14 de juny 2018

El musical «The Trumps» es reposa dins el Festival Perles del Teatre Aquitània en un moment oportú arran de la cimera dels dos personatges més perillosos del planeta, Donald Trump i Kim Jong-Un

«The Trumps», de Xavi Morató. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Sergi Cervera, Mingo Ràfols, Mònica Macfer i Joan Olivé. Amb la col·laboració de Mont Plans, Dafnis Balduz, Lloll Bertran, Txabi Franquesa, Miquel Ripeu i David Guapo. Escenografia: Jordi Rovira (amb la col·laboració d’Astrid Caballero). Il·luminació: Dani Gener. Caracterització i maquillatge: Marta Ferrer (amb la col·laboració d’Helena Fenoy). Vestuari: Noemí Ramírez (amb la col·laboració d’Angela Cassillas i Catou Verdier). Coreografies: Bea Ortiz i Joan Olivé. Coach vocal Trump: Elia Corral. Producció: Sergi Cervera. Direcció: Xavi Morató i Joan Olivé. Teatre del Raval, Barcelona, 16 març 2018.

Segurament que quan Xavi Morató, autor d'aquesta comèdia gairebé musical, es va plantejar posar cara a cara en clau satírica els dos líders polítics més perillosos del món des que ha començat el segle XXI: Donald Trump, president dels EUA, i Kim Jong-Un, capitost de Corea del Nord, no devia comptar que, precisament coincidint amb l'estrena de l'espectacle, els dos personatges en la vida real concertarien una futura trobada per debatre els seus afanys de poder. Aquesta trobada s'ha pactat després dels Jocs Olímpics d'Hivern a Corea del Nord i, tenint en compte el caràcter inestable de l'un i de l'altre, no seria estrany que mai no es portés a terme i que la ficció de Xavi Morató tingui més sentit que mai. «The Trumps» és una comèdia volgudament esperpèntica i esbojarrada i per tant no admet matisos que suavitzin aquests qualificatius. Els quatre intèrprets imitadors estan obligats a estrafer els seus personatges imitats tot i que qualsevol semblança amb la realitat no és tan casual i pot arribar a semblar, en segons quins moments, més encertada del que aparenta... [+ crítica]

08 de juny 2018

Blai Juanet, Oriol Pla i Marc Sastre reposen l'espectacle «Be God Is» al Teatre Lliure de Gràcia

«Be God Is». Creació d'Espai Dual. Intèrprets: Blai Juanet Sanagustín, Oriol Pla i Marc Sastre. Veu en off: Quimet Pla. Il·luminació: Núria Solina. So: Pau Matas. Maquillatge: Diana Pla. Escenografia: Xavi 'Doctor' Mateu. Producció: Espai Dual. Management: Aina Juanet. Direcció: Espai Dual. Companyia Espai Dual. Programació Off. La Villarroel, Barcelona, 8 abril 2017. Reposició: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 8 juny 2018.

Vagin on vagin i actuïn on actuïn, omplen. I estan obligats a acontentar els espectadors amb breus bisos que s'allarguen una mica més enllà dels cinquanta minuts establerts. Els tres pallassots, amb tot l'afecte del terme, són fruit de la que podríem anomenar "generació olímpica". Tenen, doncs, des de la frescor de l'edat de la vintena, un llarg camí al davant per consolidar el que ja és, des de fa almenys dues temporades, una creació considerada revelació que barreja el teatre de gest, l'acrobàcia de pista i la música, sobretot la música, en un espectacle que si un dia el veiéssim, per exemple, com a entremès, a la pista d'un dels espectacles del Cirque du Soleil, tindria el mateix impacte i la mateixa bona rebuda que té en els escenaris catalans —de petit o mitjà format— que l'han vist nèixer i créixer. «Be God Is», que en transcripció matussera i catalana vol dir «BiGoTis» —els tres en llueixen—, és un espectacle d'un ritme trepidant, frenètic, que fa suar la cansalada als tres intèrprets i que contrasta amb la introducció relaxant de presentació —en off, el mestre Quimet Pla— amb l'aparició en la penombra de tres frares encaputxats evocant una mena de cant gregorià que barreja "in vitro" amb "referèndum" o "curriculum vitae"... [+ crítica]

07 de juny 2018

L'espectacle «In memoriam. La quinta del biberó», escrit i dirigit per Lluís Pasqual amb La Kompanyia Lliure es reposa al Teatre Lliure de Montjuïc durant el mes de juny

«In memoriam. La quinta del biberó», de Lluís Pasqual. Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé. Músics: Oriol Algueró i Ricart Renart (violins); Oriol Aymat i Joan Palet (violoncel); Dani Espasa i Marc Díaz (clavicèmbal i orgue); Robert González (veu). Escenografia: Lluís Pasqual. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Caracterització vestuari: Época Barcelona. Acabats: María Calderón. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Merat. So: Roc Mateu i Igor Pinto. Vídeo: Franc Aleu. Assistents vídeo: Carles Tamayo i Enric Vilageliu. Professor de dicció: Pere Navarro (URV). Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Assistent de direcció: Òscar Fabrés. Direcció: Lluís Pasqual. La Kompanyia Lliure. Coproducció Teatre Lliure i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 octubre 2016. Reposició: 7 juny 2018.

 «Quan va esclatar la guerra, / jo tenia catorze anys i dos mesos.» Així comença el poema narratiu «In memoriam», inclòs en el recull poètic «Da nuces pueris», de Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). I així fa començar també l'obra «In memoriam. La quinta del biberó» el director, i també autor en aquesta ocasió, Lluís Pasqual (Reus, 1951), amb un clar homenatge a un dels seus referents literaris i amb una lleugera llicència dramàtica pel que fa a l'edat dels protagonistes, per qüestions de temporalitat, quan fa dir a un dels soldats-narradors: «Quan va esclatar la guerra, jo tenia quinze anys.» Qui ho explica representa un dels aproximadament 27.000 brivalls que el 1938 van ser cridats a l'avançada, amb només 17 o 18 anys (per tant, el 1936, inici de la guerra civil, n'havien de tenir ja quinze de fets), a incorporar-se a combatre amb l'exèrcit republicà, formant part de la lleva del '41, que no hauria d'haver complert el soldat, almenys, fins tres anys després. Va ser Frederica Montseny, anarquista i primera dona ministra d'Espanya dins el govern de la Segona República, qui va encunyar la terminologia que s'ha mantingut històrica des d'aleshores: «Lleva del Biberó» (també anomenada «quinta»), quan va dir, en saber la decisió militar: «¿Disset anys...? Però si encara els donen el biberó!»... [+ crítica]

03 de juny 2018

«Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner». Creació col·lectiva. Idea de Juan Carlos Martel Bayod. Text de Joan Yago. Intèrprets: Jesús Marcos, Enric Molina, Valerio N'dongo, Marc Rodríguez, Martí Ruiz Carreras i Hans Udo Braendle. Amb la col·laboració de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa. Veu en off: Lluís Pasqual. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Joan Rodon. Assessorament i entrenament actoral: Alicia G. Reyero. Coordinació Arrels Fundació: Juan Lemus. Alumna en pràctiques Màster Universitari Estudis Teatrals UAB: Estefanía Madrones. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Cicle NOSaltres - Mostra de Teatre Inclusiu. Producció: Teatre Lliure amb la col·laboració d'Arrels Fundació. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 juny 2018.

¿Sis personatges en cerca d'autor...? ¿Sis personatges a la recerca de la memòria de Tomás Giner...? ¿O sis personatges a la recerca d'un sostre...? L'obra creada col·lectivament a partir d'una idea inicial de Juan Carlos Martel Bayod i sota la seva direcció fa una mirada des de la discreció i el respecte al fenomen dels sensesostre, anomenats també recentment sensellar, un col·lectiu que només a Barcelona es calcula que arriba a un miler llarg de persones que dormen al carrer i un incalculable nombre de famílies que es veuen amenaçades de perdre el seu habitatge i que recentment ha estat protagonista d'acampades reivindicatives, com la de la Plaça de Catalunya, per fer visible la seva realitat, una realitat d'altra banda que té xifres alarmants: durant l'últim anys, han mort als carrers de Barcelona 57 sensesostre. Però el guió que ha creat l'equip de l'espectacle no es vol centrar directament i només en aquesta denúncia —que ja s'entén paral·lelament sense que se'n parli— sinó en la capacitat del teatre per convertir persones que són vistes com a marginades al carrer en protagonistes de petites històries de dignitat al voltant d'una història construïda a trossos, com un trencaclosques, del personatge que tots ells van conèixer o es van trobar en el seu camí en un moment donat de la vida... [+ crítica]

«Tot el que no ens vam dir». Llibret i lletres d'Alícia Serrat. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sonia Catot, Clara Solé i Estel Tort. Pianista: Miquel Tejada. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Ajudantia escenografia: Clara Solé. Direcció producció: Mireia Vericat. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Edició gràfica i fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 2 juny 2018.

Una trilogia musical de cambra. Això és el que es troba en aquest segon espectacle, «Tot el que no ens vam dir», que vol ser la cara intermèdia del primer espectacle de la sèrie, «Per si no ens tornem a veure», i que, segons els seus creadors, tindrà una tercera part en una pròxima temporada, sempre sobre les incerteses i els remolins de l'amor. Darrere d'aquestes propostes hi ha una sòlida preparació tècnica i interpretativa, amb una bona composició musical del músic i compositor Miquel Tejada que és, esclar, el gruix més important de la proposta que s'acaba explicant i, en realitat, introduint cada peça musical, amb el llibret i les mateixes lletres de cadascuna de les cançons. Podríem titllar alegrement de proposta romàntica la història que hi ha de fons en aquest segon espectacle, però no seria just fer-ho perquè hi ha també reflexió, contradicció, frustració, incertesa, felicitat, tristesa, amor, odi, vida i mort. De fet, tot allò que la filosofia existencial continua plantejant a totes les generacions... [+ crítica]

02 de juny 2018

«Othello», de William Shakespeare. Adaptació d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig. Disseny il·luminació: Iñaki Garz. Disseny d'espai i vestuari: I.T. Construcció mobiliari: Óscar Fernández. Caracterització: Txus González. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Producció executiva: Raül Perales. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 1 juny 2018.

Quan Iago, interpretat per l'actor Arnau Puig, es posa davant el faristol, equipat amb micro i botó de càmera, i pronuncia diverses vegades l'insult «Odio el moro!», adreçant-se a un hipotètic senat que són els espectadors, la imatge no està gaire lluny del que podria ser avui un parlament abocat al populisme i dominat per diputats xenòfobs, però xenòfobs practicants, no virtuals com alguns polítics d'avui en dia pretenen assenyalar cínicament a partir de presumptes estirabots en tuits a cop calent o en articles d'un temps i un país. Quan Desdèmona, interpretada per l'actriu Annabel Castan, entra a la pista lliscant feliçment amb patinets —les bodes ja tenen aquestes vel·leïtats—, un intueix que la cosa potser anirà metafòricament de patinatge sobre gel i, en conseqüència, de relliscades i patacades que acabaran esmicolant l'ànima dels personatges. I quan Othello, interpretat per l'actor Òscar Intente, entra en joc, un es convenç que, per l'estètica contemporània amb què s'ha caracteritzat, en Iago potser l'hauria encertat encara més de ple si en comptes d'odiar hagués optat per insultar el seu manaire aconsellat dient-li: «De moro i de senyor se n'ha de venir de mena!»... [+ crítica]

01 de juny 2018

«El vol de l'home ocell». Text de Joan Gallart, a partir d'«El comte Arnau», de Joan Maragall. Música i lletra: Sangtraït (Julio Ortín “Papa Juls”, Quim Mandado, Martín Rodríguez, Lupe Villar i Josep M. Corominas. Arranjaments musicals: Pep Romaguera. Enregistrament musical: Pep Romaguera (guitarra i teclat), Santi Velasco (guitarres), Pol Maresma (baix), Adrià Sanz (bateria), John Revell (harmònica). Direcció musical i arranjaments vocals: Rubén Espinosa. Intèrprets: Lara Macip, Jordina Camps, Martina Peraferrer, Marc Andurell, Anna Camps, Anna Estol, Meritxell Alarcón, Carles Camps i Helena Romaguera. Coreografies: Quim Bigas i companyia. Disseny escenografia i vestuari: Teresa Clopés. Disseny il·luminació: Pep Bosch. Enregistraments audiovisuals: Francesc Admetlla. Cartell: Óscar Penelo. Fotografies: Óscar Penelo i Guillem Gutiérrez. Direcció: Joan Gallart. Producció del Centre Cultural i Recreactiu de Pineda de Mar - La Guàrdia. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 31 maig 2018.

El Comte Arnau, com se sap, va ser un noble de la mitologia catalana. A causa de diverses malifetes com una relació passional amb una abadessa o no complir amb els pagaments promesos, va ser condemnat a vagar eternament i a cavalcar com a ànima en pena sobre un cavall negre que escup flames per la boca i els ulls, acompanyat d'una canilla de gossos diabòlics. Una de les moltes hipotètiques explicacions del mite diu que el comte, potser en realitat el noble Arnau de Mataplana, va ser obligat a casar-se als quinze anys amb Elvira, que li doblava l'edat i no tenia gaires atractius per a la criatura, motiu pel qual li va fer el salt, enamorat d'Adalaisa, la que després va haver d'ingressar al monestir de Sant Joan de les Abadesses on va morir... [+ crítica]

31 de maig 2018

«Memòria de les oblidades», de Tecla Martorell. Música original de Ferran Barrios. Intèrpret: Rosa Andreu. Acordionista: Ferran Barrios. Cap tècnic: Àlex Manríquez. Direcció: Joan Pascual. Producció: Casino Prado. Sala Versus Glòries, Barcelona, 30 maig 2018.

Fins fa pocs anys, segurament que molta poca gent coneixia la història fosca de l'antic convent de les Oblates de Tarragona que es va convertir en presó de la dictadura franquista després de la guerra civil. Afortunadament, les noves generacions interessades en la Memòria Històrica han anat posant les coses al seu lloc. Dos mesos després de l'acabament de la guerra civil, el 6 de juny del 1939, les dones presoneres que estaven a la presó de Pilats van ser traslladades al convent de les Oblates, que va ser habilitat sense condicions com a presidi en un temps on la presó era el passaport cap a la mort. Moltes d'aquelles dones, realment, hi van morir, presumptament de malaltia, sobretot de la tubercolosi, una de les plagues de la guerra i la postguerra. A la presó de Pilats, però, el règim franquista no hi va destinar només les dones del bàndol republicà català que havia empresonat sota qualsevol excusa o denúncia sinó que hi va traslladar també altres preses provinents de presons de Madrid, Toledo o Saragossa. I amb la saturació de les internes és quan es va convertir en presó el convent de les Oblates... [+ crítica]

22 de maig 2018

«Esmorza amb mi», d'Iván Morales. Intèrprets: Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Música i disseny so: Clara Aguilar. Moviment: David Climent. Construcció escenografia: Óscar Hernández (ou). Fotografia: Sandra Roca i Ona Millà. Disseny gràfic: Marc Rios. Producció: Clara Aguilar. Ajudant direcció i producció: Ona Millà. Assistent direcció i cos: Carla Tovias. Direcció: Iván Morales. Producció: LosMontoya (pantalla&escena). Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 20 maig 2018.

L'esmorzar a quatre, entaulats, al final, sí que arriba. Melmelada, mantega, llet, cafè acabat de fer al fogonet elèctric, torrades... Però allò anecdòtic que donaria justificació al títol de l'obra, «Esmorza amb mi», arriba després d'una hora i tres quarts d'un ping pong dialèctic de parella —o de parelles entrecreuades— i d'alguns solos extraordinaris en primer pla. La influència cinematogràfica, tan conceptual com d'estructura escènica i d'il·luminació del director Iván Morales, és evident en aquesta nova proposta —havia de ser una pel·lícula fa uns quants anys— que encara recorda l'impacte de l'anterior obra de cambra, «Sé de un lugar», aleshores amb Anna Alarcón i Xavi Sáez (molts espectadors la recordaran, si no de La Caldera, de La Seca Espai Brossa o de la recent reposició a la mateixa Sala Beckett). Parlo d'estructura escènica perquè la companyia ha muntat una mena de circ romà amb les grades —els espectadors encerclen l'escenari en una posició alta que obliga a aixecar fins i tot la cama per accedir-hi—, un circ romà on, pel que hi passa, no seria gens estrany que en un moment donat sortissin els lleons. Els gladiadors ja hi són: es diuen: Natàlia, Salva, Carlota i Sergi... [+ crítica]

20 de maig 2018

«Rèquiem for Evita». Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Adaptació lletres de David Pintó. Intèrprets: Ivan Labanda / Anna Moliner, Jordi Vidal i Andreu Gallén. Disseny il·luminació: Lluís Robirola. Disseny escenografia i vestuari: Judith Torres. Coreografia: Aixa Guerra. Producció executiva: Jordi Vidal. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Temporda Alta 2016. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa. Barcelona, 19 maig 2018.

Temps era temps, el mes de maig era considerat el «mes de Maria». I les escoles —sota el jou franquista, la vigilància de la Falange i la benedicció de la seva aliada església catòlica— s'omplien d'altars laics improvisats amb imatges de la mare de Déu i poms de flors, sobretot lliris blancs, de fàcil recol·lecció aleshores tenint en compte que moltes famílies de les criatures d'aquella època vivien en masies o casetes amb hortet, costum heretat de la promoció republicana de Macià. Ara, el mes de maig, almenys al carrer Flassaders del Born de Barcelona, ha estat excepcionalment el «mes d'Evita Perón» i l'escenari de La Seca s'ha omplert també d'un altar laic de disseny kistch, amb poms de flors —alguns lliris blancs també!— i tota mena d'atuells i mobiliari religiosos i d'altres de cuina per poder-hi fer bullir un bon grapat de mongetes tendres —"bajoques" o “fesols” per a altres parlars dialectals— de la classe “perona". Feliç relació humorística entre el cognom argentí de Juan Domingo Perón i la D.O. de “perona”, a més de la coincidència amb l'antic barri La Perona, a Sant Martí de Provençals, de la Verneda de Barcelona, un barri de barraques creat el 1947 —en peu fins a finals dels anys vuitanta del segle passat—, quan en plena postguerra, misèria i restricció alimentària, va adoptar el nom d'Eva Duarte de Perón que havia visitat l'Espanya franquista i el matrimoni dictador espanyol com a intercanvi que l'Argentina era un dels pocs països que podien omplir els eixuts graners del país. Amb vestits de Christian Dior com els d'Evita també es pot ajudar els pobres i posar sota les cordes la de renom Collares, “Doña Carmen” Polo de Franco... [+ crítica]

19 de maig 2018

«Ara que ho tenim tot», de Lee Blessing. Títol original: «Riches». Traducció de Pat Aguiló. Intèrprets: Núria Casas i Mingo Ràfols. Música de Quico Pi de la Serra. Espai escènic: Guillem Sànchez-Blanco. Disseny il·luminació: Marta Méndez. Espai sonor: Dani Gener. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Adaptació vestuari: Goretti Puente. Disseny gràfic: Hèctor Salvany. Tècnic muntatge: Ixent Genebat. Comunicació on line: Webunart (Marta Colomer). Amb la col·laboració de l'Hotel Vall de Núria i Casa Antich. Producció: Ivan Foix. TZS Produccions. Direcció: Jordi Coromina. Sala Muntaner, Barcelona, 18 maig 2018.

No és la primera vegada que l'actriu Núria Casas porta aquest projecte a escena. Fa tres anys, el va estrenar al Teatre Regina, després d'una operació financera a través de la plataforma Verkami. En aquest cas, l'actriu ha canviat d'equip artístic, fins i tot de traducció, i també de parella escènica, i comparteix el veterà matrimoni de ficció que retrata l'autor Lee Blessing (Minneanapolis, Minnesota, EUA, 1949) amb l'actor Mingo Ràfols, sota la direcció del també actor Jordi Coromina. Les obres de Lee Blessing no són gaire conegudes aquí. Cal remuntar-se fins al 1991, quan l'actor Enric Majó va posar en escena «Un passeig pel bosc (A Walk in the Woods)», l'obra més celebrada de l'autor nord-americà, publicada a Pagès Editors, en versió d'Abel Folk, representada amb la Companyia de Josep Maria Flotats, al Teatre Poliorama. Des d'aleshores, no se n'havia sentit parlar més, de Lee Blessing, fins a la recuperació d'aquesta obra breu —80 minuts— que dissecciona la doble cara d'un quart de segle d'un matrimoni aparentment benestant i ben avingut, que commemora el 24è aniversari del seu casament al mateix hotel on havia estat 24 anys abans... [+ crítica]

18 de maig 2018

«Enverinades», d'Àngels Aymar. Intèrprets: Àngela Jové, Blanca Pàmpols i Sílvia Sabaté. Disseny il·luminació: Justo Gallego. Espai escènic: Xavi Mateo. Vídeo: Àlex Verdú i Pablo Ferreira - Projecte Fonamentum. Fotografies: David Ruano (cartell) i Inma Quesada (espectacle). Perruqueria: Toni Santos. Assessoria moviment: Anna Martínez. Gravació àudios: El Prat Ràdio. Veu en off: Arnau Puig. Ajudanta direcció i producció: Montse Enguita. Direcció: Àngels Aymar. Teatre Kaddish i Kalamukanas. Sala Versus Glòries, Barcelona, 17 maig 2018.

«La Ventafocs», «La Bella i la Bèstia» i «Blancaneu» són tres de les històries que permanentment han provocat relacions, contradiccions i controvèrsia entre el passat i el present. Madrastres, prínceps blaus, submissions, vides de somni... Adulteracions ensucrades de l'origen més agre dels contes que generalment s'han divulgat a través de la factoria Disney i les versions cinematogràfiques a causa del pas d'aquests contes del lector —o oient— veterà al lector —o oient— primerenc. En un moment que el moviment feminista s'ha revitalitzat a través de noves generacions de dones, moltes de les quals ja són les nétes de les que van obrir el foc els anys seixanta del segle passat, sobretot arran del Maig francès que ara es commemora en el seu cinquantè aniversari, la reflexió que fa la dramaturga i directora Àngels Aymar (Barcelona, 1958) es podria incloure, ni que sigui per atzar, en l'airada d'aquest moviment. L'autora ha creat tres personatges de ficció, tres professores, assagistes i estudioses de les històries clàssiques divulgades en el seu dia pels germans Grimm («Blancaneu»), per Charles Perrault («La Ventafocs») o l'escriptora Jeanne-Marie Leprince de Beaumont («La Bella i la Bèstia») amb ressonàncies internacionals: Madame Le Clerc (l'actriu Sílvia Sabaté), Frau Shummerman (l'actriu Blanca Pàmpols) i Miss Novicova (l'actriu Àngela Jové), les tres d'origen geogràfic francès, alemany i rus per relacionar-les amb algunes de les versions i transmissions originals dels tres contes clàssics... [+ crítica]

17 de maig 2018

La companyia La Calòrica reposa a La Villarroel el seu espectacle «Fairflay», de Joan Yago, estrenat dins El Cicló del Teatre Tantarantana

«Fairfly», de Joan Yago. Intèrprets: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i José Sánchez-Rico. Veus en off: Jordi Basté, Mònica Terribas i Mariola Dinarés. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 17 maig 2018.

Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l'any 2517. Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després. Joan Yago (Barcelona, 1987) fa ús del seu refinat i intel·ligent humor dramatúrgic situant quatre empleats (dues parelles) d'una gran empresa en perill de patir un ERO, Expedient de Regulació d'Ocupació —ep!, no pas un ERE, Expediente de Regulación de Empleo, com diuen ells— i que es proposen fer un manifest tot i que somnien arribar més lluny i convertir-se en emprenedors, malgrat les dificultats que l'aventura empresarial comporta... [+ crítica]

«Temps salvatge», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alícia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares i Malcom McCarthy. Escenografia: Lluc Castells. Assistent escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jorbà-Miró, Taller Escenografia Castells, S.L. i equip TNC. Vestuari: María Araujo. Ajudanta vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar. Alumne en pràctiques il·luminació: Víctor Fernández. Alumna en pràctiques direcció: Núria Ramis. Música original: Xavier Albertí. Música enregistrament: Quàrtic String Quartet (Laia Pujolassos, Òscar Vilaprinyó, Laia Capdevila i Nicolàs Cobo). Enregistrament música: Oído Estudio. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 maig 2018.

¿Què li deu passar a aquesta adolescent, Ivana, uns 17 anys, que es presenta amb l'àvia en aquesta urbanització fantasmagòrica i a la comunitat del bloc d'estil pseudoiracionalista que ha construït Lluc Castells a partir del retrat paisatgístic i literari del dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) amb l'obra «Temps salvatge»? Aquesta és la pregunta que em sembla que es fan la majoria d'espectadors des del moment que Ivana entra a formar part del veïnat. ¿Quin misteri arrossega...? ¿Quina injustícia la persegueix...? ¿Quin passat la turmenta...? I les hipòtesis es van creant a la vegada que la trama desvela subtils i gairebé imperceptibles relacions entre cadascun dels usuaris dels diversos apartaments. Alguns potser l'encertaran a la primera si es basen en el trenat de les relacions personals. D'altres, s'equivocaran de mig a mig si s'encanterinen en la nit al bosc, el drama dels refugiats i el pes de la por de «l'estranger» —encara l'existencialista Camus!— que ronda pels voltants. I com en un thriller enganxadís, aniran fent conjectures a manera que l'autor els va deixant pessics de pistes, qui sap si per desorientar-los més que per avançar-los l'impacte del desenllaç que qualsevol comentarista farà bé de no desvelar... [+ crítica]

09 de maig 2018

«Barbablava, el musical». Dramatúrgia i lletres de les cançons d'Estanis Aboal. Composició musical: Jesús Horcajo. Intèrprets: Albert López Vivancos, Mar Fernández, Estanis Aboal, Clàudia Abellan, Ferran Mayné, Lola Lao, Mireia Miralles, Joan Sáez, Adrià Ardila i Laura Pons. Músics: Jesús Horcajo (piano), Alba Lleixà (violí) i Arnau Farràs (violoncel). Escenografia i vestuari: Estanis Aboal. Confecció vestuari: Àngels Mimbrero. Disseny il·luminació: Joan Gil i Estanis Aboal. Disseny so: Raimon Segura. Operadors de so: Pol Pujol i Raimon Segura. Direcció musical: Jesús Horcajo. Ajudant de direcció: Aida González. Direcció escènica: Joan Gil. Companyia Pupipia Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 6 maig 2018.

Davant l'allau de censura que corre a hores d'ara per tot arreu, un es pregunta com ha aconseguit la història de «Barbablava» d'arribar, sense ignorar el passatge més sanguinari, a ser també un conte per a criatures. Esclar que, per demostrar als més petits —i als grans també— que la xafarderia incontinent es pot pagar cara, el relat publicat per Charles Perrault el 1697 ha servit durant anys i anys per advertir del que li pot passar a qui posi una clau prohibida en un pany que no li ha estat autoritzat. És a dir, allò que al segle XXI s'anomena digitalment “hacker” ja té precedents més de tres-cents anys enrere. La “hacker” de «Barbablava» és Ariane, cosina del rei de França, que es casa amb Gilles de Rais —en qui es creu que Perrault es basa per crear el personatge de Barbablava—, un sanguinari guerrer que torna de la Guerra dels Cent Anys fet un pòtol, malferit, que troba les seves terres corcades per la misèria i que refà la seva vida després de vendre la seva ànima al diable amb un pacte que li proporcionarà una posició presumptament noble a canvi d'acceptar el paper d'assassí al qual l'obliga un personatge sinistre i misteriós que el poble de Rais coneixerà només com a “conseller”, ignorant que és ell qui empeny el seu senyor a omplir de la sang dels seus fills els boscos del terme... [+ crítica]

08 de maig 2018

«Aquests cinc anys (The last five years)», de Jason Robert Brown. Adaptació: Daniel Anglès i Joan Vázquez. Intèrprets: Anna Herebia i Marc Flynn. Músics: Gustavo Llull / Gerard Alonso (piano) i Anna Follia / Laura Marín (violí). Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny llums: Dani Gener. Disseny cartell: Fran Granada. Moviment coreogràfic: Tatiana Monells. Vocal coach: Sònia Rodríguez. Xarxes: Oriol Miras. Producció executiva: Rubén Yuste. Direcció musical: Gustavo Llull. Ajudant direcció: Mara Fernández. Direcció: Marc Vilavella. Companyia Orígen Produccions. El Maldà, Barcelona, 5 maig 2018.

Les diverses generacions d'intèrprets es multipliquen quan parlem de teatre musical, un dels sectors escènics que compta amb més possibilitats d'escoles i aspirants. Una mostra és aquest espectacle que el director Marc Vilavella —que acaba de sortir de la seva direcció per primera vegada en espai gran, després del llançament des del Teatre Gaudí Barcelona al Teatre Victòria, de l'espectacle «El despertar de la primavera»— ha recuperat deu anys després que dos veterans fundadors d'El Musical Més Petit, Daniel Anglès i Pili Capellades, el representessin en un espai inusual com és la sala petita del Palau de la Música Catalana. Per espai petit, que ningú s'esveri perquè no es queda curt el d'El Maldà on ara una parella d'intèrprets d'una fornada més nova que l'anterior parella de fa deu anys ha reestrenat partint de l'adaptació que ja n'havien fet Daniel Anglès i Joan Vázquez. El canvi de sala fa que l'ambientació sigui molt més íntima i una posada en escena i una interpretació de naturalesa realista fan que la línia de l'autor Jason Robert Brown (Nova York, 1970), de fusionar gènere musical amb dramatúrgia teatral, guanyi en connexió amb els espectadors... [+ crítica]

«Ni cap ni peus». Lletra: Circ Vermut, Joan Cot, Ivan López i Eduard Cot. Música: Joan Cot (composició, sampleig i producció), Nil Villà (saxo), Jordi Montasell (trombó), Adrià Sivilla (veu) i Jordi Mas (baix). Vermuts (intèrprets): David Candelich i Jordi Mas. Ull extern: Guillermo Aranzana. Difusió: Marina Montserrat. Disseny, vídeo i web: Jordi Aliberas. Vestuari: Fina Pavón Tierno. Creació: Espai de Circ Cronopis, Mataró (Can Fugarolas). Direcció: David Candelich i Jordi Mas. Companyia Circ Vermut. Espai Exterior Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 maig 2018.

Se'ls podria qualificar de clowns, d'actors o d'artistes de circ de diferents especialitats. Però en realitat són una mica de cada cosa. Dos personatges que de seguida interactuen amb els petits espectadors i que, formats des de la seva recent creació com a companyia en espectacle de carrer, utilitzen la sala tancada com si fos també un espai obert, presidit per la perxa xinesa i amb un atrezzo que acaba tenint vida pròpia com l'armari de roba que es converteix en un monstre que camina —només li falta parlar!—, o que es transforma en un encabritat cavall de vaquer, o que serveix per engolir el trapezista que s'hi llança en picat. Hi ha molt d'humor en aquest espectacle familiar que potser vol advertir amb el títol que no té «Ni cap ni peus», però que sap molt bé com tocar de peus a terra i arribar al cap dels espectadors amb una hora de divertimento, sense paraules, i que va introduint com aquell qui no vol la cosa els malabars, la roda Cyr, l'enfilada a la perxa, les peces estrafolàries de vestuari i, sobretot, les quatre cadires i la cinquena metàl·lica sense cul que serveixen per fer d'escala, per jugar a córrer i perdre seient o per fer algun exercici de trapezi aguantant-se només amb la feblesa de les quatre potes... [+ crítica]

05 de maig 2018

«GOLDiLOCKS». Dramatúrgia de Jaume Viñas. Intèrprets: Alba Ribas i Meritxell Termes. Escenografia: Judit Colomer. Vestuari: Núria Milà. Ajudant direcció: Jaume Viñas. Direcció: Júlia Barceló. Sala Àtrium, Barcelona, 4 maig 2018.

Amb els contes infantils cal anar-hi amb compte perquè darrere d'una capa tèbia de presumpta innocència s'amaga sovint molta maldat. Prou intents hi ha hagut, en temps moderns, de censurar i fer retirar pel seu contingut, de les mans dels primers lectors, històries clàssiques que fa centenars d'anys omplien el poc lleure, les moltes pors i les múltiples incerteses de la vora del foc i que, després de ser ensucrades per la factoria Disney, han mostrat el que de debò deien quan s'han explicat o publicat en la seva versió ancestral. Aquesta introducció ve a tomb arran de l'estrena de l'espectacle «GOLDiLOCKS», amb dramatúrgia de Jaume Viñas, proposta guanyadora del segon premi del cicle Desperta Lab que promouen conjuntament la Sala Àtrium i la Nau Ivanow. I és així perquè darrere de les dues germanes adolescents, Maira i Louise, la nit de Cap d'Any, pocs minuts —o potser en un espai de tempo aturat— abans que les campanades toquin les dotze, just quan Louise farà 18 anys, s'amaga també una pàtina velada de relat dramàtic... [+ crítica]

04 de maig 2018

«La importància de ser Frank», d'Oscar Wilde. Traducció de Cristina Genebat. Versió de David Selvas i Cristina Genebat. Composició musical: Paula Jornet. Intèrprets: Miki Esparbé, David Verdaguer, Norbert Martínez, Laura Conejero, Paula Malia, Paula Jornet i Mia Esteve. Escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez "Ou". Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Mingo Albir. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Paula Ayuso. Coreografia i moviment: Pere Faura. Cap tècnic de La Brutal: Arnau Planchart. Direcció musical i arranjaments: Pere Jou i Aurora Bauzà (Telemann Rec.). Ajudanta direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Producció: TNC i La Brutal. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2018.

La, la, la... i més la, la la... I una picada d'ullet a «La La Land», aquella comèdia cinematogràfica del guionista i cineasta Damien Chazelle que, a la vegada, amaga una altra picada d'ullet sota el títol mirant a una expressió angloamericana, “lalaland”, que diuen que es refereix aproximadament a aquell país o a aquells individus que no tenen contacte amb la realitat. Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900) ho va tenir clar quan va escriure «The Importance of Being Earnest» (sabuda és l'opció de Frank en les versions catalanes de l'obra per facilitar el joc de paraules entre el nom de fonts i l'adjectiu de franquesa, cosa que en anglès es resol amb Ernest i seriós) i se la va jugar el 1895, a Londres, satiritzant la seva societat victoriana i segellant així la seva carrera dramàtica tres mesos abans de ser empresonat un parell d'anys per la seva tendència homosexual. ¿Però n'hi ha prou amb tirar de veta d'una de les obres més emblemàtiques d'Oscar Wilde? Tal com raja, no. El text —l'autor, de fet, ja ho admetia sorneguerament— sona en alguns moments, avui en dia, a carrincló. I aquí és on entra en joc la mà de la versió que han elaborat de cap i de nou David Selvas i Cristina Genebat, des de la companyia La Brutal i que han reconvertit «La importància de ser Frank» en una comèdia romàntica a l'estil del cinema de tarda de diumenge amb un evident ressò de la popular «La La Land»... [+ crítica]

Anna Alarcón i Xavi Sáez reposen «Sé de un lugar» durant un cap de setmana a la Sala Beckett

«Sé de un lugar», d'Iván Morales. Adaptació al català de Joan Roselló. Intèrprets: Anna Alarcón i Xavi Sàez. Cos: Joana Rañé. Il·lustració cartell: Núria Téllez Bravo. Aplicació 2.0: Juanjo María Tarrasón. Web i suport audiovisual: Marina Raurell. Ajudant de direcció: Lali Àlvarez. Direcció: Iván Morales. Produccions Prisamata (La Caldera, 2011) i LosMontoya. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 febrer 2012. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 4 maig 2018.

En peces de cambra com aquesta no sempre coincideixen un discurs de primer ordre i dos intèrprets que li fan els honors i que estan a la seva alçada. A vegades, un text memorable no troba els actors adients. I aquí, autor, director i intèrprets formen un tot, fins al punt que es crea la sospita sobre què hi ha d'autoria personal i què hi ha d'aportació col·lectiva o personal dels dos intèrprets. En l'espai central, un sofà que, contràriament al que podria semblar, la parella no farà servir gaire perquè la seva acció-reacció es mou en diferents punts de la sala que representen, com deia al principi, el pis on viu i d'on fa temps que no surt ni en forat ni en finestra, ell, Simó, un guionista i autor de còmics que rep de tant en tant la visita d'ella, Bérénice —que ell diu irònicament que és 'very nice'— i que, amb les seves incerteses i les seves empentes cap al futur, manté Simó en l'alè de continuar existint... [+ crítica]