L'ILLA DELS SECRETS

«La isla del Aire», d'Alejandro Palomas. Intèrprets: Núria Espert, Miranda Gas, Vicky Peña, Candela Serrat i Teresa Vallicrosa. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Paco Ariza. Música original i espai sonor: Orestes Gas. Videoescena: Álvaro Luna, amb la col·laboració d'Elvira Ruiz. Caracterització: Núria Llunell. Veu: Anabel Moreno. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Mireia Farrarons. Direcció tècnica: Moisès Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d'escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudantia de vestuari: Maria Albadalejo. Sastreria: Noelia Echevarria i Laura Grané. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l'escenografia: Pascualín Estructures i Taller d'escenografia Castells. Confecció del vestuari: Goretti Puente. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Suport comunicació Núria Espert: Belén Herrero. Reportatge gràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Agraïments: Jorge de la Garza. Producció: Teatre Romea. Ajudantia de direcció i regidoria: Montse Tixé. Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona, 30 març 2023.
 

A vegades, la incorporació en un repartiment d'un actor o una actriu determinats eclipsa el contingut de l'obra. Això és el que li passa en part en aquesta versió teatral de «La isla del Aire», que parteix de la primera part novel·lística de la trilogia «El tiempo que nos une» de l'escriptor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967). No hi ha dubte que la presència de l'actriu Núria Espert en una obra al Teatre Romea, on va començar encara adolescent i hi torna una altra vegada en plena forma a la ratlla dels 88 anys—, és de les que eclipsen l'obra. I l'obra, malgrat tot, hi és. Davant d'uns majestuosos cingles de rocam que val la pena de suggerir a l'autor Jordi Galceran i la companyia de «FitzRoy», del Teatre Borràs, que si els en falten per a la seva cordada d'escalada les demanin en prèstec al Teatre Romea. No és casualitat que la majestuosa i a la vegada tenebrosa escenografia de «La isla del Aire» em porti a «FitzRoy» perquè si allà hi ha quatre dones amb els seus conflictes interiors, aquí n'hi ha cinc que no es queden enrere en portar una motxilla carregada del llast de tota una vida, des de la més gran, l'àvia, a les dues filles, les mares, i les dues nétes, les més joves. Darrere de l'obra «La isla del Aire», que agafa el nom evidentment de l'illot deshabitat que hi ha al sud-est de l'illa de Menorca, pertanyent a Sant Lluís —característic també pel far que l'habita, a banda d'un petit habitatge, un estable i un magatzem—, hi ha els records del passat, el record tràgic de la pèrdua al mar després, de sortir a navegar, de la tercera néta de la família matraircal —personatge absent que, com tots els personatges absents, és el pistó que encèn la trama— i hi ha la presència fantasmagòrica dels homes que, un a un, han burxat com si fossin un filaberquí cadascuna de les cinc dones de «La isla del Aire»... [+ crítica]

PASSAR EL DOL AMB “MARIACHIS”

«Tot el que passarà a partir d'ara», de Joan Yago. Intèrpret: Nil Cardoner. Músics: Víctor Hugo Ballesteros, Marco Tulio Palacio i Juan Carlos Riaño (Mariachi Cielito Lindo Barcelona). Espai escènic: Ona Grau. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Àlex Polls. Vídeo: Alfonso Ferri. Ajudant d'escenografia i vestuari: Albert Ventura. Assistent de moviment: Ariadna Montfort. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Georgina Surià. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 març 2023.

Potser sí que el cànon obliga a dir que «Tot el que passarà a partir d'ara» és un “monòleg” teatral, però cal advertir que aquesta última creació del dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), aquesta vegada sense la companyia La Calòrica de la qual és fundador, és en realitat un relat curt d'excel·lent contingut literari que s'ha adaptat al teatre, per si algú encara dubta del dilema que a vegades es planteja entre la simbiosi de teatre i literatura. Si l'adaptació a més —ja sé que probablement l'autor no n'ha estat conscient que escrivia un relat literari—, aconsegueix que un espectacle en solitari de 90 minuts —que de fet sobrepassa el temps prudencial d'un “monòleg”— mantingui els espectadors amb l'ai al cor tota l'estona, la conjunció entre les dues disciplines dóna un resultat d'èxit que en aquesta ocasió cal atribuir, sobretot, a la interpretació de Nil Cardoner, però que també és una combinació triangular del mateix Joan Yago, com a autor, de l'actor Nil Cardoner que assumeix el paper de l'adolescent de setze anys que s'enfronta a la malaltia durant deu anys i la mort del pare, i de la directora Glòria Balañà Altimira. Els tres s'enfronten a una realitat fràgil i inevitable que només pot ser tocada amb guants de seda, com aquells guants amb què es consulten els antics incunables. L'adolescent protagonista fa una mena de “road movie” urbana que dura no gaire més d'una hora. Gairebé, doncs, una part del tempo real de la representació d'hora i mitja. Un recorregut que va des que rep l'avís que vagi a l'hospital, si vol veure per última vegada el seu pare, fins a l'últim contacte amb ell a la unitat de pal·liatius. Entremig, després d'una breu introducció de sofà que l'engoleix i que juga amb l'estat anímic de bona part de l'adolescència actual, l'Èric —com s'anomena el protagonista— relata la seva visió del món de setze anys, la relació amb els amics, la relació amb la mare, amb el seu germà que té cinc anys menys que ell, la visió de la parada del bus d'un infant disfressat de pingüí, de la festa dels amics i del viatge en bus i un avi amb cadira de rodes, del tram de carrer fosc fins a aturar un taxi, del trajecte amb un taxista, de l'última conversa amb el pare... [+ crítica]

AIXECA'T I CAMINA... SI LA FILLA DE DÉU VOL!

«Les maleïdes», de Sergio Baos. Intèrprets: Lorena Faus, Alícia Garau, Àlvar Triay i Teresa Urroz. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Marga López. Espai sonor: Joan M. Albinyana. Música original, composició, teclats i direcció musical: Sara Mingolla. Construcció escenografia: Pascualin Estructures. Fotografia: Luis Ortas. Regidoria: Santi Celaya. Músics col·laboradors a l’enregistrament: Faust Morell (guitarres), Gabriel Saito (trompeta i fiscorn), Benjamí Salom Miró (violí i viola) i Joan M. Albinyana (baixos). Una producció del Teatre Principal de Palma i la Sala Beckett. Premi Pere Capellà de Teatre / 51 Premis Octubre'22. Ajudantia de direcció: Joan M. Albinyana. Direcció: Marga López. Sala Dalt. Sala Beckett. Barcelona, 22 març 2023.

La fe mou muntanyes, ja ho diuen. Com la fe que encamina la vida d'una de les tres dones protagonistes de «Les maleïdes», una tragicomèdia que evoluciona progressivament cap a comèdia esbojarrada, autoria de l'actor, director i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, Illes, 1976) que els Premis Octubre van guardonar en la seva versió textual. He dit “comèdia esbojarrada” per començar advertint sense embuts els espectadors. També caldria dir que el muntatge —amb música original de Sara Mingolla, bravo!— beu de les fonts del cinema d'acció. Però jo aniria encara més enllà —o més ençà, depèn— perquè s'hi veu una estructura i un guió de fons que sembla que estiguin fets a mida per convertir-se en una novel·la gràfica o en un còmic en vinyetes del gènere negre. L'autor Sergio Baos fa una carambola entre la tradició religiosa que arrosega bona part de la societat més pròxima actual per raons òbvies de coneixement de la cultura ancestral i de la ideologia imposada posteriorment i el gènere negre en clau de road movie. I no es conforma a centrar-ho en les tres protagonistes de la pel·lícula —diguem-ho així— sinó que amplia el ventall de personatges en una arriscada aposta per moure's en l'acció temporal, ara endavant i ara endarrere, fer canvis de veu, aplicar el moviment gestual i estimular la imaginació dels espectadors amb el poder de la suggestió de la paraula i de la narrativa convertida en conte de gènere negre i fosc, però escenogràficament tintat de rosa i neons de carretera, quan convé... [+ informació]

¿QUÈ FA EL POBLE DANÈS AMB UN PRÍNCEP CONCO?

«La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets 2023: Aina Ros, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Saez i Laura Muñoz. Intèrprets 2013: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia: Roger Orra. Il·luminació: Fran Agramunt. Vestuari: Antonio Harillo. Vídeo: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet i Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 març 2023. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
 

La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d'Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s'entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l'efecte que ni l'ADN modern els faria sortir de dubtes. El conte popular de Hans Christian Andersen (Odense, 1805 - Copenhaguen, 1875) és un dels molts que l'autor ambienta en personatges de l'època, arran segurament d'un dels seus viatges a Anglaterra. L'enllaç del qual parla és històric: el de la princesa Alícia d'Anglaterra, una dels nou fills de la reina Victòria —la monarca del Regne Unit que ha durat més temps al tron—, amb el príncep Lluís IV de Hessen-Darmstadt. La cosa del pèsol, si es va fer o no, potser no ho sabrem mai. Però el cas és que, d'una manera o altra devia funcionar perquè el matrimoni dels prínceps va tenir també set fills. El conte s'ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions s'apunta a la llibertat d'elecció a l'hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d'Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l'enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos... [+ crítica]

LES IMPERTINÈNCIES DE LA CAPMANY

«Vent de garbí i una mica de por», de Maria Aurèlia Capmany. Versió: Albert Boronat i Judith Pujol. Composició: Marcel Bagés i David Soler. Intèrprets: David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Àurea Màrquez, Miquel Malirach, Albert Mora, Míriam Moukhles i Joan Solé. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari i caracterització: Giulia Grumi. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Joan Solé. So: Roc Mateu. Moviment: Anna Rosell. Vídeo: Carme Gomila. Ajudanta d'escenografia: María Alejandre. Ajudanta de vestuari: María Albadalejo. Ajudant d'audiovisuals: Marc Homar. Agraïments especials: Corpocación Radio Televisión Española. Equips tècnics i de gestió del TNC. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Ajudant de direcció: Mauricio Sierra. Direcció musical: Marcel Bagés i David Soler. Direcció: Judith Pujol. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 març 2023.
 

Que la Campany —com li deien la gent del seu temps— se la sabia llarga és un fet. La seva sornegueria i loquacitat verbal la va qualificar com una de les oradores més brillants de mitjan segle passat. No calia que hi hagués un gran tema per estripar. Ella en tenia prou amb la seva capacitat expositiva per enganxar l'auditori. Era la Capmany que, a banda de la seva activitat cívica i política i del seu activisme antifranquista i feminista, posava el seu saber al servei del que feia més falta: si calia fer novel·la, feia novel·la («El cel no és transparent» i «Un lloc entre els morts», les dues Premi Sant Jordi entre una vintena de títols); si calia fer literatura per a joves, feia literatura per a joves («El malefici de la reina d'Hongria», entre mitja dotzena més de títols), si calia fer conte curt, feia conte curt («Coses i noses», entre mitja dotzena de títols més); si calia fer teatre, feia teatre (unes set obres entre sainets, cabaret o història, com «Vent de garbí i una mica de por») a més de fundar amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual amb una seu emblemàtica a la cúpula del Coliseum. Políticament, si calia ser regidora de l'Ajuntament per enfortir la cultura, feia de regidora, afiliada als socialistes catalans de l'època. I per si no n'hi havia prou va publicar nombrosos títols d'assaig, dietaris, memòries i va traduir sobretot del francès i de l'italià, Simenons, Calvinos i Pirandellos, entre molts altres. I si calia presidir el Centre Català del PEN, el presidia (1979 - 1983). La seva Obra Completa, en 7 volums, és una de les excepcions entre l'oblit del patrimoni literari català. La Capmany, posats a fer-la popular, té carrer en una vuitantena de poblacions catalanes. Ella sola cobreix part del dèficit de noms de dones als carrers catalans. Tot queda dit... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DE “BICICLETA CULLERA POMA”

«3 desitjos». Dramatúrgia: Marc Lluís Fernández. Música i lletres: Carles Alarcón. Intèrprets: Marc Lluís Fernández, Judit Malet, Mercè Martínez i Carles Alarcón (piano). Disseny escenografia: Enric Romaní. Disseny vestuari: Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: Dani Gener. Producció: Montse Farrarons. Producció executiva: Marina Marcos. Premsa i comunicació: Ester Cánovas i Anna Castillo. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Aules – Escola d’arts escèniques, La Lleialtat Santsenca, Eva Ximenes, Eixample Teatre, Dani Campos i Nina Gramunt. Companyia La Sinàptica. Una producció d’El Maldà. Direcció moviment: Oscar Reyes. Direcció musical: Carles Alarcón. Direcció: Pilar Capellades. El Maldà, Barcelona, 15 març 2023.
 

Que Mercè Martínez és una de les actrius i cantants que més garanteixen la fortalesa del musical català ho sap tothom i és profecia. Que últimament ha excel·lit en espectacles musicals de mitjà format com «T'estimo si he begut», «Forever Young» o «Golfus de Roma», també. Per això s'agraeix que hagi acceptat ara fer una interpretació “sabàtica” de petit format a la sala El Maldà en una estrena de musical d'autoria cent per cent catalana amb un paper no gens senzill (una doctora en neurologia i dues cares anomenada Eva Prados) que la continua mantenint en el seu bon nivell polifacètic i que li dóna de nou l'oportunitat de mostrar a flor de pell dels espectadors tant la seva capacitat escènica, com la seva vis humorística quan cal, ni que sigui dins d'un drama personal, així com la qualitat vocal en les seves interpretacions. I ho fa acompanyada de dos intèrprets i cantants —Marc Lluís Fernández, autor també de la dramatúrgia, i Judit Malet, que representen una parella a la trentena que s'enfronta a una variant minoritària del procés d'Alzheimer en gent jove—, a més del compositor, autor de les lletres i pianista Carles Alarcón. «3 desitjos» és un espectacle que ve a ser l'altra cara del conegut documental «Bicicleta Cullera Poma», al voltant de la malaltia de l'Alzheimer de l'exalcalde i president Pasqual Maragall. Que en un moment donat, en una de les proves, la doctora en neurologia utilitzi aquesta tríada lingüística (bicicleta cullera poma) una de les típiques del formulari de la detecció del diagnòstic, porta a la memòria aquell altre documental. Però el musical «3 desitjos», esclar, és tota una altra cosa perquè posa sobre la taula —o sobre l'escenari— una realitat poc coneguda sobre l'Alzheimer i que de manera escadussera pot afectar també la població més jove... [+ crítica]

L'ENIGMÀTICA “DONA D'AIGUA” DELS ENCANTATS

«Els Encantats», de David Plana. Intèrprets: Guillem Font, Sandra Pujol, Òscar Rabadán i Hanna Tervonen. Escenografia: Pol Roig. Il·luminació: Cube.bz. Vestuari: Pau Aulí. Composició musical i espai sonor: Pau Matas. Moviment: Ester Guntín. Ajudant de vestuari: Pau Nieto. Fotografia i vídeo promocional: Kiku Piñol. Caracterització fotografia: Claudia Abbad. Producció: Sala Beckett. Ajudanta de direcció: Rita Molina Vallicrosa. Direcció: Lucia Del Greco. Sala Baix. Sala Beckett, Barcelona, 10 març 2023.

El fet que la història del guionista i dramaturg David Plana (Manlleu, Osona, 1969) es presenti amb el títol d'«Els Encantats» pot crear una dualitat d'interpretació. ¿Espai físic o estat anímic? Ara ja sabem del cert, però, que es refereix a Els Encantats del Pirineu català, les dues gegantines muntanyes que vetllen l'Estany de Sant Maurici al Parc Nacional d'Aigüestortes, damunt d'Espot. No és que l'autor hagi volgut fer, com ha fet el dramaturg Jordi Galceran amb la Patagònia de FitzRoy, una cordada pirinenca sinó que el paratge muntanyenc i boscós pirinenc li va de primera per situar-hi els tres membres d'una família —pare amb els dos fills, germà i germana ja postadolescents i de vida lliure— que mantenen el mite del record del temps feliç arran d'una anada al Pirineu quan encara eren adolescents. L'obra de David Plana data almenys del 2015, quan va guanyar ex aequo amb Josep Maria Miró el premi Frederic Roda de Teatre. No l'havia estrenada fins ara i, quan ha arribat el moment, l'autor ha aixecat una lleugera polseguera en expressar el seu “xoc” en veure els primers assajos de la posada en escena que ha creat la directora d'origen italià Lucia Del Greco (Roma, 1992). Un “xoc” que sembla que ha perdurat almenys fins al dia de l'estrena perquè l'autor no es va afegir amb la resta de la companyia a la sortida a l'escenari per al ritual de salutació... [+ crítica]

QUE ENTRIN ELS CLOWNS!

 «L'alegria que passa». Una idea d'Anna Rosa Cisquella a partir de l'obra de Santiago Rusiñol. Text de Marc Rosich. Lletres de Marc Rosich i Andreu Gallén. Música d'Andreu Gallén. Dramatúrgia d'Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariadna Peya i Marc Rosich. Intèrprets: Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís. Eloi Gómez, Àngels Gonyalons, Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Pianos: Mariona Castillo, Júlia Genís, Eloi Gómez, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Guitarres: Jordi Coll i David Pérez-Bayona. Disseny d'escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny d'il·luminació: David Bofarull (AAI). Disseny de so: Jordi Ballbé (Focus). Disseny de caracterització: Clàudia de Anta. Disseny gràfic: Marc Sardà Martí. Producció artística: Anna Rosa Cisquella. Cap de procucció i administració: Natàlia Obiols. Cap de comunicació i adjunta de producció: Anna Candelas. Auxiliar de producció: José Luis Segador. Direcció tècnica: Titín Custey. Operador de llums: Orol Mestre / Sergio Santafé. Tècnica de llums: Xènia Lledó. Operador de so: Marcel Ferrer. Tècnic de so: Bernat Villà. Regidora i sastressa: Olga Fibla / Teresa Navarro. Maquinista: Bernat Salvà. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí. Construcció escenografia: Pascualín i Pro-escena. Acabats escenografia i attrezzo: Carles Piera. Premsa: Aloma Vilamala i Mireia Mora (La Tremenda). Màrqueting Teatre Poliorama: Ivan Danot. Màrqueting on-line, web i ticketing Teatre Poliorama: Sem Pons (BARC Comunicació). Fotografia: David Ruano. Audiovisuals: Mar Orfila i Anna Molins. Animació gràfica: Joan Thelorius. Making of: Mariona Escoda i Pau Miró. Guia didàctica: Xavier Blanch. Estudiant en pràctiques d'escenografia (Institut del Teatre): Mariona Ubia. Agraïments: Eòlia, Carlos Renedo, Albert Miret, Oido, Eloi López, Georgia Stewart, Júlia Sanz Fernández, Marc Angelet i Ferran Comangla. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Direcció musical: Enric Gallén. Direcció d'escena: Marc Rosich. Un espectacle de Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 6 març 2023.

La companyia Dagoll Dagom tanca mig segle amb un gran espectacle musical que fa honor al Modernisme que va intentar establir Santiago Rusiñol. I ho fa amb aquella “alegria”, la que “passa” i potser no tornarà, però que haurà deixat una enorme empremta al llarg dels cinquanta anys d'història, sempre amb el vaixell de «Mar i cel» a punt a les drassanes per embarcar-se ni que sigui per última vegada horitzó enllà. «L'alegria que passa» és un espectacle musical cent per cent que captiva des del primer moment fins a la nota final. El ritme no té aturador. La banda sonora marca tots els passos, els anar i venir i els girs de guió que el text i la dramatúrgia col·lectiva han fet a partir de la peça breu de Santiago Rusiñol. Si en molts musicals, el discurs hi té un gruix considerable, aquí s'ha deixat la paraula al mínim imprescindible per fer que siguin les peces musicals, tant les corals com les interpretades en solitari, allò que mani la trama. I s'ha fet amb una diversitat d'estils, des del més electrònic i raper al més melòdic o acústic. Es podria dir que el musical «L'alegria que passa» és un gran ventall que s'obre per explicar una història que conté dosis d'intriga, d'odi, de gelosia, d'amor, de conformisme, de somni, de repressió, d'obrerisme, de caciquisme, de llibertat i de feminisme. «L'alegria que passa» fa, a més, una mena de picada d'ullet a la història del musical, a la més pròxima també perquè, quan tot està a punt, que passin els clowns!... [+ crítica]

LA VIDA TÉ UN COST

«Cost de vida (Cost of living)», de Martyna Majok. Traducció d'Adriana Nadal. Intèrprets: Julio Manrique, Pau Roca, Anna Saun i Katrin Vankova. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Moviment: Anna Rubirola. Construcció escenografia: Taller Jorba Miró. Producció: Adriana Nadal i Pol Cornudella. Cap tècnic del teastre: Iker Gabaldón. M`rqueting i comunicació: Focus. Fotografia; Kiku Piñol. Disseny gràfic: Eduard Bosch. Xarxes Sixto Paz: Eladi Bonastre. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Institucions; ICEC. Agraïments: Institut Guttmann, Jana Arimany, Aspace. Coproducció: Sixto Paz i La Villarroel. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Pau Carrió. Cia. Sixto Paz. La Villarroel, Barcelona, 5 març 2023.

 Per parlar de la solitud, de la necessitat d'estima, del rebuig dels prejudicis o de l'estigma de ser diferent sovint no cal un gruixut tractat de psicologia o un assaig sobre les relacions humanes sinó que n'hi ha prou amb una obra teatral que grati en les qüestions més aspres per extreure'n el punt de dolçor que es pot trobar en el seu fons. Això és el que fa l'autora d'origen polonès establerta als EUA, Martyna Majok (Bytom, Polònia, 1985), amb una obra que, per la seva honestedat, pel seu risc i per la pàtina de refinada ironia que amaga, que fins i tot convida al somriure en les situacions més àrides, va ser distingida el 2018 amb el premi Pulitzer de teatre. Només quatre personatges. Un d'ells, el de la cuidadora, aparentment el que representaria els inicis precaris de la mateixa autora, immigrada amb la seva família polonesa als Estats Units i, encara més, quan crea l'univers de ficció de «Cost de vida» a partir que rep la notícia d'una mort propera i, sense recursos per sortir de Nova York, topa amb un teló de neu que cau en un dia de gener (gràcies per la documentació, Aix Phillips). Aquest ambient gèlid es reprodueix en la posada en escena de «Cost de vida» que el director Pau Carrió —i em temo que el conjunt de la compayia— ha respectat al màxim amb una nitidesa escenogràfica: unes capses de cartró, una banyera, un tamboret... Probablement la trama té alguns girs que poden desconcertar o mig confondre els espectadors. Tant hi fa. És més important el fons i el que s'hi diu i com es diu i com s'expressen els quatre personatges que no pas una linealitat formal. Per això, els quatre intèrprets, sobretot esclar els dos que fan els papers més delicats, el de la dona tetraplègica després d'un accident (Anna Sahun) i el del doctor universitari amb paràlisi cerebral (Pau Roca) han fet una mena de “master class” amb especialistes de l'Institut Guttmann per entendre les reaccions i els sentiments dels pacients que hi han de recórrer després de perdre una part de les seves facultats de moviment o de parla... [+ crítica]

MADAME BOVARY C'EST NOUS

«Bovary». Text de Michael De Cock, a partir de la novel·la «Madame Bovary», de Gustave Flaubert. Intèrprets: Maaike Neuville, Koen De Sutter i Ana Naqe (soprano). Escenografia i vestuari: Marie Szersnovicz. Il·luminació: Harry Cole. So: Charo Calvo. Coreografia: Lali Estaras. Dramaturgista: Gerardo Salinas. Direcció de producció: Ellla De Gregoris / Lise Bruynseels. Regidoria: Dimi Stuyven. Tècnics: Dimi Stuyven (Il·luminació), Bram Moriau (so), Sobretítols: Inge Floré. Maquinistes: Justine Hautenhauve, Willy Van Barel. Confecció de vestuari: Eugenie Poste & Heidi Ehrhart. Distribució: Saskia Liénard. Producció: KVS de Brussel·les. Coproducció: Perpodium. Amb el suport del Govern Federal Belga via Cronos Invest. Ajudant de direcció: Ricard Soler Mallol. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 març 2023.
 

Només cal recordar que un vicari francès va prohibir als seus feligresos que llegissin «Madame Bovary» quan l'autor Gustave Flaubert la va publicar primer, el 1856, a La Revue de Paris i després, el 1857, quan ja havia estat acusat d'obscè, en suport llibre... Des d'aleshores, a més de les múltiples reedicions, se n'han fet almenys vuit versions cinematogràfiques des dels anys trenta del segle passat fins ara i una minisèrie televisiva. No és estrany que no només fos Gustave Flaubert qui digués allò de «Madame Bovary c'est moi» sinó que, per la seva popularitat, es podria arribar a dir: «Madame Bovary c'est nous». La història d'adulteri situada en una localitat mitjana fora de París va ser escrita per Gustave Flaubert (Rouen, França, 1821 - Croisset, Canteleu, França, 1880) a partir de la imatge que l'autor tenia d'un alumne del seu pare, un metge de poble la dona del qual li era infidel i que va acabar suïcidant-se amb verí. Madame Bovary, fugint de l'opressió paterna, frustrada pels amants i angoixada pels deutes que ha acumulat, recorre també a l'arsènic per posar fi a la seva vida. El realisme de Gustave Flaubert, esclar, no va complaure la societat burgesa de l'època que van rebre la història com una crítica al món que guardaven zelosament embolicat en cel·lofana, però que transparentava del tot amb la seva hipocresia. És sabut que Flaubert odiava la burgesia perquè deia que la seva gent no apreciava la bellesa. No és la primera vegada que es porta «Madame Bovary» al teatre. Aquí mateix, se n'han fet almenys dues versions en dues sales alternatives, avui tancades i barrades, la sala Artenbrut, en una direcció de Glòria Balañà, i la Sala Muntaner, en una direcció d'Àngel Alonso. La versió actual del TNC, que dirigeix Carme Portaceli a partir del text de Michael De Cock, en col·laboració amb el teatre KVS de Brussel·les, s'afegeix a aquest intent d'extreure de «Madame Bovary» l'essència del desig ocult d'alliberament i independència d'Emma Bovary. De totes tres versions es podria dir frívolament: “Conegueu qui era Madame Bovary en només una hora i mitja”... [+ crítica]

D'AQUÍ A CENT ANYS TOTS GREMLINS

«La guerra dels mons», d. H. G. Wells. Adaptació d'Atresbandes (Mònica Almirall, Albert Pérez i Miquel Segovia) i Guillem Llotje. Intèrprets: Mònica Almirall Batet, Guillem Llotje, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia Garrell. Coproducció Teatre Lliure i Atresbandes. Agraïments: Sergi Flores, Pirra, Gaia, Gustavo i Centre Cívic Navas. Direcció d'Atresbandes (Mònica Almirall, Albert Pérez i Miquel Segovia) i Guillem Llotje. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 març 2023.

La companyia Atresbandes, resident aquesta temporada del Teatre Lliure, va experimentar l'any passat una versió sonora radiofònica de «La guerra dels mons», basada en l'obra d'H.G.Wells escrita el 1898. L'any 1938, un any abans de la Segona Guerra Mundial, el guionista, actor, director i radiofonista Orson Welles, va portar a les ones hertzianes un guió sobre una presumpta invasió extraterrestre que va provocar un fort impacte de credibilitat entre els oients dels Estats Units, segurament que més del que el mateix Welles es podia imaginar. Una premonició de les “fake news” actuals, però amb talent i obrint camins sobre el poder de la ficció. La companyia Atresbandes no pretén, em sembla, que ningú surti esverat i corrent per cames de l'Espai Lliure de Montjuïc, on ara ha recuperat la versió sonora en clau presencial, però amb l'atractiu que mostra els secrets de cadascun dels sons, de cada efecte de so, de cada artilugi que utilitza per aconseguir la sensació immersiva inspirada en els diferents 27 capítols de la novel·la d'H. G. Wells. Contràriament al que podria semblar, els intèrprets i manipuladors tècnics no fan ús de la paraula sinó en fugaces intervencions i gairebé sisplau per força. El protagonista, doncs, és el so absolut. I per aconseguir que la recepció sigui nítida, aïllada de qualsevol altre so extemporani, equipa cadascun dels espectadors amb uns auriculars de considerables dimensions, amb unes orelleres connectades, per WiFi o Bluetooth, vermell encès que formen part de l'ambientacio escenogràfica en aquesta versió presencial creant un núvol estès a la platea de l'Espai Lliure, a tres bandes, precisament, com el nom de la companyia... [+ crítica]

EIXAMPLAR ELS PULMONS AMB “BURUNDANGA”

«Burundanga», de Jordi Galceran. Cristina Brondo, Mónica Macfer, Rubén Yuste, Frank Capdet i Pep Martínez. Escenografia. Albert Ventura. So: Roger Quera Il·luminació: Néstor González. Direcció: Borja Rabanal / Albert Doz. Eixample Teatre, Barcelona, 4 març 2023.

El dramaturg Àngel Guimerà va haver d'estrenar «Terra Baixa», el 1896, a Madrid, al Teatro Español, dos anys abans que arribés al Teatre Romea de Barcelona, passant primer per Tortosa i Gràcia. Coses de la vida. Més de cent setze anys després, a Jordi Galceran li va passar una situació similar: va estrenar l'obra «Burundanga» a Madrid, al Teatre Maravillas, i la seva entrada a Barcelona es va produir via Sala Flyhard i Festival Temporada Alta. Finalment va aterrar a La Villarroel l'abril del 2012, fa més de vint anys, on els espectadors van fer el ple. Hi van treballar Roser Blanch, Carles Canut, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergi Matamala, sota la direcció de Jordi Casanovas. El Teatre de l'Eixample, no gaire lluny de La Villarroel, ha repescat ara aquesta obra de l'autor d'«El mètode Grönholm», «El crèdit» o la recent «FitzRoy». I així, l'obra «Burundanga» té una nova oportunitat per a una nova generació d'espectadors i per a aquells que la vulguin recordar amb un repartiment, esclar, totalment nou. A Jordi Galceran l'avala l'espaterrant èxit internacional d'«El mètode Grönholm», comèdia nascuda d'un T6 del TNC i que només alguns van (vam) veure de seguida que faria un llarg recorregut fora dels corrents institucionals. «Burundanga» és una comèdia de rerefons romàntic amb “The End” feliç, com a les pel·lícules rosa, amb petó inclòs... [+ crítica]

DOS PESCADORS AL SOTERRANI

«Kiss me love», d'Oriol Tarrasón. Música: Ferran González. Arranjaments musicals: Jorge Cabrera. Intèrprets: Jorge Cabrera, Annabel Castan, Pep Ferrer i Ignasi Guasch. Escenografia: Sergi Corbera. Audiovisuals: Mar Orfila. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Yaiza Ares. So: Òscar Villar. Fotografia: David Tarrasón. Disseny gràfic: Assad Kassab. Community Manager: Maria Bertran. Estudiant en pràctiques: Llucia Ponseti. Gestor cultural: Eduard Arderiu. Distribució: Xavi Gonzàlez (Escenapart). Producció executiva: Raül Perales Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció de Les Antonietes. Agraïments: Eòlia i Centre de Creació La Caldera. Amb la col·laboració del Teatre L’Artesà del Prat de Llobregat, i el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Oriol Tarrasón. Teatre Akadèmia. Barcelona, 2 març 2023.
          

“A la guitarra elèctrica, Jorge Cabrera! A la guitarra acústica, Ignasi Guasch! A la veu i acompanyament de cors, Annabel Castan! A la percussió sobre bafle, Pep Ferrer!” Bé, no és un concert, però poc hi falta! Sobretot perquè les peces originals de l'obra «Kiss me love» tenen autoria catalana del compositor, actor i director Ferran González ni que s'emmirallin en els millors temps del rock (allò de “Buona nit Barçalooonaa!” que tant agrada cridar al Boss) i que el títol del muntatge porti a la memòria la mítica parella de John Lennon i Yoko Ono i la seva «Kiss kiss kiss». La companyia Les Antonietes s'ha afegit a l'airada que corre aquesta temporada pels teatres sobre posar de manifest les situacions de vulnerabilitat o dependència com «Boja», sobre les malalties mentals, al Teatre Eòlia; «Cost de vida», sobre la tetraplègia i la invalidesa, a La Villarroel; «El peix daurat», sobre la depressió, a la sala Atrium; «Els encantats», sobre la família trencada, a la sala Beckett; i també aquesta «Kiss me love», al Teatre Akadèmia. El dramaturg i director Oriol Tarrasón continua amb el seu cicle de trilogia sobre la família («Un dia qualsevol», sobre la seva àvia; «Kiss me love», sobre el seu pare»; i la que està en procés, «Un ocell sobre la pluja», sobre ell mateix) amb una obra que, com deia, malgrat que està inspirada en la situació personal del pare de l'autor que es va veure afectat per la pèrdua de la memòria, ho fa extensiu a altres situacions no tan habituals de la gent gran o la demència com poden ser els ictus o les conseqüències irreversibles d'un accident de circulació que pot provocar un hematoma subdoral... [+ crítica]

LA MALDAT NO TÉ FRONTERES

«L'adversari (L'adversaire)», d'Emmanuel Carrère. Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Disseny vídeo: Cisco Isern. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnic funcions: Àngel Puertas. Regidoria: Montse Alacuart. Ajudant de direcció: Xavi Ricart. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera. Ajudant d’escenografia en pràctiques: Paloma Lambert. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Taller Totsafara. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Comunicació i distribució: Bitò. Disseny imatge original: Basetis. Disseny gràfic: Santi&Kco. Agraïments: Òptica Sanabre. Producció: Temporada Alta. Direcció: Julio Manrique. Teatre Municipal de Girona, 7, 8 i 9 octubre 2022. Reposició: Teatre Roma, Barcelona, 1 - 19 març 2023.

 S'està veient aquests dies una sèrie basada en fets reals sobre un parlamentari del Regne Unit, John Stonehouse, que abans de l'etapa de Margaret Thatcher es va involucrar en un afer tèrbol d'espionatge sisplau per força lligat per un xantatge del règim de la Txecoslovàquia en plena Guerra Freda, molt abans de la caiguda del Mur. Stonehouse, ofegat pels deutes i per la descoberta a la premsa del seu cas, amb adulteri inclòs amb imatges reveladores, decideix adoptar una personalitat diferent d'un ciutadà difunt i simular la seva desaparició com a Stonehouse fugint a Austràlia. Però l'estratagema li dura poc i aviat és descobert, entre altres coses perquè el seu vot de parlamentari és imprescindible per a l'equilibri del feble govern anglès de l'època abans de l'entrada de la Dama de Ferro. Contràriament a Jean-Claude Romand, el protagonista de la novel·la «L'adversari» d'Emmanuel Carrère, el parlamentari anglès John Stonehouse no va matar la seva família, gos inclòs, ni va calar foc a casa, sinó que va acceptar la presó i es va fer fort en la seva pròpia mentida. Això fa pensar que hi ha una diferència entre un polític —que davant d'un mal pas sempre pot dir que és perseguit per la seva ideologia— i un ciutadà de carrer que no té una excusa tan senzilla. L'escriptor francès Emmanuel Carrère (París, 1957), que es va cartejar amb l'assassí quan ja era a la presó, va estar més de sis anys a escriure la diabòlica història de Jean-Claude Romand que durant divuit anys es va fer passar per metge i funcionari de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), va muntar tripijocs d'estafa financera per sobreviure, fins que el gener del 1993, en veure's descobert després d'haver aguantat la farsa tants anys sortint cada dia de casa per anar a la feina o anant de viage, però en realitat passant les hores dins el seu cotxe en estacions d'autopista i altres indrets apartats, va decidir després d'un dinar familiar, matar la dona, els fills, els pares, el gos i, després d'autointoxicar-se, va calar foc a l'habitatge amb la mala sort de sobreviure i estar un temps en coma fins que, un cop recuperat, va passar a la presó el temps de la sentència que li va caure pel múltiple assassinat familiar: cadena perpètua convalidada per vint-i-un anys que es van acabar de complir el 2015... [+ crítica]