«El dolor», de Marguerite Duras. Traducció de Maria Lucchetti. Versió de Lurdes Barba. Intèrpret: Ariadna Gil. Escenografia: Francesc Torres. Vestuari: Marian Milla. Il·luminació: Maria Domènech. Composició i so: Jordi Collet. Audiovisuals: Adolf Alcañiz. Muntatges, assajos i representacions: Equips tècnics i de gestió del TNC. Construcció escenografia: Detall 04, SL. Confecció de vestuari: Goretti, vestuari escènic (abric). Ajudanta de direcció: Chantal Aimée. Direcció: Lurdes Barba. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 maig 2019.

Els monòlegs els carrega el diable. Sembla que s'ha imposat entre el sector teatral el repte de sortir en solitari a l'escenari i demostrar la capacitat d'allò que els ha fet reconèixer com a intèrprets. Un dia o altre, un a un, cauen en la perillosa maroma del monòleg la majoria d'actors i actrius que han consolidat el seu paper gràcies a una trajectòria brillant relacionada amb muntatges en companyia. I arriba el dia del monòleg. Gairebé sempre per posar-se en la pell i enriquir la paraula de grans autors literaris: Stefan Zweig, per exemple, com ho està fent aquesta temporada l'actor Jordi Bosch al Teatre Romea; o Marguerite Duras, com ho fa també l'actriu Ariadna Gil al Teatre Nacional de Catalunya. L'escriptora Marguerite Duras (nom literari de Marguerite Germaine Marie Donnadie, nascuda a Ho Chi Minh —antigament Saigon—, Vietnam, el 1914 i morta a París el 1996) és un dels mites de les lletres i les arts franceses per la seva obra novel·lística, per la seva faceta teatral com a dramaturga, per la seva incursió en el guionatge i per la seva altra faceta de directora cinematogràfica... [+ crítica]

«Dolors / Capítols 3 i 4». Idea original de Meritxell Yanes. Dramatúrgia de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Argument: Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Escenografia: Lluís Nadal 'Koko'. Vestuari: Carme PuigdevalliPlantés. Il·luminació: August Viladomat 'Gutty' i Àngel Puertas. Música original i espai sonor: Carles Cors. Vídeo: FromZero. Perruqueria: Anna Rosillo. Assistent d'assaigs: Marc Morote. Disseny gràfic: ARTIC Studio. Producció tècnica: Punt de Fuga. Producció executiva: Meritxell Yanes i Arnau Nadal. Xarxes: Paula Lasheras (MeriYanes Produccions). Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel i Cristina Clemente. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 maig 2019.

I continua... Segona tongada de la sèrie teatral «Dolors», amb els capítols 3 i 4, que comencen amb el resum dels anteriors fins al punt que es va tancar deixant la descoberta que aleshores no es podia desvelar. ¿Qui era en Nil? ¿Qui era en Pol? “Els germans bessons són un defecte de la natura”, diu en un moment donat la Lola. Se sent un remoreig en alguna part de la sala. Hi ha bessons. L'humor corre aquest perill. La mateixa actriu que ho pronuncia és mare de bessons a la vida real. Ja se sap que en tota obra hi ha una part implícita de la biografia personal. ¿Això voldria dir que l'actriu Meritxell Yanes, en certa manera ànima del projecte, té la dèria oculta d'inventar artilugis com el que inventa a la sèrie per evitar els “dolors” de la menstruació? En aquests dos capítols, el personatge masculí Nil / Pol agafa un protagonisme especial. L'actor multidisciplinar Enric Cambray hi sua de nou la cansalada (¿la casa li paga doble pel doble paper?) i desplega el seu catàleg d'habilitats escèniques: imita algunes peces de musical, té dues veus, es vesteix i es desvesteix cada cinc minuts, monologa, adopta el paper seductor quan s'adreça a un públic de magazine televisiu i es reclou en el seu paper de “presumpte aturadet” quan torna al Nil de la gorra amb volta que el caracteritza... [+ crítica]

«Dolors / Capítols 1 i 2». Idea original de Meritxell Yanes. Dramatúrgia de Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Intèrprets: Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes. Argument: Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Escenografia: Lluís Nadal 'Koko'. Vestuari: Carme PuigdevalliPlantés. Il·luminació: August Viladomat 'Gutty' i Àngel Puertas. Música original i espai sonor: Carles Cors. Vídeo: FromZero. Perruqueria: Anna Rosillo. Assistent d'assaigs: Marc Morote. Disseny gràfic: ARTIC Studio. Producció tècnica: Punt de Fuga. Producció executiva: Meritxell Yanes i Arnau Nadal. Xarxes: Paula Lasheras (MeriYanes Produccions). Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel i Cristina Clemente. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 25 maig 2019.

Una sèrie teatral de sis capítols —uns 300 minuts d'espectacle en directe— no es fa en quatre dies. El projecte, doncs, ve de lluny, a partir de la primera idea de l'actriu Meritxell Yanes. Pel camí, ha baixat del carro del trio de guionistes la dramaturga Marilia Samper, que ha estat substituïda per Eulàlia Carrillo juntament amb Sergi Belbel i Cristina Clemente. L'altre trio, l'interpretatiu, fa un veritable “tour de force”, no només en les sessions de dos capítols, sinó en la integral (6 hores) prevista com a final de traca. La iniciativa és inèdita. I si un dia els dramaturgs van fer el camí de reconversió del teatre cap a la televisió, ara fan el camí a l'inversa, de la televisió al teatre. Per això, dins de la trama d'aquesta comèdia moderadament i controladament esbojarrada, hi ha força referències a altres sèries populars, a alguns personatges coneguts, a mites casolans i mites de fora, a la publicitat, a projeccions de títols de crèdit... I tot amb la intenció que els espectadors no oblidin que estan veient una “sèrie” en directe com si fossin a la televisió. En aquest sentit, es mereix una menció especial la referència a «Plats bruts» que, en les sessions de rodatge va optar amb una opció inèdita aquí incorporant-hi públic i aconseguint les reaccions en directe i no enllaunades... [+ crítica]

«¿La vida es sueño? o #Gwenismürfila». Dramatúrgia de Norbert Martínez i Gemma Brió, a partir del procés de creació de la Cia. Les Libertàries. Intèrprets: Tàtels Pérez i Gemma Brió. Intèrpret i tècnic: Enric Alarcón. Audiovisuals: Mar Orfila. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Disseny il·luminació: Enric Alarcón. Escenografia i vestuari: Cia. Les Llibertàries. Direcció: Norbert Martínez. Companyia Les Llibertàries. Coproducció amb el Festival Grec 2018 i col·laboració de la Companyia La Brutal i Badalona Cultura. Sala Versus Glòries, Barcelona, 24 maig 2019.

Quan Calderón de la Barca es preguntava si la vida era un somni i deia allò tan conegut que els somnis eren somnis i para de comptar, ja donava a entendre que la frontera entre la veritat i la mentida seria cada vegada més prima i més confusa. Si Calderón al segle XVII hagués disposat de Facebook, Twitter, WhatsApp, YouTube, Instagram i tutti quanti digital, potser hauria caigut d'esquena a la seva Barca quan hauria comprovat fins on podia arribar el grau d'irrealitat convertit en el que popularment es coneix ara com “fake news”. Partint d'aquesta intenció, la companyia Les Llibertàries es pregunta de debò si la vida és un somni. És a dir, anys ha Calderón ho afirmava. Ara, elles —la companyia Les Llibertàries és integrada per les dues actrius i la polifacètica Mar Orfila a més del director Norbert Martínez— s'ho pregunten com si dubtessin que en l'interior del somni hi ha l'autèntica veritat. L'espectacle està format pel que es podria anomenar un trencaclosques de microrelats. S'alternen diverses accions, diversos personatges, diversos ambients i s'il·lustra amb alguns fugaços tràilers cinematogràfics. Tot molt ràpid i fugaç —només compten amb vuitanta minuts de durada i cal aprofitar-los— i barrejant el que en principi sembla el preàmbul d'una sessió d'assaig, a la qual no compareix la tercera actriu, Mar Orfila, absència que provoca totes les altres accions, sobretot la central: la confusió entre la mateixa Mar —nom artistic: Mürfila— i l'actriu de Hollywood, Gwenny Paltrow. Les perruques i les ulleres fosques fan miracles... [+ crítica]

«El gran mercado del mundo», de Calderón de la Barca. Versió de Xavier Albertí. Dramaturgista: Albert Arribas. Intèrprets: Cristina Arias, Alejandro Bordanove, Antoni Comas, Elvira Cuadrupani, Jordi Domènech, Rubèn de Eguía, Roberto G. Alonso, Oriol Genís, Lara Grube, Silvia Marsó, Jorge Merino, Mont Plans, Aina Sánchez i David Soto. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Marian García. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Àngels Palomar. Assessorament moviment: Roberto G. Alonso. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta vestuari: Georgina Viñolo. Alumna en pràctiques Màster Universitari Estudis Teatrals (MUET) de l'IT i l'UAB: Laura Cuervo Álvarez. Alumna en pràctiques grau Arts Escèniques ERAM: Helena Pàmies Grande. Construcció escenografia: Taller Jorba – Miró, Scp i Pascualín. Confecció vestuari: Maria Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheño. Ajudant direcció: Roger Vila. Direcció: Xavier Albertí. Coproducció: TNC i Companyia Nacional Teatro Clásico. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 maig 2019.

De moment, tot comença com si fos una sessió de pista de circ. Després, apareix un subtil homenatge a les maneres escèniques de fer del malaguanyat Carles Santos. Més endavant, esclata una de les flaques del director Xavier Albertí, el patrimoni del Paral·lel barceloní, i finalment sembla que tothom acabi en una fira de parc d'atraccions damunt d'una nòria fins al clímax final de la creu de neons i la imatge de la Pietat. I tot això, de rerefons, amb un Calderón de la Barca, amb una recreació dels antics “autos sacramentals”, que tenen el seu origen en representacions de Corpus, i que l'autor barroc del Segle d'Or espanyol, Don Pedro Calderón de la Barca (Madrid, 1600 - 1681), sacerdot com era, havia fet servir per acostar al poble la seva mirada àcida, tintada de pessisme existencial, sobre les creences religioses. Amb una mica de sort i una mica de bona voluntat, els espectadors en poden fer una lectura contemporània. Avui en dia, a deu anys vista i en plena ressaca del crac modern, la realitat de la política i la societat obre l'aixeta a fer múltiples reinterpretacions del que és evident: que l'ésser humà acaba ensopegant sempre amb la mateixa pedra... [+ crítica]

«La partida d'escacs», d'Stefan Zweig. Versió d'Iván Morales, a partir de la dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrpret: Jordi Bosch. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Clara Aguilar. Caracterització: Toni Santos. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Maria Muntané. Director d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidora: Sílvia Domingo. Tècnics de so: Genís Morral / Clara Guerrero. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Óscar Hernández, Pro-escena Albadalejo i Pascualín Estructures. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·labora: Punto Blanco. Ajudanta de direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Iván Morales. Teatre Romea, Barcelona, 22 maig 2019.

Stefan Zweig és, o hauria de ser, un ganxo. Però ja se sap que segons quines pretensions excessivament intel·lectuals no són sempre les que més interessen el gran públic. Per tant, la companyia de «La partida d'escacs», amb Iván Morales al capdavant, ha buscat un altre ganxo més segur: l'actor Jordi Bosch. I així, l'adaptació d'Anna Maria Ricart en un monòleg de setanta minuts de l'última novel·la de l'autor (publicada pòstumament després del seu suïcidi) intenta aproximar la tesi de «La partida d'escacs» als espectadors de teatre del dia a dia. I l'objectiu s'aconsegueix. Almenys, pel que fa al públic de la meva funció —¿«monotemàtic», com dirà de seguida l'actor en entrar a la platea camí de l'escenari o «monoactoral»?—, perquè els «bravos» i els aplaudiments dempeus de l'auditori deixaven fins i tot el mateix actor Jordi Bosch, propens més aviat a la discreció i la modèstia, una mica aclaparat. I no hi ha dubte que la seva feina —la primera literalment en solitari a l'escenari, tot i que ja té actuacions antològiques de monòleg en companyia— està a l'alçada del que demana el profund discurs d'Stefan Zweig, alternant la seva interpretació amb moments de gest, de moviment i fins i tot d'un cert aire subtil d'humor... [+ crítica]

La comèdia «Lapònia» torna a la cartellera al Teatre Capitol per posar novament en qüestió si cal desvelar el secret del Pare Noel o els Reis Mags

«Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet. Intèrprets: Roger Coma, Meritxell Huertas, Meritxell Calvo i Manel Sans. Disseny d'espai: Sebastià Brosa, Paula Font i Paula Gonzàlez. Disseny d'il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Xavi Gardés. Vestuari: Irantzu Ortiz. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Direcció artística H&R: Jordi Casanovas. Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants producció: Laura García i Laura Alonso. Premsa: Còsmica - Anna Aurich. Il·lustració: Nadar. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Teaser fotografies: Alejo Levis. Direcció: Cristina Clemente i Marc Angelet. Producció: Hause & Richman i Velvet Events, en col·laboració amb el Teatre Plaza de Castelldefels. Teatre Club Capitol, Barcelona, 23 gener 2019. Reposició: 22 maig 2019.

Amb comèdies com aquesta, no en calen d'importació perquè estan a l'altura de les més sonades i celebrades que s'hagin vist en els últims temps. Ja fa temporades que s'ha constatat que hi ha una “mina” per explotar dins de la nova dramatúrgia catalana que, sense renunciar a referències pròpies, és capaç d'aprofundir, estripar si cal i ironitzar sobre qüestions domèstiques universals, amb humor intel·ligent, amb una bona dosi de reflexió i amb una burxada final com a sorpresa. «Lapònia» parteix d'una anècdota tan popular com el dilema de si cal dir o no a les criatures que el Pare Noel és una mentida. I qui diu Pare Noel, diu Reis Mags, diu Tió o diu altres convencions tradicionals similars. Però això només és l'anècdota perquè darrere hi ha una àcida relació d'amor i odi entre dues germanes i dos cunyats, un d'ells finlandès, resident a Lapònia, parella d'una de les germanes catalanes, treballadora de la multinacional Nokia i fan de les noves aplicacions, i amb una filla petita. L'altra germana i el marit catalans, mestre d'institut, han viatjat al país del Pare Noel amb el seu fill petit per veure de prop —al parc temàtic que hi té obert com a negoci— el senyor de la barba blanca, la panxa grossa, el vestit vermell i el trineu... i veure també la germana i la seva família, esclar... [+ crítica]

María Rodríguez i Lluís Marquès s'incorporen al repartiment de l'obra «El temps que estiguem junts» de Pablo Messiez que la dissolta Kompanyia Lliure reposa a l'Espai Lliure de Montjuïc

«El temps que estiguem junts». Dramatúrgia de Pablo Messiez. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets 2019: Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol. Intèrprets 2018: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Paloma Parra. So: Joan Solé. Ajudanta d'escenografia: Eli Siles. Construcció escenografia: Jorba Miró. Ajudanta de direcció: Helena Escuté. Direcció: Pablo Messiez. La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 febrer 2018. Reposició: 16 maig 2019.

A veure... ¿com ho expliquem perquè s'entengui..? L'espai és un, però les històries són dues... o més de dues. La realitat és una... però hi ha una segona realitat semblant a aquelles visions que s'anticipen al que un viu en un moment determinat. ¿El que vivim en temps present ho hem viscut alguna vegada abans...? Tothom ha experimentat aquesta sensació, amb estranyesa i un cert respecte pel desconegut, alguna vegada a la vida. Al dramaturg i director Pablo Messiez (Buenos Aires, Argentina, 1974), de l'escola Veronese, aquesta dualitat carregada d'enjòlit li suggereix la confecció artesanal d'una història d'històries de relacions personals i també d'incomunicació que al final es troben. Crec que, a Messiez, no li interessa tant el que passa a «El temps que estiguem junts» sinó com i per què hi passa. I aquest trànsit és el que fa també —o es veu obligat a fer també— l'espectador quan s'ha avesat a les dues realitats paral·leles d'aquesta obra que neix, precisament, d'uns tallers fets la temporada anterior entre el director i els intèrprets de La Kompanyia Lliure, actors i actrius de la generació dels vuitanta i noranta del segle passat, ara ja coneguts i cada vegada més consolidats per mèrits propis en el panorama escènic català... [+ crítica]

«Karen», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Armand Villen, Maria Clausó, Pep Planas, Isabelle Bres, Isa Mateu i Carles Pulido. Il·luminació: Daniel Gener. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Realització vestuari: J. Barbany i Joaquim Amigó. Música i espai sonor: Xose Fernández. Fotografia: Martí Fradera. Suport tècnic: Blai Blanchet. Técnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció executiva: Roxana Díaz. Disseny gràfic i màrqueting: Neus Vallespi. Premsa & Comunicació: Anna Murga. Ajudant de direcció: Daniel Cuello-Esparrell. Direcció: Marta Gil Polo. Producció: Companyia Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 maig 2019.

Gènere negre. La intriga es planteja des del primer moment. I no deixa d'interpel·lar l'espectador fins al fosc final, al cap de vuitanta minuts. La intriga és la clau d'un relat del gènere que es fa més complexa quan s'ha de traspassar al registre teatral. Tot i així, aquí no perd gens ni mica aquesta guspira intrigant fins que va desvelant què és el que ha condicionat dues famílies arran d'uns fets ocorreguts tretze anys abans. L'estructura de l'obra recula en el temps. El plantejament deixa sobre la platea una colla d'hipòtesis. ¿Es tracta d'una màfia? ¿Es tracta d'una banda organitzada? ¿Es tracta d'un complot? ¿Quin és el secret que assetja tots els personatges? Tot quedarà resolt a manera que la trama avanci amb el salt de tretze anys enrere i el nus es vagi deslligant camí del desenllaç. Com que parlem d'intriga, els lectors entendran que no es pugui desvelar excessivament o gens de què va el relat. Donem només algunes pistes pel que fa als personatges: hi ha un comissari de policia, hi ha un metge d'hospital, hi ha una infermera, hi ha un xicot d'origen marroquí nascut a Lleida, hi ha dos matrimonis amb un fill cadascú (els dos fills absents del repartiment) i una amiga dels dos fills (també absent) que és qui posa nom al títol de l'obra... [+ crítica]

«Els ocells». A partir de l'obra d'Aristòfanes. Creació de Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Albert Pascual, Marc Rius, Israel Solà, Júlia Truyol i Joan Yago (La Calòrica). Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius. Veus en off: Queralt Casasayas, Òscar Castellví, Arnau Puig, Clara de Ramon, Andrea Ros, Vanessa Segura, Júlia Truyol i Pau Vinyals. Escenografia, vestuari i llums: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Espai sonor: Guillem Rodríguez, amb la col·laboració d'Arnau Vallvé. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i La Calòrica. Llum Led: L&D Lights. Confecció vestuari: Albert Pascual. Producció executiva: Júlia Truyol. Alumna en pràctiques Institut del Teatre: Alejandra Lorenzo Iglesias. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Producció de La Calòrica amb el Festival Temporada Alta i el suport de la Sala Beckett. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 11 maig 2019.

Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s'hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L'Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d'una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n'ha sortit picant pedra. «Els ocells» és una obra d'Aristòfenes estrenada el 414 a.C. Ha plogut molt des d'aleshores. Però la terra continua eixugant-se després de la pluja i La Calòrica l'ha remoguda, l'ha eixorcolada, l'ha adobada i l'ha treballada a fons reescrivint la història d'aquesta parella d'atenencs, Pisteter i Evèlpides, que aquí s'han convertit en una parella d'avui mateix, representant de la classe oportunista, adinerada i escaladora sense escrúpols que fugen del fracàs i el frau a la recerca d'un nou món tot i que acabaran ensopegant amb la mateixa pedra... [+ crítica]

«Orsini», d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Míriam Alamany, Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Ajudanta d'escenografia: Idola Costa. Vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: August Viladomat. Espai sonor: Vidal Soler. Producció executiva: Júlia Molins. Cap de producció: Maria G. Rovelló. Cap tènic: Oriol Ibáñez. Ajudanta de direcció: Laura Calvet. Direcció: Xicu Masó. Companyia Solitària. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 maig 2019.

Potser no s'entén prou però és divertida, descarada, desinhibida, brossiana, simbolista i, en certs moments, surrealista i tot. I sempre molt ben interpretada. La imatge d'una vaca de bona pastura caiguda a la piscina en una festa de casament d'upa és impagable. I els espectadors de teatre tenen molt poques oportunitats de fer anar la imaginació i crear un imaginari que l'obra continua estimulant ja sigui amb l'evocació de la mirada d'un paisatge o dels records d'un passat. L'obra «Orsini», d'Aleix Aguilà (Girona, 1977) juga a cavall de l'òpera «Guillem Tell», de Rossini, l'efemèride de la bomba del Liceu del 1893 i els fets més contemporanis com el que la boda de ficció tingui lloc el 2 d'octubre del 2017, quan el procés d'independència de Catalunya ja s'ha fet i desfet com un bolado, o en el moment que el record dels atemptats de la Rambla i de Cambrils de l'estiu d'aquell mateix any encara és molt present. «Guillem Tell» és una òpera romàntica on el personatge lluita per aconseguir la llibertat del seu poble. Hi ha una boda i una festa a l'alta muntanya, els Alps suïssos. «Orsini» és també, en certa manera, una obra teatral romàntica —o pseudoromàntica si voleu— on també hi ha una boda a la muntanya, la Cerdanya pirinenca amb Puigcerdà al fons. Els personatges de «Guillem Tell» viuen l'angoixa pròpia del romanticisme de l'època. Els personatges d'«Orsini» viuen també el desconcert angoixant andel seu moment... [+ crítica]

«Dogville: un poble qualsevol», de Lars von Trier. Traducció de l'anglès de Pau Miró. Dramatúrgia de Pau Miró i Sílvia Munt. Intèrprets: Andreu Benito, Joel Bramona / Jaume Solà, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Áurea Márquez, Albert Pérez, Alba Ribas i David Verdaguer. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant d'escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Mercè Paloma. Ajudanta de vestuari: Nadia Balada. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i.) So: Damien Bazin. Vídeo: Daniel Lacasa. Alumne en pràctiques de direcció de l'Institut del Teatre BCN: Lluc Ubach. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Suport a la direcció: Daniela Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 maig 2019.

Que ningú no esperi veure un remake de la pel·lícula «Dogville» que Lars von Trier va portar a Cannes el 2003 i que va impactar notablement en el cinema europeu de l'època. Això ho adverteix d'entrada la directora Sílvia Munt, però, potser per no decebre els més cinèfils, ha creat també una projecció a fons d'escenari paral·lela a la representació teatral que permet observar els moviments —en un blanc i negre de thriller rigorós— que fan els personatges quan entren i surten del bar on passa tota l'acció. Una muntatge enregistrat que es manté durant bona part de la representació, però que va desapareixent cap a la part final, per centrar-se en alguns primers plans, sobretot els de la protagonista de «Dogville: un poble qualsevol», l'actriu Bruna Cusí. La trama original cinematogràfica de «Dogville» durava tres hores. Dic cinematogràfica, però el director danès va fer una picada d'ullet al teatre filmat i tothom pot recordar aquella mena de joc de la xarranca ennegrit sense cap presa exterior per on es passejava l'actriu Nicole Kidman, com si cremés etapes de la seva estada a llogarret de Dogville... [+ crítica]