L'actriu Greta Fernández (Barcelona, 1995), filla del també actor Eduard Fernández, ja fa temps que té una extensa trajectòria en cinema i televisió. Però un dia també va fer teatre. Ara ha estat coronada amb la Concha de Plata del Festival a la millor actriu de Sant Sebastià pel seu paper a la pel·lícula «La hija de un ladrón», també amb el seu pare com a protagonista. Greta Fernández va ser present als escenaris catalans en els últims tres anys amb una obra colpidora, «Amanda Todd», amb dramatúrgia d'Àlex Mañas. Es va estrenar primer a la Sala Àtrium de Barcelona, el 2016, i es va reposar el 2018 (en aquest cas amb l'actriu Laia Manzanares), a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Recuperem aquí la crítica d'estrena d'aquell espectacle, testimoni d'uns fets reals d'una adolescent canadenca, Amanda Todd:
«Amanda Todd». Dramatúrgia d'Àlex Mañas. Intèrprets: Greta Fernández (2016) / Laia Manzanares (2018) i Xavi Sàez / Isak Férriz (2018). Escenografia i il·luminació: Marc Salicrú. Ajudanta direcció: Sarah Lena Martínez. Direcció: Àlex Mañas. Producció d'Àlex Mañas. Sala Atrium, Barcelona, 9 novembre 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 gener 2018.
Si l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1996 - 2012) buscava la difusió i la popularitat de la seva persona —tan comprensible en edats en formació—, la seva dissortada decisió d'optar pel suïcidi com a protesta per l'assetjament que patia arran d'una feblesa i imprudència en fer cas d'un desconegut de la xarxa i penjar unes imatges, quan tenia 13 anys, amb els pits al descobert, utilitzades després com a arma de xantatge personal, li han concedit el trist capritx de la pretesa fama. Cliqueu, si voleu, «Amanda Todd» al cercador del Google i, incomprensiblement fora de les lleis de protecció de menors, hi trobareu encara tota mena d'informació i de detalls —amb imatges incloses— sobre la seva vida, les seves circumstàncies i el ressò social que va aixecar el 2012 la seva mort, anunciada prèviament a la xarxa. Amanda Todd s'ha convertit en una icona i un advertiment per als adolescents que encara confien cegament en la cara fosca que també hi ha darrere la pantalla i les possibilitats de caure-hi arran dels canals de comunicació sense fronteres actuals... [+ crítica]
28 de setembre 2019
24 de setembre 2019
El realisme màgic de Joan Yago
«El futur». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet, Uri Callau i Xènia Sellarés. Veu: Marina Monràs. Coreografies: Xènia Sellarés. Audiovisuals: Berta Bähr. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Fotografies: Genia Badano. Direcció: Joan Yago. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa Barcelona, 22 setembre 2019.
Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari. A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre... [+ crítica]
Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari. A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre... [+ crítica]
23 de setembre 2019
Blanquejar diner negre a la lluna blanca
«Fly me to the Moon». Dramatúrgia de Marc Angelet. Intèrprets: Dani Arrebola i Marçal Bayona. Il·luminació: Tània Gombau. Escenografia i vestuari: Marina Valls i Tània Gumbau. Fotografia: Aitor Rodero. Teaser: La Canina. Direcció: Sílvia Navarro. Companyia La Canina. Sala Atrium, Barcelona, 21 setembre 2019.
La llegenda catalana dels duros a quatre pessetes no és res comparada amb l'ensarronada que l'exventríloc i ara empresari nord-americà Dennis Hope ha aconseguit col·locar entre gent adinerada de tota mena que li compra parcel·les de la Lluna, de la qual ell se'n va fer propietari l'any 1980, en una nit camí de la seva decadència artística, afegida al seu procés de divorci. Dennis Hope, aprofitant-se d'un presumpte buit legal internacional sobre la propietat de l'espai, ha venut fins ara uns 2,5 milions de parcel·les llunàtiques a compradors de tot el món. Es calcula que ha fet una fortuna des d'aleshores, potser més de 50 milions de dòlars. Per als interessats a comprar-ne un tros, diguem que la Lluna es venia fa poc a uns 37 dòlars per cada porció de 0,4 d'hectàrea. El negoci va tan bé que Hope ara ja ha començat a vendre també hortets a Mercuri i Mart. El dramaturg Marc Angelet arrenca d'aquest fet real, tan anecdòtic com exòtic i empresarial, per reflectir la capacitat d'un artista de mala mort —el gènere del ventríloc ha caigut en desgràcia a partir de la correcció política que s'ha imposat en qualsevol mitjà— a somniar en aconseguir, simbòlicament, la Lluna... [+ crítica]
La llegenda catalana dels duros a quatre pessetes no és res comparada amb l'ensarronada que l'exventríloc i ara empresari nord-americà Dennis Hope ha aconseguit col·locar entre gent adinerada de tota mena que li compra parcel·les de la Lluna, de la qual ell se'n va fer propietari l'any 1980, en una nit camí de la seva decadència artística, afegida al seu procés de divorci. Dennis Hope, aprofitant-se d'un presumpte buit legal internacional sobre la propietat de l'espai, ha venut fins ara uns 2,5 milions de parcel·les llunàtiques a compradors de tot el món. Es calcula que ha fet una fortuna des d'aleshores, potser més de 50 milions de dòlars. Per als interessats a comprar-ne un tros, diguem que la Lluna es venia fa poc a uns 37 dòlars per cada porció de 0,4 d'hectàrea. El negoci va tan bé que Hope ara ja ha començat a vendre també hortets a Mercuri i Mart. El dramaturg Marc Angelet arrenca d'aquest fet real, tan anecdòtic com exòtic i empresarial, per reflectir la capacitat d'un artista de mala mort —el gènere del ventríloc ha caigut en desgràcia a partir de la correcció política que s'ha imposat en qualsevol mitjà— a somniar en aconseguir, simbòlicament, la Lluna... [+ crítica]
22 de setembre 2019
No es pot matar tot el que és gras!
«Vaselina (Thanks for Vaselina)», de Gabriele di Luca. Traducció de Joan Negrié. Intèrprets: Karin Barbeta, Artur Busquets, Lluïsa Castell, Joan Negrié i Joan Miquel Reig. Escenografia: Josep Iglesias. Vestuari: Joan Miquel Reig. Il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant escenografia: Juli SanJuan. Sastra: Vivianne Cavaleti. Cap tècnic teatre: Jaume Freixas. Imatge gràfica: Jordi Egea. Vídeo: Albert Rué. Xarxes socials: Mariona Garcia. Premsa: Anna Casasayas i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Distribució: Bitó. Producció executiva: Eloi Isern. Producció: Sala Trono. Ajudant direcció: Hèctor Mellinas. Direcció: Sergi Belbel. La Villarroel, Barcelona, 21 setembre 2019.
L'autor Gabriele di Luca (Pésaro, Itàlia, 1981) no s'està de res a l'hora de bastir el seu discurs de registre «lumpen» amb una reflexió encoberta i subtil, embolcallada d'una presumpta irreverència farcida d'impromperis, renecs, cinisme i, esclar, sisplau per força!, d'una «vaselina» d'humor perquè els espectadors ho puguin pair. L'actor Joan Negrié, ànima de la companyia Trono i, en aquesta ocasió, traductor i protagonista de l'obra, l'ha feta arribar amb un nivell lingüístic D.O. I el director Sergi Belbel, l'ha situada en el punt just del fil invisible entre la correció i la irreverència aconseguint un bany de realisme sobre l'absència d'estima i la necessitat humana de trobar-la al preu que sigui. Dic tot això perquè seria frívol titllar «Vaselina» només com una comèdia d'humor, malgrat que també cal reconèixer que és inevitable que els espectadors passin els noranta minuts de l'obra amb un somriure —a vegades amarg— per tot el que hi passa i per tot el que s'hi diu... [+ crítica]
L'autor Gabriele di Luca (Pésaro, Itàlia, 1981) no s'està de res a l'hora de bastir el seu discurs de registre «lumpen» amb una reflexió encoberta i subtil, embolcallada d'una presumpta irreverència farcida d'impromperis, renecs, cinisme i, esclar, sisplau per força!, d'una «vaselina» d'humor perquè els espectadors ho puguin pair. L'actor Joan Negrié, ànima de la companyia Trono i, en aquesta ocasió, traductor i protagonista de l'obra, l'ha feta arribar amb un nivell lingüístic D.O. I el director Sergi Belbel, l'ha situada en el punt just del fil invisible entre la correció i la irreverència aconseguint un bany de realisme sobre l'absència d'estima i la necessitat humana de trobar-la al preu que sigui. Dic tot això perquè seria frívol titllar «Vaselina» només com una comèdia d'humor, malgrat que també cal reconèixer que és inevitable que els espectadors passin els noranta minuts de l'obra amb un somriure —a vegades amarg— per tot el que hi passa i per tot el que s'hi diu... [+ crítica]
18 de setembre 2019
L'obra «Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó reobre la temporada 2019-2020 de la Sala Beckett. L'actriu Míriam Monlleó substitueix Vicky Luengo. S'hi manté l'actriu Maria Rodríguez.
«Una gossa en un descampat», de Clàudia Cedó. Intèrprets: Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Vicky Luengo / Míriam Monlleó (2019), Xavi Ricart i Maria Rodríguez. Escenografia: Max Glaenzel. Espai sonor: Jordi Bonet. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Mercè Paloma. Caracterització: Coral Peña. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Assistència de so: Iker Rañé. Ajudant direcció: Antonio Calvo. Ajudant escenografia i regidoria: Marta Geòrgia. Estudiant en pràctiques: Madelaine Lopez. Direcció: Sergi Belbel. Producció Sala Beckett i Grec 2018 Festival de Barcelona. Text escrit en el marc del programa “Autor en residència” de la Sala Beckett la temporada 2017/18. Sala Beckett, Barcelona, 5 juliol 2018. Reposició: 19 setembre 2019.
Allò que és tan habitual al cinema, que les llàgrimes envaeixin els ulls dels espectadors, no ho és tant al teatre. Després de molts anys per les platees, veient i vivint tota mena d'històries, crec que podria dir que no ho havia vist mai. Aquí, sí. Potser perquè era també una funció més emotiva que les altres perquè al final s'esperava un col·loqui amb l'autora, els intèrprets i una psicòloga del Grup de Dol. Tinc la sensació, però, que entre l'auditori hi havia algunes mares —i també alguns pares— relativament joves que havien passat per la mateixa experiència que relata l'autora o que, des de l'òptica maternal o paternal, s'hi sentien molt implicats. I malgrat que la concepció de l'obra «Una gossa en un descampat», de l'autora Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1973) fuig conscientment de caure en l'ham lacrimogen i té valuosos elements teatrals, crec que no pot evitar que el que explica penetri més endins de la simple funció voyeurista dels espectadors... [+ crítica]
Allò que és tan habitual al cinema, que les llàgrimes envaeixin els ulls dels espectadors, no ho és tant al teatre. Després de molts anys per les platees, veient i vivint tota mena d'històries, crec que podria dir que no ho havia vist mai. Aquí, sí. Potser perquè era també una funció més emotiva que les altres perquè al final s'esperava un col·loqui amb l'autora, els intèrprets i una psicòloga del Grup de Dol. Tinc la sensació, però, que entre l'auditori hi havia algunes mares —i també alguns pares— relativament joves que havien passat per la mateixa experiència que relata l'autora o que, des de l'òptica maternal o paternal, s'hi sentien molt implicats. I malgrat que la concepció de l'obra «Una gossa en un descampat», de l'autora Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1973) fuig conscientment de caure en l'ham lacrimogen i té valuosos elements teatrals, crec que no pot evitar que el que explica penetri més endins de la simple funció voyeurista dels espectadors... [+ crítica]
La Perla 29 reposa l'obra «Això ja ho he viscut», de J. B. Priestley a la Biblioteca de Catalunya
«Això ja ho he viscut (I Have Been There Before)», de J. B. Priestley. Traducció de Martí Guillén. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius, Carles Martínez i Lluís Soler. Escenografia: Max Glaenzel. Llums: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Vestuari: Nina Pawlowsky. Regidor: Marc Serra. Tècnics de funcions: Roger Blasco i Joan Boné. Tècnic de suport: Emili Vallejo. Construcció de l'escenografia: Xarli Hernández Pol. Confecció de vestuari: Època Bcn i Sastreria Giordano. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Ester Porcel. Estudiants en pràctiques de l'ESTAE: Marina Solés i Pau Vila. Fotografia: Bito Cels. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 14 juny 2019. Reposició: 18 setembre 2019.
Un fals thriller. Sí, d'acord, hi ha una pistola... Hi ha fins i tot un tret... I hi ha un enigma... O un fals enigma... Hi ha un «ai, ai, ai!»... Però ni el doctor Görtler és l'inspector que trucava en aquella altra obra de l'autor J. B. Priestley (Bradford, 1894 - Stratford-Upon-Avon, 1984) ni els hostes de l'hostal del camp anglès són la família dels seus Conway. «Això ja ho he viscut» és una altra cosa dins de la trilogia del temps de l'autor («Times Plays») i diria que és també la que, sota l'aparença de senzillesa, acaba complicant més la comprensió o el seguiment dels espectadors, sobretot perquè no hi passa «res» i el que hi passa de rerefons exigeix entrar en el camp del teatre no només de text sinó científic i filosòfic. És cert, tothom ha viscut en un moment donat que allò que veu, escolta i viu ho ha vist, escoltat i viscut en un altre temps. En diuen el somni precognitiu, en argot, el déjà vu. I això és el que es desenvolupa en la trama de l'obra. El principal artífex d'aquest fenomen és el doctor Görtler, un físic alemany, amb un passat enigmàtic, que arriba a l'hostal i que acabarà alterant el benestar de tots els altres... [+ crítica]
Un fals thriller. Sí, d'acord, hi ha una pistola... Hi ha fins i tot un tret... I hi ha un enigma... O un fals enigma... Hi ha un «ai, ai, ai!»... Però ni el doctor Görtler és l'inspector que trucava en aquella altra obra de l'autor J. B. Priestley (Bradford, 1894 - Stratford-Upon-Avon, 1984) ni els hostes de l'hostal del camp anglès són la família dels seus Conway. «Això ja ho he viscut» és una altra cosa dins de la trilogia del temps de l'autor («Times Plays») i diria que és també la que, sota l'aparença de senzillesa, acaba complicant més la comprensió o el seguiment dels espectadors, sobretot perquè no hi passa «res» i el que hi passa de rerefons exigeix entrar en el camp del teatre no només de text sinó científic i filosòfic. És cert, tothom ha viscut en un moment donat que allò que veu, escolta i viu ho ha vist, escoltat i viscut en un altre temps. En diuen el somni precognitiu, en argot, el déjà vu. I això és el que es desenvolupa en la trama de l'obra. El principal artífex d'aquest fenomen és el doctor Görtler, un físic alemany, amb un passat enigmàtic, que arriba a l'hostal i que acabarà alterant el benestar de tots els altres... [+ crítica]
12 de setembre 2019
L'obra «Barbes de balena» que homenatja la doctora Dolors Aleu es reposa per tercera temporada a El Maldà
«Barbes de balena (o de què estan fetes les cotilles)». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Composició musical: Ariadna Cabiró. Intèrprets 2019: Núria Cuyàs, Cinta Moreno, Anna Romaní / Anna Rosell, Ariadna Cabiró / Gemma Pujol. Intèrprets 2017: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López / Cinta Moreno, Anna Romaní / Anna Rosell. Coreografia: Anna Romaní. Escenografia i vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Laura Clos 'Closca'. Estudiant en pràctiques: Laura Solé. Producció: Marina Marcos. Direcció: Mònica Bofill. El Maldà, Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 19 setembre 2017. Reposició: 12 setembre 2019.
Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina. Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall... [+ crítica]
Si la doctora Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 3 abril 1857 - 19 febrer 1913) aixequés el cap, es passegés per les Galeries Maldà i veiés al teatre El Maldà qui ha creat aquest espectacle en memòria seva... potser li cauria de debò la cotilla per terra. Un cop d'ull a la fitxa artística deixa clar que l'espectacle «Barbes de balena» és un muntatge fet exclusivament per dones de diferents disciplines artístiques. És a dir, a mil anys llum del que la doctora va viure en la seva joventut i maduresa, que va representar una excepció i una decisió pionera per fer-se un espai en el gremi de la medicina. Malgrat que la jove Dolors Aleu va tenir el suport del seu pare, un polític de l'època, perquè fes carrera —va ser la primera dona llicenciada en medicina de l'Estat espanyol— diuen que va ser ell qui li va posar i pagar dos escortes perquè l'acompanyessin a les classes de la Facultat de Medicina! Tot un detall... [+ crítica]
L'obra «Karen» d'Ever Blanchet reprèn una segona temporada al Teatre Gaudí Barcelona
«Karen», d'Ever Blanchet. Intèrprets: Armand Villen, Maria Clausó, Pep Planas, Isabelle Bres, Isa Mateu i Carles Pulido. Il·luminació: Daniel Gener. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Realització vestuari: J. Barbany i Joaquim Amigó. Música i espai sonor: Xose Fernández. Fotografia: Martí Fradera. Suport tècnic: Blai Blanchet. Técnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció executiva: Roxana Díaz. Disseny gràfic i màrqueting: Neus Vallespi. Premsa & Comunicació: Anna Murga. Ajudant de direcció: Daniel Cuello-Esparrell. Direcció: Marta Gil Polo. Producció: Companyia Versus Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 maig 2019. Reposició: 12 setembre 2019.
Gènere negre. La intriga es planteja des del primer moment. I no deixa d'interpel·lar l'espectador fins al fosc final, al cap de vuitanta minuts. La intriga és la clau d'un relat del gènere que es fa més complexa quan s'ha de traspassar al registre teatral. Tot i així, aquí no perd gens ni mica aquesta guspira intrigant fins que va desvelant què és el que ha condicionat dues famílies arran d'uns fets ocorreguts tretze anys abans. L'estructura de l'obra recula en el temps. El plantejament deixa sobre la platea una colla d'hipòtesis. ¿Es tracta d'una màfia? ¿Es tracta d'una banda organitzada? ¿Es tracta d'un complot? ¿Quin és el secret que assetja tots els personatges? Tot quedarà resolt a manera que la trama avanci amb el salt de tretze anys enrere i el nus es vagi deslligant camí del desenllaç. Com que parlem d'intriga, els lectors entendran que no es pugui desvelar excessivament o gens de què va el relat. Donem només algunes pistes pel que fa als personatges: hi ha un comissari de policia, hi ha un metge d'hospital, hi ha una infermera, hi ha un xicot d'origen marroquí nascut a Lleida, hi ha dos matrimonis amb un fill cadascú (els dos fills absents del repartiment) i una amiga dels dos fills (també absent) que és qui posa nom al títol de l'obra... [+ crítica]
Gènere negre. La intriga es planteja des del primer moment. I no deixa d'interpel·lar l'espectador fins al fosc final, al cap de vuitanta minuts. La intriga és la clau d'un relat del gènere que es fa més complexa quan s'ha de traspassar al registre teatral. Tot i així, aquí no perd gens ni mica aquesta guspira intrigant fins que va desvelant què és el que ha condicionat dues famílies arran d'uns fets ocorreguts tretze anys abans. L'estructura de l'obra recula en el temps. El plantejament deixa sobre la platea una colla d'hipòtesis. ¿Es tracta d'una màfia? ¿Es tracta d'una banda organitzada? ¿Es tracta d'un complot? ¿Quin és el secret que assetja tots els personatges? Tot quedarà resolt a manera que la trama avanci amb el salt de tretze anys enrere i el nus es vagi deslligant camí del desenllaç. Com que parlem d'intriga, els lectors entendran que no es pugui desvelar excessivament o gens de què va el relat. Donem només algunes pistes pel que fa als personatges: hi ha un comissari de policia, hi ha un metge d'hospital, hi ha una infermera, hi ha un xicot d'origen marroquí nascut a Lleida, hi ha dos matrimonis amb un fill cadascú (els dos fills absents del repartiment) i una amiga dels dos fills (també absent) que és qui posa nom al títol de l'obra... [+ crítica]
10 de setembre 2019
«“Catalunya aixeca el teló” en mans del futur: un risc superat amb escreix»
La productora Mediapro amb la direcció artística de Nico&Sunset —trobem espectacles com «Paradise» i «Oh, mami!», entre les seves recents trapelleries— s'ha encarregat de la gala d'inauguració de la temporada 2019-2020, convocada per Adetca (Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya) que ha repetit l'espai sumptuós del Gran Teatre del Liceu per «aixecar el teló» com els déus del teatre manen. M'imagino el dia i l'hora en què els guionistes de Nico&Sunset (Raquel Salvador, Oriol Vila i Guillem Dols) es van presentar a la seu d'Adetca amb el guió de la seva proposta i la decisió de posar-hi com a presentadora una actriu joveníssima com Nonna Cardoner («Benvinguts a la família» i «Polònia»). Ja veig tot Adetca botent de la cadira i exclamant a cor què vols: «¿Una nenaaaa...?» La reacció, si hi va ser, i estic segur que sí, és comprensible. Deixar en mans d'una criatura —en el sentit més afable de la paraula— la conducció de tota una senyora gala en el marc del Liceu era un risc de primera categoria... [+ article]
07 de setembre 2019
Agatha Christie torna al Teatre del Raval amb l'obra en blanc i negre «Testimoni de càrrec», un dels èxits de la sala fa quatre temporades
«Testimoni de càrrec», d'Agatha Christie. Adaptació i traducció de Marga
Parrilla. Intèrprets 2019: Jordi Coromina, Empar López, Carlos Briones,
Muntsa Tur, Lluis Altés, Enric Cervera, Gerard Clavell, Montse
Miralles, Sergio Alfonso, Berton Fernández i Laia Serra. Intèrprets
2015/2016: Jordi Coromina / Jep Barceló, Empar López, Pep Martínez,
Muntsa Tur, Lluís Altès, Enric Cervera, Xavier Serrat, Montse Miralles,
Sergio Alfonso, Berton Fernández, Roser Ràfols. Covers: Aida Qui, Eva
Poch, Alberto Díaz i Míriam Escurriola. Il·luminació: Xavi Costas. So:
Omar Campo. Escenografia: Gala Garriga. Construcció escenografia: Xavi
Porcar. Vestuari: Rafató Teatre. Equip de caracterització: Carmen Mayor i
Sara Rigola. Música original: Peter Delphinich. Interpretació musical:
Peter Delphinich (saxo / baríton alt) i Dick Them (contrabaix).
Enregistrament musical: Jaume Agramunt. Ajudanta direcció: Marga
Parrilla. Direcció: Pepa Calvo. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre
2015. Reposició: 22 setembre 2016. Reposició: 7 setembre 2019.
Al cap d'una estona de l'inici de la representació de 'Testimoni de càrrec', a un li fa l'efecte que l'escenari del Teatre del Raval ha tornat als orígens de sala de cinema de barri i que s'hi projecta la pel·lícula 'Witness for the Prosecution', l'original de Billy Wilder, que el 1957 van protagonitzar Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power. El blanc i negre continua dominant la posada en escena. L'adaptació del muntatge parteix d'una obra teatral d'Agatha Christie estrenada el 1953. La pel·lícula, que en el seu dia també va ser doblada al català, compta ara amb aquest retorn a l'origen teatral en una nova traducció de Marga Parrilla molt afinada que fa que cadascun dels personatges adquireixi una notable personalitat, a manera que avança l'acció. D'entre aquests personatges, esclar, qui té la veu cantant és Sir Wilfrid (un potent Jordi Coromina), l'advocat criminalista que surt de la convalescència d'un atac de cor i que, no fent cas de la recomanació mèdica, accepta la defensa d'un cas d'assassinat d'una dona gran i folrada de milions amb qui un home més jove matenia una sospitosa amistat... [+ crítica]
Al cap d'una estona de l'inici de la representació de 'Testimoni de càrrec', a un li fa l'efecte que l'escenari del Teatre del Raval ha tornat als orígens de sala de cinema de barri i que s'hi projecta la pel·lícula 'Witness for the Prosecution', l'original de Billy Wilder, que el 1957 van protagonitzar Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power. El blanc i negre continua dominant la posada en escena. L'adaptació del muntatge parteix d'una obra teatral d'Agatha Christie estrenada el 1953. La pel·lícula, que en el seu dia també va ser doblada al català, compta ara amb aquest retorn a l'origen teatral en una nova traducció de Marga Parrilla molt afinada que fa que cadascun dels personatges adquireixi una notable personalitat, a manera que avança l'acció. D'entre aquests personatges, esclar, qui té la veu cantant és Sir Wilfrid (un potent Jordi Coromina), l'advocat criminalista que surt de la convalescència d'un atac de cor i que, no fent cas de la recomanació mèdica, accepta la defensa d'un cas d'assassinat d'una dona gran i folrada de milions amb qui un home més jove matenia una sospitosa amistat... [+ crítica]
04 de setembre 2019
L'obra «Casa de nines, 20 anys després» reprèn la temporada del Teatre Romea després de la bona acollida de l'estrena dins el Festival Grec 2019
«Casa de nines, 20 anys després», de Lucas Nhath, a partir del clàssic de Henrik Ibsen. Traducció d'Helena Tornero. Intèrprets: Emma Vilarasau, Ramon Madaula, Isabel Rocatti i Júlia Truyol. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant d'escenografia: Víctor Peralta. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció de l'oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Construcció escenografia: Pascualín Estructures i Estudi Taller d'Escenografia Jorba-Miró. Confecció de vestuari: Època Barcelona. Intèrpret de violoncel: Manuel M. del Fresno. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publiespec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudant direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció Grec 2019 Festival de Barcelona, Teatre Romea i Verteatro. Teatre Romea, Barcelona, 6 juliol 2019. Reposició: 4 setembre 2019.
Sóc aquí perquè he arribat. L'entrada de Nora —la Nora de «Casa de nines»— és, a ulls moderns i intemporals, una mica sorprenent. Si més no, recurs de ficció literària. Acceptem la ficció i ja està. Esclar que en temps de Henrik Ibsen, ja fa gairebé segle i mig, no hi havia correu electrònic, ni missatgeria de telèfon mòbil ni whatsapp per avisar de la visita. «Ep, que vinc!» I les comunicacions, aleshores, anaven en tartana. Però el dramaturg nord-americà Lucas Hnath, nascut a Orlando (Florida, EUA) al voltant del 1977 (és dels autors que pretenen amagar l'edat!) se salta aquesta convenció i col·loca Nora, com si res hagués passat, a la gola del llop de la casa que va deixar vint anys abans, sense encomenar-se ni a Déu ni a sa mare, on encara viu el seu presumpte exmarit Torvald i la serventa Anne Marie. Els dos fills i la filla, ja campen per lliure. D'aquesta convenció, l'autor en fa una mirada encara adscrita en el passat però irremeiablement analitzada des de l'òptica del present. I la directora Sílvia Munt s'ha amarat també d'aquesta mirada, despullant tant la posada en escena amb una escenografia grisa i conceptual com el text de l'autor i deixant que els quatre personatges mostrin la seva ànima i els seus interessos personals.... [+ crítica]
Sóc aquí perquè he arribat. L'entrada de Nora —la Nora de «Casa de nines»— és, a ulls moderns i intemporals, una mica sorprenent. Si més no, recurs de ficció literària. Acceptem la ficció i ja està. Esclar que en temps de Henrik Ibsen, ja fa gairebé segle i mig, no hi havia correu electrònic, ni missatgeria de telèfon mòbil ni whatsapp per avisar de la visita. «Ep, que vinc!» I les comunicacions, aleshores, anaven en tartana. Però el dramaturg nord-americà Lucas Hnath, nascut a Orlando (Florida, EUA) al voltant del 1977 (és dels autors que pretenen amagar l'edat!) se salta aquesta convenció i col·loca Nora, com si res hagués passat, a la gola del llop de la casa que va deixar vint anys abans, sense encomenar-se ni a Déu ni a sa mare, on encara viu el seu presumpte exmarit Torvald i la serventa Anne Marie. Els dos fills i la filla, ja campen per lliure. D'aquesta convenció, l'autor en fa una mirada encara adscrita en el passat però irremeiablement analitzada des de l'òptica del present. I la directora Sílvia Munt s'ha amarat també d'aquesta mirada, despullant tant la posada en escena amb una escenografia grisa i conceptual com el text de l'autor i deixant que els quatre personatges mostrin la seva ànima i els seus interessos personals.... [+ crítica]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
