24 d’abril 2017

«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Eòlia, 4 març 2016. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, 26 abril 2017.

¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola? Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà. Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar... [+ crítica]

«Something's Coming (Un tribut a Sondheim)». Música i lletres: Stephen Sondheim, excepte 'Something's Coming', de Leonard Bernstein. Veu i piano: Joan Vázquez. Tècnics sala: Albert Giner. Producció uVe Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, 9 febrer 2016. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 25 abril 2017.

Al cantant, músic i actor, Joan Vázquez (Barcelona, 1981) li devia quedar el rau-rau de tornar-hi en solitari, després que la tardor de l'any passat va estrenar aquest muntatge-concert a la Sala Luz de Gas. Ara en un espai convencionalment més teatral, repeteix el seu tribut a Stephen Sondheim amb un recital de vuitanta minuts —i l'obligada propina del bis— en el qual interpreta alguns dels temes que més l'han marcat o li han agradat d'alguns dels musicals de l'autor homenatjat com 'Company', 'A Little Night Music', 'Follies', 'Into the Woods'... Joan Vázquez opta per un selecció càlida, íntima i gairebé sempre romàntica, defugint d'aquells temes que, al públic en general, li podrien ser més familiars per coneguts, i es queda amb una introspecció personal de Sondheim amb aquelles lletres i músiques que, per l'atzar de la roda artística, tenen tanta o més qualitat que les peces que han fet un camí més popular... [+ crítica]

«Broken Heart Story», de Saara Turunen. Traducció de Luisa Gutiérrez Ruiz. Intèrprets: Pepo Blasco, Vero Cendoya, Patrícia Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch i Carla Torres. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Mireia Farré Canela. Il·luminació: Raimon Rius. Composició musical: Cesc X Mor. Assistnet de so: Isaac Alarcón. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Ajudanta direcció: Eugenia Manzanares. Direcció: Saara Turunen. Companyia La Peleona, Sala Atrium, 27 abril 2016. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 23 abril 2017.

Si l'actor Richard Gere, que aquests dies ha estat en carn i os per Barcelona, convidat d'honor pel Festival BCN Film Fest dels cinemes Verdi, sabés que la companyia teatral La Peleona el tenen present en les seves oracions dramàtiques quan rememoren el personatge de l'actriu Julia Roberts a «Pretty Woman», potser a l'home li hauria fet gràcia fer un forat en la seva agenda i treure el cap per La Villarroel. L'obra «Broken Heart Story», de la dramaturga i directora Saara Turunen (Finlàndia, 1981) —que ha tingut relació amb el teatre català perquè va estar un any a l'Institut del Teatre—, estrenada en versió castellana la temporada passada a la Sala Atrium, s'ha recuperat ara a La Villarroel amb el mateix repartiment de la companyia La Peleona que ja en el seu moment hi va aportar la seva particular mirada i la incorporació de la composició musical original de Cesc X Mor. Feia abans referència a «Pretty Woman» perquè bona part de l'imaginari fantàstic o mig surrealista en què es desdobla el personatge principal de l'obra —una mena d'alter ego que podria ser el de l'autora— té com a punt de mira el somni romàntico-rosa de la protagonista de la pel·lícula que el 1990 va deixar empremta en la carrera artística de Julia Roberts i Richard Gere... [+ crítica]

23 d’abril 2017

«Diumenge», de Joan Brossa. Dramatúrgia de Hermann Bonnín. Intèrprets: Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk. Il·luminació i audiovisuals: Kiku Piñol. Espai escènic: Manolo Trullàs. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Martina Tresserra. Música: Josep Maria Mestres Quadreny. Alumne en pràctiques: Sergi Torné (El Timbal). Ajudant direcció: Marina Tresserra. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 22 abril 2017.

La meva funció de l'obra «Diumenge», de Joan Brossa, coincideix amb un moment que la societat catalana del segle XXI veu a la televisió en colors la notícia de l'enterrament d'un exministre franquista, José Utrera Molina —secretari signant de l'execució de Puig Antich— amb la imatge tan anticonstitucional com rebutjable d'un grup de nostàlgics —¿o potser no tan nostàlgics?— amb camises blaves, ulleres negres i braç alçat, que entonen impunement el «Cara al sol» i fan visques al sebollit dictador Franco com si el temps no hagués passat. En l'auster espai escènic d'aquesta peça breu de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) hi ha un televisor de l'època —som aproximadament entre els anys 1964 i 1965— que mostra imatges del règim franquista, també reproduïdes amb menys nitidesa en una de les parets de la sala de fons, amb la inconfusible veu i discurs triomfalista del No-Do. Aquestes imatges, però, contràriament a les de l'enterrament actual d'Utrera Molina, encara són en blanc i negre. El dramaturg i poeta Joan Brossa va escriure aquesta peça, «Diumenge», a la dècada dels seixanta, quan el silenci i la por encara dominaven l'ambient empastifat d'una llarga postguerra i el principi del concepte del «desarrollismo» i la «liberalización» començava a treure el nas per la claveguera del franquisme... [+ crítica]

22 d’abril 2017

«Galileu (Leben des Galilei)», de Bertolt Brecht. Traducció de Pilar Estelrich. Intèrprets: Laura Aubert, Carlos Cuevas, Oriol Guinart i Queralt Casasayas. Música: Love of Lesbian. Arranjaments i muntatge musical: Dani Ferrer. Espai escènic: Judit Colomer. Coreografia: Ferran Carvajal. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Andrià Pinar. Disseny so: Efrén Bellostes. Caracterització: Toni Santos. Cap tènic: Adrià Pinar. Producció executiva: Roger B. Sardà. Ajudant producció i regidor: Julio Aparicio. Col·laboració en la direcció: Ricard Soler Mallol. Direcció: Carme Portaceli. Producció: FEI (Factoria Escènica Internacional). Teatre Club Capitol, Barcelona, 21 abril 2017.

Des que el dramaturg Bertolt Brecht (Augsburg, Alemanya, 1898 - Berlín Oriental, 1956) va escriure el 1939 la seva obra sobre la vida del matemàtic Galileu (Pisa, Itàlia, 1564 - 1642), considerat, entre altres qualificatius, com el pare de la física moderna, les versions teatrals, cinematogràfiques i documentals s'han succeït al llarg del temps. La primera versió teatral es va estrenar el 1943 a Zuric (Suïssa), però entre 1945 i 1947, Brecht —ja a l'exili i fugint del nazisme— en va fer una segona versió revisada que Joseph Losey va dirigir a Los Angeles, protagonitzada per Charles Laughton, adequada al gust de l'època dels nord-americans. El mateix Joseph Losey hi tornaria el 1974, però per fer-ne una versió cinematogràfica. La versió teatral més recent la va protagonitzar el 2016 l'actor Ramon Fontseré, sota la direcció d'Ernesto Caballero, al Teatro Valle-Inclàn de Madrid. Si la memòria no és traïdora, la referència teatral catalana cal buscar-la el 1996, en una versió dirigida per Calixto Bieito, amb Carles Canut de protagonista, al costat d'una quinzena d'intèrprets més, coproduïda per Focus, el Centre Cultural de Sant Cugat i el Mercat de les Flors on es va representar... [+ crítica]

La versió musical de la faula «La cigala i la formiga» de la companyia La Trepa es reposa després de tretze anys al Jove Teatre Regina

«La cigala i la formiga». Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrpres 2017: Maria Berenguer, Mariona Campos, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. (Intèrprets 2010: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer). Vestuari i escenografia: Jose Carrasco. Coreografies: Eva Hernández. Il·luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció: Maria Agustina Solé. Jove Teatre Regina, Barcelona, 15 maig 2010. Reposició: 22 abril 2017. A partir 4 anys.

Isop, si és que va existir, ja va veure que la cigala i la formiga simbolitzarien per segles i segles l'esforç del treball i la mandra. I això passava al segle VII aC. Després, un romà culte que escrivia en grec va recollir la faula i la va retocar en vers al segle III aC. I les versions no es van aturar fins a arribar a les de Jean de La Fontaine, el segle XVII —les més populars encara avui—, i a les de Félix María Samaniego, al segle XVIII. La versió de teatre musical que la companyia La Trepa ja va estrenar fa tretze anys (2004), reposada el 2010, i que ara ha revisat novament, n'agafa els trets de fons principals, però hi aporta un embolcall contemporani que fa el muntatge atractiu i, a la vegada, original, fins al punt que la companyia, gràcies a un vestuari que caracteritza cadascun dels personatges i un guió subtilment moralista, crea una història nova a partir d'una de les faules més antigues. La idea del treball i de l'oci han evolucionat en tots aquests segles. I la música, part essencial del muntatge, s'encarrega també de fer joc amb aquesta evolució i de modernitzar, per dir-ho així, una trama que ve de lluny... [+ crítica]

11 d’abril 2017

Sergi López reposa el seu espectacle «30/40 Livingstone» al Teatre Poliorama

«30/40 Livingstone». Creació de Sergi López i Jorge Picó. Intèrprets: Sergi López i David Climent (2012: Jorge Picó). Espai escènic: Jorge Picó i Sergi López. Il·luminació: Lionel Spycher. Música original: Òscar Roig. Vestuari i acompanyament escènic: Pascual Peris. Disseny del casc: Amadeu Ferré i Mas. Construcció del casc: Clap Realitzacions, S.L. Construcció escenografia: Rall, S.L. Equip tècnic: Xavi Muñoz, Bernat Tresserra, Anna Boix, Oriol Agut. Direcció: Sergi López i Jorge Picó. Coproducció Setzefetges Associats, S.L., Ring de Teatro i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona i Salt. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 novembre 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 12 abril 2017.

La cosa s'inspira subtilment en David Livingstone, l'explorador i missioner escocès del segle XIX que, entre altres descobertes, es va apuntar la de les cascades africanes del riu Zambezi, a les quals va batejar amb el nom de Victòria, en honor a la reina d'Anglaterra. Atenció a aquest detall geogràfic perquè les cascades són una de les referències del muntatge en un moment donat del guió. Però, compte, perquè dit així pot semblar que Sergi López i Jorge Picó ofereixen un espectacle de casc dur, vestit de campanya, fusell de cacera i salabret. Ben al contrari, l'acció la situen en un pla de gespa pseudoburgès i el ritme el marca el que podria ser un partit de tenis. Però compte també, perquè el partit és metafòric i és una excusa perquè Sergi López estengui el seu paper de clown i Jorge Picó (2012) / David Climent (2017) es mantingui gairebé a l'ombra en una interpretació mímica i gestual. No és una casualitat que aquestes dues disciplines es trobin si tenim en compte que López i Picó van coincidir als anys noranta del segle passat a l'escola de Jacques Lecoq de París... [+ crítica]

09 d’abril 2017

«Eva i Adela als afores», de Mercè Sarrias. Intèrprets: Sílvia Bel / Montse Germán (des del 7 d'abril) i Rosa Renom. Col·laboració especial: Alícia González Láa. Escenografia: Marc Salicrú. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor i música original: Àlex Polls. Vestuari: Berta Riera. Caracterització: Noemí Jiménez. Vídeo: Joan Rodón. Alumna en pràctiques: Jéssica Florella. Regidor i ajudant direcció: Rubén Homar. Direcció: Toni Casares. Sala Beckett, Barcelona, 9 abril.

La dramaturga Mercè Sarrias (Barcelona, 1966) ha situat els dos personatges d'aquesta obra en un espai físic allunyat del caos urbà i en un temps futur, però tampoc no gaire allunyat de l'actualitat. Un espai als afores, amb canonades que semblen en desús, algunes tomaqueres plantades com si fossin flors, una mànega de reg i tot entre dipòsits d'aigua. L'aigua és vida, diu una executiva en off i en projecció amb el rostre entretallat i multiplicat per la pantalla espontània que formen dues dotzenes de grans dipòsits apilats. L'espai, fred, inhòspit, allunyat de la pretesa civilització té elements de llar: una cadira plegable, un paraigua de sol, una prestatgeria de llibres... Elles dues són aparentment dues sensesostre, però és una opció no accidental sinó que han escollit lliurement. Tenen entre 50 anys (Adela) i 40 (Eva). Una s'ha instal·lat en el solar perdut sense intenció de moure-se'n. L'altra l'ha coneguda precisament en aquesta mena d'autoexili, però encara fa esport i corre per la ciutat i fa feines precàries com per exemple repartir fulletons... [+ crítica]

«Be God Is». Creació d'Espai Dual. Intèrprets: Blai Juanet Sanagustín, Oriol Pla i Marc Sastre. Veu en off: Quimet Pla. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas. Maquillatge: Diana Pla. Escenografia: Xavi 'Doctor' Mateu. Producció: Espai Dual. Management: Aina Juanet. Direcció: Espai Dual. Companyia Espai Dual. Programació Off. La Villarroel, Barcelona, 8 abril 2017.

Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer. «Be God Is», que en transcripció matussera i catalana vol dir «BiGoTis» —els tres en llueixen—, és un espectacle d'un ritme trepidant, frenètic, que fa suar la cansalada als tres intèrprets i que contrasta amb la introducció relaxant de presentació —en off, el mestre Quimet Pla— amb l'aparició en la penombra de tres frares encaputxats evocant una mena de cant gregorià que barreja "in vitro" amb "referèndum" o "curriculum vitae"... [+ crítica]

«Ah! (Judit)». Dramatúrgia de Laia Alsina i Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Martí Salvat i Josep Sobrevals. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal i Jennifer Sotillo. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Tango: David Campassol, Eveline Audet i Arnelia Peirotén. Producció executiva: Júlia Simó Puyo. Ajudant direcció: Gerard Nicasi. Direcció: Laia Alsina i Ferrer. Companyia El Martell. Sala Atrium, Barcelona, 8 abril 2017.

Hi ha circumstàncies en què només el crit ofega el dolor. I és amb un crit en la foscor com comença aquest espectacle-denúncia de la companyia El Martell, integrat per una vintena de càpsules breus que s'enllacen les unes amb les altres en només durant seixanta minuts amb la intenció de fusionar en una sola veu i en un sol temps les injustícies, la violència, la repressió, l'explotació que la humanitat ha anat acumulant en el seu trist currículum al llarg de la presumpta civilització, des dels inicis terrenals fins a l'edat primària, la medieval i, sobretot, la contemporània. És així que els tres intèrprets, en una posada en escena que porta el text cap al teatre físic, el gest i el moviment per tornar al text, parlen de la violació de la dona, de les pilotes de goma de les forces de seguretat, dels treballadors precaris, de la criatura morta a Gaza, de les dones lapidades, de l'anarquista maltractat, dels immigrants perseguits o dels refugiats empresonats darrere una tanca de filferro empuat... [+ crítica]

08 d’abril 2017

«Complete works: table top Shakespeare». Text de Robin Arthur, Tim Etchells, Jerry Killick, Richard Lowdon, Claire Marshall, Cathy Naden i Terry O'Connor. Intèrprets: Robin Arthur, Nicki Hobday, Jerry Killick, Richard Lowdon, Cathy Naden i Terry O'Connor. Espai escènic: Richard Lowdon. Il·luminació i so: Jim Harrison. Direcció: Tim Etchells. Companyia Forced Entertainment. Coproducció amb Berliner Festspiele - Foreign Affairs Festival Berlin i Theaterfestival Basel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 8 abril 2017.

Marató Shakespeare. Trenta-sis obres en aproximadament trenta-sis hores. Una mena de mètode similar al d'aprengui Shakespeare —o aprengui anglès— en 36 hores. Qui aconsegueixi reunir totes les localitats de cadascuna de les 36 funcions —d'entre 45 i 60 minuts per peça— es mereix la Medalla al Mèrit de l'Espectador. La companyia Forced Entertainment fa trenta anys que experimenta camps nous i amb aquesta proposta el que fa és despullar l'escenari de qualsevol artifici i convertir les obres de Shakespeare en un material narratiu, quotidià, acompanyat de peces domèstiques, com si l'actor que s'encarrega de cada obra les expliqués a algú en una tauleta de cuina i aprofités l'explicació per il·lustrar-ho amb els elements que té a l'abast: una cafetera, un calze, un saler, un encenedor, un parell de claus amb la cabota cap per avall, un flascó netejador de vàter, un flasco desembussador de canonades, una sucrera, una tetera, un canelobre petit de plata... i així fins a desenes i desenes de petits utensilis domèstics que agafen en cadascuna de les obres que s'expliquen la caracterització —confiant amb la imaginació dels espectadors i la ironia de cada utensili escollit— dels personatges de Shakespeare... [+ crítica]

«A tots els que heu vingut», de Marc Rosich. Intèrprets: Mercè Arànega, Lurdes Barba, Montse Esteve, Àurea Márquez, Mireia Pàmies i Carles Gilabert. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Laura Clos. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró, Scp. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta vestuari: Núria Cardoner. Confecció part del vestuari: Dress Art. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel Vallejo. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament de moviment: Roberto G. Alonso. Ausiovisuals: Francesc Isern. Alumna en pràctiques Escola Eòlia: Veri de Morales. Ajudanta direcció: Montse Butjosa. Direcció: Marc Rosich. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 abril 2017.

«Que passi l'aire, que passi l'aire!», crida l'ànima en pena de la vídua Magda Casals de Clarà, mentre la seva germana, les dues filles, la néta i el pòtol que la vetllen obren les galeries del pis de l'Eixample i, en una sorprenent sessió pseudoespiritista, tenen el privilegi de parlar amb la difunta, fulminada per un infart just la diada de l'11 de Setembre del 2014, quan tots els de la família amb la samarreta vermella o groga ja eren a la Via Catalana, la V baixa. La Magda va fer l'últim badall en rebre i llegir la falsa resposta epistolar de l'expresident Jordi Pujol a la seva rècula de cartes, escrites a mà amb l'ajuda del pòtol acollit a casa, refermant al president l'amor platònic i patriòtic que sempre havia sentit per ell, i reclamant-li, a canvi, que s'expliqués, per respecte als qui sempre havien confiat en ell, sobre les acusacions de corrupció a partir de la presumpta herència de l'avi Florenci. El dramaturg i director Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha treballat dos anys abans d'estrenar aquesta obra d'encàrrec del TNC, un encàrrec rebut quan esclatava l'escàndol relacionat amb la família Pujol. Va ser aleshores quan Marc Rosich es va imaginar el daltabaix que la notícia provocaria en les famílies pujolistes dels últims trenta anys i, per extensió, en els fonaments més sagrats del país. Precisament, parlant de fonaments, és estrany que els que sempre tenen un ull posat, des de l'anomenada oposició vigilant, en les polítiques culturals institucionals a les quals pertany el TNC, no hagin fet mambelletes davant d'aquest atreviment de la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya —l'Acròpoli catalana made in Bofill— la primera pedra dels fonaments de la qual va ser sebollida en un acte solemne, trenta anys enrere, el 1987, pel protagonista absent d'aquesta obra: Jordi Pujol i Soley... [+ crítica]

07 d’abril 2017

«L'electe», de Ramon Madaula. Intèrprets: Roger Coma i Ramon Madaula. Assessorament dramatúrgic: Jordi Casanovas i Marc Angelet. Espai escènic: Jordi Casanovas. Construcció escenografia: Jorba-Miró, Estudi-Taller d'Escenografia. Disseny llums: Xavier Xipell "Xipi". Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Producció: Sala Muntaner, Intent Produccions i Hause & Richman Produccions. Col·laboració de Macson. Sala Muntaner, Barcelona, 6 abril 2017.

El Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont passarà a la història —ell mateix ha anunciat que no es tornarà a presentar quan hagi complert el compromís del referèndum per la independència— com el 130è president de la Generalitat de Catalunya. Si hem de fer cas del que es diu en aquesta nova obra de l'actor, i ara ja dramaturg, Ramon Madaula (Sabadell, 1962), el personatge que representa l'actor Roger Coma (Barcelona, 1976), més conegut en televisió i cinema que no pas en teatre, està a punt de pronunciar el discurs d'investidura per al càrrec de 135è President. No ha d'estranyar, tal com està el pati, que en poc temps se'n vegin cinc més, de presidents. Fa bé, doncs, l'autor, de salvar-se en salut i tirar llarg. Entre altres coses perquè «L'electe» és un retrat al natural del màxim representant polític català —no cal voler veure-hi la caricatura de cap d'ells—, però també podria ser un retrat al natural de qualsevol president de qualsevol altre país, amb l'adaptació ambiental corresponent, esclar. Aquí hi apareix, via telefònica, La Caixa, hi apareix en Bartomeu, hi apareix n'Oliu del Banc Sabadell, hi apareixen els peatges de les autopistes, hi apareix el comte Javier Godó buscant un lloc de president de la Corpo per al seu gendre... ¿Té això res de diferent del que ha passat, passa i sembla que sempre passarà en qualsevol esfera del poder polític d'arreu del món?... [+ crítica]

05 d’abril 2017

Mor als 91 anys Ricardo Ardévol que va representar 30 anys Mary Santpere i va dirigir El Molino durant 13 anys

Va ser locutor, recitador de poesia i empresari artístic. Ricardo Ardévol Llorens (Falset, Priorat, 1926 - 2017), va regentar El Molino de Barcelona durant 13 anys i va ser representant d'artistes com Mary Santpere, Cassen i Els Germans Calatrava. Ha mort a Barcelona als 91 anys [dimarts, 4 abril], segons ha informat un portaveu de la família. Ricardo Ardèvol va estudiar declamació al Centre de Lectura de Reus amb 15 anys i va formar part de la companyia de teatre de l'Orfeó Reusenc. Als 16 anys, va entrar com a locutor a Ràdio Reus, on actuava com a rapsoda i actor radiofònic. D'allí va passar a Ràdio Barcelona i va actuar amb el quadre escènic de l'emissora, dirigit per Armando Blanch, al costat de figures com Adolfo Marsillach, Núria Espert, Ricardo Palmerola i Encarna Sánchez, entre d'altres, a més de tenir de companys locutors a mestres com Gerardo Esteve i Joaquín Soler Serrano Ardévol va oferir recitals poètics en nombrosos teatres i auditoris, entre el Palau de la Música Catalana, el Teatre Romea o el Teatre Comèdia, i altres avui en dia desapareguts, i va realitzar gires per escenaris i centres socials de tot Catalunya, guanyant-se l'apel·latiu de "El rapsoda de la màxima sensibilitat". En companyia del petit cantant Juan José, a qui va apadrinar, va fer també una gira per diversos països d'Amèrica Llatina. Va muntar l'empresa d'espectacles ERA i va ser empresari de set locals a la Costa Brava on va presentar actuacions d'estrelles de la cançó espanyola de l'època com Julio Iglesias, Raphael, Sara Montiel o Maria Dolores Pradera. Paral·lelament, va desenvolupar una carrera com a mànager de diversos artistes catalans, entre ells la desapareguda actriu i còmica Mary Santpere, a la qual va representar durant més de 30 anys. El 1981 va comprar el cafè-concert El Molino, que va dirigir fins que el va vendre el 1994. Entre els seus càrrecs professionals va ser president d'ART (Associació de Representants Tècnics de l'Espectacle), d'APPA (Associació professional de mànagers, promotors i representants de l'espectacle de Catalunya ), portaveu de l'Associació d'Amics del Paral·lel i vicepresident d'Adetca (Associació d'Empresaris de Teatres de Catalunya)... [+ entrevista hemeroteca 1989]

30 de març 2017

«Boscos (Forêts)», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla i Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Annita Ribera. Ajudant vestuari pràctiques: Macarena Palacios. Confecció vestuari: Tània Carvajal, Irene Fernández, Giulia Grumi i Goretti Puente. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Anna Cuscó, Paula Rodríguez i Marc Serra. Tècnics: Juan Boné i Irene Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Ixent Genevat, Jordi Larrea, Dani Pino, Guillem Rodríguez i Òscar Villar. Tècnics en pràctiques de l’ESTAE: Uriel Ireland i Esther Porcel. Atenció públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Fotos procés assaig: Roser Blanch. Fotos espectacle: Bito Cels. Disseny gràfic: Andrea Gusi. Il·lustració del cartell: Lino. Ajudant direcció: Anna Castells. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 29 març 2017.

La densitat de l'obra «Boscos (Forêts)», de l'escriptor, actor i director libanès establert al Quebec per raons d'exili, Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968) és tan extrema que no permet que els espectadors es distreguin ni un moment del que hi passa i del que s'hi diu perquè el fil conductor és tan finíssim que qualsevol concessió que un faci el pot trencar. El director Oriol Broggi parla d'un poema, un poema èpic, narratiu, esclar. És una de les moltes definicions que es poden atribuir a l'obra de La Perla 29 que també admetria la de tragèdia contemporània —com l'anomena la traductora i una de les actrius del repartiment, Cristina Genebat— o fins i tot es podria parlar d'una tragèdia grega posada al dia —telèfons de paret de diferents èpoques, mòbils, correus electrònics...— perquè el fil narratiu forma part d'un cabdell que es fa i es desfà, que avança i gira enrere, que es mou en cercle, que es fon amb el que ha passat, el que passa i el que passarà... I tot amb la veu múltiple de les dones protagonistes (Odette, Hélène, Leonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée...), víctimes de les circumstàncies personals, històriques i dramàtiques per les quals «Boscos» les fa transcórrer —cal advertir que no sempre linealment— des de finals del segle XIX (1871) fins a principis del segle XXI (2006)... [+ crítica]

29 de març 2017

L'actor Sergi López reposa el seu espectacle «Non solum» al Teatre Poliorama

«Non Solum», de Sergi López i Jorge Picó. Intèrpret: Sergi López. Escenografia i direcció tècnica: Jordà Ferrer. Il·luminació: Lionel Spycher. Vestuari: Dress Art. Inspiració musical: Bernardo Sandoval. Cançó: «L'home estàtic», de Pau Riba. Ajudant direcció: Helena Pla (2017). Equip tècnic: Bernat Tresserra, Xavi Muñoz i Oriol Agut. Direcció de Jorge Picó. Companyia Setzefetges Associats i Ring de Teatro. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 12 octubre 2008 (Revisada: 17 setembre 2009). Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 29 març 2017.

[Crítica corresponent a l'estrena del 2008]

No es pot amagar que Sergi López té una responsabilitat més gran que un actor exclusivament de teatre. Una part del públic de «Non Solum» és un públic que tendeix al fetitxisme, entengui's aquesta apreciació amb la millor intenció del món. I davant d'un públic fetitxista, l'actor s'ha de mostrar tan sòlid com el paper que l'ha fet popular a la pantalla i, a més, ha de marcar el tipus sobre l'escenari perquè els espectadors teatrals purs no li retreguin que s'aprofita de l'aura del cinema. Se'n surt, esclar, i del tot, perquè la base hi és i la base no s'oblida mai. I aquesta base és el que li permet oferir un espectacle que es mou en la balança entre allò que el públic fetitxista espera i allò que el públic teatral rep com una prova del 9. Un escenari pelat. Només una caixa de fusta de boca per avall que fa de tarima. Un vestit molt Sergi López, reversible. Seriós, a la primera part de l'espectacle. Gairebé vermell de lluentons, a la segona. I unes ulleres estrambòtiques que li permeten fer un gir radical en el seu discurs. Enfrontar-se a un monòleg d'hora i mitja requereix dominar el registre i també l'auditori. Sergi López aguanta. Hi sua la cansalada, ja ho he dit. I hi fa un paper d'un home sol que es desdobla en multitud d'altres homes. Espectacle que ratlla el surrealisme quan, després d'entrar en una casa on té una cita, comença una rocambolesca història que porta a interrogar-se sobre qui és qui i qui és el jo que l'actor representa... [+ crítica]

28 de març 2017

«Vides privades (Private Lives)», de Noël Coward. Versió de Juan Cavestany. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Javi Beltrán, Marta Marco, Mima Riera i David Selvas. Escenografia: José Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernàndez "Xarli". Confecció cortines: Pilar Albadalejo i Pro-Escena. Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Raúl Gallegos. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 25 març 2017.

L'obra «Vides privades» és un exemple clar de la comèdia costumista dels anys vint i trenta del segle XX que l'autor anglès Noël Coward (Teddington, Regne Unit, 1899 - Blue Harbor, Kingston, Jamaica, 1973) va escriure i estrenar l'any 1930 amb gran popularitat posterior. L'obra no s'ha deixat de posar en escena des d'aleshores i, en català, el precedent més recent es troba precisament al mateix Teatre Borràs, en una versió de la temporada 2000-2001, dirigida per Paco Mir, amb Francesc Albiol, Mireia Aixalà, Pep Ferrer i Lluïsa Mallol de protagonistes. L'obra de Noël Coward es podria comparar aquí, salvant totes les distàncies, amb dues novel·les catalanes de la mateixa època, «Vals», de Francesc Trabal (1935) i «Vida privada», de Josep Maria de Sagarra (1932). Les dues s'ambienten en un sector de la societat de classe alta i graten en les relacions i contrarelacions de parella —amb més profunditat, esclar, perquè exploren els embolics de les famílies benestants de l'època— però amb el mateix conflicte de fons que ho fa Coward: l'encaix de la parella. Noël Coward l'ambienta a la França de la Belle Epoque i els seus quatre protagonistes són també de tendència benestant. Els situa en un hotel, després d'anys separats i coincidint amb la nit de segones noces —comèdia, comèdia, vaja!— i els fa viure l'escena del balcó que els anglesos consideren la romànticament més cèlebre després de «Romeu i Julieta»... [+ crítica]

Palmarès dels XIX Premis de la Crítica Teatral Catalana 2016

Tots els guanyadors de la XIX edició dels Premis de les Arts Escèniques de Barcelona 2016 [+ crítica]

27 de març 2017

«Zaquizamí». Coreografia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Anita Àstrid, Borja Fernández i Laura Marsal. Escenografia: Roberto G. Alonso i Tony Murchland. Il·luminació: Tony Murchland. Atrezzo i vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Espai sonor: Carles Cors. Assessorament pedagògic i producció executiva: Joan Solé. Direcció: Roberto G. Alonso. Residècia tècnica: Teatre La Massa, de Vilassar de Dalt. Col·laboració: Teatre de Salt, La Sala de Sabadell. Producció: Companyia Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 25 març 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Espectacle coreogràfic, sense paraules, però amb molta imaginació i expressivitat, amb una banda sonora que li marca el ritme sense pauses, i que destaca per un vistós vestuari amb un bon nombre de canvis durant una hora —i només són tres intèrprets— i també per diversos jocs de màscares, joguines mòbils —la nostàlgica bicicleta de tres rodes—, un llibre màgic lluminós, un bagul dels records, penja-robes, maniquins, paraigües calidoscopi, vestits antics, una bola del món lluminosa, un televisor vintage, un armari ple d'andròmines i una casa de nines, entre altres elements que apareixen i desapareixen. «Zaquizamí», paraula també màgica que sembla que s'hagi escapat del personatge de la Zerafina de l'obra «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, de la Sala Gran del TNC, si no fos que ja fa temps que volta pels escenaris, és un espectacle per a tota la família que embaladeix els més petits i no deixa indiferents els més grans perquè poua en la memòria indealitzada de la infància perduda o, si no perduda, almenys deixada enrere... [+ crítica]

«Abans que arribi l'alemany», de Marta Barceló. Intèrprets: Muntsa Alcañiz i Pedro Mas. Escenografia i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Joan Fullana i Xesca Salvà. Tècnic en gira: Juanro Campos. Direcció: Joan Fullana. Companyia En Blanc. Col·laboració en residència a C.I.N.E. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 24 març 2017.

Des que la malaltia neurològica de l'Alzheimer forma part de la no volguda quotidianitat de moltes famílies, la seva repercussió en el teatre, que és el mirall de la societat, ha estat també progressiva. L'última aportació és la de la dramaturga mallorquina, Marta Barceló, que amb aquest text, «Abans que arribi l'alemany», es va posicionar per K.O. en el II Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears i, sense deixar els guants, ja va guanyar també el Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta amb una altra obra, «Tocar mare». I va bé parlar de "torneig" perquè és el que fa igualment l'actriu Muntsa Alcañiz —acompanyada de Pedro Mas que interpreta tots els altres papers secundaris—, un "torneig personal" contra la imminència de la malaltia de l'Alzheimer de la seva protagonista, la Júlia, mare de tres fills, que té a la ratlla dels seixanta anys i que, davant el diagnòstic que li arriba, lluita per superar el fantasma contrincant que li vol arrabassar la memòria... [+ crítica]