27 de desembre 2016

«La millor carta als Reis» l’escriu per segona temporada la companyia La Trepa al Jove Teatre Regina

«La millor carta als Reis», de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Xavier Soler i Maria Agustina Solé. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Tero Guzman i Jove Teatre, S.L. Coreografies: Esther Pérez. Il·luminació i so: Francesc Campos. Tècnics: Juan Azor i Pau Palau. Direcció musical: Olga Fañanàs. Direcció: Gerard Nicasi i Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: 28 desembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Després de la llarga trajectòria de la companyia La Trepa, semblava difícil que els seus integrants fossin capaços de practicar una nova metamorfosi i, tot i ser gairebé els mateixos, reaparèixer rejovenits i en un espectacle de factura molt actual on són capaços de fer els papers més diversos, des dels infants —creïbles i sense caure en el risc de l'infantilisme— fins als més espavilats que ja saben com s'ha de fer perquè les cartes als reis no caiguin en un sac buit —mai més ben dit—, per fer encara més salts de caracterització com a pares, com a avis o com a extres d'anuncis publicitaris de joguines. 'La millor carta als Reis' és un d'aquells espectacles que La Trepa podrà tenir en cartera, perquè no caducarà durant molt de temps, per quan arribin les dates de Nadal i Reis, i que podrà anar reposant tenint en compte que els espectadors als quals s'adreça es renoven constantment per llei natural... [+ crítica]

23 de desembre 2016

«Vernissatge», de Václav Havel. Traducció de Monika Zgustová. Intèrprets: Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart. Espai escènic i il·luminació: Roger Orra. Vestuari: Susana Del Sol. Espai sonor: Joan Pàmies. Direcció: Marilia Samper. La Trama Produccions. El Maldà, Barcelona, 22 desembre 2016.

Quan el dramaturg Václav Havel (Praga, Txecoslovàquia, 1936 - Hrádeček, Vlčice, República Txeca, 2011) va escriure aquesta peça breu, l'any 1975, encara dins de la repressió arrossegada des de la Primavera de Praga del 1968, l'autor estava prohibit al seu país fins a la caiguda del règim comunista. Precisament la parella amfitriona en la versió original de «Vernissatge» són un parell de joves comunistes benestants que no tenen res a envejar a altres semblants capitalistes. Aquesta precisió no cal que s'especifiqui en el muntatge actual perquè allò que hi passa i tal com la parella reacciona davant de l'amic convidat, té una pàtina actual evident. Per això, la companyia ha evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques del segle passat amb la intenció de constatar que el discurs de l'autor continua vigent i aplicable a moltes altres latituds. L'obra s'inscriu en el registre d'un discurs críptic a partir del qual, gairebé sense conversa, perquè dos parlen i el tercer escolta i amb prou feines respon amb titubejos, els espectadors han d'anar descobrint la personalitat de cadascú d'ells. És doncs, un exercici teatral que posa a prova la capacitat de mostrar molt sense dir bo i res... [+ crítica]

22 de desembre 2016

«La bohèmia». Dramatúrgia d'Agustí Humet. Intèrprets: Xuel Díaz, Úrsula Garrido i Víctor Vela. Músics: Joan Muntada i Víctor Vela. Escenografia i vestuari: Companyia La Bohèmia. Producció executiva: Àfrica Estríngana. Direcció: Agustí Humet. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 21 desembre 2016.

La majoria de peces que en aquest concert teatralitzat d'una hora escassa s'interpreten els seran familiars a tots els espectadors, ni que no siguin especialment francòfons, perquè són cançons que van néixer totes en un moment de canvi social i polític, en un període d'entreguerres, i que des d'aleshores no han quedat mai oblidades sinó que retornen cíclicament. A més, la tradició de la cançó catalana, a partir de la represa més moderna dels anys seixanta, que després desenbocaria en la Nova Cançó, es va emmirallar en el cantautor francès i algunes d'aquestes peces van entrar a formar part del repertori de les sessions entre mig clandestines i mig progressistes —que de tot hi va haver a la vinya del carrer Tuset!— com a targeta de presentació cap a lletres i composicions autòctones. Agustí Humet, músic, home de teatre i pedagog del gènere, ja va crear fa sis anys el que després seria aquest espectacle a partir d'un taller, precisament sota el lema «La bohèmia», al qual van assistir com a alumnes els tres intèrprets actuals. I d'aquella relació neix un espectacle musical i poètic a la vegada que beu de les fonts de la «chanson» i que té l'encert que ha versionat totes les lletres al català, sense voler fer imitacions de llengua que a vegades resulten postisses, i que les ha unides en un tot, amb intermedis de breus poemes, petits fragments o textos de l'època que acaben dibuixant una manera d'entendre el que va representar la bohèmia per a molts artistes de l'època i també com la van sobreviure alguns d'ells... [+ crítica]

21 de desembre 2016

«Mal Martínez: humor i hòsties». Lletra, música i interpretació: Marc Martínez. Dramatúrgia: Marc Martínez, Miguel Casamayor i Marta Pérez. Ajudants direcció: Ángela Cervantes i Joan Scufesis. Direcció: Miguel Casamayor i Marta Pérez. Coproducció: Singlot Festival, Marc Martínez, El Terrat, TheProject i Tartar Films. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre 2016.

L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) ha tornat als orígens per partida triple. Per haver escollit l'escenari del Teatre del Raval, sota mateix del que va ser la seva escola de la infància, en el barri on va néixer, un espai urbà de la memòria que ja va rastrejar musicalment el 1999 amb el seu disc «El bolero del Raval», i també per haver muntat aquest espectacle unipersonal, «Mal Martínez», sota la direcció de Miguel Casamayor, a més de Marta Pérez, amb qui va començar la seva trajectòria teatral amb dos espectacles trencadors per l'època que ara serien titllats de familiars o juvenils: «Tira't de la moto» (1988) i «Línia roja» (1990). Teatralment es pot dir que «Mal Martínez» és un monòleg, sí, però en realitat és molt més del que entenem per un monòleg. Marc Martínez ha entrat en el seu món propi, familiar, de barri. I n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada quan evoca segons quins passatges de la infància, la seva preadolescència, les seves il·lusions, els seus mites... [+ crítica]

19 de desembre 2016

Guanyadors dels XXII Premis Butaca 2016

Tots els guanyadors de la XXII edició dels Premis Butaca 2016 amb els espectacles «Dansa d'agost» i «Molt soroll per no res» encapçalant els més premiats [+ informació]

«Nora». Basada en «Casa de nines», d'Henrik Ibsen. Dramatúrgia: Raimon Molins. Intèrprets: Mireia Trias, Oriol Tarrason, Patrícia Mendoza i Gal·la Sabaté. Disseny espai: Clàudia Vila. Disseny llums: Maria Domènech. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Vídeo: Joan Rodon. Microfonia: Roger Rodés. Vestuari: Patrícia Mendoza. Disseny merchandasing: Gemma Solana. Disseny cartell: Ariadna Fígols. Producció executiva: Sol Blasi i Xènia Masó. Cicle Trilogia de la Imperfecció. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 18 desembre 2016.

Hi ha un moment que Torvald Helmer, el marit triomfador de «Casa de nines», diu en aquesta nova versió de la Sala Atrium: "Sembla estrany que encara hi hagi gent que enviï cartes». Aquesta apreciació, afegida esclar per l'adaptació dramatúrgica de Raimon Molins, podria semblar dita fora de lloc, en una obra que parteix d'Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906), però té tot el sentit del món perquè el dramaturg-adaptador, que ha convertit l'última part —el moll de l'os de l'obra— a una ambientació contemporània d'avui mateix s'adona que bona part del xantatge que pateix Nora podria ser escampat amb una piulada als quatre vents a través dels tuits de Twitter, dels posts de Facebook o dels SMS entre grups d'amics. Sort que Henrik Ibsen ja va preveure a finals del segle XIX que el xantatge no es podia tancar si no es tornava el document original signat. I això salva l'adaptació contemporània de caure en una nostàlgia del carter i la bústia tradicionals. Dic això per remarcar no pas una relliscada, que no ho és, sinó la dificultat i els peus de plom amb els quals cal treballar a l'hora d'adaptar un text clàssic com «Casa de nines» i fer-lo rabiosament actual. Com diu Torvald, encara hi ha gent que envia cartes, per molt estrany que sembli, de la mateixa manera que encara hi ha Nores empresonades en una gàbia d'or i Torvalds vigilant les reixes al seu voltant... [+ crítica]

«Una bruixa a Barcelona». Dramatúrgia d'Edu Pericas i Lucrecia. Intèrprets: Lucrecia, Jofre Borràs, Tamara Ndong i Judith Endje. Il·lustracions de Philip Stanton. Animacions de Daniel Escalé. Veu en off: Abel Folk. Direcció: Edu Pericas. Teatre Victòria, Barcelona, 18 desembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Lucrecia explica un conte. I la millor manera de connectar amb els petits espectadors a qui s'adreça és que els expliqui la seva pròpia experiència de l'arribada a Barcelona, en clau de fantasia, esclar. La petita Lucrecia descobreix que té trenes de tots els colors. I un comença a pensar si el trencadís acolorit de Gaudí no hi té de debò alguna cosa a veure. Lucrecia combina la seva vena musical amb algunes de les seves cançons, la seva vena de contista amb la seva història i una vena desconeguda fins ara, la de bruixa amb poders màgics que va fer que, d'adolescent, posés Barcelona i els seus monuments de panxa enlaire aprofitant-se dels seus sortilegis. Però Lucrecia es presenta tal com és i confessa que és una bruixa de bona fe i allò que de jove un dia va fer mig enrabiada perquè a casa seva havia arribat una germana nova petita, després ho endreça amb uns altres sortilegis reparadors. Tot això els espectadors ho viuen només en una hora —que és l'espai de temps estàndard per a un espectacle familiar—, amb il·lustracions característiques del dibuixant Philip Stanton i amb una animació de David Escalé, que juga una part important en la trama per mostrar tot allò que les paraules i les cançons no poden mostrar... [+ crítica]

«Rhümia». Dramatúrgia de Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Pep Pascual. Escenografia: Martí Torras Mayneris i Xavi Xipell "Xipi". Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Música: Pep Pascual i Mauro Paganini. Moviment: Fàtima Campos. Cap tènic: Xavi Xipell "Xipi". Assistent tècnic: Patty Cortés. Producció executiva: Xavier Ribalaygua. Director producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant direcció: Lluc Armengol. Direcció musical: Pep Pascual i Rhum i Cia. Direcció: Martí Torras Mayneris. Coproducció: Teatre Lliure, Velvet Events i Grec 2016 Festival de Barcelona. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 17 desembre 2016.

S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel·ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba. L'espectacle «Rhümia» n'és un tros, de picaresc. Però tot està tan integrat dins la dramatúrgia que acaba sent una sàtira de la mateixa picaresca. La companyia es va formar arran de la malaguanyada pèrdua del clown Joan Montanyès 'Monti'. El primer espectacle, «Rhum», va ser un homenatge a la seva memòria. L'actual encara és, diuen, «un record molt especial». Però hi ha l'empremta que Monti va deixar. Expressions i números clàssics que els cinc pallassos de «Rhümia» fan i desfan a la seva manera, amb un guió nou, que no abandona la poètica d'entrada i de sortida, per entrar en una successió durant una hora i mitja central d'esquetxos esbojarrats. Els Zirkòlika els han reconegut la feina amb els seus premis... [+ crítica]

«Geronimo Stilton. Gran Retorn a Fantasia». Basat en la sèrie d'Elisabetta Dami. Guió i llibret d'Enric Llort. Compositor: Xavi Lloses. Intèrprets: Geronimo Stilton, Beth Rodergas, Edgar Martínez, Laura Borràs, Marc Gómez, Toni Guillemat, Joan Mas, Marina Schiaffino i Marina Xeix. Coreografia: Montse Colomé. Ajudant coreografia: Viviane Calvitti. Espai escènic: Lluís Danés. Ajudant escenografia: Carles Berga. Il·luminació: Joan Teixidó. Espai sonor: Damien Bazin. Programació i geometria de vídeo: Xevi Gibert. Creació videomapping: Tigrelab. Vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Elements escènics i attrezzo: Carles Piera i Laura Galofre. Maquillatge: Toni Santos. Construcció escenografia: Pascualín, Taller d'escenografia Jordi Castells. Confecció vestuari: Época, Laura Galofre. Construcció màscares: Amadeu Ferré i Carles Piera. Perruques: Marquès, Amadeu Ferré i French. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Ajudant producció: Cristina Moral. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora; Anna Pey. Tècnic llums: Dani Guerrero. Tècnic so i micros sense fils: Dani Seoane i David Carricondo. Tècnic vídeo: Jordi Grau. Tècnic vídeo: Oriol Albesa. Maquinista: Anna Elias. Sastreria: Rosacio Macias. Tècnic caracterització: Yaismery León. Cap tècnic del teatre: Robert Garriga. Ajudant direcció: Enric Llort. Direcció vocal: Josep Ferrer. Direcció musical: Xavi Lloses. Direcció: Lluís Danés. Producció: Focus, Grup62, Universal i Jet Entertainment. Teatre Condal, Barcelona, 17 desembre 2016.

Després de l'èxit de la primera versió teatral catalana sobre la sèrie de literatura italiana d'Elisabetta Dami, que ha agafat el relleu de Harry Potter pel que fa a bestseller mundial, era inevitable que arribés un segon lliurament escènic. Per ara i tant, les aventures de Geronimo Stilton són tan previsibles com inesgotables. Parteixen d'un univers literari que beu de les fonts del gènere fantàstic més tradicional, però amb l'afegit que el protagonista és un personatge de faula, humanitzat, que no lliga gens, esclar, amb les campanyes de desratització que es porten a terme. Pobre Geronimo, si mai cau a les mans d'un desratitzador municipal! Però la fantasia ho capgira tot, fins al punt que Geronimo és un periodista de raça, mig investigador, d'aquells que ja no existeixen, i té el do de ser fet de bona pasta i manté la ingenuïtat, la innocència i l'honestedat que connecta tant amb els seus petits fans. I, si no, ¿com s'entén que, en aquest espectacle sobre les seves últimes aventures, «Geronimo Stilton. Gran Retorn a Fantasia», quan els petits espectadors descobreixen quina una en vol fer la Reina de les Fades Negres, no paren d'advertir el seu ídol cridant, per exemple, «mentideraaa, mentideraaa!» a la Fada maligna i intentant ajudar Stilton dels perills que corre? Aquesta segona proposta sobre Geronimo Stilton es diferencia de la primera, entre altres coses perquè el director Lluís Danés ha agafat el relleu d'Àngel Llàcer, però també perquè la posada en escena, estèticament, és menys tècnica, menys digital, i recupera la mirada sensorial amb què Danés imprimeix els seus espectacles, alguns dels quals s'han vist al Teatre Nacional de Catalunya... [+ crítica]

18 de desembre 2016

«Moustache. The London Music Hall Theatre». Guió i lletres: Coco Comín. Intèrprets: Sergio Franco, Albert Martínez, Ernest Fuster, Joaquín Catalán, Sharon Lavi, Júlia Ortínez, Maria Bossy, Blai Juanet, José. A. Moreno, Col·laboració especial de Muntsa Rius. Cos de ball: Alba Carretero, Aina Casanovas, Evangelina Esteves, Eugenia Mur, Èlia Solé, Laura Cugat, Alejandro Carrera, Àlex Llorca, Màrius Praniauskas i Gustav Borehed. La banda: Xavier Mestres (direcció, piano i programació seqüènciadors), Narcís Vidal (guitarra i teclats), Roger Conesa (saxos, saxo electrònic, clarinet i guitarra), Jordi Sánchez (baix elèctric i contrabaix), Josep "Pinyu" Martí (bateria), Luis Chacón (percussions). Músics etapa producció: Leo Torres (trompetes) i Vicent Pérez (trombons). Ballarins i intèrprets becaris: Leny Dghim, Héctor López, Gerard Llagostera, Marta Manotas, Ariadna Martín, Carlos Román i José Luís Romera. Coreografies claqué: Sharon Lavi i Júlia Ortínez. Coreografies addicionals: Coco Comín. Assistent direcció musical: Narcís Vidal. Disseny escenografia: Paco Azorín i Carlos Pujol. Disseny 3D imatges projectades: Jordi Lladó. Disseny so: Toni "Nyanyo" Castaño. Disseny llums: Lluís Martí. Disseny vestuari: Coco Comín. Assistent disseny vestuari: Sandra Berrocoso. Disseny estilisme, perruques i postisseria: Toni Santos. Disseny imatge i dissey gràfic: Cristina Belmonte. Disseny vestíbul Apolo: Toni Seguí. Director tècnic: Arnau Recio. Regidora: Helena Gimeno. Cap de so i operador de taula, ajudant so i microfonista: Cesc Mojica. Cap de llums i operador de taula: Sergio García. Ajudant llums i primer canoner: Javier Rodríguez. Maquinistes: Fèlix "Piraña" Mendoza i Alejandro Sartoris. Utillatge i ajudant maquinista: Marc Lloret. Segon canoner i dimmers: Equip tècnic Teatre Apolo i Cent qu4tre Produccions. Perruqueria i maquillatge: Eva Casanovas. Sastreria i supervisores vestuari: Helena Muñoz i Antonia Pérez. Cap de vestuari etapa producció: Sandra Berrocoso. Ajudant vestuari etapa produccció: Maria Àngels Carreras. Assistents vestuari etapa producció: Bibiana Gusmán, Vicky Martínez i Joaquín Catalán. Enregistraments estudi: Climent Montserrat i Pau Andreu. Copista: Josep "Pinyu" Martí. Fotografia: Luís Tato. Disseny web espectacle: Cristina Belmonte i Lorena Sánchez. Premsa, comunicació i màrqueting: Víctor Porres i Ana Patiño. Community manager: Marina Tórtola. Direcció musical, arranjaments i veus: Xavier Mestres. Direcció: Coco Comín. Producció: Coco Comín Musicals, S.L. i Colibas, S.A. Teatre Apolo, Barcelona, 16 desembre 2016.

«Moustache» recorre tres dècades daurades del music-hall: els anys 1910, 1920 i 1930. La directora i coreògrafa catalana Coco Comín, que té en la seva llarga trajectòria haver treballat en els equips de musicals com «Germans de sang», «Chicago», «Fama» o «Grease», fins a una trentena de produccions, ha creat aquesta vegada de pròpia mà el guió i les lletres d'una història que ha ambientat a Londres i que ben bé podria ser la targeta de presentació d'un d'aquests clubs anglesos que s'inspiren en el «handlebar moustache», aquests bigotis amb les puntes rinxolades enlaire que fan tant de joc amb els bombins. Una història, a més, de teatre dins el teatre, amb altres petites històries de bastidors dins de la trama, que, disfressada del glamur del music hall amaga una altra història tràgica que manté un encertat equilibri entre el divertiment i la reflexió sobre el pas del temps, la precarietat de l'ofici teatral, la cara oculta del pallasso i la frustració del còmic que porta Shakespeare al cor. Cal advertir d'entrada als espectadors reticents al musical que «Moustache» és un espectacle que no estalvia recursos, que està a l'alçada de les grans produccions, amb un equip abocat al cent per cent en el seu paper col·lectiu, i que té una posada en escena tan espectacular com brillant, a més de la banda en directe, que dirigeix Xavier Mestres —músic, actor, compositor i col·laborador de fa més de vint anys de l'Escola Coco Comín i vinculat a espectacles recents del Teatre Lliure com per exemple «In memoriam, la quinta del biberó» o «Les noces de Figaro»— amb una orquestra de cinc músics més, tots veterans, i que fan que la trentena llarga de peces de «Moustache» —espectacle estrenat en castellà— mantingui una potència que no defalleix i sigui un excel·lent regal per a l'oïda de l'espectador... [+ crítica]

16 de desembre 2016

«Vagas y maleantas». Dramatúrgia de Raquel Loscos. Intèrprets: Mercè Boher, Cinta Moreno, Patricia Medina i Rocío Manzano. Pianistes: Cristina Martínez / Andrea Porcar. Coreografia: Toni Luque. Vestuari: Cinta Moreno. Il·luminació: Núria Gámiz i Belén Fernández. Escenografia: Bàrbara Massana. Himnes: Ferran Martínez Palau. Direcció: Raquel Loscos. Producció: La Rue del So. Teatre Tantarantana, Barcelona, 16 desembre 2016.

Les aparences enganyen. S'equivoca l'espectador que es pensi que «Vagas y maleantas» és un espectacle musical d'època amb un repertori de cuplets i cançons de cabaret. En realitat, sota aquest títol extret de l'articulat de la Llei dels anys trenta del segle passat que parla de declarar precisament «vagas y maleantes» tots aquells persones que alteressin la pau social o posessin en perill la tranquil·litat pública, s'hi fa una mirada irònica, divertida i a vegades àcida, sobre el paper de la dona al llarg de l'últim segle. I la dramatúrgia de Raquel Loscos juga també amb la ciència-ficció o, en un terme menys compromès, amb el túnel del temps, anant a trobar a l'altre món quatre coristes tocades totes per una mort tràgica en acte de servei a l'escenari: un focus maleït que, com aquell dipòsit de vàter que últimament ha patentat la sèrie «Merlí», s'estavella en quatre èpoques diferents sobre el cap de cadascuna d'elles, mentre treballaven al Club Café Maravillas... [+ crítica]

14 de desembre 2016

La Ruta 40 reposa «El llarg dinar de Nadal», de Throton Wilder per quarta vegada a El Maldà

«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets reposició 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016.

Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans. L'adaptació de la jove companyia LaRuta 40 –nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort... [+ crítica]

La comèdia «El test», de Jordi Vallejo, es reposa a la Sala Muntaner amb la incorporació de Sergio Caballero i Clàudia Costas

«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Intèrprets reposició: Sergio Caballero, Dolo Beltran, Clàudia Costas i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016. Reposició: 14 desembre 2016.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó. Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins. Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla"... [+ crítica]
  

11 de desembre 2016

L'adaptació de l'àlbum «El petit Dalí» d'Anna Obiols i Subi es reposa per cinquena vegada dins el programa Viu el Teatre del Poliorama

«El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera, (2016: Rubèn Ferrer i Xavier Flores). Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Reposició: 3 març 2013. Reposició: 1 març 2014. Reposició: 1 febrer 2015. Reposició: 6 març 2016. Reposició: 11 desembre 2016.

L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama. La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme... [+ crítica]

08 de desembre 2016

La versió jove de «Romeu i Julieta» de Marc Chornet i Anna Maria Ricart es reposa a La Seca Espai Brossa amb la substitució de l'actor Carlos Cuevas per Martí Salvat en el paper de Romeu

«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Marc Chornet i Anna Maria Ricart. Intèrprets estrena: Carlos Cuevas, Clàudia Benito, Roser Tapias, Alba José, Rosa Serra, Neus Pàmies, Jordi Llordella, Martí Salvat i Toni Guillemat. Intèrprets reposició: Martí Salvat, Clàudia Benito / Roser Tapias, Jordi Llordella, Xavier Torra, Ricard Farré, Ariadna Fígols, Rosa Serra, Alba José i Cristina López / Roser Tapias. Escenografia: Laura Clos (Closca). Il·luminació: Justo Gallego. Vestuari: Laura Clos (Closca) i Teresa del Junco. Caracterització: Txus González. Moviment: Víctor Rodrigo. Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra. Companyia Projecte Ingenu, resident de la Nau Ivanow. Ajudanta direcció: Cristina López. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 maig 2016. Reposició: 7 desembre 2016.

¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...? Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes... [+ crítica]

El Jove Teatre Regina reposa per tercera vegada els seus «Pastorets Superestel» de Ricard Reguant amb registre contemporani.

«Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: (2010) Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. (2014) Mariona Campos, Jaume Garcia, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé, Alícia Olivé i Alfredo Izquierdo. (2016) Mariona Campos, Olga Fañanás,  Gerard Flores, Alba Galimany, Maties Gimeno, Alfredo Izquierdo, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé, Oriol Úbeda. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Coreografies: Esther Pérez. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Reposició: 13 desembre 2014. Reposició: 8 desembre 2016. A partir de 4 anys.

Es diuen Pastorets, però la versió que ha reposat la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere. Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels. Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca. Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix. Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns... [+ crítica]

07 de desembre 2016

«Les noces de Fígaro», de Caron de Beaumarchais. Traducció del francès de Francesc Nel·lo. Col·laboració en la dramatúrgia de Pau Miró. Intèrprets: Manel Barceló, Marcel Borràs, Oreig Canela, Joan Carreras, Oriol Genís, Mónica López, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Albert Pérez, Aina Sánchez, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi, Pau Vinyals. Escenografia 2016: Rafael Lladó (a partir de la del 1989 de Fabià Puigserver). Ajudanta d'escenografia: Carlota Ricart. Construcció d'escenografia: Tallers d'escenografia Castells. Vestuari 1989 / 2016: César Olivar. Ajudant de vestuari: Ezequiel Carril. Confecció de vestuari: Época Barcelona, Menkes, House of the Beast, Casimiro, La Casa de los Falleros i Sombrerería Mil. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació 1989 / 2016: Xavier Clot. So: Jordi Bonet. Músiques 1989 / 2016: Josep M. Arrizabalaga. Enregistrament 1989 / 2016: Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Professor de cant: Xavier Mestres. Professora de castanyoles: Mercè Rius. Adjunt a la direcció i moviment: Oscar Valsecchi. Ajudanta de direcció: Lola Davó. Direcció 1989: Fabià Puigserver. Direcció de la reposició 2016: Lluís Homar. Coproducció: Teatre Lliure i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 desembre 2016.

Malgrat que Lluís Homar ha intentat desvincular aquesta nova posada en escena de «Les noces de Fígaro», dirigida ara per ell, de l'emblemàtica estrena del febrer del 1989, a l'antic Teatre Lliure de Gràcia on va fer de Fígaro sota la batuta de Fabià Puigserver —dic "desvincular" en el bon sentit de la paraula per entendre que la volia "revisitar" de cap i de nou—, diria que no ha aconseguit que qui més qui menys s'hi deixi de referir i, en l'imaginari de la majoria d'espectadors més veterans, l'èxit i la lluminositat d'aquell muntatge ha tornat com un llampec a la memòria. Però això no li treu, a la versió actual, tot el mèrit de ser reposada amb una mirada nova —hi ha col·laborat en la dramatúrgia Pau Miró— i, sobretot, amb una interpretació nova, gràcies a una generació, en els seus papers més populars, d'intèrprets de la nova fornada —o ja no tan nova, que els anys no passen en va!— però sí que molt preparada artísticament per afrontar els reptes i les trampes que amaga l'obra de Caron de Beaumarchais i amb un background actoral que, per raons òbvies, fa vint-i-cinc anys no existia entre els pioners del gènere.... [+ crítica]

02 de desembre 2016

«El Petit Príncep» de Marc Artigau, Àngel Llàcer i Manu Guix es reposa novament a la Sala BARTS amb la substitució d'Elena Gadel per baixa de maternitat que passa el relleu a Diana Roig en el paper de «Rosa»

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch. Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015. Reposició: 2 desembre 2016.

Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal... [+ crítica]

01 de desembre 2016

«Astronautes, Houston, tenim un cadàver!», de Rafel Barceló i Jordi López Casanovas. Intèrprets: Queco Novell, David Olivares, Mireia Portas i Xavier Serrano. Veu en off: Ivan Labanda. Disseny escenografia: Jordi Queralt. Construcció escenografia: Jorba-Miró Taller d'escenografia. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Disseny de so: Ramon Ciércoles. Disseny de vestuari: Catou Verdier. Confecció de vestuari: Dressart. Caracterització: Helena Fenoy. Operadora de llum, so i vídeo: Natàlia Ramos. Regidoria: Marta Soro. Estudiant en pràctiques: Marc Aparicio. Direcció tècnica: Titin Custey. Ajudant direcció: Xavi Carreras i Maria de Frutos. Direcció: Xavier Ricart. Producció executiva: David Fetanil i Jordi Sellas. Cia. Minoria Absoluta. Sala Pepe Rubianes, Club Capitol, Barcelona, 30 novembre 2016.

Totes les missions espacials que s'han fet i es fan són d'alt secret d'estat. I aquesta no es queda enrere. El secret de l'espectacle «Astronautes, Houston, tenim un cadàver!», la nova producció teatral de Minoria Absoluta, és tan important que aquest humil comentarista no podrà revelar res del que hi ocorre, sota el risc, si ho fa, de ser enviat també a la Lluna amb Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins (i algú més!), els tres astronautes que van anar-hi per primera vegada el 1969 amb la nau Apollo 11. La missió era la cinquena que es feia amb tripulació del programa Apollo. La nau es va enlairar de Cap Canaveral (Florida, EUA) el 16 de juliol i va arribar a la Lluna el 20 de juliol. En va tornar el 24 de juliol. Dels tres tripulants, Armstrong i Aldrin van sortir a la superfície del que es va anomenar el Mar de la Tranquil·litat i Collins es va quedar a la nau per comandar les maniobres d'allunatge. D'aquella operació espacial, lligada a la imatge de la petjada sobre la Lluna, en va quedar una frase de Neil Armstrong per a la posteritat: «Un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat.» Aviat fara mig segle d'aquella odissea que, en blanc i negre, una nit d'estiu, van seguir a les pantalles de televisió dels bars sota la xafogor de juliol milers d'espectadors de tot el món... [+ crítica]