«Sacarina», de Davide Carnevali. Traducció d'Albert Arribas. Adaptació: Davide Carnevali, Albert Arribas i La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. Escenografia: Clàudia Vilà. Vestuari: La Ruta 40. So i vídeo: Pau Matas. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Direcció: Sergi Torrecilla. Companyia La Ruta 40. El Maldà, Barcelona, 25 febrer 2020.
Tots els estudiants d'escoles de teatre aspirants a dedicar-se a tan “noble” ofici haurien de veure aquest espectacle produït per la companyia La Ruta 40, gairebé un documental testimonial en clau de “voyeur” sobre el gremi d'una època tan precària professionalment com l'actual. «Sacarina» és una adaptació de l'obra original de Davide Carnevali (Milà, Llombardia, Itàlia, 1981), dramaturg relacionat amb el teatre català en diferents àmbits i doctorat en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà, fa més de deu anys, Carnevali ironitzava sobre el gremi italià acostumat a la bona vida del “cafè, copa i puro”. Aquí, Albert Arribas, juntament amb el mateix Davide Carnevali i la resta de la companyia han fet una adaptació revisada i ampliada que fa una mirada gairebé a ull de dron sobre els ambients més “in” i més “on” de la ciutat de Barcelona del primer quart de segle XXI. Per crear una ambientació encara més realista a la situació, la companyia ha redecorat el reduït espai d'El Maldà amb uns “chaise longues” als voltants de la sala i unes tauletes de bar, a més d'una pantalla gegant de televisió on no només es retransmet el partit del dia sinó que s'hi veuran alguns spots de publicitat. Els quadres clàssics que hi ha habitualment a les parets de la sala s'han modificat amb imatges animalesques que lliguen amb el personatge absent de l'obra: un gos a qui els terrosets de sucre li fan remenar la cua... [+ informació]
26 de febrer 2020
24 de febrer 2020
El matalàs com a refugi de guerra
«Germanes (Soeurs)», de Wajdi Mouawad. Text inspirat per Annick Bergeron i Nayla Mouawad. Traducció d'Helena Tornero. Intèrprets: Lluïsa Castell i Mònica López. Il·luminació, vestuari i escenografia: Roger Orra. Espai sonor: Jordi Collet. Espai audiovisual: Pau Masaló. Producció executiva: Ferran Murillo. Fotografia: Anna Fàbrega. Equip de comunicació, gestió, disrribució i tècnics del Teatre Tantarantana. Fotografia de l'autor: Jean-Louis Fernández. Ajudanta de direcció: Mireia Lucas. Direcció: Roberto Romei. Companyia Tantarantana i Arsènic Creació. Teatre Tantarantana, Barcelona, 23 febrer 2020.
«Germanes» forma part d'una trilogia familiar («Soeurs», «Frères» i «Père et Mère») del dramaturg Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968), establert al Canadà i amb molta relació amb el sector del teatre francès, prou conegut aquí també per les obres que Oriol Broggi i La Perla 29 han anat versionant en els últims anys com «Cels», «Incendis» o «Boscos», a més d'«Un obús al cor», i «Litoral», en aquest cas, al Teatre Romea de la mà de Raimon Molins, i encara l'obra «Seuls», al Teatre Lliure el 2014, interpretada pel mateix Wajdi Mouawad, però també perquè el 2015 va dirigir ell mateix dins el Festival Grec la peça recuperada ara, «Soeurs», amb la diferència que aleshores era una única actriu, Annick Bergeron, la que interpretava els dos papers, el de la mediadora en conflictes internacionals, Geneviève, i la perit d'una companyia d'assegurances, Layla, dos personatges creats per l'autor sota la inspiració tant de l'actriu protagonista de la versió francesa vista aquí el 2015, Annick Bergeron, com de la germana de Mouawad, Nayla. Així com la versió francesa de «Soeurs» del 2015 —no gaire ben rebuda ni per l'auditori ni la crítica d'aquell moment— comptava amb una única actriu per als dos papers (Annick Bergeron), en aquesta nova versió catalana que ha traduït la dramaturga Helena Tornero i que ha posat en escena el director Roberto Romei, la durada s'ha escurçat considerablement, de les dues hores llargues inicials a una hora i mitja d'ara, i les actrius s'han desdoblat en dues, fent més dinàmica la trama... [+ crítica]
«Germanes» forma part d'una trilogia familiar («Soeurs», «Frères» i «Père et Mère») del dramaturg Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968), establert al Canadà i amb molta relació amb el sector del teatre francès, prou conegut aquí també per les obres que Oriol Broggi i La Perla 29 han anat versionant en els últims anys com «Cels», «Incendis» o «Boscos», a més d'«Un obús al cor», i «Litoral», en aquest cas, al Teatre Romea de la mà de Raimon Molins, i encara l'obra «Seuls», al Teatre Lliure el 2014, interpretada pel mateix Wajdi Mouawad, però també perquè el 2015 va dirigir ell mateix dins el Festival Grec la peça recuperada ara, «Soeurs», amb la diferència que aleshores era una única actriu, Annick Bergeron, la que interpretava els dos papers, el de la mediadora en conflictes internacionals, Geneviève, i la perit d'una companyia d'assegurances, Layla, dos personatges creats per l'autor sota la inspiració tant de l'actriu protagonista de la versió francesa vista aquí el 2015, Annick Bergeron, com de la germana de Mouawad, Nayla. Així com la versió francesa de «Soeurs» del 2015 —no gaire ben rebuda ni per l'auditori ni la crítica d'aquell moment— comptava amb una única actriu per als dos papers (Annick Bergeron), en aquesta nova versió catalana que ha traduït la dramaturga Helena Tornero i que ha posat en escena el director Roberto Romei, la durada s'ha escurçat considerablement, de les dues hores llargues inicials a una hora i mitja d'ara, i les actrius s'han desdoblat en dues, fent més dinàmica la trama... [+ crítica]
23 de febrer 2020
Una mirada gremial al melic del teatre que toca el moll de l'os
«A Chorus Line». Concepció, direcció i coreografia originals: Michael Bennett. Llibret: James Kirkwood i Nicholas Dante. Música: Marvin Hamlisch. Lletres: Edward Kleban. Co-coreografia: Bob Avian. Intèrprets: Angie Alcázar, Kristina Alonso, Miguel Ángel Belotto, Albert Bolea, Lucía Castro, Anna Coll, Fran Del Pino, Daniel Délyon, Alberto Escobar, Roberto Facchin, Pol Galcerà, Daniel Garod, Diana Girbau, Cassandra Hlong, Juan José Marco, Fernando Mariano, Enric Marimon, Graciela Monterde, Fran Moreno, Beatriz Mur, Marcela Nava, Ivo Pareja-Obregón, Lucrecia Petraglia, Pablo Puyol, Estibalitz Ruiz, Zuhaitz San Buenaventura, Aida Sánchez, Lorena Santiago, Sarah Schielke. Músics: Arturo Díez-Boscovich (director orquestra), Borja Barrigüete (piano), Pau Baiges (teclats), Adrià Aguilera (teclats), Carlos Ligero (saxo), Tete Leal (flauta), Carlos Parrado (clarinet), Jesús Martínez (trompeta), Patxi Urchegui (trompeta), Chema Muñoz (trompeta), Valentín García (trombó), Mario Fernández (trombó), Ignacio Ruíz (guitarra), Carlos Sánchez (baix / contrabaix) i Jorge Cid (bateria). Reposició de la direcció i coreografia originals: Baayork Lee. Traducció del llibret: Ignacio García May. Traducció de les lletres: Roser Batalla. Disseny de l'escenografia: Robin Wagner. Disseny del vestuari: Theoni V. Aldrege. Disseny de la il·luminació original: Tharon Musser. Disseny de l'adaptació de la il·luminació: Carlos Torrijos. Disseny de so: Javier G. Isequilla i Francisco Manuel Rubio López. Supervisor musical: Joey Chancey. Orquestracions: Jonathan Tunick, Bill Byers i Hershy Kay. Director associat: Luis Villabon. Coreògraf associat: Matthew Couvillon. Supervisió de la reposició del vestuari: Marian Milla. Disseny i confecció de sabateria: Phil LaDuca. Disseny de caracterització: Sandra Lara. Director resident: Juan José Marco. Director musical adjunt: Borja Barrigüete de Gabriel. Ajudant de direcció: Yolanda Jiménez Polonio. Ajudant de direcció musical: Pau Baiges. Director de producció i de casting: Marc Montserrat-Drukker. Director de producció tècnica: Francisco Grande. Adjunta de producció: Silvia Fiestas. Adjunta de disseny de producció: Sol Blasi. Gerent d'orquestra: Paco Cuenda. Gerente de companyia: Eva Font Marco. Regidores: Maria Laporta i Melani Gallego. Il·luminació: Albert Pastor, Raúl Cámara, Javier Torres i Lucia Blasco. So: Enric Vinyeta, Juan Antonio Sánchez i Fran Aguayo. Sastreria: Espe Pascual i Isabel Povedano. Maquinistes: Carlos Fernández i Pepe Rubio Ordiales. Programador de llums: Edu Chacón. Riggers: Carlos González, Edu Chacón, Fernando Gutiérrez i Nacho Andrés. Assistent producció de vestuari: Mariela Sernagoras. Prevenció i cura artistes: Cuídate Artista. Proveïdors: Fluge, Proyect-Arte, Peroni, Proluz, Taga, See Sound. American General Management: Joe Christopher per a RWS Entertainment Group. L'espetacle original de Broadway va ser produït pel New York Shakespeare Festival, Joseph Papp, productor, en associació amb Plum productions, Inc. L'espectacle es presenta d'acord amb Tams-Witmark LLC 229 W. 28th Street, 11th Fl. New York, NY 10001. Agraïments: María Araujo i Punto Blanco. Direcció musical: Arturo Díez-Boscovich. Codirecció: Antonio Banderas. Companyia Soho CaixaBank (Málaga). Teatre Tívoli, Barcelona, 22 febrer 2020.
Els musicals de gran volada que provenen de la seva creació de fa gairebé cinquanta anys com «A Chorus Line», que es va estrenar a Broadway el 1975, tenen l'avantatge que arrosseguen el pes de la popularitat que han adquirit al llarg del temps, però arrosseguen el llast del perill de l'envelliment del seu contingut que es representa una i una altra vegada sense cap lectura reactualitzada. A «A Chorus Line» —com a «West Side Story» o «La botiga dels horrors», per esmentar dos dels grans musicals que s'han vist recentment en els teatres de Barcelona—, li passa això. Els conflictes, les ambicions i els desitjos personals que arrosseguen els diversos personatges, tots molt joves, d'«A Chorus Line», i que el director artístic de ficció, en Zach, obliga gairebé en formació «manu militari» que expliquin en veu alta en el càsting que ha convocat, tenen la flaire d'un altre temps —l'homosexualitat, per exemple, ja no s'està sisplau per força tancada a l'armari— i d'una altra manera d'entendre les relacions entre productors, directors i artistes. ¿Es possible imaginar el tracte d'en Zach avui, a l'era digital, quan amb un parell de tuits o un comentari malintencionat a Facebook d'un o una dels aspirants ressentits acusant-lo de tracte poc respectuós, podria acabar representant el seu desprestigi o la seva dimissió? Em sembla que no. No sé de què em sona, que no. Allò, als setanta del segle passat, anava com anava i, si avui anés així, en Zach hauria de deixar el seu to de capità manaies que, els autors del llibret d'«A Chorus Line» situen durant bona part de la representació en off, com si, més que un director artístic d'un cor de ball, en Zach fos un Déu fent i desfent des de les altures. Però els fans del musical, que afortunadament per al sector del teatre són molts, coneixen aquestes convencions establertes i saben que l'argument de cadascun d'aquests espectacles és el que compta menys. El que compta de debò és la solidesa de la interpretació, l'impacte del cos de ball, la calidesa de les interpretacions corals o solistes i, amb els avantatges tècnics escènics actuals, també l'embolcall escenogràfic, els efectes de so i els d'il·luminació que fan viure en directe, a tocar de la pell, allò que ni la gran pantalla ni la pantalla petita podran substituir mai... [+ crítica]
Els musicals de gran volada que provenen de la seva creació de fa gairebé cinquanta anys com «A Chorus Line», que es va estrenar a Broadway el 1975, tenen l'avantatge que arrosseguen el pes de la popularitat que han adquirit al llarg del temps, però arrosseguen el llast del perill de l'envelliment del seu contingut que es representa una i una altra vegada sense cap lectura reactualitzada. A «A Chorus Line» —com a «West Side Story» o «La botiga dels horrors», per esmentar dos dels grans musicals que s'han vist recentment en els teatres de Barcelona—, li passa això. Els conflictes, les ambicions i els desitjos personals que arrosseguen els diversos personatges, tots molt joves, d'«A Chorus Line», i que el director artístic de ficció, en Zach, obliga gairebé en formació «manu militari» que expliquin en veu alta en el càsting que ha convocat, tenen la flaire d'un altre temps —l'homosexualitat, per exemple, ja no s'està sisplau per força tancada a l'armari— i d'una altra manera d'entendre les relacions entre productors, directors i artistes. ¿Es possible imaginar el tracte d'en Zach avui, a l'era digital, quan amb un parell de tuits o un comentari malintencionat a Facebook d'un o una dels aspirants ressentits acusant-lo de tracte poc respectuós, podria acabar representant el seu desprestigi o la seva dimissió? Em sembla que no. No sé de què em sona, que no. Allò, als setanta del segle passat, anava com anava i, si avui anés així, en Zach hauria de deixar el seu to de capità manaies que, els autors del llibret d'«A Chorus Line» situen durant bona part de la representació en off, com si, més que un director artístic d'un cor de ball, en Zach fos un Déu fent i desfent des de les altures. Però els fans del musical, que afortunadament per al sector del teatre són molts, coneixen aquestes convencions establertes i saben que l'argument de cadascun d'aquests espectacles és el que compta menys. El que compta de debò és la solidesa de la interpretació, l'impacte del cos de ball, la calidesa de les interpretacions corals o solistes i, amb els avantatges tècnics escènics actuals, també l'embolcall escenogràfic, els efectes de so i els d'il·luminació que fan viure en directe, a tocar de la pell, allò que ni la gran pantalla ni la pantalla petita podran substituir mai... [+ crítica]
22 de febrer 2020
En el color rosa no sempre l'amor s'hi posa
«Demà», d'Helena Tornero. Intèrprets: Patrícia Bargalló, Guillem Gefaell, Isis Martín i Marc Rius. Escenografia: Paula González i Paula Font. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Vestuari: Berta Riera. Espai sonor: David Ribas. Vídeos: Alex D. Sala. Fotografia: Anna Miralles. Disseny gràfic: Òscar Llobet. Ajudantia de direcció: Júlia Valdivieso. Producció executiva: Anna Mestre. Distribució i coordinació de comunicació: Júlia Ribera. Direcció: Aleix Fauró. Companyia La Virgueria. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 21 febrer 2020.
¿Hi haurà amor en un futur que el present encara no pot imaginar? ¿Haurà vençut aleshores l'amor romàntic el seu pitjor enemic: l'antiamor antiromàntic? ¿Es pot ensenyar i reeducar el secret de l'amor? ¿Com s'ensinistren dos amants en l'inaccessible i difícil art de l'amor? L'obra «Demà», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973) es fa aquestes preguntes i algunes més en un plantejament d'estructura narrativa circular que transcorre del final al principi per intentar reconèixer allò que ha passat i per intentar descobrir també els racons més amagats que en el moment present potser van passar per alt. Amb un plantejament que em fa la impressió que deixa més que intrigats els espectadors fins al punt que no hi troben les respostes, l'autora juga amb el gènere aparentment distòpic introduint en el joc amorós una parella de mestres d'amor d'un temps ideal on l'amor ja no servirà mai més per acumular errors i oferirà, a canvi, l'oportunitat de fer realitat tots els somnis desitjats... [+ crítica]
¿Hi haurà amor en un futur que el present encara no pot imaginar? ¿Haurà vençut aleshores l'amor romàntic el seu pitjor enemic: l'antiamor antiromàntic? ¿Es pot ensenyar i reeducar el secret de l'amor? ¿Com s'ensinistren dos amants en l'inaccessible i difícil art de l'amor? L'obra «Demà», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973) es fa aquestes preguntes i algunes més en un plantejament d'estructura narrativa circular que transcorre del final al principi per intentar reconèixer allò que ha passat i per intentar descobrir també els racons més amagats que en el moment present potser van passar per alt. Amb un plantejament que em fa la impressió que deixa més que intrigats els espectadors fins al punt que no hi troben les respostes, l'autora juga amb el gènere aparentment distòpic introduint en el joc amorós una parella de mestres d'amor d'un temps ideal on l'amor ja no servirà mai més per acumular errors i oferirà, a canvi, l'oportunitat de fer realitat tots els somnis desitjats... [+ crítica]
21 de febrer 2020
El dolor d'un mateix ofegat pel dolor dels altres
«Només la fi del món (Juste la fin du monde)», de Jean-Luc Lagarce. Traducció de Ramon Vila. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert. Il·luminació: Pep Barcons. Realització de vestuari: Marta Pell. Suport audiovisual: Francesc Isern. Suport àudio: Damien Bazin. Agraïment especial a Marta Filella. Regidors: Raúl Gallegos i Marc Serra. Tècnics funcions: Juan Boné, Roger Blasco i Aleix Martín. Atenció al públic: Marta Cros, Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Concepció gràfica: Carla Vilaró. Fotografia: Bito Cels. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 20 febrer 2020.
És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes. Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys... [+ crítica]
És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes. Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys... [+ crítica]
20 de febrer 2020
Un fresc de personatges que giren com uns cavallets de fira al voltant del jutge Samuel Gallart
«Justícia», de Guillem Clua. Intèrprets: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Noemí Jiménez. Audiovisuals i ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Ajudanta de vestuari: Georgina Viñolo. Dicció veneçolana: Yunalis del Valle Salazar i Nell Córdova. Construcció escenografia: Pascualín. Vestuari de Josep Maria Pou: Sastreria Sala Barcelona. Equips tècnics i de gestió el TNC. Ajudanta de direcció i moviment coreogràfic: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció: TNC. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 febrer 2020.
És de justícia dir que «Justícia» és una obra de “caça major”, de les imprescindibles de la temporada. Que quedi clar d'entrada, doncs, que tothom la pot reservar entre les que hauria de veure. El que cadascú en traurà ja és una altra cosa perquè «Justícia» integra totes les misèries i més d'una societat molt “nostrada” que diria aquell —recordi's Rusiñol o Sagarra, per exemple—, i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), amb ull d'experiodista i dramaturg com és, situa en l'espai local amb bona dosi de documentació clau d'efemèrides per a diverses generacions d'espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l'eleva a universal. Els que, influïts potser per alguna desinformació, hi pensin trobar una obra de comèdia, satírica i boadelliana sobre el president Jordi Pujol i el seu seguici i la seva llarga etapa política —ai, la cua que va portar aquella «Operació Ubú» dels Joglars!— somnien desperts. Ni tripijocs de saló, ni cas Palau, ni allò que en Pasqual Maragall va dir que es deia “3%”, ni la famosa “deixa" andorrana encara en procés. Els que, a més, hi pensin veure algun perfil dels parents més pròxims de la família Pujol, necessitaran ulleres d'alta graduació. Tan sols entre les diverses efemèrides, en la del 1984, es deixa anar d'esquitllèbit el cas Banca Catalana i es recorda la rua popular —preludi de les múltiples manifestacions actuals— des del Parlament de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume, i la sortida al balcó del Palau de la Generalitat de la parella matrimonial aleshores al capdavant del govern català —“això sí que era una dona”, pensen encara alguns— per salvar la pàtria de la persecució judicial de l'època —amb querella desestimada finalment el 1986 per l'Audiència de Barcelona després d'una complexa investigació i coincidint amb la majoria absoluta al govern espanyol del PSOE del president Felipe González de qui es diu que hi va tenir alguna cosa a veure—. Només aleshores alguns espectadors i espectadores de la vella escola i la vella urna es pessiguen en silenci com si pensessin en la foscor de la sala: «Ara, ara ve quan ens punxen!»... [+ crítica]
És de justícia dir que «Justícia» és una obra de “caça major”, de les imprescindibles de la temporada. Que quedi clar d'entrada, doncs, que tothom la pot reservar entre les que hauria de veure. El que cadascú en traurà ja és una altra cosa perquè «Justícia» integra totes les misèries i més d'una societat molt “nostrada” que diria aquell —recordi's Rusiñol o Sagarra, per exemple—, i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), amb ull d'experiodista i dramaturg com és, situa en l'espai local amb bona dosi de documentació clau d'efemèrides per a diverses generacions d'espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l'eleva a universal. Els que, influïts potser per alguna desinformació, hi pensin trobar una obra de comèdia, satírica i boadelliana sobre el president Jordi Pujol i el seu seguici i la seva llarga etapa política —ai, la cua que va portar aquella «Operació Ubú» dels Joglars!— somnien desperts. Ni tripijocs de saló, ni cas Palau, ni allò que en Pasqual Maragall va dir que es deia “3%”, ni la famosa “deixa" andorrana encara en procés. Els que, a més, hi pensin veure algun perfil dels parents més pròxims de la família Pujol, necessitaran ulleres d'alta graduació. Tan sols entre les diverses efemèrides, en la del 1984, es deixa anar d'esquitllèbit el cas Banca Catalana i es recorda la rua popular —preludi de les múltiples manifestacions actuals— des del Parlament de la Ciutadella a la Plaça de Sant Jaume, i la sortida al balcó del Palau de la Generalitat de la parella matrimonial aleshores al capdavant del govern català —“això sí que era una dona”, pensen encara alguns— per salvar la pàtria de la persecució judicial de l'època —amb querella desestimada finalment el 1986 per l'Audiència de Barcelona després d'una complexa investigació i coincidint amb la majoria absoluta al govern espanyol del PSOE del president Felipe González de qui es diu que hi va tenir alguna cosa a veure—. Només aleshores alguns espectadors i espectadores de la vella escola i la vella urna es pessiguen en silenci com si pensessin en la foscor de la sala: «Ara, ara ve quan ens punxen!»... [+ crítica]
16 de febrer 2020
L'espectacle familiar «Pintamúsica!» prepara el seu desembarcament al Festival OFF d'Avinyó mentre es reposa de nou al Teatre Romea
«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano. Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic... [+ crítica]
L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano. Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic... [+ crítica]
12 de febrer 2020
Del vi negre deixat reposar se'n fa vinagre
«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020.
Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans. Però «Cobertura», que surt de la llarga coneixença dels dos intèrprets que ja compta més de vint anys i dels seus inicis emprenedors amb la companyia Total Memos rondant per tota mena d'escenaris que va desembocar en la sèrie «Vinagre», és un parèntesi en la seva trajectòria. Primer perquè si bé Bruno Oro torna al seu paper més còmic i estrafolari, quan vol, Clara Segura reposa momentàniament de papers dramàtics i fins i tot molt durs a més de debutar ara en la direcció... [+ crítica]
Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans. Però «Cobertura», que surt de la llarga coneixença dels dos intèrprets que ja compta més de vint anys i dels seus inicis emprenedors amb la companyia Total Memos rondant per tota mena d'escenaris que va desembocar en la sèrie «Vinagre», és un parèntesi en la seva trajectòria. Primer perquè si bé Bruno Oro torna al seu paper més còmic i estrafolari, quan vol, Clara Segura reposa momentàniament de papers dramàtics i fins i tot molt durs a més de debutar ara en la direcció... [+ crítica]
10 de febrer 2020
Doncs, tranquil·les, “vale, vale”!
«Vale Vale Vale». Dramatúrgia d'Alejo Levis. Intèrprets: Cintia Ballbé i Ginebra Vall, amb la col·laboració de Mariona Ibáñez. Il·luminació: Alejo Levis. Escenografia i vídeo: Alejo Levis. Música: Laura Llopart. Vestuari: Bertha Ascencio. Fotografia: Alejo Levis. Assistència de direcció: Mariona Ibáñez. Producció: Incautas Project. Assistència de producció: Laura Blanco. Tècnic: Xavi Calvet. Direcció: Alejo Levis. Companyia Incautas Project. Sala Atrium, Barcelona, 9 febrer 2020.
Qui avisa no és traïdor o traïdora. Abans de començar, l'actriu o directora de ficció que fa de mestra de cerimònies adverteix a l'auditori: «Això no és una obra de teatre». Molt bé. Ja hi som. Però, en realitat, sí que ho és. Les dues intèrprets de la companyia Incautas Project, Cintia Ballbé i Ginebra Vall, en el que es podria considerar el seu debut amb obra pròpia, beuen de les fonts del teatre contemporani que vol ser més renovador sense buscar, segurament, audiències massives i adreçant-se a espectadors —ep!, no només joves— amb ganes d'entrar en el joc com hi entren elles dues. I ho fan, a través d'una dramatúrgia d'Alejo Levis —que recentment ha treballat amb Bruno Oro i Clara Segura a l'exitós espectacle «Cobertura» al Teatre Romea— amb alguns recursos que trenquen les convencions habituals, ja sigui marcant-se un temps límit de 30 minuts per a intervenir només en 500 paraules —que marquen i cronometren a dit d'Ipad un parell d'espectadors voluntaris— o entrant en l'espectacle de miniatures i projeccions tan propi de companyies com Agrupación Señor Serrano, un dels apartats més interessants de la proposta, amb Polaroid vintage inclosa, ni que el revelat de la instantània sigui difícil d'apreciar pels espectadors, per la dimensió minúscula de la foto... [+ crítica]
Qui avisa no és traïdor o traïdora. Abans de començar, l'actriu o directora de ficció que fa de mestra de cerimònies adverteix a l'auditori: «Això no és una obra de teatre». Molt bé. Ja hi som. Però, en realitat, sí que ho és. Les dues intèrprets de la companyia Incautas Project, Cintia Ballbé i Ginebra Vall, en el que es podria considerar el seu debut amb obra pròpia, beuen de les fonts del teatre contemporani que vol ser més renovador sense buscar, segurament, audiències massives i adreçant-se a espectadors —ep!, no només joves— amb ganes d'entrar en el joc com hi entren elles dues. I ho fan, a través d'una dramatúrgia d'Alejo Levis —que recentment ha treballat amb Bruno Oro i Clara Segura a l'exitós espectacle «Cobertura» al Teatre Romea— amb alguns recursos que trenquen les convencions habituals, ja sigui marcant-se un temps límit de 30 minuts per a intervenir només en 500 paraules —que marquen i cronometren a dit d'Ipad un parell d'espectadors voluntaris— o entrant en l'espectacle de miniatures i projeccions tan propi de companyies com Agrupación Señor Serrano, un dels apartats més interessants de la proposta, amb Polaroid vintage inclosa, ni que el revelat de la instantània sigui difícil d'apreciar pels espectadors, per la dimensió minúscula de la foto... [+ crítica]
09 de febrer 2020
Do de pit... amb bon humor
«Tenors». Idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada. Dramatúrgia de Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Intèrprets: Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Toni Viñals / Albert Mora. Piano: Adrià Aguilera / Dani Garcia / Gustavo Llull. Disseny il·luminació: Jordi Pérez (LightinLab). Vestuari i escenografia: Egos Teatre i Illuminati. Fotografia: Jordi Egea i Sílvia Poch. Disseny gràfic: Jordi Egea. Tècnic sala: Andriy Kravchyk. Direció musical: Daniel Garcia, Adrià Aguilera, Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Direcció escènica: Toni Sans. Companyia Illuminati. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 febrer 2020.
Hi ha espectacles que van deixant un pòsit funció a funció i que tot i així corren el perill de passar desapercebuts perquè es consideren una excepció, una alternativa o una entremaliadura de petit format. A «Tenors» li passa poc o molt això. Va néixer fa gairebé quatre anys i, des d'aleshores, ha passat per Barcelona en diverses ocasions, tant al Teatre Gaudí Barcelona, on ha tornat ara, com a la Sala Barts i, entremig, no ha parat i no para de fer una extensa gira per molts escenaris del país. He dit “del país”, però «Tenors» és un espectacle “internacional” i “sense fronteres” que tindria les portes obertes anés o anés perquè no hi ha millor rigor i millor resultat escènic que riure's del mort i de qui el vetlla —estem parlant de la representació de primeres figures de la lírica com els Tres Tenors— i fer-ho, a més, amb el mateix rigor i la mateixa qualitat vocal que la paròdia exigeix. Representar un “pinyol” o un “gall” requereix tant de domini vocal com excel·lir en una ària. Els tres intèrprets —ara Toni Viñals s'ha afegit al grup en substitució d'Albert Mora— són de denominació d'origen (D.O.) contrastada i garantida... [+ crítica]
Hi ha espectacles que van deixant un pòsit funció a funció i que tot i així corren el perill de passar desapercebuts perquè es consideren una excepció, una alternativa o una entremaliadura de petit format. A «Tenors» li passa poc o molt això. Va néixer fa gairebé quatre anys i, des d'aleshores, ha passat per Barcelona en diverses ocasions, tant al Teatre Gaudí Barcelona, on ha tornat ara, com a la Sala Barts i, entremig, no ha parat i no para de fer una extensa gira per molts escenaris del país. He dit “del país”, però «Tenors» és un espectacle “internacional” i “sense fronteres” que tindria les portes obertes anés o anés perquè no hi ha millor rigor i millor resultat escènic que riure's del mort i de qui el vetlla —estem parlant de la representació de primeres figures de la lírica com els Tres Tenors— i fer-ho, a més, amb el mateix rigor i la mateixa qualitat vocal que la paròdia exigeix. Representar un “pinyol” o un “gall” requereix tant de domini vocal com excel·lir en una ària. Els tres intèrprets —ara Toni Viñals s'ha afegit al grup en substitució d'Albert Mora— són de denominació d'origen (D.O.) contrastada i garantida... [+ crítica]
08 de febrer 2020
Burxar en el cor Down de la Gran Poma
«Amy (& the orphans)», de Lindsey Ferrentino. Traducció a l'espanyol de Lorea Uresberueta. Intèrprets: Roser Batalla, Odile Fernández, Herminio Avilés, Neus Suñé, Lorea Uresberueta i Xavi Álvarez. Escenògrafa: Paula Font. Disseny de llums: Ganecha Gil. Espai sonor i vestuari: La Niña Bonita. Coach especialitzada: Elena Baliarda. Producció i distribució: Anna Prats. Comunicació i fotografia: Laia Prats. Direcció: Xavi Álvarez i Neus Suñé. Companyia La Niña Bonita. Sala Versus Glòries, Barcelona, 7 febrer 2020.
La història d'Amy podria ser també la d'un personatge masculí, una previsió de doble gènere de la mateixa autora, Lindsay Ferrentino (Florida, EUA, 1989) que té una versió paral·lela de l'obra per si l'actriu o l'actor que la protagonitza, amb síndrome de Down, ha de ser dona o un home, segons el càsting o les disponibilitats de la companyia que la representa. «Amy (& the orphans)» és una aposta molt contemporània per posar sobre l'escenari la realitat d'un col·lectiu amb síndrome de Down que reclama el seu paper en la societat. Però és també una crítica al convervadorisme i la discriminació d'una classe dirigent nord-americana que ha mantingut marginat aquest col·lectiu i que, en alguns casos, ha permès desarrelar-los de la pròpia família per tenir-los en un règim intern separat de la vida quotidiana. L'obra es mou en dos plans, el dels pares d'Amy quan són joves —ja tenen dos fills més— i el pla dels dos germans grans d'Amy quan els pares, ja grans, han mort. Hi ha, doncs, no només un salt d'espai sinó també de temps, cosa que obliga els espectadors a fer aquest exercici de mirada paral·lela endavant i endarrere que és una constant en tota la trama... [+ crítica]
La història d'Amy podria ser també la d'un personatge masculí, una previsió de doble gènere de la mateixa autora, Lindsay Ferrentino (Florida, EUA, 1989) que té una versió paral·lela de l'obra per si l'actriu o l'actor que la protagonitza, amb síndrome de Down, ha de ser dona o un home, segons el càsting o les disponibilitats de la companyia que la representa. «Amy (& the orphans)» és una aposta molt contemporània per posar sobre l'escenari la realitat d'un col·lectiu amb síndrome de Down que reclama el seu paper en la societat. Però és també una crítica al convervadorisme i la discriminació d'una classe dirigent nord-americana que ha mantingut marginat aquest col·lectiu i que, en alguns casos, ha permès desarrelar-los de la pròpia família per tenir-los en un règim intern separat de la vida quotidiana. L'obra es mou en dos plans, el dels pares d'Amy quan són joves —ja tenen dos fills més— i el pla dels dos germans grans d'Amy quan els pares, ja grans, han mort. Hi ha, doncs, no només un salt d'espai sinó també de temps, cosa que obliga els espectadors a fer aquest exercici de mirada paral·lela endavant i endarrere que és una constant en tota la trama... [+ crítica]
La companyia La Trepa recupera l'espectacle familiar «La gallina dels ous d'or» al Jove Teatre Regina
«La gallina dels ous d'or». Basat en la faula clàssica d'Isop. Versió d'Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez, Olga Fañanàs i Maties Gimeno. Escenografia: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Reposició: 8 febrer 2020. A partir 3 anys.
En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes. D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra. Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant. L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or ('L'oca que ponia ous d'or'). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada 'L'oca d'or'... [+ crítica]
En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes. D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra. Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant. L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or ('L'oca que ponia ous d'or'). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada 'L'oca d'or'... [+ crítica]
07 de febrer 2020
Qui canta... la filosofia espanta!
«Concours européen de la chanson philosophique». Idea i dramatúrgia de Claire de Ribaupierre. Idea de Massimo Furlan. Presentadors: Massimo Furlan i Sílvia Abril. Intèrprets cantants: Dominique Hunziker i Davide De Vita. Músics: François Cuennet, Arno Cuendet, Mimmo Pisino, Hugo Dordor. Jurat 06/02: Antonio Baños, David Bueno, Marina Garcés i Marta Salicrú. Jurat 07/02: Íngrid Guardiola, Albert Lladó, Dolors Miquel i Bel Olid. Lletra de les cançons: Jean Paul Van Bendegem (Bèlgica, regió Flamenca), Vinciane Despret (Bèlgica, regió Valona), Philippe Artières (França), Santiago Alba Rico (Espanya), Michela Marzano (Itàlia), Kristupas Sabolius (Lituània), Ande Somby (Noruega), Mladen Dolar (Eslovènia), Mondher Kilani (Suïssa), José Bragança de Miranda (Portugal). Composició musical: Monika Ballwein (lead), Maïc Anthoine, Gwénolé Buord, Arno Cuendet, Davide De Vita, Lynn Maring, Bart Plugers, Karin Sever. Direcció musical: Steve Grant, Mimmo Pisino. Coordinació i supervisió musical: Laurence Desarzens, Thomas Dobler. Moviment: Anne Delahaye. Escenografia: Massimo Furlan. Il·luminació: Antoine Friderici. Vestuari: Severine Besson. Caracterització: Julie Monot. Ajudanta de direcció: Nina Negri. Cap tècnic: Stéphane Sagon. Regidor: Fabio Gaggetta. Tècnic de llums: Étienne Gaches. Tècnic de so: Ludovic Guglielmazzi i Boris Gerber. Tècnic de vídeo: Stéphane Janvier, Oliver Vulliamy, Marc Vaudroz i Jad Makki. Sastreria: Cécile Delanoe. Producció executiva: Gautier Fournier i Tristan Pannatier. Equips tècnics del Théâtre Vidy-Lausanne. Equips del Teatre Lliure. Direcció de Massimo Furlan. Cia. Numero23prod. - Théâtre Vidy-Lausanne. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 i 7 de febrer 2020.
Quan el gremi intel·lectual de la filosofia ja havia donat per perduda la seva missió en aquest món, a la dècada dels noranta del segle passat va aparèixer l'autor noruec Jostein Gaarder amb una novel·la d'ambientació filosòfica, «El món de Sofia». Ell i la seva protagonista, Sofia, una noia de quinze anys, van donar la volta al món amb milions d'exemplars traduïts a més de cinquanta llengües —en català va entar el 1991— i una posterior adaptació cinematogràfica. Allà hi apareixia gairebé tot, en relació a la història de la filosofia, amb un registre divulgatiu i atractiu, novel·lat, evidentment força menyspreat al principi pels que en tenien la patent, però reconegut després com una manera de reviscolar la filosofia entre les noves generacions de joves. Un cas similar, mantenint totes les distàncies, s'ha produït recentment aquí amb la sèrie televisiva «Merlí», que ha estat el detonant definitiu perquè la filosofia —abans del canvi climàtic—, com per art de màgia, tornés a primer pla de les “preocupacions” de la societat. Al dramaturg i director suís d'origen italià, Massimo Furlan, la filosofia també l'ha cridat a sometent i, en el seu cas, ha escollit la cançó melòdica, pròpia del festival d'Eurovisió, com a eina per debatre els mites filosòfics a través de les lletres encarregades a diversos experts en la filosofia europeus, interpretades per una parella que es caracteritza amb els diversos papers i vestuaris —alguns força estrafolaris— dels cantants de cada país que representen i que, acompanyats d'una orquestra en directe i d'una sofisticada projecció per a les lletres, donen peu a un grup de quatre convidats a debatre breument, després de cada peça, sobre el que se'n pot extreure de la lletra menuda de les cançons: des dels mites de la natura, al destí, les civilitzacions, l'edat mitjana, l'existencialisme, l'univers i el sempre enigmàtic d'on venim i on anem... [+ crítica]
Quan el gremi intel·lectual de la filosofia ja havia donat per perduda la seva missió en aquest món, a la dècada dels noranta del segle passat va aparèixer l'autor noruec Jostein Gaarder amb una novel·la d'ambientació filosòfica, «El món de Sofia». Ell i la seva protagonista, Sofia, una noia de quinze anys, van donar la volta al món amb milions d'exemplars traduïts a més de cinquanta llengües —en català va entar el 1991— i una posterior adaptació cinematogràfica. Allà hi apareixia gairebé tot, en relació a la història de la filosofia, amb un registre divulgatiu i atractiu, novel·lat, evidentment força menyspreat al principi pels que en tenien la patent, però reconegut després com una manera de reviscolar la filosofia entre les noves generacions de joves. Un cas similar, mantenint totes les distàncies, s'ha produït recentment aquí amb la sèrie televisiva «Merlí», que ha estat el detonant definitiu perquè la filosofia —abans del canvi climàtic—, com per art de màgia, tornés a primer pla de les “preocupacions” de la societat. Al dramaturg i director suís d'origen italià, Massimo Furlan, la filosofia també l'ha cridat a sometent i, en el seu cas, ha escollit la cançó melòdica, pròpia del festival d'Eurovisió, com a eina per debatre els mites filosòfics a través de les lletres encarregades a diversos experts en la filosofia europeus, interpretades per una parella que es caracteritza amb els diversos papers i vestuaris —alguns força estrafolaris— dels cantants de cada país que representen i que, acompanyats d'una orquestra en directe i d'una sofisticada projecció per a les lletres, donen peu a un grup de quatre convidats a debatre breument, després de cada peça, sobre el que se'n pot extreure de la lletra menuda de les cançons: des dels mites de la natura, al destí, les civilitzacions, l'edat mitjana, l'existencialisme, l'univers i el sempre enigmàtic d'on venim i on anem... [+ crítica]
06 de febrer 2020
Sota l'efluvi de la banda sonora de Nino Rota
«Maestro Fellini», de Ludovica Damiani i Guido Torlonia. Traducció d'Enrico Ianniello i Albert Tola. Intèrprets: Mar Ulldemolins i Mario Gas. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Gloria Viguer. Tècnic de vídeo: Alfonso Ferri. Regidoria i adjunt de producció: Sergi Galera. Fotografia: David Ruano. Foto Rossy de Palma: Manuel Outumuro. Equip Teatre Akadèmia. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 5 febrer 2020.
El 20 de gener del 2020, el cineasta Federico Fellini, mort a Roma el 1993, hauria complert 100 anys. L'efemèride no ha passat per alt del director Guido Torlonia i ha portat el vessant més humà i personal de Federico Fellini al Teatre Akadèmia, amb una triple mirada de la qual és coautor ell mateix juntament amb la guionista i productora audiovisual Ludovica Damiani: una sessió única en italià amb l'actriu Rossy de Palma i l'actor Sergio Rubini; una primera sèrie de funcions en espanyol amb l'actriu Serena Vergano i l'actor Mario Gas; i una segona sèrie de funcions en català, també amb l'actor Mario Gas, però amb l'actriu Mar Ulldemolins. En les tres modalitats, el guió dóna la veu en primera persona al mateix Federico Fellini. I ben aviat la parella d'intèrprets —davant del faristol— es fonen amb Fellini gràcies al recull d'imatges projectades al fons —talls de documentals, entrevistes, festivals, reportatges de rodatges, fragments de pel·lícules...— que van apareixent a la pantalla, sincronitzades gairebé sempre amb allò que els espectadors estan escoltant... [+ crítica]
El 20 de gener del 2020, el cineasta Federico Fellini, mort a Roma el 1993, hauria complert 100 anys. L'efemèride no ha passat per alt del director Guido Torlonia i ha portat el vessant més humà i personal de Federico Fellini al Teatre Akadèmia, amb una triple mirada de la qual és coautor ell mateix juntament amb la guionista i productora audiovisual Ludovica Damiani: una sessió única en italià amb l'actriu Rossy de Palma i l'actor Sergio Rubini; una primera sèrie de funcions en espanyol amb l'actriu Serena Vergano i l'actor Mario Gas; i una segona sèrie de funcions en català, també amb l'actor Mario Gas, però amb l'actriu Mar Ulldemolins. En les tres modalitats, el guió dóna la veu en primera persona al mateix Federico Fellini. I ben aviat la parella d'intèrprets —davant del faristol— es fonen amb Fellini gràcies al recull d'imatges projectades al fons —talls de documentals, entrevistes, festivals, reportatges de rodatges, fragments de pel·lícules...— que van apareixent a la pantalla, sincronitzades gairebé sempre amb allò que els espectadors estan escoltant... [+ crítica]
03 de febrer 2020
Un caramel en vers per desembolicar sense fer soroll
«Decadència», d'Steven Berkoff. Traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho. Intèrprets: Míriam Alamany i Carles Martínez. Assessorament moviment: Montse Colomé. Espai escènic i vídeo: Alfonso Ferri i Laia Tubio. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Disseny de so: Àlex Polls. Vestuari: Alberto Merino. Sastreria: Aina March. Perruqueria i maquillatge: Alicia Machín. Fotografia: Aleix Marín. Distribució: Xavier González - Escenapart. Ajudanta de direcció: Núria Rocamora. Direcció: Glòria Balañà i Altimira. Sala La Planeta, Festival Temporada Alta, Girona, 29 novembre 2019. Reestrena: Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 2 febrer 2020.
El teatre d'Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937) és una prova de foc per a tot aquell qui s'hi acosta. Aquest mateix any se n'ha vist la posada en escena de Josep Maria Mestres d'una altra de les seves obres, «Com els grecs», al Teatre Lliure de Gràcia. En aquesta ocasió, la peça «Decadència» —un caramel per a moltes parelles d'intèrprets— és una perla que excel·leix i enlluerna pels quatre costats. En primer lloc, per una versió catalana que no espot deixar d'esmentar de Neus Bonilla i Carme Camacho i que s'agafa al llenguatge transgressor de Berkoff —als seus 82 anys un ja no gosa parlar d'“enfant terrible”— i en fa un catàleg d'impromperis antològic. En segon lloc, esclar, per la interpretació del duet d'aquest parell de còmics seriosos com són Míriam Alamany i Carles Martínez que enfilen el relat com els compassos d'un ball esbojarrat en una nit d'excessos de tota mena —xampany, sexe i rock and roll...!— en vers de rima “popular”, sarcàstic, satíric, demolidor i irreverent sense aturador, amb rèpliques i contrarèpliques que només interompen uns fugaços minimonòlegs de l'un i de l'altre, enfonsats a la cadira de braços, únic element de l'attrezzo. I finalment per una elegant composició conjunta de posada en escena que arrodoneix la direcció de Glòria Balañà amb el vestuari, la il·luminació i el moviment que acompanya l'acció dels dos protagonistes amb una austera però impressionant escenografia de sostre, un quadre gegantí de marc de motllura clàssica amb projeccions de pintures tenebroses de tendència romàntica que simbolitzen cadascuna de les escenes que viuen els dos personatges... [+ crítica]
El teatre d'Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937) és una prova de foc per a tot aquell qui s'hi acosta. Aquest mateix any se n'ha vist la posada en escena de Josep Maria Mestres d'una altra de les seves obres, «Com els grecs», al Teatre Lliure de Gràcia. En aquesta ocasió, la peça «Decadència» —un caramel per a moltes parelles d'intèrprets— és una perla que excel·leix i enlluerna pels quatre costats. En primer lloc, per una versió catalana que no espot deixar d'esmentar de Neus Bonilla i Carme Camacho i que s'agafa al llenguatge transgressor de Berkoff —als seus 82 anys un ja no gosa parlar d'“enfant terrible”— i en fa un catàleg d'impromperis antològic. En segon lloc, esclar, per la interpretació del duet d'aquest parell de còmics seriosos com són Míriam Alamany i Carles Martínez que enfilen el relat com els compassos d'un ball esbojarrat en una nit d'excessos de tota mena —xampany, sexe i rock and roll...!— en vers de rima “popular”, sarcàstic, satíric, demolidor i irreverent sense aturador, amb rèpliques i contrarèpliques que només interompen uns fugaços minimonòlegs de l'un i de l'altre, enfonsats a la cadira de braços, únic element de l'attrezzo. I finalment per una elegant composició conjunta de posada en escena que arrodoneix la direcció de Glòria Balañà amb el vestuari, la il·luminació i el moviment que acompanya l'acció dels dos protagonistes amb una austera però impressionant escenografia de sostre, un quadre gegantí de marc de motllura clàssica amb projeccions de pintures tenebroses de tendència romàntica que simbolitzen cadascuna de les escenes que viuen els dos personatges... [+ crítica]
02 de febrer 2020
El futur del món a la corda fluixa
«Greta&Friday I: Amor pur». Dramatúrgia d'Albert Mestres. Intèrprets: Lola Carandell i José Luis Oliver. Escenografia: Marc Chornet. Música: Marc Egea. Moviment: Lola Carandell i José Luis Oliver. Fotografia: Albert Rué. Estudiant en pràctiques El Timbal: Alberto Lanzas. Direcció: Albert Mestres. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 1 febrer 2020.
En èpoques passades deien que la vida era una tòmbola, tomb, tomb, tòmbola. Ara, tal com està el món, és més encertat dir que la vida és un circ que gira i gira i gira. I l'amor, que és l'essència de la vida, no s'escapa d'aquest circ ambulant. Això és el que proposa en aquesta proposta “doble” d'Albert Mestres (Barcelona, 1960) —diguem-ne doble perquè hi ha prevista una segona part amb el títol «Amor mor», ambientada unes dècades després, a càrrec de l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978)— amb un parell de protagonistes, en aquest cas molt joves, en el punt iniciàtic de la descoberta de les trampes de la vida, sota la crida adolescent del moviment “Fridays for Future”, on es troben i es coneixen (“¿Com et dius?: Greta. ¿Com et dius?: Friday”), els dos enlluernats per l'aura de la jove activista sueca Greta Thunberg, que és per a ells com un far que els guia en el mar de l'univers del futur que els espera... [+ crítica]
En èpoques passades deien que la vida era una tòmbola, tomb, tomb, tòmbola. Ara, tal com està el món, és més encertat dir que la vida és un circ que gira i gira i gira. I l'amor, que és l'essència de la vida, no s'escapa d'aquest circ ambulant. Això és el que proposa en aquesta proposta “doble” d'Albert Mestres (Barcelona, 1960) —diguem-ne doble perquè hi ha prevista una segona part amb el títol «Amor mor», ambientada unes dècades després, a càrrec de l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978)— amb un parell de protagonistes, en aquest cas molt joves, en el punt iniciàtic de la descoberta de les trampes de la vida, sota la crida adolescent del moviment “Fridays for Future”, on es troben i es coneixen (“¿Com et dius?: Greta. ¿Com et dius?: Friday”), els dos enlluernats per l'aura de la jove activista sueca Greta Thunberg, que és per a ells com un far que els guia en el mar de l'univers del futur que els espera... [+ crítica]
01 de febrer 2020
L'emotivitat del dol com a consol i reconeixement del pare
«Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», d'Àlex Rigola. Assistència a la dramatúrgia: Dobrin Plamenov, Alba Pujol i Irene Vicente. Intèrprets: Pep Cruz i Alba Pujol. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny audiovisual i cap tècnic: Igor Pinto. Estudiant en pràctiques: Dobrin Plamenov. Assistent a la producció: Clara Aguilar. Comunicació: Còsmica. Distribució. Iva Horvat i Elise Garriga (Art Republic). Producció executiva: Irene Vicente. Coproducció de Titus Andrònic, S.L., Heartbreak Hotel, Temporada Alta i Sala Beckett. Direcció: Àlex Rigola. Teatre de Salt, 21 novembre 2019. Reposició: Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 31 gener 2020.
Feia només un mes, el 22 d'octubre del 2019, que havia mort el pare de l'actriu Alba Pujol quan ella i l'actor Pep Cruz, sota la direcció d'Àlex Rigola, estrenaven a Temporada Alta aquest espectacle de línia experimental confeccionat i extret de les converses que el mateix Rigola havia mantingut amb Josep Pujol i Andreu (1956-2019) —catedràtic d'Història d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona—, durant els mesos de maig a juliol, coincidint amb l'últim cicle de quimioteràpia per combatre el càncer de pulmó que li havien diagnosticat poc temps abans. Aquelles dues primeres representacions al Teatre de Salt van estar marcades sobretot per l'emotivitat del dol per la pèrdua encara massa present, amb alguns moments d'emoció inevitables que potser alguns espectadors podien pensar aleshores que formava part “estratègica del guió”. Tres mesos després, l'emotivitat, ara ja més continguda, continua aflorant en algun moment, com si el temps i l'enfrontament a un mes de representacions a la Sala Beckett —diria que cada funció pot ser diferent segons l'estat d'ànim dels dos intèrprets— es disposessin a actuar no ja de teràpia de dol sinó de consol, de record i sobretot de reconeixement al pare. «Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», títol quilomètric extret del «Hamlet» de William Shakespeare, parla de la mort, sí, però es converteix de seguida en un missatge de vida, de com viure i de com preparar-se per deixar de viure. I aquí rau el coratge de la companyia, i de manera especial de l'actriu Alba Pujol, per enfrontar-se a una situació tan personal i aconseguir que el seu missatge de valentia s'encomani entre els espectadors per lluitar contra la por a la mort... [+ crítica]
Feia només un mes, el 22 d'octubre del 2019, que havia mort el pare de l'actriu Alba Pujol quan ella i l'actor Pep Cruz, sota la direcció d'Àlex Rigola, estrenaven a Temporada Alta aquest espectacle de línia experimental confeccionat i extret de les converses que el mateix Rigola havia mantingut amb Josep Pujol i Andreu (1956-2019) —catedràtic d'Història d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona—, durant els mesos de maig a juliol, coincidint amb l'últim cicle de quimioteràpia per combatre el càncer de pulmó que li havien diagnosticat poc temps abans. Aquelles dues primeres representacions al Teatre de Salt van estar marcades sobretot per l'emotivitat del dol per la pèrdua encara massa present, amb alguns moments d'emoció inevitables que potser alguns espectadors podien pensar aleshores que formava part “estratègica del guió”. Tres mesos després, l'emotivitat, ara ja més continguda, continua aflorant en algun moment, com si el temps i l'enfrontament a un mes de representacions a la Sala Beckett —diria que cada funció pot ser diferent segons l'estat d'ànim dels dos intèrprets— es disposessin a actuar no ja de teràpia de dol sinó de consol, de record i sobretot de reconeixement al pare. «Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», títol quilomètric extret del «Hamlet» de William Shakespeare, parla de la mort, sí, però es converteix de seguida en un missatge de vida, de com viure i de com preparar-se per deixar de viure. I aquí rau el coratge de la companyia, i de manera especial de l'actriu Alba Pujol, per enfrontar-se a una situació tan personal i aconseguir que el seu missatge de valentia s'encomani entre els espectadors per lluitar contra la por a la mort... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
