DEL POLLET I DE L'OU

«Bros». Creació i direcció: Romeo Castellucci. Música: Scott Gibbons. Amb: Valer Dellakeza, amb els agents Luca Nava, Sergio Scarlatella i homes del carrer (vint-i-cinc figurants). Col·laboració en la dramatúrgia: Piersandra Di Matteo. Ajudantia de direcció: Silvano Voltolina, Filippo Ferraresi. Redacció dels lemes: Claudia Castellucci. Direcció tècnica: Eugenio Resta. Suport tècnic en escena: Andrei Benchea. Il·luminació: Andrea Sanson. Enginyeria de so: Claudio Tortorici. Vestuari: Chiara Venturini. Escultures i sistemes automàtics en escena: Plastikart Studio. Confecció del vestuari: Grazia Bagnaresi. Traducció al llatí: Stefano Bartolini. Direcció de producció: Benedetta Briglia. Cap de producció: Giulia Colla. Distribució: Gilda Biasini. Fotografia: Luca del Pia. Jean Michel Blasco. Una producció de Societas. Coproduït pel Kunstenfestivaldesarts Brussel·les; Printemps des Comédiens 2021, Montpeller; LAC Lugano Arte e Cultura; Maillon, Théâtre de Strasbourg - Scène Européenne; Temporada Alta 2021; Manège Maubeuge - Scène Nationale; Le Phénix - Scène Nationale, Pôle Européen de Création, Valenciennes; MC93 - Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis; ERT - Emilia Romagna Teatro Fondazione, Itàlia; Ruhrfestspiele, Recklinghausen; Holland Festival, Amsterdam; V-A-C Foundation, Venècia; Triennale Milano Teatro, Milà; National Taichung Theater, Taiwan. Festival Temporada Alta, Girona, 18 i 19 de novembre 2021. Grec'22. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona. Del 23 al 24 de juliol.
 

A Romeo Castellucci (Cesena, Itàlia, 1960) te'l creus o no te'l creus. Romeo Castellucci entén el teatre des d'una òptica global. Des dels seus inicis, els anys vuitanta, no s'ha pogut desprendre de la formació artística que el va impulsar com a creador escènic, avantguardista quan l'avantguarda tenia lloc al món i encara radical quan el radicalisme ja ho amanega tot. Romeo Castellucci es basa en la pintura i l'escenografia, especialitats en les quals es va graduar a l'Acadèmia de Belles Arts de Bolonya. Des d'aleshores, el seu teatre barreja les arts plàstiques, les arts visuals, les arts sonores, les arts coreogràfiques... deixant molt poc d'espai a la paraula. I de tot plegat en fa peces portades a l'extrem com la trilogia d'Avinyó: «Inferno», «Purgatorio» i «Paradiso», una «Divina Comèdia» que fa quinze anys es va considerar un dels monuments teatrals de la primera dècada del segle XXI. Amb l'espectacle «Bros», Romeo Castellucci posa també tota la carn escènica acumulada en la seva llarga trajectòria a la graella i no pretén seduir platees d'espectadors ni amb una trama lineal que els sigui fàcilment comprensible, ni amb un muntatge que serveixi per fer que s'hi llueixin la trentena d'intèrprets —una vintena dels quals són espontanis i voluntaris escollits en un càsting que Romeo Castellucci llença literalment a la piscina sense flotador— sinó que els manté durant els noranta minuts de l'obra en una penombra de caràcter tenebrós que es veu encara més augmentada per l'uniforme fosc policial de la troupe, un cos amb aires de policia nord-americana, però que no pretén identificar-s'hi, malgrat que es fa difícil no relacionar algunes de les escenes amb els constants abusos que les imatges domèstiques via mòbil han destapat en els últims anys d'algunes de les accions més controvertides que majoritàriament sempre tenen com a víctimes els afroamericans... [+ crítica]

MÉS ENLLÀ DE LA MASCARETA... I DEL MÈTODE GRÖNHOLM

«Immunitat», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Javier Beltrán, Borja Espinosa, Òscar Muñoz, Vicenta Ndongo, Ann Perelló, Mercè Pons. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Espai sonor: Enric Viñeta. Caracterització: Anna Rosillo. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció d’oficina tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció: Carla Tovias. Regidoria: Olga Cámara. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Confecció del vestuari: Goretti. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Una producció de La Villarroel i Grec 2022 Festival de Barcelona. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta. Direcció: Jordi Casanovas. La Villarroel, Barcelona, 22 juliol 2022.
 

«Goita què fan ara...!», que deien aquells. «¿Un altre “mètode Grönholm”...?». Al dramaturg Jordi Galceran li diuen xiular les orelles cada vegada que algú, aquests dies de funcions estiuenques, pensa això a l'inici de la trama de l'obra «Immunitat» que el seu col·lega Jordi Casanovas ha creat, impulsat per un suggeriment o encàrrec de Daniel Martínez de Focus sobre el llast que ha deixat la pesta del coronavirus en la societat contemporània. Li deuen xiular perquè és inevitable aquesta relació quan l'obra arrenca amb l'entrada dels sis protagonistes —sis conillets d'Índies com aquells altres quatre del Grönholm— amb l'entrada per una porta automàtica que quedarà clausurada sota un pilot vermell que acabarà sent la presència de la veu en off d'un presumpte algorritme —no un ésser humà grönholmià, que els temps han canviat— que els ha d'avaluar sota rigorós règim democràtic gràcies a les respostes que han de donar i les decisions que han de prendre pitjant —com en els Parlaments més moderns que ja han deixat enrere la vulgar i perillosa aixecada de dit— el botó verd, per dir que sí, o el botó vermell, per dir que no. L'inici de sessió, que és l'obsessió que té avui en dia qualsevol artefacte digital quan es desperta a les mans dels usuaris, és el que han d'activar els sis personatges seguint les instruccions de la veu i el pilot vermell. Però amb una característica: per tirar endavant és imprescindible que els sis vots siguin emesos tots en una única direcció, per unanimitat vaja, que és la trampa amagada de qualsevol democràcia, malgrat que es vanti de ser “plena”, quan aplica la interpretació del que una majoria li ha encomanat... [+ crítica]

LA RUMBA DEL CARRER DE LA CERA

«¡Chakapum!». Autoria de Joan Grau. Intèrprets: Ricard Boyle, Mariona Castillo, Litus, Encarni Sánchez, Miguel Ángel Sánchez, Marta Tomasa, Bea Vergés i Toni Viñals. Banda: Litus (cantant), Pablo Novoa (guitarra), Josué García (trompeta i teclat), Madelín Espinosa (bateria i percussions), Roger Lozano (guitarra flamenca) i Manuel Pablo Sanz (baix i contrabaix). Coreografia i moviment escènic: Bea Vergés. Producció executiva: Mercè Puy. Disseny d’escenografia: Jose Novoa. Disseny de vestuari: Laia Cambrils. Alumna en pràctiques de vestuari: Gemma Pascual i Grau. Disseny de so i direcció tècnica: Eudald Gili. Assistent de direcció tècnica: Rosa Domingo. Audiovisuals: Mar Orfila. Producció: Cristina Prunell i Rosa Domingo. Regidoria: Ana Guarnizo. Alumnes en pràctiques de regidoria: Mònica Balsells i Lidia Rodríguez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Disseny del cartell: Estudio Javier Jaén. Distribució: Sarah Martinez. Agraïments: Sergio Peris-Mencheta.  Direcció creativa El Terrat: David Lillo. Direcció musical: Pablo Novoa. Coordinació musical: Litus. Ajudantia de direcció: Miquel Malirach. Direcció: Xènia Reguant. El Terrat (The Mediapro Studio). Teatre Tívoli, Barcelona. 21 juliol 2022.

Quan Litus encara no era Litus i es deia Carlos Ruiz Bosch, un preadolescent de catorze anys va muntar la seva primera banda de música que fonèticament ja s'acostava al nom artístic actual. Es feien dir “Mutis” i eren tots pipiolis d'institut amb moltes ambicions de futur però lligats pel consell patriarcal que els sermonejava sempre: “El primer és el primer". Per a Litus, el “primer” era que havia d'anar per ser filòleg si no hagués abandonat la carrera d'Hispàniques a mig camí. La música el va xuclar des de sempre, heretada de l'escola espontània de les sobretaules i els ressopons familiars on el seu pare acostumava a treure la guitarra i enfilava pel gènere que li venia més de gust. A Litus, els que no el coneixien musicalment, potser el van descobrir en algun del miler de programes del Late Motiv que Andreu Buenafuente va presentar al canal de Movistar i que va tancar dos dies abans de Nadal del 2021. I precisament d'aquella experiència professional parteix l'espectacle de teatre musical «¡Chakapum!», impulsat per la productora El Terrat (The Mediapro Studio) i pel suggeriment que el mateix Buenafuente li va fer a Litus amb la intenció que posés en solfa un recorregut del que havia fet en la seva vida artística... [+ informació]

 

LA CASA DE LA POR... EN ENJÒLIT

«Al final, les visions», de Llàtzer Garcia. Interpretació: Joan Carreras, Laia Manzanares, Joan Marmaneu, Xavi Sáez. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Joana Martí. Composició musical i espai sonor: Guillem Rodríguez. Moviment: Maria Salarich. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Ajudant d'escenografia: Sergi Corbera. Estudiant en pràctiques de direcció (ERAM): Lore Azpirotz. Ajudantia de direcció: Roger Torns. Direcció: Llàtzer Garcia. Producció: La Beckett i Grec'22. Sala Baix. Sala Beckett. Barcelona. Del 29 de juny al 31 de juliol.
 

D'entrada, dues tarimes i una perillosa escala de tisora. De fet, no caldria res més. Diguem, però, que hi haurà més sorpreses escenogràfiques després d'una hora i tres quarts, però no avancem esdeveniments. La intriga, de la qual amb el boom del gènere negre del segle passat se'n deia, en català clandestí, “enjòlit”, és a dir, "en suspensió en l'aire”, “amb l'ànim en suspens” o “ancorat a mercè de les onades”, segons el DIEC, diccionari on afortunadament ha acabat entrant, plana sobre tota la trama d'aquesta nova obra de la dramatúrgia catalana, «Al final, les visions», que ha escrit i dirigit Llàtzer Garcia (Girona, 1981). He dit nova dramatúrgia catalana, però en realitat l'obra beu de les fonts del gènere clàssic de la intriga universal. I ho fa amb un domini de la successió dels fets, de les anades i vingudes, del passat i el present en un remolí d'onades incapaç de fer perdre l'atenció ni un segon a cap espectador. Enganxadissa. I, com mai, només a través de la paraula, sense sofisticacions, sense efectes innecessaris. Amb l'expressivat dels intèrprets. Autèntic, Joan Carreras, carregat de culpabilitat per uns fets d'uns anys enrere amb una colla d'amics que formaven un grup musical. Explosiu, Xavi Sáez, carregat de remordiment pels mateixos fets. El primer, sense voler desempallegar-se del passat. El segon, volent-lo evitar, fins ara. Sensible, ingènua, lleugera com una ploma que s'envola per damunt de tots, Laia Manzanares, que sembla que hi sigui només per anar puntejant fragments de l'acció. I discret, observador, comprensiu i complaent, Joan Marmaneu... [+ crítica]

DON JOAN EN PILOTES I EL TROMPETÍ DEL REI

«El burlador de Sevilla». A partir de l’obra atribuïda a Tirso de Molina. Versió: Xavier Albertí. Dramaturgista: Albert Arribas. Intèrprets: Jonás Alonso, Miguel Ángel Amor, Cristina Arias, Mikel Arostegui Tolivar, Rafa Castejón, Antonio Comas, Alba Enríquez, Lara Grube, Álvaro de Juan, Arturo Querejeta,  Isabel Rodes, David Soto Giganto, Jorge Varandela. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Vestuari: Marian García Milla. Assessor de vers: Vicente Fuentes. Espai sonor: Mariano García. Ajudantia de direcció: Jorge Gonzalo. Ajudantia d'escenografia: Paula Castellano. Ajudantia d'il·luminació: David Hortelano. Ajudantia de vestuari: Emi Ecay. Fotografia: Sergio Parra. Direcció: Xavier Albertí. Compañía Nacional de Teatro Clásico. Grec'22. Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc. Del 3 al 4 de juliol.


El director Josep Maria Mestres va dirigir fa tres anys una versió d'«El burlador de Sevilla», precisament amb la mateixa Compañía Nacional de Teatro Clásico, quan la dirigia encara Helena Pimenta. Ara, amb la direcció general i artística de Lluís Homar, la companyia hi ha tornat, però sota la batuta escènica de Xavier Albertí i estrenada “mundialment” a l'amfiteatre Grec. No deixa de sorprendre que en un període tan curt de temps, tres anys, una mateixa companyia pública hagi optat per una mateixa obra. ¿Potser per esmenar o revisar i ampliar la plana de l'anterior? Alguna cosa deu voler dir que siguin dos directors catalans, Josep Maria Mestres i Xavier Albertí, aquells que s'hi han enfrontat més recentment un darrere l'altre. Potser una de les causes podria ser que Tirso de Molina, a qui se li atribueix l'obra, estrenada el 1630, va fer fugir Don Joan a la ciutat de Tarragona i només per això, ja se li consideren prou mèrits perquè siguin dos directors catalans els que revisin el mite d'un dels personatges més caricaturitzats, adulterats i reinterpretats del teatre clàssic fins a límits tan populars com les múltiples versions casolanes de Tots Sants del «Don Juan Tenorio» de José Zorrilla, que arrenquen dos-cents anys més tard que el dramaturg i també frare mercedari, Tirso de Molina, aixequés amb el seu «burlador» les butllofes dels poders de l'època... [+ crítica]

¿DE VERITAT ET PREOCUPA QUE T'ENCASELLIN EN ANUNCIS DE CERVESA?

«Ein Volksfeind (Un enemic del poble)», d'Henrik Ibsen. Adaptació: Florian Borchmeyer. Traducció de l'alemany: Albert Tola. Intèrprets: Christoph Gawenda, Konrad Singer, Genija Rykova, Laurenz Laufenberg / Renato Schuch, David Ruland, Moritz Gottwald, Thomas Bading. Disseny de l’escenografia: Jan Pappelbaum. Disseny del vestuari: Nina Wetzel. Dramatúrgia: Florian Borchmeyer. Composició musical: Malte Beckenbach, Daniel Freitag. Disseny il·luminació: Erich Schneider. Pintures murals: Katharina Ziemke. Traductor a escena: Thomas Sauerteig. Fotografia: Thomas Aurin. Schaubühne Berlin. Amb el suport del Consolat General de la República Federal Alemanya a Barcelona i del Goethe Institut de Barcelona. Direcció: Thomas Ostermeier. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 juliol 2022.

En un dels últims anuncis de temporada de la cervesa Free Damm Torrada, l'actor Pere Arquillué li deia a l'actor Julio Manrique, els dos com un parell de magnats prenent el sol a la coberta d'un veler davant l'skyline marítim de Barcelona: “¿De veritat et preocupa que t'encasellin en anuncis de cervesa?”. I Julio Manrique li responia: “Sincerament, no gaire”. I, mira, crec que a Thomas Ostermeier, el director de la companyia Schaubühne Berlin, que tanca just abans del fosc la seva particular versió de l'obra «Un enemic del poble (Ein Volksfeind)», de Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) amb un glop de cervesa a morro de la parella del doctor Stockmann, tampoc no li preocupa gaire que, si fos el cas, l'encasellessin en anuncis de cervesa. La relació m'ha vingut al cap perquè precisament va ser l'actor Pere Arquillué qui va protagonitzar una de les versions més recents d'«Un enemic del poble», la que es va representar entre el 2014 i el 2015 a la mateixa Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc. Encara veig ara el patatxap, patatxop! i l'aigua per l'amor de Déu que entollava els protagonistes del balneari de ficció de Henrik Ibsen quan trepitjaven el bassal que apareixia i desapareixia de l'escenari com si fos l'aigua del pantà de Siurana quan arriba la sequera... [+ crítica]