HEROIS DE VINYETA AMB GLOBUS INCORPORATS

«La Chispa», de Marc Angelet. Intèrprets: Lluís Català, Maria Frias, Miguel Gómez i Núria Orellana. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Caterina Pérez. l·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Roger Abalos. Ajudant d’escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudant de Producció: Anna Castillo. Fotografies: Felipe Mena. Agraïments: Maria Serra, Rita Corchero, Veni Vidi Vinci Òptics i Panini Comics. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Projecte Nous Horitzons. Coproducció Festival Grec'23. Direcció de «La Chispa»: Iban Beltran i Ana Pérez García. Teatre Akadèmia, Barcelona, 29 juny 2023.

Salta la notícia: Panini Còmics, que té la seu a Torroella de Montgrí, editarà per primera vegada en català un Spiderman del veterà segell nord-americà Marvel Comics de Nova York, que Panini distribueix aquí en exclusiva des de fa temps. Això se sap l'endemà de l'estrena oficial de «La Chispa», un espectacle de teatre emergent, d'aquell que batega amb el cor, com diu el lema de les sales que hi participen, però també l'excusa per muntar una botiga especialitzada en còmics, com si fos una extensió del popular Saló del Còmic, en un reduït local del Raval als voltants del carrer de l'Hospital de Barcelona, lluny esclar del temple del còmic del Passeig de Sant Joan. Segurament que la notícia de l'Spiderman del segell català Panini Còmics interessaria als personatges que, en la ficció creada pel dramaturg Marc Angelet (Barcelona, 1977), porten la botiga que han creat amb els estalvis d'una de les integrants —la jove emprenedora que no ha llegit mai ni un còmic— i on fan de dependents un parell de joves seguidors del gènere que se saben, com si fos la taula del 2 —o la del 7— els patronímics dels personatges, les seves aventures, les frases més cèlebres i les històries que s'han empassat en vinyetes. Amb embolcall de còmic, doncs, i amb una estructura teatral que sembla que estigui feta de vinyetes, amb algunes mirades al cinema d'animació o dels videojocs, els quatre protagonistes i un o una presumpta voluntària d'entre els presumptes espectadors s'endinsen en una història d'herois i antiherois, no com els dels còmics que acostumen sempre a vèncer, sinó com els que viuen immersos en la crueltat d'un sistema que els anul·la, els ofega i no els permet aixecar el cap... [+ crítica]

RIURE'S DEL MORT I DE QUI EL VETLLA

«Quant temps em queda?», de Marta Buchaca. Intèrprets: Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri, David Vert (2022) / Xavi Ricart (2023). Disseny d’escenografia: Sebastià Brosa. Disseny de vestuari: Miriam Compte. Disseny d’il·luminació: Ganecha Gil.. Disseny de so: David Solans. Coreografia: Marta Bayarri. Producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudants de direcció: Ferran Rivas i Jamie Southon. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera. Assessorament actoral: Jose Pérez-Ocaña. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Imatge: Charles Bcn. Vídeo: Josué Túrnez. Disseny gràfic: Santi&Kco. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Sergi Calleja. Producció: La Pocket amb coproducció de Focus i Festival Grec. Direcció: Marta Buchaca. Teatre Goya. Barcelona, 13 juliol 2022. Reposició: 14 febrer 2023. Reposició: 24 juny 2023.

Al fons hi ha un cartell de la pel·lícula de Jacques Tati, «Mon oncle», un clàssic de la comèdia francesa dels anys cinquanta del segle passat. Tot un advertiment. Comèdia en estat pur. Comèdia de l'absurd. Comèdia sobre la misèria humana. Paròdia de la vida moderna i progressista. Humor i ironia sobre la societat de consum que cantava en Raimon: “Tu compres un poquet. / Jo compre un poquet. / Aquell, una miqueta de res. / D'això en diran després: / societat de consum”. Un avís subtil, doncs, per tot allò que pot ser que passi en aquest apartament de classe mitjana alta on la dramaturga, guionista i directora Marta Buchaca (Barcelona, 1979) ha posat els seus quatre personatges. I ho ha fet amb tanta gràcia —com li agradaria que es digués a Jacques Tati— que no només ha format part del Festival Grec en dues edicions sinó que ja porta dues temporades en cartell, aquí i a fora, a banda de la gira, un rodatge cinematogràfic pel camí, i que ha encetat ara la tercera temporada teatral, tot i que adverteixen que pot ser l'última. Tant d'èxit en els temps que corren només pot ser perquè riure's del mort i de qui el vetlla eixampla els pulmons, sobretot en ple estiu. El protagonista de la comèdia «Quant temps em queda?», en Pere Armengol (l'actor Lluís Villanueva), té una notícia per donar als seus més pròxims: en el termini d'un mes pensa fer l'últim badall perquè li han donat ja el bitllet de sortida en un diagnòstic revolucionari investigat per la seva mateixa dona, capaç de predir amb un 99,99% de fiabilitat la fi de cadascú. La seva serà a causa d'un atac de cor. Ras i curt. Res millor que tenir la data de la mort a l'agenda i la causa, un detall que estalviaria molts maldecaps a la humanitat si “nostru sinyó” l'hagués previst... [+ crítica]

SOLILOQUIS AMB PARRÚS A LA VORA DELS TARONGERS

«Segarem ortigues amb els tacons», de Marcos Luis Hernando. Traducció i assessorament lingüístic: Neus Alborch. Intèrprets: Alberto Baño, Pilu Fontán, Isabel Martí i Laura Sanchis. Cover: Lucía Aibar. Il·luminació; Víctor Antón. Vestuari: Pilu Fontán i Piluca Muñoz de Morales. Artista plàstic: Azucena Abril. Moviment: Idoya Rossi. Fotografia: Vicente A. Jiménez. Vídeo: Bolet Produccions i Nelo Gómez. Disseny imatge: Assad Kassab. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Tècnics de gira: Grupo Luna, Rubén Aranda i Sergio González. Oficina: Rocío Ladrón de Guevara. Tècniques de sala: Sophya Acosta i Camila Benavente. Taquilla: Bea Fenollar. Producció: Contrahecho Producciones (València). Direcció: Idoya Rossi i Marcos Luis Hernando. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 21 juny 2023.


La companyia valenciana Contrahecho ha fet parada a Barcelona amb una obra que té en gira amb més de cent representacions des de fa sis anys. Només quatre funcions al Teatre Gaudí Barcelona en ple solstici de Sant Joan. Malauradament, la denúncia de fons de «Segarem ortigues amb els tacons» continua vigent, ni que hagi passat el temps. Sí que en aquest període de sis anys —amenaçat ara novament pel feixisme ultradretà modern— s'han fet tímids passos amb creació de departaments específics dins de conselleries, regidories o ministeris. Però la regulació de la prostitució continua ancorada als llimbs. Els mateixos llimbs que sembla que vol representar l'escenografia del muntatge, blanc impol·lut, i que fa la impressió que és un espai celestial —perquè no hi ha dubte que també les prostitutes es mereixen el cel—, però un cel de deesses gregues que durant una hora i uns cinc minuts escassos s'adrecen a l'auditori, a qui fiten directament, potser perquè el fan culpable passiu de la seva situació, amb una sèrie de soliloquis, alternats amb moments de cor grec, en els quals el moviment i la coreografia tenen també un paper important. Malgrat aquesta aparença de divinitat escènica, aviat els espectadors baixaran a la misèria terrenal per escoltar els laments, les frustracions, les reivindicacions, les denúncies que quatre representants de l'ofici més vell del món, com s'autodefineix una d'elles —per cert, una ànima en pena que se sent orgullosa d'haver mort de càncer i no de sida perquè és una professional— exposen a peu de carretera, cadires de boga i para-sols també blancs, al voltant de camps de tarongers... [+ crítica]

¿SET PECATS CAPITALS O SET VIRTUTS CAPITALS?

«Les altres», de Marc Artigau. Intèrprets: Cristina Arenas, Laura Pujolàs. Disseny de so i llums: Arnau Nadal. Disseny d'escenografia: Paula Bosch. Fotografia: Sílvia Poch. Producció: Mithistòrima Produccions S.L. / Sala La Planeta. Ajudant de direcció. Arnau Nadal. Direcció: Meritxell Yanes. Sala Àtrium, Barcelona, 21 juny 2023.
 

Vet aquí el dilema. Allò que s'entén que podrien ser els set pecats capitals també podrien ser set virtuts capitals. O això almenys és el que proposa una mare a la seva filla en el primer dels esquetxos. En dic “esquetxos”, però són més aviat contes curts que, per cert, funcionarien molt bé com a recull literari. El muntatge «Les altres» és una obra breu, una hora i cinc minuts a tot estirar, del dramaturg Marc Artigau (Barcelona, 1984) —que té també en cartellera a La Villarroel l'obra «L'illa deserta»— i que en aquest cas de «Les altres» tanca la temporada de la Sala Àtrium després de l'encàrrec que sembla que li van fer les dues actrius, Cristina Arenas i Laura Pujolàs, i que prèviament, sota la direcció de Meritxell Yanes, van estrenar a la sala La Planeta. L'adolescència com a protagonista, abocada a l'abisme de la incertesa. Contra la luxúria, bany de discoteca. Contra la golafreria, pipes amb closca. Contra l'avarícia, un iPhone d'última generació. Contra la mandra, energia adolescent. Contra la ira, rastellera de vocabulari en argot juvenil. Contra l'enveja, venjança. Contra l'orgull, modèstia. Hi ha en aquesta peça de petit format una interpretació que va més enllà de la trapelleria teatral i que requereix haver trepitjat els escenaris molt abans, com porten fet en la seva trajectòria les dues actrius del muntatge. Hi ha també un esmolat treball de llenguatge que esprem al màxim totes les possibilitats d'una llengua. Hi ha una mirada entendridora, en el fons, cap a l'adolescència, tot i que en un cert moment aquesta mateixa mirada es torni aspra i fins i tot cruel... [+ crítica]

LA REVOLTA DELS “RIDERS”

«La revolució de les 4 idees», de Gabi Jiménez. Intèrprets: Abel Reyes Alabart, Marc Tarrida Aribau, Francesc Marginet Sensada. Escenografia i vestuari: Clàudia Serra. Disseny de llums: Natàlia Ramos. Sorollista: Àlex Polls. Moviment: Esther Sabaté. Assessoria musical: Joana Rosselló. Veu en off: Vanessa Segura. Actriu vídeo: Laura Aubert. Fotografies: Beli Klein, Ury Escalé. Disseny Gràfic: Carles Duran. Vídeo: Josep Selgar i Bernat Enrich. Distribució: Cristina Ferrer. Direcció: Montserrat Bonet. Cia. Duo Fàcil. Centre de les Arts Lliures, Fundació Joan Brossa, Barcelona, 16  juny 2023.
 

George Orwell va escriure «La rebel·lió dels animals» o «La revolta dels animals» o «Animal Farm» en versió original, el 1945, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. No és que hagi arribat la Tercera Guerra Mundial —de moment—, però si allà, els animals expulsen els humans per fer-se amb el poder i acabar convertint-se en un règim tirà, aquí, la companyia Duo Fàcil fa un recorregut similar. Hi falten els animals, esclar, però, tal com estan les coses, poca diferència hi ha entre el gènere humà i el gènere de les bèsties. La justificació biològica d'animal “racional” ja fa temps que ha quedat en desús. El Duo Fàcil són tres. I això fa que la seva farsa satírica sobre el món laboral d'avui, que titulen «La revolució de les 4 idees», es presti a les comparacions, que no sempre són odioses. Els actors Abel Reyes, Marc Tarrida i Francesc Maginet interpreten una faula moral amb recursos escènics propis de la sàtira, el clown, el mim i la ironia en el discurs amanit amb himnes polítics amb la lletra canviada i molts vestits que, quan la companyia no es pot permetre el luxe de ser nombrosa, van molt bé per caracteritzar multitud de personatges. Tot, amb un guió de Gabi Jiménez i una posada en escena que ha dirigit Montserrat Bonet. Ja he dit que són tres. No és estrany, doncs, que hi hagi fugaces picossades de Tricicle, però també fugaces escenes de Joglars o una fugaç memòria de Pepe Rubianes perquè, com tothom sap, “el treball dignifica”... [+ crítica]

AMOR, AMOR... QUE ET BOMBIN!

«Focs/Vatre». Basat en «Feux», de Marguerite Yourcenar. Versió i adaptació: María Velasco. Intèrprets: Sloboda Mićalović, Nataša Tapušković, Milena Vasić, Nikola Rakočević, Iva Manjolović, Damjan Kecojević, Rosa Renom, Kiwani Menolascina Julian. Escenografia: Cube.bz. Vestuari: Marija Marković Milojev. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. Coreografia: Damjan Kecojevi. Banda sonora: Jordi Collet. Equips tècnics i de gestió del TNC i del Yugoslav Drama Theatre de Belgrad. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Yugoslav Drama Theatre de Belgrad. Ajudanta de direcció: Paula Blanco Barnés. Direcció: Carme Portaceli. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 - 16  juny 2023.
 

Ho adverteix un enunciat a la gran pantalla de fons de l'escenari abans de començar: “El personatge identificat com a Ella dins del text no fa referència a l'autora Marguerite Yourcenar i no se li poden atribuir cap de les seves declaracions.» Entesos. Però és difícil que t'ho empassis. Durant tota la representació, a un, que és un malpensat, li sembla veure-hi, almenys, l'alter ego de Marguerite Yourcenar, tot i que la tal Ella també podria ser l'alter ego dels silencis enclaustrats durant segles per tantes dones, des de l'Eva del Paradís a l'última criatura amb sexe femení nascuda a la Dexeus aquest mateix vespre d'estrena. A les acaballes d'una temporada de remuntada definitiva, el Teatre Nacional de Catalunya es guardava ben amagada una perla, una perla, a més, de les més negres. Amb una agosarada adaptació de l'obra «Feux», que Marguerite Yourcenar va publicar el 1936, i que ha adaptat i versionat la dramaturga, guionista i credora escènica, María Velasco (Burgos, 1984) i que ha dirigit amb pols poètic i el reforç d'una punyent sensibilitat la mateixa directora del TNC, Carme Portaceli... [+ crítica]

BANY DE PESSOA EN UN JACUZZI D'ESCUMA POÈTICA

«El fingidor». Dramatúrgia: Pep Tosar i Evelyn Arévalo, a partir de l'obra de Fernando Pessoa. Intèrprets: Pep Tosar (narrador), Elisabet Raspall (piano), Joana Gomila (veu i sintetitzador), Griselda Juncà i Tomeu Amer “Hotel Iocandi” (circ). Entrevistats: Maria Jose de Lancastre, Richard Zenith, Jerónimo Pizarro, Perfecto Cuadrado, Manuela Nogueira, Nicolau Dols. Espai escènic: Roger Orra. Disseny il·luminació: Sergio Roca. Realització vídeo documental: Agustí Torres. Edició i muntatge de vídeo: Pep Tosar, Manual Produccions. Il·luminació, vídeo i subtitulació: Sergio Roca. So: Jobni Belategui, Aleix Achs. Fotografia: Martí Fradera. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Focus. Dibuix del cartell: David Marín. Realització del vídeo promocional: Àngel Grisalvo (Lantonia Films). Disseny gràfic: Francina Planas. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Agraïments: Casa Fernando Pessoa, Estação Ferroviária do Rossio - Infraestrutura de Portugal, DLA Piper, Restaurante Martinho da Arcada, Castelo de S. Jorge, Teatro Nacional de São Carlos, A Brasileira do Chiado, Monasterio de los Jerónimos de Santa María de Belém, Maria Magdalena Adrover, Claudia Clemente, Pedro Mariguesa. Institucions: Generalitat de Catalunya (ICEC), Ajuntament de Barcelona (ICUB). Distribució: Mónica Monferrer – Mediterránea. Coproducció del Teatre Principal de Palma, Festival Grec de Barcelona i Oblideu-vos de nosaltres. Ajudantia de direcció: Evelyn Arévalo. Direcció: Pep Tosar. Teatre Romea, Barcelona, 8 juny 2023.
 

L'actor, dramaturg i director Pep Tosar (Artà, Illes, 1961), juntament amb la dramaturga i directora Evelyn Arévalo, regalen als espectadors un bany de Pessoa en un jacuzzi carregat d'escuma poètica d'alta volada en el qual es fusiona el teatre, la paraula, la poesia, la música, la imatge audiovisual, la divulgació literària i el circ, en una dimensió en 3D. Pessoa en 3D, doncs, en tots els sentits perquè els intèrprets, des del mateix Pep Tosar, que fa de narrador, fins a la cantant i compositora Joana Gomila, la pianista Elisabet Raspall i els artistes de circ Griselda Juncà i Tomeu Amer, de la companyia Hotel Iocandi, es fusionen, en moltes de les escenes, amb les imatges de la ciutat portuguesa de la Lisboa més autèntica, la Lisboa de Pessoa, com si fossin, tots ells també, imatges del temps del poeta del «Llibre del Desassossec», l'obra extensa i cabdal i també inacabada de Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) que aquí Quaderns Crema va publicar per primera vegada íntegra en català el 2002, amb una versió de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols. L'espectacle que és totalment multidisciplinar té, malgrat tot, una unitat que el fa inclassificable. ¿És un recital o un concert poètic? ¿És un relat biogràfic? ¿És un homenatge a Pessoa? ¿És un tast de circ de sala amb la roda CIR, l'escala d'equilibris o el trapezi? Doncs, de tot una mica, però sense que ni una d'aquestes disciplines n'enfosqueixi cap de les altres... [+ crítica]

ATRAPATS EN LA TERANYINA DEL PASSAT

«El beso de la mujer araña», de Manuel Puig. Versió de Diego Sabanés. Intèrprets: Eusebio Poncela i Igor Yebra. Escenografia: Eduardo Moreno. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: David Picazo. Espai sonor: Tagore González. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: María La Cartelera. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Producció: Jesús Cimarro. Pentación Espectáculos. Ajudantia de direcció: Manuel Tejera. Direcció: Carlota Ferrer. Teatre Goya, Barcelona, 7 juny 2023.
 

Els espectadors poden optar per dues coses: o recordar el film «El petó de la dona aranya», de William Hurt, del 1985, o recordar un altre film, el que un dels dos protagonistes explica en fascicles dins la cel·la al seu company de presó, «La dona pantera», de Jacques Tourneur, del 1942. Entremig, hi ha la versió de la novel·la homònima de l'obra de teatre, «El beso de la mujer araña», de Manuel Puig, pseudònim de l'argentí Juan Manuel Puig Delledonne (General Villegas, Argentina, 1932 - Cuernavaca, Mèxic, 1990). I molt per damunt hi ha l'aura de l'obra original de l'autor literari. Però tot això trontolla en aquesta versió que dirigeix Carlota Ferrer. I no per la mirada que hi fa i l'aportació de text en off, del moviment, de la coreografia (a carrec de l'actor i ballarí basc Igor Yebra) i de la il·luminació, sinó per no haver calibrat prou bé l'acústica del teatre —parlem del Teatre Goya en aquest cas— i que fa que les intervencions de l'actor Eusebio Poncela, en el paper de Molina, quedin immerses en un murmuri gairebé inapreciable en la majoria dels casos, tret de quan intervé en el relat de la pel·lícula «La dona pantera», que explica fragmentada gràcies al micro. És una llàstima que una obra gairebé clàssica com aquesta es vegi enterbolida per una qüestió tècnica o d'expansió de la dicció d'una bona part del discurs —no pas en el cas d'Igor Yebra, que fa el paper de Valentín—, sinó en el de Molina, una qüestió que, per descomptat, encara té remei i que caldria avaluar si es dóna en tots els escenaris o només en aquest on ara s'ha presentat en gira... [+ crítica]

QUAN SEIXANTA EUROS PELATS EREN DEU MIL SENYORES PELES

«L'illa deserta», de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Miki Esparbé i Maria Rodríguez. Escenografia i vestuari: Raquel Ibort. Il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Efrén Bellostes. Regidoria: Marc Berraondo. Cap tècnic de La Brutal: Enric Alarcón. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció làmpada: Òscar Hernández. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Confecció de vestuari: Goretti Puente i Raquel Ibort. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Imatge del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic de La Brutal: Eduard Buch. Fotografies de l'espectacle i assaigs: Marc Mampel. Vídeo: Mar Orfila. Estudiant en pràctiques de la Xarxa de Productores: Gerard Rodríguez. Agraïments: Marta Tomasa, Cariuma, Albert Molas. Distribució: Teresa Parés. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Cia. La Brutal, La Villarroel, Barcelona, 6 juny 2023. 

La vida és una tómbola. Ja ho va deixar escrit musicalment per a la posteritat el compositor Augusto Algueró dient allò de “tom, tom, tómbola!”. Una tómbola de llum i de color. La vida que explica el dramaturg Marc Artigau Queralt (Barcelona, 1984) és també una tómbola de llum i de color, però també una tómbola de fosca i de grisor. «L'illa deserta» és una constatació del joc de daus que s'enllacen o que es tomben segons l'atzar. ¿Tothom seria el que és si no fos que...? ¿Tothom s'hauria enamorat de vés a saber qui si no fos que...? ¿Què és la felicitat...? ¿Quantes vegades s'ha tocat amb la punta dels dits la felicitat de debò..? ¿I la por...? ¿Quantes vegades s'ha tingut por de debò...? ¿Esculls la pau al món o tenir molts amics...? Preguntes com aquestes és les que es fan els protagonistes d'aquesta brillant nova proposta de Marc Artigau Queralt que, en clau de comèdia, al marge de mantenir el somriure permanent, aconsegueix fer pessigolles, burxar en el fons de l'ànima i tocar la fibra sensible perquè explora amb duresa i tendresa a la vegada tota una vida, que és la vida dels dos protagonistes de «L'illa deserta», però que també podria ser la vida de cadascun dels espectadors. Marc Artigau és un dels autors catalans de nova generació que toca totes les tecles de l'escriptura i que ha convertit la creació literària en el seu ofici (teatre, novel·la, dramatúrgia de teatre familiar, articulisme, radiofonisme...). En aquesta comèdia ha fet un pas cap a la implicació dels espectadors en la trama. Per això, els dos intèrprets, Miki Esparbé i Maria Rodríguez —amb la trajectòria que porten els dos a la motxilla, tant en teatre com també en cinema— interpel·len l'auditori de tu a tu en una mena de minipròleg que es recupera també en un miniepíleg i que em guardaré prou de desvelar malgrat que els més intuïtius endevinaran de seguida quin és després del primer fosc i de la primera tongada d'aplaudiments... [+ crítica]

LA BARBÀRIE TAMBÉ S'ENTÉN AMB LA CULTURA

«La mort i la donzella», d'Ariel Dorfman. Traducció: Joan Barbero. Intèrprets: Xavi Carreras, Laura Sancho i Carlos Vicente. Veu en off: Jordi Coromina. Escenografia: Zeroquatre - Esther Alonso. Disseny llums: Xavi Costas. Disseny sonor: Edu Entrena. Vestuari: ALO. Ajudanta de direcció: Carme Tasias. Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona, 1 juny 2023.
 

A la crítica xilena de l'època, el 1991, en plena albada de la recuperació de la democràcia, quan Ariel Dorfman (Buenos Aires, Argentina, 1942), va estrenar «La mort i la donzella», no li va fer gens de gràcia que l'autor posés en evidència una de les xacres del sistema que el país i la societat xilena havien patit amb la Dictadura de Pinochet i l'enderrocament de Salvador Allende, després del cop d'estat del 1973. De fet, Ariel Dorfman, que era partidari d'Allende, no situa expressament a Xile el cas de la dona que va ser torturada en plena Dictadura sinó que retrata un règim en un país incert on, un dia, en una visita de nit, quan el seu marit ha estat nomenat per encetar una comissió d'investigació sobre les tortures passades, reconeix qui va ser el seu torturador, un metge que, en ple captiveri i procés de tortura i violació, era un afeccionat a escoltar la composició «La mort i la donzella», un quartet de corda que, com un testament del compositor, després d'una situació de salut delicada que l'advertia de la mort, s'ha convertit en una peça bàsica del catàleg de Franz Shubert. Hi ha alguna intenció sibil·lina en l'obra d'Ariel Dorfman, quan relaciona l'autor austríac amb l'experiència xilena. Dues cultures, dos continents, dues èpoques, però amb les mateixes malèvoles intencions del règim de torn... [+ crítica]

AMUNT ELS CORS!

«Coralina, la serventa amorosa», de Carlo Goldoni. Versió: Ramon Vila i Oriol Broggi. Intèrprets: Mireia Aixalà, Joan Arqué Solà, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Clara de Ramon, Xavier Ruano, Sergi Torrecilla, Ireneu Tranis, Ramon Vila i Jaume Viñas. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Elisabet Meoz. Espai i so: Oriol Broggi. Caracterització: Clàudia Abbad. Sastresses: Alicia Lamelas, Neli Maza i Clàudia Fascio. Sonorització: Roger Blasco. Cartell: Jordi Castells Planas. Tècnics funcions: Roger Blasco, Pau Montull i Guillem Vila. Regidoria: Marc Serra i Alicia Lamelas. Tècnics muntatge: Fernando Acosta, Roger Blasco, Pau Montull, Quim Nuevo, Marco Ruggero i Gerard Tubau. Disseny: Pau Masaló. Clip promoció: David Andreu. Fotografia: Bito Cels. Estudiant en pràctiques MUET: Arlet Ferrer. Estudiant en pràctiques ESTAE: Nil Barrera. Agraïments: Mercè Pons i Miquel Erra. Direcció: Oriol Broggi. Cia. La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 31 maig 2023.

Diuen que, tal com estan les coses, durant l'any passat, més de 55.000 hereus legals van renunciar a l'herència que els pertanyia per la impossibilitat de no poder pagar l'impost de successions. No sé si a Florindo, el fill legítim del senyor Ottavio, li convindria, amb el règim fiscal actual, heretar el dot del seu pare, quan aquest faci l'ànec. Tenim la sort que el venecià Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) capgirés la Commedia dell'Arte des de la Sereníssima República dels Canals i decidís treure les màscares dels intèrprets per dotar les seves comèdies de cara i ulls i de la lluminositat amb què les va dotar. Llàstima que, encaterinat amb la protecció del rei Lluís XVI, acabés víctima de la Revolució Francesa i morís en la ruïna sense ni un duro de la pensió vitalícia que rebia. Perills de fer plans de pensions sense garantia. Tenim la sort aquí que Carlo Goldoni hagi estat un habitual de la represa del teatre català, sobretot en els últims quaranta anys, i sobretot també de les diferents apostes del Teatre Lliure. Si el 1988, el director italià d'origen tunisià, Luca Ronconi, va posar la mel a la boca amb el seu muntatge de «La serventa amorosa», al redescobert Mercat de les Flors, uns anys després, el 1997, ho va fer el director Ariel García Valdés al Lliure de Gràcia, amb l'actriu Mercè Pons en el paper de Coralina i amb David Selvas, Eduard Fernàndez, Imma Colomer, Àurea Màrquez o Carlota Soldevila fent d'entranyable notari en el repartiment, sense distinció de gènere, molt abans que se'n parlés tant com ara. La nova versió que La Perla 29 ha preparat per a tot el ple de l'estiu —campanyes electorals i eleccions incloses— al Teatre de la Biblioteca —al marge del Grec, que quedi clar— és una festa digna del llegat universal de Carlo Goldoni. Quina frescor de llenguatge! Quin divertimento! Quina manera de fer brillar la llengua —sense potineries diglòssiques— fins i tot quan s'hi inclouen algunes expressions d'argot popular com per exemple: “Au, va, deixa't de tonteries!” o “Vinga, no siguis bleda!”, que Coralina li encoloma a Rosaura en un moment donat del seu pla de manipulació alcavotaire de bona fe!... [+ crítica]