13 d’agost 2015

«T'estimo però no tant», de José Luís Alonso de Santos. Versió catalana de Miquel Murga. Intèrprets: Josep Linuesa, Ferran Castells i Mònica Corral. Espai escènic: Armand Tarragó. Construcció escenografia: Gordon Svaboda Craig. Vestuari: Albert Borrell. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Tècnic: Albert Giner. Regidor: Adrià Ricó. Ajudant direcció: Marià Font. Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 23 novembre 2014. Reposició: 6 febrer 2015. Reposició: 13 agost 2015.

De parelles estranyes n'hi ha de tots colors i de tota mena. Aquesta n'és una. La del Fede i el Robert, un informàtic i un professor d'institut que comparteixen pis marcats per un passat romàntic difícil d'explicar, però no tan insòlit. Per això, de tant en tant, parlen de "la nostra dona" quan es refereixen a la tal Carmeta (Carmela, en l'original castellà), un personatge absent, ex i ex, és a dir, ex de l'un i ex de l'altre. A vegades, els personatges absents mouen més els fils que els que en realitat apareixen en escena. Els espectadors d'aquesta comèdia podran comprovar com també és així. I descobriran algunes de les sorpreses que amaga la trama, ni que la més evident i gairebé previsible estigui amagada sota d'un dels coixins del sofà. Comèdia d'embolics, doncs, però sense gaires cops de porta. L'embolic sura en l'ambient i es va cabdellant i descabdellant a manera que es va coneixent quina és la relació i la situació dels dos principals personatges. Només de resquitlló es fa inevitable pensar en dos altres cèlebres protagonistes de parella masculina com ho són els de Neil Simon a 'The Old Couple' ('La extraña pareja')... [+ crítica]

06 d’agost 2015

«Cloaca», de Maria Goos. Traducció de Lluís Montserrat. Adaptació de Roger Pera. Intèrprets: Xavi Casan, Ramon Godino, Miquel Sitjar, Pep Papell i Konstantina Titkova. Escenografia i vestuari: Gala Garriga. Il·luminació: Daniel Gener. Tècnic de sala: Andrey Kravchyk. Producció escènica: Jofre Blesa & Rafaela Rivas. Ajudant direcció: Jesús Milà. Direcció: Òscar Molina. Versus Teatre, Barcelona, 19 febrer 2015. Reposició: 6 agost 2015.

L'obra es va veure per primera vegada a Catalunya, en versió espanyola, dirigida per Javier Daulte, fa deu anys, al Teatre Goya. Aleshores, des que circulava per diversos escenaris, dirigida per Josep Maria Mestres, es va titular 'Baraka', un nom de filiació àrab que té diverses definicions. L'autora Maria Goos (Breda, Països Baixos, 1956) va escriure 'Cloaca' —aquest és en realitat el seu títol original— el 2002 perquè fos interpretada per una companyia holandesa local, Het Toneel Speelt, però arran de l'estrena el 2004 al The Old Vic de Londres, sota la direcció de Kevin Spacey, l'obra es va convertir de seguida en un bestseller internacional. 'Cloaca' és una obra difícil de portar a escena. La dificultat parteix de la mateixa autoria perquè els quatre personatges masculins —vells amics de joventut— van a la deriva i difícilment es troben. L'anècdota de fons que els reuneix són uns quants quadres —quatre teles aparentment sense valor rebutjades en diverses exposicions oficials— acumulades o custodiades a casa seva per un funcionari de l'Ajuntament com a compensació pels més de vint anys de servei. Però les teles, que sobtadament van pujar de cotització quan el pintor es va morir, s'han de tornar a l'Ajuntament i, quan el funcionari en qüestió rep la reclamació, la desesperació s'apodera d'ell perquè la meitat ja les ha passat pel folre de la cartera... [+ crítica]