PROHIBIT ENCENDRE FOC AL BOSC

«Animal Negre Tristesa (Schwarzes Tier Traurigkeit)», d'Anja Hilling. Traducció de Maria Bosom. Intèrprets: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Disseny de moviment, coreografia i ajudantia de direcció: Ferran Carvajal. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Estudiant en pràctiques (Institut del Teatre): Esteve Gorina i Andreu. Producció Sala Beckett i Teatro Español. Cicle Planeta Persona. Direcció: Julio Manrique. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 30 gener 2022.

L'autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg. L'obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l'equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s'hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal. L'aposta era arriscada, però el resultat ha estat un dels esclats escènics més sorprenents i gratificants d'aquesta temporada, en un moment que el teatre es troba en un espai de confortabilitat sisplau per força a la recerca per la via còmoda de la recuperació dels espectadors perduts arran de la situació sanitària. És amb apostes renovadores com aquesta de La Beckett com es guanyen els espectadors perduts i també com es guanyen els que es van perdent per altres desguassos lamentablement desencertats. He dit que «Animal Negre Tristesa» era un “poema èpic”. Caldria afegir, per sortir al pas dels més puristes, que em refereixo a un “poema èpic contemporani”. No hi ha ciència-ficció ni gènere fantàstic ni accions llegendàries en el rerefons de l'obra sinó un cru realisme tintat de dolor intens que acaba portant a la memòria dels espectadors moltes escenes tràgiques viscudes de debò com les que relata l'obra d'Anja Hilling... [+ crítica]

¿QUI ÉS EL MÉS CURT DE GAMBALS?

«El sopar dels idiotes (Le dîner des cons», de Francis Veber. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Ariana Bruguera, Artur Busquets, Toni González, Anna Gras,  David Olivares i Jordi Vidal. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Eudald Gili. Vestuari: Júlia López i Melià. Música: Pere Hernández. Disseny gràfic: Luz de la Mora. Fotografia: David Ruano. Regidoria: Berta Reig. Disseny de producció: Carles Roca. Administració: Andrea Quevedo. Vània Produccions. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Pep Anton Gómez. Teatre Borràs, Barcelona, 29 gener 2022.

L'obra «El sopar dels idiotes» de Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, Alts del Sena, Illa de França, 1937) és d'aquelles de llarg recorregut que, de tant en tant, fa bé de tornar per recordar als espectadors de diferents generacions que ser curt de gambals és una “virtut” que ni es compra ni es ven ni s'ensenya: s'hi neix. Però també per advertir a tothom que ningú no està lliure d'ensopegar tres vegades en la mateixa pedra sobre la qual veuen que hi ensopeguen els altres. L'origen de la primera versió catalana de la comèdia és del 1998. El director i actor Paco Mir, un dels tres membres de Tricicle, va adaptar la comèdia que l'autor francès havia escrit el 1993 i que, cinc anys després, el mateix 1998, es va adaptar al cinema on va aconseguir un èxit espectacular. L'estrena teatral catalana va formar part de la programació del Festival Grec '98 i, al Teatre Condal, hi van treballar Lluís Marco, Ricard Borràs, Lluïsa Castell, Jordi Coromina, Carles Martínez i Chantal Aimée. La va dirigir el mateix Paco Mir, que posteriorment encara tornaria més endavant, el 2002, al Teatre Poliorama i al mateix Teatre Condal, amb un repartiment diferent. Entremig, una altra versió catalana, aquesta de Josema Yuste, dirigida per Juan José Afonso, el 2011, va reunir al Teatre Apolo els intèrprets David Fernández, Edu Soto, Santi Ibáñez, Clàudia Cos i Anna Gras. Per a la nova posada en escena d'ara al Teatre Borràs, adaptada igualment per Paco Mir, el relleu de direcció ha passat a mans de Pep Anton Gómez i l'actriu Anna Gras és, de tots els intèrprets, la que torna a formar part de la troupe de sis personatges creats per l'autor Francis Veber que defensen molt bé els dos principals protagonistes de l'obra, David Olivares (l'amfitrió del sopar) i Artur Busquets (el convidat i candidat al títol d'idiota). «El sopar dels idiotes» s'ha fet tan popular que és difícil trobar algun espectador que no sàpiga poc o molt de què va. No cal amagar, doncs, que la trama consisteix en l'organització cada dimecres d'un sopar que un grup d'amics munta amb males intencions per poder ridiculitzar un personatge convidat i explotar-ne el seu grau de presumpta idiotesa... [+ crítica]

RIURE'S DE L'ÒPERA I DE QUI LA VETLLA

«The Opera Locos». Idea original d'Yllana i Rami Eldar. Creació: Yllana. Intèrprets (funcions en alternança): Enrique Sánchez-Ramos / José Julián Frontal / Laurant Arcaro (baríton); Alberto Frías / Jesús Gallera (contratenor); María Maciá / Mayca Teba (mezzosoprano); Irene Palazón / María Rey-Joly (soprano); Antonio Comas / Jesús Álvarez (tenor). Maquinària i “tour manager”: Raúl Carazo. So: Santiago Muñoz. Llums: Enrique Toro. Producció: Klemark. Vestuari: Tatiana De Sarabia. Disseny d'il·luminació: Padro Pablo Melendo. Distribució: Yllana - Marcos Ottone. Producció executiva: Yllana - Daniela Scarabino. Directors artístics: David Ottone & Joe O'Curneen. Directors musicals: Manuel Coves i Marc Álvarez. Direcció general: Yllana. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 gener 2022.
 

Espectaclàs per a melòmans i no melòmans. Espectaclàs per a tota la família. Espectaclàs per a aquells que tenen l'òpera com un tòtem i també per a aquells que no s'hi han acostat mai, ni que el Liceu sigui a la mateixa Rambla, uns metres avall del Poliorama, que ara acull la companyia Yllana amb un espectacle que el 2019 va obtenir el Premi Max de les Arts Escèniques en la categoria de musical i que ja s'havia d'haver estrenat fa una temporada si no hagués estat per la crisi del coronavirus. Els de la companyia Yllana tornen a Barcelona on havien estat en diferents ocasions en els últims anys, al Teatre Romea o al Teatre Condal, per exemple, després d'una trajectòria imparable internacional des de la seva creació fa més de trenta anys que es compta amb un catàleg de 35 espectacles diferents representats en més de 15.000 funcions en una cinquantena de països. Barretada, doncs, per als seus creadors i per als intèrprets que s'arrisquen a despullar els convencionalismes clàssics de la lírica, no pas per riure-se'n despectivament sinó per elevar-la a una categoria superior que és la de l'humor intel·ligent, farcit de picades d'ullet del gènere del clown, però sempre amb la qualitat vocal dels tenors, barítons, sopranos, mezzosopranos que, en nombre de cinc en cada funció en un repartiment d'alternança, tenen la capacitat de posar-se l'auditori a la butxaca des del primer moment... [+ crítica]

LA RENOVACIÓ D'UNA OBRA INTEMPORAL

«Desig», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Carlos Marquerie. Disseny de so: Jordi Bonet. Espai sonor: Jordi Bonet i Judit Farrés. Vídeo: Dani Lacasa. Ajudana d'escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant d'il·luminació: Guillem Gelabert. Ballarines del vídeo: Fàtima Campos i Olga Lladó. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 27 gener 2022.

L'actriu Imma Colomer, una dels quatres intèrprets que va estrenar l'obra «Desig» de Josep Maria Benet i Jornet el febrer del 1991 al Teatre Romea, em deia en una entrevista que l'obra li resultava sorprenent perquè l'autor havia optat per ingredients que no se li coneixien abans, com el suspens o la intriga, que afavorien una trama molt inquietant. A Imma Colomer —que va formar part aquell 1991 del repartiment amb la desapareguda  actriu Àngels Poch (1948-2015) i els actors Josep Maria Pou i Lluís Soler— no li faltava raó. Encara avui, «Desig» continua sent una obra inquietant que, per als que hagin seguit altres peces més de caire costumista de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020) els semblarà entrar en el món d'un altre autor. Imma Colomer definia també «Desig» com una obra de registre de teatre molt nòrdic, més que català. Jo hi afegiria, a més, que és una obra de ressons de l'atmosfera de Harold Pinter, cosa que avala la reconeguda qualitat literària de Benet i Jornet que és considerat el pare per a alguns i l'avi per a molts altres de la dramatúrgia catalana. Val la pena recordar que aquella primera versió de «Desig», que el 1989 havia obtingut una de les borses de creació de l'extingit Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, es va representar també el mes de maig del 1991 a Bolonya dins el Festival de la Convenció Teatral Europea, obrint un camí d'expansió internacional que el teatre català ha seguit després amb altres autors... [+ crítica]

PER SORTIR, PRIMER CAL ENTRAR

«La casa del dolor», de Víctor Sánchez Rodríguez. Intèrprets: Antonio Escámez, Amparo Fernández, Júlia Genís, Lina Lambert, Pol Monen i Carles Sanjaime. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Adriana Parra. Il·luminació: Mingo Albir. Composició musical i espai sonor: Aurora Bauzà i Pere Jou. Assessorament de moviment: Cristina Fernández Pintado. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de vestuari: Sara Espinosa. Alumna en pràctiques d'escenografia de l'Institut del Teatre: Guisla Roig Pla. Amb la col·laboració de l'Institut Valencià de Cultura de la Generalitat Valenciana. Equip tècnic i de gestió del TNC. Ajudant de direcció: Albert Pérez Hidalgo. Direcció: Víctor Sánchez Rodríguez. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2022.


L'autor Víctor Sánchez Rodríguez (Port de Sagunt, País Valencià, 1985) fa un viatge oníric a les profunditats d'una família benestant de caire aburgesat —si és que la burgesia encara existeix— amb un fill i una filla bessons (Juli i Júlia) que viuen aliens als desitjos obsessius dels pares i abandonats a la seva sort. No és, com es podria pensar, una família “desestructurada” en el sentit tòpic del terme sinó més aviat una família “sense estructura sòlida” reclosa en un embolcall artificiós de cel·lofana elitista a partir de les virtuts musicals de la mare que ha projectat el seu desig en el fill que acaba de graduar-se en la carrera de piano. Un sopar familiar en honor del fill és l'arrencada de l'obra en una escena inicial de l'exercici teatral de moviment amb la parada de la taula i les ràfegues del vent que es colen per tota la casa com un fantasma que remou les consciències del pare, la mare i la filla que esperen en Juli, el fill predilecte, mentre deixen per perdudes les qualitats potser mai explorades de Júlia, la filla bessona. Tot i que «La casa del dolor» porta a una idea global de l'estat d'ànim familiar, també li aniria bé que l'obra es titulés «Juli i Júlia», que són en realitat els dos protagonistes i el motor de l'esclat que es produirà des del moment que el fill no arriba aquell vespre al sopar i es manté la incògnita durant tota l'obra de si apareixerà o no o si ha desaparegut per sempre. És aquest temor el que fa que es disparin els fantasmes interiors de cada personatge i és aquí on la dramatúrgia de l'autor juga entre el realisme del dolor contingut familiar i el món oníric que els manté enclaustrats en la seva torre d'ivori... [+ crítica]

QUI JUGA AMB FOC ES CREMA

«Fuego, Fuego». Dramatúrgia: Manuela Infante. Intèrprets: Héctor Morales i Núria Lloansi. Música original i espai sonor: Diego Noguera. Escenografia i il·luminació: Andrés Poirot. Vestuari: Rosa Solé. Dramaturgisme i investigació: Camila Valladares. Col·laboració dramatúrgia: Michael Marder, Camila Valladares. Assessorament investigació: Marcelo González, Michael Marder. Ajudanta escenografia i il·luminació: Ganecha Gil. Producció Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta direcció: Ester Villamor. Direcció: Manuela Infante. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2022.
 

¿Teatre? ¿Gest? ¿Performance? ¿Instal·lació? ¿Coreografia? ¿Mim? Davant d'una proposta multidisciplinar com aquesta, tot s'hi val. Vull dir que cadascú la pot enfilar per on més li plagui. Una opció és entrar-hi amb la lliçó apresa i fer-ne després un comentari pseudointel·lectual i quedar com un senyor. L'altra opció és entrar-hi “in albis” i fer-ne després un comentari intentant explicar el que s'hi ha vist i arriscar-se a no quedar tant com un senyor, esclar. Si la dramaturga Manuela Infante (Xile, 1980) ja va saltar a l'absurd amb un espectacle anterior, «Estado vegetal», explorant quina relació tenien les plantes entre elles i els humans, ¿per què no pot continuar en aquest mateix estadi de l'absurd donant veu, cos i ànima, com aquell qui diu, al foc? El que passa és que les plantes, si no són carnívores o verinoses, a tot estirar et poden produir alguna al·lèrgia i no et fan cap mal major. I, en canvi, el foc, de tant jugar-hi, et pot acabar cremant. El cas és que als dos personatges protagonistes de «Fuego, fuego», una parella defensada amb carn i ungles per Héctor Morales i Núria Lloansi, se socarrimen i es cremen ben recremats només d'entrada, en una acció performativa de to color de cendra dominada pels sons guturals i els efectes sonors electrònics d'acompanyament en una imatge plàstica d'aquelles que els responsables del Macba es lleparien els dits si la tinguessin en una de les seves sales expositives... [+ crítica]

“NOSTALGÈRIE” EN CLAU DE CREACIÓ ARTÍSTICA

«Mazùt». Creació de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Intèrprets (2021): Julien Cassier, Marlène Rostaing i el gos Patchouka. Intèrprets (2012): Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Col·laboradors: Benoît Bonnemoison-Fitte, Maria Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo). Il·luminació: Adèle Grépinet. So: Fanny Thollot. Vestuari: Céline Sathal. Treball rítmic: Marc Miralta. Enginyer de gotes: Thomas Pachoud. Constructor: Laurent Jacquin. Direcció tècnica i tècniques de llums: Marie Boetas / Louise Bouchicot. Tècnics de so: Timothée Langlois / Naïma Delmond. Regidoria: Cédric Brejoux, Mathieu Miorin, Cyril Turpin. Direcció tècnica de la companyia: Nina Pire. Delegat de direcció i difusió: Laurent Ballay. Producció executiva: Pierre Compayre. Administració: Caroline Mazeaud. Comunicació: Ariane Zaytzeff. Producció: Baró d’evel. Coproducció amb: ThéâtredelaCité – CDN Toulouse Occitanie, MC93 – Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis, Teatre Lliure, Parvis – scène nationale Tarbes-Pyrénées, Malakoff scène nationale – Theatre 7, Romaeuropa festival i L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège. Residències: ThéâtredelaCité – CDN Toulouse Occitanie; L’Estive, scène nationale de Foix et de l’Ariège. Amb el suport de: Ministeri de la Cultura i la Comunicació – Direcció Regional d’Afers Culturals Midi-Pyrénées, la Région Medi-Pyrénées i el Conseil Départemental de Haute-Garonne. Creació original del 2012 en coproducció amb El Canal, Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona, Mercat de les Flors, Pronomade(s) en Haute-Garonne, Centre Nacional de la rue, La Verrerie, pôle national des arts du cirque languedoc - Roussillon i Festival Montpellier – Danse 2012, Festival La Strada en Graz. Amb l'ajut de: L’Animal a l’esquena Celrà i la scène nationale du Petit Quevilly / Mont Saint-Aignan. Direcció de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye. Cia. Baró d'evel. Temporada 2012: Sala Maria Aurèlia Capmany, Mercat de les Flors, Barcelona. 13 desembre 2012. Temporada 2021: Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2021 - 16 gener 2022.
 

Gairebé deu anys després, la companyia franco-catalana formada per Blaï Mateu i Camille Decourtye han recuperat el que va ser la gènesi de la seva trajectòria en aquesta última dècada. L'espectacle «Mazùt» que, a tocar del Nadal del 2012, es va veure al Mercat de les Flors en una proposta considerada aleshores per a tots els públics perquè tot feia pensar que es tractava d'una proposta que s'emparentava amb el circ. De seguida es va constatar, però, que la intenció dels dos creadors d'aquell espectacle fugia dels seus orígens per trobar un llenguatge nou, universal, creatiu i tan personalíssim com lliure de prejudicis i etiquetes que han anat confirmant amb espectacles tan fascinants com «Bèsties» (aquest sota carpa), «Là» o «Falaise». Abans, durant una dècada anterior, des de l'any 2000, quan la companyia es va crear, ja havien deixat empremta del seu estil amb el solo «Ï» (Blaï Mateu) i l'espectacle «Le sort du dedans» (sota carpa com «Bèsties») i fins i tot amb el muntatge col·lectiu «A tocar!», que va obrir el Festival Grec del fatídic 2020. Els qui han conegut la companyia Baró d'evel en aquests últims espectacles faran un viatge en el túnel del temps —fem-ho romàntic, va, i diguem-ne afectuosament “nostalgèrie”— reculant ara a «Mazùt» (esclar que aquest títol enigmàtic diuen que vol dir precisament, en rus o grec, “moviment” o “canvi”) i constataran quina era la filosofia dels dos creadors de «Mazùt», que el 2012 van interpretar ells mateixos i que ara han passat el relleu a dos intèrprets no menys suggerents i intensos que ells dos com Julien Cassier i Marlène Rostaing (i no ens oblidem, per la seva discreció, del gos Patchouka)... [+ crítica]