EL TEATRE DEL “JO”

«Nosaltres (a nosotros nos daba igual)», d'Helena Tornero. Intèrprets: Nacho Almeida, Neus Ballbé, Tamara Ndong Bielo, María Ramos i Junyi Sun. Escenografia: Monica Boromello, Vestuari: Anabela Rolanda Lubisse i Gelsomina Torelli. Il·luminació: Adrià Pinar. So: Lucas Ariel Vallejos. Vídeo: Elena Juárez. Coreografia: Juny Sun. Ajudanta direcció: Inés García. Direcció: Ricard Soler Mallol. Coproducció: Teatre Nacional de Catalunya i Teatre Español de Madrid. Equips tècnics i gestió del TNC. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 octubre 2021.
 

L'endemà de la mateixa nit d'aquesta funció es fa públic un incident racista a les portes d'una discoteca de Badalona, la popular Titus Carpa. Sembla que els porters, a més de demanar el passaport que justifiqui la vacunació contra el coronavirus, es van negar a deixar entrar una noia de 18 anys pel color de la seva pell i que, a més, li van dir: «Amb dos dits menys de color, passaries». L'incident, denunciat a les xarxes pel pare de la noia, originària de Madagascar i negra, ha aixecat una vegada més la denúncia de racista que hi ha implícita en el substrat de qualsevol societat per molt oberta, acollidora i democràtica que es digui que és. La gerència de la discoteca, hores després del rebombori, ha negat els fets. Ha sortit a defensar els seus treballadors. Ha qüestionat qualsevol actitud de racisme i, per garantir-ho, ha afirmat que dos dels porters de la Titus Carpa de Badalona són, precisament, d'origen marroquí. Les càmeres de seguretat sembla que poden ser la clau de la denúncia que tant SOS Racisme com els mossos d'esquadra han dit que es faci perquè es pugui investigar. No és hora ara de fer una crònica d'investigació de la nit i del jovent després dels múltiples incidents que arran de les concentracions en places i parcs i els botellots corresponents s'han originat en les últimes setmanes, alguns denunciats i d'altres simplement oblidats en els llimbs de la mal anomenada “festa”... [+ crítica]

UN PERRY MASON JUVENIL

«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets primera estrena 2014: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: 30 octubre 2021. A partir 5 anys.

En la novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha també aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és com un diamant en brut que promet i que, com es va preveure aquí ja en la seva estrena el 2014, havia de tenir i ha tingut una llarga trajectòria. L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes. És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional... [+ crítica]

¡ANCHA ES CASTILLA!

«Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I». Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Cristina Arenas / Júlia Truyol (2020). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Música: Jan Fité. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Ajudanta d'escenografia i vestuari: Joana Martí. Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico. Producció executiva: Marián Díaz Comas. Cap de producció: Macarena García. Construcció de l'escenografia: Carla Piera. Confecció de vestuari: Albert Pascual i Joana Martí. Equips Teatre Lliure. Coproducció: La Calòrica i Teatre Lliure. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 gener 2020. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 28 octubre 2021.

La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017), «Els ocells» (2018) i «De què parlem mentre no parlem d'aquesta merda» (2021). I ara, la recent «Arbres, vodka i naus voladores», una mirada sobre un futur imaginat per Txékhov, estrenada a Temporada Alta. El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni ja llarg. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, abans les possibilitats tècniques del Teatre Lliure i ara el romanticisme de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya amb La Perla 29 d'amfitriona han permès amb el pas del temps engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla... [+ crítica]

AQUELLA NOIA DANESA...

«Jo, dona. A Lili Elbe», de Marta Carrasco. Intèprets: Marta Carrasco i Albert Hurtado. Espai escènic: Marta Carrasco, Pau Fernández i Dario Aguilar. Vestuari: Pau Fernández. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Guillaume Cayla i Joan Valldeperas. Vídeo i muntatge: José Prados. Producció: Cia. Marta Carrasco, Temporada Alta i Centre Cultural Vilanova del Vallès. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Marta Carrasco i Manel Quintana. Teatre de Salt (Gironès), Temporada Alta, 15 novembre 2019. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 23 octubre 2021.

Marta Carrasco sempre ha fugit dels clixés del que s'entén com a “dansa” estricta. La seva és una visió polièdrica que barreja el moviment, la coreografia, l'espai escènic, el so, la il·luminació, el vestuari, els efectes, la poètica i, sobretot, un fil dramatúrgic. Marta Carrasco no necessita el text per explicar una història. El relat oníric dels seus muntatges diu sempre més que mil paraules. Aquesta concepció del gènere teatral —ara se'n diu “híbrid”— que li ha valgut nombrosos reconeixements l'ha situat en un món singular, molt personal, lluny del seu àmbit i molt a prop de l'origen del cinema —¿hauria de dir potser del cinema mut?— que, tant el de fa cent anys com el d'ara mateix, no ha necessitat mai de les paraules si s'explica bé en imatges. No sé si és per atzar, però es dóna el cas que la història de Lili Elbe havia estat recreada també al cinema, el 2015, amb el film «The Danish Girl (La noia danesa)», de Tom Hooper, basada en la novel·la homònima de David Ebershoff. Amb «Jo, dona. A Lili Elbe», Marta Carrasco recull aquests testimonis anteriors i homenatja la pintora danesa Lili Elbe, nascuda a Vejle el 1882 i morta a Dresden, Alemanya, el 1931. És, per a la història de les conquestes socials, la primera persona que es coneix que se sotmet a una cirurgia de canvi de sexe. Pionera trans, doncs, la seva mort s'atribueix precisament a les seqüeles d'una de les últimes cinc operacions de transplantament d'úter que, lluny de la conservadora societat danesa, va poder fer a Alemanya... [+ crítica]

EL CLAQUÉ MINAIRE DEL BILLY

«Billy Elliot». Música d'Elton John. Llibret i lletres: Lee Hall. Director: Stephen Daldry. Adaptació: David Serrano. Intèrprets: Iker Castell / Pablo Fito / Marc Gelabert / Pol Ribet / Max Vilarrasa (Billy Elliot); Natalia Millán (Senyoreta Wilkinson); Óscar de la Fuente (Pare); Agustín Otón (Tony); Allende Blanco (Mare); Teresa Guillamón (Àvia); Pedro Ángel Roca (George); Juanki Fernández (Braitwaite); Patricia Paisal (alterna Mare); Enric Marimon (Billy Ellior adult); José Linaje (cover Pare); Natán Segado (cover Tony); Robert Matchez (cover Braitwaite); Muntsa Rius (cover àvia); Noah Arroyo, Arnau González, Ot Marien, Max Miquel, Ángel Olaya, Mario Alcalá, Alejandro García, Bernat Pastor, Andrey Kaverznikov, Alex Vizuete, Alan Arroyo, Pol Díaz, Leo García, Aleix Guasch, Pol Quintana, Antonio Molero (nens); Naiara Mora, Naira Repiso, Olimpia Roch, Mariona Schilt, Berta Serrahima, Anna Aguilar, Marina Ayala, Inés, Riera, Sofía Rodríguez, María Vinuesa, Ariadna Horcajada, Alba Iglesias, Marina Miró, Erika Ramos, Yaiza Ramos, Lola Coma, María Fernández, Lucía Galán, Arlet Roca, Laura Sánchez, Lia Gordillo, Carla López, Emma Macià, Alba Márquez, Elsa Tejada, Berta Doñate, Cristina Lao, Neus Moreno, Aina Planas, Sara Roch (nenes); Óscar Domínguez, Lean Zanardi, Lluís Canet, Rafa Higuera, Joaquín Fernández, Joan Salas, Gonzalo Larrazábal, Desirée Moreno, Míriam López (elenc). Músics: Gaby Goldman (director musical), Albert Anguela (baix), Federico Salgado (baix suplent), Dusan Jevtovic (guitarra), Toni Mena (guitarra suplent), Adrià Aguilera (Key 2 i 2n director musical), Arianna Pijoan (Key 2 suplent), Jordi Guasp (trompa), Jorge Navarro (trompa suplent), Gregori Hollis Calvo (trompeta), Raul Gallego (trompeta suplent), Claudio Marrero (Reed 1), Aitor Franch Cid (Reed 1 suplent), Salvador Suau (bateria), Eloi López (bateria suplent). Professorat Escola Billy Elliot - Coco Comín Barcelona: Coco Comín (directora), Elsa Álvaro (coordinadora), Enric Marimon, Evangelina Esteves i Jordi Garcia (professors de ballet), Lluís Canet i Anna Llombart (professors de claqué), Jesús Navarro Espinosa (professor acrobàcia), Dani Coma (professor interpretació), Muntsa Rius (professora de veu), Jaume Ortanobas (professor de clown), Evangelina Esteves i Anabel Pituelli (professores de nenes de dansa clàssica, jazz i variació). Direcció: Maite Pérez Astorga. Director musical: Gaby Goldman. Coreografíes originals: Peter Darling. Coreògrafa associada: Elsa Álvaro. Directora resident: Vanessa Ferro. Directora producció artística: Carmen Márquez. Gerent de companyia: Carmelo Lorenzo. Direcció tècnica: Javier Ortiz. Disseny escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny il·luminació: Juan Gómez Cornejo (AAI) i Carlos Torrijos (AAI). Disseny so: Gastón Briski. Disseny vestuari: Ana Llena. Disseny caracterització: Laura Rodríguez. Traducció i adaptació de les cançons: Alejandro Serrano i David Serrano. Dissenyador de so associat: Gonzalo Martínez Alpuente. Ajudant d'escenografia: Juan José González Ferrero. Productors: Marcos Cámara, José María Cámara, Pilar Gutiérrez i Juan José Rivero. Producció: SOM Produce. Direcció: David Serrano. Teatre Victòria, Barcelona, 22 octubre 2021.  Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

 

 A la pàgina d'internet de la productora SOM Produce, artífex de l'espectacle «Billy Elliot», la crida era més que suculenta per a pares i mares intrèpids que somien en convertir els seus fills, si no en estrelles de la gespa, almenys en estrelles de l'escenari. L'avís deia això: «Busquem nens d'edats compreses entre els 8 i els 13 anys, amb formació en ballet clàssic, que desitgin convertir-se en artistes professionals i protagonitzar “Billy Elliot, el musical”». Això d'“artistes professionals” té la seva ironia, tal com està el pati, però la resposta, si algú ho dubtava, va ser més que massiva. La desigualtat, al segle XXI, teòricament, ja no és tan marcada com explica la coneguda història de «Billy Elliot», popularitzada i feta mite sobretot a través del cinema amb el film estrenat l'any 2000 i dirigit per Stephen Daldry. El resultat de la crida de SOM Produce es va constatar després d'un càsting inicial i dos anys de formació —amb interrupció forçosa pel coronavirus— en col·laboració amb l'Escola Coco Comín i dins de la franquícia creada expressament per a «Billy Elliot», amb una dotzena de professors. La resposta final va ser i és de 60 nois i noies que formen part del repartiment de l'espectacle distribuïts en 5 torns de 12 per cada funció, per respectar les limitacions horàries i “laborals” dels infants en les arts escèniques. Al seu costat, hi ha 30 intèrprets adults, 10 músics en directe i 25 tècnics. Després dels èxits dels espectacles estrenats a Londres, Nova York i Madrid (aquí s'hi va estar tres temporades i es va arribar als 750.000 espectadors), la producció estrenada a Barcelona al Teatre Victòria cedit pel seu titular, el Mago Pop, ha omplert les primeres funcions amb l'aforament gairebé al complet i encara més després de l'ampliació al 100%, aixecades les restriccions, fins al punt que s'ha ampliat una funció especial dominical de migdia amb la intenció de facilitar l'accés més familiar. Això sí, una advertència per a futurs espectadors: cal mirar bé les tarifes de les localitats perquè són de 5 estrelles per amunt, des de 28€ la més econòmica (amb visibilitat reduïda a l'últim amfiteatre fins a una escala que arriba a 74€ per a les primeres files de platea). La productora dóna pistes d'aquestes tarifes elevades i poc habituals en un espectacle teatral de Barcelona quan diu que el muntatge de «Billy Elliot» té un pressupost inicial de 4 milions d'euros... [+ crírica]

BINGO DE GRADUACIÓ ALCOHÒLICA

«T'estimo si he begut», d'Empar Moliner. Música original d'Andreu Gallén. Intèrprets: Mamen Duch, Mercè Martínez, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca / Rosa Gàmiz, Marc Rodríguez i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Roger Ábalos. Coreografia: Pere Faura. Vídeo: Mar Orfila. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella i Daniel López-Orós. Equip de producció: Natàlia Obiols, Ivan Danot, La Tremenda, Jordi Brunet, Roberta Romero i José Luis Segador. Equip tècnic: Jordi Thomàs. Regidora: Teresa Navarro. Maquinistes: Joan Bonay i Pablo Gómez. Operador d'il·luminació: Sergio Santafé. Operador de so: Roger Ábalos. Segon operador de so: Marcel Ferrer. Músics enregistrament: Marta Cardona, Dario Barroso, Guillermo Prats, Andreu Gallén, Toni Pagés, Gregori Hollis, Vicent Pérez, Albert Carrique, Jordi Santanach, Joan Mas, Anna Lagares i Elisabet Molet. Col·laboradors: Sergi Pompermayer (textos addicionals), Martin Elena (disseny tècnic audiovisual), Maria Albadalejo (ajudant escenografia), Anna Pitarch (assistenta de vestuari), Pascualín i Joan Jorba (construcció escenografia), Goretti (confecció vestuari), Diego Becas Villegas (disseny imatge), Kiku Piñol, Noemí Elias Bascuñana i David Ruano (fotografia), Fusteria Estudi (estudi enregistrament). Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció: David Selvas. Coproducció Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 octubre 2021.

Algú pot pensar, a jutjar pel títol i tractant-se d'uns contes de l'escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966), que sortirà del teatre amb un pet de còctels, de vins del Penedès o de xampanys variats i amb un bon gat de xumerri. Res d'això. Darrere de l'espectacle «T'estimo si he begut» hi ha molt de bingo i l'alcohol hi és sota un control de graduació, per si a la sortida cal conduir. El «Bingo Poliorama» on se situa l'acció de tots els contes és una trapelleria de l'adaptació teatral amb neons de colors que no deixa de ser una advertència del que pot passar a la llarga si algú no agafa la cultura i el teatre per les banyes. La vida és un bingo, que deia aquell. Si la Rambla s'ha convertit en un mercadillo de souvenirs, ningú no està en condicions d'assegurar que el Teatre Poliorama no es pugui  convertir, més tard o més aviat, en un bingo. Esclar que caldria veure si els estadants del pis del damunt, els savis de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que data del segle XVIII, estarien d'acord a compartir la saviesa amb la vulgar i rutinària lectura dels números “bingueros” per anar fent línia. Les T de Teatre ho adverteixen: «Abans fèiem d'actrius i ara ens hem de guanyar la vida treballant en un bingo». I recorden allò de l'enyorat Pepe Rubianes quan feia l'al·legoria del treball i deia que dignificava —el gest que fan és masclista però no ho diguem en veu alta que no se n'assabenti el col·lectiu feminista de guàrdia!— i miren cap endavant, de la Rambla vull dir, on el malaguanyat Can Pistoles —el teatre d'en Rubianes— està amb la persiana abaixada defintivament, plena de grafits, sense que ni el Mango, tal com estan les coses, el gosi recuperar... [+ crítica]

SI POGUÉS OCUPAR EL TEU LLOC

«Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Les verges suïcides, 20 anys després». Dramatúrgia: Eleonora Herder. Intèrprets: Joan Carreras, Alícia Falcó, Blau Granell, Mia Esteve, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents. Escenografia: Sílvia Delagneau i Max Glaenzel. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Rut Folgado. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor i música: Clara Aguilar. Cançó «If I Could»: Abril Pinyol. Moviment: Riikka Laakso. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Ajudant vestuari: Marc Udina. Alumna en pràctiques de vestuari: Marina Blasco (INS Anna Gironella de Mundet). Construcció escenografia: Taller d’escenografia Teatre Auditori Sant Cugat, Pablo Paz i Joan Galí. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Joan Baseiria i Artesanies Carme Piquet. Producció: Teatre Lliure. Ajudanta direcció: Mònica Almirall. Direcció: Alícia Gorina. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 14 octubre 2021.

Has arribat a l'Avinguda del Paral·lel, baixant de Montjuïc, i encara no has acabat de dir el nom sencer del títol de tan quilomètric com és! Sobre això també hi fan broma les cinc protagonistes i debutants joves d'aquesta mirada a distància de vint anys del film del també debut de Sofia Coppola, produïda pel seu pare, «The Virgin Suicides» (1999) quan en un pròleg-introducció expliquen de què anirà “la cosa” i estableixen la primera relació informal amb els dos intèrprets veterans (Joan Carreras i Mia Esteve) que, segons elles cinc, “són dels pocs que han aconseguit viure de la feina del teatre i ho fan bastant bé”. Amb aquesta plantofada generacional d'entrada un té la sensació que “la cosa” que dèiem promet. Però a poc a poc la il·luminació situa tothom en el moll de l'os de l'espectacle i tot agafa un viratge diferent —lluny de l'espontaneïtat i la ironia inicials— on conviuen el moviment, la música, la projecció d'escenes de la pel·lícula de la qual es parteix i el discurs que la dramaturga Eleonora Herder i la directora Alícia Gorina han acabat deixant en un parell d'hores a partir de converses amb les pròpies intèrprets, de les referències del film de Coppola basat en la novel·la de l'escriptor també debutant Jeffrey Eugenides (Detroit, 1960) i de citacions o idees d'altres pensadors o activistes... [+ crítica]

PLUJA DE PARAIGÜES

«Cantando bajo la lluvia (Singin' in the Rain)». Llibret: Betty Comden i Adolph Green. Música: Nacio Herb Brown. Lletres: Arthur Freed. Traducció i adaptació: Marc Artigau. Intèrprets: Ivan Labanda, Diana Roig, Ricky Mata, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Sylvia Parejo, Júlia Bonjoch, Miguel Ángel Belotto. Cos de ball: Chema Zamora, Diana Girbau, Adrián García, Sara Martín, Marc Sol, Clara Casals, Alberto Escobar, Empar Esteve, Pablo López, Carmen Soler, Júlia Saura. Covers: Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Júlia Bonjoch, Syvia Parejo, Miguel Ángel Belotto. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso, Marc García, Albert Carrique / Haizea Matiartu, Miguel Ángel Royo / Albert Abad, Jordi Santanach / Aitor Franch, Raúl Gil / Alberto Pérez, Vicent Péres / Dario Garcia, Toni Pagés / Eloi López, Antonio Molina / Guillermo Prats i Jordi Cornudella (copista partitures). Disseny d'escenografia: Enric Planas. Ajudant de disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Ajudanta de disseny de vestuari: Beatriz González. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Ajudant de disseny de so: Adrián Golones. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny tècnic audiovisual: Martín Elena. Cap tècnic i maquinària: Agustí Custey. Subcap de maquinària: Quim Molina. Maquinistes: Ana Sojo i Pere Carrasco. Ajudant de maquinista: Brendam López. Utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Miquel García. Programador de llums: Juli González. Tècniques de llums: Laia Coca i Silvia Vicente. Cap de so: Oscar Villar. Tècnics de so: Iker Rañé i Oriol Torrent. Coordinadora de vestuari: Esperanza Pascual. Sastresses: Ana Gaspar i Montse Ricart. Sastressa de manteniment: Paula González. Coordinadora de caracterització: Aileen Layos. Perruqueria: Alba Quintos. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells, Jorba-Miró Estudi-Taller d'Escenografia, Pilar Albadalejo Pro-Escena. Confecció de vestuari: Trinidad Rodríguez, Inés Mancheño, Antònia Pérez, Goretti Puente. Estudiants de vestuari en pràctiques: Cristina López, Irene Òdena, Laura Garcia-Duran, Emma Castaños, Júlia Marquès, Jiaqi Xu, Núria Querol. Tècnics del teatre: David Buxó i Albert Julve. Disseny gràfic: Estudio Neus Pacheco. Disseny web: Nos Ven Digital. Equip de rodatge de les pel·lícules: Alberto Bañares (director de fotografia), Iván Buñuel (foquista), Thais Rodríguez (auxiliar de càmera), Irene Moreno (videoassistenta), Manu León (gaffer), Martín Murua (elèctric), Anna Moragriega (producció cinema), Marta Espuñes (primera ajudanta de producció), Mònica García-Jurado (infermera), Luis Linhart (muntador), Roger Navarro (dissenyador de so), Guillem Carvajal (cap de so), Maria Tortosa (VPX/VFX Producer), Albert Vidal (lead virtual production TD), Sergi Silva (virtual production TD), Joaquín Gimeno (técnic de pantalles Led - Cinelux BCN), Kai García (Don Niño), Ànder VR (Cosmo Niño). Equip de producció: Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad (Nostromo Live), Carmen Álvares (direcció de producció), Laura Manchón i Gal·la Sabaté (ajudantes de producció), Clàudia Coll (direcció de comunicació i promoció), Emma Aquino (estudianta en pràctiques), Grup Balañá (màrqueting i publicitat), Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas (producció executiva). Coreografia: Miryam Benedited. Ajudanta coreografia claqué: Evangelina Esteves. Director musical i resident: Andreu Gallén. Direcció musical: Manu Guix. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Director adjunt i resident: Joan Maria Segura. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 octubre 2021.

Assisteixo a la primera funció amb l'aforament al 100% dels teatres després de més d'un any i mig de restriccions sanitàries i el canvi es respira en l'ambient a l'escenari del Teatre Tívoli. Aquest 15 d'octubre hi ha una aura especial i sembla que l'espectacle llueixi més que mai tot i que ja porta un mes en cartellera. Llueix sobretot quan esclata al final de dues hores i mitja, que passen cantant, ballant i volant (entreacte inclòs) i que posen dempeus tot l'auditori en una nit que, sense que ho puguin evitar, emociona alguns dels intèrprets que segurament enyoraven veure una platea amb tots els caps i rostres —i encara amb les mascaretes— ocupant totes les butaques des de la primera fila de platea fins a l'última fila de l'amfiteatre. La nova aposta musical de la productora catalana Nostromo Live, capitanejat a la direcció escènica i musical per Àngel Llàcer i Manu Guix, no és que sigui “el gran musical de la temporada” sinó que és el musical d'aquesta i d'altres temporades passades. Hi ha espectacles que marquen una dècada (en el seu dia, «Sweeney Todd», per exemple, al Teatre Poliorama). I «Cantando bajo la lluvia» va pel mateix camí. Té un previsible llarg recorregut i és una aposta segura de recomanació sense cap mena de reticència... [+ crítica]

TEORIA DEL TRENCAMENT

Monique, una mestressa de casa benestant que va deixar futur i carrera de medecina per tenir cura de la llar i de les filles, veu de cop i volta que el món ideal que havia creat al seu voltant s'ensorra. La infidelitat té moltes cares, però n'hi ha una que és com una targeta de presentació gairebé de calaix de tan tòpica: l'engany provocat pel marit per l'aparició en el triangle d'una dona més jove. Aquí l'infidel és el marit, Maurice, i la noia que ocupa el lloc de Monique, la jove Noellie. Simone de Beauvoir (París, 1908 - 1986), més de cinquanta anys enrere, lluitadora pels drets de la dona, defensora pionera a França del dret a l'avortament, ja marca les pautes d'una sortida imprescindible per a la dona que, com Monique, passi pel tràngol: comptar amb independència econòmica i personal, un desig que ni el revolucionari Maig Francès del 68 va acabar de deixar prou consolidat fins que, molts anys després, de la mà i la decisió de les hereves d'aquells fets, ha anat caient de madur pel seu propi pes. «La dona trencada» és un dels tres relats de la publicació original de la Beauvoir, una autora que amb «El segon sexe» provoca una pública controvèrsia que fins i tot el Vaticà recull, incloent-lo en una llista negra de llibres prohibits! Tampoc no es pot parlar de Simone de Beauvoir sense relacionar-la amb Jean-Paul Sartre, el seu company de vida i de batalla amb qui van capitalitzar les teories de l'existencialisme de mitjan segle passat... [+ crítica]

LA C. DE LA CATERINA QUE ES FEIA DIR CATALÀ

«La Víctor C.», d'Anna Maria Ricart Codina, a partir de textos de Víctor Català. Intèrprets: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Rosa Renom, Manel Sans i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Composició musical i espai sonor: Jordi Collet. So: Carles Gómez. Direcció de moviment i coreografia: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. Col·laboració en el vídeo: Elvira Zurita. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Construcció escenografia: Pasvualín Estructures. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Confecció de vestuari: Goretti, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Mancheno. Alumna en pràctiques Institut del Teatre: Montserrat Alcantarilla. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 9 octubre 2021.

Hi ha una tendència, entre el gremi de l'escenografia, que quan es fa un espectacle que es refereix a la vida, obra i miracles d'un escriptor o una escriptora, s'opta per posar piles de llibres escampades com un element de l'atrezzo imprescindible, com si es volgués deixar ben clar d'entrada: “Ep! que aquest senyor o aquesta senyora escrivien llibres!”. És el que passa en aquesta mirada orientativa i onírica a la vida, obra i miracles de l'escriptora Víctor Català, pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís (L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966). Piles de llibres sobre el triangle verd de gespa artificial, enmig d'un cubicle de simbologia empordanesa, encapsulat entre dues parets, en un lleu pendent. ¿Però què farà d'aquí a uns quants anys el gremi de l'escenografia quan algú vulgui parlar en teatre d'un escriptor o una escriptora que vingui del món digital i del llibre electrònic? ¿Ens imaginen tot de minúsculs llapis de memòria escampats a l'escenari? ¿O alguns iPads del temps de Maria Castanya com una pila de ferralla? ¿O uns quants ordinadors obsolets com en un cementiri de cotxes? El que no falta en aquest agosarat muntatge romàntic i introspectiu sobre una hipotètica personalitat de Víctor Català, «La Víctor C.», és el llit de la casa pairal, un catre del casal de l'Escala on l'escriptora, sembla que després d'un lleu accident domèstic a casa del nebot a Barcelona, va decidir aclofar-se uns deu anys fins a la seva mort, quan ja en tenia 96, almenys de cara a la galeria, perquè, de fet, també es llevava cada dia i feia, mentre va poder, una part de la seva vida a la casa pairal i al jardí fins que tornava al llit on, allà sí, rebia personalitats, amics, també grups de l'escola de nenes, diuen, i fins i tot algun periodista que s'interessava per la seva obra, publicada amb estretors, censures i dificultats en plena Dictadura... [+ crítica]

AGAFAR “FAMA” I POSAR-SE A BALLAR

«Fama». Idea original de David de Silva. Guió de José Fernández. Lletres de Jacques Levy. Música de Steve Margoshes. Orquestració de Harold Wheeler & Steve Margoshes. Cançó «Fame» escrita per Dean Pitchford i Michael Gore. Adaptació: Jorge Arqué i Coco Comín. Intèrprets: Raudel Raúl, Betty Akna, Clara Peteiro, Andrea Malagón, Meritxell Valencia, Dianne Jacobs, Pablo Raya, Dídac Flores, Alexandre Ars, Morena Visci, Macarena Fuentes, Bernat Mestre, Miquel Malirach, Joan Martínez, Queralt Albinyana, Ferran González, Antonio Buendía. Cos de ball: Julia Pérez Ballart, Carmen Prados, Elena Rueda, Valeria Jones, Edna Patxot, María Torrescusa, Oscar Gabriel, Alex Herrador, Saúl Higueras, David Valls, Jordi García Ramón, Iñaki Sáez. Músics: Alex Álvarez, Iol Cases, Miquel González i Jordi Veritac. Construcció escenografia: Espacio Odeón. Disseny vestuari: Juan Ortega. Disseny il·luminació: Pato Bessia. Disseny so: Alejandro Muñoz. Producció executiva: Jordi Arqué i Enrique Salaberría. Producció: Antonio Tejero, Miguel Ángel Chulia i Ana Belén Beas. MP Produccions: Marianno Pagani. Producció: Veniu Fama S.L. Coach actors: Dani Coma. Classes percussió: Joan Ortínez. Ajudanta direcció artística: Nuria de Córdoba. Ajudant direcció musical: Dídac Flores. Director vocal: Ferran González. Coreògrafa de claqué: Julia Ortínez. Direcció musical: Pablo Salinas. Directora artística i coreografia: Coco Comín. Teatre Apolo, Barcelona, 8 octubre 2021.
 

Una de les garanties de les produccions en les quals hi ha la mà de Coco Comín és fer un espectacle ben acabat. En la posada en escena del musical «Fama», que ja va tenir una primera versió el 2004 i que va fer una extensíssima gira, aquesta garantia s'hi retroba novament. No és hora ara, però, de fer comparacions amb un anterior musical dirigit per Coco Comín, «Chicago». En aquella ja llunyana ocasió, el teatre era el vell Arnau —qui l'ha vist i qui el veu—, tot un clima i un ambient inimitables. Per alguna cosa li va valdre aleshores el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona. L'argument de «Chicago», a pesar dels anys, sempre ha continuat enganxant l'espectador, a pesar del crack cinematogràfic. En canvi, l'argument de «Fama» inevitablement s'ha anat diluint amb el temps. I qui sap si l'ús i abús de promocions televisives com les Operaciones Triunfo no l'han convertit en una caricaturització de la realitat. Potser sí que en aquest cas seria hora, doncs —com ja deia en l'estrena de la primera versió de «Fama» del 2004— de recuperar el fons argumental i aprofundir en aquells aspectes que són més contemporanis que mai: violència, sexe, drogues i racisme. Però no siguem més “famistes” que «Fama». Com que la garantia Coco Comín deia que està servida, el buit argumental de la versió de «Fama» se supleix de sobres amb la interpretació musical i coreogràfica, amb algunes interpretacions de primera fila que posen novament el llistó més alt del que ha de ser ara ja una producció musical que pretengui oferir un espectacle complet com aquest que ara es pot veure i que és una empresa, una vegada més, no exempta de risc, tenint en compte els temps que corren, pel gruix del repartiment tant actoral com musical i tècnic... [+ crítica]

AMB ELS PINZELLS I LA PALETA ABSENTS

«Señora de rojo sobre fondo gris», de Miguel Delibes. Adaptació: José Sámano, José Sacristàn i Inés Camiña. Intèrpret: José Sacristán. Veu en off: Mercè Sampietro. Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Almudena Rodríguez Huerta. Il·luminació: Manuel Fuster. So: Mariano García. Directora de producció: Nur Levi / Elisa Herráez. Ajudantes de producció: Pilar López “Pipi” i Mélani Pindado. Director tècnic: Manuel Fuster. Gerent companyia / sastressa: Nerea Berdonces. Secretària de producció: Pilar Velasco. Tècnic d'il·luminació i so: Manuel Fuster / Jesús Díaz Cortés. Maquinista / regidor: Pepe González / Juan José Andreu. Cap tècnic teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i publicació: Publispec. Producció: Sabre Produccions, Pentación Espectáculos, TalyCual i AGM. Ajudanta de direcció: Inés Camiña. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona, 6 abril 2019. Reposició: 7 octubre 2021. 

Si algú us pregunta: «¿Heu llegit mai “Señora de rojo sobre fondo gris” de Miguel Delibes?» i dieu que no, doncs llegiu-lo. Si us pregunten: «¿Heu vist mai una actuació en solitari de l'actor José Sacristán?», i dieu que no, doncs aneu-lo a veure. Ara torna a ser és al Teatre Romea, després d'una extensa gira. I la seva presència combina una de les peces més personals de Miguel Delibes —hi parla de la mort de la seva dona, Ángeles de Castro, als 48 anys, a causa d'una malaltia i de la detenció de la seva filla i la seva parella en temps de finals del franquisme, amb una de les propostes de José Sacristán també més personal, més intensa, més arriscada. Més personal, perquè s'ha de posar en la pell del personatge de Miguel Delibes; més intensa, perquè és conscient que a manera que avancen els noranta minuts del monòleg anirà burxant en l'interior de cadascun dels espectadors —¿qui no ha viscut de prop o de no tan a prop la pèrdua d'un ésser estimat?— fins a fer-lo esborronar; i més arriscada, perquè sortir a un escenari en solitari és com enfrontar-se sense embolcalls davant del perill. Esclar que són més de seixanta anys trepitjant escenaris, però això no impedeix que, per a l'actor, sempre sigui una primera vegada... [+ informació]

EL PAISATGE VISIONARI DE BENET I JORNET

«Descripció d'un paisatge», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Enka Alonso, Ona Borràs, Màrcia Cisteró, Francesc Ferrer, Pep Ferrer, Carles Martínez, Òscar Rabadan i Fina Rius. Escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Míriam Compte. Estudiant en pràctiques de vestuari (ESDI): Irene Òdena. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Roger Ábalos. Caracterització: Àngels Salinas. Disseny de moviment: Marta Gorchs. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Ajudant direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Toni Casares. Producció: Sala Beckett i Teatre Principal de Palma. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 3 octubre 2021.

Fa uns dies, la xarxa va difondre les imatges horribles i medievals d'un afganès penjat al capdamunt d'una grua en una plaça d'Herat, executat pel nou règim totalitari dels talibans. Hi he pensat perquè hi ha una escena en aquesta obra teatral, d'entre les primerenques de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 - Lleida, 2020), en què un dels personatges resistent de ficció és també penjat pel poder de torn en una soga. M'imagino que a finals dels anys setanta del segle passat, quan Benet i Jornet el 1978 va escriure «Descripció d'un paisatge» (Edicions 62, Col·lecciò El Galliner, 1979 / Publicacions Sala Beckett, 2021), jugar amb un penjat com a execució era jugar amb una mirada visionària del que volia reflectir. Ni la televisió aleshores era el que és ara. Ni existien els mòbils. Ni arribaven les notícies d'arreu del món en temps real a través de la xarxa. A tot estirar, parlant de penjats, teníem la imatge bucòlica del quadre «Garrot vil» de Ramon Casas, del 1894, amb el retrat de l'execució de la Presó Vella o Presó d'Amàlia, a l'actual Plaça Josep Maria Folch i Torres, entre el Paral·lel i la Ronda de Sant Pau de Barcelona. I, si volem ser més frívols, les úniques execucions del penjat que havíem pogut veure en la ficció eren les de les pel·lícules de vaquers!... [+ crítica]

¿QUÈ AMAGA LA MOTXILLA DE L'ADA(M)?

«La motxilla de l'Ada», de Jordi Palet. Música La Tresca i la Verdesca (Jordi López, Toni López i Claudi Llobet). Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Disseny: Sergi Cugat. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·lustracions: Adolfo Serra. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Il·luminació: Yuri Plana. Producció: Teatre al Detall. Fotografies: Quim Botey. Direcció: Joan M. Segura Bernadas. Mostra d'Igualada 2021, 30 maig 2021. Sant Andreu Teatre (SaT!), Grec'21 Festival de Barcelona, 13 juliol 2021. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), 1 octubre 2021. 

 La companyia Teatre al Detall no enganya: els dos impulsors de la idea d'aquest espectacle familiar, Xavi Idàñez i Txell Botey, han explicat honestament que per crear aquesta nova proposta del seu celebrat catàleg familiar es van basar en l'experiència personal d'uns amics seus que van viure la descoberta que el seu fill de 9 anys volgués fer el pas trans per convertir-se en nena. D'aquí ve que el seu espectacle «La motxilla de l'Ada» sigui el testimoni del petit Adam —avui segurament un adolescent— que un dia va perdre la "m" (Ada) i ara es diu Carla. ¿Però com es transcriu a un registre teatral i musical —el grup La Tresca i la Verdesca són uns habituals autors de banda sonora dels espectacles més coneguts de la companyia— un tema com el del gènere “trans” en un moment que és en ple debat social i polític i amb la intenció de fer-lo arribar als espectadors primerencs? La resposta la dóna tot l'equip de la companyia: amb sensibilitat, sense sensacionalisme groc, també sense prejudicis, fugint del clixé de teatre “infantil” i adreçant-se tant als que poden ser interpel·lats en despertar-los el que porten amagat dins com als adults que els han d'acompanyar en aquest trànsit com als que no en viuran mai l'experiència i en seran observadors... [+ informació]