PARLAR A UN TAÜT BLANC DE SEDA DE NÀPOLS

«Orgull». A partir de «Manyaga (Relat fantàstic)», de Fiódor Dostoievski. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Idea original: Andreu Benito. Treball sobre el text per la dramatúrgia: Ramon Vila. Versió final de Ramon Vila, Andreu Benito i Oriol Broggi. Intèrpret: Andreu Benito. Vestuari: Elisabet Meoz. Espai i llums: Equips tècnics de La Perla 29. Regidor: Marc Serra. Tècnic de so i funcions: Roger Blasco. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Eva Cartañà. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero i Gerard Tubau. Fotografia: Bito Cels. Clip promocional: David Andreu. Disseny programa de mà: Pau Masaló. Agraïments: Montse Vellvehí. La traducció de «Manyaga» de Miquel Cabal Guarro ha estat publicada per Angle Editorial fruit d’una col·laboració entre Angle Editorial i La Perla 29. Una producció La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, 23 octubre 2022.

Ja s'ha dit prou: l'actor Andreu Benito, ben al contrari del que fa l'actriu Blanca Portillo amb «Silencio» al TNC, pràctica tambe l'art del silenci, però d'una altra manera. Allà, Blanca Portillo es mou, es caracteritza, canvia de registre, de to de veu, crida, calla i canvia de multitud de posicions. Aquí, Andreu Benito està durant tota la representació gairebé immòbil, arrepapat a la butaca de braços, amb un personatge, prestador d'ofici, embolcallat amb les tenebres del seu passat i caigut en desgràcia pel present. Andreu Benito es posa en la pell d'aquest prestador que parla a l'ànima en pena de la seva jove dona que ha decidit posar fi a la seva vida. No desvelo res que no es pugui desvelar si tenim en compte que Fiódor Dostoievski va escriure aquest relat el novembre del 1876 en el seu «Diari d'un escriptor», un periòdic personal, i que des d'aleshores s'ha reproduït prou vegades literàriament i s'ha adaptat en més de mitja dotzena de versions cinematogràfiques. La confessió en veu alta del prestador té una oient absent i, teatralment parlant, un attrezzo també absent: un taüt blanc de seda de Nàpols. Andreu Benito substitueix tota aquesta buidor i tota aquesta absència només amb la mirada, el gest del rostre, la paraula de la seva culpa, la paraula al buit, el rictus del desig o el rictus de la decepció, la justificació de la culpabilitat, la de l'orgull per la possessió de la jove dona que va escollir a l'atzar des del taulell de prestador entre les joves que hi compareixien a bescanviar les peces de poc o molt valor de bijuteria. Però el prestador adreça també la paraula a l'auditori, que sembla que no vulgui saber que hi és, però com si volgués que sigui l'auditori el jutge que potser no el jutjarà mai... [+ informació]

EL CARTER NO SEMPRE TRUCA DUES VEGADES

«Cartes d'amor», d'A.R. Gurney. Adaptació: Marc Rosich. Intèrprets: Lloll Bertran i Àlex Casanovas. Música: Marc Sambola. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Laura García. Caracterització: Àngels Salinas i Núria Llunell. Cartell i fotografia: Daniel Escalé. Regidora: Maria Garrido. Il·luminació: Toti Ventosa. Direcció tècnica: Joan Segura. Producció: Anexa. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Rosich i Jordi Andújar. Sala Versus Glòries, Barcelona, 22 octubre 2022.

Hi ha només dues sales entre grans i mitjanes en aquest moment a Barcelona que exhaureixen localitats: el Teatre Goya amb l'obra «La trena» i la Sala Versus Glòries amb «Cartes d'amor». Les altres, dissortadament per al sector teatral, han de fer mans i mànigues per omplir al cent per cent. Qui en vulgui fer un estudi cultural o sociològic, lògicament subvencionat per alguna institució preocupada pel tema, ja sap per on començar. Una de les petites perles de la cartellera és la revisitació d'aquesta obra, «Cartes d'amor» —o potser hauríem de dir “no obra”—, del nord-americà Albert Ramsdell Gurney Jr. (Buffalo, Nova York, EUA, 1930 - Manhattan, Nova York, EUA, 2017), una peça d'aires romàntics que ha donat la volta al món amb multitud d'adaptacions i traduccions durant més de trenta anys i que no caduca perquè conté els pros i els contres universals que mouen les relacions personals. «Cartes d'amor (Love Letters)» es va estrenar al teatre el 1988, tot i que en principi havia de ser més un relat que una peça teatral, però davant el rebuig de publicació de The New Yorker, l'autor va decidir fer el canvi cap a la dramatúrgia. Finalista del Premi Pulitzer, l'obra ha estat traduïda a gairebé totes les llengües possibles. «Cartes d'amor» fa un recorregut de mig segle, des del 1937 al 1987 aproximadament a través de la veu epistolar dels dos protagonistes: Melissa i Andy... [+ crítica]

L'AMENAÇA SUBTIL D'UN BAT DE BEISBOL

«Boja». Creació de Mariona Esplugues. Intèrpret: Mariona Esplugues. Espai i vestuari: Andrea Castellanos i Mariona Esplugues. Assessorament en la dramatúrgia i direcció: Marc Oller, Andrea Monje, Andrea Castellanos, Carol López. Suport audiovisual: Andrea Monje. Disseny d’il·luminació: Ona Grau. Assessorament de l’espai sonor: Marc Oller. Producció: Mariona Esplugues. Agraïments: Carol López, Núria Sánchez, Mar Medina, Queralt Casasayas. Ajudanta de direcció, mirada externa i assessorament de producció: Andrea Castellanos. Direcció: Mariona Esplugues. Teatre Eòlia, Barcelona, 23 abril 2022. Reposició: 6 juliol 2022. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 22 octubre 2022.

El cineasta Woody Allen no ha necessitat ni psicòlegs ni psiquiatres, que se sàpiga. En té prou amb el que ha abocat al llarg de la seva carrera cinematogràfica en els seus guions i en les seves pel·lícules. Diguem que s'ha autoanalitzat permanentment. I per això potser ha superat el llast que arrossega per la seva vida personal i familiar, autoconvencent-se i autodiagnosticant-se que la seva actuació, tot i que poc entesa per una part de la societat, ha estat la correcta. Però no tothom és Woody Allen. I des dels temps que s'han viscut en aquest inici de segle XXI amb la crisi financera que encara s'arrossega, sobretot en el mercat immobiliari, i la crisi sanitària, que també s'arrossega amb les seves conseqüències agreujades ara per la guerra en una part d'Europa, als gabinets de psicologia se'ls ha girat feina i s'han cotitzat a l'alça. Hi ha tota una generació que té entre els seus hàbits el d'anar de tant en tant al psicòleg o al psiquiatre. I si abans podia representar un estigma, ara fins i tot és admès com una activitat tan senzilla com fer fúting o anar al gimnàs. Això, que ara pot semblar un esnobisme, no ho va ser gens per a l'actriu, dramaturga i directora teatral Mariona Esplugues que ha viscut almenys setze anys assistint a consultes de diversos psiquiatres i psicòlegs, des del 10 als 26 anys. I tot perquè no parava de preguntar-se què era el que li passava que no entenia... [+ crítica]

LA COPLA DE LA BARNI I ELS “OJOS VERDES” DE MIGUEL DE MOLINA

«Ojos verdes», de Marc Vilavella. Intèrprets: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Albert Mora i Candela Díaz Sanz. Intèrprets 2013: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Nacho Melús i Anaïs López. Piano: Gerard Alonso. Guitarra i oboé: Marc Sambola. Viola: Laia Martí / Joana Fugaroles. Equip estrena 2007: Coreografia de Roberto Miguel. Escenografia i vestuari de Mercè Salom. Il·luminació de Toni Font. Coreografia flamenc de Marta Allué. Tècnica titelles de David Beltran. Direcció musical de Marc Sambola. Direcció escènica de Marc Vilavella. Producció de Lazzigags i La Barni. Barcelona, Brossa Espai Escènic, 30 setembre 2007. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 desembre 2012. Reposició: 13 desembre 2013. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, 20 octubre 2022.

Agafant com a fil conductor la biografia de Miguel Frías Molina (1908-1993), conegut artísticament com a Miguel de Molina, el muntatge creat, dirigit i també protagonitzat per Marc Vilavella en el paper del cantant malagueny, fa un recorregut per la història d'Espanya des de principis del segle XX, passant per la República, fins a la Guerra Civil i l'exili. Amb el fil musical de fons, l'espectacle reivindica la copla, no com un art del franquisme —que sí que se la va apropiar— sinó com un referent musical anterior i viu durant l'època de la República Espanyola. Però és també una denúncia contra la Dictadura franquista i una de les seves repressions, la persecució de l'homosexualitat com a crim gairebé polític. Dit així, podria semblar que «Ojos verdes» és una obra de text i enfocat des de la transcendència. Res més lluny d'això. L'espectacle, bàsicament musical, inclou un repertori de peces mítiques com «Ay, Carmela!» —que porta a la memòria l'obra de Sanchis Sinisterra—, «Suspiros de España», «La bien pagá» o la mateixa «Ojos verdes», entre una quinzena de cançons, amb tres músics en directe i diferents personatges que van envoltar Miguel de Molina en les seves diverses etapes, des de la infància fins a la plenitud artística i la persecució. «Ojos verdes» recorre a la transcendència a través de l'emoció i el sentiment, una emoció i un sentiment que van pujant de to fins que arriba al seu moment àlgid —amb els fets de l'inici de la Guerra Civil i la mort, entre altres, de García Lorca— i que torna a baixar, ara cap als inferns de la repressió, caricaturitzats amb uns titelles com a metàfora de la gran i cruel titellada que va ser el franquisme... [+ crítica]

AMB L'ALÈ D'UNA OBRA DE FANTASMES

«Ritter, Dene, Voss», de Thomas Bernhard. Traducció de Jacek S. Buras. Intèrprets: Agnieszka Mandat, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik i Piotr Skiba. Espai escènic: Krystian Lupa. Música: Jacek Ostaszewski. Producció: Stary Teatr. Direcció: Krystian Lupa. Espectacle en polonès sobretitulat en català. Temporada Alta - Festival Internacional Arts Escèniques, 2006 i 2010. Teatre Romea, Barcelona, 18 octubre 2022.

«Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)», de Thomas Bernhard. Traducció de Miguel Sáenz. Intèrprets: Àngels Bassas, Carmen Machi i Mingo Ràfols. Escenografia: Pep Duran. Il·luminació: Txema Orriols. Vestuari: Nina Pawlowsky. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Josep Maria Mestres. Grec 2010. Teatre Romea, Barcelona, 18 juliol 2010.

[Després de 25 anys des de l’estrena de la versió de Krystian Lupa de l'obra «Ritter, Dene, Voss», de Thomas Bernhard, al Teatre Stary de Cracòvia, la posada en escena es manté amb els mateixos intèrprets: Agnieszka Mandat, Małgorzata Hajewska-Krzysztofik i Piotr Skiba. L'obra es va veure amb aquest repartiment a Temporada Alta el 2006 i en una nova versió de la companyia del Teatre Romea el 2010, en col·laboració amb el Festival Grec, a la qual pertany aquesta crítica. Ara ha tornat amb la versió original polonesa amb els mateixos intèrprets al Teatre Romea en una única funció.]


La flaquesa de Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Ohlsdorf, Àustria, 1989) per Ludwig Wittgenstein ve de lluny i està relacionada amb l'amistat que el dramaturg mantenia amb Paul Wittgenstein, nebot del filòsof. El 1982, Thomas Bernhard va escriure el relat «El nebot de Wittgenstein. Una amistat», publicat en català per Empúries el 1985, en traducció de Josep Murgades. En l'obra «Almuerzo en casa de los Wittgenstein (Ritter, Dene, Voss)», el dramaturg recrea la relació que Ludwig Wittgenstein hauria tingut amb les seves dues germanes, dues actrius sense gaire excel·lència, però amb butlla vitalícia gràcies a una participació financera dipositada pel pare dels tres, que els permet pujar a l'escenari quan els ve de gust, ni que sigui per fer un numeret. L'espai temporal de l'obra se centra en el retorn que Ludwig fa a casa després d'un temps de rehabilitació al manicomi d'Steinhof, un centre de Viena. I Bernhard, continuant en la línia de parlar de tot el que l'envolta i de la gent amb qui confia, posa tres noms de fonts als personatges que, en realitat corresponen als noms de tres intèrprets que en la vida real havien treballat en obres seves i que ell considerava de primera fila: Ilse Ritter, Kirsten Dene i Pert Voss. Així, Ritter (Àngels Bassas) és la germana més frívola, alegre, comprensiva amb els alts-i-baixos de Ludwig, i Dene (Carmen Machi) és la germana que s'aferra a la tradició de la casa pairal, que vetlla per alimentar i vestir el germà, que li copia els escrits filosòfics ni que no n'entengui un borrall, però que li recorda els orígens i el passat que li pesen com una llosa en el seu interior. Voss (Mingo Ràfols) és el nom que Thomas Bernhard dóna al protagonista, Ludwig Wittgenstein... [+ crítica]

EL SILENCI DE LA POLTRONA “M”

«Silencio», de Juan Mayorga. Intèrpret: Blanca Portillo. Espai escènic i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Pedro Yagüe. Espai sonor: Manu Solis. Ajudanta d'escenografia: Sofía Skamtz. Fotografia: Javier Mantrana. Direcció tècnica: Adolfo Ontoba. Distribució: Cuca Villén. Producció executiva: Susana Rubio i Cristina Gómez. Direcció producció: Blanca Portillo i Chusa Martín. Producció: Avance i Entrecajas Produccions Teatrales. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Viviana Porras. Direcció: Juan Mayorga. Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 14 octubre 2022.
          

El dramaturg i director Juan Mayorga (Madrid, 1965), també filòsof i professor universitari, és un dels pocs representants del sector teatral que ocupa una de les poltrones de la Real Academia Española: la poltrona “M”. En el seu discurs d'ingrés, l'any 2019, va tractar sobre el silenci i va fer una reflexió sobre l'espai i el temps en relació a la vida humana. Tot i que, dit així, pot semblar que el discurs estava en l'habitual línia carregosa i apta només per a iniciats, Juan Mayorga el va impregnar de la dinàmica i estètica teatral. I és d'aquell discurs que neix aquest espectacle de títol homònim, «Silencio», que sobretot és una gran oportunitat perquè la veterana actriu Blanca Portillo (Madrid, 1963) —de remarcables orígens teatrals però més reconeguda d'un temps ençà pel cinema— s'enfronti en solitari a l'escenari, durant una hora i quaranta minuts llargs, on desplega la seva inesgotable capacitat interpretativa, dramàtica, irònica, humorística, desinhibida i lliure de prejudicis. Totes les funcions esgotades abans de començar. ¿Fetitxisme? Una mica, sí. Però també confiança en una experiència teatral de les excepcionals. L'actriu Blanca Portillo es caracteritza en la pell d'un acadèmic d'un temps passat (un imaginari Juan Mayorga d'època remota), engalanat de negre, vestit d'etiqueta i sabates enxarolades, que entra al saló per les escales de la grada, amb l'esquena geperuda i les mans al darrere i amb un cert moviment parkinsià dels dits... [+ crítica]

MIRAR MÉS ENLLÀ DE LES ULLERES DE COLOR ROSA

«Mariona! No deixis la feina». Narració i música: Mariona Forteza. Dramatúrgia i direcció: Carlos Garrido Torres. Producció: Carlos Garrido Escènic. Tècnics de sala: Ignasi Peralta i Albert Zayuela. Fotografia: Rif Spahni. Sala Petita. Teatre Gaudí Barcelona, 13 octubre 2022.
 

La periodista, cantant i intèrpret —ella diu que no és “actriu”— Mariona Forteza ha tornat per segona vegada al Teatre Gaudí Barcelona on abans ja havia presentat l'espectacle «Llum profunda», encara en repertori, que relacionava l'orientalista Joan Mascaró amb el beatle Georges Harrison, i que té precisament prevista una sessió a la Casa Elizalde de Barcelona el 3 de novembre. També té en catàleg un altre espectacle: «Mapa de somnis». Ara ha estrenat un espectacle molt autobiogràfic —ni que hi pugui haver algun matís dramatúrgic— que fa una mirada a la seva infància i al recorregut vital de la petita, adolescent i jove “Mariona”, tant professionalment com personal. Mariona Forteza, malgrat haver nascut a Tarragona el 1981, va cursar la seva primera formació educativa a  Palma (Illes) i es va llicenciar després en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona per exercir durant més de deu anys en diversos mitjans de premsa i ràdio i televisió de les Illes i Barcelona. Això fa que es mogui entre dues variants de la mateixa cultura i de la mateixa llengua, una característica que es reflecteix en aquest nou espectacle, «Mariona! No deixis la feina», que vol ser també una crítica reflexiva —a vegades irònica— sobre la decisió personal de deixar el que podria ser una feina més o menys segura com el periodisme per dedicar-se a la incertesa de la música, la composició i la interpretació. Una decisió que no sempre tothom entén i que comporta no només un risc sinó moltes renúncies i dificultats un cop s'entra en el “paradís” dels autònoms... [+ crítica]

PROTECCIÓ PER A LA PELL HIPERSENSIBLE

«Sun & Sea». Llibret: Vaiva Grainytė. Composició: Lina Lapelytė. Traducció del llibret del lituà a l'anglès: Rimas Užgiris. Cantants i intèrprets: Elena Alymova, Milda Andrijauskait-Bakanauskienė, TeresėAndrijauskaitė, Marco Cisco, Gabija Damanskytė, Justina Damanskytė, Claudia Graziadei, Lucas Lopes Pereira, Artūras Miknaitis, Daniel Monteagudo Garcia, Eglė Paškevičienė, Salomėja Petronytė, Kalliopi Petrou, Ieva Skorubskaitė, Svetlana Statkevičienė, Nabila Dandara i Vieira Santos. Intèrprets no cantants: Raminta Barzdžiukienė, Òscar Bosch, Lua Fuster, Vincentas Korba, Ona Lapelienė, Claudi Laudo Serrano, Julià Laudo Serrano, Tafita Miró, Jonas Statkevičius i Martina Telo, Música en directe i cantants:  Elena Alymova, Salomėja Petronytė i Kalliopi Petrou. Concepte i desenvolupament: Rugilė Barzdžiukaitė, Vaiva Grainytė i Lina Lapelytė. Espai escènic: Rugilė Barzdžiukaitė. Curadora: Lucia Pietroiusti. Director tècnic: Lique Van Gerven. Traducció de l'anglès al català programa mà: Marc Sitjà. Tècnic de so: Romuald Chaloin Galiauskas. Producció executiva i regidora: Erika Urbelevič. Producció en gira: Aušra Simanavičiūtė. Identitat visual: Goda Budvytytė. Agraïments: Mercedes Losada / Glee (gossa pigall). Producció original: Neon Realism (Lituània). En coproducció amb Nida Art Colony de la Vilnius Academy of Arts, Akademie Schloss Solitude Goethe-Institut, Münchner Kammerspiele, National Gallery of Art de Vilnius, Staatsschauspiel Dresden, The Momentary, Arkansas. Patrocinat per JCDecaux. Amb la col·laboració de l'Associació artística de cecs i deficients visuals de Catalunya. Direcció musical: Lina Lapelytė. Direcció: Rugilė Barzdžiukaitė. Sala Fabià Puigserver, Barcelona, 12 octubre 2022.

Amb només vint-i-quatre hores de diferència, la sala gran del Gran Teatre del Liceu s'ha omplert de globus de colors en una instal·lació efímera de la creadora brasilera Flávia Junqueira i la sala gran del Teatre Lliure de Montjuïc s'ha omplert de trenta tones de sorra en una instal·lació no tan efímera —nou dies però amb set franges horàries cada dia— originària de tres creadores de Lituània després de passar per la Biennal d'Art de Venècia del 2019 d'on es van emportar el Lleó d'Or. Globus i sorra. Els atrotinats temps que vivim estan canviant. «Sun & Sea» (Sol i mar) és una òpera breu i trencadora inscrita en el que es podria qualificar de l'àrea de noves tendències —tot i que cada vegada és més difícil concloure si el que sembla nou no és més vell que l'anar a peu—, però també és teatre —tot i que la dramatúrgia hi és volgudament escassa— i també és performance —ni que no sembla que aquesta disciplina sigui la principal intenció de les seves creadores. I tot amb un missatge subliminal de fons com és el popular i cosí germà anomenat canvi climàtic des d'una mirada que té tant d'irònica com de sarcàstica: el món se'n va en orri, diuen, però la humanitat del segle XXI continua estesa a la sorra de la platja com si sentís ploure, malgrat el perill del càncer de pell per insolació, la contaminació del medi natural pels residus, les potingues de les cremes solars que tot ho curen, l'ofec de la mar que abans era brava i que ara no pot respirar pels plàstics dels corrents que baixen pels desguassos de les urbs i —amb l'excepció de les platges de la Barceloneta!— la plaga de l'estesa de burilles enfonsades a la sorra com si fossin substitutes d'aquelles venerables cloïsses que anys enrere feien les delícies dels escassos privilegiats passejants de platja quan la saturació turística i les pujades del nivell de les ones no ho havien fet desaparèixer... [+ crítica]

VOLVES DE NEU FETES PARAULES

«Viatge d'hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)», d'Elfriede Jelinek. Traducció de Marc Villanueva. Dramatúrgia de Magda Puyo i Marc Villanueva a partir de «Viatge d'hivern» d'Elfriede Jelinek. Composició musical: Clara Peya. Intèrprets: Laia Alberch, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Clara Peya / Bru Ferri i Encarni Sànchez. Escenografia: Judit Colomer. Il·luminació: David Bofarull (AAI). Moviment: Encarni Sanchez. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai sonor: Carles Bernal. Fotografía: Carlota Serarols. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant de producció i direcció: Guillem Albasanz. Alumne en pràctiques Institut del Teatre: Àngel Nicolàs. Producció de la Sala Beckett i Cassandra Projectes Artístics. Direcció: Magda Puyo. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 7 octubre 2022.

Si la directora Magda Puyo hagués optat per portar al teatre per exemple una versió de l'obra «La pianista» de l'autora austríaca Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, Estiria, Àustria, 1946), de la qual ja es va veure una versió cinematogràfica de Michael Haneke, la recepció d'aquest «Viatge d'hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)» seria del tot incondicional per part dels espectadors. Aquella història de la pianista turmentada i carregada de frustració que havia interpretat Isabelle Huppert al cinema és de les poques obres que aquí han transcendit més enllà de la literatura d'Elfriede Jelinek, una de les autores guanyadores del Premi Nobel, caracteritzada per un estil complex i arriscat, reflex del seu passat, però també clarament antisistema, fins al punt que, arran de les protestes a França fa uns anys dels “gillets jaunes”, els armilles grogues, ella no només es va posicionar al costat dels revoltats sinó que va admetre que també era una “armilla groga”. La posada en escena de Magda Puyo de «Viatge d'hivern» està fet d'una delicadesa poc habitual en les propostes teatrals més recents. Sembla com si, de la mateixa manera que Elfriede Jelinek se la juga amb la llengua i la tesi, Magda Puyo també se la juga passant sobre la corda fluixa d'un text profund i que es fa imprescindible que sigui també dit amb la fortalesa i la netedat com el diuen els cinc intèrprets de l'obra. Sense aquest condicionant, el muntatge trontollaria i, en canvi, el que fa és, gràcies també a la traducció de Marc Villanueva, enxarxar els espectadors sense deixar-los anar durant uns vuitanta o noranta minuts... [+ crítica]

ARXIU DEFINITIU DE LA MEMÒRIA EN REMULL

«Zona inundable», de Marta Barceló. Intèrprets: Isabelle Bres, Marc Garcia Coté, Marc Joy, Pepa López, Vanessa Segura i Àlvar Triay. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So i espai sonor: Nacho López. Vídeo: Joan Rodón. Ajudant d'escenografia: Llorenç Pérez. Ajudant de vestuari: Laura García. Ajudant de moviment: Davo Marín. Ajudant de vídeo: Martín Elena. Agraïments: Natàlia Casasús i Antònia Jaume. Amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Gira subvencoonada pel Consell de Mallorca. Coproducció TNC i Teatre Principal de Mallorca. Ajudant de direcció: Albert Massanas. Direcció: Marta Gil Polo. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 octubre 2022.
 

A la població de Sant Llorenç des Cardassar (comarca de Llevant, illa de Mallorca), anomenat “Sant Llis” en la ficció documental sobre fets reals en què es basa l'obra «Zona inundable» de Marta Barceló (Palma, Illes, 1973), una riuada del 9 d'octubre de l'any 2018 va provocar una de les tragèdies meteorològiques més importants que es recorden a l'illa, tant amb la pèrdua d'habitatges com personals, tretze morts, a més de la completa inundació dels arxius dels Jutjats de Pau amb la conseqüència que bona part de la memòria dels avantpassats del poble va quedar esborrada. L'obra, que va obtenir el premi Vila de Santanyí de teatre, parla d'aquests fets tràgics no tant com ho faria un “30 minuts” a la carta sinó a partir de les vivències d'una sèrie de personatges que, des de la seva inicial fortalesa, acaben mostrant-se com peces fràgils d'un planeta cada vegada més desbocat. Així, els sis intèrprets alternen diversos papers: locutors de ràdio i televisió que donen la notícia de la riuada; diversos arxivers que es mobilitzen com a voluntaris per recuperar i restaurar els documents enfangats; una geòloga que aporta el presumpte criteri científic... Però, sobretot, allò que podria caure en un còmode i simple documental descriptiu amaga les reaccions de quatre personatges essencials: un picapedrer i paleta amb una furgoneta anomenada Fortuna que li té el cor robat; una mare soltera que té una perruqueria oberta; el seu fill amb qui no té una relació gaire bona; un jove amic del fill com a personatge absent que lliga bona part de la trama; i una dona ja gran de Sant Llis que viu sola i que arrossega el pes d'haver perdut una filla més de trenta anys enrere... [+ crítica]

UNA FESTASSA DE TRACA I MOCADOR

«Golfus de Roma (A funny thing happened on the way to the forum)». Música i lletres: Stephen Sondheim. Llibret Burt Shevelove i Larry Gelbart. Adaptació al català: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets, cantants i músics: Jordi Bosch, Roger Julià, Mercè Martínez, Eloi Gómez, Frank Capdet, Meritxell Duró, Ana San Martín, Victor Arbelo, OriolO, Mireia Morera, Marc Ribalta, Javi Vélez, Sonia Navarro, Oriol Casas, Maria Perera, Eduard Marcet, Andreu Mauri, Curro Ávila, Jofre Baiget, Mireia Pla, Xavi Sánchez, Albert Niñerola, Elena Troyano, Xavier Mestres, Ernest Fuster i Gara Roda. Arranjaments musicals: Sergi Cuenca. Coreografia Óscar Reyes.. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Xavier Costas. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Gerent de companyia: Javier Arroyo. Ajudant de direcció i coreografia: Gara Roda. Ajudant d’escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Ajudant d’il·luminació: Paula Costas. Assessorament màgia: Mag Lari. Assessorament tècnica vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Quim Capdevila. Sastreria: Marta Pell, Rosario Macias. Maquillatge i perruqueria: Patricia Martínez. Assistent vestuari i perruqueria: Elena Troyano. Operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Tècnic de maquinària: Samuel Schlechter. Tècnic dispositius sense fils: Víctor Bartolomé. Assistent de maquinària: Alba Ferrer. Canoner: David Blanch. Construcció escenografia: Arts Cenics, Jorba-Miró. Construcció caixa de màgia: Tallers d’Escenografia Sant Cugat. Construcció bust: Grau Alcázar Maquetas. Confecció vestuari: Goretti. Confecció telons: Pilar Albaladejo (Pro Escena). Disseny de vol: El Telar Riggins. Programador de teclats: Àngel Valverde. Pirotècnica: Didac Atzet (Pantera Produzione). Màrqueting i comunicació: Helena Gràcia, Anna Pérez i Marcel Clement (Focus). Disseny del cartell: Steph Pyne. Disseny gràfic: Santi&Kco. Fotografia: David Ruano. Contingut digital: Javi Vélez. Agraïments: Pepino Pascual, Carles Alarcón, David Arnau Barrufet, Miquel González, Joan Ignasi Ferrer, Bernat Hernández, Tom Johnson, Quim Ollé, Francesc Puig, Jordi Serrrano, Cati Terrasa, Edurne Vila, Esther Vila, Judit Malet i a tot l’equip que va participar en la primera etapa de la producció, l’any 2022. Coproducció de Focus i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Originalment produït a Broadway per Harold S. Prince Presentat amb el permís de Music Theatre International (Europe). Direcció musical: Xavier Mestres. Codirecció escènica: Roger Julià. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal, Barcelona, 5 octubre 2022.

Amb l'excusa de «Golfus de Roma» i el permís, des del lloc on sigui, d'Stephen Sondheim (Nova York, EUA, 1930 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2021), el director Daniel Anglès ha muntat una festassa de traca i mocador al Teatre Condal del Paral·lel en clau de musical que, si no fos per la convenció estructural de la sala a la italiana, es podria representar també en una pista de circ. La gresca de la troupe, a més, és apta per a tots els públics perquè hi ha una part de picada d'ullet per enganxar els més grans —sempre que s'avinguin a la mirada desinhibida de la versió que han signat el mateix Daniel Anglès i Marc Gómez— i una altra part de picada d'ullet per encaterinar els més joves i fins i tot, ¿per què no?, els més petits. Tot plegat és una excel·lent notícia per al teatre de gran format que, malgrat que parlem d'una coproducció de la catalana Focus amb el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida del 2021, ha optat encertadament per readaptar aquí l'espectacle amb un renovat repartiment local d'upa per injectar una dosi de moral en el gènere del musical català que, amb lloables excepcions de petit i mitjà format, vivia i viu encara hores baixes després del canvi de rumb dels pares de la criatura, la companyia Dagoll Dagom, la reconversió màgica del Teatre Victòria, l'explotació de cara a la butxaca del Tívoli, el Comèdia o l'Apolo, i la política d'importació / exportació que s'ha autoimposat sisplau per força segons quina part del sector. He dit que aquest «Golfus de Roma» es podria representar en una pista de circ. Amb això queda clar quin és l'esperit de la companyia: hi ha pallassos, hi ha nas vermell, hi ha cares enfarinades, hi ha fanfàrria d'entrada, hi ha juguesca de clown abans d'aixecar el teló —ai, quin cangueli amb la torre de cadires tortellpoltronianes!—, hi ha teatre de barraca, hi ha Commedia dell'Arte, hi ha globus i paperets, hi ha bogeria esbojarrada —valgui la duplicitat—, i hi ha una aposta pel talent creatiu de proximitat: des de l'adaptació de llengua immillorable i de bon paladejar de Daniel Anglès i Marc Gómez, fins als arranjaments musicals de Sergi Cuenca i la direcció de músics de Xavier Mestres, músics fusionats també tots ells com a intèrprets secundaris amb la resta de la companyia, refusionada a la vegada com a músics que entren i surten de l'escenari central des de les tarimes laterals musicals elevades com si treballessin a preu fet o fossin falsos autònoms de Glovo volant a hores extres... [+ crítica]

TOPANT DE CAP EN UNA I ALTRA SOCA...

«Fàtima», de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Mercè Arànega, Albert Ausellé, Queralt Casasayas, Tilda Espluga, Jordi Figueras, Daniela Fumadó i Sergi Torrecilla. Escenografia: Marc Salicrú. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Ajudanta d'escenografia: Paula González. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Alumne en pràctiques d'il·luminació de l'ITT: Quim Algora. Construcció d'escenografia: Jorba-Miró Taller d'Escenografia. Construcció cap de rata: Martí Doy. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Ajudanta de direcció: Ester Villamor. Fotografia d'escena: Sílvia Poch. Altres fotografies: Detall del Sant Miquel de Jaume Huguet (cap a 1455-1460, Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC). Direcció: Jordi Prat i Coll. Coproducció Teatre Lliure i Festival d'Estiu de Barcelona Grec 2022. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 30 setembre 2022.

El dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) acaba d'estrenar el que es podria considerar, fins ara, la seva obra mestra. S'empara en el relat bíblic del «Llibre del Predicador» o «L'Eclesiastès» per bastir una faula moral amb «Fàtima», ambientada al barri del Raval de Barcelona, el seu barri de fa molts anys. I ho fa potser volgudament perquè l'ambigüitat que encara perdura sobre la interpretació de «L'Eclesiastès» bascula entre el sentiment pessimista del fet que res no és etern i el sentiment optimista que incita a viure sense restriccions els plaers del present. L'autor i director Jordi Prat i Coll —que ha publicat també ara la seva obra dramàtica completa, entre la qual es troba la celebrada peça anterior «M'hauríeu de pagar»— arriba a parlar de «L'Eclesiastès» com l'exemple de la vanitat que envolta la condició humana i, a més, amb la intenció de llençar una pista als espectadors, anomena la droga que circula pel barri de ficció de «Fàtima» amb el genèric del nom bíblic: “eclesiastès”. Però encara hi ha més referències intencionals que guien els personatges de l'obra «Fàtima»: l'arrencada amb el vers del poema de la «Divina Comèdia» de Dante Alighieri: “Nel mezzo del cammin di nostra vita, mi ritrovai per una selva oscura ché la diritta via era smarrita...”, a banda del popular vers “topant de cap en una i altra soca...”, de «La vaca cega» de Joan Maragall... [+ crítica]