08 d’octubre 2018

«Blues», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Gemma Brió, Eduard Buch, Esmeralda Colette i Xicu Masó. Escenografia: Cesc Calafell. Il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny so i vídeo: Mar Orfila. Assessorament caracterització: Alícia Robles. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernández "Ou". Cap tècnic: Arnau Planchart. Image cartell i funcions: Felipe Mena. Fotografia Sergi Pompermayer i Norbert Martínez: Kiku Piñol. Regidoria: Irene Fernández. Direcció: Norbert Martínez. Cicle Terrors de la Ciutat / Escenaris de conflicte i de por. Coproducció Sala Beckett i Companyia La Brutal. Sala Beckett, Barcelona, 7 octubre 2018.

El “blues” porta al color fred blau de les escenes de por de les pel·lícules de terror. Però també porta al concepte d'angoixa. I això és el que hi ha en aquesta obra de Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), una mica de blau de por i una bona dosi d'angoixa impregnada en cadascun dels seus quatre personatges, o cinc, si en comptem un que és absent, però que desencadena una de les claus del conflicte de relació familiar que hi ha entre un pare que pateix una crisi de creativitat literària a causa d'un accident domèstic que el fa anar amb crosses, una mare encara jove i separada que viu sotmesa a l'estrès de la seva feina de cap de la policia i una filla de quinze anys que té el pare a Nova York i que no troba el seu lloc al món. Entre ells, l'actual company de la mare, un dentista de bona posició, amant dels plaers del presumpte benestar de la societat moderna i nostàlgic de festes casolanes com el Nadal. L'autor ha fet una obra que hauria pogut tenir la temptació de situar en una ambientació de gran ciutat nord-americana, però té l'encert d'ambientar-la a Barcelona. I va més enllà del terror de l'atemptat de la Rambla del 17-A, amb un atemptat frustrat al metro, amb un presumpte jove terrorista abatut pels mossos en una acció fora del protocol directa a matar, i amb un intent de tràfic d'influències utilitzant un immigrant àrab sense papers que lliga el conflicte familiar dels protagonistes amb el conflicte polític per la polèmica actuació policial... [+ informació]

«Travy». Dramatúrgia de Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Raimon Rius. So: Pau Matas. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció cortines: Les Godets. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Asessora moviment: Laia Duran. Col·laboració en la dramatúrgia: Jordi Oriol. Ajudant escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018.

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur. «Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària... [+ crítica]

07 d’octubre 2018

«Els Jocs Florals de Canprosa», de Santiago Rusiñol. Adaptació de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Clara Altarriba, David Aguilera, Albert Ausellé, Rosa Boladeras, Jordi Coll, Ana Domínguez, Francesc Ferrer, Oriol Genís, Àngels Gonyalons, Oriol Guinart, Jordi Llordella, Anna Moliner, Albert Mora, Albert Pérez, Mireia Piferrer, Kathy Sey i Yolanda Sey. Músics: Joan Aguilar (violí i guitarres), Dani Espasa (piano i acordió), Gregori Ferrer (piano i acordió), Martí Hosta (bateria i percussions), Xavier Lozano (instruments vent), Dick Them (baix i contrabaix). Cor: Lorena García, Oriol Guimerà, Mariona Llobera, Alba Quinquillà, Queralt Sales i Víctor Vilca. Coreografia: Montse Colomé. Ajudanta coreografia: Ana Domínguez. Escenografia: Laura Clos "Closca" (Set Up Design). Ajudant escenografia: Sergi Corbera Gaju (Set Up Design). Vestuari: Montse Amenós. Ajudanta vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: David Bofarull. Disseny so: Lucas Ariel Vallejos. So: Santi López. Repetidor: Gregori Ferrer. Caracterització: Ignasi Ruiz. Oient: Ryan Francis. Fotografia muntanyes Montserrat: Oriol Alemany. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jorba-Miró Scp, Zero4atre (detall 04SL) i equips tècnics i gestió del TNC. Confecció vestuari: Taller Goretti. Alumna pràctiques vestuari: Patricia Albizu. Alumna pràctiques caracterització: Sonia Marqueño. Alumne pràctiques direcció: Josep Maria Parcerisa. Ajudant direcció: Ester Vilamor. Direcció musical: Dani Espasa. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 5 octubre 2018.

Quan, encara amb la sala a mig llum, apareixen davant de teló la majoria dels intèrprets de la companyia, en fila índia, com si fossin alumnes avantatjats d'una escola de casa bona, per recitar uns inicis rusiñolescos... es crea el primer desconcert en l'auditori. «¿No ens havien dit que era un musical?», sembla que es pregunti tothom. El segon desconcert col·lectiu arriba —acompanyat d'un sospir d'alleujament— quan s'obre el teló i esclata el primer quadre escenogràfic, ple de llum i de color, en el que representa un envelat de festa on l'orquestrina i una parella de cantants arrenquen amb un popurri de peces populars de l'últim quart de segle passat, quan el que manava era la «canción del verano», passant per d'altres de més antigues com «Si yo tuviera una escoba», «Muñequita linda» o «Me gustas mucho»... i canta que fa fort! La picada d'ullet, doncs, està servida. La història passa justament l'any 1902, quan el dramaturg Santiago Rusiñol va parodiar —amb el corresponent rebuig del respectable de l'època—la florida literària jocfloralesca —arran de la recuperació dels Jocs Florals medievals a partir del 1859— enmig d'un clima social i polític enrarit i repressiu a causa de la ressaca dels atemptats anarquistes de finals del segle XIX, com la bomba del Liceu del 1893, i la tensió obrera de principis del segle XX, que reclamava la jornada de nou hores amb una vaga sufocada “manu militari”, amb estat de guerra, repressió violenta, una dotzena de morts i alguns ferits, i la detenció de centenars d'obrers, o del mateix Prat de la Riba per un article a La Veu de Catalunya, a més de l'anul·lació de les garanties constitucionals o el boicot de l'Ajuntament de Barcelona a les festes de coronació del rei borbó Alfons XIII o la xiulada a la imposició de la bandera espanyola en els mateixos Jocs d'aquell any que va acabar amb la suspensió de la florida cerimònia poètica... [+ crítica]

«Isabella's room». Fitxa artística 2018: Text i dramatúrgia de Jan Lauwers (excepte el monòleg «The Liar», escrit per Anneke Bonnema). Intèrprets: Viviane De Muynck (Isabella), Anneke Bonnema (Anna), Benoît Gob (Arthur), Hans Petter Dahl (Alexander), Maarten Seghers (Frank), Julien Faure (The Desert Prince), Louise Peterhoff (Sister Joy), Tijen Lawton (Sister Bad), Ludde Hagberg (narrador). Música: Hans Petter Dahl i Maarten Seghers. Lletres: Jan Lauwers i Anneke Bonnema. Dansa: Julien Faure, Ludde Hagberg, Sarah Lutz i Sung-Im Her. Vestuari: Lemm&Barkey. Disseny d’espai: Jan Lauwers. Disseny de llums: Jan Lauwers i Marjolein Demey. Disseny de so: Dré Schneider. Tècnica i producció: Marjolein Demey. Subtítols: Elke Janssens. Producció de la creació: Luc Galle i Lieven de Meyere. Fotografia: Eveline Vanassche i Maarten Vanden Abeele. French Translation: Monique Nagielkopf, Olivier Taymans English Translation: Gregory Ball. Producció: Needcompany. Coproducció: Festival d’Avignon, Théâtre de la Ville (París), Théâtre Garonne (Toulouse), La Rose des Vents (Scène Nationale de Villeneuve d’Ascq), Brooklyn Academy of Music (Nova York), welt in basel theaterfestival. Amb la col·laboració de Kaaitheater (Brussel·les) i les autoritats flamenques. Direcció: Jan Lauwers. Fitxa artística 2005: Textos de Jan Lauwers. Concepte i escenografia de Needcompany i Jan Lauwers. Monòleg del mentider d'Anneke Bonnema. Vestuari: Lemm&Barkey. Il·luminació: Jan Lauwers i Krispin Schuyesmans. Música: Hans Petter Dahl i Maarten Seghers. So: Dré Schneider. Intèrprets: Viviane De Muynck, Anneke Bonnema, Benoît Gob, Hans Petter Dahl, Maarten Seghers, Julien Faure, Louise Peterhoff, Tijen Lawton i Ludde Hagberg. Direcció: Jan Lauwers. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, Teatre Lliure, 19 octubre 2005. Festival Tardor Catalunya - Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 6 octubre 2018.

[Aquesta crítica correspon a la presentació del mateix espectacle al Teatre Lliure de Montjuïc la tardor del 2005. La versió presentada la tardor del 2018 a Temporada Alta manté alguns dels mateixos intèrprets, com la protagonista Viviane De Muynck]

La Needcompany parla de coreografia. Però si tota coreografia amaga una història, en aquest cas, la del muntatge «Isabella's room» és de les més narratives, fins a l'extrem que la interpretació té més caràcter específicament dramàtic que no pas coreogràfic. El fet és que Jan Lauwers s'hi esplaia a l'ample i, sense abús d'elements multidisciplinars —tret d'una minicàmera de vídeo per ampliar segons quines imatges en directe—, aconsegueix un espectacle de dues hores d'una gran força, que posa també la majoria d'intèrprets en el punt frontererer entre l'expressivitat corporal, la música i la dramatúrgia textual. Esclar que no tothom disposa d'una col.lecció de peces antropològiques i etnològiques heretada del pare —mor el 2002 i a qui el director belga dedica l'espectacle—, i per tant la presència a l'escenari, a tall d'escenografia, d'una exposició de màscares, fetitxes, escultures i altres objectes propis d'un museu o d'una sala de subhastes, que doten el muntatge d'una originalitat difícil d'igualar... [+ crítica]

03 d’octubre 2018

Els Pirates Teatre reposen la seva versió de «Somni d'una nit d'estiu» a l'Escenari Joan Brossa on la van estrenar la temporada passada

«Somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació d'Adrià Aubert i Ariadna Pastor. Música original de Llorenç González i Guillem Roma. Arranjaments musicals: Ariadna Cabiró. Intèrprets 2017: Laura Aubert, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Intèrprets 2018: Laura Aubert, Andrea Portella, Ricard Farré / Bernat Cot, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Il·luminació: Adrià Aubert. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Maria Albadalejo. Postissos: David Chapanoff. Moviment: Robert González i Anna Romaní. Ajudants direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 27 maig 2017. Reposició: 3 octubre 2018.

 Diferent, alegre, juganera, jovial, juvenil, festiva, acolorida, descarada i fins i tot “piratejada”. Tot això és aquesta versió semimusical de l'obra «Somni d'una nit d'estiu», que la companyia Els Pirates —la gestora d'El Maldà— ha aixecat sobre una tarima d'antics comediants de barraca a la sala gran de La Seca Espai Brossa, on la companyia ja ha estat en altres ocasions, abans de la seva aventura emprenedora a la casa del baró de les decadents galeries comercials. ¿N'hi haurà prou amb un mes de representacions? Tot fa pensar que l'elixir de “fer seguir” —els espectadors en poden tastar un glopet a l'entrada de la sala i sembla que no té regust de l'aigua de Canaletes— farà el seu efecte i el boca-orella correrà com la pólvora trabucaire fins a esgotar localitats ben aviat, cosa que si es compleix, malgrat la calor estiuenca, hauria de fer pensar en una segona temporada perquè l'espectacle ha acabat sortint tan rodó que no hi ha frontera d'edat per als espectadors i, sobretot, és un espectacle altament recomanable per a pre i postadolescents... [+ crítica]

27 de setembre 2018

«La jaula de las locas (La Cage aux Folles)». Basada en l'obra teatral «La Cage aux Folles», del dramaturg Jean Poiret. Música i lletres de Jerry Herman. Llibret de Harvey Fierstein. Traducció i adaptació de Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Àngel Llàcer, Ivan Labanda, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Ricky Mata, Oriol Burés, Roc Bernadí, Lucía Madrigal Cuadra, Anna Lagares, Antonio del Valle, Víctor Gómez, Clàudia Bravo, Jordi Diaz, Empar Esteve, Evangelina Esteves, Alejandro Fernández, Jordi García, Enric Marimon, Pedro Martell, Ana Micó, Joan Salas, Sergi Terns i Danel Xabier. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso (direcció i pianista), Marc García / Gerard Alonso (teclats), Miguel Royo / Jordi Santanach (vent fusta 1), Marcel·lí Bayer / Jordi Cornudella (vent fusta 2), Ivó Oller / Josep Gomariz (trompeta), Vicent Pérez / Darío García (trombó), Pere Foved / Eloi López Oltra (bateria), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Roc Mateu. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Ajudant coreografia i dance captain: Ana Micó. Ajudant disseny escenografia: Alejandra Lorenzo. Ajudant disseny vestuari: Laura García. Ajudant disseny il·luminació: Ganecha Gil. Ajudant disseny so: Oscar Villar. Direcció tècnica: Titín Custey. Primer Regidor: Ariadna Castedo. Segon regidor i utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Ganecha Gil. Cap de so: Oscar Villar. Maquinistes: Quim Molina, Gonzalo López. Sastres: Irene “Nené” Fernández, Montse Ricart, Imma Porta Casado. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos, Noemí Jiménez. Microfonistes: Carla Casanovas, Iker Rañé. Canoners: Miquel García, Brendam Villagordo. Coach vocal d'Àngel Llàcer: Xavi Duch. Professora claqué: Estefanía Porqueras. Veu en off soprano: Mireia Dolç. Model cartell: Gerard Mínguez. Assistentes vestuari: Rafael Lorente, Joan Prats, Cristina Rodriguez. Assistents caracterització: Jordi Castillo, Lidia Chacón, City, Ada Ferreiro, Sonia Marqueño, Laura Martinez, Patricia Sánchez. Producció: Oriol Guitart. Construcció escenografia: Pascualin Estructures, Jorba-Miró Estudi-Taller d’Escenografia, Pilar Albaladejo PRO-ESCENA. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí, Goretti Puente, Sastrería Señor. Confecció perruques: Lupe Montero. Fotografia: David Ruano. Disseny Gràfic: Minsk. Tecnics Teatre: David Buxo, Dani Sánchez, Alfons Mas. Equip Nostromo: Dani Gaya, Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad. Direcció producció: Lola Davó. Ajudant producció: Gal·la Sabaté. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Coreografia: Aixa Guerra. Adjunt direcció: Marc Montserrat-Drukker. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix i Andreu Gallén. Direcció: Àngel Llàcer. Producció de Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 27 setembre 2018.

Mentre que, al carrer Casp de Barcelona, ha caigut sota les urpes d'una vulgar porta de pàrquing el veterà Bracafé, l'antiga Ràdio Barcelona hi aguanta com pot al seu costat a recer de l'embat de les ones hertzianes i un gran forat que xafardeja galeries de l'Eixample davant del Teatre Tívoli recorda que allà hi va morir enderrocat fa poc el que va ser el Teatre Novedades sota les grapes d'un nou clon de centre comercial, a dins del venerable Teatre Tívoli, un centenar llarg d'artistes, tècnics, actors, ballarins i músics omplen l'antic teatre d'arquitecte noucentista, d'estil neorococó i imitació postmodernista amb aires de la burgesia decadent de principis del segle XX, amb un musical considerat dels clàssics de Broadway, estrenat el 1983 —després de l'original teatral del 1973 i una de les primeres pel·lícules el 1978— i recuperat novament a Broadway i a tot el món, sobretot arran del crac del 2008, amb l'avantatge que la producció d'ara de Nostromo Live no és una franquícia i l'equip ha tingut la llibertat de fer i desfer al gust i capritx dels adaptadors i directors sota la batuta d'un inesgotable Àngel Llàcer que protagonitza l'espectacle, el dirigeix i es pot dir que hi deixa la pell, tant, que sembla que fins i tot ha decidit que serà probablement l'últim paper que faci com a actor. «La Cage aux Folles» (o la «Jaula de las locas» per als seguidors de la cartellera en aquesta versió) és un castell de focs d'artifici farcit de color, llum, música, vestuari, ball i molta picaresca passada durant el primer acte pel sedàs del registre i el llenguatge del cabaret —en argot aquí s'anomena hereu d'«El Molino»— i que fa un gir radical durant el segon acte convertint-se en una comèdia amb moralitat inclosa perquè pretén amagar amb les falses aparences la realitat quotidiana d'una família no tradicional, formada per Georges, l'animador i presentador del local La Cage aux Folles, de Saint-Tropez (en occità en diuen Sant Tropetz), i el popular transformista i estrella de la nit, Albin ZaZa, parella de fet amb un fill de Georges d'una relació anterior que acaba desencadenant un conflicte quan anuncia el seu prometatge i immiment casament amb la filla d'un polític ultraconservador, un tal Edouard Dindon, catòlic radical, homòfob i disposat a netejar la France de la depravació de locals de mala vida com La Cage aux Folles... [+ crítica]

«Maremar». Adaptació de l'obra «Pèricles, príncep de Tir», de William Shakespeare. A partir de la traducció de Salvador Oliva. Inspirat en la música i lletres de Lluís Llach. Dramatúrgia de Jofre Borràs, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Miquel Periel i Ariadna Peya. Intèrprets: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Disseny il·luminació: David Bofarull A.A.I. Disseny so i efectes sonors: Roger Ábalos. Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (deLux.pro). Disseny gràfic: Jordi Rins. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Direcció producció i cap adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Auxiliar producció: José Luis Segador. Director tècnic: Arnau Recio. Operador so i aavv: Cristian Nadal. Assistent disseny il·luminació: Jordi González. Operadora llums: Elena Acerete. Regidoria i vestuari: Teresa Navarro. Cap de maquinària: Joan Bonany. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Elèctric: Sergio Santafé. Vídeos promocionals: Mar Orfila. Xarxes socials: Albert Martí. Fotografia: David Ruano. Il·lustració: Marc Sardà. Ajudant escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Assessoria percussions: Toni Pagès. Confecció vestuari: Maribel Rodríguez, María Calderón. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells, Pascualín, Pro-escena. Posticeria i perruqueria: Fent i Desfent. Premsa: Comedianet. Disseny web: Eventis. Operadors càmera: Oriol Roig, Anna Molins, David Cañadell. Operador vídeo assajos: Martín Elena. Ballarines càsting: Tatiana Monells i Anna Sagrera. Guia didàctica: Xavier Blanch, Laura Espot. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Arranjaments, noves creacions i direcció musical: Andreu Gallén. Ajudantia direcció: Jofre Borràs. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 setembre 2018.

«Maremar» és una troballa. La companyia Dagoll Dagom —44 anys al peu del timó, 40 d'«Antaviana» i 30 de «Mar i cel»— ha optat per deixar de banda el que havia fet fins ara i ha experimentat amb una troballa d'aquelles que es poden fer només una vegada i que no es poden repetir. Per això «Maremar» és un espectacle únic, singular, inclassificable, interdisciplinar, amb salabror mediterrània... i fortament compromès per testimoniar una de les vergonyes de la societat del primer quart de segle XXI: el drama dels refugiats. Mare, mar... maremar... un joc de paraules que té el seu origen en el títol de la cançó del 1985 de Lluís Llach i que simbolitza la presència del mar Mediterrani i la mare absent que el cantant havia perdut un any abans. I això és el que passa també dins del muntatge «Maremar» de Dagoll Dagom. Fa la impressió que William Shakespeare amb el seu «Pèricles, príncep de Tir», una obra popular a l'època però poc repescada posteriorment, i Lluís Llach amb el seu «Maremar» haguessin estat esperant el moment que algú descobrís que es complementaven. I la descoberta ha estat de l'equip de dramatúrgia de l'espectacle, encapçalat per Joan Lluís Bozzo, que també el dirigeix, en un treball que s'endevina d'equip amb la conjunció de la vena musical d'Andreu Gallén i la vena coreogràfica d'Ariadna Peya. Dansa, música, teatre dins el teatre, conte clàssic, drama... Una barreja que transporta imaginativament els espectadors —per cert, tota mena d'espectadors a partir dels dotze anys— des de la ficció teatral a la crueltat de la realitat d'avui mateix, des de les terres de la Mediterrània clàssica: Antioquia, Tarsi, Pentàpolis... a la Grècia del segle XXI tacada de mort. Del naufragi de Pèricles i la seva odissea èpica al naufragi anònim de pasteres i la seva odissea fugitiva de les guerres i la fam... [+ crítica]

26 de setembre 2018

El Teatre Lliure ha obert la temporada amb la reposició de l'espectacle «Là», de la companyia Baró d'Evel, vist dins el programa del Grec

«Là». Autoria: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias. Interpretació: Camille Decourtye, Blaï Mateu Trias, l'ocell Gus. Col·laboració en la posada en escena: Maria Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo. Col·laboració en la dramatúrgia: Barbara Métais-Chastanier. Escenografia: Lluc Castells. Assistent d'escenografia: Mercè Lucchetti. Col·laboració musical / Concepció sonora: Fanny Thollot. Disseny de la il·luminació: Adèle Grépinet. Disseny del vestuari: Céline Sathal. Construcció dels decorats: Jaume Grau, Pere Camp. Direcció tècnica: Cyril Monteil. Regidoria: Flavien Renaudon. So: Brice Martin. Producció i difusió: Marie Bataillon / Laurent Ballay. Fotografía: François Passerini. Una producció del Grec 2018 Festival de Barcelona la companyia Baró d’Evel, el Teatre Lliure de Barcelona, el festival Montpellier Danse 2018, el Théâtre Garonne, scène européenne, l'Espace Malraux, scène nationale de Chambéry, el TheâtredelaCité - CDN T oulouse Occitanie, Pronomade(s) en Haute- Garonne, CNAR, L’Archipel, scène nationale de Perpignan, CIRCa, pôle national cirque, Auch Gers Occitanie, Les Halles de Schaerbeek - Bruxelles, le Prato, théâtre international de quartier, pôle national cirque de Lille, L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège, Festival BAD en Bilbao (en curs). Aquest espectacle es beneficia del projecte de cooperació transfronterera PYRENART, en el marc del programa Interreg V-A Espagne-France-Andorre POCTEFA 2014-2020 - Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER). Amb l'ajuda de la MC93, scène nationale de Seine-Saint-Denis à Bobigny i de l’Animal a l’esquena a Celrà. Amb l’ajuda a la creació de DGCA, Ministeri de la Cultura i la Comunicació i del Conseil départemental de la Haute-Garonne. La companyia està subvencionada pel Ministeri de la Cultura i la Comunicació - Direcció Regional d'Afers Culturals d’Occitanie / Pyrénées-Méditerranée i la Région Occitanie / Pyrénées – Méditerranée. Companyia Baró d'Evel. Teatre Lliure de Gràcia. Del 8 al 10 de juliol. Reposició: 27 setembre 2018... [+ recull crítiques]

24 de setembre 2018

L'espectacle familiar «Hansel i Gretel» de La Roda sota la direcció de Dani Cherta es reposa al Sant Andreu Teatre (SaT)

«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 29 setembre 2018. A partir 3 anys.

Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials. I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies. Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical... [+ crítica]

«Ningú és un zombi!». Basat en la novel·la homònina de Jordi Folck. Dramatúrgia i llibret de Jordi Folck. Composició musical: Havard Enstad i Guillem Galofré. Intèrprets: Adriano Ardilla, Mariona Ginès, Enric López, Malcom McCarthy, Eleazar Masdeu. Veus en off: Lloll Bertran, Mercè Comes i Mont Plans. Escenografia i vestuari: Ana Chwalissewska. Disseny titelles: Iñaki Ojinaga. Construcció escenografia i titelles: Miquel Rigat. Il·luminació: Bernat Jansà. Coreografia: Laura Pla. Il·lustració cinematogràfica: Laura Ginés, Pepón Meneses i Sílvia Martínez. Direcció audiovisual: Marc Barceló. Disseny gràfic: Juan Francisco García. Mapping: André Cruz. Direcció Teatre Bartrina de Reus: Núria Moragues. Cap tècnic teatre: Albert López. Assessoria direcció: Laura Pla. Direcció: Joan Rigat. Companyia Teatro Calámine. Producció: GR210 Produccions i HolaCreador! Amb el suport de Reus Capital de la Cultura Catalana 2017 i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 setembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

No és la primera vegada, però sí que no és gaire habitual que una companyia de teatre adapti una novel·la adreçada als lectors joves d'un autor contemporani... i viu! Per tant, cal celebrar d'entrada que «Ningú és un zombi!», de Jordi Folck (Reus, Baix Camp, 1961) que fa cinc anys va obtenir el Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, hagi tingut aquesta oportunitat de pujar a l'escenari. I encara es pot celebrar més perquè qui se n'ha encarregat és la companyia Teatro Calámine que els espectadors recordaran, entre altres, per un espectacle singular, «Cuentos cruentos», que va néixer a la Nau Ivanow —té casualment la mateixa edat que la novel·la de Jordi Folck— i que després es va presentar al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), i que precisament aquesta temporada, el mes de gener del 2019, es reposarà al mateix Jove Teatre Regina dins de la programació per a adolescents i joves adults. Quan una adaptació teatral o cinematogràfica prové d'una novel·la, els que n'hagin estat prèviament lectors s'han de preparar per veure'n només una aproximació, un tast, diguem-ne una mena de tràiler llarg, que per raons òbvies ha de deixar «el text» com a font d'adaptació, però mai literal... [+ crítica]

23 de setembre 2018

«Fun Home». Música de Jeanine Tesori. Llibret i lletres de Lisa Kron. Basat en la novel·la gràfica d'Alison Bechdel. Adaptació al català de Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Mariona Castillo, Daniel Anglès, Pilar Capellades, Clara Solé, Júlia Jové, Marc Andurell. Nens i nenes: Lara Kate Albertos / Noa Flores / Mariona Lleonart; Ferran Alegre / Aleix Colomer / Daniel Pérez; Miquel Camps / Jan Gavilan / Stel·la Tarradellas. Músics: Miquel Tejada / Gustavo Llull (piano i teclats), Betel M. Daura / Berenguer Aina (bateria i percussió), Adri Mena (guitarres), Jon Unanua / Ignacio Sabadell (contrabaix i baix elèctric), Àuria Iglesias (violí i viola) i Albert Abad (clarinet, corn anglès, saxos i flauta). Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Assistent coreografia: Helena Jara. Escola Fun Home: Jordi Taixés. Alison nena assajos: Anna Pomar. Coach vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Xavi Costas. Adjunt direcció tècnica: Adrià Rico. Gerència: Meritxell Bonet. Directora producció: Sol Blasi. Producció executiva: Toni Luque. Assistent producció: Yolanda Cobb. Cap tècnic teatre: Jordi Ballbé. Operador llums: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Regidora: Helena Gimeno. Sastressa: Maria Gil i Laura Taus. Productor: Javier Pérez-Tenessa. Adjuntes direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Adjunt direcció musical: Gustavo Llull. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Producció No Day But Today. Onyric Teatre Condal. Barcelona, 20 setembre 2018.

Daniel Anglès (Barcelona, 1975) ha encetat la nova etapa com a director artístic del Teatre Condal —un dels teatres del circuit de Focus—, des d'ara anomenat Onyric Teatre Condal, ventilant d'una bufada de còmic, fffiiuuu!, la regeneració imprescindible del musical català per a tots els públics, amb un rejoveniment que aposta per una excel·lent adaptació catalana d'un dels espectacles més ben valorats a Broadway dels últims cinc anys, amb uns quants premis Tony a la butxaca, i amb l'afegit de dos elements essencials que l'enriqueixen dramatúrgicament: 1. «Fun Home» està basat en una novel·la gràfica, fet inhabitual; 2. Relata la història personal de la infància i adolescència de la seva autora, Alison Bechdel (Lock Haven, Pennsilvània, EUA, 1960), davant la incertesa de la seva tendència sexual. Feia deu anys que Daniel Anglès no es posava damunt l'escenari també com a intèrpret. I ho fa, impulsat per l'impacte de «Fun Home», en una temporada que té previstos altres compromisos de direcció de petit format (El Maldà, Versus...), reunint un equip de confiança que el porta als orígens d'El Musical Més Petit, amb Pilar Capellades en un dels papers, però també amb noms consolidats com el de Mariona Castillo i noves promeses que surten d'espectacles anteriors com Clara Solé, Júlia Jové o Marc Andurell, a més d'un triplet de novíssima generació —per normativa laboral— format per sis nens i tres nenes que representen el seus papers —entre ells, l'essencial de la protagonista d'infància— en diferents funcions alternes... [+ crítica]

20 de setembre 2018

«IF-FI». Laboratori Peripècies Sala Beckett. Dramatúrgia: Sergi Belbel, Marián de la Chica, Lara Díez, Roc Esquius, Martí Gallén, Joan Martínez, Kevin Martos i Rosa Molina. Intèrprets IF: Òscar Jarque, Rafaela Rivas, Roc Esquius, Míriam Monlleó, Mar Esteban, Martí Gallén, Joan Martínez, Maria Victòria Llena i Lara Díez. Intèrprets FI: Lourdes Noguera, Núria Sanmartí, Maria Eugènia Casanova, Rosa Molina Salvador, Daniel Ventosa, Eloi Sánchez, Agnès Busquets, Cesca Vadell, Carlos Solsona, Kevin Martos, Laura Porta i Nan Vidal. Vestuari: Agnès Busquets. Utilleria: Maria Eugènia Casanova. Comunicació: Rafaela Rivas, Núria Sanmartí i Laura Porta. Comissió tècnica: Carlos Solsona i Nan Vidal. Disseny audiovisuals: Jim Sorribas. Espai sonor: Martí Gallén. Disseny gràfic: Òscar Jarque. Producció: Mar Esteban, Martí Gallén, Joan Martínez i Sergi Belbel. Direcció: Sergi Belbel, Marián de la Chica, Lara Díez, Roc Esquius, Martí Gallén, Maria Victòria Llena, Joan Martínez, Rosa Molina, Rafaela Rivas, Eloi Sánchez, Núria Sanmartí, Carlos Solsona i Nan Vidal. Sala Beckett, Barcelona, 19 setembre 2018.

Seductor joc teatral de cadires i d'espirals en circumferència a l'empara del nombre FI —lletra grega—, anomenat també nombre d'or... com l'or del rellotge de butxaca que un cèlebre artesà rellotger de la Barcelona antiga —nissaga Fontanals— es compromet a construir durant uns quants anys per a un prohom de la ciutat —nissaga Isern—, un rellotge amb cadeneta, únic al món, que dissenyarà seguint la proporció àuria que s'atribueix precisament al nombre FI. Una de les maneres d'arribar a aconseguir l'esmentat nombre FI és fent una filera de números en la qual el que va darrera és la suma dels dos anteriors. I aquest és també el recurs dramatúrgic d'aquest experiment del Laboratori Peripècies de la Sala Beckett que ha dirigit per segon any el dramaturg Sergi Belbel: enllaçar diferents situacions sumant algunes de les desvelades en accions anteriors... [+ crítica]

18 de setembre 2018

«Shirley Valentine», de Willy Russell. Versió de Joan Sellent i Ferran Toutain. Intèrpret: Mercè Aránega. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: César Olivar. Il·luminació: Jaume Ventura. Música: Miquel Gorriz. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Arts-Cenics, S.L.U. Confecció vestuari: Brain&Beast. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Elisabet Siles. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus i Mola Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2018.

Ai, ai, ai! Que «Shirley Valentine» ja té trenta-dos anys des que es va estrenar el 1986 a l'Everyman Theatre de Liverpool, amb l'actriu Noreen Kershaw, dirigida per Glen Walford. Ai, ai, ai!, que la generació femenina esclava de la línia blanca d'electrodomèstics s'acaba i que la denúncia o reflexió sobre el paper de la dona de l'últim quart de segle passat es pot convertir avui en un testimoni d'un temps que, per a joves generacions, ni existeix ni tornarà. Aquest és el temor quan s'anuncia la represa de «Shirley Valentine» de Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947). Un temor equivocat que es fon com un bolado perquè els temps sembla que no han canviat tant i que la síndrome «Shirley Valentine» diuen si encara té corda per temps. Sí, però, que ara es mira l'heroïna de l'obra com una caricatura d'allò que potser encara és i ningú no vol veure... [+ crítica]

La temporada teatral 2017-2018 es tanca amb 2,3 milions d'espectadors i una recaptació de 57 milions d'euros amb tendència a la baixa

Segons les xifres que recull Adetca, la temporada teatral 2017-2018 s'ha tancat amb 2,3 milions d'espectadors (un 7,3% menys que l'anterior) i una recaptació de 57 M€ (un 9,5% menys). L'índex d'ocupació, a la baixa, s'ha situat en el 56,46% (gairebé quatre punts per sota de la temporada anterior). Hi ha hagut 109 funcions menys) i 27 espectacles menys. La temporada 2018-2019, que s'obre simbòlicament amb la gala «Catalunya Aixeca el Teló», aquest any al Teatre Coliseum per incompatibilitat de dates amb el Gran Teatre del Liceu on se celebrava en les últimes edicions, es preveu de lleugera millora després que la caiguda de l'últim any hagi situat les xifres en les pitjors de la crisi financera. Els empresaris de teatre de Catalunya atribueixen aquesta davallada a la situació política de la tardor passada, uns mesos en què es va notar dràsticament la baixada de taquilla. El sector confia en el Pla Integral del Teatre que ha d'aprovar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per donar resposta a les necessitats del sector. L'espectacle de sala gran amb més espectadors de la temporada passada va ser «Cabaret» del Teatre Victòria i, en sala mitjana o petita, «La visita inesperada», del Teatre del Raval. La Gala del 2018 de Catalunya Aixeca el Teló incorpora per primera vegada els Premis Catalunya de Teatre, honorífics i amb una estatueta dissenyada per Montse Amenós.

17 de setembre 2018

«Croades (Croisades)», de Michel Azama. Adaptació i traducció: Santiago Sans. Intèrprets: Pere Aguiló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau i Gerard Vidal. Escenografia i vestuari: Caterina Bonet i Helena Torres. Moviment: Andreu Raich. Veu: Esther Bové. Disseny d’il·luminació: Memé Boya. Espai sonor: Àlex Polls. Fotografia: Carlos Benito Ballester. Disseny gràfic: Guillem Moreno. Tècnics d’il·luminació: Àlex Felip, Guillem Moreno, Jaume Vidal. Tècnics de so: Guillem Fernández, Lluc Martí. Direcció: Jordi Vilà. Companyia La Ràtzia. El Maldà, Barcelona, 16 setembre 2018.

Guerra de guerres. Michel Azama (Vilallonga de la Salanca, Rosselló, 1947) fa una paràbola sobre l'absurditat i la crueltat de la guerra —de qualsevol guerra— amb un text teatral que la jove companyia La Ràtzia, sorgida d'un projecte final de quart curs de l'Institut del Teatre, dirigit per Jordi Vilà, porta al seu terreny amb un registre multidisciplinar que va des de la performance inicial a les escales de les Galeries Maldà abans de pujar a la sala des d'on s'emporta el «ramat» amunt a la recerca de la terra promesa, fins a l'espai emmoquetat de cautxú berrugós, com un territori d'enlloc ni de ningú on la desolació i la mort campen com en un cràter lunar per explorar. La proposta dramatúrgica de Michel Azama —conegut aquí, entre altres coses, perquè el 2010 va impartir un curs de dramatúrgia a la Sala Beckett— és prou agosarada per posar un repte de llistó alt a qui s'hi enfronti i encara més si la companyia pràcticament s'hi estrena... [+ crítica]

16 de setembre 2018

«Quina feinada!». Text original de Becky Mode. Versió de Ventura Pons. Intèrpret: Roger Pera. Escenografia: Jordi Bulbena. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Vestuari: Top Hat Produccions. Ajudant direcció: Mingo Ràfols. Direcció: Ventura Pons. Producció: Blai Pera i Versus Glòries. Sala Versus Glòries, Barcelona, 15 setembre 2018.

Hi ha actors i hi ha bèsties actorals. Roger Pera és actor, bon actor. Però també és una bèstia actoral. Potser no havia tingut ocasió de demostrar-ho tan plenament com ho fa ara en solitari en aquest espectacle importat de Broadway i que —llàstima que no es puguin fer servir els mòbils!— t'agafen ganes de fer-ne un enregistrament complet perquè, potser per influència de la direcció del cineasta Ventura Pons, als espectadors els farà l'efecte que es troben en un plató des d'on s'està emetent en directe el programa d'un xòuman popular. I no és estrany que sigui així perquè Roger Pera ha manllevat d'un actor televisiu aquest guió, extret de l'espectacle «Fully Committed», de Becky Mode, interpretat per Jesse Tyler Ferguson, conegut per ser el pèl-roig de la sèrie «Modern Family», i l'ha portat al seu terreny, amb algunes lleugeres llicències d'adaptació que, malgrat que originalment passen a Manhattan, sembla que passin aquí mateix gràcies a les picades d'ullet, entremig de les trucades, a referències locals i d'alguna mirada a la pròpia realitat personal de Roger Pera, convertit en la ficció en un encarregat de prendre nota telefònicament de les reserves d'un restaurant d'alta volada i de distribuir les trucades internes de la casa, però sempre pendent d'un càsting com a actor al Teatre Nacional de Catalunya... [+ crítica]

15 de setembre 2018

«El tràmit», de Fernando Trías de Bes. Intèrprets: David Bagés, Àlex Casanovas, Mònica Glaenzel, Xavier Serrano, Manel Sans i Susanna Garachana. Veus en off: Oriol Rafel i Mercedes Segura. Escenografia: Sarah Bernardy. Vestuari: Fàtima Campos. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Orestes Gas. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Motse Alacuart. Tècnic companyia: Jordi Albors. Gravació: Tot Rodat. Premsa: K de Comunicación. Imatge: Assad Kassab. Adaptacions gràfiques: 20cmStudio i Álvaro Ortuño. Administració: Cristina Arribas. Direcció de producció: Mercedes Segura. Una producció de GreenLemon Ideas for Change SL. i Extraños en Común, AIE. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Teatre Borràs, Barcelona, 14 setembre 2018.

Amb aquesta comèdia, es pot dir que l'autor Fernando Trías de Bes (Barcelona, 1967) debuta plenament com a dramaturg. La seva faceta d'economista, assagista, articulista i narrador no li impedeix de temptar aquest nou registre literari, tot i que un assaig seu, «El vendedor de tiempo», ja es va adaptar a l'escenari fa uns anys. Un dels seus èxits més sonats com a assagista és el llibre «La buena suerte», escrit conjuntament amb Àlex Rovira, que amb els anys ha superat els tres milions d'exemplars amb nombroses traduccions. En l'actual aposta teatral, l'autor explora el sentit de l'humor amb una bona dosi de denúncia social i, sobretot, política, en un moment —coses de l'atzar— que les paraules «màster», «tesi», «corrupció» i «plagi» han sortit del diccionari per entrar fins i tot al plat de la sopa. La trama d'«El tràmit» té lloc en un espai tancat, una sala comunicada només a l'exterior per veus en off, un telèfon intern i una porta imaginària de ciència-ficció mirant als espectadors que condueix a l'altra banda de la racionalitat. I un no es pot estar de pensar, en un bon començament, que potser es tracta d'un homenatge subtil a «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran... [+ informació]

11 de setembre 2018

La Villarroel reposa l'obra «La calavera de Connemara» de Martin McDonagh protagonitzada per Pol López

«La calavera de Connemara», de Martin McDonagh. Traducció i adaptació de Pau Gener, sobre una idea d'Iván Morales. Intèrprets: Pol López, Marta Millà, Oriol Pla i Xavi Sáez. Escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Pau Matas. Caracterització: Toni Santos. Moviment: David Climent, Los Corderos. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Estudiant en pràctiques vestuari: David Valero. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Germans Óscar i Carles Hernández Pol (Ou i Xarli), Laura Galofré i Raquel Ibor. Escultura calaveres: David Abrodos. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Iván Morales. La Villarroel, Barcelona, 29 setembre 2017. Reposició: 12 setembre 2018.

No guanyaran prou per pagar les calaveres que esmicolen en cada funció a cops de maça. Forma part del joc teatral. Si no has pogut revenjar-te del veïnat en vida, fes-ho quan ja fan malves. Set anys després de ser enterrats, les restes dels vilatans del llogarret de Connemara —som a les terres verdes de Galway a Irlanda— s'han d'exhumar (per dir-ho finament) i fer espai per als altres vilatans que vagin fent l'últim badall. Feina de mal executar. L'enterramorts oficial és Mick Dowd, vidu, solitari, borratxo, apartat del món i potser també amb un passat fosc. La feina d'exhumació se li tira al damunt i el mossèn de Connemara, que és qui el paga, li envia un ajudant, el bala perduda del poble, el jove Mairtin Hanlon, que provocarà que la història es converteixi en una peça d'humor negre tintada de thriller però també en un espatarrant entremès de clown. Amb una proposta així, incrementada amb algun excés, que els espectadors aplaudeixen, pel director Iván Morales, l'atractiu del muntatge és innegable. I més encara si el que hi ha de rerefons és el text de l'autor d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970), dramaturg i guionista internacional, del qual, quan gairebé ni se'n parlava, es va veure aquí, el 1998, tot just a la mateixa sala de l'antic Villarroel, el director Mario Gas va muntar la versió de «La reina de bellesa de Leenane» amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla a la ficció i a la vida real, de protagonistes... [+ CRÍTICA]

06 de setembre 2018

La companyia T de Teatre reposa al Teatre Romea l'obra «E.V.A.», de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique

«E.V.A.», de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez / Chantal Aimée, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Col·laboració especial: Carme Fortuny, Mamen Duch. Música: Marco Mezquida. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. So: Damien Bazin. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Francesc Isern. Producció executiva: Daniel López-Orós. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Cap tècnic i operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador so: Roger Ábalos. Maquinistes: Roman Ogg i Erin Bassa. Regidora: Carmen Álvarez. Transportista: Miguel Yuste. Construcció escenografia: Pascualín i Fusteria Roca Fitó. Caps tècnics teatre Romea: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Assistència direcció: Carolina Morro. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Coproducció de la Companyia T de Teatre, Teatre Romea i Grec 2017. Teatre Romea, Barcelona, 5 juliol 2017. Reposició: 6 setembre 2018.

Que difícil que és convèncer un auditori teatral predisposat a trobar l'etiqueta de l'humor quan del que es tracta és de reflectir el dolor que pateixen cadascuna de les dones protagonistes d'aquesta nova aposta de T de Teatre que commemora els 25 anys de l'eclosió de la companyia des d'aquells «Petits contes misògins», descoberta juvenil de l'Institut del Teatre del 1991 que, sense pecar de nostàlgia, es pot dir que encara no s'han superat, tot i que sí que s'han imitat sense el mateix resultat ni la mateixa capacitat de sorpresa. Així, doncs, ara les T de Teatre demanen que els espectadors que es preparen les funcions com a bons minyons abans d'entrar al teatre sàpiguen que l'acrònim «EVA» és el que defineix l'escala mèdica per avaluar el grau de dolor d'un pacient. ¿I si no ets espectador bon minyó què...?... [+ CRÍTICA]

L'obra «Bodas de sangre» de La Perla 29 es reposa durant el setembre al Teatre de la Biblioteca de Catalunya

«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Creació musical: Joan Garriga. Intèrprets: Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i el cavall Juguetón (reposició setembre: Marta Marco i Júlia Bonjoch). Músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra. Espai escènic: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Llums: Pep Barcons. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Confecció vestuari: Irene Fernández. Suport tècnic muntatge: Irene Ferrer, Jordi Larrea, Dani Pino i Arnau Planchart. Estudiant en pràctiques Estudis Teatrals IT: Carles Algué. Atenció al públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Ajudant direcció i suport regidoria: Anna Castells. Regidora: Anna Cuscó. Tècnic llums: Juan Boné. Tècnic so: Òscar Villar. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 juny 2017. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: 20 juny 2018. Reposició: 6 setembre 2018.

Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere. És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyant la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», torna a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic... [+ CRÍTICA]