27 d’abril 2015

Vídeo de la gala de «Mar i cel» amb motiu de les 1.111 funcions i els 40 anys de Dagoll Dagom al Teatre Victòria

¿No vau poder assistir a la festa de les 1.111 funcions de ‘Mar i cel’, de Dagoll Dagom? Cap problema. Aquí en podeu recuperar el contingut íntegre (1h40m) gràcies a l’enregistrament de la Xarxa de Televisions Locals. «Mar i cel», que està acabant la llarga temporada, va escollir la xifra dels números u en arribar a les 1.111 funcions, coincidint amb el 40è aniversari de Dagoll Dagom.  La companyia ho va celebrar amb una gran festa teatral i musical. El 13 d’abril, al Teatre Victòria de Barcelona, es va enregistrar aquest espectacle amb números originals especialment preparats per l’ocasió, tot repassant temes operístics i de grans musicals. L’espectacle va comptar també amb la participació especial de tots els actors i actrius que han format part de les tres produccions de «Mar i cel» [+ reproducció del vídeo]

24 d’abril 2015

La «Invasió subtil i altres contes» de Pere Calders es reposa fugaçment per tercera vegada a l'Almeria Teatre

«Invasió subtil i altres contes», de Pere Calders. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Músiques: Guiu Cortés 'El Niño de la Hipoteca'. Intèrprets: Oriol Casals, Gemma Deusedas, Bealia Guerra i Tono Saló. Escenografia, vestuari i il·luminació: Victo AIGo. Direcció: Víctor Álvaro. Producció de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 1 abril 2012. Reposició: 5 setembre 2012. Reposició: 24 abril 2015 [+ crítica]

22 d’abril 2015

L'obra 'Llibert' i les obres 'El president' i 'Terra Baixa i Lluís Homar' tenen respectivament doble i triple nominació com a finalistes dels Premis Max 2015

La gala dels XVIII Premis Max de les Arts Escèniques té lloc aquest any a Barcelona, el 18 de maig, a la sala BARTS del Paral·lel, on es lliuraran els guardons als guanyadors de les 22 categories previstes. El teatre català hi té una notable representació i, en alguna categoria, com la de millor actor protagonista o millor direcció, gairebé es pot assegurar que el guanyador serà català. Entre els 66 finalistes, hi ha:

L'obra 'El president', del Teatre Nacional de Catalunya, que hi forma part per partida triple, com a millor espectacle teatral, millor actor protagonista (Francesc Orella) i millor direcció (Carme Portaceli).

L'espectacle 'Llibert' també fa doblet com a millor espectacle revelació i com a millor text d'autor (l'actriu Gemma Brió).

L'obra 'Terra Baixa i Lluís Homar' és finalista com a millor adaptació o versió teatral (Pau Miró i Lluís Homar) i repeteix també com a finalista a millor disseny il·luminació (Xavier Albertí) i com a millor actor protagonista (Lluís Homar), que participa en la mateixa categoria de millor actor amb Sergi López per '30/40 Livingstone', a més de l'esmentat Francesc Orella per 'El president'.

Albert Garcia Demestres figura com a finalista de la categoria de millor composició musical per a espectacle escènic per 'L'eclipsi', espectacle finalista també en la categoria de millor disseny d'espai escènic (Llorenç Corbella).

La malaguanyada actriu Rosa Novell figura com a finalista a títol pòstum per la seva intervenció en l'obra 'Lúltima trobada', dirigida per Abel Folk (Teatre Romea).

Oriol Broggi és finalista com a millor director per l'obra 'Adiós a la infancia'.

Míriam Compte és finalista pel vestuari de l'obra 'Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores' (TNC).

I l'espectacle familiar 'Dot', de Maduixa Teatre, figura entre els tres finalistes com a millor espectacle per a infants.

20 d’abril 2015

«Nues», de Roberto Santiago. Traducció, no consta. Intèrprets: Pep Munné, Mònica Pérez, Mone Teruel, Alba Sáez / Marta Tovar (cover). Edició vídeo i so: Víctor Ariño. Escenografia: Dream Arts. Vestuari: Escenic Costumes. Il·luminació: Dream Light. Regidoria: Jaume Morató. Direcció: Eduard Duran i Jaume Morató. Producció de Dream Planet. Teatre Borràs, Barcelona, 19 abril 2015.

Fa sis anys que l'actor Pep Munné no trepitjava un escenari català. La seva trajectòria més recent ha estat dedicada a gires per fora de Catalunya i papers de sèries televisives. La seva última intervenció teatral va ser el març / abril del 2009 al Teatre Coliseum amb la comèdia 'Boeing, Boeing', de Marc Camoletti on Pep Munné feia el paper d'un arquitecte faldiller que es veu embolicat en un pla que barreja un amic i tres hostesses amistançades que coincideixen, les tres alhora, al seu apartament de París. De fet, no es pot dir que hagi canviat gaire d'hàbits en aquests sis anys, almenys en la ficció, perquè en aquesta comèdia, subtitulada de cinema, 'Nues', Pep Munné és un director de cinema a punt de rodar una pel·lícula de sèrie B que té un embolic amb tres dones: la muller oficial, la guionista i amant, i l'actriu jove que hi ha de fer de protagonista. I les tres alhora acabaran també, com en la comèdia de Camoletti, convivint en el mateix apartament... [+ crítica]

19 d’abril 2015

«Idiota», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Ramon Madaula i Anna Sahun. Escenografia: Enric Planas. Disseny llums: David Bofarull. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vídeo: Joan Rodón. Vestuari: Irantzu Ortiz. Ajudant direcció: Marc Angelet. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Muntaner, Barcelona, 18 abril 2015.

Hi ha poques obres en què un s'hagi de mossegar, sisplau per força, la llengua a l'hora de parlar-ne. Qualsevol pista, indici o petit detall que se'n desveli pot trencar la incògnita que acompanya els espectadors durant els setanta-cinc minuts de la trama. Que l'autor Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) recorri a la comèdia negra, al thriller psicològic i a un argument que no para de fer pujades i baixades intentant resoldre els enigmes que planteja no és estrany perquè hi té habitutats els espectadors. Però sempre hi ha un "encara més dificil". O, dit d'una altra manera, un "encara més sorprenent"... [+ crítica]

«El gat amb botes». A partir del conte popular recollit per Charles Perrault. Guió de Marc Miramunt i Aitor Rodero. Música original d'Eloi Ortells. Cançons: Marc Miramunt. Intèrprets: Alícia Olivé, Gerard Flores, Damià Capella, Aina Gomis i Ernest Fuster. Coreografies: Alícia Olivé i Aina Gomis. Arranjaments musicals: Ernest Fuster i Meritxell Coma. Disseny llums: Carles Lucena. Escenografia: La Petita, Pitu Navarro, Taylor. Disseny i construcció titelles: Gerard Nicasi i Pilar Simon. Vestuari: TNC. Direcció musical: Ernest Fuster. Direcció: Marc Miramunt. Companyia La Petita. Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 abril 2015. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.

Potser aquest és un dels contes populars que ha estat més adaptat, versionat, il·lustrat i retocat, ja sigui en suport d'àlbum il·lustrat, adaptació teatral, pel·lícula de dibuixos animats o versió cinematogràfica, la més recent, la pel·lícula per ordinador en 3D i IMAX, 'Puss in Boots' (EUA, 2011), amb guió de Tom Wheeler i direcció de Chris Miller, que és, a més, un spin-off de la saga de pel·lícules de 'Shrek 2'. La companyia teatral de nova creació La Petita debuta, doncs, en aquest primer espectacle amb un personatge universal que porta un currículum garantit i que pràcticament és conegut per tots els primers espectadors. Que sigui una nova companyia, no vol dir que els seus integrants acabin d'aterrar a l'escenari perquè tots ells han intervingut en altres espectacles, tant de caràcter familiar com per a espectadors en general... [+ crítica]

18 d’abril 2015

«Frank V (opereta d'una banca privada)», de Friedrich Dürrenmatt. Música original de Paul Burkhard. Versió del text: Sergi Belbel. Versions musicals i cançons: Arnau Tordera. Intèrprets: Laura Aubert, Enric Arquimbau, David Bagés, Eduard Farelo, Mònica López, Miquel Malirach, Xicu Masó, David Moreno, Ferran Rañé, Albert Ribalta, Arnau Tordera i David Verdaguer. Músics d'Obeses: Arnau Burdó (teclats), Jaume Coll (baix), Maiol Montané (bateria i percussió) i Arnau Tordera (veu i guitarra). Escenografia: Pep Duran. Ajudant escenografia: Laura Clos. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Vestuari: Nina Pawlowsky. Ajudant vestuari: Nídia Tusal. Alumna pràctiques vestuari IdT: Caterina Bonet. Confecció vestuari: Dress-ART, Epoca, Giordano, Sastreria Alfaro i Goretti. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Raimon Rius. So: Jordi Bonet i Roc Mateu. Coreografia: Montse Colomé. Treball de veu: Dolors Aldea. Repetidor: Arnau Burdó. Alumne pràctiques direcció IdT: Xavier Morató. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 abril 2015.

No és estrany que quan l'autor suís, Friedrich Dürrenmatt (Konolfingen, 1921 - Neuchâtel, 1990) va estrenar 'Frank V', el 1959, els suïssos s'ho prenguessin malament perquè va posar el dit a la nafra de l'essència de la pàtria: la banca privada. Però encara és més sorprenent que més de mig segle després, la seva sàtira sobre el poder financer podria haver estat signada per un autor d'avui mateix, jove, contestatari i potser indignat i tot amb el sistema. Si algú es pensa que ja s'ha vist tot sobre la corrupció financera, que corri cap al Teatre Lliure de Montjuïc on comprovarà que sempre hi ha un graó més per pujar en aquesta especialització. I que hi corri no només per això sinó perquè la versió catalana de l'opereta de Friedrich Dürrenmatt que signen Sergi Belbel, pel que fa al text, i Arnau Tordera, pel que fa a la música, i que ha dirigit esplèndidament Josep Maria Mestres, és un dels espectacles que ofereixen un acabat d'artesania trenat amb fil d'or, des de la concepció, a l'ambientació musical, l'ambientació lumínica, l'ambientació escenogràfica i, per descomptat, la interpretació, una interpretació que posa tota la companyia davant el risc d'actuar, coreografiar i cantar a la vegada per sortir-se'n, com se'n surten, amb la nota més alta... [+ crítica]

«Gisela y el libro mágico». Intèrprets: Gisela, Elsa Anka, Carlos Gramaje, Jaume Morató, Pedro Egea, Claudia Oterino, Alba Hita, Meritxell Ortiz, Andrea Álvarez, Rosana Vieira, Laura García, Raúl Pardo, Daniel Rodríguez i Júlia Sardà. Coreografia: Jaume Morató. Ajudant coreografia: Pedro Gea. Vestuari: Escenic Costumes. Tècnic so: Victor Ariño Alba. Il·luminació: Notton Pro. Arranjaments musicals: Denis Bilanin. Assessorament màgia: Rubèn Vilagram. Direcció: Jaume Morató i Gisela. Producció: Dream Planet. Teatre Borràs, Barcelona, 25 octubre 2014. Reposició: 18 abril 2015. A partir 3 anys.

Quan s'acaba l'espectacle, plouen clavells. Un comença a pensar que potser es tracta d'una nova Revolució dels Clavells, a imitació de la de l'abril del '74, que canta Lluís Llach, de la qual fa precisament quaranta anys a Portugal. No. Res d'això. La mateixa Gisela (nom artístic de Gisela Lladó Cánovas), cantant i actriu, nascuda al Bruc (Anoia) el 1979, protagonista i reina de la festa, ho aclareix des de l'escenari: el club de fans de la cantant, de quan aquella OT de fa tretze anys, s'ha reactivat i, com si formessin part d'una de les moltes plataformes socials reivindicatives que ocupa espais i agències bancàries, estenen una pancarta-llençol amb consignes a favor de la seva ídol. Les criatures, que omplen en un 50% el teatre, se senten també reivindicatives i estan deleroses per pujar a l'escenari. Abans ja han participat amb cops de mà, crits, brandar de bengales lluminoses i complicitats contra la fetillera malvada i a favor de la fada bona, com mana el cànon). Ara, allà dalt de l'escenari, els espera Gisela per oferir, fora de guió, una de les últimes interpretacions seves en el doblatge de la veu Disney que té al seu càrrec. Es tracta de la peça '¡Suéltalo!', de la pel·lícula 'Frozen: El regne del gel'. Un, que ja té una edat, acaba de conèixer la lletra a través del sobretitulat de la pantalla de fons, però les criatures se la saben de memòria. I després diuen que el sistema escolar no funciona i que la memorística s'ha perdut!... [+ crítica]

17 d’abril 2015

«Les Dominiques», d'Iñaki Garz. Intèrprets: Rosa Cadafalch i Annabel Castan. Il·luminació: Iñaki Garz. Escenografia: Xavier Garcia. Assessorament musical: Oriol Mula. Vestuari: Lola Ripolles. Direcció: Iñaki Garz. Producció d'Icaroteatre. Sala Leopoldo Fregoli. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 abril 2015.

Quan gairebé ni es parlava de la Llei de Propietat Intel·lectual i dels Drets d'Autor dels artistes, l'autora d'una de les cançons més populars dels anys seixanta del segle passat, 'Dominique' (1963), va signar un contracte amb el segell discogràfic Phillips sense pensar, segurament, els beneficis que podria donar. El fet és que el disc es va editar sense el seu nom ni la seva fotografia. L'autora era Jeanne-Paule Marie Deckers, o Jeannine Deckers, ingressada al convent Fichermont de Waterloo amb el nom religiós, Germana Luc-Gabriel, però el món la va conèixer només com a Soeur Sourire (Sor Somriure), tot i que en un intent frustrat de refer la seva carrera artística per lliure va canviar el pseudònim pel de Luc Dominique... [+ crítica]

16 d’abril 2015

«Sobre el fenomen de les feines de merda». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol. Escenografia i figurinisme: Albert Pascual. Construcció escenografia: La Forja del Vallès. Espai sonor: Josep Sánchez-Rico. Disseny il·luminació: Josep Sánchez-Rico i Albert Pascual. Direcció: Israel Solà. Coproducció La Calòrica i Tantarantana. Companyia La Calòrica. El Cicló - Cicle Companyies Independents de Barcelona. Teatre Tantarantana. Barcelona, 15 abril 2015.

Fins ara, els joves aspirants llençats al mercat laboral, dins d'una previsió nefasta dels organismes educatius i professionals, es donaven a conèixer amb la tramesa de currículums emplenats amb els seus coneixements, les seves virtuts i els seus miracles. Però la companyia La Calòrica ha trobat un camí més directe, més eficaç i més denunciable amb un espectacle que no amaga la seva intenció ni la seva conclusió d'entrada: 'Sobre el fenomen de les feines de merda' és la contraresposta d'allò que deien abans i que ningú no es creia: "El treball purifica l'esperit". L'espectacle de La Calòrica arrenca d'una citació antropològica del nord-americà David Graeber quan diu que, per culpa de la multiplicació de multitud de feines totalment prescindibles s'ha arribat a convertir-les en inútils i estúpides. Però la citació només és la porta d'entrada a una sèrie de petites peces que conformen el tot i que estan basades en experiències que, si no són reals, ho podrien ser, i que si no són autobiogràfiques dels mateixos intèrprets, també ho podrien ser... [+ crítica]

15 d’abril 2015

«Aquellos días azules». Dramatúrgia de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Robert González / Llorenç González, Jordi Llovet i Joan Solé. Escenografia: Isabel Velasco. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Círcol Maldà, Barcelona, 21 maig 2014. Reposició: 7 abril 2015. Funció: 14 abril 2015.

Hi ha espectacles que haurien de tornar i tornar a la cartellera, que haurien de girar per mig país, que s'haurien de veure en ateneus, teatres comarcals, centres cívics, instituts de secundària, llars d'avis i teatres públics. Aquest n'és un. I si els temps no fossin el que són, els programadors se l'haurien de rifar per tenir-lo a primera fila de les propostes de festes locals, festes majors i commemoracions de qualsevol mena. Sota l'aparent ingenuïtat de la dramatúrgia que ha elaborat Marc Artigau, s'amaga un intens treball de recerca que, més que beure de la nostàlgia, beu de les fonts populars: versos casolans, cançonetes d'infància, records d'una època —diguem que de fa aproximadament trenta-i-tants anys tot i que hi ha certes llicències temporals—, moments poètics, música, diàleg, interacció amb els espectadors i molt d'humor... [+ crítica]

14 d’abril 2015

«Purga», de Sofi Oksanen. Traducció d'Emma Claret i Eila Pyrhönen. Intèrprets: Carme Elias, Maria Molins, Ernest Villegas, Santi Ricart, Jordi Martínez, Pep Ambròs i Andrea Portella. Veus en off: Pepo Blasco i Soles Velázquez. Nena enregistrament: Martina García Ballester. Escenografia: Ramon Simó. Construcció escenografia: Arts-cènics. Vestuari: Mariel Soria. Realització vestuari: Goretti. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Composició i interpretació musical: Joan Alavedra. So i tècnic gravació: Ramon Ciércoles. Caracterització: Àngels Salinas. Audiovisuals: Benecé Produccions. Direcció: Ramon Simó. Coproducció: TNC i Bitò Produccions. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 abril 2015.

Quan la jove autora finesa-estoniana, Sofi Oksanen (Jyväskylä, Finlàndia, 1977), va estrenar la seva obra 'Puhdistus' ('Purga') al Finnish National Theater l'any 2007, el ressò de públic i crítica va ser tan important que l'autora va acceptar la proposta d'ampliar la trama i aprofundir en el perfil dels seus personatges convertint-la en novel·la, publicada en finès l'any 2008, un any després en català a La Magrana - RBA, traduïda per Emma Claret i Eila Pyrhönen. El director Ramon Simó, doncs, s'ha trobat amb un material dramatúrgic ja fet, però amb l'avantatge que, per als espectadors catalans, la referència és la posterior novel·la, molt més àmplia i explicativa del que permet una dramatúrgia força complexa, que abasta dos espais temporals i que Simó no ha reduït pas, deixant-los en dues hores i quart sense entreacte. Cal advertir els espectadors que l'estructura de la història tràgica que explica 'Purga' va agafant sentit a manera que avança i, com un trencaclosques en el qual cada vegada falten menys peces, es reconstrueix del tot quan arriba al desenllaç. Cal, doncs, avançar amb la trama i esperar el moment clau. És per això que, durant ben bé les diverses escenes de la primera mitja hora llarga, un pot pensar que l'obra està feta de peces soltes, de petites històries, de personatges isolats, situats en el temps en dos moments crucials de la història d'Estònia: entre els anys 1947 i el 1953, després de la Segona Guerra Mundial i l'opressió comunista; i el 1992, després de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, la desfeta de la Unió Soviètica i la posterior independència d'Estònia, encara sota la ressaca de la vella guàrdia del comunisme nostàlgic. Però els anys sembla que no hagin passat i allò que va ser una dictadura política amb resultats criminals s'ha convertit, gairebé mig segle després, en una màfia organitzada que continua explotant les classes més febles... [+ crítica]

«Bombolles de paper». Idea i creació: Companyia Múcab Dans. Coreografia i ballarina: Irina Martínez. Músic: Joan Laporta. Programació interactiva: Marco Domenichetti i Joan Laporta. Programació processing: Marta Verde. Il·luminació: Justo Gallego. Escenografia: Santi Cabús. Direcció: Noèlia Pérez. Teatre Poliorama, Barcelona, 12 abril 2015. A partir 2 anys.

Eminentment sensorial, l'espectacle 'Bombolles de paper', sense paraules, beu de les fonts de la dansa, del clown, de la combinació audiovisual d'imatges, objectes i colors i dels recursos tradicionals de la trompeta en directe i de les fugaces bombolles de sabó, tot i que molt lluny dels invents patentats per Pep Bou, sinó més aviat diria que vol ser un petit homenatge a qui va ser el creador del gènere. La característica de la companyia Múcab Dans és que la majoria de les seves bombolles són, com el títol no enganya, de paper, de paper de colors rebregat, i que previ el lliurament de globus inflables als espectadors abans de l'entrada, l'espetec final de l'espectacle converteix la platea en un univers màgic de colors fluorescents gràcies a la sofisticació d'il·luminació de la sala quan els globus ja s'han inflat, gràcies a la bufera de cadascú i, com si fossin els moderns aparells mòbils dels concerts, ja han servit per seguir els ritmes que dirigeixen i acompanyen els dos intèrprets... [+ crítica]

12 d’abril 2015

«Mammón». Creació de Nao Albet i Marcel Borràs. Intèrprets: Nao Albet, Javier Beltrán, Paula Blanco, Marcel Borràs, Mima Riera i Manel Sans. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Meritori escenografia: Marc Salicrú. Caracterització: Paula Ayuso. Il·luminació: Adrià Pinar. So: Igor Pinto. Realització documental: Guillermo A. Chaia. Ajudant direcció en pràctiques: Gerard Guerra. Direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. Cicle Tot pels diners (1). Coproducció: Teatre Lliure i Companyia La Brutal. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 abril 2015.

Comencem pel començament: 'Mammon' és el nom d'una minisèrie de sis capítols de la televisió noruega, escrita per Vegard Eriksen Stenberg, encara fresca. La llibertat d'expressió, el dret de la societat a conèixer la veritat i la lluita contra la corrupció són alguns dels eixos de la sèrie.
Però, no, l'espectacle que ha creat i dirigit el tàndem Nao Albet i Marcel Borràs, dins de la companyia La Brutal i el cicle del Lliure que subtitula "Tot pels diners", no és ben bé una minisèrie de televisió. Continuem, doncs: Mammó és el nom donat dins del Nou Testament a tot allò que descriu l'abundància i l'avarícia del poder. L'origen és incert: pot ser arameu en el sentit de riquesa; potser hebreu que voldria dir també tresor i calerons; pot ser grec en la seva forma tan simpàtica de "mamonas"; i pot ser fenici que significaria benefici. Moltes llengües contemporànies s'han fet seva la parauleta: el finès, el danès, el polonès i, per aquí, titllar algú de mamó i, encara més, de mammonàs ja sap tothom què vol dir, ni que la Santa Mare Llengua no ho accepti... [+ crítica]

«La plaza del Diamante», de Mercè Rodoreda. Basat en l'espectacle original 'La plaça del Diamant', de Bitò Produccions. Adaptació de Carles Guillén i Joan Ollé. Traducció de Celina Alegre i Pere Rovira. Música original de Pascal Comelade. Intèrpret: Lolita Flores. Espai escènic i vestuari: Ana López Cobos. Il·luminació: Lionel Spycher. Realització espai escènic: Alessio Meloni. Confecció vestuari: Ángel Domingo. Ajudanta direcció: Irma Correa. Direcció: Joan Ollé. Producció: Teatro Español de Madrid. Teatre Goya, Barcelona, 11 abril 2015.

Em pregunto què deu sentir cada dia la cantant i actriu Lolita Flores —gairebé una revelació a l'escenari teatral malgrat la seva trajectòria musical, cinematogràfica i televisiva—, quan es posa en la pell i l'ànima del personatge de la Colometa de Mercè Rodoreda, durant setanta-cinc minuts, asseguda en un banc rònec del parc, corcat pel temps, sota un ramell de garlandes de bombetes de colors i acompanyada només fugaçment per breus notes de les peces entranyables del músic multifacètic Pascal Comelade que semblen realment sorgides de les entranyes de Gràcia i de la plaça del Diamant de l'època de la guerra i la postguerra de mitjan segle passat. I m'ho pregunto perquè, per a Lolita Flores, nascuda a Madrid el 1958, la sentor que es respira dins de 'La plaça del Diamant' l'ha de portar per força al record dels seus orígens gitanos catalans, filla com és d'Antonio González "El Pescaílla", marit de La Faraona, nascut al barri barceloní de Gràcia i molt a prop del paisatge que retrata Mercè Rodoreda en la seva novel·la... [+ crítica]

11 d’abril 2015

«El curiós incident del gos a mitjanit». A partir de la novel·la homònima de Mark Haddon ('The Curious Incident of the Dog in the Night-time'). Adaptació de Simon Stephens. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Pol López, Marta Marco, Norbert Martínez i Xavier Ricart. Escenografia: Lluc Castells. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Arts-cenics. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Mar Orfila. Música original: Marco Mezquida. So: Damien Bazin. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Diari de Christopher: Santi Sallés. Escultura del gos: Sílvia Delagneau. Enregistraments: Carola Ortiz (clarinet i clarinet baix), Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria i sansa), Marco Mezquida (piano i percussions). Alumna IdT en pràctiques direcció: Verónica Navas. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 abril 2015.

'El curiós incident del gos a mitjanit' és, per excel·lència, l'obra de Pol López. Em sembla que tot el repartiment hi deu estar d'acord. En el paper de Christopher —no hi ha res més perillós que fer d'adolescent quan no se n'és i sortir-se'n creïblement—, el jove actor de La Kompanyia Lliure, que ja ha anat mostrant prou la seva intensa capacitat actoral i versàtil, es revesteix aquí, amb una brillantor extraordinària, dels gestos, la manera de fer, la manera de dir, l'actitud i les reaccions d'un personatge en procés de maduresa que, incomprès pels qui l'envolten en la ficció, es guanya a pols la simpatia dels espectadors. Potser és per això que, ja a la segona part —el muntatge té una durada de dues hores i quart amb entreacte—, un fons de miralls, fusiona la imatge dels espectadors de les grades a la italiana amb l'ambientació escenogràfica. La roda de personatges secundaris és tan extensa que la resta del repartiment —tots ben acoblats i dirigits en una trama que els encercla coralment— no para d'entrar i sortir, anar i venir, fer de l'un o fer de l'altre, generalment en escenes molt breus, a excepció només de l'actriu Marta Marco, narradora i monitora Siobhan, a qui el director Julio Manrique ha destapat amb uns compassos de violoncel en una de les seqüències que, com la major part de l'espectacle, manté una constant i emocionalment impactant banda sonora enregistrada —també hi toquen en directe Xavier Ricart, el piano, i Norbert Martínez, la bateria— original del músic menorquí, Marco Mezquida... [+ crítica]

10 d’abril 2015

Nina, Mariona Castillo i Clara Peya reposen el musical 'Mares i filles, ara al Teatre Gaudí Barcelona

«Mares i filles». Llibret de David Pintó. Música: Clara Peya. Intèrprets: Nina, Mariona Castillo, Clara Peya (piano). Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia: Héctor Barbas. Sonorització: Aurélie Raoût (Lilou). Il·luminació: Xavi Gardés. Vestuari: Escorpión. Producció: Bohèmia's, amb la col·laboració de Círcol Maldà. Un espectacle creat per David Pintó i Clara Peya. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 10 abril 2015.

Hi ha molt de compenetració personal en aquest musical de cambra. I aquesta compenetració es reflecteix durant l'hora de l'espectacle entre els tres intèrprets en escena: les cantants i actrius Nina i Mariona Castillo, i la pianista Clara Peya, creadora, juntament amb el llibret de David Pintó, de la música de 'Mares i filles'. ¿I com es tradueix aquesta compenetració? Doncs, entre el joc de mirades, d'esgarrinxades, d'exigir i de donar, de perdonar i de la necessitat d'estimar, d'amor i d'odi, de tensió i de calma de la mare i de la filla. Però al seu costat, davant el piano, hi ha també l'ímpetu, el remolí i la força de Clara Peya —un personatge més, silenciós però present— que és com una veu de la consciència de les dues protagonistes, però a través de la música, una música que no fa cap pausa durant tot el musical, que entrellaça una seqüència amb l'altra, una peça amb l'altra, que fa també de guió, que forma part del discurs i que la pianista modela amb pujades i baixades, com si també, des de la seva posició, passés pels estats anímics de la mateixa necessitat d'estimar i d'odiar, d'exigir i de donar, de tensar i de calmar de la mare i de la filla protagonistes... [+ crítica]

«Coses nostres», de Ramon Madaula. Intèrprets: Albert Pérez i Raimon Molins. Espai sonor, vestuari, il·luminació i escenografia: Intent Produccions. Ajudant direcció i regidoria: Raúl Gallegos. Posada en escena: Ramon Madaula. Sala Atrium, Barcelona, 9 abril 2015.

El títol ja llança una incògnita que pot semblar perillosament gremial: coses nostres, diu. I a un —i als espectadors potser també— els pot semblar de moment que els dos personatges d'aquesta obra de l'actor Ramon Madaula —que debuta com a autor després d'haver obtingut amb 'Coses nostres' el premi Recull de Teatre, un dels pocs que existeixen per a obres originals— la faran petar sobre les interioritats i els intríngulis de l'ofici. Trenquem, doncs, de seguida, la falsa interpretació que se'n pot treure només pel títol. Ramon Madaula reuneix en la seva obra un director encara jove que acaba una legislatura al capdavant d'un teatre públic i un veterà crític teatral que marca tendència a través de la premsa. Si no fos que Madaula no dubta gens a esmentar-los a tots amb noms de fonts falsos, però de la genealogia social més pròxima, el diàleg de setanta minuts entre els dos podria ser el diàleg de dos personatges sense ubicació cultural estricta perquè les seves invectives transcendeixen el local i toquen l'universal... [+ crítica]

09 d’abril 2015

Abel Folk reprèn les representacions de l'obra «L'última trobada», de Sándor Márai, a La Villarroel

«L'última trobada», de Christopher Hampton. Basat en la novel·la homònima de Sándor Márai. Intèrprets: Jordi Brau, Abel Folk i Anna Barrachina. L'estrena del novembre 2014 va comptar amb la col·laboració especial de Rosa Novell. Espai escènic i disseny llums: Paco Azorín. Vestuari: Maria Araujo. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Segon ajudant i regidoria: Maria Folk. Ajudant direcció: Pep Planas. Direcció: Abel Folk. Teatre Romea, Barcelona, 5 novembre 2014. Reposició: La Villarroel, 1 abril 2015.

L'ambientació d'aquesta novel·la —parlo en principi de novel·la perquè crec que molts espectadors arriben al teatre amb aquesta referència— situa els seus personatges en un castell de cacera hongarès, a l'ombra dels Carpats. Del luxe de l'època, el casalot s'ha convertit en l'últim refugi d'un noble a cavall de la decadència de l'imperi austro-hongarès. L'autor Sándor Márai (en realitat, Sándor Grosschmied de Mára) va néixer l'any 1900 a Kassa, Hongria (avui anomenada Košice, dins d'Eslovàquia). Amb una obra hongaresa considerada imprescindible i reconeguda a tot el món, Sándor Márai va haver de compartir el seu ressò internacional amb el forçat exili hongarès, després de la Segona Guerra Mundial, per la persecució comunista. Es va establir als EUA, a la ciutat de San Diego (Califòrnia), on es va suïcidar a principis del 1989, precisament nou mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, commemorada aquesta tardor (9N) pel seu vint-i-cinquè aniversari... [+ crítica]