RESCATAR ELS RECORDS DEL NIU DE L'ORENETA

Hi ha molt poques obres de les quals no en puguis dir bo i res per no trencar la guspira de sorpresa que t'assalta una rèplica rere l'altra. «L'oreneta» té aquesta enorme qualitat dramatúrgica que es converteix, a més, en un sotrac emotiu per als espectadors. Qui l'hagi vist es guardarà prou de desvelar no només com acaba —que ja seria prou reprovable— sinó ni com comença ni com continua ni com va progressant al llarg de la trama. Només és possible dir que una professora de cant rep al seu estudi un jove que vol millorar la manera d'interpretar «L'oreneta», una peça de la infantesa en memòria de la seva mare morta. I també es pot dir que l'autor Guillem Clua va començar a escriure «L'oreneta» a raig després que el 12 de juny del 2016 un terrorista entrés amb un fusell al Bar Pulse de la ciutat nord-americana d'Orlando (Florida) i matés cinquanta persones en un atemptat contra la comunitat LGTBI. I no dic res més perquè aquesta presumpta sinopsi —amb permís de la casa— forma part de la brillant estratègia dramatúrgica de Guillem Clua (Barcelona, 1973) que, sense menystenir altres obres seves anteriors com «Smiley» o «Justícia», signa aquí la que per ara es podria considerar la seva “petita obra mestra”. Tan “mestra” que «L'oreneta» porta cinc anys rondant pel món, després d'estrenar-se primer a Londres, tot seguit a Atenes, més tard a Madrid i després de girar per mitja Espanya, i que ara mateix, fins al 6 de març, encara s'està representant al Théâtre Hébertot de París («L'hirondelle», amb Carmen Maura i Grégori Baquet, dirigits per Anne Bouvier)... [+ crítica]

CAFÈ, COPA I PURO... I VAGA

«Cigarreras». Basat en «La Tribuna» d'Emilia Pardo Bazán. Versió de Cándido Pazó. Intèrprets: Tamara Canosa, Susana Dans, Mercedes Castro, Isabel Naveira, Covadonga Berdiñas, Ana Santos, Ledicia Sola. Escenografia: Dani Trillo. Vestuari: Martina Cambeiro. Il·luminació: Afonso Castro. Música: Manuel Riveiro. Direcció de producció: Belén Pichel. Cap tècnic del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Disseny gràfic (imatge cartell): PlanB diseño gráfico. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Producció de Contraproducions. Companyia Histrión Teatro. Ajudant de direcció: Antonio Mourelos. Direcció: Cándido Pazó. Teatre Romea, Barcelona, 24 febrer 2022.

L'adaptació de la novel·la «La Tribuna» es mou entre el documental i, sobretot, la recuperació de la Memòria Històrica. I sempre que això passa, cal buscar una dramatúrgia que estengui un vel poètic sobre la representació. L'escriptora Emilia Pardo Bazán (A Coruña, 1851 - Madrid, 1921) hi aporta el seu registre de tècnica naturalista però, amb els anys de distància que ens en separen, la seva trama adquireix ara mateix un altre caràcter: la reivindicació feminista, la reivindicació laboral, la denúncia de l'explotació de les fàbriques del segle XIX i principis del XX que es pot comparar amb altres explotacions modernes. «La Tribuna» i la seva adaptació teatral amb el títol de «Cigarreras» s'ambienta a la Fàbrica de Tabacs d'A Coruña, que a la novel·la s'anomena La Marineda, una de les primeres que va contractar obreres cosa que va representar que la dona de l'època superés l'encasellament domèstic en el qual estava exclusivament destinada. I la novel·la d'Emilia Pardo Bazán apareix en el clima de la Revolució del 1868 que va destronar la reina Isabel II i que va portar la Primera República i la posterior crisi social i econòmica. I si hi afegim l'eclosió de les vagues obreres, ¿no és cert que ni que sigui una història del passat sembla una història d'avui en dia?... [+ crítica]

ESMOLAR EL CRIM I EL CÀSTIG AMB UN TALL DE DESTRAL

«Crim i càstig», de Fiódor Dostoievski. Tírol original: «Prestuplenie i nakazaie». Traducció del rus: Miquel Cabal Guarro. Adaptació: Pau Carrió. Intèrprets: Roser Batalla, Oriol Guinart, Míriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Albert Prat, Òscar Rabadán, Marc Rodríguez i Maria Rodríguez. Música original: Joan Vallvé. Músic: Joan Solé. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Assessora de moviment: Anna Rubirola. Ajudant d'escenografia: Paula Font. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumna en pràctiques del Màster Universitari en Estudis Teatrals (Muet): Laura Corominas. Contrucció de l'escenografia: Jorba-Miró i Quim Guixà. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Agraïments: La Casa dels Clàssics / Bernat Metge Universal, Eloi Caballé, Can Sons Studio, Taller Escenografia Castells. Ajudanta de direcció: Anna Serrano. Direcció: Pau Carrió. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 23 febrer 2022.

«¿Com és que llançar bombes sobre la població civil durant un setge és una forma de matar més respectable?», clama en un moment donat Raskólnikov, el personatge de l'estudiant de dret, torturat pels seus fets, protagonista de «Crim i càstig», de Fiódor Dostoievski, que interpreta l'actor Pol López. I mentre ho diu, els espectadors del Teatre Lliure de la nit del 23 al 24 de febrer del 2022, encara no saben que a l'est d'Europa, a la frontera entre Ucraïna i Rússia, es cou la revifalla del clan de la nova “creugammada”, personificada en un personatge d'aspecte tenebrós i ànima de gel com l'oligarca rus Vladímir Putin, que està a punt de llançar de matinada, a les 04:30 hora catalana, l'exèrcit rus per terra, mar i aire, encerclant tot Ucraïna. «Crim i càstig» és una obra de la literatura russa de les considerades monumentals, que l'escriptor Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va publicar en lliuraments per capítols el 1866, i que Andreu Nin (El Vendrell, 1892 - Madrid, 1937) ja va traduir al català l'any del crac, el 1929, i que ara, des del 2021, ha comptat amb una nova traducció, més moderna pel que fa a la llengua, a càrrec de Miquel Cabal, de la qual, Pau Carrió, el director escènic, n'ha elaborat una ambiciosa versió teatral meticulosament sintetitzada, centrada en els eixos morals i ètics més remarcables de la història, a partir de més de 600 pàgines de la narrativa original, convertida en una obra en dues parts, en conjunt unes tres hores i tres quarts amb un generós intermedi, per a tranquil·litat dels espectadors. Hi ha una versió teatral anterior a la de Pau Carrió. La van fer Josep Maria Jordà i Lluís Capdevila (Llibreria Millà, 1936). Però és evident que des d'ells dos i des d'Andreu Nin ha plogut molt de teatre. I una revisió moderna és tan rica com necessària... [+ crítica]

BAIXAR A TERRA I ENFANGAR-SE

«Terra baixa», d'Àngel Guimerà. Dramatúrgia: Roberto Fratini. Intèrprets: Chantal Aimée, Marta Aguilar, Nao Albet, Alba Aloy, Mercè Arànega, Hodei Arrastoa, Enric Auquer, Quim Àvila, Guillem Balart, Susanna Barranco, Javier Beltrán, Dolo Beltrán, Ivan Benet, Clàudia Benito, Paula Blanco, Marcel Borràs, Alba Brunet, Marc Cartanyà, Aina Clotet, Francesc Cuéllar, Carlos Cuevas, Bruna Cusí, Biel Duran, Tilda Espluga, Raquel Ferri Moscardó, Xantal Gabarró, Francesc Garrido, Berta Graells, Margalida Grimalt, Paula Jornet, Marc Joy, Mireia Lorente-Picó, Núria Lloansi, Toni Mas, Paula Malia, David Menéndez, Bàrbara Mestanza, Tamara Ndong, Eva Ortega, Anna Pérez Moya, Víctor Pi, Oriol Pla, Alba Pujol, Alba Ribas, Santi Ricart, Xavier Ripoll, Maria Antònia Salas, David Selvas, Yolanda Sey, Blanca Valletbó, Martina Vilarasau, Pau Vinyals, Jaume Viñas. Resta de repartiment en curs d'un col·lectiu de 78 intèrprets (6 per funció que es fan públics el dia abans). Il·luminació: Anna Rovira. So: Joan Solé. Audiovisuals: Enrique Baró Ubach i Marie Klara González. Ajudants de direcció: Pedro Granero i Estela Santos. Ajudants de so: Pau Matas i Enol Balada. Producció executiva: Helena Febrés Fraylich. Agraïments: Nau Ivanow, Companyia Heartbreak Hotel, Núria Llunell, Lluís Pasqual, Mercè Aránega, Albert Arribas, Abel Garriga i als actors i actrius de la Companyia Lliure de 1990. Coproducció: Teatre Lliure i Roger Bernat / FFF.  Direcció: Roger Bernat. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 febrer 2022.

Hi ha teatre experimental i experiments de teatre. El que el director Roger Bernat (Barcelona, 1968) ha fet amb aquesta singular i oblidable miniversió de «Terra baixa» és un experiment de laboratori teatral. Un experiment molt allunyat de la seva etiqueta d“enfant terrible” contracultural i contrateatral guanyada en altres temps i que potser encara li és aplicable avui mateix si tenim en compte que l'any 2017 va ser distingit amb el Premi Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals. Com a “conillets d'índies”, amb perdó pels actors i actrius del repartiment, ha escollit una llarga llista d'intèrprets fins a 78 noms de tots els registres, estils i generacions —alguns han desistit potser perquè han vist venir el pa que s'hi donaria o perquè tenien altres compromisos— i els ha distribuït en grups de mitja dotzena cada funció per convertir-los en una mena de zombies amb domèstics auriculars posats. Però Roger Bernat, a veure, posats a experimentar en ple segle XXI i l'any 2022, en l'era del Mobile World Congress, ¿per què no has optat per aquelles enormes ulleres de realitat virtual que et fan viure en un altre món? En comptes d'això, el director els ha fet fer els papers de «Terra baixa», d'Àngel Guimerà, sense cap assaig, sense que se sabessin el paper, repetint la declamació que els arribava pels auriculars dels intèrprets que el 1990 van integrar el repartiment de la versió del Lliure de Fabià Puigserver al Mercat de les Flors, amb aquella enorme rampa que baixava del sostre com si baixés de la muntanya, amb Lluís Homar en el paper de Manelic i Emma Vilarasau en el paper de Marta, entre els dos principals protagonistes, a més de Rafael Anglada, Mercè Arànega, Andreu Benito, Lola Lizaran, Víctor Pi i Santi Ricart... [+ crítica]

IMAGINAR EL MAR DE MIRÓ

«El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai». Dramatúrgia d'Alberto Conejero, a partir de textos dels infants de l’escola de Bañuelos de Bureba, del seu mestre Antoni Benaiges, de Patricio Redondo i de Marina Garcés i d’Alberto Conejero. Intèrprets: Xavier Bobés i Sergi Torrecilla. Espai escènic: Pep Aymerich. Audiovisuals: Albert Coma. Espai sonor: Julià Carboneras. Il·luminació: Joana Serra i Mario Andrés Gómez. Disseny d'art: Anna Auquer. Pintura: La Beren. Assessorament documental: Sergi Bernal. Testimonis de l'àudio: Documental “El retratista” d'Alberto Bougleux i Sergi Bernal. Alumna en pràctiques de l'Escola Eòlia: Natàlia Jiménez. Equips tècnics i de gestió de la companyia i del TNC. Producció executiva: Imma Bové. Col·laboració en la traducció dels textos al català: Martí Sales. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Xavier Bobés. Direcció: Xavier Bobés i Alberto Conejero. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 febrer 2022.
 

Des que l'estiu del 2010 es van exhumar les restes d'una fossa comuna a la muntanya de La Pedraja, prop de Villafranca Montes de Oca, a la província de Burgos, on els testimonis dels més grans deien que s'hi havien enterrat prop de tres-cents afusellats pels feixistes del cop d'estat del 1936, el nom del mestre català Antoni Benaiges i Nogués, nascut a Mont-roig del Camp el 1903 i assassinat el 25 de juliol del 1936, va ser objectiu d'una recerca iniciada pel fotògraf Sergi Bernal, que va estar present en els treballs d'exhumació com a documentalista gràfic, arran d'un atzar quan un dels testimonis li diu que en aquella fossa hi havia enterrat qui havia estat el seu mestre a l'escola del poble Bañuelos de Bureba. De les restes exhumades, només se'n van poder identificar 23 i entre aquestes 23 no n'hi havia cap, pel seu mal estat, que es pogués relacionar amb Antoni Benaiges. Però això no va ser impediment perquè el fotògraf Sergi Bernal busqués els descendents de l'antic mestre republicà, d'idees d'escola moderna, seguidor del mètode Célestin Freinet i impulsor amb els infants de l'escola de Bañuelos de Bureba d'un diari escrit per ells gràcies a una impremta i també un gramòfon que el mestre va pagar de la seva butxaca. Té un relleu especial la publicació dels infants de l'escola que parlen del mar que no han vist mai i com se l'imaginen. Sobretot a partir de la promesa que el mestre de Mont-roig del Camp els havia fet que els portaria a veure'l en una mena de colònies improvisades i que passarien al mas de la seva família. Antoni Benaiges havia estat abans en una escola de Vilanova i la Geltrú i el seu idealisme el va portar destinat en aquell poble de la comarca de La Bureba per poder treballar amb infants d'una escola rural de l'època... [+ crítica]

L'HERÈNCIA PUTATIVA DEL SENYOR ARTURO

«Adeu Arturo». Guió i idea de Jordi Milán. Intèrprets: Montse Amat, Miquel Arnau, Nuria Benet, Víctor Gómez, Àlex Gonzàlez, Filomena Martorell, Virginia Melgar, David Ramírez, Toni Sans, Xavier Tena i Annabel Totusaus. Escenografia: Castells Planas i La Cubana. Vestuari: Cristina López. Auxiliar vestuari: Leo Quintana. Caracterització: La Bocas. Composició cançó final i arranjaments musicals: Joan Vives. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de vídeo: Joan Rodón (dLux.pro). Disseny de so i tècnic so: Jordi Agut (Txoli). Disseny i tècnic de llums: Aleix Costales. Utillatge: La Cubana. Disseny gràfic: Lila Pastora. Administració: Natalia Morillas. Cap de comunicació: Pol Vinyes. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Cap i coordinació de figuració: Miguel Arnau. Tècnic de llums: Dani Sánchez. Cuidador del lloro: Jesús Ayala. Figuració: Alexandre Cortès, Guillem Cuxart, Toni Padilla, Àlex Rodríguez, Cristian Saldaña i Albert Serra. Ajudant de vestuari: Tati Fabregat. Ajudant de caracterització: Raúl Herrera. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Construcció de cortinatges: Pilar Albadalejo. Serveis audiovisuals: Josep Maria Marín (Movi-cine). Fotografia i “making of”: Joan Riedweg. Animatrònic: David Chapanoff i Pedro Alfonso Márquez. Gravació musical: My Music. Agraïments de participació: Miguel Noguera (intèrpret gravació Arturo Cirera). Agraïments especials: Núria Feliu, Casal Gent Gran de Llicà d'Amunt (número castanyoles), Cristina Prat i Marta Acín (assessorament castanyoles). Agraïments de col·laboració: Anaïs Muñoz, Mahsa Dinani, Miquel Planas, Valeri Laguna i Javi Besa. Direcció tècnica i cap tècnic: Pere Pau Hervàs. Ajudant de direcció: Juanjo Sánchez. Direcció: Jordi Milán. Companyia La Cubana, Teatre Coliseum, Barcelona, 8 febrer 2022.

De la llarga nòmina d'espectacles multipolifacètics de La Cubana i dels seus ara ja més de quaranta anys ben portats hi ha un tret comú: la participació sempre en tots ells de part o tots els espectadors com a intèrprets improvisats o espontanis sovint sisplau per força. Amb l'espectacle «Adeu Arturo», la companyia s'ha hagut de reinventar a causa de les circumstàncies epidemiològiques, mascareta inclosa, que no aconsellen encara una excessiva interacció personal. Però això no ha de decebre els milers de “cubanaires”, “cubaneros” i “cubanites” que passaran pel Teatre Coliseum de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona perquè des del primer moment se sentiran copartíceps del funeral festiu que La Cubana ha rebut l'encàrrec d'organitzar per atendre les últimes voluntats del patrici andorrà, però establert a Barcelona i tota una figura universal, el senyor Arturo Cirera Mompou, un personatge carregat de medalles, honors i condecoracions de tot el món, entre les quals no falta el venerable llautó de la Creu de Sant Jordi. Tan il·lustre patrici és Arturo Cirera Mompou que la mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada per als amics, quan s'assabenta per les xarxes de la seva mort, ofereix el servei de cos present al Saló de Cent de l'Ajuntament. Però la família —una trepa de nebots i nebodes endolats de cap a peus com si fossin corbs— hi renuncia perquè ha d'acceptar que el “tiet Arturo” hagi triat el també centenari Coliseum i les seves entranyes per fer, just el dia que complia els 101 anys, l'últim adéu al món... [+ crítica]

TROBAR EL DESLLORIGADOR DEL TEATRE DE JOAN BROSSA

«Laberint striptease». A partir de l'obra «Strip-tease i teatre irregular» i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Disseny i construcció de l'escenografia: Víctor Peralta i Tony Murchland. Vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Atrezzo: Víctor Peralta. Assessorament dramatúrgic: Marc Rosich. Coach acrobàcia: Gloria San Miguel. Coordinació de l'equip artístic: Joan Solé. Concepció de l'espai escènic: Roberto G. Alonso. Coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical i arranjaments: Jordi Cornudella. Direcció: Roberto G. Alonso. Producció: Escenari Joan Brossa en col·laboració amb Cabaret 13 i Cia. Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 12 abril 2019. Reposició: Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa, Barcelona, 3 febrer 2022.
 

Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d'una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre. El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d'ell com de tota la companyia, i l'acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l'església, la crisi de la política actual, l'estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós - militar - judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa... i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca, prometent —a sants i minyons no els prometis si no els dons!— transformisme a dojo a través de les múltiples facetes de l'striptís, però sempre sense caure en un registre barroer sinó fent ús d'una atmosfera poètica de music-hall. El coreògraf i director Roberto G. Alonso, que hi fa el paper de Mc Clown o mestre de cerimònies —en algunes funcions el substitueix l'actor Jordi Andújar—, s'ha envoltat d'una companyia de quatre intèrprets multidisciplinars que, a més de treballar amb ell en alguna altra ocasió, abasten l'ampli ventall que proposa Joan Brossa en les seves peces teatrals: el músic (piano i clarinet de Jordi Cornudella), la cantatriu (soprano Elena Martinell), la ballarina stripteasista (coreògrafa Laura Marsal) i el saltimbanqui (actor i performer Davo Marín)... [+ crítica]