DE LA K DE KANT A LA K DE KAFKA

«L'imperatiu categòric», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Àgata Roca i Xavi Sáez. Espai escènic: Judit Colomer. Vestuari: Joana Martí. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejo. Il·luminació: Marc Lleixà (A.A.I). Assessor dramatúrgic: Albert Pijuan. Assessora de moviment: Ana Pérez. Ajudanta escenografia: Idoia Costa. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia: Pau Serés (IdT). Acabats d'escenografia: Taller d'escenografia Castells. Confecció pantalons “ella”: Goretti Puente. Equips tècnics i producció: Teatre Lliure. Agraïments: Miquel Seguró, Miquel Cabal i Guarro, Sabina Witt, Román Cuartango i Sala Beckett. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Victoria Szpunberg. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 28 febrer - 30 març 2024.

Dit així, de la K de Kant a la K de Kafka, pot semblar un joc de lletres kas, però és un joc aparentment filosòfic que, sense caure en una enutjosa tesi de càtedra, la dramaturga i directora argentina d'adopció catalana, Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), porta al caire de la ironia i l'humor subtil per vestir amb suavitat la tragèdia interior que viu la seva protagonista —no goso dir alter ego—, una brillant professora associada d'ètica, complidora tota la vida amb la feina i les seves obligacions, que és a la ratlla dels cinquanta anys, que es veu abocada a caure en la invisibilitat, abocada al divorci, amenaçada per un fons voltor perquè abandoni el pis de lloguer en quinze dies, tocada per algun malestar físic de caire psicològic que li provoca algun mareig a l'aula, denunciada per un alumne poca-solta sense arguments i tractada amb menyspreu o ignorància per aquells amb qui es veu obligada a tractar: un estol d'homes que veu tallats tots pel mateix patró, independentment de la situació o la categoria professional que ells tinguin. Una obra com «L'imperatiu categòric», que és un “tête a tête” entre dos intèrprets (una esplèndida i matisada Àgata Roca i un camaleònic i murri Xavi Sáez), es converteix en una obra de primer ordre partint d'uns diàlegs esmolats —tan esmolats com ho pot ser la fulla d'un ganivet de cuina de notables dimensions— i d'una ambientació escenogràfica que Judit Colomer ha dinamitzat amb un seguit de canvis, durant l'hora i quart del muntatge, passant del loft rònec de la protagonista a un fosc i perillós replà d'escala, un despatx vell de cap de departament d'universitat, una freda consulta mèdica, un espai d'un restaurant de poques forquilles o un despatx de comissaria... [+ crítica]

TREURE ELS PELUIXOS DE LA FOSCOR

«Pruna», de Queralt Riera. Intèrprets 2024: Laura Calvet i Annabel Castan / Patrícia Mendoza. Intèrprets 2020: Laura Calvet i Annabel Castan. Manipulació del titella: Carlos Gallardo / Joan Llobera i Momó Fabré. Escenografia: José Menchero. Concepció sonora: Joan Alavedra. Concepció sonora: Joan Alavedra. Disseny de llums: Conchita Pons. Disseny del titella: Carlos Gallardo. Construcció del titella: Carlos Gallardo i Momó Fabré. Vestuari: Teté Company. Fotografia i vídeo: Joan Gastó. Assessorament: Vicki Bernadet. Producció executiva: Raül Perales. Producció: Col·lectiu Nins / Magrana Escena. Fotografia: Joan Gastó. Col·lectiu Nins. Ajudant de direcció: Jordi Font. Direcció: Queralt Riera. De Grec a Grec. Festival Grec 2020/2021, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 21 abril - 9 maig 2021. Reposició: Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa, Barcelona, 20 - 31 març 2024.

 Quan un espectacle continua viu cinc anys després d'haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l'Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum. La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l'actriu Laura Calvet) i l'adulta (l'actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l'actriu Patrícia Mendoza). Seria imperdonable no esmentar un tercer personatge, el de l'agressor, el pare de la petita Pruna, que en una mirada poètica dins del drama, l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978) i la companyia han atorgat a un titella gegant, impressionant i tenebrós a la vegada, obra de Carlos Gallardo i Momó Fabré, manipulat pels titellaires, ara també amb l'aportació del manipulador Joan Llobera. Hi ha una concepció metafòrica en tot l'espectacle que l'autora fa reposar en la dolçor de la pruna —la pruna fruita— en contrast amb l'agror de la història de fons. Hi ha melmelada de pruna, hi ha suc de pruna, hi ha regalim de pruna, hi ha menús de pruna a la carta feta als fogons... fins al punt que la “pruna” conviu de ple en tres espais: un, com a nom de fonts de la petita protagonista; un altre, com a nom de la fruita; i el tercer, com a nom en majúscula, La Pruna, que és com s'anomena el petit restaurant del Poblenou de Barcelona, el refugi de feina de la Pruna ja adulta. I, de rerefons, la llosa de la infància, amb el “joc de la foscor” proposat pel pare, un joc que la ingenuïtat infantil no permet distingir la frontera que hi ha entre el caràcter lúdic i l'abús... [+ crítica]

TRENTA ANYS D'«ALEGRIA» I TOTS POBRETS I ALEGRETS

«Alegria». Creació del Cirque du Soleil. Artistes, acròbates, pallassos trapezistes, clowns, contorsionistes i cantants: Vladimir Agafonov, Artur Avakian, Dmitrii Mudryi, Anton Mozgovoi, Sydney Brown, Zara Mclean, Marina Moskalenko, Dmitri Murashev, Konstantin Kolbin, Eugeny Mitin, Anatolii Volf, Erlan Ibraev, Vladyslay Morozev, Maxim Volkov, Ghislain Ramage, Pablo Bermejo, Pablo Gomis López, Nicolai Kuntz, Roxane Semiankiv, Jacktai Laban, Yulia Makeeva, Alexey Turchenko, Yan “Joann” Zhuang, Alexander Bezyulev, Thomas Chilvers, Joakim Mortesen, Elias Green, Vincent Lavoie, Zara Mclean, Marina Moskalenko, Sudney Broen, Lucie Kolebeck, Jonathan Meehan, Azamat Tkhagapasso, Mikhail Manin, Victoiia Kaloshina, Oyun-Erdene Senge, Estefani Evans, Ammed Tuniziani, Gamal Tuniziani, Alexandre Atta, Dayna Thompson, Kate Redmon, Fabio Farfan, Geilson Santana, Luiz Felipe Tavares, Dandino Tuniziani, Joaquín Salazar Yáñez. Equip creatiu, posada en escena, vestuari, escenografia, so, il·luminació, coreografia, composició, arranjaments i direcció: Gilles Ste-Croix, Franco Dragone, Daniel Ross, Jean-Guy Legault, Dominique Lemieux, Anne-Séguin Poirier, Mikki Kunttu, René Dupéré, Jean-Phi Goncalves, Émilie Therrien, Richard LePage, Jacques Boucher, Jean-Michel Caron, Pierre Masse, Nathalie Gagné, Lucie Janvier. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona, 20 març 2024.

«Alegria» és una criatura artística creada ara fa exactament trenta anys, el 1994 al Canadà, i descoberta aquí d'una manera impactant per primera vegada el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella, encara amb la ressaca de l'eufòria olímpica. Diuen els seus pares biològics que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals. Dit d'una altra manera, el desig de l'abandó del món vell i la naixença d'un món nou i rejovenit, pensant sempre en un futur prometedor, una vella utopia que fa trenta anys es veia possible a l'horitzó, però que les circumstàncies actuals que amenacen el planeta la posen una mica en risc d'extinció. En aquesta renovada «Alegria», l'espectacle més clàssic d'entre els clàssics del Cirque du Soleil, diria que aquí pesa molt el lligam sentimental creat amb els espectadors catalans més fidels que han crescut amb la companyia. En la trama d'«Alegria» tot esclata quan un rei curt de gambals es fa amb el poder del tron de males maneres. I com si fos una mena de Revolució Francesa, però de pista, es va a la recerca de la recuperació de la llum que il·lumini l'univers... [+ crítica]

FER RODAR CAPS A RITME DE BALL DE DERVIXO

«Salomé», de Magüi Mira. Composició musical: Marc Álvarez. Intèrprets: Belén Rueda, Luisa Martín, Juan Fernández, Pablo Puyol, Sergio Mur, Antonio Sansano, Jorge Mayor, José Fernández i José de la Torre. Escenografia: Curt Allen Wilmer i Leticia Gañan (Estudio deDos AAEE). Disseny de vestuari: Helena Sanchis. Il·luminació: José Manuel Guerra. Moviment escènic de Salomé: Cienfuegos Danza. Moviment escènic de la guàrdia d'Herodes: Pedro Almagro. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Juan Pedro Campoy. Ajudant de producció: Nicolás Gallego. Ajudant d'escenografia: Laura Ordás. Ajudant de vestuari: Raquel Linares. Regidoria i gerència: Guillermo Delgado. Sastreria: Claudia Botero. Maquillatge i perruqueria: Roberto Siguero. Tècnic de llums: Marc Jardí. Tècnic de so: Félix Botana. Maquinista: Iván Avellano. Cap tècnic: Richi Romanos. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografies cartell: Jero Morales. Imatge original: David Sueiro. Disseny gràfic: Santi&Ko. Col·labora: Gobierno de España, Ministerio de Cultura, INAEM (Institut Nacional de Artés Escénicas y de la Música). Producció: Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Pentación Espectáculos. Ajudant de direcció: Pedro Almagro. Direcció: Magüi Mira. Teatre Goya, Barcelona, 19 març 2024.

La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) ha revisat el mite de Salomé amb una mirada contemporània i amb un registre escènic que, tot i comptar amb la coproducció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, fuig del concepte tòpic del “clàssic” i el fa lúdic, entenedor i descarat a la vegada, cosa que, als que potser n'esperarien una versió encarcarada i casposa no els deu acabar de fer el pes. Però aquest és el risc i el mèrit a la vegada. Al marge de la coneguda història bíblica tràgica —dos mil anys són molts però pel que hi passa encara sembla ahir mateix— l'atractiu principal del muntatge és la barreja de disciplines artístiques amb què Magüi Mira ha penetrat en el drama de Salomé, la fillastra del rei Herodes, un titella dels romans del segle I, casat amb la reina Herodies, un dictador que regna amb mà sagnant. La jove Salomé se sent empresonada en els barrots del seu temps com a dona i per això, empesa per la maldat de la seva mare que té Joan Baptista com el corcó que li retreu que es casi amb el germà del pare de Salomé, es revenja fent ús del poder a canvi del servei sensual del ball en un banquet i demana sanguinàriament en una safata el cap de Joan Baptista, el profeta d'un temps nou, encadenat per la seva rebel·lia, una rebel·lia amb la qual Salomé s'havia emparentat i mig alliberat fins a sentir-se frustrada pel rebuig pel profeta... [+ crítica]

LA CLAREDAT DE L'IMITADOR DE VEUS

«Amb la claredat arriba el fred». Un espectacle de Pep Tosar a partir del llibre «Els meus premis», de Thomas Bernhard. Dramatúrgia d'Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Traducció de Clara Formosa. Intèrprets: Evelyn Arévalo, Imma Colomer i Pep Tosar. Espai escènic i vestuari: Evelyn Arévalo i Pep Tosar. Disseny il·luminació: Pep Tosar. Tècnic llum i vídeo: Sergio Roca. Tècnic de so: Jonbi Belategui. Coproducció: Grec 2013 Festival de Barcelona i Companyia Oblideu-vos de nosaltres. Ajudanta de direcció: Evelyn Arévalo. Direcció: Pep Tosar. Teatre Romea, Barcelona, 2, 9, 16, 23 i 30 març 2024.
 

L'actor, dramaturg i director Pep Tosar no ha canviat només el títol d'aquest espectacle, que va estrenar el 2013 dins el Festival Grec, a l'Espai Lliure de Montjuïc, aleshores anomenat «Allò de què parlem roman inexplorat», sinó que també ha canviat el personatge del periodista (aleshores l'actor Òscar Intente) pel d'una periodista (la mateixa codramaturga i ajudanta de direcció del muntatge, Evelyn Arévalo). El que no ha canviat és l'acompanyament de l'actriu Imma Colomer, en el paper de la que Thomas Bernhard anomena afectuosament la “tante”, una amiga de tota la vida, Hedwig Stavianicek, trenta-cinc anys més gran que ell, que va conèixer quan l'autor va ser donat d'alta d'una estada en un sanatori als dinou anys i ella en tenia cinquanta-cinc. Llarga amistat que no es va trencar mai, sota l'aura d'una certa protecció, i que aqui és, a més, l'amfitriona, a casa seva, d'aquesta entrevista de ficció, ara revisada lleugerament, amb Thomas Bernhard / Pep Tosar. L'espectacle «Amb la claredat arriba el fred», aquest és el nou títol, mostra una vegada més la capacitat de l'actor Pep Tosar per posar-se en la pell de personatges cèlebres sense que abandoni un registre familiar, quotidià, serè, fugint de qualsevol caracterització que resultaria falsa i aproximant-se a través de la paraula al discurs de l'autor que homenatja, ja sigui en el seu moment Federico García Lorca, Blai Bonet, Fernando Pessoa o ara el mateix Thomas Bernhard... [+ crítica]

EL RISC DE LA INFORMACIÓ

«Assange. El poder de la informació», de Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz. Adaptació de Joan Frank Charansonnet. Intèrprets: Joan Frank Charansonnet, Elena Codó i Eduard Alejandre. So i videocreació: Marçal Cruz . Escenografia: Jordi Canora. Perruqueria i estilisme: Núria Garcia. Fotografia: Tony Sánchez. Productora: Patchouli Films. Productor executiu: Victor Perxachs. Comunicació Teatre Gaudí: Àlex Sánchez Aragón. Taquilla: Bea Fenollar. Direcció: Mireia Ros. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 març 2024.

Han passat els temps en què s'atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s'ha quedat amb el risc. Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos. Des d'aleshores, el govern federal dels Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats occidentals —la cosa va començar a Suècia amb una acusació d'agressió sexual— té una ordre per delictes criminals i en demana l'extradició, recurs que Assange va poder esquivar mentre es va refugiar a l'ambaixada londinenca de l'Equador, immunitat que va perdre amb el canvi del president equatorià, i que des del 2019 l'ha portat a la presó anglesa de Belmarsh on passa els últims dies mentre esgota ara l'última oportunitat perquè l'extradició no sigui un fet i pugui ser condemnat als Estats Units a cadena perpètua de més de 175 anys per difusió de secrets d'estat. Que això passi en un país presumptament democràtic el segle XXI, on les armes són a taula cada dia, i on encara és vigent la pena de mort, no ha de sorprendre. Les entranyes de qualsevol govern amaguen tots els secrets que probablement no sortiran mai a la llum. Els mateixos Estats Units encara no han aclarit, més de seixanta anys després, qui hi havia darrere de l'assassinat del president John Fitzgerald Kennedy. El fet, doncs, és que Julian Assange, si el seu recurs d'immunitat no prospera, té mala peça al teler... [+ crítica]

TAULA PARADA... VAIXELLA ESBERLADA

«Tots els dies arriben», d'Iñaki Garz. Traducció de Jordi Boixadós. Intèrprets: Albert Alemany, Lali Barenys, Jenny Beacraft i Pep Miràs. Escenografia: Icaroteatre. Il·luminació: Jaume Feixas. Vestuari: Andrea Castellanos. Espai sonor: Marc Domínguez Sánchez. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Tècnics de sala: Isidora Ahumada i Adrià García. Taquilla: Bea Fenollar. Direcció: Ikaki Garz. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 7 setembre 2023. Reposició: 8 març 2024.

Quan una obra de teatre té lloc en una taula ben parada com aquesta, amb una bona vaixella, un bon vi, una transparent aigua embotellada, un menú amb panses confitades i un envejable pastís de formatge per a les postres, perquè a l'hora que es fan les funcions, sempre hi ha el cuquet de la gana, el presagi que la feliç trobada acabi en punxa sempre hi és. I això és el que passa en la trama d'aquesta presumpta comèdia que enganya els espectadors d'entrada, fins i tot arrencant-los el somriure, i que els va portant pels camins més foscos de la tragèdia fins a glaçar-los la sang, uns camins que em guardaré prou de desvelar quins són perquè l'auditori els ha de resseguir en primera persona. Dos germans amb les seves parelles. Es veuen i es freqüenten poc. I quan ho fan, ho fan sempre per força. El preàmbul posa en solfa les contrarietats que les dues “cunyades” tenen dels seus respectius “cunyats”. Els dos germans potser tampoc no s'avenen gaire, però la família és la família, la sang és la sang, i un sopar a l'any no fa cap mal, ni que sigui per posar-se més o menys al dia. El conflicte comença quan aquest “posar-se al dia” va més enllà de la frontera establerta i de les situacions puntuals de cadascú: el germà gran anuncia que es presentarà a les eleccions municipals; el germà petit té una feina de tercer ordre i escriu unes memòries sense èxit de publicació; la cunyada del germà gran, els dos a la cinquantena, amb dos fills a la vintena que ja campen pel seu compte, s'ha dedicat a la casa; la cunyada del germà petit, al voltant dels quaranta anys, una actriu sense fills i sense feina, és el pistó que encén la metxa del conflicte,,, [+ crítica]

DIDALETS D'HUMOR EN HEPTASÍL·LABS

«Artemi, el cambrer abstemi». Dramatúrgia: Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Helena Barba, Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Louise Good i Lluc Valverde. Disseny i construcció d'escenografia: Paloma Lambert. Disseny i confecció de vestuari : Marian Vélez. Tècnic de so: Pau Esteve. Disseny de llums: Pau Montull i Paloma Lambert. Producció executiva: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Merxandatge: Paola Amghar. Disseny gràfic: Marian Vélez. Vídeo promocional: Jan Amor i Lluís Bullón. Amb el suport de The Indians Runne. Un espectacle del Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant amb La Perla 29. Ajudantia de direcció: Anna del Campo. Direcció: Quim Carandell, Laura Roig i Lluc Valverde. Teatre La Biblioteca. Barcelona, 7 març 2024.

Es fan dir Pedant a Missa i Repicant i el Col·lectiu de la Ludwig Band ja va despertar l'interès de la colònia teatral amb l'espectacle «Sant Pere el Farsant», primer a El Maldà i després al Teatre de la Biblioteca on ara han instal·lat el bar de l'«Artemi, el cambrer abstemi». Per respecte a l'argot lingüístic, farcit de manlleus populars del “català que es parla” dels Pedants missaires i repicadors, hauria volgut titular aquest comentari “xupitos d'humor” en comptes de “didalets d'humor”. Però no repiquem més el DEIEC que ja està prou repicat! L'espectacle de l'«Artemi, cambrer abstemi», cal dir-ho perquè tampoc ells no ho amaguen des del primer moment, dura dues horetes. Una repolida no li aniria gens malament i algunes escenes o esquetxos —segons com se'n vulgui dir— menys redundants afavoririen l'atractiu de la proposta, que el té, amb alguns moments més hilarants que altres, d'altres més irregulars que altres, com pertoca a un registre marca de la casa. De la casa dels Pedants, vull dir. El guió d'aquesta comèdia musical beu de les fonts de la tradició del teatre d'alcova, de la literatura de canya i cordill, d'Els Pastorets, de les rondalles i els contes populars, dels que fan por i dels que fan riure, del teatre en vers del que rima perquè rima, farcit d'heptasíl·labs, que és un dels versos més habituals del teatre popular i de la poètica catalana, de la poètica romàntica, i que és el registre que regula la majoria de la poesia més popular com els goigs o els romanços i, per extensió, alguns dels versos dels poetes catalans més reconeguts com J.V.Foix... [+ crítica]

L'ALTRA CARA DE LA CÀMERA

«La veritat de la mentida (L’envers du décor)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Enrico Ianniello, Concha Milla, Frank Capdet i Aida Llop. Espai escènic: Paula Bosch. Construcció: Art Coolers. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Sergi Andrades. Ajudant de direcció: Ana Pérez García. Ajudant d’escenografia: Olga Sánchez. Ajudant de producció: Anna Castillo. Regidora: Bibiana Guzmán. Fotografies: Felipe Mena. Agraïments: Anna Bancells, Blanca Bosch, Pastisseria Noguera, Pla de Morei i Vicenç Canals, Sala Flyhard, Sixto Paz, Zen Eyewear. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció del Teatre Akadèmia. Direcció de l'espectacle: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 6 març 2024.

 El dramaturg, novel·lista i director Florian Zeller (París, 1979) és sobretot conegut aquí per l'obra «El pare», que l'actor Josep Maria Pou va representar al Teatre Romea, una obra que forma part d'una trilogia de caire familiar: «El pare», «La mare» i «El fill», que han festejat també amb el cinema. Al costat d'un registre més aviat dramàtic, el director Guido Torlonia n'ha escollit ara una obra de registre sublim de comèdia —tot i que ja se sap que la comèdia a vegades té cops amagats i es converteix en tragèdia. El principal recurs que utilitza l'autor Florian Zeller en aquesta obra és el de recórrer al tradicional discurs “a banda”. Expliquem-ho perquè els espectadors del segle XXI ja no hi estan gaire avesats: els intèrprets juguen en dos plans, el propi de l'escena amb els altres personatges i les reflexions o pensaments de cadascun d'ells explicats així, “a banda”, cara a cara, només als espectadors, com si els altres personatges no hi fossin o no els sentissin o ells mateixos fossin invisibles. I és l'actor i traductor napolità establert a Catalunya, Enrico Ianello —de qui cal recordar el seu paperàs a la memorable «Filumena Marturano» de La Perla 29— el personatge que concentra tot el protagonisme de la comèdia. Enrico Ianello s'hi troba com peix a l'aigua en aquesta comèdia, neda en una manera de dir i de fer que li és espontània i aporta una pàtina de color d'origen forà que poleix amb un català adoptiu melós i correctíssim... [+ crítica]

L'EXCEPCIÓ CONFIRMA LA REGLA

«Entrevistes breus amb dones excepcionals», de Joan Yago. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Yolanda Sikara. Escenografia: Joana Martí. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: David Bofarull (AAI). So: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Moviment escènic: Ariadna Monfort. Vídeo: Joan Rodón. Ajudanta escenografia: Carlota Ricart. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Alumna en pràctiques direcció Eòlia: Irina Cuevas de Andrés. Model de la rèplica facial de l'animatrònic: Paulina Rosa Ejaka Evita. Construcció d'escenografia: Pascualín Estructures. Construcció animatrònic: Gadget Efectos Especiales. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Assessorament musical: Gustavo Llull. Assessorament de bateria: Sebas Limongi. Estudi de gravació: Jordi Bonet (OIDO). Postisseria: Marta Ferrer. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Germano Bozzelli, Eva Castillo, Marina Garcés, Jordi González, David Lanau, Paula Malia, Berat Martínez, Bàrbara Mestanza, Paula Ribó, Marta Roma i José Rubio. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Denise Duncan. Direcció: Mònica Bofill. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 febrer 2024.
 

La directora Mònica Bofill ha rescatat de l'oblit una obra del dramaturg Joan Yago (vinculat íntimament a la companyia La Calòrica) que va estrenar a París i a Montreal fa uns sis o set anys i que ara, estrenada finalment aquí, ha retocat lleugerament amb algunes referències d'última hora, com per exemple que el president dels EUA sigui l'actual Joe Biden (amb el permís de l'esperpèntic Donald Trump, esclar). La direcció ha sabut esprémer al màxim el que el substrat de l'obra ja porta d'origen. I ha dissenyat un muntatge que, sense defugir el miratge nord-americà de l'autor, que justifica per la influència del reality televisiu «My strange addiction», acaba tenint un caràcter universal i eminentment global en un moment que les xarxes han eliminat fronteres. El dramaturg Joan Yago posa cinc dones diferents a l'ull de l'huracà dels espectadors. Cinc dones que, com adverteix el títol, poden ser excepcionals, però que acaben formant part, en tot cas, de les excepcions convertides en regla que caracteritza una franja important de la societat actual amb les seves creences, els seus ideals, els seus convenciments i també les seves inseguretats davant l'objectiu ideal de la llibertat individual que consideren intocable. Fins que algú gosa tocar-la, esclar. Hi ha en aquesta posada en escena de Mònica Bofill —i em temo que també, en part, la del mateix Joan Yago— una voluntat de fer que les cinc protagonistes i l'entrevistadora excedeixen el seu marc previsible de comportament o d'aparença davant la societat que les escruta de dalt a baix. I el format que l'autor utilitza com a recurs és el de l'entrevista, en clau de talk show televisiu, però, a ulls dels espectadors, sense que sembli que es reprodueix un talk show... [+ crítica]