La Roda Produccions s'instal·la al Teatre Condal Onyric amb el seu musical «Aladdin #ThePopMusical» de Dani Cherta estrenat el 2015 al SaT

«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets 2019: Nerea Rodríguez, Miguel Ángel Sánchez, Victor Gómez, Júlia Bonjoch, Roger Sahuquillo, Jordi González, Anna Cartoixà i Arantxa Salmerón. Intèrprets 2015: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 març 2018. Reposició: Teatre Condal Onyric, 31 març 2019. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.

Tothom coneix el conte que forma part del recull de «Les mil i una nits» dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica. El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca... [+ crítica]

«Separacions», d'Ever Blanchet. Traducció de Gerard Vàzquez i Jordi Barra. Intèrprets 2002: Pere Anglas, Lali Barenys, Jaume García, Alícia González, Màrius Hernàndez, Eva de Luís. Il·luminació de Pep Gàmiz. Intèrprets 2019: Eva de Luis, Rafaela Rivas, Míriam Tortosa, Christian Cánovas, Antonio del Valle i Raül Tortosa. Disseny de so i llum: Daniel Gener. Vestuari 2002: Sarai Mestre. Vestuari 2019: Helena Mateu. Espai escènic i direcció 2002: Ever Blanchet. Direcció 2019: Pere Anglas. Producció 2019: Versus Glòries i Apunta Teatre. Versus Teatre, 1 octubre 2002. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 27 març 2019.

Ever Blanchet torna a mostrar la seva capacitat com a autor amb l'última obra que ha estrenat a la sala que dirigeix. Potser no és ara l'hora de descobrir-ho, però sí de dir-ho. A la Sala Versus Glòries es parla de les separacions de parella des d'una òptica interna. «Separacions», aquest és el títol de l'obra, manté un fil argumental que lliga les dues hores llargues que dura l'espectacle a través d'una de les parelles (Oriol i Naïma). Al seu voltant, amb els seus alts i baixos com a parella, els altres quatre intèrprets es reprodueixen, es multipliquen, creixen, es desfan i desapareixen. Per tant, «Separacions» és una obra feta amb vocació de collage on totes les peces han d'encaixar per acabar de fer el conjunt. Si es qualifiqués «Separacions» com una comèdia, caldria dir que no és una comèdia convencional, malgrat les entrades i sortides per fer el "canvi de parella", una jugada que ja s'insinua només començar, amb una escena de ball. Però «Separacions» no es pot qualificar, ras i curt, de comèdia perquè és molt més. És un reflex de la vulnerabilitat de la societat contemporània, centrada en la generació dels que surten dels vint i entren als quaranta... [+ crítica]

L'obra «Una gossa en un descampat» arrasa en els Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de BCN amb els premis d'Espectacle, Text i Actriu Principal

L'obra «Una gossa en un descampat», de Clàudia Cedó, estrenada a la Sala Beckett, on es reposarà la temporada vinent a partir del mes de setembre, ha estat l'absoluta guanyadora dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de BCN que distingeix les diferents modalitats dels espectacles representats durant l'any natural anterior. L'obra de l'autora Clàudia Cedó s'ha emportat el premi d'Espectacle, el de Text i el d'Actriu Principal, aquest compartit entre Maria Rodríguez i Vicky Luengo ja que hi alternen el mateix paper en diferents funcions. El premi d'Actor Principal ha estat per a Pere Arquillué per Àngels a Amèrica (Teatre Lliure) i el de Direcció ha estat per a Jordi Prat i Coll per Els Jocs Florals de Canprosa (Teatre Nacional de Catalunya). També han estat distingits com a Espectacle Musical, Fun Home (Teatre Condal Onyric), i com a Actor i Actriu de Musical, Àngel Llàcer (La jaula de las locas) i Anna Moliner (Els Jocs Florals de Canprosa). També s'han atorgat els premis honorífics de Sala a la Sala Àtrium, un d'Especial per la seva trajectòria a Ángel Pavlovsky, i el Premi Gonzalo Pérez de Olaguer, a Arola Editors. Vegeu aquí el palmarès complet de l'edició i els membres del jurat de cadascuna de les modalitats [+ informació]

«Andrea Pixelada», de Cristina Clemente. Intèrprets: Borja Espinosa, Àssun Planas, Mima Riera i Roser Vilajosana. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Berta Riera. Caracterització: Coral Peña. Música: Clara Aguilar. Lletres de les cançons: Roser Vilajosana i Vicka Duran. Assessoria dramatúrgica de gènere: NUS Cooperativa. Ajudant d'escenografia: Paula González. Alumna en pràctiques del MUET: Alba Cuenca. Ajudanta de direcció: Vicky Duran. Direcció: Marianella Morena. Cicle: Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals. Coproducció: Sala Beckett, El Pavón Teatro Kamikaze i Teatre Principal de Palma. Sala Beckett, Barcelona, 24 març 2019.

Només cal pitjar la icona de l'aplicació de YouTube per trobar multitud de joves prescriptors i recomanadors de llibres que s'adrecen als seus seguidors amb un admirable entusiasme sobre la impressió que ells n'han tret de la lectura. En molts casos, són noies i també autores de literatura de ciència-ficció o més aviat fantasy. La protagonista Andrea Pixelada d'aquesta nova obra de Cristina Clemente (Barcelona, 1977) és una d'aquestes youtubers amb un lot de més de 300.000 seguidors i la flaca que té per una col·lecció i una autora determinada. Conviu amb una germana discapacitada psíquica, en cadira de rodes i, a més, gairebé com una adolescent prodigi, Andrea es dedica a impartir classes d'escriptura literària a aspirants a entrar en el món editorial sense morir en l'intent. «Andrea Pixelada», que s'ha estrenat en espanyol primer a Madrid i ara a Barcelona, probablement per facilitar la direcció de la dramaturga uruguaiana Marianella Morena (Sarandí Grande, Florida, Uruguai, 1968), utilitza aquest fenomen digital per, de fet, endinsar-se en la incomprensió dins del nucli familiar entre una mare i una filla, a través d'un salt de teatre dins el teatre o, caldria dir en aquest cas, de literatura dins la literatura, perquè la jove Andrea s'adona que una de les alumnes del taller particular d'escriptura que té ha guanyat un premi literari amb una novel·la que es basa en bona part de la seva vida... [+ crítica]

«El futur», d'Helena Tornero. Intèrprets: Ester Cort, Júlia Genís, David Menéndez i David Vert. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Marc Lleixà. So: Pau de Nut. Audiovisuals: Jordi Soler Quintana. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Jaume Sangrà. Ajudanta d'escenografia: Mercè Luchetti. Assistent d'audiovisuals: Ana Ugarte. Participants en la gravació: Mohamad Abdulmajid, Ahmed Alhamso, Mustafa Al Musa, Lola Armadàs, Alicia G. Reyero, Ester Nadal i Manar Taljo. Ajudant direcció: Oriol Morales i Pujolar. Direcció: Helena Tornero. Coproducció: TNC i Teatre en Xarxa. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 març 2019.

¿Teatre per a joves...? Bé, segur que sí. Però també per a espectadors veterans. El perill d'etiquetar generacionalment un espectacle teatral és que es pot caure en el mateix error que ha caigut sovint la literatura juvenil: que moltes obres “per a joves” són molt més enriquidores que segons quines que es fan passar per “adultes”. I vet aquí que «El futur», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973), és d'aquestes. Per això em sembla que «El futur» es mereixeria una reprogramació en un «futur», valgui la redundància del títol, per posar-la a l'abast dels espectadors en general i sense restricció de calendari. També es parla d'«El futur» com d'una obra que aparentment fa ficció de la ficció (alerta que això no vol dir ciència-ficció!), però jo em quedo del tot amb la seqüènciació de la trama lineal que, durant gairebé dues hores que passen volant, segueixen els protagonistes de l'obra, capitanejats pel personatge de la Diana, la noia jove, interpretada per Júlia Genís, no pas debutant en teatre perquè ja fa quatre anys que ho va fer, també amb Helena Tornero, a El Maldà amb l'espectacle «Kabarret Protocol», al costat del seu pare, el veteraníssim actor Oriol Genís. Continuïtat de nissaga escènica, doncs, ara sí amb mèrit propi i aires de revelació guanyada a pols... [+ crítica]

«Tercets. Dues peces breus de Joan Oliver». Intèrprets: Santi Ricart, Miquel Agell, Gemma Brió i Queco Novell. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Mariela Sernagoras. I·lluminació: David Bofarull. Espai sonor: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Animacions: Miquel Teixidor. Muntatge audiovisual: Igor Pinto. Tècnica companyia: Helena Pañart. Fotografia: Xavier Garcia. Disseny gràfic: Robert Garcia. Estudiants en pràctiques: Èric Figaró i Jofre Garnés. Comunicació: Lídia Verge. Gestió de públics: Gemma Amorós. Producció executiva: Miquel Agell i Marta Fíguls. Ajudantia de direcció: Lídia Linuesa. Direcció: Artur Trias. Companyia Lazzigags. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 22 març 2019.

La Colla de Sabadell és una de les referències de laliteratura del primer quart de segle passat que aquest 2019 commemora el seu centenari. Darrere seu hi ha tres noms tan mítics com la mateixa Colla: Joan Oliver (posteriorment conegut també com a Pere Quart), Francesc Trabal i Armand Obiols. Tres homenots de les lletres catalanes, el poeta, el novel·lista i el prescriptor, aquest últim, Armand Obiols, íntimament relacionat amb la immensa obra narrativa de Mercè Rodoreda. Una de les branques literàries herència de la Colla va ser el teatre i el seu autor, Joan Oliver (Sabadell, Vallès Occidental, 1899 - 1986). Eren temps d'experiments teatrals, de trencaments amb el classicisme, de rebel·lió literària i d'aproximació a les avantguardes amb una intenció de fons: riure's del mort i de qui el vetlla, però sobretot, riure's i posar en evidència la societat de la qual provenia Pere Quart —família de casa bona sabadellenca relacionada amb el tèxtil i les finances— i de la qual, en certa manera, renegava... [+ crítica]

L'espectacle familiar «Cinemúsica» de Gisela Juanet i Berta Ros es reposa dins el cicle El Petit Romea al Teatre Romea

«Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz i Estela Córcoles. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 24 març 2019. Espectacle recomanat entre 1 i 3 anys.

I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat. Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino. Em pregunto què hi deuen veure en aquell entranyable Charlot sense colors i els fragments de pel·lícules amb criatures principalment desvalgudes —en va fer unes quantes— o en Charlot i la pel·lícula de la cambra de dormir i el llit, o en Charlot amb les boles del món de la pel·lícula «El gran dictador»... Probablement un pare amb el seu fill petit, un pare que vol dormir i no pot o un senyor amb bigoti a qui agrada jugar amb pilotes inflables... [+ crítica]

«Akelarre. Dones que fumen i canten». Idea original: The Feliuettes. Dramatúrgia: The Feliuettes i Míriam Escurriola. Textos I cançons: Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Gerard Sesé, Laia Alsina Riera, Laura Pau i Míriam Escurriola. Composició musical: Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé. Intèrprets: Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laula Pau i Gerard Sesé. Veu en off: Vicky Peña. Espai i vestuari: Maria Monseny. Coreografia: Anna Romaní. Assistenta a la direcció: Núria Ruiz (alumna en pràctiques El Timbal). Disseny de llum: Adrià Aubert i Míriam Escurriola. Comunicació: Sem Pons. Fotografia: Núria Gàmiz. Producció: Marina Marcos (El Maldà). Direcció: Míriam Escurriola. El Maldà, Barcelona, 21 març 2019.

De broma n’hi ha molta. De bon humor, també. D’ironia, un tros llarg. De riure’s del ridícul dels hàbits socials, un cistell ple. Però, en un moment donat, sembla que tot això s’esvaeixi, més aviat es glaci, i quan apareix la Caputxeta —“el vermell està de moda”, diu— el seu monòleg sobre el conte popular que tothom coneix es converteix en una clara denúncia sobre la violència de gènere amb xifres incloses de dones assassinades pel masclisme que el comptador del guió, malauradament, potser haurà de tenir la cruel missió d’anar actualitzant a manera que avanci l’espectacle. Començo per aquesta peça de la Caputxeta que interpreta l’actriu Laia Alsina, dins del xou d’aires de cabaret «Akelarre. Dones que fumen i canten», de la companyia The Feliuettes, perquè sembla que totes les altres, en un evident i no gens dissimulat acte de feminisme militant però també d’autocrítica sobre la mateixa reivindicació, convergeixein en el de la Caputxeta, un personatge que més que mai ha recuperat el seu protagonisme com a dissortada icona del que la versió original ja va preveure segles enrere. L’«Akelarre» deixa per uns minuts de ser «akelarre de cabaret» i, amb una atmosfera tintada de vermell, es transforma en un clam que, disfressat de dolcesa i ingenuïtat, diu «ni una més!»... [+ crítica]

«Ànsia (Crave)», de Sarah Kane. Traducció de Chap Rodríguez Rosell. Intèrprets: Marc Pujol, Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell i Marta Ossó. Música i espai sonor: Alvar Llusá-Damiani. Assessoria teòrica: Marta Tirado. Il·luminació: Daniel Gener. Concepte de l'escenografia: Companyia La Salamandra. Assessoria: Jordi Bulbena. Disseny de vestuari: Loredana Volpe. Fotografia: Manuel Romero. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Teaser: Shasta Daisy. Produccions i Companyia La Salamandra. Ajudant de direcció: Xavier Pàmies. Direcció: Loredana Volpe. Producció: Companyia La Salamandra. Sala Àtrium, Barcelona, 10 març 2019.

Hi ha dramatúrgies que tenen una enorme complexitat de ser transmeses pels intèrprets als espectadors perquè no mantenen el tradicional recurs de rèplica i contrarèplica que ajuden la seqüència del diàleg. Aquest n'és un. Els quatre personatges, innominats o indefinits, i un cinquè que els acompanya amb violí —un instrument que també sona, si cal, en solitari, teledirigit, com els dels ambulants del metro— es comuniquen, millor dit, s'incomuniquen a través de frases fetes, sincopades, amb paraules inconnexes, amb idees que, com en un trencaclosques, si es captessin al vol de cadascuna de les quatre veus i es recomponguessin veu per veu acabarien tenint sentit. En no ser així, cal que siguin els espectadors els que es facin una recomposició global —com si el quartet fos només un—, del que els quatre expressen, del seu dolor, de la seva desesperació, del seu clam al buit i a la foscor... per cert, un recurs, el de la foscor, del qual la posada en escena no s'està de portar-la al límit amb un cert abús en un moment donat, deixant l'auditori en ple forat negre, com si la vaga d'electricitat que ha assotat aquests dies la població de Veneçuela hagués arribat fins a l'escenari de l'obra... [+ crítica]

«Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?», de Jean Marboeuf. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Carme Elias i Vicky Peña. Veu en off: Mario Gas. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Disseny il·luminació: Alberto Rodríguez (AAI). Espai sonor: Damià Martínez. Disseny vestuari: Gloria Viguer. Caracterització: Helena Feroy i Marta Ferrer. Assessorament moviment: Ana Pérez García. Ajudant caracterització: Paula Ayuso. Enregistraments i edició so: AcusticAnoia. Construcció escenografia: Art Coolers - Andreu Mateo. Confecció vestuari: Dress Art. Realització fictici: Judit Rabasseda. Coordinació tècnica: Rubèn Taltavull. Regidoria: Olga Fibla. Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció: Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció i producció: Iban Beltran. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 març 2019.

«Les estrelles no són immortals». Aquesta és una de les sentències que deixa anar el personatge de l'actriu Joan Crawford en aquesta recreació epistolar de ficció que manté amb la seva principal rival, l'actriu Bette Davis, coincidint en el temps de rodatge de la pel·lícula «What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n'ha fet de Baby Jane?») que va dirigir Robert Aldrich el 1962 quan les dues dives de Hollywood ja estaven de tornada de la seva carrera i vivien, cadascuna a la seva manera, un moment delicat a l'hora de lluitar contra la barrera de la masculinitat dins de la indústria cinematogràfica de l'època i l'envelliment que les assetjava a la cantonada. Tant els cinèfils com els que no ho són botran de la butaca amb aquesta obra de cambra breu, massa breu, només una hora, en què dues de les grans actrius que té el teatre català actual, Carme Elias i Vicky Peña, fan un tête-a-tête en un marc escenogràfic de camerinos simètric, on no hi ha miralls però on les dues, en els papers de la Bette i la Joan, s'emmirallen, s'ignoren, es necessiten, s'odien i s'admiren a la vegada... [+ crítica]

«Incògnit», de Nick Payne. Intèrprets: Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès. Intèrprets vídeo: Fanny Marsà i Pep Martínez. Traducció de l'anglès: Mònica Bofill. Escenografia: Laura Clos “Closca”. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i). Vídeo: Joan Rodon. Música i espai sonor: Clara Aguilar i Damien Bazin. Moviment: Ferran Carvajal. Cap tècnic: David Pascual. Producció executiva: Adriana Nadal i Roger B. Sardà. Alumna en pràctiques de vestuari: Laura Bermejo. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Taller d'escenografia. Ajudanta de direcció: Sandra Monclús. Direcció: Mònica Bofill. Companyia La Incògnita. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 9 març 2019.

No hi ha cap dubte que els amants de la ciència troben en aquesta obra del dramaturg anglès, Nick Payne (1984), tot de referències que, passades pel filtre teatral, els resulten encara més suggerents. Una altra cosa és posar-se en la pell dels espectadors rasos —no especialment entesos en la ciència— i preguntar-se si Nick Payne no els fa rodar una mica el cap, cosa no gens estranya parlant com s'hi parla dels misteris neurològics del cervell. Queda clar que ciència i teatre no són incompatibles, però sí que són dues disciplines prou fràgils perquè posades juntes en un mateix pla no acabin topant l'una amb l'altra. A «Incògnit» el ganxo és la història real del patòleg Thomas Harvey que el 18 d'abril del 1955, estant de guàrdia a l'Hospital de Princeton, va fer l'autòpsia d'Albert Einstein. Quan Harvey va descobrir qui era el cadàver, es va quedar sense permís de ningú amb el cervell del científic dels estudis coneguts amb el nom de Teoria de la Relativitat. Un “robatori” que s'hauria d'haver considerat il·legal, tot i haver-se fet en nom de la ciència —una altra cosa és la donació voluntària d'òrgans per decisió personal testamentària en la declaració d'últimes voluntats— i que va condicionar la resta de la vida de l'esmentat patòleg que va arribar a fer “gires” divulgatives amb trossos del cervell d'Einstein i, més endavant, enviant per correu postal mostres petites del cervell als científics que n'hi demanaven. Estalviem-nos els detalls macabres del ganivet de cuina! Hi havia per explorar una massa de 1.230 grams de cervell i els resultats no van donar ni han donat fins ara cap descoberta especial sobre el grau d'intel·ligència i el secret d'Einstein en relació a altres cervells estàndard... [+ crítica]

«Lehman Trilogy», de Stefano Massini. Adaptació de Sergio Peris-Mencheta. Música original: Litus Ruiz, Xènia Reguant, Ferran González i Marta Solaz. Intèrprets: Aitor Beltrán / Óscar Martínez, Ferran González, Pepe Lorente / Ignacio Rengel, Darío Paso, Leo Rivera, Litus Ruiz / David P. Bayona. Escenografia: Curt Allen Wilmer (aapee) amb EstudioDedos. Vestuari: Elda Noriega (aapee). Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo (aai). Vídeo i so: Joe Alonso. Ajudanta d'escenografia: Eva Ramón. Ajudanta de vestuari: Berta Navas. Cap tècnic: Braulio Blanca. Assessorament de cant i ball: Óscar Martínez i Xènia Reguant. Ajudanta de producció: Blanca Serrano Meana. Auxiliar de producció: Irene García. Distribució: Fran Ávila. Producció: Nuria-Cruz Moreno i Sergio Peris-Mencheta per a Barco Pirata. Ajudanta de direcció: Xènia Reguant. Direcció musical: Litus Ruiz. Direcció: Sergio Peris-Mencheta. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 7 març 2019.

El mateix dia de l'estrena a Barcelona d'aquesta versió satírica i musical de l'obra «Lehman Trilogy», el Banc Central Europeu (BCE) a través del seu president Mario Draghi acabava de llençar una galleda d'aigua freda sobre el sistema bancari anunciant que no hi hauria els canvis esperats en el preu del diner, situat des de fa temps al 0%, fins almenys passat l'any 2020 i que, en canvi, per por a una futura nova «crisi», que ningú no vol ni imaginar, es posava a «fabricar» de nou diner públic a preu baix, Es tracta de salvar novament la banca i estimular el consum a través del crèdit de rebaixa. Draghi té el do màgic de fer caure les borses només obrir la boca. I així ha estat una altra vegada: una caiguda fulminant, arran de les seves paraules, d'entre el 7% i el 3% (segons el grau de salut de cada entitat bancària) que només una altra crisi, la del judici contra el govern català, i també la vaga del 8-M, han deixat en un segon pla, gairebé silenciat, del focus informatiu. L'anunci de Mario Draghi i l'avís del BCE tenen mala pinta, com aquella mala pinta del 2007/2008 que va acabar com va acabar i encara s'arrossega amb seqüeles prou conegudes. Vet aquí, doncs, com l'obra de Stefano Massini (Florència, 1975) —que ja es va veure en una versió textual catalana, molt potent i diferent de l'actual, dirigida per Roberto Romei a La Villarroel el 2016—, recobra una perillosa actualitat i alerta els que no se'n recorden que els tentacles de l'economia ho empastifen tot... [+ crítica]

«El malalt imaginari» de Molière torna al Jove Teatre Regina amb la Companyia La Trepa

«El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 14 febrer 2009. Reposició: 2 març 2019. A partir 9 anys.

Quan l'actor Paco Moran va anunciar que faria 'El enfermo imaginario', tothom es va imaginar l'home fent d'Argant, el personatge malalt de Molière, l'últim de la seva dramatúrgia, que va ser una premonició per a l'autor de la seva malaltia real, amb un desmai a l'escena, sota teló baixat, i la mort després d'unes hores,el 17 de febrer del 1673, a casa seva. Ara que la companyia La Trepa n'ha fet una versió, qui sap si a causa de la popularitat de Paco Moran, algú es pot pensar que es tracta no de l'obra de Molière, sinó de la comèdia que va representar al Paral·lel durant mesos. I no és broma. Una enquesta de carrer revelaria segurament que relacionar "Malalt imaginari" amb Molière és ja aigua passada. Per això és important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fetes un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière... [+ crítica]

Es reposa l'espectacle «El petit Dalí» al Teatre Romea en la versió estrenada fa set anys per Únics Produccions

«El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera, (2016: Rubèn Ferrer i Xavier Flores). Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Reposició: 3 març 2013. Reposició: 1 març 2014. Reposició: 1 febrer 2015. Reposició: 6 març 2016. Reposició: 11 desembre 2016. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 3 febrer 2018. Reposició: 3 març 2019.

L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama. La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme... [+ crítica]