«La fortuna de Sílvia», de Josep Maria de Sagarra. Dramatúrgia de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Anna Alarcón, Muntsa Alcañiz, Albert Baró, Laura Conejero, Berta Giraut i Pep Munné. Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Ajudanta escenografia: Mercè Lucchetti. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació David Bofarull. So: Lucas Ariel Vallejos. Projeccions: Alfonso Ferri. Ajudanta projeccions: Laia Tubío. Pintura barrets: Pi Piquer. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Jordi Prat i Coll. Producció: TNC i Teatres en Xarxa. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 novembre 2016.

D'això fa setanta anys. Era el 1947. Sagarra torna del seu exili voluntari. Temps de censura. Temps de postguerra. Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961) beu literàriament dels corrents europeus i pretén abandonar el teatre que l'havia fet popular. Però «La fortuna de Sílvia» no fa precisament «fortuna» entre el públic d'aleshores i es programa i representa només dues setmanes al Teatre Romea. Ell mateix parla d'indiferència del públic i d'una certa decepció personal. Se'n va a París novament per respirar aires menys resclosits. Convé tenir en compte la situació ambiental que viu l'autor per entendre el nou teatre compromès que Josep Maria de Sagarra vol fer («Galatea», «Ocells i llops», «La fortuna de Sílvia») i que una societat catalana sota la bota del franquisme i les estretors de la postguerra no entén o no vol entendre. Sagarra hauria pogut optar per situar la família de «La fortuna de Sílvia» en una Catalunya esqueixada i grisa. Però se sent, o vol ser, autor europeu i s'inscriu en el corrent d'aquell moment i sap que ha d'ambientar la seva obra en un espai sense nom de l'Europa que amb prou feines s'està refent de l'Holocaust i de la victòria dels aliats sobre el genocidi de Hitler. Massa agosarat. Massa modern. Massa arriscat... [+ crítica]

«Delikatessen». Espectacle de Joan Ollé. Intèrprets: Ferran Aixalà, Dafnis Balduz / Eduard Muntada, Clara Olmo, Sandra Pujol i Marta Rossell. Moviment i coreografia: Marta Casals. Vestuari: Joan Ros. Assessorament hostaleria: Montse Sainz de la Maza. Caracterització: Sara Baró. Escenografia: Joan Ollé i Joan Pena. Attrezzo: Maria Cucurull i Joan Pena. Il·luminació: Micki Arbizu i Àlex Roselló. Alumne en pràctiques: Frank Farré. Ajudant direcció: Isaac Baró. Direcció: Joan Ollé. Companyia La Remoreu Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 27 novembre 2016.

L'origen de «Delikatessen» ve de tres anys enrere quan Joan Ollé va dirigir una lectura dramatitzada sobre gastronomia dins del Festival Temporada Alta. D'aquella experiència i empès per la companyia La Remoreu, amb seu a Lleida, Joan Ollé ha creat un dels seus espectacles de cambra, singulars, poètics, delicats, endolcits i, si els fes en sèrie, fins i tot serien enganxadissos. Un dels últims va ser «Paraules d'amor», a La Seca Espai Brossa. «Delikatessen» és l'altra cara d'aquell esbojarrat i divertit espectacle. Si allà es jugava amb la llengua diglòssicament i pel broc gros, aquí es juga amb la llengua gastronòmicament i amb un refinament lingüístic culte, bevent de les fonts d'uns quants mestres de la ploma —dic de la ploma perquè la majoria dels escollits no van tenir temps de saber què eren els ordinadors—, ben amanit amb acompanyament al piano (Ferran Aixalà) i amb intervencions de cant coral de les tres actrius, a més d'un moviment coreogràfic molt treballat, en un fil de continuïtat, sense cap pausa durant setanta-cinc minuts, al voltant d'una escenografia de quatre taules dominada pel blanc, sense sofisticacions, d'una elegància suprema... [+ crítica]

«El bosc com balla». Idea original: Sergio Escalona. Dramatúrgia: Laura Batllori i CAL Teatre. Interpretació i manipulació: Jordi Font i Carlos Gallardo. Música en directe: Aloma Ruiz (violí). Assistència manipulació: Clara Algaba. Vestuari: Paulette (La Sombrera Loca). Escenografia: CAL Teatre. Construcció titelles: Sergio Escalona i Carlos Gallardo. Disseny il·luminació: Laura Gutiérrez. Tècnic: Mario Andrés Gómez. Direcció: Laura Batllori. Companyia CAL Teatre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 27 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

La mare del Lukas és muda. Els petits espectadors d'aquesta història assistiran a l'escena del naixement del Lukas, feta amb tota la delicadesa que el tema requereix. Tothom té una cançó a la seva vida. Però la mare del Lukas no en pot tenir cap perquè no la podria cantar. Per això no vol sentir tampoc que el Lukas, quan ve del bosc, canti. Però el Lukas no pararà fins a trobar la seva pròpia cançó. Entremig, un carreter ambulant que ven cassoles i roba de casa i que arriba on viuen en Lukas i la seva mare amb el seu carro i el seu cavall —una bèstia que per cert és més llesta que la fam i, si bé no parla, entén tot el que se li diu. El carreter descobrirà que en Lukas té un secret i un poder ocult que fa que el bosc reneixi per a ell i, afamat de fer diners, el carreter xantatja en Lukas per obtenir la fusta del bosc fent-lo triar entre la llibertat de la seva mare, que ha empresonat sota el tendal del carro, o cedir-li la clau màgica del seu poder boscà... [+ crítica]

«There was a fiesta! at Carnegie Hall». Idea original de Cinta Moreno i Salvador S. Sánchez. Dramatúrgia: Salvador S. Sánchez. Intèrprets: Aitor Galisteo-Rocher, Cinta Moreno, Santi Colomer (bateria), Joel Moreno Codinachs (guitarra) i Oriol Roca (contrabaix). Arranjaments i direcció musical: Joel Moreno Codinachs. Escenografia: Albert Merino. Vestuari: Núria Fàbregas i Rosa Lugo. Disseny il·luminació: Roger Arjona. Disseny so: Ernest Rosselló. Perruqueria masculina: Barberia Vicenç Moretó. Estructura de la palmera: Albert Carreño. Assistència direcció: Giandomenico Corvelli. Assistència producció: Sierra Espinar. Direcció: Salvador S. Sánchez, Companyia La Copla de Wisconsin. Teatre Tantarantana, Barcelona, 26 novembre 2016.

Quan en un moment donat de l'espectacle es llegeix el breu decret franquista dels anys quaranta en el qual es prohibia la interpretació del jazz, els somriures d'incredulitat s'instal·len en els espectadors més joves... i en els no tan joves també, esclar. Hi ha coses que vuitanta anys després costen encara de creure. Una situació com aquesta és la que van patir, entre altres, dos artistes de l'època que van formar parella a Barcelona després de coneixe's en una sala de concerts. Ella, una «cantaora», Francisca (o Paquita) Pichardo Limón, i ell, Josep Martí Benet, cantant melòdic. Una andalusa nascuda a Aracena (Sierra de Huelva) el 1924 i un català nascut a La Pobla de Lillet (Berguedà) el 1918. Una barreja explosiva. Els dos es coneixeran després amb els noms artístics de Patty Lemon i Martin Bennet –vegi's els macarrònics anglicismes extrets dels noms de fonts reals!— a causa d'haver de fugir de la repressió i persecució del règim de la Dictadura, embarcant-se en un vaixell Atlàntic enllà i desembarcant al port de Nova York el 1950 on, després de diverses peripècies, visats i picaresques, i gràcies a la mà esquerra de Xavier Cugat —present virtual, per cert, a la platea del Tantarantana— van poder complir el seu somni d'actuar, ni que fos per una única vegada, al Carnegie Hall de Manhattan... [+ crítica]

«Un obús al cor», de Wajdi Mouawad. Traducció de Ramon Vila. Intèrpret: Ernest Villegas. Il·luminació: Quim Blancafort. Vestuari: Berta Riera. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Col·laboració audiovisual: Francesc Isern. Tècnic de funció: Juan Boné. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet. Producció de La Perla 29 i Festival Temporada Alta, Biblioteca de Catallunya, Barcelona, 25 novembre 2016.

Als qui han fet un seguiment de Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Beirut, Líban, 1968) a través de les versions teatrals de la tetralogia «La sang de les promeses», la veu de l'autor els portarà un ressò del que els espectadors han vist i sentit en les últimes temporades en aquelles altres obres («Litoral», «Cels», «Incendis»), totes de La Perla 29, i encara falta «Boscos», tan diferents del monòleg «Soeurs», amb rastre d'humor, vist al Teatre Lliure de Montjuïc. «Un obús al cor» és també un monòleg, adaptat de la primera incursió en novel·lística de l'autor, sobretot de la part final de l'obra («Visage retrouvé», Actes Sud, 2002). Aquí hi torna a haver l'infant tocat per la guerra i l'exili (recordem que Wajdi Mouawad deixa el Líban amb la família, viu a França i acaba al Canadà) i les imatges sagnants del terrorisme (l'explosió i incendi d'un autobús). No és gens estrany, doncs, relacionar el protagonista de ficció del monòleg, a qui anomena Wahab, amb el mateix autor, amb la distància que li permet la ficció de caire realista. Deia Albert Camus a «L'étranger», el 1942, allò que la majoria de francesos llegidors se sap de cor: «Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas.» El jove personatge anomenat Wahab, de Wajdi Mouawad, a «Un obús al cor», rep una trucada al mòbil: «Vine de pressa, la mare s'està morint.» No em sé estar de relacionar les obsessions dels dos autors, amb els anys i les vicissituds que els separen, els dos tocats per l'existencialisme, els dos autodestructius, els dos minats per la seva fugida a la recerca de la identitat (un altre de les constants de Mouawad en tota la seva obra)... [+ crítica]

«La desaparició de Wendy», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Joan Anguera, Diana Gómez, Mar del Hoyo, Antònia Jaume, Xavier Ripoll, Josep Sobrevals i Armard Villén. Músic: Carles Pedragosa. Escenografia: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Luis Martí. Espai sonor: Damien Bazin. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller Sala Beckett. Telons: Castells Planas. Confecció vestuari: I.T. Vestuari a Medida i Nené Fernández. Assessorament màgia: Mag Lari. Col·laboració especial: Teresa Urroz. Regidoria: Bàrbara Glaenzel. Alumna en pràctiques: Emma González. Direcció: Oriol Broggi. Producció Sala Beckett / Obrador Internacional Dramatúrgia. Sala Beckett, Poblenou, Barcelona, 23 novembre 2016.

És difícil créixer. I quan s'ha crescut i ha sortit el bigoti, ja és impossible de tirar enrere i arrencar-se'l d'una estrebada. Això és el que li passa al Peter Pan / Ventafocs —personatge amb dues personalitats— d'aquesta obra iniciàtica de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), la que marca un salt en el que seria després la seva extensa creació teatral. «La desaparició de Wendy» va ser escrita el 1974, però no va ser estrenada fins al 1985, a la sala Villarroel, a càrrec de la companyia del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb l'actor Martí Galindo en el paper protagonista, el que ara interpreta Xavier Ripoll. En aquella primera estrena, s'hi van aplegar intèrprets tan variats com Loles León, Pep Sais, Nadala Batiste o Xavier Capdet, entre altres, acompanyats de cinc músics. La versió actual, que ha obert la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou —a peu de TRAM, com diria Salvat Papasseit, i també en ple remodelatge urbanístic de l'entorn del carrer Pere IV— ha estat revisitada i mirada amb ulls nous pel director Oriol Broggi que n'ha extret al màxim possible tant de la poètica que amaga l'obra com de l'absurditat que explora l'autor. Només la conjunció d'aquest parell de registres dramatúrgics fa que els espectadors entrin en un món que juga amb el fantàstic, amb la memòria personal d'una generació molt pròxima a la del mateix Benet i Jornet i amb els mites de la infantesa que no caduca... [+ crítica]

L'adaptació del musical «Flor de nit», de Dagoll Dagom, es reposa a l'Almeria Teatre

«Flor de nit (el cabaret)». Versió de l'espectacle musical produït per Dagoll Dagom el 1992. Text de Manuel Vázquez Montalbán, a partir d'una idea de Dagoll Dagom. Lletres addicionals de Joan Lluís Bozzo. Música d'Albert Guinovart. Intèrprets 2014: Beth Rodergas / Ariadna Suñé, Lluís Canet, Jorge Velasco, Bealia Guerra, Frank Capdet, Gracia Fernández i Joan Vázquez. Intèrprets 2016: Ariadna Suñé, Lluís Canet, Lluís Parera, Marta Capel, Marc Pujol, Gracia Fernández, Joan Vázquez, Gerard Alonso (piano) i Albert Abad (saxo / clarinet) i Laura Marin (violí). Escenografia: Victor AIGo i SF Jansana. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Caracterització i vestuari: Núria Llunell. Corsets: Bibian Blue. Arranjaments: Xavier Torras. Assistent coreografia i coreografies addicionals: Lluís Canet. Coaching vocal: Joan Vázquez. Cap tècnic: Oriol Rufach. Coreografies de Bealia Guerra. Direcció musical de Xavier Torras. Direcció escènica de Víctor Álvaro. Un espectacle de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 18 octubre 2014. Reposició: 25 novembre 2016.

Els qui van veure el musical 'Flor de nit' en l'estrena de Dagoll Dagom, l'abril del 1992, en plena febre olímpica, tenen ara 24 anys més. No és estrany, doncs, que en les representacions d'aquesta encertada recuperació i reposició de l'Almeria Teatre, s'hi vegin famílies senceres amb avis, pares i fills. Però, sobretot, 'Flor de nit' es recupera en un moment en què la seva història s'entén més que abans, quan el despertar de la Memòria Històrica estava encara a les beceroles i l'eufòria olímpica havia posat una bena als ulls de la societat catalana. No és la primera vegada que 'Flor de nit' tempta el sector musical i teatral català. El 2003, la mateixa companyia Dagoll Dagom va intentar fer-ne una reposició de gran format dins d'un Festival de Teatre que, a última hora, se'n va desdir, principalment per qüestions pressupostàries. El 2011, una iniciativa de versió concert de la revista Teatralnet va fer que Xavier Torras, l'actual director musical i pianista, revisés la partitura, i que el compositor Albert Guinovart se la mirés també amb uns ulls nous... [+ crítica]

El musical «Molt soroll per no res» es reposa a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya

«Molt soroll per no res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Dramatúrgia i adaptació cançons de Marc Artigau i Àngel Llàcer. Músiques de Cole Porter, Irving Berlin i Herb Brown. Intèrprets 2015: Clara Altarriba, Lloll Bertran, Oriol Burés, Enric Cambray, Jordi Coll, Bernat Cot, Àngel Llàcer, Albert Mora, Òscar Muñoz, Aida Oset, Victòria Pagès, Marc Pociello, Bea Segura, Albert Triola i David Verdaguer. Intèrprets 2016: Sílvia Abril, Guillem Albà, Lloll Bertran, Enric Cambray, Màrcia Cisteró, Jordi Coll, Pau Ferran, Víctor Gómez, Òscar Muñoz, Aida Oset, Josep Palau, Georgia Stewart, Albert Triola, David Verdaguer i Jordi Vidal. Músics orquestra 2015: Anna Fernández / Carlota Amargós (baix); Úrsula Amargós / Carlota Amargós (viola); Marçal Ayats / Edgar Casellas (violoncel); Jordi Franco / Bernat Hernández (baix); Jordi Roquer / Joan Vinyals (guitarra); Oriol Cusó / Miguel Ángel Royo (saxo); Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta); Josep Tutusaus / David Darío García (trombó); Toni Pagès / Pere Foved (bateria); Manu Guix / Joan Jesús Caro (piano i direcció). Músics 2016: Carlota Amargós, Edgar Casellas, Anna Fernández, Manu Guix, Clodulfo Núñez, Toni Pagès, Jaume Peña, Jordi Roquer, Miguel Ángel Royo i Josep Tutusaus. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells, Pascualin i TNC. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Realització vestuari: Taller Goretti, Sastreria Caireta, Dress Art i Confeccions Joaquim Sospedra Roca. Il·luminació: Albert Faura i David Bofarull. So: Roc Mateu. Caracterització: Txus González i Àngels Salinas. Coreografia: Aixa Guerra. Col·laboració: ITNC Jove Companyia. Veu: Xavi Duch. Arranjaments musicals: Bernat Hernández i Manu Guix. Patinatge: Elena Fernández. Alumna en pràctiques direcció: Victòria Boixadera. Assistent direcció: Jaume Viñas. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, 17 octubre 2015. Reposició: 24 novembre 2016.

Shakespeare és com un camaleó. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat esbojarrada d'un espectacle musical-musical revestit del Hollywood daurat, entremig dels quaranta i cinquanta del segle passat, creat pel trident Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau. I a Shakespeare, tot i aquest risc de caure en mans de tres creadors contemporanis, no li passa res malgrat haver de compartir parella de ball amb Cole Porter, amb qui ja s'havien trobat de fet al cinema, amb Kenneth Branagh ('Treballs d'amor perduts', 2000). Ben al contrari, Shakespeare aguanta l'embat i resisteix i en surt reforçat perquè guanya espectadors i no crea fronteres d'edat entre ells. I la troupe, tan camaleònica com ell, s'hi aboca amb la paraula ben dita i ben entesa, amb la coreografia de lluentons, amb la cançó molt eficaç en les intervencions corals i amb moments brillants en solos, com si fos a Broadway, sota l'aura protectora de tretze peces de Cole Porter, un parell de manllevades d'Irving Berlin i una de Herb Brown. ¡Ai, però, que la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya trontolla i aviat serà acusada de traïdora, frívola i cabaretera pels més puristes del sector! Però la taquilla, que no entén d'aquestes petites i ridícules enveges, dringarà... [+ crítica]

L'espectacle «You say Tomato» amb Anna Moliner i Joan Negrié s'instal·la en una reposició al Club Capitol de Barcelona

«You say Tomato», de Joan Yago. Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié. Coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Disseny de llums: Marc Salicrú. Disseny espai i vestuari: Albert Pascual. Ajudant vestuari: Paloma Arza. Assessorament caracterització: Àngels Salinas. Arranjaments i direcció musicals: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Sala Trono de Tarragona. Sala Muntaner, Barcelona, 3 octubre 2015. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 16 novembre 2016.

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó. El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó 'Let's Call the Whole Thing Off', escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula 'Shall We Dance' (la del 1937, doblada aquí com a 'Ritme boig'), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers. I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure's les butxaques plenes... [+ crítica]

L'espectacle «Sugar (Ningú no és perfecte)» es reposa a l'Eixample Teatre després d'estrenar-se al TGB i obtenir el Premi de la Crítica Teatral

«Sugar (Ningú no és perfecte)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill.  Música de Jule Styne. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets 2015: Bealia Guerra, Xavi Duch / Oriol Burés, Ivan Labanda / Lluís Canet, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez, Dani Claramunt, Lorena García, Clara Gispert, Marta Borràs, Núria Torrentallé, Hugo Rivero, Roberto Provenzano, Óscar Planells. Intèrprets 2016: Bealia Guerra, Xavi Duch / Jordi Llordella, Rubén Yuste, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez / Dani Claramunt, Lorena García, Ariadna Canals, Anna Legares, Hugo Rivero, Adrià Garcia, Óscar Planells, Javier Arroyo. Músics: Filippo Fanó / Jairo Ortega, Josema Martín / Valentí Querol, Bernat Hernández / Pau Lligadas, Raül Giménez i Albert Sanjuás. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Escenografia i utilleria: Anna Gas. Disseny vestuari: Laia Cambrils. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Alejandro Parra. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció: Som-hi Films. Teatre Gaudí Barcelona, 3 gener 2016. Reposició: Eixample Teatre, Barcelona, 15 novembre 2016.

Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion. Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món, però és la primera vegada que se'n fa una versió catalana. Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central.... [+ crítica]

«El despertar de la primavera (Spring Awakening)», de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Orquestracions cordes: Simon Hale. Arranjaments vocals: AnnMarie Milazzo. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Intèrprets: Elisabet Molet, Laura Daza, Jana Gómez, Clara Solé, Mireia Coma, Clara Gispert, Marc Flynn, Eloi Gómez, Dídac Flores, Marc Udina, Roc Bernadí, Àlex Sanz, Bittor Fernández. Amb la colaboració especial en els papers adults de Roser Batalla / Rosa Vila i Mingo Ràfols. Músics: Xavi Viader / Quim Magnet, Berenguer Aina, Emiliano Roca / Alejandro Fränkel, Gustavo Llull / Marc Garcia Rami, Marta Sala / Raúl Heredia, Nacho López / Marc Santó. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Ajudant escenografia: Anna Piqué. Confecció vestuari femení: Maria Rosa Busqué. Construcció escenografía: Miquel Giménez. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Disseny de so: Dani Seoane. Tècnic de so: David Codina i Raúl Moreno. Tècnic de llums: Albert Giner. Direcció de producció i màrqueting: Rubén Yuste. Ajudant producció: David Puig. Community Manager: Juan Carlos López. Coach vocal: Sònia Rodríguez. Ajudant de direcció: Eva Serrasolses. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Orígen Produccions (Marc Flynn, Rubén Yuste i Anna Piqué) amb la col·laboració del TGB. Acord especial amb Music Theatre International (MTI). Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 13 novembre 2016.

Fa trenta anys que Josep Maria Flotats, que acabava de fer el retorn triomfal a Catalunya amb «Cyrano de Bergerac», va formar una companyia jove, vint-i-tants anys de mitjana, per representar al recuperat Teatre Poliorama «El despertar de la primavera», en una versió de Carme Serrallonga. La va estrenar el 27 de febrer del 1986 i va constituir un altre dels èxits de l'època. Aleshores encara no existia la versió musical estranada a l'Off Broadway el 2006 i després a Broadway on va recollir, entre altres, 8 premis Tony i es va començar a expandir per escenaris de tot el món. La iniciativa de la producció de l'immens equip que forma part de l'estrena catalana hauria de ser rebuda com un dels esdeveniments de la temporada. I no només pel que representa la importació de l'obra cosina germana de l'original teatral sinó pel resultat que aconsegueix una altra companyia també molt i molt jove —com aquella de Josep Maria Flotats de fa trenta anys—, acompanyada d'una banda de músics en directe de primera línia i amb la presència de tres veterans de pes de l'escena catalana com Roser Batalla (que alterna funcions amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols, en el paper de dels diversos personatges adults... [+ crítica]

«Opera for kids». Guió d'Edu Pericas, sobre una idea d'Axa Guarch. Intèrprets: Gemma Martínez, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Ulises Ordúñez. Escenografia: Xavi Erra. Vestuari: Ulises Ordúñez. Coreografia: Anna Rosell. Assessor teatre gest: Ton Muntané. Il·luminació: Susana Abella. Disseny so: Joan Gil. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidoria: Sílvia Domingo i Xavier Fort. Direcció: Edu Pericas. Producció: Anexa. Teatre Borràs, Barcelona, 12 novembre 2016. A partir de 6 anys.

L'espectacle «Opera for kids» és una mena de tutorial per a joves i petits melòmans —o no tan melòmans— que els introdueix en el món de l'òpera amb la descoberta d'algunes característiques dels cantants, de les peces que interpreten i del món líric que encara té l'etiqueta d'elitista. I ho fa amb una concepció teatral de fons, amb un guió ben estructurat que no obvia l'humor moderat, amb alguns moments de parella de clowns, i amb una presentadora o mestra de cerimònies —una noia que comença confessant que l'òpera l'avorreix— i a través d'un dels recursos del gènere fantàstic: el somni. És així com la noia en qüestió es troba amb els tres cantants protagonistes del repetori operístic: una soprano, un tenor i un baix... [+ crítica]

«Els perseguidors de paraules», de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Jordi Llovet, Marta Ossó, Marc Rius i Carol Rovira. Escenografia: Joana Martí Delgado. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Roc Laín. Música: Lucas Peire. Producció executiva: Albert González i Santi Ricart. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Producció: Imaginart. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 novembre 2016. A partir de 3 anys.

A partir d'una novel·la homònima per a infants que l'autor i dramaturg Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha publicat recentment a l'Editorial Estrella Polar - Grup 62, s'ha creat aquesta adaptació teatral per al públic familiar que, com una mena de faula però sense bèsties, personifica diferents elements de la llengua: apòstrof, punts suspensius, parèntesis, interrogants... Això fa que els quatre intèrprets del muntatge facin tots els papers de l'auca, gràcies a una caracterització especial, un vestuari sovint grotesc o, com a mínim, fantasiós, i una trama que conté alguns dels elements típics de la literatura per a infants: el somni, l'aventura, el viatge, el bé i el mal i, en aquest cas, la lluita per salvar les paraules —Salvador Espriu salvava els mots— d'una apocalipsi segura sota les urpes dels malèfics barbarismes i anant a buscar les millors al Palau d'on la literatura i sobretot la poesia n'extreu les més excel·lents... [+ crítica]

«Wohnwagen», de Rémi Pradère. Dramatúrgia de Gerard Vidal Barrena, Anna Serrano, Marc Salicrú i Max Grosse Majench. Traducció: Max Grosse Majench. Intèrprets: Kira Anzizu, Guillem Barbosa, Max Grosse Majench, Elena Martín, Laura Weissmahr i Oriol Puig. Espai escènic i il·luminació: Marc Salicrú. Vestuari: Chloe Campbell. Ajudanta vestuari: Laia Manzanares. Audiovisuals: Adrià Botella i Gerard Vidal Barrena. Ajudant audiovisuals: Zak Ramis. Música: Jonathan Hamann i Gerard Vidal Barrena. Ajudanta direcció: Carla Celda. Direcció: Anna Serrano i Max Grosse Majench. Amb el suport de la Nau Bostik i la col·laboració de la companyia La Brutal. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 11 novembre 2016.

El tema de fons sempre és el mateix des que el món és món: les relacions de parella, la recerca de l'amor ideal, el desenamorament... El que no és el mateix és la manera com es tracta. I el més agraït, quan es porta al teatre, és que s'aconsegueixi fer amb una mirada nova, original, desinhibida i, per raó de l'edat dels membres de la companyia, encara amb flaire juvenil. Als que han nascut a finals del segle XX els costa abandonar aquella idea de «Món feliç» inspirat en la distòpia d'Aldous Huxley que els han promès en versió Disney, on les fades encara concedeixen desitjos i ofereixen regals, els àngels porten ales, els dimonis amb cua roseguen la mala consciència, les bruixes malèfiques han canviat l'escombra tradicional per potingues d'altra mena i els nous éssers humans són asexuats, cibernètics i utilitzen un llenguatge sincopat. Tota aquesta sensació d'influències d'infantesa i adolescència és la primera que segurament rebran els espectadors d'aquest espectacle teatral de gènere inclassificable, «Wohnwagen», un títol que fa un joc de paraules entre «viure» i «caravana», ni que la caravana, la cobejada rulot, a vegades, sigui una cabina de vàter de carrer... [+ crítica]

Xuel Díaz i David Anguera reposen al Jove Teatre Regina l'espectacle musical per a infants «Canta'm un conte» presentat fa un any dins el cicle Petit Romea

«Canta’m un conte». Idea original de Xuel Díaz. Dramatúrgia i composició musical de David Anguera. Intèrprets: David Anguera i Xuel Díaz. Escenografia: Jaume Ballarda i Juanjo Marín. Construcció escenografia: L’Avalot. Il·luminació: Sergio Roca i Juanjo Marín. Direcció: Juanjo Marín. Companyia del Nyiguit. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 novembre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 novembre 2016. A partir de 3 anys.

Tres contes en un. I a més, musicats. Un espectacle, doncs, musical al cent per cent, que arriba fàcilment als petits espectadors perquè coneixen els detalls de cadascuna de les històries, cosa que permet als intèrprets de fer-ne una adaptació lliure, amb unes lletres divertides i iròniques i fins i tot amb un gir en les trames i els desenllaços del que donarien les versions més clàssiques. Els tres contes populars escollits són 'La rateta que escombrava l'escaleta', 'Les set cabretes i el llop' i 'Patufet'. Tot i que podria semblar que la companyia necessitaria un regiment d'intèrprets, el fet és que ho resol exclusivament amb dos: actor i músic (David Anguera) i actriu i cantant (Xuel Díaz)... [+ crítica]

«Mambo». Dramatúrgia d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan i Dani Arrebola. Coreografia: Fàtima Campos. Escenografia: Sam Quiles. Il·luminació: Iñaki Garz. Vestuari: Les Antonietes. Disseny: Assad Kassab. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. El Maldà, Barcelona, 10 novembre 2016.

La vida és un tango, es diu. Amors, desamors, passions, desitjos, frustracions, tristeses, alegries, vida i mort. Però els de la companyia Les Antonietes s'han pres la llicència de canviar la dita i, per ells, la vida, almenys la vida de la parella que es planteja el divorci dia sí dia no, és un «Mambo». L'espectacle posa la mel a la boca des del primer moment amb un espectacular mambo de parella ballat, amb algun passi d'humor, a càrrec d'Annabel Castan i Dani Arrebola, abillats els dos com si vinguessin o anessin a una competició de balls de pista on es guanya o es perd per punts. Però la cosa fa un gir inesperat i el ball ha estat només el clip de presentació. Un cop s'estira d'una arrencada la cortina platejada, es descobreix el ball de debò, el mambo de debò, amb les discussions per qüestions domèstiques, plenes de futilesa, gairebé petiteses que en mans d'un jutge de separacions matrimonials podrien portar fins i tot a l'arxivament de la demanda... [+ crítica]

«Amanda T». Dramatúrgia d'Àlex Mañas. Intèrprets: Greta Fernández i Xavi Sàez. Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Ajudanta direcció: Sarah Lena Martínez. Direcció: Àlex Mañas. Producció d'Àlex Mañas. Sala Atrium, Barcelona, 9 novembre 2016.

Si l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1996 - 2012) buscava la difusió i la popularitat de la seva persona —tan comprensible en edats en formació—, la seva dissortada decisió d'optar pel suïcidi com a protesta per l'assetjament que patia arran d'una feblesa i imprudència en fer cas d'un desconegut de la xarxa i penjar unes imatges, quan tenia 13 anys, amb els pits al descobert, utilitzades després com a arma de xantatge personal, li han concedit el trist capritx de la pretesa fama. Cliqueu, si voleu, «Amanda Todd» al cercador del Google i, incomprensiblement fora de les lleis de protecció de menors, hi trobareu encara tota mena d'informació i de detalls —amb imatges incloses— sobre la seva vida, les seves circumstàncies i el ressò social que va aixecar el 2012 la seva mort, anunciada prèviament a la xarxa. Amanda Todd s'ha convertit en una icona i un advertiment per als adolescents que encara confien cegament en la cara fosca que també hi ha darrere la pantalla i les possibilitats de caure-hi arran dels canals de comunicació sense fronteres actuals... [+ informació]

«Revolta de bruixes», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Chantal Aimée, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Àurea Márquez, Xicu Masó, Andrea Ros i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Jordi Roig. Construcció escenografia: Arts-cenics. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Ramon Ciércoles. Ajudanta direcció: Georgina Oliva. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Companyia La Kompanyia Lliure. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 novembre 2016.

Quan Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) va escriure «Revolta de bruixes», encara piulava la Dictadura. L'autor va deixar reposar l'obra i la va repescar un temps després, el 1975, quan el franquisme comença a agonitzar. (...) La tercera etapa de «Revolta de bruixes» ha servit ara per presentar públicament la part femenina de La Kompanyia Lliure. Cal esperar que aquesta separació a l'estil «escola de monges» —els «nens» en una banda amb «La quinta del biberó» i les «nenes» en una altra amb «Revolta de bruixes»—, sigui només circumstancial! Així com ells ho han fet amb un text actual de Lluís Pasqual, elles han recuperat la tradició amb una obra que ja té quaranta anys, com el mateix Teatre Lliure. I sota la direcció i interpretació de saba nova, li han donat un to diferent que s'allunya del blanc i negre televisiu dels anys setanta i del caràcter reivindicatiu de colors aigualits dels anys vuitanta. Cada obra es deu al temps que es representa. I el director Juan Carlos Martel ha intentat que, tot i ambientar escenogràficament «Revolta de bruixes» a la dècada de la seva creació —el model de telèfon, les màquines d'escriure, el transistor, les taules de despatx...—, la lectura fes un salt i agafés un caràcter menys local i més universal. Em sembla, però, que aquesta opció lliga encara més amb la intenció original de l'autor, que devia pretendre crear un simbolisme entre l'eufòria de la revolta, la traïció dels mateixos revoltats contra la líder i la submissió posterior al nou poder que els promet una sortida ni que sigui recorrent a la fetilleria de la vidència... [+ crítica]

«Draps», de La Guilla Teatre. Intèrprets i manipuladors: Meritxell Morera i Pere Farran. Escenografia, vestuari i il·luminació: Butai Produccions. Construcció dels titelles: Meritxell Morera. Tècnic de llum i so: Pere Farran. Disseny musical i sonor: Tales Music. Direcció: Meritxell Morera. Companyia La Guilla Teatre. Cicle El Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 6 novembre 2016. A partir de 3 anys.

L'espectacle de la Companyia La Guilla Teatre es basa en elements poètics amb una càlida banda sonora i en la intenció de fomentar a través del teatre de titelles i objectes l'interès per la natura, o la botànica en aquest cas, en els primers espectadors. En Draps és el personatge principal de la història i, com la majoria dels altres titelles i objectes que apareixeran al llarg del viatge que en Draps fa per buscar l'origen de la flor que ha aparegut al seu jardí, té la seva estructura en material de drap, del qual li prové el nom, esclar. Amb molt poques paraules i una escenografia gairebé de ludoteca interactiva, l'espectacle manté el ritme gairebé d'un guió audiovisual, cosa que fa que si un se l'imagina en primers plans hi vegi gairebé les seqüències del que seria una projecció animada en pantalla amb l'avantatge que els espectadors ho viuen en directe, tot i que fa la impressió que l'espectacle, per les seves característiques intimistes, rendiria encara molt més en un espai de cambra... [+ crítica]

«Relato de un náufrago». Basat en una obra de Gabriel García Márquez. Adaptació d'Ignacio García May. Dramatúrgia de Marc Montserrat-Drukker. Intèrprets: Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llàcer. Escenografia: Jon Berrondo. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i Germans Fornell, S.L. Vestuari: Mireia Llatge. Confecció vestuari: Sastreria Caireta. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. Espai sonor: Francisco Grande i Enric Vinyeta. Vídeo: Joan Rodon. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Arranjaments musicals dels tangos: Julio Awad. Coordinació tècnica: Bernat Jansà i David Pascual. Producció executiva: Íngrid Marín. Cap producció: Nati Sarrià. Direcció producció: Josep Domènech. Ajudanta direcció: Lucy Lummis. Direcció: Marc Montserrat-Druckker. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 5 novembre 2016.

T'agafen ganes de cridar, enmig de la representació: «Home a l'aigua!» I amb això no vull desvelar res del que els espectadors veuran i com ho veuran en l'adaptació d'aquest testimoni periodístic de Gabriel García Márquez (Aracataca, Colòmbia, 1927 - Ciutat de Mèxic, Mèxic, 2014), que a partir d'un naufragi que el 1955 va patir el destructor A.R.C. Caldas, on van perdre la vida vuit tripulants i només se'n va salvar un, Luis Alejandro Velasco. El testimoni va servir per contradir la versió oficial del règim dictatorial colombià de Rojas Pinilla que el va atribuir a una tempesta, quan en realitat va ser a causa de l'excés de càrrega per material de contraban. Arran de la publicació en el diari El Observador de Bogotá, les conseqüències van ser la clausura del diari, l'exili de García Márquez a París i l'oblit oficial del nàufrag supervivent... [+ crítica]

«La treva (Time Stands Still)», de Donald Margulies. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ramon Madaula, Mima Riera, Clara Segura i David Selvas. Escenografia: Cesc Calafell. Construcció escenografia: Carles Hernández "Xarli" i Òscar Hernàndez"Ou", Noelia Osuna i Laia Puig. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidoria: Raúl Gallegos Duarte. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Direcció: Julio Manrique. Coproducció: La Brutal, La Villarroel i Bitò. La Villarroel, Barcelona, 5 novembre 2016.

El fotoperiodisme és un ofici de risc. Les estadístiques de professionals que hi han perdut la vida ho constaten. I les imatges que el certamen World Press Photo mostra anualment ho corroboren. I el fotoperiodisme de guerra és una borratxera que difícilment abandona els qui s'hi enganxen. La fotoperiodista Sara Goodwin, protagonista d'aquesta obra de Donald Margulies (Brooklyn, Nova York, 1954), és un d'aquests cas. Malferida en una explosió a l'Iraq —som al 2009, després de la invasió en època de George W. Bush i la Segona Guerra del Golf dels EUA el 2003, però la referència es fa ara tan intemporal com actual—, Sara Goodwin torna a casa, encara convalescent, per refer-se del fantasma d'una mort que va tenir a tocar mentre estava en coma. Al seu costat, James Dood, la seva parella, que un dia va deixar una carrera brillant d'economista per dedicar-se al periodisme documental. Els dos fan un tàndem professional i vocacional que no sempre va a la una en la vida privada... [+ crítica]

«El Ràpid. Un sabater sense follets», de Jordi Palet i Puig. Interpretació i manipulació: Pep Boada i Núria Oliver. Música: Pep Boada. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Paulette Sanmartín. Direcció: Jordi Palet i Puig. Producció: Companyia B i Festival Guant. Festival Guant, Valls, 4 novembre 2016. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

El conte «Sabates, sabatetes i sabatots», de Jordi Palet i Puig, publicat el 2015 a l'Editorial Parramon, és un àlbum interactiu que permet als petits lectors entrar dins de la història. Ara s'ha convertit en un espectacle teatral que combina la música en directe, la interpretació de la parella de titellaires i la presència d'una colla de titelles que personifiquen els personatges que abans només existien estàticament en les làmines de l'àlbum. Amb una sèrie d'elements que els petits espectadors poden reconèixer de seguida, el sabater protagonista passa del món real al món fantàstic quan es presenten al seu obrador una sèrie de personatges (titelles de Martí Doy) que es relacionen amb alguns dels contes populars més coneguts: una sabata de vidre, unes botes de set llegües, els sabatots d'un ogre perillós, unes sabates fetes malbé de les filles ballarines del rei, les sabatotes d'un clown.. [+ crítica]

«El filósofo declara», de Juan Villoro. Intèrprets: Mario Gas, Rosa Renom, Ricardo Moya, Meritxell Calvo i Jordi Andújar. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Estudiants en pràctiques escenografia: Taisa Campos i Ximena Rubio. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller Escenografia. Il·luminació: Mingo Albir. Figurinista: Míriam Compte. Confecció vestuari: Goretti - Señor. Espai sonor: Àlex Polls. Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Responsable tècnic: Txema Orriols. Regidoria: Montse Tixé. Estudiant en pràctiques producció: Àlex Mas. Caps tècnics del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Col·laborador especial direcció: Juan Morali. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Antonio Castro. Producció del Teatre Romea, Secretaría de Cultura, Instituto Nacional de Bellas Artes (INBA) i Fondo Nacional para la Cultura y las Artes (FONCA). Teatre Romea, Barcelona, 4 novembre 2016.

A «El filósofo declara» ningú no és el que aparenta ser. Fins a l'extrem que la parella protagonista, el professor i la seva dona, s'han creat un món irreal domèstic per fugir de la banalitat de l'exterior. L'autor Juan Villoro (Mèxic, 1956) qüestiona la veritat absoluta i posa contra les cordes la gairebé ignorada i desapareguda intel·lectualitat. Per aconseguir-ho, juga amb dos personatges del ram de la filosofia —una ciència que recentment ha pujat com l'escuma al carrer a manera que ha baixat en picat a la universitat— que es rebutgen tant com s'atrauen. Allò que l'espectador pot pensar que potser serà un duel dialèctic carregat de tesi per a experts es converteix en una tragicomèdia quotidiana que ridiculitza el pensament transcendent i el posa a l'abast dels fogons. I no és sobrera aquesta afirmació si tenim en compte que, dels tres actes que té l'obra —una hora quaranta de durada—, el segon transcorre a la cuina que s'amaga darrere d'una escenografia canviant i fins i tot imponent, que contrasta amb l'austeritat dramatúrgica del muntatge... [+ crítica]

«Priscilla. Reina del desierto. El musical». Llibret d’Stephan Elliot i Allan Scott. Basat en la pel·lícula original distribuida por Metro-Goldwyn-Mayer Inc. Adaptació: Miguel Antelo. Coreògrafs: Ross Coleman i Andy Hallsworth. Assistent coreografia: Sonia Dorado. Orquestracions: Stephen “Spud” Murphy i Charlie Hull. Arranjaments musicals i supervisió: Stephen “Spud” Murphy. Coreografia: Ross Coleman i Andy Hallsworth. Intèrprets: José Luis Mosquera, Jaime Zatarain, Christian Escuredo, Juan Carlos Martín, Sylvia Parejo, Teresa Ferrer, Aminata Sow, Etheria Chan, Cristina Rueda, Juan Bey, Carlos J. Benito, Pablo Quero, José Navar, Albert Bolea, Joan Salas, Joaquín Fernández, José Antonio Torres, Paco Abarca, Noemí Gallego, Jaime Soriano i Toni Espinosa. Concepte autobús i diseeny escenografia: Brian Thomson. Enginyer muntatge autobús: Gethyn James Howells. Enginyer autobús, programació i supervisió: Davide Monastero. Dissenyador associat: Justin Nardella. Disseny vestuari: Tim Chappel & Lizzy Gardiner. Disseny il·luminació: Carlos Torrijos. Disseny so: Gaston Briski. Disseny maquillatge: Cassie Hanlon. Director musical: Manu Guix. Direcció artística de l’adaptació espanyola: Àngel Llàcer. Adaptació i director resident: Miguel Antelo. Dirección: Simon Phillips. Director associat: Dean Bryant. Producción executiva: Marcos Cámara i Juan José Rivero. Producció: SOM Produce en associació amb Nullarbor Productions (Garry McQuinn, Michael Hamlyn i Allan Scott) i MGM On Stage. Pel·lícula original escrita i dirigida per Stephan Elliot, produïda per Al Clark i Michael Hamlyn. Productor executiu: Rebel Penfold-Russell i finançada amb el suport de Film Finance Corporation Australia Limited i New South Wales Film and Television Office. Teatre Tívoli, Barcelona, 2 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.

Es fa difícil creure que un macroespectacle com aquest, que té com a currículum els lluentons, l’espectacularitat, la música, la referència cinematogràfica i la marca dels escenaris de Londres, Nova York i la Seca i la Meca, no compti de ple amb l'esponsorització de la companyia de transport públic de la ciutat on arriba, tenint en compte que l’autèntic protagonista de la festa és l’autobús. Ja fa 22 anys de la pel·lícula en la qual es basa el musical i que transcorre principalment al desert australià. Aquí, el desert, s’ha d’imaginar, esclar, perquè el carrer Casp de Barcelona i el Teatre Tívoli no són un miratge ni tenen dunes i la realitat es queda al carrer per donar pas a la fantasia de l’interior. Una fantasia que té més de 500 peces de vestuari —un àmbit que els va fer guanyar un Oscar— i que amb una quarantena d’artistes rondant per l’escenari i darrere de l’escenari es van guanyar amb la suor del cos els premis Tony i Olivier teatrals. L’espectacle data del 2006 i es va estrenar a Sidney. Des d’aleshores ha tombat per mig món i arriba a Barcelona en una gira i una adaptació a l’espanyola, partint de l’anglesa, que aquí ha assessorat Àngel Llàcer i que dirigeix també musicalment Manu Guix. Espectadors a l'espatlla i a manta com a garantia d’èxit, un èxit que el musical espera recollir també en l’estada catalana, malgrat que la cartellera compta en aquest moment amb musicals de prou calibre com «Gente bien» de La Cubana i «Scaramouche» de Dagoll Dagom. Potser és cert que, com més seran, més riuran, o dit d’una altra manera, com més seran, més caixa faran... [+ crítica]

«Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016.

Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació. Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis. ¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament?... [+ crítica]