Roc Esquius revisa i reposa al Tantarantana la comèdia »Mars Joan» amb un repartiment renovat

«Mars Joan». Dramatúrgia de Roc Esquius. Intèrprets 2017: Ivana Miño, Míriam Tortosa, Ricard Farré i Isidre Montserrat. Intèrprets 2016: Josep Sobrevals, Vanessa Segura, Núria Deulofeu i Isidre Montserrat. Escenografia i il·luminació 2017: DARA. Escenografia 2016: Muntsa Codina. Vestuari: Paula Arébalo. Il·luminació 2016: Xavi Gardés. Banda sonora: Diana Roig, Bernat Mestre (Bohardilla Studio) i Carles Torregrosa (2017). Postproducció de so: Carles Torregrosa - TDC Estudio. Producció Anna Juncadella. Direcció: Roc Esquius. Companyia Dara. Programa El Cicló. Teatre Tantarantana. Barcelona, 2 abril 2016. Reposició i revisió: Barcelona, 1 febrer 2017.

Cap allà al 2026, d'aquí a quatre dies, poden passar dues coses: que siguem independents o que, els que encara quedem, hàgim decidit emigrar a Mart per complir això que anomenen el somni col·lectiu. Ho possibilita el projecte Mars One a través d'un reality show que es proposa fundar una colònia humana a Mart i per aconseguir-ho ha de fer una selecció entre els aspirants. La dramatúrgia de l'obra «Mars Joan» parteix d'aquesta referència xarona i mediàtica de la societat actual i l'adapta a les relacions de parella. Novament, doncs, dues parelles en solfa i en crisi: una perquè el mascle vol anar a Mart per no tornar mai més i l'altra perquè el mascle és un conformista que toca de peus a terra i que no s'adona del que té a un pam del nas. No cal dir que les dues femelles també hi tenen la seva part, en el joc... [+ crítica]

«De carenes al cel», d'Albert Boronat i Judith Pujol. Intèrprets: Ilona Muñoz, Riad Ahmed, Alba Sotorra, Marcel Bagés i Àlex Guitart. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Dani Sánchez. Vestuari. Giulia Grumi. Composició musical: Marcel Bagés i Àlex Guitart. Audiovisuals: Alba Sotorra. Muntatge audiovisuals: Pau Galan. Disseny so: Efrén Bellostes. Cap tècnic: Víctor Peralta. Ajudanta direcció: Andrea Ariel. Assistent: Antonio Requena. Producció: Nuri Santaló. Disseny gràfic i comunicació visual: Marc Pallarès. Direcció: Judith Pujol. Cicle Mar de Miralls, Fluxos de migració a la Mediterràia. Coproducció Sala Beckett i Companyia Obskené. Sala Beckett, Barcelona, 29 gener 2017.

Quan tots els ulls estan posats sobre el drama humà del Mediterrani, hi ha el perill que la vista es giri sobtadament cap a les barbaritats que el nou president nord-americà, Donald Trump —els EUA són insòlitament víctimes de la seva pròpia democràcia—, ha posat en marxa indiscriminadament amb el veto sobre la societat musulmana a qui confon genèricament com a presumptes activistes d'Estat Islàmic. Però el Mediterrani continua engolint vides humanes. I és això el que vol explicar aquest espectacle de la companyia Obskené, un espectacle bàsicament sensorial —paraula, música i imatges— que transporta els espectadors a la narrativa oral a través de la recuperació fantàstica de la sirena de mar contrastada amb la crua realitat de la nafra oberta a les costes que donen al mar... [+ crítica]

«Júlia». Basada en «La senyoreta Júlia», d'August Strindberg. Cicle: Trilogia de la Imperfecció. Dramatúrgia de Raimon Molins. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Jordi Llordella i Mireia Trias. Escenografia: Clàudia Vilà. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i LokiArt. Il·luminació: Maria Domènech. Vídeo: Joan Rodon. Microfonia: Roger Rodés. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Patrícia Mendoza. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium. Barcelona, 28 gener 2017.

Ara que es torna a parlar de J.V.Foix es podria parodiar a la vista d'aquesta adaptació de «La senyoreta Júlia» un dels seus versos més coneguts: «M'exalta el nou i m'enamora el vell». I el vers podria servir per sintetitzar la segona aposta que Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium fan per acostar-se a través del cicle la Trilogia de la Imperfecció a tres mites femenins del teatre: Nora («Casa de nines»), Júlia («La senyora Júlia») i Nina («La gavina»). Després de «Nora», comentada en el seu moment aquí mateix, li toca el torn a «Júlia», aquesta noia de casa bona que vol fugir del seu entorn benestant però també esclavitzat i que li nega la llibertat com a dona i que, com a alternativa, té el braç a tòrcer de Jean, el treballador de la casa, fill de la classe pagesa del terme, enamorat secretament de Júlia des de la infància i que es caracteritza pel seu caràcter anomenat avui "masclista" i que acaba també esclavitzant la llibertat de Júlia... [+ crítica]

«Paradís pintat». Idea original i guió de Ferruccio Cainero i Pepa Plana. Intèrpret pallassa: Pepa Plana. Veu en off: David Verdaguer. Escenografia: Lali Canosa. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Yuri Plana. Vídeo: Estudi Nueveojos. Direcció: Ferruccio Cainero. Producció: La Vaca Flaca. Sala Muntaner, Barcelona, 27 gener 2017.

Si els àngels tenen sexe o no, és una incògnita que no ha aclarit, fins ara, ni Déu, mai més ben dit perquè Ell n'és l'únic promotor i distribuïdor. En tot cas, la pallassa Pepa Plana (Valls, Alt Camp, 1965) ha decidit que el seu àngel, el de la guarda, aquell que segons el cristianisme i la branca catòlica tothom té assignat personalment i instranferible ni que no l'hagi vist mai —excepció feta de l'exministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz— sí que en té, de sexe: és una angeleta de la guarda que decideix fugir del quadre pintat del menjador de casa, on s'avorreix com una ostra només fent la veu del cor, per anar a córrer món i exercir de debò les seves funcions salvadores. La seva destinació és el mar, aquest mar que engoleix amb pastera inclosa des de fa temps éssers humans a la recerca d'una vida millor i que recentment es coneixen com a «refugiats». Però, si l'espectador no s'ha llegit abans la presentació de «Paradís pintat» aquesta opció salvadora no la descobrirà fins ben avançada la trama de l'espectacle i després d'uns quants gags que es mouen entre el paper tradicional del clown (¿on tinc la cama?) i la mirada ingènua i picaresca a la vegada que la pallassa fa sobre el personatge que ha creat juntament amb el veterà director itàlia establert a Suïssa, Ferruccio Cainero (Udine, 1953)... [+ crítica]

«En la solitud dels camps de cotó», de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Andreu Benito i Ivan Benet. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Ajudantes en pràctiques màster escenografia Elisava: Taísa Campos i Ximena Rubio. Moviment: Andrés Corchero. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Lionel Spycher. So: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Alumne en pràctiques IT direcció: Oriol Morales. Adjunt a la direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 22 gener 2017.

Que aixequi la mà qui, des de l'estrena d'aquest poema èpic de Bernard-Maria Koltès (Metz, 1948 - París, 1989), a Avinyó, sota la direcció de Patrice Chéreau, el 1987, n'ha tret l'entrellat. De versions explicatives, en trenta anys, se n'han donat moltes, algunes de contradictòries, d'altres molt subjectives, algunes metafísiques i, la majoria, de caire intel·lectual. Més aviat per a iniciats i no pas per a espectadors del dia a dia. No correspon, doncs, a aquest humil crític afegir-ne una més a l'atzar. El repte o desig que el director Joan Ollé tenia des de feia temps de posar-se en la pell de Bernard-Marie Koltès per dirigir el duel dialèctic entre el Client (aquí representat per Ivan Benet) i el Dealer (representat per Andreu Benito) s'ha complert. I la seva dèria ha fet també que Koltès entri per primera vegada en la programació del Teatre Nacional de Catalunya. L'autor, fins ara, havia estat més aviat xuclat pel Teatre Lliure. Recordem que va ser Lluís Pasqual qui, just després de la mort a causa de la sida, de Bernard-Marie Koltès, va estrenar a l'encara Palau de l'Agricultura en estat primari l'obra «Roberto Zucco», recuperada fa unes temporades. Des d'aleshores, un dels fidels traductors de l'obra de Koltès al català ha estat sempre Sergi Belbel, que és qui signa també l'actual versió de «En la solitud dels camps de cotó», del TNC... [+ crítica]

«Plors de cocodril». Idea original de Pere Romagosa. Guió d'Andreu Martínez i Pere Romagosa. Intèrpret: Pere Romagosa. Escenografia: Alfred Casas. Construcció escenografia: Pere Casanovas. Vestuari: Rosa Maria Coca. Tècnic so i llum: Sergi Casanovas. Música: Nil Moliner. Disseny so i efectes: Sergio Sisques. Il·luminació: Miki Arbizu. Direcció: Andreu Martínez. Coproducció Teatre L'Escorxador de Lleida. Companyia La Pera Llimonera, Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 22 gener 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys

En una escola bressol, hi poden passar moltes coses. Sobretot si l'encarregada de vetllar les criatures no apareix i hi arriba un electricista per fer un simple canvi de bombeta fosa d'un llum que penja del sostre. Però allò més senzill pot ser, a vegades, el més complicat. L'espectacle «Plors de cocodril» —el títol manlleva el nom de la classe bressol— és un divertiment en clau de clown sense que els primers espectadors hi detectin el típic pallasso de pista —nas vermell o cara blanca— sinó que es troben amb un personatge adult, corrent, amb granota de fer feines, que des del primer moment els fa riure a cor què vols a causa de les petites incidències que li passen volent canviar una bombeta. La cosa, però, pren aires surrealistes quan entren en acció les criatures de cadascun dels bressols i l'electricista en qüestió es veu obligat a improvisar els seus escassos coneixements de mainadera per posar en ordre el desori que la canalla pot arribar a produir... [+ crítica]

«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017.

Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina... [+ crítica]

«Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz i Estela Córcoles. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Espectacle recomanat entre 1 i 3 anys.

I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat. Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino... [+ crítica]

«Déu és bellesa», de Paavo Rintala i Kristian Smeds. Traducció de Riikka Laakso i Meritxell Lucini. Intèrprets: Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal i Ricard Sadurní. Treball de cos i moviment: Riikka Laakso. Escenografia i vestuari: Silvia Delagneau. Ajudant d’escenografia i vestuari: Ona Grau. Producció i comunicació: Aina Bujosa. Estudiant en pràctiques: Arnau Font. Il·luminació: Raimon Rius. Direcció Artística: Pep Garcia Pascual. Direcció de l'obra: Alícia Gorina. Companyia Parking Shakespeare. El Maldà, Barcelona, 20 gener 2017.

Acostumats a trobar els membres de la companyia Parking Shakespeare a l'estiu i al Parc del Nord, actuant a l'aire lliure, trobar-te'ls en ple hivern a El Maldà pot ser un xoc per a segons quins espectadors seguidors seus. La recepció dels intèrprets en barnús i sabatilles en una sala amb taules: una plena de pa —pa sec, com el dels camells reials— i una altra amb la invitació a una beguda escalfada, indica que la companyia també té recursos d'hivern. Per acabar de reblar el clau, mai més ben dit, una tercera taula plena de martells i, a terra, un entapissat de tela d'obra de construcció anuncia que els espectadors acaben d'entrar al taller d'un artista inusual. Es tracta del finlandès Vilho Lampi (Oulu, 1898 - 1936), un artista turmentat, amb fortes inquietuds artístiques, que va acabar suïcidant-se en plena joventut. La companyia parteix d'una dramatúrgia de Kristian Smeds (Muhos, Finlàndia, 1970) en un muntatge que es va estrenar a Hèlsinki l'any 2000, basada en la novel·la homònima del 1959, de Paavo Rintala (Víborg, Rússia, 1930 - Kirkkonummi, Finlàndia, 1999). L'estructura es desenvolupa en vuit escenes que representen vuit quadres, pintures o creacions de l'autor finlandès sota el límit de la recerca de la bellesa, de l'eternitat... [+ crítica]

«Una casa a l'Est», de Laura Mihon. Traducció: Elm Puig. Intèrprets: Arántzazu Ruiz, Adrià Olay i Pau Sastre. Espai escènic: Daniel Ruiz. Attrezzo i assistència d'escenografia: Kaká Gouvea. Construcció d'escenografia: Paco Hernández Falcón. Vestuari: Maria Combalia. Disseny llums i tècnics: Natalia Ramos i Lluís Serra. Disseny espai sonor: Roc Codó. Ajudant producció: Mamen Gallego. Direcció: Laura Mihon. Col·lectiu La Santa. Cicle El Cicló. Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 19 gener 2017.

L'autora i directora d'aquesta obra, Laura Mihon, va néixer el 1988 a Romania. Quan tenia 4 anys es va traslladar a Sevilla amb els seus pares on va estudiar i créixer entre dues cultures. Actualment s'ha dedicat a la gestió cultural, concretament dins del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al teatre a Catalunya. No és estrany, doncs, que l'espectador situï l'ambientació de l'obra del col·lectiu La Santa, «Una casa a l'Est», a l'època de la dictadura comunista romanesa, malgrat que podria ambientar-se en qualsevol altre país de l'Est que ha vist com sobtadament canviava el seu futur —i també el coneixement que en tenia del passat— a partir de la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Laura Mihon parla, doncs, de les seves arrels, malgrat que admet que cap familiar seu ha volgut consultar els dossiers del règim obert al públic des del 2005 —més de dos milions de documents—, però sí que els seus pares els han parlat del que va representar per a ells, por i repressió, el règim comunista. No obstant això, la por a trobar en els dossiers segurament testimonis delators potser massa propers fa que molts ciutadans romanesos esborrin el passat amb l'oblit... [+ crítica]

Marc Martínez trasllada el seu espectacle autobiogràfic sobre el món del Raval al Jove Teatre Regina en funcions de dijous

«Mal Martínez: humor i hòsties». Lletra, música i interpretació: Marc Martínez. Dramatúrgia: Marc Martínez, Miguel Casamayor i Marta Pérez. Ajudants direcció: Ángela Cervantes i Joan Scufesis. Direcció: Miguel Casamayor i Marta Pérez. Coproducció: Singlot Festival, Marc Martínez, El Terrat, TheProject i Tartar Films. Teatre del Raval, Barcelona, 20 desembre 2016. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 gener 2017.

L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) ha tornat als orígens per partida triple. Per haver escollit l'escenari del Teatre del Raval [El Regina en aquesta reposició], sota mateix del que va ser la seva escola de la infància, en el barri on va néixer, un espai urbà de la memòria que ja va rastrejar musicalment el 1999 amb el seu disc «El bolero del Raval», i també per haver muntat aquest espectacle unipersonal, «Mal Martínez», sota la direcció de Miguel Casamayor, a més de Marta Pérez, amb qui va començar la seva trajectòria teatral amb dos espectacles trencadors per l'època que ara serien titllats de familiars o juvenils: «Tira't de la moto» (1988) i «Línia roja» (1990). Teatralment es pot dir que «Mal Martínez» és un monòleg, sí, però en realitat és molt més del que entenem per un monòleg. Marc Martínez ha entrat en el seu món propi, familiar, de barri. I n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada quan evoca segons quins passatges de la infància, la seva preadolescència, les seves il·lusions, els seus mites... [+ crítica]

Dreams Teatre reposa «L'aneguet lleig» de Hans Christian Andersen al Jove Teatre Regina

«L'aneguet lleig», de Hans Christian Andersen. Adaptació i guió: Roser Contreras. Música: Ramon Contra. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo i Ariadna Suñé. Escenografia: Julià Farràs i Marc Garcia. Vestuari: Roser Contreras. Il·luminació: Sergi Pardo. So i llums: Jaume Edo. Direcció: Roser Contreras. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 31 maig 2009. Reposició: 14 gener 2017. A partir 3 anys.

 La faula sobre l'autoestima vinculada al presumpte poll d'ànec gris que neix d'una posta de set pollets —set en el conte original, aquí només tres perquè som al teatre— i que acaba descobrint que és un poll de cigne, ha tingut, al llarg del temps, tota mena de versions, tant literàries com audiovisuals. 'L'aneguet lleig' és, però, un dels pocs contes que no permeten gaires variacions ni gaires bromes fàcils i és també un dels que els seus adaptadors respecten més en els eixos bàsics. En un viatge iniciàtic, una fugida de la granja on ha nascut per culpa del complex de lletjor o inferioritat per ser diferent, l'anomenat aneguet lleig coneix món, el petit món que envolta la granja, i va recobrant la confiança en ell mateix gràcies als personatges —el bestiari que troba pel camí— que li fa veure que ser diferent —de color i de maneres de fer— no vol dir ser lleig... [+ crítica]

«La taverna dels bufons», de Martí Torras Mayneris i Denise Duncan. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Joan Pera, Carles Canut i Dafnis Balduz. Música en directe: Els Berros de la Cort (Jordi Batallé, Gavin Buckley, Elda Daunis, Marc Daunis, Xus Jiménez). Escenografia: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Construcció escenografia: Uli Weigel, Carles Piera, Taller d’escenografia Jordi Castells. Vestuari: Rosa Solé. Confecció de vestuari: Goretti. Sastressa: Olga Fibla. Il·luminació: Quico Gutierrez. Espai sonor: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Fátima Campos. Mestre d’armes: Isaac Morera. Caps tècnic teatre: Raul Martinez, Sergio Lobaco. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnica: Moi Cuenca. Regidor: Blai Pera. Ajudant direcció: Denise Duncan. Direcció: Martí Torras Mayneris. Teatre Romea, Barcelona, 11 gener 2017.

No sabria dir si Martí Torras Mayneris i Denise Duncan, dramaturgs de «La taverna dels bufons», han volgut fer un homenatge a dos comediants o clowns de la companyia Lord Chamberlain's Men, de William Shakespeare, William Kempe i Robert Armin, o a dos actors de l'escena catalana contemporània, Carles Canut i Joan Pera. Ho dic perquè, a manera que avança la trama de «La taverna dels bufons», sembla que quedi en un segon pla el mateix Shakespeare i prengui força el saber fer dels dos veterans actors catalans que inclouen en els seus diàlegs —de text no n'hi falta— algunes picades d'ullet a les seves respectives "etiquetes" actorals que els espectadors més cul d'en Jaumet —és a dir, aquells que no només són del Romea "o" del Condal sinó que són del Romea "i" del Condal— copsaran a la primera. Entre ells dos, hi ha el jove actor Dafnis Balduz, que recentment sembla que estigui destinat a acompanyar veterans de l'escena catalana com ja va fer a La Seca Espai Brossa amb l'espectacle antològic d'Enric Majó— i que representa el paper de William Shakespeare, una personalitat que els amaga des de la seva aparició al Purgatori —processó per la platea a ritme medieval— on William Kempe i Robert Armin esperen ser redimits de la broma, per jugar amb les seves habilitats, els seus dons i també les seves aptituds dramàtiques... [+ crítica]

La companyia Sixto Paz reposa a l'Espai Lliure de Montjuïc l'obra «hISTÒRIA» estrenada a l'antiga Sala Beckett fa un any

«hISTÒRIA», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Miquel Gelabert / Víctor Pi (2017), Vicky Luengo i Pau Roca / Enric Cambray (2016). Espai escènic: Paula Bosch. Vestuari: Silvia Delagneau. Il·luminació: Ignasi Bosch. Moviment: Patícia Bargalló. Música: Pablo Miranda / Txume Viader. Vídeo: Paula Bosch. Ajudants direcció: Isis Martín i Patrícia Bargalló. Direcció: Pau Roca. Sixto Paz Produccions. Sala Beckett, Barcelona, 24 gener 2016. Reposició: Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 gener 2017.

El que més atrau d'aquest espectacle de Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) és l'ambientació creada i els efectes lumínics que aconsegueixen una atmosfera molt ben dibuixada entre el passat de la Segona Guerra Mundial i el present. Sense aquests elements, molt cinematogràfics, probablement per l'especialització de l'autor graduat per l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), el discurs correria el perill de quedar una mica àrid i una mica encotillat per la referència històrica que relata, una altra especialització universitària de l'autor. Jan Vilanova fusiona cinema i història, doncs, recorrent a la memòria d'un resistent antinazi d'origen jueu, Marc Bloch, que el 1944, va ser afusellat per la Gestapo, amb una trentena d'altres resistents antinazis, a Lió. I, en un joc de flaixbac permanent, darrere del testimoni tràgic del protagonista i el relat juvenil entre dos estudiants i un professor d'història, s'amaga el dilema sobre com cal recordar i explicar els fets que es mitifiquen al llarg del temps sense que els que els expliquen no els hagin viscut... [+ crítica]