El Maldà «fa l'agost» amb la reposició del musical de cambra «Tot el que no ens vam dir», d'Alícia Serrat i Miquel Tejada

«Tot el que no ens vam dir». Llibret i lletres d'Alícia Serrat. Música de Miquel Tejada. Intèrprets: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sonia Catot, Clara Solé i Estel Tort. Pianista: Miquel Tejada. Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina. Escenografia: Toni Luque. Ajudantia escenografia: Clara Solé. Direcció producció: Mireia Vericat. Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura. Edició gràfica i fotografia: Àgata Casanovas. Producció artística: Daniel Anglès. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà, Barcelona, 2 juny 2018. Reposició: 6 agost 2018.


Una trilogia musical de cambra. Això és el que es troba en aquest segon espectacle, «Tot el que no ens vam dir», que vol ser la cara intermèdia del primer espectacle de la sèrie, «Per si no ens tornem a veure», i que, segons els seus creadors, tindrà una tercera part en una pròxima temporada, sempre sobre les incerteses i els remolins de l'amor. Darrere d'aquestes propostes hi ha una sòlida preparació tècnica i interpretativa, amb una bona composició musical del músic i compositor Miquel Tejada que és, esclar, el gruix més important de la proposta que s'acaba explicant i, en realitat, introduint cada peça musical, amb el llibret i les mateixes lletres de cadascuna de les cançons. Podríem titllar alegrement de proposta romàntica la història que hi ha de fons en aquest segon espectacle, però no seria just fer-ho perquè hi ha també reflexió, contradicció, frustració, incertesa, felicitat, tristesa, amor, odi, vida i mort. De fet, tot allò que la filosofia existencial continua plantejant a totes les generacions... [+ crítica]

L'amfiteatre de Montjuïc es posa el “maillot groc” del Grec 2018 amb una mitjana molt alta d'ocupació

 Les tendències del Festival Grec són com les tendències de vot: pugen i baixen, oscil·len i es capgiren segons els vents que bufen. Aquest Grec 2018 els vents han bufat a favor de l'aire lliure. I d'aquesta manera, l'amfiteatre Grec de Montjuïc s'ha posat al capdavant de tots els espais pel que fa a la mitjana d'ocupació amb una xifra gairebé de rècord: un 92,5% amb alguns dels espectacles pràcticament al 100%. L'amfiteatre, símbol del Grec, ha pujat al pòdium, doncs, amb el maillot groc. Un maillot que ha compartit, a dreta i esquerra, amb els espais de Montjuïc: el Teatre Lliure —amfitrió dels espectacles anomenats internacionals— i el Mercat de les Flors —fidel com li pertoca als espectacles més destacats de dansa— amb ocupacions mitjanes del 92% i el 90% respectivament. A l'altra banda de muntanya, el Lliure de Gràcia i el TNC de les Glòries no han quedat enrere, amb un 98% i un 95% atribuïts en exclusiva als espectacles «Là» i «Falsestuff». En canvi, l'anomenat Grec Ciutat, és a dir, aquell que ha englobat sota el seu paraigua els teatres urbans de Barcelona, ha patit les conseqüències d'una programació més «conservadora»... [Article íntegre del Balanç del Grec 2018]

La Sala Versus Glòries reposa l'obra «Sota la catifa» de Jordi Calafí i Alexis García estrenada anteriorment al Teatre Gaudí Barcelona

«Sota la catifa», de Jordi Calafí i Alexis García. Banda sonora original: Malacara & Wilson Band. Intèrprets: Jordi Casdellans, Ramon Godino, Òscar Jarque i Raül Tortosa. Intèrprets audiovisual: Sílvia Sabaté, Rafaela Rivas, Enric Barba, Unai Mayo i Jan Garcia. Escenografia, vestuari i direcció de producció: Jofre Blesa. Disseny il·luminació i espai sonor: Daniel Gener. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció fotografia: Clàudia Pujol. Ajudant direcció audiovisual: Xavier Pijuan. Direcció audiovisual: Esteve Rovira. Producció audiovisual: Laboina Produccions. Direcció escènica: Òscar Molina. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 3 agost 2017. Reposició: Sala Versus Glòries, Barcelona, 2 agost 2018.

Els dos autors d'aquesta obra escrita a quatre mans debuten en el teatre amb un tema que es pot situar a mig camí del thriller i la comèdia. Jordi Calafí (Martorell, Baix Llobregat, 1974) i Alexis García (Matanzas, Cuba, 1977) provenen principalment del món del cinema i el guionatge, i aquesta etiqueta es nota en l'estructura de «Sota la catifa», que arrenca com si els espectadors es disposessin a veure una pel·lícula en blanc i negre, inclou alguns petits muntatges audiovisuals també en blanc i negre que desvelen les interioritats dels protagonistes i segueix les lleis del guió creant una certa incògnita fins a trobar la clau del desenllaç. Tot això, dit i explicat força linealment amb alguns flaixbacs, sense que els espectadors hagin de decidir, per exemple com es fa en algunes obres teatrals prou conegudes, qui és el culpable i per què ho és ni tampoc qui és el mort i per què hi està. Dic això perquè com que en tot thriller, com mana el gènere, hi ha un mort, no seria gens estrany que dels altres tres presumptes culpables —Agatha Christie ho posava més difícil per als lectors i espectadors— els guionistes decidissin optar per tres solucions diferents i fer que els espectadors en triessin una. M'ho va semblar, que potser seria això, durant el plantejament, però al cap de tres quarts d'hora ben bons —el muntatge dura uns 70 minuts— ja vaig veure que la cosa no anava per aquí i que tot quedaria resolt i ben resolt... [+ crítica]