21 de juny 2017

Suso Silva reposa al Moll de la Fusta de Barcelona el seu espectacle «Manicomio» del Circo de los Horrores

«Manicomio (El Circo de los Horrores)». Idea original: Suso Silva. Intèrprets: Suso Silva, Damian Pranay, Andrey Aversuskyn, Ganna Stepavova, Chris Lemon, Morian Hambright, Trío Essence, Barto, Graziella, Troupe Ceban, Carolina Coria i Carlos Pérez. Escenografia: Miguel Brayda. Disseny llums: Juanjo Llorens. Coreografia: Lola González. Vestuari: Menkes. Producció: Suma y Sigue Espectáculos. Direcció muntatge: Circ Hermanos Rossi. Direcció: Suso Silva. Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona, 11 febrer 2015. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.

Quan una companyia que té les seves arrels en el circ integra en un espectacle les dues columnes vertebrals: pares i, en aquest cas, una filla petita, ja hi ha una bona part de continuïtat garantida. Suso Silva, aquest clown gallec nascut a Orense el 1962, participant en els seus inicis en el Circo de los Muchachos, guardonat amb el Premi Nacional de Circ del 2003, ha evolucionat cap a un concepte de circ que barreja l'antic art de pista amb el teatre, l'humor, el cabaret, la màgia i, de rerefons, el cinema.De tot plegat en surt un espectacle extraordinari com 'Manicomio' —abans va estrenar el 2009 al Teatre Victòria, 'Psicosis'— on els artistes, tots especialitzats i de primea línia en alguna de les tècniques del circ, es converteixen en múltiples personatges terrorífics, monstruosos, freakies, tocats per la bogeria i, per això, també molt lúcids... [+ crítica]

Investiguen l'Escola de Música Ireneu Segarra de Palma perquè els infants canten l'«Himne dels pirates» de l'obra «Mar i cel» de Dagoll Dagom per considerar-la d'adoctrinament gihadista

Pot semblar insòlit però és cert. La policia espanyola ha investigat l'Escola de Música Ireneu Segarra de Palma perquè en un concert de final de curs un grup de nois i noies va interpretar la coneguda peça «Himne dels pirates» del musical «Mar i cel» de Dagoll Dagom. Una mare es va negar que el seu fill cantés una cançó que, segons ella, té consignes contra els cristians. La mateixa mare també va protestar perquè els nois i noies anaven descalços i vestits de negre. La investigació se centra en diversos passatges de la cançó quan diu... [+ informació]

18 de juny 2017

«La Lloll i el secret d'El Maldà». Idea i dramatúrgia de Lloll Bertran. Actriu: Lloll Bertran. Actor: Eduard Autonell. Pianista: Ariadna Cabiró. Disseny de llums: Adrià Aubert. Tècnic de llums i so: Jorge Mur. Ajudant direcció: Bernat Cot. Direcció: Lloll Bertran. El Maldà, Barcelona, 16 juny 2017.

De segur que la majoria d'espectadors habituals d'El Maldà, quan enfilen el ram d'escales de la Casa Cortada (àlies Palau de Maldà) que porta a la petita sala teatral, pensen quins secrets deu amagar la història de la residència de l'antic baró que —si ell ho sabés es feriria!—, és més conegut per la decadència actual de les velles galeries reciclades en basar paquistanès que per la seva feina literària i periodística, precedent del costumisme i la crònica urbana. Amb aquest espectacle de la multifacètica actriu Lloll Bertran, potser ara els espectadors pensaran que, per fi, algú els explicarà els autèntics secrets del personatge i del casal del barri del Pi de Barcelona. Que s'ho treguin del cap, doncs. La Lloll és capaç d'anar més enllà del mateix baró i empescar-se una història de ficció que, si ella hi insisteix, pot passar a l'antologia de llegendes urbanes del passat com aquelles que, de tant explicar-les, acaben convertint-se en veritat... [+ crítica]

16 de juny 2017

«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Creació musical: Joan Garriga. Intèrprets: Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i el cavall Juguetón. Músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra. Espai escènic: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Llums: Pep Barcons. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Confecció vestuari: Irene Fernández. Suport tècnic muntatge: Irene Ferrer, Jordi Larrea, Dani Pino i Arnau Planchart. Estudiant en pràctiques Estudis Teatrals IT: Carles Algué. Atenció al públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Ajudant direcció i suport regidoria: Anna Castells. Regidora: Anna Cuscó. Tècnic llums: Juan Boné. Tècnic so: Òscar Villar. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 juny 2017.

Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere. És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyat la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», tornat a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic... [+ crítica]

09 de juny 2017

La companyia Cocotte reposa el seu espectacle de gest «Les rois fainéants» al Teatre Tantarantana

«Les rois fainéants». Creació de la Companyia Cocotte. Intèrprets 2016: Clara Algaba, Lucas Escobedo, Berta Graells, Raquel Molano, Borja Nieto i Pino Steiner. Intèrprets 2017: Clara Algaba, Berta Graells, Borja Nieto, Pino Steiner, Agnés Jabbour i Ferran Echegaray. Escenografia i vestuari: Marta Bayer. Il·luminació: Sergio Santafé i Mario Andrés. Música i so: Somaya Dabbech, Víctor Fernández. Material audiovisual: Alba José i Mirafilms. Col·laboració de l'Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle de l'Institut del Teatre. Direcció de Joan Cusó. Sala Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 gener 2016. Reposició: Teatre Tantarantana, Barcelona, 9 juny 2017.

Ep!, semblen francesos... però les aparencen enganyen. És el que té el gest i el teatre visual: que no tot és com sembla que sigui. La joveníssima Companyia Cocotte recorre a una manera despectiva francesa d'anomenar els reis mandrosos, uns sobirans joves que la imatgeria popular ha representat al llarg del temps en còmodes carruatges estirats per bous i amb els cortesans a dins mirant les mussaranyes. El malnom de reis mandrosos (les rois fainéants) els ve a causa de les disputes per la successió que va fer que, molts d'ells, entre els anys 673 i 751, no escalfessin gaire temps el tron. L'espectacle 'Les rois fainéants' barreja diferents elements del teatre de gest, del teatre d'objectes, del guinyol —del gran guinyol i del menut de dits— sense renunciar a explicar una història que, per fer honor a les aparences, té lloc a la regió francesa de la Dordonya, en una antiga fàbrica fundada per un patrici industrial emmarcat en un quadre, i a través de mitja dotzena dels seus treballadors, fins que la rutina del dia a dia es veu sotraguejada per l'arribada d'una carta del Ministeri francès anunciant que la fàbrica serà enderrocada perquè, pel seu solar, hi passa una nova infraestructura de comunicacions... [+ crítica]

08 de juny 2017

«Amors & Humors», d'Abel Folk i Pep Planas, basat en textos de William Shakespeare i Miguel de Cervantes. Traduccions de fragments de Shakespeare: Salvador Oliva i Joan Sellent. Assessora literaris: Jordi Carrión i Marilena de Chiara. Intèrprets: Pep Planas i Abel Folk. Soprano: Maria Altadill. Músics: Felipe Sánchez (guitarres), Javier Aguirre (viola de gamba) i Mikko Ikäheimo (llaüt). Espai escènica, atrezzo i vestuari: Abel Folk i Pep Planas. Il·luminació i so: Rai Segura i Abel Folk. Direcció producció: Glòria Casanova. Direcció tècnica: Raimon Segura. Regidor Àlex Folk. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Producció: Ilerda Antiqua - Maria Altadill. Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, Girona, 3 desembre 2016. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 7 juny 2017.

L'espectacle és tan intimista que un pensa que l'escenari convencional és només una excusa prou legítima perquè arribi a més espectadors. «Amors & Humors» és d'aquelles peces de gourmet teatral que es poden passejar tal com s'ha cuinat per sales de concerts de cambra, tarimes de biblioteques, espais de centres cívics, caves poètiques o cafès-concert perquè la conjunció dels tres músics, els dos intèrprets i la soprano es basa en la seva naturalitat i fins i tot l'esqueixada de la quarta paret en relació amb els espectadors. Quinze peces musicals i potser un bis, si l'auditori insisteix. Són peces que remeten musicalment a l'època de Shakespeare i Cervantes —casualment els dos morts en dates gairebé similars segons el calendari de fa 400 anys— i que constitueixen, esclar, l'excel·lència de l'espectacle, tant per part dels tres músics com de les interpretacions de Maria Altadill (Tarragona, 1975). La soprano és una cantant formada inicialment a la seva ciutat, però després, i principalment, a Suïssa, amb gires internacionals, cosa que l'ha portat també a crear una escola de cant a Lleida, i personalment encaterinada amb la música antiga —el conjunt utilitza, a més de guitarres, viola de gamba i llaüt—, motiu, en part, de la gènesi de l'espectacle amb la complicitat d'Abel Folk... [+ crítica]

07 de juny 2017

L'obra «El preu», d'Arthur Miller, dirigida per Sílvia Munt, es reposa al Teatre Goya

«El preu (The Price)», d'Arthur Miller. Traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. Intèrprets: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom. Escenografia: Enric Planas. Ajudant d’escenografia: Juli Sanjuan. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells i Jorba-Miró taller d’escenografia. Disseny il·luminació: Kiko Planas (aai). Espai sonor: Jordi Bonet. Saxo tenor: Pepino Pascual. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: María Albadalejo. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Vídeo: Raquel Cors i Daniel Lacasa. Coordinació tècnica: Jordi Thomàs. Regidoria: Maria Miralda. Tècnic de so: Roger Àbalos. Tècnic de llums: Juli González. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Nati Sarriá. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap tècnic del teatre: Moi Cuenca. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció Grec 2016 Festival de Barcelona i Bitò Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 12 juliol 2016. Reposició: 8 juny 2017.

Arthur Miller a la catalana. Som a Nova York, però la història penetra de seguida en la pell i l'ànima de la tribu familiar de cada espectador, sigui d'on sigui. ¿Qui no ha viscut de prop o no en sap alguna cosa d'algun conflicte d'herència que ha esqueixat o malferit una família? I dic Arthur Miller a la catalana no només per això sinó també perquè la versió de Neus Bonilla i Carme Camacho és d'una exquisidesa lingüística tant en la forma com en el fons perquè sap alternar un discurs profund, que Arthur Miller ja serveix en safata com si fos senzill i quotidià, amb expressions, maneres de dir i un argot casolà que no encotilla gens ni mica l'acció sinó que, ben al contrari, l'aproxima als espectadors i els arrossega a manera que avança l'acció. Aquesta exquisidesa lingüística, afegida a un quartet interpretatiu de primera fila, s'arrodoneix amb la mà destra de Sílvia Munt, poc freqüent en la maroma de la direcció teatral, i que com el pintor quan acaba una tela, sembla que hagi acolorit cadascun dels personatges amb les pinzellades del to i la caracterització més adequats. Una direcció feta amb rigor teatral, sí, però que deixa entreveure també una mirada escrutadora d'ull de càmera, que és per on Sílvia Munt es mou últimament. Una combinació perfecta... [+ crítica]

05 de juny 2017

Les actrius Cristina Genebat i Clara de Ramon s'incorporen al repartiment de l'obra «Hamlet» en versió de Pau Carrió que protagonitza Pol López al Teatre Lliure de Gràcia amb totes les funcions exhaurides

«Hamlet», de William Shakespeare. Versió de Pau Carrió. Intèrprets 2016: Eduard Farelo, Pol López, Xicu Masó, Rosa Renom, Marc Rius, Maria Rodríguez i Pau Vinyals. Intèrprets reposició 2017: Eduard Farelo, Cristina Genebat, Pol López, Xicu Masó, Clara de Ramon, Marc Rius i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Construcció escenografia: Jorba-Miró, estudi-taller d'escenografia. Vestuari i objectes: Silvia Delagneau. Ajudant escenografia i vestuari: Laura Clos Closca. Alumne en pràctiques: Carles Molero. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assessoria de moviment: Anna Rubirola. Mestre d'esgrima esportiva: Xavi Padilla. Ajudant direcció: Bernat Pons. Direcció: Pau Carrió. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 16 març 2016. Reposició: 6 juny 2017.

Cada nova versió de «Hamlet» que cíclicament apareix als escenaris aporta a les velles i noves fornades d'espectadors una nova visió del mite, una visió que gairebé sempre està condicionada pel moment històric, social i polític que viu el món i pels ulls com se'l miren els coetanis. Partir d'una obra com «Hamlet» que té en el seu original una durada de prop de sis hores —la més llarga de l'autor— i reduir-la a dues hores i mitja —hi ha vint minuts de mitja part— requereix d'entrada una disposició a la concessió i la netedat sense que es perdi el fil ni del discurs ni de la trama. La versió de Pau Carrió (Barcelona, 1981), que torna a Shakespeare després de la posada en escena de «Victòria d'Enric V», al mateix Teatre Lliure, el 2014, tensa aquest fil perquè als espectadors no se'ls escapi res del que passa sobre la maroma. I ho fa, com l'equilibrista, passant silenciosament i de puntetes sobre cadascun dels moments més essencials de la tragèdia, deixant que cada personatge tingui el seu moment i permetent-se la trapelleria de trencar el glaç entre els intèrprets i els espectadors amb escenes que no només serveixen perquè els uns i els altres prenguin alè sinó també per fer adonar de la identificació que hi pot haver entre els espectadors d'avui mateix i la ficció de la pretesa llegenda danesa recollida per Saxo Grammaticus, autor de la primera història que es coneix de Dinamarca, i l'especulació literària i històrica posterior que en fa Shakespeare, mirant al moment anglès de l'època.... [+ crítica]

28 de maig 2017

«Lucis et umbrae». Idea de Sergi Buka. Dramatúrgia i textos de Victoria Szpunberg. Composició musical i piano: Jordi Sabatés. Il·lusionisme i projecció llanterna màgica: Sergi Buka. Intèrprets: Sergi Buka, Jordi Sabatés i Rosa Serra. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Pascualín. Il·luminació: Samantha Lee. Espai sonor: Joan Gil. Coreografia: Eulàlia Bergadà. Veu en off: Claudi Domingo Trifol. Col·lecció plaques llanterna màgica: Sergi Buka. Ajudant direcció: Agustín Balbi. Direcció: Xavier Martínez. Producció executiva: Macarena García. Producció tècnica: Joan Segura. Producció: TNC i Sergi Buka. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 maig 2017.

Un espectacle marcat per l'elegància i el preciosisme que caracteritza les creacions de Sergi Buka, que es presenta com a il·lusionista, ombroman i llanternista. Prop de noranta minuts immersos entre les llums i les ombres, entre el 1980 i el 2080, és a dir, entre el que es coneix del passat, la incertesa del present i la imaginació del futur. De fet, «Lucis et umbrae», un títol que Sergi Buka manlleva d'un llibre antic, del 1671, on s'hi anomena per primera vegada la llanterna màgica, són tres espectacles en un: per una banda la composició pianística de Jordi Sabatés, en directe a l'escenari; per una altra banda, la interpretació de l'actriu Rosa Serra, que protagonitza una primera part amb un text de caire críptic de la dramaturga Victoria Szpunberg, i per l'altra, la projecció... [+ crítica]

«Singing Talent Show». Guió de Lluís Grifé, Marta Torras i Benjamí Conesa. Coreografia: Hugo Riveros i Maria Torras. Intèrprets: Benjamí Conesa, Maria Torras, Hugo Riveros, Marta Torras, Dani Claramunt, Josep Gámez, Cristina Anchuela, Claudia Gregorio. Veu en off: Roger Pera. Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari i caracterització: Cristina Anchuela i Rafató Teatre. Disseny so: Roger Blasco. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció musical: Juan Diego Fidalgo. Ajudanta direcció: Maria Torras. Direcció: Benjamí Conesa. Producció: Namar Teatre Musical. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 28 maig 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

Ens movem entre els xous temàtics de Disneylàndia i Port Aventura passant per les bandes sonores de les produccions cinematogràfiques de ca n'Ànec Donald dels últims temps. Es tracta d'un espectacle familiar eminentment musical que recrea els temes principals dels personatges de ficció de l'imaginari infantil, des de Tarzan o Hèrcules a la Ventafocs o Pocahontas. Tots ells, prínceps, princeses, herois, malvats o bons jans participen, quan ja estan gairebé a l'atur de les seves ocupacions, en un concurs televisiu estil càsting per optar a formar part d'una pròxima producció de dibuixos animats. Qui guia el xou és un locutor que té la veu en off de l'actor Roger Pera i que recorda el to solemne olímpic del desaparegut Constantino Romero. El guió marca les pautes de tota la trama, però de fet no hi ha una trama que plantegi, anusi i desenllaci en la línia convencional sinó que només serveix perquè cadascun dels personatges, individualment, en parella o amb l'ajut coral, faci el seu do de pit i demostri les seves aptituds com a cantant... [+ crítica]

«Somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació d'Adrià Aubert i Ariadna Pastor. Música original de Llorenç González i Guillem Roma. Arranjaments musicals: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay. Il·luminació: Adrià Aubert. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente i Maria Albadalejo. Postissos: David Chapanoff. Moviment: Robert González i Anna Romaní. Ajudants direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre, Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 27 maig 2017.

Diferent, alegre, juganera, jovial, juvenil, festiva, acolorida, descarada i fins i tot “piratejada”. Tot això és aquesta versió semimusical de l'obra «Somni d'una nit d'estiu», que la companyia Els Pirates —la gestora d'El Maldà— ha aixecat sobre una tarima d'antics comediants de barraca a la sala gran de La Seca Espai Brossa, on la companyia ja ha estat en altres ocasions, abans de la seva aventura emprenedora a la casa del baró de les decadents galeries comercials. ¿N'hi haurà prou amb un mes de representacions? Tot fa pensar que l'elixir de “fer seguir” —els espectadors en poden tastar un glopet a l'entrada de la sala i sembla que no té regust de l'aigua de Canaletes— farà el seu efecte i el boca-orella correrà com la pólvora trabucaire fins a esgotar localitats ben aviat, cosa que si es compleix, malgrat la calor estiuenca, hauria de fer pensar en una segona temporada perquè l'espectacle ha acabat sortint tan rodó que no hi ha frontera d'edat per als espectadors i, sobretot, és un espectacle altament recomanable per a pre i postadolescents... [+ crítica]

27 de maig 2017

«Generació de merda. Un musical amb molts “likes”», de Xavier Morató (text) i Gerard Sesé (música). Intèrprets: Víctor Gómez / Albert Ruiz, Joan Olivé, Eloi Gómez, Berta Peñalver / Marina Pastor, Mónica Macfer, Gerard Sesé / Jaume Viñas. Músics: Gonçal Perales (piano), Narcís Perich (guitarra), Manel Romero (baix), Adrià Claramunt / Joan López (bateria). Coreografia: Griselda Astudillo i Helena Vicente. Escenografia: Jordi Bulbena. Vestuari: Ona Grau i Mariona Signes. Il·luminació: Dani Gener. So: Miguel García. Imatge: Ander Soto i Jordi March. Tècnic: Aitor Larrea. Arranjaments i direcció musical: Gerard Sesé. Direcció: Xavi Morató. Jove Teatre Regina, Barcelona, març-abril 2014. Reposició: Teatre Poliorama, abril 2016. Reposició: Eixample Teatre, Barcelona, desembre 2016, gener 2017. Reposició i revisió: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 26 maig 2017.

Ja fa tres temporades que circula, però no s'esgota. Aquest és un musical fet i pensat per a una generació determinada que, dissortadament, si les coses no canvien, sembla que, per ara i tant, serà una generació rere l'altra. També és un musical que té complicitats “gremials” perquè hi han entrat i n'han sortit diversos intèrprets a cada reposició al llarg d'aquestes tres temporades, cosa que constata la “bona salut” del sector i la intemporalitat i l'atractiu del guió. La novetat més important d'aquesta renovada temporada és la incorporació en l'espectacle dels músics en directe. I també la millora en la representació de l'espai quadrilàter del Teatre Gaudí Barcelona que ha consolidat la bona acústica i, en conseqüència, la imprescindible comprensió de les lletres, que són, de fet, el guió essencial de tota la trama, amb text de Xavi Morató (dramaturg estrenat i premiat en diverses ocasions) i la música de Gerard Sesé (herència de nissaga musical familiar). Tot això al costat d'un repartiment de sis “encara joves” noms del teatre musical català que no necessiten presentació especial perquè la porten adherida en la seva trajectòria, que s'endevina feta de picar pedra, amb noms propis: «The Feliuettes», «Grease», «Los miserables», «Molt soroll per no res», «Rent», «La nit de Sant Joan», «Boig per tu», «The Wild Party», «El despertar de la primavera», «Tots som Anna Allen», «La gran duquessa de Gerolstein», «Oh my God Barcelona!», «Fama, «Hair» i fins i tot amb el grup DeudeVeu, guanyador del premi del 2013 del programa «Oh Happy Day» de TV3... [+ crítica]

25 de maig 2017

Tota la programació del Festival Grec 2017

El Festival Grec 2017 s'inaugurarà l'1 i 2 de juliol amb la Dresden Frankfurt Dance Company, que portarà tres coreografies de Jacopo Godani a l'Amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc. La programació de la 41a edició del festival compta amb 102 espectacles de teatre, música i dansa, 27 dels quals són estrenes, i 412 funcions durant el mes de juliol en diferents escenaris... [+ programa complet en PDF en aquest enllaç]

«Dansa de mort», d'August Strindberg. Versió de Jordi Casanovas. Composició musical: Carles Viarnès. Intèrprets: Mercè Arànega, Lluís Soler i Carles Martínez. Disseny il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny vestuari: Irantzu Ortiz. Ajudanta vestuari: Irene Vizcaíno. Disseny escenografia: Jordi Casanovas. Disseny so: Marc Santa. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Producció tècnica: Paty Cortès. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Col·laboració en la producció: Teatres en Xarxa. Producció: Sala Muntaner. Ajudanta direcció: Sílvia Sanfeliu. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Muntaner, Barcelona, 24 maig 2017.

Som al 21 de febrer del 1981. Sí, dos dies abans de l'intent de cop d'estat al Congrés espanyol, conegut oficialment com el del coronel Tejero. L'espai ambiental és una illa mediterrània on, en una mansió que havia estat molt de temps enrere una torre de presó, viu un matrimoni que ha tocat les portes de l'infern de la seva relació. Ell, militar de l'antic règim convençut que no ha canviat res des del 1975 amb la mort del Dictador i mantingut per compassió pel comandament sense cap ascens meritori. Ella, una exactriu, anul·lada com a persona durant un quart de segle de matrimoni i amb la personalitat i la llibertat confiscades per l'opressió malaltissa del marit. Hi ha fills que viuen fora de l'illa. I hi ha un cosí d'ella que torna de l'exili forçat arran de les seves activitats en l'època de la clandestinitat i a qui van prendre els fills. Però —potser es preguntaran els futurs espectadors— ¿que no es tractava d'una obra del suec August Strindberg (Estocolm, 1849 - 1912), escrita el 1900, i ambientada en el seu espai nòrdic, tintada de la misogínia que va caracteritzar l'autor arran de la seva esquizofrènia de mania persecutòria focalitzada en el moviment feminista?... [+ crítica]

24 de maig 2017

L'obra «El test», de Jordi Vallejo, dirigit per Cristina Clemente, es reposa al Club Capitol amb un repartiment renovat

«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets 2016: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Intèrprets reposició 2016: Sergio Caballero, Dolo Beltran, Clàudia Costas i David Vert. Intèrprets reposició 2017: Sergio Caballero, Clàudia Costas, Carme Poll i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016. Reposició: 14 desembre 2016. Reposició: Barcelona, Teatre Club Capitol, 24 maig 2017.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó. Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins. Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla"... [+ crítica]

16 de maig 2017

«Al i Oli (The Sunshine Boys)», de Neil Simon. Versió de Josep Minguell. Intèrprets: Josep Minguell, Mingo Ràfols, Oriol Casals, Àngela Jové i Thais Buforn / Bernat Muñoz. Veus en off: Frank Capdet i Xavi Martín. Escenografia: Ramon de los Heros. Construcció escenografia: Daniel G. Blanco. Vestuari: Jordi Bulbena. Ajudanta vestuari: Mariela Sernagoras. Construcció vestuari: Carmen González. Il·luminació: Lluís Serra. So: Ramon Olesti. Tècnic llum i so: Guillem Pol. Cap tècnic: Rafael Tomico. Regidors: Thais Buforn / Bernat Muñoz. Estudi gravació: Kaliope Studio. Producció executiva: Cristina Raventós. Ajudants producció: Àlex Verdú i Stasik Biel. Ajudanta direcció: Thais Buforn. Direcció: Josep Minguell. Producció de Bohèmia's. Teatre del Raval, Barcelona, 14 maig 2017.

L'allioli és una salsa espessa, grogosa o verdosa, depèn de l'oli d'oliva, que s'elabora al morter picant i remenant amb la mà de morter, triturant alls barrejats amb l'oli, amb una mica de sal i, segons els gustos, amb un raig de suc de llimona. Es fa difícil, pel títol escollit per a aquesta versió catalana, «Al i Oli», no pensar fonèticament en aquest ingredient de cuina. I posats a picar i remenar amb la mà de morter teatral, un diria que Josep Minguell ha tret tota la salsa possible de la comèdia de Neil Simon (Bronx, Nova York, EUA, 1927) que va escriure el 1972 i que, tres anys després, el 1975, amb guió d'ell mateix, va portar al cinema, amb la pel·lícula «The Sunshine Boys», dirigida per Herbert Ross, protagonitzada per Walter Matthau i George Burns. La trama és tan temptadora per a la gent de l'espectacle que Woody Allen i Peter Falk, el 1995, en van fer una versió per a televisió. Josep Minguell i Mingo Ràfols no són, precisament, dos actors que portin penjada l'etiqueta de còmics, com la duien en el seu moment Joan Pera i el desaparegut Paco Morán, arran del boom de «La extraña pareja», del mateix Neil Simon. Per això, aquesta juguesca que han organitzat té el doble atractiu de refrescar la popular comèdia de Neil Simon i de trobar els dos actors catalans en un registre al qual els espectadors no hi estan acostumats... [+ crítica]

14 de maig 2017

«Ciutat de vidre (City of Glass)». Basada en la novel·la gràfica de Paul Auster (text), David Mazzucchelli i Paul Karasik (adaptació i dibuixants). Traducció: Joan Sellent. Dramatúrgia: Mònica Bofill i Ricard Soler i Mallol. Intèrprets Grec 2016: Joan Arqué, Francesc Ferrer i Nuri Santaló. Intèrprets Sala Beckett 2017: Joan Arqué, Pepo Blasco i Nuri Santaló. Veu de Daniel: Gabriel Bofill. Escenografia: Josep Carreras. Il·luminació: Adrià Pinar. Vestuari: Carlota Ricart. So: Ariane Lamarre. Tècnic: Víctor Peralta. Projeccions: Adrià Pinar i Mònica Bofill. Assessorament moviment: Andreu Martínez. Ajudanta direcció: Mònica Bofill. Direcció: Ricard Soler i Mallol. Coproducció Companyia Obskené i Grec 2016 - Festival d'Estiu de Barcelona. Premi Adrià Gual 2015 projecte escenificació de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Estrena: Grec 2016. Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona, 27 juliol 2016. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 13 maig 2017.

De la novel·la a la novel·la gràfica i de la novel·la gràfica al teatre (¿gràfic?). I el recorregut fins aquí ha durat trenta anys. Però sembla com si pel camí s'hagués perdut alguna cosa. En l'estrena molt fugaç —només dos dies— al Mercat de les Flors, dins el Festival Grec del 2016, ja es va apuntar que aquesta adaptació de «Ciutat de vidre» de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, EUA, 1947) —la primera novel·la de la «Trilogia de Nova York» que va rellançar l'escriptor internacionalment— necessitava alguns ajustos. El primer ajust, la sala. I aprofitant ara que la companyia Obskené —que va obtenir el premi Adrià Gual 2015 amb aquest projecte— és la resident de la nova Beckett, el muntatge s'ha resituat en un espai més idoni perquè els espectadors estan més a tocar de l'escenografia (¿gràfica?) —obra molt original de Joan Carreras, que ocupa el pla de l'escenari i les làmines del fons per a la projecció de les vinyetes, muntatge molt treballat d'Adrià Pinar i Mònica Bofill—, i gairebé se senten inclosos dins les pàgines de la novel·la gràfica, que els amants del gènere anomenen també còmic... [+ crítica]

13 de maig 2017

«Esquerdes Parracs Enderrocs», de Carles Santos i Jordi Oriol, a partir de Joan Brossa. (Títol inicial del projecte: «Collar de cranis»). Intèrprets (graduats en Arts Escèniques de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de l'Institut del Teatre): Arnau Armengol, Anna Berenguer, Ferran Echegaray, Jordi Font, Blanca Garcia-Lladó, Berta Graells, Mirena Nafarrete, Ireneu Tranis i Berta Vidal. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Guillem Llotje. Escenografia i vestuari: Clàudia Vilà i Joana Martí. Coordinació escenografia i vestuari: Montse Amenós. Direcció i dramatúrgia IT Teatre: Daniel Monterroso. Coordinació IT Teatre: Ramon Simó i Pepelú Guardiola. Coordinació interpretació: Muntsa Alcañiz. Servei graduats Institut del Teatre: Mireia Siles. Composició (esgudiants de l'ESMUC): Bernat Giribet Sellart i José Mora González. Músics: Clara Canimas Furcarà (fagot), Álvar Rosell Martín (clarinet) i Julia Real Babí (oboé). Coordinació (professors ESMUC): Fèlix Pastor i Ramon Torramilans. Alumnes en pràctiques (Escola Superior de les Arts de l'Espectacle, ESTAE): Esther Porcel, Javier M. Castrillón, Carlos Álvarez, Dídac Mariné i Pablo Gómez. Tutors ESTAE: Guillem Llotje i Laura Gutiérrez. Coordinació tècnica ESTAE: Laura Gutiérrez. Ajudanta direcció de l'espectacle: Anna Llopart. Direcció de l'espectacle: Carles Santos i Jordi Oriol. Producció: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i TNC, amb la col·laboració de l'ESMUC. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 maig 2017.

L'espectacle respira Brossa, sí, però és marca Carles Santos en estat pur. L'única diferència és que el músic de Vinaròs, acompanyat en l'autoria i la direccció per l'actor Jordi Oriol, ha canviat el típic piano i els habituals intèrprets veterans dels seus muntatges per nou joves intèrprets, escollits mitjançant una convocatòria oberta, recentment graduats de l'Institut del Teatre. Una bona feina, en col·laboració amb el TNC, per fer el salt de la teoria acadèmica a la realitat teatral. Durant noranta minuts, Carles Santos esprem al màxim les possibilitats "energètiques" dels nou intèrprets: esgarips, xiscles, veus agudes, veus greus, jeroglífics lingüístics, gest, acrobàcia, algun impromperi verbal i picades d'ullet a Brossa i al mateix Santos, com si tot el que ocorre a l'escenari fos fruit de la creació dels mateixos joves i no d'una pauta marcada i conduïda pel músic. I alguna cosa hi ha d'això perquè fa la impressió que moltes de les accions que s'hi executen s'han acabat d'arrodonir a partir del treball d'improvisació dels intèrprets, seguint certes pautes i intencions del mestre, polides finalment per l'ampli quadre de coordinació i direcció de l'espectacle que ha passat de titular-se «Collar de cranis», segons el projecte inicial, a «Esquerdes Parracs Enderrocs», que probablement defineix més el resultat plàstic i vocal de la, diguem-ne, performance escènica... [+ crítica]

12 de maig 2017

«Ven a Fraguel Rock». Dramatúrgia de Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan i Laura Vila Kremer. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Gerard Orobitg. Disseny vestuari: Cinta Moreno. Confecció vestuari: SaraLo Serra Nilsson. Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Companyia Casa Real. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 maig 2017.

Com que qualsevol temps passat de la infància va ser millor que el que toca viure d'adult, no és estrany que la generació nascuda o influïda per les sèries televisives de la dècada dels vuitanta del segle passat recorri a l'enyorança d'alguns dels personatges d'aleshores per fer-ne una lectura des d'avui. Això és el que passa amb aquest espectacle que beu de les fonts de la sèrie infantil «Fraggle Rock», protagonitzada per titelles de drap anomenats «fraggles», que amb gairebé un centenar d'episodis, 96 exactament, es va emetre arreu del món entre els 1983 i el 1987 (aquí a partir del 1985). Els capítols es van recuperar després, a l'època del DVD, es va clonar més endavant amb un remake amb dibuixos animats i fa un parell d'anys es va anunciar el projecte d'una pel·lícula protagonitzada per l'actor Joseph Gordon-Levit... [+ crítica]

L'obra «Xarnegos» es reposa a l'Almeria Teatre amb recanvis en el repartiment i en funcions de dijous i divendres

«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Camilo García, Albert Eguizábal, Marta Arán i Alzira Gómez. (Intèrprets 2016: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez). Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: 11 maig 2017.

Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut. Marc González de la Varga és fill de mare lleonesa i pare madrileny. Els seus dos progenitors van venir a establir-se a Catalunya des de petits. L'obra 'Xarnegos', doncs, beu clarament de la font de viure entre dues cultures, la dels seus avis i els seus pares i la seva pròpia arrelada ja a Catalunya. Per això, el mateix autor i director introdueix l'obra amb una dedicatòria als seus avantpassats. Però l'obra va més enllà d'aquesta relació dual i s'endinsa en els fantasmes personals dels protagonistes, tots assistents en unes sessions de psicodrama conduïdes, tan bé com pot i sap, per un aspirant a professor argentí (Albert Eguizábal), assidu al mate com la majoria d'argentins... [+ crítica]