LA NATURA: EL BALL DE RAMS DE LA VIDA

«Canto jo i la muntanya balla». A partir de la novel·la d’Irene Solà. Dramatúrgia: Clàudia Cedó. Composició musical: Judit Neddermann. Intèrprets: Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores. Guitarra: Amaia Miranda. Llums: Sylvia Kuchinow. So: Joan Gorro. Escenografia: Alfred Casas i Laura Clos ‘Closca’. Construcció titelles: Alfred Casas. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Àngel Salinas. Fotografies: Sílvia Poch. Disseny cartell: Pau Masaló. Regidor d'espai: Marc Serra. Tècnic: Juan Boné i Roger Blasco. Atenció al públic: Marc Serra, Juan Boné, Marta Cros i Berta Comellas. Assessorament lingüístic: Carla Ferrerós. Alumna en pràctiques escenografia: Marta Calderón Gómez. Construcció escenografia: Brava Performing Arts, L'Estaquirot Teatre i Alfred Casas. Ajudanta direcció: Maria Salarich. Direcció: Guillem Albà i Joan Arqué. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2021.
 

La base literària de «Canto jo i la muntanya balla» és una polifonia de veus. Moltes veus. I els espectadors han de saber que, si no es vol que un muntatge teatral duri una tarda sencera, a la dramaturga Clàudia Cedó no li toca altre remei sinó retallar, escollir i recosir. Qui en vulgui més que practiqui el vell i oblidat hàbit de la lectura. Una feina artesanal, la de la dramaturga, a partir de la prèvia literària de l'escriptora Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que ha de distingir entre la veu que tenen els bolets, el gos o el cabirol, de les veus humanes que potser també esdevenen, en el fons, part de la fauna i la flora convertides en humus del bosc. Quan Oriol Broggi —ànima de La Perla 29— pensa, aprofitant el parèntesi sisplau per força de la crisi de coronavirus, a fer una adaptació teatral de la novel·la més llegida dels últims anys, s'imagina tota aquesta multitud de veus i també l'atmosfera que les envolta i segur que les veu incrustades en l'escenografia natural de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Terra i fusta, base de la natura. Però ara resulta que l'adaptació ha estat un èxit en tots els sentits i que el més probable és que un dia o altre hagi de deixar l'atmosfera humida de la nau gòtica i hagi de rondar per la Seca i la Meca on els auditoris de disseny, alguns molt freds i la majoria d'escenari convencional, li trauran una part de l'encant a pesar que mantingui la més important, que és la paraula... [+ crítica]

UN BON TRAGO DE “ROM COCO”

«La nit de la iguana (The Night of the Iguana)», de Tennesse Williams. Traducció: Carlota Subirós. Dramaturgista: Ferran Dordal Lalueza. Intèrprets: Paul Berrondo, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Ricardo Cornelius, Antònia Jaume, Paula Jornet, Wanja Manuel Kahlert, Nora Navas, Hans Richter, Juan Andrés Ríos, Claudia Schneider i Lluís Soler. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias. Vestuari i caracterització: Marta Rafa Serra. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Mingo Albir. So: Damien Bazin. Maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Moviment: Laia Duran. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Assessorament musical: Joan Garriga. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 febrer 2021.

Aquesta versió de «La nit de la iguana» és com un trencaclosques al servei de només tres personatges: la mestressa de l'hotelet de mala mort de la selva mexicana del Pacífic, el Costa Verde, Maxine Faulk (l'actriu Nora Navas), la pintora amb moltes làmines al seu calaix però sense ni un duro, Hannah Jelkes (l'actriu Màrcia Cisteró) i el reverend anglicà Lawrence Shannon (l'actor Joan Carreras), expulsat del gremi per blasfem, beverri i faldiller i convertit en guia turístic d'un autocar d'un grup de professores. Potser caldria afegir-hi encara un quart personatge: Nonno, l'avi de Hannah (Lluís Soler), el vell poeta gairebé centenari, en cadira de rodes, amb la memòria en fallida i el desig de dictar el seu últim vers, però a aquest el veig més com una ànima en pena que sentencia amb els seus versos el destí tràgic de tots els que l'envolten. Fora d'ells quatre, la resta són gairebé tan imperceptibles per als altres com la iguana que ronda per sota la tarima de l'hotelet. Hi són, sí. Se'ls sent, també. Hi conviuen, d'acord. Però semblen més aviat observadors del triangle que es crea entre Maxine, Shannon i Hannah, dels fantasmes que persegueixen el reverend fins a l'extrem de l'al·lucinació, de l'eufòria i el desig que s'ha apoderat de Maxine, que ha enviudat fa poc i que reviscola la flama de l'antiga aventura d'amant amb el reverend Shannon i de la solitud impenetrable de la pintora Hannah. De rerefons, el bèl·lic 1940, un any després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, i els ferotges bombardejos nazis sobre Londres celebrats, com si escoltessin la retransmissió d'un castell de focs d'artifici per la ràdio, pels tres alemanys, Herr i Frau Fahrenkopf (Hans Richter i Claudia Schneider) i Wolfgang Fahrenkopf (Wanja Manuel Kahlert), que són a l'hotelet de la selva mexicana, entre borratxeres, càntics i lloances al Führer, més emfatitzats aquí, potser pels temps que corren, en aquesta versió de Carlota Subirós i no gens ignorats com sí que passava el 1964 en la versió de pantalla de John Huston... [+ crítica]

DEL VI NEGRE DEIXAT EN REPÒS SE'N FA VINAGRE

«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020. Reposició: 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 9 febrer 2021.
 

Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges... [+ crítica]