GERMANES DE SANG I FETGE

«El viento es salvaje», d'Ana López Segovia. Intèrprets: Alejandra López, Teresa Quintero / Alicia Rodríguez, Ana López Segovia i Rocío Segovia. Vestuari: Miguel A. Milán. Disseny d'il·luminació: Agustín Maza. Espai sonor: Mariano Marín. Direcció de producció: Alejandra López. Assistents de producció: Susana Luque i Violeta Hernández. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Imatge: Susana Martín i Isa Vicente. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboració en la direcció: José Troncoso. Agraïments: José Troncoso, Espacio Guindalera. Ajudantia direcció: Alicia Rodríguez.
Direcció: Ana López Segovia. Cia. Las Niñas de Cádiz. Teatre Condal, Barcelona, 30 maig 2023 / 4 juny 2023.
 

Les integrants de la companyia Las Niñas de Cádiz es van rellançar fa tres anys als Max amb el premi Revelació amb aquest espectacle, «El viento es salvaje». Fruit d'això, a l'última gala dels Premis Max van tenir al seu càrrec el guió i la direcció i ja es va veure també quina era la seva línia: fusionar, sense que es noti, la modernitat i la tradició. Això és el que fan amb «El viento es salvaje». Parteixen de la tragèdia grega, de Fedra i de Medea, diuen, però ho fan de tal manera que la tragèdia és com un murmuri de fons perquè amb humor, lucidesa, desvergonyiment i molt de rigor reinventen la tragèdia i la fan contemporània, d'avui mateix. Si Fedra es va enamorar del fill del seu marit Teseu, provocant el que va provocar, Medea es repenjava en els seus presumptes dots de bruixeria i xamanisme amb l'embolic familiar que va crear. D'aquest parell de llegendes tràgiques parteix «El viento es salvaje». Però dit així, pot semblar que ens trobem davant d'un muntatge clàssic apte només per a entesos. I res més lluny que això perquè les quatre intèrprets de Las Niñas de Cádiz beuen de les fonts populars del seu Cadis nadiu, de les populars xirigotes, del vers popular, de la vida quotidiana, del vent gadità que sembla tenebrós, del xiulet de l'esmolet i de les fanfàrries del circ que té la carpa parada lluny de la vida urbana... [+ crítica]

L'ESPERANÇA DE NEONS DE LOPE DE VEGA

«La discreta enamorada», de Lope de Vega. Intèrprets: Íñigo Arricibita, Xavi Caudevilla, Montse Diez, Cristina García, Ania Hernández, Nora Hernández, Antonio Hernández Fimia, Lluís Homar, Pascual Laborda, Cristina Marín-Miró, Felipe Muñoz, Miriam Queba, María Rasco i Marc Servera. Tècnics de la Compañía Nacional de Teatro Clásico que apareixen en escena: Pedro Acosta Ureña, Juan José Blázquez Ramos, Ignacio Cobos Santamaría, Gema Collado López, Noelia Cortés Plata, Inmaculada García Cascales, Juan Manuel García González, Juan Francisco Guerrero Espada, Alfonso Jiménez Ganso, Francisco Javier Juaranz Pérez, Rosa Rubio Mazano, Francisco M. Pozón Hernández, José María Romero Jurado, Rosa María Sánchez Adamuz i Carlos Somolinos Arroyo. Veu i paraula: Vicente Fuentes. Escenografia: Jose Novoa. Vestuari: Deborah Macías. Il·luminació: Pilar Valdelvira. Composició musical: Marc Servera, versió «Vestida de nit», de Sílvia Pérez Cruz. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Ajudantia de direcció: Vanessa Espín. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Teatro del Soho CaixaBank i Teatro Cuyás. Agraïments: Sílvia Pérez Cruz. Espectacle patrocinat per Loterías y Apuestas del Estado. Direcció adjunta: Oscar Valsecchi. Direcció: Lluís Homar. Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico. Teatre Romea, Barcelona, 28 maig 2023.

Els embolics de Lope de Vega (Madrid, 1562 - 1635) són diferents dels embolics de Chaderlos de Laclos (Amiens, França, 1741 - Tàrent, Itàlia, 1803). Un segle llarg de diferència es nota, però això no vol dir que no siguin menys provocadors i avançats al seu temps. El fet és que coincideixen a la cartellera teatral els dos embolics, els de «La discreta enamorada» de la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic de Madrid, i els de «Les amistats perilloses» del Teatre Lliure. A «La discreta enamorada», Fenisa fa mans i mànigues per aconseguir el seu estimat Lucindo. Però el pare de Lucindo embolica la troca quan la demana per al casori. Fenisa fuig de les convencions de la seva època i s'enfronta a tot el que vol impedir el seu autèntic desig com a dona. La trama és plena d'un pols entre allò que és raonable de fer i allò que dicta el cor. I la direcció de Lluis Homar, que juga amb la vitalitat de la companyia que s'acaba de graduar —excepció feta, esclar, de la veterana actriu Montse Diez— ho acoloreix amb un estil divertit, enjogassat, ple de cançons, de capa i espasa, que no s'atura durant tota la representació —un parell d'hores—, tot i que una mitja hora menys del que durava en principi, quan l'espectacle es va estrenar al Teatre del Soho CaixaBank de Màlaga. L'escenografia, feta de bastides rudimentàries, acompanya aquesta posada en escena on, en principi, tot sembla que estigui encara per fer. Fins i tot sorprèn que el director, el mateix Lluís Homar, que també hi té el paper del vell capità Bernardo, militar retirat, que cobeja la discreta enamorada, és assegut a la platea a l'espera que li toqui pujar amb la fanfàrria de la companyia a l'escenari... [+ crítica]

ESCAC I MAT RENAIXENTISTA

«Els ossos de Montaigne». Dramatúrgia de Sadurní Vergés. Intèrprets: Daniela Brown, Marina Fullana, Laura Lliteras. Moviment: Cia. Unaiuna. Disseny del so: Àlex Polls. Espai escènic i imatges: Alfonso Ferri. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Vestuari: Marta Rafa. Sastressa: Aina March. Veus en off: Alex Brendemühl, Daniela Brown, Núria Lloansí, Núria Montes i Sadurní Verges. Fotografia: Aleix Marín. Producció: Xavier Gonzàlez, Escenapart. Agraïments: Anna Maria Ricart i Marc Chornet (Projecte Ingenu). Coproducció del Grec 2022 Festival de Barcelona, el Teatre Principal de Palma, Escenapart i Associació Elecktra. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya Departament de Cultura, Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures. El projecte ha comptat amb el suport de les Beques “Premis Barcelona 2020” de l’Ajuntament de Barcelona. Ajudantia de direcció: Georgina Surià. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 27 maig 2023.
 

A finals del 2019 es va fer públic que es podien haver trobat les restes del filòsof Michel de Montaigne, autor dels «Essais», en un soterrani del Museu Aquitània de Bordeus on ja hi havia des de sempre un monument funerari buit en memòria del cèlebre pensador francès. El misteri va envoltar la troballa i encara més perquè se sabia que les restes d'aquell taüt, examinades abans amb la tècnica d'una càmera, havien estat traslladades provisionalment l'últim quart de segle XIX, per un incendi el 1871, al cementiri de la Chartreuse i havien tornat al que després seria el Museu Aquitània el 1886.     Michel de Montaigne (castell de Montaigne, Perigord, 1533 - 1592), considerat l'inventor del gènere literari de l'assaig, és un dels personatges més influents del segle XVI per a altres pensadors i escriptors, encara avui, i un dels protagonistes del Renaixement. Entre l'aura de Montaigne i el misteri de gènere negre de les restes trobades fa més de tres anys, la directora Glòria Balañà Altimira —que aquesta temporada ha celebrat un dels èxits teatrals amb l'obra «Tot el que passarà a partir d'ara» al Teatre Lliure de Gràcia— ha recreat l'excavació arqueològica de les preteses restes de Montaigne i ha bastit un espectacle sobre l'aturada del temps i sobre el silenci, dos elements tan difícils d'aconseguir en ple segle XXI i, si no, que ho preguntin als veïns pròxims a l'Estadi Olímpic de Montjuïc amb els decibels dels concerts de Coldplay o als que resideixen al voltant del Fòrum amb nits com les del Primavera Sound. I encara sort tenen tots que el Sónar ha emigrat ja fa uns anys a indrets més insonoritzats com la Fira de l'Hospitalet... [+ crítica]

TOTHOM HA DE MORIR, PERÒ NO ÉS OBLIGATORI

«Eufòria», de Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Ramon Bonvehí, Marta Codina, Mireia Illamola Riubugent / Lara Díez Quintanilla, Laura Pau, Bàrbara Roig Grifoll i Marc Tarrida Aribau. Espai i il·luminació: Cube.bz. Vestuari: Laura Garcia Martos. Utilleria: Camille Latron Llorens. Caracterització: Alice Del Bello. Música original, espai sonor i vídeo: Erol Ileri. Moviment: Marta Tomasa. Fotografia: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Suport en dramatúrgia i direcció: Bernat Reher. Agraïments: Martita, Maria, Gabi, Erol, Javi, Ramon, Bàrbara, Laura, Toni, Mireia, Marc, Laura, Bernat, Camille, Olivia, Alice, Marta i totes les persones que han fet possible «Eufòria» a la Sala Beckett. També la tribu i germandat de saliva i sang Volcànica, les polifonies en La menor, i Ferran, Sergi, Ignasi, Elisenda, Àngels i Bernat. Ajudant de direcció: Francesca Vadell. Direcció: Lara Díez Quintanilla. Cicle Planeta persona. Els límits de la crisi climàtica. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 15 desembre 2021. Reposició: 26 maig 2023. 

 Escolto el viatger i escriptor Xavier Moret que parla de Lituània on hi ha una mena de República Independent a la ciutat de Vílnius, similar a la República Independent que algunes generacions han intentat constituir al barri de Gràcia de Barcelona. Allà, en terres bàltiques i “republicanes” de Vílnius, tenen fins i tot una constitució en la qual, entre altres sentències, diuen aquesta: “Tothom ha de morir, però no és obligatori”. I és una sentència que m'ha vingut a la memòria i a tomb arran d'aquest espectacle d'aires distòpics de l'actriu i dramaturga Lara Diez Quintanilla, que va crear ja fa dos anys com a resident de La Beckett i que va estrenar el 2021 i que ara ha reposat amb l'avantatge per als espectadors que la mirada actual és més objectiva gràcies al que permet la distància d'una pandèmia encara present però volgudament oblidada. Els sis personatges de l'obra «Eufòria» comencen bufant les espelmes d'aniversari, una escena que en una trama circular es reprendrà fins al fosc final. I tot engega amb un extens suport audiovisual, animació infantil, cinema romàntic..., que no s'abandona durant els noranta minuts i que evolucionarà cap a tragèdies i conflictes bèl·lics amb notícies internacionals amb l'exèrcit amenaçant al darrere. Tot s'aprofita al màxim, en un exercici que barreja el moviment, el discurs, les fugaces píndoles de cançó (a càrrec de l'actriu Laura Pau), els esclats d'eufòria —vet aquí el títol de l'espectacle— i la utopia generalitzada que respon a una pregunta que és clau: ¿Voleu ser feliços?... [+ crítica]

LA ROBA BRUTA ES NETEJA A CASA

«El joc de la veritat», de Miquel Murga. Intèrprets: Roger Cantos, Cristina Dilla, Octavi Pujades i Míriam Tortosa. Espai escènic: Laura Orri. Figurinisme: Àngels Cases. Disseny gràfic: Marina Cotanda. Disseny il·luminació: Oriol Pino. Fotografia: Anna Senan. Premsa: Àlex Sánchez Aragón i K de Comunicación. Tècniques de sala: Sophya Acosta i Camila Benavente. Taquilla: Bea Fenollar. Producció: Hamlet Produccions. Agraïments: Ajuntament de Sant Boi, Múnich i Josep Pons. Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 25 maig 2023.

El director, radiofonista i dramaturg Miquel Murga ja fa temps que ha enfilat la vena de la comèdia de parelles. Els embolics són un estímul creatiu i, en aquest cas, l'autor no amaga que es repenja en l'estil dramàtic del dramaturg francès Florian Zeller, autor d'«El pare», que aquí s'ha vist en dues versions, la protagonitzada per Héctor Alterio i la protagonitzada recentment per Josep Maria Pou, les dues al Teatre Romea. Miquel Murga s'hi basa per la força que Florian Zeller dóna a la paraula, que la fa substituta de les tradicionals portes i finestres de la comèdia de bulevard, un registre que sí que va fer popular en canvi un altre autor de referència del gènere francès, el suís Marc Camoletti, amb peces com «Boeing Boeing» o «No et vesteixis per sopar», que són també conegudes aquí. La comèdia «El joc de la veritat» de Miquel Murga es podria titular també «El joc dels disbarats», aquell joc que a cau d'orella i en focs de camp embolica la troca fins a límits insospitats. Aquí el foc de camp és un catre d'hotel per partida doble, una consulta de psicòloga i una cadira de braços i orelleres de la casa d'una de les dues parelles de l'obra. I, esclar, unes trobades i unes escapades furtives, fins i tot amb una tieta absent que rebla el clau... i no se'm malinterpreti això del “clau”... [+ crítica]

EL SAURÍ DELS SONS DEL MÉS ENLLÀ

«Desert». Creació d'Atresbandes (Mónica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia). Intèrprets: Ruben Ametllé, Nicolás Carbajal, Marina Rodríguez i Amaranta Velarde. Assistència creativa: Pau Masaló. Espai escènic: Fryderyk Swierczynski. Vestuari: Claudia Vilà i Adriana Parra. Il·luminació: Ana Rovira. Espai sonor: Sammy Metcalfe i Miquel Segovia. Fotografia: Berta Vicente. Producció executiva: Imma Bové. Ajudanta de producció: Irene Vicente. Coproducció: Teatre Lliure, Atresbandes i El Canal, Centre de creació d’Arts Escèniques de Salt/Girona. Menció: Ajuts a la creació Carlota Soldevila amb la col·laboració del Teatre Lliure i la Fundació Banc Sabadell. d'Atresbandes (Mónica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia). Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 24 maig 2023.
 

«Cop, cop, cop de destral, / des del matí fins al final. / Fort, fort, cop de destral, / la fusta vella tallar-la cal». Això és el que cantava Lluís Llach quan encara era un pipioli, en els seus inicis, als anys seixanta del segle passat. I això és el que podrien cantar els intèrprets d'aquest enigmàtic «Desert» de la companyia resident del Teatre Lliure, Atresbandes, quan, amb la destral al coll, com un forçut llenyataire, un aizkolari basc o, si ho voleu més romàntic, com un dels set nans de la Blancaneu, esberla una part de l'escenari del teatre fent-hi tot un senyor esvoranc que, enriute'n tu de l'esvoranc de Pedralbes per un inesperat “jet d'eau” de les canonades d'Agbar. La companyia Atresbandes, que en aquesta residència ha presentat tres experiments escènics: «La guerra dels mons», en versió radiofònica i sonora; i els muntatges «Aspecte global d'una qüestió» (que es reposa també al Lliure de Gràcia) i l'actual «Desert», una reflexió sobre el poder d'escoltar i, en conseqüència, l'oblit d'escoltar. Els personatges de «Desert» són quatre. I la seva aparició, un a un, en un espai despullat, ja aporta un plus d'enigma perquè fa la impressió que apareguin del no res i que facin cap a un altre no res. Un porta una motxilla i la destral i una torreta amb una planta en creixement; un altre, un quadre paisatgístic; un altre, una caixa de so amb bafle incorporat, i un altre, un grapat de cables de so per connectar. ¿I l'endoll elèctric...? Cap problema. El desert mou miratges i tot és possible... [+ critica]

UN COP DE PUNY AL VENTRE

«Harakiri», de Les Impuxibles. Text: María Velasco. Dramatúrgia i traducció: Marc Villanueva Mir. Intèrprets: Sílvia Capell, Montse Esteve, Helena Gispert, Olga Lladó, Kiko López, Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Tarrida / Pau Vinyals. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Acompanyament artístic: María Velasco i Judit Colomer Mascaró. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Joan Ros. Il·luminació: Conchita Pons. Disseny de so: Carles Bernal. Projeccions: Carme Gomila. Assistent de moviment i cover: Olga Lladó Valls. Coach actoral: Queralt Casasayas. Assessora en accessibilitat: Èlia Farrero. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell-lloch. Cap tècnic: Jordi Berch. Acompanyament a la creació electrònica: Carles Delgado i Carles Bernal. Ajudantia de direcció en pràctiques: Yaiza Peña Soley. Assessores de continguts: Asun Pié Balaguer, Martín Correa-Urquiza Júlia Sánchez Cid, Tali Vaimberg, Clara Rubio, Meri Varó. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Màrqueting i comunicació: Focus Fotografía: Noemí Elias Bascuñana, Xavi Buxeda. Disseny gràfic: Santi&Kco. Coproducció de Les Impuxibles, Teatre Nacional de Catalunya i Dansa Metropolitana. Ajudantia de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Ariadna i Clara Peya (Les Impuxibles). Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 març 2022 a 17 abril 2022. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 18 maig 2023 a 28 maig 2023.
 

Quan se sent pronunciar la paraula “harakiri” és inevitable que et vinguin a la imaginació els cinematogràfics rituals dels samurais, catana en mà, posant un punt i final a la seva vida per morir dignament o purgar la vergonya d'algun acte reprovable. Allò que, per aquests verals, en termes més quotidians i propis del segle XXI —lamentablement quotidians— es diria simplement “suïcidi” agafa amb l'expressió “harakiri” un significat gairebé honorable. És el que fan les germanes Ariadna i Clara Peya amb aquesta al·legoria sobre el suïcidi d'una mare i el dolor que deixa en el seu fill. Ella és interpretada per l'actriu Montse Esteve —un doll d'emoció— i ell, per Pau Vinyals —un lament poètic que burxa en el fons de l'ànima. Com és habitual en les seves propostes, i ja en són unes quantes, com «Limbo», «Aüc» o «Suite TOC núm. 6», totes aprofundint en qüestions sensibles i actuals com el trànsit de gènere, la violència sexual o la salut mental, les germanes Peya barregen diferents disciplines artístiques: la coreografia, la música, el moviment, la dansa i, potser aquí d'una manera més rellevant, la paraula, amb el text punyent de María Velasco, i el circ, amb les enfilades poètiques a l'omnipresent perxa xinesa de l'acròbata Sílvia Capell. Amb una força expressiva que li és característica, l'actriu Montse Esteve es posa en el paper de la mare que parla a vegades des de la veu de la mort i a vegades des de la sensació de la veu de la vida. La rèplica a la justificació del suïcidi —la primera causa de mort no natural, segons les estadístiques— la fa el dolor del fill que ha perdut la mare, incomprensiblement abocat al també sentiment de culpabilitat que deixa com un llast el suïcidi en l'entorn més pròxim i estimat... [+ crítica]

LES AMISTATS SÓN MENYS PERILLOSES SI HI HA NAT KING COLE PEL MIG

«Les amistats perilloses (Les liaisons dangereuses», de Pierre Choderlos de Laclos. Adaptació de Carol López. Intèrprets: Gonzalo Cunill, Eli Iranzo, Mónica López, Marta Pérez, Mima Riera, Tom Sturgess i Elena Tarrats. Espai escènic: Jose Novoa. Vestuari i caracterització: Nídia Tusal. So: Damien Bazin. Il·luminació: Jaume Ventura. Moviment: Vero Cendoya. Ajudanta d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Alumna en pràctiques d'escenografia: Isabel Joaniquet (ESAD). Alumna en pràctiques del MUET: Guadalupe Bustamante. Construcció d'escenografia: Estudi-taller d'escenografia Jorba-Miró, Red i Antonio Garcia-M30 (2003 S.A.). Confecció de vestuari: Goretti Puente, Gustavo Adolfo Tarí i Segundo asalto. Agraïments: Another [Archive]. Producció: Teatre Lliure. Assistenta de direcció: Clàudia Cos. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 maig 2023.

Aquí no volen sofàs ni cairats de punta, com va passar fa trenta anys, el desembre del 1993, amb la versió de «Les amistats perilloses» que va dirigir la malaguanyada Pilar Miró al Teatre Condal del Paral·lel amb una polèmica entre ella, com a directora, i l'actor Juanjo Puigcorbé, que interpretava el paper de Valmont, amb un repartiment que tenia entre altres les actrius Mercè Sampietro i Marta Calvó. Esmento l'anècdota perquè és l'antecedent més recent de l'obra «Les amistats perilloses» a Catalunya. Després, també fa trenta anys, va venir el «Quartet», de Heiner Müller —versió reduïda de «Les amistats perilloses»— amb l'admirable interpretació d'Anna Lizaran i Lluís Homar, al Lliure de Gràcia, una versió que el 2011 va recuperar la Sala Àtrium, amb Marta Domingo i Raimon Molins. Com acostuma a passar, aquella versió íntegra de Pilar Miró al Teatre Condal s'ha mitificat sense tenir en compte que va ser una posada en escena accidentada, i no pas perquè el sofà només volés en una primera funció —per raons de seguretat de les primeres files del teatre—, sinó perquè les diferències dins l'equip artístic es van mantenir durant tota la temporada, reflectides sobretot el dia de l'estrena quan la directora Pilar Miró va sortir a saludar i va haver de viure públicament que l'actor Juanjo Puigcorbé fes un mutis en desacord i gens dissimulat fora del grup. Renoi, quins temps, aquells! La crítica era capaç de posar de potes enlaire no només el sofà sinó un espectacle com «Les amistats perilloses» —amb l'expectació que arrossegava aleshores, venint com venia de l'impacte del cinema amb les versions d'Stephen Frears el 1988 i la de Milos Forman el 1989. Avui, que la critica s'ha convertit en una mena de safareig de rentadors públics, esgarrifa veure com es malgasta el sabó tot i el car que és... [+ crítica]

EL FALS ELIXIR DE L'HERBORISTERIA DEL CARRER TOLEDO

«Sucia». Dramatúrgia de Bàrbara Mestanza. Intèrprets: Pep Ambròs i Bàrbara Mestanza. Espai escènic i vestuari: Paola de Diego. Disseny d’i·luminació original: Adrià Pinar. Adaptació disseny d’il·luminació Madrid: Rocío Sánchez. So, gràfic i vídeo-escènic: JUMI. Audiovisuals: Marc Pujolar. Producció i adaptació tècnica Barcelona: Àgata Tantinyà i Pau Domingo. Producció original: Nacho Aldeguer i Rosel Murillo Lechuga. Assistents de direcció i producció Madrid: Cristina Arias i Denisse Cao Comunicació: CODEA. Fotografies: Luz Soria. Assessores: Lídia Casanovas (Assessorament consciència de gènere), Anna Planadevall (Psicòloga experta en violència masclista i abús), Núria Juanico (Periodista i investigadora sobre casos d’abús en el sector de les arts escèniques), Carla Vall (Advocada penalista) i Victoria Rosell (Jutgessa i Delegada del Ministerio de Igualdad). Agraïments: Festival Temporada Alta, La Virguería, Sala Ivanow, Estudi Karloff, Andrea Aguilar, Alejandro Bordanove, Berta García, Albert Llimós, Quico Montañez, Teo Planell, Octavio Salazar, Rubén Sánchez, Miguel Ortega, Alejandro Corrochano, Elio Ruppel, Laia Alberch, Kiwi Bravo, Mónica Boromello, Anna Maruny, CODEA, Alex Mañas, Oriol Perez i Albert Ventura, Mayte Barrera. Amb un agraïment especial a tothom que va formar part de l’equip original: Anna Cornudella (espai escènic), Nestor Reina (vestuari) i Lídia Casanovas. Una coproducció de Mmz, Bella Batalla i Teatro de La Abadía. Ajudant de direcció: Jaume Viñas. Direcció: Bàrbara Mestanza. Teatre Akadèmia, Barcelona, 17 maig 2023.
 

L'actriu i directora Bàrbara Mestanza és una de les tres fundadores de The Mamzelles, que primer va debutar com a grup musical el 2010 i dos anys més tard es va ampliar com a companyia teatral. Eren altres temps quan tot semblava possible. La integraven amb ella, Paula Ribó (o més aviat “Rigoberta Bendini”) i Paula Malia. Deu anys llargs després, cadascuna ha fet el seu camí i el de Bàrbara Mestanza, que per cert va formar part del repartiment de l'última «Yerma» del Teatre Lliure, passa recentment per aquesta obra teatral pròpia, «Sucia», estrenada a Temporada Alta i vista després a Madrid, que es basa en la seva pròpia experiència, víctima d'agressió sexual, però que no es limita a ser un documental de denúncia o fins i tot d'autoajuda per a altres sinó que inclou allò que la persona agredida porta a la seva motxilla i com la pot descarregar, com si fos el llast d'un globus per enlairar-se ben amunt. L'espectacle —dues hores— no ha de confondre's, per la seva durada, amb un doble monòleg en el qual Bàrbara Mestanza deixa anar el seu llast —cal recordar que, de l'experiència, també n'ha publicat una novel·la més àmplia a Plaza&Janés— sinó que és una proposta teatral que es va engrandint a manera que avança: des dels recursos audiovisuals amb entrevistes a especialistes que hi aporten el criteri professional, fins al fil musical que subtilment subratlla els moments àlgids del relat, l'escenografia volgudament de color rosa —potser com a ironia d'allò que diuen que, si és rosa, l'amor s'hi posa— i els diferents espais que es creen des del recambró estret de l'herboristeria que rellogava un presumpte massatgista del carrer Toledo de Madrid, al plató d'un “late night” televisiu o el faristol amb micros, sense esquivar la llitera del massatgista... [+ crítica]

UN ESCLAT DE PARAULA, MÚSICA I PLÀSTICA

«L’alquimista». Basat en «L’Œuvre au noir», de Marguerite Yourcenar. Versió: Michael De Cock. Traducció de Sergi Belbel. Dramatúrgia musical: Alain Franco. Intèrprets: Babou Cham, Francesc Garrido, Anna Moliner, Teresa Urroz, David Vert i Arnau Ramos Puigdellívol. Músic: i músic: Jürgen De Bruyn. Escenografia i vestuari: Marie Szersnovicz. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Disseny de so: Roc Mateu. Coreografia: Nuria Legarda. Projeccions: Francesc Isern. Ajudanta de vestuari. Nina Lopez-Le Galliard. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera Gaju. Caracterització: Imma Capell. Assessor dramatúrgic: Gerardo Salinas. Construcció d’escenografia: Pascualin Estructures, Stage Tecnology, Taller Jorba Miró, Christian Saavedra, NTI, S.L. Confecció de vestuari: Carlota Ricart, Goretti Puente. Pintura i acabats de vestuari: Xavi Oró, Marta Pell. Construcció del set i assistència en les projeccions: Taller d’escenografia Castells. Agraïments: Carles Roig. Director de fotografia de les projeccions: Damià Haro. Fotografia: David Ruano. Producció: Teatre Nacional de Catalunya amb la coproducció de KVS de Brussel·les. Direcció musical: Jürgen De Bruyn. Adjunta de direcció: Ester Nadal. Direcció: Michael De Cock. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 maig 2023.
 

Una dramatúrgia filosòfica, poètica i complexa com és la de la versió de «L'alquimista», basada en l'obra «L’Œuvre au noir», de Marguerite Yourcenar (Brussel·les, 1903 - Mount Desert, Maine, EUA, 1987), exigeix una posada en escena i una direcció igualment filosòfica, poètica i complexa com la que ha fet el director, actor, guionista i cineasta flamenc Michael De Cock (Mortsel, Anvers, Flandes, 1972) que s'ha convertit gairebé en un resident habitual de l'intercanvi artístic entre el KSV de Brussel·les i el Teatre Nacional de Catalunya, en la línia de vocació europea i internacional, amb peces com «Mrs. Dalloway» o la recent «Bovary», les dues en col·laboració amb la directora Carme Portaceli. «L'alquimista» és un esclat de paraula, de música, de plàstica i de coreografia que delata de seguida que la mateixa exigència que hi ha en el contingut del discurs de Marguerite Yourcenar s'aplica a cadascuna de les escenes, a cadascun dels intèrprets, a cadascun dels moviments, a cadascuna de les intervencions discursives dels diferents personatges, i a tot el conjunt dramatúrgic, aconseguint una peça simfònica que trasllada els espectadors a l'Europa del segle XVI i a la ciutat idíl·lica de Bruges tot i que, per exigències de l'excepcional sequera, l'ambientació amb aigua dels canals ha hagut de ser reduïda sota mínims i substituïda per altres efectes com les projeccions o la boira del fum. L'obra té un protagonista indiscutible que és el personatge de Zenó, un metge i alquimista flamenc que es debat en una Europa del 1500 que bascula entre les tenebres de l'Edat Mitjana i la lluminositat del Renaixement. I Zenó és, en aquesta esplèndida versió, l'actor Francesc Garrido (Barcelona, 1969), un veterà de l'escena, del cinema i la televisió, amb un extens catàleg a les seves espatlles, però que poques vegades ha tingut l'oportunitat de ser redescobert pels espectadors de teatre més veterans i també pels nous espectadors com un dels intèrprets en maduresa i de primera fila, com passa en aquest cas... [+ crítica]

A BODES EM CONVIDES!

«Un segundo bajo la arena». Una idea del Col·lectiu Desasosiego (Alex Solsona, Carla Coll i Camille Latron). Dramatúrgia: Àlex Solsona, Carla Coll, basat en «Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Intèrprets: Carla Coll, Camille Latron, Pol Toro i Gaspar Corts (músic). Espai i il·luminació: Camille Latron. Espai sonor: Gaspar Corts. Producció executiva: Pau Caselles. Fotografia: Maria Alzamora. Coproducció: Suport a la creació de Fira Tàrrega. Amb el suport de: Festival Z, Ajuntament de Girona, Ajuntament de Figueres, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Nau Ivanow. Agraïments: Alicia Sáez, Jordi Duran, Paula Vilatje, Nicolás Arce, María de los Reyes Vallejo. Direcció d’actors: Pau Serés. Direcció escènica: Àlex Solsona. El Maldà, Barcelona, 10 maig 2023.


El Maldà no és el Mas Colom de Tàrrega, on el setembre del 2022, dins de la Fira de Tàrrega, es va estrenar «Un segundo bajo la arena», distingit amb el Premi Moritz de Carrer i el premi Nova Veu de la Crítica, però la imaginació fa miracles. Tot i que el Col·lectiu Desasosiego té plantejat el seu espectacle per representar-lo en un espai a l'aire lliure, el risc d'encapsular-lo en una sala petita també ha donat bon resultat. El cel estelat d'estiu ha estat substituït per un ramell de bombetes d'envelat, canviants d'intensitat atenent a les pujades i baixades de la tensió de la trama. El parament de les taules del banquet —escenografia de bellesa plàstica de Camille Latron— mostra, com en un museu en miniatura, les restes d'un casament: estovalles blanques tacades, copes mig plenes, restes de menjar als plats, mistos escampats, espelmes mig consumides, restes de postres... Imatges de la disbauxa del que ha estat el banquet, del que és i del que potser no es vol que sigui. Tot comença aquí amb la recepció que un dels protagonistes (l'actor olotí Pol Toro) fa als espectadors que s'esperen a l'escala de cal Baró de Maldà. La seva sorpresa per tanta gent que ha arribat al convit és com la d'una criatura amb les sabates noves. Se'l veu tan feliç que es diria que el que ha viscut abans al banquet li ha deixat una amargor difícil de pair. Els espectadors formaran part de seguida d'una trama interactiva que comença per seure en les diverses taules que ja han trobat mig desparades amb les restes de la consumició anterior i en un saló que presideix la taula dels nuvis, l'única que manté el poliment de la festa... [+ crítica]

QUAN LA POTA DE L'ELEFANT ESCLAFA L'INSECTE

«¡Que salga Aristófanes!». Dramatúrgia: Joglars. Intèrprets: Alberto Castrillo-Ferrer, Angelo Crotti, Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu i Xavi Vilà. Disseny il·luminació: Bernat Jansà. Disseny de vestuari: Pilar Sáenz. Disseny de so: David Angulo. Escenografia: Anna Tusell. Atrezzo: Pere Llach i Gerard Mas. Confecció vestuari: Maria Àngels Pladevall i I.T.A. Berreteria: Nina Pawlowsky. Producció executiva: Montserrat Arcarons. Distribució: Joglars. Premsa i comunicació: Oriol Camprubí. Fotografia: David Ruano i Sílvia Pujols. Disseny gràfic: Nyam Agència Creativa i Manuel Vicente. Coproducció de Joglars, Comunidad de Madrid (Teatros del Canal) i Generalitat de Catalunya. Direcció tècnica: Pere Llach. Tècnics de gira: Pere Llach, Roger Vila i Carlos Atienza. Assessoria artística: Martina Cabanas. Direcció d'escena: Alberto Castrillo-Ferrer. Direcció: Ramon Fontserè. Companyia Joglars. Teatre Apolo, Barcelona, 6 maig 2023. 

La companyia Joglars ha fet seixanta anys. La seva producció és de les més intenses del teatre contemporani i una de les més antigues de tot Europa amb quaranta espectacles, alguns dels quals s'han situat en el seu moment al capdamunt de la sàtira i la transgressió, quan la sàtira era benvinguda i la transgressió es podia aconseguir amb una rascadeta de paper de vidre. Fa deu anys que Albert Boadella s'ha mantingut a l'ombra de Joglars i ha estat l'actor Ramon Fontserè qui ha aguantat el timó. Ara és el mateix Albert Boadella (Barcelona, 1943) qui avisa que tornarà a dirigir la pròxima sàtira de la companyia tocant del dret i del revés el rei emèrit borbó. Els farà falta alguna cosa més que el paper de vidre per transgredir sobre un personatge que a les seves acaballes s'ha transgredit tot solet. Mentrestant, la companyia s'ha encomanat a Aristòfanes, el dramaturg de comèdies grec que, sense que se sàpiga ben bé del cert, els estudiosos el situen entre el 448aC i el 368aC. De les seves obres, «Els ocells» és, segurament, una de les més populars, com van demostrar amb la seva enjogassada versió la troupe de La Calòrica. Aquesta altra troupe veterana, la dels Joglars, no està per fer volar coloms i s'abraona sobre allò que ara més els cou: allò que ells consideren la dictadura dels anomenats “bonistes”, no els que tenen bons del tresor sinó els que, a pit obert o en l'anonimat, trinxen tot allò que no els agrada o que no combrega amb el seu pensament des de les xarxes... [+ crítica]

MELODRAMA MUSICAL AMB CALÇADOR

«El regne de les anguiles», d'Albert Pijuan. Intèrprets: Carles Cruces, Joan Martínez i Neus Soler. Escenografia i vestuari: Lola Belles. Il·luminació: Daniel Gener. Comunicació Versus: Rafaela Rivas. Producció executiva: Daniela De Vecchi. Producció de LAminimAL i Sala Versus Glòries amb la col·laboració d'Atrium Viladecans i Viu el Teatre. Assistent de direcció: Jordi Casado. Direcció musical: Neus Soler. Direcció: Daniela De Vecchi i Toni Figuera. Companyia LAminimAL. Sala Versus Glòries, Barcelona, 3 maig 2023.

«Goita, què fan ara! Un tast de La Cubana!». I esclata la peça emblemàtica de la comparsa de la troupe cubanera. Això és el que pot pensar en veu baixa algun espectador just quan arrenca, amb la baixada de la vedet per l'escala de la sala, «El regne de les anguiles», un espectacle que podria ser considerat només un musical en clau de comèdia. Però el miratge de La Cubana desapareix de seguida, després de la primera escena, quan es comença a entreveure que, darrere d'una aparent història d'humor, amanida amb pit i cuixa i lluentons, hi ha la tragèdia de l'Espanya franquista i postfranquista amb el robatori de nadons, situada en aquest cas entre les dècades dels anys setanta, encara amb el projecte eugenèsic del metge feixista Vallejo Nájera, amb l'atemptat d'ETA al general franquista, presumpte hereu del regne, Carrero Blanco i l'eufòria preolímpica, amb els bots de Pasqual Maragall inclosos, pel 92 del segle passat. Els protagonistes són una jove cupletista del Paral·lel d'El Molino en decadència (es diu La Bella Rosita —qui sap si inspirada subtilment en l'antiga època daurada de La Bella Dorita), un venedor a domicili de peces tan “indispensables” per als peus i les sabates de xarol com els calçadors (en Ramonet, addicte al joc i escurat com una rata) i un quinqui habitual de les timbes de pòquer il·legals (àlies De La). Tots tres, atrapats entre la marginació de finals del franquisme de la Dictadura i l'esclat de la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona amb aquell mític anunci del president del COI, Joan Antoni Samaranch, vell amic dels franquistes, «À la ville de...» que, ves com són les coses, ho va canviar tot... [+ crítica]

UN MUSICAL QUE BURXA LA CONSCIÈNCIA

«Alan». Dramatúrgia: Mar Puig i Mateu Peramiquel. Text: Mar Puig. Composició musical, lletres i arranjament: Mateu Peramiquel. Intèrprets: Cisco Cruz, Ander Mataró, Patricia Paisal i Vinyet Morral. Músics en directe: Mateu Peramiquel i Danko Compta. Disseny i construcció d’escenografia: Albert Ventura. Disseny d’il·luminació: Jordi Berch i Adrià Gómez. Disseny fotogràfic i fotografia: Sergi Panizo. Producció musical: Fede Larocca i Mateu Peramiquel. Comunicació i premsa: Aina Font i Torra (WeColorMusic). Producció: WeColorMusic. Direcció musical: Mateu Peramiquel. Direcció escènica: Mar Puig i Cisco Cruz. Teatre Condal, Barcelona, 3 maig 2023.

La nit de Nadal de l'any 2015, a la població de Rubí, l'Alan Montoliu, que havia nascut el 1998, va decidir als 17 anys acabar amb l'assetjament transfòbic que patia. No es deia Mia, es deia Alan. No era una noia. Era un noi. No volia la definició femenina al carnet d'identitat sinó la masculina. No volia només que la llei li reconegués un canvi de nom. Alan Montoliu va optar per barrejar medicaments i alcohol, aquella nit de Nadal, cosa que li va provocar un fulminant atac de cor. Va ser un suïcidi que segurament es va atribuir en veu baixa a la desesperació de l'Alan. Però va ser sobretot un suïcidi a conseqüència de la intolerància col·lectiva i la mirada cap a una altra banda d'una sèrie d'estaments. Des dels més impulsius i ingenus dels companys d'institut, fins als més miops del professorat del centre o els parsimoniosos i encotillats per la burocràcia del sistema, des de la salut a la legislació. Han passat més de set anys d'aquell fet tràgic que va colpejar la família de l'Alan. S'han retocat lleis. S'han sensibilitzat educadors, psicòlegs, metges i funcionaris. S'ha instat a parlar-ne els mitjans de comunicació. Però res ha aturat l'augment de suïcidis entre adolescents, atribuïts ara a la ressaca de la pandèmia tot i que continuen reflectint molts d'ells les mancances que encara hi ha per posar-hi fre. Set anys després de la decisió de l'Alan, el cas de la població de les bessones de Sallent, el més recent, es repeteix com si no hagués passat el temps. Hi ha un buit que cal cobrir amb urgència... [+ crítica]