«Arma de construcción masiva». Dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera. Espai i il·luminació: Cube.BZ Direcció: Sílvia Ferrando. Companyia José y sus Hermanas. Teatre Tantarantana, Barcelona, 24 febrer 2019.

Hi ha, si no em descompto, 72 cadiretes d'escola bressol com a únic element d'attrezzo. Les col·loquen ordenadament arrenglerades els mateixos intèrprets a l'inici de l'espectacle. I aquest és el simbolisme. La companyia vol parlar, sembla, de l'educació. Però tinc la sensació que l'educació, entesa com a eina de l'ensenyament, ha quedat en segon terme i, de cop i volta, la cosa es deriva cap a remembrances de nissagues familiars i experiències personals de cada personatge, viscudes des de la infància. Potser la companyia ha aixecat unes expectatives falses parlant de l'educació que han enganyat el futur espectador. La generació de José y sus Hermanas (el col·lectiu dirigit per Sílvia Ferrando que va despuntar amb «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos») no pot fer un remake d'aquell «No hablaré en clase», de Dagoll Dagom, dels anys setanta del segle passat, amb l'enyorat Pepe Rubianes. I no ho pot fer perquè, per a molts d'ells, l'escola inscrita en la dictadura franquista ja els cau molt lluny i, la seva, és l'escola nova pública catalana, lliure, democràtica, oberta i plural, la de la immersió, vaja, que és a l'ull de l'huracà dels que la voldrien una altra vegada en blanc i negre... [+ crítica]

«This is Real Love». Creació i intèrprets: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Col·laboració especial d'Isaki Lacuesta i Isa Campo. Música i espai sonor: Clara Aguilar. Disseny d'espai i llums: Marc Salicrú. Vestuari: CLAN (disseny i confecció de samarretes) i Noemí Galí. Ausiovisuals: Rita Molina. Fotografia: Irene Moray. Videoclips: Laura Weissmahr, Laura Subirats i Arnau Coll. Assessorament de dramatúrgia: Jordi Oriol. Assessorament de moviment: Alba Sáez. Disseny del merchandising: Sofia Gallarate i Alessia Arcuri (SAGA). Ajudant d'escenografia: Sergi Cerdán. Producció: Clara Aguilar i Clara Mata. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata. Cicle: «Res no és Mentida. Joves i ficció en temps digitals». Producció del Col·lectiu VVAA, amb el suport de la Sala Beckett i la companyia La Brutal. Sala Dalt, Sala Beckett, 23 febrer 2019.

Si mai s'han barrejat, sense que es noti, diferents disciplines en un mateix espectacle, la proposta que el col·lectiu VVAA ha fet amb «This is Real Love», les supera ben bé totes. Des de la música en directe, al videoclip, l'audiovisual, els efectes de llum i so, el teatre, la performance, el disseny, la interactivitat amb els espectadors, el merchandising, els mitjans de comunicació, els reality show, i... malgrat tot!, el discurs a través del text. Situem-nos. L'espectacle és a peu dret (90 minuts amb dret a cervesa gentilesa de la casa i opció d'alguna tarima per repenjar-se o alguna cadira plegable per a qui vulgui reposar). Guarda-roba obligatòria per a tothom perquè la temperatura puja a poc a poc de nivell. La sala s'ha recobert absolutament d'un ambient blanc immaculat, gèlid, propi d'una altra dimensió més enllà del segle XXI. A l'entrada, els espectadors cal que es cobreixen les sabates amb peücs de plàstic per no fer malbé la moqueta. Si, a més, es repartissin casquets de bany, podria semblar que es tracta d'una d'aquelles visites a un centre mèdic o una fàbrica d'embotits. Hi ha pantalles gegants a quatre bandes on s'hi projectaran textos cèlebres, preguntes a l'auditori per respondre's en veu baixa o imatges des de la prehistòria fins a l'actualitat... [+ crítica]

«Die 120 Tage von Sodom». Creació de Milo Rau. Dramatúrgia: Stefan Bläske i Gwendolyne Melchinger. Intèrprets: Noha Badir, Remo Beuggert, Gianni Blumer, Matthias Brücker, Nikolai Gralak, Matthias Grandjean, Julia Häusermann, Sara Hess, Robert Hunger-Bühler, Dagna Litzenberger Vinet, Michael Neuenschwander, Matthias Neukirch, Tiziana Pagliaro, Nora Tosconi i Fabienne Villiger. Escenografia i vestuari: Anton Lukas. Il·luminació Christoph Kunz. Vídeo: Kevin Graber. Documentació i col·laboració dramatúrgica: Rolf Bossart i Mirjam Knapp. Ajudant d'escenografia: Simon Sramek. Ajudanta de vestuari: Tiziana Angela Ramsauer. Ajudant de vídeo: Jörg Hurschler. Oient: Jannis Nicolas. Apuntadora: Katja Weppler. Regidor: Michael Durrer. Ajudanta de direcció: Manon Pfrunder. Direcció: Milo Rau. Companyia Schauspielhaus Zürich i Theater Hora. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 22 - 23 febrer 2019.

Teatre dins el teatre. O potser caldria dir, en aquesta ocasió, cinema dins el teatre. El director Milo Rau (Berna, Suïssa, 1977) ha fet una relectura del provocador film de Pier Paolo Pasolini, «Salò o le 120 giornate di Sodoma» que el 1975 va aixecar una autèntica polseguera i va aconseguir que, pel seu contingut de sexe, violació, tortura i violència, fos prohibit en molts països. Com que Pasolini, a més, partia principalment de l'obra del Marquès de Sade, «Les 120 journées de Sodome, ou l'École du libertinage», Milo Rau, amb una versió de la seva llengua alemanya natal, «Die 120 Tage von Sodom», ha trobat una oportunitat per relacionar dues de les icones cabdals d'una cruel reflexió sobre el plaer, la decadència i l'escàndol petitburgès, en un moment que la societat del segle XXI sembla haver deixat la dignitat de banda i haver convertit l'espectacle de la maldat en un aquelarre de voyeurisme col·lectiu. Però no prou satisfet amb aquesta opció, Milo Rau ha fusionat la companyia Schauspielhaus amb la companyia Theater HORA, les dues amb seu a Zuric, amb la característica que la segona està integrada exclusivament per intèrprets amb alguna discapacitat intel·lectual, amb la qual cosa, les intervencions de les seves escenes imprimeixen un tempo inusual a la recerca del millor resultat escènic... [+ crítica]

«L'últim acte». Basat en textos humorístics d'Anton Txékhov. Traducció d'Anna Maria Ricart. Adaptació: Carles Alfaro i Enric Benavent. Música original: Bárbara Granados. Intèrprets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados. Escenografia: Carles Alfaro. Vestuari: Raquel Bonillo. Il·luminació: Carles Alfaro. Espai sonor: Tomi Pérez. Caracterització: Àngels Palomar. Ajudanta d'escenografia: Raquel Gonta. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Cap d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Regidoria: Sergi Vallès. Perruqueria: Alicia Machín. Tècnic de so: Dani Seoane. Tècnic micros sense fils: David Garcia. Tècnic del teatre: Roger Muñoz. Alumne en pràctiques de producció: Joel Palencia. Alumna en pràctiques de l'escola Cazcarra: Mar Rubini. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Adaptació elements escenogràfics: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells. Confecció vestuari: Goretti i Eugeni Caireta. Col·labora: Max Factor. Ajudanta de direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Carles Alfaro. Producció de Focus. Teatre Goya, Barcelona, 20 febrer 2019.

Si algú busca un autor o autora amb el nom d'Antoixa Txekhonté, no el trobarà. Es tracta d'un pseudònim prou evident utilitzat per Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) quan, al marge de les seves celebrades obres teatrals, escrivia peces humorístiques o relats breus. D'aquí i d'alguna llicència relacionada amb els coixins dramatúrgics més usuals de Txékhov parteix el muntatge «L'últim acte», que han adaptat a quatre mans Carles Alfaro i Enric Benavent, un muntatge seductor tant escenogràficament com de disseny d'il·luminació (disseny del mateix director Carles Alfaro) però que no acaba de trobar la correspondència de l'elegància estètica amb la conjunció de les peces escollides. En un exercici de teatre dins el teatre, un reconegut i veterà actor es troba en la foscor del camerino —foscor també per als espectadors— dormint com un tronc després d'un homenatge que li han dedicat a la seva població natal. Sol i oblidat pels qui l'han homenatjat, i encara sota els efectes de la beguda, Vassili —aquest és el seu nom— enceta un monòleg breu sobre un conferenciant en decadència que fa que els espectadors es temin que «L'últim acte» acabi anant de mal borràs si continua per aquest camí... [+ crítica]

«Bed & Breakfast», de Laia Fort. Música i lletres: Els Amics de les Arts. Intèrprets: Marta Borràs, Pol Fernàndez, Aida Llop, Joan Olivé, Mireia Lorente-Picó i Joan Sáez. Músics: Joel Riu (teclats), Ferran Jaumira (guitarra), Dani Aragüés (baix) i Manel Priego (bateria). Swing noies: Anna Marquès. Swing nois: Carles Alarcón. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Il·luminació: Daniel Gener. So: Joel Jené. Fotografia i disseny gràfic: Maria Alzamora (Moonland Studio). Tècnic de sala: Andriy Kravchyk. Producció service: Sàndal Produccions. Direcció musical i arranjaments: Joel Riu. Direcció: Jaume Viñas i Laia Fort. Companyia Epidèmia Teatre. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 17 febrer 2019.

«Digues que m'estimes, encara que sigui mentida», deia un dels lemes de l'escriptora Montserrat Roig. «Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc», diu una de les lletres més conegudes del grup musical Els Amics de les Arts. Les sentències literàries o musicals no cauen mai en un sac foradat. I temps després de ser emeses, sempre hi ha una generació que les recupera per fer-se-les seves o, si cal, per rebutjar-les. En certa manera, això és el que ha fet la jove companyia Epidèmia Teatre amb el seu musical d'aires hotelers «Bed & Breakfast», una petita troballa per identificar la incertesa i la volubilitat de la generació mil·lennista pel que fa a les seves relacions. Això: llit i, si pot ser, esmorzar. Tres parelles i algun triangle inesperat. Relació oberta, potser perquè l'escarment del prehistòric Maig del 68 —vist el resultat cinquanta anys després— no es repeteixi. Desig de conviure en un mateix niu, però desig també de volar lliurement. Ganes de signar un compromís, però sense que es tingui en compte la signatura. En definitiva, es diuen que s'estimen, encara que potser sigui mentida. I acaben torturant-se perquè ho volen entendre, però no saben com ho poden entendre... [+ crítica]

«La dona pantera». A partir del «Teatre de Don Joan», de Josep Palau i Fabre. Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart. Intèrprets: Roser Tàpias, Xavier Torra, Cristina López, Toni Guillemat, Neus Pàmies i Martí Salvat. Disseny d'espai: Laura Clos (Closca). Disseny de vestuari: Marta Rafa i Adriana Parra. Disseny d'il·luminació: Albert Julve. Ajudant d'escenografia (en pràctiques): Eugeni Marí. Música: Gerard Marsal (i Wolfgang Amadeus Mozart). Assessorament de vídeoi projeccions: Alfonso Ferri. Fotografia: David Ruano. Direcció: Marc Chornet Artells. Companyia Projecte Ingenu. Escenari Joan Brossa, Barcelona, 16 febrer 2019.

La proposta més recent de la companyia Projecte Ingenu s'ha capbussat en el recull de cinc peces teatrals de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917 - 2008), escrites a la dècada dels anys cinquanta del segle passat i dedicades al mite de Don Joan. Però la jove i ja valorada companyia no s'ha conformat a representar el muntatge amb vocació convencional pel que fa al text sinó que ha capgirat l'ordre original pel que fa al gènere i s'ha imaginat el popular personatge llibertí i faldiller en el cos d'una dona, a la qual ha titllat de “dona pantera”, parodiant precisament el títol d'un dels poemes palaufabrians. A més, l'atzar ha trucat a la porta i s'han trobat que el cineasta Jacques Tourneur va rodar una pel·lícula amb el mateix títol el 1942 —amb una protagonista torturada per la por que si s'excitava sexualment es podria convertir en pantera ferotge—, uns fragments de la qual formen part de l'apartat de projecció que caracteritza el muntatge. I és en aquesta posada en escena on descansa el màxim interès de l'experiment escènic que transita pel camí de les mal anomenades noves tendències malgrat que, en utilitzar al màxim el recurs del vídeo i projecció en directe, ho fan amb un sentit innovador que obliga els espectadors a escollir amb quina mirada es volen fer seva la trama: ¿amb el que passa realment a l'escenari, amb el muntatge videogràfic que es projecta en dues pantalles a banda i banda d'un escenari rectangular o, fins i tot, en una tercera càmera oculta dins el camerino on els intèrprets la fan petar abans de sortir a escena?... [+ crítica]

«La reina de la bellesa de Leenane», de Martin McDonagh. Traducció de Vicky Peña. Intèrprets: Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Escenografia: Sebastià Brosa. Llums: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Paula Torrecilla. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Suport regidoria en pràctiques de l'ITES: Sara Farré. Ajudantes escenografia: Paula Font i Paula Gonzàlez. Ambientació vestuari: Marta Pell. Construcció: Ou i Xarli Hernández Pol. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Fotografia cartell: David Ruano. Fotografies espectacle: Bito Cels. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 febrer 2019.

 La sorra acaba feta pastetes de tanta aigua de pluja, aquesta vegada. I això encara impregna més la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya de l'atmosfera irlandesa que la companyia La Perla 29 ha anat explorant amb altres obres anteriors com «Translations» o «Dansa d'agost», de Brian Friel o «La presa» de Conor McPherson. La música celta tampoc no hi falta —hi un aparell de ràdio local a la granja de Leenane que la retransmet per dedicatòria—, però diria que, en aquesta ocasió, amb una certa mesura, com si la força de la història del dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) —encara més “força” perquè l'obra és de les seves primerenques de quan tenia només 26 anys— no es volgués veure gaire alterada per elements externs. En canvi, sí que la direcció de Julio Manrique opta per una representació en alguns moments extremament “física” amb la sortida dels intèrprets del marc escenogràfic —un quadrilàter de l'interior de la granja profusament ambientat amb tota mena d'objectes casolans que han anat caient en la paràlisi d'una època— fins i tot amb un dels protagonistes encerclant-lo en una mena de minimarxa atlètica que serveix també perquè mentre fa la lectura d'una de les cartes enviades a Leenane no sembli un temps mort sinó un temps ple de vivesa dins de l'acció... [+ crítica]

«La dansa de la venjança», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Pablo Derqui i Laia Marull. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Berta Riera. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Maria Muntané. Cap d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudantes d'escenografia: Paula Font i Paula González. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Construcció de l'escenografia: Teatre-Auditori Sant Cugat. Premsa: Còsmica (Anna Aurich i Sílvia Serra). Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Assessorament de moviment: Francesc Canudas. Estudiant en pràctiques producció: Joel Palencia. Ajudanta de direcció i regidora: Montse Tixé. Direcció: Pere Riera. La Villarroel, Barcelona, 14 febrer 2019.

I com pesa la maleta! L'arrossega la Clàudia, exparella de fa poc del Roger. Ella, convertida en mestressa de casa afeccionada a les classes de pintura i amb antecedents de problemes psiquiàtrics. Ell, un editor que viu del suport dels que l'envolten i que plany els escriptors amb qui tracta i a qui ajuda perquè tots són infeliços i frustrats. El personatge absent és el Pau, el fill de la parella, en custòdia compartida. Els espectadors ja saben que els personatges absents acaben sent, sovint, els més protagonistes. «La dansa de la venjança» és un trhiller psicològic que l'autor Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1978) estrena quatre anys després de la seva primera escriptura. I ho fa en un moment que la nafra de l'anomenada violència de gènere forma part de la quotidianitat de la societat actual. No és un text oportunista. És un text testimoni d'un temps i d'un silenci massa llarg. Però Jordi Casanovas recorre a la seva veta de crear incertesa i intriga i, en aquest cas, no només aguanta la tensió de l'obra entre la parella fins gairebé els últims cinc minuts de l'hora i mitja de la trama sinó que fa que els espectadors canviïn permanentment de parer sobre qui dels dos és el qui té més vots per ser el culpable del trencament de la parella... [+ crítica]

«Kingdom». Creació d'Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal. Performers: Diego Anido, David Muñiz, Wang Ping-Hsiang, Nico Roig i Pablo Rosal. Música: Nico Roig. Videoprogramació: David Muñiz. Videocreació: Vicenç Vilaplana. Espai escènic i maquetes: Àlex Serrano i Silvia Delagneau. Vestuari: Silvia Delagneau. Il·luminació: Cube.bz. Coregorafia: Diego Anido. Espai sonor: Roger Costa Vendrell. Suport tècnic: Sergio Roca. Cap de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula Sáenz de Viteri. Distribució: Art Republic. Ajudant direcció: Martín García Guirado. Companyia Agrupación Señor Serrano. Coproducció: Teatre lliure i Grec 2018 Festival de Barcelona. FOG Triennale Milano Performing Arts, CSS Teatro Stabile di Innovazione del Friuli - Venezia Giulia, Teatro Stabile del Veneto - Teatro Nazionale, Manchester Home Theatre, Teatros del Canal, Théâtre National Wallonie-Bruxelles, Groningen Grand Theatre i Romaeuropa Festival. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 4 juliol 2018. Reposició: 13 febrer 2019.

Si l'home ve del mico, el capitalisme ve del plàtan... o, millor dit, de la banana, que encara hi ha classes en el món vegetal. El Festival Grec és traïdor. Vull dir que estrenar-hi a vegades un espectacle pot representar fer mèrits per ensorrar-lo. A «Kingdom», de l'Agrupación Señor Serrano, els ha passat una cosa semblant. I com que no hi ha res de dolent que no serveixi perquè a la llarga sigui bo, el temps de reflexió els ha servit per repolir i repensar l'espectacle, deixar-lo en seixanta minuts pelats i prescindir d'alguna de les imatges o anècdotes que s'hi havien inclòs inicialment per fer-lo més digerible que, parlant de plàtans, no va gens malament. De fet, fa la impressió que els espectacles aparentment minimalistes de l'Agrupación Señor Serrano estan sempre en procés d'elaboració, fins i tot quan ja s'han instal·lat en un escenari per uns dies, com ha passat ara amb aquesta reposició de «Kingdom» al Teatre Lliure... [+ crítica]

El Petit Romea recupera l'espectacle «Pintamúsica!» d'Únics Produccions, una proposta familiar per als primeríssims espectadors

«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.


Quan ja es compleix la quarta temporada d'aquest cicle d'Únics Produccions al Teatre del CCCB, un té la sensació que s'ho passen tan bé els petits "babies" de 6 mesos a 2 o 3 anys, als quals van adreçats els miniespectacles (no més de mitja hora de durada) com els pares i les mares que els acompanyen. L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano. Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic... [+ crítica]

La companyia La Trepa reposa el seu espectacle «El vestit nou de l'emperador» al Jove Teatre Regina

«El vestit nou de l'emperador», de Hans Christian Andersen. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Oriol Macià, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé. Coreografies: Eva Hernández. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 9 maig 2009. Reposició: 9 febrer 2019. A partir 5 anys.

A palau, un palau de cartó-pedra instal·lat al Jove Teatre Regina, tothom fa l'orni i per no caure en desgràcia diu que veu el que no existeix. Darrere de la visió il·luminada hi ha uns sastres estafadors que diuen que fan vestits que no fan o que regalen vestits que no cobren. I un pensa que l'afer macarrònic del govern valencià d'aquests dies que ha esquitxat el PP, s'assembla a la història del conte 'El vestit nou de l'emperador', de Hans Christian Andersen. Tothom veu les factures pels vestits del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, però a l'hora de mirar-li els vestits ningú no veu d'on provenen i on van a parar els diners. Fer veure el que no hi ha és l'arma dels estafadors de guant blanc. I, si no, un altre exemple: ¿on són els diners de les hipoteques que s'han multiplicat i multiplicat formant cada vegada una pilota més grossa i que han acabat fent esclatar la bombolla immobiliària? Uns sastres —aquests, constructors de pic i pala més que de fils i vetes— van fer creure als banquers que hi havia pisos on tot era erm. Els banquers van tenir un miratge —convertit en pistrincs fàcils— i els van deixar els diners inflats del valor d'aquells pisos inexistents. I ara no hi ha ni pisos ni diners, sinó solars plens d'herbes i esquelets de ciment... [+ crítica]

El Teatre Lliure de Gràcia reposa l'obra «Davant la jubilació», de Thomas Bernhard, estrenada el 2016/2017 dins el Festival Temporada Alta.

«Davant la jubilació», de Thomas Bernhard. Traducció de l'alemany: Eugeni Bou. Intèrprets: Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz. Escenografia i il·luminació: Krystian Lupa. Vestuari: Piotr Skiba. Vídeo i col·laboració artística: Łukasz Twarkowski. Espai sonor: Roger Ábalos.  Ajudant d'il·luminació: Jordi Thomàs. Ajudant de vídeo: Martín Elena. Intèrpret del polonès: Xavier Farré. Piano: Blanca Soler. Coordinació tècnica: Titín Custey. Regidora: Maria Miralda. Tècnic de llums: Roger Ábalos. Tècnic de so: Manel Palahí. Sastreria: Caireta i Elisa Echegaray. Enregistrament vídeo: Nanouk Films. Producció executiva: Macarena García i Carmen Álvarez. Direcció de producció: Josep Domènech. Ajudanta a la direcció de producció: Clàudia Flores. Distribució: Bitò. Construcció d'escenografia: Escenografia Moia S.L. Confecció de vestuari: Sastreria Caireta Barcelona i Elisa Echegaray. Coproducció: Teatre Lliure i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Ajudanta de direcció: Paula Blanco. Direcció: Krystian Lupa. 7 febrer al 3 de març 2019 [+ recull crítiques de l'estrena].

Enric Cambray i Ricard Farré reposen per tercera vegada a El Maldà la seva versió de «Les dones sàvies» de Molière

«Les dones sàvies». A partir de l'obra de Molière. Dramatúrgia de Lluís Hansen. Intèrprets: Enric Cambray i Ricard Farré. Composició musical: Gerard Sesé. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Adrià Aubert. Coreografia: Júlia Bonjoch. Assessoria escènica: Júlia Barceló. Ajudant de direcció: Júlia Bonjoch. Direcció: Enric Cambray i Ricard Farré. El Maldà, Barcelona, 10 octubre 2016. Reposició: 2 octubre 2017. Reposició: 4 febrer 2019.

Potser a algú li pot semblar que aquest espectacle és un exercici de transvestisme —les imatges promocionals amb els dos protagonistes ho faciliten—, però és molt més que això. Els dos únics intèrprets d'aquesta versió «lliure-lliure-molt lliure» de l'obra «Les dones sàvies», estrenada per Molière el 1672, fan els papers més importants de l'auca molieriana i aconsegueixen que els espectadors se'ls creguin tots, malgrat els canvis de vestuari i de caracterització constants —ara la còfia de la minyona, ara el vestit de la senyora, ara el vestit de les filles, ara el vestit de la tia, ara el vestit del pare, ara el vestit dels pretendents, ara les perruques...—, canvis fets, la majoria, a cor obert, i els altres, darrere d'un paravent doble que per davant és una biblioteca i per darrere un joc de portes entapissades, tot plegat en una proposta escènica que forma part del joc divertidíssim que s'han proposat els dos actors i responsables de la «malifeta»: Enric Cambray (en els papers d'Enriqueta, Belisa, Crisal i senyor Cunill) i Ricard Farré (en els papers d'Armanda, Clitandre, Martina i Filaminta)... [+ crítica]

«La bona persona de Sezuan», de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Música: Joan Garriga. Intèrprets: Míriam Alamany, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Jordi Figueras, Toni Gomila, Mercè Pons, Albert Prat, Clara de Ramon, Marc Rius, Xavier Ruano, Clara Segura i Ramon Vila. Músics de Sezuan: Joan Garriga, Rambo (Francisco Batista), Marià Roch i Madjid Fahem. Il·luminació: Pep Barcons. Disseny de so: Damien Bazin. Escenografia: Josep Iglesias i Oriol Broggi. Coordinació de vestuari: Annita Ribera. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Revisió del text: Anna Madueño. Ajudantia i treball de vestuari: Georgina Viñolo. Construcció d’escenografia: Arts-Cenics, SL. Confecció de vestuari: Època (vestit de Clara Segura). Ajudant de direcció: Joan Miquel Artigues. Direcció: Oriol Broggi. Producció del TNC i La Perla 29. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 febrer 2019.

¿És possible una altra mirada de l'obra «La bona persona de Sezuan» de Bertolt Brecht com si Bertolt Brecht fos un autor del segle XXI? Per rebatre totes les reticències sobre el clàssic, cal dir, definitivament, que sí. El director Oriol Broggi, i bona part de la troupe de La Perla 29, ho demostren amb una de les versions teatrals dels últims temps que està destinada a fer antologia. I això, no només per l'aposta conceptual de la posada en escena sinó també pel repartiment, esclar, encapçalat per l'actriu Clara Segura, en el paper protagonista de Xen Te i fent doblet en el paper del seu cosí Xui Ta, explotador sisplau per força dels obrers i de tot el que es belluga al voltant de Sezuan; actuació reforçada per l'actor Joan Carreras, en el paper del presumpte aviador Sun; rematada per l'actor Toni Gomila, en el paper de l'aiguader Wang de Sezuan; i acompanyats tots, permanentment durant les tres hores de l'obra, pel fons musical de la banda de corda, piano, acordió i percussió de Joan Garriga, amb Francisco Batista, àlies “Rambo”, que posa veu a una quinzena de peces basades en les lletres escrites pel mateix Bertolt Brecht al marge de l'obra, escrita entre el 1938 i el 1943, en el seu exili als Estats Units... [+ crítica]

La Companyia Lazzigags reposa l'espectacle familiar «Tom Sawyer, detectiu» al Teatre Poliorama. Recuperació de la crítica d'estrena del 2014 al Jove Teatre Regina

«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 3 febrer 2019. A partir 5 anys.

 En la novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha, a partir d'ara, aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és també com un diamant en brut que promet i hauria de tenir una llarga trajectòria. L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes... [+ crítica]

«Un amour impossible». A partir de la novel·la de Christine Angot, adaptada per la mateixa autora. Intèrprets: Maria de Medeiros i Bulle Ogier. Col·laboració artística: Denis Loubaton. Escenografia: Guillaume Delaveau. Vestuari: Anaïs Romand. Il·luminació: Sébastien Michaud. Música i so: Aline Loustalot. Vídeo: François Weber. Cap tècnic: Yann Argenté. Regidoria: Nicholas Gauthier i Mathieu Lontananza. Tècnic de llums: Philippe Ferreira. Tècnics de vídeo: Olivier Petitgas i François Weber. Tècnic de so: Johann Gilles. Construcció de l'escenografia: Jean-Michel Arbogast, David Chazelet, Dominique Lainé, Pedro Noguera i Antoine Peccard. Pintura: Denis Cavalli, Ghislaine Jolivet-Cavalli i Sybil Kepeklian. Confecció de vestuari: Margot Destrade-Loustau i Anne Versel. Accessoris: Florence Bruchon, amb l'ajut de Manon Flamion i Mathias Jacques. Ajudanta de direcció: Marie Fortuit. Direcció: Célie Pauthe. Producció del CDN Besançon Franche-Comté. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 1 febrer 2019.

La posada en escena d'aquesta adaptació de la novel·la autobiogràfica de l'escriptora Christine Angot (Châteauroux, Vall del Loira, França, 1959) és d'una netedat exquisida. Davant la possible temptació dramatúrgica de convertir-la escènicament en un simple monòleg —la trama ho permetria fàcilment—, el fet d'optar per la presència de les dues protagonistes —mare i filla— i de recrear els diàlegs que mantenen en diferents etapes de la vida sobre la seva crua experiència personal la converteix en una història de representació dinàmica, viva, que fa incursions endavant i endarrere, amb l'ajut de canvis d'atrezzo —quatre col·laboradors tècnics— que marquen, per l'estètica del mobiliari, amb la banda sonora de l'època i algun clip audiovisual, diferents espais i etapes de la infància, l'adolescència i la maduresa de Christine. El principal escull a superar el té l'actriu Maria de Medeiros (la filla, Christine) quan s'ha de posar en la pell del seu personatge, en les escenes on encara és una criatura o una adolescent. Però és un escull que l'actriu es guanya a pols, amb el canvi de registre de veu, amb el gest i l'actitud, gràcies també a un físic característic que li permet aquests salts sense que se'n ressenti la credibilitat del personatge. Més pla, sense matisos d'edat per raons de força major, és el paper que hi fa la veterana actriu Bulle Ogier, a la ratlla dels 80 anys, (en el paper de la mare, Rachel), però sempre molt eficaç i suggerent en totes les rèpliques on mostra el seu solatge interpretatiu, que ve de lluny... [+ crítica]

«La tendresa», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Joan Lluís Bozzo. Música original: Fernando Velázquez. Intèrprets: Laura Aubert, Javier Beltrán, Elisabet Casanovas, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Pedro Yagüe. So: Damià Martínez. Caracterització: Eva Fernández. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella i Daniel López Orós. Ajudanta escenografia i vestuari: María Albadalejo. Construcció escenografia: May, Manuel Álvarez, Jordi Fort, María Calderón, Sol Curiel i Joan Viscasillas. Realització vestuari: Maribel Rodríguez i María Calderón. Perruques: Fent i Desfent. Cap tècnic: Rubén Taltavull. Regidora: Maria Garolera. Operadora il·luminació: Elena Acerete. Maquinista: Jordi Fort. Cap producció i administració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Cap de premsa: Marta Suriol (La Costa Comunicació). Auxiliar producció: José Luis Segador. Auxiliar comunicació i màrqueting: Roberta Romero. Disseny gràfic: Jordi Rins. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Mar Orfila. Web: Marc Permanyer. Adaptació disseny gràfic: Carlos Fort. Ajudanta direcció: Carolina Morro. Direcció: Alfredo Sanzol. Producció de Dagoll Dagom, T de Teatre en col·laboració amb Teatro de la Ciudad. Teatre Poliorama, Barcelona, 31 gener 2019.

Còctel de Shakespeare. És una recepta patentada i sacsejada a la coctelera pel mateix dramaturg i director Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), que amb «La ternura», traduïda al català per a aquesta ocasió per Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom), va obtenir el 2018 el premi Valle-Inclán. Tot i que es tracta d'un text original, les influències i referències extretes de les obres shakesperianes són evidents, no amagades i buscades expressament. Els espectadors les aniran descobrint a manera que avança la trama però, per si els falla la memòria, de tant en tant hi escoltaran algun dels títols emblemàtics de l'autor en boca d'algun dels personatges de l'obra, com per exemple quan la reina maga afirma, en relació al desori de l'acció, que hi ha hagut “molt de soroll per no res”. Alfredo Sanzol ha escrit un relat sobre els alts i baixos de l'amor, la dependència dels pares i els fills, la manipulació del despertar adolescent a la vida amorosa i la hipocresia misògina del rebuig de les dones per part dels homes i dels homes per part de les dones. I tot en clau de comèdia, a vegades amb aires de barraca, a vegades de barraca estripada, a vegades de barraca esbojarrada, sovint burxant en els recursos de l'humor i tendint a parodiar l'embolic modern de portes i finestres recanviades aquí per entrades i sortides simbòliques en espais aparentment boscosos o en espais indefinits. Riure en clàssic fa de més bon riure... [+ crítica]