius i pintura: Gerard Enrique i Albert Garriga. Construcció pupitres: Albert Borràs. Disseny i animació projeccions: Creueta 119. Disseny de vestuari: Cristina Allande i Jordi Brunet, La Capsa de Trons i Teatre del Sol. Vestuari: Teatre del Sol i Divari. Uniformes escolars: Corvex, Romeu Sendrós i Confeccions Prat. Maquillatge: Antonia Gala. Perruqueria: Anabel Córdoba. Utillatge: Jenny Granados i Roc Olivé. Mescles: Xasqui Ten. Gravacions: Ten Produccions. Disseny marxandatge: Raúl Cañadas. Fotografia: Carles Porta. Impremta: Litogràfiques Alp. Coordinació tècnica: Joan Llonch. Muntatge i operadors de llums: Ramon Ramiro, Carles Campoy, Marc Cañadell i Sergi González. Canó de seguiment: Raúl Corman. Microfonista: Eduard Gil. Operador so i vídeo: Oriol Llistar i Arnau Pardo. Regidoria: Erika Magem i Isabel Gómez. Coordinació tècnica: Joan Llonch. Disseny d'escenografia: Teatre del Sol. Cap d'escenografia: Joan Llonch. Construcció escenografia: Tomasz Marek Jacek, Joan Llonch, José Granados, Marc Brugada i Òscar Pino. Disseny de so: La Capsa de Trons. Disseny de llum: Creueta 119. Producció executiva i gerència: Joan Llonch. Comunicació i xarxes socials: Noemí Prous, Eli Gutés i Mariona Grau. Màrqueting: Joan Llonch i Cristina Allande. Auxiliar producció: Jenny Granados. Making of i vídeos: Daniel Albors i Eva González. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció vocal: Anna Aparicio i Montse Saurí. Direcció musical: Toni Ten. Direcció escènica: Cristina Allande i Diana Torné. Companyia: Ritme Dansa. Teatre Victòria, Barcelona, 18 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

Els promotors d'aquest macroespectacle musical, Ritme Dansa i Ten Produccions, ja van apamar les dimensions del Teatre Victòria de Barcelona amb la col·laboració que van fer amb la companyia Dagoll Dagom i el musical «Cop de Rock». El salt des del Teatre del Sol de Sabadell, de dimensions més reduïdes, al teatre del Paral·lel barceloní compta, doncs, amb aquesta experiència anterior. A Sabadell s'han fet més de 50 funcions i, fins al final de temporada, es preveu que només en aquest teatre amfitrió l'hagin vist uns 9.000 espectadors. Les funcions més reduïdes del Teatre Victòria, pensades per a un públic familiar ampli de cap de setmana, sense fronteres d'edat, i especialment recomanable per a espectadors d'entre 8 i 12 anys, també per a centres educatius, s'afegeixen a l'extensa oferta familiar dels teatres de Barcelona amb la característica que aquest compta amb una immensa capacitat d'energia humana que ha treballat en la preparació de l'espectacle i la que hi intervé en cada representació, una capacitat que, evidentment, tot fa pensar que no seria possible sense l'aportació generosa i entusiasta de bona part dels tècnics, equip directiu i intèrprets, uns troupe que abasta des de les edats més joves a les més pre i postadolescents amb un equilibri de forces semblant al de les pinyes castelleres... [+ crítica]

18 de novembre 2018

«La benvinguda», de Marc Guevara Vilardell. Intèrprets: Marta Bayarri i Santi Ricart. Escenografia, il·luminació i figurinisme: Roger Orra. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Construcció escenografia: Xevi Oró, Oriol Corral, Art català i Laforjadelvallès. Fotografia: Creueta 119. Producció executiva: Nuri Santaló. Producció d'Obskené amb el suport de la Sala Beckett. Direcció: Mònica Bofill. Sala Dalt. Sala Beckett, Barcelona, 17 novembre 2018.

Hi ha personatges absents d'una obra que són en realitat els que mouen tots els fils. En aquest cas, el personatge absent de «La benvinguda» és el de la Tahiya, una jove immigrant que ha entrat a Barcelona amagada sota una manta per sortejar el control fronterer en el cotxe de l'Anna, una voluntària d'una oenagé que torna dels camps de refugiats, en un dels seus molts viatges solidaris. L'Anna és la parella del Xavi, un periodista cronista d'esports que viu en la contradicció del pragmatisme del dia a dia i la difícil comprensió de les activitats solidàries de la seva parella. ¿Què passaria si qualsevol ciutadà català acollís de manera il·legal un refugiat mentre espera que aquest pugui trobar una sortida a la seva situació...? L'entrada de segle i el fenòmen de la tragèdia dels refugiats ha portat molts governs d'Europa a endurir les mesures de control. A França, per exemple, a Calais, on molts immigrats aspiren a passar clandestinament cap a Anglaterra pel túnel sota el mar, els ciutadans que fan un acolliment solidari fora del regulat per la llei poden ser sancionats amb penes rigoroses de multes o presó... [+ crítica]

17 de novembre 2018

«Una lluita constant». Dramatúrgia de Carlota Subirós. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Carlos Marquerie. Disseny de so: Pau Matas Nogué. Edició de vídeo: Raquel Cors. Suport d'il·luminació: Sergi Torrecilla. Ajudant d'espai escènic: Llorenç Balaguer. Fotografia: Kiku Piñol. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Alumna en pràctiques IdT direcció: Raquel Cors. Alumna en pràctiques El Timbal interpretació: Laura Rovira. Ajudanta direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Coproducció Festival Temporada Alta i La Ruta 40. Sala Beckett, Barcelona, 16 novembre 2018.

D'entrada hi ha el temor que aquest espectacle d'investigació i recerca documental pugui caure en la trampa de la nostàlgia d'una generació que ja ha afegit més de cinquanta anys a la seva joventut. Però no, no és això. En realitat la companyia de La Ruta 40 i la directora Carlota Subirós —tota una generació que, sense cap excepció, el 1968 encara no eren en aquest món— em sembla que el que fan és parlar d'ells mateixos, d'avui mateix i de l'herència enverinada que han rebut per continuar lluitant per no abandonar la utopia de voler canviar el món. De fet, goso dir en veu baixa que em sembla que, a manera que tots ells vagin acumulant dècades, s'adonaran també que inevitablement... [+ crítica]

16 de novembre 2018

«La dona de negre». Versió de Stephen Mallatratt, a partir de la novel·la «The Woman in Black» de Susan Hill. Traducció al català i adaptació de Tamar Aguilar. Intèrprets: Carlos Vicente i Gerard Clavell. La dona Jennet Humfrye: Marina Duran. Veus en off: Jordi Coromina, Ariadna de Guzmán i Empar López. Disseny de llums: Xavier Costas. Disseny de so: Jordi Ballbé. Espai escènic i vestuari: Estanis Aboal. Coreografia: Valentina Calandriello. Tècnic de llums i so: Víctor Cárdenas. Vídeo: Rafa Jiménez. Comunicació: Xtrategium. Producció: Muntsa Tur. Ajudant de direcció: Àngel Amazares. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona, 15 novembre 2018.

De «La dona de negre» s'han fet versions en teatre, cinema, televisió i ràdio. L'escriptora Susan Hill (Scarborough, North Yorkshire, Anglaterra, 1942) va publicar la novel·la «The Woman in Black», de caire gòtic tradicional, el 1983, i des d'aleshores no ha parat. A Londres, és des del 1987, un dels clàssics teatrals encara en cartellera que beu de la versió de Stephen Mallatratt. El director valencià Rafael Calatayud l'ha adaptada un parell de vegades, la primera en castellà, el 1998, i la segona en català, el 1992. Es dóna el cas que un dels dos intèrprets de l'actual versió catalana del Teatre del Raval, l'actor Carlos Vicente, que ara es posa en la pell de l'advocat jubilat Arthur Kipps, va fer aleshores el paper del jove “actor” que ara ha passat a mans de Gerard Clavell. L'obra, només per a dos actors, juga amb la imaginació dels espectadors i també amb la dels dos intèrprets. Sortir de la novel·la i anar al teatre sempre ha estat una missió difícil i a vegades impossible... [+ crítica]

15 de novembre 2018

«Bollywood, Bombay, Barcelona». Idea original de Juanjo Cuesta-Dueñas, Marc Tarrida Aribau, Albert Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Dramatúrgia de Marc Rosich. Intèrprets: Marc Tarrida Aribau, Abel Reyes Alabart i Francesc Marginet Sensada. Escenografia: Jairo Fuentes i Violeta Ollauri. Vestuari: Fran de Benito. Vídeo espectacle: Wasp Studio. Coreògraf: Palwinder Nijar i Esther Sabaté. Ajudant de so: Guillem Fernández. Disseny de llums: Antoni Font. Fotografia: Jordi Parera. Producció: Líquido Teatro en col·laboració amb Caja de Burgos. Producció i distribució: Blanca Pascual Arànega. Direcció: Juanjo Cuesta-Dueñas. Companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 14 novembre 2018.

En Rajú, Vikram i Karan són tres immigrants joves com els que es poden trobar en supermercats de barris i poblacions catalanes o en festes i platges de nit venent cervesa i que han acabat petant a Barcelona. La companyia Dúo Fàcil i Líquido Teatro, en aquest seu segon projecte després de l'anterior «Y me morí», toquen un tema social fràgil i ho fan sensiblement i tant de puntetes com amb tant d'humor, que és el que caracteritza la mirada endins que sempre ha sabut fer el teatre català, amb ell mateix i, de rebot, amb els altres. Però allò que pot semblar només ficció i divertimento parteix d'una experiència immigrant d'un dels membres de l'espectacle, el coreògraf Palwinder Nijar, especialista en dansa “bhangra”, que en la seva aventura europea es va establir a Barcelona des del Punjab passant abans per Budapest. Hi ha, doncs, com coincideix amb altres espectacles d'aquesta temporada, un rerefons testimonial d'una realitat d'ara mateix. Ho han explicat les actrius del Cor de Maguey, amb «Mexicatas», per exemple, des de la seva barreja entre Mèxic i Catalunya. I ells mateixos van acostar-se també a Mèxic en el primer espectacle... [+ crítica]

14 de novembre 2018

«Rastres_Argelers / O com s'esborra la història dels vençuts». Idea original i dramatúrgia: Aina Huguet. Intèrprets: Ariadna Fígols i Aina Huguet. Veus en off: Berta Giraut, Bàrbara Roig, Ignasi Guasch, Ricard Serra, Sergi Torrecilla i Jaume Ulled. Composició musical i espai sonor: Daniel Pitarch. Espai escènic i vestuari: Elisenda Pérez. Il·luminació: Adrià Aubert. Fotografia cartell: Núria Gàmiz. Creació audiovisual: Taller Estampa. Producció executiva: El Maldà. Direcció moviment: Andreu Martínez. Direcció: Aina Huguet. El Maldà, Barcelona, 13 novembre 2018.

Hi ha tragèdies que per moltes vegades que s'expliquin no s'esgoten mai perquè sempre hi ha racons inèdits per descobrir. És el que passa amb l'Holocaust nazi. I també amb la fugida dels vençuts després de la victòria del feixisme a la guerra civil espanyola. La literatura de postguerra n'ha deixat múltiples testimonis. I, físicament, entre tots aquests testimonis hi ha un espai de sorra muda que, bressolada per les ones, ha enfonsat entre el seus milions de grans les morts de molts del refugiats, la desesperació de moltes mares i la pèrdua de molts nadons. Argelers és un nom que vol dir moltes coses a la vegada i que s'ha convertit en un mite del drama de l'exili del 1939. Al costat de la població d'Elna —¿qui havia de dir que gairebé vuitanta anys després també seria el punt de recepció, amagatall i distribució de les urnes de l'1-O?— i la cara positiva de la Maternitat que, fundada per la jove infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va salvar moltes vides —en va recrear un muntatge teatral encara viu avui i també testimonial l'actriu Rosa Galindo— hi ha la cara fosca d'Argelers i de la vergonya mai admesa del govern francès en conxorxa amb el feixisme espanyol que va abandonar darrere el filferrat dels camps de refugiats —o més aviat de concentració— aquells que no tenien la possibilitat de sortir-ne, ja sigui perquè els reclamava un familiar establert a França o perquè formaven part de l'elit cultural o política amb visat d'embarcament cap a països d'Amèrica del Sud... [+ crítica]