26 d’octubre 2016

Torna «El curiós incident del gos a mitjanit», de Mark Haddon, amb Pol López de protagonista al Teatre Poliorama

«El curiós incident del gos a mitjanit». A partir de la novel·la homònima de Mark Haddon ('The Curious Incident of the Dog in the Night-time'). Adaptació de Simon Stephens. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Pol López, Marta Marco / Gemma Brió (2016), Norbert Martínez i Xavier Ricart / Jordi Collet (2016). Escenografia: Lluc Castells. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Arts-cenics. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Mar Orfila. Música original: Marco Mezquida. So: Damien Bazin. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Diari de Christopher: Santi Sallés. Escultura del gos: Sílvia Delagneau. Enregistraments: Carola Ortiz (clarinet i clarinet baix), Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria i sansa), Marco Mezquida (piano i percussions). Alumna IdT en pràctiques direcció: Verónica Navas. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 abril 2015. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 26 maig 2016. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 26 octubre 2016.

La síndrome d'Asperger ha estat donada a conèixer socialment en els últims deu anys gràcies a autors tant de literatura com de cinema i televisió que han retratat amb aquesta patologia alguns dels seus personatges. Per exemple, Lisbeth Salander, la protagonista de la trilogía 'Millennium', de Stieg Larsson, pateix la síndrome d'Asperger. I, sense anar tan lluny, un dels personatges de la sèrie d'Albert Espinosa, 'Polseres vermelles' (Toni), també en mostra les característiques. L'autor anglès, Mark Haddon (Northampton, 1962), arran de la seva experiència com a professor d'una escola d'educació especial, va convertir en popular el personatge de Christopher Boone, un noi de quinze anys fets, amb una situació familiar complicada i amb una extrema memòria i habilitat per les matemàtiques i l'observació dels cossos celestes. Amb la novel·la 'El curiós incident del gos a mitjanit', publicada el 2003 —en català, un any després, a La Magrana-RBA, traduïda per Rosa Borràs— i adaptada per Simon Stephens al teatre el 2012, Mark Haddon manlleva una expressió en boca de Sherlock Holmes, personatge que, potser sense saber-ho, l'autor Arthur Conan Doyle ja va modelar amb la síndrome d'Aspenger, una patologia que en realitat no es va determinar i batejar fins al 1981 amb el nom d'un psiquiatre austríac que n'havia analitzat els primers símptomes... [+ crítica]

25 d’octubre 2016

«Ningú et va dir que fos fàcil». Autor: Gerard Nicasi Ruiz. Interpretació: Nil Bofill, Júlia Bonjoch, Pablo Capuz, Cristina Dotras, Marc Miramunt i Pau Oliver / Pol Forment. Composició musical: Marc Miramunt. Direcció musical: Olga Fañanàs. Arranjaments: Eloi Ortells. Disseny de l’escenografia: Tània Gumbau. Construcció de l’escenografia: Tero Guzmán. Moviment: Esther Pérez-Ferrer. Vestuari: Lleó Quintana. Disseny de la il·luminació: Juan Azor i Pau Palau. Disseny de so / concepció sonora: Francesc Campos. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudanta direcció: Sílvia Navarro. Producció: Jove Teatre S.L. Il·lustració: Marta Gascón. Direcció: Gerard Nicasi Ruiz. Coproducció Grec 2016 Festival de Barcelona i Companyia Jove Teatre Regina. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 juliol 2016. Reposició: 22 octubre 2016.

A la dècada dels anys setanta del segle passat, quan la literatura, a remolc del canvi del país, va fer un tomb en els plans d’estudis dels instituts, el professorat, de manera voluntària, sense decrets ni lleis que l’obliguessin, es va proposar donar a conèixer autors del país i la literatura catalana. Manuel de Pedrolo en va ser el màxim exponent amb la novel·la «Mecanoscrit del segon origen», encara avui un bestseller. Així va néixer un gènere que es va etiquetar com a “literatura juvenil”. La definició va fer fortuna i, sobretot a partir de la dècada dels anys vuitanta, amb el naixement de noves editorials catalanes, la publicació de novel·les adreçades a lectors adolescents va anar en augment no només amb creació autòctona sinó també amb la introducció de literatura estrangera, sobretot europea, que havia experimentat el mateix corrent. El fenomen, amb alts i baixos, encara dura. En aquesta mateixa línia, el teatre ha esperat més temps. I la tradició escènica d’altres cultures com l’alemanya, que ja fa temps que hi treballa, ha anat arribant aquí més a poc a poc. La creació d'aquest sector s’ha abocat més en el teatre per a infants, però havia deixat òrfena la franja a partir de la preadolescència, dels dotze o tretze anys endavant... [+ crítica]

23 d’octubre 2016

«Sota teràpia», de Matías del Federico. Versió d'Adriana Roffi, Daniel Veronese i David Serrano. Traducció catalana d'Edu Pericas. Intèrprets: Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera i Meritxell Huertas. Disseny escenografia: Elisa Sanz (a partir de la idea de María Oswald). I·luminació: Ion Aníbal López. Vestuari: Mireia Guardia. Caracterització: Toni Santos. Disseny so: Joan Gil. Regidora: Ana Pardo. Cap tècnic: Joan Segura. Coordinador tècnic: Jordi Ventosa (Toti). Tècnic teatre: Susana Abella. Cap de càsting: Rosa Estévez. Ajudant producció: Pilar Pardo. Ajudants direcció: Maite Pérez Astorga i Edu Pericas. Direcció: Daniel Veronese. Producció d'ANEXA. Teatre Borràs, Barcelona, 22 octubre 2016.

Atenció a les pistes: primer pot semblar que les tres parelles convocades per una psicòloga —una tal Antònia, personatge absent— de «Sota teràpia» hagin sortit d'un dels enfrontaments dialèctics de Yasmina Reza, per exemple els de la comèdia «Un Déu salvatge». Després, a poc a poc, pot semblar que estiguem assistint a una mena de trampa made in Jordi Galceran i que tot vagi camí d'una mena de «Mètode Gronholm - 2» i, finalment, la comèdia «Sota teràpia» —o la tragicomèdia, tal com aniran comprovant els espectadors al llarg de l'hora i tres quarts que dura l'obra— agafa un camí de sortida propi i una sorpresa esclatant que —avís per als que ho vulguin saber tot ara mateix— no serà un servidor qui els ho desveli perquè és condició obligatòria que cal mantenir l'enjòlit dels espectadors fins als últims cinc minuts. Una habitació de consulta tancada. Una convocatòria de divendres a la tarda perquè s'hi apleguin tres parelles clientes de sessions terapèutiques d'una psicòloga. Una tauleta amb un termos de cafè, una ampolla de conyac, una gerra d'aigua i uns quants gots. Una taula de despatx amb un expositor amb vuit sobres numerats que seran vuit proves que la psicòloga proposa a les tres parelles. Un tresillo, una butaca de braços, algunes cadires i un penjarobes. Un fons de moduls blancs que ambienten la cambra de la consulta psicològica. Una única porta que els empresona a tots. I, ah, sí... una trompeta de joguina... [+ crítica]

22 d’octubre 2016

«Nine. Les dones de Guido Contini». Llibret d'Arthur Kopit. Lletra i música de Maury Yeston. Adaptació de David Pintó. Intèrpret: Mariona Castillo, amb Mònica Vives, Lu Fabrés i Bealia Guerra. Coreografia: Ariadna Peya. Disseny il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Cris Quer. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció escènica: David Pintó. Teatre Eòlia, Barcelona, 21 octubre 2016.

Diu l'actriu i cantant Mariona Castillo (Barcelona, 1983) que aquest musical la perseguia des de feia anys. El seu pas en les últimes temporades per diversos muntatges musicals de llarg recorregut («Mamma mia!», «Cop de rock», «Guapos & Pobres») i algun de cambra («Mares i filles», «Limbo») hauran fet que se'l reservés fins ara. I quan s'hi ha posat, ha entrat en la pell de totes les dones protagonistes que envolten el període en crisi de la quarantena del director de cinema Guido Contini —un musical de Broadway del 1982, basat en el film «8 i 1/2» de Federico Fellini i que es considera autobiogràfic del mític cineasta—, un personatge que en el muntatge de Mariona Castillo hi figura absent en una cantonada de l'escenari, amb una simple cadira i una americana al respatller. En un musical d'una hora justa, doncs, l'actriu i cantant fa de la dona de Contini, de la seva amant, d'una periodista, de la seva musa, de confident, de dissenyadora, de la seva mare, d'una prostituta... I és així com aquells qui potser havien conegut tots aquests personatges femenins a partir de la versió cinematogràfica de Bob Marshall del 2009 hi recordaran ara les actrius Nicole Kidman, Marion Cotillard, Penélope Cruz, Sofia Loren, Judi Dench, Kate Hudson o Fergie... [+ crítica]

«Renard o el Llibre de les bèsties», de Ramon Llull. Adaptació de Marc Rosich. Composició musical de Clara Peya. Intèrprets: Queralt Albinyana / Maria Santallúsia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Jorge Velasco. Piano: Clara Peya / Andreu Gallén. Escenografia: Laura Clos 'Closca'. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Josep Sánchez-Rico. Coreografia: Roberto G. Alonso. Assessorament claqué: Ivan Bouchain. Producció executiva: Íngrid Marín. Ajudants producció: Pau Plana, Lola Armadàs, Aleix Costales i Míriam Puntí. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Cicle El Lliure dels Nens. Coproducció Teatre Lliure i Companyia Teatre Obligatori. Sala Fabià Puigserver, Espai de l'Escenari, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 octubre 2016. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

«E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga."» Tranquils, no tinc la intenció de parlar d'aquest espectacle en català antic. Però sí que és cert que això ve de lluny... o de Llull, com diuen els personatges d'aquesta adaptació d'«El Llibre de les bèsties», que va resultar escollit en el projecte convocat pel Teatre Lliure amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232 - 1316). L'espectacle s'ha adreçat al públic familiar i, com passa amb totes les propostes d'aquest cicle, la franja d'edat receptora és tan variada que la seva incidència depèn sovint del nivell o de l'experiència lectora de cada espectador. Les característiques del muntatge, una hora i quart, són les d'una proposta bàsicament musical, acolorida, amb un vestuari singular, una caracterització a mig camí entre l'ésser humà i la bèstia, amb una narrativitat molt treballada i sintètica per fer intel·ligible als primers espectadors la moralitat de la faula i amb moltes picossades d'humor. Tot arrenca en una ambientació actual i molt de moda provinent del vintage seixantista del segle passat —una autocaravana de food trucks— i salta, gràcies a la llicència de la fantasia, al món de la faula d'«El llibre de les bèsties» amb alguns dels personatges més importants: el Lleó, el Lleopard, la Lleoparda, l'Elefant, el Bou i la Guineu o Na Renard. Hi ha també en aquesta representació, una síntesi del contingut del relat original incidint només en aquelles bèsties que tenen un paper més destacat en les lluites de poder, la traïció i les maquinacions per fer-se amb la poltrona monàrquica i el complot que promou Na Renard de sota mà utilitzant l'Elefant(a), el Lleopard, la Lleoparda i el Bou... [+ crítica]

21 d’octubre 2016

«Celestina», de Fernando de Rojas. Adequació per a l'escena de José Luis Gómez i Brenda Escobedo. Intèrprets: Chete Lera, Palmira Ferrer, Raúl Prieto, Marta Belmonte, José Luis Torrijo, José Luis Gómez, Imma Nieto, Miguel Cubero, Diana Bernedo i Nerea Moreno. Espai escènic: Alejandro Andújar i José Luis Gómez. Ajudanta escenografia: Silvia de Marta. Realització escenografia: Grupo MAQ, HOAC, Pascualín i equip de La Abadía. Vestuari: Alejandro Andújar i Carmen Mancebo. Realització vestuari: María Calderón, Ángel Domingo i equip de La Abadía. Attrezzo: siete Burbujas, Ricardo Vergne i equip de La Abadía. Postissos: Lupe Montero. Caracterització: Lupe Montero i Sara Álvarez. Il·luminació: Juan Gómez-Cornejo. Música: Eduardi Aguirre de Cárcer. Espai sonor: Javier Almela i Eduardo Aguirre de Cárcer. Fons de so: sobre treball de camp de José María Sicilia. Ajudants direcció: Carlota Ferrer, Andrea Delicado i Lino Ferreira. Direcció: José Luis Gómez. Coproducció del Teatro de la Abadía i Compañía Nacional de Teatro Clásico. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 octubre 2016.

A l'autor de «La Celestina», o simplement dita també «Celestina», se li pot aplicar aquella dita que afirma: «Agafa fama i posa't a jaure», perquè Fernando de Rojas (La Puebla de Montalbán, Toledo, 1465 - Talavera de la Reina, Toledo, 1541), notari establert a Salamanca, només va signar aquesta obra en tota la seva vida i, després de múltiples especulacions, estudis i conjectures posteriors que encara duren —hi ha qui pretén atorgar-li autoria catalana!—, encara es dubta que en sigui realment original de l'autor, malgrat que ell mateix va deixar escrit que havia trobat un anònim amb el primer tram de la peça i que li havia agradat tant que la va continuar. Això, en temps que Internet era a l'altra galàxia, s'assembla molt a la literatura interactiva que a vegades es promou actualment a la xarxa, de la mateixa manera que el «copy-paste» propi de l'època de Fernando de Rojas també ha trobat el seu equivalent en els temps actuals. I és que, malgrat els segles i malgrat el recent nobel Bob Dylan, els temps no han canviat tant com és això. Fins i tot en la qüestió de fons que tracta l'obra de «La Celestina» on l'alcavota no té escrúpols a jugar amb els sentiments dels altres amb les conseqüències tràgiques per a la parella de joves, d'estil «amants de Verona», passades pel filtre que anys després faria servir el mateix Shakepeare... [+ crítica]

19 d’octubre 2016

«Gente bien». Guió, adaptació i idea de l'espectacle de Jordi Milan, basat en el text del sainet homònim de Santiago Rusiñol. Música, lletra i orquestració de Joan Vives. Intèrprets: Mercè Comes, Mont Plans, Jaume Baucis, Toni Torres, Meritxell Duró, Núria Benet, Alexandra González, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Oriol Burés, Toni Sans, Berta Adell, Laia Piró, Xavi Tena, Jordi Milan (Armando), Pere Pau Hervàs (cap tènic), Ignasi Bosch (tècnic llums) i Jordi Agut 'Choli' (tècnic so). Disseny vídeos escenogràfics: Joan Rodon i Emilio Valenzuela. Escenografia: Montse Amenós i La Cubana. Embocadura escenari: Castells Planas. Vestuari: Montse Amenós, La Cubana i Leo Quintana. Perruqueria: Ignasi Ruiz. Barrets: Ignasi Ruiz i La Bocas. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny de so: Jordi Agut. Disseny façana: Castells Planas. Utilleria: Xavi Tena. Disseny gràfic: Lila Pastora. Producció musical: L'Auditori BCN. Administració: Natàlia Morillas. Documentació i ajudant producció: Pol Vinyes. Gerència: Daniel Compte. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Realització escenografia: Arts-Escènic. Realització vestuari: Goretti Sastreria Teatral, Leo Quintana, Montserrat Ricart i Montserrat Gràcia. Ajudants de perruqueria i barreteria: Raül Herrera, Judith Ordóñez, Sandra Iñiguez, Raimon Tarriño, Georgina Teruel i Ana María Cortés. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Ajudants en pràctiques: Marc Udina (vestuari) i Lidia Martínez (perruqueria i barreteria). Serveis audiovisuals: Àrea Tècnica i Movi-cine. Fotografia: David Ruano. Vídeos màking off: Joan Riedweg. Pianista i assistent musical: Laura Andrés. Enregistrament musical (L'Auditori BCN): Ferran Conangla. Enregistrament veus (My Music): Ángel Valverde. Copista partitures: Xavier Navarro. Reforç cors: Annabel Totusaus, Mireia Mora i Albert Mora. Direcció muntatge: Pol Tatjé i Pere Pau Hervàs. Ajudant direcció: Juanjo Sánchez. Direcció musical: Joan Vives. Direcció: Jordi Milan. Companyia La Cubana. Teatre Coliseum, Barcelona, 18 octubre 2016.

El dia de l'estrena oficial de l'espectacle musical «Gente bien» que ja suma la producció número vint-i-dos de La Cubana, amb sèries televisives incloses, des del 1980, es complien exactament 99 anys de l'estrena del sainet homònim de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931). L'escenari de l'època va ser el Teatre Novetats de Barcelona. La data, el 18 d'octubre del 1917. L'espectacle el va dirigir Josep Bergés. I el sainet, l'havia publicat aquell mateix any Antonio López Editor. Dic això i documento amb pèls i senyals la cosa en qüestió perquè el 18 d'octubre de l'any vinent, el 2017, es commemorarà el centenari de l'estrena mundial de la sàtira del dramaturg Santiago Rusiñol i —sense desitjar-los cap mal ni més feina de la que ja tenen— no seria gens estrany que els integrants de La Cubana encara estiguessin fent funcions «prèvies» de l'espectacle, esperant una «estrena estel·lar i definitiva» al Teatre Tívoli. Els espectadors de l'espectacle «Gente bien» s'adonaran de seguida que l'escenari del Teatre Coliseum s'ha revestit amb una embocadura (obra de Castells Planas) que representa una imitació de la del Teatre Tívoli i per això hi ha reproducció de la corona circular superior amb la data del 1919, que recorda l'obertura del teatre del carrer Casp de Barcelona. La Cubana ha estat una de ls companyies habituals del Tívoli, però en aquesta ocasió ha canviat l'ampli vestíbul del carrer Casp per les columnes del Coliseum de la Gran Via. Amb «Gente bien», La Cubana anuncia un musical de cap a peus perquè persones de confiança, segons explica el mateix director Jordi Milan, els han fet entendre en els últims temps que ja n'hi havia prou de fer segons quines «bajanades teatrals» com les seves i els han convençut que el que ara es porta és el musical. Mans a la feina, doncs... [+ crítica]

18 d’octubre 2016

L'actriu Mònica Glaenzel reposa a la Sala Muntaner l'estremidora obra «M.A.R.I.L.U.L.A.», de Lena Kitsoupoulou

«M.A.R.I.L.U.L.A.», de Lena Kitsopoulou. Traducció de Joan Sellent. Assessorament en la traducció de Kiriaky Cristoforidi. Adaptació de Joan Sellent, Josep Maria Mestres i Mònica Glaenzel. Intèrpret: Mònica Glaenzel. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny il·luminació: Raimon Rius. Disseny de so: Jordi Bonet. Producció i ajudant de direcció: Stéphanie Derid. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Joan Brossa. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 3 octubre 2014. Reposició: Sala Muntaner, 19 octubre 2016.

Lena Kitsopoulou (Atenes, 1971) és actriu i autora d'aquest relat que furga en la ferida col·lectiva d'aquest principi de segle XXI sense fer que sagni més del compte sinó amorosint-lo amb un reguitzell de reflexions intel·ligents, punyents, iròniques, epidèrmiques i que troben en els espectadors un punt de connexió inevitable. «M.A.R.I.L.U.L.A.» va sorgir el 2009, arran de la greu crisi financera grega —dins de la crisi global— i de la pèrdua de la dignitat d'una societat que va veure com s'ensorraven els ideals de tota una generació per mor de l'estafa dels seus dirigents. El suïcidi d'un ciutadà grec, jubilat, al centre d'Atenes, per conscienciar la població que preferia la mort a la vida remenant contenidors per poder menjar, va ser un dels punts àlgids i probablement l'espurna que va inspirar l'autora del relat. Parlo de relat perquè 'M.A.R.I.L.U.L.A.' és un text de gran força literària i titllar-lo tècnicament de monòleg —malgrat que sí que es representa com a monòleg— li podria fer mal. L'actriu catalana Mònica Glaenzel s'ha envoltat d'un equip que ha treballat el text com una peça d'orfebreria, des de la traducció de Joan Sellent, en aquest cas assessorada pel que fa a les singularitats gregues, a l'escenografia i la il·luminació i la direcció de Josep Maria Mestres, que ha dirigit l'actriu, deixant-la fer en part al seu aire, sense eliminar del tot el seu registre humorístic, en tot cas integrant-lo al text i remarcant cadascun dels aproximadament 4.200 minuts o 252.000 segons que dura l'explosió... [+ crítica]

16 d’octubre 2016

«L'habitació del nen», de Josep Maria Benet i Jornet. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Savina Figueras, Santi Ricart i Guifré Bagés. Escenografia i il·luminació: Víctor AIGo. Adaptació escenografia: Art Coolers. Projeccions i fotografia: Pau Savall. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Tècnic funcions: Juantxi Fernández. Companyia Gataro. Direcció: Víctor Álvaro. Almeria Teatre, Barcelona, 16 octubre 2016.

L'ànima de l'Almeria Teatre, l'actor i director Víctor Álvaro, ha escollit una de les obres més críptiques, inquietants i també difícils de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) per analitzar des de la seva mirada actual la reacció dels pares turmentats que protagonitzen l'obra «L'habitació del nen». Víctor Álvaro ha airejat «l'habitació», hi ha fet «dissabte», i ha reduït el temps de l'obra amb una fusió de la trama inicial. I no tenint-ne prou amb això, ha jugat com un trapella amb els espectadors, tal com ho fa també el mateix Josep Maria Benet i Jornet, de fet, i, a la intriga que ja té de rerefons l'obra, hi ha afegit la intriga de la presència del «nen», a vegades en talls de projecció audiovisual i, en algunes escenes, amb una presència aparentment física pels laterals, darrere de les dues portes que té l'habitació... [+ crítica]

«In memoriam. La quinta del biberó», de Lluís Pasqual. Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé. Músics: Oriol Algueró i Ricart Renart (violins); Oriol Aymat i Joan Palet (violoncel); Dani Espasa i Marc Díaz (clavicèmbal i orgue); Robert González (veu). Escenografia: Lluís Pasqual. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudanta vestuari: Maria Albadalejo. Caracterització vestuari: Época Barcelona. Acabats: María Calderón. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Pascal Merat. So: Roc Mateu i Igor Pinto. Vídeo: Franc Aleu. Assistents vídeo: Carles Tamayo i Enric Vilageliu. Professor de dicció: Pere Navarro (URV). Professor de cant: Xavier Mestres. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Assistent de direcció: Òscar Fabrés. Direcció: Lluís Pasqual. La Kompanyia Lliure. Coproducció Teatre Lliure i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 octubre 2016.

«Quan va esclatar la guerra, / jo tenia catorze anys i dos mesos.» Així comença el poema narratiu «In memoriam», inclòs en el recull poètic «Da nuces pueris», de Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). I així fa començar també l'obra «In memoriam. La quinta del biberó» el director, i també autor en aquesta ocasió, Lluís Pasqual (Reus, 1951), amb un clar homenatge a un dels seus referents literaris i amb una lleugera llicència dramàtica pel que fa a l'edat dels protagonistes, per qüestions de temporalitat, quan fa dir a un dels soldats-narradors: «Quan va esclatar la guerra, jo tenia quinze anys.» Qui ho explica representa un dels aproximadament 27.000 brivalls que el 1938 van ser cridats a l'avançada, amb només 17 o 18 anys (per tant, el 1936, inici de la guerra civil, n'havien de tenir ja quinze de fets), a incorporar-se a combatre amb l'exèrcit republicà, formant part de la lleva del '41, que no hauria d'haver complert el soldat, almenys, fins tres anys després. Va ser Frederica Montseny, anarquista i primera dona ministra d'Espanya dins el govern de la Segona República, qui va encunyar la terminologia que s'ha mantingut històrica des d'aleshores: «Lleva del Biberó» (també anomenada «quinta»), quan va dir, en saber la decisió militar: «¿Disset anys...? Però si encara els donen el biberó!»... [+ crítica]

15 d’octubre 2016

«La Sra. Oliver», d'Iñaki Garz. Intèrprets: Dani Arrebola, Carles Canut i Lluïsa Mallol. Vestuari: Lola Rise. Il·luminació: Luis Martí. Arranjaments musicals: Xavi López. Direcció: Iñaki Garz. Companyia Ícaro Teatre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 14 octubre 2016.

El govern dels Països Baixos està debatent aquest 2016 una llei per legalitzar la pràctica de l'eutanàsia a aquells avis que, sense cap malaltia evident, decideixin que ja en tenen prou d'aquest món. El precedent és que, als Països Baixos, l'eutanàsia per causes justificades ja és legal des del 2002. I aquest seria un pas més cap a la llibertat personal que, per la seva incidència i incertesa, ha aixecat polseguera, esclar. L'obra del dramaturg basc, establert a Catalunya, Iñaki Garz, no parla de la nova llei dels Països Baixos ni tampoc obertament de l'eutanàsia, però la qüestió que té de fons s'hi pot relacionar, sempre que l'espectador estigui atent als escassos segons del diàleg d'una escena final i descobreixi què hi ha darrere de la personalitat malcarada del pare, la Sra. Oliver, un personatge transvestit que interpreta amb la seva capacitat d'adaptació el veterà actor Carles Canut... [+ crítica]

13 d’octubre 2016

«Una vida al teatre (A Life in the Theatre», de David Mamet. Traducció d'Anna Soler Horta. Intèrprets: Enric Majó i Dafnis Balduz. Gest i moviment: Berty Tovias. Escenografia: Anna Tantull. Ajudants escenografia: Abraham Moya i Lucía Romero. Vestuari: Moon Olivella. Il·luminació i direcció tècnica: Daniel Gener. Regidor: Max Tovias. Posada en escena: Moisès Maicas i Berty Tovias. Ajudant direcció: Berty Tovias. Direcció: Moisès Maicas. Producció: The Three Keatons. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 12 octubre 2016.

Potser alguns espectadors —o la majoria— esperaran trobar en aquesta obra el David Mamet més pur d'altres obres teatrals seves com «Perversió sexual a Chicago», «American Buffalo», «Oleanna» o «Un matrimoni de Boston», sense comptar, esclar, amb la prolífica carrera cinematogràfica dels últims trenta-cinc anys de l'autor com a guionista i director, iniciada amb el film «El carter sempre truca dues vegades». Cal advertir, doncs, d'entrada, que el muntatge teatral «Una vida al teatre», estrenat el 1977 a Chicago i portat després tant al cinema com a la televisió i reposat encara als escenaris en diverses ocasions, és una mena de 'rara avis' de la creació de David Mamet que el que fa és entrar amb afabilitat, humor i, a vegades, amb les ungles esmolades, en el món interior del teatre, dels actors, de la glòria i la decadència, de les pujades i les baixades d'ànim... filtrat tot, esclar, des d'una òptica del pas del temps i de l'inevitable pes de la maduresa abans que esdevingui vellesa... [+ crítica]

11 d’octubre 2016

«Les dones sàvies». A partir de l'obra de Molière. Dramatúrgia de Lluís Hansen. Intèrprets: Enric Cambray i Ricard Farré. Composició musical: Gerard Sesé. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia: Júlia Bonjoch. Assessoria escènica: Júlia Barceló. Ajudant de direcció: Júlia Bonjoch. Direcció: Enric Cambray i Ricard Farré. El Maldà, Barcelona, 10 octubre 2016.

Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta). És una hora i quart de no parar —si fa falta algun personatge o ha de fer doblet en una escena, es fa servir la perruca en clau de putxinel·li— que alterna alguns dels discursos originals de Molière —sempre molt ben expressats pels dos actors— i alguns altres de la versió catalana incorporada que pitja fort en el tractament lingüístic, amb el dialecte de terra endins de la minyona i el presumpte bon parlar de la mestressa, la seva dèria per les tertúlies literàries i l'admiració platònica que sent per un tal senyor Cuni(ll), sí, amb u!, que, per a més inri, diu que abans anava de matins i ara va de vespres, mestre de l'oratòria, savi per sobre dels savis, artesà de les tertúlies i inventor de la ruleta del 5 x 10, una manera de donar resposta a qualsevol tema amb una combinació de frases fetes que apareixen escrites en els paravents, a l'estil dels comentaris d'avaluació que el professorat fa sobre l'alumnat periòdicament perquè els pares estiguin contents... [+ crítica]

10 d’octubre 2016

Joan Vázquez torna a fer «Un tribut a Sondheim» amb un únic concert de «Something's Coming» a l'Almeria Teatre

«Something's Coming (Un tribut a Sondheim)». Música i lletres: Stephen Sondheim, excepte 'Something's Coming', de Leonard Bernstein. Veu i piano: Joan Vázquez. Tècnics sala: Albert Giner. Producció uVe Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, 9 febrer 2016. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 11 octubre 2016.

Al cantant, músic i actor, Joan Vázquez (Barcelona, 1981) li devia quedar el rau-rau de tornar-hi en solitari, després que la tardor de l'any passat va estrenar aquest muntatge-concert a la Sala Luz de Gas. Ara en un espai convencionalment més teatral, repeteix el seu tribut a Stephen Sondheim amb un recital de vuitanta minuts —i l'obligada propina del bis— en el qual interpreta alguns dels temes que més l'han marcat o li han agradat d'alguns dels musicals de l'autor homenatjat com 'Company', 'A Little Night Music', 'Follies', 'Into the Woods'... [+ crítica]

Guillem Albà fa una curta estada a la Biblioteca de Catalunya amb «Trau», el seu espectacle de clown poètic

«Trau». Idea de Guillem Albà. Guió: Companyia Guillem Albà. Música original: Anna Roig. Arranjaments musicals: Pau Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Blai Rodríguez. Espai escènic: Alfred Casas. Il·luminació i so: Ignasi Solé i Oriol Ibàñez. Vestuari. L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas, Rosa Maria Coca i Wilja Family. Direcció: Guillem Albà. Coproducció: Companyia Guillem Albà i Sant Andreu Teatre - SaT. Almeria Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. Reposició: Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 13 -16 octubre 2016.

El llenguatge s'escola i amb ell segons quines paraules ancestrals. Una d'aquestes és "trau", aquest forat o obertura, rodona o còncava, que en una americana, jaqueta, jersei o qualsevol altra peça de roba serveix perquè hi passi un botó que es manté cosit a l'altra vora de la mateixa roba. Guillem Albà —clown poètic, si es permet l'expressió— ha triat aquesta paraula per incloure en una obertura imaginària de la seva peça teatral un espectacle ple d'imatges, sensacions, color i fins i tot una mica de fantasmagoria. I ho ha fet, després de dos espectacles també reconeguts com 'Sketchofrenia' i 'Flirt', ara potenciant la presència del segon protagonista de la trama, una mena de mestre de cerimònies (Blai Rodríguez, un dels components de la banda de 'Crackòvia' i 'Polònia') que, com un tramoista d'antic teatre, s'encarrega de la introducció, de fer baixar i pujar elements, d'encendre o apagar segons quines bombetes del parament fins que finalment, qui sap si, com un botó, entra en el "trau" imaginari, fusionant-se amb el personatge principal i creant una parella de clowns amb els quals els espectadors amants de la pista no hi reconeixeran cap dels tics i tòpics habituals sinó que hi descobriran un concepte nou... [+ crítica]

«Orgasmos», de Dan Israely. Traducció d'Óscar Contreras. Intèrprets: Roger Pera i Cristina Brondo. Covers: Joan Olivé i Sam Sánchez. Música: Pep Sala. Escenografia: Sergi Corbera. Tècnic de llum i regidor: Javier del Blanco Reyes. So: Carles Nogueras. Veu en off: Joan Pera. Direcció: Óscar Contreras. Teatre del Raval, Barcelona, 9 octubre 2016.

El títol enganya. Aquells espectadors que es pensin que l'espectacle «Orgasmos» és un succedani d'una de les performances decadents de la sala del Bagdad —una mica més enllà del Teatre del Raval— van errats. «Orgasmos» és una comèdia que posa el dit a la nafra, una vegada més, sobre una de les qüestions que, a jutjar per alguna de les reaccions puerils de la platea, continua anant més enllà de l'educació sexual practicada des de l'escola bressol a la universitat i de les mùltiples finestres obertes a les xarxes sobre el sexe. Hi ha tabús que són hereditaris de generació en generació. Malgrat el presumpte progrés i la presumpta informació sobre la qüestió. Per això, «Orgasmos» tracta de la diferència entre homes i dones, de les dificultats de viure en parella i de com ho van embolicar per una poma —starking, segons els d'«Orgasmos»— aquella parella tan coneguda per tothom que respon als noms d'Adam i Eva... [+ crítica]

«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia de Florence de Andia. Intèrpret: Òscar Rodríguez i Montse Puga. Veus en off: Carme Abril, Carla Alemany, Noemí Bayarri, Jordi Boixaderas, Jaume Comas, Lolo Herrero, Mercè Montalà, Santi Pons, Montse Puga. Música i realització sonora: Jean-Jacques Palix. Escenografia: Florence de Andia. Construcció escenografia: Martí Doy. Tècnic llums i so: Enric Alarcón. Edició àudio: Txumi Viader. Basat en la producció de la companyia Ombres Folles. Direcció: Florence de Andia. Companyia N54 Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 5 anys.

Quan ara es parla teatralment d'«El Petit Príncep» en català, és inevitable que molts espectadors pensin en el muntatge musical que La Perla 29 va estrenar a la Sala BARTS ja fa dues temporades sota la direcció d'Àngel Llàcer, i que periòdicament s'ha anat reposant com passarà novament aquest any. Però l'obra d'Antoine Saint-Exupéry dóna suficients recursos de ser representada com perquè hi hagi versions menys espectaculars com la que ja fa més de tres anys va muntar la companyia N54 Produccions, fruit de la programació del Sant Andreu Teatre (SaT) i que ha recuperat aquesta temporada... [+ crítica]

09 d’octubre 2016

«Ai, rateta, rateta». Guió de Joan Sors, a partir del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta». Música de Ramon Bau. Intèrprets: Jèssica Martín, Cris Codina i Ferran Enfedaque. Coreografia: Gerard Rifà. Disseny escenografia i vestuari: Marina Valls i Albert Ventura. Construcció escenografia: Bernat Escosa, Marina Valls i Albert Ventura. Confecció vestuari: Juani Esteban i Sonia González. Direcció musical: Alba Grau. Direcció: Joan Sors. Producció musical: Marc Maestro. Companyia El Replà Produccions. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 3 anys.

Doncs, sí. Resulta que per moltes vegades que s'hagi contat i per moltes generacions que se sàpiguen de memòria la història romàntico-violenta del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta», encara hi ha una nova manera de transgredir el clàssic i fer-ne una versió totalment renovada, picaresca, divertida, musicalment atractiva i adaptada al segle XXI, procurant, a més, que es combini la moralitat del conte original amb els corrents sociològics de l'actualitat. De fet, del gat vegetarià d'algunes versions, s'ha passat, com fa ara la companyia El Replà, a inventar-se un personatge nou que s'incorpora al conte —un ratolí— que canviarà del tot el que es coneix de l'aventura ratolina. La companyia El Replà aconsegueix fer un espectacle que activa la imaginació dels petits espectadors perquè se'ls capgira el coneixement que tenen del conte i, per tant, activa també l'atenció i el seguiment de la trama durant l'hora de l'espectacle sense que hi hagi cap escena que se'ls escapi ni ganes de deixar la platea... [+ crítica]

«Estranha forma de vida». Dramatúrgia de Jèssica Rimblas i Óscar Jarque. Intèrprets: Núria Cuyàs i Óscar Jarque. Música: Núria Cuyàs. Espai Visual: Carolina Cabrerizo. Espai sonor: Carles López. Disseny llums: Natàlia Ramos i Lluís Serra. Escenografia i vestuari: En Companyia Estranya. Ajudanta de direcció: Jèssica Rimblas. Direcció: Joan Maria Segura. Producció: En Companyia Estranya. El Maldà, Barcelona, 8 octubre 2016.

Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 - 1935) és un dels mites literaris del segle XX per la complexitat de la seva obra, que abasta des de la poesia a la traducció, l'assaig o la dramatúrgia, i també per la seva personalitat multiplicada a la màxima potència que va fer pública a través de més d'una setantena d'heterònims, entre els quals van tenir una repercussió important els noms d'Álvaro de Campos, Ricardo Reis o Bernardo Soares («Llibre del dessassossec»). Una manera de distreure el personal de l'època i una manera també de complicar la vida dels estudiosos que han vingut després. Fernando Pessoa, considerat el poeta portuguès més important, va morir jove, amb només 47 anys, a causa de complicacions hepàtiques provocades per la seva tendència a l'alcoholisme. Sembla que no en va tenir prou amb la dispersió de la seva personalitat pública perquè va deixar escrit un avís per a futurs navegants quan va dir: «Si després de morir, volguéssiu escriure la meva biografia, no hi ha res més simple. Només té dues dates, la del meu naixement i la de la meva mort. Entre l'una i l'altra els dies són meus.» El muntatge que interpreten Núria Cuyàs i Óscar Jarque s'aproxima a una part de la vida de Fernando Pessoa... [+ crítica]

08 d’octubre 2016

«Oliver Twist». Basat en la novel·la homònima de Charles Dickens. Llibret de Mar Colas. Lletres de Jordi Fornieles. Música original de Neus Kaori. Intèrprets: Arnau Armengol, Jordi Fornieles, Xènia Nogué i Ivette Novell. Coreografia: Gemma Iglesias. Direcció vocal: Gemma Costa. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d'Ars. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 8 octubre 2016.

Fa deu anys que es va portar al cinema una nova adaptació del clàssic de Charles Dickens, «Oliver Twist». El director Roman Polanski va treballar sobre un guió de Ronald Harwood i música de Rachel Portman. Anteriorment, se n'havien fet almenys quatre adaptacions a càrrec d'altres directors, la primera, el 1922, en temps del blanc i negre. La pel·lícula més recent de Polanski, molt efectiva pel que fa a l'ambientació i el vestuari, no va ser precisament un èxit de recaptació, potser perquè el potencial de lectors que tenia Dickens en altres èpoques, amb el temps i el dèficit de lectura, s'ha perdut pel camí. El teatre ha estat també sovint el registre escollit per adaptar la història del nen orfe que ha d'aprendre a sobreviure en un món que li és hostil i que està ple d'oportunistes que s'aprofiten de la precarietat i la necessitat d'Oliver. Una de les versions més recents en català es va estrenar al Teatre Poliorama el 2009 a càrrec de la Companyia La Remoreu, dirigida per Eduard Muntada. I s'han fet altres versions, musicals o no, fins i tot amb caràcter educatiu i dintre de plans d'ensenyament de la llengua anglesa... [+ crítica]

«El coratge de matar», de Lars Norén. Traducció de Joan Casas i Carolina Moreno. Intèrprets: Nao Albet, Manel Barceló i Maria Rodríguez. Composició: Nao Albet. Escenografia: Pep Duran. Audant escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Maria Domènech. So: Ramon Ciércoles. Audiovisual: Júlia Simó Puyo. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Mònica Bofill. Direcció: Magda Puyo. Coproducció: TNC i Velvet Events. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 d'octubre 2016.

No és la primera vegada que les obres críptiques —potser perquè beuen de les fonts autobiogràfiques i també tràgiques—, de l'autor Lars Norén (Estocolm, Suècia, 1944) han passat per diverses escenaris catalans. Fins ara, però, probablement pel seu caràcter de teatre poc convencional, ho havien fet en tres sales petites i privades: la Sala Beckett, amb l'obra «Dimonis» (2006), la Sala Atrium amb «20 de novembre» (2012) i el Versus Teatre, amb l'obra «Kyla (fredor)» (2014). És la primera vegada que una obra seva forma part de la programació del Teatre Nacional de Catalunya. Lars Norén és considerat el continuador de la nissaga Strindberg, Txèkhov i Ibsen i un dels autors veterans i més reconeguts a tot Europa. Poeta, director i dramaturg, havia escrit i estrenat el 2007, un anys després de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkvoskaïa, l'obra «A la memòria», com també va fer després l'autor Stefano Massini amb el monòleg «Dona no reeducable», vist al Teatre Lliure la temporada passada... [+ crítica]

06 d’octubre 2016

El Versus Teatre reposa la comèdia «Quan l'amor és un joc», de Miquel Murga, ambientada a Rio de Janeiro

«Quan l’amor és un joc», de Miquel Murga. Intèrprets: Pere Anglas, Edu Gibert, Claudia Longarte i la col·laboració d’Edi Barceló. Espai escènic: Albert Borrell. Vestuari: Pilar González. Confecció vestuari: Barbany i Jubay. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Selecció musical: David Murga. Fotografia: Quim Murga. Disseny gràfic: Neus Vallespí. Producció executiva: Roxana Díaz Ortega. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Producció: Versus Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 5 agost 2016. Reposició: 6 octubre 2016.

L'amor dóna per molt. I encara més si és un joc. Com el joc que comença net i acaba enterbolit i que teixeix amb una aparent ingenuïtat la jove protagonista d'aquesta comèdia que embolica el millor amic del seu pare en un moment que les veteranes relacions de parella d'ells dos trontolla. Miquel Murga no abandona el gènere de la comèdia —que hauríem d'anomenar de bulevard sense complexos— i que l'ha portat als escenaris en les últimes temporades amb la direcció de muntatges com «Divorci», «T'estimo, però no tant» o «Vis a vis a Hawai». Aquest estiu fa doblet amb l'autoria i direcció de «Quan l'amor és un joc», al Versus Teatre, i amb la direcció d'«Una família indecent», d'Ever Blanchet, al Teatre Gaudí Barcelona (motiu d'una altra crítica aquí mateix)... [+ crítica]

05 d’octubre 2016

La Seca recupera la versió catalana de «Les criades (Les bonnes)», de Jean Genet a la Sala Leopoldo Fregoli

«Les criades (Les bonnes)», de Jean Genet. Adaptació dramatúrgica de Genoveva Pellicer. Intèrprets: Elisenda Bautista i Meritxell Sabater. Escenografia: Teresa Martí i Magda Mira. Il·luminació: Albert Julve. Direcció: Genoveva Pellicer. Companyia Perlimplín. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 30 gener 2015. Reposició: 5 octubre 2016.

Jean Genet (París, 1910 - 1986), autor controvertit per la seva vida personal, va posar els pèls de punta als seus coetanis, el 1947 quan, entre altres temeritats creatives, va escriure l'obra 'Les criades'. Considerada aleshores com una punyalada a la burgesia consolidada del segle XX, en plena postguerra mundial, amb el pas del temps, 'Les criades', en les diverses versions i adaptacions que se n'han fet, ha anat agafant, cada vegada més, un to de gènere de thriller light. I això potser perquè ja no hi ha burgesia contra la qual llençar els dards i el poder econòmic, en més de mig segle, ha canviat de mans sense saber a hores d'ara en quina mà s'ha acumulat. Una de les últimes versions de 'Les criades' va passar fugaçment pel Festival Grec de l'estiu passat, al Mercat de les Flors, amb la companyia del Sadary Movement Laboratory, de Corea del Sud, amb una posada en escena que posava l'accent més en el treball físic que no pas en la paraula... [+ crítica]

02 d’octubre 2016

«Scaramouche». Llibret de Joan Lluís Bozzo. Lletres cançons de Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives. Música i orquestració d'Albert Guinovart. Intèrprets: Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies, Marcel Clement. Músics orquestra: Marc Garcia i Marta Muñoz (piano), Xavi Navarro i Andreu Gallén (teclats), Edurne Vila i Helena Muñoz (violí), Esther Vila i Marta Perna (violoncel), Guillermo Prats i Eduard Arribas (contrabaix), Quim Ollé i Ramon Vilalta (flauta), Francesc Puig i Xavi Pendon (clarinet), Cati Terrassa i Martí Marsal (trompa), Josep Gomariz i Natxo Jiménez (trompeta), Ferran Armengol i José Vicente Espinosa (percussió), Josep Gomariz (coordinador orquestra). Escenografia original: Alfons Flores. Modificacions escenogràfiques puntuals: Dagoll Dagom. Ajudant escenografia i attrezzo: Sarah Bernardy. Construcció escenografia: Taller Castells Arts-cènics / Carles Piera / Tusa. Ajudant attrezzo: Mercè Luchetti. Vestuari: Montse Amenós. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente. Pràctiques vestuari: Marc Udina. Coreografia: Francesc Abós. Mestre d'armes: Jesús Esperanza. Lluita escènica: Kike Inchausti. Disseny il·luminació: Albert Faura. Assistent il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudant caracterització: Pinda Aguilar. Postissos i perruqueria: Fent i Desfent / Mario Audello. Cap tècnic: Carles Fernández. Operador de so: Jordi Ballbè. Microfonista: Cristian Nadal. Auxiliar de so: Jordi Clopés. Operador de llums: Ignasi Morros. Elèctrics: Jordi González i Sergio Santafé. Regidor: Tito Lucchetti. Maquinista: Joan Bonany. Vestuari: Fernando Juárez. Perruqueria i maquillatge: Noemí Jiménez. Producció executiva i gerència: Anna Rosa Cisquella. Director de càsting: Miquel Periel. Operador vídeo càstings: Dimas Bozzo. Adjunt direcció musical: Andreu Gallén. Direcció musical: Joan Vives. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 1 d'octubre 2016.

Un pare, a la sortida de la representació del musical «Scaramouche» del Teatre Victòria, explica als seus dos plançons, d'uns 8 i 10 anys, el que han vist, més enllà de la brillantor de l'espectacle, durant gairebé tres hores que han passat volant, i de l'aventura del clàssic «Scaramouche» versionada per Dagoll Dagom. El pare-espectador aprofita l'oportunitat per fer pedagogia social, pensant segurament en el que els espera als seus fills quan es facin grans. «A França», els diu, «va començar la primera de les Revolucions de tot Europa per fer fora els que manaven i s'enriquien a costa de la gent del poble i van guanyar perquè els de baix sempre són més i tenen la raó.» Ja se sap que no totes les revoltes són tan simples i no totes acaben igual de bé —pensem en les mes recents del sud del Mediterrani, per exemple—, però al progenitor dels dos joves espectadors se'l veu encara tocat per la passió que encomana l'èpica i la utopia quan es mitifiquen i se'n fa una ficció, que és a vegades el que s'aproxima més a la realitat que no pas el manual d'història de rigor. Aquesta senzilla anècdota a peu de carrer em convenç que una de les intencions del nou musical de Dagoll Dagom es compleix: missatge subliminal sociopolític aprofitant el període la Revolució Francesa de la dècada del 1789 al 1799, amb la posada en escena de la llegenda de Rafael Sabatini (Jesi, Itàlia, 1875 - Adelboden, Suïssa, 1950), autor italià en llengua anglesa (la llengua de la seva mare) de novel·les d'aventures com «Scaramouche» (1921) i també, d'altres menys conegudes com «El capità Blood» (1922) o «El cigne negre» (1932). Si «Mar i Cel» va representar en el seu moment un abans i un després del teatre català, i sobretot del teatre musical català, «Scaramouche» va pel mateix camí. Dagoll Dagom hi ha abocat tot el solatge que porta acumulat en quaranta anys, ha continuat facilitant el relleu escènic i musical amb un planter, en la seva major part, de l'última fornada —que vol dir preparat, exigent i generós a la vegada— i creant un espectacle que no sabries per on retocar perquè arrodoneix una excel·lent factura escènica des del llibret que combina l'aventura, el romanticisme i l'humor, a les lletres de les cançons, el text que juga amb Shakespeare o Goldoni, la netedat i claredat de la seva interpretació, la treballadíssima coreografia dels espadatxins (i alguna espadatxina) i les diverses escenes de lluita d'espases i florets, la suggerent musicalitat que combina diversos gèneres al servei de les diferents classes socials de l'obra, els matisos de la partitura que acoloreixen cada situació, el luxe del vestuari, la calidesa de la il·luminació, la realització amplificada del so i la fastuosa i a la vegada pràctica escenografia modular per representar diversos espais per nivells sense foscos ni pauses que alterin el ritme... [+ crítica]

01 d’octubre 2016

«L'Aplec del Remei», de Josep Anselm Clavé. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrprets cantants: Maria Hinojosa Montenegro, Marta Fiol, Antoni Comas, Josep-Ramon Olivé, Miquel Cobos. Intèrpets actors: Oriol Genís, Roberto G. Alonso. Cor de les Glòries Catalanes: Anna Feu, Griselda Ramon, Joan Mas, Albert Gràcia, Germán de la Riva i Tomàs Maxé. Gran Orquestra Simfònica de l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC): Elias Lleó, Mar Miñana, Helena Ortuño, Esther Carbonell, Rodrigo García, Anna Mirvelashvili, Saioa Alonso, Maria Cuatrecasas, Laura Riera, Agnès Ruiz, Alexeider Pérez, Beatriz Álvarez, Carlos Hernández, Meritxell Llorens, Martina Arquès, Francesc Minguella, Aina Forteza, Miguel Ángel Marí, Helena Bas, Cristina Sevillano, Héctor Pérez, Jahel Queralt, María Rubio, Raül Verdú, Raúl Bote, Antoni Aliaga, Maria Servera, Aarón González, Joan Pàmies, Neus Aranda, Nadia Giner, Xavier Gil, Iker Vélez, Daniel Munarriz i Pablo Dopazo. Elements escènics: Xavier Saló. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Equip del TNC. Moviment: Robert G. Alonso. Edició crítica de L'Aplec del Remei: Francesc Cortès. Assistent musical: Francesc Mora. Assajos orquestre de l'ESMUC: Xavier Puig. Arrajanments musicals La Maquinista i L'Euterpernse: Jordi Cornudella. Sobretítols: Glòria Nogué. Ajudant direcció i recerca documentació: Albert Arribas. Direcció escènica i musical: Wanda Pitrowska. Producció: TNC i ESMUC. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 30 setembre 2016.

Ja fa almenys tres temporades que l'arrencada de la programació del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) és una festa. I l'artífex d'aquesta festa és una directora d'orquestra polonesa, Wanda Pitrowska, l'autèntica identitat de la qual, avui en dia ja no és un secret, però encara hi ha algú —el dia de la meva funció, al meu voltant, un parell d'espectadores!— que s'emporta la sorpresa mentre intenta esbrinar qui és la tal Pitrowska que, per postres, xapurreja el català. I com que això és com la màgia dels Reis, mentre duri la santa innocència, no desmuntem la il·lusió, una il·lusió que, segons un dels últims acords del TNC, pot durar fins a l'any 2021, que és el termini fins al qual s'ha renovat la direcció artística de Xavier Albertí. La festa d'aquest any ha recuperat, si no de l'oblit almenys de la hibernació, Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824 - 1874), fundador del moviment coral i orfeonístic català i aglutinador de la classe obrera en associacions moviments musicals i culturals. Conegut principalment com a músic, va ser també compositor i escriptor, a més de polític, en una època gens plàcida... [+ crítica]