31 de gener 2016

«Wabi-sabi». Idea de Claudia Moreso. Creació i interpretació de Sarah Anglada i Sara Pons. Il·luminació: Roger Guinot. Escenografia i atrezzo: Miquel Ruiz. Vestuari: Claudia Moreso. Música i vídeo: Martí Mira. Música de Tactequeté, Henry Mancini, Cabo San Roque i Martí Mira. Imatges: Diego Delgado. Producció: Rosa Pino. Direcció: Claudia Moreso. Companyia Mons Dansa. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 31 gener 2016. A partir de 2 anys.

L'avantatge de l'expressió enigmàtica «wabi-sabi» és que en català, fonèticament, sona bé. Té música. I això ja lliga amb un element important de l'espectacle que es mou, durant tres quarts d'hora, a ritme d'una atractiva i suggerent banda sonora de peces manllevades de diferents grups i compositors com Tactequeté, Cabo San Roque o Henry Mancini. El cas és que el terme «wabi-sabi» prové de la cultura japonesa i es refereix a objectes o ambients que tenen una estètica simple i senzilla. Artísticament, fusiona el minimalisme amb la calidesa de la natura i els objectes artesans que proporciona. Però el món gira tant i torna al Born sempre que, a finals del segle passat, els informàtics occidentals van adoptar el terme per definir una programació àgil i poc complicada. Encara hi treballen, pel que sembla, vistos els resultats i els embolics del software. I ara, la companyia Mons Dansa, creació de Claudia Moreso, adapta el tal «wabi-sabi» per definir l'esperit d'aquest nou espectacle de dansa familiar on els elements que s'hi utilitzen són, majoritàriament, provinents del paper manipulat. Dansa de paper, doncs, en podríem dir. Però, no pas de paper mullat!, perquè les dues intèrprets representen dos personatges que, com si fossin pinotxos moderns, surten de dins de grans boles de paper rebregat i, talment com rastrejadors de paper i cartró de contenidors blaus, es dediquen a recuperar històries amagades en papers que troben en cubells i papereres llençats pels seus usuaris... [+ crítica]

29 de gener 2016

La companyia La Trepa reposa al Jove Teatre Regina el musical «Alícia al País de les Meravelles» que el 2009 va ser finalista dels premis Max

 «Alícia al País de les Meravelles». Basat en el conte de Lewis Carroll. Versió escènica de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original: Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Rut Camps (2009), Esther Pérez Ferrer, Maties Gimeno, Marc Miramunt i Joan Olivé (2009), Roc Olivé. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Idea escenogràfica: Mariona Campos. Construcció escenografia: Tero Guzmán. So i il·luminació: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez. Caracterització: Toni Santos. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 setembre 2009. Reposició: 30 gener 2016.

Totes les adaptacions són traïdores, diuen. Adaptar al teatre una de les novel·les més plagiades pels seguidors i recreadors del gènere fantàstic —¿quants contes no fan servir un pou, una paret, una xemeneia o un mirall per passar a un altre món?— no és gens fàcil. Al costat d'un gruix de fantasia on els personatges més insòlits tenen vida —animals com el Conill Blanc o la Granota, i objectes animats com les cartes de la Reina de Cors i el seu seguici—, hi ha tres criatures (les germanes Liddell) que escolten el senyor Carroll (pseudònim del professor d'Oxford, Charles Dodgson) i que —ni que siguin al segle XIX— es veu que ja no tenen gaire dèria per la lectura. Però en lletra menuda, dins la novel·la de Lewis Carroll, hi ha també, a més de la barreja de somni i realitat, una sàtira a les convencions socials de l'època, la cara menys divulgada, esclar, a pesar de la popularitat del llibre. En aquest espectacle, més val dir-ho d'entrada, hi ha... [+ crítica recuperada de l'estrena de l'espectacle el 2009]

26 de gener 2016

La polèmica sobre l'espectacle «UBÚadella» deixa testimoni històric de cartes creuades entre Albert Boadella i Víctor Álvaro

L’espectacle «UBÚadella», un muntatge de la companyia Gataro, dirigit per Víctor Álvaro, ha acabat en polèmica entre l’al·ludit, el director teatral i fundador de la companyia Els Joglars, Albert Boadella, i el director de l’Almeria Teatre. Per mitjà del gènere epistolar —en espanyol—, Albert Boadella dedica en una missiva de cinc pàgines tot d’impromperis i insults al director Víctor Álvaro, arran del que es va dir en un col·loqui postfunció de l’espectacle a l’Almeria Teatre. El director Víctor Álvaro li respon en una altra carta feta pública. Podeu llegir les dues cartes, decarregant el PDF que trobareu en aquest enllaç, sota la crítica de l’espectacle «UBÚadella» [descarreugue el PDF].

25 de gener 2016

«hISTÒRIA», de Jan Vilanova Claudín. Intèrprets: Miquel Gelabert, Vicky Luengo i Pau Roca / Enric Cambray. Espai escènic: Paula Bosch. Vestuari: Silvia Delagneau. Il·luminació: Ignasi Bosch. Moviment: Patícia Bargalló. Música: Pablo Miranda / Txume Viader. Vídeo: Paula Bosch. Ajudants direcció: Isis Martín i Patrícia Bargalló. Direcció: Pau Roca. Sixto Paz Produccions. Sala Beckett, Barcelona, 24 gener 2016.

El que més atrau d'aquest espectacle de Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982) és l'ambientació creada i els efectes lumínics que aconsegueixen una atmosfera molt ben dibuixada entre el passat de la Segona Guerra Mundial i el present. Sense aquests elements, molt cinematogràfics, probablement per l'especialització de l'autor graduat per l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), el discurs correria el perill de quedar una mica àrid i una mica encotillat per la referència històrica que relata, una altra especialització universitària de l'autor. Jan Vilanova fusiona cinema i història, doncs, recorrent a la memòria d'un resistent antinazi d'origen jueu, Marc Bloch, que el 1944, va ser afusellat per la Gestapo, amb una trentena d'altres resistents antinazis, a Lió. I, en un joc de flaixbac permanent, darrere del testimoni tràgic del protagonista i el relat juvenil entre dos estudiants i un professor d'història, s'amaga el dilema sobre com cal recordar i explicar els fets que es mitifiquen al llarg del temps sense que els que els expliquen no els hagin viscut... [+ crítica]

24 de gener 2016

«Un tramvia anomenat desig», de Tennessee Williams. Dramatúrgia d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Mireia Illamola, Jorge Albuerne i Pepo Blasco. Escenografia i atrezzo: Sam Quiles. Il·luminació: Iñaqui Garz. Vestuari: Les Antonietes amb la col·laboració de Roger Julià. Treball de cos: Fàtima Campos. Disseny: Assad Kassab. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. Sala Muntaner, Barcelona, 23 gener 2016.

Els espectacles de la companyia Les Antonietes, després de diverses propostes anteriors ben acceptades com 'El mal de la joventut', 'Stockman', 'Vània' o 'Somni americà', ja s'esperen ara amb una dosi d'expectació. Avesats a estrenar en sales mitjanes o petites, als de Les Antonietes no els fa res d'afrontar la magnitud de l'obra 'Un tramvia anomenat desig', de Tennessee Williams, amb només quatre intèrprets i en un escenari pràcticament despullat d'artificis, molt simbolista: una banyera amb aigua tèbia, dos ramells de bombetes, i dues fileres de banqueta com si fossin les d'un vestuari esportiu. Damunt del modest habitatge de Nova Orleans on viu la parella formada per Stella Dubois i Stanley Kowalski, s'escolta la remor del tramvia. I una il·luminació tènue matisa les tensions internes que l'arribada de la Blanche Dubois provoca a casa de la seva germana i que Tennessee Williams va deixar anar en aquesta obra com una mena de catarsi personal... [+ crítica]

«Infàmia», de Pere Riera. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Francesc Ferrer, Anna Moliner i Emma Vilarasau. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Macarena Palacios. Construcció escenografia: Xarli. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: Berta Riera. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Ajudanta direcció: Ota Vallès. Direcció: Pere Riera. La Villarroel, Barcelona, 23 gener 2016.

Diuen que l'obra «Infàmia» neix d'un encàrrec de la direcció artística de La Villarroel fet al dramaturg Pere Riera. Benvinguts siguin els encàrrecs com aquest. «Infàmia» és un dels millors textos de la literatura dramàtica catalana dels últims temps. De moment, arrenca en clau local. Però s'intueix que és absolutament exportable pel seu contingut de fons universal. Alerta traductors, doncs: comenceu a esmolar les eines! No sé si només amb la lectura de l'obra es podria constatar aquesta força. Per això, el seu màxim esplendor es manifesta quan es posa en escena, amb l'avantatge que és el mateix autor qui la dirigeix i, per tant, no ha de fer un esforç suplementari per adoptar un criteri de direcció adequat sinó que pot ser fidel a la intenció creativa que ja tenia quan va escriure l'obra pensant, segurament, en les dues actrius, si tenim en compte que tant Emma Vilarasau com Anna Moliner ja eren dues de les icones de l'emblemàtica obra 'Barcelona' (TNC, 2013), del mateix Pere Riera (Canet de Mar, 1974)... [+ crítica]

23 de gener 2016

«El minuto del payaso», de José Ramón Fernández. Intèrpret: Luis Bermejo. Il·luminació: Eduardo Vizuete. Escenografia i vestuari: Mónica Boromello. Ajudant escenografia: Alessio Meloni. Selecció musical: Fernando Soto. Direcció: Fernando Soto. Teatro del Zurdo. Teatre Lliure Gràcia, 23 gener 2016.

Qualsevol espectador que es troba amb el qualificatiu de "pallasso" en una proposta teatral, espera o més aviat confia que l'intèrpret —si és un monòleg— faci el que fan tots els pallassos: enfarinar-se la cara, si pot ser davant de l'auditori, envermellir-se els llavis, posar-se el vestit de lluentons o el de parracs —depèn de si fa de Cara Blanca o d'August—, posar-se el barret adequat, calçar-se els mocasins de luxe o els sabatots, i rematar-ho amb el nas vermell. I més que fer riure, remoure els sentiments. De tot això, l'actor Luis Bermejo —que un dia va fer el salt del teatre a la televisió i s'ha passejat per la majoria de sèries espanyoles dels últims deu anys—, només es posa el nas. El seu monòleg, doncs, és podria dir que és el de l'antipallasso.... [+ crítica]

22 de gener 2016

«La llista», de Jennifer Tremblay. Traducció del francès de Cristina Genebat. Intèrpret: Laia Marull. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Realització vestuari: Goretti. Il·luminació: Mingo Albir. Vídeo: Ramon Balagué i Kitiara Ferran (Minifilms). Caracterització: Paula Ayuso. Espai sonor: Mar Orfila. Cap tècnic: Arnau Planchart. Ajudant direcció: Mia Esteve. Direcció: Allegra Fulton. Coproducció del Teatre Lliure i La Brutal. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 gener 2016.

No sé si la història de 'La llista' ha anat a parar a Laia Marull o l'actriu Laia Marull ha anat a parar a 'La llista'. O potser les dues s'han trobat sense proposar-s'ho, per atzar, per haver anat a un rodatge al Canadà fa deu anys i haver fet amistat amb l'actriu que ara la dirigeix. En tot cas, el monòleg o el personatge al qual s'enfronta l'actriu —avui més coneguda per la seva trajectòria en cinema però fidel al seu debut al mateix Teatre Lliure, encara vell Palau de l'Agricultura en construcció, el 1993, amb 'Roberto Zucco' i Lluís Pasqual— encaixa a la perfecció amb el perfil de Laia Marull que es presenta com una dona perfeccionista, incapaç de moure's sense tenir-ho tot controlat en una o en unes quantes llistes, que ha pres la decisió d'emigrar de la ciutat per anar a viure al camp, que té marit i tres fills, i que passa comptes de la seva amistat poc valorada en el seu moment amb una altra mare de família de qui se sent culpable de la seva mort, després d'una malaltia i una errada en la intervenció quirúrgica... [+ crítica]

21 de gener 2016

«Maria Rosa», d'Àngel Guimerà. Versió de Carlota Subirós. Intèrprets: Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Díaz, Borja Espinosa, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles i Manel Sans. Escenografia: Max Glaenzel. Ajudant escenografia: Josep Iglesias. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Vestuari: Marta Rafa. Ajudant vestuari: Anna Ribera. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Caracterització: Àngels Salinas. Assessorament veu i moviment: Pere Sais. Alumne en pràctiques direcció Institut del Teatre: Sadurní Vergés. Ajudant direcció: Ferran Dordal i Lalueza. Direcció: Carlota Subirós. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 20 gener 2016.

Carlota Subirós (Barcelona, 1974) és una directora a qui, per generació, potser li hauria pogut passar per alt l'obra dramàtica d'Àngel Guimerà —venim d'on venim— i potser fins i tot no ha tingut l'oportunitat de veure'n cap muntatge anterior, com per exemple el de John Strassberg (1983) o el de Rosa Novell (1997) o el d'Àngel Alonso (2004), sense esmentar, esclar, les diverses adaptacions cinematogràfiques, com la més antiga de Cecil B. DeMille. I em sembla que això, si fos així, li ha anat bé. I en el cas que no sigui així, ha sabut ara desempallegar-se de qualsevol influència anterior i de segons quins criteris ultraacadèmics preestablerts sobre si cal revisar Guimerà a la clàssica o a la contemporània. I ella ho ha fet a la seva manera —i de quina manera!—, jugant amb la percepció que en reben els espectadors de la Sala Petita del TNC. Per una banda, una 'Maria Rosa' visualment i estèticament contemporània. I per una altra, textualment i fidelment situada a l'època. Per això, la màquina de rentar moderna del fons de l'escenari, les cadires i la taula de càmping, el vestuari, el corrent elèctric dels llums d'alerta, els palets del magatzem sobre un altell alçat... contrasten amb les pessetes, els jornals, les quinzenes, la nova carretera —diu que Guimerà es va basar en un fet real de l'època d'una carretera de Solivella, a la Conca de Barberà, i per això hi surt el bitxo i el tòpic entre Reus i Tarragona, ciutats veïnes—, l'asfalt negre, el carro, la incomunicació amb Ceuta, l'esperança epistolar, el tracte discriminatori de la dona i l'analfabetisme dels peons... [+ crítica]

«Anna Karenina», d'Lev Tolstoi. Versió d'Ivan Padilla. Música de Cels Campos. Intèrprets: Lara Díez, Dani Ledesma i Ivan Padilla. Pianista: Cels Campos. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Tècnic sala: Andriy Kravchyk. Ajudant direcció: Ramon Bonvehí. Direcció: Ivan Padilla. Companyia Retret Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 19 gener 2016.

Quan el pes de l'obra ve de lluny, es fa difícil prescindir dels prejudicis i les etiquetes que la mateixa obra ha imprès al llarg dels anys. Des de la novel·la tràgico-romàntica de Lev Tolstoi ha plogut molt i, entremig, hi ha hagut versions cinematogràfiques que han posat cara i ulls als personatges de ficció. En català, Andreu Nin la va traduir directament del rus el 1933. L'any 1967, la col·lecció de clàssics de l'Editorial Proa la va reeditar revisada. La reedició més recent, del 2014, es troba a la col·lecció La Butxaca, del Grup 62. Però és el cinema, esclar, el que ha marcat més el mite Karenina, una de les heroïnes de ficció —o potser extretes per Tolstoi de la realitat— que en un temps on la dona no havia conquerit encara la seva llibertat, trenca amb el que era convencional, sobretot dins de la classe benestant de Karenina... [+ crítica]

20 de gener 2016

Els premis Edebé de novel·la per a infants i joves tornen a l'escriptor català Jordi Sierra i Fabra i reforcen el murcià Luis Leante

Els premis Edebé són els únics en l'àmbit de la literatura per a infants i joves que s'han mantingut amb les dotacions inicials, esquivant la crisi que ha assotat el sector en els últims anys. Mentre la majoria de premis han vist reduïda la seva dotació, els Edebé han continuat oferint les dotacions de 30.000 euros per al premi de novel·la per a joves i 25.000 euros per al premi de novel·la per a infants. També són dels pocs que mantenen la possibilitat que s'hi presentin obres escrites en quatre llengües: català, espanyol, gallec i basc. En aquesta edició, segons dades editorials, s'han recollit en conjunt 220 originals per a la modalitat juvenil i 105 originals per a la modalitat infantil dels quals 281 eren escrites en... [+ informació]

«Juicio a una zorra», de Miguel del Arco. Música: Arnau Vilà. Intèrpret: Carmen Machi. Il·luminació: Juanjo Llorens. So: Sandra Vicente. Perruqueria: Sara Álvarez. Direcció musical: Arnau Vilà. Direcció: Miguel del Arco. Coproducció de Kamikaze i Mamáfloriana. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 30 novembre 2012. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 20 gener 2016.

Al déu Zeus no li deu fer gaire gràcia el que sent que li diu i retreu la seva filla Helena de Troia, a jutjar pels brams que ell fa en clau de trons que espeteguen en so ambient al principi de l'espectacle i també entremig, de tant en tant, quan la divinitat absent s'enfurisma en el moment que la seva filla li posa el dit a la nafra del seu passat i del que va fer amb ella. De tota manera, el text del monòleg de Miguel del Arco aviat farà oblidar als espectadors que la protagonista s'empara en la veu dels mites antics perquè fa la impressió que la tal Helena és una dona contemporània que explica la seva tràgica història i que es presenta davant del poble que le té per culpable perquè jutgin la seva participació en la guerra de Troia, famosa per l'aventura llegendària del cavall, després de tenir deu anys assetjada la ciutat... [+ crítica]

19 de gener 2016

«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez. Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016.

Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut. Marc González de la Varga és fill de mare lleonesa i pare madrileny. Els seus dos progenitors van venir a establir-se a Catalunya des de petits. L'obra 'Xarnegos', doncs, beu clarament de la font de viure entre dues cultures, la dels seus avis i els seus pares i la seva pròpia arrelada ja a Catalunya. Per això, el mateix autor i director introdueix l'obra amb una dedicatòria als seus avantpassats... [+ crítica]

18 de gener 2016

«Viatge al centre de la Terra (s.XXI)». Dramatúrgia de Manuel Veiga, a partir de la novel·la homònima de Jules Verne. Intèrprets: Mariona Camelia, Marc Elvira i Cristina Miralles. Realització vídeos: Franc Aleu i Martina Ampuero. Tècnic de llums: Gonzalo Colosía. Tècnic de vídeo: Jordi Pont. Estudi de gravació: Oido. Vestuari: Patri Ariño i Roseland Musical. Direcció audiovisual: Franc Aleu. Direcció coreogràfica: Anna Planas. Companyia Roseland Musica, en col·laboració amb el Teatre Atrium de Viladecans i Block Audiovisuals i coproducció amb el SaT! i Grec 2015 Festival de Barcelona. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 17 gener 2016. A partir de 4 anys.

El 1864, Jules Verne va publicar una de les seves novel·les de ciència-ficció i aventures més conegudes i un dels seus clàssics incombustibles, 'Voyage au centre de la Terre'. A la novel·la, un professor descobreix un escrit misteriós d'un recopilador d'històries nòrdiques del segle XII, que diu que ja havia arribat al centre de la Terra. El professor vol fer com el vell savi i, amb el seu nebot i un guia islandès, emprenen un viatge que els portarà a entrar al volcà per on, presumptament, arribarà al moll de l'os de Terra on hi faran unes descobertes extraordinàries amb una de les troballes visionàries de l'autor perquè fins i tot ja hi existia el corrent elèctric, un invent encara a les beceroles en el moment de l'escriptura de la novel·la de Verne. D'aquesta versió original, però, l'adaptació que n'ha fet la companyia en conserva ben poques coses, tret de la gènesi: buscar el centre de la Terra, aquí sota l'estímul de trobar un avi de dues noies protagonistes que es deixen portar, com en l'original, per un guia que coneix el terreny... [+ crítica]

«30 elefants sota un paraigua». Guió i narració d'Albert Vilà. Intèrpret: Eva Vilamitjana. Vestuari: Eva Vilamitjana i Albert Vilà. Escenografia: Albert Vilà. Direcció artística: Albert Vilà. Companyia La Petita Malumaluga i Percussity Ltd. Sala Raval, Centre Cultura Contemporània de Barcelona, CCCB, Barcelona, 17 gener 2016.

El més sorprenent d'espectacles destinats als més petits com els del cicle Babies de Viu el Teatre, al CCCB, és com reacciona cadascun dels destinataris. Alguns, amb no més de 540 dies escassos en aquest món, es deleixen per formar part de l'espectacle i no paren fins que aconsegueixen fusionar-se amb els intèrprets al mig de la pista. D'altres, es queden embadalits observant cadascuna de les escenes. Alguns acompanyen la música. I els més aspirants al gremi de fans espectadors fins i tot deixen anar un "bravo!" après vés a saber on. Arribar a totes aquestes sensibilitats acabades de néixer és un repte per a qualsevol de les companyies que es proposen fer espectacles reduïts (màxim 30 minuts) on la música, el color, la il·luminació i els efectes escenogràfics i l'attrezzo formen part essencial del guió. Però en el cas d'aquest espectacle de dansa-teatre, contràriament al que es podria pensar, el text en off no s'escatima i forma part essencial de tot el muntatge... [+ crítica]

«Rínxols d'Or». Adaptació de la companyia Flic Flac Teatre a partir del conte popular recollit per Charles Perrault. Intèrprets: Cris Codina, Cristina Blanco i Joan Martínez. Banda sonora: Jaume Carreras. Disseny escenografia: Nona Umbert. Disseny i construcció titelles: Joan Pena. Direcció: Carla Lindstrom. Companyia Flic Flac Teatre. Producció de Tutatis Productora. Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 17 gener 2016. A partir de 3 anys.

La companyia Flic Flac presenta un conte musical amb el suport d'una escenografia mòbil —blanc immaculat— que permet als personatges —tres dels quals, la família dels óssos, titelles gegants— moure's pels diferents espais de la trama prou coneguda del conte popular: la petita Rínxols d'Or es perd pel bosc i s'aixopluga en una casa on troba els corresponents tres bols de sopa, les culleres de les tres mides —la gran, la mitjana i la petita—, les tres cadires i els tres llits. L'estructura és de muntatge musical per a primeríssims espectadors amb alguna trapelleria lliure que li dóna un caràcter innovador. Per exemple: els personatges anònims —una parella— que s'emmarquen en un quadre fan a la vegada de tècnics d'escenari i aquesta recomposició del seu paper ofereix una mirada del teatre dins el teatre amb la diferència que si estem acostumats a conèixer els tècnics sempre vestits de negre, aquí, el blanc ho domina tot... [+ crítica]

«Les rois fainéants». Creació de la Companyia Cocotte. Intèrprets: Clara Algaba, Lucas Escobedo, Berta Graells, Raquel Molano, Borja Nieto i Pino Steiner. Escenografia i vestuari: Marta Bayer. Luminotècnia i so: Sergio Santafé i Mario Andrés. Col·laboració de l'Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle de l'Institut del Teatre. Direcció de Joan Cusó. Sala Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 gener 2016.

Ep!, semblen francesos... però les aparencen enganyen. És el que té el gest i el teatre visual: que no tot és com sembla que sigui. La joveníssima Companyia Cocotte recorre a una manera despectiva francesa d'anomenar els reis mandrosos, uns sobirans joves que la imatgeria popular ha representat al llarg del temps en còmodes carruatges estirats per bous i amb els cortesans a dins mirant les mussaranyes. El malnom de reis mandrosos (les rois fainéants) els ve a causa de les disputes per la successió que va fer que, molts d'ells, entre els anys 673 i 751, no escalfessin gaire temps el tron. L'espectacle 'Les rois fainéants' barreja diferents elements del teatre de gest, del teatre d'objectes, del guinyol —del gran guinyol i del menut de dits— sense renunciar a explicar una història que, per fer honor a les aparences, té lloc a la regió francesa de la Dordonya, en una antiga fàbrica fundada per un patrici industrial emmarcat en un quadre, i a través de mitja dotzena dels seus treballadors, fins que la rutina del dia a dia es veu sotraguejada per l'arribada d'una carta del Ministeri francès anunciant que la fàbrica serà enderrocada perquè, pel seu solar, hi passa una nova infraestructura de comunicacions... [+ crítica]

«Els tres porquets». A partir del conte popular del segle XIX recollit en el «Llibre de les Fades», d'Andrew Lang (1892). Guió i lletres de les cançons: Roser Contreras. Música original i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Julià Farràs, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé / Karen Gutiérrez i Anna Ventura / Laura Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Coreografies: Gemma Egea. Escenografia: Marc García i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Elaboració vestuari: Bólidos. Il·luminació: Sergi Pardo. Tècnic llum i so: Jordi F. Anaya. Ajudant direcció: Enric Boixadera. Direcció de Roser Contreras i Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2016. A partir de 3 anys.

La companyia Dreams Teatre té en el seu repertori versions de contes populars com 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' o 'La Bella Dorment', entre altres. Es pot dir, doncs, que en aquesta versió d'un altre conte popular com 'Els tres porquets', s'hi reuneixen una mica tots en una trama que utilitza només com a punt de partida els protagonistes del conte 'Els tres porquets' per crear una trama nova a partir d'un somni dels tres germans i la construcció de les tres casetes unifamiliars al mig del bosc: una de palla, una de fusta i una altra de maons. De com acabarà el llop, que també hi surt, ja és tota una altra cosa que un servidor no desvelarà. I aquí, la fusió dels diversos elements de 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' i 'La Bella Dorment' fa que 'Els tres porquets' ofereixi una mirada nova en una versió força lliure que, per l'enorme popularitat de tots els personatges, connecta immediatament i durant tot l'espectacle amb els espectadors més petits... [+ crítica]

16 de gener 2016

«Sembla que rigui», d'Òscar Constantí i Mont Plans. Intèrpret: Mont Plans. Adaptació cançons i producció musical: Mariona Vila. Disseny il·luminació: Josep Maria Riera. Veu en off: Pepa Arenós. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 15 gener 2016.

L'actriu Mont Plans es vesteix de negre. De dol. Un rosari a les mans. Un cabell blanquinós i el maquillatge blanquinós del més enllà. I apareix sobre un teló vermell davant d'un fons blanc lluminós que recorda el folre d'un taüt. El personatge està a punt d'aprovar el qüestionari per obtenir el passi a entrar a l'altre món. I perquè tothom tingui clar el que també els espera, fa que els espectadors siguin ja com ànimes en pena que han superat la mateixa prova de fa temps. Aquest és el recurs teatral que utilitzen tant ella com Òscar Constanti —una autoria, i diria també que una direcció, a quatre mans—, per explicar la història corrent i humana d'un personatge que ha viscut un segle, des del 1914 fins a avui, i que creix envoltada de la presència de la mort, després de néixer en una antiga funerària dels pares, i que acaba tocada deu anys per l'Alzheimer en una residència. Però es fa el miracle. Perquè es veu que els miracles només són possibles en un altre món. I aquella memòria perduda que s'havia fos es recupera sobtadament quan és al llindar de la porta del més enllà... [+ crítica]

15 de gener 2016

«Ronda naval sota la boira». Dramatúrgia de Maria Canelles i Adrià Aubert, a partir de la novel·la homònima de Pere Calders. Intèrprets: Laura Aubert, Eduard Autonell, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Xavier Frau, Laura Pau / Núria Deulofeu, Lluna Pindado. Espai escènic: Enric Romaní. Figurinisme: Maria Albadalejo. Realització vestuari: Goretti Puentes. Assessorament moviment: Robert González. Il·luminació: Adrià Aubert i Jorge Mur . Assistent direcció: Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. El Maldà, Barcelona, 14 gener 2016.

Els astres van voler que l'escriptor Pere Calders nasqués l'any 1912, el mateix any, uns mesos després, del mític enfonsament del Titànic. Aquesta coincidènca l'havia comentada sovint el mateix Calders com una predestinació. Per això sempre m'ha semblat que la novel·la, o la no-novel·la, 'Ronda naval sota la boira' neix en el pòsit creatiu de l'autor a partir d'aquesta efemèride compartida i després es converteix en una obra literària avançada al seu temps, incompresa en el seu moment, l'any 1966 —quan ja havia publicat, entre altres, la novel·la 'A l'ombra de l'atzavara' basada en la seva experiència mexicana— i, afortunadament, valorada ara per la generació dels néts. Darrere de 'Ronda naval sota la boira' hi ha el realisme màgic que caracteritza l'obra de l'autor —un realisme màgic que no arriba a enfonsar-se mai en l'absurd— i també hi ha una estol de petites històries iròniques, humorístiques, farcides de multitud de personatges, tan estrafolaris com quotidians, escampats dins de la novel·la que predestinen els contes que més endavant farien Pere Calders, popular i estimat. Quan, a finals dels anys setanta del segle passat, Dagoll Dagom va proposar a Calders portar al teatre 'Antaviana', l'autor els va dir, esverat, si es volien arruinar. Si avui hagués pogut aconsellar la companyia Els Pirates no sé què els hauria dit, però segur que, quan n'hauria vist el resultat obtingut, no hauria dubtat gens de la fidelitat que la companyia ha fet de la novel·la i l'habilitat a reduir dramatúrgicament una trama literària que és complexa, difícil i, en alguns moments, gairebé impossible de fer-la digerible al lector... [+ crítica]

04 de gener 2016

«Sugar (Ningú no és perfecte)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill. Música de Jule Styne. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Bealia Guerra, Xavi Duch / Oriol Burés, Ivan Labanda / Lluís Canet, Pep Cortés, Maria Santallusia, Carles Sánchez, Dani Claramunt, Lorena García, Clara Gispert, Marta Borràs, Núria Torrentallé, Hugo Rivero, Roberto Provenzano, Óscar Planells. Músics: Filippo Fanó / Jairo Ortega, Josema Martín / Valentí Querol, Bernat Hernández / Pau Lligadas, Raül Giménez i Albert Sanjuás. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Escenografia i utilleria: Anna Gas. Disseny vestuari: Laia Cambrils. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Alejandro Parra. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció: Som-hi Films. Teatre Gaudí Barcelona, 3 gener 2016.

Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion. Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món, però és la primera vegada que se'n fa una versió catalana. Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central. Dos músics sense gaire pedigrí i sense feina accepten un encàrrec de missatgers per recollir unes presumptes partitures, però es veuen obligats a fugir cames ajudeu-me perquè han estat testimonis d'una revenja criminal entre màfies. Troben la sortida i l'amagatall fent-se passar per dones entrant en una banda de música femenina que actua en hotels i sales de festa. Dels trets de metralleta al romanticisme. De la violència pistolera a la dolcesa. De la lletra, al ball i la cançó... [+ crítica]

03 de gener 2016

«UBÚadella». Dramatúrgia de Víctor Àlvaro. Intèrprets: Víctor Àlvaro, Frank Capdet, Gemma Deusedas, Savina Figueras i Tono Saló. Disseny espai escènic, figurinisme i il·luminació: Víctor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Disseny so: Josep Sánchez-Rico. Patronatge i confecció vestuari: Elisa Pérez Azcárate i Inés Bayo. Construcció escenografia: Art Coolers. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Víctor Àlvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 2 gener 2016.

¿El bufó admet ser "bufonat"...? Ho posa a prova la companyia Gataro i la dramatúrgia elaborada per Víctor Àlvaro quan utilitza la base teatral d'Alfred Jarry, que el 1896 ja va proposar amb 'Ubú roi' riure's del mort i de qui el vetlla. Aquí, tant el mort com qui el vetlla és només un: Albert Boadella (Barcelona, 1943), director teatral i fundador dels Joglars que, per mèrits propis, es va guanyar en temps gloriosos el malnom de "bufó", càrrec que va exercir de manera teatral i, especialment, sota l'imperi de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. Però ja se sap que morta la cuca, mort el verí. I quan la cuca va ser destronada, el verí no va tenir on picar. I el bufó va girar cua buscant un altre palau, terres endins, on poder demostrar la seva capacitat bufonaire, tot i que pel camí va malbaratar l'agulló que el caracteritzava i les seves bufonades van anar perdent gas i fent-se cada vegada més condescendents amb la mà que li donava el gra i convertint-se en una caricatura d'ell mateix, una caricatura marcada per l'autoodi envers aquells que li havien rigut les gràcies... [+ crítica]